Etziba Balutxo...

Bartomeu Mestre i Sureda

34, 35… (conversa plàcida amb Jaume Sastre)

Deixa un comentari

Avui, 10 de juny de 2014, a les 14:30h he tornat a la Casa Llarga. No és la primera vegada que, just arribar-hi, sent que Jaume Sastre transmet confiança i serenor. Avui però, quan ja fa 34 dies d’aquesta vaga de fam, aquesta sensació és immensa i molt més intensa. He dit 34 dies i, de fet, quan escric aquestes paraules ja ha començat la jornada 35, perquè la vaga es va iniciar dia 8 de maig a les 17h. Aquest migdia hi havia els amics Biel Majoral i Josep Planes, dos dels grans puntals que han fet costat a la iniciativa, com na Joana, com en Pep, com en Santandreu, com n’Iñaki, com en Guillem, com na Tonina, com en Delfí, com en Miquel Àngel, com tants i tantes! He recordat unes primeres paraules d’en Josep Planes que, en acabar la manifestació del passat 22 de maig, davant del Consolat de Mar, va transformar en un crit de denúncia: “No ens sents, Bauzá? Això no és cap broma!”. No, no ho és cap broma, això. El psicòpata segurament ho sent i es fa el sord, però no és cap broma.

Tot i la feblesa física que procura amagar, l’estat anímic i psicològic de Jaume Sastre és envejable. He dit que transmetia confiança i serenor, però simultàniament transmet una força, una seguretat i un coratge que fan recular les recomanacions banals i i les vulgars apel·lacions al seny. Seny, precisament, en té una carretada; molt més del que una acció com la seva reclama. Seny, sí, però també pit i collons! Una gran determinació. Una esperança infinita. Una convicció irreductible. Qui vulgui estar al lloc que toca, qui vulgui ser digne d’aquesta acció, pot expressar tres coses: suport, solidaritat i respecte.

Mirant d’evitar que la conversa pogués fatigar o inquietar el vaguista, hem analitzat un poc la situació i escoltat, sobretot escoltat, la lucidesa com veu les coses, la perspectiva com les valora, la saviesa com les analitza. Evidentment, ell té molta més informació que ningú de tot el que passa. Per això, li sap més greu quan arriben missatges, carregats de bona voluntat, que l’insten a aturar la vaga. Bàsicament, ho justifiquen amb dos arguments. Uns afirmen que Jaume Sastre ja ha guanyat i que el termòmetre per valorar-ho són els resultats electorals amb el fracàs estrepitós, com mai a la història a les illes Balears i Pitiüses, del Partit Popular i, molt concretament, del seu president que avui ja no podria ser ni batle del seu poble. Uns altres, fins i tot columnistes de diari que pretenen exhibir criteri, diuen que el psicòpata no cedirà i que l’acció no s’ho paga. Està per veure què passarà amb el psicòpata, però allò que és aberrant és afirmar que l’acció no serveix per res. Com que no s’ho paga? Defensar els mestres i els professors, en aquesta llarga lluita per la dignitat i la professionalitat que reclamen, no s’ho paga? Plantar cara a les imposicions, expedients i sancions no s’ho paga? Pensar en les necessitats escolars dels infants i dels joves no s’ho paga? Afegir-se al crit dels milers i milers de persones que el mes de setembre varen tenyir de verd el carrer no s’ho paga? Reclamar una educació pública, de qualitat i en català no s’ho paga? Quin error més majestuós caure en el parany de creure que aquesta acció es fa pensant en un psicòpata! Tot el contrari! Es fa pensant en la cultura de l’entesa i en la convivència social i no en qui perverteix, prostitueix i polititza, amb imposicions, un model educatiu que és tasca col·lectiva i reclama el màxim consens. Per això, Jaume Sastre considera que són del tot absurdes les convidades i les súpliques a aturar la vaga de fam, perquè no fa comptes claudicar ni capitular. No s’hi va posar per fer anques enrere! Aquesta no és una acció de flamarada. Ja va anunciar que aquesta aventura no era córrer cent metres, sinó fer una marató. En darrer extrem, si arribava el punt de perdre la consciència i de no poder adoptar decisions, ja va transmetre aquest poder a un grup de persones. Ara ni és el cas ni el moment. Els metges mantenen l’atenció.

Jaume Sastre sap que defensa una causa justa i noble. Sap que no demana res de l’altre món, sinó una proposta senzilla i sensata: diàleg! La vaga de fam de Jaume Sastre no reclama impossibles, no demana la lluna, demana que José Ramón Bauzá, màxim responsable de la politització, de les imposicions en matèria educativa i del conflictiu i accidentat curs escolar, reprengui les negociacions amb els comitès de vaga, l’Assemblea de Docents i els sindicats. En aquest torcebraç no hi ha lloc per a les ambigüitats, per a les posicions pusil·lànimes, per a actituds ploramiques. Bauzá té matera. El delatà un dels seus correligionaris públics en afirmar que si morien de fam Jaume Sastre “y todos los camisetas verdes del mundo, podría llegar a alegrarme” (sic). Bauzá mataria la llengua d’aquesta terra, mataria les pedres que ens mostren de quines egües venim, mataria l’educació en llibertat… Bauzà mataria i voldria sembrar de sal la nostra memòria i esborrar vuit segles de llengua i de cultura. Bauxá reivindica, amb abús de poder, l’abjecta conducta dels talibans de dinamitar el patrimoni del poble. Sastre reivindica defensar l’educació com a mecanisme clau per a la convivència. Bauzá està disposat a matar; Jaume Sastre només a morir.

És evident que passen moltes de coses i que la velocitat dels moviments en curs s’ha accelerat i multiplicat, en progressió geomètrica, a un ritme frenètic que ja ningú no pot controlar ni, molt menys encara, aturar. La fua dels esdeveniments ja no pertany a qui es creu l’amo de possessió d’aquesta terra, perquè més aviat del que no en fa comptes, la història certificarà que el seu mal govern no haurà estat més important que una bufa de rata de claveguera. Les coses es mouen. La terra es belluga. Fins ara tot ha anat amb una calma i una lentitud, almenys aparents, que feia pensar que no passaria res. Però passen coses; moltes de coses. Algunes, com a foc colgat, a nivell de les més altes instàncies internacionals. D’altres més domèstiques. N’hi ha que aquests dies ja són públiques. D’altres, arriben amb molta discreció i podria ser que no calgui mai explicar-les amb detall. Allò que és ben cert, allò que avui he percebut amb tota claredat gràcies a la conversa a la Casa Llarga, és que l’acció valenta de Jaume Sastre cobrarà un impuls gegantí que enalteix el seu sacrifici. Un sacrifici que tota la gent condreta, la docent i la decent, hauria de valorar com pertoca i toca, amb admiració i afecte i, sobretot, amb respecte.

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 10 de juny de 2014 per Bartomeu Mestre i Sureda

  1. L’únic títol que podia posar a aquest comentari és Gràcies! Gràcies a Jaume Sastre per aquest gest tant humà, que dignifica la humanitat. No tothom és capaç d’accions tan valentes com aquesta. Tots ens omplim la boca de paraules grandiloqüents, tots parlem de juntícia, de solidaritat, de dignitat, però poques vegades som conscients de la força que tenen aquestes paraules. Sovint les utilitzem amb una banalitat que denota el poc valor que de de bo els donem. Gràcies també a en Bartomeu Mestre per aquesta crònica. Sort que al món hi ha encara persones com en Jaume i com en Bartomeu!

    Sabia, des del primer dia, que la decisió de Jaume Sastre era ferma i no faria enrera. Estic convençuda que ell també sabia que en Bauzà era cec i sord, però això no vol pas dir que la seva acció sigui inútil. Ni tan sols si l’ha de portar fins a la darrera conseqüència. Estic segura que en Jaume estima la vida. Justament perquè l’estima sap que la vida és molt més que la vida individual i física de cadascun de nosaltres. La Vida és el bé suprem i en Jaume amb la seva vaga de fam conscientment decidida i acceptada l’està protegint per tots nosaltres.

    Antígona sabia molt bé que s’hi jugava la vida. I la va perdre. Però el seu gest no va ser en va. El seu gest va dignificar la humanitat, va servir per fer-nos més humans, per saber que mai les lleis poden estar per damunt de les persones ni per damunt de la Justícia. No, no estic contradient-me! Hi ha lleis injustes i persones que cometen injustícies, però la Justícia per definició no pot ser mai injusta.

    Sigui quin sigui el final d’aquesta vaga, sé que l’acció d’en Jaume Sastre haurà servit de molt i que eternament li haurem d’estar agraïts. Gràcies!

  2. Gràcies Bartomeu per aquesta feina que fas, gràcies a tots els lluitadors, i per damunt tot gràcies en tot el meu cor, admirat Jaume.
  3. En Jaume Sastre ja és un mite vivent.  Precisament d’això ens volen privar els colonitzadors i els renegats: de tot símbol, tot heroi i tot mite que ens pugui servir de referent, de llum, de nord, de brúixola, de camí a seguir.
    Gràcies, Jaume Sastre!  El teu sacrifici heroic no és ni serà debades.
    Força Jaume!
    Visca Mallorca!
    Visca Catalunya! 
  4. Pensava que ja no en quedaven 
    d’homes honestos al mon
    però veient en Jaume Sastre
    em sento tot jo ple d’amor.

    Que algú es jugui la vida
    defensant uns ideals
    em fa pensar que a la terra
    no tot està empastifat.

    Si és mor avui, pocs ploraran,
    tenen por del gran poder 
    diran pot ser  “no valia la pena”
    i en Bauzà riurà com boig 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.