90 anys de la visita d?Albert Einstein a Barcelona
La visita d’Albert Einstein a Catalunya a finals de febrer de 1923 s’emmarca en el procés impulsat per diferents sectors de la societat catalana per construir una comunitat científica moderna. La Mancomunitat de Catalunya és un dels principals exponents d’aquest procés d’homologació de la ciència catalana a Europa. El 1907 es constitueix l’Institut d’Estudis Catalans per afavorir la recerca en tots els camps. Paral·lelament, la Mancomunitat crea el Consell de Pedagogia, que s’encarrega de la política científica i tècnica del país. Un dels projectes del Consell és l’organització dels Cursos Monogràfics d’Alts Estudis i d’Intercanvi, en què participa activament Esteve Terradas.
Terradas, catedràtic d’acústica i òptica de la Universitat de Barcelona, és un dels primers científics a fer-se ressò de les teories d’Einstein. És ell qui cursa la invitació al Premi Nobel alemany que el 1921 accepta visitar Catalunya dos anys més tard. L’estiu de 1922, Terradas es reuneix amb Einstein a Berlín per concretar els detalls del curs que impartirà a Barcelona i pel qual cobrarà 3.500 pessetes. L’enginyer industrial Rafael Campalans és una altra de les figures que té un paper molt actiu en la visita d’Einstein, ja que aleshores dirigeix la instrucció pública del Consell de Pedagogia.
més…
El Lluís va ficar el cap a la tassa de xocolata.
Encara que era cert, l’Albert i l’àvia semblaven tenir una edat similar. Tot i que segons el vell savi eren d’èpoques diferents, com que això era un tema molt espinós ningú no va en fer cap comentari i l’àvia va continuar el seu relat.
–L’Albert Einstein va estar a Barcelona del 22 de febrer a l’1 de març de 1923 fent un curs a l’Institut d’Estudis Catalans. El meu avi era molt amic d’un enginyer matemàtic de Barcelona, el senyor Esteve Terradas, doctor en Matemàtiques i Física i un dels majors experts catalans en relativitat. Catedràtic a la Universitat de Barcelona, va participar en la fundació i va dirigir la secció de ciències de l’Institut d’Estudis Catalans. Com a curiositat us puc dir que un asteroide descobert el 1971 porta el seu nom. Doncs, com us deia, va ser ell qui va convidar en nom del Consell de Pedagogia de la Mancomunitat Einstein a venir a Barcelona. Es van cursar invitacions a persones significades del món científic barceloní i, per descomptat, al petit grup de professors i d’estudiants familiaritzats amb les teories einsteinianes, entre els quals hi havia el meu avi.
L’avia es va ensenyar una targeta. Era el menú del sopar que es va fer en honor d’Einstein. El Guillem es va torcar les mans acuradament i es va abalançar sobre ella i la va llegir en veu alta:
Coena in honorem Doctoris Einstein
Pontifcis scientiarum
Albert Einstein 1923
Scientia a priori
Solida
Cannulae Fizeauniensis4
Penaei Caramote et Mollusci Gaussensis cum jure Magonensi in perihelio
Fabae Laurentzianae catalaunice transformate
Phasianus nycthemerus Minkowskiensis, quatriplex dimentiones
Homo platonicus secundum Diogenem cum jure Michelsoniense
Continuos Euclidianus glaciatus
Encasadae Furni Sancti Jacobi et Saccharea edulia Weyliensia, simultanea
Fructus Galilei
Liquida
Castrum Remedii gravitatorium
Xeres Thii Josephi inertialis
Malum parvum cum Doppler effectu
Xampanyus relativisticus Codorniuensis deflectens lucem
Cafea sobraliensis cum spirituosibus liquoribus et vectoribus tabacalibus
Tempus locale:
II Kalendas Martii, Anno XLIV Erae Einsteinianae
Locus:
Aedibus Campalani, studiosi catalaunici Barcinonensis
–No s’entén res! –va protestar el Lluís.
–Mira, Albert, aquí hi ha la teva signatura –va observar el Guillem.
L’Albert no va dir res. Ell i l’àvia es van llançar dues mirades misterioses. Tots dos es van quedar mirant la signatura senzilla, vertical, petita, clara, llegible i amb absència de rúbrica. Una simple prova cal·ligràfica els podria treure dels dubtes, només calia comparar la signatura de l’Einstein amb la de l’Albert. Però cap dels dos no en va fer cap comentari. L’avia va obviar l’observació del Guillem.
–No enteneu res perquè és escrita en llatí. En totes les línies del menú podem trobar alguna referència a l’Einstein i a les seves contribucions, així com a diversos científics que el precediren. En clau irònica, tot el menú és un homenatge a l’Einstein. A l’encapçalament trobem la descripció de l’acte: és un homenatge al més gran pontífex de la ciència. Més avall es designen com a sòlids i líquids els dos components del sopar, cosa que ens fa pensar en els treballs de l’Einstein sobre física quàntica relatius a la calor específica dels sòlids i sobre problemes de dissolucions de líquids i capil·laritat. En les denominacions dels plats trobem referències enginyoses a protagonistes de la nova física. Els canelons eren a la Fizeau, els musclos i les gambes eren a la Gauss, les faves a la Lorentz transformades a la catalana, el faisà platejat s’anuncia en quatre dimensions a la Minkowski, antic professor de l’Einstein, que va proposar la formulació en quadrivectors de la relativitat. Que un home platònic, segons Diògenes, siga un pollastre forma part de la tradició filosòfica. Plató va definir l’home com un bípede sense plomes. Finalment, el gelat és continu i euclidià. La fruita de Galileu tanca el menú de sòlids. En la secció de líquids, les referències iròniques continuen. El vi Castell del Remei és qualificat de gravitatori; el xerès Tío Pepe, en canvi, és inercial, és a dir, que està en repòs o es mou en moviment uniforme. El xampany Codorniu és relativista i deflecteix la llum, probablement fent referència al caràcter translúcid que té el cava en mirar-lo a contrallum. Juntament amb el cafè del Brasil, es va servir copa i puro vectorial. El menú acaba establint el temps i l’espai del sopar.
Tot el que els havia explicat l’àvia era molt interessant, però els joves volien saber la notícia de primera mà, esperaven que el protagonista hi afegís els detalls. Totes les mirades es van dirigir cap a l’Albert i ell no els va decebre. Va fer l’últim glop a la tassa de xocolata i va començar el seu relat.
–No vaig poder acceptar la invitació que em van fer el 1920 perquè havia començat la meva gira mundial que em va portar el 1921 als Estats Units, on vaig fer campanya en favor de la fundació d’una universitat hebrea a Jerusalem, llavors sota control britànic, i el 1922, a París, on vaig impartir un curs al Collège de France, entre altres compromisos. Així que vaig poder, vaig escriure a Terradas que, tot i no poder venir aquell any, estaria disponible el curs 1922-1923, si encara mantenien la invitació. Aquell estiu, Terradas, fent un parèntesi en les seves vacances a França i Suïssa, va venir a Berlín a parlar amb mi i ultimar els detalls del viatge. És un home extraordinari, d’una gran intel·ligència i molt original. Fins i tot m’atreviria a qualificar el seu cap com un dels 6 millors del món.
»Quan venia de la meva gira pel Japó, de tornada cap a Europa, vaig enviar un telegrama des de Singapur als responsables de la Mancomunitat. Tanmateix, em vaig aturar uns quants dies a Palestina, en una visita que em va commoure profundament. A continuació vaig seguir cap a Tolosa, on vaig agafar el tren cap a Barcelona. Hi vaig arribar el dia 22 de febrer de 1923, un dijous, ningú no m’esperava a l’estació, ja que no havia tingut temps de telegrafiar per avisar de la meva arribada. Així que vaig anar a cal meu amic Terradas. En veure que no hi era, li vaig deixar una nota en què li preguntava a quin hotel havia d’anar. Vaig buscar allotjament en una pensió anomenada les Quatre Nacions, a la rambla de Santa Mònica, a prop del port. Mentre descansava assegut al llit tocant el violí, l’amo de la pensió va trucar a la porta, m’havia reconegut per les fotos del diari. Ell mateix em va posar en contacte amb els organitzadors i em van traslladar a l’Hotel Colom, on tenia reservada l’habitació.
»El 24 de febrer, dissabte, vaig fer la meva primera conferència al Palau de la Generalitat. La sala estava a gom. La multitud s’amuntegava davant les portes. Em vaig expressar com vaig poder amb el meu francès dolent, i el primer que vaig fer va ser advertir a l’audiència que la meva relativitat es refereix al moviment, a la física, no al relativisme filosòfic.
»A més de les conferències, que vaig impartir els dies 24, 26 i 28 a l’Institut d’Estudis Catalans, d’una conferència addicional, el dia 27, a l’Acadèmia de Ciències, i d’actes protocol·laris, vaig ser convidat a sopar a casa de Rafael Campalans el mateix dimarts 27 de febrer. Campalans era enginyer industrial, una persona amb cultura científica avançada, a més a més de ser un dels dirigents d’un nou corrent socialista, que compaginava la lluita pels drets dels treballadors i la igualtat social amb el reconeixement de la identitat nacional catalana. Em va sorprendre molt aquest home, que es declarava socialista i nacionalista alhora. Segons els meus esquemes polítics centreeuropeus, aquestes dues ideologies eren oposades. Tot i que he de reconèixer que després de sentir els seus arguments ara comprenc i justifico el vostre paradoxal socialisme nacionalista. Però això no és nacionalisme veritable! Li vaig aconsellar prescindir d’aquest nom funest.
–Vaja, fins i tot vas aconsellar de política el teu amfitrió! Crec que també va ser l’Einstein qui va dir que el nacionalisme era una malaltia infantil. Era el xarampió de l’espècie humana.
–Va ser només una observació –es va excusar l’Albert–. Cadascú és com és. Tinc la nacionalitat americana i sóc per herència jueu, per ciutadania suís i per mentalitat un ésser humà i només un ésser humà, sense una afecció especial per cap estat o entitat nacional.
–Hi ha una cosa que no entenc, Albert. Per què vas fer aquest viatge tan llarg amb tren? Per què no vas utilitzar la teva màquina del temps? –li va preguntar l’àvia, molesta per les paraules del seu amic.
–La música catalana em va impressionar –va intentar donar un gir a la conversa l’Albert–. Vaig rebre un ampli assortit per a satisfer la meva melomania. Si en el sopar n’hi va haver una bona mostra, l’endemà vaig poder degustar un segon plat. La Penya de la Dansa em va rebre a l’Escola Industrial de Barcelona amb un acurat repertori del qual em vaig poder endur alguns discos.
Els joves, tot i que no entenien res, estaven bocabadats amb aquelles revelacions.
–Mentre l’Einstein era a Madrid, el 10 de març va ser assassinat Salvador Seguí, el Noi del Sucre, dirigent de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El meu avi era d’aquesta confederació i em va explicar que l’Einstein havia mantingut una entrevista amb dirigents de la CNT el 27 de febrer, el mateix dia del sopar a Can Campalans. Aquesta entrevista va provocar l’únic problema polític del viatge, ja que la premsa va recollir que l’Einstein s’havia declarat revolucionari científic, el mateix que eren els obrers en la societat. Això és cert?
–Estimada Fräulein, la resposta a aquesta pregunta tindria la mateixa credibilitat que la del meu viatge en el temps.
L’Albert va fugir d’estudi i per no poder dir ni una paraula més es va posar un tros de coca molt gran a la boca.
–Aquesta coca és una coca que hi canten els àngels, és deliciosa! –va exclamar amb la boca plena.
Això va fer molta gràcia al joves i cap a l’àvia, per això va donar per acabada aquella conversa.
–Però heu vist quina hora és? S’ha fet molt tard. Arreplegueu les motxilles que us porte a casa vostra amb cotxe, no vull que us mulleu, no para de ploure.
–Però encara falta la paradoxa –es va queixar el Guillem.
Aquestes llargues converses sempre acabaven amb una paradoxa plantejada per l’Albert. Una paradoxa és una afirmació que sembla contradictòria o que va contra el sentit comú. La paraula ve de para, ‘cert, desviat’, i doxa, ‘opinió’. A vegades s’aplica el terme a situacions d’incoherència o simplement sorprenents. Tot i que en principi es refereixen a mecanismes de la lògica, es troben paradoxes en gairebé qualsevol branca de la ciència. Les paradoxes ocupen un paper central en l’ètica, sota la forma de dilemes.
–Bertrand Russell, a més a més de ser un pacifista declarat, va destacar com a lògic, filòsof i escriptor, però també és conegut per haver enunciat la famosa paradoxa que porta el seu nom, també coneguda com a paradoxa del barber. Es formula de la manera següent: en un poble recòndit, envoltat d’altes muntanyes i abismes profunds, el barber afaita tots i només aquells habitants del poble que no s’afaiten ells mateixos. Qui afaita, llavors, el barber? Si s’afaita, llavors no s’afaita; si no s’afaita, llavors s’afaita.
Tots els joves es van quedar pensarosos, en van prendre nota i van marxar discutint cadascun les seves teories. La resposta la tindrien en la pròxima trobada.