Etziba Balutxo...

Bartomeu Mestre i Sureda

AMB ULLS (i embulls) D’ESPANYA

Deixa un comentari
Les eleccions europees del 25 de maig han brindat uns resultats excel·lents. Amb els del Principat de Catalunya, on s’ha fet evident que ja s’ha creuat el riu Jordà, estic satisfet (més que mai fins avui) dels obtinguts a les Illes Balears i al País Valencià. Les mentides que, des dels mecanismes de poder, escampen aquests dies els analistes de la Cort han fet forat i la premsa provinciana, mimèticament, valida un fals discurs. A Mallorca, el torcebraç de la vaga de fam de Jaume Sastre ja ha guanyat. Passi el que passi, José Ramón Bauzá s’ha vist desemmascarat. Demanava diàleg, però quan li paren taula no apareix. Presumia de tenir la majoria i, ara, no governaria ni al seu poble… Analitzem-ho sense clucales d’importació.

* * *

Il·lustració a partir d’un fotomuntatge de Mallorcadiario i una frase de Jaume Santandreu

* * *

1. EL DISCURS DOMINANT

Les clavegueres de l’estat disposen d’especialistes en manipular l’opinió pública. Adolfo Suárez presumia de l’èxit assolit amb la nomenclatura “transició democràtica”, per evitar el nom coherent amb als cànons de la historiografia de “restauració borbònica” (en aquest cas, per designació franquista). Ara, arran de les eleccions europees, s’ha repetit la distracció i els serveis d’intel·ligència s’han dedicat a fabricar frases-consigna i fer que els seus agents patrocinats les repeteixin a les tertúlies televisives i radiofòniques. Els corifeus de Madrid s’han fet altaveus d’uns tòpics que, sense ser incerts, amaguen lectures més precises. El mal, com sol passar sempre, és que la premsa provinciana mossega l’ham i revalida la veu de l’amo. S’ha posat èmfasi en el final del bipartidisme, en l’increment a Europa de l’extrema dreta (a Espanya no, perquè ja era dins del partit que governa), en que a Espanya l’abstenció ha estat menor (s’amaga que gràcies a Catalunya), en destacar la victòria a les Balears, a Espanya i a Europa dels “populars” (que són els qui més han perdut) i, com era de preveure, que a Catalunya Artur Mas ha estat el gran derrotat. Així s’ha engatussat la gent, amb l’honorable excepció de Vicent Partal i Vilaweb que no han caigut en el parany d’avaluar-ho tot amb ulls (i embulls) d’Espanya. La diferència és digna d’anàlisi.

2.- HA PERDUT ARTUR MAS?

L’exercici de cinisme polític no resisteix la realitat matemàtica. El gran perdedor, el PP, amb els aparells de l’estat al seu servei per fer la feina bruta, proclama que a Catalunya CiU ha perdut les eleccions. És així? CiU ha obtingut 107.000 vots més que a les passades eleccions i, percentualment, malgrat l’increment d’un 8% de votants, ha davallat menys de sis dècimes (un 0,57%!) que contrasten amb la desfeta del PP que, tot i ser la força més votada, ha patit un daltabaix infinitament superior (més del 16,6%). CiU, malgrat les retallades, les polítiques d’austeritat i el desgast en l’exercici del poder, és l’únic partit en tasques de govern de tota Europa que ha mantingut el vot. El parany dels qui s’han alineat a l’entorn del parany apocalíptic els retrata com a gent sense rigor; en realitat manipuladors gens innocents. Escoltar aquest discurs en boca de Cospedal, de la COPE, La Razón i les televisions i ràdios d’ultradreta, no ens ha de venir de nou. Allò que provoca vergonya aliena és escoltar aquesta valoració a Sánchez Camacho o Navarro, quan les seves derrotes estrepitoses (ep, i la de l’autoodi que proclamen) els convidarien, de tenir el mínim sentit de responsabilitat política i de sentit democràtic, a dimitir. Més repugna encara la indigència moral d’escoltar aquest discurs a Albert Ribera i altres lerrouxistes, perquè si el seu partit ha obtingut representació ha estat gràcies al vot extern a Catalunya. CiU i Artur Mas han resistit l’envestida i no han reculat. Allò que ha passat ha estat que la claredat ideològica d’Esquerra Republicana els ha conferit una merescuda victòria electoral. El sentit d’estat d’Oriol Junqueres ha sabut estar a l’alçada de la victòria. Ell era l’únic que hauria pogut, en rigor, presumir d’haver relegat CiU al segon lloc. Altres líders d’ERC no ho varen saber gestionar en episodis anteriors. L’actual líder, no només molt intel·ligent, sinó també un gran patriota, ha fet tot el contrari: ha validat el lideratge d’Artur Mas i ha fet un nou acte de servei al país en la figura del President de la Generalitat de Catalunya. Ambdós, Mas i Junqueres, han estat i són la garantia de l’èxit del procés, en defensa del dret a decidir, de la consulta i, en un camí sense retorn, de l’alliberament nacional. Ha estat aquesta voluntat sobiranista del poble català, la gran guanyadora de les eleccions. Com a partit, el vencedor ha estat Esquerra Republicana, com a líder, Oriol Junqueres, però sobretot qui ha guanyat ha estat Catalunya i, per això mateix, Artur Mas no ha perdut, perquè el procés que encapçala i dirigeix ha avançat.

3. LA FI DEL BIPARTIDISME? QUIN?

Per desfer l’equívoc que bipartidisme és el tàndem PP-PSOE, cal recordar el mandat d’Alfons XII abans d’estirar la pota: “Cristina, guarda el coño y ya sabes: de Cánovas a Sagasta y de Sagasta a Cánovas”. El bipartidisme és també allò de “las dos Españas” que deia Machado. Això no ha canviat gens. Tot i que ara hi ha més de dos noms de marca (com ja va passar a les primeres eleccions de fa més de 30 anys) l’alternança dreta-esquerra és encara ara una salvaguarda del model d’estat jacobí. Allò que ha canviat és que s’ha accentuat un factor que ultrapassa la dialèctica entre el blau i el roig per accentuar el dret a decidir (i, sobretot, a ser!) dels pobles. Allò que ha canviat és que el PP ha patit un correctiu inèdit, especialment intensiu i dolorós a Catalunya, al País Valencià i a les Illes Balears, és a dir, als territoris on més han afectat els atacs de Wert, en matèria educativa, i De Guindos, quant a l’espoliació econòmica. Llegir i valorar els resultats en clau espanyola, com han fet el PP i la premsa subordinada, té un avantatge divertit: la catàstrofe que els hi espera serà molt superior l’any que ve al sinistre que han patit enguany. Van sense dents i presumeixen del somriure. Se senten guanyadors i no saben ni on para la caixa negra de la castanya que s’han pegat. González Pons, ara eurodiputat del PP, sense voler va delatar a TVE d’on prové aquest sentiment equivocat de victòria: les enquestes els donaven un empat tècnic amb el PSOE i només conferien un escó a PODEMOS. Tot i l’esclafit electoral, tot i que avui no podrien governar l’estat (si no és pactant amb el PSOE) ni, tampoc, la majoria de comunitats autònomes (el cas del País Valencià i de les Balears és prou clar), en veure que eren la força més votada el va pegar un atac d’eufòria que no han paït. Tot plegat és allò que aquí coneixem com a alegria de conill o, per ser més gràfic, la rialla del porc quan l’han sanat… perquè es pensava que l’anaven a matar.

4.- DAVID SASTRE BAT GOLIAT BAUZÁ

A les Balears, per fer-ne una personalització simplista però prou entenedora i didàctica, s’enfrontaven Goliat Bauzá, arrogant, segur i amb tots els mecanismes del poder al seu abast, contra David Sastre, un professor de secundària, vell i incansable lluitador en defensa de la llengua i del territori, que crida al diàleg. El primer, atalaiat a l’entorn d’un cercle d’ignorants creguts, s’havia rebotat no fa molts d’anys contra la decisió dels socialistes d’implantar una eco-taxa sense haver-la pactat amb el sector turístic i ara, no només sense consens i sense escoltar els experts, sinó a martellades, amb expedients i sancions, ha clavat un TIL sobre el sector educatiu i, de manera guerracivilista, ha alterat l’harmonia, la pau social i la convivència que hi havia hagut amb tots els governs anteriors. El segon, reclòs a la Casa Llarga en vaga de fam, reclamava (i reclama) una negociació amb l’Assemblea de Docents en defensa d’una educació pública de qualitat. Dies abans d’anar a les urnes, Goliat apel·lava a la seva majoria i instava votar el PP mentre David, apel·lava al seny i instava votar qualsevol opció oposada a polititzar l’Escola. El resultat de l’enfrontament ha estat espectacular o, per dir-ho en llenguatge més goliard, “lo nunca visto!”.

Si se separen els dos blocs en funció dels qui defensaven el TIL i els qui s’hi oposaven, veurem com el PP, UPyD i VOX han obtingut 96.000 vots, mentre que PSIB, PODEM, EU, ERC i COMPROMÍS n’han obtingut més de 136.000. És a dir que els dos blocs convencionals que, fins ara a les Balears, s’han alternat en el poder (el PP i els pactes de partits progressistes) han eixamplat una trinxera de més de 40.000 vots. Mai a la història no hi havia hagut una derrota tan significativa de la dreta. El PP ha passat d’un 43,74% l’any 2009 a un 27,45%, és a dir que ha perdut més del 37% d’electors, curiosament el percentatge que ha perdut el PSOE a nivell d’estat que ha provocat la sortida de Rubalcaba. El cas de Marratxí, seu del president del PP i poble d’on va ser batle i on hi té l’apotecaria, la cosa ha estat encara molt pitjor i del 47,83% el PP s’ha enfonsat fins al 25,38%; gairebé el 50%! Si hi afegim que la participació ha estat lleugerament superior i que a les Balears i Pitiüses només han rebut 74.016 vots (a una comunitat que supera el milió cent mil habitants), podem entendre que, a partir d’avui, s’ho pensin molt i vagin més vius a l’hora de presumir de tenir “la majoria”, perquè un 7% no tapa ni un queixal corcat.

Tornem als dos contrincants. Amb la petita fona de la paraula David Sastre ha etzibat una pedrada que ha endevinat el nas de Goliat Bauzá a qui sostenen, caic no caic i definitivament inconscient, un grupuscle de panxacontentes que fan olor de cementiri mentre els més vius del seu partit ja se decanten de quatres per no romandre esclafats quan, aviat i definitivament, es desplomi el qui es creia gegant. David Sastre, com a símbol de la protesta ciutadana que tenyí de verd els carrers just començar el curs escolar, ha demostrat que, a més de ser un lluitador, sap guanyar. Per aquest motiu no claudica i manté oberta la seva petició de diàleg, com a viu representant de la cultura de l’entesa. En canvi, Goliat Bauzá, derrotat clarament, demostra que ni tan sols no sap perdre. No vol admetre la pallissa de ca que li han infringit les urnes. Així delata que pertany a una cultura que no és la nostra. Ell és el viu exponent dels tres vicis hispànics més accentuats: el “sostenella e no emmendalla”, el “matar al mensajero” i el “la maté porque era mía”. Efectivament, diu que ha guanyat i que continuarà igual que fins ara, vol matar al qui l’ha desafiat i desemmascarat, David Sastre (ja se sap que la fórmula més subtil, covarda i perversa d’assassinar es deixar morir), i considera que pot matar l’educació, perquè li pertany i pot fer el que vulgui amb ella. Tres actuacions clares de psicòpata. La pregunta és: quants dels seus volen volar dins de l’avió que pilota, ja sense benzina, cap a l’extinció.

Els qui no coneixen Sastre poden interpretar que la seva acció és una estratègia. Res més lluny de la realitat. Una vaga de fam no és cap broma. La història ens ha donat mostres eloqüents de gran repercussió internacional. Bauzá comprovarà que tots els qui li han donat suport, totes les Camps i tots els Campos, el trairan i l’abandonaran per desmarcar-se d’aquest crim gota a gota que, dia a dia, està perpetuant. No pot dir que està a favor del diàleg i, al mateix temps, negar-se a escoltar qui l’està demanant públicament amb el seu sacrifici personal. També en això Sastre ha guanyat Bauzá en posar en evidència i contradicció el seu discurs hipòcrita. Si el derrotat Goliat Bauzá no atén la crida sensata d’un ciutadà honorable que representa el sentiment de milers de mestres, de professors, de mares, de pares i d’estudiants a qui la mala política educativa maltracta, no li bastarà Mallorca per córrer i no trobarà un racó en tot el món per amagar-se. Caurà a plom damunt d’ell i de tots quants li fan l’entorn la mateixa ignomínia que ha volgut imposar per la força i el perseguiran, per a sempre més, les nostres memòries!

5. CODA I DEDICATÒRIA

Una altra característica que defineix Jaume Sastre és que, en defensa dels seus principis, està disposat a morir, però mai a matar. Una diferència fonamental amb els seus (i meus) adversaris ideològics. Un d’ells, fill de dos destacats afiliats al PP i membres de l’Opus Dei, ho ha reconegut fa poc en un article que destil·la l’odi, el feixisme i la matera que deuen haver impregnat la seva educació fins al punt de confessar que no mata només perquè és delicte, però s’alegraria de la mort de Jaume Sastre i dels milers de persones que vàrem sortir al carrer amb camisetes verdes i que, per no ser mai com ell, ho tornarem a fer quantes vegades calgui en defensa d’una educació digna a favor de la llibertat i de la convivència. Per això mateix, no puc ni vull acabar aquest article sense expressar el meu agraïment a Jaume Sastre, el meu suport solidari, el meu aval incondicional i tota l’admiració per la seva valenta i sàvia decisió de mantenir la petició pública i continuar la vaga. Qui té la clau per acabar la vaga de fam és el “president de tots”, el mateix que rep tota casta de gent abjecta i de grups d’ignorants. Per evitar que l’arrogància sigui el seu suïcidi, faria molt bé en no desatendre una sol·licitud justa, noble i sensata, ara reforçada com mai a la història per les urnes de manera aclaparadora.

NOTA.- Un extracte d’aquest article ha estat publicat a:
http://dbalears.cat/actualitat/opinio/david-sastre-bat-goliat-bauza.html

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 30 de maig de 2014 per Bartomeu Mestre i Sureda

  1. El sistema esta molt dèbil, degut a la poca sensabilitat dels administradors, la gola d’aquesta gent ja es massa bestial, a més han perdut els papers arrossegant la gent de peu. La gent del PP de les illes només cumpleix ordes de Madrid i que aquets estan supeditats al que diu Brussel.les i la UE no es més que un organisme venut als grans poders oscurs del planeta. Per cert aquesta setmana el grup Birdenberg es va reuni a Copenhaguen. Cal saber que el poble no necesita el sistema, es el sistema que s’alimenta del poble. 

    Però això estic convençut que guanyerem, i en més seguretat heu podem dir si tenim gent com tu, en Jaume Sastre i tota la llista inmensa dels nostres herois. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.