Etziba Balutxo...

Bartomeu Mestre i Sureda

ELS SIL·LOGISMES DE LLORENÇ VALVERDE

Deixa un comentari


Presentació llegida a la Casa de Cultura de Felanitx (16-V-2014) de Set fracassos que han canviat el món de Llorenç Valverde.


*     *     *

A la fotografia, amb l’autor i Biel Majoral

*     *     *


PS.- Heu vist començar una casa per la teulada? Els qui no ho heu vist mai una de dues: o sou molt joves o, quan badau, mirau només el buc i no el capell, a diferència d’aquest bergant del meu costat que no perd calada i ho observa tot des de totes les perspectives. Ara mateix, però, els qui soleu fer les coses com toca, de cap a peus i no de los pies a la cabeza, en tindreu oportunitat, perquè em veig obligat a encetar la meva prèdica pel final. Quan ja havia engirgolat i endiumenjat la presentació d’aquest llibre, l’autor me’n fa fer una com un cove que no vull atribuir ni a la casualitat ni a la coincidència, sinó a la teleputia, perquè no li havia deixat ni veure, ni tastar, ni ensumar allò que feia comptes dir i, de cap i de cop, veig com m’esclafa la guitarra. Vaig estar a punt d’esqueixar el que llegiré després. A un article al diari Ara-Balears, Llorenç Valverde recorda com Sir Charles Pierce Snow, químic i literat, es definia com a “científic de formació, escriptor per vocació”. Contrari a separar les ciències de les humanitats, adverteix de l’empobriment cultural que representa considerar-les dos mons, amb l’avís afegit que la part més damnificada seria la humanística. A l’article, recordava com Snow provocava els lletruts amb la pregunta de si sabrien descriure el segon principi de la termodinàmica. Gairebé mai no responien l’envit i ben mirat, els preguntava una cosa que equivalia, si fa no fa, a la pregunta feta als científics: “Heu llegit cap obra de Shakespeare?”. L’exemple, permetia Valverde afirmar que, en un món multidisciplinar, fragmentar l’aprenentatge endarrereix intel·lectualment i, per tant, cal acabar amb l’actual separació absurda de batxillerats.

De no fer aquest amonestament previ, l’article m’hauria rebentat la presentació i l’hauria convertit en una mala còpia i en una allau d’obvietats. Ara sí, doncs, ja puc llegir el que havia escrit, amb l’avís a la concurrència que, com a venjança a l’autor, potser faré curt, però no seré breu!

Bon capvespre a tothom! Felanitxeres, felanitxers, gent de fora poble, siau benvinguts i benvingudes, fins i tot si veniu de Manacor.

El meu padrí de fonts, una eminència del lul·lisme i de la psiquiatria a qui el poble ja només recorda per la dita “estàs per enviar-te a veure en Balutxo”, deia que la gent es disfressa d’allò que, en el fons, voldria ser. Fixau-vos bé, doncs, per Carnestoltes amb les persones que es transvesteixen d’animals, de vampirs, de dones que fumen i et tracten de tu, de toreros, de soldats, de guàrdies civils o de la mort amb pebres. Continuava aquella tesi advertint sobre la teoria de la inversió i la contradicció, segons la qual els corruptes es fan jutges, els delinqüents policies, els esclaus batles o governadors, els desenfeinats senadors, els piròmans bombers, els descreguts tiradors de cartes i, evidentment, els folls, els orats, psiquiatres… Dins d’aquest magma, on encabir i analitzar Llorenç Valverde? Qui és? Què és? Quina deu ser la vocació amagada? En atenció al fet de tocar moltes de tecles, segurament allò que desitja és ser heterodox i cosmopolita, però és ben singular. Amb el ventall d’oficis que practica, es fa difícil destil·lar què li agradaria ser quan sigui gran. Posats a fer-hi voltes, en atenció al que fa anys que predica, podríem convenir que, en essència, és un socràtic que, quan passeja, mira, pensa i parla. I ho fa com toca, és a dir, en aquest ordre i no en l’invers com solem veure cada dia a les tertúlies de l’estultícia, a les plenàries municipals o a les sessions dels par(da)laments. Ell és un d’aquells que no vol destriar entre les ciències i les lletres, perquè sap que tot fa u. Sap que la lògica no és, com se sol dir, equidistant entre la filosofia i la matemàtica, sinó que és part consubstancial d’ambdues. Sap que la política és la gestió de la res pública (o, si ho preferiu en el TIL barroer d’ara, la commonwealtht), però que si no va emparada en el dret, en la justícia, en la llibertat i, sobretot, emmarcada dins de la cultura de l’entesa no és pública ni és res; tan sols la imposició de la dictadura. Sap que la poesia és el millor ungüent de la medicina. Sap que la pedagogia i l’ètica han de ser inseparables i que estan inscrites dins de l’epistemologia o, si ho preferiu, el món del coneixement; ja ho sabeu: allò que, a diferència de cervell, no trobareu a plaça. Sap aquella vella màxima de la Institució Lliure d’Ensenyament que feia caure en l’error als pedagogs i emprenyava als il·lustrats: “Per a ensenyar llatí a Joan, què és el primer que ens cal conèixer? En Joan, naturalment!”. Sap que per arribar a saber, primer s’ha d’aprendre a dubtar. La descripció permet convenir que, transvestit amb toga blanca i sandàlies, Llorenç Valverde hauria fet veta devers l’àgora al peu de l’acròpolis d’Atenes ara farà dos mil cinc-cents anys. Podríem dir, doncs, que el desig ocult del professor, el catedràtic, el doctor, l’exvicerector de la UOC és el d’instruir-se, perquè segons la tesi de les inversions d’aquell psiquiatre felanitxer que era tan científic com lletraferit, els qui accedeixen al magisteri i exerceixen la docència, sigui a les aules, sigui als diaris, sigui als llibres, sigui a les xarxes socials, sigui a les sales de conferències han de ser, forçat forçat, els qui tenen unes ganes immenses i rabioses d’aprendre.

Biel Majoral em deia no fa gaire que Llorenç Valverde és d’aquelles persones que, de no existir, les hauríem d’inventar, perquè fan paret allà on altres no podem i, així, enforteixen el país. Tot i que només li duc dos anys no arriba, en Llorenç i jo ens vàrem conèixer ben grandiers, cosa habitual entre felanitxers de la diàspora. És més, les primeres converses, que són les que determinen com serà una relació, les vàrem mantenir no gaire lluny de la nostra antiga capital: Perpinyà. D’immediat, ens vàrem avenir. És intel·ligent i, per afegitó i cosa que sembla incompatible amb la primera, viu com una alatxa. Va ser a una de les converses de tanteig que entrunyellàrem on, com qui no vol la cosa, em va deixar constància de la seva vocació de síntesi. Sense menysprear l’anàlisi, allò que importa són les sentències. De fet, ja sabeu la gracieta castellana que cal interpretar en una clau més enllà de l’estrictament anatòmica: Los hombres son sin-téticos y las mujeres sin-bólicas. M’amollà la conclusió d’un dels seus sil·logismes perversos: “Quina va ser la primera conseqüència que va provocar l’inventor de l’alfabet? Sopes? Que va convertir la resta del món en analfabets”. Amb això, roman clar que qualsevol avenç provoca, simultàniament, reculades. Cada passa que fa la humanitat, cada invent, cada progrés, genera damnificats. No hi ha, doncs, progrés, sense retrocés. I així, com diríem en mal mallorquí: suma y sigue!

He parlat de sil·logismes perversos, que d’això va el llibre que avui presentam, i dels errors en el planteig i en la síntesi d’un problema, que també d’això va. Certament, els sil·logismes de Llorenç Valverde són engatussadors, entremaliats, alambinats, un rosari encadenat de connexions enllaçades i, tot i això, no hi ha cap premissa ni cap sentència coixa, cosa gairebé insòlita si tenim en compte que la Ciència no és neutral i és fàcil concloure en fals com l’investigador que experimentava amb una puça ensinistrada que botava d’una mà a l’altra. Procedí a arrabassar-li una cama i, en dir-li “bota”, la puça botà. Una segona cama i, de nou la puça, en rebre l’ordre botà a l’altra mà. Amb dificultat, encara botà sense la tercera cama, però en arrabassar-li la darrera, el científic ordenà en va que botàs. La puça no es va moure. Satisfet, amb la rialla de qui ha fet un gran descobriment, va anotar en el quadern experimental: “En llevar-li totes les cames, les puces tornen sordes”. Tanmateix un error no s’arregla amb un nyap. Ens ho recorda la notícia de fa 50 anys que informava del descobriment, a Almeria, del crani de qui es va definir com el primer español de la historia. En fer-se evident que les restes eren la manipulació intencionada del cap d’un mul, el diari va rectificar en gran titular: El primer español era un burro. No seré jo qui ho discuteixi.

Al llarg de les converses amb Llorenç Valverde, amb aquell llenguatge felanitxer que obliga a la mirada atenta i a un somriure permanent de cara rodona d’infant gran i polissó, vaig descobrir-hi moltes de les característiques que descriuen la gràcia hel·lènica dels felanitxers. Diguin el que diguin els de fora poble, la gent de la Vila constitueix un món apart amb uns valors que, si bé s’insereixen dins del marc general de la Cultura Catalana, tenen una personalitat pròpia definida que s’exhibeix en el llenguatge. No tant en les paraules genuïnes, sinó en la manera de dir les coses. Si qualque poble del món certifica que la llengua no és només un vehicle de comunicació, sinó un mecanisme d’expressió i, fins i tot, una manera de viure i d’entendre el món, és Felanitx. Saber decantar el cinisme àcid de la ironia és a l’ADN dels felanitxers. Per això, parlar d’ironia felanitxera és un pleonasme com dir valenta dona; de valentes, ho són totes. No. Res d’ironia felanitxera! Cal parlar directament de felanitxerisme i Valverde n’és la mostra, la qual cosa té l’avantatge de certificar, amb una prova empírica, que allò del nacionalisme ètnic, a més d’una mentida, és una solemne estupidesa com ja va demostrar Guillem d’Efak, perquè la pertinença cultural es fonamenta en l’educació, en raó del temps i de l’espai que ens ha tocat on plorar i riure, però sobretot en la voluntat. Molt més important que el dret a saber qui som i d’on venim, hi ha el dret a decidir cap a on volem anar. Es pot arrodonir amb la referència a l’ortodòxia dels heterodoxes conversos o, millor, amb l’endevinalla socràtica que obliga el lector a desenteranyinar l’eufemisme i concloure, com insinua Valverde, que no hi ha beata més devota que una puta penedida i redimida o que per a ser un bon bisbe no s’ha de creure en Déu, verificació solvent que els extrems no existeixen o que, si n’hi ha, més que tocar-se són tot-u! A Felanitx sabem molt bé que no ens defineix tant l’origen com la fita; no les arrels, sinó cap on s’enfilen les branques. Quan una persona de la Vila ja ha acompanyat qualque familiar camí de la Creu Nova, en un viatge d’iràs-i-no-tornaràs, sap bé quina és la terra que ha d’estimar i quin és el seu poble tant si venim del nord, venim del sud, de terra endins, de mar enllà. Allò que ens ha de preocupar és la caterva de renegats malnats que habiten, com a efímers transeünts, per devers el Consolat del Mar menystenint la llengua, la cultura i la identitat del poble que haurien de servir i defensar i no fer d’agents colonials de qui ens subjuga. En resum, un és d’allà on vol ser. Sobre aquesta qüestió i arran de la mort de son pare, Llorenç Valverde va fer una tesi doctoral que va publicar en un senzill però sentit article que va rebre un excel·lent cum laude per unanimitat de la gent condreta. Podria dir més coses del personatge, però m’he de contenir, perquè no toca una laudatio acadèmica, sinó una autòpsia per tal d’escorxar un llibre.

Davant davant, ja us dic que Set fracassos que han canviat el món; del rentavaixelles a la telefonia mòbil és un llibre, amb una cinquantena llarga d’il·lustracions, formatiu i informatiu, divertit, entretingut, sorprenent, enginyós, ocurrent, terapèutic, crític i didàctic. Una crònica, amb un vis còmic provocatiu, d’algunes peripècies que delaten com el progrés, a més d’arribar tard, ho fa pel camí de darrere i, sovint, més fruit de l’atzar que de la investigació metodològica. Cal afegir que el fracàs no impedeix l’èxit col·lateral. Més o menys com li va passar a un navegant tan cabota que, a més de renegar del seu poble, volia anar a un lloc i va anar a pegar a un altre. Això és el que succeeix a més d’un esburbat protagonista del llibre. En acabar la lectura, tendreu la temptació de recapitular, això és, d’anar a cercar el paral·lelisme entre cada un dels fracassos per concloure que la Ciència és més afortunada que la Política, perquè mentre en aquesta tot és maquinació i no hi ha espai per a la improvisació, la Ciència sap que les casualitats existeixen; més encara, no només existeixen, sinó que sovint són un mecanisme de progrés de la humanitat i un motor de transformació social.

Els set espais dels set fracassos són tants com els pecats capitals, com les notes musicals o com els colors de l’arc de Sant Martí. Cada unitat té el seu so i el seu to, però totes esmenten l’atzar com a element que pot determinar un descobriment. Fleming ho va veure clar amb un atxem damunt d’una proveta i Marie Curie ho va tocar amb les mans quan el proveïdor li va endossar dos minerals radioactius. Els dos esmentats obtingueren el llorer del reconeixement. En canvi, altres descobridors romanen a l’anonimat per l’astúcia dels usurpadors o perquè la història juga a conillons a amagar. Al llarg de la lectura, veureu que hi ha una certa inducció al nihilisme o, si més no, a posar-ho tot en solfa i no donar mai res per segur. No és dolent, des del punt de vista de qui cerca la veritat, no creure res que un no hagi pogut comprovar, però tampoc no és dolent deixar pixar el mul, permetre que les coses facin el seu curs i pensar allò de “a les costes ens veurem!”. Ben segur que el pobre sant Tomàs, d’haver llegit aquest llibre, no hauria apel·lat a ficar el dit a les nafres d’aquell fuster de Natzaret, sinó que simplement hauria callat, esperat i observat.

Els set capítols desfilen, després d’un encertat pròleg d’Enric Banda, entre una introducció que fa salivera i un epíleg final que arrodoneix i tanca la pregunta inicial (que ara ja no record quina era). És recomanable llegir cada un dels blocs d’una tirada per tal de no perdre el fil de tantes de connexions i tants d’enllaços que encadenen les moltes històries que conté cada capítol. A més, cada un té la seva pròpia sentència final, a vegades d’una sola línia, sovint com a conclusió d’un sil·logisme impensable i rocambolesc, i sempre sempre com una reflexió fustigadora, radicalment contrària a la renúncia del rector de la Universitat Complutense quan va amollar davant de Ferran VII : Lejos de nosotros, majestad, la funesta manía de pensar, sinó més propera a la rèplica, cent anys després, d’un altre rector, en aquest cas de Salamanca, quan replicà el crit assassí, militar, franquista i borbònic (operació 4 x 1?) de Muera la inteligencia! Valverde enalteix el raciocini i convida a pensar.

Tot i això, sense tornar al post scriptum inicial per a vindicar el coneixement total i la cultura completa, pàgina a pàgina haureu de contenir una allau de suggeriments per evitar aturades camí de l’enciclopèdia. Marcau el punt del llibre i deixau-ho per més tard, perquè la lectura és agraïda, enriquidora i instructiva. Com a les novel·les d’espies, els enigmes s’aclareixen més endavant, els misteris s’expliquen i, fins i tot, s’entenen els miracles. Aprendreu moltes de coses i, com que cada resposta multiplica preguntes, podeu seguir el fil com una convidada a saber-ne moltes més. En algun moment, us sentireu lectors de la història d’ara mateix, amb una perspectiva intemporal. Els periodistes diuen que el diari d’ahir el sap fer tothom i que el risc és escriure el d’avui. Doncs aquests relats (no sé si són set, setanta-set o només un) haurien d’entrar com a referent contemporani a l’escola. No tant per a saber de l’evolució dels ordinadors, de la telefonia o dels robots domèstics, de les màquines en definitiva, sinó per a entendre millor les persones. Fa dotze anys vaig assistir a la inauguració de la nova Clínica Planes i vaig ser testimoni d’un atac de dignitat del metge fundador. Cansat d’escoltar la vulgaritat dels elogis a l’equipament i a les instal·lacions, va rompre el protocol, pujà a la tribuna, pegà grapada al micròfon per recordar que aquell era un espai per curar persones malaltes i que la millor medecina era parlar-hi amb el cor i mirar-les als ulls; la resta només era material d’ajuda complementària.

Avui ja no podem fer un seguiment de l’evolució tecnològica, perquè mentre en parlam, les agències de patents fan prescriure invents relativament recents d’alta qualificació i especialització. Tanmateix, com hem dit abans, els savis de Grècia ho mesclaven tot i no s’embullaven mai, perquè no els calia discernir entre matèries, ni construir cel·les d’aïllament. La revolució industrial, tan bravejada, va fer avançar la productivitat, però va endarrerir el coneixement de les persones. Tot això i més, i més ben dit, és al llibre. Entendreu que veure les situacions en perspectiva permet afirmar als britànics que qui roman aïllat per la boira del canal és el continent europeu i no Anglaterra! Aprendreu la tècnica del dead reckoning que podríem entendre com “en arribar comptarem”, però que cal arrodonir amb l’afegit “…si no som morts!”. Sabreu les dues virtuts dels logaritmes: amargar la vida dels estudiants del segle passat i reduir les altres operacions a simples sumes i restes; és a dir, emprenyar la voga i fer vulgar la matemàtica. Aclarireu que Douglas Adams era més científic que humorista, i que Nassim Taleb inverteix l’estela del dubte sistemàtic, però imita els economistes més reputats, molt hàbils i destres a l’hora d’explicar, sempre a posteriori, com així les seves pròpies prediccions s’enfanguen sempre en el fracàs i en el ridícul. Endevinareu també qualque magarrufa no explícita, com que les espelmes, no les de parafina, sinó les autèntiques, malgrat sembli impossible, avui són més cares que la factura de la llum i encara ho seran més amb l’extinció en curs del pobre fabricant, el fener animaló que posa els ous més grossos de tota la fauna mundial: l’abella.

Cadascú té una manera de llegir un llibre. N’hi ha que diuen que els hi agrada la novel·la negra, però llegeixen el darrer capítol abans per saber qui és l’assassí. A mi m’agrada mirar l’índex. Quan vaig veure un capítol referit a una porcellana, vaig pensar en un dels famosos i alliçonadors contes xinesos. Aquell que explica la història d’un mandarí que tenia una vaixella molt gelosa i que feia tallar el cap als criats que li esberlaven un plat o una tassa. De les 48 peces, ja només en restaven 41 i un criat nou va estampar la vaixella a la paret. Quan el mandarí, a crits, li demanà què havia fet, li va respondre: “un acte de solidaritat; he salvat la vida de quaranta criats”. Doncs no, no va per aquí el tema de la porcellana, o sí, que tot és pot interpretar i el llibre afavoreix que cadascú apliqui les seves claus. I si no va per aquí, per on va? Lluny del que podem anomenar previsible, per rutes originals, ens va pegar bots de sorpresa en sorpresa.

Es pot esperar res de bo d’una becaina? Tenir les mames petites pot ser la causa de teledirigir torpedes de manera segura? Un acte deslleial de la senyora Smith pot fer avançar la Ciència? Els bolquers dels astronautes fan perillar les gafes d’estendre roba? Perdre l’enravenada, davant un pit podrit de càncer, pot il·luminar un home i tot un poble? Les respostes degoten per les estalagmites d’aquest llibre. Així que no teniu excusa: o el comprau, o anau a una biblioteca, o el robau, però l’heu de llegir! Sovint us semblarà que l’allau d’informació no és un salt d’aigües cristal·lina de la Serra de Tramuntana, sinó el Niàgara en temps de barrumbada i diluvi. El joc d’endevinalles combina amb les deduccions més insospitades. Les lliçons són d’una gran finezza, però intrèpides. L’autor impedeix fer sentit boig el lector i facilita que sigui un bon entenedor.

Entre les conclusions que no cal destacar, hi ha la verificació que grans invents de la història de la humanitat no tenen un autor únic clarament reconegut, sinó molts d’intrusos, mots d’infiltrats i molts de falsificadors. Molts dels invents són anònims. Aquí convé recordar l’enquesta famosa dels graduats anglesos, tant d’Oxford com de Cambridge, que, entre d’altres grans afirmacions (no unànimes, però sí majoritàries), asseguraven que “anònim” no vol dir que l’autor és desconegut, com assenyalava una de les opcions a marcar, sinó que “no té autor”. Clar que encara fa pensar més aquella altra resposta de la mateixa enquesta segons la qual, per minvar els efectes dels accidents ferroviaris (on la majoria de víctimes mortals són al vagó de cua), la millor solució era “eliminar el darrer vagó” dels trens. Segurament alguns dels que varen marcar aquelles respostes són els qui avui dirigeixen el món. Posats a afegir evidències i estridències, el llibre podria haver incorporat el fet històric, cert i provat, que el disseny del coet que va arribar a la lluna es va fer amb la mesura anglesa de l’amplada del cul de dos cavalls. O encadenar un conjunt d’invents estrafolaris que, ciclicament, apareixen a la premsa amb grans titulars: el del moviment continu o el de la descomposició electrolítica de l’aigua que possibilita l’explosió de l’oxigen i l’hidrogen. Qui no recorda la foto del Caudillo al costat d’un cabrer castellà que feia anar un 600 amb aigua? No obstant, Llorenç Valverde ha defugit la gracieta i l’astracanada per fer un relat impecable! Amb llenguatge entenedor, àgil i pulcre, el llibre no fica mà al recurs fàcil, perquè ja té molta de sal i molta de gràcia, però, sobretot, és un llibre científic capaç de demostrar que ni la història dels invents, ni l’enginyeria, ni cap altre aspecte de la creació, tenen dret a ser avorrides. Així que, aquest llibre, a més de lúdic és lúcid! Quasi res, doncs! Un ou de dos vermells!

Enhorabona, Llorenç!

vg. arxius adjunts:

Caràtula del llibre

Entrevista al Diario de Mallorca


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.