QUI ÉS EN LLONOVOY?

No és la primera vegada que m’he vist en situació de presentar un còmic. Sabia, per tant, que no és fàcil passar el tràngol, perquè o mires de fer-ho amb gràcia o caus en desgràcia; o fas riure o fas plorera. Si, com és el cas, es tracta d’un intel·lectual i un humorista amb un estil molt personal que ha escrit i il·lustrat un llibre singular, la dificultat es multiplica. En tot cas, que no sigui dit: fora por! La gent va aplaudir i tot! Aquí teniu el text de la presentació que vaig fer, dia 9 de maig de 2014 a l’Ateneu de Felanitx (1), del llibre Maceta Diari d’un indígena de Miquel Àngel Joan “Llonovoy”.
*     *     *
Il·lustració: fotografies, volta i volta, de l’autor del llibre
*     *     *

Quan en Tòfol va perdre la brúixola i, en comptes d’anar cap a llevant va prendre cap a ponent (i ja sabeu que, de ponent, ni vent, ni gent ni casament), el primer ésser viu amb aparença humana que va veure va ser un bergant, aquí present avui (a – qui – present – avui), assegut, fumant en pipa davant d’un ordinador, quan enllestia l’article setmanal sobre juguetes impossibles espanyades (2) per publicar al “Washington Post” (dit així per publicar-se damunt fusta). Fixant-s’hi un poc més, va veure que l’espècimen menjava un entrepà de carn crua, bé les sobres (d’aquí el nom de sobrassada), sec com un bacallà, llarg i prim com la madona de la cançó, amb patilles esponeroses, ulls inquiets i una rialla irònica com la dels caníbals de les rondalles que, quan t’ensumen, diuen allò de “sent olor de carn humana, ja en menjarem aquesta setmana si el dimoni no mos engana!”.

Ben armat, en Tòfol davalla de la nau. S’hi acosta a poc a poc. I, quan era aprop, el nadiu s’exclamà:

  • Ueeeeep, palomo!

En Tòfol va romandre estafaril·lat. Com l’havia descobert? Devia ser un endevinador? Així com va poder es va refer i, mirant que ningú no el sentís, l’amenaçà:

  • Si proves de dir qui som, t’agafaré el tiuler amb aquest ham!

A continuació va cridar el capellà castrense i va ordenar que el batiassin. Per no tudar res, ho feren amb aigua de la mar i, per això, d’aleshores ençà, la nissaga de l’indi-caníbal tendria molta de sal. El Fra Juniperro de torn li va posar Cuan. Ara, tothom es demanarà, com així Cuan i no Kaime? [Au nines, pregunta d’examen, qui ho sap?] (…) A veure si escoltau bé que no m’agrada repetir les coses. Com he començat la lliçó d’història? He dit “Kaime en Tòfol va perdre la brúixola”? No! He dit “Quan (Cuan!) en Tòfol va perdre la brúixola”! Per això, Cuan! Però, mirau les coses, aquell salvatge es va rebel·lar i protestà amb un crit:

  • Miquel Àngel! (pegà cop de puny damunt la taula) I am Miquel Àngel!

Com així va dir Miquel Àngel i no Joseramón? (aquesta pregunta ja és per pujar nota). A quin dia ens trobam? El 12 d’octubre de 1492! Feia pocs dies que el nostre indi-caníbal havia viatjat amb el seu jet supersònic privat a Bolonya com a corresponsal de premsa a entrevistar un jove artista que, a punt de fer els 18 anys, ja era tota una promesa, perquè per tot on passava prometia pagar els deutes a finals de mes. Encara no havia fet la capella six-tina, però sí la segona, la bi-ssantina! Tots dos, de tant de beure lambrusco i de menjar brusqueta, tornaren molt brusquers i l’escultor va voler immortalitzar aquest “cuerpo serrano” (d’haver estar dolç o york, no hauria estat igual). Dit i fet! Bé, crec que no cal explicar més coses. És a la vista! Ell és David! No David “el Gnomo”, no, sinó el que va tomar Goliat, i no confondre tampoc amb l’amic del Capitán Trueno! Ara potser us haurà vingut de nou, però si es despulla, puja damunt de la taula i es posa en posició, veurem l’exactitud de l’escultura feta carn. Per això és immoral, vull dir immortal. L’indi-caníbal es va fer tan amic de l’autor que, quan va poder triar nom, va escollir el de l’escultor. D’aquí, doncs, Miquel Àngel. Aclarit? Doncs ara una altra pregunta: com així va dir “I am”? (…) [Vaja dia! Això és predicar al desert! Ningú no ho sap?] (…) Quan pegà el cop de puny damunt la taula, què hi havia? (…) L’ham! L’ham que havia deixat en Tòfol! Per això va cridar “Ai! Ham!”.

Així les coses, va ser batiat i registrat com a Miquel Àngel Cuan, com bé el llegeix a la primera línia de la portada del llibre. Ara podreu entendre com així hem decidit fer la presentació en divendres. Si tenim en compte que el llibre té devers tres mil línies i només hem presentat la primera, aquest cap de setmana serà llarg. Continuem sense delació, ai, dilació!

[Veig que estau molt distretes! Sembla que heu vengut amb les sabates descordades, sense tablet, sense la regla de Kramer, sense la regla de tres i n’hi ha que fins i tot han perdut la regla! No sé on arribarem! Bé, no ho sé, perquè no sé cap on ens duen!]

Ja tenim el nadiu batiat. Què feren després els “conquistadores”? No feren res, desferen! Vaja, allò que han fet sempre: destruir tot allò que desconeixen! L’ordinador, el jet supersònic, les llengües, les cultures… tot quant trobaren. Què en va quedar de la Cultura Inca? Les quelitas! I de la Quechua? La roba solidària de Decatlon! I de la Cultura Maya? Només una abella! Ni tan sols varen deixar aquell “jardín multicolor” que hi havia “bajo el sol”. Feren net i, au!, cap a la nau! Per justificar que havien arribat a “les índies”, decidiren dur tres mostres de l’expedició: un sac de blat de les índies (conegut en bon mallorquí com a maís), un gall de les índies (pavo en llenguatge de puta cepa), i el “primer indi caníbal de la història”: en Miquel Àngel Cuan (de quan en Tòfol va perdre la brúixola). Cuan! Dic que quan va sentir on el volien dur, es revoltà de nou a crits:

  • A Ecspanya? Llo no voy! (i ja tenim la segona línia del llibre com bé podeu comprovar. Ja només en resten per presentar 2.998!)

El varen haver de dur fermat a la proa. Els museus de vaixells ara en van plens, però va ser ell qui ho va patentar. El menen a mostrar als reis caòtics, aquells dos que quan no “montaba” un “montaba” l’altre i era una vergonya pública de tan malament com ho feien! Tot això passava 500 anys abans de Crist, ai no, del PP que és com l’anticrist! [Per cert, sabeu la diferència entre el PP i un sac de merda? No ho sabeu? Això em comença a preocupar ferm. El sac! El sac!] En Tòfol, solemnement, va dir a na Bel:

  • Aquí teniu el primer americà!

Na Bel, que a més de molt bruta era mig sorda, va dir: “Ah? Maricó?” i, d’aleshores ençà, tots els curts de les corts i gent poderosa, en parlar d’en Miquel Àngel Cuan, Llonovoy, s’hi refereixen així i encara afegeixen més definicions, cosa que no està bé, perquè amb les coses que diu, no haurien de dir “A, maricó”, sinó “B, Maricó”. O, fins i tot, molt bé! Però com que no en deia de bona i irritava profundament els mecanismes de poder, i com que cada vegada que sentia la paraula Ecs-panya (i els telediaris d’aleshores ho deien, fa no fa, com els d’ara), botava amb allò de: Llo no voy!, Llo no voy!, el varen dur a amollar damunt del primer tros de roca que trobaren enmig de la mar.

En milhombres s’enfila al Puig Major, al puig major que veu d’aquella roqueta, allà fa un mapa de l’illa. [Havia quedat amb els organitzadors que hi hauria una pissarra per dibuixar-ho, però les retallades han arribat fins i tot a les escoles com aquesta]. Camina caminaràs, sempre cap a llevant (que de ponent, ni vent ni gent ni casament), no sabia on fer la nit. Agafa el mapa, escriu FE LA NIT i, jas!, va dir: aquí! I va palplantar una ics on li va passar per l’oremus (3). Així va quedar la cosa: FE LA NIT X (la ics d’aquí!). Ara ja sabeu l’etimologia d’aquest poble que no procedeix de “fellatio nocturna”, com defensava la tesi del Dr. Bosses! Tan senzill com hauria estat posar-li Canòssia, o Fresque, o Adesiara, o Vessa, o Escalera o, millor encara, Estiregassó. Clar que el poble de veïnat, allà on el més viu sap fer els rellotges que aquí el més boig de la Vila sap arreglar, ens enflocaria la glosa més bruta de l’Alcover-Moll:

La vaig afinar que duia

virons per s’arromangai;

jo no havia menjat mai

estiregassons amb xuia!

Deixem anar les espe-culacions. De bon matí, s’aixeca, veu una muntanya com una roca plana, hi puja, i hi troba un porter que li diu que si vol fer-hi una volta són 4€. Treu la calculadora, veu que són gairebé 6$, s’exclama, diu que ell no va de sangoneres, i parteix cap a la muntanya de davant. Hi arriba i, en record de sevilla… de la seva illa, diu:

  • Sant Salvador! (la gent de l’encontrada… la gent de la contrada va entendre Son Salvador i així ha quedat)

Després, mirant cap a la mar, veu una badia i exclama:

  • Puerto Palomo! (i s’avançà 500 anys als qui allà mateix posarien noms de carrers tan nostres com Lepanto, Trafalgar, Palos, Crussero Baleares, La Pinta, La Niña o els noms dels seus segrestadors: Intestino Colón, Rodrigo de Triana, germans Pinzones (que eren allò que deia na Bel), Elcano, Magallanes, Méndez Núñez, Pizarro, Hernán lo Cortés no quita lo valiente i quanta, quanta, paciència, la nostra!).

En acabar de fer el turista, se va haver d’espavilar. Quin seria d’ell ara, sense l’ordinador ni el jet supersònic? Quin seria el seu modus vivendi? Pensa que te pensa, va decidir importar un invent de la seva terra i treure’n profit: la fila! Va mantenir un llarg plet amb una senyora que deia que això de fila, fila, filarà era cosa seva, però al final, ell ho va patentar com a fila índia! Abans, aquell llogaret era un desordre total, la gent no respectava res. N’hi havia que, per donar el condol, s’infiltraven dins les capelles laterals dels temples per passar davant tothom. Fins i tot, hi havia gent barruda que, en entrar a una botiga, demanaven “qui és el darrer?”. Quins dallons! El darrer que acabava d’entrar ho demanava als altres i sempre n’hi havia d’embambats que aixecaven el dit! La fila índia seria la solució, però per posar ordre en va haver de fer sis: la del peix i la carn, la de la fruita i la verdura, la del forn, la dels bancs, la de renovar els carnets i la sis, on ell, amb el seu irresistible “sexe a pèl” (això de sex appeal va ser un error de traducció), i tan promiscu com era, va decidir prendre l’ofici d’home-objecte! Sexe a rompre sense aturall! Vici a balquena! Allò era un anar i venir sempre seguit i torna-hi, tornam-hi! Au, Dalí! Da-li empentes i corregudes! Sobretot, corregudes! La fila sis es va fer famosa! Estava situada just darrera dels xiprers del “Parque”, bé ara no hi ha xiprers i aquell sementer és una cimentada. Els efectes perniciosos de les relacions, mesclats amb els més perniciosos de la dislèxia del batle d’aleshores que, tot s’ha de dir, no era més beneit que el que tenim ara, varen fer que aquella fila sis esdevingués el nom científic de la malaltia coneguda popularment com “el mal francès” a Castella i el “mal castellà” a la resta del món. La fila sis, la sífilis, va fer estralls i es va morir tot el poble. A Fe la nit (amb ics), l’any 1500, només varen quedar un infant recent nat que no va ser temps a fer cua, un tal Joanot Colom, i en Miquel Àngel Cuan que ja va venir vacunat del bruixot de la seva tribu i no només era immune a la malaltia dels baixos, sinó que a més, gràcies a un escultor italià, ja era immortal. El cas és que l’un i l’altre, després d’en Ramon Llull que va posar la primera pedra, varen ser els qui posaren els primers ciments a Mallorca, bé, els primers ciments de la nostra “indio-singràcia”, una manera de ser explicada anys després, en versió catòlica i moderada, per Jaume d’Albocàsser que va censurar allò del “Ah, maricó!” i tot el tema de la fila sis, per aquella cosa tan malentesa del llenguatge polític i polèmic; el poliomelític. Però com que el Llunari Pagès, no va servir de res, perquè tanmateix als felanitxers ens admira tothom però ens entén ningú, en Miquel Àngel Joan, Llonovoy, com a acte de servei i de cervell, ha hagut, per descriure, d’escriure un altre llibre i explicar qui som i d’on venim per no anar sempre amb el cul a l’aire com anava ell per devers ca seva o quan feia de David. [Faig el gest del cul a l’aire, per mor de la ciàtica. Vull dir que a l’africana li agrada que li canti romanços i a l’asiàtica que li faci mímica i reverències i és que, com aquest americà, cadascú és com és i tothom fa la viu viu com bonament li plau o li permeten. Continuem!]

Mirau bé aquest caníbal: sou davant d’un indi de bon de veres, un indi que mostra cara i no un indi-ano, dels que van sempre per darrere, ni, com dirà la mala gent, un indi-gent. En tot cas és un indi diferent perquè no deixa a ningú indi-ferent, Tampoc no fa jutipiris ni senyes rares i, per això, no resulta indi-gest. Això sí, és molt indi-Cat! Com es veu molt bé, és indi-visible; el podeu tocar, perquè és indi-soluble i, tot i l’edat i els nombrosos martiri-monis, encara no és un indi-vidu. És indi-scutible que és un indi-sciplinat, indi-sposat, indi-stint, però sobretot, sobretot, ens és indi-spensable!

Descrit el personatge, amb els seus 555 anyets de no-res, convé dir quatre coses del llibre que ens ha enflocat. Després del nom de l’autor, què se sol posar a la caràtula d’un llibre? (…) [Meam, nines, tensió! Tensió! Un poc d’atenció!] (…) Efectivament, el títol! En aquest cas, molt encertat, Diari d’un indígena. Però, què hi fa entre el nom i el títol una paraula tan descarada i destacada en negreta? Maceta! Maceta? Jo ho explicaré. És una argúcia, una maniobra, una polissonada de l’autor, doctor en màrqueting per les Universitats d’Oporto, Ginebra, Bordeus i Manhattan, a més d’honoris causa per la de Xoriguer. Miquel Àngel Cuan, Llonovoy, sap que els llibres són uns objectes que, a banda i banda d’on hi ha el televisor amb una geneta o un bovet damunt, se solen posar verticals un al costat de l’altre per fer planta. La gent en compra, però no per a ells, sinó per fotre els altres. Així, quan te regalen un llibre, el poses tal qual a la seva presó de fer pols amb peixets de plata i tal dia farà un any. No serà el cas d’aquest. L’autor ha conspirat fins a trobar la fórmula per aconseguir que la gent, a més de comprar el llibre per regalar, el llegeixi! Un fet insòlit per aquestes saons: llegir llibres! La fórmula que utilitza és la d’una paraula màgica: Maceta! Ell, seguint la tècnica de despistar el contrari dels seus dos grans mestres, els professors Johnnie Walker i Jack Daniels, fa tot quant pot a l’interior per embullar el personal: que si maça petita, que si cossiol o que si test… No el cregueu! Com he avisat, és una argúcia! Aquí a Fe la nit x (amb ics d’aquí), tothom sap qui era Francesc Bonnín, el mut Masseta, aquell magnífic cronista gràfic que, gràcies a Llàtzer Méndez que va evitar-ne la trencadissa, ens llegà centenars de vidres amb les imatges de la Vila. En Masseta, però, també va passar a la història per un altre llegat importantíssim a la lingüística felanitxera: una paraula! L’única que ell va emetre! Va ser el dia que el varen encloure amb la porta giratòria que, abans de la crisi de la societat, hi havia a la Recreativa. Ja ho crec que va parlar. I fort! Va cridar: OBRRIII! I, d’aleshores ençà, a Fe la nit x (amb x d’aquí), quan un endolla o bada empardalat, la gent li diu exactament això: OBRRIII! Què té a veure tot això amb el llibre? Doncs, que la gent relaciona Maceta i OBRRIII! i així l’autor aconsegueix dos objectius: primer, fer OBBRRRIR el llibre, i segon, com que està ple de rialles que vessen, fa que la gent el llegeixi. Per això no només és el més comprat, sinó que és sobretot el més llegit. Això és màrqueting! Una segona estratègia més subtil encara per a promoure la venda? El color! Podria haver escollit un color verd-vagadefam, poc vist encara tot i ser molt necessari avui, o verd-moco-guàrdia-civil-de-rotonda, que aquest sí que s’usa de més, o qualsevol altre (mira que en té l’arc de sant martí, tret del negre-ungla-de-fosser!), però ell, ca barret! (perro sombrerito), ha triat el color ca-ca-caníbal. Com així? Fàcil! On són, avui, les principals sales de lectura? On és que la gent llegeix? Exacte: en el lloc més comú de la casa. Compreneu la publicitat subliminar? I clar que el llegeixen al llibre. Així, qualsevol!

Bé, ja hem enllestit l’explicació de la primera pàgina. Ja tenim el nom, el malnom, el títol i l’estratègia de màrqueting. Ja estic cansat, i fart, i tip, i tip-i-tap, de parlar seriosament d’humor. Humor? “Por el humo se sabe donde está el fuego”. Com que estic cansat, les altres 200 pàgines seran cosa vostra. Jo ja no vaig de berbes i, deixant de banda un poc el rigor històric de la biografia del personatge i del sentit de la seva obra, acabaré la presentació amb quatre gracietes fàcils per arrodonir la cosa:

Aquest és un llibre de fantasia i, per això mateix, fantàstic! És l’obra d’un intel·lectual, en el bon sentit de la paraula. No d’un il·lustrat, no. D’un intel·lectual que pensa i fa pensar. D’un crític sagaç, audaç i mordaç. D’un dels millors que hi ha hagut, agut i punxegut. S’ha de llegir en veu alta, tant si hi ha gent com si no, perquè l’efecte sonor multiplica les emocions i les emulsions. Constitueix un deliri de jocs de paraules, de maniobres laberíntiques, el·líptiques i apocalíptiques, farcides de modismes de comparació, d’escarnis sorprenents. És ocurrent, didàctic, poètic, enginyós, socràtic i divertit, sobretot, molt divertit. És un manual per discernir. Per exemple, ens ajuda a distingir entre l’auxili i l’exili, entre unes vacances i unes matances, entre una missió i una dimissió, entre allò que és el TIL i tenir estil, entre la molèstia i la modèstia, entre les estimades i les timades, entre un país i una païssa, una llengo i una llengonissa, entre una Comunitat Astrònoma i una comoditat autònoma o, molt especialment, entre la colònia de fer olor i l’altra, la nostra, que fa molta pudor de colonitzats. També constitueix tot un manual d’aprenentatge. Amb ell sabreu quin és el primer dels 41 personatges famosos que tenen relació amb Mallorca (sopes? n’Alí Babà), que la nostra maledicció és engreixar porcs, que un malversador és un poeta dolent, que la roda la va inventar un mallorquí quan va haver de fer una capsa per enviar ensaïmades al fill que estudiava a Barcelona, que el nou himne serà la Bilingüera i que a Mallorca hi ha la mar… la mar d’uralita! Mirau si n’aprendreu de coses! Aprendreu i passareu gust a les totes. En definitiva, més que un llibre és una greixonera de paraules farcides de rialles. Té molt de mèrit si tenim en compte que l’ha cuinat un caníbal sortit d’una reserva que ha anat a parar a una terra de gent reservada i a qui tenen reservada una putada darrera l’altra. Així que ara, si la concurrència ho troba, en Miquel Àngel Quan (de quan en Tòfol va perdre la brúixola), en Llonovoy, en David (no el Gnomo, sinó el de la fona) ens podrà dir “la seva”!

Moltes desgràcies! Moltes desgràcies que patim és gràcies a no tenir molta més gent com en Llonovoy. I moltes de gràcies! Que de desgràcies ja en tenim per donar i per vendre!

  1. Vg. arxius adjunts amb fotografies de l’acte, la serigrafia del cartell i els presentadors de la trobada (trobadors, segons Llonovoy)

  2. Vg. arxius Expo1 i Expo 2 adjunts.

  3. El progrés, ja se sap, sempre arriba tard. Els reconeixements també (allò que no arriba mai és el coneixement!). L’any 2012, en rcord de qui va donar nom al poble, es va convidar Miquel Àngel Joan, Llonovoy a fer el pregó de festes (el bo, no el de la Sala) i aquí el teniu per assaborir: http://tecnacio.blogspot.com.es/2012/08/transcripcio-del-prego-de-miquel-angel.html

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*