LES ILLES, AVUI (notes al debat del Born)

Els dies 2 i 3 de maig, el Born Centre Cultural va organitzar, per iniciativa del seu director, Quim Torra, i gestionat per Xevi Planes i Joaquim Vilarnau, un programa d’actes dedicats a les Illes Balears i Pitiüses. A més d’un concert i una representació, se celebraren dues taules rodones. La primera, Cap on van les Illes Balears i Pitiüses, moderada per Antoni Lluís Trobat, integrada per Biel Barceló, Isidor Marí i jo. La segona, Pensar el país des de les Illes, moderada per Ferran Pisà, va reunir Melcior Comes, Guillem López Casasnovas i Biel Majoral. Al capdavall, ambdues taules coincidiren en orientar-se a analitzar el present i el futur de les Illes, en funció de la consulta convocada al Principat de Catalunya.
*     *     *
Foto superior de Carles Domenech (UH i DdB), foto inferior facilitada per Antoni L. Trobat

*     *     *

Uns dies abans de l’encontre, Antoni Lluís Trobat ens va fer arribar als ponents de la primera taula una proposta amb les tres preguntes que ens faria; la darrera molt més densa que les primeres. Sempre que em conviden a parlar en públic procur preparar les intervencions. Crec que és una manera de correspondre la confiança, d’atendre els assistents amb respecte i, sobretot, d’evitar que una mala improvisació capgiri el sentit de les paraules. Per aquest motiu, vaig preparar les respostes que trobava més oportunes a cada pregunta, tot i ser conscient que, en tractar-se d’una taula rodona hauria de ser molt flexible, tant per no repetir aportacions dels altres ponents, com per rebatre possibles divergències d’opinió.

Com sempre i com se sol dir: uns comptes fa l’ase i uns altres el traginer. El lloc, la sala Moragues, tot i estar molt ben dotat quant a estructura, allunya el públic de l’escenari i refreda el clima. Un altre factor va ser que el moderador, esplèndid en el seu paper, em concedí la primera paraula de cada pregunta (a la tercera vaig sol·licitar invertir l’ordre) i això era un condicionant per a tots. En el meu cas, perquè veia temes sense tractar que ja no podia afegir i, en el cas dels altres, perquè jo marcava una via quan podien preferir-ne una altra. En tot cas, allò que va condicionar més el debat va ser el temps. En menys d’una hora, les diverses exposicions varen semblar tres monòlegs, amb poques rèpliques i, sobretot, sense possibilitar als assistents d’encetar un torn de preguntes que es va diferir fins al final de la segona taula rodona i, per tant, va rebaixar l’esponteneïtat i el ritme de les preguntes i dels suggeriments. La limitació del temps va encarcarar també les idees que, expressades sovint de manera telegràfica i sense explicar, podien ser mal interpretades.

La crònica que va publicar la premsa l’endemà (1) va ser tan sintètica que he considerat oportú transcriure les meves notes. Excepte una rèplica de disconformitat a Biel Barceló (va dir que el seu objectiu era “un estat propi balear”) i una altra a Isidor Marí (ell, per defensar la unitat d’acció contra el mal govern, va criticar les accions individuals i jo vaig voler recordar que també moltes mosques maten un ase), allò que ara podreu llegir és tot el que vaig dir, però sobretot tot el que havia preparat i no vaig poder dir. És cert que algunes qüestions (la descripció del panorama polític actual, la ficció de la majoria absoluta del PP i d’altres) varen ser tractades pels diversos ponents de les dues taules i, per tant, tot i la fredor descrita de l’espai, la majoria dels assistents, especialment els no illencs, en acabar varen dir que havien captat la situació, les diverses estratègies i, amb alguns acords i alguns desacords, es mostraren satisfets amb les exposicions.

Antoni Trobat (I): Prenent en consideració que la identitat primera és la merament insular, a les Illes, i que el concepte de balearitat no ha acabat de quallar, com s’haurien d’articular, si és que ho han de fer, internament, les Illes Balears i Pitiüses, en el futur? Quines vies, a nivell de model estructural, caldria prendre si es vol superar i millorar el model de l’autonomia del 83?

La cosa bona és que, encara ara, més de trenta anys després, no s’ha aconseguit l’efecte de balearització uniformitzadora que alguns pretenien. Cada illa manté la personalitat i, excepte IB3 (PP3), ningú no diu “som balear”. Quant al model institucional, derivat de l’esquifit Estatut d’Autonomia vigent, cal valorar que la pretensió intermitent de carregar-se els Consells Insulars no sembla viable, perquè els mateixos que ho proposen solen recular aviat. Ara bé, de cara al futur, això genera un problema de relacions, més enllà de les Illes, als qui defensam l’objectiu d’una República Federal Catalana, perquè sembla absurd i poc operatiu pensar que cada illa hagi de tenir estructures per a relacionar-se amb els altres territoris de la nació i, simultàniament, és difícil pensar en un conjunt orgànic de relació que arreplegui totes les illes. Aquest problema no el té, per exemple, el País Valencià. En el nostre cas, hi ha moltes de qüestions que en el seu dia generaren controvèrsia i que és molt possible que ressuscitin i, molt possiblement, no en la mateixa direcció ni amb les mateixes solucions: la representativitat, la proporcionalitat, la paritat, la paritat corregida… Com harmonitzar-ho? La diferència del valor del vot és enorme. El cas de Formentera, clau en dues ocasions a l’hora de decidir el govern autonòmic, és un exemple de la dificultat d’establir fórmules de respecte. En tot cas, l’estructura orgànica interna de les Illes no em preocupa tant com el model d’estat i això, com a conseqüència de l’esquarterament que patim, està molt verd. És paradoxal que ara mateix el PSOE proposi un estat federal espanyol quan els únics que en tenim experiència i tradició (fins i tot de confederalisme) som els catalans. D’aquí la meva confiança en una República Federal.

Antoni Trobat (II): Quins punts o qüestions considerau innegociable que el futur govern de la república principatina ha de tenir present respecte les seves relacions amb les Illes Balears a partir del dia després de la secessió? I a la inversa?

Cal entendre la pregunta en el sentit de les relacions entre una República independent i unes illes encara dependents. Bé, mai no hauríem de parlar, abans d’una negociació, de condicions sine qua non. A diferència dels qui sempre diuen que “no quieren y no pueden”, els catalans som socràtics, pactistes i la nostra cultura és la de l’entesa. Ens cal parar esment a l’evolució de les coses. Ara mateix, per exemple, és molt interessant llegir els esborranys en curs de la Constitució catalana. Cal recordar, amb més indignació que resignació, el text reformat i després retallat de l’Estatut del Principat i veure si els actuals redactors tindran més cura de deixar obertes dues portes claus que, en el futur, no obliguin a reformes traumàtiques. La primera porta seria la definició de la nació catalana o, si ho voleu en sentit contrari per raons d’estratègia, una indefinició prou intel·ligent per permetre, amb retxilleres legals, la incorporació sense dificultats dels territoris que per raons de llengua, de cultura i d’història som part del mateix país català (sí, en singular). La segona és la facilitat en la concessió de la nacionalitat catalana als qui, fent part d’aquesta cultura, així ho reclamin, resideixin o no el territori. Aquest fet no és menor, perquè confereix un estatuts jurídic que exigeix un respecte a la normativa internacional, tant si som o no de la Unió Europea. Que ens cal reclamar més al primer govern de la República Catalana? Doncs tot allò que rep el Quebec de França: suport a la llengua i a la cultura (ajuts a l’edició, a la discografia, als concerts, al teatre…). En matèria de ràdio i televisió, possiblement hi sortirem guanyant amb els canals internacionals. Ara bé, allò que crec més important és el flux d’intercanvis econòmics (turisme, transports…). Qui dubta, per posar un exemple molt concret, que la dependència que patim de l’aeroport de Madrid millorarà amb un aeroport internacional a Barcelona?

Antoni Trobat (III): Quina hauria de ser l’estratègia a seguir a partir d’ara per part del sobiranisme civil i polític de les Illes Balears i Pitiüses i quines febleses i oportunitats hi detectau? (manca de projecte del centre-dreta autocentrat, unitat de l’esquerra nacional, implicació classe empresarial…)

Hem provat totes les estratègies que hem pogut que no són totes les possibles. A les Illes ens hem hagut de circumscriure al condicionament d’enfrontar un bloc de progrés al bloc monolític de la dreta. No hem tingut oportunitat d’optar al model del País Basc ni al del Principat, on s’han pogut provar blocs tant en clau social com en clau de país. De fet, els qui mostraren el camí varen ser el PP i el PSOE a Euskadi amb un pacte ultranacionalista (ells en diuen constitucionalista), que actualment mantenen contra natura a Navarra. Objectivament, al Principat l’experiència del Tripartit no va ser bona, com no ho varen ser els Pactes de Progrés a les Balears. En canvi, tot i la crisi econòmica d’aquests anys, ha estat ara, amb una entesa no governamental entre CiU i ERC, quan més s’ha impulsat l’aspiració sobiranista.

Quant a febleses i punts forts, cal recordar que la diferència entre un pessimista i un optimista és que el primer, davant d’una oportunitat, només hi veu els perills, mentre que el segon, enmig d’un conflicte, hi veu l’oportunitat. Una de les febleses que veig més empipadores és la indefinició. Qui som? D’on venim? Cap a on volem anar? Entre els qui es proclamen nacionalistes hi ha de tot, però el pitjor és l’ambigüitat. Es pot ser nacionalista de Mallorca? Existeix el País Balear? Amb el gentilici i la pertinença nacional, talment com va passar els anys 70 del segle passat amb el nom científic de l’idioma, quan, per no plantar cara a la intoxicació que escampava la premsa amb articles i cartes de manipuladors o d’indocumentats, es jugava amb eufemismes (llengua pròpia, materna, nostra, vernacle, mallorquí…) o quan fins i tot Francesc de B. Moll titulà el seu llibre de text La llengua de les Balears, ens cal un crit com el de Josep Maria Llompart: català! català! Català! Cal parlar clar i fer evident la catalanitat esquarterada i usurpada. Els qui parlen sense por i amb convicció es guanyen el respecte. Tant si es vol com si no es vol, som i serem gent catalana!

D’oportunitats, en tenim a rompre. Cal recordar la profecia d’Heribert Barrera, en referir-se al punt sense retorn. Explicava amb tres referents el moment que el procés d’emancipació ja no tindria marxa enrere: el dia que al camp del Barça es cridi independència, que el President de la Generalitat sigui sobiranista i que la societat civil faci de motor i passi davant dels partits polítics. Si en el Principat hi ha l’Assemblea Nacional, a les Illes tenim l’Assemblea de Docents que ha passat davant dels partits i dels sindicats i ha comptat amb un suport de la ciutadania en una mobilització mai vista. Per això molesta tant la participació ciutadana, per això s’intenta dinamitat l’associacionisme i pr això no ens ha de preocupar que els partits polítics perdin protagonisme i que el guanyi la ciutadania. Ben al contrari, perquè la independència no ha estat cosa mai de cap partit polític, sinó del poble! Avui allò que mou i commou més ja no són tant les sigles com les persones compromeses que prediquen amb l’exemple i brinden referents: Miquel Barceló, artista, Pep Guardiola, esportista, Lluís Llach, cantant, Vicent Partal, periodista, Xavier Sala Martín, economista, Isabel-Clara Simó, escriptora, Santiago Vidal, jutge, i tants d’altres! Aquestes icones, lluny dels personalismes, desfan els subterfugis i l’ambigüitat de les organitzacions afectades per la malaltia del clientelisme.

La proclamació de la República Catalana generaria, a la resta del territori nacional, una referència permanent que abocaria els efectes mirall, dominó i dinamita encadenats. Això voldria dir, emmirallar-se en l’evolució dels esdeveniments al nou estat en tots els aspectes. Catalunya ja és punta de llança en moltes de matèries i és palesa l’admiració de la ciutadania de les Illes, per exemple, en investigació sanitària, innovació empresarial, capacitat emprenedora, polítiques comercials, educació universitària, expansió internacional… I ho és, fins i tot quan viu immersa en una greu crisi econòmica i malgrat els obstacles que la mantenen subjugada i limitada. En la confiança dels valors de la cultura de l’entesa, qui dubta que els empresaris illencs i valencians tan hostils a Barcelona i tan submisos amb qui els explota, quan facin comptes trobaran la mateixa solució que, fa poc més d’un segle, l’any 1905, descobriren els mercaders de Bergen; un cas que s’estudia a les universitats. Aquells empresaris mantenien el suport a Suècia, amb promeses de millores de tipus federal, però en veure que no els concedia les competències d’estat i que la societat civil no acceptava terceres vies, s’afegiren a la mobilització ciutadana, vertadera artífex de l’alliberament. És d’esperar que els hotelers i industrials veuran que la independència no només els convé, sinó que, amb el referent de la República Catalana, també és possible. Si algú vol creure que, per evitar la temptació, Espanya tractarà millor als valencians i als illencs… santa innocència!. D’on surten els recursos per fer aeroports sense avions i línies de tren sense passatgers? Dels imposts i dels peatges! Espanya, sense el Principat, es veurà impel·lida a augmentar les taxes fiscals que avui per avui són les més altes del món civilitzat. L’abús fiscal és, percentualment, molt superior a les Illes que al País Valencià i el Principat, els tres punts que, per força i en conjunt, són el gran sponsor d’Espanya.

Què hem de fer, des de les Illes, les persones conscients? Com a primer objectiu, convenient i necessari, foragitar l’actual govern del PP i anul·lar les disposicions que han fet recular la llengua, la cultura, la identitat i l’exercici dels drets civils. Què hem d’aportar i reclamar, des de les Illes, a l’actual procés? El primer que cal és animar la ciutadania de la Catalunya estricta que no defalleixi ni un dia en el seu esforç, en aquest procés tan esperançador. Que superin els entrebancs de la consulta, que refermin la voluntat d’emancipació i que proclamin l’estat català. Que ho facin com més aviat millor, però sense perdre de vista que la nostra cursa és una marató i no una efímera flamarada. Que evitin caure en la temptació de pensar i, menys encara, de dir “o ara o mai”, sinó “ara i sempre”, perquè la nostra lluita a favor de les llibertats ve de molt enrere i no té data de caducitat. Que fomentin des d’ara, sobretot en culminar el procés, intercanvis culturals, comercials i econòmics amb el País Valencià i amb les Illes Balears i Pitiüses. Que parlin clar i català. Que mantinguin sempre el mapa complet sense esquarterar de la nació catalana. Que aprenguin de la història. Que treballin per unificar la simbologia nacional (festes, himnes, banderes, mapes…). Que evitin caure en les provocacions que hi ha i que, a mesura que s’aproximi la consulta, s’incrementaran. Que vigilin les endemeses ens faran i els paranys que ens obriran. Que no s’esverin amb les amenaces ni amb les sentències colonials. Que activin les respostes i les mobilitzacions en defensa dels drets civils. Que es mostrin especialment solidaris, molt especialment, amb les iniciatives que s’adoptin tant al País Valencià com a les Illes Balears i Pitiüses, des d’on hem d’evitar romandre només a l’expectativa per a ser emprenedors i molt més actius.

QUATRE NOTES PER A AMPLIACIONS O RÈPLIQUES

  • No ens hem de voler enganyar ni enganyar ningú. Aquestes dues taules rodones no són representatives de la realitat actual i la pluralitat ideològica de les Illes. Entre els sis ponents i els dos moderadors, no hi ha cap dona i, segurament, tampoc no hi ha cap votant del PP que disposa de majoria política a les principals institucions. Vull posar l’èmfasi en això de la “majoria política”, perquè de cap manera hem de tolerar que s’atribueixen una majoria absoluta totalment fictícia. Sobre el cens electoral de l’any 2011, va votar un 59%, és a dir un 41% no ho va fer. D’aquest 59%, el PP va obtenir el 46%, és a dir que, a banda que la majoria de votants no votaren PP, representen poc més del 25% dels electors. Si valoram que la xifra d’habitats era 1.102.ooo i que el PP va obtenir 194.000 vots, veurem que més de 900.000 persones no els votaren. Només a Mallorca, entre la Lliga, Convergència, Esquerra Unida i ERC, arreplegaren més de 40.000 vots que, per la imposició del llistó del 5% que cap dels quatre partits va assolir, varen ser paper banyat i condemnaren els seus votants a fer part d’una ciutadania silenciada. Dit ras i curt, la majoria absoluta a la qual fan apel·lació constant, magnificada per la llei d’Ont, és una mentida i només l’arrogància els fa presumir de ser com el rei sol. La matemàtica, però, és caparruda i l’oposició faria bé de recordar on s’ubica realment la majoria social.

  • Vius amb decebre falses expectatives. Ens movem amb la fita de la votació (i les alternatives d’una proclamació unilateral o d’unes eleccions plebiscitàries), però no hauríem de convertir la consulta en una obsessió malaltissa i caure en l’error de mirar el dit quan ens assenyalin la lluna. Vius amb només veure el llumeneret blau de les rondalles, perquè hi ha fondals pel camí. A l’altre cantó de la consulta hi ha un factor gegant en contra: la gran involució. Espanya té un manual de guerra molt antic. En Maura reclamà concedir competències a Cuba per impedir-ne la independència. Amb fons reservats, el govern espanyol va enviar Lerroux a fomentar la dialèctica esquerra-dreta per evitar la unitat del catalanisme. La llei de Jurisdiccions de 1906 és escopida a la de Símbols del govern de les balears. El 1934 es reclamà que a les Illes no arribàs Ràdio Barcelona i ara tallen TV3. L’anunci d’espanyolitzar Catalunya és tan cíclic a la història com l’espoliació fiscal, les magarrufes en les balances fiscals, l’ofegament econòmic de les comunitats catalanes, les actuacions judicials contra la immersió, les interpretacions restrictives de les lleis, la doble mesura de tractar els casos de corrupció i les sentències clarament de tipus colonial. D’ençà de la restauració borbònica de 1975, la tasca uniformitzadora i jacobina no ha minvat. Gallardón, Wert, De Guindos i els seus corifeus de València i Palma, no fan altra cosa que seguir el clàssic manual de guerra.

  • Aquesta involució és antiga en el cas del País Valencià i més recent, però d’alta intensitat, en el cas de les Illes Balears, però afecta també molt directament la Generalitat de Catalunya, sotmesa a constants retirades de competències i anul·lació d’iniciatives (fins i tot les orientades a sanejar la crisi). No només es recula cap a un neocentralisme jacobí, sinó que afecta de ple els drets civils i, per tant, també el model social dels ciutadans espanyols en molts d’aspectes. Les modificacions en matèria judicial faran que la Justícia sigui un privilegi dels rics. Els retalls socials i la inaplicació de la llei de dependència perjudiquen els més febles. La restricció del dret a l’avortament, la lectura restrictiva de la llei de memòria històrica, les actuacions del fiscal general i del tribunal constitucional o les manipulacions que ens imputen el major deute econòmic, són proves que conformen les parets mestres d’un estat reaccionari que ens retalla drets civils, ens usurpa drets lingüístics, en espolia econòmicament, ens subjuga culturalment, ens etnocida la identitat, ens esquartera nacionalment, ens destrueix territorialment, ens sotmet policialment… Aquest panorama és tan cert i tan bo de demostrar que no cal anar amb subterfugis.

  • Com que la dreta no té ideologia? Qui ho diu, això? I tant! Ben igual que l’esquerra. I, com és ben sabut, allò que més s’assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres. Personalment ja fa molts d’anys que no dic que sóc nacionalista; sóc català. Els nacionalistes a ultrança són ells. Jo no vull que Catalunya imposi la seva llengua als altres. Jo no vull que Catalunya imposi els seus símbols als altres. Jo no vull espoliar els altres amb impostos (que, per cert, en català anomenam “contribucions”). Jo no vull decidir quin ha de ser el seu model educatiu o sanitari. Qui és el nacionalista? Jo vull ser independent i, en ser-ho, poder viure en la meva llengua i defensar, en plenitud i sense restriccions, tots els punts de la Declaració Universal dels Drets Humans. La dreta i l’esquerra naturalment que en tenen, d’ideologia! I tant! Altra cosa són els empresaris que solen mesurar més els efectes econòmics que no els models polítics. Precisament, aquest factor convida a valorar i veure amb major optimisme les nostres possibilitats de futur, perquè la conveniència i l’interès coincidiran a l’hora de voler fer part d’un estat econòmicament més pròsper i socialment més just i solidari.

(1) Vg. 

http://dbalears.cat/actualitat/balears/futur-balears-catalunya-independitza-debat-barcelona.html

Un pensament a “LES ILLES, AVUI (notes al debat del Born)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*