Herois de Mallorca, herois catalans…

Transcric una aproximació a la conferència que vaig fer a La Violeta de Gràcia (1). Anava enfilada, en un power-point, amb un centenar d’il·lustracions per complementar el text. Abans d’iniciar el parlament, vaig projectar Jo sóc català!, el poema que va escriure Pere Capellà l’any 1935 i que interpreta Biel Majoral amb el seu grup (2). D’aquí prové el títol. Al final, vaig enllaçar amb un muntatge musical que puc remetre per correu electrònic a qui ho demani.

*     *     *

 

 

Siau benvinguts i benvingudes a la revetlla de la revetlla, una festa d’acollida i germanor que va brollar quan Antoni Torrens, aquest jovenet que certifica que no tots els apotecaris de Mallorca són uns botiflers miserables i arrogants, va tenir l’ocurrència de venir al continent a encendre un fogueró, a l’entorn del qual, compartir beure i cançons lúdiques i vindicatives. No és aquesta la primera col·laboració entre els dos pobles. Més d’un segle abans, quan l’abril de 1870 Gràcia s’aixecà contra les quintes i els imposts, Sa Pobla va ser un dels pobles que s’afegí a la revolta. Amics de la glosa com són els mallorquins, deixaren testimoni de la protesta contra l’espoliació colonial que encara patim:

Si tu vessis dins Madrid

que és sa nostra capital,

allò és l’essència del mal

amb astúcia refinada.

Allà veus que creu alçada

se passegen polissons

i pillastres amb galons

als qui hem de mantenir

si volem i no volem.

No té remei, i què vols?

Ben arreglats estarem

si hem de ser sempre espanyols!

Sa Pobla i Gràcia, Mallorca i el Principat… un sol poble i una sola ànima, Catalunya, la Gran Catalunya; el país català (sí, en singular) en lluita incansable per la llibertat. Des de Guifré el Pilós, tingut com a pare de la pàtria, el segle IX, passant per Jaume I, el segle XIII, els catalans hem bastit una cultura mil·lenària, de tipus matriarcal i socràtica que es distingeix per fomentar el parlamentarisme, el debat i l’entesa. Com canta Raimon, som gent sense místics ni grans capitans. Els nostres mites no són de quarter ni de convent, ni de la creu ni de l’espasa. Som gent de jardí i de lletres. En els nostres referents hi ha pensadors com Ramon Llull, poetes com Ausiàs March, arquitectes com Sagrera o Gaudí, folkloristes com Amades o Alcover, músics, com Pau Casals o Baltasar Samper, filòlegs, com Fabra o Coromines o Moll, pintors com Miró o Tàpies o Barceló i, dissortadament, també herois. Atenció, pregunta d’examen, com així dic dissortadament? Quina és la condició necessària per a tenir herois? La mateixa que per a tenir traïdors: que hi hagi combat. I, de lluites, n’hem tingut moltes al llarg de la nostra història d’ençà de la violenta instauració de la nefanda i corrupta dinastia borbònica, obsedida en espanyolitzar-nos per força. Contra aquest intent, arreu del país català hi ha gent anònima que defensa la llengua, la cultura i la identitat. Lluny dels genocides que exhibeixen altres pobles, els nostres són uns herois diferents que destaquen per ser defensius i al servei de causes justes i nobles. Fins i tot quan alguns d’ells, certament pocs, esdevenen herois per raons d’armes, no ho són per accions d’agressió, sinó de defensa, i no els honoram per les accions bèl·liques, sinó per la referència ètica i cultural.

Excepte l’època expansiva dels almogàvers, companyia bastida per mercenaris (i aquí cal apuntar que Roger de Flor i Roger de Llúria no eren catalans ni per naixement ni per cultura), a partir del segle XV totes les vegades que els catalans ens hem revoltat ho hem fet per defensar drets i llibertats. Les Revoltes Foranes, la Germania de Mallorca i la de València, la guerra dels Segadors, la de Successió, la del Francès (que, per a alguns, és la de la independència), l’episodi militar de Prats de Molló, la dels Tres Anys per defensar-nos d’aquella “cruzada nacional contra el separatismo”, els maquis, els grups d’alliberament i, encara molt més clar, les recents mobilitzacions populars democràtiques i pacífiques, han estat i són per defensar-nos de l’oprobi (3). Aquesta heroica i contumaç resistència té més mèrit si tenim en compte l’esquarterament que pateix el nostre país català (sí, en singular).

El mes d’abril de 2013, vaig publicar un article, Dum singuli pugnant universi vincuntur (si lluitam per separat tots plegats serem vençuts), que es va escampar com una bassa d’oli. L’article era el darrer d’una sèrie que vaig dedicar a la necessitat de promoure un debat que roman pendent. Acostumats a prioritzar les coses urgents part davant de les necessàries, hem desatès una tasca imprescindible: la unificació dels símbols (4). Arreu celebram diades regionals (l’11 de setembre, el 9 d’octubre, el 31 de desembre…), però quina hauria de ser la festa nacional? I quin el nostre himne? La muixeranga? Els segadors? El cant de la senyera? Quin és el territori? Volem la independència, però amb quin model d’estat? Una República federal? Els adversaris saben que els símbols són una arma carregada de poble i, per això, fomenten el regionalisme i per això ataquen, sense manies, tot allò que ens uneix. D’ençà de la triple majoria absoluta del Partit Popular a Madrid, a València i a les Balears, ataquen l’educació en català, tanquen emissores de ràdio i de televisió per raó d’idioma, en una discriminació que profana la Declaració Universal dels Drets Humans, dicten lleis de símbols per eliminar les quatre barres que ens agermanen, atien l’anticatalanisme racista…

En aquells articles reclamava la necessitat de convocar, des de la societat civil, un nou i actualitzat Pacte de Tortosa amb l’objectiu de debatre i definir tot allò que ens ha estat amagat i usurpat. Posats a no tenir, ni tan sols ens hem posat d’acord en el nom de la nació que tant els adversaris com els regionalistes (que, en definitiva, són una mateixa cosa o, si més no, fan el mateix mal) volen indefinit, dispers, plural i desunit per perpetuar l’esquarterament que ens han empeltat a sang i a foc. On s’ha vist mai bastir un país (sí, en singular) “en clau de volta”? I a més, fent el joc a l’enemic, des dels “països” que aquest mateix enemic ens ha trossejat? Si no volem ser vençuts per l’adversari que ens ha “provincianitzat” i, ara, maquillat i disfressat amb una falsa autonomia, cal que no lluitem per separat! 

Per a no divagar com els crancs ni enfilar-me per les bardisses, el darrer article se centrava en un episodi concret per evidenciar que ens han regat de sal la memòria. Va ser una crida contra l’excessiu localisme quan es parla del tricentenari per a commemorar la caiguda de Barcelona el 1714. En síntesi, deia que 1714 sí, però no només 1714. I que Barcelona, sí, però no només Barcelona; que a una celebració nacional li cal una perspectiva nacional. De fet, les majors contribucions a l’anàlisi política amb visió global dels darrers cent anys provenen d’autors de la perifèria (5). En canvi, una mala part (afortunadement no totes) de les aportacions que es fan des del Principat, tendeixen a caure en el regionalisme i a mostrar un mapa amb menys de la meitat del territori i poc més de la meitat de la població, talment com si, en el passaport, algú portàs una foto retallada amb un ull i una orella.

En ús del mètode socràtic, i transcendint del particular al general, vaig fer una pinzellada sobre la guerra de Successió vista des de l’exterior de Barcelona. Carles II, mort sense descendència l’any 1700, designà com a hereu a la corona Felip de Borbó, nét de l’imperialista Lluís XIV de França, atiador de la persecució contra els catalans. Els antics regnes que conformaven el país català, brindaren suport a l’aspirant Carles d’Àustria. Enfoquem en el calendari l’abril de 1707. La derrota d’Almansa marca l’origen dels mals. Claude François Bidal d’Asfeld, és un dels guanyadors. D’ell és la frase: “No hi ha a València prou arbres per penjar-hi tots els traïdors”. Ell és qui executa l’ordre de cremar Xàtiva que signa Felip V: “Por la obstinada rebeldía con que resistieron la entrada de mis armas (…) los vecinos de la ciudad de Xátiva, para hacer irremisible el crimen de su infidelidad, mandé arruinarla para extinguir su memoria.” D’Asfeld també sotmetrà Tortosa, el juliol de 1708, i Alacant, l’abril de 1709; entrarà a Barcelona el 1714 i retrà Mallorca dia 11 de juliol de 1715.
El 8 de maig de 1707, només dues setmanes després de la derrota d’Almansa i el mateix dia que València claudicava, cent cinquanta artillers de Mallorca van a Barcelona i s’uneixen als cent que ja s’hi havien instal·lat des de la revolta dels vigatants. Entre el 1705 i el setembre de 1714, sovintejaven tant les barques del bou a Barcelona, des de Palma, Alcúdia i Felanitx, que els barcelonins, en veure les naus mallorquines feren popular la dita: “ja arriba el rebost de Mallorca!”.
Des del febrer de 1713 governà l’illa Josep Antoni de Rubí i de Boixadors. Rubí, havia estat cap de la Coronela de Barcelona i el primer que fa és constituir la de Palma, amb 400 voluntaris i activar l’avituallament a Barcelona. En veure el paper clau de Mallorca, Felip V envia l’agost de 1713 cinc galeres reclamant la rendició que Rubí rebutjà.
El 26 d’octubre de 1713, protegides només per tres vaixells d’escorta, arribaren a Barcelona vint-i-cinc naus mallorquines, estibades de menjar i armes. Desembarcaren altres cinquanta-tres artillers, reclutats per Francesc Antoni Vidal i dirigits pel capità Joan Saurina i el tinent Bartomeu Ballester. En total, ja eren més de tres-cents els artillers mallorquins que serien claus en la defensa del bastió de Santa Clara, l’agost de 1714.
Coincidint en el temps, conscient Rubí que Barcelona es preparava per resistir l’últim assalt sense disposar d’aliances exteriors, activà el projecte de Ramon de Vilana-Perles que consistia en la cessió temporal de les illes de Mallorca i d’Eivissa als anglesos si aquests tornaven per a defensar la ciutat comtal. El quid pro quo pretenia la salvació del Principat. No va ser aquest l’únic acte de patriotisme. Quan Joan Francesc de Verneda va exposar el projecte, la Junta de Barcelona el va rebutjar amb energia per entendre que la cessió de territori a canvi de protecció constituïa una indignitat. Barcelona, l’agost de 1714, no va sacrificar les Illes. És fàcil concloure que no hi havia l’esquarterament que patim. La notícia s’escampà arreu. En dóna prova un document del general britànic Comte de Peterborough quan escriu que “els mallorquins van demanar la protecció del rei de la Gran Bretanya, no volent assumir l’esclavitud que patirien dels espanyols”. Aquesta via, en contradicció al Tractat d’Utrech, d’abril de 1713, i el de Rastatt, de març de 1714, alertà Felip V. El cas va obligar que un enviat britànic, Matthew Prior, hagués d’explicar al govern francès que “no tenia fonament que Jordi I hagués ofert als mallorquins lliurar-se a Anglaterra ni que serien protegits si així ho decidien”.
Dia 9 de setembre de 1714, just dos dies abans de caure Barcelona, encara dues naus mallorquines esquivaren el setge marítim felipista. La gent, entusiasmada, atribuí el coratge dels mallorquins a un miracle de la Mare de Déu de la Mercè i acudiren a l’església a cantar un Te Deum. Els desembarcats, després de descarregar aliments i municions, es posaren a les ordres de Joan Baptista Basset, el general maulet valencià. Es distingiren fins a la mort amb valentia Francesc Costa i Francesc Rovira. Al Fossar de les Moreres, doncs, hi ha sang mallorquina.
Caiguda Barcelona, tot feia pensar que Mallorca claudicaria, però no va ser així. Dia 18 de setembre de 1714, Felip Ferran de Sacirera demana la intervenció anglesa per aconseguir “que sea unida Cataluña a la Casa de Austria y cuando eso no se pueda lograr; que Cataluña con las islas de Mallorca y Ibiza, sea erigida en República, ya que por los susodichos medios se halla la justicia mantenida, los Reinos de Aragón y Valencia restablecidos en los privilegios de que están privados por la paz de Utrecht y Cataluña librada de ser un eterno monumento de su desgraciada fidelidad”.
Rubí manté l’esperança que hi hagi canvis diplomàtics per a resistir. Un mes després de la caiguda de Barcelona, dia 13 d’octubre de 1714, arriba a Palma el general borbònic Dancourt, amb sis vaixells, per tal de prendre possessió de l’illa. Envia com a emissari al capità Pastrana el qual ofereix a Rubí 100.000 escuts per a la rendició. Rubí respon que no es rendeix i que ha demanat l’ajut de l’almirall Wishart a Menorca. Aquella possibilitat fa dubtar les tropes franco espanyoles i les naus borbòniques abandonen Mallorca. El mes de novembre, per escrit, l’emperador Carles d’Àustria felicita Rubí per no haver capitulat i anuncia ajut militar des de Nàpols que arribarà mesos després. Rubí sempre va mantenir alta la disciplina i la moral de victòria de les tropes. El 6 de gener de 1715 es va fer una demostració de la Coronela de Palma i es beneïren les banderes.
L’abril de 1715 hi ha el primer intent de desembarcament. Guillem Riera, des de la seva torre de defensa, dia 4 d’abril albirà els tres vaixells més grans que havia vist mai. Va fer sonar el corn a la manera dels maulets i, a la correguda, acudiren trenta homes, amb trabucs i ballestes, a enfortir la resistència. Els felipistes, des dels sues vaixells, arriaren llanxes amb devers tres-cents soldats armats. Amb el petit canó de la torre, un falconet que disparava bales com una taronja, Guillem Ramis va espantar les barcasses. Desconeixedors de les limitades forces que els disparaven, els atacants tornaren enfilar-se als vaixells i fugiren. Mentre, els milicians mallorquins, des de terra, no paraven de disparar els arcabussos i les ballestes. Guillem Ramis, tampoc no s’aturà, però el petit canó, tan calent com estava, va rebentar i va matar l’heroi d’aquell dia (6). Les tropes borbòniques estarien més de dos mesos a tornar.
Algú havia sentit a parlar de Guillem Ramis? En canvi sí que heu sentit a parlar del General Moragues. La setmana abans que Ramis va caure en refusar el desembarcament, a Barcelona, Josep Moragues, Pau Macip i Jaume Roca, eren condemnats a mort acusats de fugir a Mallorca. Fugir? Anaven a enfortir la defensa de l’illa. Dia 27 de març, després de torturats, els penjaren a la forca, els esquarteraren i, com establia la sentència, el cap del General Moragues va ser introduït en una gàbia de ferro penjada al Portal de Mar de Barcelona per a escarment del poble i vigilat de nit, perquè no parli.
El maig de 1715, quan ja era imminent l’ocupació de l’illa, encara un emissari negociava a París les condicions de rendició, que inclourien el manteniment de les llibertats del regne de Mallorca i de tota la Corona d’Aragó, però les converses no fructificaren. Finalment, dia 11 de juny de 1715, surten de Barcelona cap a Mallorca 404 vaixells borbònics, que embarquen 40 batallons d’infanteria i 48 de cavalleria, amb un total de 30.000 homes, 2.800 cavalls i més de 500 canons. Dia 13 de juny l’esquadra vol desembarcar a Santa Ponça, allà on cinc-cents anys abans ho havia fet Jaume I. La ràpida mobilització de les bateries de defensa, obligà els vaixells a anar cap al sud-est de l’illa. Dia 15 de juny, a Cala Ferrera, D’Asfeld desembarca amb 10.000 soldats. A Cala Llonga desembarca la infanteria i a Cala Figuera la cavalleria. Dia 16 desembarca l’artilleria i comença la invasió.

A pocs quilòmetres de la costa, un improvisat exèrcit popular d’uns sis-cents felanitxers plantaren cara a l’Horta de Felanitx, al costat de Calonge, a les tropes borbòniques, ben armades i cinquanta vegades superiors. El desigual combat va durar molt poc. Moriren una trentena de felanitxers i d’altres foren detinguts (el prevere Antoni Obrador, l’escultor Pere Joan Codonyer, Joan Obrador Conco, Joan Vadell, Benat Bordoy Albons…). Dia 17, les tropes felipistes acamparen, a Felanitx, a l’indret que es coneix com “el camp de la traïció”, on l’exèrcit en partir dos dies després va deixar abandonat un canó que avui encara es pot veure, cap per avall i estalonat davant del Convent (7). De Felanitx les tropes borbòniquesanaren fins a Alcúdia, on els canons dispararen contra l’expedició en una tímida resistència que obliga els felipistes a retirar-se. Dia 19, es rendeix Campanet i l’endemà Alcúdia. Rubí reuneix el Gran i General Consell i exposa la realitat “sens esperansa de pròxim socors és notori que los caudals publics se trobam exhaustos de diner y efectes, sens los quals no se pot emprender la defensa”. No obstant, decideix mantenir la lluita, perquè sap que només si oposa resistència podrà obtenir concessions. Intenta la mediació britànica per obtenir una treva a l’espera de la conclusió del tractat que es negociava a Paris.

El 23 de juny D’Asfeld ocupa Sa Pobla i Binissalem. Dia 28, després de quatre dies de fer recular els intents de les tropes borbòniques d’arribar a la murada, hi ha el més gran enfrontament. Una expedició surt de Palma i ataca els felipistes acampats a Son Ferragut. Rubí fa més de 400 baixes i 140 presoners a les tropes de Felip V. Tot i la victòria, la resistència se sap inviable i Rubí vol evitar un bany de sang i que Palma sigui cremada com ja havien fet els felipistes amb Xàtiva, Sallent, Terrassa, Manresa, Torelló, Prats de Lluçanès, Sant Feliu, Caldes de Montbui, Sitges, Moià, Vilanova, Sant Hipòlit de Voltregà i molts d’altres pobles.
Dia 2 de juliol de 1715, entren per la Porta de Jesús dos oficials felipistes. Van al Palau Reial a negociar la capitulació del Regne de Mallorca. S’alliberaran els presoners felipistes i, a canvi, es respectarà la població i es permetrà la sortida de tothom que vulgui partir. Les guarnicions sortiran amb honor i a tocs de tambor per dirigir-se cap a Sardenya. Eivissa i Mallorca quedaran en poder dels Borbons i Menorca continuarà en poder britànic. Dia 11 de juliol, Rubí lliura les claus de Palma a D’Asfeld a qui demana que signi el compromís de mantenir les franquícies, els furs i els privilegis del Regne de Mallorca, però només obté una frase ambigua diferint la decisió a la generositat de Felip V. La resposta va ser, com a València i al Principat, el Decret de Nova Planta que, en essència, encara patim i en alguns punts amb més èmfasi que fa tres segles.
L’article Dum singuli pugnant universi vincuntur arrodonia la passejada amb la proposta d’una doble reparació. Una, des de Felanitx, per retre homenatge als defensors de la terra, una commemoració que ja és en curs de cara a l’estiu de 2015. L’altra, des de Barcelona, en reconeixement al paper heroic dels oblidats artillers i mariners mallorquins. Amb gran satisfacció i en qüestió de dies, per iniciativa de diverses entitats (Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana, Memorial 1714, Cercle d’Agermanament Occitano-Català, Indrets del Record, la Coronela de Barcelona, Taller d’Història de Gràcia, Perenne Fossar de les Moreres i Patriotes per la Devolució), dia 5 de maig, al Fossar de les Moreres, es va fer un recordatori als mallorquins (8). Les fotografies certifiquen com, amb tota solemnitat, es procedí a penjar un plafó amb un text recordatori de la participació de Mallorca i, d’aquesta manera, es reparava l’injust oblit. La premsa espanyola i la catalunyesa no en varen dir ni pruna. Per sort, el Diari de Balears, Vilaweb (un excel·lent diari català que informa amb perspectiva nacional), una tirallonga de webs i les xarxes socials ho varen difondre arreu (9). Com els foguerons mallorquins que fa més de vint anys calen foc a la nit de Gràcia, aquell va ser un acte de germanor nacional.
En els moments claus de la nostra història, des del nostre pont de mar blava, ens hem donat les mans. Malgrat l’esquarterament provincial i autonòmic, la persecució de la llengua, la manipulació de la història, el silenci imposat, l’ocupació militar, l’anorreament de la cultura, l’espoliació econòmica, la destrucció del territori… malgrat totes les endemeses, el nostre poble és viu i ben viu. Hem suportat i superat dictadures militars i restauracions borbòniques. Som un poble que ha resistit i que resistirà fins a la victòria final, com mana aquell lema en llatí que, precisament durant la guerra de Successió, va utilitzar la Guàrdia Reial Catalana i les Coroneles de Barcelona i de Palma. Així ho farem i així serà, perquè el país català (sí, en singular) conforma un som un poble socràtic, inserit dins de la cultura de l’entesa, i carregat d’herois, de resistents, de defensors de la terra.
Fins a reeixir! 
Donec perficiam!

(1) Vg. arxiu 01-La Violeta
(2) http://www.youtube.com/watch?v=W7eDOXWM_cY
(3) Vg. arxiu 03-Revoltes
(4) Vg. arxiu 04-Estat
(5) Vg. arxiu 05-Llibres   
(6) Vg. arxiu 06-Torre
(7) Vg. arxiu 07-D’Asfeld
(8)Vg. arxiu 08-Homenatge
(9) Vg. arxiu 09-Diari de Balears 

Herois de Mallorca, herois catalans...

Herois de Mallorca, herois catalans...

Herois de Mallorca, herois catalans...

Herois de Mallorca, herois catalans...

Herois de Mallorca, herois catalans...

Herois de Mallorca, herois catalans...

Herois de Mallorca, herois catalans...

Herois de Mallorca, herois catalans...

Herois de Mallorca, herois catalans...


2 pensaments a “Herois de Mallorca, herois catalans…

  1. jordi
    Gràcies per aquesta classe d’història, de franc, generosament bastida.
    M’agradaria poder veure el muntatge musical referit.
    Endavant. 
    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.