Amagada Memòria (amb a d’Arnest i m de Mestre)

Amagada Memòria (amb a d'Arnest i m de Mestre)

Un lamentable episodi de censura, explicat a l’annex final, reclama esvair l’oprobi que pateix Arnest Mestre i Artigas (1884 – 1968). L’Enginyer, com era conegut a Felanitx, va ser un científic emprenedor que transformà la vida del poble i es va distingir per les conviccions i el compromís social. Serveixin aquestes pinzellades d’urgència com a aportació primerenca a la biografia reparadora que roman pendent.

* * *

Il·lustració: Carnet de la Junta Vitivinícola (1934)

* * *

Els orígens familiars

Els orígens familiars se localitzen a Occitània. D’allà, el segle XVII, la nissaga es traslladà i s’instal·là a Catalunya. Arnest va néixer l’any 1884 a Sant Pere de Ribas (el Garraf), a la casa pairal de Can Geló. que havia construït son pare, membre d’una família d’indians (els coneixien com “els americanos”) que havien anat a fer fortuna a meitat del segle XIX a Santiago de Cuba. La casa, amb dos pisos i sense grans ornaments, és d’estil neoclàssic, com s’usava aleshores, i va ser edificada l’any 1875. (1)
Josep Mestre i Mestre, son pare, va inculcar als seus fills (Josepa, Cristòfor, Arnest, Rosa i Josep) l’amor a la terra i al poble. A la primera calia estimar-la, perquè és font de subsistència i referència dels orígens. Al segon, calia brindar solidaritat, perquè el bé comú preval a l’individualisme. Aquesta doble concepció d’arrelament i de germania, abanderada per un emigrant retornat al país, avivà el sentiment catalanista i va incidir en l’orientació dels estudis dels fills.

.

El germà gran, símbol i referència

Cristòfor (1879-1969), cinc anys major, seria un far, una guia i un exemple per a Arnest, el qual seguiria les seves passes i n’obtindria suport i profit professional. Efectivament, Arnest va anar darrera l’estela del seu germà. No debades, Cristòfor havia estat un estudiant modèlic que, ja al Col·legi dels Escolapis de Vilanova i la Geltrú, de les 18 assignatures del batxiller, va obtenir 17 excel·lents i un notable. Després, va ser el número 1 de la promoció d’enginyers a Madrid amb la nota més alta obtinguda mai abans: un 9,41 de fi de carrera. Amb aquell expedient acadèmic, Cristòfor va accedir l’any 1907 a la plaça desitjada de director de l’estació enològica de Vilafranca del Penedès, on va posar en pràctica els seus alts coneixements i va incidir en la renovació i modernització dels processos vinícoles. D’aquesta manera, va optimitzar la producció de manera satisfactòria, va potenciar la qualitat dels vins i va multiplicar el prestigi del Penedès. L’èxit obtingut es va estendre arreu i, de part i banda, el reclamaven per a assessorar els cellers de les més importants zones vinícoles. Ell va ser l’artífex de les creacions dels cellers de Jumilla, Cariñena, Almendralejo i, com veurem, el de Felanitx. Malgrat aquesta activitat que podríem dir “exterior”, va mantenir un compromís polític, fins al punt de fer costat a les candidatures catalanistes. Aquesta estreta interrelació amb el catalanisme era general del sector i, més concretament, dels enginyers agrícoles (1).

En l’entretant, Arnest acabava el batxiller al mateix col·legi que havia anat el germà gran i, tot i no igualar els nivells de Cristòfor, també amb bones notes i com a alumne destacat. A La Vanguardia de dia 14 de març de 1900, es publica la crònica d’una vetllada poètico-literària celebrada en el Col·legi dels Escolapis de Vilanova i la Geltrú: “Las poesías que recitaron fueron muy celebradas, sobresaliendo la titulada «El sufrimiento de una madre», así como otra titulada «La Veu de Catalunya» que fue recibida en medio de grandes aplausos y que recitó muy bien el joven don Ernesto Mestre”. Acabat el batxiller, de nou rere les passes del germà gran, iniciaria la carrera d’enginyer agrònom. En acabar-la i després de finalitzar també la prestació militar, Arnest s’incorporà l’any 1909 a l’Estació Enològica de Reus com a enginyer agregat a la Direcció de Claudi Oliveres(3). Durant la seva estada a Reus, Arnest Mestre ja començarà a practicar una de les activitats que l’acompanyaran al llarg de la vida: la de conferenciant (4). Convidat per la Societat Agrícola i el Cercle Democràtic de les Borges Blanques, instrueix els pagesos sobre les malalties i el conreu de l’olivera. En el capítol personal, es casa amb Maria Assumpció Giral, amb qui tindrà quatre filles: Maria, Adelina, Josepa i Rosa.


Felanitx terra de vins

Mentre Arnest acabava la carrera, liquidava el servei militar, començava la seva tasca professional a Reus i iniciava un nou estadi familiar, Cristòfor continuava la seva gran tasca de divulgador i promotor de la cultura del vi. El mes d’agost de 1908 va fer una conferència a Felanitx, antiga terra de bons vins. A la memòria del poble romania viva encara la tragèdia que havia representat la fil·loxera. Només vint anys abans, el prestigi i la qualitat dels vins felanitxers eren reconeguts arreu, fins i tot i sobretot a terres occitanes i franceses de famoses vinyes.

La dècada dels anys 80 del segle XIX, Felanitx exportava vi, principalment a Espanya i a França. Des de Portocolom s’embarcaven molts més litres que des de tots els altres ports de Mallorca. Va ser aquesta prosperitat econòmica, feta des de la iniciativa privada i sense suport públic, la que va aprofitar la monarquia espanyola quan, l’any 1886, la reina regent conferí el títol de Ciutat a Felanitx; la tercera després de Palma i d’Alcúdia. Però aquella eufòria va viure el drama molt aviat. L’any 1892 a Son Artigues de Porreres va arribar la fil·loxera i en dos anys s’arrabassaren les vinyes ferides de mort. L’arribada de la plaga va afectar l’economia del poble i determinà la ruïna, la desgràcia i, en més d’un cas, la mort d’algunes persones. La demografia se’n ressentí com mig segle abans, amb la timba que enterrà 414 persones. La fil·loxera seria un nou enterrossall i famílies senceres emigraren a França, Alger i llocs amb noms retocats: Ses Bones Aires, Montifideu…

Els glosadors esmolaven la ironia:

Si aquest mal persevera

dins poc temps per missa dir

hauran d’anar a cercar el vi

a qualque nació estrangera.

Havia passat una quinzena d’anys d’ençà d’aquella malifeta que havia fet recular Felanitx. Massa poc temps per haver oblidat els anys d’esplendor i de riquesa que, ara, Cristòfor Mestre rememoraria als felanitxers amb una nova i optimista proposta orientada a desafiar el futur. Aquella conferència va resultar determinant per al futur social i econòmic del poble. Amb la seva experiència, amb els precedents d’altres zones vinícoles que, amb els seus bons consells, havien esdevingut pròsperes i productives, la conferència va sacsejar l’immobilisme de Felanitx i va activar una intensa i immensa activitat. Les reunions es multiplicaren per assolir els objectius que els havia proposat el Director de l’Estació Enològica de Vilafranca del Penedès. Sempre en contacte amb Cristòfor, els felanitxers varen seguir les pautes que els indicava. La primera va ser impulsar la creació, l’any 1910, de la Caixa Rural d’Estalvis i Préstecs de Felanitx, orientada a promoure l’estalvi i afavorir el crèdit a les classes populars i “al fomento de la agricultura y ganadería, adquiriendo máquina agrícolas, semillas, plantas y fertilizantes”. Al capdavant, s’hi va posar Mn. Miquel Caldentey, es capellà Sard. Ben aviat s’hi adscriviren molts dels pagesos de la contrada. Aquella iniciativa tenia l’objectiu de disposar del finançament futur necessari i va resultar cabdal.

A continuació, dia 10 d’octubre de 1910, l’Ajuntament i la Cambra Agrària s’adreçaren al Ministeri de Foment amb la proposta de poder crear una estació enològica. Amb rara diligència administrativa, dia 1 de desembre d’aquell any es va rebre l’autorització i, el febrer de 1911, es va constituir la junta rectora, amb presència de tots els partits polítics, la Cambra Agrària, el Banc de Felanitx, la Caixa Rural, alguns pagesos, comerciants i propietaris, representants de la Parròquia, membres de tots els partits polítics i s’anomena president el batle Joan Caldentey.

.

Una iniciativa ben reeixida

Hi havia una il·lusió col·lectiva mai vista. L’activitat era frenètica. Va signar el projecte Antoni Ballester, en qualitat d’enginyer agrònom provincial, però se sap que l’autoria corresponia als germans Cristòfor i Arnest. Es va procedir a convocar la subhasta de les obres i dia 8 de desembre de 1912 el nou batle, Guillem Puig, posava la primera pedra de la futura estació enològica amb un pergamí que transcrivia l’acta d’aprovació i destacava “l’esperança d’una nova era de producció vinícola que ha d’obrir-nos camins de riquesa i prosperitat”. Les obres es feren amb gran diligència i s’acabaren l’any 1913. Era imprescindible posar-hi al capdavant una persona preparada i els felanitxers s’adreçaren a qui els havia seduït i engrescat en el projecte. De fet, encara avui l’Enciclopèdia Catalana atribueix la fundació a Cristòfor. El cert és que aquest no dubtà gens en convèncer el seu germà d’assumir aquella responsabilitat. Tot i les expectatives laborals que Arnest s’havia creat a Reus, tenia la convicció que Felanitx reunia les millors condicions per a endegar un projecte ambiciós amb gran seguretat d’assolir els objectius. Dia 14 de gener de 1913, el corresponsal de Palma del diari La Vanguardia informa que “Ha sido nombrado director de la Estación Enológica de Felanitx Don Ernesto Mestre” (5).

Des de l’arribada a Mallorca, Arnest Mestre va merèixer interès i atenció. El 14 de maig de 1915, amb gran assistència de públic, va fer una conferència a Inca. El setembre d’aquell any, a El Cultivador Moderno, iniciava les seves col·laboracions amb la secció “Un consejo práctico mensual”. Comença a publicar articles a revistes especialitzades i butlletins de les cambres agràries. El 1916, editats per l’Estació Enològica de Felanitx, començaria a publicar opuscles orientats a la formació (Curso teórico-práctico de vinicultura, Curso intensivo de Enología, Las enfermedades de la vid…). En pocs anys, el prestigi d’Arnest va créixer i el va convertir en un personatge conegut i respectat per revolucionar i enriquir el poble de Felanitx.

L’impuls de la seva gestió va ser fulgurant. L’economia va millorar a les totes, es crearen molts de llocs de feina, directes i indirectes, i els termòmetres que mesuren la riquesa d’un poble s’enfilaren als nivells més alts. Comprovada la millora qualitativa dels vins, molt especialment el rosat de taula conegut popularment com a clarete, va activar les vendes i impulsà les exportacions a Espanya i, via una línia marítima creada expressament per tal funció, al port de Seta al Llenguadoc, des d’on es distribuïa a Europa. Tot plegat havia anat tan aviat que molts ho consideraven un miracle i, posats a dir a quin sant es devia, la gent, de manera unànime i col·lectiva, assenyalava la gestió intel·ligent d’Arnest Mestre a qui el poble ja coneixia com l’Enginyer.

Amb les previsions desbordades, es va fer imprescindible la creació d’una gran bodega com a centre de producció i magatzem. Així es va posar en marxa el Celler Cooperatiu que, aviat, seria conegut popularment com El Sindicat. L’any 1919 es va constituir la nova societat i, com a fundadors, signaren els senyors Bartomeu Vaquer Veny, president de la Cambra Agrícola, Miquel Caldentey Tallades, president de la Caixa Rural de Felanitx i, naturalment, l’Enginyer. La bodega cooperativa, a la sortida del poble cap a Campos, als peus de la Mola, va ser dissenyada conjuntament per Arnest Mestre, que va marcar i definir els espais interiors, i el jove arquitecte Guillem Forteza, deixeble i admirador d’Antoni Gaudí, que va dotar les edificacions d’una singular imatge modernista (6). Les obres s’iniciaren l’any 1920. Tothom estava admirat del canvi de rumb del poble.

Dia 22 de maig de 1920, l’Ajuntament de Felanitx declarava Arnest Mestre fill adoptiu de la ciutat. L’any 1922, una vegada enllestides les obres del Sindicat, amb el nom de Via Arnesto Mestre, se li dedicava un carrer important (7). El 3 de setembre d’aquell any, per acord de la Junta, a la sala de les tines, com a homenatge i agraïment, es destapava una placa de bronze dedicada a “Arnest Mestre, ànima i propulsor del celler cooperatiu” (8). Si tenim en compte que Arnest havia arribat al poble l’any 1913, ens trobarem amb un cas únic, tant a la història del poble com de la de Mallorca, d’una ascensió social amb tant d’impacte en menys d’una dècada.

.

Una aureola de popularitat

A partir del reconeixement públic com fill adoptiu i de la dedicatòria del carrer, l’Enginyer era cada vegada més reclamat com a assessor arreu de Mallorca per ajuntaments o particulars i desenvolupava una frenètica activitat en molts de camps. El prestigi d’Arnest s’expandeix arreu i es veu obligat a una intensa vida social: conferències, convencions, jornades, banquets, homenatges… Les notícies de premsa recullen nombroses activitats. Escriu a diverses revistes especialitzades i participa, com a ponent, a moltes de convencions i congressos. L’any 1925, Arnest Mestre tradueix al castellà el Tratado de Enología de l’italià Antonio Francesco Sannino, professor de les universitats de Peruggia i Torino, amb el qual mantindrà correspondència amb intercanvi de coneixements. D’ençà d’aquella relació professional, tot i la mort sobtada de l’autor l’any 1927, Arnest Mestre farà nombroses visites a Itàlia, on establirà importants llaços personals afectius. El llibre, de gairebé mil pàgines i ben il·lustrat, va esdevenir un manual de culte i un referent indispensable en el món dels vinicultors, i fou objecte de diverses edicions posteriors. (9)

La presència de l’Enginyer a la premsa local i, de forma habitual, a La Vanguàrdia de Barcelona, és constant. El setembre de 1921, a Logroño, se celebra la segona Asamblea Nacional de Viticultores. Entre els ponents, apareixen Claudi Oliveras i Cristòfor Mestre per Catalunya i Arnest Mestre per Balears. El 12 d’abril de 1922 es nomenat director de la Granja Agrícola. El maig del 1923 el Congrés de la Federació Agrícola Catalanobalear es va fer a Sóller, i s’inicià amb un discurs d’Arnest Mestre. Dia 16 de març de 1925 la societat Fomento de Civismo, destapà un retrat seu i se li va retre homenatge (10). El 15 d’abril de 1926 se li va concedir la “Encomienda de número al Mérito Agrícola” i, per brufar aquella distinció, dia 27 d’aquell mes se li va fer un sopar d’homenatge a Palma que tindria continuació a Felanitx, dia 6 de setembre de 1927, arran d’haver rebut la insígnia de “Comendador del Mérito Agrícola”.

L’any 1927 va participar directament en la fundació i edificació d’un celler cooperatiu a Manacor. Impulsor i defensor abrandat de les organitzacions agràries, també va estimular la creació de les cooperatives agrícoles de Muro i de Sa Pobla, la Tafona Cooperativa de Sóller o les noves instal·lacions de les Bodegues Ferrer de Binissalem. L’any 1928, amb motiu d’aparèixer la publicació Mallorca Agrícola se li dedicà la portada (11). El seu nom ultrapassà l’àmbit de Mallorca i, en el camp agrari, era prou reconegut a bona part d’Europa. El mes d’octubre de 1929, quan es va celebrar a Barcelona el II Congrés Internacional de la Vinya i del Vi, Arnest Mestre va fer la lliçó inaugural, amb la conferència “Lluita contra el frau i l’adulteració dels vins”.

Dia 11 de gener de 1931 va ser promogut a l’escalafó i nomenat inspector general del cos d’enginyers agrícoles. El maig de 1932, amb motiu de la diada anual, Arnest Mestre fa un discurs a la Cambra Oficial Agrària. El 28 de gener de 1933 fa una celebrada conferència en el Casal Català de Palma. L’any 1934 és designat president del Instituto Nacional del Vino de Baleares(12).

.

El compromís cívic

La seva tasca professional, anava completada i complementada per una actitud d’implicació social i cultural. Al costat dels seus amics Andreu Crespí, Pere Oliver i Domenge, Pere Reus o Miquel Massutí, en condició de membre de l’Associació per la Cultura de Mallorca, figura entre els organitzadors dels Jocs Florals que es faran a Felanitx. També col·labora i participa en un cicle de conferències. El juliol de 1923, a Capdepera, comparteix taula amb el seu amic i company ideològic Emili Darder. El qui serà batle de Palma, parla sobre malalties i l’Enginyer d’adobs. Aquest cicle de conferències es farà durant els estius i durarà anys. Ho certifica que l’Associació per la Cultura de Mallorca, l’any 1928 organitza unes jornades similars a La Protectora de Felanitx, amb un cicle de conferències: Emili Darder (Les malalties infeccioses), Andreu Crespí (Les Estacions Prehistòriques de Felanitx), Arnest Mestre (La llimonera i altres cítrics), Mateu Oliver Capó (L’ideal en l’art) i Pere Oliver i Domenge (La Germania). També, des de l’Associació, s’organitzaven activitats educatives i Francesc de Sales Aguiló o Maria Mayol, entre d’altres, anaven als pobles a impartir cursets bàsics de català.

Qui vulgui decantar del vessant científic la ideologia catalanista, republicana i d’esquerres d’Arnest Mestre comet, més que un error majúscul, una autèntica violació a la seva personalitat, perquè en aquesta ideologia rau precisament un dels principals factors d’èxit: el compromís social implícit a les cooperatives i, en igual mesura, el component de solidaritat que exigeix el món agrari.

En el número 6 de la revista La Nostra Terra del mes de juny de 1928, amb la signatura A. Mestre, publicà “Impressions d’un viatge a Sicília”. És un escrit breu de només dues planes, però que reflecteix la simbiosi entre la ideologia i el coneixement científic. L’article descriu el viatge que va fer el mes de febrer d’aquell any. Com a investigador, fa un retrat des del punt de vista agrícola, amb esment a l’orografia i a la climatologia del territori, però tanmateix delata aquell axioma tan conegut que assegura que “la ciència no és neutral”. Ell, almenys, no s’amagava de mostrar cara i deixar constància del seu pensament. En una pinzellada sobre la geografia humana dels llogarets de la gran illa mediterrània, diu que “traspuen misèria” i adverteix que, tot i que “la gent és poc xerradora”, també “és noble i hospitalària”. Afirma que quan parlen sicilià són mals d’entendre, però arrodoneix: “l’italià sols el parlen per compromís, quan s’hi veuen obligats”. No cal dir que, tot l’article, com qui no fa res, estableix una comparança permanent amb Mallorca. Gairebé al final, aporta un quadre estadístic sobre el repartiment de les terres a Sicília que conclou: “787 individus estan en possessió de quasi una tercera part de la superfície total d’una illa de més de tres milions i mig d’habitants. Afortunadament aquest estat de coses es va modificant, i això millora la qüestió social agrària”.

Com es veu, en un breu article i amb només dues referències, mostra amb tanta de subtilesa com claredat dos dels seus compromisos ètics: la defensa de l’ús habitual de la llengua del país contra la imposició sobrevinguda, d’una banda, i la justícia social, de l’altra. Dues qüestions, la defensa del català i el millor repartiment de la riquesa, sobre les quals Arnest Mestre tornarà a incidir-hi tres anys després, en participar a la redacció de l’Avantprojecte d’Estatut d’Autonomia.

.

El Manifest de Palma

Dia 29 de maig de 1929, Arnest Mestre, juntament amb Josep Casesnoves, Gabriel Carbonell, Sebastià Simó, Antoni Ferragut, Guillem Forteza, Antoni Ques i Jaume Lluís Pou, redacta un llarg manifest que serà lliurat en mà, en forma d’instància, al batle de Palma. De manera extractada diu: “En condició de representants de Palma a la Comissió Executiva del Comitè de l’Exposició de Barcelona, hem recollit oferiments i suports dels directius de l’esmentat òrgan per dur a terme a Palma activitats que permetin aprofitar l’esdeveniment. Volem fer constar que construir, renovar i millorar són, a més d’una aspiració legítima, l’encàrrec que els homes aportam a la vida. En concret, proposam la convocatòria d’un Congrés Internacional de Turisme i un Certamen d’Art i d’Història de les Nacions Mediterrànies. Mallorca reclama aquests projectes a favor del progrés, creixement i desenvolupament de Palma, perquè la ciutat, com a capital de l’illa que a la Mediterrània té més renom pel seu passat històric i el seu present ple de vida en expansió, ha de posar-se al davant d’aquests dos grans projectes. No fer-ho seria faltar al deure dels pobles moderns de superar-se i aixecar referències. En aquest desig no pot faltar l’empenta i el compromís de l’Ajuntament, sense el qual tots els suports que ens ofereix Barcelona minvaria la nostra responsabilitat moral. Per això, abans de concretar el pla, hem acudit a V. E. amb la sol·licitud que convoqui el ple d’aquest consistori i exposi la proposta d’aquest comitè, en la seguretat que s’adoptaran acords beneficiosos per a la ciutat i que l’Ajuntament assumeixi la construcció d’un edifici que abelleixi Palma dedicat a ser un Palau d’Exposicions d’Art i Història de les Nacions Mediterrànies. No existeix actualment falta de capacitat econòmica de l’Ajuntament. Al contrari, tenim uns grans recursos i només cal voluntat. Sense aquesta, passaran els anys i veurem amb dolor com els imposts dels mallorquins serveixen per transformar altres poblacions (Madrid, Barcelona, València, Màlaga, Cartagena…) que estan drenant els nostres capitals. Palma viu un moment decisiu en el seu desenvolupament. En la nostra exposició ens guia l’estima per la nostra ciutat i la confiança de caminar al compàs del progrés humà. Nosaltres, acostumats a la lluita, continuarem fent feina amb optimisme, segurs del triomf i amb la convicció del brillant futur de la nostra ciutat.” La proposta concreta de les infraestructures no amaga la crítica i la crida contra l’espoliació fiscal.

.

Redactor i firmant de l’Avantprojecte d’Estatut

No havia passat ni un mes, d’ençà de la proclamació de la República, quan dia 20 de maig de 1931, es procedeix a elaborar un projecte d’estatut per lliurar al President de la Diputació. Els redactors varen ser Francesc de Sales Aguiló, Emili Darder, Miquel Font i Gorostiza, Guillem Forteza, Joan Pons i Marquès i Elvir Sans, per l’Associació per la Cultura de Mallorca, Josep Casasnoves i Obrador i Guillem Roca Waring, per la Cambra d’Indústria, Comerç i Navegació i Arnest Mestre, per la Cambra Oficial Agrícola.

Les inquietuds d’Arnest Mestre, ja reflectides en l’article dedicat a Sicília o en el manifest de Palma, quant a la defensa de la llengua i la justícia social,amb manifest rebuig a l’espoliació fiscal, es veuran reflectides en dos aspectes claus. L’article 2 estableix que les llengües oficials són la materna i l’espanyola. A continuació aclareix que “el coneixement de la primera serà absolutament necessari als funcionaris, de qualsevol ordre i categoria, que prestin servei en el territori de la regió”. L’article 26, a la redacció original, establia que “La contribució del territori de la regió a l’Estat federal serà regulada per un concert econòmic semblant a l’actualment vigent per les províncies Bascongades i Navarra”. Després del debat que se celebrà en el Teatre Principal de Palma, aquest article es va modificar a la baixa i s’aprovà així: “La contribució del territori de les Illes a la República Espanyola serà regulada a cada una d’elles, pel règim econòmic que s’acordi entre elles i l’Estat.”

.

La implicació política

El compromís social i l’adscripció cultural d’Arnest Mestre, en companyia del seu cercle d’amics, el situen al costat d’Acció Republicana de Mallorca (13). Dia 11 de setembre de 1932, fa part de l’expedició mallorquina que viatja en el vaixell Ciutat de Barcelona, del qual penja una gran banderola amb el text: “Acció Republicana de Mallorca abraça Catalunya en recordar la llibertat”. A l’arribada al port de Barcelona, sonen les xeremies i, en manifestació, van a retre homenatge en el monument de Rafel Casanova. En representació dels mallorquins, Francesc de Sales Aguiló reclama l’ajut de Catalunya per tal d’aconseguir l’estatut d’autonomia i fa un clam per la retirada de l’article 13 de la Constitució que impedeix la lliure federació dels territoris catalans.

.

La guerra, la por i el silenci

El gener de 1935 torna a ser ascendit, per escalafó, a enginyer en cap de primera classe. El mateix any s’inaugura a Felanitx el nou escorxador que ell ha projectat. A nivell d’estat, es viu el bienni negre de les dretes, però aviat caurà i el febrer de 1936 hi haurà eleccions. Circulen rumors que, si guanyen les esquerres, ocuparà un alt càrrec a Madrid. També es diu del seu germà i, tot i que ni un ni l’altre en volen saber res, arriben noves que el seu nom figura com a possible Ministre d’Agricultura. El Front Popular guanya, just just, però en menys de mig any, els qui no saben respectar els resultats democràtics aixecaran les armes contra les urnes.

La repressió caurà damunt dels amics més propers d’Esquerra Republicana.Francesc de Sales Aguiló, Bernat Jofre o Pere Oliver i Domenge, patiran l’exili. D’altres no tindran tanta de sort: Pere Reus, Antoni Ques, Joan Mas i Emili Darder seran assassinats. El futur d’Arnest Mestre és incert i penja d’un fil. Seria molt gros que un fill adoptiu de Felanitx, un home a qui han dedicat un carrer en vida, una persona admirada i estimada, pateixi la persecució i l’escarni, però els feixistes no respecten ningú. Ell sap que potencialment és una víctima i no es resigna a esperar l’assalt d’un escamot assassí. Sap que arribaran de nit, emboscats en la covardia que contamina Mallorca. Per això, durant la guerra i, fins i tot, durant un parell d’anys després, dormirà amb una pistola al costat del llit. No ha fet mal a ningú mai, però té ben clar que la seva vida no els ha de sortir de franc. Els qui el vulguin prendre, no en sortiran indemnes. A la cambra del pis on viu, també té una anella a la paret i una corda per despenjar-se si sent remor de visites no desitjades.

Els anys més negres passaven lentament. Com altres tècnics i professionals qualificats d’esquerres, no serà molestat. Va veure com altres persones menys significades que ell patien la brutalitat de la repressió i, en més d’un cas, eren assassinades. Tot i salvar la vida, s’endinsà en un exili interior i s’embolicà en la més discreta vida. Retalla al màxim l’activitat pública. Gairebé es limita a cobrir l’expedient laboral, com a cap del Servei Agronòmic de Balears que exercirà fins a la jubilació oficial l’any 1948. Aquella intensa activitat esdevé màxima discreció. Els articles, les conferències, les ponències… tot s’acaba o es redueix als compromisos ineludibles. Les seves il·lusions pertanyen al passat. No hi ha somnis; hi ha malsons. La dictadura franquista és adversa al seu humanisme, perquè és l’antítesi del seu republicanisme i del seu compromís social. Comença una travessia del desert i té plena consciència que ell ja no arribarà a cap oasi. La seva esposa, diabètica, mor de la malaltia. Ell romandrà a la casa de la Rambla, amb una filla i la família, a Palma. Els darrers anys, encara aboca bonhomia i optimisme en els seus néts, gràcies a la riquesa interior que atresora i que no li va poder robar la guerra.

.

Un llumeneret blau just abans de morir

Quan la vida ja arriba a les darreries, amb motiu del 50è aniversari de la inauguració de l’Estació Enològica, dia 17 de juny de 1963 l’Ajuntament de Felanitx acorda concedir la medalla d’or de la ciutat a les tres persones que més rellevància varen tenir en l’impuls transformador de la indústria vinícola: Miquel Caldentey Tallades (1869-1936), Bartomeu Vaquer Veny (1875-1954) i Arnest Mestre Artigas. Als dos primers la distinció els arriba a misses dites. Arnest serà l’únic testimoni del reconeixement (14). La medalla li serà lliurada,  en un acte solemne, dins del marc de les festes de Sant Agustí, la darreria d’agost de 1963. Li farà l’elogi Jaume d’Albocàsser i ell correspondrà, agraït, en un breu discurs d’estima felanitxera. Serà com un estel enmig de la tenebra, però un bàlsam per a tantes de ferides de qui tenia plena consciència de pertànyer al bàndol dels vençuts.

Arnest Mestre havia estat director de l’Estació Enològica entre el 1913 i el 1932 i, formalment, només va dirigir la Bodega Cooperativa de Felanitx entre els anys 1919 i 1922, és a dir, entre que s’aprovà el projecte fins que s’inaugurà el celler. Tot i això, malgrat les altres feines que assumia, fins pràcticament a la seva mort, sempre hi va tenir un ull posat i, molt sovint, les dues mans. Des de Palma, amb els vuitanta anys fets, encara anava a Felanitx amb l’autocar de línia, per supervisar les bodegues. Els treballadors, quan el veien venir, feien sonar una sirena com a signe de salutació i benvinguda (i, possiblement, d’avís entre ells). No s’estava de donar instruccions i, sobretot, d’insistir en encalentir els cubs per “matar microbis” (15).

Tot i endevinar el declivi, no va haver de veure el lamentable final de la seva obra (16). Arnest Mestre va morir a la Rambla de Palma, on vivia, dia 29 de gener de 1968. Els diaris se’n feren ressò. En el BalearesJoan Jaume Miralles, pèrit agrícola i autor del llibre Contes, costums i escenes de la nostra pagesia, li dedica tota una plana In Memoriam que conclou amb un retrat de l’essència del compromís social de l’Enginyer: “Lo que Ud. hizo en beneficio del bien común en un mundo hambriento, representa el mayor de los méritos que pueden adornar a una persona.” 

Dia 3 de febrer, la notícia luctuosa ocupava la portada del setmanari Felanitx i, en el següent exemplar, abundaren els articles de reconeixement (17). Francisco Picó, recordava agraït quan va anar a demanar a l’Enginyer classes de Química i, com a resultat, els 10 anys que va fer feina a les seves ordres. Bartomeu Mestre i Mestre, un dels seus gendres, en nom de la família agraïa les mostres de solidaritat per afirmar que el dolor compartit és sempre molt menor. La Junta Rectora de la Bodega Cooperativa de Felanitx feia un gran elogi del seu impulsor. Volia deixar constància d’un fet poc conegut: “Arnest Mestre va dur l’amor al Sindicat fins a l’extrem de renunciar a tota casta d’honoraris”. Tant el projecte original, com la direcció de les obres, com l’ampliació de la nova bodega que es va fer 46 anys després (que, de nou, projectà i dirigí) va ser de franc. A la contracoberta, Miquel Pons fa una entrevista a Antoni Mesquida, Perdigó, que destaca: “L’Enginyer era amic de tots sense distinció de classes. Això és dir molt en aquell temps de tanta política”.

Al mateix exemplar, també apareixen dos escrits de fora poble. Un, de la Cooperativa Agrícola Poblera, recorda que va ser impulsada, creada i dirigida per Arnest Mestre, el qual també va dissenyar la construcció del local i del magatzem. L’altre, de Sóller, signat per M. Arbona, recorda l’impuls d’Arnest Mestre en la creació de la Tafona Cooperativa del seu poble. No obstant, el més sentit de tots els elogis és el llarg article que emplena la portada i una pàgina interior de Jaume Oliver, d’Albocàsser. Amb el seu particular domini de la prosa poètica costumista inicia l’elogi: “Com un arbre vell que s’esbranca, perquè no pot aguantar l’esplet dels seus fruits assaonats…”. L’article posa l’èmfasi sobre el compromís social d’Arnest: “els seus afanys a la causa del bé comú (…) per destriar les talles humanes i la vera significació social de la seva obra (…) “l’homo en funció del bé i dels interessos de la comunitat.” Una descripció justa d’un humanista feta per un altre humanista.

 

TRES APUNTS COMPLEMENTARIS

.
1.- Arnest, un nom singular

Fins a la seva mort, l’Enginyerutilitzà i reivindicà el nom d’Arnest, en català, i Arnesto en castellà. Així s’anuncien les seves conferències, així signa els articles i així apareix als documents oficials. Ell defensava que era la grafia correcta. Des de l’arribada a Felanitx, el 1913, fins a la irrupció violenta del franquisme, arran de la guerra incivil, Arnest serà el seu nom. Amb aquest nom signà les ponències, els llibres i l’Avantprojecte d’Estatut d’Autonomia. Aquest és el nom que figura a tota la documentació oficial i, com a prova irrefutable i definitiva, amb aquest nom s’estén avui el certificat de defunció. Com a membre actiu de l’Associació per la Cultura de Mallorca, era defensor de les normes i, per tant, cal descartar en ell un acte d’esnobisme o una boutade. En certa manera, establia un paral·lelisme amb la singularitat que, tot i provenir d’una argumentació molt diferent, també vindicava el seu germà gran que signava Cristòfor, una denominació absolutament correcta, fins i tot la més genuïna, però en ús regressiu front a Cristòfol (18).

.

2. Les Arts

La concepció d’una “cultura completa”, sense distinció entre les Lletres i les ciències, era abanderada per Arnest Mestre. Com a anècdota de les seves afeccions artístiques, el mes de desembre de 1932, s’inaugura a Barcelona l’exposició “Científics pintors”, on es presenta un quadre seu. Al final de la seva vida, ja jubilat, es va matricular per fer escultura a l’Escola d’Arts i Oficis de Palma, on el felanitxer Jaume Mir tenia la càtedra de modelatge (19). Però en el vessant artístic, on va destacar va ser en l’arquitectura. La seva mà, com s’ha dit, és present en el disseny dels cellers de Felanitx, Manacor, Binissalem i Sa Pobla, però hi ha moltes més petjades que ho certifiquen. L’any 1916, just tres anys després d’arribar al poble, va fer una primera intervenció arquitectònica a la fàbrica de gas i electricitat, sobre la qual, anys després i a petició de Pere Oliver i Domenge, preocupat per la salubritat i la higiene, va dissenyar l’adaptació de l’edifici com a nou escorxador (20). Ho va fer de franc i encarregà les obres que va dirigir personalment a la Cooperativa de Treballadors. També va aixecar cases particulars. A Felanitx, dins dels paràmetres de l’estil racionalista, va dissenyar i dirigir la casa de dos gendres: la del dentista Baltasar Bordoy i la del psiquiatre Bartomeu Mestre al carrer del Sol, on s’allotjà durant anys el Centre d’Art i Cultura, dissortadament esbaldregada com a fruit de l’especulació urbanística (21).

.

3. Paral·lelismes amb Cristòfor

Hi ha molts d’elements de coincidència, professionals i ideològics, que mostren els paral·lelismes d’Arnest i Cristòfor (22). Aquest, fins i tot en els anys difícils, va deixar constància del compromís amb Catalunya. Per exemple, quan el varen designar Inspector Nacional, va rebutjar l’oferiment amb excuses que, en el fons, delataven el seu interès de no abandonar el país. En canvi, proposà com a alternativa tenir cura de delegat la regió agronòmica catalano-balear que va ser acceptada.

Durant molts d’anys, va fer conferències i participà a convencions a Alemanya, Anglaterra, Argentina, Bèlgica, França, Itàlia i Suïssa. L’any 1937, ja iniciada la guerra, va encapçalar la delegació espanyola del legítim govern de la República al Congrés Internacional del Vi a París. Abans de dos anys, aquesta participació el faria objecte de represàlies. Segons la llei dictada el febrer de 1939 de depuració de funcionaris públics, el maig de 1939, just un mes després de donar per finalitzada la guerra (tot i que els crims franquistes perduraren durant dècades), va ser jutjat pel Tribunal Militar (el seu cas arribà fins al Suprem) i va ser depurat, sancionat (amb rebaixa de l’escalafó) i multat amb 15.000 pessetes com a desafecte. Malgrat tot, com també va succeir en el cas d’Arnest, va rebre recompenses oficials. Franco li va posar la medalla de membre d’honor del Instituto de Investigaciones Científicas i, l’any 1950, el ministre espanyol d’agricultura li va posar la Medalla del Mérito Agrícola, una condecoració que feia anys que li havia concedit França i que tenia el seu germà Arnest.

Una altra coincidència entre els dos germans, que defineix uns caràcters feners i emprenedors, és la seva pertinaç oposició a jubilar-se i de fer feina fins al darrer alè, com feren ambdós. Cristòfor considerava que els sèniors que gaudissin de bones condicions físiques i psíquiques tenien el deure de transmetre coneixement com a contribució social. L’edat de jubilació no havia de ser obligatòria.

Un altre punt de similitud entre els germans és la preocupació per l’estudi i la permanent innovació, amb l’objectiu d’estar sempre a l’avantguarda del progrés. Cristòfol, a punt de fer els 90 anys, a la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona va fer la conferència “Estudi de l’alimentació futura mitjançant les algues”. Exposava el desequilibri actual entre l’increment de la població mundial i, tot i els progressos de l’agricultura, l’augment molt menor dels aliments que abocarà més fam. Apel·lava al cultiu de les algues verdes, de màxima riquesa en proteïnes i vitamines, per complementar l’alimentació bàsica. Explicava que aquestes algues tenen una gran capacitat de multiplicar-se i que, gràcies a la clorofil·la amb la fotosíntesi, aprofiten el gas carbònic de l’atmosfera i les radiacions solars abundants a la nostra costa mediterrània. Relatava una experiència pilot feta a la Vineria de Vilafranca del Penedès, on es varen cultivar algues alimentàries propiciades per l’abundant gas carbònic de les fermentacions vinícoles. Defensava que, quan aquest progrés ecològic s’hagi generalitzat, s’obriran horitzons esperançadors per acabar amb la fam del món, perquè la producció d’algues verdes alimentàries serà pràctic i econòmic, però sobretot una gran acció humanitària.

Transcorregut gairebé mig segle, d’ençà d’aquella conferència, no s’ha avançat d’acord amb la premonició esperançadora que Cristòfol Mestre Artigas va exposar dia 19 de gener de l’any 1968. Només deu dies després, moria a Palma el seu germà Arnest. Ell ho faria l’any següent, dia 30 d’abril de 1969. Just dues setmanes abans, havia participat a Saragossa a la Conferencia Internacional de Mecanización Agrícola. Li dedicaren un carrer a Sant Pere de Ribes i, l’any 1983, posaren el seu nom a l’escola pública de Vilafranca. En inaugurar-la, editaren un opuscle que afirmava: “Quan algú escrigui la història de Vilafranca, la personalitat de Cristòfor Mestre i la seva obra feta des de l’Estació Enològica ocuparà un lloc destacat”. Exactament la mateixa frase que podria aplicar-se a Felanitx i a Arnest Mestre… si no fos per l’estultícia d’uns governants abjectes que perseveren en regar-nos la memòria de sal.

.

NOTES

(1) Vg. arxiu Can Geló, casa pairal on va néixer Arnest

Can Geló

(2) Resulta emblemàtic el cas de Manuel Raventós, el qual, l’any 1908, va ser diputat a Corts per Solidaritat Catalana i va presentar projectes de llei en defensa dels interessos agraris com la llei d’alcohols o la de plagues del camp. Cristòfor Mestre va publicar un opuscle biogràfic d’elogi dedicat al seu amic Raventós. A Mallorca també va existir aquesta vinculació entre el catalanisme i els enginyers agrícoles (Eugeni Aguiló, Bartomeu Forteza, Miquel Forteza, Arnest Mestre, Joan Salom…). En vaig parlar arran de l’estudi sobre la revista La Nostra Terra i la signatura de la Resposta als Catalans de juny de 1936.

(3) Vg. arxiu Milícia

Milícia

Milícia

(4) Fins a la guerra incivil, no tindria mai un no per a ningú, que era convocat a fer conferències. Arreu de Mallorca, en va fer a rompre. De la mateixa manera, tampoc deia que no mai quan li proposaven impartir cursets de formació a ajuntaments, casinos i agrupacions agràries. La majoria anaven destinats a pagesos i obrers i, en més d’un cas, en horaris vespertins per adaptar-se a les feines de foravila i afavorir l’assistència. Tot i que els quaderns, elaborats per ell mateix i editats per l’Estació Enològica de Felanitx, eren en castellà, les classes es feien exclusivament en català. També en aquesta funció s’assemblava a Cristòfor, el qual a una Memòria Anual de Vilafranca indica que “mai s’ha negat a fer una conferència, perquè les considera un deure cultural”.

Cursos de 1955

Cursos de 1955

(5) Vg. arxius adjunts Dues Postals i L’Estació Enològica.

Dues postals

Dues postals

Estació enològica

Estació enològica

(6) Vaig publicar un article que reflecteix la bona relació de Guillem Forteza i Antoni Gaudí: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/201859

(7) Dissortadament, quan es varen normalitzar en català els noms dels carrers de la Vila, el carrer que va de la plaça de les Palmeres fins al carrer de Guillem Timoner es va transformar en el passeig Ernest Mestre, alterant el nom legítim i profanant la voluntat del protagonista.

(8) Vg. arxiu adjunt Placa

Placa (retirada del lloc original i retinguda per un particular)

Placa (retirada del lloc original i retinguda per un particular)

(9) Vg. arxius adjunts Sannino, Portada 1925 i Edició 1954

Sanino

Sannino

Amagada Memòria (amb a d'Arnest i m de Mestre)

Amagada Memòria (amb a d'Arnest i m de Mestre)

(10) No he aclarit que s’ha pogut fer d’aquell retrat. La societat Fomento de Civismo aquells anys tenia com a secretari Joan Estelrich. En el seu si, es va constituir la Juventud Cívica que, l’any 1915, va acordar “confeccionar retratos de aquellas autoridades que por su gestión en el desempeño de su cargo se hallan (sic) hecho a ello acreedores”. La societat publicava La Vanguardia Balear que, anys després i progressivament, adoptà un caràcter ultraconservador contrari als moviments obrers i autonomistes. Dirigida per Jeroni Massanet, hi col·laboraren Andreu Barceló, Joan Estelrich i Francesc de B. Moll. En la darrera època, fins al 1938, optà per l’adhesió i exaltació de l’aixecament feixista-militar. Damià Ferrà-Ponç atribueix a Jeroni Massanet el paper d’un protofeixista.

(11) Vg. arxiu adjunt Mallorca Agrícola

Amagada Memòria (amb a d'Arnest i m de Mestre)

(12)vg. arxiu Carnet, amb la signatura amb a d’Arnest

Amagada Memòria (amb a d'Arnest i m de Mestre)

(13) Acció Republicana de Mallorca va ser un partit polític d’esquerres i republicà fundat l’any 1932. Tot i el component catalanista, estava vinculat al partit que, a nivell d’estat espanyol, presidia Azaña. L’any 1934 es fusionà amb el Partit Republicà Radical Socialista i, conjuntament, procediren a crear Esquerra Republicana Balear.

(14) Vg. arxiu 1963 (famílies de ca l’Enginyer i de can Balutxo) 

1963

1963

(15) Informació facilitada per Joan Adrover, Tascó, treballador del Sindicat. Per aprofitar millor el temps fins al darrer minut, es deixava acompanyar en moto a l’aturada dels autocars.

(16) Vg. arxiu Decadència. La composició fotogràfica de Llàtzer Méndez canta santa clara. A partir d’una imatge de 1959, possiblement de Francesc Bonnín, el Mut Maceta, certifica que no sempre la vida és en color i la mort en blanc i negre. Mentre la imatge antiga descriu activitat, l’acolorida reflecteix desolació. La iniciativa emprenedora d’Arnest Mestre versus la mala gestió dels darrers anys. (font: http://elmutmaceta.blogspot.com.es/). Una sospitosa administració econòmica amb nom i llinatges, primer, i una moció de censura amb trànsfugues, tan escandalosa com inoportuna, contra el batle socialista Miquel Riera que pretenia acudir a la subhasta del Sindicat, va deixar perdre la possible recuperació municipal de l’espai. Sortosament, la iniciativa de Bartomeu Obrador, Xamarrí, va propiciar que el maig de 2001 l’espai fos declarat Bé d’Interès Cultural i, si més no, s’evità l’enderrocament.

Amagada Memòria (amb a d'Arnest i m de Mestre)

(17) Vg. arxius Esquela i In Memoriam

Amagada Memòria (amb a d'Arnest i m de Mestre)

Amagada Memòria (amb a d'Arnest i m de Mestre)

(18) He optat per respectar la voluntat del protagonista i, excepte algunes citacions de premsa transcrites on apareix el nom Ernest, he fet servir Arnest per a tot l’article, perquè he comprovat que era el seu nom legítim i, sobretot, el que defensava. En una recerca per internet, he trobat pocs indicis d’aquest nom, la majoria en portuguès. En castellà hi ha els coneguts poemes satírics A Arnesto de Jovellanos. He consultat amics filòlegs per veure si tenia qualque fonament l’aferrissada vindicació del nom amb a inicial. Entre les respostes rebudes, la més aclaridora és la del professor Joan Melià: «n’hi ha que defensen, però amb no gaire convicció, que aquest nom ve del germànic “Arin, Arn” que vol dir ‘àguila’, però sembla més probable que derivi del mot, també germànic, “Ernust”, que vol dir ‘combat’. Pot ser que en qualque document antic pugui aparèixer amb “a” i que s’hi aferràs perquè el feia més diferent del castellà». Una bona deducció. D’altra banda, com a vestigi de la singularitat que ell va reivindicar, en vida seva es va inscriure un nét seu, ara metge, amb el nom d’Arnest i, per tant, ni que fos l’únic del planeta, és un nom vigent i legal i, per això mateix, del tot respectable.

(19) Vg. arxius Crist i Escultor

Amagada Memòria (amb a d'Arnest i m de Mestre)

(20) Vg. arxiu Escorxador (font: http://costumaritradicional.wordpress.com/)

(21) Vg. arxiu CasDentista

Amagada Memòria (amb a d'Arnest i m de Mestre)

(22) Vg. arxiu Cristòfor

 Amagada Memòria (amb a d'Arnest i m de Mestre)

.

AGRAÏMENTS:

Elisabet Abeyà, Joan Adrover, Òscar Aguilera, Gabriel Bibiloni, Arnest Bordoy, Andreu Manresa, Xavier Margais, Joan Melià, Maria del Carme Mestre, Bartomeu Pou, Andreu Ramon, Maria Sureda, Antoni Vicens


.

BIBLIOGRAFIA BÀSICA

J. Binimelis Sebastian L’estació enològica de Felanitx i la reconstrucció del cultiu de la vinya a Mallorca a la primera meitat del segle XXdins Giralt Vinyes i vins (pàgs. 225-244)
Giralt, Josep. Cristòfor Mestre i Artigas (1879-1969); l’home i el científic”. Dins Actas y comunicaciones del III Coloquio de Historia Agraria. (pàgs. 207-211) Vilafranca del Penedés.
Oliver, Jaume Fet per memòria. D. Arnest Mestre Artigas Felanitx 1557 1968

Ramon Rosselló Vaquer. Els Fills Il·lustres i Medalles de la Ciutat de Felanitx (Ajuntament de Felanitx, 2012)
Pere Xamena Història de Felanitx (Mallorca, 1975)
Hemeroteques de La Vanguardia, Diario de Mallorca, Felanitx,

Revista La Nostra Terra (1928-1936)

.

ANNEX FINAL

Estafa i escarni d’Arnest Mestre

El mes de març del 2013, Quindrop Produccions em va escriure: “Som una petita productora. Estem fent un reportatge sobre l’enginyer Ernest Mestre que va crear la Cooperativa Agrària de Felanitx i ens agradaria fer-te una entrevista.” La proposta em va satisfer. Amb Llorenç Capellà, Òscar Aguilera i d’altres, adesiara comentàvem que la personalitat d’Arnest Mestre, encara ara, romania emboirada deliberadament. Vaig acceptar la convidada i, abans de l’entrevista, vaig remetre a la productora referències biogràfiques sobre Arnest Mestre, així com els noms d’alguns investigadors (en concret, vaig donar els de David Ginard, Antoni Marimon, i Jaume Binimelis) que podrien aportar informació. De part meva, com tinc per costum, vaig preparar la intervenció sobre suports documentals, orientada a definir els trets més poc coneguts del qui havia de ser el protagonista del documental, amb dades que he anat recollint amb els anys i, molt concretament, arran de l’estudi de la revista La Nostra Terra.

Dia 15 d’octubre, amb anuncis previs televisius i sota el patrocini de l’Ajuntament de Felanitx, s’estrenà la projecció a IB3. El resultat va ser decebedor. Un programa pueril, blanc, descafeïnat, d’una frivolitat extrema i d’un folklore de baix nivell, em va fer sentir estafat vilment. No va ser un reportatge sobre Arnest Mestre, ni tan sols una crònica històrica sobre “el vi del Sindicat”, com varen titular l’episodi, sinó un conte de fades alienat i alienador; un documental sense vida i sense il·lusió.

El programa va ser una estafa i la meva intervenció (em consta que també d’altres) va ser retallada, sense avís ni permís, amb tota desvergonya. La meva cosina, Carme Mestre, diu en el programa que el seu avi tenia unes “conviccions molt profundes”, però els espectadors no sabran quines eren. I és que l’estafa no només ens ha afectat als censurats, sinó als espectadors d’un canal públic patrocinat per força. Els eixos més descriptius de la figura de l’Enginyer: la dignitat i el compromís social i ètic, inclosa la seva adscripció ideològica republicana, catalanista i d’esquerres, s’havia d’aigualir, perquè això és exactament allò que fa nosa als qui ens mal governen i aboquen la figura i l’obra d’Arnest Mestre a la censura.

A misses dites, arran de la meva protesta en una carta publicada dia 18 d’octubre al setmanari Felanitx, els de la productora s’excusaren. El programa pilot va ser capgirat com un calcetí. La direcció d’IB3 els comminà a canviar l’orientació del programa. No volien investigadors, sinó un relat populista. L’objectiu no era fer un bon documental informatiu i formatiu, sinó distreure la gent i res més. Es va despullar el relat de qualsevol contingut crític i, per omplir els buits, s’hi encabiren imatges d’època que no tenien res a veure amb el tema. Tot plegat, va ser una nova oportunitat perduda per a una reparació urgent que, novament, enterrava Arnest Mestre i el condemnava a l’oblit. Més enllà, tampoc no s’havia de furgar en les causes de la decadència i la desolació del Sindicat. Talment com si s’hagués mort d’un refredat i… què ha estat?, no res!

Tinc l’esperança que aquest article, elaborat amb dades d’urgència pendents de revisió i d’ampliació, servirà com a aportació a la reparació pública d’un injust i, en més d’un cas mal intencionat, oblit. Si més no, romandrà com a escrit de protesta pels segles dels segles. Ni que sigui per reclamar l’aproximació a una [altra] amagada memòria.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*