Etziba Balutxo...

Entre d’altres possibilitats, ja fa dies que es parla d’una actuació molt concreta: la insubmissió. Les primeres referències a aquesta conducta les trobam a l’obra de Sócrates quan incita a prendre consciència personal de la injustícia com a primera passa per a desobeir-la. A partir d’aquella crida, la història ens alliçona amb exemples prou coneguts, com el cas de Galileu o, ja a la meitat del s. XIX, el cas paradigmàtic d’Henri David Thoreau, autor de “La Desobediència Civil”, on alimenta la resistència individual front a les injustícies dels governs. Tancat a la presó per negar-se a pagar imposts a un estat que mantenia l’esclavitud, la seva obra va influir durant molts d’anys i, entre molts d’altres, fou la referència de Tolstoi, Ghandi, Bertrand Russell i Luther King. La frase d’aquest darrer, és prou entenedora: “Una persona que infringeix qualsevol llei que la seva consciència li diu que és injusta, en el fons expressa un gran respecte per la Llei i la Justícia.”

La insubmissió té moltes de cares i manifestacions. El conegut “tancament de caixes” a Barcelona i a Mallorca va ser una insubmissió fiscal que ara, de nou, pren embranzida, atesa l’espoliació salvatge que practica l’estat espanyol sobre les nostres economies. La insubmissió, no fa ni dues dècades, contra el servei militar obligatori a l’estat espanyol és una de les nombroses proves de l’èxit d’aquesta manera d’actuar per plantar cara als abusos que atempten contra la llibertat individual. Ara mateix, la pretensió del govern del Partit Popular, amb la llei Wert, orientada a espanyolitzar-nos i, com a projecció ampliada, l’operació del TIL a les Balears que pretén ficar, per la força i amb calçador de pua de ferrer, un nou sistema educatiu, convida a una nova insubmissió; aquesta de color verd esperança.

El raonament ètic que pot argumentar qualsevol mestre, pare o alumne és prou socràtic i senzill com per establir el sil·logisme. És possible que el model actual sigui millorable. De fet, com la majoria de coses d’aquest món, és perfectible. Això no obstant, sabem que funciona i sabem que els mestres el coneixen i el dominen. En canvi, el model que vol imposar el govern no sabem si funciona, no ve avalat d’informes tècnics amb prou garanties, no ha rebut el vist-i-plau de la Universitat de les Illes Balears, única competent per fer-ho a l’empara de l’Estatut d’Autonomia, ha esquivat una resolució judicial mitjançant un decret que confirma la imposició, no s’ha elaborat de manera consensuada amb les persones que l’han de dur a la pràctica i fer-ne el seguiment, no té cap test d’èxit ni cap experiència positiva de contrast, sinó tot el contrari: pràctiques similars fracassades… Aleshores? Insubmissió!

Quin professional de l’ensenyament amb dos dits de seny vol fer experiments amb éssers humans? Quin mestre defugirà la responsabilitat de tenir cura de l’educació dels seus alumnes? Quin pare vol que els cervells dels seus fills facin de conillets d’índies a l’arbitrarietat d’uns polítics insensats? Així doncs, és molt possible justificar, fins i tot des del punt de vista jurídic, que la insubmissió té cabuda dins de l’actual marc legal educatiu. Segurament l’aplicació s’haurà de fer centre per centre. Qui dubta, però, de la seva eficàcia? Els acords, es poden adoptar en els Consells Escolars, els òrgans que, mentre no els sigui usurpada, tenen la competència d’aprovar els projectes del centre. Aquesta justificada i justificable insubmissió col·lectiva, podria anar acompanyada i reforçada amb l’objecció de consciència personal de cada mestre. Al cap i a la fi, l’ètica i la consciència no poden ser objecte de desestructuració a la força, perquè no som davant d’una política educativa, sinó tot el contrari: davant d’una educació política imposada. I les imposicions reclamen insubmissions!