VOLEM VEURE TV3

TV3 va començar a emetre de manera regular i amb normalitat dia 16 de gener de 1984. Ho va fer de manera al·legal, atesa la manca de regulació de les ones i, sobretot, de l’oposició aferrissada del govern del PSOE presidit per Felipe González i Alfonso Guerra; el mateix govern que després afavoriria la venda de concessions de freqüències privades sense condicionar la deontologia de les empreses beneficiades. El PSOE es negà a en rodó a permetre l’entrada de Catalunya a la Unió Europea de Radiodifusió. Malgrat tot, TV3 esdevindria líder d’audiència i els seus informatius, especialment en l’apartat cultural i internacional, serien d’una objectivitat i d’una qualitat mai vista fins aleshores.

*     *     *

 

 

Un article premonitori

Abans d’emetre amb normalitat, dia 10 de setembre de 1983 amb motiu de la revetlla de la Diada de Catalunya, es va fer una programació experimental i es va retransmetre un partit de futbol. Moltes de persones creuen haver vist aquells primers programes, però la realitat és que allò que recorden són alguns dels documentals sobre aquelles emissions pioneres, perquè només abastaren la zona de Barcelona i, a més, requerien una modificació a les instal·lacions de les antenes. Ben poca gent, per tant, va viure les emissions en proves. Aquell mateix dia, des de Mallorca estant i impotent de sintonitzar i veure aquella emissió experimental d’una cadena en català i amb un nom, TV3, encara provisional, vaig escriure un article, “El Tercer Canal”, que marca una fita per haver estat el primer escrit públic que reclamava veure la televisió de Catalunya fora del territori del Principat.

Vaig enviar l’article a tots els diaris de Palma i, amb gran sorpresa, vaig veure com dia 12 de setembre apareixia a El Día, molt destacat a la pàgina d’opinió (1). La resta de diaris no el varen publicar ni tan sols com a carta al director, però S’Arenal de Mallorca i moltes de les revistes de la Part Forana el varen reproduir i, arreu de Mallorca, va generar un estat d’opinió favorable. Bastit com una “Carta oberta al President de la Comunitat Autònoma” (feia pocs mesos que ocupava el càrrec Gabriel Cañellas), l’escrit informava de l’impuls a favor de la normalització lingüística d’un canal de televisió en català i apel·lava a permetre’n la visió a les Illes. Sortia a camí de la més que previsible acusació, quant als registres lingüístics, de les diferències dialectals, amb l’exemple comparatiu de les emissions en castellà (TVE emetia aleshores la sèrie Perry Mason doblada a l’Argentina). Per tapar la boca als qui no volien la televisió en català, l’article proposava que el repetidor fos patrocinat mitjançant una subscripció popular.

 

No hi ha temps que no torn!

L’endemà mateix de sortir l’article a la premsa, ja es va veure que aquella aparentment generosa publicació que m’havia semblat un miratge, era una excusa. El Día va aprofitar la proposta per iniciar una campanya contra la hipotètica recepció futura del canal. Antonio Alemany, emboscat rere els seus múltiples pseudònims llatins mal interpretats, va començar amb un atac directe contra “el mensajero” amb una allau d’insults i desqualificacions que res tenien a veure amb el meu escrit. Em relacionava amb Herri Batasuna i afirmava que “los nacionalistas peligrosos a desarmar no son los catalanes sino los mallorquines catalanistas”. No demanava, sinó que exigia taxativament al govern que, fos com fos, impedís que es pogués veure a les Balears una televisió catalana.

Res de nou sota el sol! Cinquanta anys abans, el diputat mallorquí Luis Zaforteza (militar retirat que destacaria com a repressor durant la guerra incivil) va reclamar a les Corts espanyoles que les ones hertzianes de Ràdio Barcelona no poguessin arribar a Mallorca. L’actitud d’Alemany i de Zaforteza són idèntiques i delaten el seu caràcter d’anticatalanisme visceral. A ningú no s’obliga a veure cap canal de televisió, a escoltar una emissora de ràdio o a comprar un diari determinat. Els feixistes no es conformen en rebutjar allò que a ells no els hi agrada, sinó que volen impedir-ho als altres. Alemany i Zaforteza són el paradigma de l’estultícia de voler posar portes al camp i de paralitzar i impedir la llibertat d’expressió, d’opinió i d’informació. Un despropòsit gegantí. Sobretot si tenim en compte que a les Balears, per pura ubicació geogràfica, en temps de la República ja arribaven altres emissores de ràdio estrangeres. No cal dir que, a finals del segle XX a moltes zones de les Illes es podien veure televisions franceses, italianes i algerines. No parlem ja, més recentment, amb les emissions per satèl·lit. L’objectiu era tallar les ones pel gran delicte de parlar en català!

 

Passat, present i futur de la televisió en català

Abans de TV3 és just i necessari recordar i reconèixer el paper del segon canal de televisió espanyola que emetia, en l’anomenat “circuit per a Catalunya i Balears”, en català. Destacaven els programes culturals com Giravolt i, amb un gran èxit d’audiència, els infantils com Terra d’Escudella(2) que s’emetia els dissabtes al matí. Després, des de Madrid, TVE va emetre un informatiu regional (Panorama) de mitja hora de durada que, amb alguns canvis, encara s’emet.

TV3 no es va poder veure a Mallorca fins l’any 1985, gràcies a la constitució de Voltor que gestionà la recollida popular d’aportacions de 10.000 pessetes que possibilità la instal·lació d’un repetidor a la Serra d’Alfàbia, al costat dels de TVE. L’apologia ideològica atiada des de la premsa d’extrema dreta de Mallorca, amb l’aquiescència i manca de resposta dels altres mitjans de comunicació, va culminar amb un atemptat de Jaime Martorell contra el repetidor. L’anàlisi dels escrits que animaren l’acte terrorista va ser recollit en un llibre, Un puput de cresta molla (en al·lusió directa a l’avui imputat i condemnat Antonio Alemany), una publicació imprescindible per a estudiar i entendre el fenomen de l’anticatalanisme a Mallorca, perfectament dissenyat i executat per Espanya (3).

De tots és sabut el rebuig i les prohibicions que TV3 (i no cap altra emissió exterior) ha patit al País Valencià de part de l’extrema dreta que, des de Zaplana ençà, governa les institucions de la Catalunya Sud. A Mallorca el cas és més curiós i paradoxal. Amb una aparent tolerància dels anteriors governs del PP, l’estocada de mort a TV3 la va donar el segon pacte de progrés (PSOE-PSM 2007-2011). Dia 29 de maig de 2009 va provocar la desaparició de TV3 que va ser substituïda per un succedani (TV3.Cat) que ens impedeix veure el esports i les pel·lícules en català. Darrera aquella desconnexió, de la qual no foren gens aliens de responsabilitat el director d’IB3, Antoni Martorell, i la directora de TV3, Mònica Terribes, destacà la complicitat dels partits polítics, la desídia de les entitats cíviques i els silencis dels creadors d’opinió. Les raons explicades no s’aguantaven i eren simples excuses de mal pagador. La realitat que amagava la desconnexió era afavorir l’audiència d’IB3, però sobretot els interessos privats especulatius de les promotores d’audiovisuals, en bona part en mans de persones que, fins aleshores, havien defensat la comunicació en català i decidiren passar a  aprofitar-se’n econòmicament. Un tema que mereixerà un futur treball per desemmascarar el doble rostre de determinats soidisants nacionalistes que no passen de ser uns caragirades. Els noms dels aprofitats i dels seus paraigües protectors són ben coneguts.

La creació d’IB3 havia esdevingut una arma ideològica barroera i, amb petites i honroses excepcions, de pèssima qualitat, gairebé idèntica al Canal 9 de València. D’ençà del 2011, amb la irrupció desvergonyida contra la llengua de Ramon Llull de l’actual govern del PP, fins i tot les pel·lícules ja s’emeten només en castellà i els programes d’atenció local, disfressats de potenciar al cultura popular, són d’un marcat caràcter regionalista i folklòric d’una baixesa ignominiosa, amb un nivell de qualitat paupèrrim i un objectiu vexatori que accentua el caràcter “vernacle” en el sentit primigeni del terme: la llengua dels esclaus! Em fa oi la nòmina de quintacolumnistes que fan el joc a la submissió, juguen a enllaçar les matances amb la identitat, es passegen per les fires com un europeu a un safari i ens demanen: uep, com anam? Doncs, amb col·laboracionistes com vosaltres, malament anam; molt malament!

A Mallorca, de manera concreta entre el 2007 i el 2011, es va viure un oasi de qualitat gràcies a [M], la Televisió de Mallorca, que centrava l’atenció en les notícies de la Part Forana i en els aspectes culturals (amb esment a la música de creació) i els geogràfics de l’illa. Com era d’esperar, el canvi de color en el Consell de Mallorca, titular de la cadena, entre les protestes d’una bona part de la societat illenca va extingir aquella emissora que era de molt més alta qualitat i molt més baix cost d’IB3, coneguda arreu ja com a PP3.  

La història de la televisió en català mereix moltes més pàgines. Avui però avui, quan fa trenta anys en clau de la publicació, he volgut rememorar aquell article arraconat de la història oficial. Quan Voltor i l’Obra Cultural Balear editaren una cronologia del procés de recepció de TV3 a Mallorca (amb reproducció d’articles molt posteriors), no varen recordar aquella primera reivindicació a veure TV3. Ho vaig reclamar fa 30 anys i, amb més motiu, ho faig ara i no faig comptes oblidar-me’n mai!

(1) Podeu llegir l’article a l’arxiu adjunt TERCER CANAL

VOLEM VEURE TV3

(2) Vg. arxiu TERRA D’ESCUDELLA. Fotografia del grup S’Estornell, amb Lautaro Rosas i Maria del Mar Bonet, el gener de 1978 interpretant El comte de Trobiguera. A la foto: Miquel Gelabert, Gavaldà, Lali, Berto, Jacki Sckalehamp, Miquel Fuster Pava, Bàrbara Nadal, Joan Armengol, Anna, Bartomeu Mestre i d’altres.

VOLEM VEURE TV3

(3) Vg. a l’arxiu PUPUT la caràtula del llibre

VOLEM VEURE TV3

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*