Etziba Balutxo...

Bartomeu Mestre i Sureda

L’11-S A MALLORCA

Deixa un comentari

Ja fa anys que ERC inaugurà la primera seu a LES Illes (1). L’agost de 1987 s’havia constituït la secció local de Palma, integrada per persones que, en algun cas, feia molts d’anys que militaven a l’històric partit que, juntament a Francesc Macià i Lluís Companys, va fundar l’any 1931 el mallorquí Antoni Maria Sbert. La inauguració va comptar amb les intervencions de l’eurodiputat per l’Europa de les Nacions, Heribert Barrera, i del primer president de la federació d’Esquerra Republicana de Catalunya a les illes Balears i Pitiüses, Jaume Santandreu.

* * *

La il·lustració és la caràtula del fulletó de convidada de quatre pàgines que va dissenyar Biel Camps.

*     *     *

Per amenitzar i divertir la gent, abans dels parlaments, el Taller Llunàtic va fer un dels seus happenings entranyables i més simpàtics d’humor blanc, utilitzant la fórmula d’un conte infantil disfressat de manifest, en el qual Floquet de Neu, el menystingut gran símbol de Barcelona d’aleshores, es cruspia Cobi, el gos sanat de Javier Mariscal, adoptat com a futura mascota olímpica. A l’acte d’inauguració, entre més de cent-cinquanta persones, hi havia Climent Garau i Miquel Fullana, més que satisfets amb l’esdeveniment. El nom escollit per al nou casal va ser bo de decidir: independència. Abans de cedir la paraula a Santandreu i a Barrera les JERC feren aquesta breu intervenció:

“Ens reclamam hereus d’aquells republicans mallorquins que, com Pere Oliver i Domenge o Emili Darder, es varen reunir dia 8 d’abril de 1934 en aquest mateix carrer del Sindicat per donar vida a Esquerra Republicana Balear. Creien que Catalunya, la Catalunya Gran, era la seva nació com catalana era la seva llengua. Per defugir del regionalisme i de l’esquarterament, avui ja no cal crear o inventar cap partit nou. Dins de la nació catalana ja hi ha un partit nacional i d’esquerres com a marc idoni per fer feina amb l’objectiu d’assolir la independència.”

Dissortadament no es va enregistrar l’acte, però els assistents recorden que va ser una declaració de sobirania emocionant i valenta de Barrera i un compromís de futur de Santandreu. Aquell 11 de setembre representa, encara avui, una fita que plantà cara a la criminalització social de l’independentisme, instat des dels aparells de l’estat, atiat per les formacions polítiques (tant les sucursalistes com, amb més èmfasi, les regionalistes) i potenciat des dels mitjans de comunicació. Vaig tenir ocasió d’acompanyar Barrera a al roda de premsa que va fer a l’aeroport de Palma i vaig sentir com, amb una convicció absoluta, anunciava que Catalunya, més prest o més tard, seria un estat lliure en el concert dels pobles del món, perquè és una nació.(vg. l’arxiu BARRERA)

L'11-S A MALLORCA

 

Un episodi amagat

L’11 de setembre de 1988 no va ser el primer que se celebrava a Palma. Feia anys que, d’una manera o d’una altra, ja es commemorava la caiguda de Barcelona. No obstant, va ser l’any abans, l’11 de setembre de 1987, quan es va fer una concentració reivindicativa que va ser brutalment reprimida per la policia espanyola. L’episodi és d’incorporació imprescindible a qualsevol història que es vulgui fer objectivament sobre l’independentisme a Mallorca.

 

A la plaça del tub de Palma, entre els instituts Ramon Llull i Joan Alcover, un centenar i mig de persones, convocades boca-orella per la militància illenca del Moviment de Defensa de la Terra i Esquerra Republicana de Catalunya, es varen concentrar. L’error estratègic del lloc escollit era majúscul. En comptes d’anar a una plaça amb vida i testimonis, es va optar per un espai obscur i sense espectadors. La intervenció de la policia va ser, més que violenta, sàdica. Dirigí l’operació el capità de Muro Joan Pol, anys després designat pel Partit Popular Director General d’Emergències de la Conselleria d’Interior del Govern Balear, durant la legislatura de Jaume Matas, i posteriorment imputat en el conegut “cas Bonsai”, un frau de més de tres milions d’euros. A la plaça i des de les dues sortides dels instituts, tres dotzenes de grisos encasquetats envestiren la gent a porrades i sense miraments. Davant del brutal atac, la gent va córrer i es va dispersar, però varen detenir dotze adults i dos menors (un d’ells convalescent d’una operació) i els ficaren dins dues furgonetes, els varen dur a la comissaria del passeig Mallorca i els incomunicaren. 

L'11-S A MALLORCA

 

Vaig ser, com a assistent a la concentració, testimoni directe dels fets. Amb l’amic Guillem Pomar, vaig telefonar a un advocat conegut i ens adreçarem a la comissaria, però la policia ens va dir que no podríem veure els detinguts fins que, l’endemà, els durien davant del jutge. El pare d’un dels menors, tampoc no va poder veure el seu fill. Sabíem que hi havia gent que s’havia adreçar a la redacció del Diario de Mallorca i en Guillem i jo vàrem adreçar-nos a la del diari Baleares, a la mateixa illa de cases de la comissaria. A la redacció, després d’escoltar-nos i prendre notes, ens varen dir que no podien assegurar-nos la publicació. Aquell avís preventiu ens va generar dubtes. Com era possible que en una democràcia formal no es garantís el dret a la informació? Se’m va ocórrer anar directe al Teatre Principal, on actuaven Els Joglars. La funció de nit era a punt de començar. Al vestíbul vaig veure Albert Boadella i vaig adreçar-m’hi per demanar que llegís o em deixàs llegir un breu comunicat als assistents per informar dels fets. S’hi negà en rodó! Li vaig recordar la campanya, nascuda a Mallorca arran de la seva detenció (2), i es va rebotar de mala manera. Aquell dia va mostrar el llautó de l’espanyolisme i de la insolidaritat. Vaig descobrir qui era el personatge: un actiu agent de l’anticatalanisme!

 

Al llarg de tota la nit, vaig telefonar i parlar amb les persones conegudes que havia vist a aquella concentració (entre d’altres, Miquela Vadell i Òscar Aguilera) per mirar de no perdre el contacte, mantenir-nos atents i mirar d’escampar arreu la notícia. La bona nova va ser que l’endemà, 12 de setembre de 1987, tant el Baleares com el Diario de Mallorca publicaren cròniques, més o menys objectives, però ajustades als fets. La nocturnitat i el silenci s’havien acabat! En poques hores aconseguírem mobilitzar més d’un centenar de persones i ens concentràrem als jutjats. En arribar els furgons, quan feren davallar els detinguts per anar a declarar davant del jutge, tots els qui hi érem cantàrem Els Segadors. Va ser, per a tots ells, una injecció forta de moral de resistència.

Moment que els detinguts davallen dels furgons al jutjat, rebuts amb ELS SEGADORS


En atenció a l’amistat amb Guillem Adrover, un dels detinguts, es va  comptar amb l’atenció jurídica de Francisca Mas, l’advocada que, anys després, es responsabilitzaria de l’Institut de la Dona, durant el primer Pacte de Progrés. Les declaracions coincidents, clares i contundents dels detinguts quant a l’explicació del que havia passat, va motivar que el jutge els deixàs en llibertat sense càrrecs. L’acusació que s’havia cremat una bandera es demostrà falsa amb les fotografies de la concentració. Allò que s’havia cremat eren els símbols olímpics i una capsa de cartó d’una guitarra espanyola amb els colors de la seva bandera. La riallota del jutge va ser determinant. Sense voler, l’actuació de la policia, lluny d’escalivar la gent, va marcar al calendari de cara al futur i per a sempre la data de l’11 de setembre. També va servir per fer pública i notòria l’existència d’un col·lectiu identificat amb la voluntat inequívoca d’emancipació nacional. Un col·lectiu que ara és gran i creix! 

L'11-S A MALLORCA

 

Joan Quetgles, professor, el seu fill Tomeu, cantautor, Guillem Adrover, empresari, Mateu Joan Florit, editor de L’ESTEL DE MALLORCA, Antonia Joan, professora d’institut, Jaume Oliver Caseta, mestre, Miquel Llull i la resta de detinguts recobraren la llibertat per ordre del jutge. Més prest que tard, com pronosticaria Heribert Barrera, recobrarem aquesta llibertat en plenitud i sense restriccions. La cosa va de bon de veres! 


NOTES

(1) Si us plau, estimada gent simpàtica del Principat, deixau d’escriure “ses illes”, perquè feis el ridícul. La vostra condescendència (fruit de la vostra ignorància lingüística) és un acte paternalista que provoca menysteniment! “Ses illes” poden ser el conjunt de les agrupacions de cases que hi ha entre carrers, però de cap de les maneres LES illes Balears i Pitiüses. Les coses importants en el català de les Balears no van mai amb l’article salat! La Seu, la parròquia, el cel, la mar, les hores i, fins i tot, quan hem d’enviar algú a fer la mà li diem EL nom del porc i que se’n vagi a LA merda! Prendreu nota que n’estem tips i cansats de repetir-ho? Fareu el favor de no malbaratar-nos l’ús del salat que ja empelta els nostres joves? Gràcies!

 

(2) Vg. l’arxiu adjunt LLIBERTAT amb l’article Jacint Planes i Santmartí sobre la campanya a favor de la Llibertat d’Expressió i del símbol que avui és conegut arreu del món.

L'11-S A MALLORCA


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.