Etziba Balutxo...

Nadal Batle i Nicolau (1945-1997), un homenot de qui he parlat aquí mateix mantes vegades, va ser un català universal; un dels felanitxers que han fet més veta de la Vila. La seva gran obra va ser la Universitat de les Illes Balears. Home d’iniciativa, d’acció i de gestió, va destacar com a pensador de fites clares, amb uns articles densos que publicà fins el darrer dia (i no és una metàfora) en el Diari de Balears. Així mateix ens va fer el present de quatre pregons memorables. El darrer, amb motiu de la Festa de l’Estendard de 1996, va ser Palma: l’ètica urbana predigital, l’etiqueta urbícola digital i la urbanitat postditigal. El primer, deu anys abans, havia estat el de la Fira del Llibre.

*     *     *

Il·lustració: portada del llibre El mal bocí. A l’arxiu adjunt del final (Nadal) podeu veure el titular de portada que va aixecar polseguera de la caverna mediàtica.

*     *     *

Dos pregons felanitxers

L’any 1986 Nadal Batle va fer el primer dels dos pregons que faria al seu poble. D’entrada, va abominar i renegar de la designació de Ciutat concedida a Felanitx, perquè l’havien decidit des de Madrid, “un lloc per on corrien quatre conills i un parell de llebres quan, per aquí, feia segles que ja érem Poble”. A la mateixa endreça, va reivindicar quatre homenatges pendents: a Joanot Colom, a Pere Oliver i Domenge, a Bartomeu Barceló i Tortella i a Miquel Bauçà. També va vindicar-ne “mig i només mig” per Joan Estelrich, “felanitxer només fins a la seva mort espiritual el 1936, quan va mudar de llengua, de poble i d’amics”. En aquell mateix sermó, Nadal Batle va elogiar la identitat catalana del nostre poble, amb l’exemple lingüístic del pintor Miquel Barceló, “perquè obligà a corregir la denominació Miguel per devers Nova York.”

El segon pregó felanitxer va ser el de les Festes de Sant Agustí de 1991. Crec que avui, a punt que es faci el pregó d’enguany, és ben oportú publicar aquelles paraules de Nadal Batle. Els bons amonestaments que ens va llegar són d’una absoluta vigència. Ben segur que els qui ara comanden el poble no coneixen aquest pregó o, si el coneixen, el se passen per l’entrecuix i practiquen l’insensat guerracivilisme. En tot cas, encara ara i després de mort, Nadal Batle els posa en evidència, perquè són ells els responsables que haurien de vetllar per la protecció de la llengua, l’educació, la cultura, els costums, les tradicions, el territori, la convivència i la identitat.

ELS DEU MANAMENTS DE LA COSA NOSTRA

Proemi

En Tomeu Xamarrí m’ha demanat, supòs que en nom del consistori, que fes l’homilia d’aquestes festes de la meva vila. Els sermonejadors són com les visites, donen molta satisfacció quan s’en van. Ja va bé, si hagués de triar entre un lloc que té entrada i un que no té sortida trii el primer.

Conten que una vegada que en Reagan era encara governador de l’estat de Califòrnia el varen convidar a fer un discurs a una ciutat fronterera amb Mèxic. Va parlar deu minuts i ningú no va fer cap mamballeta. Després se va aixecar un senyor gairebé desconegut i amb mostatxos i va parlar uns altres deu minuts entre grans aplaudiments de l’auditori. En Reagan hi feia cara sorruda gelós de l’èxit del mostatxut i del seu propi fracàs. En aquells moments un dels seus assessors li va dir: “Governador, faci una rialla que aquest senyor li tradueix el seu discurs a l’espanyol.”

Si això em passa aquí i avui per les mateixes circumstàncies, em sembla que em canviarà el passaport felanitxer: m’estimaria molt més que no vos agradàs perquè m’enteneu que no que vos agradi perquè no m’enteneu. Jo vos parl en català perquè som felanitxer i viceversa.

L’homonímia de la meva ocupació actual m’obliga a decantar-me de les coses profanes i girar-me cap a les de signe més sacre, permeteu-me doncs que en comptes de ser un Rector de Felanitx sigui ara, molt temporalment i amb temperament, es Rector de Felanitx. Així l’espectacle que des d’aquesta trona estant s’albira em farà gaudir d’una perspectiva molt més galdosa. Tanmateix, ja he arribat a una edat que si he de triar entre dues temptacions em decidesc per aquella que duu a ca meva abans de les nou. Tot plegat, m’inclin cap a la conversa més que cap al discurs. Al capdavall, jo som de poble.

Ben al contrari dels polítics de partit que tenen com a tasca inventar-se els problemes, cercar-los per tot arreu, fer-ne un diagnòstic errat i aplicar-los cures inadequades, els teòlegs morals s’ocupen d’establir principis, que si es segueixen, impedeixen l’aparició de les malvestats, és a dir, curen del mal que no ve, i són obradors, i no senyal cap dels dos, de guariments taumatúrgics.

No parlaré doncs de festa ni de celebració, seria una actitud pagana, secular, no digne de la litúrgia que avui oficiam. No és que me vulgui assemblar a cap dignitat episcopal, ans al contrari, el clergue que sempre m’ha agradat més era aquell Mossèn que vivia just aquí, a la casa del costat. Déu el tengui a la Glòria, que si és millor que la que tenia a la vida terrenal, es de fer un bon llepadits.

L’apologètica em mena a la nova consideració d’una proposta dels Deu Manaments de la Cosa Nostra. Aquesta iniciativa de normes de conducta no penseu, però, que vengui criteris edilicis o parlamentaris. Podeu imaginar com haguessin quedat els Manaments que Moisès va davallar del Sinaí si haguessin hagut de passar el control de legalitat dels consistoris anteriors del nostre Ajuntament? No sabem que s’hagués esdevingut si hagués passat per l’actual, em manca, ara com ara, perspectiva visual.

Exordi

Pel que fa a l’anacronisme que esmentava, pensau que la diferència entre un esclau i un ciutadà lliure és que el primer està subjecte a l’amo i el segon a les lleis que ell i el proïsme han adoptat. Un amo pot ser molt lenitiu i la llei molt dura, no hi fa res. Respectau, doncs, les normes que ens hem donat i si no us agraden fem que el Capítol les faci baratar.

Faculta-me, però, que faci el suggeriment amb actitud festiva. La severitat i la seriositat és una defensa de la impostura i de la ignorància. Les persones de posat greu es distingeixen, en general, per la seva ignorància: només tenen una idea i sol ser equivocada.

Introit

Faré les meves propostes tot dient el que pens. Això ho faig car no em puc permetre el luxe de ser massa estugós amb la tria dels meus enemics. A més a més, no vull que puguin dir de mi allò que diuen de qualque polític: si mai hagués de dir el que pensa romandria sempre mut.

ELS DEU MANAMENTS

El primer

Estimaràs la llibertat de la teva Pàtria sobre totes les coses i no adoraràs Rei ni Senyor!

El segon

No usaràs el nom de la teva Pàtria en va i no en prendràs de falses ni posaràs noms falsos que comencin amb E i tenen nom d’avaria ni tendràs banderes de tres trinxes!

El tercer

Santificaràs les teves festes i no en prendràs d’altres, sobretot si són flamenc, toros o d’altres costums bàrbares del Neolític!

El quart

Honoraràs l’heretatge que la nostra avior ens ha llegat: el faràs accessible a tots els germans del Capítol!

El cinquè

Tomaràs totes les parets i tanques que barrin el pas dels germans!

El sisè

No cometràs impureses electorals enganant els ciutadans senils amb camarilles forasteres que no són de centre, ni socials, ni democràtiques!

El setè

No robaràs la voluntat de la teva vila amb pactes de silenci i manca de claredat i només obeiràs les directrius de les teves conviccions!

El vuitè

No robaràs els camins ni canviaràs els noms dels indrets i retornaràs amb molta de fe els que ens han robat!

El novè

Respectaràs l’alt silenci dels santuaris i la netedat de la Vila!

El desè

No admetràs altres jutges i lleis que les que venen de la teva nissaga!

EL RESUM