Etziba Balutxo...

Un any més, en trànsit cap a les cinquanta edicions, aquests dies se celebra la Universitat Catalana d’Estiu, una experiència que es repeteix d’ençà de 1968 a Prada del Conflent. El lloc no s’escollí a l’atzar.

*     *     *

La il·lustració és un cartell del temps de la guerra incivil de Carles Fontseré (1916-2007), específicament adaptat per l’autor com a imatge de l’edició de l’UCE de 1996.

*     *     *

El mes de maig de l’any 1968, coincidint amb el Maig Francès, el franquisme, ben viu, actiu i repressiu, decretà dos estats d’excepció. Joan Manuel Serrat es negà a representar Espanya a Eurovisió si no podia cantar en català i Fraga Iribarne, el ministre que alguns creien demòcrata, declarà: “Hay que decir español y no castellano. El español es la lengua de todos. Se ha transformado ya en la lengua de España. Haré todo lo posible para evitar que se destruya la unidad nacional. Porque Cataluña fue ocupada por Felipe IV, fue ocupada por Felipe V, que la venció; fue bombardeada por el general Espartero, que era un general revolucionario; y la ocupamos en 1939 y estamos dispuestos a ocuparla tantas veces como sea necesario y para ello estoy dispuesto a coger el fusil de nuevo. Por consiguiente, ya saben ustedes a qué atenerse, y aquí tengo el mosquetón para volverlo a utilizar”.

I tant que ho sabíem a què ens havíem d’atendre: fugir a la correguda d’aquesta gent que ens brinda tant d’amor! Allò que no esperàvem és que, amb els anys, les ànsies de fuga fossin cada vegada més intenses. El cas és que l’agost de 1968, sense sortir de terra catalana, el Grup Rossellonès d’Estudis Catalans va organitzar al monestir de Cuixà unes “Diades de Cultura Catalana” que, l’any següent, amb la participació entre d’altres de Francesc de B. Moll, adoptaren el nom d’Universitat Catalana d’Estiu. Al llarg del temps, especialment els darrers trenta anys amb l’impuls brindat per qui va ser rector de la Universitat de les Illes Balears, Nadal Batle, i la dedicació i implicació del professor Joan Mir, la participació de les illes Balears i Pitiüses va ser més que notable per avalar i garantir la concepció nacional. Enguany, per raons pressupostàries i, per això mateix esperem que temporals, la presència illenca ha minvat. Tot i això, Prada és un far de referència que manté il·luminada la convocatòria de totes les persones d’arreu de la nació catalana.

Prada, la capital del Conflent, és el cor de la Catalunya Nord o, en paraules de Guillem d’Efak, de la Mallorca Continental. Al peu del Canigó i a 44 km al ponent de Perpinyà, és a tocar de Rià, el poble nadiu de Guifré el Pilós, el de la llegenda de les ditades de sang, considerat l’artífex dels comtats catalans i, en essència, dels orígens de Catalunya. Prada era, indiscutiblement, el lloc adequat, per geografia, història i tradició. La prova és que, després del franquisme, quan algunes veus plantejaren traslladar la UCE al sud o, fins i tot, fer-la itinerant, el seny va imposar-se i s’ha mantingut en el lloc on es va crear. La vila de Prada és una espira potent que il·lumina i assenyala el nostre bres i les nostres arrels. Fins i tot després de l’avorrible Tractat dels Pirineus, quan Felip IV, rei d’Espanya, d’amagatotis de les Corts Catalanes cedí els territoris a França, no es varen interrompre els lligams de pertinença nacional.

Malgrat els intents espanyols i francesos de forçar la desconnexió, els habitants d’aquelles contrades sempre s’han dit catalans i les quatre barres presideixen les institucions amb normalitat. La vinculació amb la catalanitat és molt alta i hi ha molts d’exemples que ho validen. El 1885, Jacint Verdaguer publicà el poema “Canigó”, fruit de les seves estades al Conflent quan va promoure la restauració de l’abadia de Sant Martí. El 1923, Joan Salvat Papasseit, malalt de tuberculosi fa estades a un sanatori de Vernet, just al peu del camí de l’abadia, i descriu l’oprobi que sent en el poema “Les Gorges”:

A Sant Martí del Canigó

la veu ressona que us esglaia.

Diu: Catalunya! i la remor

sempre contesta: Esclava a Espanya!

Si prens coratge, els ulls al cel,

i alces el braç – gest de venjança -,

a Sant Martí sents una veu

i a cau d’orella: També a França!

Amb precedents similars, Prada va ser una de les destinacions preferides dels exiliats durant la Dictadura de Primo de Rivera i, amb major presència, dels vençuts després de la Guerra dels Tres Anys. El poeta Carles Riba, el President del Parlament Antoni Rovira i Virgili, l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch, el poeta Ventura Gassol, el geògraf Gonçal de Reparaz (cartògraf de les Balears), l’escriptor Josep Maria de Segarra, el físic Heribert Barrera i d’altres exiliats feren estada a Prada. Alguns s’hi establiren com el poeta Joan Alavedra, el fabricant de paper Lluís Guarro, el periodista Julià Gual, el músic Pau Casals i el filòleg Pompeu Fabra. La mort d’aquest, el Nadal de 1948, va esdevenir una impressionant manifestació de dol. El febrer anterior, l’Ajuntament de Prada li havia retut homenatge amb motiu del 80è aniversari i, encara ara, més de seixanta anys després, la tomba de Fabra està guarnida amb ofrenes florals que recorden el seu vigent clam a la unitat d’acció: “Entre tots ho farem tot!”. L’any abans de morir, l’estiu de 1947, amb l’ajut dels exiliats residents, Fabra,Casals, Gual i altres refugiats varen tenir esma d’organitzar unes “Jornades Catalanes” (1), per aprendre i gaudir de la nostra història. Aquelles jornades varen ser l’antecedent i el referent de la UCE: llengua, literatura, ciència, esplai… i llibertat! D’aquelles diades pioneres brollaren més iniciatives, com els Jocs Florals de Perpinyà o el Festival Casals que, d’ençà de 1950, se celebra cada juliol a les esglésies de l’entorn de Prada.

L’escriptora Aurora Bertrana va escriure: “Prada és casa nostra”. Hi estic d’acord. Fa anys que, en partir cap allà, en acomiadar-me de la gent de Mallorca dic: “vaig cap a ca nostra”. Per a mi i per a la gent que més estim, anar a Prada permet carregar piles. Enguany no he pogut assistir a l’UCE, però no acabaré l’any sense fer passada pel Rosselló i estada al Conflent. D’ençà de fa més de quaranta anys, no he fallat a una cita anual amb les arrels que m’he imposat voluntàriament, perquè m’omple d’energia i de vitalitat. Anar a Prada és tocar mare!