Etziba Balutxo...

Arran de les eleccions de maig de 1983, decebuda dels resultats i fruit d’un dolorós debat quant a l’extinció o venda del PSM, la Comissió Executiva dimití en bloc. Una improvisada Gestora assumí el govern amb dos objectius: eixugar el dèficit i convocar el Congrés.

Integrada per Biel Camps, Miquel Ferragut, Jordi Fiol, Antoni Gomila, Jaume Montcada, Rafel Oliver,  Enric Rovira, Joana Maria Sampol, Norma Tolosa i jo. la Gestora assolí els objectius. Em va tocar ressuscitar Mallorca Socialista, coordinar la campanya Salvem Es Trenc,  tenir cura d’enllestir el Congrés i fer la ponència d’organització i la política, amb la proposta de l’Ateneu Emili Darder.

*     *     *
Il·lustració: anagrama del VII Congrés.
*     *     *

L’Ateneu Cultural, germen de la Fundació Emili Darder

L’any 1983, la Caixa de les Balears va comprar el Círculo Mallorquín, amb el contingut de la pinacoteca i la biblioteca. En condició de cap de l’àrea cultural de l’Obra Social de l’entitat d’estalvi, vaig intervenir en l’operació de compra i vaig elaborar el projecte d’Ateneu Cultural que s’hi havia d’encabir. Arran de l’inventari, descobrírem que Emili Darder havia fet les funcions de bibliotecari del Círculo i, amb Carles Blanes, director de l’entitat, pensàrem donar el nom del metge i polític mallorquí a l’Ateneu o, en cas de no aconseguir el suport del Consell d’Administració, posar el seu nom a la biblioteca.

Tot se’n va anar a n’orris. Pocs mesos després d’haver rebut el vist-i-plau del Banc d’Espanya, com a entitat supervisora de les obres socials de les caixes, es va dinamitar el projecte. Per imposició política, Josep Zaforteza, que combinava la presidència de la Caixa de les Balears amb un escó al senat espanyol per UCD, el partit que governava a l’estat i les Balears, va obligar l’entitat a vendre pel mateix preu d’adquisició tant l’immoble com el contingut al Parlament (1). Vaig publicar un article a la premsa que retreia l’error, perquè amb aquella resolució es perdien dues oportunitats: l’Ateneu Cultural en curs i la recuperació de l’espai idoni per acollir el Parlament: el Palau de l’Almudaina, com a símbol històric de les nostres institucions (2).

En conversa amb Sebastià Serra, coincidírem en la doble lamentació. Ell, com a diputat, va presentar en el Consell de Mallorca una moció a favor de recobrar el domini del Palau. La iniciativa va rebre un fort atac polític (de manera intensa de part de Francisco Conrado i de Fèlix Pons) que el Diario de Mallorca accentuà en un dur editorial que vaig replicar (3). Els dos diputats del PSM (Damià Ferrà-Pons i Sebastià Serra) no varen suportar la pressió, recularen, retiraren la moció i, al Palau, només oneja una bandera. Mai més no se n’ha tornat a parlar. Això no obstant, vaig incorporar la proposta de l’Ateneu Emili Darder, a la ponència política a presentar en el Congrés del PSM. 

L’esbiaixada versió oficial

La presentació del llibre Mallorca ara a la Fira del Llibre del Born de Palma, coincidint amb la campanya de les eleccions municipals, autonòmiques i (per primera vegada) europees de 1987, va ser el primer acte de la Fundació Emili Darder. Havien passat més de tres anys d’ençà que s’aprovà constituir-la. Potser la manca de diligència i el canvi substancial de l’equip dirigent del PSM, amb el relleu de Sebastià Serra per Mateu Morro a la Secretaria General, va esvair la procedència del projecte. A partir d’aquell moment, la gènesi de la plataforma cultural es va difuminar fins a desaparèixer totalment de la història. Avui, enlloc no apareix el més mínim esment a l’impuls que propicià el naixement.

Fundació Emili Darder és una fundació cultural creada a Palma el 1987 pels professors, intel·lectuals i polítics nacionalistes Sebastià Serra Busquets, Damià Pons i Pons i Mateu Morro, en homenatge a Emili Darder Canaves. (transcrit de Viquipèdia). A la web de la Fundació no apareix cap indicació de l’origen fundacional. Segur que les persones que apareixen actualment com a integrants dels òrgans de govern d’aquesta fundació (president: Antoni Marimon, director: Pere Sampol, tresorer: Xavier Bacigalupe, secretària: Antonina Ferrà i vocals: Ferran Cano, Josep Maria Cano, Guillem López Casasnovas, Bernat Vicens, Guillem Frontera, Joan Carrero, Bartomeu Colom, Agustí Cerveró, Climent Picornell, Antoni Alorda, Damià Pons, Biel Riera, Biel Barceló, Jaume Garau, Teresa Martínez, Lucy Collyer, Antoni Bennassar, Antoni Noguera, Tomeu Martí, Nanda Ramon, Climent Garau, Joana Lluïsa Mascaró, Joan Amer, Marta Prunés, Antoni Lluís Trobat, Catalina Nicolau, Arnau Company, Francesc Matas, Àlex Moll, Joan Melià, Catalina Moner i Antoni Bonet) deuen ser defensores de la memòria històrica. Així les coses, per tal que cantin papers i mentin barbes, he trobat oportú i pertinent posar el dit en el calendari i, amb les proves documentals, atribuir la idea, la font i l’autoria allà on toca: l’aprovació unànime de la proposta en el marc del VIIè Congrés del PSM de març de 1984. He cregut de justícia reparadora deixar-ne constància escrita. Algú pot considerar que és un detall sense importància, però fer les coses bé costa poc i sóc dels qui creu que perdre els orígens fa perdre identitat.

La proposta fundacional

NECESSITAT D’UNA PLATAFORMA CULTURAL I SOCIAL (*)

L’esquerra nacionalista, entre d’altres funcions, té la de formar i informar per tal d’aconseguir una vertadera conscienciació col·lectiva (sense nacionalistes no hi ha Nació). De portes endins, la formació interna ha de millorar el coneixement de les persones afiliades. De cara a l’exterior, la informació no ha de ser només un ham per captar militància, sinó que ha de voler obrir debats que preocupin als diversos sectors socials sobre temes d’interès (economia, turisme, educació, desenvolupament, atenció social, urbanisme, igualtat, joventut, marginació, transport, treball, belles arts…). No és casual que Alianza Popular hagi creat un Centro de Estudios Antonio Maura, un dels mallorquins que és distingí pel seu antinacionalisme, com a rèplica al Centre d’Estudis Gabriel Alomar, dependent del Centro Pablo Iglesias. Segurament Maura estaria satisfet de donar nom al club de reunió de la dreta, però no pensam el mateix de Gabriel Alomar, socialista i catalanista, que ha vist recentment el seu nom deslligat de la Cultura Catalana i immers en la Hispanoamericana per escoltar les proclames i les queixes d’una altra Cultura, una altra expressió i una altra opressió que podria fer pensar als mallorquins que aquí només existeix la llengua espanyola i que aquí no hi ha oprobi.

Gabriel Alomar, possiblement, hauria preferit que a Amèrica s’informàs d’un fet que s’ignora: que aquí, a la mediterrània occidental, hi ha una llengua, el català, que pateix el boicot i el bloqueig; que aquí, a la mediterrània occidental, hi ha un conjunt de països que formen una nació a la qual no es reconeix el dret a l’autodeterminació; que, igual que a Amèrica, també es pateixen servilismes colonials sota dominis imperialistes bèl·lics. A Gabriel Alomar, segurament, li hauria agradat que Ernesto Cardenal, Rafael Alberti i qualsevol dels qui han vingut a aquesta illa aquests dies a parlar a unes jornades sota el seu nom, haguessin rebut informació de qui era, precisament, Gabriel Alomar. Això, naturalment, en el cas hipotètic que els organitzadors ho haguessin sabut explicar (4). Justament per poder-ho explicar, recordant que Víctor Alomar, un dels fills de Gabriel, col·laborà amb el PSM i en fou candidat, ens cal crear un centre de debats polítics i socials. No per a potenciar el coneixement de la febre colonitzadora espanyola a Amèrica, perquè aquí són altres les actuacions que ens cal prioritzar. El nom de Gabriel Alomar mereixia millor tractament i una adequació a la fidelitat històrica del seu pensament i la seva obra.

L’esquerra nacionalista que propugnam també té la funció d’eixamplar el ventall d’atenció ciutadana per tal de connectar amb les vertaderes necessitats i inquietuds socials del nostre poble i, a la vegada, permetre aglutinar al seu entorn tots els sectors progressistes que, interessats en dur endavant un projecte de futur, vulguin participar en el debats sobre algunes objectius: defensar i salvar el territori, endegar una política d’acció social, apropar-se a la problemàtica de la dona treballadora (la que feineja a ca seva i la que ho fa per compte d’altri), impulsar la petita i la mitjana empresa, donar suport a la pagesia, recolzar els joves que no tenen alternatives de feina i continuen sotmesos a l’obligatorietat d’un servei (tant militar com civil) o, en definitiva, a totes aquelles persones disposades a contribuir amb el seu treball i el seu esforç al progrés, a la transformació social i a la millora de les condicions de vida. Aquest centre de debats polítics ens permetria elaborar pautes per bastir un canvi real que ens faci créixer i eixamplar els sostres ideològics.

La plataforma ha d’estar al servei de la comunitat. No és possible, ara per ara, fer aquest esforç d’arribar a donar una major informació des dels mitjans de comunicació per evidents raons de dificultat econòmica, tot i que no estaria de més que qualque empresari amb visió de futur acceptàs l’objectiu de fer possible i viable un diari en català. Tampoc no és possible limitar-se a l’ús dels limitats recursos de l’organització interna del partit, siguin les agrupacions locals, siguin les publicacions, perquè no s’obriria cap finestra nova. Cal, doncs, crear una plataforma que pugui organitzar actes a qualsevol racó de Mallorca, capaç de copsar les inquietuds dels sectors propers i brindar respostes. Cal treure al carrer, fent-la popular i participativa, allò que és la Res Publica: la ciència i l’art d’administrar la societat en defensa del bé comú.

La plataforma ha de mantenir la doble fidelitat a una ideologia d’esquerres i nacionalista, però ha de ser independent de la dinàmica interna i de l’organització i estructura del partit. La plataforma ha d’elaborar un reglament d’actuació i una prioritat d’objectius, sempre al servei informatiu dels mallorquins. És obvi que el nom que més li escau no pot ser altre que el d’Ateneu Emili Darder, de qui no cal recordar la biografia, ni la seva ideologia política, ni la seva actuació, ni el seu partit, ni la seva honesta trajectòria personal, tan la professional com la que exercí (principalment en el camp de la salut pública i de l’educació) com a exemplar batle de Palma, pel qual seria afusellat.

La metodologia de funcionament, el cercar recursos econòmics per dur a terme les activitats, hauria de ser assumida des del govern autònom de l’Ateneu. Aquest hauria de comptar, d’entrada, amb una absoluta llibertat de funcionament respecte del partit. Atesa l’evident baixada d’activitat detectada a les entitats culturals i cíviques que, durant els darrers anys del franquisme, destacaren per la seva gran iniciativa, ara és un bon moment per fer una crida a la represa i arreplegar esforços espargits. Una plataforma, cultural i social, com la que pot representar l’Ateneu Emili Darder servirà per crear un revulsiu que, cada dia que passa, esdevé més convenient i més necessari.

(*) El text en blau anterior és la transcripció íntegra de les pàgines 5 i 6 de la Ponència Política, elaborada, llegida i defensada els dies 17 i 18 de març de 1984 a l’Auditòrium de Palma, en el curs del VIIè Congrés del Partit Socialista de Mallorca (5). Aquesta proposta, reiterada tant en el punt 6è del capítol Línia política del PSM fins al proper Congrés com a les Conclusions de la mateixa ponència, va ser aprovada per unanimitat. Això no obstant, l’Ateneu Emili Darder no es faria realitat, constituït com a fundació, fins més de tres anys després, el juny de 1987.

NOTES

(1) Vg.: “El Parlament que no interessva” a http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/233770

(2) Vg. l’article adjunt, on defensava l’Ateneu i reclamava recobrar el Palau dels Reis de Mallorca com a seu del Parlament

(3) Vg. l’article adjunt de rèplica a l’Editorial del Diario de Mallorca que atacava la idea de reclamar el Palau de l’Almudaina)

(4) La crítica als actes del Centre d’Estudis Gabriel Alomar, als quals es fa una referència avui absolutament prescindible, estava més que justificada. Per a la presentació del centre socialista de debat, amb el nom del pensador i polític mallorquí defensor a ultrança de la nació catalana, no varen tenir altra ocurrència que organitzar unes jornades de “cultura hispanoamericana” amb un programa que subjugava la cultura catalana i la presentava com un apèndix de l’espanyola.

(5) Vg. il·lustració adjunta amb la tendenciosa crònica d’aquell Congrés. Tot i que el periodista no va contrastar la informació que només prové d’una font, no s’allunya gaire del que va passar. L’acusació que em fa José Jaume d’anar amb sintonia amb Herri Batasuna (per defensar el Dret a l’Autodeterminació dels pobles!) no va ser gaire original. Set mesos abans, dia 13 de setembre de 1983, ja m’ho havia encolomat Antonio Alemany, des del diari El Día de Baleares, en resposta a l’article “El Tercer Canal”, on jo reclamava poder veure TV3 (6). Els qui ara s’espanten del caràcter antidemocràtic de la premsa, faran bé de girar la mirada i veure, amb la perspectiva que toca, quins valors devien defensar els qui criminalitzaven i, sense gens de vergonya, relacionaven amb el terrorisme a qui, fa trenta anys, demanava la llibertat de premsa o el Dret a l’Autodeterminació. Els dèficis democràtics i la minsa deontologia periodística no són cosa de fa dos dies.

(6) Vg. també “Volem veure TV3” a: 

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/251024

.