Albert Vila Lusilla

Blog polític i de dèries diverses

21 de novembre de 2010
Sense categoria
0 comentaris

Per una avaluació freda dels resultats electorals

Uns resultats electorals es poden avaluar de diverses maneres. Sembla que la fonamental és la que atén només a quin n’és el partit guanyador, quina necessitat tindrà de pactes postelectorals i quines són les diverses possibilitats de pacte. Però hi ha una altra avaluació no pas menys important, que és aquella que valora els resultats com part d’un moviment de fons, de més significació, de llarga durada i sovint més lent.

En la perspectiva de les eleccions de diumenge vinent, la primera anàlisi farà referència als condicionaments amb què Convergència i Unió podrà formar govern. La segona forma d’avaluació, hauria de donar resposta a preguntes com ara si el catalanisme polític, pres en el seu conjunt, va endavant o tendeix a diluir-se.

Per a això cal partir d’una hipòtesi, i és que el catalanisme polític digne d’aquest nom fins ara ha estat representat en el Parlament exclusivament per CiU i per ERC, als quals ara s’afegiran, si reïxen en els seus afanys, SI i Reagrupament.

Aquesta visió d’abast més llarg obliga a fer sumes independentment de l’ús polític que se’n faci o se’n deixi de fer. A aquests efectes no és important de saber si ERC (i els minoritaris) es coalitzen amb CiU, si li donen suport extern més o menys fix o si s’hi oposen frontalment.

L’any 1992 la suma de CiU i ERC va donar 81 diputats, i va assolir així el seu màxim històric; d’ençà de llavors aquesta xifra s’ha reduït (73 el 1995 i 68-69 en les tres convocatòries electorals posteriors). I la pregunta rellevant és en quin punt ens situem ara. Segons quins siguin els resultats, haurem de concloure que l’efervescència independentista és el destil·lat final de la impossibilitat de consolidar una majoria social netament catalanista, encara que aquest catalanisme es circumscrigui a allò que en diuen autonomisme.

Com que una valoració d’aquest tipus serà difícil de fer amb serenitat fins al cap d’uns mesos, cal prendre el risc de plantejar-la a l’avançada, tot i que això obligui a treballar només amb les indicacions que donen les enquestes.

Algunes de les enquestes de què disposem no semblen pas un prodigi de cura. Potser és una mania personal, però m’inspira una profunda desconfiança una enquesta en què la suma dels punts mitjans de les forquilles no sumi igual que el total. El Racòmetre del novembre suma 134 i l’enquesta de Nexus per a La Vanguardia, 134,5. La desconfiança s’incrementa quan es pronostiquen resultats molt inversemblants o clarament impossibles. A Girona un diputat costa al voltant del 5,88% dels vots; a Barcelona amb menys del 3% no se n’obté cap i amb una mica més del 3% i amb una paràmetres de fragmentació com els actuals se n’obtenen 3 (no 1 ni 2). Exemples: el 1999 amb l’1,64% EUA no en va obtenir cap; el 2006 amb el 3,53% C’s en va obtenir 3. Hem de suposar que Carretero obtindrà l’escó a Girona i a Barcelona no arribarà al 3%? I a quina circumscripció altra que Barcelona obtindrà SI un únic diputat?

L’única enquesta que suma 135 i no dona resultats improbables o impossibles és  la de Metroscopia per a El País.

Malgrat aquesta malfiança, val la pena de fer una refosa de les tres previsions (Nexus per a La Vanguardia, Metroscopia per a El País, Racòmetre de novembre) i fer-hi, si més no, la reducció a 135. Això dóna el resultat següent: CiU, 64; PSC, 31; PP, 14; ERC, 10; ICV, 10; C’s, 4, i SI, 2.

Prescindint de les angúnies ja manifestades, sembla que es poden fer ja algunes previsions, prou rellevants per al llarg terme:

1) CiU quedarà en primer lloc, amb força distància sobre el PSC; és possible fins i tot que el dupliqui en nombre d’escons.

2) Tots els components del Tripartit reculen i fan impossible la reedició d’aquesta fórmula de govern.

3) La xifra dels 81 diputats catalanistes de 1992 queda encara força llunyana.

4) Si accepten que el nombre de participants en les consultes independentistes, extrapolat a tot Catalunya, dóna un total de 1.125.000, haurem de concloure amb una paradoxa impactant: qui aplega el major nombre de vots independentistes és CiU, un partit – o una coalició – que fins ara no s’ha manifestat explícitament independentista.

Les conclusions tercera i quarta poden resultar incòmodes, però seria una bogeria no tenir-les presents.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!