Etziba Balutxo...

Mala consciència o intencions ocultes?

Els jocs olímpics de Barcelona, atribuïts a Samaranch, pretenien donar una imatge de modernitat d’Espanya i de la monarquia. El retorn de Tarradelles (un marquès altre temps republicà), gestionat per Sentís, era un servei imprescindible per legitimar a l’exterior la Restauració Borbònica, amb el retorn d’un ens democràtic (la Generalitat) decapitat per les armes. La creació del premi de novel·la Ramon Llull, feta per Lara, no passa de ser una almoina de consolació humiliant, orientada a perdonar la vida al català, quan el gran premi literari de Barcelona és el Planeta, a l’entorn del qual ballen tots els polítics i periodistes. Quant a l’elogi de trobadors i cavallers, centre de l’obra de Martí de Riquer, la balança entre el Quixot i el Tirant està més que desequilibrada. Els herois o són francesos o són espanyols.

Per arrodonir l’anàlisi d’aquests comportaments de guerra, de postguerra i de monarquia, podríem afegir la figura de Narcís de Carreras (1905-1991), exsecretari de Cambó, que va venerar i lloar Franco i va presidir les dues entitats privades catalanes més representatives: “la Caixa” i el Barça (1). Altres empresaris, més joves i, potser per això mateix, amb una supeditació no tan manifesta com els esmentats abans, són Josep Vilarasau (Barcelona, 1931) i Javier Godó (Barcelona, 1941). No cal demanar si se senten més espanyols o més catalans, perquè la pregunta és més estúpida que la de si estimen més el pare o la mare. Duplicar la identitat nacional provoca esquizofrènia.

Ara mateix, el procés sense retorn que viu Catalunya, desencaixada totalment d’Espanya per l’abús, el maltracte i la violència d’aquesta, aporta nítidament i malgrat les dificultats una invitació pública a definir-se i abandonar les ambigüitats. Si, fins ara, les patronals i la majoria de les grans empreses no volien ni sentir parlar d’assolir estructures d’estat, ara mateix la força dels esdeveniments i de les evidències han provocat un tomb espectacular de signe favorable que encara creixerà més. El món empresarial català, abanderat del seny i del pragmatisme, no tindrà un comportament distint al d’altres processos d’emancipació. És prou conegut el cas dels mercaders bàltics que, adversos a la sobirania de les seves nacions, quan el procés es va fer irreversible i varen ponderar com obtindrien majors beneficis, no tan sols abandonaren l’oposició aferrissada, sinó que es posaren al capdavant per liderar la proclamació d’independència.

Aquí passarà exactament igual. Ja no serviran Samaranch, Sentís i altres dics de contenció per aturar la riuada que impulsa la societat civil. Ni tan sols el poder dels polítics ni el de les institucions podrien impedir l’avanç en curs. És més, si alguns grups planetaris o de l’avantguarda caduca pretenen, contra el signe del temps, endarrerir la força que empeny les ànsies de llibertat, hauran de partir de quatres i tocar soletes cap a nous horitzons. Amb un poc de sort escoltaran el clàssic crit de bona vela i barca nova!

Recapitulació. Cambó com a referent.

Aquests articles sobre els franquistes recompensats només pretenen exemplaritzar una conducta que, a més de reprovable èticament, ha enfosquit el pensament polític i endarrerit, en tots els ordres, el progrés social i econòmic. Encara que només sigui una perspectiva molt general dels franquistes catalans, el paisatge no seria complet sense recular a l’origen. El franquisme neix, naturalment, de la guerra incivil que va permetre la instauració d’una dictadura militar. Parlar de la guerra i dels efectes directes sobre Catalunya obliga a fer esment a Francesc Cambó (1876-1947), personatge transcendental en el desenllaç de la guerra, alineat al costat dels revoltats contra la República i esponsor de Franco, paradoxalment exactament igual com va fer el seu major enemic: el financer Joan March (1880-1962).

Dia 12 d’abril de 1931, Cambó esperava ansiós, en contacte permanent i directe amb Alfons XIII, el resultat de les eleccions municipals que ell (insensat?, inconscient?, irresponsable?) creia que farien realitat el seu somni. Sabut és que la gran aspiració de Cambó, que ja havia estat ministre, era ser el president del govern espanyol. Durant la campanya havia hagut de suportar el crit escampat arreu de Catalunya de Visca Macià! Mori Cambó! Les urnes validaren el sentit majoritari dels catalans i barraren el pas a la seva absurda esperança de transformar Espanya des d’Espanya. (2)

Arran de la insurrecció militar de juliol de 1936, per foragitar el govern derivat de la victòria del Front Popular de cinc mesos abans, Cambó va deixar-se arrossegar pel seu odi cerval contra l’esquerra (focalitzat en la figura de Lluís Companys) i va donar suport a l’exèrcit revoltat. No hauria de sorprendre ningú. Tot dins de la seva lògica i coherència. La dualitat dreta-esquerra va superar sempre la d’Espanya-Catalunya. Cal no oblidar que Cambó ja havia recolzat la instauració de la dictadura de Primo de Rivera. Ara, l’aixecament de Franco, l’agafà a l’estranger, però va instruir els seus subordinats a tres coses: donar suport als militars revoltats, propagar la defensa del franquisme a l’exterior i crear un servei d’informació i intel·ligència.

L’espia del barnús i amic de les ballarines

Un home clau per dur a terme la voluntat de Cambó, va ser Joan Estelrich. D’ell Nadal Batle va escriure que només era “mig felanitxer”. Ho va ser fins a l’any 1936, amb magnífiques peces oratòries a la Societat de les Nacions de Ginebra i amb articles, d’alt nivell, en defensa dels drets dels pobles. Després, a partir de la guerra, va actuar com a gran enemic del poble, al servei d’una dictadura assassina, de la qual va ser còmplice actiu. Era un hedonista (vg. fotos superiors), primer a sou de Joan March i després a sou de Cambó. L’aixecament militar l’agafà a Itàlia i s’embarcà d’immediat per anar a trobar-se amb el seu patró, en la confiança que treballaria al seu costat fins al final de la guerra que preveia llarga. Dia 20 de juliol de 1936, dins del vaixell que el va dur a l’Argentina, va anotar en el seu dietari: “jo, com a català, he de desitjar la victòria del govern i, com a espanyol, la dels revoltats”. En arribar a port, les ordres de Cambó foren contundents: havia de partir cap a París i posar-se al servei incondicional de Franco.

Ja ben entrats els anys cinquanta, Estelrich va intentar fer aprovar el projecte de fer un diari en català, que ja havia anat a defensar a Madrid, per ordre de Cambó, l’any 1941. No fa gaire, arran de l’edició d’una part dels dietaris del pensador i activista felanitxer, el periodista Andreu Manresa, coneixedor i divulgador de la seva vida i obra, en va fer una crònica (El País, 10-I-2013). En relació al reiterat fracàs del diari en català, reproduïa una observació que, en ple franquisme, estava carregada de vigència i de sentit: “Què volen els catalans o què haurien de voler? La llibertat, no la independència. No els forceu, mancats de llibertat, a desitjar la independència”. (4) Sembla, més que una premonició, un intent de justificar-se. Què s’havia de fer perdonar Estelrich l’any 1950? Potser el vent de la memòria li girava pàgines anteriors per recordar-li algunes de les seves publicacions? Potser Per la valoració internacional de Catalunya (1920)? La qüestió de les minories nacionals (1928)? La Catalogne et le problème des nationalités (1929)? Les seves proclames a favor de la Gran Catalunya i del seu dret a ser en el marc de les nacions lliures del món? Amb tant d’hedonisme s’havia fet nihilista?

Pistolers i criminals de guerra

El SIFNE, impulsat per Cambó i autoritzat pel general Mola, va ser creat i dirigit per Josep Bertran Musitu (1875-1957), membre de la Lliga i exministre espanyol amb Alfons XIII. Aquest personatge havia estat cap del Somatén de Barcelona i havia atiat el pistolerisme entre 1919 i la Dictadura de Primo de Rivera, en el període que assassinaren, entre d’altres, Francesc Layret (novembre de 1920) i Salvador Seguí, El Noi del Sucre, (març de 1923). Ambdós s’havien enfrontat directament amb Cambó (5). El SIFNE va treballar en col·laboració directa amb l’extrema dreta francesa, la GESTAPO i l’OVRA, els serveis d’intel·ligència italians. Va impulsar, des de París, un servei d’informació que va tenir conseqüències devastadores per Catalunya. La gran majoria d’agents del SIFNE eren catalans a les ordres de Cambó: Josep Pla, Carlos Sentís, Eugeni d’Ors, Manuel Vidal-Quadras, Pedro Salisachs, Enric Marsans… D’entre tots ells, tractant-se de serveis d’intel·ligència, destaca Joan Estelrich.

Capítol apart, però majoritàriament atribuïbles també als informes del SIFNE, el determinen els consells de guerra que es realitzaren a Catalunya entre 1939 i 1952, amb la guerra teòricament acabada, i que significaren la pena de mort d’altres 1.717 persones. Una d’elles, Lluís Companys, un dels grans enemics odiats per Cambó.

Ni processats, ni jutjats; recompensats!

Resulta del tot evident que, encara que la història l’escriguin els vencedors, la conducta dels membres del SIFNE, molt especialment els qui potenciaren i patrocinaren el servei, amb Cambó al capdavant, els converteix en criminals de guerra al nivell dels jutjats a Nuremberg. El mal és que, a diferència dels nazis alemanys i dels feixistes italians, aquí mai no han estat processats ni jutjats els autors dels crims. Tampoc mai no han demanat perdó ni adjurat de la seva actuació. I, allò que encara és pitjor, varen rebre honors i recompenses durant el franquisme. Encara ara, incomprensiblement, són objecte de reconeixements promoguts, des de les institucions, per polítics hipotèticament demòcrates i coneixedors de la veritat històrica.

Dia 30 d’abril de 1997 s’inaugurà un monument a Cambó, amb motiu del 50è aniversari de la seva mort. (6) Inexplicable? El seu paper com a patrocinador de la guerra perdonat? El seu impuls de crear el SIFNE, que costà tantes de vides catalanes, recompensat post mortem? Una nova prova del postfranquisme triomfant? La Vanguardia titulà el reportatge Deuda saldada. El diari de Godó destacà les declaracions de Jordi Pujol, President de la Generalitat, i de Pascual Maragall, batle de Barcelona, ambdós presents al costat d’Helena Cambó (única filla reconeguda del magnat) i dels promotors del monument: Ramon Guardans (el gendre), Carlos Ferrer Salat i representants de les entitats patrocinadores: Fundació La Caixa, Cambra de Comerç i Patronal Fomento.

I tanmateix…

Consola recordar una de les frases més famoses de Cambó: “Hi ha dues maneres segures d’arribar al desastre: una demanar l’impossible; una altra, retardar l’inevitable.” Ara li seria d’aplicació. Ell va voler l’impossible encaix de Catalunya dins d’Espanya. Ara ja és impossible voler retardar allò que és inevitable. Per a ell, seria un desastre; per a Catalunya i els catalans conscients i condrets, en canvi, la llibertat no pot tenir mai tal consideració.

PER ACCEDIR ALS TRES CAPÍTOLS ANTERIORS (sobre Senís, Samaranch, De Riquer…):

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/248214

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/248285

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/248362

NOTES

(1) El seu fill Francisco de Carreras Serra, catedràtic de Dret Constitucional, al costat d’Albert Boadella, va ser un dels fundadors del partit panespanyolista Ciudadanos.

(2) No seria el primer ni el darrer en defensar aquesta estratègia. Domenech i Muntaner volia arrabassar als polítics castellans la direcció de l’estat i assumir el poder espanyol des de Catalunya. L’any 1983, Miquel Roca i Junyent, liderà una anomenada Operació Reformista amb el lema “La otra forma de hacer España”. El fracàs d’ambdós intents no ha impedit que Duran i Lleida persisteixi en l’error de temptar l’impossible.

(3) Estelrich, igual que Cambó i Alfons XIII, va mantenir una llicenciosa vida sexual amb dones del món de l’espectacle. Salvador Dalí en feia burleta en una carta: “Estelrich és el personatge mes cursi dels grecs, a casa de l’Àurea, la ballarina putrefactíssima, es disfressa amb una túnica i un llençol rosa al front, crec que existeix una foto representant això, impagable!”

(4) Contrasta la frase d’Estelrich amb la que Cambó havia escrit anys abans a les seves Memòries:“era un deure per als qui verament estimàvem Catalunya de predicar als catalans no sols llurs drets sinó també llurs deures i d’ensenyar-los que, per a un poble que ha perdut la llibertat, val més merèixer-la abans que la hi retornin, que no li sigui retornada primer d’haver-la merescuda.”. Dissortadament, l’autoodi implícit de la frase valida els grans i greus errors polítics de Cambó. Catalunya no va perdre la llibertat. Senzillament, li varen furtar per les armes. Quina actitud més penosa i arrossegada voler “merèixer” el retorn de la llibertat.

(5) Francesc Layret, en la seva defensa d’aprofitar el final de la Gran Guerra perquè oferia “una oportunitat única a Catalunya per assolir la sobirania”, va adreçar aquestes paraules a Cambó: “L’autonomia de Catalunya no pot ser una senyera que s’aixequi o s’arraconi a mida de les conveniències partidistes”.

“És falsa la catalanitat dels qui dirigeixen la Lliga (…) aquesta gent avantposa els interessos de classe, és a dir els interessos del capitalisme, a tota ideologia. Estic tan cert del que dic, que sense pecar d’exagerat, puc assegurar-vos que si algun dia Catalunya conquesta la seva llibertat nacional, els primers, si no els únics, que li posaran entrebancs, seran els homes de la Lliga. (Salvador Seguí a l’Ateneu de Madrid l’octubre de 1919)

(6) El monument es va encarregar a l’escultor madrileny Víctor Ochoa, autor dels bustos de Joan de Borbó, de Joan Carles I i del mausoleu del torero Francisco Rivera, Paquirri. Per a no perdre el to, se suposa.