Etziba Balutxo...

Una família catalana a contracorrent?

L’any 1998 Martí de Riquer publica Quinze generacions d’una família catalana, sobre la seva nissaga, i adverteix: “El lector veurà que, sempre que a Catalunya hi ha hagut oposició i lluita entre dues tendències, els individus que integren les famílies aquí estudiades han abraçat i defensat la tendència contrària a la que és vista amb més simpatia a la Història de Catalunya de Ferran Soldevila”. Tota una declaració personal: ni va fer part del sentir del poble català contra el franquisme ni, ara, de la majoria a favor de la llibertat. En el seu cas, l’afirmació és ben certa, però ha estat així com diu sempre i amb tota la família?

El seu avi patern, Alexandre, durant el canvi del segle XIX al XX, va estar perfectament integrat dins de la burgesia i, com a pintor, poeta i dissenyador va ser un destacat artista del modernisme català. Els seus cartells, exlibris i segells, així com l’adscripció a la Unió Catalanista, brinden testimoni del seu posicionament al costat del sentir majoritari dels conciutadans. L’afirmació de Martí de Riquer, per tant, ja no seria tan certa en aquest cas.

Un dels germans petits de son pare, Josep Maria de Riquer Palau, va viure totalment allunyat de la tradició carlina familiar. Durant l’època republicana va destacar com a líder i activista polític, primer amb l’esquerra i després amb l’anarquisme. El setembre de 1931 ja era el secretari de les Joventuts d’Esquerra i, el mes de novembre, era proclamat president de la Col·lectivitat Social Organitzada de Catalunya. Al llarg dels primers anys de la República, fou un destacat i reconegut orador que va recórrer molts de pobles catalans per defensar l’Estatut. L’any 1934, a partir dels Fets d’Octubre, va aproximar-se al món llibertari. El mes de desembre d’aquell any, la policia va assaltar l’Ateneu Eclèctic de Barcelona i va procedir a la detenció de les persones que hi havia. A la crònica de La Vanguardia de dia 27 de desembre de 1934 llegim: “Los detenidos en el Ateneo Ecléctico son muy significados como anarquistas, singularmente Riquer Palau, el cual es profesor de una escuela racionalista, titulada «Sol y Vida», que se halla en el Monte Carmelo. Riquer es significado como elemento intelectual y orador propagandista dentro de la organización anarquista.” Per una notícia posterior del mateix diari de dia 14 de març de 1935, deduïm que ningú no va aconseguir l’alliberament ja que, en informar d’un escorcoll policial al domicili d’un altre anarquista: “se encontró un informe sobre el caso Riquer Palau, actualmente encarcelado por extremista.” Posteriorment, el 18 d’agost de 1936, just un mes en clau després de l’aixecament feixista, torna aparèixer a la premsa el nom de Josep Maria de Riquer Palau com a membre del Comitè Pro Cultura Popular. Des d’aleshores i fins el maig de 1938, participa a molts de mítings i fa nombroses conferències. A partir de la caiguda de Barcelona, el seu nom desapareix enmig del silenci, sense que hi hagi cap mostra d’una hipotètica adscripció al costat del franquisme. Ja passada la primera etapa de postguerra, l’any 1952 publica en català Els exlibris i l’exlibrisme, un interessant estudi en dos volums de bibliòfil, i en fa diverses presentacions i conferències. També escriu sobre el seu avi Alexandre: L’home, l’artista i el poeta.

A banda de l’avi i de l’oncle, també resulta interessant veure el perfil públic d’un dels seus fills, per a verificar si és cert que els De Riquer se situen sempre a contracorrent o si, tal afirmació, és exagerada o obeeix a un intent de justificació personal. Martí de Riquer i Isabel Permanyer varen tenir sis fills: Isabel Clara, Felip, Elvira, Borja, Gabriela i Alexandra. Borja va néixer a Barcelona l’any 1945 i l’any 1969, amb només 24 anys, ja va ser nomenat professor d’Història de la Universitat Autònoma, on son pare exercia de catedràtic. Per a alguns, és considerat un historiador, en certa manera catalanista, i gran defensor del dret a conèixer el passat. (1) Poc abans de tramitar-se la Llei de la Memòria Històrica, a la presentació d’un manifest en defensa del projecte, Borja de Riquer va dir: “Sorprèn com gent que s’anomena demòcrata pugui creure que és millor no remoure el passat.” El manifest reclamava condemnar la dictadura franquista, declarar nuls tots els judicis i totes les sentències franquistes per il·legals. Sembla que, almenys en aquesta actitud, no coincideix amb son pare, perquè Martí de Riquer no ha repudiat les recompenses, medalles, premis, títols, nomenaments i pensions lliurades per un règim franquista (i l’apèndix postfranquista de la restauració borbònica). Un règim, cal no oblidar-ho, que ell contribuí a implantar amb les armes, durant la guerra, i a legitimar, amb discursos i escrits, durant la postguerra.

Alguns complements

* Quan s’observa bé un paisatge, a vegades és interessant cercar-hi allò que no es veu. Encara en vida de Franco, l’any 1975, davant l’atac contra la llengua catalana iniciat des de València, sense cap argument científic i amb una clara intencionalitat política, alguns dels més rellevants membres de les acadèmies espanyoles de la Llengua i de la Història, varen signar un document per sortir al pas d’aquella maliciosa incitació a la ignorància. (2) A la relació dels acadèmics, potser sorprendrà veure els noms de Josemaría Pemán i de Camilo José Cela (3). En canvi, allò que més hauria de sorprendre és l’absència de la signatura d’un professor de literatura catalana, tan franquista i monàrquic com ells dos. No, Martí de Riquer, tot i que ja feia una dècada que ocupava una de les cadires de la Real Academia de la Lengua Española, no va signar aquell document a favor de l’àmbit geogràfic de l’idioma ni de la seva unitat científica. Ha estat esquiu sempre en això de mostrar cara. Tampoc no va obrir boca, arran dels Manifiestos racistes contra el català i els catalans que han escampat i escampen il·lustrats espanyolistes amb alguns bufons catalans de corifeus dels comparses.

* Un dels amics de Martí de Riquer va ser Joan Ramon Masoliver Martínez de Oria. (1910-1997). Nascut a l’Aragó, de ben petit ja es traslladà a viure a Barcelona. Quan encara no havia fet els vint anys, l’any 1929, va crear la revista Hèlix, promotora del surrealisme, on també hi col·laborà el seu cosí Luis Buñuel. Fugitiu, després d’haver seduït la dona d’un amic seu, va ser lector de català i castellà a la Universitat de Gènova, des d’on feia de corresponsal de La Vanguardia. A París es va fer amic de Paul Eluard i de Joan Estelrich. Afiliat a Falange Española, des del govern de Burgos va fundar la revista Destino. Acabada la guerra, va declinar càrrecs polítics per dedicar-se al periodisme. Amb l’ascens d’Estelrich, recompensat per Franco com a delegat a la UNESCO, Masoliver va fundar l’Association Internationale des Critiques Litéraires dins d’aquell organisme. L’any 1981 elaborà i publicà una Antología poética de Ausias March que el 1985 es presentà “traduïda” al català. A més de la ideologia, manté paral·lelismes amb Martí de Riquer: l’exercici de la crítica literària és un, obtenir el Premio Nacional un altre. Masoliver el va rebre l’any 1989 i De Riquer dos anys després.

* El mes de març de 2008, en el Palau de la Música Catalana de Barcelona, amb la presència del ministre de Cultura espanyol, es presentà el llibre Martí de Riquer. Viure la Literatura, de Glòria Soler i Cristina Gatell, nora del biografiat. Jordi Llovet, afirmà que: “Riquer ocupa uno de los lugares más altos en la historia de las letras catalanas de los últimos 100 años”. Entre els elogis, es destacà la seva afecció precoç a la lectura i una extraordinària memòria. Arran d’aquell acte, Martí de Riquer, va afirmar que havia perdut el braç dret “como acto de purificación por su ex conducta liberal y catalanista.” (4) Una declaració que reflecteix, d’una banda, el nul penediment d’haver-se sumat a l’aixecament militar feixista i que, de l’altra, delata reincidència transcorreguts més de setanta anys. Obstinat i pertinaç, l’home! Deu voler dir això, en línia amb l’hispànic sostenella y no enmendalla, que n’està satisfet i hi tornaria?

(CONTINUARÀ)

NOTES

(1) En una entrevista de David Castillo publicada dia 18 de juny de 2013, Borja de Riquer afirmava: “Els espanyols només ens accepten la subordinació sent ells els que manen. Aquesta concepció que ells són els amos del ranxo fa que et puguin deixar pasturar sempre que ells ho vulguin.”

(2) Vg. arxiu adjunt Valencians? amb el document i les signatures. L’actualitat del tema, convida a demanar-nos on són, ara, els intel·lectuals espanyols?

(3) Just després de la guerra, Cela s’oferí com a informador i delator. Bé és cert que mai no va posar en solfa la unitat de l’idioma. Ja en el seu llibre Viaje al Pirineo de Lérida (1965) diu: “el catalán es lengua que se habla – además de en las islas Baleares, el principado de Andorra, parte del reino de Valencia y de la linde de Aragón, del departamento francés de Pirineos Orientales y la ciudad de Alguer, en Cerdeña –. Quant a Pemán, es mostrà despietat amb la repressió: “El Estado reservará toda su dureza depurativa a todos los intelectuales que optaron claramente por lo antinacional, lo masónico, lo judío o lo marxista. Para ellos, la salvación es imposible.” Trenta anys després, va voler disculpar aquella conducta amb la frase: “Quien a los treinta años no ha sido totalitario es que no tiene corazón. Quien a los setenta sigue siéndolo, no tiene cabeza.” En tot cas, Cela i Pemán (com Lara) eren espanyols, mentre que Samaranch, Sentís, Riquer o, com veurem, Estelrich s’hi varen nacionalitzar voluntàriament.

(4) El País, 27 de març de 2008