Etziba Balutxo...

Els exemples de l’article anterior (Samaranch, Lara i Sentís) són tres bons referents, però no són els únics revoltats i entusiastes servidors del feixisme que, des de Catalunya, brindaren suport a uns insurrectes criminals de guerra que imposaren una dictadura militar durant quatre dècades. No són, tampoc, els únics que, posteriorment, foren recompensats per l’hereu entronitzat pel general Franco (i ja van altres quatre dècades més), amb un silenci acrític gairebé unànime del món intel·lectual i amb la desídia d’una classe política, entabanada o còmplice, gens estugosa de retre tribut de reconeixement als franquistes més abjectes: aquells que mai no han demanat perdó a les víctimes i exigeixen l’oblit del passat.

*     *     *

La il·lustració mostra alguns dels cartells i segells atribuïts a Alexandre de Riquer sobre els mites catalans (Guifré el Pilós, Sant Jordi, el naixement de les quatre barres…)

L’expert en canviar de bàndols

Un cas molt singular que, per raons d’extensió, no podré descriure en un sol article, és el de Martí de Riquer Morera (Barcelona, 1914), procedent de família carlina i nét d’Alexandre de Riquer Inglada, (1856-1920), membre de la Unió Catalanista, escriptor, pintor i dissenyador modernista. (1) Son pare, Emili, primogènit i hereu del títol de comte Dávalos, va morir molt jove i Martí va ser educat per la branca materna. Avui les biografies oficials ens mostren un Martí de Riquer com a reputat heraldista, cervantista, medievalista i estudiós de la literatura en llengua romanç, en occità, català i castellà. L’acadèmica és la cara més amable. L’altra, amb molts de clarobscurs i més d’un misteri, ens ha estat maquillada i ocultada deliberadament. Tanmateix, més prest o més tard, la història sovint imposa el rigor de la veritat. Una passejada per les hemeroteques ens retrata un personatge que, per tal de fer carrera, no va tenir escrúpols en donar suport al feixisme de Franco i al nazisme d’Hitler. Lluny d’interpretacions i com solem dir a Mallorca: que cantin papers i mentin barbes! Vegem-ho!

Nascut en el si de la branca més benestant de la família, el fet de viure de rendes l’estalviava de tot esforç. Sense fer el batxillerat va vole iniciar estudis de Comerç, però les abandona per dedicar-se, com a autodidacte i de manera vocacional, a estudiar textos medievals. L’any 1935, amb només 21 anys, ja publicava comentaris crítics sobre clàssics i es mostrava ultra defensor del monolingüisme. A La Publicitat adverteix que “El bilingüisme suposarà l’anihilament del català. Un suïcidi.” (2) Un any després, el març de 1936, al costat de Joan Teixidor Comas (1913-1992) i de Josep Maria Miquel i Vergés (1903-1964), signava una Antologia General de la Poesia Catalana. Just encetada la insurrecció militar, Martí de Riquer s’incorporà a fer feina a l’arxiu del Servei per a la Recuperació del Patrimoni. A finals d’any, La Vanguardia reprodueix l’acta de concessió del premi Ignasi Iglesies del Departament de Cultura de la Generalitat lliurat dia 19 de desembre de 1936. Entre d’altres obres que superen la primera ronda de votacions, n’hi ha una de Martí de Riquer. A la quarta ronda, l’obra serà eliminada i, a la sisena i última votació, el premi serà per a Xavier Benguerel. Cadascú amb els seus referents culturals: per a uns la Tortura i per a uns altres la Cultura. La dita castellana “quien no puede ser torero se hace crítico taurino”, té un ressò català: “qui no pot ser escriptor fa crítica literària”. Qui sap si aquest adagi era d’aplicació al jove Martí, aspirant a escriptor i insatisfet.

Requeté: ¡tápate el culo que se te ve! (3)

El fet cert és que, com admetria en una de les poques confessions sobre la seva experiència bèl·lica, no se sentia bé en el bàndol republicà. Anys després al·legaria motius de consciència religiosa. Fos com fos, mesos després del concurs literari, l’octubre de 1937, va fugir a França per passar-se a l’exèrcit franquista, amb la pretensió de ser destinat a tasques administratives. Com solia passar amb els desertors de l’altra trinxera, va ser enviat al front i, el juliol de 1938, participà a la batalla de l’Ebre, on va escriure en castellà un Diario de campaña com a requeté del Tercio Nuestra Señora de Montserrat. Martí de Riquer figura encara públicament com a autor de l’himne d’aquella columna de l’exèrcit, tot i que, molts d’anys després, va dir que ell només l’havia mecanografiat. (4)

Després de diverses gestions i gràcies a Xavier de Salas, va incorporar-se a la secció de comunicació, va ser un dels organitzadors de la desfilada de l’entrada del general Yagüe amb l’exèrcit franquista a Barcelona el gener de 1939, fer un curs ràpid per fer de locutor de guerra i, des de les emissores de Cartagena i d’Alacant, va arengar les tropes. En entrar a Benissa, va perdre el braç dret. Circulava la llegenda que va ser per una bala perduda el darrer dia de guerra. Tot plegat, envoltat d’un misteri que ell mai no acabava de desvetllar. Allò que sí va dir (El País, 27 de març de 2008) és que va perdre el braç “como acto de purificación por su ex conducta liberal y catalanista” (sic). Certament, acabada la guerra destacarà per tot el contrari, però sempre amb una calculada ambigüitat que, només en part, justifica als qui s’han deixat entabanar i confondre.

Un caballero mutilado germanòfil

La posició preferent que li donava la condició de mutilat de guerra, va potenciar la seva projecció. Hàbil orador, va fer el discurs del 18 de juliol de 1939 a Barcelona, per commemorar l’aixecament feixista, eufemísticament batejat pels insurgents com a Movimiento Nacional. A la crònica d’aquell acte, La Vanguardia publicà: “Después de la misa y en la tribuna sobre un pequeño estrado dispuesto al efecto, pronunció el discurso el caballero mutilado don Martín de Riquer, quien ensalzó el gesto sublime de los que el 19 de julio se alzaron contra la antiEspaña y fustigó a aquellos otros que, por frialdad ante el Movimiento o por posición acomodaticia, se quedaron tranquilamente en casa esperando el resultado final del Glorioso Alzamiento para manifestarse después y sumarse al mismo mientras los primeros daban generosamente su vida. Destaca el gesto de los verdaderos voluntarios, que son los que se pasaron desde las filas rojas a las nacionales y desde ellas defendieron a España con las armas en la mano.” Aquell discurs d’alabança al seu canvi de bàndol, li comportà ser nomenat l’any següent Jefe Provincial de Propaganda, una plataforma que no desaprofitaria.

L’any 1941, entre actes públics i discursos, va disparar la seva projecció amb propulsió meteòrica. Aquell any es va casar amb una falangista catalana de la Sección Femenina i, en un sol curs, va llicenciar-se en Filosofia i Lletres i va obtenir plaça com a professor a una Universitat de Barcelona, depurada i deserta, amb els millors professors morts o a l’exili. (5) En menys d’una dècada ja obtindria la càtedra, des d’una talaia sense cap oposició ni crítica. L’any següent publicava un Manual de Heráldica Española. També el 1942, dia 21 d’abril, el seu nom apareix a la portada de La Vanguardia per haver obert l’acte de la Fiesta de la Unificación. Aquell no era un acte qualsevol, sinó un dels de major exaltació feixista ja que commemorava el Vè aniversari del decret dictat per Franco el 1937 quan anul·là i prohibí tots els partits polítics existents i, en el seu lloc, creava, com a partit únic, la Falange Española Tradicionalista y de las JONS, el partit de Martí de Riquer, naturalment. Encara tornaria a sortir el seu nom a la premsa, el juliol de 1942. Els falangistes més ortodoxes havien assaltat impunement la seu de la revista Destino, formada majoritàriament per altres falangistes catalans que havien mostrat certa simpatia amb els aliats. Contra aquella frivolitat democràtica, Martí de Riquer, al costat de Fernando Valls Taberner, va ser un dels impulsors i fundadors del Centro Asociación Hispano-Germana, des d’on farà costat clarament a Adolf Hitler.

El discurs dominant mal encriptat

L’obra de Martí de Riquer és rica i amb moltes d’aportacions a la història de la literatura occitana, catalana, francesa i espanyola. Dit això, cal afegir d’immediat que no és neutral. Ben al contrari, amb molta de manya i amb aparent fredor psicològica, introdueix ideologia a les totes. Una ideologia carregada d’espanyolisme i d’autoodi. Les glòries per Espanya i, en menor grau, per França. Les crítiques, encobertes, per Occitània i Catalunya. Veure el silenci entorn a aquest fet, la manca d’estudis crítics i, sobretot, la nul·la reivindicació del descrèdit sembrat amb un aparent rigor acadèmic, delata la concepció resignada dels estudiosos de la literatura catalana, incapaços de replicar a qui consideren un tòtem i una patum quan no passa de ser un eficaç agent de l’anticatalanisme. Com en tantes altres conductes dels il·lustrats catalans, fills d’una escola que ha empeltat a sang i a foc una història oficial, els nostres erudits s’han de fer perdonar i, per no ser acusats de provincianos, de mirar-se el melic o de ser de la ceba, no gosen aixecar la veu contra la manipulació i la mentida.

Com així ningú no ha analitzat quan apareix el Riquer cervantista? Amb quin objectiu? Quin estudiós ha qüestionat ni tan sols el títol d’obres com Los cantares de gesta franceses (amb Guillem de Cabestany?), publicat l’any 1952, o Caballeros andantes españoles (amb les referències al Tirant lo blanc), publicat l’any 1967? Ni Espanya ni França existien en el marc dels períodes que analitza. De quines cultures es parla? On és el rigor acadèmic i científic? Potser algú pot creure que aquests títols i el to dels llibres obeeix a interessos comercials per imposició dels editors. No és així. La lectura delata que allò que pretén l’autor és fer patrioterisme barroer; ideologia d’Estat. Per evitar combregar amb rodes de molí, qui vulgui llegir amb ulls deixondits farà bé d’esbrinar quin és el sentit ocult del discurs que emet el professor. On més delatarà l’orientació ideològica és en un llibre aparentment innocent: Llegendes Històriques Catalanes, publicat l’any 2000.

La destrucció dels mites i dels símbols

Martí de Riquer ja havia malmenat algunes icones nacionals catalanes, a plena consciència que els símbols són molt importants per definir la personalitat dels pobles. Per això, calia atacar els mites. Massa bé sabia ell que atacant els referents d’una col·lectivitat humana es malmenen els sentiments de pertinença a aquesta col·lectivitat. Massa bé sabia també que les llegendes fan part de l’imaginari d’un poble. Tothom sap que són fantasia; que no tenen res de vertader; que pertanyen a l’àmbit més íntim i també més màgic de la cultura popular.

Viuen inserides en el marc de la mitologia i mai no són incloses en els llibres d’història, més enllà de l’esment anecdòtic. Això no obstant, fan part dels fonaments que han bastit la manera de ser i de viure d’un poble. Constitueixen, molt sovint, relats per il·lustrar als més joves sobre gent i fets del país. Fins i tot pot dir-se que la seva notòria falsedat li confereix una aura misteriosa. Ningú no necessita desfer l’encanteri. Hi ha qualque persona que no tingui ben clar que Ulisses no va existir? O que les marededéus trobades apareixien gens miraculosament per interessos dels clergues? Qui no sap que Sant Jordi és una figura derivada de la necessitat de dotar de moral de victòria a una gent atupada? És evident que no hi ha cap persona de bona fe que ignori el caràcter representatiu i referencial de les llegendes, però ningú no es dedica a voler-les destruir per demostrar que són falses. Ja se sap que són fruit de la imaginació! Qui i amb quina intenció vol matar l’ànima i les il·lusions d’un poble? És ben clar que només ho pot fer algú que, en el rerefons, té per objectiu destruir aquest poble. En el cas de Catalunya, només ho pot fer un botifler.

Resulta del tot curiós que Martí de Riquer es dediqui a posar en entredit coses ja sabudes. Esbombar la falsedat de la llegenda de les quatre barres que, segons la tradició, va crear Guifré el Pilós amb els dits ensagnats, amb l’argument que fins al s. XV no apareix cap referència literària i desconfiant de la tradició oral i de la cultura popular, ja ho havia expressat dos-cents anys abans Joan de Sans i de Barutell (1756-1822), mariner al servei dels borbons. Del mite de Sant Jordi, no cal ni parlar-ne. Aleshores, per quin motiu voler dinamita els símbols dels catalans? Ho hauria fet amb Sant Jaume de Galícia? Naturalment que no. El reconvertit Sant Yago, patró d’Espanya, és intocable tot i la reconeguda falsedat de les llegendes sobre una hipotètica passejada per la península ibèrica. Catalunya no mereix tenir referents com qualsevol poble? És evident que hi té tot el dret i només hi poden estar en contra els qui no volen que Catalunya sigui un poble. El més inaudit de tot és el contrast entre l’actitud destructiva de Martí de Riquer amb la que va practicar el seu avi patern, dedicat a enaltir amb els seus dibuixos i cartells els mateixos símbols llegendaris que el nét ha procurat desacreditar.

Recompenses borbòniques? A rompre, a dojo i a balquena!

Posats a canviar de bàndols, la tradició familiar carlina tampoc no el va inquietar gens a l’hora de passar-se a la família rival. Segurament, per fer aquell canvi substancial, el va ajudar saber que, com ja hem vist anteriorment, la Casa Reial és molt generosa (amb els recursos espoliats als catalans) amb els seus servidors. Així Martí de Riquer viurà una cadena de reconeixements. L’any 1960 va ser designat professor del príncep Juan Carlos, futur relleu del dictador com a cap de l’estat espanyol. L’any 1962 va ser designat conseller de la Casa Reial. L’any 1965 fou nomenat membre de la Real Academia de la Lengua Española. El 1977, digitat Senador per designació reial. L’any 1991, Premio Nacional de la Crítica. El 1997 Premio Príncipe de Asturias. El 2000 Premio Nacional de las letras españolas. El 2005 Grande de España, “por su fidelidad a la Corona”, el mateix honor i amb el mateix argument que rebria el 2008 Javier Godó.

(CONTINUARÀ)

(1) vg.- http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/244608

(2) Aviat canviaria de conducta. Des de 1937 al 1964 continuà amb el monolingüisme… castellà. Després, tornaria mudar d’opinió “El bilingüismo es conveniente y ventajoso”.

(3) Del Vocabulario Navarro de José María Iribarren

(4) No sorprèn que, en assolir prestigi intel·lectual, intentàs desmarcar-se d’un himne tan ripiós i dolent que és mal de superar:

Requetés catalanes por España, luchad con valentía hasta morir; conquistad la simbólica montaña y los enemigos tendrán que huir.

(5) “Riquer es un energúmeno lleno de mala sangre, oportunista, ramplón y sinvergüenza. Cuando la Guerra Civil quedó en Barcelona y fue profesor de la Escuela de Guerra roja y muchos le recuerdan haberle visto pasear por Barcelona con pistolón al cinto. Llegó el momento de ir al frente y bien pronto buscó el modo de quedarse emboscado. Para ello fue a visitar a Rovira y Virgili y le dijo que procurara que quedase en Barcelona porque estaba escribiendo una “Historia de Cataluña”.
– La Historia de Cataluña – le respondió Rovira – ahora se escribe en el frente.
Como íntimamente es un cobarde se escondió, logró pasarse a la zona nacional y encontrar a través de Xavier Salas y Masoliver un cargo en Propaganda y se dedicó a organizar discursos por los pueblos ocupados. Al acabar la guerra tuvo la desgracia de perder un brazo al entrar en un pueblo y ello, bien negociado, le ha valido una serie de cargos entre ellos el de auxiliar de Literatura de la Universidad. Antes de la guerra no era ni bachiller. Es un tipo cararedondo, manco de brazo derecho, que lo lleva articulado de madera, pálido de cara, brusco en el hablar y en los movimientos, fatuo, desenfadado, muy amigo de comer y beber, aunque sin refinamiento y muy hábil en tratar y embaucar a los ignorantes, entre los que se encuentra como figura majestuosa, el gordo y sentimental doctor Castro, decano de la Facultad de Filosofía, que tiene una almita de mariposa, lírica y voladora, y una ignorancia maciza, solemne, abovedada, donde revuela insignificantemente esta alma lírica.”

Del dietari personal de Néstor Luján, 21 de març de 1947 (transcrit per Enric Vila)