Etziba Balutxo...

S’acaba d’editar el doble CD que recull l’enregistrament en directe de Raimon al Gran Teatre del Liceu, el 30 de novembre de 2012, amb motiu del 50è aniversari de la primera actuació a Barcelona del cantant de Xàtiva. Resulta una obvietat recordar que si les seves cançons commouen i emocionen, en els directes agafen una dimensió molt més corprenedora. No vaig ser a temps de fer-me amb una entrada per assistir al recital, però ara l’edició d’aquell enregistrament m’ha permès fer-m’hi present, No cal tancar els ulls per fer-vos presents al Liceu. Vull recomanar-vos que l’escolteu tal com solíem fer amb els discs fa quaranta anys, amb una audició clàssica: a casa (mai en el cotxe!), amb el llibretó de les lletres a les mans, sols o amb els amics, però amb atenció i deteniment.

*     *     *

COM UN PUNY AL VENT DEL MÓN

Estructurat d’una manera aparentment anàrquica, sense respectar temàtiques ni cronologies (només a l’inici amb les tres primeres cançons: Al vent, La pedra i Som), Raimon ens agafa de la mà de la memòria, del cor de la poesia i de l’ànima de la seva biografia per passejar-nos arreu. Ens porta a València, alà on hi ha gent que ens estima molt i gent que no ens estima gens, a La Villa per fer-nos sentit lliures (i qui ha sentit la Llibertat té més forces per viure), al País Basc, embolicats de tots els verds, per cridar Gora Euskadi, per Xàtiva, caminada de nit gràcies a les butxaques d’uns pantalons vells, per la badia de Palma o per Bagdad, des d’on ens mostren el que volen que siga vist. I sempre present la terra, aquesta terra que hem de mirar.

Al vent del món, ens pinta el panorama d’un roig encès, amb Joan Miró, o de ferro vell en torsimany de metalls, amb Andreu Alfaro, o de terra negra, blanca argila i llistons blancs, amb Antoni Tàpies. Els decora amb el seu particular dramatis personae d’amics i de mestres: Joan Fuster, Joan Pere Viladecans i, sempre present, Salvador Espriu, adobats amb qualque referència mítica (Ernesto Che Guevara) i fent el camí amb dos poetes, com ell, valencians, com ell: Ausiàs March (s.  XV) i Joan Timoneda (s. XVI). Dues dones l’acompanyen: sa mare, un rellotge d’emocions que no s’esborra, i Annalisa Corti, sempre al costat, fins i tot quan se’n va al seu país d’Itàlia, font i mar, terra i arbre.

LA VIGÈNCIA

Cíclicament, algú fa el joc al discurs dominant i afirma que la cançó vindicativa ja ha caducat i que no té cap sentit. Raimon i les seves cançons desbaraten aquestes afirmacions. En algun cas, velles cançons s’han vist rehabilitades i actualitzades per episodis recents. Qui diria que T’adones, amic (Ens amaguen la història, ens diuen que no en tenim, que la nostra és la d’ells!) és de 1972 (fa més de 40 anys!), o que La muntanya es fa vella, que faria les delícies dels actuals moviments socials (“estudiant i no estudiants els hi la tenen jurada!”) és de 1968?

UNA LLUITA INDESINENTER

Per a mi i per a molta de gent de la meva generació, Raimon és un referent. Quantes de vegades no hem esmentat qualque frase de qualque cançó seva talment com si fos una dita popular? “De vegades la pau fa molt més mal”, “Som més dels que ells volen i diuen!”, “Tenim la cançó contra la por d’ara”, “Qui per els orígens, perd identitat!”, “Que llarga que és la nostra nit”… Fins i tot, a vegades només un títol ja defineix tot un món: “Venim d’un silenci!”, “Diguem no!”, “Al meu país la pluja no sap ploure”…

Raimon, per fer-nos aixecar el crit en defensa de les llibertats, ens enalteix la poesia (la seva i la dels altres) per destruir aquell qui ens ha desert, per proclamar que ens mantindrem fidels per a sempre més al servei d’aquest poble, per recordar-nos que nosaltres no som d’eixe món. Han passat anys, però no ha prescrit la caminada en defensa d’un món més just i solidari. Al contrari, avui, com ahir i com sempre, sense parar, amb tenacitat i constància, incansablement, indesinenter, es fa imprescindible continuar la lluita.

Aquest és el compromís que Raimon manté i ens convida a mantenir. L’única cosa que ha canviat significativament és la qualitat dels enregistraments d’ara. Aquest Raimon 50 és una mostra de pulcritud que l’oïda agraeix; un producte musical que assoleix l’excel·lència. Del tot recomanable. És una alenada de força, una bateria nova de coratge i, sobretot, una actualització del cant del tot satisfactòria. Tant és si fa quaranta anys la gent cridava Llibertat i ara crida Independència! El fet és que el públic, estableix una complicitat amb les cançons. La rosa dels vents i la roda del temps ens conviden a la conxorxa.

Per tot això, per ser-hi sempre, per haver estat un cronista d’un temps i d’un país, per haver-nos musicat la història, per haver-nos acompanyat la caminada… quan Raimon ens canta, mereix que l’escoltem.