Etziba Balutxo...

Bartomeu Mestre i Sureda

L’ANÒNIM ENAMORAT

Deixa un comentari

Molts d’anys abans dels Carmina Burana, al monestir de Ripoll, un estudiant o un monjo clandestí, escrivia d’amagat uns poemes eròtics que reclamen un estudi a fons. Els Carmina Riuipullensis són una constatació més del pes de la Cultura Catalana i, no en segon lloc, del dret a disposar d’estructures pròpies d’estat per enaltir-la i, en atenció a la importància que té dins de la història de la humanitat, divulgar-la arreu del món com li correspon per esbucar el mur de silenci imposat.


*     *     *
Il·lustració superior: fragment d’una obra de
Dante Gabriel Rossetti (1828-1882)
*     *     *

Carmina Burana (1230)

Gairebé tothom coneix o ha sentit parlar dels Carmina Burana; cançons trobades a l’abadia benedictina de Bura, el nom llatí de la ciutat de Beuern a Baviera. El còdex recull 300 rimes, majoritàriament en llatí i, en menor quantitat, en germànic i francès antics, escrites la dècada de 1230. Els autors eren estudiants i clergues que, en bona part, transcrivien cançons originàries d’Occitània, la Corona d’Aragó (sobretot de la part continental del Regne de Mallorca), Anglaterra, Escòcia, França i Alemanya. A imitació de les lletanies de l’Antic Testament, són un cant a l’hedonisme en totes les expressions (l’amor carnal, el gaudi de la natura, el menjar i el beure…), amb una dura crítica al poder i, molt especialment, a la jerarquia eclesiàstica. Es varen trobar l’any 1803 i, l’any 1937, el compositor nazi Carl Orff (1895-1982) en va popularitzar una part amb una cantata molt efectista. (1)

Carmina Riuipullensia
La gran popularitat dels
Carmina Burana contrasta amb el desconeixement general dels Carmina Riuipullensia, un conjunt integrat per més de vuitanta obres escrites entre el s. x i el s. xiv. Potser l’apartat més conegut del cançoner de Ripoll és el manuscrit 129, estudiat per Martí de Riquer (Barcelona, 1914), escrit en català i occità devers l’any 1347, amb referències al rei de Mallorca. No tant conegut, però molt anterior i possiblement més interessant és el manuscrit 74, descobert per Lluís Nicolau d’Olwer (Barcelona, 1888 – Mèxic, 1961) que, l’any 1923, va editar dins de L’escola poètica de Ripoll en els segles X-XIII, un treball que va obtenir l’elogi immediat d’Octavi Saltor (1902-1982) i de l’investigador i poeta italià Vicenzzo Ussani (1870-1952). Instaurada la Dictadura de Primo de Rivera el mateix any de l’edició, es va esvair el ressò internacional que mereixia el descobriment. Tot i el silenci que li dedicaren, l’any 1928 es va publicar a París Les glossaires de Ripoll.

L’anònim enamorat (1150-1200)

El manuscrit està integrat per trenta-nou poemes, escrits per algú amb voluntat inequívoca de no ser descobert, en llatí, a doble columna i aprofitant les pàgines en blanc del Liber glossarum et etymologium, un còdex en pergamí del s. x. Possiblement per estar endinsat dins d’una altra obra, el poemari no apareixia explícitament a l’inventari que va fer l’any 1823 Pròsper de Bofarull (Reus, 1777 – Barcelona 1859), tot i que l’arxiver quan parla del Liber glossarum brinda una pista quan adverteix que podria contenir «altres pergamins que mereixen ser examinats detingudament». A la meitat de les composicions apareix el nom dels poetes, però n’hi ha vint, d’un alt contingut eròtic, que pertanyen a un autor que reconeix descriure “el joc de Venus” i “les ferides que fa l’amor”. (2) Els paleògrafs no s’acaben de posar d’acord si els poemes són originals o si són obra d’un copista ni, fins i tot en el segon cas, si el copista podria també ser-ne l’autor. Si els primers estudis asseguraven que els versos s’havien escrit el darrer terç del s. xii, els estudis posteriors els situen uns anys abans, sempre dins de la segona meitat d’aquell segle, però en tot cas, dues generacions abans que els Carmina Burana. Lluís Nicolau d’Olwer apuntà la possibilitat de ser obra d’Artur de Mont, un monjo que l’any 1173 feia de copista a Ripoll i que té una lletra carolíngia similar a la dels poemes, però finalment, atesa la impossibilitat de certificar l’autoria amb el mínim rigor, optà per atribuir el poemari a un Anònim Enamorat i amb aquest nom és reconegut el conjunt.

Qui era aquell enamorat?
Tot apunta, com en el cas del
Carmina Burana, que els versos varen ser escrits per un estudiant o un monjo de Ripoll. El fet de no haver trobat aquella cal·ligrafia en documents posteriors, permet pensar que, fos qui fos, l’autor va abandonar el convent. El contingut dels poemes complementa la tesi, perquè l’exaltació de l’hedonisme no lliga amb la vida conventual. Cap a on va partir l’enamorat? Va fer-ho al darrera de Judit, la dona a qui esmenta? Per situar-nos en el temps, l’autor era coetani dels destacats trobadors catalans Guillem de Berguedà (1130-1196), Guillem de Cabestany (?-1212) i el rei Alfons I (1154-1196), conegut com el cast o també el trobador i avi de Jaume I (1208-1276). Durant la baixa edat mitjana, els joglars i els trobadors assumien la funció de comunicadors i de cronistes socials. Amb les seves cançons divulgaven històries, relataven desgràcies, escarnien els governants i procuraven entretenir i divertir. Entre els trobadors, ocupaven un lloc especial els goliards. Aquest nom, derivat segons alguns de Goliat per la semblança fonètica, sembla que ve del llatí gulus i equivaldria a golafres. Es tractava de frares que abandonaven la vida conventual i, com a clerici vagantes, es convertien en nòmades. Sobrevivien gràcies a les almoines i, coneixedors del llatí i de la música, es dedicaven a cantar romanços sobre el sexe, el joc, el menjar i el beure per les places i tavernes dels pobles d’Europa. Va esdevenir aquell anònim enamorat un goliard? És possible. En qualsevol cas, seria convenient aprofundir en l’estudi de tot el conjunt del cançoner de Ripoll i establir lligams amb la poesia trobadoresca del moment escrita en occità i provençal.

La feina urgent d’esbaldregar els silencis
El llarg silenci, d’ençà del descobriment fet per
Lluís Nicolau d’Olwer, és una mostra més que delata la ignomínia que amara (i amaga) la Cultura Catalana. Hi ha una constant al llarg dels darrers tres-cents anys d’història del nostre poble: la manipulació de fets notables i la usurpació d’autors. Quan aquests fets i aquests noms no es poden robar, quan no poden ser absorbits i integrats en el patrimoni d’una altra cultura, aleshores pateixen l’oblit, el silenci i, si és possible, la desintegració. Passa d’hora de rebutjar amb contundència tots els atacs que es fan als partidaris del revisionisme històric, perquè està més que justificat.

Jaume Arnella, el primer divulgador

Verge pura, què et detura?
Vine ja als meus braços!
Cap més dea no em recrea
amb tan dolços llaços.
Oh, lasciva, que em captiva
amb posats ingenus!
En el centre del teu ventre,
borrissol de Venus.

Sortosament, Jaume Arnella (Barcelona, 1942) va tenir l’esma de rescatar de l’oblit alguns dels poemes de l’Anònim Enamorat, traduïts per Joan Soler i Amigó (Badalona, 1941), i va enregistrar el CD Eròtica Monàstica l’any 1994. (3) Aquella primera mostra en català dels versos que havia transcrit en llatí l’any 1923 Lluís Nicolau d’Olwer, va ser una aportació cultural de primer ordre i, per a molta de gent com jo, el primer descobriment. Arnella és un excel·lent trobador i joglar que, sempre carregat de romanços i armat de la més sana de les ironies, sap fer ús d’una gran habilitat com a comunicador per explicar-nos històries i llegendes. La seva llarga trajectòria (Grup de Folk, Els Sapastres, Orquestina Galana…) ens ha lliurat present de cançons de taverna (qui no ha cantat Les rondes del vi?, qui no ha escoltat La timba de les cartes?), de ball, de festa i d’amor. Ens ha recordat figures com Quico Sabaté (1915-1960) i enaltit com tocava (ep, i quan tocava!) lluitadors compromesos com Lluís Maria Xirinacs (1932-2007). Aquest és el corpus del cant que ens lliura Arnella i que volem nostre: música del poble i música de l’ànima!

L’any següent del CD, el 1995, Ramon Sargatal (Ripoll, 1955) va publicar una traducció al català dels versos de l’Anònim Enamorat i el 2009, Jordi Raventós (Martorell, 1970) publicaria una segona traducció catalana. L’obra, de moment, és a disposició de lectura. Potser qualque dia serà objecte d’una millor i major valoració en consonància al contingut i a l’antiguitat. Qui sap si fins i tot serà esmentada en els nostres llibres d’història com ho són altres obres foranes posteriors!

 

(1) Tot i que el nazisme de l’autor s’ha intentat encobrir al màxim, Orff va fer l’obertura musical dels jocs olímpics de 1936 i va negar auxili al musicòleg Kurt Huber (1893-1943), creador de la Rosa Blanca, l’exemplar associació de resistència pacífica contra el nazisme. Huber seria decapitat com, després, les persones que feren una recollida solidària per tal de mantenir la vídua. Carl Orff, en canvi, afegia Heil, Hitler! a la signatura, demanava en els concerts que el públic fes la salutació nazi, l’any 1944 va fer una Oda a Horaci dedicada al fhürer i va ser inclòs a la llista Gottbergnadesten d’artistes protegits.

(2) (1) Quomodo primum amavit, (2) Ubi primum vidi amicam, (3) Laudes amice, (4) Quomodo pirus convenimus, (5 i 6) Ad amicam, (7) De somnio, (8) Aliud somnium, (9) Ad amicam, (10) Quare Cupidini militaverim, (11) Ad Comitissam Frantie, (12) Laudes alterius amice, (13) Ad amicam, (14) Amice de adventu, (15) Ad amicam, (16) De amore, (17) De estate, (18) Lamentatio pro separatione amice, (i 20) Ad desertam amicam. Alguns títols, així com les paraules que podien comprometre l’autor, apareixien invertides, en un intent més d’encriptar la feina clandestina. El 3, per exemple, figura titulat Ecima sedual.

(3) En clicar l’enllaç podeu escoltar un dels poemes de l’Anònim Enamorat cantat i presentat per Jaume Arnella. El començament ja ho diu tot: “Curiosament aquestes coses no solen sortir en els llibres d’història!”

http://www.youtube.com/watch?v=XzXazglpwfE

Aquesta entrada s'ha publicat en HISTÒRIES AMAGADES el 28 d'abril de 2013 per Bartomeu Mestre i Sureda

  1. Sens dubte, no hi ha en tot Europa una realitat cultural, lingüística i nacional tan gran i, alhora, tan censurada, silenciada i amagada com la Nació Catalana.  La dimensió de la nostra Nació i el seu oblit planificat per motius geopolítics és comparable al gran escàndol de l’Orient Mitjà, que és el Kurdistan.
    Una de les primeres tasques -i més urgents- que tendrà el nou Estat Català serà desenterrar, desempolsar i divulgar tant nacionalment com internacionalment l’immens tresor identitari que ens agermana a tots, de Salses a Guardamar i de Fraga a l’Alguer i, alhora, ens decanta d’Espanya i de França.
     

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.