Etziba Balutxo...

Una esperança desfeta
una recança infinita
i una pàtria, tan petita,
que la somio completa!

L’esbocinada memòria
Que al fossar de les Moreres hi ha sang valenciana, mallorquina i eivissenca sol dir-se amb la boca petita. Això no obstant, el suport dels mallorquins va tenir una importància majúscula i, malgrat que encara ara no ha rebut el reconeixement merescut, està prou documentat. El març de 1705 arribaren a Barcelona un centenar d’artillers mallorquins per enfortir la defensa de la ciutat. El maig de 1707, just després de la derrota d’Almansa, altres cent cinquanta artillers de Mallorca es desplaçaren i s’instal·laren a Barcelona. Ja en la plenitud de la guerra, el 26 d’octubre de 1713 i protegides només per tres vaixells d’escorta, arribaren vint-i-cinc naus mallorquines, estibades de menjar, vi, farina i pólvora que també desembarcaren cinquanta-tres artillers experimentats, reclutats per Francesc Antoni Vidal i dirigits pel capità Joan Saurina i el tinent Bartomeu Ballester. Encara dia 9 de setembre de 1714, just dos dies abans de caure la ciutat, dues naus mallorquines varen esquivar el setge marítim de les tropes felipistes i desembarcaren menjar i armes. La gent, entusiasmada, atribuí el coratge dels mallorquins a un miracle de la Mare de Déu de la Mercè. Els desembarcats lluitaren fins al final a les ordres de Joan Baptista Basset, el general maulet valencià. Es distingiren amb valentia Francesc Costa i Francesc Rovira. A tot això, al llarg d’aquells anys, sovintejaven tant les barques del bou, principalment d’Alcúdia, Palma i Felanitx, que els barcelonins, en veure les naus mallorquines carregades de queviures, feren popular la dita: “Pólvora i farina; arriba el rebost de Mallorca!”.
En temps moderns, a Barcelona s’han retut homenatges i reconeixements públics al general Basset i als regiments valencians, però no tinc cap notícia que s’hagi fet el mateix amb els herois mallorquins. Passa d’hora!

La caiguda de Mallorca (juny-juliol de 1715)
Caiguda Barcelona el setembre de 1714, el virrei de Mallorca, Josep Antoni de Rubí i de Boixadors es negà a capitular davant dels emisaris de Felip V. Fins i tot, dia 13 d’octubre de 1714 refusà l’oferiment del comandant Dancourt que li donava 100.000 escuts si es rendia. Rubí reclamà l’auxili de Nàpols, però no arribà. Dia 16 de juny de 1715 l’exèrcit franco-espanyol, sota les ordres de Claude François Bidal (1665-1743), designat marqués d’Asfeld i anys després mariscal de França, va desembarcar a Cala Ferrera, Cala Llonga i Cala Figuera amb deu mil soldats d’infanteria i un fort contingent de cavalleria i d’artilleria. El cavaller d’Asfeld havia participat a la batalla d’Almansa i dirigit el sàdic extermini i incendi de Xàtiva. Després va atacar Tortosa i participà en el setge de Barcelona de 1714. Ara, nou mesos després, comandava les tropes que havien de fer caure Mallorca, com a darrer territori de la resistència.

Felanitx, poble de patriotes
En parlar de felanitxers, apareixen els noms de Joanot Colom (?-1523), Pere Oliver i Domenge (1886-1968) o Nadal Batle (1945-1997), per destacar tres defensors de la terra. En canvi, hi ha una ignorància general dels felanitxers que moriren en enfrontar-se a les tropes de Felip V que havien desembarcat aquell dia. El 16 de juny de 1715, a l’Horta del poble de Calonge, un improvisat exèrcit popular d’uns sis-cents felanitxers plantaren cara a les tropes borbòniques, ben armades i vint vegades superiors. El desigual combat va durar poc. Moriren alguns felanitxers (una trentena diu la crònica) i foren detinguts, entre d’altres, el prevere Antoni Obrador, l’escultor Pere Joan Codonyer, Joan Obrador Conco, Joan Vadell i Bernat Bordoy Albons. Dia 17, les tropes felipistes acamparen i feren nit a Felanitx, just al costat del Convent, a l’indret conegut com el Camp d’en Romaguera o, també, el Camp de la Traïció. L’exèrcit invasor només va fer estada al poble dos dies. Practicaren, segons Pere Xamena, “abusos i ultratges” . En partir, deixaren abandonat un canó que avui encara es pot veure, estalonat i castigat cap per avall davant la façana del Convent.

De Felanitx les tropes borbòniques anaren fins a Alcúdia on també hi va haver una tímida resistència i, després, cap a Palma. Dia 2 de juliol, Mallorca negociava la capitulació, amb un ambigu manteniment dels drets “a voluntat del rei” que no serien respectats. Finalment, dia 11, D’Asfeld entrava a Palma i se li lliuraren les claus de la ciutat. (3)

Una doble reparació imprescindible!
La memòria històrica no es pot circumscriure a la Guerra dels Tres Anys. Si avui ningú no s’imagina que Franco pugui donar nom al Born de Ciutat, hauria de blasmar igualment que a Palma el genocida cavaller d’Asfeld retoli el nom d’un carrer. Els fets descrits, tant la participació mallorquina a la defensa de Barcelona com la defensa de Mallorca, reclamen un tribut de reconeixement. En el primer cas, la iniciativa d’instruir la reparació deguda hauria de sorgir des de Barcelona, molt especialment de les institucions públiques i, més en concret, de l’Ajuntament i la Generalitat. En el segon, caldrà fer-ho des de Calonge, des de Felanitx, des de Palma… però obrint l’univers de participació.

Juliol de 2015; un projecte obert a Catalunya
Els pobles justs i savis enalteixen les actituds lleials dels seus ciutadans. Cada any es commemora a València el 25 d’abril de 1707 i al Principat de Catalunya l’11 de setembre de 1714. Quants de valencians o principatins han tingut qualque record a la caiguda de Mallorca?
D’aquella derrota, i del Decret de Nova Planta que se’n va derivar, varen venir gran part dels nostres mals actuals amb una retallada gegantina dels nostres drets i la instauració d’un règim de tipus colonial que perdura. Dia 16 de juny de 2015 farà tres segles en clau de l’enfrontament dels felanitxers a l’exèrcit de Felip V. Felanitx, en primera instància, però també Mallorca sencera i el conjunt de la nació catalana, tenen el deure pendent de corregir tan injust oblit. La data que marca el tricentenari del final d’aquella guerra és dia 11 de juliol de 2015.
Així les coses, des de la societat civil, caldrà enllestir una proposta per organitzar un conjunt d’actes (exposició, conferències, rapsòdia de poemes…) que haurien de concloure, per deixar constància del recordatori, amb instal·lar una placa al peu del canó del Convent, en el Camp de la Traïció, i qualque símbol escultòric a l’entorn del lloc de l’enfrontament a Calonge. Aquesta iniciativa ha de convidar, sense exclusions, totes les entitats de qualsevol indret del país que s’hi vulguin afegir. El desafiament públic roman obert. Ningú no hauria de fer els ulls grossos. Tal com cridaven els agermanats de Mallorca: Pac qui deu!

(1) Editat per Memorial 1714 l’opuscle va servir de catàleg de l’exposició. Presentat pel president de l’entitat, Jordi Miravet, els escrits de Jordi Peñarroja aporten retalls biogràfics: Antoni de Peguera, Jordi de Hessen-Darmstadt, Pere Joan Barceló, el “Carrasclet”, Francesc Macià i Ambert,”Bac de Roda”, Josep Moragues, Rafel Nebot, Joan Baptista de Cortada, Antoni de Villarroel, Sebastià de Dalmau, Rafael Casanoa i Comes, Joan Baptista Basset, Regiments valencians de fusellers de Sant Vicent Ferrer i M. D. dels Desemparats, Artillers mallorquins al setge de Barcelona, Marianna de Copons, Antoni Desvalls i de Vergós, Marquès de Poal, Manuel Desvalls i de Vergós, El Regiment de Sant Miquel i les companyies de fusellers aragonesos, Ermengol Amill, Dones de Barcelona, Pau Ignasi de Dalmases.

(2) No poden definir-se com a “nacionalistes” aquells partits polítics que esquarteren la seva acció territorial i l’adapten a les divisions administratives espanyola i francesa. Quina és la nació dels partits nacionalistes valencians, menorquins, mallorquins, principatins…? Amb la nació a Mallorca passa el que va passar amb la llengua. L’anomenaven mallorquí, vernacle, materna o, fins i tot, “la nostra”. Tot per no dir català. Els defensors dels eufemismes al·legaven pragmatisme i prudència. Amb la definició nacional passa tres quarts del mateix. Darrerament, molt més entre els joves militants dels partits illencs, s’ha enfortit un inexistent i irracional “balearisme” que fa un segle era patrimoni exclusiu de la dreta més espanyolista i ara, com els “catalunyesos” del Principat, fa el joc a l’esquarterament i afavoreix l’enfortiment de l’oprobi.

(3) A la magnífica pàgina de Llorenç Buades, d’on he extret la il·lustració, tot i que no esmenta l’enfrontament de la batalla de Calonge, hi trobareu una molt bona cronologia de la poc coneguda caiguda de Mallorca: http://www.ixent.org/milsetcents.html

POST SCRIPTUM (octubre de 2014) Arran d’aquest article, dia 5 de maig de 2013, per iniciativa d’un conjunt d’entitats culturals barcelonines (Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana, Memorial 1714, Indrets del Record, CAOC, Taller d’Història de Gràcia, Perenne Fossar de les Moreres, Patriotes per la Devolució, La Coronela, Germania Randa…), es va retre homenatge als mallorquins en un acte prou reeixit al Fossar de les Moreres. A la seu del Memorial 1714, a la mateixa plaça del fossar, es va instal·lar un plafó amb un extracte d’aquest article. D’aleshores ençà, he participat a diversos actes en record i homenatge a la participació dels valencians i els illencs a la defensa de Barcelona. El Districte de Gràcia (gener de 2014), el Born Centre Cultural (maig de 2014), la Universitat Catalana d’Estiu (agost de 2014) i l’Ateneu Barcelonés (setembre de 2014) ja s’han sumat a aquest reconeixement.

La premsa es va fer ressò de l’acte:

Dia vindrà que la Barcelona oficial, amb les seves institucions públiques al capdavant, retran el tribut de gratitud que deuen a la terra que més va aportar, en vides i en béns, a la defensa de la ciutat, tal com glossaren els contemporanis d’aquella guerra. La desmemòria de l’esquarterada i regionalista commemoració del “Tricentenari 1714”, amb un oblit ignominiós dels fusellers valencians i dels artillers i mariners eivissencs i mallorquins, contrasta amb un romanç d’agraïment a Mallorca de 1713: