EL DARRER MANUSCRIT (i 3)

Desprès de les presentacions de NIcolau Cañellas (1) i de Margalida Capellà (2), dia 30 de juny de 2010, al Centre de Cultura de Sa Nostra de Palma, vaig llegir el text que transcric.

*   *   *
Il·lustració d’Esperança Mestre

*   *   *

SÍ, JO VAIG CREMAR LA PELL DEL DRAC!


Si jo fos mínimament viu, per quedar com un sucre, em limitaria a agrair la vostra assistència, a la Fundació Sa Nostra i als amics que la regeixen la cessió d’aquest espai, i finalment em tocaria dir que els presentadors han parlat molt bé, que ho han dit tot i acabar amb un “no tinc paraules”. Però no és cert, tenc una xerrera que m’alça, tenim aquesta sala fins a les 21 h i no són temps de tudar res i, d’altra banda, qui no vol pols que no s’acosti a l’era. Aquests dos padrins joves, m’estimen i ens han embatumat amb mentides pietoses! Jo vull parlar d’allò que no surt al llibre, però que hi és. Vaig dibuixar la narració com aquell poema visual de Joan Brossa que mostra, sobre fons blanc i en lletres negres, un alfabet incomplet, on hi manquen la Ce, l’Hac i l’E que són les que, per absència, destaquen i conformen una elegia a Ernesto Guevara. La novel·la imita el poema i il·lumina allò que no hi ha: intel·ligència emocional; un cor ple de seny amb un cervell ple de tendresa. L’absència de les idees i dels sentiments és allò que sura al llarg del relat, per enyorar-les.

Aquesta novel·la esmussa! Com el guix quan gisca la pissarra o les ungles quan freguen una paret de calç. La narració té aquest objectiu: provocar una impressió aspra. No he escrit mai per agradar. Per agradar procuro altres habilitats. Jo escric per fer sentir la gent viva, per fer-la resistir, per dotar-la de coratge, per untar d’oli les frontisses del pensament; per inquietar! Aquest llibre fuig de les modes a l’ús a plena consciència. No és un manual d’autoajuda. No fa la patografia dels personatges ni força l’hermenèutica de desxifrar simbolismes ni l’eugenèsia d’analitzar mutacions de la condició humana. No és una novel·la negra, no hi ha coloraines, ni concessions, ni fantasies literàries. Per a no tenir no té ni un final sorprenent, perquè el final ja és al resum de la contracoberta. No és una novel·la d’estiu ni un llibre per passar gust, sinó una provocació, escrita sense pietat i defugint el lluïment.

És una fotografia sèpia, feta amb els ulls d’un monstre, de la reculada de Mallorca. Els ingredients són: estraperlo, contraban, olimpíada cultural, guerra, postguerra, fam, por, mort, el darrer vell marí, son coletes, congrés eucarístic, la nit de les verges, les matances, l’estreptomicina, les minyones, la misericòrdia, més fam, més por, més morts… Com a dramatis personae compareixen Eusebi Estada, Aurora Picornell, Pere Oliver i Domenge, Cosme Bauçà, Salvador Galmès, Perón, Salazar, Maria Antònia Salvà, el bisbe Miralles, Bayo, Plató, Maquiavel, a més de senyors, militars, maçons, xuetes, falangistes i capellans.

La idea ve d’enrere. L’any 1970, en sortir d’assajar de La Protectora, alguns comediants anàvem a fer un suret a la bodegueta El Quinto Toro que hi havia al cap de cantó just davant del teatre. A vegades, compareixia un personatge que feia ostentació d’haver matat en nom de Déu i de la Pàtria. Era un provocador alcoholitzat. L’amo en Biel, el taverner, aguantava les bravates amb un control exemplar, tenint en compte la seva peripècia vital. Havia pogut fugir a Menorca amb una barca que havia estat metrallada i l’havien donat per mort. De fet, sa mare va estar més d’un any a saber que s’havia salvat. Després d’un temps a la presó, va refer la vida com va poder. Aquells dos homes, el feixista i el republicà, eren els estereotips de dos móns extrems. El d’uns vençuts refugiats en el silenci i el d’uns vencedors exhibicionistes. Dos móns que no s’han esvaït, perquè s’ha pegat una portada a la memòria sense la terapèutica bugada reparadora. Els vençuts assumiren la culpabilitat dels vencedors i, per protegir les famílies, varen fer seu un discurs per exorcitzar qualsevol busca de venjança i d’odi.

La darreria dels anys 80 vaig fer feina a la barriada de Son Espanyolet. Allà vaig conèixer Magdalena Ripoll Ramon, esposa de Florenci Tor i Camprubí, cap de les forces d’assalt a qui Lluís Company designà responsable de la Junta de Defensa Passiva de Catalunya. Va desaparèixer el gener de 1939, poc després de néixer la seva única filla, Eva, sense saber que patia una acusada discapacitat mental. Na Magdalena, després de la guerra, va tornar a Mallorca i va dedicar la vida a atendre la filla i a mirar de saber què havia estat del seu marit. Les gestions que vaig fer amb Heribert Barrera no varen aclarir res i va morir abans de ser entrevistada per Llorenç Capellà, quan Eva, “la nena”, ja tenia 60 anys i romania a l’empara d’uns parents ingressada en un centre assistencial on moriria. En aquella barriada, vaig conèixer molta més gent que, a poc a poc, gosava trencar la por i el silenci. Em mostraren el carrer Triana que Emili Darder i Ventura Gassols havien inaugurat a nom de Francesc Macià, mai no reposat. Tot i la dignitat d’aquella gent, m’emmalaltia que es fessin perdonar amb un sentit de culpabilitat induïda; una síndrome similar a la de la dona maltractada. Malgrat tot, aquella gent a qui fregaven pels ulls la Victoria, embolicada amb la paga humiliant del 18 de juliol, feia un clam als valors humans. Vaig voler esbrinar si el seu cant a la concòrdia el compartien els vencedors. Puc assegurar-vos que, tret d’honorables però molt rares excepcions, no en sentien gens, de culpabilitat ni de vergonya. Això és el que he volgut mostrar en aquesta novel·la. La indignitat dels revoltats. Me’n fot si m’acusen de maniqueisme! La constatació de l’univers arrogant dels guanyadors i la humilitat dels humiliats és massa evident.

Com a fil conductor, he bastit la narració sobre la descapitalització del ferrocarril a Mallorca i, amb ella, l’anorreament de la cultura i de la convivència. En clau de romanç popular, les penúries de postguerra són com els vagons d’un tren que viatja cap a l’extinció. Permeteu-me que faci un particular homenatge als treballadors del tren de Mallorca que varen tenir el coratge de declarar-se en vaga dia 18 de juliol de 1936 i mantenir-la activa fins al 10 d’agost. El Correo de Mallorca dia 22 de juliol reproduïa un comunicat de García Ruíz: “Esta mañana he conferenciado con el personal de la Compañía de Ferrocarriles el cual me ha prometido que esta tarde reanudarán el trabajo”. Però això era mentida, perquè dia 15 d’agost el governador militar sàdicament amenaçava: “Para que sepáis a quienes me refiero os diré que son los que se encuentran en huelga de brazos caídos en las barriadas de La Libertad, Son Cok, Hostalets, Can Capas, Son Españolet, Creu Vermella etc. Si os escondéis os sacaré de vuestras cáscaras con un alfiler como se hace con los caracoles y si huís pensad que os perseguiré hasta exterminaros”. Aquella vaga va costar la vida a Miquel Femenies Mas, assassinat dia 9 d’agost en el camí dels Reis, Antoni Tomàs Prats, mort l’endemà, Bartomeu Sans Pons de Binissalem, assassinat dia 17, Antoni Ochogavia Cervera d’Alcúdia… Dels 800 empleats del ferrocarril, 200 foren processats i multats, 114 acomiadats i 65 varen desaparèixer. Pràcticament la meitat de la plantilla va ser víctima directa de la guerra i encara és l’hora que algú reti honors a una vaga que és un referent de dignitat. Aquelles persones que no calaren el cap davant de les armes mereixen un reconeixement que no arriba d’enlloc.

El títol del llibre és un suggeriment de l’editorial Columna. El que més s’escauria és Expiació, però un tal Ian McEwan em va gunayar per mà. Vaig pensar que podia fer un retruc i titular el meu Doble expiació, perquè mostra la formació malsana de la meva generació i la incomprensió que hem projectat als joves. Fa deu anys, l’historiador Arnau Company, em va presentar a un acte diguent: “Bartomeu Mestre és l’antítesi d’una cançó de bressol!”. Vull creure que no hi havia animus injuriandi, però de qui sóc l’antítesi és de la baronessa Tissen. Ja sabeu, la dona més intel·ligent del món, per allò que, de jove, es va casar amb un Tarzan i, de granadeta, amb un vell ric. Jo, a l’inrevés d’ella, de jove vaig anar sempre amb gent més vella i rica, ni que fos de saviesa, per veure si arribaria a cobrar seny i, constatada la inutilitat de l’intent, de gran m’estim més anar amb el jovent que si no és més sa, almenys té més marxa. Al cap i a la fi, aquest era el marc natural de relació dels socràtics. De jove, aprendre dels vells. De vell, ensinistrar (no “adiestrar”) els joves. Tot i això, ai làs!, la biologia delata i he de suportar que els joves em freguin pels ulls el món desequilibrat i injust, amb un nord i un sud d’opressors i oprimits, que els hi hem llegat.

Què ens han fet? Ens han ficat dins d’un motlle. Si la meva generació no ha avançat més en la lluita per les llibertats, no és perquè sigui una generació retuda o covarda, sinó perquè abans de l’alliberament social col·lectiu, li ha calgut una cosa més bàsica: l’alliberament personal. Marta Mata, impulsora de Rosa Sensat, va dir: «Les persones que ens educàrem a l’escola franquista mai no sabrem què hauria estat de nosaltres amb una altra formació.» Ens ha calgut fer com aquell drac de la rondalla que pregava a les fadrines que s’hi acostaven que l’escorxassin i cremassin la pell. Quan una valenta dona ho va fer, l’esclafit va bastir un gran jardí i el drac va recobrar la condició d’home lliure. Massa hem fet! Molt de mèrit tenim! Hem fet miracles! És cert que no tothom ha volgut cremar la pell de drac i alliberar-se. Educats en l’absència de valors i de civisme, amb lectures esbiaixades i consignes dirigides, el mal no és haver crescut sense llibertat. El mal pitjor és que n’hi ha que no han après a estimar la llibertat. Ara ja no n’aprendran mai! N’hi ha que se senten orgullosos d’exhibir els tatuatges i reconverteixen l’antiga escola nacionalcatolicista en la de l’educació per a la ciutadania. Així és com continua l’estafa de ficar els joves dins del motlle que esborra la memòria omplint-la d’inutilitats.

Els de la meva generació, la del Pelargón, la de la xocolata Rosselló (tres pastilles un velló), la dels qui encara vàrem anar a comprar llibres prohibits a Andorra, si qualque vespre feim llarg, som capaços de recitar estupideses com La canción del Pirata. Si parlam de cançons, la cosa empitjora. Ningú no sap T’estim i t’estimaré, proscrita pel franquisme, però sí la muñeca (naturalment vestida de azul) i els cançoners de l’església i del franquisme: Perdona a tu pueblo, Señor, Me lo dijo Pérez o el projecte poc ecològic de construir un puente desde Valencia hasta Mallorca. El mal és que tot això usurpa l’espai mental que hauria de pertànyer al lliure pensament, desert avui d’intel·lectuals. Intel·lectuals? On és la crítica sempre necessària? Com així tants de silencis que enterren el clam de Toni Roig “no ens fareu callar”? Com així augmenten els promotors culturals subvencionats que fan desfilar escriptors i glosadors com a bufons davant de les autoritats? Si la classe política ens fa la guitza és gràcies al col·laboracionisme mesell. La transformació brutal que pateix Mallorca compta amb els ulls grossos dels il·lustrats de lloguer i la mirada perduda d’una classe política nefasta que es limita a obeir els interessos dels poders fàctics, als quals patrocina mentre retalla drets i conquestes socials a treballadors i pensionistes. Així es produeix la nostra descapitalització creixent i incrementa la subordinació a un estat que no només no ens defensa, sinó que, amb els doblers que ens espolia, ens etnocida com a poble. Ara toca la unificació de les caixes d’estalvis, prèvia a la privatització, feta, sota amenaces neoliberals, amb claudicacions i silencis a favor del centralisme!

Que diantres fan els nostres mals governs amb els tres eixos bàsics de qualsevol poble: la cultura, el territori i l’economia? Què fan? Què ens fan? Ens fan passar pel motlle. Just acabada la revolta feixista militar de 1936, amb mig milió de morts i milions de víctimes, Franco va decretar aixecar monuments als “caídos por Dios y por España como recordatorio perenne de sus virtudes y ejemplos”. La Feixina, s’aixecà per subscripció amb les aportacions de Mussolini, Hitler, Franco, nazis alemanys, feixistes italians, falangistes espanyols i un parell de centenars d’errats de comptes! El conjunt monumental va ser inaugurat per Franco el maig de 1947 amb un nom premonitori: Inmortalidad! Sabeu com així fa 22 m.? El projecte ho explica: «El monumento ha de ser descubierto desde el mar para que los navíos que lo crucen puedan tributar un emocionante grito de “Presentes” y “Arriba España”». La subscripció popular no va recaptar ni la meitat del pressupost i es completà amb els doblers confiscats als republicans per la Comissió Depuradora. Ara, quan encara no s’ha rescabalat als familiars d’Emili Darder i d’altres víctimes l’espoliació practicada pels insurrectes, els actuals gestors municipals de Palma, en una doble ignomínia, obliguen les víctimes a compartir el monument amb els botxins! Ens fan passar pel motlle per donar-nos forma a tots, vencedors i vençuts, de petits monòlits. L’actual equip de govern no és, com els predecessors, responsable per desídia. Els d’ara no només no rompen el motlle, sinó que el segellen i revaliden. Són, per tant, agents actius del franquisme. Com que no els va agradar l’informe encarregat a Catalina Cantarelles, en varen demanar un altre ajustat a les seves intencions. No s’acosta això a la conjugació exacta del verb prevaricar? La doctora Cantarelles va deixar clar que el monument no té cap valor. Jo vull afegir que el primer patrimoni cultural a defensar és la dignitat humana. I si hi ha pedres que la profanen, si hi ha persones que encara avui se senten vexades i humiliades, primer són les persones que no les pedres! Cal esbaldregar el monòlit de la Feixina i tots els monòlits a escala que hi ha enquistats en el cervell dels qui l’avalen. La deficient llei de la Memòria Històrica no es va fer per mantenir erecte el monòlit feixista més gran del món; un monument aixecat per Hitler, Mussolini i Franco! Si encara avui, els vençuts no han esvaït el dèficit democràtic és perquè hi ha venuts que serven la ignomínia.

La novel·la acaba l’any 1968. Han passat més de 40 anys d’aleshores ençà. Quin és el llegat que tenim? Quin és l’estat actual del neofranquisme emergent? No només venim d’un silenci; hi vivim! L’Espanya plural, plurinacional i plurilingüística no existeix. Allò que hi ha és un estat imposat i mal compost el s. xviii per la força de les armes i refundat l’any 1939 per la mateixa força. Espanya és un castell de palla aferrada amb saliva dejuna i palplantat enmig d’un torrent sec a l’espera d’una ploguda alliberadora; és una casa de cartró amb les portes de la història mal tancades. Espanya no té tradició democràtica. Fa els ulls grossos als abusos per no haver d’exemplaritzar les solucions. Voleu 10, 100, 1000 mostres de dèficits democràtics, alguns exemples ni que sigui?

    • Espanya ha fabricat unes autonomies de jugueta. Primer ens espolia, després ens fa creure que no ens sabem governar, que som uns corruptes i que allò dolent no és el colonialisme, sinó l’autonomia. Espanya practica el cinisme més descarat: ens aplica l’espoliació més brutal d’Europa i, després, ens critica l’alt endeutament autonòmic!

    • El cavaller d’Aspheld, el genocida francès que va desembarcar a Cala Llonga el 1715 per imposar-nos el Decret de Nova Planta, disposa d’un carrer mentre romanen dins l’anonimat els felanitxers que s’hi enfrontaren i moriren per defensar Mallorca: Antoni Obrador, Antoni Oliver, Pere Joan Codonyer, Joan Obrador Conco, Bernat Bordoy, Joan Vadell, entre d’altres ignorats

    • Joan March, l’espónsor de Franco, patrocinador de la insurrecció armada que provocà mig milió de morts, té una avinguda a Ciutat amb la placa més gran de tot l’estat, estampada, per a major oprobi, allà on hi havia Can Mir, des d’on es treia la gent per matar a les voreres dels camins o als cementiris

    • La separació dels poders és una pantomima des del moment que els polítics intervenen en la designació dels jutges i aquests, part damunt del dret en majúscules, burlen la sobirania popular i sentencien, en el cas de l’Estatut, sobre allò que és un pacte entre l’Estat i Catalunya aprovat per les institucions i, sobretot, validat per la ciutadania

    • Espanya s’esqueixa la camisa contra la carta de les Nacions Unides favorable al dret d’autodeterminació, però aplaudeix les paraules de Joan Carles I de novembre de 1993 a Jerusalem: El proceso de paz debe garantizar a todos los pueblos el pleno ejercicio de sus derechos y libertades fundamentales, incluido el derecho a la libre autodeterminación del pueblo palestino

    • Els casos de profanació amb impunitat dels drets civils en matèria lingüística per part dels servidors públics són habituals a Mallorca. Doncs, el personatge de la citació anterior, l’abril de 2001, deia: Nunca fue la nuestra lengua de imposición, sino de encuentro. A nadie se le obligó nunca a hablar en castellano. Fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo, por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes

    • Els col·legis d’advocats i els juristes no piulen davant la il·legalització dels grups que no condemnen la violència gràcies a una llei aprovada per un partit polític que es nega a condemnar els crims del franquisme. És més, quan Batasuna anuncià el compromís a favor de la via pacífica al costat d’un partit democràtic, en comptes d’aplaudir el pas, a Madrid amenaçaren d’il·legalitzar les llistes d’Euzko Alkartsuna. Com quedem? És la violència allò que s’ha de desterrar o l’objectiu és fer el joc brut antidemocràtic per mantenir un bloc ultranacionalista PP-PSOE al País Basc?

    • En contraposició a la persecució ideològica anterior, Falange Española, el Foro d’Ermua i el col·lectiu Manos Límpias reivindiquen restaurar la pena de mort i no només no són processats ni il·legalitzats amb la mateixa llei, sinó que la judicatura accepta a tràmit les seves denúncies orientades a impedir investigar les matances i exhumar les fosses de la guerra

    • La Constitució ens declara a tots iguals, però no permet que ningú de vosaltres ni dels vostres fills arribi a ser cap d’estat, un dret que es reserva només a una família, per decisió del dictador que acabà amb la Constitució republicana

    • La Constitució obliga l’exèrcit a intervenir per defensar la unitat d’Espanya i estableix una situació pitjor que la del franquisme, perquè l’any 1969 la Guinea no hauria pogut proclamar la independència sense vessar una gota de sang

    • Es fa una llei d’igualtat digna d’encomi, però ai las si ets gai i et fas guàrdia civil! A més, la llei d’igualtat no corregeix una Constitució que provocarà que Felip de Borbó faci que les seves germanes grans arribin a jaies-paies amb el sarcàstic títol d’infantes, el mateix d’aquella dona mostatxuda i malcarada que, a Felanitx, va insultar Sant Joan Pelós i li va dir mamarratxo. Si mirau les fotos, destriareu bé qui era, qui són avui, els mamarratxos

    • Espanya un estat teòricament laic fomenta i exhibeix la participació activa dels alts càrrecs a les cerimònies religioses i permet que, a les escoles concertades i hospitals subvencionats, hi hagi signes de la religió catòlica mentre comença a prohibir l’ús personal d’altres signes d’adscripció a religions emergents que, amb aquest precedent, tendiran al conflicte per canviar el sentit del discrim

    • Espanya no només tolera la tortura d’animals, sinó que, a una de les majors barbaritats públiques, l’anomena “fiesta nacional”

    • Els mateixos sindicats espanyols CCOO i UGT que defensen el dret d’autodeterminació del Sahara ataquen Ibarretxe i l’acusen d’antidemocràtic simplement per voler fer una consulta al poble que l’ha fet lehendakari

    • Som l’únic territori del món on els criminals de guerra i de postguerra s’han passejat a lloure, perquè són intocables. Aquí no es poden desemmascarar els botxins i es potencia l’oblit i la humiliació de les víctimes que continuen enterrades i desprotegides

    • Ramon Socias, per justificar els abusos practicats contra catalanoparlants, amolla que els que tenen conflictes lingüístics són persones desafectes. Ni Franco i la seva confabulació maçònicajudeomarxista ho diria més clar!

    • Els historiadors i periodistes accepten el terme “transició democràtica” per emmascarar allò que, en rigor, no és altra cosa que una restauració borbònica

    • Espanya diu que parlar amb ETA, com els anglesos amb l’IRA, és un xantatge a la democràcia. Negociar amb pirates de Somàlia, una acció humanitària

    • Els partits ultranacionalistes, el PSOE i el PP, abominen dels “nacionalismes”

    • Durant l’actual legislatura s’ha tallat la visió de TV3, cosa que no s’havia fet amb cap dels governs anteriors ni les bombes de Kaime Martorell

    • Una donació a l’antiga Diputació feta per Saridakis amb la condició que fos un museu públic i de franc pels mallorquins ens ha estat furtada profanant el llegat i la voluntat del titular

    • El virrei d’Espanya tolera que les forces públiques que patrocinam a les seves ordres profanin els drets civils de qui hauria de protegir

    • Les flagrant vulneracions dels Drets Humans, de la Constitució espanyola i de l’Estatut d’Autonomia, quant a l’ús d’una llengua oficial, no motiva la intervenció del fiscal general de l’estat

    • Espanya profana l’obligació constitucional de defensar totes les llengües de l’Estat i, a diferència de Suïssa, Canadà i d’altres estats moderns, es dedica a impedir i censurar allò que protegeix la declaració universal dels drets humans. A les institucions de l’Estat no es pot utilitzar el català

    • Espanya fa mans i mànigues, amb actuacions de rata de claveguera, per evitar que com altres nacions sense estat (Escòcia, Irlanda, Gal·les i Anglaterra tantes més) puguin disposar de seleccions esportives pròpies

    • Espanya no ha volgut reivindicar l’himne de les Nacions Unides que el seu autor, Pau Casals, estrenà a Nova York l’any 1971, senzillament, perquè en aquell acte va proclamar I am a catalan!

    • Arran de la dura sentència del Tribunal dels Drets Humans d’Estrasburg quan, l’octubre de 2004, condemnà la justícia espanyola a assumir totes les costes i a indemnitzar amb 8.000 € cada denunciant per no haver investigat les tortures fetes a dotzenes d’independentistes, no va rellevar el jutge Baltasar Garzón, responsable de les detencions abusives, per desatendre les denúncies. Ara, en canvi, el tenen suspès per intentar defensar unes altres víctimes.

    • El Defensor del Poble, un ultrasionista que poques setmanes abans del 23-F acceptà fer part d’un “gobierno de salvación nacional”, presidit per Alfonso Armada, denuncia, fent costat al PP que l’ha designat pel càrrec, un estatut refrendat pel poble!

    • L’Església espanyola, la mateixa que declarà “cruzada nacional” l’aixecament militar, ha fet santificar com a màrtirs els clergues assassinats addictes als insurrectes, marginant els capellans bascos assassinats per Franco o, aquí a Mallorca, el capellà Jeroni Alomar, Poquet, afusellat per la falange per haver brindat assistència a uns fugitius de la matança

    • La caverna acusa Joan Laporta de fer política a l’esport per haver dit que és català i independentista quan no han dit res mai de les declaracions de Núñez, Gaspart i Rossell manifestant-se espanyols i dependentistes

    • Les autoritats esportives multen i intenten inhabilitar Pep Guardiola per dir mentider a un àrbitre quan no varen fer res a Bernd Shuster per criticar un àrbitre pel fet de ser català. SOS Racisme tampoc no va dir res!

    • Espanya, des de la Meseta decideix sobre les nostres costes i fa tomar una casa quasi centenària a Cala Tuent mentre legisla i decreta, prevaricant a les totes, la protecció d’una piscina que barra el pas per la vorera de mar, només perquè pertany a un poderós que els té acoquinats amb guillotines de diari

    • Espanya impedeix que els catalans puguin parlar la seva llengua al Congrés dels Diputats mentre que Sarkozí pot parlar-hi en francès o Busch en anglès

    • Espanya no vol que el català vagi més enllà del territoris autonòmics, mentre amb els nostres doblers obri i subvenciona casals del Instituto Cervantes arrreu

    • Entitats altre temps vindicatives i defensores del país, fan el joc i, afectades per la patologia del colonitzat, convoquen manifestacions contra la corrupció a la menuda quan mai no ho han fet contra l’espoliació fiscal més abusiva de tota Europa que constitueix el vertader gran robatori a tota la ciutadania d’aquesta terra

    • Declaren Palma “ciutat refugi per a escriptors perseguits” i ho fan els mateixos que seleccionen pregoners i glosadors entre aduladors, totmhobec i amendic mentre exclouen veus incòmodes només preservades per associacions o gremis

    • Espanya pateix d’eufòria roja. La gent crida enfervorida com el 36: a por ellos!”. Però la immundícia no és cosa del populacho. El divendres 25 de juny de 2010, Felip VI Esperaser va dir: Nuestra selección tiene el deber de actuar como se espera de ella y hoy ha de mostrar los dientes a Chile. Tots els cortesans s’aixecaren a aplaudir. El comitè antiviolència era de vacances!

Hi ha dotzenes i dotzenes de dèficits democràtics com aquests. En definitiva, li diuen democràcia i no ho és! I davant de tot això, què? Davant de tot això, tres coses: ironia, coratge i resistència!

La ironia, característica del nostre poble, és l’art de l’equilibri capaç de burlar-se de la injustícia sense que la justícia pugui burlar-se encara més de tu. (!). La gent de Son Espanyolet de qui us he parlat, m’explicava que travessaven la Riera pel pont dels Instituts, perquè era l’únic des d’on no es veia l’estaca de la ignomínia. Doncs la gent de Santa Catalina ironitzava i ironitza encara amb aquesta cançó:

Som de Santa Catalina,

noltros som de s’Arraval,

quan no tenim orinal

‘nam a pixar a sa Feixina!

El coratge és la poció màgica per continuar lluitant a favor de les llibertats, un objectiu que no té data de caducitat i no prescriu mai a diferència dels delictes. La resistència és la força que acompanya la nostra lluita i ens fa veure que no és una carrera de velocitat, sinó una marató. Per assolir una gran empresa no hem de pegar fues! Així, doncs, la nostra argúcia ha de ser aquesta: sota el paraigües de la ironia, coratge per a resistir i resistència per a cobrar coratge! Amb aquest consell, reclam als joves menyspreu per als venuts, però respecte per als vençuts!

Ara és quan vull respondre la pregunta que amara aquest discurs embafador: som una generació de fracassats?, d’amargats?, de gent frustrada? Jo no m’hi sent! Al contrari, em satisfà sentir-me al costat dels vençuts i molt lluny dels venuts, però, sobretot, em satisfà haver esbaldregat el motlle, perquè això m’ha fet tenir i mantenir ideals. Lluitar contra el que representa el motlle m’ha dotat de coratge i, durant les travessies del desert com la d’ara, m’ha fet fort en la resistència. En definitiva, aquesta lluita ha estat, és i ho serà fins que el cos aguanti, la meva raó de ser. Sentiu-vos-hi convocats que entre tots ho podem tot. Si acceptau la convidada, donareu més valor i més sentit a les vostres vides! Em satisfà dir que jo he fet la meva personal demolició del far que els neofranquistes mantenen molt més clavat i encimentat en el cervell que en els peus de la Riera a Palma. Tothom pot fer-ho. Amb ironia, coratge i resistència. Sí, jo vaig cremar la pell del drac! TOTHOM POT FER-HO!

 

 Presentació de Nicolau Cañellas:
(1) http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/242599

 Presentació de Margalida Capellà:
(2) http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/242602

PS.- En arxius adjunt, hi ha algunes crítiques a la novel·la.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.