Etziba Balutxo...

Com a continuació de la presentació de la novel·la a Palma, transcric la intervenció de Margalida Capellà. (*)

*   *   *

Senyores i senyors, amics i amigues, bon vespre a tots.

El 14 d’octubre de 1968, Macià Gomis Garcies, pres a una cel·la del quarter de la Guàrdia Civil de Felanitx, entregà a mossèn Jaume Gelabert i Bestard, aleshores vicari del poble, un centenar de folis manuscrits per les dues cares amb el prec que els publicàs. Quaranta anys després, el capellà, decideix complir la darrera voluntat del pres, que s’havia suïcidat aquella mateixa nit, la del 14 al 15 d’octubre de 1968. Ens trobam davant una confessió sense penediment: la d’un home que des dels codis ètics establerts presenta un comportament anormal, però que tanmateix té capacitat per a raonar i justificar les decisions que pren i executa. Llegint el manuscrit de Macià Gomis Garcies he recordat una entrevista que va publicar un diari palmesà (i que malauradament he extraviat) amb Joan de Mina, un pagès que va viure entre els segles XIX i XX, criminal a sou, coetani de l’anomenada Colla de Selva, condemnat a mort als vuitanta i tants d’anys (amb sentència commutada per cadena perpètua). Joan de Mina, com Macià Gomis Garcies, desconeixia el sentit de culpabilitat i els seus atemptats contra vides i hisendes formaven part de la cultura del viure i del sobreviure. Desconec si Bartomeu Mestre ha llegit aquesta entrevista, però la semblança entre els dos personatges, en Joan de Mina i en Macià Gomis Garcies, és enorme, i no fa més que posar en relleu els coneixements de Mestre tocant a antropologia cultural.

Les memòries de Macià Gomis són l’origen d’El Darrer Manuscrit, la primera novel·la del meu amic, Bartomeu Mestre, amb la qual confirma la seva talla d’observador atent. Descriu escenes de costums, algunes les he viscut, amb una fidelitat absoluta, fruit d’una memòria prodigiosa. Quina enveja em fas, Tomeu…! El Darrer Manuscrit esdevé un document importantíssim de la vida a Mallorca de bona part del segle XX, ple de cites, gloses i documents d’importància evident. Hi trobam, per exemple, el missatge de les paperetes que deixaven caure els avions republicans damunt les trinxeres dels sublevats, extret d’un pròleg d’Antoni Maria Sbert a l’Art de la Guerra, en una edició que va publicar la Generalitat l’any 1937, i que per la seva ètica i estètica, m’han de permetre llegir: “Mallorca, terra de pau, sang de catalans, llengua de Ramon Llull, presonera de forasters que no t’estimen ni et coneixen ni et volen més que perquè ets un castell de guerra. Mallorca! Imposa la teva pau als traïdors i als enganyats. Obre els braços a la Catalunya pairal que no vol conquistar-te: vol alliberar-te”. És perfecte.

Les confessions de Macià Gomis Garcies, lliurades al vicari de Felanitx, ens permeten retrocedir en el passat de manera que ens situen a la Mallorca de la primera meitat del segle XX. Ens parlen de costums, de formes de viure i de relació. I ens parlen de la Guerra Civil i de la postguerra, cosa que suposa una aposta molt arriscada de Bartomeu Mestre. Normalment els personatges literaris de dretes parlen a través de la ploma dels escriptors de dretes. No és freqüent trobar escriptors d’esquerres que escriguin una novel·la que narra els crims i els abusos que es perpetraren durant la Guerra Civil des del punt de vista d’un feixista i en primera persona. Però Bartomeu Mestre és agosarat, fins al punt que mereix esser considerat un Home de Combat, digne successor de mossèn Antoni Maria Alcover, sempre que comparem el coratge d’ambdós, mai la ideologia, diametralment oposada. La novel·la de Bartomeu Mestre, a part de l’eix argumental, conté un riquesa de records, d’anècdotes, de descripcions, explicades amb tant de detall que et transporten al moment en què es produïren, a la seva època. Fins i tot hi he trobat un comentari a aquella edició del Festival Internacional de la Cançó de Mallorca en que la cançó “Tot ja és mort”, amb música de Parera Fons i lletra d’Antoni Mus va quedar classificada en segon lloc. Una injustícia, talment, perquè va guanyar una tonada encomanadissa i buida. Jo em vaig enfadar molt…

Però bé… En El Darrer Manuscrit, més enllà de l’argument, nítid i perfectament traçat, hi ha subjacent la història d’una passió. Els personatges d’una novel·la han de tenir vida: vida pròpia, una vida que potser no té res a veure amb la realitat. Però, vulgues no vulgues, vida. I la vida, qualsevol vida, és passió. Bartomeu Mestre, en El Darrer Manuscrit, mescla passió i risc en un mateix còctel. Perquè entranya aventura i risc donar veu a un feixista que ens parla de la Mallorca que ha estimat i patit. Tot i que el senyor Ortega i Gasset cercava sovint la frase brillant, l’encertava de ple en dir que la persona és fruit de les circumstàncies que l’envolten: culturals, socials, religioses, polítiques. El personatge d’El Darrer Manuscrit viu la Mallorca rural i opressiva de començament del segle passat: l’autoritària, l’espartana, la clerical; però també l’altra: la polititzada, l’erotitzada, la vital. Pens que el lector situarà el narrador més a prop de les històries de to agredolç de Joan Rosselló de Son Fortesa, un escriptor no suficientment reconegut i amb un món inquietant, que del món idíl·lic que reflecteix Llorenç Riber a La minyonia d’un infant orat…

El protagonista de la novel·la, Macià Gomis Garcies, és un feixista descrit magistralment. Macià Gomis va anar al front de Punta de n’Amer quan desembarcaren les tropes de Bayo. Macià Gomis afusella, assassina sense cap escrúpol, perquè totes les seves accions tenen una justificació. Reproduesc una frase seva: “Quan no queda més remei, per defensar l’ordre, l’honor i la pàtria, s’ha d’estar disposat a qualsevol acció fins a morir, però, sobretot, s’ha d’estar disposat a fer una cosa molt més difícil i valenta: s’ha d’estar disposat a matar”. Macià Gomis va participar a les tretes de Can Mir, va afusellar gent a Manacor i a Porreres: matava on li ordenaven matar. Va fer molts de mèrits durant la Guerra Civil per a poder arribar a ser cap d’estació, perquè els trens eren la seva passió. I en aquest tema, en el del tren, trobam la poètica de la narració. Quan el tren només va servir per a carregar travesses i rails no el va voler anar a veure, el feixista Macià. Imaginava la imatge i la comparava amb la d’un mariner que crema la seva barca. “Coster d’oliveres i pinars, plana de vinyes, d’ametllers i de blat. Qui t’ha vista i qui te veu, Mallorca!” És una frase de Macià Gomis.

També vull dir que Macià Gomis parlant dels trens, de la conveniència d’aquest transport per a una illa com Mallorca, és un llibre obert i coincidesc amb ell. Jo vaig conèixer l’època del tren, a Montuïri, on vaig néixer. A la postguerra, amb el tren del matí arribaven les baratadores, dones que canviaven productes més urbans per productes rurals, per entendre’ns, sabó per patates, per exemple, i també, amb aquest mateix tren, arribaven els homes de la guerra, mutilats de guerra que cantaven, apostats a les cruïlles, i després demanaven la voluntat. Amb el tren que passava per Montuïri hi vaig veure arribar l’escriptora Cèlia Viñas Olivella, i el filòleg Manuel Sanchiz Guarner… Al Montuïri de la darreria dels anys quaranta i de la primeria dels cinquanta, anar a veure passar el tren era un divertimento. Aquells horabaixes de diumenge, freds i de sol malaltís: “Anam a veure passar el tren…?” I ja hi érem. Fum i carbonissa. Els nins i nines imitàvem el renou del tren: piiií-piiií! xuc-xuc…! Amb això vull dir que, al tren, el duc al cor, forma part de la meva infantesa, de manera que, encara que sols sigui per això, jo entenc la postura de Macià Gomis, a favor del tren i en contra del transport d’autocars. “Les carreteres han llavorat l’Illa”, comenta amb tota la raó del món. La vida de Macià Gomis Garcies coincideix cronològicament amb l’època del tren: en l’època en què el tren va permetre instal·lar a Mallorca la modernitat, des del moment que va facilitar la comunicació entre els diversos pobles i, sobretot amb Palma, i acabà amb el seu aïllament, la qual cosa afavorí una dinamització empresarial i econòmica, de progrés, en definitiva, del tot impensable. Macià Gomis Garcies treballarà a la companyia ferroviària i en serà un enamorat, del tren. Sap perfectament tot allò que suposa de positiu per a Mallorca. Sap que el tren es progrés, és riquesa, és comunicació. Quan té la certesa que la estructura serà desmantellada, cosa que va ocórrer realment entre 1964 i 1977, comprèn que li prenen la terra i alguna cosa més.

Tret d’això, Macià Gomis, no té part sana. Insistesc, Macià Gomis representa la figura del feixista pur: prepotent, egoista, beat, masclista… Un admirador de Hitler. En diu, de Hitler: “Hitler era el constructor d’un món sense paràsits, ni corruptes, ni bandits, ni marietes, ni jueus…” Sense conèixer-se, Llorenç Villalonga pensava de manera molt semblat. A un article publicat a El Día, el 24 de novembre de 1935, escrivia: “Mussolini y Hitler han hecho resurgir a dos pueblos que parecían próximos a hundirse. La historia señalará algún día a estos dos hombres como los que mejor han comprendido su época y como los más dotados de visión de futuro”. Es va equivocar de pam a pam, don Llorenç… Curiosament, com a molts d’altres feixistes, a Macià Gomis, Franco el va defraudar. De Franco en diu que era un “bosses tristes”. I és que Macià era més papista que el papa, més franquista que Franco. En realitat, el seu model ideològic era el que representava José Antonio. José Antonio, el que parlava dels “luceros”, el que amb la pistola a la butxaca afirmava que “ a los pueblos sólo los mueven los poetas”. Em permetin aclarir aquest punt. Un llibre titulat Nacional-Sindicalismo, i subtitulat Lecciones para las Flechas, editat per la Secció Femenina de FET i de les JONS que jo vaig estudiar a primer i a segon curs de batxillerat, ens plantejava aquesta pregunta: “¿Por qué dijo, José Antonio, que a los pueblos no los han movido nunca más que los poetas? Sortosament, la resposta, del tot coherent, venia a continuació: “Porque para que los pueblos cumplan su destino en la Historia, más que hombres prácticos necesitan genios creadores (poetas) que acierten con el camino que pasa por la eternidad”.

En contraposició al josep-antonià Macià Gomis, ens trobam amb la figura de Pau Balaguer, el seu ajudant a l’estació de la Pedrera. Pau Balaguer és una persona sensible. Crescut a la Misericòrdia, encarna totes les virtuts que li manquen a Macià Gomis. Amb la lectura d’El Darrer Manuscrit he recordat moltes coses. I una d’elles, sé que és un detall insignificant, però m’ha arribat a l’ànima i precisament ha estat arran de la història de Pau Balaguer. Pau parla de les Primeres Comunions que se celebraven a la Misericòrdia i descriu el pati, amb taules llargues per a l’àpat, adornades amb rams de nebulosa blanca. Rams de nebulosa…! Des de la meva infància, i mirin que han passat anys, no hi havia pensat més. Efectivament, les taules dels àpats de les Primeres Comunions s’ornaven amb rams de nebulosa blanca, no rosa, que també n’hi havia, de nebulosa rosa. Fins aquí has afinat, senyor Mestre, don Bartomeu. Tot allò que aporta a la novel·la Pau Balaguer, tot el seu món amb les seves vivències, resulta atraient. M’explic…? No sé si és aquesta la paraula exacta. Per no agafar polls, els nins de la Misericòrdia anaven rapats fins als deu anys. I si un plorava, cherchez la femme, les monges li posaven una falda i el feien anar tot el dia vestit de nina.

La lectura d’El darrer manuscrit m’ha impulsat a demanar-li, a l’autor, si s’ha fet ressò d’una història verídica. I no… És tracta d’una novel·la històrica, que també pot enquadrar-se dins el gènere de novel·la negra, amb personatges ficticis que, perdonau la paradoxa, sé cert que han existit.

Amb la problemàtica del tren com a referent, Bartomeu Mestre ens fa seguir un fil argumental que no podem deixar. Mitjançant Macià Gomis i Pau Balaguer, els teus personatges, quantes coses m’has ensenyat, Bartomeu Mestre…! El que he après dels trens…! I del contraban, que no és el mateix que l’estraperlo. Les diferències les trobaran en el capítol setè. També hi ha una referència clara als malnoms: de la facilitat que hi havia per a posar-los i per a canviar-los. Per cert, a un batle feixista de Felanitx li deien en Figurante, i el cap de l’estació de Felanitx era en Miraboires. I què puc dir-los del feixisme…? Per a Macià, que és un feixista, totes les seves accions per macabres que siguin, són d’una lògica aclaparadora: “Com que qualsevol acció té sempre dos camins, el del bé i el del mal –raona-, totes les persones han d’estar sotmeses a vigilància permanent; a un control rigorós. No es pot permetre que la gent visqui lliure i a lloure”. Macià Gomis creu que “la violència i l’agressivitat són fonamentals per a una bona educació dels infants”. Per aquesta raó, l’únic fill que va tenir, en Tofolet, no li agradava, li semblava efeminat, i en culpava Pau Balaguer d’aquest efeminament. Macià Gomis es considera un lluitador, un guanyador, i troba que en Pau és un perdedor, un vençut. És el binomi de sempre: feixista, guió, vencedor; republicà, guió, vençut. Macià Gomis desconeix la paraula estimar. Li ho retreu el seu ajudant, Pau Balaguer. “Tu no saps quina cosa és estimar”. Pau Balaguer pronosticà que el turisme esbucaria Mallorca, mentre Macià somiava que Espanya tornaria a ésser una gran potència. “La cursileria i el romanticisme ridícul no són bons per bastir un home com toca”, pensa Macià Gomis. I l’irrita la filosofia d’en Pau, que “és home humil, auster, permissiu, tolerant, pacient…” “Sols l’altera el futur del tren”, comenta Macià. I en aquest punt els dos coincideixen. Pau Balaguer no assisteix al desenllaç del tren, perquè ja ha mort.

Cal fer una referència als costums, maneres d’actuar, de la gent d’una Mallorca antiga, d’una Mallorca dura, especialment per part del jovent. I pos dos exemples. El primer, la Nit de les Verges, d’una violència evident, perquè els joves anaven on sabien que trobarien parelles d’enamorats per a fer-ne burla. El segon podia ser el dels rebentadors de balls.

Un altre punt que destacaria, dels molts que hi ha per destacar, és el del beneit de poble. En Mateu Valent va anar a triar al·lota a les vermelletes. Sembla que era freqüent entre els vidus i els homes menys afavorits, el fet de triar dona per casar-se entre les vermelletes amb el pagament a les monges d’una quantitat de doblers prèviament acordada.

La línia de ferrocarril de Palma a Felanitx, el poble de Macià Gomis, inaugurada l’octubre de 1897, sols durà setanta anys. Les raons per a suprimir el tren, no tenen cap pes: “negoci ruïnós, transport de pobres, la gent no vol viatjar devora desconeguts ni dependre d’horaris, a totes les cases hi ha un cotxe i prest n’hi haurà dos…” Va ser a partir de mitjans dels anys quaranta quan l’Administració va afavorir la competència del transport per carretera, perquè durant la Guerra el tren no deixà de funcionar ni un sol dia… La decadència del tren comença el 1945, el mateix any que Pau Balaguer s’incorpora com a ajudant a l’estació de la Pedrera. Pau Balaguer ja vaticinà que la proliferació dels cotxes propiciarien el creixement urbanístic desordenat. Vaticinà un excés de carreteres i un excés de construccions…. Poc abans de suprimir la línia de Santanyí, Macià Gomis escriu a Franco, i aquest no li contesta. Els interessos per eliminar el tren provenien de les jerarquies més altes. Macià Gomis raona: “El tren d’haver-se fet les coses bé hauria determinat una altra Mallorca. Més racional. Més harmònica. Més humana. Una illa molt més ben repartida i amb una qualitat de vida més alta. Què ha passat? Palma s’ha constituït en un nucli central que ha estirat milers d’habitants de pobles i de fora vila”. Continua: “S’haurien reduït moltes dobles residències. Una Mallorca més agermanada i més ben distribuïda amb el tren. El ferrocarril faria de Mallorca un lloc de privilegi”.

Just abans d’eliminar la línia de Felanitx, Macià Gomis, decideix atemptar contra la companyia de Ferrocarrils de Mallorca. I hi atempta, encara que la companyia, per tal d’evitar l’escàndol, atribueix l’atemptat a un accident. Definitivament, el 14 octubre de 1968, amb més de vuit-cents quilos d’explosius, decideix volar l’estació de Palma.

La dualitat de caràcters que conviuen en Macià Gomis Garcies −el personatge introvertit i amoral, i l’extravertit que porta una vida social aparentment normal−, s’avenen quan decideix dinamitar l’estació del tren de Palma. Macià Gomis és un personatge, des del punt de vista psicològic, molt complicat. Des de la perspectiva dels anys transcorreguts d’ençà del boom turístic, sabem que suprimint el tren es va liquidar un model de progrés, respectuós amb la cultura i les tradicions, que simbolitzava l’esperit d’una Mallorca turística encarnat en Miquel dels Sants Oliver, Joan Palmer, Adán Diehl i tants d’altres. La desaparició del tren tancava aquesta història. I en començava una altra: la del turisme de masses, la dels hotelers i constructors convertits en devoradors del sòl, de la cultura i de la llengua.

Benvinguda sigui aquesta primera novel·la de Bartomeu Mestre, un intel·lectual de referència obligada. Valent, entusiasta i encoratjador, a la manera de Zola. M’agrada com ets, Tomeu. Vull que ho sàpigues.