EL DARRER MANUSCRIT (1)

L’estiu de 2010 es va presentar la novel·la El darrer manuscrit. La presentació de Barcelona, a càrrec de Jaume Fàbrega i Vicenç Villatoro, es pot veure completa (encara que xapada en fragments) en aquest mateix blog, en clicar a la dreta en els vídeos que apareixen a l’apartat Els meus enllaços. La que es va fer a Palma no es va enregistrar, però els presentadors me varen facilitar còpia que publicaré en tres capítols. Avui transcric la de Nicolau S. Cañellas Serrano, estudiós i expert coneixedor de la història del ferrocarril a Mallorca. (*)

*   *   *

El primer que cal quan s’ha de presentar un llibre, és donar l’enhorabona a tots. En primer lloc, òbviament, a l’autor. Un llibre és com un fill, neix dins tu i tu el cries. Un cop surat, el llances al món i fa el seu camí. Tot sovint un camí inesperat. Però tot el procés és ple d’alegries i de compensacions que, al final, també t’han fet créixer a tu.

A més, cal donar l’enhorabona als lectors, que som, o hauríem de ser, tots. Si l’autor és el pare del llibre, els lectors en vendrien a ésser els padrins. Hem de gaudir dels llibres com ho feim, o farem dels néts, que ens fan, o faran, la vida més interessant i intensa. No podem controlar la longitud de la nostra vida, però podem viurer-la amb més o menys intensitat, i la millor manera d’aconseguir-ho són els llibres.

La novel·la que ens ofereix avui Bartomeu Mestre és com una via de tren. I, abans que ningú no es malpensi, diré que no ho dic perquè sigui llarga i feixuga. El que vull dir és que ens trobam amb una història sòlida, útil i elegant com un raïl de tren. La història d’un monstre, que ens permet descobrir com pensen aquests individus, que creuen que la veritat és de la seva propietat.

Però aquesta via s’assenta sobre una base sòlida, sobre travesses gruixades, ben embotides al balast, que es recolza sobre la terra nua i ferma. Igual que la via, la història de Bartomeu transcorre sobre un escenari ben definit: la Mallorca de la postguerra, de la dictadura, de la fam i de l’incipient desenvolupisme. Tenim, doncs, una novel·la en què l’escenari és tan important com els personatges que s’hi mouen. Aquest no és el moment de desvetllar el contingut d’El darrer manuscrit, però a mi m’abelleix ressaltar un aspecte de l’escenari que en Bartomeu posa davant els nostres ulls.

Els dos llibres que més han contribuït a construir la nostra imatge davant el món, i davant nosaltres mateixos, han estat Un hivern a Mallorca i L’illa de la calma. Dos llibres ben diferents, un, fill de la rancúnia i del menyspreu, i l’altre, de l’estimació i la complicitat. Però el més curios és que els llibres tengueren un efecte totalment oposat al que pretenien els autors. Si George Sand hagués estat conscient que estava creant el mite del paisatge mallorquí, que atrauria a l’illa a milions de persones, tal volta no l’hauria publicat. A l’altre extrem, el relat encantador i entranyable que ens va llegar Santiago Rusiñol ha creat el tòpic de la passivitat dels mallorquins. Tenim un país ben peculiar, on els amics ens fan malifetes i els enemics ens fan favors!

El tòpic de l’illa de la calma pot ser apropiat per descriure la superfície, la cara de la nostra societat. Una societat reservada en què la figurera i l’estufera estan proscrites. Però des dels nostres orígens, aquesta calma aparent ha amagat una intensa activitat. Una activitat imprescindible per sobreviure i prosperar al bell mig de la turbulenta mar Mediterrània, on els amics d’avui eren els enemics de demà.

Una de les millors mostres del caràcter emprenedor dels mallorquins és el ferrocarril. A la segona meitat del segle XIX, quasi tots els ferrocarrils de l’Estat es construïen amb capital i tècnics anglesos, alemanys, belgues, francesos… En aquell moment, els comerciants mallorquins havien aconseguit acumular els capitals necessaris per construir la seva pròpia xarxa ferrovària sense ajut de l’Estat i usant tècnics de l’illa! La del ferrocarril no va ser una empresa aïllada. Aquells anys veieren la renovació de l’agricultura, la creació de bancs, de companyies navilieres, de fàbriques de tota mena…

Com a tota gran empresa, el ferrocarril va servir per generar entre la classe treballadora la consciència de classe. Aquesta consciència seria posada a prova el 19 de juliol de 1936. Aquell dia, a Mallorca, l’exèrcit se sublevà contra el Govern de la República. La resposta dels 813 treballadors del ferrocarril fou immediata i molt valerosa. El dia 20 es va declarar un vaga general. El transport ferroviari va restar paralitzat. Els primers trens no tornaren a sortir fins al migdia del dia 21. Les comunicacions no es normalitzaren fins al dia 22. La repressió va ser ferotge. Setanta vuit treballadors, el 10 per cent de la plantilla, van ésser acomiadats o desparegueren. Altres 102, el 13 per cent, varen ser sancionats. Una quarta part de la plantilla va ser represaliada.

La creació del ferrocarril és una bona mostra de la capacitat i iniciativa de les classes benestants mallorquines. Seixanta anys després, la resistència a la rebel·lió de 1936 va demostrar que els treballadors mallorquins tenien tanta iniciativa i més valor que els que havien construït el ferrocarril.

A la nostra terra, aquest impuls, aquesta capacitat, aquest valor no són fets aïllats. El millor exemple el tenim en l’autor, un mallorquí indispensable, que ha conrat aquests valors en el camp de la cultura, un altre conreu en el qual hem excel·lit. Però avui a mi em pertocava parlar del tren, i d’aquest nétet que en Bartomeu posa als nostres braços perquè ens faci la vida una mica millor, una mica més intensa.

(*) Trobareu la presentació de Margalida Capellà a:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.