Nadal Batle, un homenot!
Deixa un comentari
La il·lustració el mostra en un retall de premsa de dia 12-IX-1997, on s’informa de la proposta de crear una plataforma independentista que s’havia de presentar a finals d’aquell any. Malauradament, Nadal Batle va morir el dia 7 de desembre, amb només 52 anys.
***
Amb motiu del 10è aniversari de la mort de Nadal Batle (1945-1997), dia 3 de gener de 2008, a la Casa de Cultura de Felanitx es va realitzar un senzill però sentit acte per vindicar-ne la memòria. Juntament amb Josep Maria Llauradó, autor de la biografia Els anys incomplets, i de Llorenç Valverde, vice-rector de la Universitat Oberta de Catalunya, vaig fer la intervenció que transcric a continuació.
Vull celebrar aquesta iniciativa de l’OCB, compartida amb el DdB, perquè 10 anys després de la mort de Nadal Batle, encara no s’ha fet justícia al seu llegat. Dia 11 de setembre de 1997, a un restaurant de la barriada de Santa Catalina de Palma, ens reunírem una vuitantena de persones que patíem, i compartíem el corcó per la reculada lingüística i cultural que començava a fer veta ferm. En aquell sopar, es va palesar la necessitat de canalitzar la inquietud dels assistents. Entre aquests, sobresortia el lideratge indiscutible d’en Nadal, el qual, després d’una referència grossera (gens subtil, però molt efectiva) a l’estultícia dels qui ens intoxicàvem el cos i la ment, amb l’amenaça que donaria asos si els presents no s’aturaven de fumar, va fer una intervenció en clau de sumar esforços i tancar files. “El món es divideix en nosaltres i ells; en aquí i allà.”
Feia poc més d’un any que, després de l’esperançador (i efímer) parèntesi de Cristòfol Soler, presidia el govern Jaume Matas, gràcies al rebot de la coça al cul que el seu superior de Madrid havia pegat a Gabriel Cañellas, a qui la ciutadania de les Balears havia conferit majoria absoluta. És important recordar aquestes magarrufes d’una democràcia aviciada i malaltissa que permet fer president a qui volen a Madrid i no el qui han decidit les nostres urnes. Perdonau aquest exordi per situar-nos de quin temps i de quin país estam parlant avui, però hem de voler saber de quines egües venim i tenir prou clar què vol dir “ells i nosaltres” o “allà i aquí”. Senzillament, és d’aquí qui ho vol ser en plenitud i sense restriccions; el qui respon bon dia quan li diuen bon dia i que coneix el camí del cementiri del seu poble o ciutat.
D’aquell sopar n’havia de sortir la plataforma Alternativa per Mallorca. S’ha de dir que en aquell moment, l’OCB havia perdut pistonada i no tenia l’empenta ni el to vindicatiu que calia. Per això, crear un espai des d’on poder mantenir la defensa dels nostres drets civils (lingüístics i culturals, inclosos) era convenient i necessari. En menys de tres mesos, Nadal Batle ens va deixar el projecte orfe i, encara avui, anys després de la retirada, mantenim el seu nom com a referent de compromís.
Quan vaig tenir coneixement de l’edició que Llaurador i Mir preparaven, per refrescar-nos la memòria del 10è aniversari d’ençà de la mort de Nadal Batle, amb un recull d’articles sota el títol Antologia Urgent (1), vaig suggerir la incorporació dels seus pregons: els dos de Felanitx, el de la Festa de l’Estendard de Palma i el de la Setmana del Llibre en Català. Per esmentar només els dos felanitxers, salvats de l’oblit gràcies al resistent setmanari del poble, són dues peces ben representatives del pensament d’en Nadal. En el primer, de 1986, l’autor va renunciar a la designació de Vila de Felanitx, perquè l’havien feta a Madrid, un lloc per on corrien quatre conills i un parell de llebres quan per aquí feia segles que érem poble. En aquella endreça, va reivindicar 4 homenatges pendents: a Joanot Colom, a Pere Oliver i Domenge, a Bartomeu Barceló Tortella i a Miquel Bauçà. També en va reivindicar mig (i només mig!) per Joan Estelrich, felanitxer només – segons Nadal – fins a la seva mort espiritual el 1936, quan va mudar de llengua, de poble i d’amics. En aquell sermó, avançant-se més de vint anys d’un “Josep Lluís aquí i a la Xina”, en Nadal vindicà la identitat catalana amb l’exemple lingüístic del pintor Miquel Barceló obligant a corregir la denominació Miguel per devers Nova York. El segon pregó felanitxer, va fer el de Sant Agustí de 1991, on ens va llegar els seus déu manaments. Només recordaré el primer i el darrer per fer-vos ganes de llegir-lo sencer. El primer: “Estimaràs la llibertat de la teva pàtria sobre totes les coses i no adoraràs ni rei ni senyor!” El desè i darrer: “No admetràs més jutges ni lleis que les que venen de la teva nissaga! Aquests déu manaments s’inclouen dos: estimaràs la llibertat, la independència i la individualitat del teu país sobre totes les coses i les de la teva vila com a tu mateix!”
Crec de justícia fer notar, com ja va dir el professor Joan Mir, que hi ha dos mallorquins del s. XX que han estat claus a la nostra història. Un per mal i l’altre per bé. Un, a la primera meitat del segle, va ser en Verga, l’sponsor de Franco, que ens va sanar el pensament, els somnis, la cultura i la llibertat. L’altre, a la segona meitat del segle, va ser Nadal Batle que ens va dignificar les quatre coses. Va aprofitar molt bé el temps que va tenir per impulsar una universitat nostra i d’aquí! Per fer que l’accés als estudis superiors no fossin qüestió de la grandària de la butxaca familiar. Si avui, encara, som el cul d’Europa en índex d’universitaris, si a moltes de carreres hi ha més professors que llicenciats, no ho poseu en el balanç d’en Nadal, sinó de la colla de buròcrates mancats d’iniciativa que, amb la seva mediocre gestió, han certificat el valor de la gegantina empresa que va dirigir l’homenot que tant criticaren i contra qui tant de joc brut varen moure, amb la complicitat d’una premsa feixista presidida per un contrabandista nascut a Felanitx. Precisament aquesta gegantina evidència, aquest contrast tan significatiu, és el que ha fet que l’intentin negar en les dues accepcions: negar-lo, afonar-lo i ofegar-lo dins de les aigües de la història i negar-li el seu protagonisme. En certa manera, Nadal ha patit la mateixa sembrada de sal que feren amb la casa i amb el nom de Joanot Colom, l’Instador del Poble, i propagador del crit: “Pag qui deu!” Ni un ni l’altre no han cobrat mai els deutes del tot. És cert que Nadal Batle, un any després de morir, va ser proclamat Fill Predilecte, però cap dels dos no té un carrer al seu poble. (2)
En Nadal va ser Magnífic Rector de la Universitat de les Illes Balears durant 13 anys i, com a curiositat, no va ser el primer felanitxer, perquè, salvant les distàncies i les institucions, l’any 1842 la Diputació designà Rector de la Universitat de Mallorca Bartomeu Mestre Barceló, tot i que els pocs mesos que ocupà el càrrec, no van massa més enllà de l’anècdota, sobretot en comparar l’obra ingent de modernització que faria Nadal Batle, torpedinat sovint per les polèmiques que mai no va defugir. Aquesta era una altra de les seves característiques: mostrar cara! Així, deia sempre el que pensava i, contràriament al que se li adjudicava, pensava sempre el que deia. Ho deixà clar en cloure la defensa dels seus 10 manaments: “He fet les meves propostes dient el que pens, perquè no em puc permetre el luxe de ser massa estugós amb la tria dels meus enemics i no vull que diguin de mi allò que diuen dels polítics: si haguessin de dir allò que pensen, romandrien muts!”
He de confessar-vos que parlaria hores dels encontres i desencontres amb en Nadal. Em quedaré amb l’endarrer d’explicar amb detall un aspecte desconegut. Nadal Batle va ser el principal motor de la normalització lingüística dins la Caixa de les Balears, on ocupà el càrrec no remunerat de Secretari del Consell d’Administració. El seu lúdic “bilingüisme pràctic” (català-anglès) i la seva actitud valenta en defensa de la llengua, varen rebre (i reben encara!) els atacs dels botifarres, però tanmateix l’acció decidida i l’exemple de Nadal perduren, perquè va tallar rama, perquè va ser un felanitxer de soca-rel, però sobretot perquè va ser un geni en el camp de la gestió. I, com tots els genis, va ser controvertit, insolent, impertinent, irreverent, provocador… A una entrevista, on li demanaren com així vivia tot sol, va respondre que era una persona carregada de manies. És una mentidota! Bé, no és una mentida, perquè els felanitxers no en deim, de mentides. És una hipèrbole exagerada! Manies? En Nadal no en tenia cap ni una! Enemic a ultrança del llenguatge políticament correcte, cantava santa clara a tothom, sense atendre jerarquies (i si a algú li pica, que es grati!). Per això, n’hi ha molts que encara, post mortem, la duen d’ell i li fan la guitza, davall, davall, just al contrari de com va actuar ell, sempre ben cara alta! Per això, a l’espera de futures actuacions reparadores, vull tornar donar les gràcies al DdB i a l’OCB! per haver organitzat aquest acte d’avui, senzill i modes, però que té el valor d’una gegantina crida als responsables de l’exigible reparació pública.
(1) L’any 1998, Joana Maria Roque havia publicat Notes d’un Rector i, posteriorment a aquell acte, l’any 2001 es publica El mal bocí, una tria acurada dels articles més destacats.
(2) PS.- Passats dos anys i mig d’aquell acte, concretament dia 15 d’agost de 2010, es va procedir a retolar la via de circumvalació de Portocolom amb el nom Ronda de Nadal Batle. A continuació, a l’escola, es va fer una taula rodona amb la participació de Miquel Alenyà, Francina Armengol, Damià Ferrà Pons, Jaume Mateu, Joan Mir, Miquel Serra i Bartomeu Vidal. Cal fer notar que mesos abans, el novembre de 2009 i per iniciativa de Jaume Rosselló Cándido, (Felanitx, 1945 – Manacor 2010), l’Institut Mossèn Alcover de Manacor va posar el nom de Nadal Batle a l’Aula d’Informàtica i, el gener de 2011, seria l’IES de Felanitx qui posaria el seu nom a la Biblioteca del Centre, inaugurada amb una conferència de Vicent Partal sobre les dues dèries de l’homenatjat: internet i el català; el progrés i la Cultura.