Etziba Balutxo...

Jaume Sastre, creador d’opinió i escriptor de combat, pateix una criminalització dissenyada en el laboratori dels mecanismes de poder fàctic i fatxa, atiada des de la caverna més rància. Si encara no ha transcendit és, paradoxalment, degut al seu silenci que, vull endevinar, estratègic per destruir aquell qui l’ha desert. La informació m’arriba per tres vies que he contrastat i validat, però per no interferir en un conflicte emergent, que pot esdevenir un model en la defensa dels drets de les persones i de les llibertats democràtiques, esperaré esdeveniments.

El gran problema de Jaume Sastre és que incomoda. Al poder establert, perquè planta cara sempre, amb fermesa i contundència, sense subterfugis ni eufemismes. Als partits polítics, als sindicats i a les entitats cíviques, perquè posa en evidència tots els seus condicionaments derivats d’un clientelisme que les subjuga i les aferra a la comoditat. És un malson que emprenya molt les males consciències. No s’està de repartir bastonades o ditades de mel a tort i a dret en defensa del seu poble. Això fa que els encarxofats en els mecanismes de poder i els ineficients gestors de l’oposició mengein molt més pal que no mel.

El motiu de l’actual persecució i ciminalització (en patirà moltes més en el futur) és haver plantat cara i posat en evidència Pedro J. Ramírez. Allò que tenc per segur és que Jaume Sastre és un foner, un almogàver, un agermanat, un segador, un maulet i un defensor de la terra que, a diferència dels pusil·lànimes i dels tiotom, no claudicarà i que, com reclamava Salvador Espriu, es mantindrà fidel al servei d’aquest poble contra bords i lladres.

*   *   *

A l’espera dels esdeveniments a l’entorn de la persecució que s’ha desfermat contra Sastre, amb extravagants i abusives projeccions extrajudicials que, contra llei i lògica, inventen i intenten inhabilitar-li drets fonamentals, a les ordres dels inquisidors i amb la col·laboració de més d’un botifler alçamerda sense dignitat ni vergonya, vull aprofitar per transcriure dos documents sobre la seva obra. Es tracta de la transcripció de la presentació, fa 10 anys, del llibre Converses amb l’amo en Biel i del pròleg que vaig fer de gust, fa 18 anys, al llibre Mossegades.

1.- Presentació de Converses amb l’amo en Biel (10-VI-2003)

Bon vespre, enguany, coincidint amb el XX aniversari del primer govern autonòmic, celebram el centenari del naixement del ciutadellenc Francesc de Borja Moll. Després d’enllestir el gran diccionari, Moll va publicar la biografia dels dos principals autors. La de l’iniciador, Mossèn Antoni Maria Alcover, sota el títol Un home de combat, i l’autobiografia, en dos volums, Els meus primers trenta anys i Els altres quaranta anys. Tant a la d’Alcover com a la d’ell mateix, Moll descriu les polèmiques que varen protagonitzar i, no només les justifica, sinó que en fa una viva defensa. En essència, Moll apel·la a la nostra cultura socràtica; del debat neix la llum; de la discussió, l’entesa. Quan els personatges de les rondalles diuen “feta està sa barrina” estableixen el contracte de més valor i, amb ell, un compromís inviolable. Aquest és un dels trets característics de la nissaga catalana: som de la cultura del debat i de l’entesa!

Si la literatura popular, amb les rondalles de n’Alcover al davant, necessitava del complement rigorós del Diccionari, encara hi havia un altre buit per vertebrar un corpus lingüístic sòlid: el Cançoner. Va ser també Moll qui va prologar, amb un estudi magistral, els quatre volums del Cançoner Popular del franciscà Rafel Ginard. A la presentació, Moll es refereix a la condició de sacerdot de l’autor per deixar veure una previsible autocensura. Efectivament, no hauria estat ben vist en aquella època que un capellà publicàs les gloses més verdes de picat que, com el calabruix, són un element més del nostre paisatge. El pare Ginard n’era tan conscient que s’hi va referir amb aquestes paraules: “Els glosadors se gatinyen i se diuen mil pensaments que, presos en sentit literal, donen a entendre que estan a punt de devorar-se de viu en viu. No hi ha brega de moixos més encrespada. Es tracten de porc, d’ase, de brut, de moltes altres coses pitjors i això fa les delícies de l’auditori. Fan cançons de picat carregades de sal gruixada, espurnejants, entramaliades, bellugadisses, juganeres, amb un bri i a vegades amb més d’un bri de picardia. No hi ha paraula lletja que no s’escupin al rostre; cada mot és un verdanc o un ram d’ortigues per fregar la cara de l’altre.”

Arribats a aquest punt, l’auditori té dret a demanar-se si tot això de les rondalles, del diccionari o del cançoner té res a veure amb el llibre que avui presentam. Alcover, Moll i Ginard certifiquen que la llengua és molt més que un vehicle de comunicació. És una eina, un mecanisme d’expressió, una manera d’entendre el món, un fonament de compromís i un sistema de vida. Així ho valora, també, Jaume Sastre, Curro, aquest banyeta verda, santjoaner com el pare Ginard i, com ell, arrelat a la nostra tradició popular. De Sastre han descrit les olors del sofre que espargeixen les flamarades de la seva ploma i la quantitat de carn crua que es menja cada setmana (ei, si el dimoni no mos engana!), però els qui coneixem la seva obra, sabem que, per molt que s’emboliqui d’una provocativa avantguarda, és continuador de la nostra literatura popular. No hi ha avui més expectació que quan, ara fa cent anys, s’anunciava un combat entre el Cabo Loco del Coll d’en Rabassa, en Serral de Felanitx i en Llorenç Batle d’Algaida. Els qui no volen menjar les llesques gruixades, no s’han d’esqueixar la camisa ni cridar a la commoció apocalíptica. La paraula, amb l’elogi i amb l’insult, és l’arma dels demòcrates. Així ho consagra la Declaració Universal dels Drets Humans quan proclama el dret a la Llibertat d’Expressió i a la Llibertat d’Opinió. Avui, per desgràcia, vivim una judicialització permanent. Qualsevol discrepància acaba a la barra on es debat un hipotètic dret a una cosa tan abstracta i difusa com és l’honor. Tanmateix les persones no són més o menys honorables per allò que diuen d’elles, sinó per les obres que practiquen. En aquest caminar com els crancs, no només hem perdut l’esma de parlar sense embuts, com els glosadors, sinó que també hem perdut la confiança en “l’home bo”, el sen, una figura emblemàtica de la nostra cultura que posava pau i consell en cas de disputa i que hem malbaratat pels tribunals de justícia.

Quan Jaume Sastre m’anuncià el projecte del llibre que presentam, el vaig aplaudir. Més tard i paradoxalment, persones del meu entorn consideraven un contrasentit que dos personatges tan antagònics fossin capaços de bastir plegats aquest llibre. Jo estava segur de l’encert de l’editor, Lleonard Muntaner, en haver recomanat aquest autor. Sastre era una garantia per evitar que l’entrevista agafàs un to hagiogràfic o apologètic, perquè no era gens sospitós de deixar-se entabanar ni emblanquinar ni ensabonar. També era una assegurança per tractar les hores dolces i les agres, els temps de les vaques grasses i el de les magres, les llums i les ombres. Sastre podia legitimar, des d’una perspectiva ideològica allunyada, un document amb prou força i projecció per arribar a ser, no només el llibre “més venut” de la recent Fira del Llibre 2003, sinó també el “més temut” i, el que és més important encara, el “més llegit”. És cert que el projecte era arriscat, perquè podia haver-se produït, de part de qualsevol dels dos, un esqueix. Però, personalment, sabia que si hi havia una ruptura no seria per cap deslleialtat de Sastre, el qual sempre ha dit arreu les coses clares i a la cara, una virtut que s’usa poc. Per això, si els dos parlaven clar i llampant, estava segur que aviat s’establiria una complicitat voluntària. Si, per afegitó, com a dos glosadors de combat que saben aguantar amb valentia la pressió de l’escenari, en Jaume Curro i l’amo en Biel eren capaços d’estirar i amollar la corda, celebraríem l’èxit de l’empresa. Així ha estat.

Del llibre, en vull destacar tres coses. La primera és el llenguatge. El fet que Gabriel Cañellas hagi optat per un registre col·loquial i l’autor per un registre formal, lluny de representar cap divorci, permet concloure a qualsevol lector (com no podia ser d’altra manera) que els dos parlen el mateix idioma. Tant l’autor com el protagonista fan ús d’un vocabulari extens i un lèxic abundós, amb multitud de frases fetes i modismes populars que enriqueixen la conversa. La segona cosa important és l’exuberant documentació. Sastre posseeix un vast i valuós arxiu. Aquesta gestió del coneixement, ha fet que al llarg de tot el llibre hi hagi referències permanents no només als fets contemporanis més destacats, sinó que recupera i contextualitza les paraules de Gabriel Cañellas a cada moment històric. Possiblement qualque lector considerarà exhaustiva i fins i tot excessiva tanta de documentació, però aquesta aportació contribuirà, als lectors del futur, a fer el llibre més intemporal. La tercera qualitat del llibre és l’estructura. Obre el llibre un sucós pròleg de qui va ser president del primer ens autonòmic, Jeroni Albertí, del qual em vaig proclamar admirador fa temps per haver evitat el secessionisme lingüístic a la valenciana, ni que fos pura nomenclatura, enlairat per qualque “conrador” errat de comptes. Sastre descriu la trajectòria de Gabriel Cañellas, des del seu naixement, els anys d’aprenentatge fins a Deusto, la seva vida familiar, professional i, amb rigorós ordre cronològic i eficaç metodologia, la seva participació política des de la travessia del desert, passant per les tres legislatures, fins a l’èxit electoral de 1995 i la gairebé immediata glopada d’una destitució forçada i aliena a la voluntat de la ciutadania, sinó decapitat per Josemaría Aznar. Hi ha qualque episodi paradigmàtic com, per exemple, la descripció d’un matrimoni de foravilers de socarrel, l’amo en Miquel i madò Bet on es confirma que la pàtria de les persones és la seva infantesa. Diu Gabriel Cañellas: “Ells m’ensenyaren tot quan jo he pogut arribar a entendre de sa filosofia des món pagès, des caràcter després d’una ànima mallorquina d’aquelles antigues. Dues persones que no sabien llegir ni escriure, però que sabien de sa filosofia de sa vida, de sa solidaritat, de s’amor i, a més, passaven gust de transmetre-ho als qui estaven davora.” Més de 500 persones esmentades, amb notes biogràfiques de les més representatives i un bon índex onomàstic, acompanyen el camí de les 430 pàgines on, també, hi trobareu una setantena de fotografies. Vull fer esment a una que m’ha impactat. Hi apareix un amic meu, el senador del PSIB-PSOE Antoni Ramis, que va morir en accident la primavera de 1985, just dos mesos després de la foto. Perdem la memòria. No fa una setmana vaig assistir a l’ofici de mort per Jaume Crespí, el primer batle democràtic d’Inca encara no fa 25 anys. Hi havia massa bancs buits. Si em perdonau l’expressió no hi eren ni els seus si és que algú sap, avui, qui són els seus. No hem de voler tenir ni la pell prima ni la memòria fràgil. Per això, contra l’amnèsia que patim, són benvinguts documents com el que ara presentam.

Per a mi, després de dues lectures del llibre (la primera un poc d’estraperlo), em sembla un document excel·lent, necessari i aclaridor, perquè constitueix una radiografia del personatge entrevistat i de les vicissituds i peripècies de la nostra autonomia. No em ve de nou, la qualitat resultant del treball. Guillem d’Efak, referint-se a la llarga conversa amb Jaume Sastre publicada ara fa 10 anys en clau, va dir: “És la millor entrevista que m’han fet mai.” Si em permeteu un consell, us recoman, en trobar-vos un passatge divertit (i us assegur que n’hi ha moltíssims) llegir-lo en veu alta i veureu com el llenguatge cobra encara més força. Mirau-ne un tast de les primeres pàgines quan Sastre demana al protagonista si és de “la quinta de la fam”: “Quan jo tenia devers un any, es meu germà va fer sa primera comunió i amb una mica de farina que no sé d’on diantres havien treta, varen fer un parell d’ensaïmades. Sa teta, tota orgullosa, va treure es nin petit amb so bavero nou i net i me va donar un tros d’ensaïmada. Amb allò tan blan i desconegut un poc més i m’ofec. Així com pogueren me tragueren es bocí d’ensaïmada de sa boca i sa teta se’n va anar a sa cuina i va treure es cantó d’un xusco de racionament que duien a mon pare… i no havien vist mai un al·lot tan feliç amb so cantó de pa.”

Ni que sigui una espipellada sobre el protagonista del llibre, vull dir que, més enllà del rostre del polític, projecta la cara de la nostra cultura matriarcal: l’austeritat, el sentit de la ironia i l’àmbit reduït de confiança. Sosté Cañellas que el mèrit de ser un bon gestor és tenir davora gent que sigui capaç de dir-te sempre allò que pensa, maldament no t’agradi. Al llarg del llibre, apareixen noms d’alguns dels seus confidents (Alexandre Forcades, Jeroni Saiz o Catalina Cirer), però es delata que rera l’aparent gran poder de la presidència del Govern de les Illes Balears, va patir a molts de moments la immensa solitud del corredor de fons o, si voleu una altra metàfora similar, els dubtes del porter davant del penal. Només hi ha una única assessora permanent: la família i, molt més en concret, la seva esposa a la qual Gabriel Cañellas atribueix una parpella i intuïció especial davant dels problemes.

Per acabar i fer valer la fama d’insolent, perquè si no aprofit aquesta avinentesa i no ho dic rebentaré, vull fer una reflexió política. Gabriel Cañellas va ser el nostre president mentre a Madrid hi havia un govern de signe distint. La mateixa peripècia, de signe contrari, que ha patit aquests darrers quatre anys Francesc Antich. A ningú no escapa que qualsevol any d’aquests ens pot tornar passar el mateix. El resultat ens mena a la mateixa conseqüència: patim un espoli fiscal que no té res de solidari i sí molt de tractament colonial. La metròpoli ens té a pa i aigua. Només hi ha una alternativa possible per combatre aquesta situació: un gran pacte en defensa de les Balears. Cañellas, en referir-se a una dura negociació amb un ministre socialista, destaca que alguns adversaris seus, concretament Pep Alfonso del PSIB-PSOE i Sebastià Serra del PSM, se situaren al seu costat i conclou: “Aquells anys Balears feia pinya!” Com he dit al començament quan he parlat de Moll, som de la cultura de l’entesa i del debat. Sobra crispació i manca diàleg i acords per tancar files: tothom contra Madrid! Algú podrà dir que és molt difícil. També deien que aquest llibre no arribaria a publicar-se i ja el tenim aquí. Si Cañellas i Sastre han sabut sublimar les diferències i oferir-nos aquest document, ben bé podrien els professionals de la política fer barrina amb una entesa a favor de la nostra Comunitat. És urgent assolir un compromís de lleialtat entre les diverses forces polítiques per aconseguir que, governi qui governi a Madrid, deixem de ser maltractats i comencem a ser respectats. Amén!

Dat a El Muntant dels Establiments, dia 10 de juny de 2003. LLegit el mateix dia al Centre de Cultura de Sa Nostra (vg. arxiu adjunt PRESENTACIÓ).

2.- Pròleg a Mossegades de Jaume Sastre (Mallorca, 1995)

El podeu llegir en clicar sobre els dos arxius adjunts (PRÒLEG1 i PRÒLEG2)

(*) Així com lo taur se’n va fuit pel desert

quan és sobrat per son semblant qui el força

ne torna mai fins ha cobrada força

per destruir aquell qui l’ha desert.

Ausiàs March (1400 – 1459)