…i tenc les ales fluixes per emprendre el vol
Deixa un comentariEm va demanar que li fes la presentació del primer llibre al Centre de Cultura de Sa Nostra de Palma dia 23 de novembre de 2000. Avui, amb el bon record de la seva amistat, la transcric. (1)
***
Bon vespre,
som aquí per parlar d’un llibre que ens ha deixat al portal en Rafel Estaràs, sense repicar gaire les baules. Un llibre que, per a mi, m’ha resultat incomplet encara que la culpa no és de l’autor, sinó de la meva ignorància toponímica o bé, posats a defugir la responsabilitat que em pertoca, una manca de parpella comercial de l’editor, Lleonard Muntaner, curiosament expert en geografia, perquè havia d’haver tengut l’ocurrència d’afegir-hi un mapa de situació, capítol a capítol, perquè ja em direu els milers de milles marines que separen Singapur de Barcelona.
Bé ja heu endevinat que el llibre relata un llarg viatge, en creuer. El protagonista és l’autor, molt mal disfressat de Gabriel, i ens mena de la mà al llarg d’una llarga ruta. Ho fa amb polissonada, simultaniejant argúcies amb destresa. D’una banda marca bé la pauta que diferencia el viatger del turista, però fa embustes al lector, perquè a les reflexions més profundes del viatger, d’aquell que simplement camina o, en el cas d’aquest llibre, simplement navega, hi ha etapes on el viatger es transforma, només, en turista per fer excursions. Per això, veureu els dos personatges: el viatger, el qui va a córrer món a l’arrisca l’aventura i tresca encuriosit per allà on passa, i el turista, el qui no va més enllà d’anar de visita.
Però, tornam-hi torna-hi, en aquest llibre hi ha més coses. Hi ha, per exemple, una sàvia reflexió internacional, adobada sempre de drets històrics i lingüístics (fins i tot, encara que l’autor se’n desmarqui aviat, religiosos), per informar-nos que hi ha molts de móns i que, al capdavall, és una solemne pardalada (i perdonau per dir la paraula solemne) voler ser internacionals quan allò que hem de ser i en Gabriel ho desemmascara és universals des de la nostra pròpia pertinença cultural i nacional. L’autor descobreix un fet compartit arreu: “Els nadius volen manar a ca seva”. Ja teniu la descripció més senzilla i clara del dret dels pobles a autodeterminar-se. Perdonau que, en tocar aquest tema i atesa la circumstància, just fa dos dies, de la mort d’Ernest Lluc, faci una aturada seca, amb un parèntesi com un glop de llet agra, per exclamar-me: que ens ho posen de difícil els assassins, tant els que maten com els que demanen la pena de mort, als qui ens sentim independentistes!
El viatge d’en Gabriel és també i sobretot, com diu el títol, un cançoner. Dia a dia, el protagonista ofereix als passatgers del transatlàntic una cançó leitmotiv a debat. En facilita la traducció, principalment a l’alemany, en fulls que escampa per damunt les taules abans de cada actuació. Així desfilen les cançons populars i tradicionals, mesclades amb il·lustracions dels nostres poetes. És emocionant saber que els versos de Josep Maria Llompart sonaren per Sumatra, els de Cèlia Vinyes al Golf de Bengala o els de Blai Bonet, Guillem d’Efak i Miquel Bauçà, per no esmentar més poetes, per devers el Iemen.
Hi ha un altre registre encara en aquest llibre: el de la complicitat del dietari íntim. L’autor s’hi amolla sense gens de pudor i amb autenticitat. El dia a dia, a més, conclou gairebé sempre amb un qualificatiu que expressa la resultant de les coses que han passat. Així trobam el dia d’esperança, el nostàlgic, el de l’amistat, el caòtic o, fins i tot, el dia reivindicatiu.
En Gabriel, però, mai no oblidarà els seus orígens socials. Descobreix i adverteix que hi ha gent que viatja per plaer i n’hi ha que ho fa per feina o, fins i tot, per necessitat. Al vaixell conviuen (uns a la part superior i d’altres a l’inferior) una baronessa sud-americana amb una ballarina ucraïnesa. Qualque vegada les mans tornen pesades quan, després d’una visita on ha vist la misèria de ben a prop, torna al vaixell i es troba amb el luxe d’una festassa. Gabriel que és més a prop de Jaume Santandreu i de la mare Teresa de Calcuta que no de la majoria de les persones que destapen el xampany al vaixell, ha de consolar-se amb un pensament: el món no pot arreglar-se suprimint una festa, perquè la seva ferida és molt profunda i difícil de curar.
Però tampoc no oblida els orígens culturals i, sempre que pot, reivindica el paper històric dels cartògrafs mallorquins o la falsa mallorquinitat d’en Cristòfol Colom. No oblida, tampoc, les persones amigues. Fa desfilar Jorge Cauci, el pianista uruguaià mort de ben jove que el va acompanyar, i molta més gent com el pare de l’autor, músics com Baltasar Samper, el mestre Calatayud o els pintors amics Josep Coll Bardolet i Xim Torrens.
Les reflexions i les inquietuds de l’autor s’escampen, pàgina a pàgina, per recordar la burla educacional que ens han fet als mallorquins i, en general, a tota la gent catalana. La història amagada brolla en els noms de les coses i a les pedres. L’exemple més fefaent, gairebé al final del llibre, és quan explica el descobriment que la capital de Mallorca era Perpinyà i la indignació que va patir en veure l’etafa d’haver hagut d’estudiar per força una història falsa que no era la seva.
En l’apartat lúdic, cal esmentar amb satisfacció que l’autor és un jovencell enamoradís. Fa pocs mesos, circulava per internet, una hipotètica carta de comiat als amics de l’escriptor Gabriel Garcia Màrquez. Es deia, i és cert, que pateix un càncer limfàtic i que havia escrit una epístola d’adéu. En realitat, és un fragment manipulat d’una antiga obra seva, La marioneta, on es fan unes reflexions bellíssimes quant al sentit de la vida. Una d’elles, diu així: “creemos que dejamos de enamorarnos porque envejecemos, cuando en realidad envejecemos cuando dejamos de enamorarnos”. En Gabriel no pateix d’aquesta mancança. Al contrari, totes les dones són fantàstiques. Les ballarines són d’una gran bellesa, les venedores de Goa fan una impressió magnífica, fins al punt, escoltau-ho bé, que per parlar amb una d’elles, li comprarà un ventall fet amb plomes de paó que tanmateix acabarà a la fireta de l’Obra Cultural de Valldemossa. No entraré en més detalls (alguns dels quals afecta més a Bernat Reüll que a Gabriel), però el llibre va ple d’enamoraments i curolles que provoquen cartes que, metafòricament (o no), seran dipositades dins botelles per tirar a la mar que qualque dia arribaran a qualsevol platja.
Hi ha, en el rerefons, l’aspecte que, per a mi, resulta més emotiu i corprenedor de tot el llibre: el laberint d’en Gabriel; la reflexió de l’autor quant al seu futur. Just encetar el prefaci ja planteja la seva retirada, abandonar el seu ofici de músic i traginer de cançons, com una rendició gairebé incondicional. Deixarà aquella feina i aquells viatges i ho explica així: “ja no estic en edat de primaveres i tenc les ales fluixes per emprendre el vol”. Després confessarà la por que li fa perdre els elogis sincers de la gent. El dubte l’acompanyarà tot el viatge sense esvair-se del tot, malgrat el gest metafòric i litúrgic de llençar a la mar el vestit de músic. Aquest laberint, aquesta por a decidir entre cruïlles, és, al meu entendre, el vertader viatge d’un vaixell que mai no naufragarà.
Hem parlat d’un llibre que convida a llegir, d’un atlas que convida a viatjar, d’un cançoner que convida a cantar. Hem parlat, també, d’un laberint que ens permet somiar i, el que és més important, a recordar, en paraules de Ramon Llull allò de “qui no viu no estima; qui no estima no viu”. Hem parlat, d’un llibre honest escrit per una persona honesta amb qui m’honora compartir l’amistat i l’interès en defensar la llengua, la cultura i el territori. Ell no és en Gabriel. És el germà gran de Els Valldemossa; en Rafel Estaràs. Moltes de gràcies per haver-nos fet compartir, durant tants d’anys aquest bell i musical viatge. Llarga ruta i bona sort!
(1) A partir d’avui, amb l’etiqueta PRÒLEGS I PRESENTACIONS, miraré d’arreplegar i penjar en aquest espai, alguns escrits que romanen inèdits.