Etziba Balutxo...

Bartomeu Mestre i Sureda

LA JUSTICIA COLONIAL CAVALCA AL GALOP!

Deixa un comentari

Aquestes setmanes hem vist com Justícia Espanyola equival a cercle quadrat. Un expresident del Govern de les Illes Balears, una expresidenta del Parlament i un exconseller de Turisme, s’han vist forçats a declarar en una llengua, que no és ni la pròpia ni l’habitual. Ningú no ha parat esment que això coerceix drets fonamentals.Fa més de 25 anys vaig ser protagonista involuntari d’un incident lingüístic greu. El meu gest va rebre prou atenció mediàtica per confiar que hauria servit per plantar cara a l’abús i un bon referent de cara al futur. Santa innocència! Anem com els crancs! La nostra llengua és un zero a l’esquerra i pinta menys que qualsevol altra llengua del món. Fins quan esperarem?

*   *   *

LA JUSTICIA COLONIAL CAVALCA AL GALOP!

EL JUDICI

Dia 1 d’abril de 1986 vaig assistir, en qualitat de testimoni, a un judici derivat d’una demanda d’una persona que considerava afectat el seu prestigi per un article de premsa. El bessó, per tant, feia esment a la llibertat d’expressió versus el dret a l’honor, un dilema que deriva del conflicte que sol generar la contradicció entre dos drets proclamats a la Constitució espanyola i que, en funció d’on posen l’accent els jutges, es resol amb preferència d’un dret o un altre. En tot cas, el tema que m’ocupa avui no és aquest, sinó el que va passar en el judici.

Juntament amb Miquel Pasqual Garcies, company de feina i, com jo, testimoni de part, esperàvem als passadissos dels jutjats el torn per declarar. De cop, s’obrí la porta i el funcionari cridà: “¿Bartolomé Mestre?”. No vaig alçar les celles. El funcionari insistí i, atesa la manca de resposta, va tornar a entrar. No va estar gaire. De bell nou, va tornar a sortir i va venir on esperàvem per demanar-nos qui èrem. En saber el meu nom, va esbufegar i em va demanar que l’acompanyés. El judici havia generat molta d’expectació i la sala estava estibada de gent. Molts de periodistes destacats. Entre d’altres, Pere Serra Antonio Alemany, aleshores director de la revista Sovint. A l’esquerra, hi havia els advocats de la defensa, amb Josep Melià al capdavant, i a la dreta l’advocat de l’acusació, un catedràtic de la Universitat de Barcelona.

El jutge estava acompanyat de dos magistrats més, a banda del transcriptor de les declaracions. Ja enmig de la sala, en el lloc on se situen els declarants, es va produir el següent diàleg entre el jutge i jo:

¿Es usted Bartolomé Mestre?”
– No, el meu nom és Bartomeu Mestre!
¡Pues hacen fiesta el mismo día!
– Allò que jo sé és que si jo fos anglès i el meu nom fos William, vostè ni em diria Guillermo ni faria cap gracieta sobre el santoral.
¿Sabe que le puedo acusar de desacato?
– Per exercir un dret?

El jutge s’havia posat vermell com una tomàtiga i estava indignat amb mi. Va pegar un cop de maça a la taula per reclamar silenci ja que, al meu darrera, hi havia una dotzena d’estudiants de Dret, joves ben vestit, amb corbata i cabells pentinats amb brillantina, que xiuxiuejaven a les totes.

En aquell moment, el jutge va començar una filípica inintel·ligible contra mi, però Josep Melià va aixecar la mà per dir:
¿Puedo solicitar un receso para hablar con su señoría?
De acuerdo. !Guardias! ¡Pongo bajo su custodia al declarante!

Efectivament, dos policies espanyols es posaren un a cada costat meu. El jutge i els advocats de les dues parts, sortiren de la sala. S’hi varen estar set o vuit minuts que varen ser molt llargs. El públic era una olla de grins! Els estudiants de Dret m’insultaven: “¡Eres español!”, “¡Habla español!” i altres coses. Cal dir que un periodista (podria ser Pep Rosselló?) em va felicitar i agrair la fermesa.

Retornats a la sala, el jutge, més calmat, va iniciar un diàleg més conciliador:
He verificado que está en su derecho de declarar en mallorquín. No obstante, le ruego que lo haga en español per educación y cortesía.
– Senyoria jo no li he demanat a vostè ni a cap dels presents que em parlin en català, llengua de les Balears reconeguda a l’Estatut d’Autonomia. L’ús de la llengua no és una qüestió de cortesia ni d’educació. És una qüestió fonamental reconeguda fins i tot a la Declaració Universal dels Drets Humans. No vulgui equiparar l’exercici del meu Dret amb la mala educació.

Era evident la indignació que la meva resposta provocava, però no podien fer res. Així i tot, el jutge va insistir:
– No tenemos servicio de transcripción en mallorquín y por tanto su declaración no podrá ser recogida ni, posiblemente, tenida en cuenta. ¿Es usted consciente de ello?
La setmana passada, senyoria, en aquesta mateixa sala, es va jutjar un ciutadà xinès que, segons els diaris, va poder fer la seva declaració en la seva llengua; una llengua que no és oficial aquí. Sempre he sentit a dir que la Justícia ha de ser per a tothom igual. Veig que no és així. Qualsevol llengua del món té uns drets superiors a una llengua oficial? Les institucions públiques, i molt especialment els tribunals de justícia, han d’emparar els drets civils.

Completament desarmat, suplicant amb la mirada una intervenció solidària dels advocats, el jutge va haver de plegar veles.
– Le pido entonces que, por lo menos, hable usted muy despacio para que le podamos entender todos. El juicio puede continuar.

El primer en fer-me una pregunta va ser Josep Melià. Com tots els que varen intervenir, ho feren en espanyol. Vaig respondre totes les preguntes d’una molt llarga declaració. En acabar, el jutge em va dir que podia seure o anar-me’n. Vaig fer-me un lloc entre els que abans m’havien escridassat. Ningú no va badar boca. A continuació, cridaren el meu company a declarar. En entrar em va mirar i li vaig fer el signe de la victòria. Ho va entendre perfectament.
– ¿Es usted Miguel Pascual?  
– No, el meu nom és Miquel Pasqual.
– Ya veo que tendremos que continuar como hasta ahora.

LA DIVULGACIÓ DEL FET I EL SILENCI DELS ANYELLS

L’endemà, la premsa local informava amplament del judici i de “l’incident lingüístic“. Antonio Alemany em va demanar per fer-me una entrevista a Sovint. Endevinant l’hostilitat, li vaig dir que no, però li vaig fer el retruc de proposar que em deixés una pàgina de la revista per publicar un article. Va accedir-hi i el va publicar, tot i que ho va fer sota el titular Polémica i, al llarg dels següent mesos, amb diversos pseudònims i des de la mateixa revista, va dedicar-se a combatre el dret de l’ús del català a les instàncies oficials i a atacar-me i desqualificar-me personalment.

Amb Miquel Pasqual vaig remetre una altra carta al diari Ultima Hora que es va publicar dia 10 d’abril.

LA JUSTICIA COLONIAL CAVALCA AL GALOP!

En solitari, vaig haver d’enviar encara una carta més, aquesta al Diario de Mallorca que va fer la crònica del judici referint-se a mi com a Bartolomé. Tot i que l’escrit és prou clar (vg. document 3), el titularen Puntualización, en castellà.

LA JUSTICIA COLONIAL CAVALCA AL GALOP!

La premsa del Principat de Catalunya, demostrant l’esquarterament que patim en tots els ordres, va silenciar els fets. Una vegada més, el silenci dels anyells va campar a l’ampla. Excepte una breu nota de l’Obra Cultural Balear i un escrit d’uns alumnes d’institut, ni els partits progressistes, ni les institucions del país, ni les associacions de juristes, ningú absolutament no varen moure un sol dit. Vaig informar personalment dels fets a una reunió de La Crida a la Solidaritat, que va tenir lloc a la seu del PSM la mateixa setmana del judici. Record que hi havia, entre d’altres, el jove estudiant de Dret Tomeu Vidal, pocs anys després Conseller de Cultura del Govern de les Illes Balears i, més tard, President del RCE Mallorca.

ARA I AQUÍ

Han passat més de 25 anys d’aquell judici. D’aleshores ençà, he assistit a altres quatre judicis i m’he pogut expressar en català, tot i que he d’advertir que han estat referits a temes laborals i sempre amb jutges catalanoparlants. En canvi, he sabut que a nivell general, la Justícia no ha afavorit, sinó tot el contrari, l’ús del català. Tant al País Valencià, com al Principat, com a les Balears s’han donat casos d’autèntica indefensió i, tal com vaig fer veure l’abril de 1986, amb situacions d’inferioritat a qualsevol parlant de qualsevol altra llengua del món. No, no s’ha avançat. La Justícia, que paguem tots (sobretot les comunitats catalanes), igual que la Corona, que paguem tots (sobretot les comunitats catalanes), igual que l’exèrcit, que paguem tots (sobretot les comunitats catalanes), tenen aires colonials. Són talment els tribunals britànics que jutjaven Ghandi, qualificat per Churchill de “pallasso despullat”.

Ara, en veure el tractament judicial (ep, i mediàtic!) que s’ha fet d’unes persones que varen ocupar càrrecs institucionals de relleu, he pogut constatar el tracte humiliant que, amb independència de les faltes o delictes en curs de judici, han patit. He vist també el desinterès general sobre un fet, per a mi substancial i transcendental, com és el de vexar la llengua dels imputats i sotmetre-la a la llengua dels imputadors. És a dir, generant d’entrada un desequilibri defensiu front al llenguatge dominador de l’acusació. Sembla mentida la miopia política dels partits, sindicats i entitats ciutadanes. Hem estat espectadors silents d’una nova actuació de la justícia colonial espanyola! Això sí, amb unes complicitats que el dia de demà provocaran vergonya aliena de qui no ha sabut estar al seu lloc. On són les entitats que combaten el racisme i defensen els Drets Humans? Podríem dir que no han dit ni pruna, però no és cert.

I tant que han dit! La llengua els ha importat un rave. Allò que han fet és el joc més baix i barroper a la justícia espanyola. Fins i tot han organitzat manifestacions i s’hi han adherit, amb submissió claudicant arrossegada, partits, sindicats, entitats culturals, ecologistes, civils… tots a celebrar la lluita contra la corrupció! És així, realment? Aleshores, com així no varen organitzar cap manifestació ni varen dir res davant els casos Filesa, Roldán, De la Rosa, Colón de Carvajal, Rubio o, recentment, Gurtel i tants d’altres infinitament superiors en xifres objectives que, a més, comprometien les màximes institucions de l’Estat com la Corona, la Guàrdia Civil i el Banc d’Espanya? Senzillament, perquè són víctimes de la patologia dels esclaus. De manera ignominiosa, la gran majoria ha fet bo el discurs dominant i ja han dictat sentència condemnatòria. La corrupció de la metròpoli no compta. Obviant la presumpció d’innocència i la manca de proves objectives (tot s’ha fet en base a declaracions pactades amb la fiscalia a canvi d’exhonerar les penes als cuetes), els jutges, els fiscal i la policia (és a dir, el conjunt de l’aparell colonial de repressió) han estat enaltits de per tot, encara que molt més des de l’esquerra i des dels sectors soidisant nacionalistes, mentre se silenciava el fet més transendental de tots i que afecta de ple la llibertat d’expressió: la censura fàctica de la llengua catalana.

És evident que el col·laboracionisme és un dels principals pals a les rodes en el camí cap a la sobirania. Resulta dramàtic observar com gent que es creu defensora de la llengua, la cultura i la nació catalana, fa de quinacolumnista de la colonització. Sí, com diu Martí i Pol, tot està per fer! Sort que tot és possible!

Aquesta entrada s'ha publicat en IDENTITAT I LLENGUA el 6 de juliol de 2012 per Bartomeu Mestre i Sureda

  1. Estimat amic:  Els CRANCS  sempre caminen cap enrera i si algun àngel social o personal els fa fer-ho de cara-cara durant un temps,  així que poden retornen al passat,   i  cada cop  més TRENTISTES.  Aquesta gent no tenen remeï perque no tenen antenes per evolucionar.  Trencar-hi els lligams és l´única sortida que el català com a poble tenim.  Perque els RUCS sempre són, han estat i seran rucs.   I per molt que vagin modats    -alguns tot i amb aparença  d’ humans-,   per parlar  BRAMAN  i volen    -com més rucs són-,  que ho fem tots  igual .   

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.