Des de la primera salutació i endreça, he tractat molts de temes: Literatura, Art, Música, Història, Política… Ara, transcorregut un any, és un bon moment per fer una aturada breu, un repòs crític i una anàlisi amb perspectiva de les coses que he escrit, moltes d’elles vigents i algunes dissortadament intemporals com la constatació fefaent que el nostre no és un poble respectat, sinó maltractat; que ens cal intensificar la lluita a favor de l’emancipació d’un estat depredador que ens tracta com a la darrera de les seves colònies. Ens espolien econòmicament, ens esquarteren geogràficament, ens etnociden lingüísticament i culturalment i, per afegitó, hem de suportar els seus insults, la seva arrogància i les seves imposicions.
Al llarg d’aquest any, he procurat viure al dia els esdeveniments polítics i socials que ens reclamen, com sempre, continuar la lluita en defensa de les llibertats i contra els mals governs que patim. Una de les constatacions positives d’aquests dotze mesos és veure la mobilització de la societat civil, més viva que mai a Mallorca. El primer crit de dignitat del mes d’agost passat, aixecat per la gent més jove i més sana de Felanitx contra les mesures repressives del
Partido Popular, s’han escampat per tot Mallorca i han enllaçat la gent condreta per plantar cara a les retallades contra la Cultura, la Sanitat i els Drets Civils. La dreta que ens mal governa ha revifat el guerracivilisme més indecent i ha dividit perillosament una societat tradicionalment pacífica, però que porta a l’ADN les Revoltes Foranes i la Germania. Vius amb l’esperit de
Simó “lo Tort” Ballester o el de
Joanot Colom!
Les mobilitzacions populars a Mallorca contrasten amb la ineficiència dels partits polítics, tant els qui ens mal governen com els qui teatralitzen una oposició eixorca. L’estructura dels partits és caduca, absolutament inútil i no fa més paper que un teló de fons d’un paisatge boirós. Això reforça una vella màxima: cap poble no ha assolit la llibertat gràcies a l’acció d’un partit polític. Al contrari, els partits sempre han anat a remolc de les iniciatives populars. No tenen més objectiu que capitalitzar i aprofitar-se del poble per viure esquena dreta. El sistema s’ho menja tot i impedeix la transformació, almenys des d’ell mateix. Els qui arriben a les institucions, carregats d’idees i de ganes de fer feina, topen amb la inoperància i, al final, certifiquen el fracàs personal. Les institucions gestionen la riquesa (generalment malament), però no saben administrar la misèria. L’única cosa que manegen bé és la seva nòmina i la seva comoditat. La classe política, també la catalana, no estira del carro, només hi colca!
A nivell internacional, hi ha referents que conviden a l’optimisme, com és la tendència detectada en el País Basc, on aviat es recobrarà la majoria sobiranista o les expectatives d’Escòcia, en camí cap a l’emancipació. També cal valorar les revoltes socials que aquest darrer anys hem pogut veure, sobretot als països del nord d’Àfrica (ni que fossin entelades per la censura), i que ens permet concloure que són les classes populars de la societat civil les que provoquen el canvi. És més, els partits polítics intenten utilitzar els moviments socials per mantenir o reinstaurar els mecanismes de poder i les estructures de control del poble. Aquesta evidència no té res a veure amb el clàssic discurs anarquista, sinó amb la simple constatació d’un fet: qualsevol revolució neix des de baix, a partir de la gent indignada. De tot això, també n’he parlat tangencialment en els articles. Per això, he reiterat la confiança en els moviments socials com a eina de transformació efectiva. La mobilització de la ciutadania és més efectiva que qualsevol intervenció parlamentària.
Alguns dels escrits, una trentena llarga, ja havien estat publicats l’any 2009 al Diari de Balears. En aquests casos, he posat l’enllaç per tal de permetre accedir als comentaris que generaren en el diari virtual. Aquesta és una de les diferències notables: la gran participació que donava un espai sense moderació. De fet, les polèmiques (no exemptes d’insults) que apareixien, i encara ara apareixen, als comentaris emmascarats del diari digital no tenen entrada en el blog de Vilaweb per la simple raó que vaig decidir, des del primer dia, que no publicaria cap comentari de qui es nega a identificar-se. No som gent encapironada. Les caputxes no pertanyen a la cultura catalana, caracteritzada per mostrar cara i, quan cal, plantar-la. Qui cara veu, cara honora!
Els articles que més feina em solen generar, els referits a destapar històries amagades o a desfer les manipulacions que ens fan, no són sempre els més llegits, però possiblement sí que són els més celebrats, en atenció als correus rebuts, als missatges i comentaris al feisbuc i, sobretot, a les reproduccions que se n’han fet a webs (massa sovint sense esmentar la font ni l’autoria) i a publicacions en paper (Flor de Card, Felanitx, L’Estel, El Gall, Dies i coses…). En canvi, n’hi ha d’escrits a la correguda, en atenció a l’oportunitat o a la vigència del tema, que han copsat l’atenció i, no només es mantenen com els més visitats, sinó que encara són llegits quan ja han perdut actualitat. He penjat, també, algunes intervencions públiques, com la que vaig fer el 14 d’abril al cementiri de Porreres, i pregons, com el de La Real o el de Felanitx (el meu poble es fa present a molts d’articles). Un altre grup ha estat el que he etiquetat amb la categoria Cançons per a la Llibertat, on he explicat històries poc conegudes d’algunes cançons populars. En aquests casos, hi he afegit els enllaços per poder escoltar-les mentre es llegeix la narració.
Mai no sé si l’interès de la gent en llegir un article rau en el tema, en el títol o en el moment. Possiblement, una combinació de tot. Hi ha elements objectius. Per exemple, un cap de setmana de mal temps, provoca moltes més entrades que no un d’assolellat. Si en el feisbuc s’aixeca un poc de polèmica sobre un tema d’actualitat, també repercuteix en l’increment de lectors.
En aquests set articles mensuals, la desfilada de persones ha estat generosa. He recordat herois i polítics com Francesc Aragó, Joanot Colom, el General Moragues, Francesc Macià, Emili Darder, Heribert Barrera… i poetes com Miquel Ferrà, Àngel Guimerà, Guillem d’Efak… He maleït Franco, Primo de Rivera, Alfons XIII, Llorenç Villalonga, el garrot, la inquisició, els abusos contra els drets civils, els actes racistes i les mentides d’Espanya. He mirat d’esbaldregar la ignorància i la falsa història imposada, però també he volgut agrair la lluita de la gent combativa com Mateu Xurí o els Germans Martorell i, periòdicament, retre homenatges pòstums (cantant Barbara, Antoni Coll, Albert Vigoleis, Jaume Rosselló Cándido, Pazzis Sureda…).
Vaig dir fa temps que si llegir és formar-se, escriure és conformar-se. Vull aclarir que aquesta frase no té un component de resignació, sinó el sentit de validar l’acceptació del que has fet. En rellegir un escrit antic, sempre hi he trobat una errada, una paraula mal situada, un adjectiu millorable… La frase llatina esdevé tota una sentència: verba volant, scripta manent. Efectivament, les paraules volen i els escrits romanen. Romanen pensaments, crítiques, històries, imatges…
En el record agraït, vull esmentar algunes de les persones que, a un moment o l’altre, m’han encoratjat a continuar amb aquests articles. Segur que me’n deixaré, però a risc de ser injust, em sent convidat a relacionar les que, a qualque moment i sovint per destacar qualque article concret, m’han fet costat amb suggeriments enriquidors, comentaris estimulants o bons amonestaments: Miquel Alenyà, Iñaki Anasagasti, Xisco Antich, Jaume Arnella, Joan Arrom, Pep Baño, Gabriel Barceló i Bover, Fina Blázquez, Maria Rosa Blázquez, Josep Blesa, Tomeu Bosch, Cil Buele, Jordi Caldentei, Maria Canals, Llorenç Capellà, Pere Cardús, Maties Cerdà, Miquel Àngel Cerdà, Bernat Cloquell, Jaume Corbera, Toni Criado, Joan Escanelles, Jaume Fàbrega, Jaume Farré, Macià Ferrer, Raphel Pherrer, Jordi Fiol, Mateu Fiol, Gabriel Florit, Àngels Folch, Antònia Font, Marina Forteza, Pere Fullana, Mercè Garau, Bartomeu Garcias, Martí Gené, Roser Giner, Llorenç Guasp, Josep Guia, Maria Pilar Juan, Josep Juàrez, Maria Lacueva, Joan Lladonet, Narcís Llauger, Biel Majoral, Antoni Marimon, Enric Marco, Xavier Margais, Antoni Martiañez, Jaume Mas Bibiloni, Bartomeu Matamales, Joan Mayol, Pere Meroño, Biel Mesquida, Jordi Miravet, Jaume Miró, Dora Moll, Antoni Miquel Morro, Lleonard Muntaner, Josep Palou, Mònica Pastor, Raimon Pelegero, Juli Pérez, Rafel Picornell, Joan Planes, Joan Roca, Toni Rotger, Gracià Sánchez, Ferran Sanz, Jaume Sastre, Maria Victòria Secall, Fanny Seguí, Sebastià Serra, Carme Simó, Pere Siquier, Josep Maria Solé i Sabaté, Maria Antònia Sureda, Joan Torrens, Biel Torres, Pep Tosar, Antoni Trobat i Víctor Verdú.
Per a totes les persones relacionades i, també, per a les desconegudes que m’han lliurat temps i atenció, vull alçar la copa amb el meu brindis per celebrar aquest primer aniversari: moltes de gràcies!
***
***
Entre els articles més llegits, vull destacar:
LA LLENGUA ES EL NOTARI DE LA IDENTITAT CULTURAL
EL GAUDI DE GAUDÍ
UN MANIFEST AMAGAT
EL REI TRAÏDOR
UNA BORBONA DECAPITADA
Molts d’anys i moltes gràcies pels teus escrits, tant pel punt de vista desacomplexat com per la munió de dades i d’informació que ens aporten.
Una besada,
Mercè
PS: vaig trobar-te a faltar en la trobada per la Xesca Ensenyat fa unes setmanes