Etziba Balutxo...

Bartomeu Mestre i Sureda

Una història del Montepío

Deixa un comentari

Una història del Montepío

La catedral viviente és una novel·la d’Antonio-Carlos Vidal Isern, publicada l’any 1957 en edició d’autor, amb portada del pintor Enrique Ochoa (1891-1978). Literàriament és molt deficient, però confirma que la qualitat i l’interès d’un llibre no van necessàriament de la mà. En aquest cas, permet analitzar i certificar que l’anticatalanisme és un fenomen visceral, irracional i sense arguments. És més, desemmascara la ignorància cultural i històrica dels qui el practiquen. Més que una novel·la, és un relat autobiogràfic que vomita, damunt del paper, les poques fílies i les moltes fòbies de l’autor, en un exorcisme malsà dels seus fantasmes.

 

* * *

 

El llibre i l’argument

Vaig tenir la primera notícia de la novel·la el setembre de 1979. Eusebi Pascual Ferragut, sots-director de la Caixa de les Balears i superior jeràrquic meu, m’explicà que l’autor feia una sàtira de qui va ser president de l’entitat. Atribuïa erròniament el títol com a malnom del personatge escarnit. M’ho explicava, amb gran ironia, per exclamar-se de com havien canviat les coses, amb un esquerrà i catalanista com jo al capdavant de l’Obra Social. No sé qui em va aconseguir un exemplar del llibre; no estic segur si va ser Miquel Font (Imatge 79), Josep Sitjar (Antiga Impremta Soler) o qualque llibreter de vell (Lleonard Muntaner o Manuel Ripoll); un dels quatre. Sé que el vaig llegir d’immediat i amb un cert interès, però no em va agradar gens ni mica. És un llibre pretensiós, abarrocat i molt mal escrit per un egòlatra. Això no obstant, els fets transcorren durant un període de convulsió social que abarca des de la Dictadura de Primo de Rivera fins al Franquisme de la primera Postguerra, inclosa, entre i entre, l’efímera República. La passejada en paral·lel a la trama ens descriu llocs i situacions projectats en primer pla mentre que, en el fons, circula un poliorama de personatges de tot color, inserits en el paisatge urbà de la ciutat més senyorívola, residents a l’entorn de la Seu de Palma, de la qual en fan part viva; d’aquí el títol.

A banda d’una història molt vista i repetida en el món de la novel·la, amb un matrimoni que encobreix la vergonya social d’una mare fadrina en el si d’una família beata i amb parents religiosos, conté la crònica d’una represàlia laboral argumentada en raons ideològiques, explicada amb un maniqueisme incontrolat a favor del protagonista. Es fa molt evident que l’autor va escriure el llibre com a expiació i, simultàniament, com a venjança personal contra Miquel Rosselló Alemany, el qual, entre els anys 1934 i 1959, va ser president de la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de les Balears, coneguda aleshores com Es Montepio. El llibre fa esment, amb una desdibuixada referència a la Germania de Mallorca, a la funció d’empenyoraments del mont de pietat: “una pobre mujer me enseñó una papeleta de empeño a su nombre, descendiente de un gobernador apellidado Gurrea que se afincó aquí en tiempo de las Comunidades.”

El protagonista que podríem dir principal és Teodoro Villalba (l’alter ego de l’autor). Fa feina al Banco de Préstamos Y Ahorros, on reclama sense gaire dignitat una millora professional. Al mateix temps, sense cap retribució econòmica, és corresponsal i col·laborador temporal de diversos diaris. Molt més enllà del que podríem entendre com a autoestima i sense modèstia, s’ungeix de flors i violes en la descripció d’una qualitat literària inexistent i d’una ideologia submisa al poder establert: “Villalba había publicado ya alguna que otra poesía en la página dominical de La Campana. Le faltaba mucho todavía, pero no carecían sus poemas de cierta emoción. Sus amigos le decían que escribiera en mallorquín, pero él se resistía “no queriendo unirse al furgón de cola” – según su propia frase – del alegre tren catalán del separatismo”. Ja podeu veure per on anava en Vidal transvestit de Villalba. Qualifica el govern de Primo de Rivera com “la suave dictadura” i no té inconvenient a dir: “reconozco que es en Madrid donde hay que vivir, si uno quiere hacer algo.” Està prou clar?

A les tres-centes quaranta pàgines de la novel·la hi ha un conjunt d’històries i de personatges sense més tronc comú que la coneixença personal del protagonista (podríem dir “de l’autor”). Tot plegat, massa branques i branquillons que apareixen, es difuminen i s’esvaeixen sense to ni so i, per tant, sense mantenir l’atenció del lector. El llibre s’enceta amb una Nota previa del autor on adverteix que “Los personajes y nombres de entidades que aparecen en esta novela son puramente imaginarios.” Un avís sense el més mínim rigor, perquè encara que la majoria de noms apareixen encriptats, són de fàcil identificació. Serveixin d’exemple Casa Juan, (Can Joan de s’Aigo), on el protagonista demana xocolata amb ensaïmada, la Impremta Gost (Guasp), el club El Coto (La Veda) i molts d’altres. Amb les persones, segurament per por, s’hi mira un poc més. L’odiat Don Miquel Rosselló serà Don Samuel de las Altas Torres. Així i tot, bona part dels qui desfilen (l’escultor Ruizmendez, el canonge Don Manuel de Fuentecilla, el pintor Bellini…), són bons de localitzar als estudiosos de l’època. Alguns, molt pocs, apareixen sense màscara com Robert Graves o Chopin. Anecdòticament, igual que havia fet Vigoleis Thelen a L’illa de la cara girada (1), s’exclama per la presa de pèl als turistes a qui es mostren dues cel·les, com a lloc d’estada del compositor polonès a Valldemossa. “Lo único lamentable es que se exhiban dos que pretenden tal honor. Hay cosas en la organización turística de todo país que deberían ser revisadas.”

En el capítol 17, el darrer de la segona part de les tres de la novel·la, hi ha el leitmotiv de l’obra. Fa dues setmanes “del estallido del movimiento militar” i al diari on col·laborava, Últimas Noticias, li han dit que no hi torni: Al banc veu venir que la cosa serà molt pitjor. La Junta ha acordat oficialment: “adherirse a la Autoridad militar (2) y la mayoría de empleados se ofrecieron para realizar servicios en favor del Movimiento.” Un horabaixa es convoca tota la plantilla d’empleats. El protagonista endevina que no pot esperar res de bo. Esmenta el nepotisme que hi ha a l’empresa. Veu venir que patirà una gran humiliació. No s’equivoca: “El director y yerno del Presidente hizo pasar recado a todos para que se concentraran en la Sala de Juntas, una amplia habitación decorada con retratos al óleo con las efigies de todos los Presidentes fallecidos.” (…) “Por un acuerdo excepcional, a propuesta de uno de los pocos que no eran parientes del actual mandamás, obrando desde luego al dictado de éste, figuraba el retrato del señor de las Altas Torres (3), vistiendo toga con puños bordados y ostentando la placa de Registrador de l Propiedad. (…) Se había hecho famosa la frase: un perjecto registrador de la propiedad ajena.” (…) “Por acuerdo de la Junta, les he reunido para que escuchen la lectura de un acuerdo que afecta directamente a don Teodoro Villalba, a quien ordeno que se levante.” (…) “una vez ello efectuado se le comunicó oficialmente que pasaba al último puesto del escalafón, entre los de su categoría”, El protagonista decideix no rebotar-se indignat contra la sanció, més simbòlica que no efectiva, i respon tímidament que l’accepta: “Ahora bien, me considero con la conciencia tranquila, pues los ideales podían ser tan buenos como los demás, no estorbando a los conceptos de Dios y de Patria, me acerco al lema carlista que añade la palabra Rey a los postulados con los cuales comulgan varios señores de la Junta”. La seva resposta és tallada en sec i el Director el commina a retractar-se de tot: “Me retracto de todo lo que Vd. quiera”.

És evident que som davant d’una represàlia laboral contra el contingut d’alguns articles de Villalta. Així som, doncs, davant d’una sanció per motius ideològics i extra-laborals; un fet ignominiós i rebutjable que repugna i que atempta contra el respecte a la llibertat d’opinió i a la d’expressió. Allò que sorprèn és que el sancionat no és un home d’esquerres, sinó un carlí, la qual cosa fa pensar que a les dues setmanes de l’aixecament feixista-militar, devien filar molt prim! La lectura detinguda deixa clar, a altres parts del llibre, que la persona castigada es considera molt superior als companys de feina i amb un to de manifesta insolidaritat que, a banda de les circumstàncies històriques del moment (devers deu dies abans del desembarcament a la zona del port de Manacor del capità Bayo) no convidaven ningú a protestar ni a brindar suport a l’afectat.

El final de la novel·la, amb la Seu com a teló de fons, es brinda com si fos una gran sorpresa, amb la qual cosa encara resulta més grotesc, típic d’un serial radiofònic d’aquells anys, i amb un desenllaç més que previsible per a qualsevol lector una mica atent.

L’autor

Nascut a Palma l’any 1900, fill del destacat carlí Antoni Vidal Vaquer, va estudiar per graduat social a l’Escola de Comerç. Es va casar amb Carmen Solanas Cazañas, germana dels coneguts i hiperactius falangistes Francisco-Javier i Pilar (presidenta de la Secció Femenina de Mallorca). Des de ben jove, col·laborà a La Almudaina (1919-1924), Ultima Hora (1924-1926) i Patria (1928), fundador i director de Mallorca (1928-1929) i, durant la postguerra, corresponsal de La Vanguardia. Autor de En pleno éxito (1923) i Estelas (1934), el 1971, dos anys abans de morir, publicà Recuerdos y fantasías. El seu germà Josep (1906-1969) col·laborà a Ultima Hora, Diario de Mallorca, Sóller i Revista de Occidente.

Tota la família es va significar com a anticatalanista. Antonio Carlos, a l’Editorial de presentació de la revista Mallorca, es presenta al públic presumint de disposar d’un equip dels “vertaders intel·lectuals” i amb un atac, camuflat barroerament, contra els magnífics escriptors i pensadors que s’arremolinaven a l’entorn La Nostra Terra: “contamos con el concurso de la verdadera intelectualidad, que hasta ahora estaba al margen de toda actuación ante la procacidad de unos cuantos”. Tot i l’envestida i l’arrogància, La Nostra Terra, en el número 10 de la revista, saludava i donava la benvinguda a Mallorca, que duraria poc més d’un any, mentre que la criticada va continuar fins a l’aixecament de juliol de 1936, atesa la depuració (en algun cas, fins i tot, l’afusellament) que patiren els seus col·laboradors.

De la conducta dels germans Vidal Isern, en tenim un exemple que diu ben poc a favor seu. En ple conflicte bèl·lic, un nucli important dels qui, el mes de juny de 1936, havien signat la Resposta als Catalans, proclamant la seva pertinença lingüística i cultural, a finals de 1936 i a instància i imposició dels germans Miquel i Llorenç Villalonga, varen publicar un escrit per retractar-se i desdir-se’n, ateses les amenaces de no fer-ho. Aquella humiliant claudicació va ser la gran victòria per als inductors a la rectificació. Això no obstant, Josep Vidal Isern encara en va voler fer befa. L’endemà de l’afusellament a Porreres d’Aurora Picornell i les altres “roges del Molinar”, escriu referint-se als que s’havien desdit: “Un poco de gallardía y responsabilidad de los actos cometidos siempre dice a favor de aquel que cree haberlos cometido noblemente. Las renunciaciones, las adhesiones a los tránsfugas esclavos de sus negaciones quédense para los míseros de espíritu. (El Día, 7-1-1937). Dues setmanes després, l’afusellat era Emili Darder, un dels signants de la Resposta que no es va desdir.

El missatge

Tornant a l’anàlisi de la novel·la, cal preguntar-se: té res de bo? Com a narració, mal estructurada i mal escrita, res en absolut! L’interès es pot trobar en l’anàlisi del pensament anticatalanista que amara tota l’obra i que delata la ignorància i la manca de rigor de l’autor, investit d’inquisidor contra la llengua catalana: “No se había conseguido mantener un Ateneo, que durante unos pocs años fue motivo de discordias entre los intelectuales, cuyo grupo de tendencia catalanista se habia dstinguido como una desdicha local, que fustigaba a todas horas la pluma mordaz de Villalba, ganandose la enemistad de los que creían detentar la hegemonía, a través de melífluas conferencias y desmayados Juegos Florales.” El “grupo”, evidentment, és el de La Nostra Terra.

En el fons, Vidal fa seu tant el discurs literari com el polític de Llorenç Villalonga, a qui també vol retratar, molt mal emmascarat, en el llibre: “El Dr. Ruano hacía tiempo que se había apartado del grupo, en un olímpico desdén hacia el temperamento bohemio. Había ganado una plaza de médico en el Manicomio Provincial, edificio cuyas paredes del huerto cultivado por los mismos dementes casi tocaban las del cementerio, situado cerca de Las Cuatro Campanas, escenario de duelos y lances de amor.” Estava cantat que el protagonista visitaria el psiquiatre per veure si obtindria d’ell el seu aval literari. En veure el fracàs, entimarà als altres allò que volia fer ell: llepar-li els peus. “Decidió ir a ver a su amigo el Dr. Ruano, triunfador en la vida y en el terreno intelectual, pues ya había publicado con éxito una novela para minorías de corte afrancesado (…), habiendo con tal motivo organizado un banquete en su honor el Dr. Arias, quien no cesaba de prodigarle elogios.” Tot això passa la primeria dels anys 30 i és possible que el Dr. Arias sigui un dels dos germans Peñaranda, membres de la tertúlia compartida dels germans Villalonga i dels Verdaguer.

Amb tot, allò que brolla del llibre són els tics de l’anticatalanisme que, a manca d’arguments, utilitzen l’animadversió. Sobressurt la defensa de la fal·làcia de sempre, on s’abanderen els escriptors mallorquins en castellà. L’excusa és que els escriptors catalans formen un bloc granític que monopolitza l’àmbit cultural i impedeix que la literatura espanyola prosperi. Aquest argument obliga Vidal (a imitació de Villalonga) a ridiculitzar i qualificar de provincià i estantís l’ús del català. Segles d’història han demostrat, i demostren encara avui, que la realitat és justament la contrària. Els escriptors illencs en català obtenen, en el seu àmbit cultural, el reconeixement de la seva obra, mentre que, els qui escriuen en espanyol, no només no són reconeguts, sinó que fan ús d’un llenguatge arcaic, ampul·lós i provincià. L’autor no es cansa de fer que el seu personatge enalteixi els seus valors literaris i acusi de mediocres els qui escriuen en la llengua de Mallorca… naturalment mallorquina i no catalana.

El fiasco de l’obra

Publicada l’any 1957, tot i ser un home molt conegut per les seves col·laboracions a la premsa (o potser per això mateix?), l’obra va passar sense pena ni glòria. Davall davall, circulava per la ciutat que Vidal destapava en el llibre les magarrufes i l’abús de poder del president del Montepío i, també, que “hi surt tothom”, perquè feia desfilar mig Palma. Ningú no en parlava. Ni tan sols la premsa local. Tan immens va ser el buit que feren a l’obra que l’autor s’hi va referir aprofitant l’embafadora crònica d’un acte que, sota el títol Una colonia de silencio, publicà a La Vanguardia Española dia 28 de desembre de 1957, i que he extractat: “Un nutrido grupo de escrítores. pintores y artistas, se han reunido con objeto de ir a la creación en las apacibles riberas de Porto-Petro de una colonia donde practicar el silencio integral. La idea partió del escritor Dtaz-Falcón, y la reunión aludida resaltó con la ambivalencia de una cena presidida por el académico de la Lengua, don Camilo José Cela; agrupándose a su alrededor «los notables del lugar». El promotor de la idea tuyo que explicar la finalidad de la iniciativa, que no es otra que ir a la abolición de los ruidos innecesarios, que en todo el orbe constituyen una pesadilla que impide el trabajo intelectual fecundo y desazona hasta el punto de haber creado una psicosis nerviosa que registran en crescendo los anales clínicos. El señor Cela — cuya prudencia es proverbial desde que alcanzó el sillón académico — palió un poco los primigenios hábitos silenciosos, diciendo que más bien debia hablarse de un «silencio sonoro», emparejando la fecundidad y el trabajo continuado, con la fe en uno mismo: laborando sin cesar y sin perjuicio de que la iniciativa, vaya extendiéndose como una poda necesaria en el frondoso árbol de la humanidad desquiciada. No se aludió para nada a !a eficaz campaña del silencio que emprendió con éxito no hace mucho el señor alcalde de Palma; ni al silencio crítico local creado alrededor de la novela de este cronista «La Catedral viviente» y el ágape transcuriió en medio de la más cordial camaradería, AVI

El retret al silenci crític local es degué mantenir en el temps, perquè passats quatre mesos, dia 29 d’abril de 1958, al mateix diari i sense signatura, però amb un llenguatge que delatava l’autoria, es va publicar la crítica: “LA CATEDRAL VIVIENTE, por Antonio-Carlos Vidal Isern — Tip. Nueva Balear, Palma de Mallorca. — Corresponsal de LA VANGUARDIA en Palma, excelente periodista y escritor diestro en los matices, Vidal Isern nos ofrece en esta obra una visión personal, poética y certera de las Baleares, Mallorca en primer término, donde nació y ha transcurrido lo más de su vida. Vidal Isern, por esa Inclinación pictórica, es hombre al que preocupan las cuestiones turísticas, que tanto relieve cobran en la vida toda de las Baleares, y esfuerza que las tales se reflejen también en este libro; pero el autor pretende demostrar, y ampliamente lo consigue, que en su isla bullen también las inquietudes intelectuales. Así los principales personajes de la novela son artistas — plásticos, sobre todo —, que cobijados alrededor de la magnífica Catedral palmense ven pasar y personalmente intervienen en los acontecimientos que sacudieron a nuestro país en los últimos decenios y que lógicamente tuvieron repercusión en la isla, Repercusiones que pocos se han detenido a estudiar y analizar con la hondura y conocimiento de causa con que lo hace el autor. La Monarquía, la Dictadura. República, Movimiento y paz, son avatares por los que atraviesan los personajes y la isla en la obra de Vidal Isern, A fuer de isleños consecuentes, verdad es que los protagonistas no tienen excesiva movilidad; pero cumplen con el propósito íntimo del autor que, ha sido, a nuestro juicio, ofrecernos a través de ellos, por el truchimaneo de sus existencias grises y plácidas, una visión plena de vida, realista.”

Potser caldria arrodonir-ho amb un “¡Y olé!” o el més clàssic “¡Alábate, lorito!”.

(1) Vg. http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/208005

(2) Quan, juntament a Miquel Bota Totxo, vaig elaborar el capítol corresponent a la història de Sa Nostra (vg. Cent anys d’Història de les Balears, Ed. Salvat, 1982) vaig verificar l’acord de la Junta Rectora en suport a Franco.

(3) Certament la descripció és correcta. Vg. arxiu afegit Don Samuel, corresponent al retrat a l’oli de Miquel Rosselló Alemany que, encara avui, és a la Sala de Juntes de la casa pairal de la Caixa de les Balears, Sa Nostra, al carrer de Ramon Llull de Palma.

Don Samuel?
Don Samuel?
Aquesta entrada s'ha publicat en General el 12 de febrer de 2013 per Bartomeu Mestre i Sureda

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.