Etziba Balutxo...

La cosa no ha canviat. El setembre de 2011, la meva estada a Hugoenea, la casa de l’escriptor de Pasaia de l’EIE (l’associació basca d’escriptors), entre d’altres beneficis, em va proporcionar l’amistat de Gemma Montoya i Mikel Salaberria. El dia que ens acomiadàrem, Mikel em va regalar un llibre que son pare havia il·lustrat: La comunidad de pescadores de bajura de Pasajes de San Juan de Felipe Darandiaran Irizar. La publicació, de gairebé 500 pàgines, constitueix un estudi antropològic d’alt interès per qui vulgui descobrir la cultura basca, tan allunyada i, simultàniament i paradoxalment, tan propera a la nostra per la via de compartir i patir la nefanda colonització dels conquistadores.

Llegint el llibre, en el capítol que tracta de l’educació, apareix (pàg. 143) aquest paràgraf: “En la escuela regía la ley del anillo, de triste recuerdo en el País Vasco. Consistía ello en que si un niño hablaba una palabra en euskera se le obligaba a tomar un anillo. El así condenado estaba al acecho por si otro compañero, a su vez, hablaba algo en euskera y encajarle a éste el maldito anillo. Quien, al terminar la jornada escolar, lo poseía, era severamente castigado.” Ostres! Vaig descobrir que aquesta “llei de l’anell”, orientada a criminalitzar la llengua i atiar-la per enfrontar-nos, no era, com creia, patrimoni de les escoles de Mallorca. En el meu llibre La identitat reeixida (pàg. 40) esment aquesta estratègia encaminada a fer odiar la llengua de la terra. En concret, transcric un fragment de l’edicte del Gobierno Superior Político de las Baleares publicat dia 22 de febrer de 1837: «Considerando que el ejercicio de las lenguas científicas es el primer instrumento para adquirir las ciencias y transmitirlas, que la castellana, además de ser la nacional, está mandada observar en las escuelas (…) Cada maestro o maestra tendrá una sortija de metal, que el lunes entregará a uno de sus discípulos, advirtiendo a los demás que ninguno hable palabra que no sea castellano, so pena de que oyéndola no podrá negarse a recibirla; pero con el bien entendido que oyendo que otro condiscípulo incurre en la misma falta, tendrá acción de pasarle el anillo, y así sucesivamente durante la semana hasta la tarde del sábado, en que a la hora señalada aquel en cuyo poder se encuentre el anillo sufra la pena que, en los primeros ensayos, será leve, pero que se irá aumentando, así como se irá ampliando el local de la prohibición».

Anys després, fa pocs mesos, a un reportatge de TV3 sobre l’ús del català a la Catalunya Nord, un dels entrevistats, un home ja molt gran, va explicar fil per randa com a la seva escola, entre les dues grans guerres, encara es practicava la tortura de l’anell. La cosa, segons explicava ja venia de molt antic, perquè un avi seu també la recordava. És evident que aquesta endemesa hem de situar-la a partir del (mal)tractat dels Pirineus i la posterior interdicció de Lluís XIV de 1700 prohibint expressament als habitants del Vallespir, la Cerdanya, el Rosselló i el Conflent l’ús del català. Una altra conclusió que podem observar és l’autoria borbònica d’aquest abús escolar lingüicida. Una pràctica que inicià Lluís XIX, continuà Felip V i perseverà la nissaga reial més corrupta del s. XXI, insòlitament encara en el poder.

Si algú té qualque temptació de fer reflexions d’autoodi sobre l’escàs valor que els nadius brinden a la llengua dels seus avis, s’ho ha de fer mirar! Donar la culpa als mallorquins (en general, als catalans i als occitans) és cosa d’entabanats, perquè són víctimes domesticades a sang i a foc. Els virreis (ara anomenats delegats del govern espanyol) han servat una política orientada a fer-nos odiar la nostra llengua i relacionar-la amb el patiment. Han aplicat el determinisme a l’idioma i ho revaliden encara avui els casos recents de tortura de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional (espanyola) per reprimir l’ús de la llengua catalana. Una repressió que és practicada no només amb total impunitat, sinó amb ple suport dels jutges i de les autoritats que haurien de vetllar pel caràcter oficial del català, tal com proclama una Constitució que llegeixen de biaix en tot allò que representa un conflicte d’interessos entre Espanya i les nacions colonitzades.

No sé quan es va ordenar la pedagogia sinistre de l’anell al País Basc. A les illes Balears i Pitiüses va ser l’any 1837 i un segle després, concretament el desembre de 1939, el governador de torn (aquell es deia Fernando Vázquez Ramos) emetia una nova circular: “El Gobernador Civil que suscribe hace saber que es obligatorio el empleo del idioma castellano, con exclusión de cualquier otro idioma o dialecto en todos los rótulos, pasquines, anuncios y publicaciones de todas clases. Asimismo, debe emplearse exclusivamente el cstellano en la relación de la vida escolar entre maestros y alumnos, aun fuera de las horas oficiales de clase. Confía el Gobernador en que ha de bastar esta advertencia y en que no tendrá necesidad de imponer ninguna sanción, que, por otra parte, no vacilará en aplicar en el caso de cualquier denuncia que se le formule por olvido o desobediencia a esta disposición”. L’anell virtual d’aleshores eren la por i la fam de la primera postguerra incivil.

La repressió instava a les delacions i aquestes sempre acabaven amb sancions. Hi ha prou documentació que certifica que n’hi va haver. La consigna “Si eres español, habla español” s’escampà arreu. Mon pare m’explicà que quan parlava per telèfon amb el meu avi, pràcticament desconeixedor de la llengua castellana, les telefonistes interrompien la conversa i no només li repetien la consigna, sinó que havia d’aguantar insults amb amenaces que li tallarien la connexió i el denunciarien. Tant els borbons com el franquisme varen postergar l’ús de la llengua catalana i els negacionistes (1) que diuen que no va ser així, simplement són uns mentiders de baixa estofa, uns indocumentats o uns hipòcrites. Ara borbons i neofranquistes de nova planta tornen atiar la persecució contra la llengua catalana. Cada acció seva (tancar Ona Mallorca i la Televisió de Mallorca, promoure la desigualtat lingüística en eliminar el requisit del coneixement del català, abandonar l’ús de la llengua en els actes públics…) és un anell de càstig contra tot el seu poble.

Després d’Almansa (1707) i la capitulació de Barcelona (1714), Mallorca va ser el darrer reducte en caure, el 16 de juny de 1715, amb el desembarcament a Cala Llonga de les tropes borbòniques comandades pel Cavaller d’Aspheld. S’aplicaren els Decrets de Nova Planta i una mala part dels nobles mallorquins, que abans havien donat suport a Carles d’Àustria, perderen el cul i la dignitat i se situaren al costat de les tropes franceses amb la bota i la flor (d’aquí “botifleur” i, a Mallorca, “botifarres”). Aquesta tropa de renegats, aduladors dels reis d’Espanya, constitueixen la pedrera permanent per mantenir un equip d’agents colonitzadors. Són gent que no estima el país però el vol governar a favor d’uns altres.

Aviat farà tres segles que la nostra llengua, amb la complicitat dels renegats, pateix atacs per part dels mateixos que assolaren centenars de pobles d’Amèrica. Malgrat tot, hem resistit i resistirem! Cert és que, pel que fa a la Cultura Catalana, hi ha hagut períodes de major llibertat, com varen ser les dues breus repúbliques espanyoles (1873-1874 i 1931-1936), però la monarquia ha estat i és nefanda i jacobina. La restauració borbònica de 1975, decretada per Francisco Franco, assassí, feixista i dictador militar, es va maquillar per tal d’emmascarar davant del món una aparent transició democràtica que els incauts es varen creure. Però no es varen corregir els abusos, ni reparar els drets com calia. No es va fer bugada i no hi va haver reparació ni justícia. Quin exemple s’ha projectat a les futures generacions a banda de la claudicació? No ens ha de sobtar gens la plèiade de llepaculs al servei de Madrid que no es reboten contra el robatori fiscal ni contra la imposició d’una cultura aliena per esclafar l’autòctona. El model que es projecta com a normal és el dels lladres i els seus acòlits.

Així, convenientment protegits i promocionats, apareixen en escena lerrouxistes (Rabasco, Lorenzo, Midelmann…) que acusen els qui defensen els seus drets d’insolidaris, quan no hi ha res més insolidari que els lladres que ens roben la llengua i practiquen l’espoli fiscal i cultural. Amb ells, convergeixen polítics sucursalistes obedients al colonitzador. Són, com els botiflers, uns covards que no saben ni volen resistir. Són, també, uns traïdors que es passen als guanyadors, reneguen del seu poble i combaten els qui el defensen. Però, a més de covards i traïdors, són uns beneitons consumats. Sobretot, beneitons! No volen veure que, en esclafar la llengua dels seus avis, trepitjar la cultura del seu poble, compixar les tradicions i la història, s’esclafen ells mateixos. Aquesta conducta, que no és res més que l’autoodi en essència, més prest o més tard es gira contra ells, perquè Espanya només els vol de criadets i quan fan nosa els tiren a la paperera com un mocador brut de paper. Representen el personatge del Tio Tom, l’esclau negre disposat a donar la vida per evitar que es cremi la casa de l’amo blanc; un beneitó!

Carlos Delgado i Joserra Bauzá, són els dos anells borbònics contra la llengua i contra el poble que haurien de servir i, de tan magna gesta, en fan un panxó de riure. Això sí, d’acord al seu grau de valentia, se’n foten en privat i a l’esquena dels Miquel Ramis, Rosa Estaràs, Antoni Pastor, Cristòfol Soler i tants d’altres esmaperduts que els han enlairat des d’un partit advers als interessos de les illes Balears i Pitiüses. Ambdós tenen vocació de Cavaller d’Aspheld, però per no tenir no tenen ni les botes dels ancestres ni tan sols. El primer d’ells, el que comanda a l’altre de bon de veres, voldria rememorar les tristes glòries del seu avantpassat, Marquès de la Torre, que va servir el rei d’Espanya en la presa a sang i a foc de Barcelona. El segon, en té prou amb un plateret d’una banda de música militar per anar al darrera d’antics tambors com un pep de fira. Tanmateix, totes les mesures que pretenen adoptar contra la llengua i la cultura seran a l’empara de l’abús i, per tant, temporals i condemnades al fracàs. Matar la llengua de Ramon Llull no és cosa possible per dos personatges amb un CI similar al dels soldadets de plom.

Les coses més simples no es volen veure, però una passejada per la ruta del Diccionari Alcover-Moll, la nostra DKV, sol ser sempre profitosa perquè permet verificar evidències. En cercar la veu Bausà, per exemple, llegim que es tracta d’un llinatge, escrit també Bauzà i Bauçà, existent a Barcelona, Castelló, Lliber i Xixona (Alacant), Margalef (el Priorat) i Mallorca. Quant a l’etimologia, Moll esmenta Corominas per dir que sembla una forma paral·lela a la castellana bausán: beneitó. No seré jo qui esmeni la plana als savis Alcover, Corominas i Moll. Ni tampoc faré la contra a Vicent Aracil quan deia que “El nom no fa la cosa… però ajuda molt!”.

(1) Dia 23 d’abril de 2001, Joan Carles I va dir: «Nunca fue la nuestra lengua de imposición, sino de encuentro. A nadie se le obligó nunca a hablar en castellano. Fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo, por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes». La bona memòria de mon pare i la llengua del meu avi m’exigeixen maleir l’autor d’aquesta mentida borbònica!

PS.- Les interjeccions delaten perquè són fruit de la improvisació. Surten sense pensar. A l’enllaç veureu com reacciona Joserra quan un ciclista li recrimina que es retiri del seu vial. “Ale, muy bien!”. Aquesta és la seva llengua. Després, afegeix: “Així m’agrada!”. Ni “muy bien” (molt malament!) ni “m’agrada”. D’haver actuat amb el mínim civisme s’hauria disculpat. En tot cas, al ciclista li hem d’agrair que ens hagi brindat un present que esdevé tot un eslògan: “Fora del mig!”. Podem arrodonir-ho amb el nostre crit històric: “Via fora!”
Aquí ho teniu: http://www.youtube.com/watch?v=stmGlwl0vKo