Etziba Balutxo...

Dissortadament, amb honorables excepcions, els mitjans de comunicació no varen atendre ni correspondre a la importància de l’obra publicada. La premsa illenca no se’n va fer ressò, tot i la petjada històrica i cultural reflectida a les ponències de Xavier Margais, historiador i autor, entre d’altres llibres, de El moviment esperantista a Mallorca i d’Elisabet Abeyà, traductora, escriptora i impulsora de l’escola Mata de Jonc. Margais publica en el nou volum tres capítols El moviment esperantista a Mallorca: Una víctima més de la repressió franquista, Noves sobre l’esperantisme a Maó” i L’esperanto, l’esperantisme i la seva relació amb alguns règims, mentre que Abeyà hi aporta “Joan Mascaró: Entre Orient i Occident. Cal afegir, com a complement, que dins del 2011, la televisió pública de les illes Balears va emetre un interessant documental sobre la figura de Joan Mascaró.

L’esperantisme va néixer amb valors que van més enllà dels estrictament lingüístics. És un moviment que juga a favor de l’enteniment entre els humans, per un món més just i solidari. Això constitueix la interna ideo de l’esperanto, connotat de pacifisme i de germanor entre els pobles. És fàcil deduir que, amb aquest objectius, patiria repressió. Un dels grans defensors del nou idioma, Lleó Tolstoi, va veure com, després de col·laborar en la revista, La esperantisto era prohibida a tot l’imperi rus per la censura dels tsars. Les vicissituds del s. xx jugaren sempre a la contra. La Gran Guerra i la mort, el 1917, de Zamenhof provocaren una reculada, però quan l’esperanto va revifar va prendre embranzida entre la classe treballadora, fins al punt que era conegut com “el llatí dels obrers”. A Alemanya, on gaudia de gran popularitat, Hitler criminalitzà l’idioma a Mein Kamf qualificant l’esperanto de “llengua universal de la conspiració jueva”. També Stalin, l’any 1937, la va denominar “llengua d’espies” i, a més de prohibir-la, va ordenar l’assassinat d’esperantistes. La insurrecció feixista militar de Franco també va significar repressió. La Segona Guerra Mundial va dividir el món en dos grans blocs, representats per Rússia i els Estats Units, i caps d’ells no va tenir el més mínim interès en potenciar una llengua neutral per a tothom.

Un cas no gaire divulgat, que ultrapassa l’anècdota i s’endinsa en la política internacional, és el de la República de l’Illa de les Roses. Construïda l’any 1964 al mar Adriàtic, a 12 km de la costa, amb permís del govern italià, era una plataforma de 400 m² on s’instal·laren establiments comercials, una oficina postal i una emissora de ràdio. En proclamar la independència la nit de Sant Joan de 1968, adoptà l’esperanto com a llengua oficial. La marina italiana va procedir a dinamitar aquella illa artificial que recordava Utopia.

L’esperanto va recular per l’acció d’allò que va combatre sempre: les guerres i les dictadures. Ens hem de retre a la fatalitat i donar la raó als repressors? Si no han prescrit el pacifisme ni els ideals d’igualtat, val la pena lluitar per a que els drets lingüístics siguin un complement indissoluble dels drets humans. Avui hi ha qui presenta l’esperanto com un intent fracassat i, malgrat la repressió i les peripècies patides, l’esperanto és una magnífica i ben vigent idea que defuig l’estereotip que li assignen alguns com a relíquia del passat o invent romàntic. El 1994, l’economista alemany Reinhard Selten, era el tercer parlant d’esperanto que guanyava un Nobel. Quatre anys després, William Auld era candidat al premi suec per la seva obra en esperanto. Només són exemples, però destaquen la potencialitat d’un idioma que es resisteix a claudicar davant de l’envestida anorreadora de la globalització.

Al marge de la nostra història, al marge de les aportacions de Joan Amades, Carles Riba, Andreu Nin, del margalidà Joan Mascaró i altres col·laboradors de la digna i enyorada revista La Nostra Terra (1928-1936), potenciar l’esperanto com a llengua complementària és també preservar el català. Avui internet ha reanimat l’esperanto i es troben cursos senzills que, en 14 lliçons, brinden una perspectiva pràctica d’aquest idioma regular, ben pensat i creatiu. L’esperanto ens obri al món per rebre informacions que no interessen als medis o que esquiven la censura. Elisabet Abeyà hi afegeix: “Em permet passar bones estones amb un grup d’infants i tenc la il·lusió (ves a saber si és cert!) que, a més a més d’ensenyar-los una llengua, els ajud a construir uns valors, ja que ens escrivim amb grups d’infants d’altres països i crec que tot això fa pau”. Doncs, això: facem pau sempre, des de la llibertat, en català i en esperanto!