Etziba Balutxo...

M’havien recomanat L’acabadora, la primera novel·la de Michela Murgia (Cabras, Sardenya, 1972), però no m’hi vaig abocar fins després d’una entrevista a l’autora que va emetre Catalunya Ràdio. M’hi vaig identificar vivament en escoltar la pinzellada d’un ofici secret que delata vestigis culturals poc coneguts, però vius encara Mallorca endins. La concepció del matriarcat de l’illa de Sardenya em va evocar, fil per randa, la tesi que he expressat anteriorment. La dona regeix totalment la dinàmica familiar (l’educació, la hisenda, els rols de cadascú…). Aquest gran protagonisme social femení destaca al màxim en la litúrgia de la mort i, encara més, en l’art del ben morir.
                                                        *   *   *

Quan els polítics incultes de tots els signes (fins i tot els que es diuen nacionalistes) a les ordres d’una cultura forana i colonitzadora, ens furten la segona festa de Nadal, com han imposat els nostres governants de cara a l’any 2012, atempten directament contra la nostra essència cultural bastida sobre el fonament del matriarcat. Ens volen passar per damunt l’aprimador i, si no plantem cara, liquidaran fins i tot el règim de separació de béns, part un dret antic que fins i tot permet a la dona decidir on vol ser enterrada. Justament avui, segona festa de Nadal de 2011, he acabat de llegir i gaudir a les totes amb l’edició en català publicada per Proa el mes de maig d’enguany d’Accabadora, una ben entenedora paraula sarda, la llengua de l’autora d’aquesta excel·lent novel·la que vull recomanar sense cap reserva. 

 

La lectura d’aquest llibre m’ha confirmat que, tot i els canvis que patim al galop d’una globalització anorreadora i malsana, els trets culturals, molt especialment pel que fa al rol social de la dona, de Sardenya i Mallorca, almenys la Mallorca de la dona catalana, són d’una similitud extrema. M’he sentit identificat amb gairebé tots els personatges, fins i tot amb els més malèvols, amb el paisatge, amb la història i, part damunt de tot, amb l’autora, també filla d’ànima, com la protagonista del relat, tal com delata la dedicatòria a les seves dues mares. A Mallorca, de fills d’ànima per bé que no amb aquest nom, n’he conegut i encara en conec una de jove, ben jove, del meu poble. Es tracta de la figura d’aquells infants que, per raons d’estructura familiar, generalment econòmiques, són cedits pels seus pares biològics a altres famílies que n’assumeixen l’educació. Aquests infants s’afegeixen als afillats i als alletats per una dida, tots els quals estableixen una filiació particular i, en contrapartida, reben també formes diverses de maternitat.

La narració t’abelleix les sensacions i t’acarona els sentits. Mentre t’endinsa en una passejada amorosida de la mà d’una mar de personatges, et fa veure imatges i et fa escoltar silencis. Dos centenars de pàgines fan gust de poc i es llegeixen d’una estirada, perquè la història no decau a cap moment. Malgrat l’auster llenguatge i els diàlegs, directes, secs i eixuts, aparentment sense cor, estan farcits de poesia i de suggeriments. Tinc la convicció ferma que, més prest o més tard, veurem aquesta novel·la en el cinema, tal com vàrem veure fa anys Padre padrone dels germans Taviani, sobre el relat autobiogràfic de l’escriptor i filòleg en llengua sarda Gavino Ledda (Siligo, Sassari, 1938), ambientada igualment a l’illa de Sardenya i, tot i la gran distància entre el patriarca d’aquesta història i el matriarcat de l’obra de Michela Murgia, també hi apareixen evidents paral·lelismes amb la Mallorca profunda.

És difícil opinar sobre la traductora per qui no ha llegit l’original en italià, però el llenguatge viu i àgil apunta la bona feina de Mercè Ubach i les petites errades (pàgs. 26 i 30, per exemple) es veu que són de composició. Potser hi ha qualque qüestió de criteri dubtós, com el fet de mantenir paraules autòctones sense notes de traducció. Algunes esmenten menjars que, en més d’un cas, tenen traducció popular catalana ben viva. En qualsevol cas, són del tot comprensibles o, si més no, imaginables.

 

A tall d’anècdota, em sembla d’interès aquest diàleg de la protagonista amb la mare adoptiva quan aquesta li retreu que no estudia prou la gramàtica:

“- Total, l’italià no serveis per a res.
– Com vols dir que no serveix?
– Fora de classe tots parlem en sard. Vós també parleu en sard, i les meves germanes, i l’Andría. Tothom!
La vella modista ja estava al corrent d’aquella habitual aversió dels nens de Soreni per la llengua italiana, de la mateixa manera que ho sabien totes les mares del poble. N’hi havia que fins i tot havien deixat de parlar als fills en sard i que havien adoptat la nova llengua, sovint amb resultats més còmics que eficaços.”

En el mateix capítol, les dues dones discuteixen. La jove troba que Sardenya no és Itàlia i es refereix al mar que envolta l’illa i la separa del continent. La vella, que va patir la mort del seu company a la guerra, al·lega: “Quan es mor per una terra, aquesta terra es converteix per força en la teva. Ningú no mor per una terra que no és la seva, si no és estúpid.”

A més del tractament de vós, d’alguns modismes, d’uns diàlegs retallats i d’altres coincidències de comportament en el llenguatge, apareixen els nostres jocs d’infants. Si recordeu aquell que es feia amb els dits de les mans dels infant que començava: “Això és son pare, això és sa mare, aquest demana pa, aquest diu que no n’hi ha i això és sa porcelleta que demà hem de matar i farà nyic-nyic-nyic…”? Doncs, a L’acabadora llegireu aquest altre: “Aquest és el porc, aquest l’ha mort, aquest l’ha cuit, aquest se’l cruspeix, i a aquest – deia, sacsejant-li el dit com una campaneta -: pobret! No li queda res!”.

Els jocs, les tradicions, els menjars… Tot ben proper. Apareixen els maleficis que, com el nostre mal bocí, coneixem tan bé. Un llibre rodó que, per reblar el clau, s’acompanya d’un epíleg signat per Stefano Puddu Crespellani (Sardenya, 1961), creatiu, animador i home de cultura (ceràmica, disseny, collage…) resident a Catalunya d’ençà del 1989. Stefano fa una breu i encertada dissecció de l’atmosfera i el rerefons de la narració: “el nucli profund de la novel·la és una indagació sobre les diverses formes de la maternitat”. També diu que “Ser d’una illa certament et marca. Encara que te’n vagis. La frontera del mar traça un dins i un fora inevitables, en una geografia on els mapes estan gravats a l’ànima com tatuatges”.

Aquesta obra retrata i descriu la pertinença a una terra i a una cultura. Sardenya destil·lada com una llimona sucada. I Mallorca, de rebot, amb similar paisatge humà, immersa en idèntic matriarcat. Amb les mateixes olors. Amb la mateixa música. Amb el mateix pa de noces. Pura delícia! Una meravella imprescindible per qui vulgui saber què som, com som, qui som i d’on venim.