Etziba Balutxo...

No hi ha temps que no torn! Els catalans (i en la meva boca sempre heu d’agafar el gentilici en el sentit ampli de pertinença a la nació catalana) patim l’espoliació més alta del món civilitzat. Més accentuada, fins a l’abús intolerable, en el cas de les illes Balears i Pitiüses. Aquests dies, m’ha satisfet tornar a veure reproduït el cartell de les eleccions al Congrés de Diputats del 1993, ja fa vint anys. Aleshores jo presidia la Federació Regional d’ERC a les Balears i, per tant, era membre del comitè executiu nacional del partit. Vaig anar a Barcelona amb la decisió presa, però els companys de l’altra ribera (que ja no comanden ni són del partit) es varen regirar. Havien decidit un ridícul: “Endavant!” (cap a on?), que seria l’eslògan d’ERC al Principat. No obstant, vaig fer prevaler el caràcter federal i, com es pot veure a la il·lustració adjunta, el cartell electoral constava d’un eslògan clar i català: assenyalava el problema (Madrid ens roba), però també la solució (cap a la independència!). Aquella campanya va remoure la brunete mediàtica (la de la meseta i la colonial) i va enterbolir la campanya, amb atacs i menyspreus personals que, amb perspectiva, delaten un concepte gens democràtic i amb nul respecte de les legítimes ideologies. La premsa va difuminar també l’afegida vindicació del Concert Econòmic (vg. arxiu adjunt).

Això no obstant, possiblement a partir d’aquella fita, l’independentisme a les illes Balears està, si no compartit per la majoria, sí pràcticament descriminalitzat. Els “Sopars per a la Indepencència” a Ses Tarragones i a Sa Creu, ajudaren molt a aquesta descriminalització.

L’abús fiscal ve d’enrere i sembla que les entitats regionals del país (CAEB, CES, cambres de comerç, col·legis professionals, sindicats…) s’hi han avesat. Les actuals comunitats autònomes catalanes, en conjunt o esquarterades en Catalunya, País Valencià i Illes Balears, som l’sponsor per força d’Espanya; és a dir, patim un tractament colonial i, amb el País Basc, ens hem convertit en la mamella de Madrid i de totes les Castelles (Andalusia i Extremadura incloses). Ells dicten el pressupost i nosaltres pagam. Ells fan les lleis i les normes i nosaltres obeïm. Ells imposen la justícia i nosaltres ocupam la banqueta. El diferencial entre imposts recaptats i inversions realitzades per Espanya és la més alta d’Europa. No debades sempre han ocultat la balança fiscal i, quan la mostren, ho fan de manera absolutament maquillada i manipulada.

Dissortadament, la història s’oblida (o es tapa) massa aviat. L’any 1899 va tenir lloc a Barcelona, Sabadell, Mataró, Manresa i Vilafranca el famós tancament de caixes. Va ser una resposta eficaç contra l’alça d’imposts imposada per Madrid per eixugar el dèficit de les guerres colonials quan Espanya va perdre gairebé totes (ui, llàstima!) les “seves” illes: Cuba, Filipines, Guam… Els comerciants es negaren a pagar les contribucions i alguns anaren a la presó. Hi varen romandre poc temps. Tothom va fer pinya i es va constituir una junta sindical permanent amb el nom de Lliga de la Defensa Industrial i Comercial, amb la presència de més de 50 gremis. Es va fer una vaga patronal amb amenaces de no satisfer mai més arbitris ni contribucions. En veure les orelles del llop, Espanya va fer anques enrere. Va caure l’alcalde de Barcelona i també alguns ministres. Havien tibat massa la corda i, per evitar que es rompés definitivament (ui, llàstima!) Madrid va afluixar per no perdre la mamella.

Uns anys després, a Mallorca es va viure una situació similar. Dia 18 d’octubre de 1916 la Diputació protestà contra la decisió del ministre d’Hisenda espanyol, Santiago Alba, d’enviar a Mallorca 50 inspectors espanyols a perseguir i castigar els mallorquins, amb la intenció de ser més severs en les recaptacions. Dia 21, s’adheriren a la protesta de la Diputació, l’Ajuntament de Palma, la Cambra de Comerç, la Societat Econòmica d’Amics del País i la Unió Industrial que aglutinava les organitzacions patronals de la indústria i el comerç. El regidor Oliver i Roca propugnà la idea d’exigir el règim del Concert Econòmic que ja tenia Euzkadi. Dia 23, es va convocar un tancament patronal que es va fer l’endemà, dia 24, amb un èxit absolut. Es varen paralitzar tots els transports i es tancaren les indústries, els tallers, els comerços i, fins i tot, els bars. Aquell mateix dia, milers de manifestants rodejaren l’hotel on estaven allotjats els inspectors forans, els quals, atemorits, suplicaren poder partir de quatres. El vespre, el governador, el delegat d’Hisenda i els líders de la revolta, acordaren suspendre l’ordre ministerial. Els inspectors de la metròpoli varen ser protegits fins al vaixell. Dia 8 de novembre, el ministre Alba acceptava que les empreses de Mallorca gaudirien d’una inspecció benèvola. A Madrid havien amollat el mac.

He començat parlant de la campanya electoral de 1993. Aquell mateix any, a Itàlia, la Lliga del Nord (recordau allò de Roma, ladrona, la lega no perdona?) es va presentar a les eleccions amb un cartell (vg. arxiu adjunt RomaLadrona). Si substituïu Padania per Catalonia i Roma per Madrid, veureu qui cria la gallina i qui es menja els ous! Més clar, aigua! No és cert consellers d’hisenda? Els senyors Forcades, Matas, Rami, Mesquida, Ramis d’Ayreflor, Manera i Aguiló ens podrien explicar fins quan haurem d’esperar un altre tancament de caixes per recobrar la dignitat? Una cosa és solidaritat i una altra robatori!

(*) El Congrés del PSM previ a aquelles eleccions se celebrà dia 20 de desembre de 1992 i la gran aportació ideològica va ser rebutjar l’independentisme.

Res de nou, el 1984 ja s’havien oposat al Dret a l’Autodeterminació que jo havia defensat dins de la ponència política en el VIIè Congrés. Ai, les hemeroteques!