Etziba Balutxo...

Bartomeu Mestre i Sureda

TÉ DUES CARES MALLORCA? (final)

Deixa un comentari

Notes disperses, amb curiositats, notícies complementades i comentades, bibliografia bàsica i una resposta, molt personal, a la pregunta del titular conformen aquest darrer bloc per cloure els meus comentaris al llibre Die insel des zweiten Gesichs. Aus den angewanten Erinnerugen des Vigoleis d’Albert Vigoleis Thelen.

La il·lustració correspon al retrat que va començar Pedro Sureda, arran de la segona i darrera visita de Vigoleis a Mallorca, l’any 1976. Tot i que el pintor valldemossí de la Cabaneta no el donava per acabat del tot, la seva vídua en va fer donació a l’escriptor i avui és al Museu Thelen a Viersen.

***

 

Entre la veritat i la inventiva (curiositats, notícies complementades…)

* L’autor fa esment a molts dels llocs emblemàtics per on va passar i, en algun cas, va fer de guia turístic: el claustre de Sant Francesc, el Castell de Bellver, la Seu, la Cartoixa i l’Hospedaje del Artista de Valldemossa, els encants de l’Olivar, les Enramades, l’Escorxador, les societats de La Veda i el Circulo Mallorquí, el Bar Alhambra (que estava al costat del Líric, on ara hi ha els jardins de l’Hort del Rei). També esmenta botigues i cases comercials com la sastreria Bauçà, Can Mir (la papereria entre Cort i Santa Eulàlia desapareguda fa pocs anys), la papereria Tous, la llibreria Alemanya del Born o la Casa del Libro, centre de tertúlies, a la plaça de la Constitució, coneguda popularment com a plaça de les Tortugues que el franquisme convertí en Pius XII i la restauració borbònica de 1975 en Joan Carles I. Es refereix al carrer del General Barceló, (conegut popularment com “el capità Antoni”), darrera l’església de Santa Creu, on la parella va viure més de tres anys, com “el carrer del pirata”, avui “carrer del vi”.

* La desfilada de noms notables de l’època és prou generosa. A més de la colònia d’estrangers residents o transeünts (Francis de Miomandre, Bernanos, Robert Graves, Kessller, Henny Marsman, Keyserling…), entre els mallorquins apareixen el pintor Antoni Gelabert, el capellà i músic Joan Maria Tomàs, els germans Llorenç i Miquel Villalonga, Jaume Busquets, Marius i Joaquim Verdaguer, Francesc Sureda Blanes, Gabriel Alomar

* Entre els personatges que podríem anomenar tangencials a la història de la parella a l’illa, n’hi ha alguns interessants com un Pérez o López, de Burgos, representant de pinzells i pintures holandeses i alemanyes, que proveïa Miró, Puigdengolas, Zuloaga o els Sureda. També, en el món de l’art, apareix Mutter Ey, la protectora i promotora de Jacobo Sureda. Una altra persona, aquesta amb major presència i importància en el llibre, és Mamú, Helen Blair-Stein, la milionària americana-austrohongaresa que demanarà doblers a Vigoleis per continuar el seu plet internacional per recobrar la patent de la marca del famós llevat Royal que li havien usurpat amb mangarrufes. Però el protagonista més rellevant, entre els que no entren directament a les peripècies de l’autor a Mallorca, és Teixerira de Pascoaes (pseudònim de Joaquim Pereira Teixeira, 1877-1952), amb qui començarà des de Mallorca una correspondència que definirà una relació futura important. En abandonar l’illa, Vigoleis anirà a Portugal i traduirà a l’holandès i a l’alemany bona part de l’obra de l’escriptor de l’anomenat Renaixement Portuguès fins a la seva mort, després de la qual la parella tornarà a Europa (Holanda, Suïssa i, finalment, Alemanya). Una dada molt curiosa és que Vigoleis i Beatrice, a partir de la seva arribada a Portugal, adoptaren el portuguès com a llengua de relació familiar de per vida.

* No s’amaga de definir i dir allò que pensa sobre en Verga. No juga amb eufemismes quan qualifica Joan March d’assassí sense escrúpols i quan descriu els seus negocis bruts, tant durant la gran guerra, amb la venda d’armes, com durant la República amb el tràfic de drogues, com amb el suport a Franco a canvi d’una generosa i enriquidora immunitat. Amb aquest concepte que tenia del navilier, banquer, contrabandista i estraperlista mallorquí, sorprèn que Vigoleis es mostrés disposat a escriure’n la biografia, segons diu a una de les cartes quan preparava l’edició del seu llibre.

* L’autor explica que va fer de secretari al comte Kessler que escriví les seves memòries a la casa que tenia a la Bonanova. Kessler, un personatge de gran interès històric, és presentat en el llibre com a amic dels catalans i promotor d’artistes. Vigoleis li atribueix un tant exageradament el descobriment de l’escultor rossellonès Arístides Maiol (1), a qui el grup d’exiliats d’Honduras a Mallorca volia encarregar una escultura per posar a la plaça de la Libertad de Tegucigalpa dedicada a un dels conspiradors si, com pretenien, derrocaven la dictadura que hi havia al seu país (2).

* Harry Kessler, possiblement per confusió amb la semblança del llinatge Thelen de l’escriptor, l’anomenava Thälman (llinatge del comunista alemany) i l’autor fa broma de veure com, després del Vigoleis com a malnom adoptat de per vida, el Thälman li generava una tercera cara. Entre les informacions interessants, explica que Goeblels insultà i amenaçà Kessler, obertament contrari als nazis, en una carta que li envià a Mallorca.

* També informa que passà a màquina l’original de I, Claudius, l’obra senyera de Robert Graves (1895-1985) i descriu dues trobades que varen mantenir. El fa protagonista en excés, però amb dades que no només no s’han confirmat, sinó que s’han desmentit del tot per part de qui va ser secretari de l’escriptor anglès i, amb més força encara, amb el diari personal. Cal fer notar que quan Vigoleis publica el seu llibre, l’any 1953, Robert Graves ja havia estat candidat al Nobel de Literatura i era una persona molt reconeguda. Les informacions que brinda de Graves són falses o inexactes. Reprodueix algunes llegendes urbanes demostradament inexistents. Vigoleis assenyala la font de les informacions: Joachim Von Martersteig, un nom imaginari a qui descriu com un pilot d’aviació alemany resident a Deià i el presenta com el gran enemic de Robert Graves, fins al punt de relatar una brega física entre els dos a un carrer del poble. En realitat, l’esperpèntic personatge emmascara Rudolf Kindermann, resident a Son Nius de Valldemossa durant aquells anys. Qualque cosa més que pura literatura hi devia haver quan, publicat el llibre, i sense que el seu nom hi figuràs, Kindermann anuncià accions legals contra l’autor en sentir-se retratat. On acaba a realitat i comença la ficció? Germà Garcia i Boned ha aclarit que no és cert el que explica Vigoleis, tot i que hi ha un rerafons d’autenticitat. Vigoleis no va fer cap feina a l’escriptor britànic. Aquest, a les memòries, detalla que va contractar expressament per transcriure el manuscrit del seu I, Claudius a màquina a Mary Ellidge. En canvi, detalla els distints pagaments que l’any 1935 va fer a Beatrice, la parella de Vigoleis, a qui va encarregar una traducció ràpida de l’alemany a l’anglès d’unes memòries sobre Georg Schwartz, el pintor, titulades Almost forgotten Germany. Va ser, segons Graves, una traducció molt ràpida i en brut que ell va refer. Finalment, les memòries es publicaren amb el títol Almost forgotten times (Temps gairebé oblidats), figurant Graves com a traductor.

* Dóna compte de l’arribada a Mallorca de Karel Mengelberg (1901-1984), director d’orquestra, compositor, crític musical, nebot de Willem Mengelberg, director de l’Orquesta d’Amsterdam, i pare de Misha Mengelberg, avui reconegut compositor i pianista improvisador contemporani. La curiositat és que va venir a Mallorca per actuar a Trocadero, una sala de ball de la Rambla, just després d’haver estrenat, amb un gran èxit, la seva obra Catalunya Renaixent (3) a Barcelona l’any 1934.

* Informa de la conferència que va fer Hermann Keyserling, meitat en castellà i meitat en català, a un gran teatre de Palma. Allò que no esmenta l’autor és que Keyserling ja havia parlat a Mallorca abans de l’arribada de Vigoleis a l’illa. Concretament, dia 28 de març de 1931, dues setmanes abans de proclamar-se la República, es va fer la Setmana Filosòfica de Formentor, amb la participació de Gabriel Alomar, Joan Estelrich, Gómez de la Serna, Josep Pla, Carles Soldevila i Keysserling, el qual mantenia bones relacions amb el nucli d’impulsors de la revista La Nostra Terra.

* Una altra dada prou interessant per investigar és quan l’autor informa que Beatrice va preparar la cambra de convidats a la casa d’Inés a Gènova (4) per acollir l’estada de Federico Garcia Lorca que havia d’arribar a l’illa l’estiu de 1936. Lamenta Vigoleis que, en frustrar-se el viatge, el resultat fos tan transcendental pel poeta de Granada.

* Entre la primera residència, al pis del germà de Beatrice del carrer de la Soledat (a la zona de les actuals oficines de Correus), i la rocambolesca estada a la Venta Eritaña (la Torre del Rellotge), la parella s’hostatjà a la que ell anomena Pensió del Comte, propietat de don Alonso María Jesús de Villalpando, marquès de Sietefillas i comte de Penyalver i Tordesillas casat amb dona Inès, filla d’un pintor de temes religiosos. En realitat, es tractava de la Pensió Catalana del carrer dels Apuntadors, propietat d’Emília de Riquer Palau, filla de l’excel·lent pintor modernista Alexandre de Riquer i Inglada (Barcelona, 1856 – Palma, 1920) i casada no amb cap comte, sinó amb Joan Borràs. La fantasia de l’autor, però, no era pura inventiva. Més aviat, mescla persones i situacions. El pintor Alexandre de Riquer era comte de Dàvalos, però va prendre partit pels carlistes i va haver d’exiliar-se a França, on va ser un pintor reconegut. Era, efectivament, molt religiós, però també d’idees anarquistes. He trobat una notícia a La Vanguardia que el desembre de 1934 a Barcelona varen detenir al seu fill Josep, com a membre d’un escamot anarquista. La seva obra, modernista, va prendre gran relleu com a autor d’exlibris i de paisatges (5).

* El cas de la Pensió del Comte és un més dels que Vigoleis aprofitarà per exhibir la fascinació que li generava la noblesa. Al llarg del llibre, posa molt l’accent en els títols nobiliaris i dóna una rellevància de tipus romàntic als qui sap que són grandes de España. Aquesta fantasia tan curiosa s’accentua en el cas de la família Sureda. Pilar Montaner és presentada com a pintora de la família reial i de sang blava, en contrapartida al seu home, Joan Sureda i Bimet, retratat com un personatge excèntric i un pèssim gestor de la fortuna familiar. Quant als fills de la parella, descriu el caràcter i la vitalitat de Pazzis (6), decidida i arromangada, de qui Beatrice diu que Vigoleis està enamorat. El germà pintor, Jacobo, mort molt jove de tuberculosi, i, sobretot, Pedro, amb qui Vigoleis estableix una relació d’amistat que perdurarà tota la vida. També apareix l’home de Pazzis, Fernando Esteban, alt funcionari de Correus de Palma. Els quatre són d’ideologia d’esquerres i Pedro i Fernando seran empresonats i víctimes de la depuració laboral, arran de l’aixecament feixista-militar de 1936.

* Vigoleis, nascut a Süchteln (Renania), no gaire lluny de la frontera amb Holanda, explica en el llibre que Wilheim Fremers, quan preparava el cop d’estat per proclamar la República de Renània li proposà ocupar el ministeri de cultura. Cal advertir que Renania, després de la Gran Guerra va ser territori francès. L’any 1936, Hitler el va tornar annexionar a Alemanya i va practicar una intensa depuració (amb l’esterilització massiva dels homes). Arran de la segona guerra, va estar ocupat per les tropes aliades amb una organització administrativa singular fins que l’any 1949 es va tornar a incorporar a Alemanya de nou.

* Vigoleis que confessa haver passat fam i haver estat dies sense tastar res, elogia el vi de Felanitx, l’anís de Bunyola i la malvasia de Banyalbufar. Quant a menjars autòctons, valora les ensaïmades, les sopes, el frit, les panades, la sobrassada i, arran del segon viatge, els escaldums de Catalina Cañellas, la dona de Pedro Sureda.

* Mentre Beatrice es dedicava a fer classes d’idiomes, Vigoleis col·laborava a distintes publicacions en alemany. A partir de 1933, Vigoleis feia crítica de llibres a la revista holandesa Het Vaderland com a Leopold Fabrizius, un pseudònim que també utilitzaria els primers mesos de la guerra, com a corresponsal. Ambdós també feren de guia als grups estrangers que visitaven Mallorca, inventant llegendes falses a la Seu.

* A dues parts del llibre fa esment a dues cel·les de Valldemossa que es mostren als turistes com el punt de residència de Frederic Chopin i Aurore Dupin (George Sand) que motivà el llibre Un hivern a Mallorca. A més de fer-se ressò de la polèmica, Vigoleis i Beatrice quan fan de guies de la Cartoixa ja adverteixen els visitants del frau, derivat, segons l’autor del llibre, de l’afany dinerari d’una dama francesa espavilada. L’enfrontament que ja descriu el llibre entre dues famílies és, encara avui, passats més de 80 anys, matèria de litigi judicial.

* Després de l’èxit de vendes del llibre, en una carta adreçada al seu amic Joaquim Verdaguer de gener de 1956, opina sobre la situació dels escriptors: “Mis editores continuan peleándose, grandes cantidades de dinero van a parar a la caja de los abogados y al autor solamente le queda el recurso de ser espectador pasivo, ya que se trata de una minoría intelectual y con él nadie cuenta. Pero mi nuevo libro dejaré que un experto lo ofrezca a los editores, ya que así, de esta manera, les resultará mucho más difícil embaucarme.”

* A tres edicions posteriors, l’autor afegeix tres notes, publicades sempre després de l’epíleg del llibre. A la primera, afegida a l’edició de 1960, aclareix que el personatge que apareix al llibre com a Adelfried Silberstern, va existir realment tot i que, en atenció a la seva família, li va afegir “plata” al llinatge (destapant així el vertader Stern). Al llibre apareix com un jueu avar, fugitiu dels nazis i obsessionat pel sexe, que es presenta a Vigoleis a sol·licitar auxili i que li faci de traductor (sense pagar mai els serveis) per mirar de recobrar uns llibres pornogràfics que li han retingut a la duana de Palma i dels quals, tanmateix, no arribarà a impedir la destrucció (tot i que Vigoleis assegura que els funcionaris havien retallat i s’havien repartit les millors estampes eròtiques). A la mateixa edició fa una altra rectificació important: un dels morts del seu relat ha ressuscitat. Heinz Kraschutzki, de qui Vigoleis havia dit que era un capità de marina que s’amotinà a Kiel l’any 1918, que es dedicava a criar gallines a Mallorca i que, arran de l’aixecament de 1936, l’havien detingut, juntament amb altres emigrants alemanys, i assassinat per la seva condició d’apàtrida, va escriure l’any 1957 a l’autor del llibre per fer-li veure que cap de les notícies publicades era certa: ni va fer part del motí de Kiel, ni es dedicà a criar gallines a Mallorca, ni, evidentment, va ser assassinat. Això sí, va ser jutjat i condemnat per Franco a 30 anys de presó, dels quals en va fer 9 i mig.

* A l’edició de 1970 afegeix encara una nova rectificació de poca transcendència i, a l’edició de 1981, en fa encara una altra, que esdevindrà la darrera: els Sureda no havien vist morir “molts de fills”; només dos. En aquest darrer afegit, explica la seva arribada a Mallorca l’octubre de 1976, quaranta anys en clau d’ençà de la seva atropellada sortida. La decepció és molt gran. La transformació d’aquell paradís de clima ideal abandonat l’any 1936, ara, quaranta anys després, provoca les lamentacions de la parella. Escriu Vigoleis: “però l’illa ja no era la nostra illa, sinó un camp de concentració del turisme internacional on els jets vomitaven cada hora una carretada d’estrangers”. I tanta sort que l’estada de 1976 va ser, a la casa de la família de Pedro Sureda a un molí de Sa Cabaneta que descriu “a una zona rural, encara no contaminada pel turisme, amb un pou, un ase, molts de cactus, un esbart de coloms i on feia només un any que el pintor havia pogut instal·lar l’electricitat”.

* Va ser en el curs d’aquella estada que Sureda va retratar Vigoleis. El pintor moriria l’any 1983. L’escriptor ho faria l’any 1989. Desapareixien dos grans protagonistes d’un capítol important de la història de Mallorca. Les mil pàgines del llibre que Vigoleis no va volia que es qualifiqués de novel·la ni d’autobiografia; les mil pàgines d’aquelles “memòries aplicades” romanen com a testimoni d’aquest fragment del nostre immediat passat.

Pintor amb màquina d’escriure

Vigoleis va retratar Mallorca amb la màquina d’escriure d’una càmera fotogràfica alemanya i les imatges varen sortir desfigurades o desenquadrades. Va saber retratar amb fidelitat els ametller florits, fins i tot va saber transmetre l’olor de la flor i el xiular del vent entre els arbres, però no va valorar la suor dels pagesos. Va copsar la manera de viure a Mallorca dels turistes i dels residents estrangers, però no el model de vida dels illencs. Fa dibuixar una crònica política i cultural amb uns criteris estètics excessivament urbans. Va mirar la gent del país, però no la va entendre ni tampoc, i això és el pitjor que pot fer un viatger a qualsevol terra que vagi, la va intentar estimar. El seu nihilisme, adobat d’un cinisme encamellat sobre un esperit càustic, resulta d’una fredor que ens distancia culturalment. De fet, Vigoleis circumscriu el seu món de relacions a l’entorn del món de la cultura (participa de les tertúlies literàries i assisteix a conferències) i a l’entorn de les diverses colònies estrangeres (l’alemanya principalment, però també l’anglesa, l’holandesa, l’hondurenya…). Els personatges illencs són, gairebé en la seva totalitat, persones d’alt nivell cultural i social. Les poques excepcions (en Xarante, mercader dels encants, n’Angelita de la botiga, o Matías, el cunyat lletrat i filòsof del forner del seu carrer) fan que l’obra no connecti amb les classes populars. S’ha dit molt que Die Insel des zweiten Gesichs és una novel·la picaresca, però crec que és molt més que això, és una caricatura mordaç del nazisme alemany i del feixisme emergent a Mallorca. Per definir el llibre en una sola paraula, jo diria que és una sàtira; una gran i desvergonyida sàtira amb pinzellades d’humor negre.

El desconeixement del model de vida dels illencs i la distància que estableix a partir de les seves elitistes relacions, és, al meu entendre, el pitjor defecte d’una gran obra que descriu molt bé un entorn i una època, però que no capta l’ànima de la gent. Mostra el terreny de joc i descriu el públic assistent a l’espectacle, però no acaba d’entendre la jugada i no arriba a saber transmetre les regles d’aquest joc. Veu el paisatge, en definitiva, però no la humanitat que l’habita. Fa un gran ús dels recursos estilístics i, alternant descripcions expressionistes i impressionistes, ens exposa un gran mural de cinc anys molt significatius de la història de Mallorca. Amb un ritme àgil i sostingut agafa la vista del lector i el fa mirar cap on ell vol, mentre el passeja per un espai on s’encadenen uns esdeveniments que varen marcar i, segurament encara ara ho fan, la nostra història com a poble sotmès a l’oprobi dels militars, dels cacics i dels especuladors. Tot plegat, malgrat aquest desenfocament derivat de la seva condició d’intel·lectual estranger, és un llibre excel·lent i imprescindible als historiadors i investigadors de la Mallorca contemporània i, més enllà, a quantes persones s’interessen per la memòria històrica.

Però tè dues cares Mallorca?

Per tancar la crònica i els meus comentaris crítics del llibre, em sent obligat a donar una resposta personal a la pregunta del titular: té dues cares Mallorca? Jo dic que no, de cap manera. En té una o, en tot cas, vint-i-una, perquè és un políedre que en té moltíssimes, però en cap cas no són només dues. El poc coneixement de la llengua i, més especialment, de la nostra cultura aboquen l’autor a un error de concepte important, cada vegada més generalitzat, en el qual se submergeix molta de gent. El joc de paraules li serveix en la majoria de llengües, però no en la llengua de Mallorca. Ho pot emprar en alemany (Die insel des zweiten Gesichs), en francès (L’ille du seconde visage), en anglès (The island of Second Sight) i, naturalment, en espanyol (La isla del segundo rostro), ja que en totes aquestes llengües aquesta expressió permet definir la hipocresia de qui fa una cara per davant i una altra per darrere. Així es visualitza i es va entenent que un traïdor és una persona que fa el doble joc i que, per tant, té dues cares. No és aquest, però, el sentit dels catalans i si, en els darrers anys, algú empra aquest terme és com a calc mimètic importat d’altres llengües, perquè no ens ve de l’avior. Aquí als qui fan un doble joc, als hipòcrites, als traïdors els anomenem “caragirats”. Justament, aquesta expressió és el desenllaç de la popular rondalla En Pere Pocapor. El protagonista, després de superar mil peripècies i enfrontaments amb dimonis i gegants i bruixes, descobreix que l’única cosa del món que el trastorna és un “caragirat”. En català no necessitem dues paraules. El nostre diccionari en té prou amb una de ben clara. Allò que en alemany, francès, anglès i espanyol descriu el doble rostre, aquí es defineix en un sol mot. La cosa que ens hauria de fer més por del món és parlar amb algú que no és qui tenim al davant, perquè és sempre al darrera nostre, sobretot quan tenim la certesa que ens ataquen per l’esquena. No, l’illa no té dues cares; Mallorca és víctima permanent dels caragirats! Vigoleis en va veure i en va tractar molts, però no els va desemmascarar del tot.

Notes

(1) Escultor de Banyuls (1861-1944) que “parlava català, anava amb espardenyes, duia faixa i barretina, ballava sardanes i afirmava: Jo considero Catalunya la meva veritable pàtria!” (font: Maguí Noguer, fundació Valvi de Girona)

(2) No assoliren els objectius. De fet el president d’Hondures, Tiburcio Carías Andino, va governar des de 1932 fins a 1949, quan els Estats Units l’obligaren, amb amenaces, de deixar el poder. Tanmateix, el grup d’exiliats Hondures a Mallorca (designats per Vigoleis com Don Gracias a Dios i don Patuco) s’adheriren a l’aixecament feixista de Franco.

(3) vg.: http://www.youtube.com/watch?v=uNi7x-Aoi7w

(4) Inés en realitat és el nom que assigna Vigoleis a Elly Sackett, vídua de Jacobo Sureda i propietària de Cas Potecari, la casa familiar de Gènova, de la qual tenia cura Pedro Sureda.

(5) vg.:  http://www.gaudiallgaudi.com/EDd01%20A%20de%20Riquer%20Pintura.htm

(6) La tràgica història de la desafortunada Pazzis Sureda, reclama un treball monogràfic. Igualment, i de molta més transcendència, la nissaga de la família de Joan Sureda i Pilar Montaner, conviden a un treball analític en rigor. És una feina pendent, perquè com em va explicar Raphel Pherrer, aquesta família conté les característiques que defineixen les virtuts i els defectes dels mallorquins.

Bibliografia utilitzada per a aquests cinc comentaris

BAUZÁ MARTORELL, Felio J. (2009) La vida soñada. El legado intelectual de Don Juan Sureda Bimet Olañeta

BERNANOS, Georges (1981) Els grans cementiris sota la lluna (amb introducció i epìleg de Josep Massot i Muntaner). Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Curial

BOSCH JUAN, M. C. (1988): Agosto de 1938. La Falange solicita un informe sobre Bernanos. Georges Bernanos 1888-1988. Mallorca: Estudi General Lul.lià de Mallorca i Càtedra Ramón Llull

– (2011) Pilar Montaner i Joan Sureda. Epistolari i literatura. Ajuntament de Palma

VERDAGUER, Marius (1953) La ciutat esvaïda (1977, en traducció al català de La ciudad desvanecida). Ed. Moll

CAPELLÀ, Llorenç (1989): Diccionari Vermell. Palma, Moll

La Mallorca del Clavell Di7 1999

COMPANY MATAS, Arnau (2000): De la Dictadura de Primo de Rivera a la Guerra Civil dins El segle XX a les Illes Balears. Palma. Ed. Cort

DIVERSOS AUTORS (1986): Memòria civil. Mallorca en guerra, separata del diari Baleares. Palma

GARCIA BONED, Germà (1998) La segunda cara de la isla de la segunda cara Miquel Font

– (2010) Memòries d’en A. “Vigoleis” Thelen a Mallorca (1931-1936) Edicions Cort

HERRANZ HAMMER, A. i ROQUE COMPANY, J. M. (2006): La Segona República a Mallorca. El temps, els fets i els protagonistes, Miquel Font, editor

MARGAIS, Xavier (2002): El moviment esperantista a Mallorca (1898-1938). Palma, Documenta Balear.

MAS QUETGLAS, Joan (2002) Els mallorquins de Franco. La Falange i el Moviment Nacional, Palma, Documenta Balear

MASSOT I MUNTANER, Josep

– (1978): Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra. Barcelona, AM

– (1987): El desembarcament de Bayo a Mallorca. Agost-setembre de 1936. Biblioteca Serra d’Or, AM

– (1990): Els escriptors i la Guerra Civil a les Illes Balears, AM

– (1996) El primer franquisme a Mallorca, AM

– (1989): Georges Bernanos i la Guerra Civil. Barcelona, AM

– (1998): Tres escriptors davant la guerra civil Georges Bernanos, Joan Estelrich, Llorenç Villalonga, Biblioteca Serra d’Or. AM

– (2000) Antoni Maria Sbert. Agitador polític i promotor cultural. Barcelona, AM

– (2002) Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears. Barcelona, AM

– (2004): Sobre Georges Bernanos i altres temes polèmics. Barcelona, AM

– (2005): Escriptors i erudits contemporanis. Cinquena sèrie. Barcelona, AM

MESTRE i SUREDA, Bartomeu (2009): Vindicació de LA NOSTRA TERRA. Palma, EL GALL i INSTITUT D’ESTUDIS BALEÀRICS

SERRA, Antoni i altres autors (2009). Pedro Sureda. Vida i Obra. Ajuntament de Valldemossa Fundació Coll Bardolet

SUÑER, M. i COMES, R. (2001): Jaume Vidal Alcover: Humanisme, heterodòxia i geni. Valls, Cossetània

THELEN, Albert Vigoleis (1993): La isla del segundo rostro. Barcelona, Anagrama

VICENS CASTAÑER, Antoni (2003): Georges Bernanos, entre el amor y la ira, UB

VILLALONGA, Miguel (1947): Autobiografía, José Janés (consultada la reedició de 1983 de Trieste)

Per a saber-ne més:

http://www.vigoleis.de/content/news/thelen/3/128-plakette-in-palma.htm

http://diaridunmestredescola.blogspot.com/2011/01/la-isla-del-segundo-rostro-autobigrafia.html

Vg. els anteriors quatre comentaris per ordre:

PRIMERA PART: https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/te-dues-cares-mallorca-primera-part/

SEGONA PART: https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/te-dues-cares-mallorca-segona-part/

TERCERA PART: https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/te-dues-cares-mallorca-tercera-part/

QUARTA PART: https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/te-dues-cares-mallorca-quart-i-penultim-comentari/

Mallorca, juliol – novembre de 2011

Aquesta entrada s'ha publicat en LITERATURA el 13 de novembre de 2011 per Bartomeu Mestre i Sureda

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.