TÉ DUES CARES MALLORCA? (tercera part)

“En cas de dubte, sempre preval la veritat”. Aquest corol·lari, repetit al llarg del llibre, serveix a Albert Vigoleis Thelen d’excusa perfecta per esquivar els interrogants sobre la fidelitat històrica de la seva narració, la qual, com també reitera, no és una novel·la, sinó unes “memòries aplicades”.

La doble personalitat que exhibeix l’autor, aprofitant el joc del malnom, amb l’afegit a les apel·lacions constants a Beatrice, la seva parella, com a crossa de seguretat per estalonar una dubitativa passejada pels viaranys del record, són claus en l’estructura d’un relat prou sucós i amb abundància de dades i de noms. Esbrinar la part de veritat de la part que, com ell diu, està coberta per un vel de protecció, és un desafiament a l’arrisca l’aventura que sedueix qualsevol investigador.

***

El joc del doble rostre serà utilitzat per l’autor al llarg dels quatre llibres que conté el relat. I com que caritat ben ordenada comença per un mateix, Albert Thelen s’aplica un sobrenom, Vigoleis, i el fa personatge per establir-hi un diàleg permanent. Vigoleis, en la doble concepció d’autor i actor, esdevindrà protagonista principal de la narració i gran víctima de les seves pròpies burles. El malnom escollit, a més, acompanyarà tota la vida l’autor i serà molt més que un simple nom de guerra o una denominació exclusivament literària. Amb aquell nom signarà la resta de l’obra i la correspondència personal.

Vigoleis no és cap àlies producte de l’atzar. Thelen explica que el va fer seu, a plena consciència, aprofitant el malnom que li aplicaren els seus companys d’estudis arran d’un treball de curs. Wigoleis o Wigalois és l’heroi d’una novel·la cavalleresca de Wirnt von Grafenberg. Es tracta del famós cavaller de la roda que va a la recerca de son pare, un dels cavallers de la taula rodona del rei Artús. Per establir un paral·lelisme, podria haver estat també Lancelot i, aquí, a terra catalana, el sobrenom aplicat podria haver estat ben bé Tirant. El cas és que Thelen es reencarnà a plena satisfacció en Vigoleis i, com ell, amb un esperit romàntic i molt infantil, retrà servei i adoració fins a la mort a la seva dama. En el cas de l’escriptor, Beatrice l’acompanyarà com a testimoni silent de peripècies i aventures i, més que això, corda de seguretat d’una escalada contra les vacil·lacions. De fet, Beatrice serà una presència permanent i determinant tant a l’obra com a la vida de l’autor fins a la seva mort.

Albert Thelen (o Vigoleis, per renúncia al nom legal), gran admirador de Goethe, també fa ús del mite de Faust per jugar amb la personalitat trastocada arran de la venda de l’ànima a canvi d’una felicitat efímera. Endinsat en la dualitat de les coses, per fer un contrast entre la vida i la mort esmenta casos de mort aparent. Descriu el cas d’un jove que, després de més de 15 hores de vetlla, despertà a un cementiri mallorquí quan l’anaven a enterrar. El compara amb el cas de Tomàs de Kempis, a qui s’interrompé el procediment santificador perquè en obrir la tomba es va veure que el seu cos no reposava en pau i l’Església determinà que, en la desesperació de sentir-se enterrat viu, ben bé podria haver renegat. Un cas idèntic al que va passar amb Duns Scotto. En el joc del contrast, també explica el cas d’un pobre geperut que, la primeria dels anys 30 del s. XX, demanava almoina a la Seu de Palma i quan va morir descobriren que era un home ric que amagava els diners en el gep. El cas, gens original i que es repeteix cíclicament com a llegenda urbana arreu del món, va ser publicat a la premsa d’aleshores i també l’esmentà Bernanos. Una de les recreacions més ocurrents que fa al llarg de l’obra és la del doble joc amb la paraula alemanya führer, aplicada a Hitler, i al significat de guia, professió que l’autor i la seva dona varen haver d’exercir a Mallorca per sobreviure. No s’està de desemmascarar el nazisme i de burlar-se del seu líder que guiava la humanitat i, per tant, també el poble alemany cap al gran desastre.

Són tantes i tantes les facècies descrites a les mil pàgines del llibre (i això que l’autor diu que n’esquinçà més de dues-centes) que, una amb l’altra, s’enfilen i, com un rosari de tots sants, passen de la fruita confitada als panellets amb una velocitat de vertigen. Després d’assegurar que a Mallorca es trafica amb infants, explica el seu intent d’adopció que va fracassar quan li varen dur a casa seva l’adjudicat: un discapacitat mental que, per edat, podia ser el pare de Vigoleis i Beatrice. Un altre situació d’hilaritat és la visita que fa, acompanyat del seu amic Pedro Sureda a la Delegació de Govern, on per esquivar els imposts que li reclamaven fa ús d’un argument ben efectiu: Vigoleis és a Mallorca per investigar la puça espanyola de gran importància per a la ciència universal. Naturalment, el truc funcionà. Què hem de dir de la imprevista compra d’un corb als encants de l’Olivar quan allò que pretenia comprar era un orinal amb un ull dibuixat al cul? Aquests tres episodis només són tres exemples de les dotzenes de situacions tragicòmiques que han fet que algú compari el llibre amb El Quixot de Cervantes.

Una característica singular d’aquest llibre, especialment tractant-se d’unes “memòries aplicades” – tal com defineix l’autor la seva obra –, és l’absència de dates. En el miler de pàgines només apareix el guarisme 1933, per ubicar l’arribada d’Adolf Hitler al poder, i la referència directa al juliol de 1936, per situar l’aixecament militar-feixista de Franco amb l’activa col·laboració de l’Església catòlica. Tot i això, malgrat la manca de concreció en les dates, l’autor entrunyella el relat amb prou rigor cronològic com per permetre que els investigadors i els historiadors accedeixin a una lectura ordenada i amb gran facilitat per localitzar amb precisió cada esdeveniment.

La situació política d’Alemanya plana en paral·lel al llarg del llibre. Narra com, el gener de 1933, els alemanys residents a Mallorca anaren a votar al vaixell, situació que es va repetir tres anys després. Efectivament, el 1936, la colònia d’alemanys de Mallorca votaren a bord del vapor Tanganjka i, tot i l’abundant presència de fugitius del nazisme, els resultats afavoriren Hitler, de manera aclaparadora. Vigoleis es negà a presentar-se al vaixell, en clara provocació a la convocatòria amenaçadora i insistent del Cònsol a qui va fer, amb convicció i encert, el presagi dels resultats. Més endavant, informa d’una manifestació, amb violència i detencions, que feren les esquerres a Palma en protesta per l’empresonament d’Ernest Thälmann, la qual cosa fa pensar que devia ser a l’entorn de dia 3 de març de 1933 quan el va capturar la Gestapo. Cal recordar que Thälmann, líder dels comunistes alemanys, s’havia presentat a les eleccions amb un lema ben premonitori: “Votar Hitler és votar la guerra”. El mateix mes de març de 1933 hi va haver la tristament famosa cremadissa de llibres a la Bebelplatz de Berlín. Vigoleis s’hi refereix molt tangencialment i això que, a Mallorca, també hi vivia Bernhard Kellerman, autor de la novel·la 9 de novembre, una de les obres que cremaren els nazis. A La isla del segundo rostro també es fa referència a la incertesa que patiren els residents alemanys quan, el juny de 1934, arran de la revolta atribuïda a Ernst Röhm. La manca de notícies que, quan n’hi havia, arribaven sempre dos o tres dies endarrerides induïren a pensar en la caiguda d’Hitler. L’autor es recrea i posa èmfasi sobre una por que s’acostava al pànic en el cas dels nazis de Mallorca. El desenllaç, durant la represàlia coneguda com “la nit dels ganivets llargs”, del 30 de juny a l’1 de juliol de 1934, va ser acabar amb els caps de les SA (una milícia creada per atacar els líders dels altres partits) i l’afusellament de Röhm, considerat un mal alemany per la seva condició homosexual.

El llibre encadena l’arribada a Mallorca en tres etapes de tres grups d’alemanys ben diferenciats: els qui fugien del nazisme, els delators i els assassins. Parla d’Eva, una espia nazi que feia striptease a un local del carrer de Sant Miquel. Entre els retrats particulars, descriu l’arribada d’un jueu que es converteix al catolicisme i es fa capellà. Quan veu que l’estratagema per evitar ser perseguit no li serveix, acabarà suïcidant-se a un hostal de Palma per la por de ser delatat i assassinat. Vigoleis confessa que va rebre un enviat personal de l’ambaixada alemanya de Madrid, amb una temptadora proposta d’elaborar informes sobre els residents a l’illa. Afirma haver-se rebotat contra el paper ignominiós de ser confident dels nazis. Cal advertir que, al llarg del llibre, es vindica reiteradament com a antinazi i antifeixista, per més que va escriure i publicar les memòries l’any 1953, acabada ja la guerra i els judicis de Nuremberg, en un moment que el nazisme ja era blasmat com mereixia. Fos com fos, el llibre constitueix un clam a favor de la llibertat i en defensa de la dignitat humana.

(continuarà)

Vg. PRIMERA PART: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/202344
I SEGONA PART: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/202842