Etziba Balutxo...

Bartomeu Mestre i Sureda

HUMOR NEGRE O TUF DE MORT?

Deixa un comentari

La pau va ser l’argument més utilitzat durant la postguerra com a justificació de la dictadura militar, de la tortura, de la presó, dels assassinats, de tota una farsa repressiva, tant judicial com policial. Era una pau falsa. D’amenaces, de por i desmemòria, de silencis. Una pau per amagar la història i perpetuar en el poder un grup de militars violents que profanaren els seus juraments de defensar la República i es revoltaren, amb les armes, contra la voluntat de les urnes.

***

HUMOR NEGRE O TUF DE MORT?

Raimon és, al meu entendre, el més efectiu publicista de la cançó catalana. El cantant de Xàtiva ens ha regalat frases que fan part del nostre patrimoni cultural: “qui perd els orígens perd identitat”, “som més dels que ells volen i diuen”, “nosaltres no som d’eixe món”, “ens amaguen la història, ens diuen que no en tenim; que la nostra és la d’ells”… L’any 1964 va dedicar una cançó a Ernesto Guevara. De no haver-la dedicada a “El Che”, els censors s’haurien malpensat si el poema replicava la celebració d’uns hipotètics 25 anys de pau que, aquell any, havia organitzat Manuel Fraga Iribarne, el ministre de Información y Turismo que controlava la premsa amb l’objectiu de maquillar la imatge del franquisme, conscient del boom creixent de visitants estrangers. A més d’actes infectes, medalles i monedes commemoratives, els carrers i les places s’ompliren d’immenses tanques publicitàries que mostraven Franco vestit de civil i de perfil mirant cap a l’esquerre. També aquell any, es va fer un llarg documental sobre el dictador, Franco, ese hombre, que va ser de visió obligatòria per tots els batxillers, tant de les escoles públiques com de les privades, en sessions matinals. Aquella pel·lícula va ser dirigida per José Luis Heredia, el mateix director de Raza. Els dos films tenien el mateix guionista: Jaime de Andrade, és a dir, el caudillo Francisco Franco! Naturalment, el sindicat (en singular perquè era únic) va declarar Franco, ese hombre la millor pel·lícula de l’any i Heredia va guanyar la Gran Cruz del Mérito Civil. Tot i haver estat proposat, a Andrade no se li concedí cap distinció. Misteris del franquisme? Cap ni un! S’havia d’evitar desemmascarar qui hi havia al darrera.

imagen-sin-titulo

En aquells anys seixanta gaudia de gran prestigi La Codorniz, un setmanari humorístic que s’anunciava com la revista más audaz para el lector más inteligente. Era una publicació que tenia cera del corpus, perquè era la continuació de La ametralladora, un setmanari feixista que va durar del gener del 1937 fins al maig de 1939 i que es distribuïa de franc entre l’exèrcit dels sublevats. A més, el primer director, Miguel Mihura, era franquista i el seu successor (des de 1944 fins al 1977), Alvaro de la Iglesia, fins i tot havia anat voluntari a la División azul a combatre al costat dels nazis. La Codorniz rebia una tolerància que no tenia cap altra publicació i s’acompanyava d’una falsa fama inventada, generada per la tímida dissidència antifranquista. Els millors acudits que s’atribuïen a la revista eren producte del desig. S’assegurava que un deia: El Tiempo: impera en España un fresco general procedente de Galicia. O, un altre: Ecuación: botines es a botones como cojines es a X… y nos importan 3 X que nos cierren la edición. Tot mentida, excepte que la publicació va patir algunes multes menors. Dels acudits relatius a 1964, n’hi ha tres de famosos i tots tres són falsos. Segons la llegenda urbana, quan s’estrenà la pel·lícula abans al·ludida, la revista va publicar en portada: La Codorniz, ese pájaro i, a l’interior, un acudit mostrava una llarga cua a un cinema per veure Quico, ese mico. El tercer, igualment fals, coincidint amb la publicitat de la campanya de Fraga, hauria mostrat un investigador al laboratori amb un peu que hauria dit: 25 años de paz. Ciencia española per transformar, en llegir-ho tot seguit, la pau en paciència!

paula

Dia 1 d’abril d’aquell any 1964, en commemoració al dia de la Victoria, Franco va presidir al costat de l’aleshores príncep Joan Carles, sobre qui el dictador restauraria la monarquia borbònica, un acte patriòtic a la vall de Cuelgamuros de Madrid (transvestit de los caídos), on va inaugurar una exposició sobre la pau (ja se sap que només n’hi ha als cementiris i allò no és altra cosa). Ja dins del mes de maig, va presidir una gran desfilada militar. La cirera del pastís la va posar, dia 21 de juny, la selecció espanyola en guanyar la Copa d’Europa de futbol en el Santiago Bernabeu. A la llotja, Franco i Muñoz Grandes (processat, a Nuremberg, entre els criminals de guerra) celebraven, més que la copa, haver-la guanyada en derrotar Rússia per una sospitosa errada del defensa Shustikov , el qual, casualment. en acabar el partir va reclamar i obtenir asil polític.

franco_y_juan_carlos

La realitat amagada era que dia 30 d’abril de 1964 un grup anarquista, per denunciar l’existència de presos polítics, va tenir segrestat durant una setmana al bisbe Ussia, agregat espanyol a l’ambaixada de Roma. La realitat era que uns mesos abans, el juliol de 1963, Franco, tot i haver anunciat que perdonaria la vida dels exiliats retornats, va fer afusellar Julián Grimau. La realitat era que el primer de maig de 1963 els catalans havien patit una humiliació quan una companyia de legionaris va fer el trasllat de “la moreneta” a la cripta. La realitat era que l’abat de Montserrat, Aureli Escarré, va haver-se d’exiliar en declarar a Le Monde: “No tenim 25 anys de pau, sinó que patim 25 anys de victòries. És una pau falsa, inexistent.” La realitat era que el 1966 Franco consagraria, per referèndum vigilat, una llei orgànica per tal de poder designar, el 1969, Joan Carles de Borbó com el seu successor. La realitat era que darrere dels 25 anys de falsa pau, hi havia prop de mig milió d’exiliats i mig milió de morts i que, el 29 de setembre de 1975, set setmanes abans de morir, Franco encara faria afusellar cinc lluitadors antifeixistes. Aquesta era la pau que Raimon va retratar:

“De vegades la pau,
no és més que por.
De vegades la pau,
és com un desert
sense veus ni arbres,
com un buit immens
on moren els homes.
De vegades la pau,
tanca les boques i lliga les mans;
només et deixa les cames per a fugir.
De vegades la pau, fa molt més mal.
De vegades la pau, fa gust de mort.”

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 25 de setembre de 2011 per Bartomeu Mestre i Sureda

  1. Amb tot això, resulta que el PP té en Fraga per “presidente fundador”.
    I n’Aznar va subvencionar la Fundación Francisco Franco.
    A Alemanya, els aliats imposaren la desnazificació abans de reinstaurar-hi la democràcia.
    Aquesta mateixa desnazificació és la gran assignatura pendent que tenen els espanyols per establir en llur territori una democràcia mínimament digna d’aquest nom.
    Però bé: com més va més som que no aspiram a arreglar Espanya, sinó a alliberar-nos-en.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.