Arxiu de la categoria: PRÒLEGS I PRESENTACIONS

Gilgamesh; el poema èpic més antic del món

Presentació de Mai no moriràs, Gilgamesh

 

EN PERE LA M’HA FETA!

No sé com així quan ens fan una putada solem dir que ens l’han feta “bona”! El cas és que en Pere Morey la m’ha feta! Per entrar en olivetes, ha comès la insensatesa temerària, i la temeritat insensata, de fer-me padrí jove d’un nou llibre vell. No es va complicar gaire la vida i va anar a tir segur. Sabia que no m’hi podia negar per por que em fes la broma i per enfeinat o estugós que estàs, que hi estic (o no ens donen, cada dia i cada dia més, motius a rompre d’anar oiats?). No es va complicar la vida, però pagarà la irresponsable gosadia, perquè utilitzar-me de reclam li anirà més tort que dret i obtindrà, d’entrada, més adversaris que simpatitzants. Ara per ara, som un dels dimonis de la tribu i el meu suport no representa cap aval ni cap prestigi. Vull dir que no l’ajudaré a vendre cap llibre ni un, tret dels que compraré de gust per regalar a la gent que, a la meva vida, fa de l’estimació propietat commutativa.

Si no ho record malament, va ser un conegut comú, Bartomeu Pizà, que ens va presentar l’any 1979. En Pere, havia escrit una guia històrica i cultural, feta amb amenitat, saviesa i humor, tres virtuts que l’han acompanyat sempre a l’obra literària i a la vida. Som sever i exigent amb els amics, però aquell home va esbaldregar el mur del recel en un tres i no-res. D’aleshores ençà, hem mantingut una relació distant en la certesa que l’amistat estava segellada i no requeria presències ni reverències. Ja sabeu la dita: els amics són aquells que quan tens èxit no s’acosten a la celebració si no els convides i quan tens un de nou són els primers en venir a fer-te costat. Anys després, el 1982, quan Jeroni Albertí va tenir l’encert de rompre amb els betzols i lladres de Madrid per fundar Unió Mallorquina, en Pere Morey em va convidar un parell de vegades a sopar amb persones de distintes fílies però d’idèntiques fòbies, per veure com podríem posar el tren sabotejat damunt de la via de l’autogovern, tan just i necessari com ara. Hi havia Josep Maria Llompart, Francesc Moll Marquès, Vicenç Mates i quatre o cinc professors de la UIB. Albertí ens escoltava, atent, i en Pere prenia notes. Record un debat a l’Hotel de Mar. Albertí volia fer una campanya a favor de la llengua, perquè els diaris, des de les cartes al director i sense vergonya, donaven protagonisme a la mentida i suport a la ignorància. Llompart va suggerir un eslògan: “Mallorquí, la teva llengua també és oficial”. Gairebé tothom el trobà encertat, però jo no sé estar callat i vaig trobar que el gentilici podria ser usat com a nom de l’idioma i, amés, deixava desatesa la campanya a les altres illes. Així vaig proposar una alternativa, sobre un vers de Guillem d’Efak. Era una frase més curta i anul·lava la bandera del gonellisme: “Parla català en bon mallorquí!”. Les eleccions de 1983 obligaren UM a decidir el govern: podia pactar amb Fèlix Pons i constituir un govern centrista o amb Gabriel Cañelles i formar-ne un de dretes. Més o menys, el que passa sempre cada quatre anys. La campanya per la llengua prevista no es va fer mai i, des d’aleshores ençà, el català recula amb els uns i amb els altres. D’aquell intent, si més no, vaig aprendre el segon llinatge d’en Pere (Servera) per una simple raó: hi havia un altre Pere Morey, amb jota de fotre Mallorca intercalada. Vaig aprendre a distingir i així, com diu Jaume Santandreu, si un dia arriben a entrar els nostres podrem aclarir d’una vegada qui putes són! Fins aleshores, tant jo com els amics, ens hi referíem com “en Pere de les rondalles”.

Varen passar els anys i, de tant en tant, el particular pare Nadal acompanyava la corbata i la colònia amb qualque llibre nou d’en Pere. Així, rebia noves de la seva fèrtil i prolífica literatura, fins i tot traslladada a l’escena amb una asiàtica que curava la ciàtica, o amb una altra aventura que vaig seguir amb interès, fa més de vint anys i gràcies a la informació que em facilitava quinzenalment Ramon Díaz: l’experiència de bastir una narració, Operació Verge Negra, mitjançant un epistolari furtiu i secret amb alumnes de l’escola Mata de Jonc. Així i tot, no ens vèiem. Simplement, sabíem que hi érem. Almenys jo sabia que en Pere hi era i en tenc una mostra directe. Fa poc més de cinc anys, arran d’un doble atac racista de la guàrdia civil que va patir Antoni Mestre, es varen recollir milers i milers de suports solidaris que exigien reparació a un virrei entabanat i reincident que ni respecta ni sap fer respectar els drets civils. Doncs bé, un dels artífex que va moure les tecles de l’ordinador i, amb les seves adreces, va multiplicar els efectes com la bolla de neu, va ser Pere Morey. Al llarg d’una mesada llarga arribaren centenars i centenars de correus que delataven els instigadors de l’acció solidària. Mai no em va dir res directament; jo tampoc. Així que ara, a més de dir gràcies, ja sabeu com així no podia rebutjar la petició d’en Pere Morey. I ara ja no cal afegir i Servera, perquè a la bona memòria de Mallorca ja no hi ha cap possibilitat de confusió. Pere Morey, i devers onze mil persones més, varen certificar que som molt més dels desafectos que els virreis espanyols volen i diuen.

Després de parlar de l’autor, continuant amb el cànon convencional d’una presentació, toca parlar del llibre que, a la sortida, haureu de comprar si estimau la vostra vida i voleu dotar-la d’un poc més de felicitat, d’enginy i de bon humor. Bastit sobre dues obres ja publicades (Gilgamesh, la rondalla més antiga del món editada per l’Ajuntament de Manacor i Mai no moriràs, Gilgamesh publicada per Cruïlla), ara corregides i, sobretot, sensiblement ampliades, l’escriptor ens ha confegit un llibre que convida a la juguesca amb un tres en ú.

Un home, ja granat, amb el pes feixuc dels records, però amb unes ganes immenses de transmetre il·lusió, espera torn per a una operació quirúrgica a vida o a mort. Aprofita els dies que manquen per passar per la pedra per explicar al seu nét la història de Gilgamesh, rei d’Uruk el s. XXVIIIè. adC, protagonista de la rondalla o, si ho preferiu, de la novel·la històrica més antiga que coneix la humanitat. Hi apareixen els clàssics elements de la novel·la: natura i cultura, matèria i raó, la lluita per la supervivència, la generosa amistat, l’egoisme de l’amor, la solitud del líder, l’aventura que genera l’atzar o les intervencions dels déus al llarg del vell camí a la recerca de la immortalitat.

Cada vespre, quan el nét abandona la clínica on té l’avi ingressat, aquest rememora la vida de sindicalista obligat a partir de quatres camí de l’exili, arran de la insurrecció feixista militar de 1936, així com la lluita contra els nazis fent costat a la Resistència francesa per devers terres occitanes, abans nostres, malvenudes per la protèrvia i l’estultícia de Jaume III, al qual tanmateix la traïció no va servir de res. Aplicant el joc del tres en retxa, la història de Gilgamesh, la transmissió de coneixements al nét durant el procés clínic i la memòria de la vida del protagonista narrador, l’autor estableix amb habilitat el paral·lelisme que Bertold Brecht va anomenar aproximació històrica i Lewis Carroll ens llegà amb el joc de miralls a un país de meravelles.

La narració és apassionant. Des del començament, abraça el lector i l’embolica amb un deliri de visions. Ben documentades, cada una d’elles és com aquells coets que, en esclatar, en fan més i més de petitons i amb vida pròpia. Brollen, com un salt d’aigües, els somnis i les il·lusions. Sentireu, “per fat i fat que la mia mare m’ha encomanat i un punt més del que ara jo diré”, totes les rondalles de la vostra vida juntes i enriquides, encara que sia ver i veritat. No el sentireu ni el veureu, però sabreu que hi ha aquell moro lleial que escoltava la narració de les àligues mentre el rei cristià dormia i que, tot i la maledicció (“qui parlarà o motarà un tros de pedra marbre tornarà”) consentiria morir per salvar el poble del seu amic. He esmentat aquesta referència concreta, perquè no surt al llibre, però hi és. En canvi, surten animals i bèsties, humanes i inhumanes, vestits de tots els colors i de tots els teixits, fertilitats secretes, paisatges il·luminats, olors i sons, fosques coves, déus i dimonis entrunyellats i en dansa. En ruta d’una metamorfosi simultània, la doble aventura del rei Gilgamesh, foc i destral, i d’Enric Gil Galmés, dignitat i llibertat, fa pegar de morros amb un cant a la vida, a la superació de les adversitats, a la recerca intensa de les emocions, a l’aventura del gaudi. Hi trobareu, gens virtuals, amb ossos i pell, amb pèls i senyals i fil per randa, els grans valors vivencials. El de l’amistat, amb tots els colors de la llum, en primer lloc. Sentireu com els escenaris poden ser molt propers. Tan propers, coneguts i estimats com ho és, per a mi, ni que sigui un exemple, un dels paratges on transcorre una acció del maqui mallorquí: les Santes Maries del Mar, un singular paisatge de la marina de la Provença que vaig contemplar embadalit, assegut damunt la teulada de l’església amb uns amics, l’estiu de l’any passat en ruta cap a Montpeller. Cada full que us acosti al desenllaç, us farà sentir més vostre el camí que, més prest o més tard, haurà d’emprendre Bernadet, en acabar la iniciació que li llegarà el seu avi: beure de la història per refermar un compromís en defensa de la terra. Com aquella dona de per aquí que sap que la soca més s’enfila com més endins pot arrelar.

Ja que havia de presentar el llibre, vaig iniciar la lectura amb un quadern al costat i un llapis. Els suggeriments, les idees originals, els girs del llenguatge, em garantien que em podria lluir. Àvid i inquiet per arribar al desenllaç, ja tenia mentalment mig construït l’esquema del que havia de dir. Em venien al cap, referències a l’Emili de Rousseau, El darrer mohicà, La guerra de les galàxies, El Quixot, Les miliuna nits… A mesura que avançava en la lectura, havia anotat referents que em feren creure que, si era un ignorant, almenys era un ignorant imperfecte. Paral·lelismes amb altres llibres d’aventures i amb personatges com Tarzan o Han Solo, amb pàgines literàries que brollaven de l’original i suggerien d’incloure una bibliografia complementària… Aquell conjunt de notes seria l’estructura de la meva presentació. Ja tenia el buc bastit i cada vegada me’n sentia més i més satisfet. Quanta de sagacitat, la meva! Quina vivor natural! La creativitat, la imaginació i l’ocurrència de l’autor trobarien en mi sabateta de son peu. M’hi allepoliria ferm i faria una presentació excel·lent! Allò si que era donar peixet! Cada troballa, cada eix que feia voltar l’enginy d’aquesta santíssima trinitat del relat, amb tres històries distintes i un sol llibre vertader, m’oferien llatines i de franc unes sucoses paraules i uns instructius comentaris. Quin deliri! Quantes curolles!

Ai, las, però! Santa Innocència! Mentre jo feia aquella ruta amb alegria de conill cap a la glòria del bunyol, l’autor m’entrecavava el pou del més gran dels ridículs. Quan ja era al cul del llibre, vaig començar a sospitar l’endemesa! Vaig sentir com una força que no era gens tel·lúrica ni atàvica ni misteriosa m’esclafava la guitarra. Tot allò que m’havia de servir per dir “mirau que sé fer!” se n’anava a n’orris. I tot perquè aquest angelet amb cara de no haver mort mai ni una mosca, em va parar un garbellet per encloure’m els dits i la llengua. Murri o polissó o ambdues coses en flagrant conxorxa, Pere Morey em va dur cap al parany del “tu ves fent que, en acabar, qui riurà més seré jo!”. Sic transit gloria mundi!

Acabat el relat, quan ja em veia en el torn de confegir els meus apunts, Pere Morey té la gosadia, l’atreviment desvergonyit i la desvergonya atrevida, d’afegir un epíleg i, a continuació, unes notes que, amb tota la barra, anomena “prescindibles”. I tant que ho són “prescindibles”; una nosa! Sobretot per a mi que, a mesura que les llegia, anava posant interrogants, un rere l’altre, damunt totes i cada una de les fitxes de lector que havia preparat. No en va quedar gairebé cap ni una de condreta. Apa, doncs, ho podeu creure? Pere Morey m’havia esbaldregat la gran presentació, amb un capítol que no faria cap falta si no fos que al ja magnífic desenllaç ben cosit de la novel·la, n’afegeix un de complementari que el repunta i el millora. Però, no acaba aquí la cosa. Per acabar-ho de confitar, encara no a plaer amb les innecessàries notes, l’home aquest de les rondalles per fotre els qui ens foten la història, m’entima la “meva” bibliografia i m’enverga una altra penyora, disfressada de Guia Didàctica, elaborada amb la gens clandestina complicitat de Caterina Morey i Suau [sí, suau!, que jo vaig suar per respondre totes les preguntes], en una exhibició impúdica de nepotisme. En aquest cas, evidentment, de nepotisme il·lustrat! Vade retro, la didàctica, l’educació i la pedagogia! Les poques fitxes que no tenien marcat l’interrogant per les ben prescindibles notes, ara ja sí esdevenien polseta. Tots els meus apunts crítics, lúcids i aclaridors, foren dinamitats un a un. No va quedar res! La meva reacció irada va ser immediata, perquè ja sabeu que allò que fa més por és un home que no en té gens. Així, sense saber per on havia d’envestir, vaig remetre a l’autor un breu correu de bravejador: “dia 21 d’octubre duré el ganivet de matances!”. Era, més que una amenaça, una petita revenja! La veritat és que no tenia ni una línia escrita. Així que, cametes al coll, vaig agafar el microscopi i la metralladora. Vaig reprendre la lectura, lupa a la mà i, pàgina a pàgina, línia a línia, lletra a lletra, cercava l’oportunitat de connectar la capoladora. Després, fa just una setmana, li vaig remetre una falsa presentació de manual amb quatre tòpics per fer-li agafar confiança, però amb un avís previ: “Qui avisa no és traïdor. Almenys no ho és tant!”.

Ara el duc jo! Podeu creure i pensar i pensar i creure que m’hi he mirat per si trobaria res per treure punta i, en injusta correspondència, anar a fer mal. La meva sortida de cavall i arribada d’espanyol clamava venjança! Havia de trobar com malmenar la perfecció detallada de la novel·la. Sense fitxes, totes esqueixades i a la paperera, capolades com s’usa ara amb una destructora de paper per no deixar constància històrica del ridícul, ara era la meva! No tenia cap altre recurs que maleir la jugada final que m’havia fet, sense posar messions ni avisar de l’envit i truc i val nou i joc fora encadenats.

Tot de bades! Per no trobar, no vaig veure ni una trista i miserable errada ortogràfica per recriminar! Posats a fer retrets, ofès i estafat, ja que no vaig trobar cap tara, m’he vist forçat a inventar-ne. Que no sigui dit per allò de no perdre mai l’esperit crític i subvertir l’ordre. (Ja sabeu que l’ordre mata l’esperit i no hem de permetre que el nostre esperit mori). Com que no he trobat res, he fet venir bé algunes qüestions per al debat. Per exemple, l’enamorament d’un dels personatges d’Aurora Picornell, a la qual descriu casada únicament amb l’ideal. Bé, amb l’ideal i… amb Heriberto Quiñones amb qui va tenir una filla, que tenia just dos anys quan afusellaren sa mare, de 24, la nit de reis de 1937. L’endemà un feixista va recórrer els bars del Molinar d’on era la família Picornell per mostrar els sostenidors d’Aurora tacats de sang. Els seus assassins guanyaren la guerra que havien començat i encara els honoren monòlits d’un mal-te-toc-pesta devers la feixista Feixina. Per no canviar de tema, a la guia, encara que només arribarà als mestres o, millor dit, precisament perquè arribarà als mestres, quan defineix la guerra incivil espanyola com una lluita de classes, caldria afegir el component més amagat de l’endemesa i no oblidar que, a més dels aspectes socials, la insurrecció catòlica i militar de 1936 va ser considerada una cruzada nacional contra el separatismo. Cap altra crítica grollera? Fa un esment equívoc a Miquel Àngel Riera, però com que té la intenció de ser un petit homenatge a l’escriptor de Manacor i a una de les seves obres, no establirem comparances entre condemnats i botxins, ni colors de les camises dels antics balillas. Més desastres grossos? El llenguatge col·loquial a mi em sobra, però a qui sobra de bon de veres és a l’autor, perquè va ben sobrat. Al meu entendre, només té una raó de ser: fer veure el seu gran domini. Estic convençut que l’obra seria tant o més rodona en llenguatge literari, però l’autor (tornem-hi, torna-hi!) sap que es mou com un peix a les Maldives o a la mar de Sharm el Sheik en això del llenguatge més popular i costumista, perquè té un control absolut dels modismes de comparació, del refranyer de Mallorca i, clar!, fa com els trapezistes del circ: quatre voltetes a l’aire i en tocar mare, aixeca i passeja el braç victoriós cap a un públic de boca badada mentre una companya, vestida amb un banyador vermell amb lluentons, li posa una capa color de cel amb estrelles, quan se sent la veu del majordom de pista en cridar allò tan mallorquí de “conseguidoooooo!”. És en l’ús d’aquest llenguatge on delata narcisisme i unes immenses ganes d’agradar! Sap que domina les brides estilístiques de les rondalles (us he dit el seu antic malnom?) i ens ho frega pel nas amb paper de vidre i sense dret a rèplica. Una altra cosa que podem qüestionar és que faci esment als Carmina Burana en comptes dels Carmina de Ripoll, molt més antics i, sobretot, molts més nostres. Ja sé que res del que he dit fins ara fa l’alçada d’un ca assegut i encara li perdonarem que, quan la deessa Ninsun interpreta un somni del seu fill digui a Gilgamesh que compareixerà un companyó a qui “estimarà com a una dona”. És això, políticament correcte? Ja sé que em dirà que justament això no és seu i que pertany a la taulella II del relat original de fa 4,5 mil·lenis! Gens subtil i molt didàctic, de tant en tant ens amolla qualque frase com qui no fa res, com un carter que frissa. Això obliga els lectors curiosos a cercar la diferència que encara avui hi ha entre mascarats i agermanats. Fa pedagogia amb qui n’ha de fer. Aprendreu que estratagema, en català, és masculí, però també aprendreu que l’estratègia és un art i que l’única possibilitat de sobreviure, si no volem arribar a la mort més morts encara, és la creació.

És un llibre, amb vocació escolar, per on desfilen, lliures i a lloure, molts d’altres llibres. Descobrireu històries noves quan són les més velles. En tenir clar que vol dir epopeia, haureu d’aclarir que diantres vol dir etopeia i això atropella qualsevol! En Pere, i aquesta novel·la ho potencia, em recorda un personatge de Farenheit 451, ei, la bona, la de François Truffaut. En concret, m’evoca un home vell que apareix gairebé al final de la pel·lícula i, mentre els policies i bombers cremen llibres, transmet de memòria al seu nét David Copperfield, la novel·la autobiogràfica de Charles Dickens, per tal de preservar el patrimoni cultural. Tal com fa el narrador de la novel·la, Pere Morey ha escollit la més antiga rondalla coneguda. L’ha transcrit i enriquit, amb un cant d’acompanyament per fer-nos saber, com un saig modern del nostre poble, que la represa no només és desitjable, no només és necessària, sinó, sobretot, que és possible.

Aquest és un llibre per aprendre i per gaudir. Assaboriu-ne la lectura. Si, a més, teniu el funest vici de pensar i en sabeu treure profit, la narració us acostarà un poc a la felicitat. Quan Gilgamesh demana a Siduri, la dona que sap fer el vi, on pot trobar la immortalitat, ella respon: “És inútil la teva dèria. Alegra’t, en canvi, del que tens al teu abast, omple el teu ventre amb bones menges i vi, fes gresca i festa, balla i alegra’t. Porta sempre roba neta, renta’t la cara cada jorn amb aigua fresca, frueix del plaer de sentir la maneta del teu fill dins la teva, juga amb ell i comparteix la seva rialla, abraça sovint la teva dona i fes-la feliç, perquè aquesta i no altra és la tasca dels homes, aquest és el fat dels mortals”. Aquest passatge m’ha fet entrar dins del mirall, igual que hi entrarà tota aquella persona que llegeixi el llibre. Amb tants de bons amonestaments, el passat s’ha fet present i he vist com volen els anys en recordar quan jo contava rondalles als meus fills o quan els ensenyava cançons que ja fan part del seu patrimoni cultural. Mentre llegia aquesta delícia narrativa, pensava: poques rondalles vaig contar!, poques cançons vàrem cantar! Ja sabeu que poble que canta no morirà. Així que forçat ha de tenir raó Pere Morey quan diu: MAI NO MORIRÀS, GILGAMESH! Gilgamesh o Gil Galmés? O tots dos i, amb ells, també nosaltres? Sopes? No! Sopes no. Avui és el dia de les Verges i toquen bunyols!

Dat a Son Menut el 21 d’octubre de 2009 i llegit el mateix vespre a Can Alcover de Palma.

JAUME SASTRE COM LO TAUR (*)

Jaume Sastre, creador d’opinió i escriptor de combat, pateix una criminalització dissenyada en el laboratori dels mecanismes de poder fàctic i fatxa, atiada des de la caverna més rància. Si encara no ha transcendit és, paradoxalment, degut al seu silenci que, vull endevinar, estratègic per destruir aquell qui l’ha desert. La informació m’arriba per tres vies que he contrastat i validat, però per no interferir en un conflicte emergent, que pot esdevenir un model en la defensa dels drets de les persones i de les llibertats democràtiques, esperaré esdeveniments.

El gran problema de Jaume Sastre és que incomoda. Al poder establert, perquè planta cara sempre, amb fermesa i contundència, sense subterfugis ni eufemismes. Als partits polítics, als sindicats i a les entitats cíviques, perquè posa en evidència tots els seus condicionaments derivats d’un clientelisme que les subjuga i les aferra a la comoditat. És un malson que emprenya molt les males consciències. No s’està de repartir bastonades o ditades de mel a tort i a dret en defensa del seu poble. Això fa que els encarxofats en els mecanismes de poder i els ineficients gestors de l’oposició mengein molt més pal que no mel.

El motiu de l’actual persecució i ciminalització (en patirà moltes més en el futur) és haver plantat cara i posat en evidència Pedro J. Ramírez. Allò que tenc per segur és que Jaume Sastre és un foner, un almogàver, un agermanat, un segador, un maulet i un defensor de la terra que, a diferència dels pusil·lànimes i dels tiotom, no claudicarà i que, com reclamava Salvador Espriu, es mantindrà fidel al servei d’aquest poble contra bords i lladres.

*   *   *

A l’espera dels esdeveniments a l’entorn de la persecució que s’ha desfermat contra Sastre, amb extravagants i abusives projeccions extrajudicials que, contra llei i lògica, inventen i intenten inhabilitar-li drets fonamentals, a les ordres dels inquisidors i amb la col·laboració de més d’un botifler alçamerda sense dignitat ni vergonya, vull aprofitar per transcriure dos documents sobre la seva obra. Es tracta de la transcripció de la presentació, fa 10 anys, del llibre Converses amb l’amo en Biel i del pròleg que vaig fer de gust, fa 18 anys, al llibre Mossegades.

1.- Presentació de Converses amb l’amo en Biel (10-VI-2003)

Bon vespre, enguany, coincidint amb el XX aniversari del primer govern autonòmic, celebram el centenari del naixement del ciutadellenc Francesc de Borja Moll. Després d’enllestir el gran diccionari, Moll va publicar la biografia dels dos principals autors. La de l’iniciador, Mossèn Antoni Maria Alcover, sota el títol Un home de combat, i l’autobiografia, en dos volums, Els meus primers trenta anys i Els altres quaranta anys. Tant a la d’Alcover com a la d’ell mateix, Moll descriu les polèmiques que varen protagonitzar i, no només les justifica, sinó que en fa una viva defensa. En essència, Moll apel·la a la nostra cultura socràtica; del debat neix la llum; de la discussió, l’entesa. Quan els personatges de les rondalles diuen “feta està sa barrina” estableixen el contracte de més valor i, amb ell, un compromís inviolable. Aquest és un dels trets característics de la nissaga catalana: som de la cultura del debat i de l’entesa!

Si la literatura popular, amb les rondalles de n’Alcover al davant, necessitava del complement rigorós del Diccionari, encara hi havia un altre buit per vertebrar un corpus lingüístic sòlid: el Cançoner. Va ser també Moll qui va prologar, amb un estudi magistral, els quatre volums del Cançoner Popular del franciscà Rafel Ginard. A la presentació, Moll es refereix a la condició de sacerdot de l’autor per deixar veure una previsible autocensura. Efectivament, no hauria estat ben vist en aquella època que un capellà publicàs les gloses més verdes de picat que, com el calabruix, són un element més del nostre paisatge. El pare Ginard n’era tan conscient que s’hi va referir amb aquestes paraules: “Els glosadors se gatinyen i se diuen mil pensaments que, presos en sentit literal, donen a entendre que estan a punt de devorar-se de viu en viu. No hi ha brega de moixos més encrespada. Es tracten de porc, d’ase, de brut, de moltes altres coses pitjors i això fa les delícies de l’auditori. Fan cançons de picat carregades de sal gruixada, espurnejants, entramaliades, bellugadisses, juganeres, amb un bri i a vegades amb més d’un bri de picardia. No hi ha paraula lletja que no s’escupin al rostre; cada mot és un verdanc o un ram d’ortigues per fregar la cara de l’altre.”

Arribats a aquest punt, l’auditori té dret a demanar-se si tot això de les rondalles, del diccionari o del cançoner té res a veure amb el llibre que avui presentam. Alcover, Moll i Ginard certifiquen que la llengua és molt més que un vehicle de comunicació. És una eina, un mecanisme d’expressió, una manera d’entendre el món, un fonament de compromís i un sistema de vida. Així ho valora, també, Jaume Sastre, Curro, aquest banyeta verda, santjoaner com el pare Ginard i, com ell, arrelat a la nostra tradició popular. De Sastre han descrit les olors del sofre que espargeixen les flamarades de la seva ploma i la quantitat de carn crua que es menja cada setmana (ei, si el dimoni no mos engana!), però els qui coneixem la seva obra, sabem que, per molt que s’emboliqui d’una provocativa avantguarda, és continuador de la nostra literatura popular. No hi ha avui més expectació que quan, ara fa cent anys, s’anunciava un combat entre el Cabo Loco del Coll d’en Rabassa, en Serral de Felanitx i en Llorenç Batle d’Algaida. Els qui no volen menjar les llesques gruixades, no s’han d’esqueixar la camisa ni cridar a la commoció apocalíptica. La paraula, amb l’elogi i amb l’insult, és l’arma dels demòcrates. Així ho consagra la Declaració Universal dels Drets Humans quan proclama el dret a la Llibertat d’Expressió i a la Llibertat d’Opinió. Avui, per desgràcia, vivim una judicialització permanent. Qualsevol discrepància acaba a la barra on es debat un hipotètic dret a una cosa tan abstracta i difusa com és l’honor. Tanmateix les persones no són més o menys honorables per allò que diuen d’elles, sinó per les obres que practiquen. En aquest caminar com els crancs, no només hem perdut l’esma de parlar sense embuts, com els glosadors, sinó que també hem perdut la confiança en “l’home bo”, el sen, una figura emblemàtica de la nostra cultura que posava pau i consell en cas de disputa i que hem malbaratat pels tribunals de justícia.

Quan Jaume Sastre m’anuncià el projecte del llibre que presentam, el vaig aplaudir. Més tard i paradoxalment, persones del meu entorn consideraven un contrasentit que dos personatges tan antagònics fossin capaços de bastir plegats aquest llibre. Jo estava segur de l’encert de l’editor, Lleonard Muntaner, en haver recomanat aquest autor. Sastre era una garantia per evitar que l’entrevista agafàs un to hagiogràfic o apologètic, perquè no era gens sospitós de deixar-se entabanar ni emblanquinar ni ensabonar. També era una assegurança per tractar les hores dolces i les agres, els temps de les vaques grasses i el de les magres, les llums i les ombres. Sastre podia legitimar, des d’una perspectiva ideològica allunyada, un document amb prou força i projecció per arribar a ser, no només el llibre “més venut” de la recent Fira del Llibre 2003, sinó també el “més temut” i, el que és més important encara, el “més llegit”. És cert que el projecte era arriscat, perquè podia haver-se produït, de part de qualsevol dels dos, un esqueix. Però, personalment, sabia que si hi havia una ruptura no seria per cap deslleialtat de Sastre, el qual sempre ha dit arreu les coses clares i a la cara, una virtut que s’usa poc. Per això, si els dos parlaven clar i llampant, estava segur que aviat s’establiria una complicitat voluntària. Si, per afegitó, com a dos glosadors de combat que saben aguantar amb valentia la pressió de l’escenari, en Jaume Curro i l’amo en Biel eren capaços d’estirar i amollar la corda, celebraríem l’èxit de l’empresa. Així ha estat.

Del llibre, en vull destacar tres coses. La primera és el llenguatge. El fet que Gabriel Cañellas hagi optat per un registre col·loquial i l’autor per un registre formal, lluny de representar cap divorci, permet concloure a qualsevol lector (com no podia ser d’altra manera) que els dos parlen el mateix idioma. Tant l’autor com el protagonista fan ús d’un vocabulari extens i un lèxic abundós, amb multitud de frases fetes i modismes populars que enriqueixen la conversa. La segona cosa important és l’exuberant documentació. Sastre posseeix un vast i valuós arxiu. Aquesta gestió del coneixement, ha fet que al llarg de tot el llibre hi hagi referències permanents no només als fets contemporanis més destacats, sinó que recupera i contextualitza les paraules de Gabriel Cañellas a cada moment històric. Possiblement qualque lector considerarà exhaustiva i fins i tot excessiva tanta de documentació, però aquesta aportació contribuirà, als lectors del futur, a fer el llibre més intemporal. La tercera qualitat del llibre és l’estructura. Obre el llibre un sucós pròleg de qui va ser president del primer ens autonòmic, Jeroni Albertí, del qual em vaig proclamar admirador fa temps per haver evitat el secessionisme lingüístic a la valenciana, ni que fos pura nomenclatura, enlairat per qualque “conrador” errat de comptes. Sastre descriu la trajectòria de Gabriel Cañellas, des del seu naixement, els anys d’aprenentatge fins a Deusto, la seva vida familiar, professional i, amb rigorós ordre cronològic i eficaç metodologia, la seva participació política des de la travessia del desert, passant per les tres legislatures, fins a l’èxit electoral de 1995 i la gairebé immediata glopada d’una destitució forçada i aliena a la voluntat de la ciutadania, sinó decapitat per Josemaría Aznar. Hi ha qualque episodi paradigmàtic com, per exemple, la descripció d’un matrimoni de foravilers de socarrel, l’amo en Miquel i madò Bet on es confirma que la pàtria de les persones és la seva infantesa. Diu Gabriel Cañellas: “Ells m’ensenyaren tot quan jo he pogut arribar a entendre de sa filosofia des món pagès, des caràcter després d’una ànima mallorquina d’aquelles antigues. Dues persones que no sabien llegir ni escriure, però que sabien de sa filosofia de sa vida, de sa solidaritat, de s’amor i, a més, passaven gust de transmetre-ho als qui estaven davora.” Més de 500 persones esmentades, amb notes biogràfiques de les més representatives i un bon índex onomàstic, acompanyen el camí de les 430 pàgines on, també, hi trobareu una setantena de fotografies. Vull fer esment a una que m’ha impactat. Hi apareix un amic meu, el senador del PSIB-PSOE Antoni Ramis, que va morir en accident la primavera de 1985, just dos mesos després de la foto. Perdem la memòria. No fa una setmana vaig assistir a l’ofici de mort per Jaume Crespí, el primer batle democràtic d’Inca encara no fa 25 anys. Hi havia massa bancs buits. Si em perdonau l’expressió no hi eren ni els seus si és que algú sap, avui, qui són els seus. No hem de voler tenir ni la pell prima ni la memòria fràgil. Per això, contra l’amnèsia que patim, són benvinguts documents com el que ara presentam.

Per a mi, després de dues lectures del llibre (la primera un poc d’estraperlo), em sembla un document excel·lent, necessari i aclaridor, perquè constitueix una radiografia del personatge entrevistat i de les vicissituds i peripècies de la nostra autonomia. No em ve de nou, la qualitat resultant del treball. Guillem d’Efak, referint-se a la llarga conversa amb Jaume Sastre publicada ara fa 10 anys en clau, va dir: “És la millor entrevista que m’han fet mai.” Si em permeteu un consell, us recoman, en trobar-vos un passatge divertit (i us assegur que n’hi ha moltíssims) llegir-lo en veu alta i veureu com el llenguatge cobra encara més força. Mirau-ne un tast de les primeres pàgines quan Sastre demana al protagonista si és de “la quinta de la fam”: “Quan jo tenia devers un any, es meu germà va fer sa primera comunió i amb una mica de farina que no sé d’on diantres havien treta, varen fer un parell d’ensaïmades. Sa teta, tota orgullosa, va treure es nin petit amb so bavero nou i net i me va donar un tros d’ensaïmada. Amb allò tan blan i desconegut un poc més i m’ofec. Així com pogueren me tragueren es bocí d’ensaïmada de sa boca i sa teta se’n va anar a sa cuina i va treure es cantó d’un xusco de racionament que duien a mon pare… i no havien vist mai un al·lot tan feliç amb so cantó de pa.”

Ni que sigui una espipellada sobre el protagonista del llibre, vull dir que, més enllà del rostre del polític, projecta la cara de la nostra cultura matriarcal: l’austeritat, el sentit de la ironia i l’àmbit reduït de confiança. Sosté Cañellas que el mèrit de ser un bon gestor és tenir davora gent que sigui capaç de dir-te sempre allò que pensa, maldament no t’agradi. Al llarg del llibre, apareixen noms d’alguns dels seus confidents (Alexandre ForcadesJeroni Saiz o Catalina Cirer), però es delata que rera l’aparent gran poder de la presidència del Govern de les Illes Balears, va patir a molts de moments la immensa solitud del corredor de fons o, si voleu una altra metàfora similar, els dubtes del porter davant del penal. Només hi ha una única assessora permanent: la família i, molt més en concret, la seva esposa a la qual Gabriel Cañellas atribueix una parpella i intuïció especial davant dels problemes.

Per acabar i fer valer la fama d’insolent, perquè si no aprofit aquesta avinentesa i no ho dic rebentaré, vull fer una reflexió política. Gabriel Cañellas va ser el nostre president mentre a Madrid hi havia un govern de signe distint. La mateixa peripècia, de signe contrari, que ha patit aquests darrers quatre anys Francesc Antich. A ningú no escapa que qualsevol any d’aquests ens pot tornar passar el mateix. El resultat ens mena a la mateixa conseqüència: patim un espoli fiscal que no té res de solidari i sí molt de tractament colonial. La metròpoli ens té a pa i aigua. Només hi ha una alternativa possible per combatre aquesta situació: un gran pacte en defensa de les Balears. Cañellas, en referir-se a una dura negociació amb un ministre socialista, destaca que alguns adversaris seus, concretament Pep Alfonso del PSIB-PSOE i Sebastià Serra del PSM, se situaren al seu costat i conclou: “Aquells anys Balears feia pinya!” Com he dit al començament quan he parlat de Moll, som de la cultura de l’entesa i del debat. Sobra crispació i manca diàleg i acords per tancar files: tothom contra Madrid! Algú podrà dir que és molt difícil. També deien que aquest llibre no arribaria a publicar-se i ja el tenim aquí. Si Cañellas i Sastre han sabut sublimar les diferències i oferir-nos aquest document, ben bé podrien els professionals de la política fer barrina amb una entesa a favor de la nostra Comunitat. És urgent assolir un compromís de lleialtat entre les diverses forces polítiques per aconseguir que, governi qui governi a Madrid, deixem de ser maltractats i comencem a ser respectats. Amén!

Dat a El Muntant dels Establiments, dia 10 de juny de 2003. LLegit el mateix dia al Centre de Cultura de Sa Nostra (vg. arxiu adjunt PRESENTACIÓ).

2.- Pròleg a Mossegades de Jaume Sastre (Mallorca, 1995)

El podeu llegir en clicar sobre els dos arxius adjunts (PRÒLEG1 i PRÒLEG2)

(*) Així com lo taur se’n va fuit pel desert

quan és sobrat per son semblant qui el força

ne torna mai fins ha cobrada força

per destruir aquell qui l’ha desert.

Ausiàs March (1400 – 1459)

…i tenc les ales fluixes per emprendre el vol

Rafel Estaràs i Estaràs (Valldemossa, desembre de 1933 – abril de 2007) era el major dels fills de Bartomeu Estaràs Lladó, fundador l’any 1925 del grup folklòric El Parado de Valldemossa. L’any 1959, amb el nom efímer de Los existencialistas de Valldemossa, Rafel, Bernat i Tomeu, amb el seu cosí Maties, crearen Els Valldemossa, el conjunt de música popular de major durada de la història de Mallorca. Després d’obtenir un reconeixement internacional, entre el 1979 i el 1988, realitzaren una intensa campanya orientada a difondre la cançó en català a les escoles de les illes Balears i Pitiüses. L’any 2000, Rafel abandonà el grup que ja havia deixat Bernat i que continuà amb Tomeu Estaràs, Genia Tobin i Miquel Brunet. Rafel Estaràs va publicar Cançoner d’un viatge (2000) i Personatges de Valldemossa. Una relació entranyable. (2001). Dos mesos abans de morir va ser objecte d’un reconeixement públic i d’un monogràfic de la revista Miramar. Amb el grup, va ser distingit amb el Premi 31 de desembre de l’OCB i, després de morir, amb el nom d’un carrer i el reconeixement de l’Ajuntament de Valldemossa.
Em va demanar que li fes la presentació del primer llibre al Centre de Cultura de Sa Nostra de Palma dia 23 de novembre de 2000. Avui, amb el bon record de la seva amistat, la transcric. (1)

***

Bon vespre,

som aquí per parlar d’un llibre que ens ha deixat al portal en Rafel Estaràs, sense repicar gaire les baules. Un llibre que, per a mi, m’ha resultat incomplet encara que la culpa no és de l’autor, sinó de la meva ignorància toponímica o bé, posats a defugir la responsabilitat que em pertoca, una manca de parpella comercial de l’editor, Lleonard Muntaner, curiosament expert en geografia, perquè havia d’haver tengut l’ocurrència d’afegir-hi un mapa de situació, capítol a capítol, perquè ja em direu els milers de milles marines que separen Singapur de Barcelona.

Bé ja heu endevinat que el llibre relata un llarg viatge, en creuer. El protagonista és l’autor, molt mal disfressat de Gabriel, i ens mena de la mà al llarg d’una llarga ruta. Ho fa amb polissonada, simultaniejant argúcies amb destresa. D’una banda marca bé la pauta que diferencia el viatger del turista, però fa embustes al lector, perquè a les reflexions més profundes del viatger, d’aquell que simplement camina o, en el cas d’aquest llibre, simplement navega, hi ha etapes on el viatger es transforma, només, en turista per fer excursions. Per això, veureu els dos personatges: el viatger, el qui va a córrer món a l’arrisca l’aventura i tresca encuriosit per allà on passa, i el turista, el qui no va més enllà d’anar de visita.

Però, tornam-hi torna-hi, en aquest llibre hi ha més coses. Hi ha, per exemple, una sàvia reflexió internacional, adobada sempre de drets històrics i lingüístics (fins i tot, encara que l’autor se’n desmarqui aviat, religiosos), per informar-nos que hi ha molts de móns i que, al capdavall, és una solemne pardalada (i perdonau per dir la paraula solemne) voler ser internacionals quan allò que hem de ser i en Gabriel ho desemmascara és universals des de la nostra pròpia pertinença cultural i nacional. L’autor descobreix un fet compartit arreu: “Els nadius volen manar a ca seva”. Ja teniu la descripció més senzilla i clara del dret dels pobles a autodeterminar-se. Perdonau que, en tocar aquest tema i atesa la circumstància, just fa dos dies, de la mort d’Ernest Lluc, faci una aturada seca, amb un parèntesi com un glop de llet agra, per exclamar-me: que ens ho posen de difícil els assassins, tant els que maten com els que demanen la pena de mort, als qui ens sentim independentistes!

El viatge d’en Gabriel és també i sobretot, com diu el títol, un cançoner. Dia a dia, el protagonista ofereix als passatgers del transatlàntic una cançó leitmotiv a debat. En facilita la traducció, principalment a l’alemany, en fulls que escampa per damunt les taules abans de cada actuació. Així desfilen les cançons populars i tradicionals, mesclades amb il·lustracions dels nostres poetes. És emocionant saber que els versos de Josep Maria Llompart sonaren per Sumatra, els de Cèlia Vinyes al Golf de Bengala o els de Blai Bonet, Guillem d’Efak i Miquel Bauçà, per no esmentar més poetes, per devers el Iemen.

Hi ha un altre registre encara en aquest llibre: el de la complicitat del dietari íntim. L’autor s’hi amolla sense gens de pudor i amb autenticitat. El dia a dia, a més, conclou gairebé sempre amb un qualificatiu que expressa la resultant de les coses que han passat. Així trobam el dia d’esperança, el nostàlgic, el de l’amistat, el caòtic o, fins i tot, el dia reivindicatiu.

En Gabriel, però, mai no oblidarà els seus orígens socials. Descobreix i adverteix que hi ha gent que viatja per plaer i n’hi ha que ho fa per feina o, fins i tot, per necessitat. Al vaixell conviuen (uns a la part superior i d’altres a l’inferior) una baronessa sud-americana amb una ballarina ucraïnesa. Qualque vegada les mans tornen pesades quan, després d’una visita on ha vist la misèria de ben a prop, torna al vaixell i es troba amb el luxe d’una festassa. Gabriel que és més a prop de Jaume Santandreu i de la mare Teresa de Calcuta que no de la majoria de les persones que destapen el xampany al vaixell, ha de consolar-se amb un pensament: el món no pot arreglar-se suprimint una festa, perquè la seva ferida és molt profunda i difícil de curar.

Però tampoc no oblida els orígens culturals i, sempre que pot, reivindica el paper històric dels cartògrafs mallorquins o la falsa mallorquinitat d’en Cristòfol Colom. No oblida, tampoc, les persones amigues. Fa desfilar Jorge Cauci, el pianista uruguaià mort de ben jove que el va acompanyar, i molta més gent com el pare de l’autor, músics com Baltasar Samper, el mestre Calatayud o els pintors amics Josep Coll Bardolet i Xim Torrens.

Les reflexions i les inquietuds de l’autor s’escampen, pàgina a pàgina, per recordar la burla educacional que ens han fet als mallorquins i, en general, a tota la gent catalana. La història amagada brolla en els noms de les coses i a les pedres. L’exemple més fefaent, gairebé al final del llibre, és quan explica el descobriment que la capital de Mallorca era Perpinyà i la indignació que va patir en veure l’etafa d’haver hagut d’estudiar per força una història falsa que no era la seva.

En l’apartat lúdic, cal esmentar amb satisfacció que l’autor és un jovencell enamoradís. Fa pocs mesos, circulava per internet, una hipotètica carta de comiat als amics de l’escriptor Gabriel Garcia Màrquez. Es deia, i és cert, que pateix un càncer limfàtic i que havia escrit una epístola d’adéu. En realitat, és un fragment manipulat d’una antiga obra seva, La marioneta, on es fan unes reflexions bellíssimes quant al sentit de la vida. Una d’elles, diu així: “creemos que dejamos de enamorarnos porque envejecemos, cuando en realidad envejecemos cuando dejamos de enamorarnos”. En Gabriel no pateix d’aquesta mancança. Al contrari, totes les dones són fantàstiques. Les ballarines són d’una gran bellesa, les venedores de Goa fan una impressió magnífica, fins al punt, escoltau-ho bé, que per parlar amb una d’elles, li comprarà un ventall fet amb plomes de paó que tanmateix acabarà a la fireta de l’Obra Cultural de Valldemossa. No entraré en més detalls (alguns dels quals afecta més a Bernat Reüll que a Gabriel), però el llibre va ple d’enamoraments i curolles que provoquen cartes que, metafòricament (o no), seran dipositades dins botelles per tirar a la mar que qualque dia arribaran a qualsevol platja.

Hi ha, en el rerefons, l’aspecte que, per a mi, resulta més emotiu i corprenedor de tot el llibre: el laberint d’en Gabriel; la reflexió de l’autor quant al seu futur. Just encetar el prefaci ja planteja la seva retirada, abandonar el seu ofici de músic i traginer de cançons, com una rendició gairebé incondicional. Deixarà aquella feina i aquells viatges i ho explica així: “ja no estic en edat de primaveres i tenc les ales fluixes per emprendre el vol”. Després confessarà la por que li fa perdre els elogis sincers de la gent. El dubte l’acompanyarà tot el viatge sense esvair-se del tot, malgrat el gest metafòric i litúrgic de llençar a la mar el vestit de músic. Aquest laberint, aquesta por a decidir entre cruïlles, és, al meu entendre, el vertader viatge d’un vaixell que mai no naufragarà.

Hem parlat d’un llibre que convida a llegir, d’un atlas que convida a viatjar, d’un cançoner que convida a cantar. Hem parlat, també, d’un laberint que ens permet somiar i, el que és més important, a recordar, en paraules de Ramon Llull allò de “qui no viu no estima; qui no estima no viu”. Hem parlat, d’un llibre honest escrit per una persona honesta amb qui m’honora compartir l’amistat i l’interès en defensar la llengua, la cultura i el territori. Ell no és en Gabriel. És el germà gran de Els Valldemossa; en Rafel Estaràs. Moltes de gràcies per haver-nos fet compartir, durant tants d’anys aquest bell i musical viatge. Llarga ruta i bona sort!

(1) A partir d’avui, amb l’etiqueta PRÒLEGS I PRESENTACIONS, miraré d’arreplegar i penjar en aquest espai, alguns escrits que romanen inèdits.