Arxiu de la categoria: TEMPS DE GUERRA INCIVIL

Articles relacionats amb la insurrecció armada feixista-militar que comptà amb la participació activa de l’església catòlica.

MALLORCA, 1936. POSTALS DE GUERRA (des de Colòmbia)

Arran d’una recerca biogràfica en curs, una de les persones consultades m’ha facilitat l’accés a l’enllaç digital del diari EL TIEMPO de Bogotà1. L’intens seguiment que la publicació va brindar a la Guerra dels Tres Anys (1936-1939) convida a una lectura crítica del conflicte bèl·lic, amb perspectiva de l’exterior.

Són moltíssims els treballs d’investigació que permetria encetar la crònica periodística. Resulten d’alt interès els articles d’opinió que, sobre aquella guerra, hi publicaren bona part dels protagonistes de l’enfrontament. També es destapen les tàctiques militars i les raons de moure els diversos fronts de combat, amb intenció de distreure l’adversari i, en aquest camp, no hi ha dubte que els qui comandaren i dirigiren a conveniència el curs de la guerra foren els generals revoltats. De tots els temes que es poden seleccionar, m’han interessat els dos primers mesos del conflicte a Mallorca. Sobre aquest breu espai de temps, he extret del diari colombià cinc notes, cinc postals, referides a la hipotètica destrucció de La Seu de Mallorca, la crònica de l’expedició de Bayo, la referència a un intent d’aprofitar la guerra per assolir la independència de Catalunya, la denúncia de les manipulacions informatives i una referència a Joan March.

Tres setmanes després de la insurrecció armada del 18 de juliol, amb un cert titubeig quant a la línia editorial del diari colombià, un fet luctuós decantaria el posicionament a favor de les tropes revoltades: dia 9 d’agost de 1936 set frares colombians de l’ordre hospitalària de Sant Joan de Déu varen ser assassinats a Barcelona per milicians anarquistes. Tot i la condemna que, del crim, en va fer el govern de la República, a partir d’aquell moment, l’opinió pública colombiana es va alinear gairebé de manera unànime al costat dels rebels. Des d’aleshores ençà, la guerra civil seria notícia de portada cada dia a EL TIEMPO de Bogotà, amb una extensa informació que, aparentment asèptica, no sabia camuflar la simpatia cap al bàndol feixista-militar.

LA SEU DESTRUÏDA? (primera postal)

L’assassinat dels frares colombians es va produir només cinc dies després que el diari, en titular destacat de portada, anunciàs la destrucció de La Seu de Mallorca. Qui podia difondre aquella notícia falsa? A qui beneficiava? Als gobernistas o als rebeldes?2 La intenció era desmoralitzar els revoltats o, ben el contrari, provocar la indignació contra allò que el sentit comú considerava una barbaritat? La notícia es va publicar en portada dia 4 d’agost de 1936, només 17 dies després de l’aixecament, i feia esment també a un atemptat contra El Pilar de Saragossa, amb avís del perill que corria l’Alhambra de Granada. El més insòlit és que aquell titular tan cridaner s’explicava, a l’interior, només amb aquesta breu notícia:

Sometida Palma de Mallorca

El ministerio de guerra acaba de anunciar, siete de la mañana, que Palma de Mallorca ha sido prácticamente sometida después de un intenso bombardeo en que los aviones de las fuerzas de Barcelona lanzaron en toda la isla numerosas bombas de cien kilogramos. De manera no oficial se asegura que la catedral ha quedado destruida.

Un CR32 italià amb la Riera als peus i La Seu als morros (1938)

El diari no va publicar cap desmentit posterior a aquella falsa notícia. Cal dir que el dia abans, 3 d’agost, i també amb titular de portada, s’anunciava: Oviedo y Palma de Mallorca incendiadas por los aviones del gobierno. Un bombardeig que, sis dies abans i també en portada, ja s’havia descrit dia 29 de juliol: Las Baleares y Córdoba bombardeadas. Una incoherència amb el text que hi havia a l’interior del diari d’aquell dia: Desde Menorca, en poder de los leales, se ha enviado un ultimátum a los rebeldes de Mallorca, amenazándolos con un bombardeo si no se rinden incondicionalmente. Dia 31 de juliol, amb crònica del Herald Tribune para EL TIEMPO des de Madrid, es publicava una notícia d’una ingenuïtat infantil més que curiosa:

La situación en Palma

Despachos oficiales llegados a Madrid, aseguran que la situación en Palma de Mallorca es perfectamente normal. Un comité compuesto por un obispo, varios frailes y oficiales ha sido formado para dirigir la distribución de helados y golosinas a las tropas.

Tot es volia vendre amb un aire de versemblança i, simultàniament, tot es podia posar en solfa. Qui eren les fonts dels corresponsals? Encara que sembli que totes aquelles informacions eren propagades per les forces revoltades, EL TIEMPO es feia ressò de les comunicacions públiques oficials del govern de la República. És mal d’entendre, però ho confirmen altres mitjans poc o gens sospitosos de fer costat als feixistes. Dia 3 d’agost, per posar un exemple, La Publicitat publica una informació sobre els bombardejos de Mallorca. El qui parla en nom de l’Aeronàutica Naval afirma que s’han destruït molts d’edificis de Palma. En concret, esmenta el Palau del Bisbe, la Catedral, les casernes i l’estació del tren, perquè en aquests edificis és on es feien forts els rebels.

El dia abans, 2 d’agost, el diari de París Le Temps ja ho havia publicat tal qual. Segons informació de le commandant Bayo, havien patit serioses destrosses le palais de l’évêque, la cathédrale, la caserne et la gare du chemin de fer. Sense titulars tan cridaners com el diari colombià, la informació anava en la mateixa línia. És prou sabut que la premsa internacional va fer un seguiment directe i exhaustiu del conflicte, amb posicionaments antagònics en funció de les simpaties o antipaties per la República, però en la majoria de casos amb un nivell de desinformació més que preocupant. Quan es llegeixen les notícies amb la perspectiva del temps destaquen les falsificacions. Cal avisar que les mentides eren cregudes de bona fe per molta de gent que, fins i tot, ajudava a divulgar-les. Aquell 2 d’agost, per posar un exemple relacionat amb el tema, el cònsol general de Colòmbia a Barcelona escriu a la seva esposa: Hoy llega la noticia de que han vuelto polvo (sic) la ciudad de Palma de Mallorca, la bombardearon por varios días.

Dia 31 de juliol, pocs dies abans de bravejar d’haver destruït La Seu, La Vanguardia publicava un reportatge gràfic sobre una recepció del capità Alberto Bayo als periodistes, on es mostraren els hidroavions que realitzaven els bombardejos de Mallorca. En els següents dies, el mateix diari continuaria amb la reproducció de fotografies. Atesa la manca de resultats efectius de les bombes, sembla que tot plegat feia part d’una estratègia propagandística orientada a intimidar els revoltats com a acció psicològica prèvia al desembarcament que tindria lloc dues setmanes després. No només es presumia dels grans edificis hipotèticament destruïts, sinó de l’espant de la població que, segons s’afirmava, hauria abandonat la ciutat de Palma.

LA VANGUARDIA dels dies 31 de juliol, 2 i 4 d’agost informava dels bombardejos a Mallorca

Els fets, tanmateix, anaven per una banda i les notícies per una altra, sempre a interès dels gabinets informatius dels militars enfrontats. La realitat és que dia 23 de juliol un avió republicà sortí de Reus i va amollar a la mar, davant Palma, tres aparents projectils i, damunt de la ciutat, diaris propagandístics. Dia 28 de juliol, tornaren volar avions damunt Palma i dues bombes mataren la propietària de l’espardenyeria Ferragut i un dependent de la tenda de roba Mercadal.3 Durant tres setmanes, fins al desembarcament de Bayo al llevant de Mallorca, els hidroavions procedents de Barcelona alternaren les bombes amb els prospectes comminant la població civil a revoltar-se contra les autoritats militars.

Segell de 1938 del govern de Burgos

L’any 1938 el bisbe Miralles informà el nunci de les bombes: alguna alcanzó parte del tejado de nuestra Catedral y algún trozo de pared, produciendo el temblor de las explosiones rotura de cristales. Dicen que pasa de ocho mil pesetas el valor de la pérdida.4

 

L’EXPEDICIÓ CATALANA (segona postal)

Sortida de l’expedició cap a Mallorca (foto: Llibertat.cat)

L’embull informatiu no es va reduir a la destrucció de La Seu. L’ocupació de Mallorca i Eivissa també va ser, en el cas del diari EL TIEMPO de Bogotà, un constant anar i venir, segons la procedència de les fonts. Així, dia 6 d’agost, el diari publica:

Captura de la isla de Ibiza.

Madrid (U.P.). El gobierno acaba de anunciar en forma oficial que la isla de Ibiza ha sido capturada por las tropas leales.

Col·locació de la senyera del Partit Valencianista d’Esquerres al castell d’Eivissa

No es tornarà a parlar d’Eivissa fins mesos després, arran d’una recepció del President Lluís Companys a Barcelona.

Milicians d’Estat Català a Formentera amb una gran estelada

Quant a Mallorca, la primera notícia del desembarcament de les tropes de Bayo es publica dia 17 d’agost quan, en titular de portada, s’informa que Los rebeldes anuncian la captura de Irún y los gobiernistas la de Mallorca. Malgrat el titular, la informació que pretèn documentar l’afirmació és ben escassa: Sobre las operaciones en Mallorca que habían permanecido sin publicidad alguna, desde hace dos semanas, anuncia el gobierno que tres columnas leales desembarcaron felizmente en la isla.

Dos dies després, dia 19 d’agost, es reincidia en donar per feta la conquesta:

Los catalanes recuperaron a Mallorca

Barcelona, agosto 18 (radio del Herald Tribune para EL TIEMPO).- Contrario a los informes de que los contingentes catalanes que invadieron a Mallorca, bajo las órdenes del capitán Bayo habían sido derrotados, como se dijo, se sabe aquí esta noche que dichas fuerzas estaban rechazando a los rebeldes con pérdidas hasta ahora insignificantes.

Las fuerzas del capitán Bayo ocupan un frente de 25 millas desde Puerto Colón hasta el Cabo de Pera, y están bien apertrechadas de artillería y ametralladoras. La linea insurrecta se extiende a través de Santanyí, Felanich, Manacor y Artá.

El objetivo inmediato de la expedición gubernamental es destruir las comunicaciones del enemigo con su base en Palma, mediante el bombardeo del entronque de carreteras, en los campos de Santa Margarita.

El parte gubernamental acentua el hecho de que la expedición de Mallorca está integrada exclusivamente de tropas catalanas y que numerosos aldeanos mallorquines se han unido a los milicianos.

El mateix dia, 19 d’agost, la noticia de la recuperació de l’illa es complementava amb aquesta altra:

La acción sobre Palma de Mallorca

Washington (United Press).- El departamento de estado de los Estados Unidos ha ordenado al cónsul en Palma, señor Robert D. Longyear, y a todos los norteamericanos residentes en aquella ciudad que la abandonen cuanto antes.

La orden del departamento de estado ha sido determinada por la prevención del capitán Bayo, jefe de las fuerzas leales que tienen la misión de ocupar toda la isla y, según la cual antes de diez horas se iniciará un violento bombardeo contra la ciudad desde el mar y por el aire.

El departamento de estado informa también que ya ha llegado a Palma el barco norteamericano Quincy, con la misión de rescatar a todos los ciudadanos de Estados Unidos y que el crucero Oklahoma se halla en camino, pues se le ha destinado a secundar la misma labor.

Cincuenta son los ciudadanos norteamericanos que se encuentran actualmente en Palma de Mallorca; en este número están incluidos, según avisa el capitán Bayo, diez y nueve portorriqueños.

El parte del jefe gobiernista que ha determinado esta rarísima maniobra para rescatar a los norteamericanos está concebido en los siguientes términos, según lo publica el departamento de estado:

«La caballerosidad española me obliga a pedirle que con la mayor prontitud comunique a los barcos que representan a su país y que están anclados en esta bahía la órden de abandonar las aguas territoriales dentro del más breve plazo, pues diez horas después de que el departamento de estado haya recibido esta notificación iniciarán las fuerzas a mi mando el bombardeo de Palma desde el mar y desde el aire. Saludo a usted y le anticipo las gracias. Alberto Bayo.

Dia 22 d’agost, el titular i bona part de la informació sobre els combats, la més extensa de totes quantes publicaria el diari colombià, eren d’una claredat meridiana:

Catalunya está resuelta a la conquista de las islas para incorporarlas a la Generalidad

El ataque de los leales contra Mallorca tiene una gran importancia para Cataluña, no solo militar sino históricamente. Las islas Baleares fueron una vez parte del reino de Cataluña, bajo el régimen de los condes de Barcelona, desde que Jaime I, en el siglo XIII, las conquistó a los moros. Cataluña ha soñado siempre con la reincorporación de dichas islas, y en 1931 se trató de incluirlas en la Generalidad Catalana, bajo el estatuto de autonomía, pero el proyecto no prosperó entonces. Así, pues, la expedición catalana trata de lograr la reconquista de las islas Baleares. El capitán Bayo ha pedido a Barcelona el envío de 100 banderas catalanas para marcar las fronteras.

Dia 23 d’agost, EL TIEMPO reincidia en l’avís de bombardejar Palma:

El frente de Mallorca

Gijón, agosto, 22 (U.P.).- El gobierno ha enviado un mensaje inalámbrico a todos los buques extranjeros anclados en la bahía de Palma de Mallorca, conminándoles a salir del puerto en un plazo de venticuatro horas.

Al cumplirse el término mencionado, las fuerzas del gobierno empezarán el bombardeo de Palma de Mallorca, empleando para ello, probablemente, el crucero Jaime I que ha sido reparado.

La totalidad, casi, de los extranjeros residentes en Palma de Mallorca, se ha embarcado en los barcos mencionados que han empezado ya a salir de la bahía.

L’endemà, el dilluns 24 d’agost, amb crida de portada (El gobierno confía en el dominio de Mallorca esta semana), es publicava:

El ataque a Mallorca

Valencia, agosto 23 (U. P.).- Informaciones sin carácter oficial anuncian que las fuerzas leales enviadas a la ocupación de Mallorca atacaron la isla, divididas en tres columnas, las cuales se concentraron en la región oriental de la isla; de la posición de Puerto Cristo, en poder de los leales, salió una de las columnas, y las otras de Cerberes i Sanscerberes sobre Manacor.

Los partes enviados por los leales afirman que se mantienen firmes en el ataque y que lograron tomar al enemigo numerosos prisioneros y consdierable material de guerra; agregan que las bajas sufridas por los rebeldes son también numerosas. Entre los insurgentes muertos se encuentra un sargento mayor.

Las fuerza gubernamentales proyectan avanzar hacia el oeste a través de la isla para atacar simultáneamente por tierra, aire y mar la ciudad de Palma.

Dia 28 d’agost, una breu nota, persistia en la versió del bàndol republicà, però amb una informació que delatava una gran ignorància:

Por lo que hace a Palma de Mallorca, las fuerzas del capitán Bayo continuan en sus maniobras de dominio, y han ocupado diversos pueblos que facilitarán la captura de la ciudad. Los barcos del gobierno tomaron prisioneros a muchos elementos que pretendían huir hacia Mahón, pero se les atiende con consideraciones.

Sobta que els qui pretenien anar cap a Menorca fossin apressats, ja que els qui ho feien de qui fugien era dels revoltats i no de les tropes de Bayo. Aquesta seria la darrera de les notícies publicades procedents de l’exèrcit lleial al govern de la República. Dia 2 de setembre, apareixia una notícia, en una sola frase sense cap coma ni una, que capgirava la informació publicada sobre el «victoriós» desembarcament:

Información de Queipo de Llano

Gibraltar, septiembre, 1 (U. P.).- El general Queipo de Llano anuncia desde Sevilla por medio de un mensaje de radio que las fuerzas del gobierno que tenían la misión de capturar la isla de Mallorca fueron completamente derrotadas y que ante ese fracaso el ministerio de marina de Madrid ha ordenado a varios de sus barcos se retiren de la zona de combate para salvar por lo menos su tripulación.

El diumenge dia 6 de setembre, amb un cridaner titular a la portada del diari (Los descalabros de las milicias rojas. Las fuerzas enviadas a Mallorca fueron totalmente derrotadas), EL TIEMPO feia la crònica del fracàs de l’expedició, a partir de dues informacions de la mateixa agència, una de Barcelona i una altra de Lisbona, amb qualque descripció exagerada:

El fracaso de las milicias en Mallorca

Barcelona, septiembre 5 (United Press).- El gobierno de la Generalitat ha anunciado que las fuerzas enviadas al mando del capitán Bayo con la misión de controlar la isla de Mallorca, en poder de los rebeldes desde el principio de la revuelta, se han retirado de dicho frente, en cumplimiento de las órdenes procedentes del gobierno de Madrid.

La derrota es la causa del retiro

Lisboa, septiembre 5 (U. P).- Despachos de Palma de Mallorca anuncian que las operaciones de las fuerzas rojas enviadas para recapturar la isla, fracasaron por completo. El capitán Bayo fue derrotado y hubo de huir dejando en el campo seiscientos prisioneros, doce cañones, cincuenta y ocho ametralladoras, dos carros blindados, cuatro automoviles y tractores, mil quinientos rifles, cuatro cajas de oro y varios caballos y mulas.

El punt i final informatiu a EL TIEMPO de l’expedició catalana consistiria en una fotografia publicada dia 12 de setembre, amb un peu que afirmava que los catalanes sufrieron una tremenda derrota, con pérdida de cuatro mil hombres.

CATALUNYA INDEPENDENT? (tercera postal)

Com hem vist, la informació de dia 22 d’agost feia esment a la voluntat de reincorporar les Illes Balears i Pitiüses a Catalunya. Abans, EL TIEMPO ja havia informat sobre algunes gestions que, aprofitant el temps convuls de la insurrecció feixista, podria permetre la separació de Catalunya respecte d’Espanya, com a estat lliure i sobirà. Les notícies, tot i no definir les accions i els protagonistes d’aquells intents, són d’alt interès.

Així, dia 11 d’agost, el diari colombià informava sense fer el joc a possibles interpretacions que Cataluña será un estado soberano en la República. El text del reportatge era igualment inequívoc: Aprovechando el movimiento antifascista, Cataluña ha logrado realizar su sueño dorado de convertirse en estado soberano e independiente dentro de una república federal española.

La setmana següent, el dilluns dia 17 d’agost, la informació, amb un altre cridaner titular a la portada, resultava tant o més sorprenent:

Cataluña será neutral si los rebeldes le dan la autonomía

Hendaya, agosto 16 (Servicio Transocean para EL TIEMPO). Verdadera sensación ha causado en esta ciudad el texto de un mensaje que, según parece fue enviado desde una ciudad de Cataluña, probablemente Barcelona, al cuartel general de los insurrectos en Burgos. El mensaje en cuestión es el ofrecimiento de suspender la guerra en toda la generalidad contra las fuerzas nacionalistas y revela que únicamente los políticos de Cataluña y los dirigentes de la lucha contra el fascismo quieren tener un seguridad o promesa que salve las aspiraciones de la provincia. En efecto, preguntan a los generales Emilio Mola y Francisco Franco si en el caso de su triunfo definitivo sobre el gobierno de Madrid respetarían la autonomía de Cataluña.

Dos dies després, dia 19 d’agost, una nova informació apuntava directament a la voluntat sobiranista:

La separación de Cataluña

Madrid, agosto 20 (U.P.).- En altos círculos oficiales la United Press ha sido informada de que la implantación del régimen colectivista en Cataluña en los términos de que se dió cuenta detallada, o la preparación de este régimen en toda la Generalidad, no son sino el preámbulo o el primer paso de la separación absoluta de Cataluña de España. Los comentarios de los observadores extranjeros coinciden exactamente con esta apreciación y agregan que el gobierno de Barcelona ya no se preocupa por el envío de columnas catalanas al frente de Aragón para combatir a los rebeldes. Todo su entusiasmo, según se afirma y todo su empeño están concentrados en la consolidación de un régimen que deje a Cataluña la autonomía completa como la de cualquier estado soberano y por consiguiente ha de velar no solo para hacer frente a los rebeldes en el caso de que ellos no accedan a respetar la dicha autonomía sino porque el gobierno del frente popular la admita y respete también.

La que podriem qualificar com la notícia més important de totes les relatives a la possible independència de Catalunya, es publicà en portada dia 27 d’agost de 1936. S’ho paga llegir-la íntegrament. Atesa la circumstància que, només cinc setmanes després de l’aixecament militar, Europa ja donava per feta la victòria dels revoltats, França tramitaria la incorporació de Catalunya a la Lliga de les Nacions i la Gran Bretanya ho veuria bé per evitar el domini italià de la Mediterrània.

Encara una breu notícia permet certificar que, des de la Generalitat, es feien gestions per obtenir armes. EL TIEMPO de dia 28 d’octubre de 1936, quan ja han passat tres mesos des de l’aixecament, informa: No es cierto que el vapor Manuel Arnús llevara un cargamento de dinamita. En caso de que las autoridades cubanas le den permiso de salir, irá a México en busca de armas para el Gobierno de Cataluña.

Tot plegat recorda la reiterada afirmació que, encara avui, són molts els episodis d’aquell moment històric que reclamen investigacions més intenses. Qui hi havia al darrere de l’intent d’assolir la sobirania? Qui gestionava les relacions polítiques amb els diversos governs? Qui eren els agents encarregats d’obtenir armament? Quines les fonts de finançament?

LA MANIPULACIÓ DE LA PREMSA (quarta postal)

John Elliott, amb una recreació a Badajoz

Les informacions publicades a EL TIEMPO que tenen com a font el Herald Tribune eren obra, majoritàriament, del destacat periodista i corresponsal de guerra John Elliott.5 Va ser ell qui, dia 12 de setembre de 1936, en veure les informacions esbiaixades i manipulades referides a la guerra incivil que apareixien a la premsa, va enviar un llarg article per a advertir que els comunicats oficials solien contenir falsedats, que molts de periodistes novel·laven episodis de manera apòcrifa, que molts de corresponsals enviaven un mateix dia cròniques des de dues ciutats incomunicades i que l’ànsia de ser els primers en publicar una notícia avançava titulars que, més d’una vegada, especialment en el cas d’ocupar ciutats, esdevenien incerts o inexactes, però que no es corregien ni es desmentien posteriorment.

Va ser Elliott qui desemmascarà també les exageracions en les xifres de morts (la teoria periodística d’afegir sempre un zero al nombre aproximat de víctimes) i ho va demostrar matemàticament posant l’exemple de la matança de Badajoz.

UN RETRAT D’EN VERGA (cinquena postal)

Caràtula de la revista que publicà el reportatge que va traduir EL TIEMPO

Dia 25 de juliol de 1936, una setmana després de l’aixecament, EL TIEMPO titulava una breu notícia El millonario Juan March financia a los rebeldes. La crònica, datada del dia abans i enviada des de París, informava que El político español señor Gil Robles y el millonario catalán, senyor Juan March, se dirigen en estos momentos hacia esta capital.

Transcorreria un mes llarg fins tornar fer sortir el nom d’en Verga al diari. Dia 28 d’agost EL TIEMPO publicava:

Todos los bienes del millonario Juan March han sido confiscados

Gibraltar, agosto 28 – United P. De acuerdo con las informaciones recibidas de Madrid, el gobierno dictó el sábado último un decreto en virtud del cual se confiscan todos los bienes del multimillonario derechista Juan March, inclusive sus propiedades inmuebles y sus valores de toda especie.

Esta medida ha sido dictada en vista de que, como es público y notorio, March ha estado fomentando con su dinero la actual insurrección militarista española.

Se ha nombrado al mismo tiempo un comité de expertos que inmediatamente empezará a distribuir las propiedades rurales del magnate derechista entre los campesinos de Málaga y Albacete, y en otras regiones controladas por el gobierno.

Dia 12 de setembre, novament, Joan March seria notícia:

La intervención del millonario Juan March en los planes rebeldes

Madrid, septiembre 10 (U.P.). Las autoridades de policía han anunciado que en una ronda practicada en el domicilio del abogado Cencillo, de quien se dice era empleado del millonario Juan March, fueron encontrados interesantes documentos relativos a la preparación de la revuelta. Entre estos papeles aparece el comprobante de una contribución delmencionado señor March, de cuatro millones de pesetas para los gastos de la campaña. También hay una carta del general Miguel Cabanellas y muy curiosos detalles sobre la localización de las fuerzas y el desembarco en la Península de los destacamentos de Marruecos. También figura entre estos documentos una carta que contiene los planes de March para escapar de la cárcel de Alcalá de Henares en el año de 1933.

Dia 18 de setembre, EL TIEMPO publicava un llarg article d’opinió, Carlistas, fascistas, militares y civiles en un solo haz, amb un subtítol que esmentava en Verga: Los revolucionarios quieren el retorno del Cid, pero aceptan a Juan March. En el contingut s’explicava la relació entre Gil Robles i Joan March i la significativa coincidència d’ambdós a Biarritz. L’escrit indicava que, malgrat Gil Robles defugia declarar-se implicat en l’aixecament militar, parecía verosímil que los financieros, amenazados por una legislación socializante y perturbados en sus negocios por el desorden general, hubieran procurado al jefe de las derechas los medios para fomentar una revuelta. Esta revuelta me parecía, pues, una operación, en el fondo, bastante sórdida. L’autor de l’article, enviat des de Pamplona, era el jove Bertrand Juvenel.6

No seria aquest l’únic article d’opinió publicat a EL TIEMPO referit a Joan March Ordines, sponsor de l’aixecament i responsable dels crims de guerra. Tot i la línia del diari colombià, posicionat a favor dels revoltats, dia 21 de setembre de 1936, es publicava un extens document crític sobre el financer mallorquí, amb descripció d’alguns dels episodis obscurs de la seva biografia sense estalviar-li qualificatius. Signava el treball Luc Dornain, un periodista francès especialitzat en reportatges d’investigació. L’autor, a l’Hotel Palace de París, havia abordat en Verga, però aquest no va voler parlar amb ell. L’article a EL TIEMPO relaciona episodis tèrbols del financer. En bona part, són extrets del llibre publicat només dos anys abans El último pirata del Mediterráneo de Manuel Dominguez Benavides.7 Encara que Dornain no esmenti la font, es delata en les referències a Rafel Garau, a qui anomena Tomàs Llauso, amb el nom encriptat amb pseudònim com va fer Benavides a la primera edició de 1934. L’article aporta, com a informació original, la implicació d’en Verga amb l’aixecament militar. Dornain, que no dubta en atribuir al financer una fiera crueldad, assegura que totes les forces reaccionàries, des del carlista Mola fins a Sanjurjo, s’adreçaren a March per a obtenir tot quant necessitaven, en armes i en capital.

El reportatge publicat, en dues pàgines a EL TIEMPO

Cal observar que no apareix cap altre escrit de Luc Dornain a EL TIEMPO, ni anterior ni posterior. Fruit de la recerca, he trobat que el mes abans de publicar-se al diari colombià, l’article havia aparegut a Detective, una popular publicació sensacionalista francesa de gran tirada. He considerat pertinent reproduir els retalls dels dos reportatges, tant el del diari colombià com el del setmanari francès.

CINC POSTALS DE GUERRA

M’he limitat a destacar cinc temes: la hipotètica destrucció de La Seu, l’expedició d’en Bayo, l’intent de Catalunya d’aprofitar l’aixecament militar per assolir la independència, la manipulació informativa i la figura d’en Joan March. En els cinc casos, evidentment, des de la perspectiva d’un dels més importants diaris americans. És possible que no hi hagi cap informació que es pugui qualificar amb rigor d’inèdita, però sí que permet el contrast amb altres visions dels mateixos temes.

Encara avui em regira escoltar els qui diuen que, sobre la Guerra dels Tres Anys o, també, sobre la Guerra de Submissió (1705-1715), ja està tot dit. Per sort, cada dia apareixen noves aportacions que contribueixen a millorar el coneixement dels dos episodis històrics més transcendentals de la història dels catalans: dues guerres que, ambdues amb bona dosi de caràcter colonial, ens furtaren la sobirania per la força de les armes. Contra la imposició que representa la Monarquia Borbònica, reivindicar sens desmai el Dret a l’Autodeterminació és un compromís que dignifica els pobles democràtics.

ANNEX 1

Per a qui vulgui treballar altres aspectes de la Guerra dels Tres Anys vista des de Colòmbia, podrà consultar el diari EL TIEMPO en aquest enllaç: https://news.google.com/newspapers?nid=N2osnxbUuuUC&dat=19360820&b_mode=2&hl=es

ANNEX 2

Pel que fa a Joan March Ordines, a banda dels imprescindibles llibres de Pere Ferrer Guasp, és molt recomanable la pàgina www.canverga.com/

També, en relació a les finques d’Andalusia, l’article https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=227824

I, en relació al possible assassinat de Cambó, la informació recollida a: https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=248706

NOTES

1 El diari, fundat l’any 1911, avui és el més important de Colòmbia, com ho va ser els tres anys de la guerra

2 Aquestes eren les denominacions del diari dedicades als dos bàndols en guerra

3 Segons les fonts, a Mallorca hi va haver entre 7 i 10 morts per bombardejos els mesos de juliol i agost; tots civils, excepte un soldat. La xifra contrasta amb els més de quatre mil set-cents morts civils que, només a Catalunya, provocaren les bombes dels avions italians i alemanys que sortien de Mallorca.

4 Per a conèixer al detall els bombardejos damunt Mallorca és indispensable llegir Els bombardeigs de Mallorca durant la Guerra Civil: (1936-1938) de Josep Massot i Muntaner. Ed. PAM, 1998

5 John Elliott (1897-1992) havia obtingut el Pullitzer per la informació sobre la cremadissa del Reichstag de Berlín el 23 de Febrero de 1933, en destapar que al darrera de l’acció, atribuïda als comunistes, hi havia el partit nazi de la mà d’Adolf Hitler

6 Bertrand de Jouvenel (1903-1987) va ser un politòleg, diplomàtic, escriptor i economista francès. Encara que de posicions conservadores, és considerat com un dels impulsors del que es coneix com a Economia Ecològica.

7 El títol correspon a una frase atribuïda (encara que, fins ara, sense prova documental) a Francesc Cambó quan era ministre de Defensa amb Alfons XIII. L’autor del llibre, Manuel Domínguez Benavides (1895-1947), era periodista, escriptor i polític (milità en el PSOE i en el PCE). La biografia novel·lada de Joan March viatja des de l’adolescència fins a la fuga de la presó d’Alcalà.

SILENCIS ESCANDITS versus CILICIS ESCONDITS

Margalida Capellà, en un llibre excel·lent i necessari, dóna la veu a algunes víctimes per a denunciar la insurrecció feixista beneïda per l’església catòlica.

*     *     *
La fotografia que il·lustra l’apunt és de Biel Massot i Muntaner

*     *     *

 

L’autora, mestra, periodista, dona inquieta, compromesa, fenera, polissona, etxerevida i viva com una alatxa, ha pouat dins dels avencs de la desmemòria per posar-nos a l’aparador un tercer volum de VEUS REPUBLICANES. En gairebé tres-centes pàgines, transcriu un total de quaranta-una entrevistes, fetes, en contrast als dos primers volums dedicats a veus femenines, a només dues dones i a quaranta homes (una simultània a dos germans), publicades originàriament a la premsa encara no fa una dècada. En aquest breu espai de temps, mostra el luctuós balanç de setze morts; setze veus salvades de l’oblit gràcies a aquest llibre i a l’habilitat d’una autora destra (per més que esquerrana) i amb la sagacitat de ser un cercapous de paraules i memòries.

Moltes poblacions, majoritàriament illenques, situen els orígens geogràfics dels protagonistes: Alaró, Alcúdia, Algaida, Artà, Campos, Capdepera, Énguera (València), Esporles, Inca, Maó, Montuïri, Pollença, Pontevedra, Porreres, Sant Joan, Santa Maria, Santander, Santanyí, Selva, Sineu i, naturalment, Palma i les seves barriades: El Jonquet, El Viver, Santa Catalina, Son Espanyolet… Rere el prosceni de les peripècies, molts d’altres escenaris: Cabrera, Ciutadella, Formentera, Manacor, Maó, Sant Joan, Santa Margalida, Son Servera, els cementiris de Palma, Manacor i Porreres, Can Mir, el vaixell Jaume I, els camps de presoners de Son Catlar, el Rafal dels Porcs… Noms de fàbriques (Can Buades, Can Llofriu…), de centres coneguts (El Mont de Pietat de Previsió del Rafal de Santa Catalina, el local d’Esquerra Republicana damunt del Bar Bosch…). En síntesi, hi ha dos grans blocs d’espais. Uns, sempre de nit, amples i oberts (cementiris, voreres de camins) on regalimar la sang just després d’un crit fugaç. Uns altres, tant de dia com de nit, reclosos i tancats (cases particulars i amagatalls) on vessar llàgrimes durant anys i panys. Molts de llocs encobeïren els crims, però moltíssims més paratges resguardaren els plors i les pors dels familiars!

De noms, més de set-cents cinquanta, n’hi ha a voler! Però no hi són tots ni prop fer-hi. La majoria fan part de la trinxera dels vençuts i de les víctimes. Desfilen referències a personatges coneguts: Companys, Azaña, Ventura Gassol, els germans Villalonga, els germans Peñaranda, Miquel Àngel Colomar, Emili Darder, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Andreu Crespí, Gabriel Alomar, el compositor Antoni Torrandell, la ballarina Eva Tay, mestres de la Normal com Luis Ferbal o José Eyaralar i, fins i tot, treuen el cap alguns que no varen fer la guerra com Guillem d’Efak o Antoni Serra. Dissortadament i no per culpa de l’autora, el llibre de na Margalida roman encara a mitjan camí del recobrament necessari. Enalteix les víctimes, les treu de l’oblit i en reivindica i dignifica el record. Bona cosa, certament, perquè encara és un deure insatisfet, però no acaba d’enllestir una de les grans assignatures pendents que reclama la dignitat i la justícia: depurar els botxins, publicar-ne els noms als vuit vents del món, com a primera i necessària providència, com cal fer a les societats civilitzades. Els governs d’Alemanya, d’Itàlia i del Japó varen fer bugada pública, com a mesura d’higiene democràtica. No és el cas d’Espanya que va procurar, just efectuada la vigent restauració borbònica (quina vergonya esmentar-la “transició democràtica”), una llei d’amnistia orientada a protegir els assassins i torturadors franquistes (policies, jutges, militars, civils…).

Quants d’anys més haurem d’esperar a saber qui eren els escopeters? De fet, se sap bé qui eren. Cada historiador local que ha estudiat els crims del seu poble ho sap. Com assegura Pere Miralles Roca, “ja tothom ho sap”. Aleshores, la pregunta és quants d’anys més haurem d’esperar a veure publicats els noms dels assassins? Cal fer bugada terapèutica si volem exorcitzar els assassinats, perquè no fer-ho és encobeir i protegir els criminals de guerra. Això no obstant, la pràctica totalitat d’entrevistats esquiva el tema amb un “no me’n record!” o, com Antoni Domínguez, Miquel Mesquida i Joan Maria Melis, amb un “no vull dir els noms”. Així i tot se n’escapen alguns: l’amo de Can Cames Seques, el capellà Magarola, el porrerenc rector del Pont d’Inca o es Cavallot, un falangista felanitxer de qui cal exposar el nom: Francisco Milta, un dels criminals de guerra més sàdics de la història de Mallorca.

El llibre conté memòries i fantasies; facècies filtrades i subjectives. Sovint incertes, però mai falses; equivocades, com a molt! Ho diu bé Margalida Capellà d’un d’ells: “mescla històries!”. L’autora es veu sorpresa per les expressions d’autoodi d’alguns entrevistats: “El 36 no hi va haver bons ni dolents; tots iguals”, afirma el fill d’Es Mascle Ros. D’altres culpabilitzen de la mort dels seus familiars no als assassins, sinó als perseguits que protegiren. Una víctima justifica la seva militància en el Partit Popular (“hem de perdonar pel bé de la nació”). D’altres converteixen esquerrans en verguistes o, fins i tot, diuen que Villalonga era d’esquerres. La repressió i la por de les víctimes, durant tants i tants d’anys, les va trastocar l’objectivitat i, sovint, va emmudir les veritats que malferien l’ànima i esdevenien un feix feixuc i insuportable. Les persones entrevistades aporten molts d’errors a les dates i als fets, però són les percepcions rebudes. Sovint manipulades pels vencedors, sobretot a les escoles franquistes i catòliques. Quin paper més actiu, tètric, fúnebre i lúgubre el de la santa mare, obsedida a enfonsar i humiliar els fills dels assassinats amb els crims que ella beneïa! Quantes de mentides consagrades! Quants de patiments, les víctimes! Quantes de peripècies per menjar, per a saber si havien afusellat un familiar i anar, a trenc d’alba, a remoure la roba dels morts! Quantes de nits d’insomni! Quanta de por! Quanta de misèria! Quanta sang i quantes llàgrimes; quanta d’humitat als rostres i a les robes!

I quantes, quantes, quantes històries corprenedores! Quina potada al baix ventre llegir l’episodi d’Agnès Trobat, una nina que vestiren de falangista per combregar i, així, poder anar a veure son pare tancat a Can Mir. Quan hi arribaren, ja l’havien afusellat els mateixos que portaven al pit aquell escut brodat a la camisa de la nina, amb jou i amb fletxes. Un dels entrevistats, Joan Huerta, ho diu molt bé: “Ni en la ficció no es poden imaginar aquests drames”. Bartomeu Vallori confessa: “Aquesta és la història que tota la vida he duit damunt”. Molts admeten a l’autora que és la primera vegada que parlen obertament del tema. Algun, fins i tot, diu que és també la darrera. En canvi, Joan Gelabert Vallori, segons els seus fills, “morí sense conèixer la por”.

El llibre s’enramella amb un centenar de fotografies (96, en concret), per dotar de cara i escenaris als protagonistes. Bones il·lustracions. Posats a trobar un aspecte negatiu en tot el llibre: puc qüestionar la forasterada entaferrada a la coberta? Com de molt em sembla un empelt i com de poc m’agrada veure una espanyolada per il·lustrar una memòria de la guerra a Mallorca! (1) Qüestió de gustos i d’opinions? Possiblement, però la salutació militar republicana, decretada en ple conflicte, de posar el puny tancat i estret al front, com a antagonisme de la mà oberta de la salutació convencional, em resulta extravagant perquè mai (ni abans, ni durant, ni després de la guerra) no es va veure al territori on se circumscriu el llibre i que remarca el sotstítol: Memòria de la Guerra Civil a Mallorca (1936-1939).

Ho diu Guimerà: “La llengua i la història són els botins més preuats per a sotmetre un poble”. I l’adagi remata: “La mort d’un vell és com calar foc a una biblioteca”. Na Margalida Capellà, amb setanta anys de saviesa passejant dins d’un cosset de la meitat i d’un intel·lecte del doble (sobretot pel que fa a la intel·ligència emocional), ho sap. I com que ho sap, s’ha revoltat amb l’arma dels republicans: la paraula i la memòria. La combinació de pensament i d’escriptura sacseja el silenci empeltat a sang i a foc. Na Margalida ha desllorigat, amb paciència, habilitat i insistència, la clau per esbudellar i esbadellar, de pinte en ample, el verb callar. El pany era, i per a molts ho és encara, la por! Una por derivada d’una repressió que va tenyir de dol milers de cases. Una por que ha adormit, amagat, manipulat i, en més d’un cas, assassinat la memòria. Una por que s’endinsa a les freixures i que commou les consciències.

Fa una trentena d’anys, Damià Quetgles, el periodista que coordinà el suplement dominical que el diari Baleares va dedicar al 50è aniversari de la Guerra dels Tres Anys, m’explicà una història que incrementa el mèrit de Margalida Capellà i del seu darrer llibre. El Mut era un jove gens implicat en afers polítics a qui els falangistes feren beure oli de ricí. Sense arrufar-se, els demanà el motiu i li replicaren que xerrava massa. “Idò no tornaré a parlar mai més!”. El malnom que l’acompanyà en vida certificà l’anunci. Ara, Antoni Obrador Font, referint-se a son pare, diu: “amb el temps emmudí. En parlar de la guerra li havies de treure les paraules amb uns grampins”. Margalida Capellà ha fet parlar alguns d’aquests muts. Ha esteranyinat els oblits i la memòria arraconada. Ha esbaldregat la por, ha escandit els silencis, ha untat les nafres, ha retirat els cilicis i els ha escondit (quantes de vegades surt aquest cultisme al llibre!). Josep Palou Tous, s’exclama contra l’assassinat de son pare: “No diuen que el temps ho esborra tot…? Però no és vera! El temps no ho esborra tot…”. Un salt d’aigües d’emocions cristal·lines brolla part damunt dels bassiots estancats del llot llefiscós on grufaren, amb impunitat mai no reparada, els assassins que encara avui romanen ocults i, en més d’un cas, enaltits per familiars sense ètica. Resta encara molt per fer i per desfer, per anunciar i per denunciar, però amb el suport de veus republicanes, aquest nou llibre ens reconcilia més amb la història, perquè complementa i fa més completa la veritat. Quasi res! Quin llibre més bo i més necessari! Gràcies, Margalida!

(1) Vg. il·lustració adjunta “caràtula”.

DOS CALVARIS EMBOLICATS EN UN PRESENT DE QUARESMA

Amb una il·lustració que esmussa a la portada, ens arriba un nou present de Josep Massot i Muntaner. Cada nova aportació seva és un llamp de llibertat, un riu transparent i cristal·lí, un albelló de llum que, des de les aigües enterrades, fa brollar veritats com a punys. L’autor és un antídot contra la sal que, com una infàmia més, el franquisme i el neofranquisme han escampat damunt de la memòria popular. Ara més que mai, quan les fonts orals de la guerra incivil s’extingeixen, quan el cementiris són un pou sense fons de tants i tants d’atemorits silencis, cada document que es destapa és una veu deixondidora contra la manipulació, un remei contra la mentida i una vacuna per a la desmemòria. És el cas d’aquest nou llibre, a punt d’estrena, que transcriu, analitza i comenta els dos calvaris inclosos a la causa 18/1937, amb la diligència complementària del procediment 344.

*   *   *

El llibre

En poc més de cent-cinquanta pàgines i gairebé una setantena de fotografies, Massot i Muntaner, conxorxat amb l’editor Lleonard Muntaner, ens descriu la peripècia que varen patir Antonio Espina Garcia, circumstancial Governador Civil de les Balears entre els dies 9 i 19 de juliol de 1936 (1), i Guillermo Roldán de la Fuente, el qui era comissari en cap de la policia en el moment de la insurrecció armada feixista-militar.

El relat està ordenat i estructurat en sis capítols (a banda d’un pròleg i d’una conclusió) que faciliten una lectura amena i, sobretot, que permeten discernir entre dos processos prou diferents un de l’altre, encara que estiguin unificats en una sola causa. L’índex onomàstic del final i les nombroses notes a peu de pàgina, sovint amb referències bibliogràfiques, conformen un univers que projecta una visió molt completa dels fets.

Així les coses, sobre un llibre tan diàfan i tan bo de llegir, no m’entretendré en una recensió més acurada i em limitaré a recomanar-ne la lectura i la imperativa reflexió personal consegüent.

El meu personal avant la lettre d’Antonio Espina

Arran de la mort, el desembre de 1996, de Bartomeu Mestre i Mestre, el meu padrí de fonts i germà de mon pare, entre els articles que es publicaren (2) va destacar el que va escriure l’escriptor Llorenç Capellà, amb el qual, segons em va confessar més d’una vegada el meu parent, va mantenir una bona relació d’amistat i un alt grau de confidència. Potser per això, en el seu article in memoriam recordava el paper determinant que el psiquiatre va jugar en salvar d’una mort segura Antonio Espina, una acció que jo ja coneixia feia molts d’anys i que ja s’havia començat a divulgar en públic. A una entrevista de José Rodríguez (El Dia del Mundo, 6-III-1994), a la pregunta del periodista sobre el tema responia: “Si le daban el alta iba a ser fusilado, así que firmé que padecía una fuerte depresión. Me pareció un hombre muy interesante.” Un any després, Andreu Manresa (El País, 31-III-1995) publicava: “El gobernador de Baleares, Antonio Espina, estuvo ingresado para salvarle la vida. Yo hice el informe médico”, reconoció ayer Bartolomé Mestre, de 80 años de edad, que trabajó 36 años en el manicomio, algunos de ellos como director. (…) Mestre no asumió que el manicomio fuera como una cárcel para presos políticos o militares. A 200 metros de la entrada del psiquiátrico, en las tapias y el hemiciclo del cementerio próximo, se ejecutaba cada día a políticos y ciudadanos no fascistas. El antiguo director del psiquiátrico criticó la prepotencia de algunos doctores y su frío distanciamiento respecto a las personas recluidas en plena guerra. Bastantes médicos del centro iban uniformados de falangistas, con camisa azul y polainas (uno de ellos, el escritor Llorenç Villalonga).”

Cantin papers i mentin barbes!

De la mateixa manera que Mestre havia afirmat ser l’autor de l’informe mèdic, alguns columnistes i investigadors han atribuït l’autoria a Llorenç Villalonga, el qual, en diverses ocasions i de forma abstracta i sovint enigmàtica, havia donat a entendre que la seva actuació havia resultat salvadora, fins al punt, d’haver intentat impedir la mort, entre d’altres, d’Emili Darder, quan està documentat que va ser un dels principals atiadors de l’assassinat del batle de Palma, amb un article de febrer de 1937 publicat el mateix dia que el tribunal havia de dictar l’abominable sentència. (3) Doncs bé, el seguiment de la causa desfà qualsevol intent interessat de manipular el protagonisme. Els fets, en síntesi, són aquests:

1.- Dia 22 de desembre de 1937, el capità metge Antoni Rossell i l’alferes metge Bartomeu Mestre, mesos després que s’hagi tallat les venes en un intent de suïcidi, visiten Antonio Espina a l’Hospital Provincial i diagnostiquen una neurastènia intensa, amb desequilibri psíquic, i reclamen que sigui traslladat al Manicomi Provincial. Per poc que un conegui la dinàmica militar, és bo d’endevinar qui, entre un capità i un alferes, va elaborar l’informe.

2.- El trasllat d’Espina es va fer efectiu dia 31 de desembre de 1937. Durant el seu internament, va ser visitat sis vegades pel psiquiatre del centre Llorenç Villalonga que, si bé a les anotacions de gener, febrer i maig de 1938 adverteix, en línia amb els diagnòstics oficials, de l’estat d’excitació del pacient que, posteriorment, modera a les següents notes d’agost i novembre (“algo más tranquilo”) i, sobretot, a la de gener de 1939 (“Ha mejorado mucho, habla y parece adaptarse a la vida de reclusión”). Com assenyala Massot en una nota al peu: “la intervenció de Villalonga és purament professional i, contràriament al que assenyalen alguns dels seus apologistes, no ens consta que fes cap informe a petició de les autoritats, ni que resultés decisiu per a l’esdevenidor d’Antonio Espina.” Ben al contrari, l’evolució de les seves valoracions i la informació verbal procedent de l’àmbit familiar, apunten cap a una actitud poc humanitària.

3.- El març de 1938, l’auditor reclama que el processat sigui reconegut per tres metges militars. A la reclamació del jutge, el Comandant General designa tres alferes metges; dos d’assimilats (Mateu Pascual i Pere Balaguer) i un de complement que, a més, és psiquiatre (Bartomeu Mestre). Tots tres, dia 28 de març, certifiquen l’estat enfollit del processat. Els mateixos metges, dia 1 de maig, signen un informe més complet i diagnostiquen deliris de persecució, estat depressiu, insomni i conclouen que és impossible jutjar la responsabilitat dels seus actes, però deixant clar que el seu deficient estat mental ve d’enrere. Encara hi haurà un tercer certificat dels tres metges de dia 19 de maig per afirmar que “en el momento actual es irresponsable de sus actos”. Aquesta afirmació fa que es paralitzi la causa contra Espina fins que recobri la salut.

4.- el febrer de 1940, ja acabada oficialment la guerra (abril de 1939) i ja sentenciada la llibertat de Guillermo Roldán (juny de 1939), el company de causa, es reactiva el consell de guerra contra Espina. Dia 1 de març es reclama “el nombrabiento de tres Médicos especialistas en psiquiatría que puedan dictaminar”. Finament, cap dels tres designats (Miguel Roncal, Eusebio Gimeno i Antonio Rossell) no és psiquiatre. Això no obstant (vg. el primer dels apartats), Rossell és el qui va fer, amb Bartomeu Mestre, la primera visita i el primer diagnòstic. Difícilment se n’hauria pogut desdir i, per tant, ningú no podria certificar que Espina, el juliol de 1936, estàs prou capacitat mentalment per reclamar-li responsabilitats dels seus actes.

Un poeta mereix un epitafi

Antonio Espina va ser un poeta que va creure que participar en la política activa li permetria defensar els seus valors republicans. El seu idealisme el va arrossegar davant del sadisme d’un fiscal inhumà que reclamava pena de la vida. Al final de la peripècia, hi va haver un conjunt de circumstàncies favorables diverses de difícil quantificació que determinaren la seva llibertat: l’encàrrec (considerat gairebé un testament, ateses les circumstàncies) de Goded que li preservassin la vida, la consideració i el respecte que li professaren alguns testimonis (4), la condició d’espanyol (igual que la del seu company de causa) en una guerra que no amagava l’objectiu de salvació de la pàtria ni la declaració de Cruzada Nacional, el fet cert que es negà a facilitar armes als qui volien enfrontar-se als revoltats, però sobretot un oportú dictamen que impediria afirmar si els dies 18 i 19 de juliol de 1936 l’inculpat era responsable dels seus actes.

A l’entrevista abans esmentada de José Rodríguez de març de 1994, el periodista afirma d’Espina que “Ahora descansan sus huesos en una fosa comnún del Cementerio Civil de Madrid.” No ho he sabut confirmar. En canvi, allò que és molt conegut i que figura a dotzenes de llibres de citacions és el tragicòmic epitafi que va deixat escrit aquell poeta que va voler ser governador:

Aquí yace boca arriba

Uno que cayó de bruces

Muchas veces en la vida.

En Josep Massot i en Lleonard Muntaner, ens han esbadellat de pinte en ample una finestra més des d’on albirar la vall de la veritat. No podia ser més idònia la data per fer-nos aquest present de quaresma amb la descripció d’un doble calvari. El millor cant a l’esperança és l’anunci que es pot llegir al final del pròleg: “La guerra civil continua essent una caixa de sorpreses. Encara que sembli que ja no hi ha res de nou per aclarir, la veritat és que constantment hem de revisar el que en sabem (…)”. Aquesta realitat empírica desfà el clam dels qui consideren que ja està tot dit i que cal passar pàgina. Dissortadament aquell episodi brutal ha determinat la vida de milers de persones i ha condicionat la de moltíssimes més. No ha arribat, dissortadament, el moment de passar pàgina. Els pobles, a més del dret a decidir el seu futur, tenen el de conèixer el seu passat.

(1) Vg. l’arxiu adjunt 9-VII-1936, potser la il·lustració que manca al llibre i que mostra el moment de la presa de possessió, com a Governador Civil, d’Antonio Espina.

(2) Vg., a tall d’exemple, l’arxiu adjunt AMISTAT del Dr. Josep Marí.

(3) Vg. Patografia de Llorenç Villalonga a http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/239064

(4) L’adjectiu que més li adjudiquen a Espina és el de “caballero”. Ja he escrit altres vegades sobre l’ús del terme “virilidad”, aplicat als cabdills i guanyadors, i el de “caballeros”, referit als derrotats. Hi ha un component psicològic molt important, derivat d’una educació totalitària, militarista i d’un alt fonamentalisme patriòtic, que a la causa 18/1937 potser va jugar a favor dels processats i que diferencia les sentències d’altres persones que ocuparen càrrecs molt menys rellevants que Espina i Roldán.

CONTRA ELS QUI ENALTEIXEN EL FEIXISME LITERARI

Darrerament, arreu de les terres catalanes, hi ha una revifada de condescendència i permissivitat amb alguns escriptors que varen ser còmplices directes del franquisme. Amb l’argument que cal contextualitzar les coses, des de les institucions públiques és fan autèntiques hagiografies d’ideòlegs del feixisme i, fins i tot, d’autèntics criminals de guerra. Deixant de banda el cas de Josep Pla i de Llorenç Villalonga, a qui properament dedicaré un article monogràfic, hi ha altres personatges igualment perniciosos que, des d’estaments democràtics, són enaltits com a models de referència.
L’any 2009, el Consell de Mallorca va dedicar un triple homenatge a tres persones que, amb independència dels seus hipotètics valors literaris, varen ser col·laboracionistes i, dos d’ells, delators i repressors.
***
Els segells d'Estelrich, de Riber i de Salvà

Els segells d’Estelrich, de Riber i de Salvà

El postfranquisme a les institucions

M’escandalitza la visió de símbols feixistes que delaten dèficit democràtic. M’ofèn la resistència contumaç de tots els consistoris de l’Ajuntament de Palma, des de 1979 ençà (16 anys dels quals amb batlia socialista i majories de progrés), amb la negativa a estimbar un monument que fa més mal que en Franco a cavall i recorda un vaixell de guerra que disparà contra població civil. M’escandalitza i m’ofèn fins al límit, però encara m’escandalitza i m’ofèn molt més que les institucions enalteixin còmplices dels assassins. Això va fer a la legislatura anterior el Consell de Mallorca en retre un triple homenatge a Maria Antònia Salvà (Palma, 1869), Llorenç Riber (Campanet, 1882) i Joan Estelrich (Felanitx, 1896), amb motiu del 50è aniversari de les seves morts. Amb la Llei de Memòria Històrica a la mà, però sobretot amb dos dits de seny i d’ètica, cap d’ells no s’ho mereixia. Les tres beates biografies els exclouen de tota lloa i, mai de mais, un ens democràtic que emana del poble havia d’escarnir els honors que el franquisme ja els havia brindat en vida a tots tres.

Maria Antònia Salvà, com el seu germà Antoni, afiliat a Falange (1), va fer pinya amb els revoltats. Ho va fer evident al pròleg de Poesías del seu nebot militar Luis Ripoll López, segons ella “feliz de dar la vida por su Patria con la cruz al pecho desde el Movimiento Nacional”. Encara són més populars els versets dedicats a Franco: “Farineta bruna,/ oli sense sal./ Visca el General/ de l’Espanya una!”. Abans, Salvà havia aconsellat la seva íntima amiga Maria Verger (2), bibliotecària a Terrassa, a favor de la “higienización de la biblioteca para restaurar la moral católica española”. El febrer de 1958, un mes després de morir, Salvà va ser declarada filla il·lustre de Palma i l’any 1960, per segona vegada (ja ho era des de 1918), de Llucmajor. El batle franquista d’aquell acord, Andrés Martín Burguera, m’explicà (3) que va passar ànsia que no sortís una bola negra contra la designació, perquè “hi podia haver qualque «concejal» que ja no fos franquista” (sic).

Llorenç Riber, que el maig de 1936 negà a Miquel Ferrà la firma a la Resposta al Missatge als Mallorquins, col·laborà a Aquí estamos de Falange Española i Acción Española. Però, sobretot, es va distingir per dirigir la depuració de les biblioteques, impulsant la cremadissa de llibres i elaborant llistes negres. Dia 10 de març de 1953, el ministre espanyol de Educación Nacional li lliurà la Gran Cruz de Alfonso X el Sabio amb un discurs eloqüent: “Así como se dice que la voz del pueblo es la voz de Dios, he traído la alta distinción con que el Caudillo ha querido premiar los altos merecimientos del ilustre académico Lorenzo Riber, soldado ejemplar en tierras de España”. Practicant de la doble moral, l’època que residí a Barcelona eren comentades les visites a prostíbuls i és coneguda la que va fer amb Camilo José Cela al barri xinès de Palma. L’any 1927, Riber havia disputat a Antoni Maria Alcover la vacant de la Reial Acadèmia Espanyola i la va guanyar gràcies al suport que li brindà Gabriel Alomar, el qual, segons el seu fill Víctor, se’n penediria vivament des de l’exili a El Caire en constatar que “el franquisme de Riber ha fet bo i superat el fonamentalisme d’Alcover” (3).

Joan Estelrich, defensor a la Societat de Nacions a Ginebra durant la República dels drets dels pobles sense estat, va mudar radicalment de cantet. Seguidor fidel de Cambó, des de París brindà suport als revoltats. Va promoure un manifest d’adhesió a Franco d’intel·lectuals feixistes i nazis, va fundar la revista Franco-espanyola (mai millor dit) Occident i va publicar La persécution religieuse en Espagne, amb pròleg de l’apologètic poeta fonamentalista cristià Paul Claudel, el que va tancar de per vida a un psiquiàtric la seva germana Camille, per amagar els amors clandestins amb l’escultor Rodin. Estelrich, el gener de 1939, celebrà la caiguda de Barcelona (“alliberada”, segons ell). Membre actiu del SIFNE (el servei d’intel·ligència franquista) va ser confident de la GESTAPO delatant informació dels refugiats republicans. Antoni Maria Sbert va ser a temps de fugir a Mèxic, però Lluís Companys, la bèstia negra de Cambó, va ser detingut, extradit i afusellat. Franco recompensà Estelrich i el va fer delegat d’Espanya a la UNESCO, fins a la mort.

Amb Salvà, filla il·lustre de Palma i Llucmajor, Riber, medalla d’Alfonso X, el sabio, i Estelrich representant Espanya a la UNESCO, el franquisme havia més que recompensat els serveis de tres beatos falsos. Ella, promotora de jaculatòria i d’himnes marians, era una lesbiana acomplexada, Riber, un capellà que feia cremar libres obscens quan era un puter i un pederasta, i Estelrich, que pixava aigua beneïda i es pegava tocs pel pit, mentre mantenia una triple vida afectiva clandestina. Doncs, 50 anys després de les seves morts, les institucions democràtiques han confirmat el postfranquisme i han dispensat nous honors als tres escriptors. Justificar-ho en atenció a la seva obra és una befa, perquè la seva obra també va ser la connivència activa amb el feixisme i la repressió. Ells varen rebre els honors; les víctimes, els horrors. El mal és que enaltir franquistes crea models a imitar i ens fa recular com els crancs. Els organitzadors arrossegaren a l’homenatge un nodrit grup de poetastres joves (incultes uns, ignorants uns altres, col·laboracionistes tots), incapaços de destriar que els feren fer el paper de José María Pemán quan, convidat per Riber, visità Mallorca per glossar beatum feixista. Cal parlar clar si no volem beneir les infàmies. Com així les institucions democràtiques fan homenatges a franquistes mentre escupen damunt de la memòria dels morts?

El Consell de Mallorca va presentar l’any 2009 la triple ignomínia laudatòria d’aquests tres col·laboradors entusiastes del franquisme. El mateix any, quan Manacor ja havia retirat els dos monòlits feixistes del seu port, l’Ajuntament de Palma decretà la protecció del conjunt de Sa Feixina, inaugurat per Franco, amb aportacions d’Hitler i de Mussolini. Si algú ho pot explicar que ho faci a poc, a poc, perquè no s’entén tan actiu nacionalcatolicisme ni, tampoc, el silenci còmplice i covard dels coreligionaris, intel·lectuals domesticats i poetes cortesans que callen com a morts. Amb gent així costa superar aquest actiu postfranquisme que ha fet i fa els ulls grossos amb els criminals de guerra. Passa d’hora de fer bugada! És un acte pendent de reparació i justícia, però sobretot de salut democràtica!

NOTES

(1) Salvà, que havia dirigit La Nostra Terra, s’adreçà a Miquel Ferrà (Palma, 1885-1947) instant que s’afiliés a Falange Española si volia salvar la vida. Ferrà (a qui les institucions, ni en el centenari del naixement ni en el cinquantenari de la mort ha volgut recordar) va respondre el requeriment amb L’Estel, un poema dedicat a l’estelada l’any 1936, ja iniciada la revolta dels feixistes i els assassinats per les voreres i cementiris de Mallorca, que constitueix una demostració de dignitat i de resistència. El podeu llegir a: http://www.mallorcaweb.com/magteatre/poemessolts2/ferra.html

(2) Vg. L’afer Soler i Palet de Joan Pérez i Ventayol a http://www.raco.cat/index.php/Terme/article/download/64734/122454

(3) Informació extreta del meu diari personal.

VISCA LA REPÚBLICA! VISCA LA PARAULA! VISCA LA LLIBERTAT! VISCA LA MEMÒRIA!

VISCA LA REPÚBLICA! VISCA LA PARAULA! VISCA LA LLIBERTAT! VISCA LA MEMÒRIA!

L’any 2011, Bernat Bauçà, batle de Porreres, i Bartomeu Garí, historiador i autor, entre d’altres publicacions, de l’esperada biografia de Climent Garau que es presentà poc després, em convidaren a fer el parlament que, d’ençà fa un parell d’anys s’ha institucionalitzat al cementiri de Porreres, amb una notable i creixent assistència de públic.

Aquell lloc luctuós, patíbul d’afusellaments feixistes, avui és un espai dedicat a vindicar el record de les víctimes. A la fotografia superior es veu la planxa de ferro feta per Andreu Frau, a partir del dibuix de Jaume Ramis, ambdós de Manacor, poble on l’Ajuntament cada any rebutja una instal·lació similar.

Aquest és l’escrit que vaig llegir al Racó de la Memòria, dia 16 d’abril de 2011.

***

 

Molt bon dia a tothom!

Un any més ens reunim en l’espai que va ser fossar clandestí i patíbul d’il·lusions i que, ara, és un racó de la memòria per recordar els principis d’igualtat, de germanor i de llibertat; els ideals que mai no es podran afusellar. Cada any, ens abelleix escoltar paraules de sufragi als morts i de tendre consol als familiars, per revalidar uns valors que sempre són en el punt de mira dels enemics de la llibertat. Jo he optat per confessar-vos les dues coses que em passen pel cap cada vegada que vaig a actes com el d’avui.

El primer que pens és que, tot i que cada any hi ha més actes a més pobles i amb una assistència creixent i nombrosa com la d’avui, per llei de vida hi ha persones que l’any passat hi eren i enguany no hi són. Quantes d’aquestes persones se n’han anat sense haver dit la seva? Quanta de memòria perduda! La segona cosa, que pens és si, de l’any passat ençà, hem avançat o hem reculat en el camp dels valors republicans. Aquest pensament obliga a fer un cop d’ull a allò que ha passat els darrers mesos.

Les catàstrofes naturals, des del terratrèmol d’Haití fins al tsunami del Japó, es mesclen amb altres desastres provocats per la mà imperfecta de l’home, com a la central nuclear de Fukushima. Aquests drames no són fruit de la planificació. En canvi, allò que sí és intencionat són les vulneracions dels Drets Humans. Ho il·lustraré amb exemples que coneixeu. Segurament no compartireu tots els meus punts de vista, però almenys convidaran a la reflexió.

El Dret a la Vida es vulnera arreu. A més de la negligència de no atendre la fam que cada dia es cobra centenars de vides, encara s’aplica la pena de mort, sense que la comunitat internacional faci res o, pitjor, faci parts i quarts en funció de qui l’aplica. El passat setembre evitàrem la lapidació d’una dona a Iran mentre la mateixa setmana, a una presó de Virginia, Teresa Lewis era assassinada amb una injecció letal sense que cap nació aplicàs sancions als Estats Units.

Més de 500 persones en el darrer mes han mort ofegades en enfonsar-se les barques clandestines a la recerca d’un lloc on poder viure dignament. La solidaritat del nord amb el sud es limita a repatriar morts.

En nom de l’ordre internacional, s’ataquen o protegeixen, segons convingui, dictadures africanes, armades a canvi de petroli pels qui després les combaten. Amb l’eufemisme de “missions de pau” i lamentant morts civils anomenades “danys col·laterals”, estenen la destrucció sense respectar cultures. Al·leguen la protecció del món per promoure guerres, dividint-les entre legals i il·legals, quan les morts innocents no entenen de diferències legislatives.

Si el Dret Humà més elemental, el de la Vida, pateix penes de mort, racisme i guerres, què no patiran els altres drets? Com està la llibertat d’expressió? Quan l’agost passat wikileaks va publicar documents secrets que destapen com ens enganyen i manipulen, es va criminalitzar el director de la xarxa, Julian Assange. Suècia en reclamà l’extradició per una denúncia d’abús sexual. Amb l’acusació d’un delicte que repugna a tota persona sensible s’obté el descrèdit. La pressió internacional i l’ambició d’ocupar el seu lloc, provoca que alguns col·laboradors es desmarquin. Desqualificat, els britànics acorden l’extradició a Suècia que manté un tractat bilateral amb Estats Units, on podrà ser remès per enfrontar-se a l’acusació d’espionatge, castigada amb la pena de mort. De fet, aquests dies s’ha fet públic que un dels informadors de wikileaks que facilità vídeos amb crims de guerra a Iraq, Bradley Manning, de només 23 anys, és víctima de tortures a l’Amèrica del “Yes, we can!”.

Algú pot creure que aquestes coses queden lluny. Doncs no tant. Si llegiu els documents de wikileaks que afecten Espanya, veureu qui demanà fa més d’un any a la CIA intervenir a Líbia: Carmen Chacón. Si voleu vulneracions més domèstiques contra la llibertat d’expressió, tenim vius i recents els tancaments dels repetidors de TV3 per la Generalitat Valenciana i les desconnexions que ens afecten aquí. I si en voleu de més grosses, Espanya avui té persones tancades per delictes d’opinió. En rigor democràtic, s’anomenen presos polítics.

I què passa amb els drets dels pobles? El de decidir el seu futur, per exemple? Els qui s’exclamen contra el dret a l’autodeterminació, contemplen com el ciutadà que espera ser Felip VI l’ha reclamat aquests dies a Israel a favor del poble palestí. I el dret dels pobles a conèixer el seu passat que tant afecta als qui ens reunim aquí? Hem vist com una iniciativa plausible del contradictori jutge Garzón ha certificat que la llei d’Amnistia es va fer per protegir els assassins. A la contra, a la façana d’on era Can Mir, el magatzem des d’on es feien les passejades nocturnes sense retorn, hi ha la placa d’una avinguda dedicada a un criminal de guerra. L’Ajuntament de Palma ha aplicat la llei als noms dels militars, però manté el del patrocinador de la guerra i de les morts.

El mateix ajuntament, esquivant l’informe de la doctora Cantarelles, atresora la vergonya de mantenir el monument al Baleares, un destructor que havia bombardejat i mort població civil abans de ser enfonsat per la marina republicana. Per aixecar el monument, es va obrir una subscripció amb aportacions de Mussolini, Hitler, nazis alemanys, feixistes italians i falangistes. El maig de 1947, Franco, amb mig milió de morts i milions de víctimes vives a l’esquena, inaugurà el monòlit anomenat Inmortalidad! El far fa 22 metres, per tal que, com preveu el projecte, es pugui veure des de mar endins “para que los navíos puedan tributar un grito de Arriba España”. L’obra s’acabà amb doblers confiscats per la comissió depuradora. Ara, en una doble vexació, obliguen les víctimes a compartir el monument amb els botxins! El primer patrimoni ètic a defensar és la dignitat i, si hi ha pedres que la profanen, primer són les persones. La deficient llei de Memòria Històrica no ha d’emparar disfresses per deixar erecte un símbol feixista aixecat per Hitler, Mussolini i Franco, mantingut durant 28 anys de franquisme i 36 més d’ençà de la restauració borbònica de 1975. Cal esbaldregar la Feixina. Demolició!

En els darrers mesos, encara trobam més dèficits. En el camp dels Drets Civils, un fet reiterat, gens casual, que rebaixa l’autoestima dels mallorquins, és veure desfilar davant dels jutges joves processats per parlar una llengua oficial, denunciats pels qui haurien de ser els seus servidors. Una situació amb tics de racisme. Cap catalanoparlant no pateix maltracte lingüístic a cap altre país del món. Cap parlant de cap altra llengua del món (japonès, alemany o rus) no pateix el tracte que alguns policies espanyols, sentint-se superiors, practiquen impunement contra els mallorquins. On queda l’article 2 de la Declaració Universal dels Drets Humans quant a no discriminació per raó d’idioma? Si parlam dels Drets Laborals ens topam amb una reforma que retalla conquestes a treballadors i pensionistes. Una altra reculada social és la privatització de les caixes d’estalvis, als peus de la banca especuladora. Si parlam del dret a la bona gestió, hem patit un enfilall de robatoris per part de polítics sense escrúpols a qui determinada premsa brinda espai exculpatori. Al robatori econòmic, hem d’afegir l’estafa de l’incompliment de promeses electorals que fa perdre la credibilitat de la classe política i la fe dels electors.

I del Dret a la pau? L’estiu passat, arran de la copa del món de futbol, hi havia gent que cridava enfervorida: A por ellos!, el crit dels qui volien entrar a Madrid quan els republicans deien No pasarán! Gens innocentment, usen el nom de la roja (que és rojigualda) per publicitar l’única selecció d’un estat plurinacional. Abans de la final, el ciutadà que aspira a ser Felip VI va dir: Nuestra selección tiene el deber de actuar como se espera de ella y hoy ha de mostrar los dientes. El comitè antiviolència o feia vacances o feia els ulls grossos!

Hem vist dèficits democràtics que fan creure normals. Quan alguns ajuntaments o el Parlament de Catalunya prohibeixen els toros, es promou la declaració de bé d’interès cultural a tot l’Estat. Així, no només fomenten la tortura d’animals, sinó que, a una barbaritat pública, l’anomenen “fiesta nacional”. En ple debat dels bous i de la llei antitabac, els membres del Tribunal Constitucional van als toros a fumar-se un puro just abans de dictar la sentència que retalla un Estatut votat pel poble que el seu teòric defensor va impugnar. També hem escoltat milers de declaracions del govern afirmant que parlar amb ETA, com feren els anglesos amb l’IRA, és un xantatge a la democràcia, mentre el mateix govern ha negociat amb pirates de Somàlia i terroristes de Mali. A ca nostra, han tomat una casa centenària a Cala Tuent, mentre es decreta, prevaricant a les totes, la protecció d’una piscina que barra el pas per la vorera, però que pertany al director d’un diari d’ultradreta a qui reverencien polítics de dreta i d’esquerra (Joan Mesquida, Ramon Socias, José María Rodríguez, Jaume Matas…).

Tot el que hem vist en el darrer anuari confirma la imperfecció del món, la ineficàcia dels governs i la innocència de qui es beu el discurs dominant, perquè prefereix viure en la ignorància que descobrir la veritat. És cert que no hem vist els avanços científics que es fan en defensa de la salut i la millora de la qualitat de vida. Ja sabem que fa més renou un arbre quan cau que un bosc quan creix i que ens mostren la persona que travela i no les que l’ajuden a aixecar-se. Per això, hem de valorar i saludar qualsevol fet positiu.

Un d’aquests fets positius és el projecte del Mur de la Memòria a Palma, amb els noms de més de 1.500 víctimes i un text explicatiu de Llorenç Capellà que comença: “La Guerra Civil (1936-1939) va iniciar-se a Mallorca la matinada de dia 19 de juliol de 1936, amb un Cop d’Estat protagonitzat per l’exèrcit amb la col·laboració dels partits de dreta, especialment de Falange, i l’aquiescència de l’Església.” Però aquella bona nova va rebre l’atac de la caverna. Un banquer, el seu advocat, un professor de l’Opus Dei, un imputat, fill de voluntari de la División Azul, autor dels discursos de Matas, i qualque epígon de darrera hora, atacaren com a Colectivo Ramón Llull, furtant el nom del savi en una llengua que no utilitzà mai. Arguments? Cap ni un! Atacs a Llorenç Capellà i a Memòria de Mallorca? Tants mai! Aferrats a la teoria negacionista, desbarren a les totes amb tics que delaten el vell discurs falangista.

“En Mallorca, la represión fue una escalada ante el pánico creado por el desembarco de la columna de Bayo organizada por la Generalitat Catalana, bajo banderas catalanas y con el objetivo de anexionar Baleares a Cataluña”. Això escriuen i es queden tan amples! Si els fan veure que els assassinats havien començat abans de l’arribada de Bayo i que els vertaders invasors eren els revoltats, repliquen: “No sirve de nada discutir quien empezó, quien fue el primero. Estos personajes de la placa son incitadores al odio y al rencor”. En síntesi, diuen que el text demostra incultura; que remoure els fets no deixa els morts en pau; que s’ha d’oblidar i no evocar la història; que el Mur de la Memòria és un monument a la venjança i que allò que cal és tornar a l’esperit de “la reconciliación nacional”. La seva pertinaç crida a l’oblit els desemmascara. Massa bé saben ells que els pobles que obliden la seva història estan condemnats a repetir-la. Exigeixen que passem pàgina, perquè no ens volen deixar llegir! Temen la veritat!

Però allò que més els va irritar va ser la paraula “aquiescència”, aplicada al paper de l’Església. Quin ull de poll trepitjat! I això que la paraula és generosa, perquè significa “consentiment passiu d’una cosa” quan, en rigor, l’església va fer part activa de la insurrecció i de la repressió. De la col·laboració amb els revoltats, hi ha proves a rompre. Els capellans legitimaren els crims. Que no diguin que hi eren per caritat cristiana, perquè no pretenien brindar assistència espiritual, sinó obtenir una confessió de culpa dels condemnats per exhibir l’arrogància de perdonar innocents a punt de ser afusellats. La frase era: “ja els podeu matar que estan confessats!”. No es limitaren a mirar. Què hem de dir del teatí pistoler Julià Adrover, intèrpret del comte Rossi? I de Nicolau Saggesse, un capellà que decretava que “El separatismo es un delito” i de qui Francesc de B. Moll escriu: “Anava amb la pistola pels pobles incitant, fins i tot des de la trona, a caçar rojos”. I què hem de dir dels capellans que, emparats en una hipòcrita acció humanitària, disparaven trets de gràcia? El testimoni veraç del propietari d’una antiga fonda de l’entorn de la plaça Major de Palma, on anaven capellans joves a canviar la sotana per les corretges, es recorda a una glosa popular:

Beatos de pell llevada,
en bon matí els sent passar
amb so rosari en sa mà
i sa pistola amagada.

Unamuno, també contradictori, just abans de morir va escriure: “Qué cándido y ligero anduve al adherirme al movimiento de Franco. Y luego la lepra espiritual… Y es que nada hay peor que el maridaje demencial del cuartel con la sacristía”. Com qualificar que la Conferencia Episcopal Española concedís el nom de “cruzada” i es referís a la insurrecció com a “guerra santa”? Com qualificar al bisbe Miralles, beneint les armes? Com així Miralles, per protegir Llorenç Villalonga, mentí a consciència i acusà gent de La Nostra Terra d’informar Bernanos que havia acusat el bisbe de consentir que a Son Coletes s’afusellassin i cremassin les víctimes? Com així els rectors de les parròquies presentaren més de 5.000 informes al Tribunal de Responsabilidades Políticas, amb opinions que podien propiciar la màxima pena dels processats? Com així convertiren les façanes dels temples en murs on agombolar, sota la creu dels “caídos por dios y por España”, els noms dels morts del bàndol revoltat? Com així l’Església va permetre que a les monedes, envoltant la cara de l’assassí, hi figuràs “caudillo de España por la gracia de dios”? Com així els bisbes emparaven Franco sota pali? Com així aixecaven el braç fent la salutació romana? Com així les depuracions de les biblioteques foren dirigides per l’església (Llorenç Riber a Mallorca)? Com així Franco podia escollir els bisbes entre una terna? Com així els feixistes d’Algaida i de Montuïri amagaven les armes a la sagristia? Aquiescència només?

No ens ha de venir gens de nou el comportament de la Conferencia Episcopal española, perquè és la conducta habitual de l’església catòlica. No cal endarrerir la mirada a la “santa” inquisició per certificar que ha estat, al llarg de tota la seva història, còmplice activa d’assassinats i depuracions. Els Gomà, arran de la victòria dels feixistes, o ara, els Rouco Varela, es desgargamellen per incitar les víctimes a l’oblit i despotriquen contra la Llei de la Memòria Històrica. El cinisme no té enfront! Ho diuen, precisament, els membres d’una secta que cada any incita a recordar el martiri de Jesús de Nazaret durant una setmana que determinen “santa” i que malmena el calendari laboral a un estat que es declara no confessional. Ho diuen els mateixos que, encara ara, santifiquen les seves víctimes de la guerra incivil, però no totes! Només les del bàndol dels revoltats, mentre ignoren els capellans bascos afusellats pels feixistes o, a Mallorca, Jeroni Alomar, el capellà Poquet, afusellat amb l’acusació d’haver salvat la vida a uns fugitius.

Tal com va passar fa anys amb uns articles contra TV3 que animaren l’atemptat al repetidor d’Alfàbia, l’ideòleg d’aleshores, ha tornat atiar el foc integrat en el Colectivo Ramon Llull. El seu escrit de 7 de març acaba: “Las personas con responsabilidad moral deben denunciar públicamente estos intentos de quebrar la convivencia pacífica”. Només tres dies després, grups falangistes de mal cafè, ultratjaren el Bosc de Calvià i l’entorn del futur Mur de la Memòria de Palma. Qui trenca la convivència pacífica? Com així els signants de l’article esquiven la condemna i la denúncia? Com així els autors no han estat detinguts? La desídia de l’actual Delegat del Govern, Ramon Socias, contra les accions de l’extrema dreta o dels servidors públics que burlen la legislació vigent, contrasta amb la diligència que aplica als joves independentistes. De nou, la doble moral d’un virrei i d’una Espanya que no ens mereixem. Si l’ultratge al Bosc de la Memòria fos a la Feixina, segurament hi hauria gent a la presó. Els qui profanen els espais de les víctimes, s’envalentonen en sentir-se protegits per un Estat que no només no condemna els crims del franquisme, no només no anul·la els judicis indignes, no només no repara les confiscacions, no només obstaculitza l’exhumació de les fosses i la recerca de desapareguts, sinó que garanteix la impunitat dels botxins i fa que els criminals de guerra campin a lloure.

El Colectivo Ramon Llull és el braç ideològic dels atemptats, però igual que la policia no deté els ultratjadors, la fiscalia no actua contra els qui fan apologia. Ho va dir l’arquitecte Antoni Gaudí fa cent anys: “Espanya fa els ulls grossos als abusos per no haver d’exemplaritzar les solucions”. No s’ha de molestar a qui braveja del Movimiento Nacional i no vol que ningú recordi els morts que provocà. És una ironia macabre que els qui protegeixen els assassins neguin el reconeixement a les víctimes. Allò que sobta de l’episodi, però, no és el discurs neofeixista, perquè no fa mal l’atac de l’enemic, sinó el silenci de l’amic. Els reaccionaris ataquen, perquè no troben oposició. On és la crítica sempre necessària? On s’amaguen els il·lustrats? L’embranzida d’alguns mitjans de comunicació contrasta amb la reculada dels que callen.

Tant els articles com els atemptats, certifiquen els estereotips de dos móns antagònics. El d’uns vençuts pacífics i el d’uns vencedors exhibicionistes. Dos móns que no s’han esvaït, perquè s’ha pegat una portada a la història sense fer la teràpia reparadora. Sota la bandera d’una reconciliació predicada per qui no ha demanat perdó, som l’únic país del món occidental on no només no s’han condemnat els crims, sinó que els criminals ni tan sols no han estat jutjats. Per això, no senten culpabilitat. Els que esclafaren la república, la suplantaren amb una dictadura i reinstauraren la monarquia, són intocables. Qual algú ho denuncia, apareix l’acusació abjecta de maniqueisme i donen a entendre que tots són iguals. No ho hem de tolerar, perquè ni som ni volem ser com ells! S’aferren que a la zona republicana hi va haver barbaritats, però el paral·lelisme és fal•laç, perquè hi ha massa diferències. Ningú no nega que, a zones lleials al govern legítim, també hi va haver crims de guerra. Però aquests crims varen ser jutjats i castigats severament. En canvi, Franco va matar durant 39 anys, fins el setembre de 1975, amb 20.000 republicans assassinats ja finalitzada la guerra. Però la diferència ètica que els que acusen de maniqueisme no poden rebatre és que els republicans governaven per la voluntat del poble i els militars es revoltaren contra un govern legítim. Les armes contra les urnes.

Bona gent que sou aquí, no puc pintar-vos un somriure a la cara, però sí dibuixar-vos-hi esperança. Després d’aquest panorama algú em pot retreure com així he començat amb un bon dia. Doncs, he començat amb un bon dia, perquè avui és un bon dia. Ho és, perquè malgrat els intents de la gent reaccionària, malgrat el discurs alimentat per determinats mitjans de comunicació, malgrat el paper pusil·lànime d’una part de la classe política, malgrat el silenci covard dels il·lustrats, malgrat tot, ser aquí avui és un acte de dignitat, de coratge i de resistència! Un bon dia!

Fa 80 anys d’ençà de la República i en farà 75 de la insurrecció feixista. Els qui compartim els valors republicans, encara avui som exhortats a oblidar. Enmig de tants de dèficits democràtics, aquest desolador panorama té el risc de fer-nos caure en el desànim i pensar que no hi ha res a fer. Jo crec tot el contrari per una raó ben senzilla. Si la passejada virtual que he fet pels esdeveniments del darrer any ha semblat catastròfica, he de dir-vos que la nostra situació és infinitament millor a la de l’any 1931, amb una societat amb un analfabetisme que fregava el 50%, controlada pel caciquisme i el catecisme, amb abusos de poder i amb crítiques condicions laborals, sanitàries i educatives. Si les persones a qui honoram varen assumir amb alegria la lluita per un món més just i solidari, nosaltres, en una situació sensiblement més còmoda, no tenim cap excusa per a no revalidar i transmetre als joves els vells valors republicans.

Cada imperfecció que vegem ens ha d’animar a corregir-la. Cada injustícia ens ha de mostrar quantes de causes nobles existeixen i entendre que la lluita per les llibertats no té data de prescripció. El compromís de defensar un món millor, exigeix constància. Quina sort, la nostra, en el fons! Quin gran suport sentir-se al costat de les persones conscients! Quina força tenir ideals pels quals lluitar! Quin privilegi dotar l’existència amb valors republicans! Quin luxe tenir una raó de ser! Quina satisfacció viure a la trinxera de la dignitat per donar sentit a les nostres vides!

La lluita i el compromís no han de ser una penitència, sinó una festa. Els demòcrates disposam de dues eines invencibles: la memòria i la paraula. La memòria és la vida; la paraula, l’esperança. Hem d’eixordar el silenci i decantar l’oblit. Mentre el record sigui viu i es pugui transmetre, sempre serà un bon dia, perquè la memòria i la paraula són la nostra força i la nostra raó. Són les nostres armes. No en tenim ni en volem més! No hem de tenir por de combatre l’oblit ni de parlar, perquè els demòcrates mostram cara per diferenciar-nos d’aquells que s’emmascaren de nit i, ni tan sols, no respecten els cementiris!

En aquest on som ara, entre molts d’innocents, metrallaren una jove, a qui també mataren son pare i dos germans. L’afusellaren quan només tenia 24 anys i una filla de dos. L’endemà del crim, un dels escopeters va anar fins al barri del Molinar de Palma, on vivia l’assassinada, a exhibir els seus sostenidors tacats de sang. El gener de 1978, enguany ja ha fet 33 anys, vaig assistir aquí mateix a l’acte de record que es va retre a Aurora Picornell. L’escriptor Antoni Serra va fer un parlament que començava amb unes paraules que ens conviden a no oblidar i a no callar: “La història, més prest o més tard, imposa el rigor de la veritat”. Per això hem vingut aquí avui a reivindicar el record i la paraula. Per això tornarem les vegades que calgui per defensar el vell somni d’un món sense més fronteres que els drets de les persones i els de tots i cada un dels seus pobles.
VISCA LA REPÚBLICA!
VISCA LA PARAULA!
VISCA LA LLIBERTAT!
VISCA LA MEMÒRIA!

UNA VAGA EN MAL 18 DE JULIOL

Mallorca, a diferència de Menorca, València o Barcelona, es va posar al costat de la revolta feixista-militar de 1936. La repressió desencadenada contra els militants d’organitzacions d’esquerres, contra els sindicalistes i contra els partidaris d’agermanar-se amb Catalunya va ser molt intensa. Tot això és cosa sabuda i, per sort, la bibliografia que hi ha i la que encara apareix recobra la història vertadera.

Allò que resulta més poc conegut és que, tot i ser conscients de l’alt risc, els sindicalistes del sector ferroviari feren una vaga contra l’aixecament feixista. Una vaga heroica que no ha rebut mai el reconeixement posterior que es mereix en justícia. 

***

A Mallorca, la repressió desencadenada arran de la insurrecció feixista de 1936 es va acarnissar amb el sindicalisme. El Diccionari Vermell de Llorenç Capellà, qualificat d’imprescindible per l’imprescindible Josep Massot i Muntaner, ofereix extensa relació de persones que pagaren amb la vida la defensa de la gent obrera. El cas d’Aurora Picornell és dels més emblemàtics: el 1931, amb 19 anys, va organitzar el sindicat de sastresses i, cinc anys després, va ser afusellada, amb Catalina Flaquer i dues filles d’aquesta, Antònia i Maria Pascual, també del sindicat tèxtil, i amb Belarmina González a qui mataren per haver acollit a ca seva Maria Pascual. Ni la condició femenina lloada per la Falange Española, ni la de mares (que tant invocava la hipòcrita Església catòlica al costat dels revoltats), varen impedir que Aurora, amb només 24 anys i amb una filla de dos, o Maria, amb una filla de tres, fossin assassinades a Porreres ni que l’endemà del crim, dia 6 de gener de 1937, a un cafè del barri del Molinar on vivia Aurora, un dels assassins exhibís els seus sostenidors tacats de sang.

En el moment de la rebel·lió armada, el paper a Mallorca del sindicat del tren (i, en menor mesura, el dels tramvies) mereix una atenció superior a la que ha rebut fins avui. Paralitzar les comunicacions i el transport és una mesura efectiva per a l’èxit d’una vaga. L’agost de 1917 hi havia hagut una aturada general de ferrocarrils que va permetre assolir les reivindicacions obreres. Potser aquest referent, i la unitat d’UGT i la CNT en aquest sector, feia que “el del tren” fos considerat el col·lectiu sindical més combatiu dels existents, al costat dels miners. Ho demostraren amb una vaga de protesta quan, la primera setmana de juny de 1936, els falangistes varen tirar una bomba a la Casa del Poble de Palma, no gaire lluny de les estacions, amb el resultat de 6 ferits. La vaga de ferrocarrils forçà una investigació que va concloure amb la detenció dels autors materials, els quals desvetllaren que Canuto Boloqui, un falangista exmilitar asturià resident a Inca, havia elaborat l’explosiu.

Cinc setmanes després, el 18 de juliol d’aquell mateix any, arran de l’aixecament de Franco, el sindicat del tren va convocar una vaga indefinida que començà dia 19, el mateix dia que es declarava a Mallorca l’estat de guerra. La nota retransmesa cada hora d’aquell dia des de Ràdio Mallorca delata l’èxit de la convocatòria: Mañana, día 20, a la hora señalada, se presentarán al trabajo los obreros de todos los ramos, considerándose despedido el que deje de hacerlo. El parte de l’endemà començava: Los trabajadores se dirigen, como en los días normales, al trabajo, però no devia ser cert quan la mateixa nota afegia: Se han tenido que efectuar detenciones que el Gobernador castigará con rigor. Dos dies després, la vaga encara continuava. El Correo de Mallorca de dia 22 de juliol reproduïa un comunicat del general García Ruíz: Esta mañana he conferenciado con el personal de la Compañía de Ferrocarriles el cual me ha prometido, solemnemente, que esta tarde reanudarán el trabajo. És evident que la vaga tenia un èxit important. Ho certifica el fet que, des del dia 19, militars d’artilleria havien ocupat el tren, els autobusos i els tramvies per oferir uns serveis mínims (tres trens i dotze tramvies), tanmateix insuficients. Dia 10 d’agost García Ruíz es veia forçat a decretar: Por motivos de orden público, he acordado la clausura de los sindicatos Obreros. El governador militar, dia 15 d’agost, feia amenaces amb les habituals acusacions en abstracte, tan típiques dels feixistes: Para que sepáis a quienes me refiero os diré que son los que se encuentran en huelga de brazos caídos en las barriadas de La Libertad, Son Cok, Hostalets, Can Capas, Son Españolet y los más lejanos Creu Vermella etc. Si os escondéis os sacaré de vuestras cáscaras con un alfiler como se hace con los caracoles y si huís pensad que os perseguiré hasta exterminaros.

La repressió contra els valents sindicalistes del tren va ser dura. Les dues companyies ferroviàries elaboraren llistes negres amb els noms dels obrers que feien nosa als patrons. La majoria eren del Consell Obrer Ferroviari, vinculat a UGT. Dels 800 empleats (100 del tren de Sóller), gairebé 200 (36 del de Sóller) foren processats i multats i més de la meitat, 110, acomiadats. Altres 65 treballadors del ferrocarril varen desaparèixer per a sempre. La depuració va ser intensa i les baixes foren cobertes per falangistes que coparen els llocs i el control de totes les estacions de tren de Mallorca. Els sindicalistes Miquel Femenies Mas i Antoni Tomàs Prats de Palma, Antoni Ochogavia Cervera d’Alcúdia i Bartomeu Sans Pons de Binissalem foren afusellats, alguns abans del desembarcament del capità Bayo a Manacor, acció que brinden incerts autors com a causa per justificar una repressió que, si bé és cert que es va incrementar, ja havia començat abans. Els principals atiadors dels judicis i dels crims (García Ruiz, Boloqui, Arcós, Saíz… fins al sàdic comte Rossi) tenen en comú dues característiques: la professió de militar i la procedència forastera.

Com així el sindicat del tren va cridar a la vaga en el moment àlgid de l’aixecament militar? Eren uns temeraris? Uns inconscients? Segurament va poder més la coherència perquè, amb vaga o sense, el final no hauria estat gaire diferent i, a més, no hi havia una causa més justa i més noble que aquella per impulsar l’aturada. Aleshores, com així aquella vaga roman ignorada? Com així mai no ha estat enaltida pels sindicats actuals? És millor mantenir-la enterrada per si algú cau en la temptació de fer comparances amb el sindicalisme d’ara hipotecat als poders públics? Sigui com sigui, vull cloure l’article amb reconeixement i gratitud a unes persones, dignes representants del nostre poble, que s’oposaren a la guerra i defensaren la llibertat fins a les darreres conseqüències.

UN CRIST REI I FEIXISTA?

L’any 1934, al puig de Sant Salvador de Felanitx, amb l’entusiasme de la recent nascuda Falange i de l’aleshores comandant militar de les Balears, Francisco Franco, es va inaugurar un monument que demostra la desvergonyida utilització política de la religió, amb la participació activa de l’Església.
Un minúscul sabotatge contra aquell acte d’enaltiment feixista seria utilitzat, dos anys després, per a una sàdica i despietada venjança.
Ara, 77 anys després, la provocació persisteix. Mai cap partit polític, cap col·lectiu religiós, cap associació de víctimes, cap organització democràtica (Sos Racisme, Drets Humans…) ha denunciat (criticat ni tan sols) l’aberrant imatge ni reclamat enderrocar-la.
Publicat avui a http://dbalears.cat/actualitat/opinio/rei.html

***

UN CRIST REI I FEIXISTA?

Segons la fe cristiana, Jesús és el fill de Déu nascut per a salvar la humanitat. En el patíbul, Ponç Pilat va fer inscriure INRI. Ho desxifra l’evangeli de Joan: Iesus Nazarenus, Rex Iudæorum. L’escarni de la corona d’espines s’arrodonia amb la vexació: rei! Sobta que els catòlics refermin el burlesc nomenament d’un pagà i en facin celebració litúrgica, sobretot quan profana la voluntat de la víctima. Potser trobaren poca cosa tenir per líder un fusteret de Natzaret i l’ascendiren a monarca per bastir una estructura on el Papa no serà pedra i fonament, sinó Príncep. La concepció jeràrquica capgira, en profit dels poderosos, el sentit de la vida de Jesús, al costat dels humils. Alfons XIII, per exemple, el maig de 1919 inaugurà a Cerro de los Ángeles un monument amb la llegenda: Reinaré en España com más veneración que en otras partes. Les tres primeres paraules figuren al peu del monument de 1944 a Monte Toro de Menorca. Arreu, uns nous Pilats (emperadors i dictadors) proclamaren rei d’Espanya a qui predicava que el seu regne no era d’aquest món.

A Felanitx, cada 8 de setembre, se celebrava al Puig de Sant Salvador la festa de la Mare de Déu. L’any 1934 va caure en dissabte i la cosa va anar grossa. Enramellada i endiumenjada, davallaren la imatge a la Parròquia i el bisbe Miralles procedí a la coronació pontifícia. El Rector Mora, a canvi d’indulgències, havia anat de casa en casa a captar anells, botonades d’or, cadenetes, polseres i doblers per fer verídica la glosa de Maria Antònia Salvà que, amb la música de l’himne Marià, cantaria mig poble: “De Felanitx com a patrona/ vos oferim corona d’or./ Cada joiell de la corona/ és un batec del nostre cor.” La festa continuaria el diumenge a la muntanya amb la inauguració del monument a Crist Rei. Les cròniques asseguren que mai no havia pujat tanta de gent a Sant Salvador. Molta era de Felanitx, però de Campos, Porreres, Santanyí i Manacor hi va anar una gernació i, de Palma, s’hi plantà una gentada. Per devers la Capelleta, just quan comença a empinar la pujada, algú va tirar tatxes i molts de cotxes varen foradar. El del bisbe Miralles va ser un dels afectats. Els ocupants, faldes a l’aire, varen haver de fer la caminada a peu, amb un bater de sol que torrava el cul a les llebres. “Cosa dels republicans felanitxers!” – es va dir – . Algú especulà si havia estat Rafel Estades Adrover.

A la gran esplanada no hi cabia una agulla. Havien parat un carretó de gelats de pal (a Felanitx en diuen “polos d’aigua” i en Cordellina els anomenava “besos fríos”), parades amb gorres d’elàstic amb visera per combatre la insolació, i centenars de ventalls “pai-pai”, un model que s’havia posat de moda i que es feia amb un cartró enganxat a una caramuixa xapada de per llarg. Molta de gent havia pujat amb cadires plegadisses i les havien col•locat en teringues per oir missa. El monument era imponent. Una figura en bronze, de cos sencer, presenta Jesús coronat amb el braç dret fent la salutació romana imposada per Mussolini, que governava Itàlia des de 1922, i per Hitler, que governava Alemanya feia poc més d’un any. La Falange, nascuda no feia un any l’octubre de 1933, adoptà aquella salutació. Molts de falangistes eren allà, uniformats. Després de missa, la poetessa de Llucmajor, amb l’ajut d’una trompa, recità la cançó i afegí una glosa: “Verge de Sant Salvador/ vós que sou a penya forta/ no permeteu que Mallorca/ la governi cap traïdor!”. No anava per l’aleshores comandant militar de les Balears. No, Francisco Franco estava baves amb un rei de bronze fent la salutació feixista. Just un mes després: els fets d’octubre. I, en menys de dos anys, militars i falangistes atiaren la insurrecció armada, beneïda per l’Església.

El gener de 1937, després d’intensa persecució, capturaren Rafel Estades: “El dia 3 de gener/ damunt les 11 del dia/ varen trobar s’esparter/ dedins es llit de sa filla”. El fermaren al portal de la Sala. Els revoltats l’insultaren fins que el dugueren a Palma, al local de Falange que abans havia estat la Casa del Poble. Dia 15 de gener de 1937 l’assassinaren. L’endemà, l’identificaren dues persones al cementiri de Palma. Li havien clavat set tatxes al cap. Passaren els anys. Sobre milers d’assassinats, torturats, exiliats, empresonats i depurats regnà un dictador que es passejava, sota pali, mentre els bisbes instaven els feligresos a cridar: ¡Viva Franco y viva Cristo Rey! El dèspota morí al llit. La restauració borbònica que imposà, fermada i ben fermada, va créixer condicionada per la por, els atemptats i els crims de la ultradreta. Destacaren els guerrilleros de Cristo Rey, amb suport provat dels aparells repressors de l’estat. Avui ningú no gosa reclamar que s’apliqui la llei de Memòria Històrica i es retiri aquell tuàutem que fa la salutació feixista a Sant Salvador. Amb tal desídia, l’extrema dreta ja no té necessitat de grupuscles. Se sent ben representada. Té un partit polític que es nega a condemnar els crims del franquisme i continua la cruzada nacional de clavar tatxes a la llengua de Ramon Llull; la mateixa amb la qual, molts dels integrants d’aquest partit, es varen nodrir des del pit de les seves mares; una ignomínia, una tudadissa o ambdues coses!

LA DOBLE MORT D’ANTONI COLL

antoni - coll

Antoni Coll i Prohens va donar nom a l’actual Carrera de San Jerónimo de Madrid des del mes de novembre de 1936 fins a l’abril de 1939. Milità a les joventuts d’Esquerra Republicana al seu poble nadiu, Felanitx, fent costat a Pere Oliver i Domenge, Ernest Mestre, Miquel Massutí i tants d’altres republicans catalanistes felanitxers. Morí metrallat per un tanc italià de la remesa que March comprà a Mussolini. Ara els negacionistes espanyols qüestionen l’existència de l’heroi mallorquí antifeixista de qui mai no sabran ni pronunciar el llinatge. L’article, publicat avui a la contracoberta del DIARI DE BALEARS (http://dbalears.cat/actualitat/opinio/la-mort-equivoca-d-antoni-coll.html), apunta la vexació que significa, malgrat la llei de Memòria Històrica, veure una avinguda a Palma dedicada a l’sponsor de Franco i patrocinador de la revolta, mentre a Felanitx s’amaga el nom d’un lluitador antifeixista, mort de manera heroica en defensa de la llibertat i de la legalitat.

***

A la foto, extreta del "Archivo Rojo" (Fichero Fotográfico del Ministerio de Propaganda), es veu el nom que tenia l'actual Carrera de San Jerónimo de Madrid

A la foto, extreta del “Archivo Rojo” (Fichero Fotográfico del Ministerio de Propaganda), es veu el nom que tenia l’actual Carrera de San Jerónimo de Madrid

Possiblement el carrer més emblemàtic de La Villa és la Carrera de San Jerónimo, de la Puerta del Sol al Paseo del Prado. Aquest tram, del novembre de 1936 a l’abril de 1939, portà el nom del felanitxer Antoni Coll. Ara, un treball del Departament d’Història de la Universitad de Valladolid n’ha qüestionat l’existència i conclou que va ser un invent del servei de propaganda de la República per mantenir la moral durant la defensa de Madrid. El treball es titula La historia de Antonio Col (sic) i, per adobar la tesi negacionista, esmenta el fracàs de la recerca del llinatge, el desconcert sobre la data de la mort i la similitud dels fets atribuïts al protagonista amb l’escena, habitual del cinema bèl·lic, del film Els mariners de Kronstadt, exhibit a Madrid i que explica la resistència de Kotlin (una illa del Bàltic més petita que Cabrera), on uns soldats s’enfronten a l’artilleria enemiga.

Informació de l'època sobre el canvi de nom del carrer

Informació de l’època sobre el canvi de nom del carrer

Qui era Antoni Coll? La primera referència periodística és la de la seva mort en combat, metrallat des d’un tanc italià, després d’haver-ne destruït quatre. El diari ABC de dia 9 de novembre de 1936 publica un article laudatori, “Antonio Col (sic), héroe del pueblo”, que relata els fets. El mateix dia, EL SOL (“Órgano de expresión de la Democracia nacional”) narra l’heroica mort. L’endemà, a instància d’un comunicat enèrgic i oficial del “Ministerio de Marina”, la premsa desmenteix la mort. Tanmateix, dia 11 s’informa que va morir el dia abans. La resta de publicacions informen que la mort va ser dia 10 de novembre i, amb més o menys detalls, coincideixen en el relat. A Cerro Blanco, al barri d’Usera, clau per les línies del ferrocarril, els tancs italians comandats pel capità revoltat Vidal-Cuadras, que morirà a l’acció, s’acosten imponents a les trinxeres lleials a la República, acompanyats de falangistes castellans exaltats al crit de “¡A por ellos!”. És dia 6 de novembre. Els defensors compten amb la Centúria 10 d’infanteria de marina de Figueres, a la qual pertany Coll, i el Batalló de la FETE (Federació de Treballadors de l’Ensenyança). Un jove s’arrossega cap al tanc i, quan és a tir, llança una bomba de mà a les cadenes. Dos dies després, dia 8 de novembre, repetirà l’acció i destruirà quatre tancs més (cinc segons algunes versions) fins que és metrallat. Després de mort, altres soldats l’imiten amb èxit (Eleuterio Cornero, Joaquim Grau o Julio Carrasco, el qual s’exilià i arribà a representar França davant de l’OTAN).

Cartell a Madrid en record del "Marinero Coll"

Cartell a Madrid en record del “Marinero Coll”

La mort d’Antoni Coll va tenir una enorme i immediata repercussió. Tothom el volia fer seu. El 12 de novembre, “Milicia Popular” presentà l’acció per afirmar que “los madrileños no son cobardes”. El Quinto Regimiento creà una companyia amb el seu nom. Es multiplicaren els romanços sobre la seva gesta (“Escribió en el Cerro Blanco,/ con sangre sobre la tierra,/ Coll, mallorquín generoso,/ hechos dignos de epopeya“); César Vallejo l’esmenta (“Contemplemos a Coll, el paladín/ en cuyo asalto cartesiano/ tuvo un sudor de nube el paso llano“).

Un dels fulls que es repartien glossant la figura d’Antoni Coll

Dia 14 Trifón Medrano, del Partit Comunista, fa un elogi públic del soldat. Dia 15, Victorio Macho, l’escultor de les obres del Retiro, s’ofereix per aixecar un gran monument al mallorquí. Dia 20 es penja a la Puerta de Alcalá un cartell gegant d’homenatge i se li dedica el carrer del Congrés de Diputats. Tot i que la brutalitat de la guerra apaivagà el record del mariner, l’abril de 1938, amb motiu del Congreso Nacional de la Solidaridad, organitzat per Socorro Rojo Internacional, s’editaren 19 segells dedicats a persones distingides en la lluita contra el feixisme. Entre d’altres, al costat de Thäelman o García Lorca, hi ha Antoni Coll

El 12 d’octubre de 1938, el Diario del Ministerio de Defensa publica: “Como recompensa a la ejemplar y meritoria actuación del que fue cabo de Infantería de Marina Antonio Col (sic), este ministerio concede al citado cabo el ascenso a los empleos de sargento y teniente con la antigüedad respectivamente de 6 de septiembre de 1936 y 9 de noviembre del mismo año, fechas en las que Col (sic) se distinguió como primer antitanquista. Asimismo, se dispone que su nombre figure en la cabeza de la escala de tenientes del expresado cuerpo con la anotación de “Héroe de Usera“.

Tota la premsa republicana es feu ressò de la mort d'Antoni Coll

Tota la premsa republicana es feu ressò de la mort d’Antoni Coll

Evidentment, Antoni Coll i Prohens va existir. Nascut dia 1 d’abril de 1915 al carrer Cala Figuera de Felanitx, milità a les Joventuts d’Esquerra Republicana i, com la totalitat d’afiliats del seu poble, era més proper a ERC que no a Izquierda Republicana (en un document de l’època diuen que és “separatista”). El juliol de 1936 feia el servei obligatori i s’apuntà a les milícies populars. Malgrat el renom assolit, ningú a Mallorca no en va poder cantar les glòries. Les hemeroteques romanen com a testimoni silent. L’ABC del 14 de novembre de 1936 destaca la fotografia del sergent Jaume Roig, company i amic de Coll, explicant la gesta d’aquell antifeixista que s’enfrontà als carros blindats comprats a Mussolini per Joan March. La víctima ja no té carrer. La desmemòria incivil l’ha arraconat. El franquisme, primer, i el postfranquisme d’ara, amb tanta o més intensitat, ens han regat de sal la història per usurpar-nos la memòria.

prova1Sic transit gloria mundi! Quina ironia rellegir aquell reportatge sobre els noms que no s’havien d’esborrar mai de la història! Un infant de Madrid responia: “No escribas. El nombre que te voy a decir es de los que no se olvidan nunca: Antonio Coll”.

Reportatge de MUNDO GRAFICO: "Un nombre y una azaña de las que no se olvidan"

Reportatge de MUNDO GRAFICO (6-I-1937): “Un nombre y una azaña de las que no se olvidan”

Del conegut com a “tanquista Coll” (que hauria de ser “antitanquista”), avui ja ningú no en parla. Al seu poble nadiu ni tan sols! D’aquí tres mesos, el novembre d’aquest 2011, farà 75 anys de la seva gesta i de la seva mort. Posaria la mà al foc que l’insensible i guerracivilista govern municipal del PParrum felanitxer no farà absolutament res. Bé, de fet crec que ni que governàs la hipotètica esquerra tampoc ningú no en diria ni pruna. El postfranquisme d’ara manté la memòria popular regada de sal. Crec que si avui es demana als alumnes de l’institut de Felanitx per Antoni Coll, no en trauríem aguller.

Antoni Coll i Prohens (Felanitx, 1915 - Madrid, 1936)

Antoni Coll i Prohens (Felanitx, 1915 – Madrid, 1936)

El novembre de 1938, a les pàgines de la publicació d’Izquierda Republicana de Menorca, apareixia una crònica dels fets de juliol de 1936. L’article recorda que, tot i la insurrecció armada feixista-militar, no es va voler anul·lar la inauguració del Mercat de la Vila. El final d’aquell relat està dedicat a la gesta d’Antoni Coll Prohens. Signa PETER, pseudònim indubtable de Pere Oliver i Domenge, el bon batle, autor de La Catalanitat de les Mallorques i també de Joanot Colom, instador del poble, impulsor d’escoles rurals, d’un nou centre sanitari, de l’escorxador… Igual que Emili Darder, el batle de Palma, prioritzà les qüestions relacionades amb la salut i amb l’educació. Com a curiositat, després d’aquella inauguració del Mercat, Oliver va ser a temps de partir de l’illa abans de ser capturat per escamots felangistes àvids de matera. El seu gran amic, el jutge de pau Pere Reus, seria afusellat amb una paròdia de judici i, com Antoni Coll, el seu nom està embolicat amb el paper d’estrassa de la desmemòria. Felanitx hauria de rescabalar els noms dels honorables republicans que lluitaren per les llibertats i, per això mateix, patiren repressió, exili i en més d’un cas la mort. La relació és tan nombrosa que fa més evident la injustícia. Fins quan haurem d’esperar?

Article (de Pere Oliver i Domenge?) publicat el novembre de 1938 a Menorca

Article (de Pere Oliver i Domenge?) publicat el novembre de 1938 a Menorca

Antoni Coll. Escultura de Jaume Mir.

Antoni Coll. Escultura de Jaume Mir.POST SCRIPTUM.- L’escriptor Llorenç Capellà, va referir-se al meu escrit publicat al Diari de Balears (http://dbalears.cat/actualitat/opinio/la-mort-equivoca-d-antoni-coll.html), a l’article publicat dia 7 d’agost del 2011 que transcric:

SENSE COMPLEXOS
Bartomeu Mestre publicava, a dB, un excel·lent i punyent article titulat “La mort (equívoca) d’Antoni Coll”, que em va fer pensar que érem el Dia dels Innocents. Tanmateix, Mestre es feia ressò d’un fet tan real com grotesc. Una revista de la Universitat de Valladolid ha publicat un article (“Los marineros de Cronstadt”) en el qual estableix una relació directa entre la pel·lícula sobre la revolució bolxevic i la gesta d’Antoni Coll, el mariner de Felanitx que va inutilitzar un seguit de tancs feixistes, el novembre del trenta-sis, durant la defensa de Madrid. L’autor de l’article -José Cabezas San Deogracias, professor del departament d’Història- arriba a la conclusió que tot va ésser un muntatge dels serveis de propaganda republicans i que, en conseqüència, el tal Col -com ell li diu- no va existir. Evidentment, a n’Antonio Col no el coneix ni la mare que li va donar la vida. Però a n’Antoni Coll, sí. I tant! Fa anys i panys que vaig tenir el privilegi de parlar amb el seu germà. N’estava orgullós, d’Antoni, encara que se’l notava preocupat pel fet que el relacionessin amb un mite de l’esquerra. Allò que no podia ni imaginar-se és que amb trenta-cinc anys de democràcia un professor “sin complejos” gosés afirmar que n’Antoni en lloc de Coll era Col i que, a més a més, no va existir. No hauria d’afegir cap paraula a l’article de Mestre, prou aclaridor i contundent. Però no puc estar-me de cercar en els estants el llibre de Joseph Kessel sobre la defensa de Madrid. L’he trobat tot d’una i l’he obert per la pàgina on sempre tinc un punt. Conta, Kessel, que a la paret d’una trinxera de la “Ciudad Universitaria” va llegir la inscripció següent: “No olvidéis nunca a Coll. Sed dignos de él”. Déu Sant! Els intel·lectuals de la nova Espanya, fins i tot, volen arrabassar de la memòria col·lectiva allò que és llegenda, llegat emocional.