Arxiu de la categoria: GENT NOSTRA

Senzillament això: gent nostra!

GUILLEM D’EFAK RESSUSCITA

Un adagi africà assegura que una persona no mor mentre hi hagi algú que la somia. Aquest és el cas de Guillem d’Efak. He escrit moltes de vegades que és viu i ben viu. Ara, transcorreguts 18 anys d’ençà de la seva mort física, ens arriba un nou llibre seu, del qual no en tenia ni la més remota referència. Curiosament, és el primer original seu en castellà si deixem al marge alguns poemes de joventut, publicats a la premsa local de Manacor, i les traduccions que va fer per a la col·lecció Historias de l’Editorial Bruguera.
*     *     *
Foto: caràtula del llibre. ASSITEJ Madrid (ISBN 975-84-616-2204-7)
*     *     *

 

 

Un llibre tècnic

El llibre en qüestió, editat per ASSITEJ (Asociación de Teatro para la Infancia y la Juventud), ens arriba a misses dites i envoltat d’un cert misteri. Amb una presentació signada per Itziar Pascual, “Guillem d’Efak, la flecha y la diana”, transcriu en 102 pàgines, un treball que l’editorial descriu així:

Teoría y práctica del taller de teatro es un método de ejercicios progresivos destinados a provocar la creatividad del niño. La parte práctica del libro se cierra con un apéndice que contiene consejos y sugerencias de títulos para la confección de guiones, prácticas de taller y una serie de ejercicios psicofísicos. Se indican también los temas del Cuento y las Marionetas. Al método práctico precede una parte teórica, imprescindible para la comprensión del punto de vista desde el cual el autor ha confeccionado este libro, que se cierra con una sucinta bibliografía.

D’on surt aquest llibre? L’editorial no ho aclareix. Només explica que és la transcripció d’un mecanoscrit de Guillem d’Efak i l’emmarca “en aquellos años” de vida teatral del poeta a Barcelona (darreria dels 60, primeria dels 70). Això no obstant, una bibliografia final aporta un llibre publicat l’any 1983, tres anys després del retorn de l’autor a Mallorca. Podria tractar-se d’un original enviat a qualque premi literari que, trenta anys després, l’editorial ha considerat d’interès? Podria ser que la bibliografia sigui posterior o que no sigui seva? Com diu la publicitat del llibre: “En el libro se descubre un autor sorprendente”. El misteri no s’esvaeix, tampoc, amb la lectura del manual. En qualsevol cas, tant si és de fa 40 anys com si en fa 20, és un treball interessant i útil per a la gent que vulgui treballar el teatre a les escoles.

Sigui quina sigui la procedència, hem de celebrar amb satisfacció una troballa d’un llibre desconegut que confirma el món polièdric de Guillem d’Efak, poeta, narrador, cantant, traductor i home de teatre, tant com a actor, com a autor i, tal com ara certifica aquesta publicació, teòric de l’art de l’escena. L’editorial va posar-se en contacte amb la família per a obtenir els permisos d’edició corresponents i per a la redacció d’una solapa amb una fotografia de l’autor de 1965 i aquesta breu nota biogràfica:

Guillem d’Efak nació en Guinea Ecuatorial en 1930 y falleció en Mallorca en 1995. Destacó en diversos ámbitos de la cultura: actor, poeta, narrador, traductor y cantautor de la “Nova Cançó”. Galardonado como cantante (premio “Sant Jordi” y “Artur Martorell”), como poeta (el prestigioso “Carles Ribas”) y como autor teatral (“Ultima Hora”, “Club de Joves de Tarragona”) editó seis discos y publicó veinte libros. Después de morir su figura ha sido reconocida con la Medalla de Oro de las Islas Baleares (2011), la máxima distinción que concede la Comunidad Autónoma, por su defensa de la cultura y el territorio.

La llegenda continua

A la segona edició de Balada d’en Guillem d’Efak ja vaig palesar que s’ha editat molta més obra de l’autor d’Erosfera d’ençà de la seva mort, enguany ha fet 18 anys, que en els 65 que va viure. Això ha passat amb les seves cançons (revisades i editades per Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet, Gom Teatre, Biel Majoral, Banda de Música de Manacor, Joan Pons, Projecte d’Efak, Pep Tosar, Joan Martorell, Òscar Mas, Núria Feliu, Els Valldemossa, Els Pescadors de l’Escala, Bib Mama, Agustí Baró, Josep Carreres, Joan Bibiloni, Refugi…), amb tota la seva obra teatral (Teatre. Guillem d’Efak) els seus poemaris inèdits (Tampoc el foc, Capellet de vidre, El darrer quadern) i amb nombroses segones edicions (Madona i l’arbre, Gimnèsies i Pitiüses…). Aquest fet aclaparador (molts més llibres i molts més discs en mort que en vida) va acompanyat del reconeixement pòstum de la medalla d’or de les illes Balears, concedida l’any 2011. Tot plegat té la valoració negativa d’incitar-nos a pensar que l’autor s’ha hagut de morir per a veure l’obra reconeguda, però també ens convida, en positiu, a concloure que l’obra de Guillem d’Efak és ben viva i que hi ha gent que el somia per fer verídica la dita africana de l’inici d’aquest escrit.

PS.- Vull aprofitar per afegir una fotografia molt interessant de l’arxiu familiar de Nicolau Pizà, pare de Queta i Teo. Justament darrera del popular duo mallorquí es veu Guillem d’Efak a la cloenda del I Festival de la Nova Cançó que es va fer a l’Hotel Jaume I de Palma (cantonada passeig Mallorca amb carrer Catalunya).

ELS DEU MANAMENTS DE LA COSA NOSTRA (Nadal Batle)

Nadal Batle i Nicolau (1945-1997), un homenot de qui he parlat aquí mateix mantes vegades, va ser un català universal; un dels felanitxers que han fet més veta de la Vila. La seva gran obra va ser la Universitat de les Illes Balears. Home d’iniciativa, d’acció i de gestió, va destacar com a pensador de fites clares, amb uns articles densos que publicà fins el darrer dia (i no és una metàfora) en el Diari de Balears. Així mateix ens va fer el present de quatre pregons memorables. El darrer, amb motiu de la Festa de l’Estendard de 1996, va ser Palma: l’ètica urbana predigital, l’etiqueta urbícola digital i la urbanitat postditigal. El primer, deu anys abans, havia estat el de la Fira del Llibre.

*     *     *

Il·lustració: portada del llibre El mal bocí. A l’arxiu adjunt del final (Nadal) podeu veure el titular de portada que va aixecar polseguera de la caverna mediàtica.

*     *     *

Dos pregons felanitxers

L’any 1986 Nadal Batle va fer el primer dels dos pregons que faria al seu poble. D’entrada, va abominar i renegar de la designació de Ciutat concedida a Felanitx, perquè l’havien decidit des de Madrid, “un lloc per on corrien quatre conills i un parell de llebres quan, per aquí, feia segles que ja érem Poble”. A la mateixa endreça, va reivindicar quatre homenatges pendents: a Joanot Colom, a Pere Oliver i Domenge, a Bartomeu Barceló i Tortella i a Miquel Bauçà. També va vindicar-ne “mig i només mig” per Joan Estelrich, “felanitxer només fins a la seva mort espiritual el 1936, quan va mudar de llengua, de poble i d’amics”. En aquell mateix sermó, Nadal Batle va elogiar la identitat catalana del nostre poble, amb l’exemple lingüístic del pintor Miquel Barceló, “perquè obligà a corregir la denominació Miguel per devers Nova York.”

El segon pregó felanitxer va ser el de les Festes de Sant Agustí de 1991. Crec que avui, a punt que es faci el pregó d’enguany, és ben oportú publicar aquelles paraules de Nadal Batle. Els bons amonestaments que ens va llegar són d’una absoluta vigència. Ben segur que els qui ara comanden el poble no coneixen aquest pregó o, si el coneixen, el se passen per l’entrecuix i practiquen l’insensat guerracivilisme. En tot cas, encara ara i després de mort, Nadal Batle els posa en evidència, perquè són ells els responsables que haurien de vetllar per la protecció de la llengua, l’educació, la cultura, els costums, les tradicions, el territori, la convivència i la identitat.


ELS DEU MANAMENTS DE LA COSA NOSTRA

Proemi

En Tomeu Xamarrí m’ha demanat, supòs que en nom del consistori, que fes l’homilia d’aquestes festes de la meva vila. Els sermonejadors són com les visites, donen molta satisfacció quan s’en van. Ja va bé, si hagués de triar entre un lloc que té entrada i un que no té sortida trii el primer.

Conten que una vegada que en Reagan era encara governador de l’estat de Califòrnia el varen convidar a fer un discurs a una ciutat fronterera amb Mèxic. Va parlar deu minuts i ningú no va fer cap mamballeta. Després se va aixecar un senyor gairebé desconegut i amb mostatxos i va parlar uns altres deu minuts entre grans aplaudiments de l’auditori. En Reagan hi feia cara sorruda gelós de l’èxit del mostatxut i del seu propi fracàs. En aquells moments un dels seus assessors li va dir: “Governador, faci una rialla que aquest senyor li tradueix el seu discurs a l’espanyol.”

Si això em passa aquí i avui per les mateixes circumstàncies, em sembla que em canviarà el passaport felanitxer: m’estimaria molt més que no vos agradàs perquè m’enteneu que no que vos agradi perquè no m’enteneu. Jo vos parl en català perquè som felanitxer i viceversa.

L’homonímia de la meva ocupació actual m’obliga a decantar-me de les coses profanes i girar-me cap a les de signe més sacre, permeteu-me doncs que en comptes de ser un Rector de Felanitx sigui ara, molt temporalment i amb temperament, es Rector de Felanitx. Així l’espectacle que des d’aquesta trona estant s’albira em farà gaudir d’una perspectiva molt més galdosa. Tanmateix, ja he arribat a una edat que si he de triar entre dues temptacions em decidesc per aquella que duu a ca meva abans de les nou. Tot plegat, m’inclin cap a la conversa més que cap al discurs. Al capdavall, jo som de poble.

Ben al contrari dels polítics de partit que tenen com a tasca inventar-se els problemes, cercar-los per tot arreu, fer-ne un diagnòstic errat i aplicar-los cures inadequades, els teòlegs morals s’ocupen d’establir principis, que si es segueixen, impedeixen l’aparició de les malvestats, és a dir, curen del mal que no ve, i són obradors, i no senyal cap dels dos, de guariments taumatúrgics.

No parlaré doncs de festa ni de celebració, seria una actitud pagana, secular, no digne de la litúrgia que avui oficiam. No és que me vulgui assemblar a cap dignitat episcopal, ans al contrari, el clergue que sempre m’ha agradat més era aquell Mossèn que vivia just aquí, a la casa del costat. Déu el tengui a la Glòria, que si és millor que la que tenia a la vida terrenal, es de fer un bon llepadits.

L’apologètica em mena a la nova consideració d’una proposta dels Deu Manaments de la Cosa Nostra. Aquesta iniciativa de normes de conducta no penseu, però, que vengui criteris edilicis o parlamentaris. Podeu imaginar com haguessin quedat els Manaments que Moisès va davallar del Sinaí si haguessin hagut de passar el control de legalitat dels consistoris anteriors del nostre Ajuntament? No sabem que s’hagués esdevingut si hagués passat per l’actual, em manca, ara com ara, perspectiva visual.

Exordi

Pel que fa a l’anacronisme que esmentava, pensau que la diferència entre un esclau i un ciutadà lliure és que el primer està subjecte a l’amo i el segon a les lleis que ell i el proïsme han adoptat. Un amo pot ser molt lenitiu i la llei molt dura, no hi fa res. Respectau, doncs, les normes que ens hem donat i si no us agraden fem que el Capítol les faci baratar.

Faculta-me, però, que faci el suggeriment amb actitud festiva. La severitat i la seriositat és una defensa de la impostura i de la ignorància. Les persones de posat greu es distingeixen, en general, per la seva ignorància: només tenen una idea i sol ser equivocada.

Introit

Faré les meves propostes tot dient el que pens. Això ho faig car no em puc permetre el luxe de ser massa estugós amb la tria dels meus enemics. A més a més, no vull que puguin dir de mi allò que diuen de qualque polític: si mai hagués de dir el que pensa romandria sempre mut.

ELS DEU MANAMENTS

El primer

Estimaràs la llibertat de la teva Pàtria sobre totes les coses i no adoraràs Rei ni Senyor!

El segon

No usaràs el nom de la teva Pàtria en va i no en prendràs de falses ni posaràs noms falsos que comencin amb E i tenen nom d’avaria ni tendràs banderes de tres trinxes!

El tercer

Santificaràs les teves festes i no en prendràs d’altres, sobretot si són flamenc, toros o d’altres costums bàrbares del Neolític!

El quart

Honoraràs l’heretatge que la nostra avior ens ha llegat: el faràs accessible a tots els germans del Capítol!

El cinquè

Tomaràs totes les parets i tanques que barrin el pas dels germans!

El sisè

No cometràs impureses electorals enganant els ciutadans senils amb camarilles forasteres que no són de centre, ni socials, ni democràtiques!

El setè

No robaràs la voluntat de la teva vila amb pactes de silenci i manca de claredat i només obeiràs les directrius de les teves conviccions!

El vuitè

No robaràs els camins ni canviaràs els noms dels indrets i retornaràs amb molta de fe els que ens han robat!

El novè

Respectaràs l’alt silenci dels santuaris i la netedat de la Vila!

El desè

No admetràs altres jutges i lleis que les que venen de la teva nissaga!

EL RESUM

Aquests deu manaments s’inclouen en dos: estimaràs la llibertat, la independència i la individualitat del teu país sobre totes les coses i les de la teva vila com a tu mateix!

 

 

PINZELLADES PER A ALEXANDRE

Alexandre de Riquer i Inglada (Calaf, 1856-Palma, 1920) va ser un artista polifacètic. Avui sembla oblidat el reconeixement que va gaudir en múltiples facetes: pintor, dissenyador, gravador, cartellista, poeta i, especialment, autor d’exlibris que figuren entre els més admirats i valorats del món. El declivi dels darrers anys, víctima de l’embranzida del Noucentisme i la reculada del Modernisme, no empetiteix una obra orientada en part al servei del catalanisme.*     *     *

PINZELLADES PER A ALEXANDRE

Fill d’Elisea Inglada, procedent d’una família d’escriptors i de pintors, i de Martí de Riquer i de Comelles, important dirigent dels carlins a Catalunya, de qui heretà el títol de comte de Casa Dàvalos (1), va estudiar amb els Jesuïtes de Manresa. Quan son pare va haver-se de refugiar a Occitània per la participació en les guerres carlines (2), Alexandre l’acompanyà a l’exili i va estudiar a Béziers per, després, passar a l’Escola de Belles Arts de Tolosa de Llenguadoc, on començà a dedicar-se al retrat. Quan varen poder tornar a Barcelona, gràcies a les gestions de sa mare que implorà el perdó a favor del seu home, l’any 1874 el jove artista va ingressar a l’Escola de la Llotja. Coincidint amb l’aprenentatge de les belles arts, escriu en castellà Notas del alma, el seu primer recull de poemes (manuscrit i inèdit) sota la influència de Becquer i de Campoamor.

La crisi econòmica familiar, l’obliga a posar-se a fer feina i, orientat per Apel·les Mestres, ho fa en el sector emergent de la publicitat. El seu esperit, insatisfet i inquiet, l’anima a viatjar per veure món i aprendre tècniques que després pugui aplicar. Seguidor dels artistes del Quatrocento italià, va a Roma, Pisa, Florència, Venècia… Després anirà a París i a Londres per retornar a Barcelona on aviat agafarà un gran prestigi com a il·lustrador de les revistes més importants de l’època.

El 1885, en cerimònia celebrada per Mn. Jacint Verdaguer, es casa amb Dolors Palau González de Quijano amb qui, en els catorze anys del matrimoni, tindrà nou fills (Emili, Maria, Elisea, Pere, Alexandre, Emília, Eliseu, Josep Maria i Ramon), tres dels quals moriran encara infants. L’any 1899, arran de la mort de l’esposa, les obligacions per atendre aquella nombrosa família l’abocaren intensament a la feina creativa en múltiples activitats. Decora l’Hotel Internacional de Domenec i Montaner, la xemeneia del Palau Güell d’Antoni Gaudí i, arran de l’Exposició Universal de 1888, fa el plafó de ceràmica del Castell dels Tres Dragons al parc de la Ciutadella. L’any següent, en visitar l’Exposició Universal de París, Alexandre de Riquer romandrà impressionat i seduït en descobrir les pintures dels prerafaelites anglesos. Anys més tard visitarà els seus seguidors a Londres, establint relació amb William Morris i, sobretot, amb Edward Burne-Jones. L’impacte percebut a París es va reflectir a la primera exposició individual que Alexandre faria l’any 1890 a l’emblemàtica Sala Parés del carrer Petritxol. Amb el temps, el seu modernisme d’inspiració britànica s’orientaria cap a un estil més japonès, amb formats més allargats, tant en cartells com en llibres. La pintura, però, no monopolitzà mai el seu centre d’interès i desplegà una rica activitat en molts de camps de la creació, conreats durant molts d’anys, encara que el gran reconeixement no li arribaria fins l’any 1903, amb la publicació del recull Ex-Libris Riquer, que li donà fama mundial.

Publicà, sempre en català, llibres de poemes: Quan jo era noy (1897), Crisantemes (1899), Obdulia (1900), El rei dels àlbers (1900), Anyorances (1902), Aplec de Sonets (1906) i Poema del Bosch (1910). Amb continuïtat intermitent i no exempt de picabaralles, també va tenir esment de la crítica d’art a revistes especialitzades, però allà on més destacarà serà com a excel·lent dibuixant que sabrà aplicar en molts de camps i amb molts de recursos artístics. Va dissenyar joies, mobles, plats, rajoles, gerros, llums, vidres, ceràmiques i esmalts. Les obres més conegudes pertanyen al camp del disseny gràfic en gairebé totes les modalitats: cartells, partitures musicals, exlibris, diplomes, postals, menús, segells, recordatoris de tots tipus (de noces, de bateig, de mort…), goigs, targetes comercials, anagrames de botigues… tot sempre amb un estil personal i dins del més singular i representatiu modernisme català. La decoració del Presbiteri de Montserrat, l’Institut Industrial de Terrassa, la Maison Dorée, la Vaqueria Catalana del passeig de Gràcia o la també desapareguda Farmàcia Grau del carrer Nou de la Rambla són algunes obres característiques, com ho són les il·lustracions de la revista Joventut (periodich catalanista), un setmanari de Literatura, Art i Ciències que, a l’entorn de l’ideari patriòtic de Prat de la Riba, fomentava les idees de La Renaixença i feia les funcions de portaveu polític de la Unió Catalanista, amb la qual simpatitzava i col·laborava Alexandre de Riquer (3).

Vivia i treballava en el carrer Freneria de Barcelona, darrera de la Catedral, a una casa de tres plantes que Joan Maragall anomenava “el niu d’àguiles” per la vista d’ocell sobre el barri gòtic. Durant un temps, també va acollir la redacció de la revista Catalunya, que va dirigir. El taller, on Alexandre guardava les seves col·leccions d’exlibris, vidres antics, llibres i dibuixos, era un punt de trobada de pintors, d’audicions musicals i de tertúlies animades. Per allà hi desfilaren Rusinyol, Opisso, Sert, Pedrell, Granados, Segovia, Morera, Casals, Guimerà, Verdaguer, Apel·les Mestres, Massó, Maragall, Ors, Montoliu, Zulueta, Unamuno, Valle-Inclán, fins a la jove Aurora Bertrana… A molts d’aquests pintors, escriptors i músics Alexandre de Riquer els va fer els exlibris.

A imitació de les germandats prerafaelites, i amb el mateix esperit gremialista, va impulsar la creació del Cercle Artístic de Sant Lluc, al costat d’Antoni Gaudí, del pintor Joan Llimona i el seu germà, Josep, escultor. Tots ells a l’entorn de la figura del bisbe Josep Torras i Bages, amb qui compartien un nacionalisme català, conservador i catòlic. Una prova del seu pensament es va poder veure arran de la polèmica que es va obrir l’any 1893. A un concurs de pintura de l’Ateneu Barcelonès, el jurat (del qual Alexandre feia part) va excloure i va rebutjar dos nus de Ramon Martí i Alsina (4), en ser considerats immorals. El catalanistes radicals seguidors de Valentí Almirall, més moderns i innovadors, a l’entorn de L’Avenç (Àngel Guimerà, Narcís Oller…), responsabilitzaren Riquer de la censura i encetaren un debat sobre els límits de la llibertat en l’expressió artística. Curiosament, tot i la seva adscripció conservadora i catòlica, Alexandre no s’estava d’utilitzar el nu artístic a la seva obra, plena de sensualitat i d’erotisme, com tampoc de dibuixar manifestacions allunyades dels adoctrinaments religiosos com el cas de la dona que esnifa cascalls d’adormidora (5). Al cap i a la fi, Alexandre de Riquer també col·laborà amb L’Avenç i, després, amb Catalonia, la revista que prengué el relleu com a continuadora ideològica del mateix grup, amb les incorporacions, entre d’altres, dels mallorquins Miquel dels Sants Oliver o Gabriel Alomar.

En el rerefons de les polèmiques, i a banda del component religiós, hi covava un posicionament cultural advers als nous corrents que, amb el temps, s’aguditzaren contra l’estil emergent que arraconava el Modernisme i que ell considerava pobre i decadent: el Noucentisme. Riquer es va veure afectat per la caiguda de la demanda de les seves obres (excepte els exlibris) i, fins i tot, es plantejà d’anar a viure a l’Argentina. Per defugir la marginació que l’afectaria en les distintes tècniques, sobretot en el marc de les arts decoratives, es concentrà en enaltir la natura, tant en l’escriptura (Poema del Bosc) com en els olis (pintant paisatges d’Andalusia i de les Balears). Va deixar enrera el seu alt nivell com un dels màxims representants de l’Art Nouveau català, o les temàtiques idealistes de caire simbolista i religiós (Pastora resant, Anunciació…). En canvi, va mantenir fins al final el seu concepte artístic que, com l’ideari dels prerafaelites, defensava la igualtat entre l’art industrial i les arts tradicionals. Abominava quan sentia qualificar com a “arts menors” o “artesania” unes vidrieres que ell considerava una obra d’art. Per a ell, el pintor, l’artesà i el poeta són, en tant que creadors de bellesa, la personificació de l’Art; sense divisions ni distincions.

El 1911, quan el Noucentisme ja s’imposava com a corrent dominant, es va casar en segones noces amb l’escriptora Margueritte Laborde (1880-1973), literàriament coneguda com Andrée Béarn, amb la qual va tenir el seu darrer fill, Joan. L’any 1917, Alexandre de Riquer va vendre la seva casa estudi de Barcelona (6) i tots tres es mudaren a viure a Mallorca, on encara es dedicaria a pintar paisatges (7). S’establiren al carrer dels Apuntadors (8), amb una de les filles del primer matrimoni, Emília, que es casaria amb el mallorquí Joan Borràs. Allà moriria Alexandre de Riquer i Inglada, just tres anys després de mudar-s’hi, el desembre de 1920, als 64 d’edat, per ser enterrat al cementiri de Palma, on romanen les seves despulles (9).

(1) Actualment ostenta el títol de comte, amb molts d’altres més lliurats per la Casa Reial espanyola, el seu nét Martí (Barcelona, 1914), sobre el qual tinc en curs un retrat sobre la part més amagada de la seva biografia. El filòleg ha estat, juntament a Samaranch, una de les més vives representacions catalanes del franquisme més sàdic, del qual no ha abdicat mai. Vg. arxiu adjunt Martí, com a cap de propaganda franquista

PINZELLADES PER A ALEXANDRE

(2) Havia organitzar partides carlines al Vallespir i l’any 1869 va acompanyar, de manera clandestina, Carles VIIè a Barcelona, disfressat de pagès i amb barretina. Cal recordar que el 1872, va prometre que, si qualque dia arribava a governar, derogaria els Decrets de Nova Planta i restabliria els Furs Catalans. Vg. arxiu adjunt Carlos

PINZELLADES PER A ALEXANDRE

 

 

 

 

 

 

 

(3) Vg. arxiu adjunt Cartell (extret de la veu Catalanisme de Viquipèdia)

PINZELLADES PER A ALEXANDRE

 

 

 

 

 

(4) Vg. arxiu adjunt Nu de Ramon Martí

PINZELLADES PER A ALEXANDRE

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

(5) Vg. arxiu adjunt La dama dels cascalls

PINZELLADES PER A ALEXANDRE

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

(6) Vg. arxiu adjunt Estudi

PINZELLADES PER A ALEXANDRE

(7) Vg. arxiu adjunt Cala Deià

PINZELLADES PER A ALEXANDRE

 

 

 

 

 

 

(8) Aquell casal, convertit en la Pensió Catalana i encriptat com el Palau del Comte, és un dels llocs protagonistes de L’Illa de les dues cares de Vigoleis Thelen. En vaig parlar a: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/208005

 

(9) Vg. arxiu adjunt Panteó de Palma, amb els noms d’Alexandre i d’una néta pòstuma seva

PINZELLADES PER A ALEXANDRE

Per a saber-ne més:

http://www.gaudiallgaudi.com/CDd01%20A%20de%20Riquer%20Ex%20Libris.htm