Arxiu de la categoria: HISTÒRIES AMAGADES

HISTÒRIES DE LA GUERRA DE SUBMISSIÓ (10)

SARDENYA; UN [altre] TRICENTENARI OBLIDAT

Mapa de Sardenya de Jansonius (primer quart del segle XVII)

El Tractat d’Utrecht, subscrit l’abril de 1713, havia de significar la fi de l’anomenada Guerra de Successió Espanyola. Els grans guanyadors d’aquell acord serien els anglesos i la gran derrotada la imperial Castella. A canvi de veure’s reconegut com a rei de les monarquies hispàniques, Felip V, a més de Gibraltar, Menorca i alguns emplaçaments a Nord-Amèrica, perdria tots tels territoris que havia posseït a Europa i el monopoli del comerç amb Amèrica, amb el rendible «asiento de negros», l’eufemisme que ocultava el tràfec d’esclaus. També hi guanyaren les Províncies Unides (els actuals Països Baixos), Portugal, Savoia i l’emperador d’Àustria. Aquest, sense renunciar als seus drets (no reconeixeria Felip V, i encara amb condicions, fins a l’any 1725), obtindria el Milanesat, Nàpols, Flandes i Sardenya, l’illa que havia fet part durant segles de la Corona d’Aragó i que mantenia afectuoses relacions amb Mallorca.

Hi va haver, però, una altra conseqüència: l’abandó de la Nació Catalana a la seva sort. Mesos abans de signar-se el tractat, la reina Anna d’Anglaterra va ordenar al seu ambaixador a Madrid que instàs Felip V a concedir una amnistia general als austriacistes i a no suprimir les Constitucions dels catalans. En no haver-hi resposta, Lexington insistí de part de la reina, «per honor i per consciència», i tornà a vindicar els drets dels catalans, fruit de pactes històrics anteriors. La resposta de Felip V va ser taxativa: «Por esos canallas, esos sinvergüenzas, el rey no otorgará jamás sus privilegios, pues no sería rey si lo hiciera, y esperamos que la reina no nos los quiera exigir. Sabemos que la paz os es tan necesaria como a nosotros y no la querréis romper por una bagatela». Així, anorreant el valor de Catalunya, es va despatxar la justa demanda. Com així la reina va fer aquell doble intent a favor dels catalans? Què volia dir amb allò de «per honor i per consciència»? Senzillament, Anglaterra no podia oblidar que era ben vigent el Pacte de Gènova, signat el 1705 amb els catalans, on a l’article 6 es comprometia «a servar i a fer servar les constitucions i privilegis, fins i tot en el cas que els aliats perdessin la guerra o es produïssin altres esdeveniments adversos». Òbviament, el Tractat d’Utrecht profanava el pacte i convertia els anglesos en traïdors com, més de dos segles després, l’any 1929, escriuria Winston Churchill: «Els catalans, induïts pels aliats, molt especialment per Anglaterra, per entrar a la guerra, foren venuts miserablement amb frases diplomàtiques a la venjança d’Espanya. Encara avui és una pàgina negra de la nostra història».

Un llibre aclaridor i alliçonador

Malgrat l’objectiu indirecte del Tractat d’Utrecht de retre els catalans, amb la supressió de qualsevol suport exterior, el juliol de 1713 tant el Principat de Catalunya com Mallorca decidiren resistir. Els historiadors han xapat i periodificat la guerra. La donen per acabada el 1713 i, anomenen la subjugació posterior de Catalunya i Mallorca com «el cas dels catalans», d’acord amb la denominació britànica de l’època. La historiadora Eva Serra l’ha anomenat Guerra d’Ocupació i, en la mateixa línia, pot denominar-se Guerra de Submissió. En rigor, va ser un episodi més, un apèndix si es vol, de la mateixa guerra, si bé és cert que ja només entre «las dos coronas» (França i Castella) i la part resistent de la Nació Catalana: el Principat i el regne de Mallorques, amb un migrat i mesquí ajut d’Àustria. La digna decisió dels catalans («viurem lliures o morirem!») va indignar Felip V que va posar setge a Barcelona, durant el qual Sardenya, Mallorca, Eivissa i, de manera clandestina, Menorca, varen ser la intendència de la ciutat que, després d’una obstinada resistència, va caure dia 11 de setembre de 1714. Cardona cauria una setmana després i Mallorca i Eivissa ho farien el juliol de 1715. Tot semblava tancat i sentenciat, però les ànsies imperialistes de Felip V, amb les reclamacions de la seva segona esposa, no podien donar passada a perdre Sardenya i Sicília. Gosaria profanar Felip V el Tractat d’Utrecht?

La deplorable història amb el cas dels catalans

Dia 21 de juliol de 1717, la flota de Felip V, emboscada sense signes ni banderes contra les normes de les marines de guerra d’aquella època, es palplantà davant Menorca. George Forbes, l’angloirlandès comandant militar de l’illa, perspicaç i intel·ligent com era, va endevinar la jugada. Sabia com el qui més del joc brut dels borbònics. L’argúcia de situar-se davant Menorca, com havien fet en altres ocasions davant d’altres costes austriacistes, pretenia crear un sentiment de por a la població de l’illa i, a la vegada, incitar a la revolta de la gent hipotèticament descontenta amb els britànics. Fou de bades, perquè els menorquins de qui no anaven gens era dels filipistes que, el gener de 1707, n’havien fet de les seves amb un governador militar, Dávila, molt ben definit per l’historiador Andreu Murillo com a «sàdic psicòpata».

Georges Forbes, comandant militar de Menorca, recreat per Francesc Riart

Forbes, heroi de la conquesta britànica de Gibraltar (la bateria d’allà encara porta el seu nom), comptava amb tot el suport i l’amistat del rei d’Anglaterra, Jordi I, de l’emperador d’Àustria Carles VI i de la seva esposa, Elisabet de Brunsvic, coneguda com «la reina dels catalans». Dos anys abans, dia 24 de juny de 1715, Forbes s’havia traslladat a Mallorca per enfrontar-se verbalment a Binissalem amb D’Asfeld, el genocida de Xàtiva. Ateses les amenaces d’aquest d’exterminar la població de Palma, Forbes va aconsellar al Virrei, el Marquès de Rubí, que resistís fins a obtenir unes capitulacions honorables per preservar les vides i les hisendes dels mallorquins. Així va ser i, dia 2 de juliol d’aquell any, Rubí signava les tres capitulacions (la dels clergues, la de l’exèrcit i la del regne). Dia 10 de juliol, unes 10.000 persones, entre mallorquins i eivissencs, amb honors i banderes altes, embarcaren cap a Sardenya per després repartir-se per Viena, Hongria i altres territoris austriacistes. El Marquès de Rubí s’embarcà amb Forbes cap a Menorca on hi va romandre unes setmanes a l’espera de les ordres de l’emperador que el designaria Virrei de Sardenya.

Rubí, Virrei de Mallorca i Sardenya, recreat per Francesc Riart

Ara, dos anys després, amb la tropa borbònica davant Menorca, Forbes va instruir Joan Miquel Saura i Morell, el ciutadellenc que l’octubre de 1706 havia proclamat rei Carles III, a preparar la defensa de l’illa per contenir un possible atac, però simultàniament, en endevinar que aquella escenificació filipista no passava de ser una fanfarronada arrogant dels borbònics, ordenà que un vaixell lleuger partís a la vela de quatres cap a Càller per avisar el seu amic Rubí. Tenia la sospita que la flota aniria cap allà, d’acord amb les pretensions de la segona esposa de Felip V de conquerir Sardenya i Sicília, malgrat haver–hi renunciat a Utrecht. Aquella sospita tenia una raó de ser evident. Dia 9 de maig de 1717, l’ambaixador anglès havia informat Forbes que s’estava preparant una gran flota a Barcelona, però que creia que l’objectiu no era Menorca. Efectivament, confirmant la intuïció de Forbes, atesa la prova fracassada d’aixecar la població menorquina, després de nou dies sense mostrat els colors de les banderes, dia 31 de juliol de 1717 la flota filipista partí cap a la conquesta de Regne de Sardenya (1). Com veurem, l’avís de Forbes a Rubí seria clau per salvar vides.

Mapa de Sardenya del 1717

ELS PREPARATIUS PER A LA CONQUESTA DE SARDENYA

La maniobra de confusió de la flota davant Menorca no era l’única argúcia borbònica. Felip V havia enviat un comunicat per confondre el papa Climent XII. L’informava que havia iniciat els preparatius navals i militars per efectuar un atac de càstig contundent contra les bases de la pirateria barbaresca al nord d’Àfrica. Amb això, aparentment responia a la crida que havia fet el Papa a tots els reis cristians d’activar la guerra contra el turc. Felip V sabia que, per atendre aquella crida, tant Sardenya com Sicília havien reduït les defenses militars. L’escrit, amb la mentida adreçada al Papa, es va filtrar als espies de l’ambaixador anglès, el qual no va caure en el parany. L’esquadra filipista estava formada per 12 vaixells de combat naval i altres 100 per transportar 8.000 soldats d’infanteria i 500 de cavalleria, sota el comandament del Marquès de Lede, rellevat com a capità general de Mallorca, on havia practicat una dura política repressiva que fins i tot va merèixer la crítica de D’Aslfed. El mes de juliol, per preparar el desembarcament, viatjà d’incògnit a Sardenya Vicent Bacallar i Sanna, el qual havia ocupat el càrrec de governador militar del regne, des d’on es posicionà en defensa a ultrança de Felip V, el qual el recompensà amb el títol de marquès de San Felipe (2). Nascut a Càller de nissaga valenciana, ocupà el govern sard fins que el 1708 l’exèrcit angloneerlandès ocupà Sardenya i el regne passà a domini dels Àustria, una dependència que el Tractat d’Utrecht va revalidar. El juliol de 1717 Bacallar, coneixedor dels filipistes amb qui podia comptar, es dedicà a recórrer l’illa durant setmanes per animar els seus, poble a poble, a atemorir la població davant del desembarcament que es preparava i que, finalment, es va produir dia 22 d’agost.

El filipista sard Vicent Bacallar i la portadella d’una de les seves obres

LA DEFENSA I LA CAPITULACIÓ

El mes d’abril de 1717, l’emperador havia ascendit el Marquès de Rubí al grau de Feldzeugmeister de l’Exèrcit Imperial i el designà Virrei de Sardenya amb la missió de dirigir la defensa de l’illa i, a plena consciència de la vulnerabilitat, atesa la gran extensió geogràfica, amb instruccions d’aconseguir una capitulació digna i honorable com la de Mallorca en cas de patir una invasió imparable. Dia 20 de maig, Rubí desembarcà a Càller i activà els mecanismes de defensa fins que, arran de l’avís de Forbes de finals del mes de juliol i coneixedor de la magnitud de les forces borbòniques, va començar a organitzar l’evacuació de Sardenya.

Dia 22 d’agost l’armada borbònica desembarcà davant Càller, acampà al Llatzaret i començà el setge i l’atac contra la ciutat. El Marquès de Lede exigí al Marquès de Rubí la rendició de Sardenya, però aquest s’hi negà en rodó. Dia 17 de setembre en una situació desesperada i a punt de ser capturat, Rubí va evadir-se del castell i transferí el govern al tinent Jaume Carreres d’Olesa de Montserrat, el qual només disposava de 900 homes, 3 morters i 40 canons. Després d’un intens bombardeig de l’esquadra borbònica, d’acord a les instruccions rebudes, els assetjats aconseguiren firmar la capitulació de la ciutat dia 30 de setembre. Les tropes austriacistes partiren cap a Gènova. L’exèrcit filipista continuà cap al nord sense trobar resistència fins arribar a l’Alguer i a Castell Aragonès (avui Castelsardo), ambdues poblacions sota el comandament de Josep Plantí de Barcelona. Lede, amb tot el gruix del seu exèrcit, posà setge a l’Alguer dia 19 de octubre fins que va capitular dia 25. Finalment, Castell Aragonès ho va fer dia 30. Les tropes austriacistes, amb molts de catalans i mallorquins (el tinent Joan Mas o el metge d’Inca Jaume Andreu), partiren cap a Gènova i, després, cap a Àustria i Hongria. Sardenya romandria sotmesa a Felip V.

Càller el 1535 recreat per Giorgio Albertini, L’Alguer vist per Simone Manca (s. XIX) i foto de Castelsardo

I, DESPRÉS DE SARDENYA, SICÍLIA

La relativament còmoda ocupació de Sardenya, va envalentir les ànsies imperialistes de Felip V, el qual es confià en excés i va menystenir la més que previsible reacció dels aliats que, arran de la invasió, el novembre de 1717 signaren el tractat de la Triple Aliança. Malgrat el clar advertiment que aquell acord significava, quan encara no havia passat un any de la presa de Sardenya, el juliol de 1718 Felip V va ordenar la conquesta de Sicília, amb un exèrcit encara molt superior format per 350 vaixells, 250 canons i 30.000 soldats a les ordres novament del marqués de Lede. A Catalunya, el proveïment de les flotes significà un enriquiment dels constructors dels vaixells, però provocà lleves coactives per al reclutament de soldats que desfermaren violentes protestes i aixecaments populars.

La gegantina flota va permetre ocupar l’illa sense resistència, però just en saber la feta, dia 2 d’agost de 1718 Carles VI s’afegí a l’aliança de les Províncies Unides, França i Gran Bretanya i es creà la Quàdruple Aliança i exigiren a Felip V acatar les resolucions del Tractat d’Utrech i abandonar Sardenya i Sicília. La Gran Bretanya desplegà una petita tropa a la zona i dia 11 d’agost, davant del cap Passaro, detectaren la flota borbònica i l’atacaren. Molts de vaixells foren afonats o inutilitzats i la resta foren embarrancats pels tripulants filipistes per poder evitar ser capturats. Aquella batalla va deixar aïllades Sardenya i Sicília i, igual que el precedent de «La Invencible» de dia 8 d’agost de 1588, s’estudia a les acadèmies navals. La flota britànica era sensiblement inferior (els borbònics disposaven de 32 vaixells contra 23), però s’endinsà en filera enmig dels vaixells filipistes i els crearen una gran confusió.

La batalla del cap Passaro del pintor i mariner londinenc Richard Paton

La derrota va ser èpica. Per Mallorca varen circular fulls que informaven d’un imminent desembarcament anglès. Els austriacistes mallorquins cobraren noves esperances i les autoritats s’inquietaren. Amb tot, Felip V, vençut i humiliat, per tancar el front que se li havia obert de nou a Catalunya (3), es va veure obligat a acceptar les condicions imposades en el Tractat de la Haia, signat dia 17 de febrer de 1720. Sardenya passava a mans de l’emperador d’Àustria i Sicília a la casa de Savoia.

Mapa de 1720 de la costa de Sardenya amb indicació de les torres de defensa

SOBRE ELS DECRETS DE NOVA PLANTA

Com no podia ser d’altra manera, Felip V dictà un Decret de Nova Planta específic per a l’illa de Sardenya. És, de tots, el més desconegut (4), tot i que la informació que aporta és molt aclaridora per verificar la cultura de la imposició dels borbons com a antítesi del model pactista anterior. Abans de parlar del de Sardenya, convé fer una ullada als precedents i a les intencions dels decrets. El primer va ser doble. Poc després de la batalla d’Almansa i la subsegüent caiguda de València i Saragossa, Felip V promulgà dia 29 de juny de 1707 el reial decret «Derogación de los fueros de Aragón y Valencia; y su reducción á las leyes y gobierno de Castilla». El títol ho diu tot: abolició de les institucions, drets i privilegis dels antics regnes de València i d’Aragó, subjugats al govern i lleis de Castella. Aquesta submissió encara s’accentuà per un nou decret, dia 3 de juny de 1711, on s’aclaria que la planta d’Aragó i València no disposaria de cancelleries (com Valladolid o Granada), sinó que només seria una Reial Audiència. Més endavant, caiguda Barcelona dia 11 de setembre de 1714 i Cardona dia 18, Felip V dictà dia 9 d’octubre de 1715 el reial decret de «Nueva Planta de la Real Audiencia del Principado de Cataluña», publicat amb la reial cèdula de 16 de gener de 1716. Després de les capitulacions de Mallorca el juliol de 1715, dia 28 de novembre d’aquell any es va sancionar el reial decret de «Nueva Planta de la Real Audiencia del Reyno de Mallorca», publicat a la reial cèdula de dia 16 de març del 1716.

Caràtules dels decrets de Nova Planta del Principat de Catalunya i del Regne de Mallorca

A banda del de Sardenya que veurem després (l’efímera ocupació de Sicília no va donar temps a dictar un decret per a aquest regne), els decrets continuaren a totes les colònies espanyoles. Els anomenats «regnes castellans d’Índies» també foren víctimes de la tasca uniformitzadora de Felip V. En tres decrets de 1717 i 1718, abolí la «encomienda» (5) i alteraren l’organització dels virregnats, amb la creació de capitanies generals. El 1719 reduí les competències del Consell d’Índies, eliminà els privilegis dels indis i imposà el dret castellà. Des d’aleshores, s’inicià la repressió a les llengües ameríndies, amb normatives precursores de la real cèdula d’Aranjuez de 1768 «…para que en todo el reyno se actue y enseñe en lengua castellana». La política lingüicida de Castella s’ha perpetuat en el temps i, des de la llei Moyano del s. xix al decret Wert del s. xxi, la persecució no ha distingit de períodes històrics ni de governs.

La repressiva norma també s’edità a Mallorca, on la immensa majoria de la població era monolingüe catalana

EL DECRET DE NOVA PLANTA DE SARDENYA

El decret Nueva Planta de la Real Audiencia del Reyno de Zerdeña, amb un títol idèntic als de Catalunya i Mallorca, va ser sancionat dia 24 de novembre de 1717 i recollit, posteriorment, a la real cèdula de dia 16 de febrer de 1719. Consta de 32 articles i la confecció delata que es varen tenir en compte tots els anteriors, des del model de la Real Audiencia de Saragossa al model de Mallorca. L’epistolari que es conserva a l’entorn del decret, permet deduir que, per raons evidents, s’adaptà molt més al decret de nova planta de Mallorca que a cap altra.

Així ho havia dictat l’informe del Fiscal del Consejo de Castilla: «El Consejo podrá proponer a S.M. se plantifique el gobierno y práctica en dicha real Audiencia, que no oponiéndose a lo substancial del estilo antiguo, tenga uniformidad con las demás Audiencias de la Corona de Aragón, pareciéndoles al fiscal que la más adaptable es la de Mallorca». La lectura comparativa dels decrets confirma la major similitud del de Sardenya amb el de Mallorca, encara que posteriorment, el 23 de novembre de 1718, el secretari d’estat de Castella, José Rodrigo, informava: «Paso a manos de V.E. la resolución que ha tomado el rey; y me ha mandado diga a V. E. que se den las órdenes con la mayor extensión y ser mucho mayor la población de la isla de Cerdeña que la del reyno de Mallorca, quiere Su Magestad que para la formación de esta planta de gobierno se tenga presente la que se dio para Cataluña…».

El poc conegut Decret de Nova Planta de Sardenya de 1717 (el trobareu complet al final)

Si tenim en compte que la reial cèdula que el validava és de febrer de 1719 i que el febrer de 1720 Felip V ja signava la devolució, és mal de valorar quins varen ser els resultats fàctics del Decret de Nova Planta a Sardenya en tan poc temps de vida. Quin va ser el grau d’aplicació? Quins els efectes? Allò que sí és bo de descriure és la pretensió: usurpar tots els privilegis comuns compartits amb la Corona d’Aragó. Entre d’altres, la desaparició del dret d’estrangeria va eliminar l’exigència de mantenir els càrrecs assignats exclusivament a persones del regne. Cal advertir que a Sardenya era vigent la Carta de Logu (6), però la imposició absolutista de les lleis castellanes, afectaren directament l’ús de la llengua, la justícia, la hisenda, els mecanismes de defensa i, òbviament, la sobirania.

Dos mapes de Sardenya del s. XVIII

I MALGRAT TOT…

Antoni Serra va escriure una frase que ha fet fortuna: «La Història, més prest o més tard, imposa el rigor de la veritat». Per més que, des de l’escola, s’hagi alimentat la desmemòria, les pedres i els documents canten i recorden episodis amagats o, pitjor encara, manipulats.

El sumptuós mausoleu de Martí, el Jove, a la catedral de Càller

L’esquarterament de Sardenya no va aconseguir esborrar totalment els lligams de germanor. Per no parlar de l’Alguer, la Barcelonetta sarda, on sobreviu la llengua, la quadribarrada oneja a l’Ajuntament i, entre una part de la població, perviu el sentiment de catalanitat, es pot esmentar la devoció del poble d’Ulìana a la Marededéu de Montserrat, passejada cada any en processó, o l’escut de la ciutat de Càller (les quatre barres) que perdurà fins el 1766. Com a curiositat, fins i tot durant el domini de Felip V, les monedes sardes mostraren les quatre barres gravades ja a les encunyacions alfonsines. 

Monedes sardes durant el domini de Felip V

Monedes sardes s. XIV

Encara sovintegen les mostres d’agermanament. Destaca el cas de l’Alguer, agermanada amb Tarragona, Balaguer, Palma i Encamp d’Andorra. Molt recentment, el mes de setembre de 2017, Sardenya s’ha mostrat solidària amb la voluntat del Principat de Catalunya de celebrar un referèndum d’autodeterminació. Ateses les prohibicions i censures que ha practicat el govern espanyol, el Consell Regional de Sardenya va aprovar per unanimitat una moció en la qual expressava la solidaritat amb el poble de Catalunya (7).

Cal advertir que l’independentisme de Sardenya respecte a Itàlia no té, ara per ara, la força del que es pot veure a Còrsega respecte a França, però és un moviment que arrela entre alguns segments de la població més crítica i amb major presa de consciència. Hi ha prou indicis que conviden a reclamar un nivell d’autogovern amb majors competències. Sardenya ha estat maltractada per qui l’hauria de protegir. Serveix d’exemple la bàrbara desforestació que va patir per tal d’enllestir les línies de ferrocarril continentals. La pujança de la indústria turística permet preveure una millor administració amb l’autogestió del territori i dels seus recursos naturals. Com a referència no allunyada geogràficament, el cas de Malta brinda un mirall de comparança quasi insolent.

Els moviments sards d’alliberament no són gaire diferents dels que hi pot haver a les illes Balears i Pitiüses o al País Valencià i, amb el recobrament de la memòria històrica, s’obrin debats similars quant als símbols d’identitat. El cas de la bandera és paradigmàtic. L’oficial de Sardenya, coneguda en sard com sos bator moros mostra la creu de sant Jordi amb quatre caps que, antigament, apareixien amb els ulls tapats, però que per il·lustrar l’alliberament apujaren les benes al front. A aquesta bandera hom li retreu que és de guerra, que la portaven les tropes catalanes que varen sotmetre l’illa i que se la relaciona massa amb el govern. Front a aquesta, Independèntzia Repúbrica de Sardìnnia, el partit independentista sard, defensa la bandera de l’antic jutjat d’Arbarèe. Alguns acreditats investigadors sostenen que la imatge no representa cap arbre desarrelat, com s’ha dit, sinó la planta cervaria que apareix a les tombes de la família Cervera de la Garrotxa, antics reis de Sardenya. D’altra banda, com que només representaria una part de Sardenya, hi ha una tercera proposta que mira d’unificar les dues, amb l’escut d’Arbarèe en el centre. El debat ha de desembocar en un acord amb el màxim consens majoritari.

I DE COMMEMORAR EL TRICENTENARI, QUÈ?

Les institucions del Principat de Catalunya varen ser molt negligents amb el Tricentenari de la capitulació de Mallorca i Eivissa, les terres que més aportaren en hisendes i vides a la defensa de Barcelona. Amb l’excepció del Born, Centre Cultural, durant la direcció de Quim Torra, i la tasca d’algunes entitats cíviques atenent la crida de Teresa Clota (L’Artesà de Gràcia, Memorial 1714, Indrets del Record, Germania Randa…), l’organització oficial del Tricentenari 1714-2014, comissariat per Miquel Calzada i Toni Soler, va constituir un acte de gran transcendència i amb una repercussió mediàtica important, però tan regionalista i aberrant que va proclamar a tort i a dret que el final de la Guerra de Submissió va ser l’11 de setembre de 1714, amb l’apèndix de Cardona una setmana després. Tal pretensió significava un menysteniment injust i injustificable a la veritat històrica. Doncs, si això va ser així amb Mallorca, què es pot esperar que facin amb Sardenya?

Lamentablement, de l’enfilall d’efectes generats per la submissió a Castella (lingüicidi, militarització, aculturació educativa, espoliació fiscal i tantes altres), les dues majors conseqüències d’haver perdut aquella guerra varen ser perdre la sobirania de cada un dels antics regnes de la Corona d’Aragó (el de València, el de Mallorca, el de Sardenya i el Principat) i l’esquarterament entre els territoris de la Nació Catalana, la locució més utilitzada durant aquell conflicte bèl·lic per referir-se al conjunt dels nostres territori. Sobirania i esquarterament són, encara ara, els dos grans deures per tal d’assolir la llibertat i la represa de la confederació dels diversos territoris.

La desitjable commemoració solidària del Tricentenari de la caiguda de Sardenya per part de les terres que, fins a aquell moment, havien viscut agermanades, a més de la desídia viscuda a Mallorca fa dos anys, ha topat amb una circumstància rellevant que n’ha obstaculitzat el reconeixement històric degut. Avui el Principat viu el procès de reconquerir la sobirania. No hi ha marxa enrere i, per més que faci l’estat borbònic de Felip VI, prevaldrà el dret de qualsevol poble a autodeterminar-se i a decidir el seu futur. Altra cosa és veure com el camí de refer i reparar l’esquarterament no sols no s’ha iniciat, sinó que des de gairebé totes les institucions hi ha un desinterès i un desconeixement absolut sobre quin és el marc nacional. La profusió de festes «nacionals», d’himnes i de banderes, delaten com la «maña» borbònica ha fet forat i ha perpetuat un provincianisme segregador. Han passat 40 anys del Congrés de Cultura Catalana i alguns dels debats imprescindibles (la represa política, els símbols, la identitat…) no només no s’han tancat, sinó que no s’han activat ni tan sols. Com sol passar, les coses més urgents (i les d’ara certament ho són) eviten abordar les més necessàries. En aquest punt ens trobam. Sense defallir, sense retre la lluita, perquè si els qui lluiten poden perdre els qui no ho fan ja han perdut. Així, cap a la victòria i, com va escriure Salvador Espriu l’any 1968,« Ens alcem tots dos/ en encesa espera/ el meu poble i jo!».

Al capdavall, els 300 anys de submissió han estat també tres segles de resistència! 

 

NOTES

(1) Formalment, el Regne de Sardenya va ser creat l’any 1297 quan el papa Bonifaci VII, com àrbitre del conflicte que enfrontava els regnes d’Aragó i de França, va designar Jaume II com a rei de l’illa. Sardenya es convertia en un regne més dels que formarien la Confederació catalanoaragonesa, amb el Principat de Catalunya i els regnes d’Aragó, Mallorca, València i Sicília.

(2) No cal ser gaire perspicaç per veure fins a quin grau Bacallar desitjava la submissió, l’extermini fins i tot, de Catalunya. En relatar la caiguda de Barcelona el setembre de 1714, escriu: «En esto paró la soberbia pertinaz de los catalanes, su infidelidad y traición. No faltó quien aconsejase al Rey Felipe asolar Barcelona, y plantar en medio una columna. No había rigor que no mereciese, ciudad que había sido el origen de tantos males, y que había quitado a la Monarquía tantos reinos. El Rey se excedió en clemencia, y la conservó; pero abatida». Bacallar, òbviament com a Vicente, va ser un dels membres fundadors de la Real Academia Española, dia 3 d’octubre de 1714, a proposta de Felip V. 

(3) La guerra de la Quàdruple Aliança va trencar l’amistat de Castella amb França i Felip V va anar de derrota en derrota. El març de 1719 envià una flota amb 6.000 soldats a la Gran Bretanya per fomentar l’aixecament dels escocesos i l’operació va ser un desastre. A més de perdre tots els vaixells, la marina britànica atacà Vigo i Ferrol. Però la paradoxa més gran de totes va ser que dos mesos abans, el gener de 1719, un exèrcit comandat per Berwick, el qui havia fet caure Barcelona el setembre de 1714, va invadir el País Basc i Catalunya, amb la promesa de recobrar Mallorca i d’abolir els Decrets de Nova Planta i restituir les institucions. Aquest objectiu li proporcionà el suport dels catalans i els valencians, amb la curiositat de comptar amb els principals enemics de cinc anys abans. Francesc Bernic, el cap dels Miquelets del Rosselló, va organitzar un exèrcit de més de nou mil homes, estructurats en deu batallons de fusellers a les ordres de deu coronels austriacistes que ja havien lluitat contra els borbònics: Pere Joan Barceló, Carrasquet, Joan Vilar i Ferrer, Francesc Torres, Segimon Molins, Francesc Coch, Francesc Brunet, Francesc Bac de Roda (fill de l’heroi d’Osona), Simó Moliner, el Coixet de Rodonyà, i Tomeu de Pollina.

(4) En aquest punt, és obligat fer un agraïment públic a Stefano Puddu Crespellani, l’artista sard resident a la Garriga, per haver-me facilitat contactes amb Sandra Vargiu, bibliotecària de la Universitat de Càller, M. Daniela Ciccu, del servei de digitalització de la universitat, i Mariella Salis, arxivera, per tal de reeixir en la llarga recerca del Decret de Nova Planta de Sardenya i poder-ne fer l’anàlisi comparativa amb els de la nació catalana. Curiosament, mesos després d’haver rebut el decret des de la Biblioteca Universitaria di Cagliari, en vaig rebre un exemplar idèntic des de la Sección Nobleza del Archivo Histórico Nacional de Toledo. Com que em consta que altres investigadors han intentar accedir-hi sense èxit i que, encara ara, no es troba a Internet, atesa la importància històrica he considerat oportú publicar-ne una reproducció, com a document cultural, per tal que estigui a l’abast de qualsevol persona que no en vulgui obtenir un profit econòmic. Qui el vulgui llegir i analitzar, el trobarà al final d’aquest article.

(5) La «encomienda» era una institució castellana de l’edat mitjana que es va implantar a Amèrica, amb l’objectiu d’impedir els abusos dels colonitzadors als indígenes. La figura del comendador tenia per funció vetllar pel benestar dels súbdits indígenes i assegurar-ne la protecció, a més d’encarregar-se de la recaptació dels impostos. Felip V va extingir aquesta figura al temps que impulsava la protecció dels criolls, els descendents dels quals tanmateix promourien les independències per alliberar-se del colonialisme espanyol, fins al punt que avui ja no en resta cap territori.

(6) La Carta de Logu consta d’un conjunt de lleis, entre les més antigues d’Europa. Va ser promulgada per Elionor d’Arborea (Molins de Rei, 1340-Oristany, 1403), com a esmena d’un text homònim de 1376. La Carta, confirmada per la Corona d’Aragó i ratificara per Alfons IV l’any 1421, va ser vigent a Sardenya durant segles.

(7) vg. https://www.vilaweb.cat/noticies/diputats-sards-demanen-al-seu-govern-que-imprimeixin-i-guardin-les-butlletes-pel-referendum-catala/

 

ALTRES HISTÒRIES DE LA GUERRA DE SUBMISSIÓ

1. Una cançó borbònica (introduïda mañosamente)

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268154

2. La Capella d’en Marcús i la devoció a la Llibertat:

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268171

3. I de les valentes dones, què?

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268186

4. …fins perdent nostres banderes!

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268312

5. La borbonització de l’Església Catalana

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268339

6. La resistència

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268360

7.- Amb Felanitx no podran!

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268386

8. Com els tigres?

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268882

9. Ignomínies a eradicar

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268951

PER A SABER-NE MÉS:

Balanç del Tricentenari a Mallorca i a les Pitiüses

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=269148

Pólvora i farina; Mallorca 1715 (conferència de l’Ateneu Barcelonès, amb el vídeo)

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268230

 

EL DECRET DE NOVA PLANTA DE SARDENYA A L’ABAST DE TOTHOM

pàgina 1

pàgina 2

pàgina 3

pàgina 4

pàgina 5

pàgina 6

pàgina 7

pàgina 8

i pàgina 9

Què se n’ha fet, d’aquelles flors?

Passades les 10 del vespre de dia 20 d’agost de 1914, a la plaça de la Universitat de Lieja, un grup de soldats invasors alemanys, violents i mal abeurats, assaltaren, robaren i calaren foc a vint edificis i, sense judici, metrallaren disset persones; cinc de les quals, mallorquines.
Llorenç Capellà, com na Margalida germana, un bastió que ens ajuda a deixondir-nos i a servar i servir la memòria arrabassada, ho relata, rescata i rescabala a Crònica de la mort ignorada.
Què se n'ha fet, d'aquelles flors?
A la il·lustració superior, a l’esquerra, caràtula del llibre. A la foto inferior de la dreta, baix relleu al lloc dels fets luctuosos (avui Place XX d’août), on figuren els noms de les disset víctimes. A la superior, memorial de la Gran Guerra al cementiri de Robermont, on reposen, a qualque espai ignot, els cossos dels afusellats.* * *

El temps, el pas del temps, és el millor aliat de la desmemòria. Ho diu l’autor. La boira de cent calendaris ha esvaït els noms d’aquells cinc mallorquins. Els germans Antoni i Jaume Oliver Rullan, de 40 anys el primer i 51 el segon, eren comerciants sollerics establerts a Lieja que donaven feina, entre d’altres, a Jaume Llabrés Bestard, 26 anys, d’Establiments, a Josep Niell Mestre, 19 anys, de Sineu, i a Joan Mora Ferrer, també de 19 anys i, com els seus patrons, de Sóller (encara que nascut a Donosti, on son pare carrabiner va estar destinat). Ha plogut un segle d’ençà dels seus assassinats. La lloriguera de les infàmies és com una gran mina que s’escampa davall dels nostres peus. Calcigam amb les nostres passes, no sempre de manera inconscient, la terra que ho enterra tot. Per això mateix, el paper simultani d’escriptor i d’historiador de Llorenç Capellà és molt més d’agrair. A banda de l’exercici terapèutic social, fa una feina de poca recompensa: treure les morts de les fosses comunes, recobrar-les, refer-ne la fesomia, vindicar-ne l’existència… recordar-les! Reviure la mort és el millor homenatge a la vida.

Crònica de la mort ignorada és un treball molt ben documentat, fruit d’una rigorosa i acurada investigació, que fa incalculables les hores de feina d’hemeroteca, d’una ben escollida bibliografia i, sobretot, d’anàlisi contextualitzada de la situació. És impossible interrompre la lectura, perquè l’interès és majúscul. L’autor, destre i mestre en l’ofici d’escriure, fa ús d’un llenguatge pulcre i, allò que no és tan habitual, coherent. Fa allò que solen dir els editors: enganxa! I deixau-vos anar de cabotades com “es llegeix com una novel·la”, perquè és una història que crida a l’atenció, a la raó i, sobretot, a la consciència. Qui és que para tanques entre la literatura de ficció i l’assaig? Apassionen fins i tot les fredes dades econòmiques, les informacions sobre els preus dels productes i les xifres relatives als sectors exportadors, perquè confereixen una perspectiva de la situació que permeten arribar, en un fil argumental no exempt d’intriga, a una de les assenyades conclusions finals de l’autor: la neutralitat no va servir tant per agilitar l’economia i modernitzar l’estat espanyol, com s’havia augurat, sinó per confirmar la corrupció.

El gran riu del llibre, com un bram d’aigua, circula per la crònica dels cinc mallorquins metrallats a Lieja i en la politització que en va fer el govern espanyol. Primer, negant-se a admetre els crims, després, manipulant la informació i parlant de detencions temporals, finalment, felicitant els alemanys per haver reconegut aquelles morts “per error” i la compensació econòmica humiliant per a les famílies de quatre dels cinc assassinats, amb valoracions de les seves vides en funció de la seva classe social. Una actuació hipòcrita i cínica. En la publicitat que desemmascarà l’endemesa resulten de cabdal importància els articles de Miquel dels Sants Oliver, el qual com molt bé relaciona Capellà se situa en la línia del J’accuse de Zola. L’any següent, ja amb els fets totalment destapats, seria Blasco Ibañez qui faria una redacció indignada d’aquella ignomínia. En tot cas, el més interessant del llibre és el seguiment periodístic i històric que fa l’autor del dia a dia, amb les informacions falses publicades a la premsa que, a poc a poc, s’aniran desmentint i corregint gràcies als testimonis que desenteranyinaran les mentides i les manipulacions del govern espanyol de Dato i del seu governador a les Balears, Ignacio Martínez-Campos. De fet, fins que no apareixen les fotografies dels cadàvers i els certificats de defunció, Espanya va negar reiteradament els crims.

Aquell acte brutal de repressió, aquella matança injustificable, no seria un cas aïllat. Llorenç Capellà aporta altres exemples. El de Dinant, on només tres dies després dels assassinats de Lieja, els alemanys metrallaren més de cent persones. Un empresari mallorquí, Jordi Pizà Oliver, va tenir cura de recollir la documentació d’un jove espanyol de vint anys, Vicente Pérez Villazo, assassinat impunement igual que els mallorquins. En tot cas, el gran riu assenyalat de la gran història dels morts a Lieja, no defuig mostrar-nos alguns afluents amb diverses i molt interessants històries que enriqueixen l’univers i ens fan viure (entendre és una altra cosa) el període de la Gran Guerra.

Dia 1 d’agost de 1914, Alemanya declarava la guerra a Rússia i, dos dies després, a França. L’endemà envaí Bèlgica amb la convicció que arribar a París seria una desfilada militar. Això passava mentre el Parlament espanyol feia vacances i el rei borbó navegava en el iot de torn devers el Cantàbric. El mateix rei, Alfons XIII, havia rebutjat la invitació de visitar Bèlgica l’any 1912, perquè Brussel·les havia aixecat un monument a Francesc Ferrer Guàrdia (1859-1909), impulsor de l’escola laica, a qui un tribunal militar, atiat pel govern d’Antonio Maura, va atribuir falsament la revolta de la Setmana Tràgica i, sense proves, va condemnar i afusellar.

Què se n'ha fet, d'aquelles flors?A l'esquerra, document d'aprovació del monument. Aquí, l'actual ubicació, a l'entorn de la Universitat de Brussel·les (s'havia inaugurat en el centre de la ciutat).

A l’esquerra, document d’aprovació del monument. A la dreta, l’actual ubicació, a l’entorn de la Universitat de Brussel·les (s’havia inaugurat en el centre de la ciutat).

És una obvietat apuntar que l’exèrcit alemany d’ocupació, per brindar satisfacció al govern espanyol, va fer retirar el monument. Tot i això, malgrat les simpaties dels germanòfils i dels partidaris dels aliats, el govern de Dato va decretar la neutralitat d’Espanya no sense polèmiques. D’alt interès resulta l’article, presumiblement de Romanones, que analitza Capellà, Hay neutralidades que matan, publicat per una fúnebre ironia i com una broma d’humor negre el 19 d’agost, just el dia abans dels assassinats de Lieja. L’article adverteix que si Alemanya guanya la guerra podria apoderar-se de les illes Balears, un avís que, en un sentit ben diferent, ja havia fet Francesc Macià a l’article Les nostres Illes i el conflicte internacional, publicat a La Veu de Catalunya da 7 d’agost. A l’escrit es veu el gran coneixement d’estratègia militar de l’autor, quant al valor del port de Maó, per francesos, anglesos i alemanys. Per això mateix, retreu a Espanya la manca de protecció de les Balears i anima els “catalans patriotes” a influir en “la defensa d’una terra hermosíssima que no és més que una part de nostra Catalunya”.

A banda dels catalans de l’estat francès, a la Gran Guerra hi participaren altres devuit mil voluntaris de Catalunya; dels dotze mil que figuraven oficialment, només en varen sobreviure dos mil. D’entre els catalans del Nord, cal esmentar Gustau Violet, l’escultor rossellonès que durant la guerra va ser sotstinent de l’exèrcit i que, a un article, explicà que entre els seus homes hi havia molts de catalans amb els quals gaudien de parlar “la seva estimada llengua que és per a nosaltres un luxe i un consol”.

Retrat que li va fer  Ramon Cases. A la dreta,  monument de l'escultor als morts de la Gran Guerra que hi ha a Perpinyà.

Retrat que li va fer Ramon Cases. A la dreta, monument de l’escultor als morts de la Gran Guerra que hi ha a Perpinyà.

Una altra figura que ens recorda el llibre és la de Josep Joffre i Plas, mariscal de França, d’idees liberals i democràtiques, culte, amic de Ventura Gassol (i de Macià, d’Àngel Guimerà, d’Apel·les Mestres, de Puig i Cadafal…). L’any 1920, presidí els Jocs Florals de Barcelona, on s’emocionà en sentir les cançons que li cantava sa mare al poble nadiu de Rivesaltes.

Postal enviada per ell mateix on es proclama català del Rosselló

Postal enviada per ell mateix on es proclama català del Rosselló

El llibre m’ha convidat a marcar i valorar moltes de les observacions. Una de ben punyent apareix a dos apartats: la llengua i l’ètnia seran una excusa més per mirar de justificar els crims. El vicecònsol espanyol a Lieja afirmà que els mallorquins podien ser confosos per russos i que el seu mal castellà va fer creure els alemanys que no eren espanyols. Després dels assassinats, quan els mallorquins supervivents (que esdevindrien testimonis clau per explicar el que havia passat) sol·licitaren abandonar Bèlgica, en condició de súbdits d’un estat neutral, varen topar que els alemanys no ho permetien amb l’argument que eren portuguesos i no espanyols, pel fet d’expressar-se entre ells en català. Un altre aspecte ben sucós, arran de la recollida de fons per destinar a les famílies repatriades per mor de la guerra, certifica allò que vaig qualificar com “la solidaritat d’Aliorna” (1). Les Balears, com sempre, no només són la província espanyola que més aporta, sinó que, per obra i gràcia del governador, se renuncia a fer ús dels fons recaptats i els retorna “para que S.M. La Reina acuda a socorrer a otras provincias necesitadas”. Capellà ens brinda l’article, tan lúcid com plenament vigent, que Josep Carner va dedicar a aquell acte submís. L’article mereix la lectura tal com apareix al llibre, però només per fer-ne cinc cèntims: Carner, fent befa de la claudicació del governador per fer mèrits davant Madrid i la monarquia, escriu que, tot plegat, és un “elogi de llosa funerària” i, fent burleta del tòpic ja castellanitzat de “la calma”, conclou: “Per calma, com diu una sentència catalana esdevinguda popular, no hi ha com la d’un vaixell enfonsat.”

Entre els mallorquins, desfilen noms de les lletres com Gabriel Alomar o Miquel Ferrà, com a partidaris dels aliats, i, com a germanòfil a ultrança, Antoni Maria Alcover, el qual es va veure etiquetat d’espia dels alemanys. Una altra porta que ens obri Llorenç Capellà, una autèntica provocació a pouar-hi més, és la dels enfonsaments de vaixells per part dels submarins alemanys. Esmenta el Vapor Luisa, el Mambrú, el Julia i, òbviament, el Villa de Sóller.

Què se n'ha fet, d'aquelles flors?El vaixell (amb el cas blanc o negre) als seus dos ports més freqüentats: Seta i Sóller

El vaixell (amb el cas blanc o negre) als seus dos ports més freqüentats: Seta i Sóller

Per arrodonir aquest espai i incitar-nos a la investigació, ens parla de la conducta del comissari de policia de Barcelona Bravo Portillo, espia al servei dels alemanys i possible informador de les rutes dels vaixells. Aquest espanyolista era un vulgar mercenari. Havia nascut a l’illa de Guam i va fer mèrits en combatre l’independentisme de les Filipines. Va arribar a Barcelona l’any 1909, on actuà com a provocador de la Setmana Tràgica. Igual que Alejandro Lerroux, l’havia enviat Segismundo Moret, patrocinat amb fons reservats de l’estat espanyol, amb l’objectiu d’afavorir el pistolerisme per dividir la societat catalana i enfrontar la burgesia amb la classe obrera per interferir el nacionalisme interclassista propugnat per Prat de la Riba.

Informació de premsa arran de la seva mort

Informació de premsa arran de la seva mort

Estirar els fils que l’autor només ens suggereix requeriria un altre llibre monogràfic. O qui sap si més d’un. Personalment, l’allau d’informació que aporten les dues-centes pàgines atapeïdes del relat m’ha servit de font d’aprenentatge de moltes històries que desconeixia. M’he quedat amb l’endarrer de satisfer dues curiositats. Una és un possible parentiu del governador de les Balears amb Arsenio Martínez-Campos (1831-1900), l’autor del pronunciament militar que restaurà la monarquia borbònica en la figura d’Alfons XII. L’altra curiositat és el paper d’en Verga. La llegenda li atribueix un enriquiment gegantí durant la Gran Guerra i, en concret, amb els enfonsaments de vaixells de càrrega (amb fruites o clovelles) torpedinats amb precisió lucrativa per submarins alemanys. En el llibre s’esmenten alguns casos, però no se relacionen amb les activitats del qui seria espònsor de Franco quan tot apunta la seva intervenció. Com bé assenyalà Pere Ferrer, investigador i estudiós de la vida i obra de Joan March Ordinas, sembla que mai no estarà tot dit.

Què se n’ha fet, d’aquelles flors?

Una darrera aportació del llibre: què s’ha fet dels familiars dels assassinats? Llorenç Capellà estira com pot fins avui l’arbre familiar de les cinc nissagues. Un exercici, més magnífic per senzill, de periodisme d’investigació. Tot, gairebé tot, és oblit. La cosa s’ha fet llunyana. El govern, la premsa, les famílies… tothom va rodar clau quan l’expedient es va donar per tancat oficialment i, per acomiadar l’incident, es feren funerals a misses dites. Patrocinar el dol amb quatre cèntims miserables apaivagà els plors i endormiscà la memòria. A qui interessa ara? Què són cinc vides assassinades enmig dels vuit milions de morts d’aquella guerra? Qui pot recordar aquells cinc mallorquins? Qui sap si algú va saber mai on eren les tombes. Qui sap si algú mai va viatjar a Lieja a deixar-hi unes flors. Què se n’ha fet, d’aquelles flors? Les dones en van fer un ram? I d’elles, que se n’ha fet? Han anar a cercar els estimats? I d’ells, que se n’ha fet? A la guerra els varen matar? I de les tombes, què se n’ha fet? Hi varen créixer flors?

Estan enterrats a Robermont. En una fossa vers la qual ja no s’encaminen les passes. El temps l’ha feta il·localitzable.

(1) http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/204373/

 

Amagada Memòria (amb a d’Arnest i m de Mestre)

Amagada Memòria (amb a d'Arnest i m de Mestre)

Un lamentable episodi de censura, explicat a l’annex final, reclama esvair l’oprobi que pateix Arnest Mestre i Artigas (1884 – 1968). L’Enginyer, com era conegut a Felanitx, va ser un científic emprenedor que transformà la vida del poble i es va distingir per les conviccions i el compromís social. Serveixin aquestes pinzellades d’urgència com a aportació primerenca a la biografia reparadora que roman pendent.

* * *

Il·lustració: Carnet de la Junta Vitivinícola (1934)

* * *

Els orígens familiars

Els orígens familiars se localitzen a Occitània. D’allà, el segle XVII, la nissaga es traslladà i s’instal·là a Catalunya. Arnest va néixer l’any 1884 a Sant Pere de Ribas (el Garraf), a la casa pairal de Can Geló. que havia construït son pare, membre d’una família d’indians (els coneixien com “els americanos”) que havien anat a fer fortuna a meitat del segle XIX a Santiago de Cuba. La casa, amb dos pisos i sense grans ornaments, és d’estil neoclàssic, com s’usava aleshores, i va ser edificada l’any 1875. (1)
Josep Mestre i Mestre, son pare, va inculcar als seus fills (Josepa, Cristòfor, Arnest, Rosa i Josep) l’amor a la terra i al poble. A la primera calia estimar-la, perquè és font de subsistència i referència dels orígens. Al segon, calia brindar solidaritat, perquè el bé comú preval a l’individualisme. Aquesta doble concepció d’arrelament i de germania, abanderada per un emigrant retornat al país, avivà el sentiment catalanista i va incidir en l’orientació dels estudis dels fills.

.

El germà gran, símbol i referència

Cristòfor (1879-1969), cinc anys major, seria un far, una guia i un exemple per a Arnest, el qual seguiria les seves passes i n’obtindria suport i profit professional. Efectivament, Arnest va anar darrera l’estela del seu germà. No debades, Cristòfor havia estat un estudiant modèlic que, ja al Col·legi dels Escolapis de Vilanova i la Geltrú, de les 18 assignatures del batxiller, va obtenir 17 excel·lents i un notable. Després, va ser el número 1 de la promoció d’enginyers a Madrid amb la nota més alta obtinguda mai abans: un 9,41 de fi de carrera. Amb aquell expedient acadèmic, Cristòfor va accedir l’any 1907 a la plaça desitjada de director de l’estació enològica de Vilafranca del Penedès, on va posar en pràctica els seus alts coneixements i va incidir en la renovació i modernització dels processos vinícoles. D’aquesta manera, va optimitzar la producció de manera satisfactòria, va potenciar la qualitat dels vins i va multiplicar el prestigi del Penedès. L’èxit obtingut es va estendre arreu i, de part i banda, el reclamaven per a assessorar els cellers de les més importants zones vinícoles. Ell va ser l’artífex de les creacions dels cellers de Jumilla, Cariñena, Almendralejo i, com veurem, el de Felanitx. Malgrat aquesta activitat que podríem dir “exterior”, va mantenir un compromís polític, fins al punt de fer costat a les candidatures catalanistes. Aquesta estreta interrelació amb el catalanisme era general del sector i, més concretament, dels enginyers agrícoles (1).

En l’entretant, Arnest acabava el batxiller al mateix col·legi que havia anat el germà gran i, tot i no igualar els nivells de Cristòfor, també amb bones notes i com a alumne destacat. A La Vanguardia de dia 14 de març de 1900, es publica la crònica d’una vetllada poètico-literària celebrada en el Col·legi dels Escolapis de Vilanova i la Geltrú: “Las poesías que recitaron fueron muy celebradas, sobresaliendo la titulada «El sufrimiento de una madre», así como otra titulada «La Veu de Catalunya» que fue recibida en medio de grandes aplausos y que recitó muy bien el joven don Ernesto Mestre”. Acabat el batxiller, de nou rere les passes del germà gran, iniciaria la carrera d’enginyer agrònom. En acabar-la i després de finalitzar també la prestació militar, Arnest s’incorporà l’any 1909 a l’Estació Enològica de Reus com a enginyer agregat a la Direcció de Claudi Oliveres(3). Durant la seva estada a Reus, Arnest Mestre ja començarà a practicar una de les activitats que l’acompanyaran al llarg de la vida: la de conferenciant (4). Convidat per la Societat Agrícola i el Cercle Democràtic de les Borges Blanques, instrueix els pagesos sobre les malalties i el conreu de l’olivera. En el capítol personal, es casa amb Maria Assumpció Giral, amb qui tindrà quatre filles: Maria, Adelina, Josepa i Rosa.


Felanitx terra de vins

Mentre Arnest acabava la carrera, liquidava el servei militar, començava la seva tasca professional a Reus i iniciava un nou estadi familiar, Cristòfor continuava la seva gran tasca de divulgador i promotor de la cultura del vi. El mes d’agost de 1908 va fer una conferència a Felanitx, antiga terra de bons vins. A la memòria del poble romania viva encara la tragèdia que havia representat la fil·loxera. Només vint anys abans, el prestigi i la qualitat dels vins felanitxers eren reconeguts arreu, fins i tot i sobretot a terres occitanes i franceses de famoses vinyes.

La dècada dels anys 80 del segle XIX, Felanitx exportava vi, principalment a Espanya i a França. Des de Portocolom s’embarcaven molts més litres que des de tots els altres ports de Mallorca. Va ser aquesta prosperitat econòmica, feta des de la iniciativa privada i sense suport públic, la que va aprofitar la monarquia espanyola quan, l’any 1886, la reina regent conferí el títol de Ciutat a Felanitx; la tercera després de Palma i d’Alcúdia. Però aquella eufòria va viure el drama molt aviat. L’any 1892 a Son Artigues de Porreres va arribar la fil·loxera i en dos anys s’arrabassaren les vinyes ferides de mort. L’arribada de la plaga va afectar l’economia del poble i determinà la ruïna, la desgràcia i, en més d’un cas, la mort d’algunes persones. La demografia se’n ressentí com mig segle abans, amb la timba que enterrà 414 persones. La fil·loxera seria un nou enterrossall i famílies senceres emigraren a França, Alger i llocs amb noms retocats: Ses Bones Aires, Montifideu…

Els glosadors esmolaven la ironia:

Si aquest mal persevera

dins poc temps per missa dir

hauran d’anar a cercar el vi

a qualque nació estrangera.

Havia passat una quinzena d’anys d’ençà d’aquella malifeta que havia fet recular Felanitx. Massa poc temps per haver oblidat els anys d’esplendor i de riquesa que, ara, Cristòfor Mestre rememoraria als felanitxers amb una nova i optimista proposta orientada a desafiar el futur. Aquella conferència va resultar determinant per al futur social i econòmic del poble. Amb la seva experiència, amb els precedents d’altres zones vinícoles que, amb els seus bons consells, havien esdevingut pròsperes i productives, la conferència va sacsejar l’immobilisme de Felanitx i va activar una intensa i immensa activitat. Les reunions es multiplicaren per assolir els objectius que els havia proposat el Director de l’Estació Enològica de Vilafranca del Penedès. Sempre en contacte amb Cristòfor, els felanitxers varen seguir les pautes que els indicava. La primera va ser impulsar la creació, l’any 1910, de la Caixa Rural d’Estalvis i Préstecs de Felanitx, orientada a promoure l’estalvi i afavorir el crèdit a les classes populars i “al fomento de la agricultura y ganadería, adquiriendo máquina agrícolas, semillas, plantas y fertilizantes”. Al capdavant, s’hi va posar Mn. Miquel Caldentey, es capellà Sard. Ben aviat s’hi adscriviren molts dels pagesos de la contrada. Aquella iniciativa tenia l’objectiu de disposar del finançament futur necessari i va resultar cabdal.

A continuació, dia 10 d’octubre de 1910, l’Ajuntament i la Cambra Agrària s’adreçaren al Ministeri de Foment amb la proposta de poder crear una estació enològica. Amb rara diligència administrativa, dia 1 de desembre d’aquell any es va rebre l’autorització i, el febrer de 1911, es va constituir la junta rectora, amb presència de tots els partits polítics, la Cambra Agrària, el Banc de Felanitx, la Caixa Rural, alguns pagesos, comerciants i propietaris, representants de la Parròquia, membres de tots els partits polítics i s’anomena president el batle Joan Caldentey.

.

Una iniciativa ben reeixida

Hi havia una il·lusió col·lectiva mai vista. L’activitat era frenètica. Va signar el projecte Antoni Ballester, en qualitat d’enginyer agrònom provincial, però se sap que l’autoria corresponia als germans Cristòfor i Arnest. Es va procedir a convocar la subhasta de les obres i dia 8 de desembre de 1912 el nou batle, Guillem Puig, posava la primera pedra de la futura estació enològica amb un pergamí que transcrivia l’acta d’aprovació i destacava “l’esperança d’una nova era de producció vinícola que ha d’obrir-nos camins de riquesa i prosperitat”. Les obres es feren amb gran diligència i s’acabaren l’any 1913. Era imprescindible posar-hi al capdavant una persona preparada i els felanitxers s’adreçaren a qui els havia seduït i engrescat en el projecte. De fet, encara avui l’Enciclopèdia Catalana atribueix la fundació a Cristòfor. El cert és que aquest no dubtà gens en convèncer el seu germà d’assumir aquella responsabilitat. Tot i les expectatives laborals que Arnest s’havia creat a Reus, tenia la convicció que Felanitx reunia les millors condicions per a endegar un projecte ambiciós amb gran seguretat d’assolir els objectius. Dia 14 de gener de 1913, el corresponsal de Palma del diari La Vanguardia informa que “Ha sido nombrado director de la Estación Enológica de Felanitx Don Ernesto Mestre” (5).

Des de l’arribada a Mallorca, Arnest Mestre va merèixer interès i atenció. El 14 de maig de 1915, amb gran assistència de públic, va fer una conferència a Inca. El setembre d’aquell any, a El Cultivador Moderno, iniciava les seves col·laboracions amb la secció “Un consejo práctico mensual”. Comença a publicar articles a revistes especialitzades i butlletins de les cambres agràries. El 1916, editats per l’Estació Enològica de Felanitx, començaria a publicar opuscles orientats a la formació (Curso teórico-práctico de vinicultura, Curso intensivo de Enología, Las enfermedades de la vid…). En pocs anys, el prestigi d’Arnest va créixer i el va convertir en un personatge conegut i respectat per revolucionar i enriquir el poble de Felanitx.

L’impuls de la seva gestió va ser fulgurant. L’economia va millorar a les totes, es crearen molts de llocs de feina, directes i indirectes, i els termòmetres que mesuren la riquesa d’un poble s’enfilaren als nivells més alts. Comprovada la millora qualitativa dels vins, molt especialment el rosat de taula conegut popularment com a clarete, va activar les vendes i impulsà les exportacions a Espanya i, via una línia marítima creada expressament per tal funció, al port de Seta al Llenguadoc, des d’on es distribuïa a Europa. Tot plegat havia anat tan aviat que molts ho consideraven un miracle i, posats a dir a quin sant es devia, la gent, de manera unànime i col·lectiva, assenyalava la gestió intel·ligent d’Arnest Mestre a qui el poble ja coneixia com l’Enginyer.

Amb les previsions desbordades, es va fer imprescindible la creació d’una gran bodega com a centre de producció i magatzem. Així es va posar en marxa el Celler Cooperatiu que, aviat, seria conegut popularment com El Sindicat. L’any 1919 es va constituir la nova societat i, com a fundadors, signaren els senyors Bartomeu Vaquer Veny, president de la Cambra Agrícola, Miquel Caldentey Tallades, president de la Caixa Rural de Felanitx i, naturalment, l’Enginyer. La bodega cooperativa, a la sortida del poble cap a Campos, als peus de la Mola, va ser dissenyada conjuntament per Arnest Mestre, que va marcar i definir els espais interiors, i el jove arquitecte Guillem Forteza, deixeble i admirador d’Antoni Gaudí, que va dotar les edificacions d’una singular imatge modernista (6). Les obres s’iniciaren l’any 1920. Tothom estava admirat del canvi de rumb del poble.

Dia 22 de maig de 1920, l’Ajuntament de Felanitx declarava Arnest Mestre fill adoptiu de la ciutat. L’any 1922, una vegada enllestides les obres del Sindicat, amb el nom de Via Arnesto Mestre, se li dedicava un carrer important (7). El 3 de setembre d’aquell any, per acord de la Junta, a la sala de les tines, com a homenatge i agraïment, es destapava una placa de bronze dedicada a “Arnest Mestre, ànima i propulsor del celler cooperatiu” (8). Si tenim en compte que Arnest havia arribat al poble l’any 1913, ens trobarem amb un cas únic, tant a la història del poble com de la de Mallorca, d’una ascensió social amb tant d’impacte en menys d’una dècada.

.

Una aureola de popularitat

A partir del reconeixement públic com fill adoptiu i de la dedicatòria del carrer, l’Enginyer era cada vegada més reclamat com a assessor arreu de Mallorca per ajuntaments o particulars i desenvolupava una frenètica activitat en molts de camps. El prestigi d’Arnest s’expandeix arreu i es veu obligat a una intensa vida social: conferències, convencions, jornades, banquets, homenatges… Les notícies de premsa recullen nombroses activitats. Escriu a diverses revistes especialitzades i participa, com a ponent, a moltes de convencions i congressos. L’any 1925, Arnest Mestre tradueix al castellà el Tratado de Enología de l’italià Antonio Francesco Sannino, professor de les universitats de Peruggia i Torino, amb el qual mantindrà correspondència amb intercanvi de coneixements. D’ençà d’aquella relació professional, tot i la mort sobtada de l’autor l’any 1927, Arnest Mestre farà nombroses visites a Itàlia, on establirà importants llaços personals afectius. El llibre, de gairebé mil pàgines i ben il·lustrat, va esdevenir un manual de culte i un referent indispensable en el món dels vinicultors, i fou objecte de diverses edicions posteriors. (9)

La presència de l’Enginyer a la premsa local i, de forma habitual, a La Vanguàrdia de Barcelona, és constant. El setembre de 1921, a Logroño, se celebra la segona Asamblea Nacional de Viticultores. Entre els ponents, apareixen Claudi Oliveras i Cristòfor Mestre per Catalunya i Arnest Mestre per Balears. El 12 d’abril de 1922 es nomenat director de la Granja Agrícola. El maig del 1923 el Congrés de la Federació Agrícola Catalanobalear es va fer a Sóller, i s’inicià amb un discurs d’Arnest Mestre. Dia 16 de març de 1925 la societat Fomento de Civismo, destapà un retrat seu i se li va retre homenatge (10). El 15 d’abril de 1926 se li va concedir la “Encomienda de número al Mérito Agrícola” i, per brufar aquella distinció, dia 27 d’aquell mes se li va fer un sopar d’homenatge a Palma que tindria continuació a Felanitx, dia 6 de setembre de 1927, arran d’haver rebut la insígnia de “Comendador del Mérito Agrícola”.

L’any 1927 va participar directament en la fundació i edificació d’un celler cooperatiu a Manacor. Impulsor i defensor abrandat de les organitzacions agràries, també va estimular la creació de les cooperatives agrícoles de Muro i de Sa Pobla, la Tafona Cooperativa de Sóller o les noves instal·lacions de les Bodegues Ferrer de Binissalem. L’any 1928, amb motiu d’aparèixer la publicació Mallorca Agrícola se li dedicà la portada (11). El seu nom ultrapassà l’àmbit de Mallorca i, en el camp agrari, era prou reconegut a bona part d’Europa. El mes d’octubre de 1929, quan es va celebrar a Barcelona el II Congrés Internacional de la Vinya i del Vi, Arnest Mestre va fer la lliçó inaugural, amb la conferència “Lluita contra el frau i l’adulteració dels vins”.

Dia 11 de gener de 1931 va ser promogut a l’escalafó i nomenat inspector general del cos d’enginyers agrícoles. El maig de 1932, amb motiu de la diada anual, Arnest Mestre fa un discurs a la Cambra Oficial Agrària. El 28 de gener de 1933 fa una celebrada conferència en el Casal Català de Palma. L’any 1934 és designat president del Instituto Nacional del Vino de Baleares(12).

.

El compromís cívic

La seva tasca professional, anava completada i complementada per una actitud d’implicació social i cultural. Al costat dels seus amics Andreu Crespí, Pere Oliver i Domenge, Pere Reus o Miquel Massutí, en condició de membre de l’Associació per la Cultura de Mallorca, figura entre els organitzadors dels Jocs Florals que es faran a Felanitx. També col·labora i participa en un cicle de conferències. El juliol de 1923, a Capdepera, comparteix taula amb el seu amic i company ideològic Emili Darder. El qui serà batle de Palma, parla sobre malalties i l’Enginyer d’adobs. Aquest cicle de conferències es farà durant els estius i durarà anys. Ho certifica que l’Associació per la Cultura de Mallorca, l’any 1928 organitza unes jornades similars a La Protectora de Felanitx, amb un cicle de conferències: Emili Darder (Les malalties infeccioses), Andreu Crespí (Les Estacions Prehistòriques de Felanitx), Arnest Mestre (La llimonera i altres cítrics), Mateu Oliver Capó (L’ideal en l’art) i Pere Oliver i Domenge (La Germania). També, des de l’Associació, s’organitzaven activitats educatives i Francesc de Sales Aguiló o Maria Mayol, entre d’altres, anaven als pobles a impartir cursets bàsics de català.

Qui vulgui decantar del vessant científic la ideologia catalanista, republicana i d’esquerres d’Arnest Mestre comet, més que un error majúscul, una autèntica violació a la seva personalitat, perquè en aquesta ideologia rau precisament un dels principals factors d’èxit: el compromís social implícit a les cooperatives i, en igual mesura, el component de solidaritat que exigeix el món agrari.

En el número 6 de la revista La Nostra Terra del mes de juny de 1928, amb la signatura A. Mestre, publicà “Impressions d’un viatge a Sicília”. És un escrit breu de només dues planes, però que reflecteix la simbiosi entre la ideologia i el coneixement científic. L’article descriu el viatge que va fer el mes de febrer d’aquell any. Com a investigador, fa un retrat des del punt de vista agrícola, amb esment a l’orografia i a la climatologia del territori, però tanmateix delata aquell axioma tan conegut que assegura que “la ciència no és neutral”. Ell, almenys, no s’amagava de mostrar cara i deixar constància del seu pensament. En una pinzellada sobre la geografia humana dels llogarets de la gran illa mediterrània, diu que “traspuen misèria” i adverteix que, tot i que “la gent és poc xerradora”, també “és noble i hospitalària”. Afirma que quan parlen sicilià són mals d’entendre, però arrodoneix: “l’italià sols el parlen per compromís, quan s’hi veuen obligats”. No cal dir que, tot l’article, com qui no fa res, estableix una comparança permanent amb Mallorca. Gairebé al final, aporta un quadre estadístic sobre el repartiment de les terres a Sicília que conclou: “787 individus estan en possessió de quasi una tercera part de la superfície total d’una illa de més de tres milions i mig d’habitants. Afortunadament aquest estat de coses es va modificant, i això millora la qüestió social agrària”.

Com es veu, en un breu article i amb només dues referències, mostra amb tanta de subtilesa com claredat dos dels seus compromisos ètics: la defensa de l’ús habitual de la llengua del país contra la imposició sobrevinguda, d’una banda, i la justícia social, de l’altra. Dues qüestions, la defensa del català i el millor repartiment de la riquesa, sobre les quals Arnest Mestre tornarà a incidir-hi tres anys després, en participar a la redacció de l’Avantprojecte d’Estatut d’Autonomia.

.

El Manifest de Palma

Dia 29 de maig de 1929, Arnest Mestre, juntament amb Josep Casesnoves, Gabriel Carbonell, Sebastià Simó, Antoni Ferragut, Guillem Forteza, Antoni Ques i Jaume Lluís Pou, redacta un llarg manifest que serà lliurat en mà, en forma d’instància, al batle de Palma. De manera extractada diu: “En condició de representants de Palma a la Comissió Executiva del Comitè de l’Exposició de Barcelona, hem recollit oferiments i suports dels directius de l’esmentat òrgan per dur a terme a Palma activitats que permetin aprofitar l’esdeveniment. Volem fer constar que construir, renovar i millorar són, a més d’una aspiració legítima, l’encàrrec que els homes aportam a la vida. En concret, proposam la convocatòria d’un Congrés Internacional de Turisme i un Certamen d’Art i d’Història de les Nacions Mediterrànies. Mallorca reclama aquests projectes a favor del progrés, creixement i desenvolupament de Palma, perquè la ciutat, com a capital de l’illa que a la Mediterrània té més renom pel seu passat històric i el seu present ple de vida en expansió, ha de posar-se al davant d’aquests dos grans projectes. No fer-ho seria faltar al deure dels pobles moderns de superar-se i aixecar referències. En aquest desig no pot faltar l’empenta i el compromís de l’Ajuntament, sense el qual tots els suports que ens ofereix Barcelona minvaria la nostra responsabilitat moral. Per això, abans de concretar el pla, hem acudit a V. E. amb la sol·licitud que convoqui el ple d’aquest consistori i exposi la proposta d’aquest comitè, en la seguretat que s’adoptaran acords beneficiosos per a la ciutat i que l’Ajuntament assumeixi la construcció d’un edifici que abelleixi Palma dedicat a ser un Palau d’Exposicions d’Art i Història de les Nacions Mediterrànies. No existeix actualment falta de capacitat econòmica de l’Ajuntament. Al contrari, tenim uns grans recursos i només cal voluntat. Sense aquesta, passaran els anys i veurem amb dolor com els imposts dels mallorquins serveixen per transformar altres poblacions (Madrid, Barcelona, València, Màlaga, Cartagena…) que estan drenant els nostres capitals. Palma viu un moment decisiu en el seu desenvolupament. En la nostra exposició ens guia l’estima per la nostra ciutat i la confiança de caminar al compàs del progrés humà. Nosaltres, acostumats a la lluita, continuarem fent feina amb optimisme, segurs del triomf i amb la convicció del brillant futur de la nostra ciutat.” La proposta concreta de les infraestructures no amaga la crítica i la crida contra l’espoliació fiscal.

.

Redactor i firmant de l’Avantprojecte d’Estatut

No havia passat ni un mes, d’ençà de la proclamació de la República, quan dia 20 de maig de 1931, es procedeix a elaborar un projecte d’estatut per lliurar al President de la Diputació. Els redactors varen ser Francesc de Sales Aguiló, Emili Darder, Miquel Font i Gorostiza, Guillem Forteza, Joan Pons i Marquès i Elvir Sans, per l’Associació per la Cultura de Mallorca, Josep Casasnoves i Obrador i Guillem Roca Waring, per la Cambra d’Indústria, Comerç i Navegació i Arnest Mestre, per la Cambra Oficial Agrícola.

Les inquietuds d’Arnest Mestre, ja reflectides en l’article dedicat a Sicília o en el manifest de Palma, quant a la defensa de la llengua i la justícia social,amb manifest rebuig a l’espoliació fiscal, es veuran reflectides en dos aspectes claus. L’article 2 estableix que les llengües oficials són la materna i l’espanyola. A continuació aclareix que “el coneixement de la primera serà absolutament necessari als funcionaris, de qualsevol ordre i categoria, que prestin servei en el territori de la regió”. L’article 26, a la redacció original, establia que “La contribució del territori de la regió a l’Estat federal serà regulada per un concert econòmic semblant a l’actualment vigent per les províncies Bascongades i Navarra”. Després del debat que se celebrà en el Teatre Principal de Palma, aquest article es va modificar a la baixa i s’aprovà així: “La contribució del territori de les Illes a la República Espanyola serà regulada a cada una d’elles, pel règim econòmic que s’acordi entre elles i l’Estat.”

.

La implicació política

El compromís social i l’adscripció cultural d’Arnest Mestre, en companyia del seu cercle d’amics, el situen al costat d’Acció Republicana de Mallorca (13). Dia 11 de setembre de 1932, fa part de l’expedició mallorquina que viatja en el vaixell Ciutat de Barcelona, del qual penja una gran banderola amb el text: “Acció Republicana de Mallorca abraça Catalunya en recordar la llibertat”. A l’arribada al port de Barcelona, sonen les xeremies i, en manifestació, van a retre homenatge en el monument de Rafel Casanova. En representació dels mallorquins, Francesc de Sales Aguiló reclama l’ajut de Catalunya per tal d’aconseguir l’estatut d’autonomia i fa un clam per la retirada de l’article 13 de la Constitució que impedeix la lliure federació dels territoris catalans.

.

La guerra, la por i el silenci

El gener de 1935 torna a ser ascendit, per escalafó, a enginyer en cap de primera classe. El mateix any s’inaugura a Felanitx el nou escorxador que ell ha projectat. A nivell d’estat, es viu el bienni negre de les dretes, però aviat caurà i el febrer de 1936 hi haurà eleccions. Circulen rumors que, si guanyen les esquerres, ocuparà un alt càrrec a Madrid. També es diu del seu germà i, tot i que ni un ni l’altre en volen saber res, arriben noves que el seu nom figura com a possible Ministre d’Agricultura. El Front Popular guanya, just just, però en menys de mig any, els qui no saben respectar els resultats democràtics aixecaran les armes contra les urnes.

La repressió caurà damunt dels amics més propers d’Esquerra Republicana.Francesc de Sales Aguiló, Bernat Jofre o Pere Oliver i Domenge, patiran l’exili. D’altres no tindran tanta de sort: Pere Reus, Antoni Ques, Joan Mas i Emili Darder seran assassinats. El futur d’Arnest Mestre és incert i penja d’un fil. Seria molt gros que un fill adoptiu de Felanitx, un home a qui han dedicat un carrer en vida, una persona admirada i estimada, pateixi la persecució i l’escarni, però els feixistes no respecten ningú. Ell sap que potencialment és una víctima i no es resigna a esperar l’assalt d’un escamot assassí. Sap que arribaran de nit, emboscats en la covardia que contamina Mallorca. Per això, durant la guerra i, fins i tot, durant un parell d’anys després, dormirà amb una pistola al costat del llit. No ha fet mal a ningú mai, però té ben clar que la seva vida no els ha de sortir de franc. Els qui el vulguin prendre, no en sortiran indemnes. A la cambra del pis on viu, també té una anella a la paret i una corda per despenjar-se si sent remor de visites no desitjades.

Els anys més negres passaven lentament. Com altres tècnics i professionals qualificats d’esquerres, no serà molestat. Va veure com altres persones menys significades que ell patien la brutalitat de la repressió i, en més d’un cas, eren assassinades. Tot i salvar la vida, s’endinsà en un exili interior i s’embolicà en la més discreta vida. Retalla al màxim l’activitat pública. Gairebé es limita a cobrir l’expedient laboral, com a cap del Servei Agronòmic de Balears que exercirà fins a la jubilació oficial l’any 1948. Aquella intensa activitat esdevé màxima discreció. Els articles, les conferències, les ponències… tot s’acaba o es redueix als compromisos ineludibles. Les seves il·lusions pertanyen al passat. No hi ha somnis; hi ha malsons. La dictadura franquista és adversa al seu humanisme, perquè és l’antítesi del seu republicanisme i del seu compromís social. Comença una travessia del desert i té plena consciència que ell ja no arribarà a cap oasi. La seva esposa, diabètica, mor de la malaltia. Ell romandrà a la casa de la Rambla, amb una filla i la família, a Palma. Els darrers anys, encara aboca bonhomia i optimisme en els seus néts, gràcies a la riquesa interior que atresora i que no li va poder robar la guerra.

.

Un llumeneret blau just abans de morir

Quan la vida ja arriba a les darreries, amb motiu del 50è aniversari de la inauguració de l’Estació Enològica, dia 17 de juny de 1963 l’Ajuntament de Felanitx acorda concedir la medalla d’or de la ciutat a les tres persones que més rellevància varen tenir en l’impuls transformador de la indústria vinícola: Miquel Caldentey Tallades (1869-1936), Bartomeu Vaquer Veny (1875-1954) i Arnest Mestre Artigas. Als dos primers la distinció els arriba a misses dites. Arnest serà l’únic testimoni del reconeixement (14). La medalla li serà lliurada,  en un acte solemne, dins del marc de les festes de Sant Agustí, la darreria d’agost de 1963. Li farà l’elogi Jaume d’Albocàsser i ell correspondrà, agraït, en un breu discurs d’estima felanitxera. Serà com un estel enmig de la tenebra, però un bàlsam per a tantes de ferides de qui tenia plena consciència de pertànyer al bàndol dels vençuts.

Arnest Mestre havia estat director de l’Estació Enològica entre el 1913 i el 1932 i, formalment, només va dirigir la Bodega Cooperativa de Felanitx entre els anys 1919 i 1922, és a dir, entre que s’aprovà el projecte fins que s’inaugurà el celler. Tot i això, malgrat les altres feines que assumia, fins pràcticament a la seva mort, sempre hi va tenir un ull posat i, molt sovint, les dues mans. Des de Palma, amb els vuitanta anys fets, encara anava a Felanitx amb l’autocar de línia, per supervisar les bodegues. Els treballadors, quan el veien venir, feien sonar una sirena com a signe de salutació i benvinguda (i, possiblement, d’avís entre ells). No s’estava de donar instruccions i, sobretot, d’insistir en encalentir els cubs per “matar microbis” (15).

Tot i endevinar el declivi, no va haver de veure el lamentable final de la seva obra (16). Arnest Mestre va morir a la Rambla de Palma, on vivia, dia 29 de gener de 1968. Els diaris se’n feren ressò. En el BalearesJoan Jaume Miralles, pèrit agrícola i autor del llibre Contes, costums i escenes de la nostra pagesia, li dedica tota una plana In Memoriam que conclou amb un retrat de l’essència del compromís social de l’Enginyer: “Lo que Ud. hizo en beneficio del bien común en un mundo hambriento, representa el mayor de los méritos que pueden adornar a una persona.” 

Dia 3 de febrer, la notícia luctuosa ocupava la portada del setmanari Felanitx i, en el següent exemplar, abundaren els articles de reconeixement (17). Francisco Picó, recordava agraït quan va anar a demanar a l’Enginyer classes de Química i, com a resultat, els 10 anys que va fer feina a les seves ordres. Bartomeu Mestre i Mestre, un dels seus gendres, en nom de la família agraïa les mostres de solidaritat per afirmar que el dolor compartit és sempre molt menor. La Junta Rectora de la Bodega Cooperativa de Felanitx feia un gran elogi del seu impulsor. Volia deixar constància d’un fet poc conegut: “Arnest Mestre va dur l’amor al Sindicat fins a l’extrem de renunciar a tota casta d’honoraris”. Tant el projecte original, com la direcció de les obres, com l’ampliació de la nova bodega que es va fer 46 anys després (que, de nou, projectà i dirigí) va ser de franc. A la contracoberta, Miquel Pons fa una entrevista a Antoni Mesquida, Perdigó, que destaca: “L’Enginyer era amic de tots sense distinció de classes. Això és dir molt en aquell temps de tanta política”.

Al mateix exemplar, també apareixen dos escrits de fora poble. Un, de la Cooperativa Agrícola Poblera, recorda que va ser impulsada, creada i dirigida per Arnest Mestre, el qual també va dissenyar la construcció del local i del magatzem. L’altre, de Sóller, signat per M. Arbona, recorda l’impuls d’Arnest Mestre en la creació de la Tafona Cooperativa del seu poble. No obstant, el més sentit de tots els elogis és el llarg article que emplena la portada i una pàgina interior de Jaume Oliver, d’Albocàsser. Amb el seu particular domini de la prosa poètica costumista inicia l’elogi: “Com un arbre vell que s’esbranca, perquè no pot aguantar l’esplet dels seus fruits assaonats…”. L’article posa l’èmfasi sobre el compromís social d’Arnest: “els seus afanys a la causa del bé comú (…) per destriar les talles humanes i la vera significació social de la seva obra (…) “l’homo en funció del bé i dels interessos de la comunitat.” Una descripció justa d’un humanista feta per un altre humanista.

 

TRES APUNTS COMPLEMENTARIS

.
1.- Arnest, un nom singular

Fins a la seva mort, l’Enginyerutilitzà i reivindicà el nom d’Arnest, en català, i Arnesto en castellà. Així s’anuncien les seves conferències, així signa els articles i així apareix als documents oficials. Ell defensava que era la grafia correcta. Des de l’arribada a Felanitx, el 1913, fins a la irrupció violenta del franquisme, arran de la guerra incivil, Arnest serà el seu nom. Amb aquest nom signà les ponències, els llibres i l’Avantprojecte d’Estatut d’Autonomia. Aquest és el nom que figura a tota la documentació oficial i, com a prova irrefutable i definitiva, amb aquest nom s’estén avui el certificat de defunció. Com a membre actiu de l’Associació per la Cultura de Mallorca, era defensor de les normes i, per tant, cal descartar en ell un acte d’esnobisme o una boutade. En certa manera, establia un paral·lelisme amb la singularitat que, tot i provenir d’una argumentació molt diferent, també vindicava el seu germà gran que signava Cristòfor, una denominació absolutament correcta, fins i tot la més genuïna, però en ús regressiu front a Cristòfol (18).

.

2. Les Arts

La concepció d’una “cultura completa”, sense distinció entre les Lletres i les ciències, era abanderada per Arnest Mestre. Com a anècdota de les seves afeccions artístiques, el mes de desembre de 1932, s’inaugura a Barcelona l’exposició “Científics pintors”, on es presenta un quadre seu. Al final de la seva vida, ja jubilat, es va matricular per fer escultura a l’Escola d’Arts i Oficis de Palma, on el felanitxer Jaume Mir tenia la càtedra de modelatge (19). Però en el vessant artístic, on va destacar va ser en l’arquitectura. La seva mà, com s’ha dit, és present en el disseny dels cellers de Felanitx, Manacor, Binissalem i Sa Pobla, però hi ha moltes més petjades que ho certifiquen. L’any 1916, just tres anys després d’arribar al poble, va fer una primera intervenció arquitectònica a la fàbrica de gas i electricitat, sobre la qual, anys després i a petició de Pere Oliver i Domenge, preocupat per la salubritat i la higiene, va dissenyar l’adaptació de l’edifici com a nou escorxador (20). Ho va fer de franc i encarregà les obres que va dirigir personalment a la Cooperativa de Treballadors. També va aixecar cases particulars. A Felanitx, dins dels paràmetres de l’estil racionalista, va dissenyar i dirigir la casa de dos gendres: la del dentista Baltasar Bordoy i la del psiquiatre Bartomeu Mestre al carrer del Sol, on s’allotjà durant anys el Centre d’Art i Cultura, dissortadament esbaldregada com a fruit de l’especulació urbanística (21).

.

3. Paral·lelismes amb Cristòfor

Hi ha molts d’elements de coincidència, professionals i ideològics, que mostren els paral·lelismes d’Arnest i Cristòfor (22). Aquest, fins i tot en els anys difícils, va deixar constància del compromís amb Catalunya. Per exemple, quan el varen designar Inspector Nacional, va rebutjar l’oferiment amb excuses que, en el fons, delataven el seu interès de no abandonar el país. En canvi, proposà com a alternativa tenir cura de delegat la regió agronòmica catalano-balear que va ser acceptada.

Durant molts d’anys, va fer conferències i participà a convencions a Alemanya, Anglaterra, Argentina, Bèlgica, França, Itàlia i Suïssa. L’any 1937, ja iniciada la guerra, va encapçalar la delegació espanyola del legítim govern de la República al Congrés Internacional del Vi a París. Abans de dos anys, aquesta participació el faria objecte de represàlies. Segons la llei dictada el febrer de 1939 de depuració de funcionaris públics, el maig de 1939, just un mes després de donar per finalitzada la guerra (tot i que els crims franquistes perduraren durant dècades), va ser jutjat pel Tribunal Militar (el seu cas arribà fins al Suprem) i va ser depurat, sancionat (amb rebaixa de l’escalafó) i multat amb 15.000 pessetes com a desafecte. Malgrat tot, com també va succeir en el cas d’Arnest, va rebre recompenses oficials. Franco li va posar la medalla de membre d’honor del Instituto de Investigaciones Científicas i, l’any 1950, el ministre espanyol d’agricultura li va posar la Medalla del Mérito Agrícola, una condecoració que feia anys que li havia concedit França i que tenia el seu germà Arnest.

Una altra coincidència entre els dos germans, que defineix uns caràcters feners i emprenedors, és la seva pertinaç oposició a jubilar-se i de fer feina fins al darrer alè, com feren ambdós. Cristòfor considerava que els sèniors que gaudissin de bones condicions físiques i psíquiques tenien el deure de transmetre coneixement com a contribució social. L’edat de jubilació no havia de ser obligatòria.

Un altre punt de similitud entre els germans és la preocupació per l’estudi i la permanent innovació, amb l’objectiu d’estar sempre a l’avantguarda del progrés. Cristòfol, a punt de fer els 90 anys, a la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona va fer la conferència “Estudi de l’alimentació futura mitjançant les algues”. Exposava el desequilibri actual entre l’increment de la població mundial i, tot i els progressos de l’agricultura, l’augment molt menor dels aliments que abocarà més fam. Apel·lava al cultiu de les algues verdes, de màxima riquesa en proteïnes i vitamines, per complementar l’alimentació bàsica. Explicava que aquestes algues tenen una gran capacitat de multiplicar-se i que, gràcies a la clorofil·la amb la fotosíntesi, aprofiten el gas carbònic de l’atmosfera i les radiacions solars abundants a la nostra costa mediterrània. Relatava una experiència pilot feta a la Vineria de Vilafranca del Penedès, on es varen cultivar algues alimentàries propiciades per l’abundant gas carbònic de les fermentacions vinícoles. Defensava que, quan aquest progrés ecològic s’hagi generalitzat, s’obriran horitzons esperançadors per acabar amb la fam del món, perquè la producció d’algues verdes alimentàries serà pràctic i econòmic, però sobretot una gran acció humanitària.

Transcorregut gairebé mig segle, d’ençà d’aquella conferència, no s’ha avançat d’acord amb la premonició esperançadora que Cristòfol Mestre Artigas va exposar dia 19 de gener de l’any 1968. Només deu dies després, moria a Palma el seu germà Arnest. Ell ho faria l’any següent, dia 30 d’abril de 1969. Just dues setmanes abans, havia participat a Saragossa a la Conferencia Internacional de Mecanización Agrícola. Li dedicaren un carrer a Sant Pere de Ribes i, l’any 1983, posaren el seu nom a l’escola pública de Vilafranca. En inaugurar-la, editaren un opuscle que afirmava: “Quan algú escrigui la història de Vilafranca, la personalitat de Cristòfor Mestre i la seva obra feta des de l’Estació Enològica ocuparà un lloc destacat”. Exactament la mateixa frase que podria aplicar-se a Felanitx i a Arnest Mestre… si no fos per l’estultícia d’uns governants abjectes que perseveren en regar-nos la memòria de sal.

.

NOTES

(1) Vg. arxiu Can Geló, casa pairal on va néixer Arnest

Can Geló

(2) Resulta emblemàtic el cas de Manuel Raventós, el qual, l’any 1908, va ser diputat a Corts per Solidaritat Catalana i va presentar projectes de llei en defensa dels interessos agraris com la llei d’alcohols o la de plagues del camp. Cristòfor Mestre va publicar un opuscle biogràfic d’elogi dedicat al seu amic Raventós. A Mallorca també va existir aquesta vinculació entre el catalanisme i els enginyers agrícoles (Eugeni Aguiló, Bartomeu Forteza, Miquel Forteza, Arnest Mestre, Joan Salom…). En vaig parlar arran de l’estudi sobre la revista La Nostra Terra i la signatura de la Resposta als Catalans de juny de 1936.

(3) Vg. arxiu Milícia

Milícia

Milícia

(4) Fins a la guerra incivil, no tindria mai un no per a ningú, que era convocat a fer conferències. Arreu de Mallorca, en va fer a rompre. De la mateixa manera, tampoc deia que no mai quan li proposaven impartir cursets de formació a ajuntaments, casinos i agrupacions agràries. La majoria anaven destinats a pagesos i obrers i, en més d’un cas, en horaris vespertins per adaptar-se a les feines de foravila i afavorir l’assistència. Tot i que els quaderns, elaborats per ell mateix i editats per l’Estació Enològica de Felanitx, eren en castellà, les classes es feien exclusivament en català. També en aquesta funció s’assemblava a Cristòfor, el qual a una Memòria Anual de Vilafranca indica que “mai s’ha negat a fer una conferència, perquè les considera un deure cultural”.

Cursos de 1955

Cursos de 1955

(5) Vg. arxius adjunts Dues Postals i L’Estació Enològica.

Dues postals

Dues postals

Estació enològica

Estació enològica

(6) Vaig publicar un article que reflecteix la bona relació de Guillem Forteza i Antoni Gaudí: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/201859

(7) Dissortadament, quan es varen normalitzar en català els noms dels carrers de la Vila, el carrer que va de la plaça de les Palmeres fins al carrer de Guillem Timoner es va transformar en el passeig Ernest Mestre, alterant el nom legítim i profanant la voluntat del protagonista.

(8) Vg. arxiu adjunt Placa

Placa (retirada del lloc original i retinguda per un particular)

Placa (retirada del lloc original i retinguda per un particular)

(9) Vg. arxius adjunts Sannino, Portada 1925 i Edició 1954

Sanino

Sannino

Amagada Memòria (amb a d'Arnest i m de Mestre)

Amagada Memòria (amb a d'Arnest i m de Mestre)

(10) No he aclarit que s’ha pogut fer d’aquell retrat. La societat Fomento de Civismo aquells anys tenia com a secretari Joan Estelrich. En el seu si, es va constituir la Juventud Cívica que, l’any 1915, va acordar “confeccionar retratos de aquellas autoridades que por su gestión en el desempeño de su cargo se hallan (sic) hecho a ello acreedores”. La societat publicava La Vanguardia Balear que, anys després i progressivament, adoptà un caràcter ultraconservador contrari als moviments obrers i autonomistes. Dirigida per Jeroni Massanet, hi col·laboraren Andreu Barceló, Joan Estelrich i Francesc de B. Moll. En la darrera època, fins al 1938, optà per l’adhesió i exaltació de l’aixecament feixista-militar. Damià Ferrà-Ponç atribueix a Jeroni Massanet el paper d’un protofeixista.

(11) Vg. arxiu adjunt Mallorca Agrícola

Amagada Memòria (amb a d'Arnest i m de Mestre)

(12)vg. arxiu Carnet, amb la signatura amb a d’Arnest

Amagada Memòria (amb a d'Arnest i m de Mestre)

(13) Acció Republicana de Mallorca va ser un partit polític d’esquerres i republicà fundat l’any 1932. Tot i el component catalanista, estava vinculat al partit que, a nivell d’estat espanyol, presidia Azaña. L’any 1934 es fusionà amb el Partit Republicà Radical Socialista i, conjuntament, procediren a crear Esquerra Republicana Balear.

(14) Vg. arxiu 1963 (famílies de ca l’Enginyer i de can Balutxo) 

1963

1963

(15) Informació facilitada per Joan Adrover, Tascó, treballador del Sindicat. Per aprofitar millor el temps fins al darrer minut, es deixava acompanyar en moto a l’aturada dels autocars.

(16) Vg. arxiu Decadència. La composició fotogràfica de Llàtzer Méndez canta santa clara. A partir d’una imatge de 1959, possiblement de Francesc Bonnín, el Mut Maceta, certifica que no sempre la vida és en color i la mort en blanc i negre. Mentre la imatge antiga descriu activitat, l’acolorida reflecteix desolació. La iniciativa emprenedora d’Arnest Mestre versus la mala gestió dels darrers anys. (font: http://elmutmaceta.blogspot.com.es/). Una sospitosa administració econòmica amb nom i llinatges, primer, i una moció de censura amb trànsfugues, tan escandalosa com inoportuna, contra el batle socialista Miquel Riera que pretenia acudir a la subhasta del Sindicat, va deixar perdre la possible recuperació municipal de l’espai. Sortosament, la iniciativa de Bartomeu Obrador, Xamarrí, va propiciar que el maig de 2001 l’espai fos declarat Bé d’Interès Cultural i, si més no, s’evità l’enderrocament.

Amagada Memòria (amb a d'Arnest i m de Mestre)

(17) Vg. arxius Esquela i In Memoriam

Amagada Memòria (amb a d'Arnest i m de Mestre)

Amagada Memòria (amb a d'Arnest i m de Mestre)

(18) He optat per respectar la voluntat del protagonista i, excepte algunes citacions de premsa transcrites on apareix el nom Ernest, he fet servir Arnest per a tot l’article, perquè he comprovat que era el seu nom legítim i, sobretot, el que defensava. En una recerca per internet, he trobat pocs indicis d’aquest nom, la majoria en portuguès. En castellà hi ha els coneguts poemes satírics A Arnesto de Jovellanos. He consultat amics filòlegs per veure si tenia qualque fonament l’aferrissada vindicació del nom amb a inicial. Entre les respostes rebudes, la més aclaridora és la del professor Joan Melià: «n’hi ha que defensen, però amb no gaire convicció, que aquest nom ve del germànic “Arin, Arn” que vol dir ‘àguila’, però sembla més probable que derivi del mot, també germànic, “Ernust”, que vol dir ‘combat’. Pot ser que en qualque document antic pugui aparèixer amb “a” i que s’hi aferràs perquè el feia més diferent del castellà». Una bona deducció. D’altra banda, com a vestigi de la singularitat que ell va reivindicar, en vida seva es va inscriure un nét seu, ara metge, amb el nom d’Arnest i, per tant, ni que fos l’únic del planeta, és un nom vigent i legal i, per això mateix, del tot respectable.

(19) Vg. arxius Crist i Escultor

Amagada Memòria (amb a d'Arnest i m de Mestre)

(20) Vg. arxiu Escorxador (font: http://costumaritradicional.wordpress.com/)

(21) Vg. arxiu CasDentista

Amagada Memòria (amb a d'Arnest i m de Mestre)

(22) Vg. arxiu Cristòfor

 Amagada Memòria (amb a d'Arnest i m de Mestre)

.

AGRAÏMENTS:

Elisabet Abeyà, Joan Adrover, Òscar Aguilera, Gabriel Bibiloni, Arnest Bordoy, Andreu Manresa, Xavier Margais, Joan Melià, Maria del Carme Mestre, Bartomeu Pou, Andreu Ramon, Maria Sureda, Antoni Vicens


.

BIBLIOGRAFIA BÀSICA

J. Binimelis Sebastian L’estació enològica de Felanitx i la reconstrucció del cultiu de la vinya a Mallorca a la primera meitat del segle XXdins Giralt Vinyes i vins (pàgs. 225-244)
Giralt, Josep. Cristòfor Mestre i Artigas (1879-1969); l’home i el científic”. Dins Actas y comunicaciones del III Coloquio de Historia Agraria. (pàgs. 207-211) Vilafranca del Penedés.
Oliver, Jaume Fet per memòria. D. Arnest Mestre Artigas Felanitx 1557 1968

Ramon Rosselló Vaquer. Els Fills Il·lustres i Medalles de la Ciutat de Felanitx (Ajuntament de Felanitx, 2012)
Pere Xamena Història de Felanitx (Mallorca, 1975)
Hemeroteques de La Vanguardia, Diario de Mallorca, Felanitx,

Revista La Nostra Terra (1928-1936)

.

ANNEX FINAL

Estafa i escarni d’Arnest Mestre

El mes de març del 2013, Quindrop Produccions em va escriure: “Som una petita productora. Estem fent un reportatge sobre l’enginyer Ernest Mestre que va crear la Cooperativa Agrària de Felanitx i ens agradaria fer-te una entrevista.” La proposta em va satisfer. Amb Llorenç Capellà, Òscar Aguilera i d’altres, adesiara comentàvem que la personalitat d’Arnest Mestre, encara ara, romania emboirada deliberadament. Vaig acceptar la convidada i, abans de l’entrevista, vaig remetre a la productora referències biogràfiques sobre Arnest Mestre, així com els noms d’alguns investigadors (en concret, vaig donar els de David Ginard, Antoni Marimon, i Jaume Binimelis) que podrien aportar informació. De part meva, com tinc per costum, vaig preparar la intervenció sobre suports documentals, orientada a definir els trets més poc coneguts del qui havia de ser el protagonista del documental, amb dades que he anat recollint amb els anys i, molt concretament, arran de l’estudi de la revista La Nostra Terra.

Dia 15 d’octubre, amb anuncis previs televisius i sota el patrocini de l’Ajuntament de Felanitx, s’estrenà la projecció a IB3. El resultat va ser decebedor. Un programa pueril, blanc, descafeïnat, d’una frivolitat extrema i d’un folklore de baix nivell, em va fer sentir estafat vilment. No va ser un reportatge sobre Arnest Mestre, ni tan sols una crònica històrica sobre “el vi del Sindicat”, com varen titular l’episodi, sinó un conte de fades alienat i alienador; un documental sense vida i sense il·lusió.

El programa va ser una estafa i la meva intervenció (em consta que també d’altres) va ser retallada, sense avís ni permís, amb tota desvergonya. La meva cosina, Carme Mestre, diu en el programa que el seu avi tenia unes “conviccions molt profundes”, però els espectadors no sabran quines eren. I és que l’estafa no només ens ha afectat als censurats, sinó als espectadors d’un canal públic patrocinat per força. Els eixos més descriptius de la figura de l’Enginyer: la dignitat i el compromís social i ètic, inclosa la seva adscripció ideològica republicana, catalanista i d’esquerres, s’havia d’aigualir, perquè això és exactament allò que fa nosa als qui ens mal governen i aboquen la figura i l’obra d’Arnest Mestre a la censura.

A misses dites, arran de la meva protesta en una carta publicada dia 18 d’octubre al setmanari Felanitx, els de la productora s’excusaren. El programa pilot va ser capgirat com un calcetí. La direcció d’IB3 els comminà a canviar l’orientació del programa. No volien investigadors, sinó un relat populista. L’objectiu no era fer un bon documental informatiu i formatiu, sinó distreure la gent i res més. Es va despullar el relat de qualsevol contingut crític i, per omplir els buits, s’hi encabiren imatges d’època que no tenien res a veure amb el tema. Tot plegat, va ser una nova oportunitat perduda per a una reparació urgent que, novament, enterrava Arnest Mestre i el condemnava a l’oblit. Més enllà, tampoc no s’havia de furgar en les causes de la decadència i la desolació del Sindicat. Talment com si s’hagués mort d’un refredat i… què ha estat?, no res!

Tinc l’esperança que aquest article, elaborat amb dades d’urgència pendents de revisió i d’ampliació, servirà com a aportació a la reparació pública d’un injust i, en més d’un cas mal intencionat, oblit. Si més no, romandrà com a escrit de protesta pels segles dels segles. Ni que sigui per reclamar l’aproximació a una [altra] amagada memòria.

 

L’ORIGEN DE LA FUNDACIÓ EMILI DARDER

 

Arran de les eleccions de maig de 1983, decebuda dels resultats i fruit d’un dolorós debat quant a l’extinció o venda del PSM, la Comissió Executiva dimití en bloc. Una improvisada Gestora assumí el govern amb dos objectius: eixugar el dèficit i convocar el Congrés.

Integrada per Biel Camps, Miquel Ferragut, Jordi Fiol, Antoni Gomila, Jaume Montcada, Rafel Oliver,  Enric Rovira, Joana Maria Sampol, Norma Tolosa i jo. la Gestora assolí els objectius. Em va tocar ressuscitar Mallorca Socialista, coordinar la campanya Salvem Es Trenc,  tenir cura d’enllestir el Congrés i fer la ponència d’organització i la política, amb la proposta de l’Ateneu Emili Darder.

 

*     *     *
Il·lustració: anagrama del VII Congrés.
*     *     *

 

L’Ateneu Cultural, germen de la Fundació Emili Darder

L’any 1983, la Caixa de les Balears va comprar el Círculo Mallorquín, amb el contingut de la pinacoteca i la biblioteca. En condició de cap de l’àrea cultural de l’Obra Social de l’entitat d’estalvi, vaig intervenir en l’operació de compra i vaig elaborar el projecte d’Ateneu Cultural que s’hi havia d’encabir. Arran de l’inventari, descobrírem que Emili Darder havia fet les funcions de bibliotecari del Círculo i, amb Carles Blanes, director de l’entitat, pensàrem donar el nom del metge i polític mallorquí a l’Ateneu o, en cas de no aconseguir el suport del Consell d’Administració, posar el seu nom a la biblioteca.

Tot se’n va anar a n’orris. Pocs mesos després d’haver rebut el vist-i-plau del Banc d’Espanya, com a entitat supervisora de les obres socials de les caixes, es va dinamitar el projecte. Per imposició política, Josep Zaforteza, que combinava la presidència de la Caixa de les Balears amb un escó al senat espanyol per UCD, el partit que governava a l’estat i les Balears, va obligar l’entitat a vendre pel mateix preu d’adquisició tant l’immoble com el contingut al Parlament (1). Vaig publicar un article a la premsa que retreia l’error, perquè amb aquella resolució es perdien dues oportunitats: l’Ateneu Cultural en curs i la recuperació de l’espai idoni per acollir el Parlament: el Palau de l’Almudaina, com a símbol històric de les nostres institucions (2).

En conversa amb Sebastià Serra, coincidírem en la doble lamentació. Ell, com a diputat, va presentar en el Consell de Mallorca una moció a favor de recobrar el domini del Palau. La iniciativa va rebre un fort atac polític (de manera intensa de part de Francisco Conrado i de Fèlix Pons) que el Diario de Mallorca accentuà en un dur editorial que vaig replicar (3). Els dos diputats del PSM (Damià Ferrà-Pons i Sebastià Serra) no varen suportar la pressió, recularen, retiraren la moció i, al Palau, només oneja una bandera. Mai més no se n’ha tornat a parlar. Això no obstant, vaig incorporar la proposta de l’Ateneu Emili Darder, a la ponència política a presentar en el Congrés del PSM

 

L’esbiaixada versió oficial

La presentació del llibre Mallorca ara a la Fira del Llibre del Born de Palma, coincidint amb la campanya de les eleccions municipals, autonòmiques i (per primera vegada) europees de 1987, va ser el primer acte de la Fundació Emili Darder. Havien passat més de tres anys d’ençà que s’aprovà constituir-la. Potser la manca de diligència i el canvi substancial de l’equip dirigent del PSM, amb el relleu de Sebastià Serra per Mateu Morro a la Secretaria General, va esvair la procedència del projecte. A partir d’aquell moment, la gènesi de la plataforma cultural es va difuminar fins a desaparèixer totalment de la història. Avui, enlloc no apareix el més mínim esment a l’impuls que propicià el naixement.

Fundació Emili Darder és una fundació cultural creada a Palma el 1987 pels professors, intel·lectuals i polítics nacionalistes Sebastià Serra Busquets, Damià Pons i Pons i Mateu Morro, en homenatge a Emili Darder Canaves. (transcrit de Viquipèdia). A la web de la Fundació no apareix cap indicació de l’origen fundacional. Segur que les persones que apareixen actualment com a integrants dels òrgans de govern d’aquesta fundació (president: Antoni Marimon, director: Pere Sampol, tresorer: Xavier Bacigalupe, secretària: Antonina Ferrà i vocals: Ferran Cano, Josep Maria Cano, Guillem López Casasnovas, Bernat Vicens, Guillem Frontera, Joan Carrero, Bartomeu Colom, Agustí Cerveró, Climent Picornell, Antoni Alorda, Damià Pons, Biel Riera, Biel Barceló, Jaume Garau, Teresa Martínez, Lucy Collyer, Antoni Bennassar, Antoni Noguera, Tomeu Martí, Nanda Ramon, Climent Garau, Joana Lluïsa Mascaró, Joan Amer, Marta Prunés, Antoni Lluís Trobat, Catalina Nicolau, Arnau Company, Francesc Matas, Àlex Moll, Joan Melià, Catalina Moner i Antoni Bonet) deuen ser defensores de la memòria històrica. Així les coses, per tal que cantin papers i mentin barbes, he trobat oportú i pertinent posar el dit en el calendari i, amb les proves documentals, atribuir la idea, la font i l’autoria allà on toca: l’aprovació unànime de la proposta en el marc del VIIè Congrés del PSM de març de 1984. He cregut de justícia reparadora deixar-ne constància escrita. Algú pot considerar que és un detall sense importància, però fer les coses bé costa poc i sóc dels qui creu que perdre els orígens fa perdre identitat.

La proposta fundacional

NECESSITAT D’UNA PLATAFORMA CULTURAL I SOCIAL (*)

L’esquerra nacionalista, entre d’altres funcions, té la de formar i informar per tal d’aconseguir una vertadera conscienciació col·lectiva (sense nacionalistes no hi ha Nació). De portes endins, la formació interna ha de millorar el coneixement de les persones afiliades. De cara a l’exterior, la informació no ha de ser només un ham per captar militància, sinó que ha de voler obrir debats que preocupin als diversos sectors socials sobre temes d’interès (economia, turisme, educació, desenvolupament, atenció social, urbanisme, igualtat, joventut, marginació, transport, treball, belles arts…). No és casual que Alianza Popular hagi creat un Centro de Estudios Antonio Maura, un dels mallorquins que és distingí pel seu antinacionalisme, com a rèplica al Centre d’Estudis Gabriel Alomar, dependent del Centro Pablo Iglesias. Segurament Maura estaria satisfet de donar nom al club de reunió de la dreta, però no pensam el mateix de Gabriel Alomar, socialista i catalanista, que ha vist recentment el seu nom deslligat de la Cultura Catalana i immers en la Hispanoamericana per escoltar les proclames i les queixes d’una altra Cultura, una altra expressió i una altra opressió que podria fer pensar als mallorquins que aquí només existeix la llengua espanyola i que aquí no hi ha oprobi.

Gabriel Alomar, possiblement, hauria preferit que a Amèrica s’informàs d’un fet que s’ignora: que aquí, a la mediterrània occidental, hi ha una llengua, el català, que pateix el boicot i el bloqueig; que aquí, a la mediterrània occidental, hi ha un conjunt de països que formen una nació a la qual no es reconeix el dret a l’autodeterminació; que, igual que a Amèrica, també es pateixen servilismes colonials sota dominis imperialistes bèl·lics. A Gabriel Alomar, segurament, li hauria agradat que Ernesto Cardenal, Rafael Alberti i qualsevol dels qui han vingut a aquesta illa aquests dies a parlar a unes jornades sota el seu nom, haguessin rebut informació de qui era, precisament, Gabriel Alomar. Això, naturalment, en el cas hipotètic que els organitzadors ho haguessin sabut explicar (4). Justament per poder-ho explicar, recordant que Víctor Alomar, un dels fills de Gabriel, col·laborà amb el PSM i en fou candidat, ens cal crear un centre de debats polítics i socials. No per a potenciar el coneixement de la febre colonitzadora espanyola a Amèrica, perquè aquí són altres les actuacions que ens cal prioritzar. El nom de Gabriel Alomar mereixia millor tractament i una adequació a la fidelitat històrica del seu pensament i la seva obra.

L’esquerra nacionalista que propugnam també té la funció d’eixamplar el ventall d’atenció ciutadana per tal de connectar amb les vertaderes necessitats i inquietuds socials del nostre poble i, a la vegada, permetre aglutinar al seu entorn tots els sectors progressistes que, interessats en dur endavant un projecte de futur, vulguin participar en el debats sobre algunes objectius: defensar i salvar el territori, endegar una política d’acció social, apropar-se a la problemàtica de la dona treballadora (la que feineja a ca seva i la que ho fa per compte d’altri), impulsar la petita i la mitjana empresa, donar suport a la pagesia, recolzar els joves que no tenen alternatives de feina i continuen sotmesos a l’obligatorietat d’un servei (tant militar com civil) o, en definitiva, a totes aquelles persones disposades a contribuir amb el seu treball i el seu esforç al progrés, a la transformació social i a la millora de les condicions de vida. Aquest centre de debats polítics ens permetria elaborar pautes per bastir un canvi real que ens faci créixer i eixamplar els sostres ideològics.

La plataforma ha d’estar al servei de la comunitat. No és possible, ara per ara, fer aquest esforç d’arribar a donar una major informació des dels mitjans de comunicació per evidents raons de dificultat econòmica, tot i que no estaria de més que qualque empresari amb visió de futur acceptàs l’objectiu de fer possible i viable un diari en català. Tampoc no és possible limitar-se a l’ús dels limitats recursos de l’organització interna del partit, siguin les agrupacions locals, siguin les publicacions, perquè no s’obriria cap finestra nova. Cal, doncs, crear una plataforma que pugui organitzar actes a qualsevol racó de Mallorca, capaç de copsar les inquietuds dels sectors propers i brindar respostes. Cal treure al carrer, fent-la popular i participativa, allò que és la Res Publica: la ciència i l’art d’administrar la societat en defensa del bé comú.

La plataforma ha de mantenir la doble fidelitat a una ideologia d’esquerres i nacionalista, però ha de ser independent de la dinàmica interna i de l’organització i estructura del partit. La plataforma ha d’elaborar un reglament d’actuació i una prioritat d’objectius, sempre al servei informatiu dels mallorquins. És obvi que el nom que més li escau no pot ser altre que el d’Ateneu Emili Darder, de qui no cal recordar la biografia, ni la seva ideologia política, ni la seva actuació, ni el seu partit, ni la seva honesta trajectòria personal, tan la professional com la que exercí (principalment en el camp de la salut pública i de l’educació) com a exemplar batle de Palma, pel qual seria afusellat.

La metodologia de funcionament, el cercar recursos econòmics per dur a terme les activitats, hauria de ser assumida des del govern autònom de l’Ateneu. Aquest hauria de comptar, d’entrada, amb una absoluta llibertat de funcionament respecte del partit. Atesa l’evident baixada d’activitat detectada a les entitats culturals i cíviques que, durant els darrers anys del franquisme, destacaren per la seva gran iniciativa, ara és un bon moment per fer una crida a la represa i arreplegar esforços espargits. Una plataforma, cultural i social, com la que pot representar l’Ateneu Emili Darder servirà per crear un revulsiu que, cada dia que passa, esdevé més convenient i més necessari.

(*) El text en blau anterior és la transcripció íntegra de les pàgines 5 i 6 de la Ponència Política, elaborada, llegida i defensada els dies 17 i 18 de març de 1984 a l’Auditòrium de Palma, en el curs del VIIè Congrés del Partit Socialista de Mallorca (5). Aquesta proposta, reiterada tant en el punt 6è del capítol Línia política del PSM fins al proper Congrés com a les Conclusions de la mateixa ponència, va ser aprovada per unanimitat. Això no obstant, l’Ateneu Emili Darder no es faria realitat, constituït com a fundació, fins més de tres anys després, el juny de 1987.

NOTES

(1) Vg.: “El Parlament que no interessva” a http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/233770

(2) Vg. l’article adjunt, on defensava l’Ateneu i reclamava recobrar el Palau dels Reis de Mallorca com a seu del Parlament

(3) Vg. l’article adjunt de rèplica a l’Editorial del Diario de Mallorca que atacava la idea de reclamar el Palau de l’Almudaina)

(4) La crítica als actes del Centre d’Estudis Gabriel Alomar, als quals es fa una referència avui absolutament prescindible, estava més que justificada. Per a la presentació del centre socialista de debat, amb el nom del pensador i polític mallorquí defensor a ultrança de la nació catalana, no varen tenir altra ocurrència que organitzar unes jornades de “cultura hispanoamericana” amb un programa que subjugava la cultura catalana i la presentava com un apèndix de l’espanyola.

(5) Vg. il·lustració adjunta amb la tendenciosa crònica d’aquell Congrés. Tot i que el periodista no va contrastar la informació que només prové d’una font, no s’allunya gaire del que va passar. L’acusació que em fa José Jaume d’anar amb sintonia amb Herri Batasuna (per defensar el Dret a l’Autodeterminació dels pobles!) no va ser gaire original. Set mesos abans, dia 13 de setembre de 1983, ja m’ho havia encolomat Antonio Alemany, des del diari El Día de Baleares, en resposta a l’article “El Tercer Canal”, on jo reclamava poder veure TV3 (6). Els qui ara s’espanten del caràcter antidemocràtic de la premsa, faran bé de girar la mirada i veure, amb la perspectiva que toca, quins valors devien defensar els qui criminalitzaven i, sense gens de vergonya, relacionaven amb el terrorisme a qui, fa trenta anys, demanava la llibertat de premsa o el Dret a l’Autodeterminació. Els dèficis democràtics i la minsa deontologia periodística no són cosa de fa dos dies.

(6) Vg. també “Volem veure TV3” a: 

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/251024

.

L’11-S A MALLORCA

Ja fa anys que ERC inaugurà la primera seu a LES Illes (1). L’agost de 1987 s’havia constituït la secció local de Palma, integrada per persones que, en algun cas, feia molts d’anys que militaven a l’històric partit que, juntament a Francesc Macià i Lluís Companys, va fundar l’any 1931 el mallorquí Antoni Maria Sbert. La inauguració va comptar amb les intervencions de l’eurodiputat per l’Europa de les Nacions, Heribert Barrera, i del primer president de la federació d’Esquerra Republicana de Catalunya a les illes Balears i Pitiüses, Jaume Santandreu.

* * *

La il·lustració és la caràtula del fulletó de convidada de quatre pàgines que va dissenyar Biel Camps.

*     *     *

Per amenitzar i divertir la gent, abans dels parlaments, el Taller Llunàtic va fer un dels seus happenings entranyables i més simpàtics d’humor blanc, utilitzant la fórmula d’un conte infantil disfressat de manifest, en el qual Floquet de Neu, el menystingut gran símbol de Barcelona d’aleshores, es cruspia Cobi, el gos sanat de Javier Mariscal, adoptat com a futura mascota olímpica. A l’acte d’inauguració, entre més de cent-cinquanta persones, hi havia Climent Garau i Miquel Fullana, més que satisfets amb l’esdeveniment. El nom escollit per al nou casal va ser bo de decidir: independència. Abans de cedir la paraula a Santandreu i a Barrera les JERC feren aquesta breu intervenció:

“Ens reclamam hereus d’aquells republicans mallorquins que, com Pere Oliver i Domenge o Emili Darder, es varen reunir dia 8 d’abril de 1934 en aquest mateix carrer del Sindicat per donar vida a Esquerra Republicana Balear. Creien que Catalunya, la Catalunya Gran, era la seva nació com catalana era la seva llengua. Per defugir del regionalisme i de l’esquarterament, avui ja no cal crear o inventar cap partit nou. Dins de la nació catalana ja hi ha un partit nacional i d’esquerres com a marc idoni per fer feina amb l’objectiu d’assolir la independència.”

Dissortadament no es va enregistrar l’acte, però els assistents recorden que va ser una declaració de sobirania emocionant i valenta de Barrera i un compromís de futur de Santandreu. Aquell 11 de setembre representa, encara avui, una fita que plantà cara a la criminalització social de l’independentisme, instat des dels aparells de l’estat, atiat per les formacions polítiques (tant les sucursalistes com, amb més èmfasi, les regionalistes) i potenciat des dels mitjans de comunicació. Vaig tenir ocasió d’acompanyar Barrera a al roda de premsa que va fer a l’aeroport de Palma i vaig sentir com, amb una convicció absoluta, anunciava que Catalunya, més prest o més tard, seria un estat lliure en el concert dels pobles del món, perquè és una nació.(vg. l’arxiu BARRERA)

L'11-S A MALLORCA

 

Un episodi amagat

L’11 de setembre de 1988 no va ser el primer que se celebrava a Palma. Feia anys que, d’una manera o d’una altra, ja es commemorava la caiguda de Barcelona. No obstant, va ser l’any abans, l’11 de setembre de 1987, quan es va fer una concentració reivindicativa que va ser brutalment reprimida per la policia espanyola. L’episodi és d’incorporació imprescindible a qualsevol història que es vulgui fer objectivament sobre l’independentisme a Mallorca.

 

A la plaça del tub de Palma, entre els instituts Ramon Llull i Joan Alcover, un centenar i mig de persones, convocades boca-orella per la militància illenca del Moviment de Defensa de la Terra i Esquerra Republicana de Catalunya, es varen concentrar. L’error estratègic del lloc escollit era majúscul. En comptes d’anar a una plaça amb vida i testimonis, es va optar per un espai obscur i sense espectadors. La intervenció de la policia va ser, més que violenta, sàdica. Dirigí l’operació el capità de Muro Joan Pol, anys després designat pel Partit Popular Director General d’Emergències de la Conselleria d’Interior del Govern Balear, durant la legislatura de Jaume Matas, i posteriorment imputat en el conegut “cas Bonsai”, un frau de més de tres milions d’euros. A la plaça i des de les dues sortides dels instituts, tres dotzenes de grisos encasquetats envestiren la gent a porrades i sense miraments. Davant del brutal atac, la gent va córrer i es va dispersar, però varen detenir dotze adults i dos menors (un d’ells convalescent d’una operació) i els ficaren dins dues furgonetes, els varen dur a la comissaria del passeig Mallorca i els incomunicaren. 

L'11-S A MALLORCA

 

Vaig ser, com a assistent a la concentració, testimoni directe dels fets. Amb l’amic Guillem Pomar, vaig telefonar a un advocat conegut i ens adreçarem a la comissaria, però la policia ens va dir que no podríem veure els detinguts fins que, l’endemà, els durien davant del jutge. El pare d’un dels menors, tampoc no va poder veure el seu fill. Sabíem que hi havia gent que s’havia adreçar a la redacció del Diario de Mallorca i en Guillem i jo vàrem adreçar-nos a la del diari Baleares, a la mateixa illa de cases de la comissaria. A la redacció, després d’escoltar-nos i prendre notes, ens varen dir que no podien assegurar-nos la publicació. Aquell avís preventiu ens va generar dubtes. Com era possible que en una democràcia formal no es garantís el dret a la informació? Se’m va ocórrer anar directe al Teatre Principal, on actuaven Els Joglars. La funció de nit era a punt de començar. Al vestíbul vaig veure Albert Boadella i vaig adreçar-m’hi per demanar que llegís o em deixàs llegir un breu comunicat als assistents per informar dels fets. S’hi negà en rodó! Li vaig recordar la campanya, nascuda a Mallorca arran de la seva detenció (2), i es va rebotar de mala manera. Aquell dia va mostrar el llautó de l’espanyolisme i de la insolidaritat. Vaig descobrir qui era el personatge: un actiu agent de l’anticatalanisme!

 

Al llarg de tota la nit, vaig telefonar i parlar amb les persones conegudes que havia vist a aquella concentració (entre d’altres, Miquela Vadell i Òscar Aguilera) per mirar de no perdre el contacte, mantenir-nos atents i mirar d’escampar arreu la notícia. La bona nova va ser que l’endemà, 12 de setembre de 1987, tant el Baleares com el Diario de Mallorca publicaren cròniques, més o menys objectives, però ajustades als fets. La nocturnitat i el silenci s’havien acabat! En poques hores aconseguírem mobilitzar més d’un centenar de persones i ens concentràrem als jutjats. En arribar els furgons, quan feren davallar els detinguts per anar a declarar davant del jutge, tots els qui hi érem cantàrem Els Segadors. Va ser, per a tots ells, una injecció forta de moral de resistència.

Moment que els detinguts davallen dels furgons al jutjat, rebuts amb ELS SEGADORS


En atenció a l’amistat amb Guillem Adrover, un dels detinguts, es va  comptar amb l’atenció jurídica de Francisca Mas, l’advocada que, anys després, es responsabilitzaria de l’Institut de la Dona, durant el primer Pacte de Progrés. Les declaracions coincidents, clares i contundents dels detinguts quant a l’explicació del que havia passat, va motivar que el jutge els deixàs en llibertat sense càrrecs. L’acusació que s’havia cremat una bandera es demostrà falsa amb les fotografies de la concentració. Allò que s’havia cremat eren els símbols olímpics i una capsa de cartó d’una guitarra espanyola amb els colors de la seva bandera. La riallota del jutge va ser determinant. Sense voler, l’actuació de la policia, lluny d’escalivar la gent, va marcar al calendari de cara al futur i per a sempre la data de l’11 de setembre. També va servir per fer pública i notòria l’existència d’un col·lectiu identificat amb la voluntat inequívoca d’emancipació nacional. Un col·lectiu que ara és gran i creix! 

L'11-S A MALLORCA

 

Joan Quetgles, professor, el seu fill Tomeu, cantautor, Guillem Adrover, empresari, Mateu Joan Florit, editor de L’ESTEL DE MALLORCA, Antonia Joan, professora d’institut, Jaume Oliver Caseta, mestre, Miquel Llull i la resta de detinguts recobraren la llibertat per ordre del jutge. Més prest que tard, com pronosticaria Heribert Barrera, recobrarem aquesta llibertat en plenitud i sense restriccions. La cosa va de bon de veres! 


NOTES

(1) Si us plau, estimada gent simpàtica del Principat, deixau d’escriure “ses illes”, perquè feis el ridícul. La vostra condescendència (fruit de la vostra ignorància lingüística) és un acte paternalista que provoca menysteniment! “Ses illes” poden ser el conjunt de les agrupacions de cases que hi ha entre carrers, però de cap de les maneres LES illes Balears i Pitiüses. Les coses importants en el català de les Balears no van mai amb l’article salat! La Seu, la parròquia, el cel, la mar, les hores i, fins i tot, quan hem d’enviar algú a fer la mà li diem EL nom del porc i que se’n vagi a LA merda! Prendreu nota que n’estem tips i cansats de repetir-ho? Fareu el favor de no malbaratar-nos l’ús del salat que ja empelta els nostres joves? Gràcies!

 

(2) Vg. l’arxiu adjunt LLIBERTAT amb l’article Jacint Planes i Santmartí sobre la campanya a favor de la Llibertat d’Expressió i del símbol que avui és conegut arreu del món.

L'11-S A MALLORCA

QUAN EL VAIXELL S’AFONA…

La monarquia espanyola fa aigua de per tot. El naufragi de la Casa Reial és qüestió de temps; de molt poc temps. Ho voldran endarrerir amb maniobres com la més que previsible abdicació en els propers mesos del borbó vell. Als espectacles furtius de sexe i caça del rei d’Espanya, als “gastronòmics” i financers dels gendres, s’ha afegit la incòmoda tocatta e fuga de la nora que, ben al contrari de l’objectiu previst, haurà endarrerit el procés en curs de passar la corona a qui frisa de ser Felip VI.

El fet recent de repudiar el Fortuna III (desafectar, en diuen, i tant és), esdevé una metàfora premonitòria del desfer calça que s’ha iniciat. Aquesta devolució del vaixell, disfressada cínicament d’acte de generositat, m’ha convidat a repassar els meus diaris personals. Vaig viure a primera línia l’engalipada d’un escandalós impost revolucionari; una operació feta amb la barroera maña borbònica. És un moment oportú per fer memòria!

*     *     *

El Bribón, il·lustració de Jaume Ramis Sureda (1958-2006) publicada a Sa Lavativa

*     *     *

El vaixell d’iràs i no tornaràs?

L’any 1997, per raons professionals, vaig ser qualque cosa més que un entre tants de milers de ciutadans que, indignats i impotents, varen viure i veure el muntatge esperpèntic d’un grup d’empresaris que, manejats per dos corifeus botiflers, varen promoure la idea gens espontània de regalar (alguns amb capital que no era seu) un vaixell de luxe al cap de l’estat espanyol. Em va tocar patir-ho com tothom, però no com a simple testimoni, sinó directament. Malgrat les pressions i les amenaces subtils, vaig oposar-me a la malifeta i en vaig deixar constància en acta. La meva va ser, entre centenars de genuflexions, l’única veu que s’oposà a una nova espoliació col·lectiva als mallorquins. Ara, quan el vaixell és una nosa i el volen tornar encolomar, com a rebrot de l’anterior atracament, cal explicar als vuit vents la història i la histèria d’ara fa més de quinze anys.

El rei d’Espanya, quan ja és a la darreria del seu regnat per designació de Franco, troba que el vaixell obtingut gràcies a dues dotzenes d’empresaris (incauts uns, interessats els altres i, tots ells, covards) ja no li fa servei. S’ha demostrat que ja no té edat per anar a matar un ós drogat i un elefant indefens, ni per jugar a conillons a amagar o a penyores amb senyores per un indret secret i protegit d’una cala de Cabrera. L’encara esposa de Felip VI vol-ser no és addicta a la mar ni, com a bona asturiana, a fer les vacances a Mallorca. La barqueta, a més a més, és el palau que més costa de mantenir. Immersos en una situació econòmica on l’habitual ostentació borbònica ha esdevingut pornografia, en uns moments que qualsevol membre de la Casa Reial és escridassat per on passa, el sant baró borbó ha decidit tornar l’obsequi als estúpids patrocinadors. En realitat, no el torna ell, sinó Patrimonio Nacional, a nom de qui va fer posar el vaixell per assegurar-ne el manteniment. Ell ha instat la desafecció, rodejat d’escàndols a l’entorn familiar.

La desvergonya borbònica no té enfront ni aturall! Ja varen haver de forçar la separació de la filla gran. Ara, han hagut de protegir l’altra germana amb una feina-refugi a Suïssa inventada ad hoc per “la Caixa”, com si fos una obra social patrocinada sense voler pels clients, majoritàriament catalans. No cal ni parlar del seu espòs, amb qui comparteix per designació paterna l’inventat ducat de Palma, imputat en casos de corrupció i tràfic d’influències. Tot plegat, fa que els assessors ja no saben com refer el greu desprestigi de la monarquia. El comunicat de la Casa Reial que anunciava el retorn de la donació del vaixell parlava de la “lògica de l’austeritat de les administracions en el context de crisi econòmica”. Volien presentar la donació com un acte de generositat, però s’ha vist que és un regal enverinat. No és només un kleenex ple de moc, és una bomba de rellotgeria que esclatarà en mans de qui la mal gestioni, sigui el donant, siguin els bàmbols receptors: els mateixos cabotes que li patrocinaren. Són, a més d’uns interessats i uns embambats, uns ignorants. La Cultura Catalana estableix que un regal, si s’accepta, mai no es torna ni es regala.Ells, naturalment, no fan part d’aquesta Cultura.

La campanya per un vaixell nou (i de franc)

L’estiu de 1988, el Fortuna II (que era el tercer) va patir una avaria al Port de Sóller, amb el Príncep Carles i Lady Di embarcats, i es va frustrar la visita que volien fer a Maó: La premsa de Madrid qualificà la situació de ridícul internacional i, gens espontàniament, començà a publicar articles que reclamaven dotar la Casa Reial d’un nou vaixell. Els mitjans de comunicació més addictes (especialment l’ABC i La Vanguardia) s’esqueixaren la camisa d’aquell fiasco i recordaven els “heroics” salvaments del Borbó. L’octubre de 1977 el vaixell reial havia recollit dos nàufrags en el Port de Pollença i, dos anys abans, ja havia remolcat un iot en perill davant de Formentor. Tot tan magnificat com els pams que feien les tonyines que pescava Franco amb l’Azor, el vaixell que també va protagonitzar salvaments desconeguts a dojo. La burda campanya de premsa va intensificar-se i multiplicar-se el febrer de 1996, arran dels 15 anys de la paròdia del 23-F de 1981 (1). Les hagiografies del paper de Joan Carles I, vestit de militar i actuant no com a cap de l’estat, sinó com a comandant de les forces armades, ocuparen portades i portades. Tot plegat generava un estat d’opinió favorable a la monarquia. La campanya feia certa la frase “Así se las ponían a Fernando VII” (vg. al final annex 1).

Ja dins del 1997, per arrodonir l’objectiu de “sensibilització popular”, s’insistia en el paper estel·lar dels reis d’Espanya com a promotors del turisme. La ironia de tot plegat és que quan la campanya agafà el zenit, no havien passat dos anys d’ençà de la renúncia de Joan Carles I a l’oferiment de 1995 fet per Felipe González que volia incorporar el cost d’un vaixell reial dins del pressupost general de l’estat. El borbó quan va veure que el vaixell que li volien regalar no era el que ell volia, va renunciar-hi amb l’argument que no podia permetre carregar un cost tan elevat sobre els seus súbdits (vg. al final annex 2 “Marivent i els quatre Fortunes”).

Ben manipulada l’opinió pública i creat un clima general, si no favorable sí almenys de comprensió col·lectiva, el mes de novembre de 1997 s’anuncià la creació, gens espontània, de la Fundación Turística i Cultural de las Islas Baleares. Embolicada de finalitats orientades a la promoció del turisme i de la cultura, l’objectiu fonamental i pràcticament únic era recollir aportacions per a regalar un vaixell de luxe al Borbó. L’impulsor, dotat d’una curiosa telepatia amb el futur beneficiat, va ser Francisco Conrado de Villalonga, exdirector a Palma de Bankunión (el banc de l’Opus Dei), des d’on, gràcies a Samaranch, va ser nomenat delegat territorial de “la Caixa”. Conrado, també per designació, era el cap visible a les Balears del Patrimonio Nacional (càrrec que dinàsticament cediria a la seva filla Mercedes), i era i és considerat a molts de sectors com a l’ambaixador regional de la família reial espanyola. Ell seria el líder de l’operació de recaptar voluntaris en el sector empresarial de Mallorca, amb l’inestimable suport actiu de Jaume Matas, president del Govern de les Illes Balears i, com “la Caixa, als peus de la monarquia.

No sóc d’eixe món!

Aquell any jo era conseller general de la Caixa de les Balears, escollit en representació de la plantilla (2). El novembre de 1997, abans d’escampar-se la notícia a la premsa, a una sessió ordinària de la comissió executiva, el president de l’entitat va informar de la proposta rebuda d’aportar una xifra a l’entorn dels cent milions de pessetes, a pagar durant 10 anys amb càrrec a l’Obra Social, destinats a “substituir” el vaixell personal del rei d’Espanya. En atenció a la transcendència i singularitat de la petició, es va diferir la decisió al consell d’administració del mes de desembre. Tot i això, ja s’aixecaren algunes veus crítiques amb la proposta. Entre d’altres consellers de l’entitat, l’advocat Gabriel Lladó va anunciar el seu vot en contra.

L’anunci fet a la comissió executiva, em va permetre preparar la intervenció que havia de fer per oposar-me a tal dispendi, tot i els missatges que rebia aconsellant-me fer els ulls grossos i inhibir-me del tema. Des de la jerarquia, em donaven a entendre que plantar cara era com llaurar a la mar. Des d’altres sectors, m’avisaven que els borbons eren molt venjatius (vg. al final annex 3 “Una venjança coronada?”). Allò era un trágala que ja estava dat i beneït, però m’esbravaria amb una bona argumentació i exigiria que el meu vot negatiu constàs en acta. El dia del consell d’administració, de manera inusual, hi eren tots els membres: 15 consellers més el Director General, amb veu i vot. L’exposició del tema va ser molt poc digna. Es presentava com un fet imposat, però indefugible i es va intentar passar directament al següent punt de l’ordre del dia per tal de donar-ho per aprovat resignadament i per unanimitat. Em vaig negar a legitimar el paripé. Vaig demanar la paraula per fer un discurs a partir de la popular dita mallorquina “Déu ens guard d’un ja-està-fet!”. Vaig advertir que evitaria fer ús de raons ideològiques i, particularment, de la meva convicció republicana. Aquesta línia va sorprendre i, segons vaig saber després, va desactivar les rèpliques que s’havien preparat i repartit per acusar-me de polititzar la qüestió i fer una diatriba.

El greuge era escandalós. Pocs dies abans d’aquella sessió, dia 27 de novembre de 1997, el Diario de Mallorca havia publicat en gran titular: “Alrededor de 9.000 personas viven en condiciones de pobreza extrema en Baleares”. L’article resumia un estudi que acabava de presentar… la Caixa de les Balears! El contrast era una pura provocació. L’entitat acabava de donar a projectes del Tercer Món un 0,7% del pressupost de l’Obra Social (set milions de pessetes) i, ara, pretenia destinar a un sol ric que ni tan sols era client més del 13%. No era només això. Aquell any 1997, l’entitat havia distribuït 30 milions de pessetes en projectes solidaris, bàsicament de tipus assistencials (Caritas, Projecte Home…); menys d’una quarta part del que, al final (amb els increments de pressupost que veurem), rebria el borbó. Un altre diari de curta existència, La Voz de Baleares, publicava aquell mateix 27 de novembre que el rei rebria en audiència als membres de “la fundación del yate”, entre els quals hi havia Sa Nostra, nom popular de la Caixa de Balears. Abans de prendre l’acord ja s’havia donat per fet. La manca de respecte a l’òrgan de govern era absoluta. Amb el mínim sentit d’ètica i de dignitat, cap dels consellers no hauria d’haver consentit aquell menyspreu a les seves facultats usurpades per la Presidència.

La meva intervenció va ser incòmoda per a la pràctica totalitat dels assistents que, segons vaig saber després, havien estat convocats i reunits abans a la meva esquena per preparar una estratègia conjunta. S’havien conxorxat per fer-me amollar el mac i claudicar. Tot eren flors i violes a favor de la monarquia. Vaig rebatre els pobres arguments que pretenien justificar l’endemesa. El rei enriquia Mallorca amb la seva presència? Ben al contrari, enriquia potser alguns hotelers, però el sobre-cost que generava a la ciutadania era espectacular. El rei era una garantia de seguretat? La seguretat de la família reial era la meva inseguretat i la dels mallorquins que havíem de patir incidents lingüístics, registres impertinents, retencions a les carreteres, riscs d’atemptats… El President em va recordar que jo devia la representació al vot de la plantilla i que, per tant, havia de pensar què els hi semblaria als meus electors la meva oposició (3). Em recordaren que, entre la plantilla, hi havia un nucli de persones que pertanyien a la noblesa mallorquina. Em vaig mantenir en el vot en contra i vaig reclamar que es procedís formalment a la votació. Es volia evitar de totes totes. M’arribaren a dir que, si no era per unanimitat, el rei no acceptaria que la Caixa de les Balears fos una de les entitats patrocinadores i seria exclosa del grup. No vaig poder evitar esclafir a riure. Dia 1 de desembre, el sociòleg Antoni Tarabini ja havia escrit en el Diario de Mallorca, referint-se al iot regalat per empresaris “Tengo mis dudas de que la Casa Real lo acepte”. Pilar Rahola també havia escrit que “Solamente si el Rey lo acepta no habrá consecuencias”. Santa Innocència! Qui es pensaven que havia reclamat el regal més que el beneficiat? Tot i les protestes, es va fer la votació: catorze votaren a favor (Gabriel Lladó, malgrat l’anunci fet, un d’ells). Em va satisfer l’abstenció del senyor Rafel Feliu, jubilat i pare d’una treballadora, que va manifestar que, tot i les instruccions rebudes, després d’escoltar-me no podia de cap manera validar una claudicació com aquella. El meu va ser l’únic vot en contra d’entre totes les empreses que, finalment, patrocinarien el vaixell. El secretari d’actes, el senyor Bartomeu Pizà, va fer una redacció correcta i rigorosa amb un bon resum del debat i el desenllaç (4).

La premsa, de nou, controlada

Consumada l’endemesa, es procedí a constituir FUNDATUR. Jaume Matas (en nom del Govern de les Illes Balears), José Francisco Conrado Villalonga (“La Caixa”), Pere J. Batle Mayol (Caixa de Balears), Gabriel Escarrer, (Inmotel Inversiones), Miquel Fluxà (Iberostar, Hoteles y Apartamentos), Enrique Piñel López (Banca March), Juan José Hidalgo (Air Europa), José Luis Carrillo Benítez (Hoteles Globales), Gabriel Barceló (Viajes Barceló), Antonio Fontanet Obrador (Productos Fontanet), Carmen Matutes (Agrupación Hotelera Doliga), Isabel García Lorca (Viajes Soltour), Miquel Rosselló Ramon (Roxa SA), Gonzalo Pascual Arias (Marsans-Spanair), Miquel Ramis Martorell (Grupotel), Pere A. Serra Bauçà (Hora Nova SA), José Antonio Fernández Alarcón Roca (Riu Hoteles), Miquel Vicens Ferrer (Foment de Turisme) i, a títol personal, Pedro Ballester Simonet i Susana Carrillo Szymanska. Entre els vint patrons promotors, s’havia d’aportar un capital de dos mil milions de pessetes i obtindrien exempcions fiscals de fins al 30% sobre l’impost de societats.

A partir d’aquell moment, la premsa no va reflectir la indignació general que s’escampava entre la gent més senzilla. La premsa de Madrid felicitava la iniciativa “espontània” dels més importants empresaris illencs. Els creadors d’opinió cortesans s’omplien la boca del gest i alabaven la intel·ligència dels donants, perquè serien els majors beneficiats. Les poques crítiques que es publicaren o radiaren eren insignificants. El Diari de Balears, pertanyent al grup d’uns dels patrons, diferenciava les legítimes aportacions privades de les del govern i de les caixes, perquè “amb els doblers dels altres fa molt bon regalar!”. Les cartes als directors dels diaris illencs es publicaven amb una selecció benèvola i qualque col·laborador habitual va veure no publicada la seva columna crítica. En aquells moments els anuncis institucionals eren una font d’ingressos important i la llibertat d’expressió va fer vacances forçades. No hi va haver llicència. La censura voluntària va alterar la vertadera veu de l’opinió pública. A banda dels glosadors de carrer, els humoristes gràfics varen ser els únics amb certa condescendència per revoltar-se contra l’abús (5). L’endemesa estava servida.

El pressupost duplicat

El tema va desaparèixer de la premsa. Només se sabia que FUNDATUR havia encarregat el vaixell a gust del rei i que aquest, periòdicament, visitava les drassanes de Cadis. Passaren gairebé dos anys fins que, de cop, Matías Vallés (DM, 15-8-1999) destapava la caixa de Pandora. Dia 10 d’agost, Francisco Conrado havia reunit els empresaris de FUNDATUR per sopar, a la seva casa de Santa Maria, amb Joan Carles I. De forma anòmala, sobretot per qui tant venera el protocol, hi havia Jaume Matas quan aquest feia dos mesos que havia perdut les eleccions i la representació del Govern a la fundació corresponia a Francesc Antich, a qui no es va dir res. També sorprenia l’afegida presència de Bartomeu Reus, president de GESA. L’amfitrió va haver d’explicar a la premsa que havia estat un sopar privat i que no era cap acte de la fundació, però confessà que s’havia tractat el tema del vaixell i que, a petició del monarca, es volien evitar protagonismes publicitaris de tots els patrons. Malgrat les cortines de fum i els pactes de silenci, es comentava que la reunió era per reclamar més aportacions econòmiques. Havien superat el pressupost, perquè el beneficiat havia estirat més el braç que la màniga.

El mes de novembre de 1999 una publicació satírica marginal mallorquina, El Ferreret, continuació de Noves, va publicar una portada divertida, crítica i provocativa (6). Amb una caricatura de la família reial dins d’un vaixell, el titular era “El Ferreret obri una subscripció per comprar flotadors als néts del Rei”. A l’article s’informava amb ironia que la publicació no acceptaria doblers públics i que l’entrega dels salvavides es faria a un xiqui park de Son Gotleu (una barriada obrera de Palma) amb l’assistència de tots els “infantes”. La mascota de la publicació, també a la portada, feia una botifarra al vaixell. A l’interior, l’advocat laboralista Rafel Miquel, excandidat d’Els Verds, publicava “Els sponsors de la Corona”. La premsa convencional va tornar fer l’estruç. La covardia del silenci s’imposava.

El tema era tabú, però les notícies circulaven arreu. Se sabia que les anades i vingudes del beneficiat a les drassanes representaven indicacions, modificacions, adaptacions i capricis d’alt cost sense consultar als patrons, però que aquests consentien sense cap protesta (vg. al final annex 4 “Un vaixell únic al món”). El resultat de tot plegat va ser que els dos mil milions recollits no cobriren el cost final. La desviació pressupostària va ser d’escàndol: un 80%! S’havien de pagar 3.600 milions de pessetes. Per fer-hi front, s’incrementaren per força les aportacions dels patrons i es varen captar nous patrocinadors. El Siglo (5 de juny de 2000) publicava “Los empresarios baleares pasan la gorra en otras provincias”. La informació explicava que, per poder recollir el vaixell, la fundació havia hagut de demanar un crèdit de mil milions i cercar nous patrocinadors: “Empresarios catalanes, principalmente, evitaron que el donativo no pudiera salir de los astilleros por falta de pago”. Des de l’entorn de Zaplana, president autonòmic, un petit grup d’empresaris pressionaven els mallorquins: patrocinarien el vaixell si la família reial anava a fer les vacances a València. Trenta nous patrons, durant el primer semestre de 2000, aportaren quantitats que anaven entre un milió de pessetes i els més de cent que havien donat els fundadors. Destacaren els noms d’Enric Puig (Puig Perfumes), Leopoldo Rodés (Instituto de la Empresa Familiar) i José Ferrer (Freixenet). Amb ells, al final, s’obtindria un capital de 3.700 milions.

Fundació turística… i cultural?

La promoció del turisme de les Illes Balears es justificava amb el fet que l’usuari del vaixell fes les vacances a Mallorca. És més, aquest sistema d’esponsorització, posteriorment seria copiat per Jaume Matas que destinà grotesques xifres milionàries a Michael Douglas i a Rafel Nadal, pel simple fet de ser “ambaixadors honorífics” que divulgaven el nom de les Balears arreu del món. Una manera curiosa de pagar per no fer res que, en el cas de Douglas, va durar poc temps ja que l’actor va preferir estiuejar a les illes Bermudes.

Quant a l’objectiu “cultural” de la fundació, Carmen Matutes i Pedro Ballester anunciaren que, entre els projectes, hi havia la convocatòria de premis literaris i periodístics, o la compra d’immobles i finques per preservar el medi ambient. Res d’això. D’ençà de la constitució de FUNDATUR, s’organitza un concert de música clàssica a la Seu de Palma el dilluns de Pasqua. Anys després, FUNDATUR va participar a la recollida de fons per patrocinar la capella ceràmica de la Catedral que va fer Miquel Barceló. Va ser curiós veure com, sobretot des de l’únic grup de premsa que patrocinava la fundació, varen multiplicar-se les crítiques al cost de la capella. Era tot un exercici de cinisme veure els lacais de la ploma acarnissar-se sobre el pintor felanitxer a satisfacció d’un patró. Sobretot quan, atesa la procedència del fons de la capella i del vaixell reial, ningú no comparà l’abismal diferència entra el cost d’una cosa i de l’altra. Tampoc ningú no va tenir present el caràcter efímer del Fortuna III en contrast al caràcter permanent, com a reclam turístic i increment de patrimoni cultural, que representa i representarà la capella. Com sol passar, una part de l’opinió pública es va deixar manipular per un atac que, poc després, es reactivà amb notícies falses sobre la caiguda de la cúpula que, a la sala dels Drets Humans de les Nacions Unides de Ginebra, va fer l’artista mallorquí. De fet, com va dir no fa gaire Barceló, deu caure a càmara lenta, perquè fa molts d’anys que es va dir i encara no ha arribat a terra.

Coda (jo dic no! diguem no!)

Ara, la devolució del vaixell no és altra cosa més que penjar, de nou, un mort sobre les espatlles dels mallorquins. És sabut de les greus dificultats que genera el manteniment del iot, perquè les despeses de reparacions, manteniment, punts d’atracament, lloguer de custòdia i, especialment, el sou del personal són oneroses. Els vertaders motius per amollar amarres són l’estat de salut de Joan Carles I, el procés d’abdicació a favor del seu fill, el desinterès d’aquest i de les germanes en el Fortuna III, però sobretot el cost! Només carregar el dipòsit supera els vint mil euros! De part meva, encara que ara ja no constarà en acta com fa setze anys, jo dic no! Vull convidar a dir no. Vull deixar prova escrita de la meva oposició a que, de nou, el borbó encolomi un mort que és una nosa i una despesa. Si els empresaris que s’agenollaren en un gest d’adoració faraònica volen repetir va seu! Convé recordar que el mateix nucli dur dels generosos hotelers són els qui es revoltaren contra l’ecotaxa que pretenia generar un fons destinat al medi ambient. Gent que estima la monarquia i la butxaca, però no Mallorca. Caldrà veure com presentaran el regal enverinat “la Caixa” i el BMN (el banc que ha devorat “Sa Nostra”) davant dels seus clients. És de preveure una nova claudicació. Igualment s’endevina la capitulació del mal govern actual del Partit Popular, amb un president anticatalanista especialitzat en retratar-se al costat de Sofia de Grècia arran d’un incendi a Andratx o d’una visita a Caritas. Allò que sé ben cert amb ferma convicció és que, en aquest tema, la ciutadania abomina de l’esperpèntic vaixell d’anada i tornada.

Ja no són temps de guillotines, però tothom sap com va acabar la monarquia grega. El pare de Sofia va ser foragitat per haver donat suport a una dictadura militar i, reposat el govern civil, destituïts pel poble en referèndum nacional l’any 1974. Les actuals escridassades habituals de la gent, aquestes sí autènticament espontànies, fan pensar en el sentiment d’inseguretat dels membres de la Casa Reial espanyola. Per això, miren de refugiar-se en la discreció quan, fins ara, exhibien glamur a les totes. S’amaguen. Els actes públics oficials s’han reduït als imprescindibles per exigència del protocol. Tenen motius. Han viscut, mai millor dit, a la regalada! El Fortuna III no és l’únic obsequi obtingut ni, tampoc, el més important. El tron ja va ser un regal. Des de la més il·lícita de les autoritats, el dictador que va acabar amb la legalitat republicana, gràcies a una revolta feixista-militar que va provocar centenars de milers de morts, li va lliurar el càrrec de cap d’estat. Sí, la Casa Reial ha viscut rodejada de regals. No obstant, el vaixell és la metàfora perfecta per descriure la situació actual. Representa la viva imatge del naufragi i enfonsament de la gent coronada. El vaixell inquieta. El vaixell fa nosa. Ara se n’han de decantar com sigui. Les dites i els refranys són sempre una mostra de saviesa popular. És prou coneguda la frase quan el vaixell s’afona les rates l’abandonen.

ANNEXOS


1. Así se las ponían a Fernando VII

L’ADN dels Borbons té dues característiques: els baixos els governen i no saben perdre. De la promiscuïtat, la història en va plena i l’actual titular de la Casa Reial és un calc de l’agitada vida sexual d’Isabel II (6). De la segona característica, també n’hem vist proves a balquena de tota la família actual (7). La frase “Así se las ponían a Fernando VII” prové de les sortides nocturnes d’aquell personatge, conegut com el rey felón, acompanyat de bergants de la seva confiança que anaven de picos pardos per Madrid i s’entretenien jugant a billar. La funció dels acompanyants era situar les boles de tal manera que, en tocar el torn de joc al Borbó, la carambola fos fàcil. S’ha dit que també jugava a la oca i que els aduladors feien el mateix joc servil de posar les fitxes a tir. En realitat, allò que li preparava la seva camarilla era un itinerari de cases de putes. Aquell rei, a qui se li varen “morir” molt joves les tres primeres dones, és una joia representativa de la nissaga: derogà la Constitució de Cadis, perseguí els liberals i republicans, va fer matar Rafel del Riego, restaurà la Inquisició i l’absolutisme… A Mallorca el retrata una glosa popular:

Tant si vols com si no vols
has de dir “Viva la Fe!”,
Viva Fernando Setè”
i “Viven els espanyols!”

2. Marivent i els quatre Fortuna

De l’estiu de 1973 ençà, aleshores en condició de príncep i ja designat successor per Franco com a futur cap d’estat, el ciutadà Joan Carles de Borbó estiueja a Mallorca. L’antiga Diputació li va cedir, de manera il·lícita i extravagant, l’ús del Palau de Saridakis que el seu propietari havia donat als mallorquins a condició de fer-hi un museu. La voluntat del donant va ser profanada i, amb el nom de Marivent, encara ara hostaja la família espanyola, amb els seus animals de companyia. Els regals han estat una constant. No fa gaire s’informava de l’existència de cotxes de gamma alta no estrenats a les dependències de La Zarzuela. Són habituals les actualitzacions dels Audi i dels Mercedes que exhibeixen per Mallorca. Quant als vaixells, aquest que ara rebutja és el quart amb el nom de la deessa romana de la sort i el de la primera marca de tabac ros espanyol. El primer Fortuna, era un veler amb el qual va participar en els jocs olímpics de 1972. Va figurar que era un regal del sogre, exrei de Grècia, i aviat va anar a parar al Museu de la Marina de Barcelona. El segon que solcà les aigües l’estiu de 1976, el Fortuna I, ja era un iot de quasi 20 metres, 30 nusos de velocitat i un preu d’uns trenta milions de pessetes. Va ser un regal al ja proclamat rei del propietari de les Drassanes Viudes de Vilassar de Mar, les quals participaven en els concursos per fabricar llanxes destinades a la marina. Només tres anys després, el iot va passar a ser propietat de Nicolás Cotoner, cap de la casa civil del rei, i immediatament li barataren el nom per Trinidad III. Aquella venda o cessió, obeïa al regal rebut l’any 1979 del Rei Fahd d’Aràbia Saudí del tercer vaixell, el Fortuna II, de 30 metres i 40 nusos. El iot va acollir durant gairebé vint anys caps d’estat d’arreu del món (Clinton inclòs), però acabaria desmantellat i venut com a ferralla. L’any 1995, el darrer govern de Felipe González encarregà a les drassanes d’Avilés el que hauria estat el Fortuna III a costa de l’erari públic per substituir el que començava a donar alguns problemes, però no va agradar al beneficiari. Joan Carles I va disfressar la renúncia amb un gest solemne i l’argument generós que no podia acceptar un cost tan elevat pels ciutadans. El vaixell ja es va botar amb el nom nou de Corona de Mar i va passar per diverses mans. El darrer, el que ara ha repudiat l’usuari i ha instat que Patrimonio Nacional el retorni als qui l’encarregaren i pagaren, es va construir a les drassanes de San Fernando a Cadis, i va fer el viatge inaugural la primavera de l’any 2000.


3. Una venjança coronada?

L’any 2002, arran de la publicació de La Identitat Reeixida, vaig ser objecte d’un atac en tota, auspiciat i atiat pels dos impulsors principals de la compra del vaixell. Molts dels qui m’envestiren públicament, han desfilat com a imputats i, en més d’un cas, condemnats per corrupció. Ho podeu llegir, amb proves documentals, a l’article que vaig dedicar a la persecució patida que trobareu a l’enllaç: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/213893


4. Un vaixell únic al món

El Fortuna III va ser en el seu dia un vaixell de luxe a l’alçada dels iots millors dels magnats àrabs. Fet a caprici de qui el reclamà, el prototipus va ser exclusiu, amb unes prestacions magnífiques i un sistema singular d’alta seguretat. Un dels entrebancs que retardaren la cosntrucció va ser l’adequació del pes a la velocitat punta. Modern i d’alta tecnologia es va fer totalment en alumini, amb una propulsió combinada de motors de diesel i turbines de gas que expulsen tres sortides d’aigua que li propocionen una velocitat de més de 60 nusos per hora (més de 100 km), el doble del Fortuna II, amb una autonomia de 600 milles. Amb aquesta velocitat i autonomia resulta impossible que cap patrullera de la Marina el pugui seguir. En relació al vaixell anterior, passa de 30 a 41,8 m d’eslora i disposa de cinc cambres dobles i un gran camarot amb lliteres per a la tripulació. Aquesta no pertany a la Marina, sinó que és un equip privat contractat directament per la Casa Reial, a sou de l’erari públic. L’any 2000 es va dir que suposava un import anual de 200 milions de pessetes que assumia el Ministeri de Defensa espanyol. Ara, amb el regal, sembla difícil que FUNDATUR el pugui vendre obligant al comprador a assumir el personal.

NOTES


(1) ASobre la paròdia reial del 23-F vg.: 
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/240505

(2) Amb el suport d’Unió Obrera Balear, un sindicat històric fundat el 1881, vaig rebre una confiança aclaparadora en dues eleccions en llistes obertes. Els anys 1995 i 1996 vaig fer part de la Comissió de Control i els 1997 i 1998 del Consell d’Administració.

(3)
La cosa tenia gràcia, perquè l’any anterior, el 1996, el Consell d’Administració havia denunciat l’equip sindical per la publicació d’un opuscle, Pel redreçament del prestigi de la Caixa de les Balears, redactat meu i aprovat pels òrgans decisoris del sindicat. La demanda reclamava cent milions de pessetes (la xifra que es pretenia adjudicar a la compra del vaixell), però no va tirar endavant perquè era inviable. També aquell any, s’havia retirat mitja paga de beneficis a la plantilla. En conjunt un import sensiblement inferior al que es destinava al vaixell.

(4)
En circular pública, els consellers generals del personal, informàrem cara alta la plantilla del sentit del vot. No només no es va rebre una sola crítica, sinó que arribaren dotzenes de  felicitacions, moltes procedents de persones defensores de la monarquia i pertanyents a la noblesa.


(5)
Vg. d’exemple la il·lustració adjunta ACUDIT

(6) Vg. il·lustració adjunta FERRERET. Quant a NOVES vg. També l’article “Un audaç i eficaç setmanari de combat” a: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/240435

(7) Sobre Los Borbones en pelotas vg. http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/202876

(8) També per raons professionals, l’estiu de 1981 vaig participar a l’organització d’unes colonies d’estiu a Can Tàpera que sota el nom Operación Guepardo, va reunir l’aleshores príncep Felip de Borbó i Grècia, amb una quarantena de nins (i només nins) de la seva edat, escollits pels seus preceptors (fonamentalment Julio de Antón, ben relacionat amb sa mare). Es varen fer uns jocs olímpics. Vaig ser testimoni com el dia de la final, oberta a la premsa, l’infant que més botava en el salt d’alçada va ser convidat a quedar “de guàrdia” a Can Tàpera. El príncep va guanyar la prova i va ser felicitat per de Antón amb un “Arriba España, Felipe!” que varen sentir els periodistes, ignorants de la “selecció prèvia” que confirmava la frase dedicada a Fernando VII. En qualsevol cas, aquesta és una mostra més de l’esperit competitiu d’una família que sempre vol guanyar. La germana gran, també guanyava proves hípiques de salt de cavall. Quant a son pare, és sabut que no feia res mai a les proves internacionals de vela (el cas dels Jocs Olímpics de 1972 és clamorós), en canvi guanyava les que s’organitzaven a Mallorca. Si, per la raó que fos no era així, quan el trofeu ja es veia perdut, rebia una cridada per anar a atendre “despachos urgentes” a Madrid i, d’aquesta manera, romania exclòs del fracàs esportiu. Cal recordar que la República va condemnar Alfons XIII i el va declarar, incloent-hi la seva nissaga, incapaç de tornar a regnar mai més. Franco fa anul·lar l’acord democràtic. Vg.- https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=205541

 

LA MOLT MISTERIOSA (i gens investigada) MORT DE CAMBÓ

LA MOLT MISTERIOSA (i no investigada) MORT DE CAMBÓ
La complexa vida de Cambó convida a l’estudi fraccionat en temes monogràfics: les relacions afectives (vinculades al món de la faràndula i, sovint,  compartides amb Estelrich), la creació de la pinacoteca personal (amb obres tacades de sang i procedència dubtosa), l’origen de la fortuna (consolidada quan ocupà el ministeri espanyol de Foment, 1918, i estalonada quan ocupà el de Finances, el 1922), la gegantina esquizofrènia política amb la defensa, simultània i impossible, de la llibertat de Catalunya i l’enfortiment d’Espanya, el paper com a sponsor d’una xarxa d’espionatge… Entre els episodis, coneguts o intuïts, pendents d’esbrinar apareix el de la seva mort i, atesa la multitud de dades que fan pensar en un desenllaç sobrevingut per causes no naturals, la sospitosa negligència col·lectiva de no aclarir-la. Com així? Tanta és la por dels investigadors? I tanmateix, els fets són indiscutibles. Com solem dir a Mallorca: cantin papers i mentin barbes!

*     *     *
 

El matrimoni (just un any abans d’emmalaltir)

L’any 1946, de manera molt discreta i privada, Francesc Cambó es va casar a Buenos Aires amb Mercè Mallol i Codina, amb la qual mantenia una intermitent relació des de 1928. Quan es varen conèixer ell tenia 52 anys i ella només 28. En casar-se, ell 70 i ella 46. Filla d’un metge barceloní, de jove Mercè estiuejava a Roses i era íntima amiga de l’escriptor Josep Pla, el qual la va presentar a Cambó per a qui, aleshores i circumstancialment, feia feina. L’any 1929, Mercè va tenir una filla a qui es va posar el nom d’Helena. Disset anys després, en contreure matrimoni, es va legitimar el llinatge Cambó i els pertinents drets hereditaris. 

Helena amb Cambó

Helena amb Cambó

El motiu que va induir aquell solter empedreït a casar-se de gran va ser l’advertiment dels seus assessors que, a l’hora de fer testament, li feren veure que si volia declarar hereva universal Helena, en condició de filla seva, havia de legalitzar prèviament la relació paterna. Altrament, es derivarien impediments greus, no només de tipus fiscal, sinó de previsibles impugnacions, amb la possible paralització de les últimes voluntats, atesa la legislació de protecció a la família convencional que, aleshores, era vigent a Argentina i, amb major duresa encara, a Espanya.

El testament (que esdevindrà polèmic)

Una vegada casat, Cambó fa testament. A l’introit, declara que “es español de la región catalana, por lo que desea ser sometido a las disposiciones del Derecho Foral catalán vigente actualmente en España”. Reivindica, doncs, el règim matrimonial de l’antiga Corona d’Aragó de separació de béns. A continuació, dicta que es lliurin 600.000 pesos argentins a la vídua i nomena l’ara ja legalitzada i reconeguda Helena Cambó Mallol com a hereva universal, amb la condició que no pugui accedir a la fortuna fins que hagi fet els 25 anys o, en cas d’haver-se casat abans, que tingui un fill d’un any. Afegeix, com a darrera voluntat, el desig que l’enterrin al cementiri de Barcelona, al costat de sa mare, o al de Besalú al costat de son pare i germans.

Les coses aparentment senzilles sovint resulten les més complicades. Destaca la ingenuïtat de Cambó, llicenciat en Dret, i la poca vista (ep, o uns sospitosos interessos personals) que demostraren els seus assessors. Qualsevol testament ha de respectar la legislació vigent del país on es realitza. La llei argentina establia taxativament que la part legítima de la vídua no podia ser inferior a la meitat de la fortuna en el moment de la defunció del marit. Cambó, “l’error permanent” com el va definir Heribert Barrera, no només s’equivocà en la política, sinó en les coses bàsiques de la vida… i de la mort.

El viatge

Un any després de casar-se i de fer testament, Cambó programa, amb la dona i la filla, un viatge a Europa que comunica a un nucli de col·laboradors i, ben aviat, es divulga arreu. No es tracta d’un retorn definitiu, però sí d’un sondeig per si serà possible, a curt termini, establir-se a Barcelona. Defineix la ruta que ha de fer i que, bàsicament, es concreta en quatre punts: Portugal, Suïssa, Madrid i Barcelona. A Portugal ha de mantenir una entrevista important. Ja fa sis anys que ha mort Alfons XIII, a qui va servir amb devoció abnegada, on fa mesos que el seu fill Joan de Borbó, el nou cap de la Casa Reial espanyola, ha abandonat Laussanne per anar a viure a Estoril. A Suïssa s’ha de veure amb Joan Estelrich i altres apoderats seus per “arreglar papers” i elaborar un pla estratègic sobre els projectes en curs. A Madrid té previst fer gestions per sol·licitar la concessió per fer un diari en català, vist el fracàs de la proposta que havia fet tramitar a Estelrich l’any 1939 (1). A Barcelona vol planificar la ubicació de la pinacoteca que ha de dur el seu nom. Explica a la filla que el viatge serà de dos a tres mesos i que les feines no impediran mostrar-li llocs que ella encara no coneix.

La partida es va programar i anunciar per dia 13 d’abril. Com que l’hipotètic vol que l’havia de dur a Europa havia de fer escala a Àfrica, les autoritats exigien una vacuna que hauria pogut esquivar amb una falsa certificació, però el seu metge de capçalera i amic personal, el doctor Antonio Battro, era de viatge i la família accedí a posar-se la vacuna a mitjans mes de març. Curiosament, i coincidint amb la tardor argentina, va escriure en el seu dietari que, com sempre feia cada mes de març, va anar amb la família al pinar de la seva finca Mon Repòs, a San Miguel, a cercar-hi rovellons.

Helena amb sa mare i dues amigues a

Helena amb sa mare i dues amigues a la finca d’Argentina

Fa l’observació en el dietari que, de bolets, n’hi ha en abundància, perquè “fins fa molt poc temps, els habitants de la contrada no en menjaven perquè deien que tots eren verinosos.” El fet és que dues setmanes després, a finals de març, Cambó comença a trobar-se malament i, a la primeria d’abril, alguns dies està cansat i no s’aixeca del llit. La febre es limita a unes poques dècimes, però com que el diagnòstic no és clar, decideix ajornar el viatge i fa canviar els bitllets de dia 13, per a dia 30 d’abril, avisant per telegrames a Barcelona i a Ginebra del retard.

Malaltia? Quina?

Dia 30 d’abril de 1947, després de cinc setmanes d’una indeterminada malaltia, Francesc Cambó va morir al sanatori Potestá de Buenos Aires. La biografia oficial, publicada l’any 1952 (2), incorpora al final una llarga entrevista a Helena Cambó, la qual fa una crònica del procés luctuós que, per la detallada descripció, gairebé dia a dia, resulta sorprenent. Això no obstant, no només no esvaeix els nombrosos interrogants, sinó que delata un excés de confiança, amb una absoluta manca de decisió de l’entorn familiar més proper, i incrementa els dubtes sobre la desídia mèdica, al llarg de les gairebé cinc setmanes que separen els primers símptomes del fatal desenllaç.

A mitjan mes d’abril, quan retornà a Buenos Aires el metge de capçalera, en veure l’estat abatut del malalt, ordenà d’immediat ingressar Cambó a la clínica Potestá. A partir d’aquell moment, tot són interpretacions i cabòries. Els metges feien dues reunions diàries, coordinades pel doctor Mariano Castex, un eminent internista, però no es posaven d’acord en el tractament. L’injectaren penicil·lina, però no es va detectar cap millora. Es va especular si seria un problema a un ronyó i es va fer una punció amb resultats normals. Els dies passaven i els metges no s’aclarien. A tot això, Cambó s’afeblia però mantenia la lucidesa. Dia 26 d’abril encara va fer esment a la festa de l’endemà, la Mare de Déu de Montserrat, i el diumenge 27, horabaixa, va rebre el jesuïta Hugo Achával, amb qui va mantenir una llarga conversa en un estat de normalitat i placidesa. El dilluns, dia 28 d’abril, a migdia, sempre segons la crònica d’Helena, es va confiar als dos germans Finochietto, acreditats cirurgians, una operació exploratòria que s’havia de fer l’endemà mateix. (3) Aquell horabaixa, Cambó va demanar a la filla que anàs a cercar un crucifix, ja que a la clínica no n’hi havia.

El dimarts 29 començaren les hemorràgies i, si bé es varen contenir, es repetiren el vespre. Cambó havia perdut la consciència i es va renunciar a fer l’operació exploratòria anunciada. Els metges descartaren qualsevol esperança. No trobaven cap explicació, però fos quina fos la causa el vaticini era el pitjor. Va córrer la noticia i començaren les cridades, sobretot des de Barcelona, sol·licitant informació. Ja no hi havia res a fer. Aplicaren l’extremunció al malalt i entrà en agonia. Va morir a les cinc de l’horabaixa, hora Argentina, de dia 30. D’immediat es va traslladar el cadàver al pis de Buenos Aires, per on passaren algunes persones, tant de dia com de nit. L’endemà, jornada del primer de maig, hi havia una aturada total d’exaltació peronista i, així i tot, arribaren corones des de procedències llunyanes. La missa de corpore insepulto i l’enterrament se celebraren el 2 de maig. Aleshores la mort de Cambó ja havia donat la volta al món.

La notícia a la premsa

L’endemà de la mort, dia 1 de maig, la premsa espanyola va dedicar una gran atenció a la mort del polític i financer. L’ABC, amb crida de portada, va omplir la pàgina 9 amb algunes referències concretes que no coincideixen amb el relat minuciós de la filla del mort. Així, per exemple, diu que “No obstante la intervención quirúrgica que se le practicó para evitarle la peritonitis, esta se produjo”. Quina era la font que informava d’una operació que no es va arribar a fer mai? El diari, però, detecta contradiccions informatives i continua: “Según otros despachos, la enfermedad que causó la muerte del sr. Cambó fue la fiebre tifoidea”. I, en el diari de l’endemà, com a ampliació de la notícia, informa que “la muerte sobrevino a causa de septicemia”. Ben cert que, tot plegat (peritonitis, tifus i septicèmia), pot tenir un lligam. Allò que sobta és que l’única font informativa possible és la família i, en canvi, s’apuntaven diverses possibilitats.

Altres aspectes informatius de l’ABC brinden, sobretot de cara al futur, aspectes interessants. Diu de Cambó que “Su vida social se redujo. Últimamente solo aceptaba invitaciones de la Embajada de España. Recientemente se le vió en el vino de honor al exministro D. Demetrio Carceller. Este fue su último acto público.” (4) Afegeix que el dia que va morir havia d’embarcar en el vapor Juan de Garay, quan el cert és que en el vaixell només havien d’embarcar les maletes, perquè ell, la dona i la filla farien el viatge en avió. Massa imprecisions i molta de confussió, tot plegat.

Molt més sorprenent resulta la informació publicada dia 1 de maig a La Vanguardia. Diu que “la muerte fue producida por una fiebre tifoidea a consecuencia de injerir (sic) agua en malas condiciones que usó después de un dentífrico, sobreviniendo la peritonitis.” La cosa resulta, si no extravagant, almenys curiosa. Més endavant, afegeix: “Últimamente se registró un foco infeccioso en las vías digestivas y los cinco médicos que le asisten aconsejaron a sus familiares una intervención quirúrgica para salvar el peligro de una peritonitis”. De nou es parla d’una operació que mai no es va fer. La part més interessant de la notícia és quan el diari aporta la dada que, el mateix dia de la mort, Narcís de Carreras, apoderat general de Cambó a Espanya, agafava l’avió de Madrid cap a Buenos Aires perquè el malalt l’havia reclamat amb urgència. (5)

La revista Destino, núm. 511 de 3 de maig, bastida d’antics col·laboradors de Cambó, li dedica l’editorial en portada, destacant-ne el seu immens patriotisme espanyol i la generosa donació al Museu del Prado dels quadres de Boticelli. La revista atribuirà la mort a una diverticulitis. (6) En allò que coincideix tota la premsa és en destacar la gran quantitat de misses que es fan, arreu de Catalunya, per l’ànima del magnat, i en una llarga llista d’articles hagiogràfics. Entre d’altres: Carlos Sentís (diu que va ser el darrer profeta), Agustín G. de Amezua (que enalteix l’espanyolsime) o José María Pemán (que recorda que Cambó va augurar “la solución de Dios” per acabar amb el comunisme si Rússia guanyava la guerra a Alemanya).

Dues coincidències curioses en el temps

Dia 9 de juny arribava Eva Duarte a Madrid, convidada per Franco. La dona de Perón va rebre honors de cap d’estat al llarg de la seva llarga visita, objecte d’una inusual aclamació popular animada, des dels mitjans de comunicació, en obediència als poders públics. Va ser una exhibició folklòrica del franquisme i del peronisme. Durant més de dues setmanes, la volta peninsular d’Evita, no deixà res per verd: Madrid, Granada, Sevilla, Sant Jaume de Galícia, Toledo (amb aturada patriòtica a l’Alcázar) i, per acabar, amb missa a la Catedral, teatre a Montjuïc (“El sueño de una noche de verano”) i revetlla de Sant Joan, del 24 al 26 de juny estada a Barcelona, d’on partiria cap a Roma a besar l’anell del Papa. No hi va haver cap pregunta de cap periodista sobre la recent mort de Cambó, tot i la relació personal d’aquest amb Perón, i la notable absència al sopar de gala ja que, en el cas d’haver arribat a fer el viatge, Cambó hauria estat a Barcelona per Sant Joan.

La setmana següent, dia 15 de juny de 1947 arribava a Barcelona el transatlàntic Cabo de la Buena Esperanza. Entre d’altres passatgers, desembarcava el qui havia estat fins a finals d’abril l’ambaixador espanyol a l’Argentina: el Conde de Bulnes. Assegurà que tornava amb la satisfacció d’haver fet els deures. Just abans d’embarcar a Buenos Aires, havia rebut personalment de Perón la “Gran Cruz del Libertador”. Dia 17, a La Vanguardia, en relació a la mort de Cambó, negà que la causa de la mort fos una mala reacció a la vacuna, sinó que estava molt feble i el cor li va fallar. Es va especular sobre la coincidència entre la mort de Cambó i el canvi d’ambaixador espanyol. Fins i tot, es va dir si, en aquell viatge i aprofitant la immunitat diplomàtica, Bulnes hauria transportat a Barcelona, sense declarar, alguns objectes d’art de la col·lecció Cambó. Els qui ho pensaven no feren altra cosa que pronosticar amb encert allò que passaria, perquè set anys després va ser un altre ambaixador el que faria el trasllat il·legal i clandestí: Manuel Aznar, avi del qui mig segle després seria president del govern espanyol. (7)

L’herència

La darreria de 1947, mig any després de la mort de Cambó, en els seus cercles de Suïssa i Barcelona comença a circular el possible conflicte d’interessos que, com era de preveure, havia de generar l’aplicació del testament. Es parla d’un desencontre manifest entre la vídua i un dels marmessors. Apareixen alguns breus a la premsa, amb petites insinuacions. Destino anuncia de manera ostentosa que, en el número extraordinari de Nadal, publicarà el testament de Cambó. Efectivament, en el número 541 de dia 20 desembre de 1947, dedica dues pàgines al tema, sota el títol “El Testamento de Cambó. Las cláusulas sociales más interesantes.” Amb una llarga entrada que fa ostentació del sentit de la responsabilitat que manté la publicació i del respecte a les persones afectades i a la intimitat del document, aporta el catàleg complet de la pinacoteca, separada en dos blocs: la pintura clàssica i la d’autors contemporanis. Aquesta darrera, a la qual hi havia moltes d’obres de Sert i d’Anglada Camarassa, no entrava dins de l’apartat social del testament. De les obres que sí apareixen descrites, exclou les que Cambó va regalar al Museu del Prado. De la resta, la gran majoria de la col·lecció personal, es detalla la relació d’autors i títols, en funció de la localització: a Buenos Aires, Montreaux i Barcelona. Excepte els nou quadres que té la vídua a Argentina, la resta de tema religiós. El testament convida a la filla a escollir-ne un sol quadre. Els altres, tots junts, han d’anar cedits amb determinades condicions a un Museu, preferentment de Barcelona. Els marmessors establerts en el testament són: Narcís de Carreras, Jesús Cambó (resident a Argentina i cosí del difunt), Josep Maria Trias de Bes, Josep Maria Casabó Torres i Evarist Arnús. Com a assessors, s’havia de consultar l’opinió de Lluís Duran i Joan Ventosa.

Definida la pinacoteca, es revalida el patrocini de les entitats culturals: la Fundació Bernat Metge, la Fundació Bíblica Catalana, la Monumenta Catalonia i la Fundació Cambó de la Sorbona. A aquestes, ja existents, Cambó vol que se n’afegeixin dues més a constituir. Una, orientada a completar la formació humanista de persones amb pocs recursos, l’altra destinada a fomentar formacions sacerdotals. Per acabar, exposa un conjunt de donatius: vuit milions de pessetes a beneficència i ajuts concrets a les parròquies de Besalú i de Verges. La revista explicita que Helena és l’hereva universal, però insisteixen que no poden ampliar més la informació, la qual esquiva les propietats, mobiliàries i immobiliàries, i no parla de la fortuna de Cambó, forjada bàsicament gràcies a l’impuls a la Banca Arnús i, posteriorment, a les inversions en indústries elèctriques en expansió, a partir de 1921 quan comprà, amb informació privilegiada i oportunisme, la companyia d’electricitat alemanya Trasatlàntica.

L’esqueix familiar

El 23 de desembre de 1948, procedents de Buenos Aires i amb escales a Lisboa i Madrid, arriben a Barcelona Mercè Mallol i la seva filla Helena. La vídua de Cambó contracta l’advocat Ramon Guardans per procedir a la defensa dels seus interessos. Se fan públiques les divergències de la vídua amb Narcís de Carreras. Tot i això, amb motiu de l’aniversari de la mort de Cambó, tant a l’abril de 1949 com al de 1950, se fan misses a l’església dels Caputxins amb l’assistència de la família i dels marmessors. El litigi cada vegada és fa més evident i Mercè Mallol decideix impugnar el testament i reclamar la legítima part que, segons la legislació argentina, li correspon. El novembre de 1949, la premsa se’n fa ressò: “Aún no se ha hecho la valoración de la fortuna, pero posee en Argentina títulos por valor de más de tres millones de pesos y la residencia de la avenida Alvear con sus obras de arte de más de millón y medio. Dice el fiscal que la voluntad del señor Cambó contraviene las disposiciones del código civil argentino en cuanto a la legítima de los herederos forzosos y debe ceder ante las leyes argentinas.” (ABC, 8-XI-1949)

A la sessió del 22 de juny de 1950 del ple de la Diputació de Barcelona, un diputat reclama informació sobre l’endarreriment en pagar les subvencions del llegat Cambó destinades a la Casa de la Caritat i a la de la Maternitat. El president li respon que són dos milions de pessetes per a cada una de les institucions, però que els marmessors han advertit que la testamentaria en curs serà molt llarga i laboriosa. (8) També informa que va encarregar un dictamen jurídic que conclou que el llegat és exigible i que l’ha transferit als marmessors com a reclamació. Tot plegat, provoca que en els ambients polítics i socials de la ciutat es comenti el conflicte i es generi inquietud entre les institucions beneficiàries del llegat. El 23 de juny de 1950, l’endemà mateix d’aquella sessió, després d’un any i mig a Barcelona, Mercè i Helena tornen anar a viure a Buenos Aires, on el plet quant a la part substancial de l’herència continua el seu curs judicial. Això no impedeix que dia 9 de desembre de 1950 el llegat artístic dipositat a Suïssa, en atenció a la part no paralitzada del testament, arribi a Barcelona, on l’ajuntament se’n fa càrrec.

Ja a Buenos Aires es produirà l’esqueix familiar. La demanda de Mercè Mallol, per raons elementals de procediment i en reclamació del que estimava just, s’havia d’adreçar contra la declaració del testament que designava la seva filla, com a hereva universal. Era un requisit judicial imprescindible per a continuar amb la reclamació judicial. Qualque divergència molt important degué passar entre la filla i la mare, o entre aquesta i l’advocat contractat, que incidiria negativament en l’harmonia familiar. Què va passar? Quin canvi de relació personal va provocar que Guardans passàs de defensar sa mare a defensar la persona contra qui la seva clienta havia d’exercitar la demanda? El canvi ultrapassava la deontologia professional i s’endinsava en el camp de la relació sentimental? El fet cert és que Ramon Guardans es va casar amb Helena Cambó l’octubre de 1951 a l’ambaixada espanyola de Buenos Aires i ambdós tornaren cap a Barcelona. Nou mesos després, el juliol de 1952, va néixer Francesc, apadrinat per Teresa Vallès, la mare de Ramon, i per Narcís de Carreras, precisament la persona amb qui la vídua de Cambó mantenia les grans diferències. L’esqueix familiar era de gran magnitud. De fet, Mercè no assistiria al naixement de cap dels catorze néts que tindria de la seva única filla i va continuar a Buenos Aires, fins ja entrats els anys 70, quan va decidir anar a viure a Madrid. En canvi, Guardans i Carreras coincidirien en multitud de societats i empreses; carn i ungla.

La sentència

Ramon Guardans, a partir del matrimoni amb Helena, es farà càrrec de l’administració i la gestió de tot el conjunt d’empreses de Cambó, incloses les de tipus cultural. També esdevindrà el més aferrissat defensor de la seva memòria o, millor dit, de la bona memòria, sense tolerar la més mínima crítica als greus errors, polítics i humans, a les contradiccions i a la doble moral. Es pot dir que Cambó esdevindrà patrimoni exclusiu de Guardans. Com a primera acció encarrega a Jesús Pabón, historiador i un dels marmessors designats, una extensa i hagiogràfica biografia del sogre que, a les més de mil pàgines, no esmenta ni una vegada el nom de la vídua. La censura imposada va més enllà d’un escàndol domèstic. El llibre apareix l’any 1952 i coincideix amb una altra biografia de Cambó, en la mateixa línia laudatòria, escrita per Maximiano García Venero. Arran de la presentació, quan un periodista li fa esment al conflicte que hi ha amb els nou quadres dipositats a la casa de Buenos Aires, Venero respon: “Esto es una incidencia del pleito sucesorio entre doña Mercedes Maillol y su hija Helena Cambó que ha tenido una insospechada repercusión nacional.” (ABC, 5-IX-1952).

El Diario de Barcelona (4-XI-1952) ja havia destapat les desavinences. Narcís de Carreras declarava: “Para mi es muy desagradable hablar de la actitud que haya podido tomar la viuda de Cambó en este tema. Tanto la hija como el yerno están en completo acuerdo con los albaceas. Estamos muy satisfechos de la actitud adoptada por el gobierno español, interpretada por el embajador, señor Aznar.” La Vanguardia afegeix que els problemes deriven, d’una banda, que els països on Cambó tenia propietats (bàsicament Argentina, Alemanya, Suïssa i Espanya) es disputaven els substanciosos drets de successió i, d’altra banda, al desacord de la vídua amb els marmessors.

A la fi, arriba la sentència definitiva que ha de tancar el plet. El setembre de 1953, la premsa informa que la Cámara Nacional de Apelaciones de Argentina ha donat la raó a la demanda interposada per Mercè Mallol en la reclamació de la seva legitima part. A tot això, han passat més de sis anys d’ençà de la mort de Cambó, i el retard en la resolució ha fet que Helena, tot i no tenir encara els 25 anys, com a edat mínima establerta en el testament, sí que ja compleix amb la curiosa condició alternativa d’estar casada i amb un fill d’un any, amb la qual cosa està en situació d’assumir la disponibilitat del que li correspon, com a hereva universal, sense la dependència de sa mare ni dels marmessors. Arran del desenllaç judicial, apareixen a la premsa diverses valoracions de la fortuna de Cambó, la qual havia estat estimada a la reclamació efectuada per la vídua en 225 milions de pessetes. L’altra part en litigi, replica amb l’aportació d’una estimació pericial que, amb data valor del 28 de maig de 1954, estableix la fortuna en la meitat; exactament 112.595.330,41 pessetes. Es tancarà definitivament el contenciós material, però no el que ha afectat la relació afectiva entre mare i filla. Un any després la ruptura i l’allunyament es farà ben evident de manera pública.

Dia 13 d’octubre de 1955, Franco inaugura l’exposició del llegat pictòric de Cambó al Tinell de Barcelona. Hi són presents totes les autoritats militars i religioses. A més de Narcís de Carreras i Josep Maria Trias de Bes, dos dels marmessors, de part de la família només hi ha Helena Cambó i el seu espòs. L’absència de la vídua és significativa i comentada. Ramon Guardans farà un abarrocat discurs d’exaltació fent bandera de l’espanyolisme del seu sogre. Acabà la intervenció explicant que l’endemà d’haver comprat els Boticelli, li oferiren un import superior de recompra i ell va respondre: “Ya no son míos. ¡Son de España!”. Efectivament, les va donar al Museu del Prado l’any 1941, a plena consciència de la dictadura militar (9).

La recuperació dels quadres d’Argentina

Tal com estava definit en el testament i com s’havia ben detallat a l’inventari publicat a Destino, romanien pendents d’incorporar al llegat destinat a Barcelona els nou quadres que romanien al pis de la vídua. El govern argentí els va declarar intransferibles amb un decret de Perón, tot i admetre que Cambó havia notificat en el seu dia, quan els va dur d’Europa a Argentina, la temporalitat de l’estada a Buenos Aires i havia pagat els imposts corresponents. De res no serviren les aproximacions diplomàtiques ni la bona relació entre Franco i Perón. L’ambaixada espanyola va tramar un pla de robatori i evasió que, en destapar-se, va provocar un greu incident que acabà amb la substitució forçada de l’ambaixador. (10)

L’estiu de 1952 la premsa argentina, arran del plet familiar, ja s’havia fet ressò de la situació dels nou quadres i havia alertat l’opinió pública, radicalment contrària a permetre la sortida de les obres. L’article 36 de la Constitució argentina, referit al patrimoni artístic, prohibia la sortida d’obres d’art del país. Consultada l’opinió de l’ambaixador, Manuel Aznar, va declarar: “Hallándose el testamento del señor Cambó en trámite judicial, tan complicado como lamentable, no veo la conveniencia de trasladar el tema al comentario periodístico.” (ABC, 3-IX-1952) Els nou quadres (de Rubens, Tiziano, Tintoreto, Gainsborough, Corregio, Dil Piombo, Benjamin Cuip, Quentin La Tour i Goya) continuaven dipositats al pis del carrer Alvear de Mercè Mallol.

S’havia especulat molt amb la procedència d’una part de la pinacoteca de Cambó. Els serveis d’intel·ligència dels Estats Units, en un informe de juny de 1945, havien recomanat investigar Cambó, com a sospitós d’haver comprat quadres confiscats pels nazis als jueus i venuts a la galeria Fisher de Suïssa. L’anàlisi de les dates de les compres no desmenteix la dubtosa procedència d’alguna peça, però seria un fet excepcional ja que el gruix de la col·lecció s’havia comprat els anys 20 i 30. Així i tot, se sap que algunes obres comprades per Cambó resultaren falses (la Verge amb infant de Filipo Lipi i L’àngel músic de Mezzolo da Forli són dues de les obres que el Museu del Prado va rebutjar per manca de verificació).

La “bomba” que activà Josep Pla

Quan les aigües remogudes arran del plet familiar ja semblaven apaivagades, a la pàgina 17 de la revista Destino, el febrer de 1958, Josep Pla publicava “La muerte de Don Francisco Cambó”. Quasi onze anys després, rebentava el llarg silenci sobre una mort sospitosament obscura. Pla descrivia la destinació del viatge frustrat i el motiu: “Fue una de las decisiones más trascendentales tomadas por don Francisco en el curso de su vida. Esta decisión estaba relacionada con el futuro de su entera fortuna. La muerte la frustró, desgraciadamente, y digo desgraciadamente porque de no haberse roto la línea que el señor Cambó había trazado, muchos acontecimientos posteriores relacionados con su memoria no hubieran ocurrido. (…) Murió de una afección intestinal, de una afección de diverticolis. (…) El señor Cambó se vacunó contra el morbo en el hospital inglés de Buenos Aires, porque de otro modo no hubiera podido tomar el avión. Si esta vacuna, habiéndose producido estando ya atacado por la infección, contribuyó a la agravación de su estado, fué en la época objeto de muchos comentarios. De una manera fija y precisa, sin embargo, nadie lo supo decir. (…) Acompañado de uno de sus familiares más directos he visitado la tumba de don Francisco Cambó. (…) Ahora está por explicar el sentido del viaje de don Francisco Cambó a Suiza, que fué la última ilusión de su vida y que la muerte frustró de una manera definitiva. (…) El objeto del viaje del señor Cambó a Suiza consistía en crear una sociedad de tipo financiero a la cual hubiese sido vertida, en su totalidad, su fortuna, que en 1947 era todavía inmensa. Esta sociedad hubiera administrado la totalidad de esta fortuna y hubiera dado a don Francisco la renta de la misma. En el caso de muerte del fundador, una parte de esta fortuna hubiese ido a su esposa — hacía exactamente trece meses que el señor Cambó se habla casado — y otra parte hubiera sido atribuida a su hija. Todo el resto hubiera formado parte de la masa de una fundación que se hubiera, probablemente, llamado la Fundación Cambó, destinada a la conservación de las instituciones ya creadas y de otras que se hubieran promovido. La fundación Cambó, que hubiera tenido su centro en Montreux (Cantón de Vaux), Suiza, hubiera sido dirigida por un comité administrativo formado por las personas de más confianza del señor Cambó y un comité de intelectuales — o si se quiere de técnicos — que hubieran sugerido lo que en cada momento se hubiera podido hacer, teniendo en cuenta las rentas de la Fundación. Es muy posible que si la idea del señor Cambó se hubiera llevado a cabo y hubiera sido posible crear la Fundación de la que estoy hablando, se hubiera podido evitar una de las hecatombes judiciales de tipo familiar mayores que recuerda la historia entera de nuestro país. (…) Su plan era vastísimo y de un interés extraordinario. Es posible que no haya llegado todavía el momento de formularlo en toda su extensión. La fortuna del señor Cambó ha quedado, en los últimos años, bastante reducida. (…) La muerte de don Francisco frustró su mayor ilusión: dedicar la mayor parte de su fortuna a la cultura de nuestro país. Su viaje a Suiza — última etapa para su regreso definitivo a Barcelona — no tenía más que este objeto: crear la Fundación Cambó con todas las garantías internacionales que en estos casos se requieren. Su fallecimiento hizo abortar lo que constituyó la obsesión mayor de sus últimos años. Queda todavía una esperanza: su memoria, el palpito vital que su recuerdo ha dejado entre algunas personas.. Decir que yo pongo mi pluma — única cosa que tengo — a este servicio, es de una obviedad manifiesta.”

De l’article, destaca la intenció de Cambó de preveure la unificació de la seva fortuna, mitjançant una Fundació (que, òbviament, hauria afectat el testament), amb uns administradors de confiança. També esmenta els rumors que hi va haver arran de la mort per una afecció intestinal, sense aclarir. Qui era la seva font informativa? Tot fa pensar que la persona que l’acompanyà a visitar la tomba era la seva amiga de joventut Mercè Mallol, la vídua, i que la informació del que Cambó volia fer a Suïssa provenia de Joan Estelrich, amic personal de Pla, company seu a París en el servei d’intel·ligència franquista, director de la Fundació Bernat Metge i establert a Suïssa, com a administrador i gestor de moltes de les activitats de Cambó. Dissortadament, Estelrich moriria el juny d’aquell mateix any i, amb ell, gran part de les feines previstes durant l’estada a Suïssa del viatge que no es va fer mai.

La reacció irada de Ramon Guardans

En el número següent de la revista, es publica una rèplica que mal dissimula una resposta enfurismada de Ramon Guardans que ataca Pla i, sobretot, a les seves fonts informadores. Si tenim en compte la circumstància (reconeguda per ell mateix) que Guardans no només no va tractar mai, sinó que no va conèixer ni tan sols al qui, en vida, hauria estat el seu sogre, sorprèn la seguretat i vehemència en les afirmacions i que s’hi refereixi, indistintament, com a “padre” o “padre político”. L’anàlisi del contingut de la resposta, lluny d’esvair incerteses, genera un gran dubte. Guardans posa l’accent en els nombrosos errors de detall que conté l’escrit de Pla: el nom de l’ambaixador espanyol en el moment de la mort de Cambó, el nom de la companyia aèria, el fet que, a la ruta prevista del viatge, no s’hagués de passar per Noruega i a la capacitat, en nombre d’assistents, de l’església del Pilar on es va fer el funeral. Quant al bessó relatiu a la possibilitat de canviar l’administració del llegat de Cambó i, per tant, d’afectar significativament el contingut de l’herència, la resposta de Guardans és maldestre, esquiva i sembla que convida al sentit de la màxima excusatio non petita, acusatio manifesta. Contrastar els dos escrits delata una indignació tan exagerada que genera sospites.

No serà aquesta la primera ni la darrera vegada que Guardans es reboti, com a gelós custodi de l’honorabilitat de la seva esposa, davant de qualsevol insinuació publicada. Ell ho expressa a l’encapçalament d’una altra manera: “No es esta la primera vez que me veo obligado a escribir en defensa de mi padre político”. Certament, no era la primera vegada. Només referint-nos a la mateixa revista Destino, he trobat que dia 19 de juny de 1954 ja replicà Carles Riba i que, dia 23 de març de 1957, atacà amb duresa, en una extens i abusiu article (“Quien es usted y de dónde saca todo esto?”), l’opinió de José F. de Golferichs(11), publicada com a simple “carta al director”, que qüestionava la generositat i l’altruisme de les fundacions. En aquest cas, atesa l’abusiva i desproporcionada resposta, la revista va permetre publicar una segona “carta al Director” (Destino , 20 d’abril de 1957) a Golferichs per, molt més educadament i respectuosament que Guardans, refermar la seva opinió.

No era, doncs, aquella rèplica a Pla, la primera. Tampoc no seria la darrera. Destaca un altre escrit enfurismat posterior (LA VANGUARDIA, 21-VIII-1973): “La edición de las obras de Cambó no incumbe a ninguna persona particular”. Rere tan sorprenent títol, Guardans fa una proclama patrimonialista no tant de l’obra escrita del qui, en vida, hauria estat el seu sogre, sinó de l’exclusiu dret de la seva dona (d’ell mateix, com a gestor plenipotenciari) a decidir sobre l’edició o no i quan de les Memòries i de les Meditacions de Cambó. Adverteix i amenaça contra qualsevol publicació que no compti amb el seu vist-i-plau: “la edición de las obras de Cambó no es de la incumbencia de ninguna persona particular ni pueden ser objeto de la Institución Cultural Española de Buenos Aires ni de ninguna otra asociación u organismo. (…) Cualquier casa editorial barcelonesa que prepare la edición de las memorias obraría indebidamente y tendría que atenerse a las consecuencias de la conducta ilegal. (…) La propiedad de los escritos de Cambó pertenece exclusivamente a su hija, Doña Helena Cambó de Guardans.” És bo d’endevinar qui podia voler l’edició de les Memòries. Segurament la mateixa persona que, des d’Argentina, veia com ara la seva filla havia perdut el llinatge matern per la suplantació masclista i franquista de la dependència marital. El cas era esborrar definitivament del mapa la vídua de Cambó.

Sorprèn tant la contundència de les reaccions de Guardans com la immediatesa en les rèpliques. Gelós vigilant més dels drets de la seva esposa que no del bon nom de Cambó, rebat qualsevol insinuació que posi en qüestió el discurs oficial que, en un temps de màxima censura, s’ha anat elaborant, mentre s’han esvaït i silenciat els “comentarios” que referia Josep Pla. A què obeïen les filípiques? I, sobretot, al dictat de qui? És evident que algú li facilitava la informació i les dades per argumentar les respostes. Forçat havia de ser algú molt proper a Cambó per deixar anar la ploma de manera tan dogmàtica i amb tanta de contundència amenaçadora. Què pretenia aturar? Amagava qualque cosa? Potser secrets de família?

Qui podia voler la mort de Cambó?

L’anàlisi desapassionat i amb perspectiva d’alguns fets rellevants i, sobretot, l’existència de motius i interessos colossals, destapen que l’anunciat viatge de Cambó, per a determinats personatges, podia haver estat molt negatiu en el vessant social, polític i econòmic. Dit d’una altra manera, amb la mort de Cambó hi va haver persones molt beneficiades i, en algun cas, de manera ostentosa. Cal dir, d’immediat, que no sembla precisament el possible canvi de testament la clau dels grans beneficis que es derivaren de la mort del financer filantrop. El canvi de testament, al cap i a la fi, a qui més podia afectar era a la vídua i a la filla i, en menor mesura, al retall en els patrocinis d’algunes de les institucions culturals i socials. Hi va haver altres beneficis molt més sucosos. La mort de Cambó va ser especialment lucrativa per a dues persones: Franco i March. No hi pot haver el més petit dubte que, en fer-se públic el retorn de Cambó, ambdós se sentiren igualment incòmodes. Franco odiava tant Lluís Companys com Francesc Cambó

Cal situar-nos just un any abans de la mort de Cambó. L’any 1946, el Comte de Barcelona, Joan de Borbó, cap de la Casa Reial espanyola i aspirant al tron com a cap d’estat, va abandonar Suïssa i es va establir a Portugal. Va ser aquell any quan es va produir la famosa conversa entre March i Franco. Aquest va ser alertat que el financer mallorquí mantenia contactes amb Joan de Borbó. La telefonada del dictador al contrabandista passaria a la història per curta i clara: “Tu a lo tuyo. Yo a lo mío.” March va entendre el significat de la frase com “tu als negocis i jo a la política”. Si volia continuar amb la gran permissivitat en la seva tèrbola activitat financera que Franco li conferia, havia d’abandonar qualsevol intervenció fora d’aquesta funció. Així ho va fer, des d’aleshores, en profit d’ambdós. Quant a Cambó, és bo d’endevinar que Franco també va ser informat que, en el curs del viatge a Europa, l’aturada a Portugal tenia per objecte entrevistar-se amb Joan de Borbó. Més d’una vegada, anys enrere, havien coincidit els vaixells Catalonia de Cambó i Giralda de Joan de Borbó. A aquell general Íssimo no li convenia gens l’encontre i, possiblement, no podia ser tan clar com ho havia estat l’any abans amb March. Les paraules, en aquest cas, serien insuficients.

La circumstància curiosa és que, tot i ser grans adversaris, Cambó i March varen mantenir grans similituds. Ambdós varen tenir, a diferents èpoques, Joan Estelrich com a home de confiança. Ambdós patrocinaren la insurrecció militar feixista. Ambdós volien, acabada la guerra, la restauració de la monarquia. Ambdós es dedicaven a la banca. Ambdós crearien fundacions culturals. Ambdós tindrien una vida familiar conflictiva. Ambdós mantindrien múltiples relacions femenines. Ambdós tenien pocs escrúpols en eliminar els adversaris. (12) Ambdós mantenien influència sobre amples sectors de la classe política franquista i sectors econòmics dominants. Ambdós prioritzarien les inversions en empreses elèctriques, generadores de grans beneficis… En aquest darrer punt concret, March tenia un gran obstacle per a les seves ambicions immediates. Cambó li feia tanta de nosa com quan va ser ministre de finances i el denominà “el darrer pirata de la Mediterrània”, o quan el va perseguir per les seves activitats de contraban que el durien a la presó.

El major pelotazo d’en Verga (febrer de 1948)

Des de 1945, Joan March estava estudiant i tramant una operació d’enginyeria financera que, de sortir bé, representaria beneficis milionaris. No era un home amb estudis, però sí molt perspicaç i gens escrupolós. Quan encara no havia passat un any d’ençà de la mort de Cambó, el febrer del 1948 March presentà una reclamació ben elaborada i amb una gran substància jurídica. La demanda faria història, perquè constitueix un dels atracaments legals més espectaculars del segle XX a Europa. Amb la complicitat dels tribunals franquistes i mitjançant testaferros, va instar la fallida de La Canadenca. Ho va fer als jutjats de Reus, amb l’excusa que per aquell municipi hi passava una línia d’alta tensió de la companyia, quan la realitat és que comptava amb la connivència corrupta del jutge d’aquell districte judicial i, sobretot, de l’empara absoluta de Franco.

El cas de La Canadenca, nom popular de la Barcelona Traction Light & Power Company Ltd, encara avui és objecte d’estudis i, a les universitats, es mostra com una de les més grans estafes judicials. La companyia, en plena expansió, havia suspès la liquidació d’interessos als accionistes per atendre les fortes inversions de creixement. No era la primera vegada que, amb altres avals menors, Cambó s’havia posat al capdavant per garantir el cobrament futur i, així, esvair qualsevol reclamació dels petits accionistes. El febrer de 1948, eliminat el protector, el camí es va fer llis i ample. La sentència abusiva, però tan efectiva que no serviren de res les impugnacions internacionals, va caure com un plom i March es va apoderar, per mig milió de lliures esterlines, d’una companyia que, pel cap prim, tenia béns que superaven els deu milions. De rebot, l’enfortiment i expansió de La Canadenca, ja en curs abans de la sentència, va fer desplomar els beneficis de la CHADE (Compañía Hispano Americana de Electricidad) i de la SOFINA (Societé Financiere de Transports et d’Entreprises Industrielles), dues empreses del sector de les quals Cambó era soci majoritari. La catàstrofe econòmica va ser molt important. Hauria pogut passar això en vida seva? És del tot impossible. Per això, també sorprèn que els marmessors no estiguessin atents al cas i, quan reaccionaren, ja no hi havia res a fer. 

Com a complement, cal afegir que potser la devaluació patida per les empreses elèctriques de Cambó va ser allò que s’anomena “justícia poètica”. De fet, sense tanta d’ostentació ni rellevància pública, ell havia comprat les accions de la CHADE en unes circumstàncies molt similars a les de March amb La Canadenca, enmig d’un gran escàndol financer de corrupció que va passar a Buenos Aires l’any 1930, derivat d’unes concessions arbitràries. Cambó aprofità l’ocasió de comprar barat i multiplicà la fortuna. Com ja s’ha dit i vist, els paral·lelismes entre els dos magnats eren molts i, paradoxalment, tot i les diferències ideològiques abismals beneficiaren per igual el centralisme espanyol. Ambdós foren oxigen del franquisme.

El retorn de Cambó

D’acord amb la darrera voluntat i les disposicions testamentàries, traslladat el cos des d’Argentina, dia 1 de juliol de 1976 es va procedir a enterrar Cambó en el cementiri Nou de Barcelona. El panteó està decorat amb un relleu de Subirachs que representen Sant Francesc d’Asís i Bernat Metge. Al mur de marbre hi ha la inscripció: “Passarà tot i el fet viu de Catalunya persistirà”. Resumeix una de les seves intervencions a les Corts espanyoles: “No os hagáis ilusiones: pasará este Parlamento, desaparecerán los partidos que están aquí representados, caerán regímenes, y el hecho vivo de Catalunya subsistirá.”

LA MOLT MISTERIOSA (i no investigada) MORT DE CAMBÓ

La premsa es fa ressò de l’acte d’enterrament. El País diu que hi assistiren 400 persones i que, en dipositar el fèretre, hi posaren terra “de les quatre províncies” catalanes (13)La Vanguardia afirma que hi havia “milers de persones”, entre les quals relaciona l’alcalde de Barcelona i alguns polítics (Ventura Gassol, un dels seus adversaris, entre d’altres). Informa que es va cantar Els Segadors, El cant de la Senyera, El Virolai i L’emigrant. El fet més destacable és la insòlita i única coincidència en un acte públic de Mercè Mallol i Helena Cambó, mare i filla, presidint juntes la cerimònia. Aleshores havien passat gairebé trenta anys d’ençà de la mort de Cambó i un quart de segle d’ençà de l’esqueix familiar. No és cap reconciliació estable, sinó un fet esporàdic singular que no es repetirà en altres actes públics futurs.

ANNEXOS COMPLEMENTARIS

I) Reconeixements i recompenses post mortem

El maig de 1968, Astúries va retre un homenatge de reconeixement a Cambó, amb motiu del 50è aniversari de l’electrificació de Pajares que possibilità el ferrocarril. Helena Cambó va destapar una placa de record de l’esdeveniment. 

Helena a Astúries

Helena a Astúries

La vídua de l’homenatjat no hi era. Mercè Mallol, si és que la convidaren, tampoc no va assistir a l’exposició del llegat Cambó, dia 9 d’octubre de 1990, al Museu del Prado. Quines llargues i poderoses mans censuraven la presència de la vídua? 

LA MOLT MISTERIOSA (i no investigada) MORT DE CAMBÓ

Feren de guia als reis d’Espanya Helena Cambó i Ramon Guardans. Aquest, al costat dels franquistes Carlos Sentís i Martí de Riquer, havia fet part de l’anomenada “camarilla catalana” del Consell Privat de Joan de Borbó.

El 30 d’abril de 1997, en complir-se els 50 anys d’ençà de la mort de Cambó, es va inaugurar un monument a la Via Laietana de Barcelona, amb assistència de Jordi Pujol i Pasqual Maragall. Aquest monument, tal com es pot veure a la il·lustració de capçalera d’aquest article, ha estat sovint objecte de pintades. De part de la família, presidiren l’acte inaugural Helena Cambó i Ramon Guardans. En aquesta ocasió, l’absència de la vídua era obligada. Havia mort just el desembre anterior a Madrid i fou enterrada, amb gran discreció, en el panteó Cambó de Montjuïc.

El 2005, Ramon Guardans, i el 2010, Helena Cambó, varen rebre la Creu de Sant Jordi.

LA MOLT MISTERIOSA (i no investigada) MORT DE CAMBÓ

Dels catorze fills de la parella, la majoria fan part dels òrgans de govern de les empreses derivades del llegat de l’avi. Alguns d’ells, membres de l’Opus Dei, s’han significat al costat d’ideologies conservadores. L’any 2008, Helena Cambó va abanderar el manifest contra la llei de l’avortament tramitada des del govern socialista espanyol.

II) La salut de Cambó

La nit de dia 17 d’abril de 1907 (la majoria de fonts diuen erròniament que era dia 18), quan anava a fer un míting al Casino de Sants, en passar per Hostafrancs Cambó va ser ferit a l’abdomen, com a conseqüència d’uns trets disparats per elements lerrouxistes. 

Recreació gràfica d'un atemptat contra Cambó

Recreació gràfica d’un atemptat contra Cambó

Des d’aleshores, es va queixar tota la vida de cansament i problemes de respiració. Sempre deia que ell moriria per culpa dels pulmons

El gener de 1930, Cinto Reventós li diagnostica un possible càncer de gola. Espantat per la mala nova, va anar a Londres on va ser intervingut satisfactòriament i sense altres complicacions posteriors que l’enfosquiment de la veu.

Segons declaracions de la dona i de la filla, quan anuncia el viatge a Europa, el març de 1947, estava en perfecte estat de salut.

III) Les dones a la vida de Cambó

Francesc Cambó va ser allò que a Mallorca es coneix com un femellut. Va mantenir moltes de relacions amb moltes de dones i, en algun cas, conflictives. Sempre d’amagatotis, la seva tan exhibida ortodòxia religiosa, xocava de front amb la doble moral hipòcrita que practicava. Era, dit també en llenguatge planer de Mallorca, un beato fals. Un cas idèntic al del seu col·laborador Joan Estelrich, a qui corresponia resoldre els conflictes generats i evitar possibles escàndols amb reparacions econòmiques. Cambó va protagonitzar més d’un conflicte amb fotògrafs de premsa.

 

Una foto que desembocà en enfrontament

Una foto que desembocà en enfrontament


 

 

 

 

 

 

 

 

 

Com en el cas de Joan March, moltes de les seves relacions eren petites transaccions comercials que, ben bé, podrien considerar-se com a serveis de prostíbul, tot i que s’exercien en hotels de luxe o apartaments privats. Predominaven actrius i cupletistes, però solien ser relacions efímeres. Més pes tenien les que va mantenir amb cantants líriques i ballarines clàssiques. Va ser el cas de María Gay (1879-1943), d’Àurea de Sarrà (1889-1974), i amb molta més intensitat i durada, amb María Barrientos (1883-1946).

Maria Gay

Maria Gay

Àurea de Sarrà

Àurea de Sarrà

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Maria Barrientos

Maria Barrientos

Una altra relació femenina important a la vida de Cambó va ser l’amiga d’infantesa Letícia Bosch (1890-1944), la qual, en casar-se amb un duc de la família Borbó, va ser l’enllaç que afavorí les trobades del polític amb Alfons XIII. Gràcies a aquest trampolí, el rei d’Espanya va avalar la incorporació de Cambó a distints governs de Maura.

Letícia Bosch

Letícia Bosch

Una altra dona decisiva va ser Francesca Bonnemaison, implicada amb La Lliga i que proporcionava a Cambó companyies femenines discretes, la majoria molt joves. D’aquestes nombroses relacions, sempre amagades davant de la societat de l’època, cal esmentar Montserrat Ribera i Badia Paulina Pi de la Serra i Jolí. Aquesta darrera va ser secretària personal de Cambó i, posteriorment, a París, d’Estelrich. Va tenir una filla secreta, aparentment amb Estelrich, tot i que aquest podria haver actuat com a escut protector de Cambó, tal com pot deduir-se de les dates i d’algun altre detall (14)

Paulina Pi de la Serra

Paulina Pi de la Serra

Tant Montserrat com Paulina, l’any 1937, varen fer feina a l’AIE (agence d’Informations Franco-espagnoles), tapadora del servei d’espionatge franquista creat per Cambó a París i on actuaren com a agents Octavi Saltor, Carlos Sentís, Josep Pla i Joan Estelrich. Aquest darrer va crear i dirigir la revista Occident, amb l’objectiu de justificar l’aixecament armat de Franco per aconseguir la no intervenció de França i Anglaterra. El maig de 1938 es faria càrrec de l’AIE Jesús Pabón, futur marmessor i biògraf de Cambó.

Una altra de les relacions femenines, tal vegada la més secreta i, potser per això mateix, objecte de més comentaris, va ser la que mantenia amb Pilar Moraleda, esposa del seu gran amic banquer Gonçal Arnús, a qui Cambó assessorava professionalment. Hi ha prou documentació publicada que delata que Cambó participava d’intercanvis sexuals i molt possiblement de relacions col·lectives compartides. Als casos coneguts de Paulina Pi de la Serra i d’Àurea de Sarrà, amb altres vedets anònimes que participaven de festes en grup amb Estelrich i altres, cal afegir els noms de Pilar Moraleda i María Barrientos, objecte d’intercanvi entre Arnús i Cambó. A De mi vidaIndalecio Prieto explica que, quan era ministre de Finances, Cambó va demanar a Pepe Amézola, propietari d’una sala de concerts, la contractació de la seva amiga María Barrientos. L’empresari al·legà que no tenia un cèntim, perquè acabava de contractar Miguel Fleta, amb uns honoraris que excedien les possibilitats econòmiques. Sense inquietar-se, Cambó imposà tant el nombre de funcions com el catxet que havia de cobrar. La soprano era l’amant d’un banquer català, l’esposa del qual es colgava amb Cambó, sense que aquest deixàs la relació amb la cantant. Segons Prieto “El asunto se solventó a la española: el ministerio aportó el dinero extra necesario.” L’ombra dels favors i de la corrupció envoltaren el magnat.

Tant María Barrientos com Pilar Moraleda, amigues entre elles i, ambdues, de Maria Mallol, farien llargues estades a Argentina entre 1941 i 1947, els anys qui hi va viure Cambó.

IV) Quatre pinzellades més d’opinió

La capacitat oratòria, les habilitats com a gestor, la formació acadèmica, l’alt nivell cultural, el marc de relacions socials, la fortuna econòmica… no varen tenir prou força per evitar el fracàs dels seus objectius polítics. Tot plegat, planteja moltes de preguntes. Com és possible que, qui va tenir el suport electoral de Catalunya, fes malbé la confiança i cometés l’error de fomentar l’enfrontament civil dels catalans?

Cambó emet el seu vot

Cambó emet el seu vot

Com així, qui enaltia la població amb els seus parlaments i era l’abanderat de la concòrdia, va implicar-se en una guerra colonial?

Dies de glòria

Dies de glòria

Com, qui va impulsar la presència de Catalunya en els debats a la Societat de les Nacions de Ginebra en defensa de les nacions sense estat, va doblegar-se i va ser un dels qui més estalonà l’estat jacobí i opressor? Com va brindar suport a una dictadura militar totalitària i exterminadora de la llengua, la cultura i la identitat catalanes?

Segell d'època

Segell d’època

Són males d’explicar totes les contradiccions que el convertiren en l’executor de l’antítesi del pensament que havia propugnat. Cambó és el paradigma de l’esquizofrènia i l’autoodi dels catalans, la viva i genuïna expressió del fracàs del catalanisme cada vegada que, lluny de discernir amb mirada universal, s’obliga a optar entre entre la identitat i la ideologia. Pesa sempre més la tria entre dreta i esquerra que no entre Catalunya i Espanya, com si, això darrer, no fos també l’elecció entre la llibertat i la dependència. És cert que aquesta preferència no és exclusiva de la dreta i que trobaríem molts d’exemples idèntics entre polítics d’esquerra. Mentre Prat de la Riba i Macià varen ser uns estadistes, Cambó i Companys no tenien el sentit nacional com a element prioritari i provocaren l’enfrontament i l’odi entre catalans.

Arran de la mort de Prat de la Riba, l’any 1917 Francesc Cambó es proclamà el seu hereu. No va ser digne del llegat. Aviat va desfer el caràcter transversal del catalanisme del seu referent històric i el va convertir en una opció sectària, sovint reaccionària, al servei de la dreta i de la burgesia. Així va dividir el catalanisme interclassista i accentuà una disputa esquerra-dreta que, per a molta de gent, encara avui preval a la d’enfortir conjuntament la lluita per l’alliberament nacional, com a primer i principal objectiu conjunt. Per a decidir quin model de país volem, primer cal bastir el país. L’evidència insulta.

Com vaig descriure en col·laboracions anteriors (vg. els quatres articles en aquest mateix bloc sobre “El franquisme recompensat pel borbó”), al llarg del segle XX es va donar una tendència reiterada de molts de representants de la burgesia i de sectors il·lustrats que, sense cap escrúpol, feren el salt des del catalanisme de dretes fins al militarisme espanyolista (15). Molts d’ells, Cambó és un exemple rellevant, ja brindaren suport a la insurrecció de Primo de Rivera i, tot i la demostració del fracàs, repetiren i multiplicaren l’error en avalar el feixisme de Franco, tan nociu per l’avanç de Catalunya durant dècades.

En el cas de Cambó no es tracta d’un simple error. No és un cas de silenci còmplice, sinó de participació activa en l’etnocidi. Ell va lliurar suport econòmic als militars revoltats, va ordenar la seva gent a brindar suport als feixistes, va actuar com a propagandista publicant articles a la premsa europea justificant l’aixecament armat, va crear un servei d’espionatge, integrat per antics assalariats seus, que serien determinants en la delació a la Gestapo de Lluís Companys i, com a conseqüència de les informacions del SIFNE a l’aviació italiana de Mallorca, en la mort directa de gairebé cinc mil catalans.

Abans de la guerra ja havia cregut que podia incidir en la política espanyola. Va ser ministre amb Maura (dues vegades) i, amb altres membres de La Lliga, va legitimar la unitat d’Espanya en la innocent esperança de fer entendre la singularitat de Catalunya. Ell mateix ho va tocar amb les mans i, tot i no admetre l’error i reiterar-se en una dualitat impossible, explicava un fet que defineix l’absurda pretensió: «Alcalá Zamora quiso atacarme con una contradicción aparente: “Su señoría pretende ser, a la vez, Bolívar de Catalunya i Bismarch de España y es preciso que escoja entre una y otra”. En esta invectiva Alcalá Zamora exponía todo el drama de mi vida, porque desde muy joven sentía yo este doble ideal: dar a Catalunya la libertad y a España la grandeza». Com és allò tan clarificador que no es pot ser mai, simultàniament, criat de dos amos?

Un altre aspecte de la seva vida és la covardia en moments claus. Quan, l’any 1929, va ser requerit per Alfons XIII per assumir la Presidència del Govern, va excusar-se en raons de salut per no fer-ho i, quan encara no havien passat dos anys, dia 12 d’abril de 1931 pidolava el càrrec que el resultat de les eleccions municipals va impedir. Cambó tenia por. Es veu en moltes de coses com el fet d’anar sempre aferrat a les faldes d’algun confessor. Una altra prova és que va defugir respondre les fortes envestides que li feren els adversaris quan l’acusaven de judio-catalán. Luis Sirval, en el llibre La autonomía de Cataluña, l’any 1919 el descrivia així: “Se le diría mercader hebreo de alcatifas o de piedras preciosas”. L’any 1928, la revista Buen Humor de Madrid afirmava que “Cambó es judío” per establir el paral·lelisme de burleta contra els catalans. Salvador de Madariaga deia que Cambó tenia consciència de la seva procedència jueva i que, aquest va ser el motiu de no tornar a Espanya quan va acabar la guerra incivil. No oblidem que, a la batalla de l’Ebre, els falangistes barataren una estrofa del Cara al sol per incorporar-hi: “Catalán, judío y renegado, pagarás los daños que has causado. /Arriba escuadras a vencer que en España empieza a amanecer.” En iniciar-se la segona guerra mundial, Cambó passava pena que Franco no fes la mateixa persecució iniciada per Hitler contra els jueus. Madariaga afirma que “Cambó no hubiera pasado un exàmen de pureza racial. Su misma elegancia y distinción eran muy sefarditas y además latía en él un rasgo que he dado en considerar como indicio de judaismo”. Per això, per sentir-se més protegit, va decidir anar a l’Argentina, on la colònia jueva era molt nombrosa (16).

A la zona geogràfica de la seva família (Verges, Besalú…) hi ha una gran presència jueva. És possible que aquest coneixement, des de ben jove, de la seva ascendència jueva, forçàs fins a l’exageració propera al fanatisme, la seva militància religiosa que va demostrar en molts d’àmbits fins a l’exhibicionisme més barroer. Una persona com ell, amb una pràctica llicenciosa i sense restriccions de la sexualitat (encara que practicada d’amagatotis), hauria pogut orientar la seva pinacoteca a la pintura eròtica i, en canvi, col·leccionà art religiós de manera gairebé monogràfica. Exhibí fins a l’exaltació i el fetitxisme la seva professió de fe catòlica. En el rerefons, però, al darrera de l’assistència permanent de confessors en el curs de la vida, al darrera d’almoines a esglésies i congregacions, al darrera de les subvencions a institucions socials dependents del Bisbat, hi havia una demostració grossera de la doble moral i una falsa beateria. Hipocresia.

Així mateix, i aquesta és una més de les moltes i complicades claus en el comportament del polític i financer, Cambó era un misogin. Com a tal, tenia un mal concepte de les dones, com a essència del pecat i com a objecte subordinat al mascle, típic de la cultura judeo-cristiana, que accentuava amb la seva ultra-ortodòxia catòlica, tanmateix infringida amb la seva conducta. També com a misogin, d’aquesta pèssima consideració de les dones, n’exceptuava dues: sa mare i sa filla. No així cap de les seves amants. La seva esposa ni tan sols. Ho demostrà més enllà de la seva vida.

CONCLUSIONS

La informació relativa a les causes de la mort provenen exclusivament de la família més propera i, ateses les evidents contradiccions entre la descripció de la malaltia i els diagnòstics atribuïts, brollen dubtes raonables.

És indubtable que la mort de Cambó, abans d’un viatge que tenia per objectiu crear una fundació per assumir la gestió de la seva fortuna, va beneficiar l’entorn familiar, però va ser molt més lucrativa, políticament, socialment i econòmicament, per Franco i per Joan March.

És possible que Cambó morís com a conseqüència d’haver estat enverinat. No sembla cap especulació temerària. Al contrari, ho fa pensar la descripció del seu darrer mes de vida, apagant-se lentament i, al final, amb les hemorràgies fatídiques. Allò que cal descartat són les hipotètiques causes publicades que no coincideixen amb la simptomologia. Amb les tècniques científiques d’avui en dia, no seria impossible verificar-ho empíricament. Com no seria impossible verificar la previsible paternitat d’alguna hipotètica descendent directa no reconeguda.

La vida social de Cambó obri un gran ventall de persones que podien ser el braç executor dels possibles assassins. També hi hauria hagut possibles escenaris. Tant al pis del carrer Alvear, com a la finca Mon Repòs de San Miguel, Cambó rebia convidats. No feia gaire, i només és un exemple, havia fet un dinar en honor de Jacinto Benavente. La seva presència a actes de l’ambaixada espanyola era molt freqüents. A l’entorn de la data de la vacuna, a mitjans març de 1947, va assistir a un dinar amb molta de gent a un restaurant de Buenos Aires. Tan Franco com March hi podien fer arribar les seves llargues mans. Tant un com l’altre, en això d’enverinaments, eren uns experts. Si Cambó va ser una de les seves víctimes ni va ser la primera ni la darrera ni de l’un ni de l’altre.

Darrera foto pública de Cambó

Darrera foto pública de Cambó, a Argentina, mig any abans de la seva misteriosa mort

La principal conclusió de tot plegat és que, malgrat la gran quantitat de llibres i articles que s’han publicat sobre Francesc d’Assís Cambó, hi ha molts de fils per estirar, molts d’estudis pendents, perquè, com he dit al començament, romanen grans deserts informatius a la seva vida i, com s’ha vist, a la seva mort.

NOTES

(1) L’abril de 1939, just quan s’ha donat oficialment per acabada la guerra incivil, Cambó escriu a Estelrich que plantegi al govern de Burgos “si Vostè troba l’ambient propici, la possibilitat de publicar a Barcelona un diari en català, que no parlés de política, excepte en les notes oficioses que se li enviessin; que subministrés una bona informació i que publiqués articles literaris, científics i econòmics”. Vg. Maria Josepa Gallofré “La represa de les edicions catalanes a la postguerra”.

(2) Cambó 1876-1947 de Jesús Pabón va ser publicat l’any 1952, un any després de l’encàrrec, a l’editorial Alpha, quan ja la gestionava Ramon Guardans. Pabón, catedràtic d’història de Sevilla, havia col·laborat directament amb el SESFI a París, a les ordres de Cambó i, després, faria part, igual que Guardans, del consell privat de Joan de Borbó.

(3) Això és fals, almenys en el cas d’un dels dos famosos germans. Enrique havia realitzat la seva darrera intervenció quirúrgica el març de 1940, després de la qual va patir una embòlia que paralitzà mig cos, afectà el cervell i va perdre l’enteniment. En cas de ser certa la decisió, només l’hauria pogut operar Ricardo.

(4) Concretament el dinar al qual assistí Cambó, en homenatge a qui havia estat ministre espanyol d’Indústria i Comerç, va ser dia 11 de març al Jockey Club de Buenos Aires. (*)

(5) Només arribaria a temps del funeral, però va quedar fent gestions a Buenos Aires tot un mes i no va tornar a Barcelona fins dia 31 de maig.

(6) Després d’analitzar les descripcions dels símptomes i veure que, en cap cas, no eren coherents amb les causes de la mort anunciades, he fet algunes consultes mèdiques. M’he circumscrit a la descripció dels símptomes del procés de la malaltia i als diversos diagnòstics apareguts a la premsa. Segons les opinions rebudes, atenent la simptomatologia descrita, cal descartar totes les causes publicades: la septicèmia, la peritonitis i la diverticulitis. Les tres brinden aspectes clars, perfectament coneguts fa més d’un segle, que els metges haurien observat. Ni ells, ni els familiars que descriuen l’evolució del malalt no s’hi refereixen a cap moment. En concret, la septicèmia, de procedència bacteriana, provoca calfreds, febres molt altes, deliris, vòmits, respiració accelerada, freqüència cardíaca molt intensa i molt ràpida i apareixen taques vermelles a la pell. D’altra banda, la septicèmia es precipita en poques hores i no va ser el cas. Quant a la peritonitis, és una inflamació aguda de la membrana del peritoneu que genera un traumatisme directe a l’abdomen. Es manifesta amb forts dolors a la panxa, vòmits, taquicàrdia i una set insaciable. Tampoc no va ser el cas. Finalment, la diverticulitis prové de la inflamació d’unes petites bosses que hi ha al colon, molt freqüent en persones d’edat, que restreny i provoca dolors abdominals intensos. Ni un dels tres diagnòstics publicats presenta cap dels símptomes que va patir Cambó. Aleshores? Podria ser la vacuna contra la febre groga? De fet, la febre groga, de procedència vírica, sí que provoca hemorràgies i vòmits negres. No obstant, el primer dels símptomes és la icterícia, manifestada de manera cridanera amb un canvi radical del color de la pell i, significativament, dels ulls que tornen grocs (d’aquí el nom d’aquestes febres). Com així no hi ha cap esment a tal possibilitat de part dels metges, coneixedors de la vacunació recent del malalt? Quines altres situacions generen hemorràgies digestives? L’hèrnia de l’hiatus, les úlceres gàstriques, els tumors… No sembla cap d’aquestes la causa de la mort. Qualque possible causa més? L’enverinament! El remei per a aquest, a la primera meitat del segle XX, era la succió gàstrica mitjançant sonda. De fet, eren habituals aleshores i coneguts com a rentat d’estómac. No es va intuir tal possibilitat? Llàstima de no haver tingut en compte, en el diari personal del malalt, la referència abans esmentada als bolets que ell recollia i menjava tot i que la gent del país els considerava verinosos.

(7) “Para embarcar los cuadros de Rubens, Tintoretto, Tiziano y Gainsborough, el embajador de España, Manuel Aznar, organizó una operación secreta que le costó el cargo cuando fue descubierta por el gobierno argentino.” Rogelio García Lupo (Clarín, 31-VIII-1997). Vg. també la nota 10.

(8) De fet, el Pavelló Cambó de la Casa de la Maternitat no s’inaugurà fins el juny de 1957.

(9) Resulta d’interès, sobretot dels futurs periodistes i comunicadors, fixar-se en el llenguatge de la premsa franquista. Amb dos fragments d’aquell acte, com a exemple, n’hi ha prou: “Sus excelencias recorrieron detenidamente la exposición. Admirando los lienzos, sobre varios de los cuadros expresó el Caudillo su opinión con inteligentísimos comentarios e interesándose por los mismos con palabras de experto conocedor y amante del tema con clarísimo criterio.” (La Vanguardia, 14-X-1955) “El hecho de que el Caudillo quisiera honrar con su presencia demuestra hasta que punto interesan a su Excelencia los acontecimientos artísticos y como desea resaltar actos que, como este, constituyen un ejemplo de alto sentido patriótico. Don Francisco Cambó, el de la España Grande, quiso anudar su aspiración de grandeza con este legado a Barcelona y el importantísimo al Museo del Prado de Madrid, fundiendo las dos generosidades en una voluntad de amor y perpétuo servicio al patrimonio artístico de la Patria.” (ABC, 14-X-1955) El to del discurs de Guardans, exposat a ambdós diaris, no desmereix gens d’aquest estil pretensiós, hagiogràfic, ampul·lós, enramellat i ignominiós, conegut popularment com “el llenguatge del NO-DO”, fent esment al noticiari franquista imposat obligatòriament als cinemes.

(10) L’evasió dels quadres, sota el paraigües de la immunitat diplomàtica de l’ambaixador Aznar, la detallà Juan Carlos Losada La Aventura de la Història, núm. 157. Vg. també la nota 7.

(11) Possiblement fill de Macari Golferichs, propietari de la casa modernista del mateix nom a la Gran Via. Espoliada pels anarquistes l’any 1936 i, posteriorment, donada als dominics, actualment és un centre cívic de l’ajuntament de Barcelona.

Casa Golferichs

Casa Golferichs

 

 

 

 

 

 

 

 

(12) És més que reconeguda la participació de La Lliga en els actes de pistolerisme de Barcelona que, entre d’altres, provocaren la mort de Francesc Layret (1920) i Salvador Seguí, el Noi del Sucre, (1923), ambdós adversaris de Cambó. Un dels seus col·laboradors més directes, Josep Bertran i Musitu, dirigia l’extermini selectiu. Bertran va arribar a ser ministre espanyol de Gracia y Justicia. L’any 1937 Cambó li confiaria a París la direcció del SIFNE.

(13) El seu concepte nacional o la interpretació que en va fer la família era, com es pot deduir, restrictiu i regionalista. Temps enrere i en sintonia amb l’ideari de Pra de la Riba, l’any 1918  Cambó havia publicat una carta a La Almudaina, on oferia col·laboració vers la unitat nacional amb reconeixement de l’autonomia: «Els mallorquins han de pensar en ço que més els convinga. Se’ls hi presenten dues opcions: o sumar-se a l’Estat Català, a base del reconeixement d’una plena autonomia per a regir els afers mallorquins, o continuar units a l’Estat Espanyol unitari. Per a la primera solució, crec que no hi hauria cap diferència entre nosaltres i que arribaríem a un acord immediat, doncs els catalans no hem sigut mai imperialistes»

(14) La filla va ser confiada, sense manutenció estable, a un matrimoni humil. D’acord amb la tradició hel·lenística i igual que faria Cambó amb l’única descendent reconeguda, li posaren Helena. La mare biològica, “per mantenir el seu prestigi social” (dit en les seves paraules), va participar de la doble moral hipòcrita dels seus dos amors (i amos i senyors). D’aquesta manera, va ser objecte de molts de reconeixements laudatoris i, l’any 1983, l’Ajuntament de Terrassa li lliurà la màxima distinció de la Ciutat. Paulina feia vint anys que havia girat l’esquena a la seva filla. Vg. http://www.naciodigital.cat/latorredelpalau/noticia/24246/feliu/paulina/era/meva/mare

(15) Podeu llegir els quatre articles sobre aquests personatges (Estelrich, Riquer, Sentís, Samaranch…) a:

I) http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/248214

II) http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/248285

III) http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/248362

i IV) http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/248404

(16) A l’altre extrem ideològic, també es produeixen expressions excessives. El juliol del 2009, Lluís Sales i Favà, historiador i destacat membre de les CUP, publicà un escrit contra un hipotètic lobby jueu a Catalunya que, segons l’article, estaria manipulant l’opinió pública i la majoria social de la ciutadania. La il·lustració escollida per l’autor era un dibuix que caricaturitzava Cambó com a jueu, amb la qualificació de “traïdor”. Ho podeu veure a: http://www.llibertat.cat/2009/07/els-sionistes-nostrats-7148

Com a contrapunt, d’entre les moltes rèpliques que hi va haver, he escollit la de Jaume Renyé que trobareu a: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/140559

BIBLIOGRAFIA BÀSICA PER A AQUEST ARTICLE

Cambó Jesús Pabón (Alpha, 1952 i 1968)

Els intel·lectuals mallorquins davant del franquisme Josep Massot i Muntaner (PAM, 1992)

L’últim Cambó (1936-1947): La dreta catalanista davant la guerra civil i el franquisme Borja de Riquer (Eumo, 1996)

Cambó Heribert Barrera (Dèria Edicions, 2012)

Hemeroteques: ABC, La Vanguardia, Destino, Clarín, premsa comarcal…

…i dues fonts orals que han reclamat romandre en l’anonimat. 


EL FRANQUISME RECOMPENSAT PEL BORBÓ (i IV)

Els personatges dels tres articles anteriors (Samaranch, Lara, Sentís, De Riquer…) mostren trets en comú que no són simples coincidències. Per exemple, a banda de la longevitat, el seu posicionament a favor dels militars aixecats l’any 1936 i, posteriorment, una conducta servil a favor del franquisme que no va ser gens discreta. Al contrari, tots ells es distingiren per exhibir-se en públic i fer ostentació de la simbologia feixista. Tots ells, també, varen ser recompensats per la Casa Reial espanyola amb premis i, la majoria, amb títols nobiliaris. Una altra característica va ser la d’emparar-se en qualque gest, aparentment catalanista, per gaudir d’una màscara de protecció. En tot els casos, però, aquest gest amagava una segona intenció al servei submís de l’espanyolisme.

EL FRANQUISME RECOMPENSAT PEL BORBÓ (i IV)

Mala consciència o intencions ocultes?

Els jocs olímpics de Barcelona, atribuïts a Samaranch, pretenien donar una imatge de modernitat d’Espanya i de la monarquia. El retorn de Tarradelles (un marquès altre temps republicà), gestionat per Sentís, era un servei imprescindible per legitimar a l’exterior la Restauració Borbònica, amb el retorn d’un ens democràtic (la Generalitat) decapitat per les armes. La creació del premi de novel·la Ramon Llull, feta per Lara, no passa de ser una almoina de consolació humiliant, orientada a perdonar la vida al català, quan el gran premi literari de Barcelona és el Planeta, a l’entorn del qual ballen tots els polítics i periodistes. Quant a l’elogi de trobadors i cavallers, centre de l’obra de Martí de Riquer, la balança entre el Quixot i el Tirant està més que desequilibrada. Els herois o són francesos o són espanyols.

Per arrodonir l’anàlisi d’aquests comportaments de guerra, de postguerra i de monarquia, podríem afegir la figura de Narcís de Carreras (1905-1991), exsecretari de Cambó, que va venerar i lloar Franco i va presidir les dues entitats privades catalanes més representatives: “la Caixa” i el Barça (1). Altres empresaris, més joves i, potser per això mateix, amb una supeditació no tan manifesta com els esmentats abans, són Josep Vilarasau (Barcelona, 1931) i Javier Godó (Barcelona, 1941). No cal demanar si se senten més espanyols o més catalans, perquè la pregunta és més estúpida que la de si estimen més el pare o la mare. Duplicar la identitat nacional provoca esquizofrènia.

Ara mateix, el procés sense retorn que viu Catalunya, desencaixada totalment d’Espanya per l’abús, el maltracte i la violència d’aquesta, aporta nítidament i malgrat les dificultats una invitació pública a definir-se i abandonar les ambigüitats. Si, fins ara, les patronals i la majoria de les grans empreses no volien ni sentir parlar d’assolir estructures d’estat, ara mateix la força dels esdeveniments i de les evidències han provocat un tomb espectacular de signe favorable que encara creixerà més. El món empresarial català, abanderat del seny i del pragmatisme, no tindrà un comportament distint al d’altres processos d’emancipació. És prou conegut el cas dels mercaders bàltics que, adversos a la sobirania de les seves nacions, quan el procés es va fer irreversible i varen ponderar com obtindrien majors beneficis, no tan sols abandonaren l’oposició aferrissada, sinó que es posaren al capdavant per liderar la proclamació d’independència.

Aquí passarà exactament igual. Ja no serviran Samaranch, Sentís i altres dics de contenció per aturar la riuada que impulsa la societat civil. Ni tan sols el poder dels polítics ni el de les institucions podrien impedir l’avanç en curs. És més, si alguns grups planetaris o de l’avantguarda caduca pretenen, contra el signe del temps, endarrerir la força que empeny les ànsies de llibertat, hauran de partir de quatres i tocar soletes cap a nous horitzons. Amb un poc de sort escoltaran el clàssic crit de bona vela i barca nova!

 

Recapitulació. Cambó com a referent.

Aquests articles sobre els franquistes recompensats només pretenen exemplaritzar una conducta que, a més de reprovable èticament, ha enfosquit el pensament polític i endarrerit, en tots els ordres, el progrés social i econòmic. Encara que només sigui una perspectiva molt general dels franquistes catalans, el paisatge no seria complet sense recular a l’origen. El franquisme neix, naturalment, de la guerra incivil que va permetre la instauració d’una dictadura militar. Parlar de la guerra i dels efectes directes sobre Catalunya obliga a fer esment a Francesc Cambó (1876-1947), personatge transcendental en el desenllaç de la guerra, alineat al costat dels revoltats contra la República i esponsor de Franco, paradoxalment exactament igual com va fer el seu major enemic: el financer Joan March (1880-1962).

Dia 12 d’abril de 1931, Cambó esperava ansiós, en contacte permanent i directe amb Alfons XIII, el resultat de les eleccions municipals que ell (insensat?, inconscient?, irresponsable?) creia que farien realitat el seu somni. Sabut és que la gran aspiració de Cambó, que ja havia estat ministre, era ser el president del govern espanyol. Durant la campanya havia hagut de suportar el crit escampat arreu de Catalunya de Visca Macià! Mori Cambó! Les urnes validaren el sentit majoritari dels catalans i barraren el pas a la seva absurda esperança de transformar Espanya des d’Espanya. (2)

Arran de la insurrecció militar de juliol de 1936, per foragitar el govern derivat de la victòria del Front Popular de cinc mesos abans, Cambó va deixar-se arrossegar pel seu odi cerval contra l’esquerra (focalitzat en la figura de Lluís Companys) i va donar suport a l’exèrcit revoltat. No hauria de sorprendre ningú. Tot dins de la seva lògica i coherència. La dualitat dreta-esquerra va superar sempre la d’Espanya-Catalunya. Cal no oblidar que Cambó ja havia recolzat la instauració de la dictadura de Primo de Rivera. Ara, l’aixecament de Franco, l’agafà a l’estranger, però va instruir els seus subordinats a tres coses: donar suport als militars revoltats, propagar la defensa del franquisme a l’exterior i crear un servei d’informació i intel·ligència.

 

L’espia del barnús i amic de les ballarines

Un home clau per dur a terme la voluntat de Cambó, va ser Joan Estelrich. D’ell Nadal Batle va escriure que només era “mig felanitxer”. Ho va ser fins a l’any 1936, amb magnífiques peces oratòries a la Societat de les Nacions de Ginebra i amb articles, d’alt nivell, en defensa dels drets dels pobles. Després, a partir de la guerra, va actuar com a gran enemic del poble, al servei d’una dictadura assassina, de la qual va ser còmplice actiu. Era un hedonista (vg. fotos superiors), primer a sou de Joan March i després a sou de Cambó. L’aixecament militar l’agafà a Itàlia i s’embarcà d’immediat per anar a trobar-se amb el seu patró, en la confiança que treballaria al seu costat fins al final de la guerra que preveia llarga. Dia 20 de juliol de 1936, dins del vaixell que el va dur a l’Argentina, va anotar en el seu dietari: “jo, com a català, he de desitjar la victòria del govern i, com a espanyol, la dels revoltats”. En arribar a port, les ordres de Cambó foren contundents: havia de partir cap a París i posar-se al servei incondicional de Franco.

Des de la primeria, ja va excel·lir en la tasca de difusor ideològic del franquisme. Denuncià els crims anarquistes i la persecució religiosa amb publicacions pamfletàries que procurava no signar (vg. foto del mig a la dreta). Les salvatjades contra alguns clergues bastiren i enfortiren l’argumentació. En el fons, com el seu cap, la seva ortodòxia religiosa no era més que pura hipocresia. (3) Actuà d’ambaixador exterior amb l’argument que Franco era imprescindible per recobrar l’ordre públic i restablir la moral cristiana. Va dirigir i publicar Occident, revista franco-española.
La faceta més desconeguda d’Estelrich, amagada fins fa molts pocs anys, va ser la d’espia, com a actiu membre del SIFNE (Servicio de Información de la Frontera Noroeste de España). La persecució, localització i delació de Lluís Companys a la Gestapo posaria el detingut a mercè d’una farsa de judici sumaríssim que, encara ara, els partits espanyols s’han negat, no només a anul·lar, sinó a revisar ni tan sols. Companys va morir cridant “Per Catalunya!”, afusellat en condició de President de la Generalitat. Estelrich (Roma no, però Madrid sí que paga) seria designat representant d’Espanya a la Unesco.

Ja ben entrats els anys cinquanta, Estelrich va intentar fer aprovar el projecte de fer un diari en català, que ja havia anat a defensar a Madrid, per ordre de Cambó, l’any 1941. No fa gaire, arran de l’edició d’una part dels dietaris del pensador i activista felanitxer, el periodista Andreu Manresa, coneixedor i divulgador de la seva vida i obra, en va fer una crònica (El País, 10-I-2013). En relació al reiterat fracàs del diari en català, reproduïa una observació que, en ple franquisme, estava carregada de vigència i de sentit: “Què volen els catalans o què haurien de voler? La llibertat, no la independència. No els forceu, mancats de llibertat, a desitjar la independència”. (4) Sembla, més que una premonició, un intent de justificar-se. Què s’havia de fer perdonar Estelrich l’any 1950? Potser el vent de la memòria li girava pàgines anteriors per recordar-li algunes de les seves publicacions? Potser Per la valoració internacional de Catalunya (1920)? La qüestió de les minories nacionals (1928)? La Catalogne et le problème des nationalités (1929)? Les seves proclames a favor de la Gran Catalunya i del seu dret a ser en el marc de les nacions lliures del món? Amb tant d’hedonisme s’havia fet nihilista?

 

Pistolers i criminals de guerra

El SIFNE, impulsat per Cambó i autoritzat pel general Mola, va ser creat i dirigit per Josep Bertran Musitu (1875-1957), membre de la Lliga i exministre espanyol amb Alfons XIII. Aquest personatge havia estat cap del Somatén de Barcelona i havia atiat el pistolerisme entre 1919 i la Dictadura de Primo de Rivera, en el període que assassinaren, entre d’altres, Francesc Layret (novembre de 1920) i Salvador Seguí, El Noi del Sucre, (març de 1923). Ambdós s’havien enfrontat directament amb Cambó (5). El SIFNE va treballar en col·laboració directa amb l’extrema dreta francesa, la GESTAPO i l’OVRA, els serveis d’intel·ligència italians. Va impulsar, des de París, un servei d’informació que va tenir conseqüències devastadores per Catalunya. La gran majoria d’agents del SIFNE eren catalans a les ordres de Cambó: Josep Pla, Carlos Sentís, Eugeni d’Ors, Manuel Vidal-Quadras, Pedro Salisachs, Enric Marsans… D’entre tots ells, tractant-se de serveis d’intel·ligència, destaca Joan Estelrich.

Una de les informacions elaborades pel SIFNE que, via Burgos i Salamanca, arribaven a l’illa de Mallorca, plataforma emprada com a portaavions de l’aviació nazi i italiana, eren els punts neuràlgics per bombardejar Catalunya. Els informadors elaboraven mapes amb els arsenals, casernes militars, aeroports, dipòsits de combustible i, segons la documentació consultada, més de dos-cents punts per bombardejar Barcelona. La ciutat comtal té el trist honor d’haver estat un dels primers escenaris de bombardejos sobre la població civil de la història de la humanitat; un crim de guerra abominable que, dissortadament, serviria de camp experimental per a la Segona Guerra Mundial. Barcelona va ser precursora de Londres.
Les informacions facilitades des del
SIFNE als feixistes italians i als nazis alemanys varen provocar la mort, només com a víctimes directes dels bombardejos, de 4.736 persones a Catalunya, entre febrer de 1937 fins a l’ocupació de Barcelona l’any 1939. Varen ser d’una intensitat especialment sàdica les 44 hores seguides, entre els dies 16 i 18 de març de 1938, durant les quals la ciutat va patir atacs massius i indiscriminats sobre la població civil amb gran mortaldat de persones innocents (vg. fotografia inferior dreta).

Capítol apart, però majoritàriament atribuïbles també als informes del SIFNE, el determinen els consells de guerra que es realitzaren a Catalunya entre 1939 i 1952, amb la guerra teòricament acabada, i que significaren la pena de mort d’altres 1.717 persones. Una d’elles, Lluís Companys, un dels grans enemics odiats per Cambó.

Ni processats, ni jutjats; recompensats!

Resulta del tot evident que, encara que la història l’escriguin els vencedors, la conducta dels membres del SIFNE, molt especialment els qui potenciaren i patrocinaren el servei, amb Cambó al capdavant, els converteix en criminals de guerra al nivell dels jutjats a Nuremberg. El mal és que, a diferència dels nazis alemanys i dels feixistes italians, aquí mai no han estat processats ni jutjats els autors dels crims. Tampoc mai no han demanat perdó ni adjurat de la seva actuació. I, allò que encara és pitjor, varen rebre honors i recompenses durant el franquisme. Encara ara, incomprensiblement, són objecte de reconeixements promoguts, des de les institucions, per polítics hipotèticament demòcrates i coneixedors de la veritat històrica.

Dia 30 d’abril de 1997 s’inaugurà un monument a Cambó, amb motiu del 50è aniversari de la seva mort. (6) Inexplicable? El seu paper com a patrocinador de la guerra perdonat? El seu impuls de crear el SIFNE, que costà tantes de vides catalanes, recompensat post mortem? Una nova prova del postfranquisme triomfant? La Vanguardia titulà el reportatge Deuda saldada. El diari de Godó destacà les declaracions de Jordi Pujol, President de la Generalitat, i de Pascual Maragall, batle de Barcelona, ambdós presents al costat d’Helena Cambó (única filla reconeguda del magnat) i dels promotors del monument: Ramon Guardans (el gendre), Carlos Ferrer Salat i representants de les entitats patrocinadores: Fundació La Caixa, Cambra de Comerç i Patronal Fomento.

I tanmateix…

Consola recordar una de les frases més famoses de Cambó: “Hi ha dues maneres segures d’arribar al desastre: una demanar l’impossible; una altra, retardar l’inevitable.” Ara li seria d’aplicació. Ell va voler l’impossible encaix de Catalunya dins d’Espanya. Ara ja és impossible voler retardar allò que és inevitable. Per a ell, seria un desastre; per a Catalunya i els catalans conscients i condrets, en canvi, la llibertat no pot tenir mai tal consideració.

 

PER ACCEDIR ALS TRES CAPÍTOLS ANTERIORS (sobre Senís, Samaranch, De Riquer…):

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/248214

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/248285

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/248362

NOTES

(1) El seu fill Francisco de Carreras Serra, catedràtic de Dret Constitucional, al costat d’Albert Boadella, va ser un dels fundadors del partit panespanyolista Ciudadanos.

(2) No seria el primer ni el darrer en defensar aquesta estratègia. Domenech i Muntaner volia arrabassar als polítics castellans la direcció de l’estat i assumir el poder espanyol des de Catalunya. L’any 1983, Miquel Roca i Junyent, liderà una anomenada Operació Reformista amb el lema “La otra forma de hacer España”. El fracàs d’ambdós intents no ha impedit que Duran i Lleida persisteixi en l’error de temptar l’impossible.

(3) Estelrich, igual que Cambó i Alfons XIII, va mantenir una llicenciosa vida sexual amb dones del món de l’espectacle. Salvador Dalí en feia burleta en una carta: “Estelrich és el personatge mes cursi dels grecs, a casa de l’Àurea, la ballarina putrefactíssima, es disfressa amb una túnica i un llençol rosa al front, crec que existeix una foto representant això, impagable!”

(4) Contrasta la frase d’Estelrich amb la que Cambó havia escrit anys abans a les seves Memòries:era un deure per als qui verament estimàvem Catalunya de predicar als catalans no sols llurs drets sinó també llurs deures i d’ensenyar-los que, per a un poble que ha perdut la llibertat, val més merèixer-la abans que la hi retornin, que no li sigui retornada primer d’haver-la merescuda.”. Dissortadament, l’autoodi implícit de la frase valida els grans i greus errors polítics de Cambó. Catalunya no va perdre la llibertat. Senzillament, li varen furtar per les armes. Quina actitud més penosa i arrossegada voler “merèixer” el retorn de la llibertat.

(5) Francesc Layret, en la seva defensa d’aprofitar el final de la Gran Guerra perquè oferia “una oportunitat única a Catalunya per assolir la sobirania”, va adreçar aquestes paraules a Cambó: “L’autonomia de Catalunya no pot ser una senyera que s’aixequi o s’arraconi a mida de les conveniències partidistes”.

És falsa la catalanitat dels qui dirigeixen la Lliga (…) aquesta gent avantposa els interessos de classe, és a dir els interessos del capitalisme, a tota ideologia. Estic tan cert del que dic, que sense pecar d’exagerat, puc assegurar-vos que si algun dia Catalunya conquesta la seva llibertat nacional, els primers, si no els únics, que li posaran entrebancs, seran els homes de la Lliga. (Salvador Seguí a l’Ateneu de Madrid l’octubre de 1919)

(6) El monument es va encarregar a l’escultor madrileny Víctor Ochoa, autor dels bustos de Joan de Borbó, de Joan Carles I i del mausoleu del torero Francisco Rivera, Paquirri. Per a no perdre el to, se suposa.

 

EL FRANQUISME RECOMPENSAT PEL BORBÓ (III)

A la foto superior Martí de Riquer (segon de l’esquerra), amb la pipa, acomiada al seu amic Juan Ramón Masoliver (en el centre).
A baix, a l’esquerra, un dels cartells del gironí Josep Morell Macías. A la dreta, Martí de Riquer i Carles Sentís desfilen marcials per Barcelona; dos revoltats, dos actius col·laboradors amb la dictadura militar, dos recompensats per l’actual titular del postfranquisme, restaurat en monarquia borbònica. Ambdós fan vertader l’eslògan del cartell; efectivament, amb ells va arribar Espanya a Catalunya. Ambdós, a més, coincideixen en la longevitat centenària. Sentís (1911-2011) i De Riquer (1914-…).

*     *     *

 

 

Una família catalana a contracorrent?

L’any 1998 Martí de Riquer publica Quinze generacions d’una família catalana, sobre la seva nissaga, i adverteix: “El lector veurà que, sempre que a Catalunya hi ha hagut oposició i lluita entre dues tendències, els individus que integren les famílies aquí estudiades han abraçat i defensat la tendència contrària a la que és vista amb més simpatia a la Història de Catalunya de Ferran Soldevila”. Tota una declaració personal: ni va fer part del sentir del poble català contra el franquisme ni, ara, de la majoria a favor de la llibertat. En el seu cas, l’afirmació és ben certa, però ha estat així com diu sempre i amb tota la família?

El seu avi patern, Alexandre, durant el canvi del segle XIX al XX, va estar perfectament integrat dins de la burgesia i, com a pintor, poeta i dissenyador va ser un destacat artista del modernisme català. Els seus cartells, exlibris i segells, així com l’adscripció a la Unió Catalanista, brinden testimoni del seu posicionament al costat del sentir majoritari dels conciutadans. L’afirmació de Martí de Riquer, per tant, ja no seria tan certa en aquest cas.

Un dels germans petits de son pare, Josep Maria de Riquer Palau, va viure totalment allunyat de la tradició carlina familiar. Durant l’època republicana va destacar com a líder i activista polític, primer amb l’esquerra i després amb l’anarquisme. El setembre de 1931 ja era el secretari de les Joventuts d’Esquerra i, el mes de novembre, era proclamat president de la Col·lectivitat Social Organitzada de Catalunya. Al llarg dels primers anys de la República, fou un destacat i reconegut orador que va recórrer molts de pobles catalans per defensar l’Estatut. L’any 1934, a partir dels Fets d’Octubre, va aproximar-se al món llibertari. El mes de desembre d’aquell any, la policia va assaltar l’Ateneu Eclèctic de Barcelona i va procedir a la detenció de les persones que hi havia. A la crònica de La Vanguardia de dia 27 de desembre de 1934 llegim: “Los detenidos en el Ateneo Ecléctico son muy significados como anarquistas, singularmente Riquer Palau, el cual es profesor de una escuela racionalista, titulada «Sol y Vida», que se halla en el Monte Carmelo. Riquer es significado como elemento intelectual y orador propagandista dentro de la organización anarquista.” Per una notícia posterior del mateix diari de dia 14 de març de 1935, deduïm que ningú no va aconseguir l’alliberament ja que, en informar d’un escorcoll policial al domicili d’un altre anarquista: “se encontró un informe sobre el caso Riquer Palau, actualmente encarcelado por extremista.” Posteriorment, el 18 d’agost de 1936, just un mes en clau després de l’aixecament feixista, torna aparèixer a la premsa el nom de Josep Maria de Riquer Palau com a membre del Comitè Pro Cultura Popular. Des d’aleshores i fins el maig de 1938, participa a molts de mítings i fa nombroses conferències. A partir de la caiguda de Barcelona, el seu nom desapareix enmig del silenci, sense que hi hagi cap mostra d’una hipotètica adscripció al costat del franquisme. Ja passada la primera etapa de postguerra, l’any 1952 publica en català Els exlibris i l’exlibrisme, un interessant estudi en dos volums de bibliòfil, i en fa diverses presentacions i conferències. També escriu sobre el seu avi Alexandre: L’home, l’artista i el poeta.

A banda de l’avi i de l’oncle, també resulta interessant veure el perfil públic d’un dels seus fills, per a verificar si és cert que els De Riquer se situen sempre a contracorrent o si, tal afirmació, és exagerada o obeeix a un intent de justificació personal. Martí de Riquer i Isabel Permanyer varen tenir sis fills: Isabel Clara, Felip, Elvira, Borja, Gabriela i Alexandra. Borja va néixer a Barcelona l’any 1945 i l’any 1969, amb només 24 anys, ja va ser nomenat professor d’Història de la Universitat Autònoma, on son pare exercia de catedràtic. Per a alguns, és considerat un historiador, en certa manera catalanista, i gran defensor del dret a conèixer el passat. (1) Poc abans de tramitar-se la Llei de la Memòria Històrica, a la presentació d’un manifest en defensa del projecte, Borja de Riquer va dir: “Sorprèn com gent que s’anomena demòcrata pugui creure que és millor no remoure el passat.” El manifest reclamava condemnar la dictadura franquista, declarar nuls tots els judicis i totes les sentències franquistes per il·legals. Sembla que, almenys en aquesta actitud, no coincideix amb son pare, perquè Martí de Riquer no ha repudiat les recompenses, medalles, premis, títols, nomenaments i pensions lliurades per un règim franquista (i l’apèndix postfranquista de la restauració borbònica). Un règim, cal no oblidar-ho, que ell contribuí a implantar amb les armes, durant la guerra, i a legitimar, amb discursos i escrits, durant la postguerra.

Alguns complements

* Quan s’observa bé un paisatge, a vegades és interessant cercar-hi allò que no es veu. Encara en vida de Franco, l’any 1975, davant l’atac contra la llengua catalana iniciat des de València, sense cap argument científic i amb una clara intencionalitat política, alguns dels més rellevants membres de les acadèmies espanyoles de la Llengua i de la Història, varen signar un document per sortir al pas d’aquella maliciosa incitació a la ignorància. (2) A la relació dels acadèmics, potser sorprendrà veure els noms de Josemaría Pemán i de Camilo José Cela (3). En canvi, allò que més hauria de sorprendre és l’absència de la signatura d’un professor de literatura catalana, tan franquista i monàrquic com ells dos. No, Martí de Riquer, tot i que ja feia una dècada que ocupava una de les cadires de la Real Academia de la Lengua Española, no va signar aquell document a favor de l’àmbit geogràfic de l’idioma ni de la seva unitat científica. Ha estat esquiu sempre en això de mostrar cara. Tampoc no va obrir boca, arran dels Manifiestos racistes contra el català i els catalans que han escampat i escampen il·lustrats espanyolistes amb alguns bufons catalans de corifeus dels comparses.

* Un dels amics de Martí de Riquer va ser Joan Ramon Masoliver Martínez de Oria. (1910-1997). Nascut a l’Aragó, de ben petit ja es traslladà a viure a Barcelona. Quan encara no havia fet els vint anys, l’any 1929, va crear la revista Hèlix, promotora del surrealisme, on també hi col·laborà el seu cosí Luis Buñuel. Fugitiu, després d’haver seduït la dona d’un amic seu, va ser lector de català i castellà a la Universitat de Gènova, des d’on feia de corresponsal de La Vanguardia. A París es va fer amic de Paul Eluard i de Joan Estelrich. Afiliat a Falange Española, des del govern de Burgos va fundar la revista Destino. Acabada la guerra, va declinar càrrecs polítics per dedicar-se al periodisme. Amb l’ascens d’Estelrich, recompensat per Franco com a delegat a la UNESCO, Masoliver va fundar l’Association Internationale des Critiques Litéraires dins d’aquell organisme. L’any 1981 elaborà i publicà una Antología poética de Ausias March que el 1985 es presentà “traduïda” al català. A més de la ideologia, manté paral·lelismes amb Martí de Riquer: l’exercici de la crítica literària és un, obtenir el Premio Nacional un altre. Masoliver el va rebre l’any 1989 i De Riquer dos anys després.

* El mes de març de 2008, en el Palau de la Música Catalana de Barcelona, amb la presència del ministre de Cultura espanyol, es presentà el llibre Martí de Riquer. Viure la Literatura, de Glòria Soler i Cristina Gatell, nora del biografiat. Jordi Llovet, afirmà que: “Riquer ocupa uno de los lugares más altos en la historia de las letras catalanas de los últimos 100 años”. Entre els elogis, es destacà la seva afecció precoç a la lectura i una extraordinària memòria. Arran d’aquell acte, Martí de Riquer, va afirmar que havia perdut el braç dret “como acto de purificación por su ex conducta liberal y catalanista.(4) Una declaració que reflecteix, d’una banda, el nul penediment d’haver-se sumat a l’aixecament militar feixista i que, de l’altra, delata reincidència transcorreguts més de setanta anys. Obstinat i pertinaç, l’home! Deu voler dir això, en línia amb l’hispànic sostenella y no enmendalla, que n’està satisfet i hi tornaria?

(CONTINUARÀ)

NOTES

(1) En una entrevista de David Castillo publicada dia 18 de juny de 2013, Borja de Riquer afirmava: “Els espanyols només ens accepten la subordinació sent ells els que manen. Aquesta concepció que ells són els amos del ranxo fa que et puguin deixar pasturar sempre que ells ho vulguin.”

(2) Vg. arxiu adjunt Valencians? amb el document i les signatures. L’actualitat del tema, convida a demanar-nos on són, ara, els intel·lectuals espanyols?

EL FRANQUISME RECOMPENSAT PEL BORBÓ (III)

(3) Just després de la guerra, Cela s’oferí com a informador i delator. Bé és cert que mai no va posar en solfa la unitat de l’idioma. Ja en el seu llibre Viaje al Pirineo de Lérida (1965) diu: “el catalán es lengua que se habla – además de en las islas Baleares, el principado de Andorra, parte del reino de Valencia y de la linde de Aragón, del departamento francés de Pirineos Orientales y la ciudad de Alguer, en Cerdeña –. Quant a Pemán, es mostrà despietat amb la repressió: “El Estado reservará toda su dureza depurativa a todos los intelectuales que optaron claramente por lo antinacional, lo masónico, lo judío o lo marxista. Para ellos, la salvación es imposible.” Trenta anys després, va voler disculpar aquella conducta amb la frase: “Quien a los treinta años no ha sido totalitario es que no tiene corazón. Quien a los setenta sigue siéndolo, no tiene cabeza.” En tot cas, Cela i Pemán (com Lara) eren espanyols, mentre que Samaranch, Sentís, Riquer o, com veurem, Estelrich s’hi varen nacionalitzar voluntàriament.

(4) El País, 27 de març de 2008

EL FRANQUISME RECOMPENSAT PEL BORBÓ (II)


Els exemples de l’article anterior (Samaranch, Lara i Sentís) són tres bons referents, però no són els únics revoltats i entusiastes servidors del feixisme que, des de Catalunya, brindaren suport a uns insurrectes criminals de guerra que imposaren una dictadura militar durant quatre dècades. No són, tampoc, els únics que, posteriorment, foren recompensats per l’hereu entronitzat pel general Franco (i ja van altres quatre dècades més), amb un silenci acrític gairebé unànime del món intel·lectual i amb la desídia d’una classe política, entabanada o còmplice, gens estugosa de retre tribut de reconeixement als franquistes més abjectes: aquells que mai no han demanat perdó a les víctimes i exigeixen l’oblit del passat.

*     *     *

La il·lustració mostra alguns dels cartells i segells atribuïts a Alexandre de Riquer sobre els mites catalans (Guifré el Pilós, Sant Jordi, el naixement de les quatre barres…)



L’expert en canviar de bàndols

Un cas molt singular que, per raons d’extensió, no podré descriure en un sol article, és el de Martí de Riquer Morera (Barcelona, 1914), procedent de família carlina i nét d’Alexandre de Riquer Inglada, (1856-1920), membre de la Unió Catalanista, escriptor, pintor i dissenyador modernista. (1) Son pare, Emili, primogènit i hereu del títol de comte Dávalos, va morir molt jove i Martí va ser educat per la branca materna. Avui les biografies oficials ens mostren un Martí de Riquer com a reputat heraldista, cervantista, medievalista i estudiós de la literatura en llengua romanç, en occità, català i castellà. L’acadèmica és la cara més amable. L’altra, amb molts de clarobscurs i més d’un misteri, ens ha estat maquillada i ocultada deliberadament. Tanmateix, més prest o més tard, la història sovint imposa el rigor de la veritat. Una passejada per les hemeroteques ens retrata un personatge que, per tal de fer carrera, no va tenir escrúpols en donar suport al feixisme de Franco i al nazisme d’Hitler. Lluny d’interpretacions i com solem dir a Mallorca: que cantin papers i mentin barbes! Vegem-ho!

Nascut en el si de la branca més benestant de la família, el fet de viure de rendes l’estalviava de tot esforç. Sense fer el batxillerat va vole iniciar estudis de Comerç, però les abandona per dedicar-se, com a autodidacte i de manera vocacional, a estudiar textos medievals. L’any 1935, amb només 21 anys, ja publicava comentaris crítics sobre clàssics i es mostrava ultra defensor del monolingüisme. A La Publicitat adverteix que “El bilingüisme suposarà l’anihilament del català. Un suïcidi.” (2) Un any després, el març de 1936, al costat de Joan Teixidor Comas (1913-1992) i de Josep Maria Miquel i Vergés (1903-1964), signava una Antologia General de la Poesia Catalana. Just encetada la insurrecció militar, Martí de Riquer s’incorporà a fer feina a l’arxiu del Servei per a la Recuperació del Patrimoni. A finals d’any, La Vanguardia reprodueix l’acta de concessió del premi Ignasi Iglesies del Departament de Cultura de la Generalitat lliurat dia 19 de desembre de 1936. Entre d’altres obres que superen la primera ronda de votacions, n’hi ha una de Martí de Riquer. A la quarta ronda, l’obra serà eliminada i, a la sisena i última votació, el premi serà per a Xavier Benguerel. Cadascú amb els seus referents culturals: per a uns la Tortura i per a uns altres la Cultura. La dita castellana “quien no puede ser torero se hace crítico taurino”, té un ressò català: “qui no pot ser escriptor fa crítica literària”. Qui sap si aquest adagi era d’aplicació al jove Martí, aspirant a escriptor i insatisfet.

Requeté: ¡tápate el culo que se te ve! (3)

El fet cert és que, com admetria en una de les poques confessions sobre la seva experiència bèl·lica, no se sentia bé en el bàndol republicà. Anys després al·legaria motius de consciència religiosa. Fos com fos, mesos després del concurs literari, l’octubre de 1937, va fugir a França per passar-se a l’exèrcit franquista, amb la pretensió de ser destinat a tasques administratives. Com solia passar amb els desertors de l’altra trinxera, va ser enviat al front i, el juliol de 1938, participà a la batalla de l’Ebre, on va escriure en castellà un Diario de campaña com a requeté del Tercio Nuestra Señora de Montserrat. Martí de Riquer figura encara públicament com a autor de l’himne d’aquella columna de l’exèrcit, tot i que, molts d’anys després, va dir que ell només l’havia mecanografiat. (4)

Després de diverses gestions i gràcies a Xavier de Salas, va incorporar-se a la secció de comunicació, va ser un dels organitzadors de la desfilada de l’entrada del general Yagüe amb l’exèrcit franquista a Barcelona el gener de 1939, fer un curs ràpid per fer de locutor de guerra i, des de les emissores de Cartagena i d’Alacant, va arengar les tropes. En entrar a Benissa, va perdre el braç dret. Circulava la llegenda que va ser per una bala perduda el darrer dia de guerra. Tot plegat, envoltat d’un misteri que ell mai no acabava de desvetllar. Allò que sí va dir (El País, 27 de març de 2008) és que va perdre el braç “como acto de purificación por su ex conducta liberal y catalanista” (sic). Certament, acabada la guerra destacarà per tot el contrari, però sempre amb una calculada ambigüitat que, només en part, justifica als qui s’han deixat entabanar i confondre.

Un caballero mutilado germanòfil

La posició preferent que li donava la condició de mutilat de guerra, va potenciar la seva projecció. Hàbil orador, va fer el discurs del 18 de juliol de 1939 a Barcelona, per commemorar l’aixecament feixista, eufemísticament batejat pels insurgents com a Movimiento Nacional. A la crònica d’aquell acte, La Vanguardia publicà: “Después de la misa y en la tribuna sobre un pequeño estrado dispuesto al efecto, pronunció el discurso el caballero mutilado don Martín de Riquer, quien ensalzó el gesto sublime de los que el 19 de julio se alzaron contra la antiEspaña y fustigó a aquellos otros que, por frialdad ante el Movimiento o por posición acomodaticia, se quedaron tranquilamente en casa esperando el resultado final del Glorioso Alzamiento para manifestarse después y sumarse al mismo mientras los primeros daban generosamente su vida. Destaca el gesto de los verdaderos voluntarios, que son los que se pasaron desde las filas rojas a las nacionales y desde ellas defendieron a España con las armas en la mano.” Aquell discurs d’alabança al seu canvi de bàndol, li comportà ser nomenat l’any següent Jefe Provincial de Propaganda, una plataforma que no desaprofitaria.

L’any 1941, entre actes públics i discursos, va disparar la seva projecció amb propulsió meteòrica. Aquell any es va casar amb una falangista catalana de la Sección Femenina i, en un sol curs, va llicenciar-se en Filosofia i Lletres i va obtenir plaça com a professor a una Universitat de Barcelona, depurada i deserta, amb els millors professors morts o a l’exili. (5) En menys d’una dècada ja obtindria la càtedra, des d’una talaia sense cap oposició ni crítica. L’any següent publicava un Manual de Heráldica Española. També el 1942, dia 21 d’abril, el seu nom apareix a la portada de La Vanguardia per haver obert l’acte de la Fiesta de la Unificación. Aquell no era un acte qualsevol, sinó un dels de major exaltació feixista ja que commemorava el Vè aniversari del decret dictat per Franco el 1937 quan anul·là i prohibí tots els partits polítics existents i, en el seu lloc, creava, com a partit únic, la Falange Española Tradicionalista y de las JONS, el partit de Martí de Riquer, naturalment. Encara tornaria a sortir el seu nom a la premsa, el juliol de 1942. Els falangistes més ortodoxes havien assaltat impunement la seu de la revista Destino, formada majoritàriament per altres falangistes catalans que havien mostrat certa simpatia amb els aliats. Contra aquella frivolitat democràtica, Martí de Riquer, al costat de Fernando Valls Taberner, va ser un dels impulsors i fundadors del Centro Asociación Hispano-Germana, des d’on farà costat clarament a Adolf Hitler.

El discurs dominant mal encriptat

L’obra de Martí de Riquer és rica i amb moltes d’aportacions a la història de la literatura occitana, catalana, francesa i espanyola. Dit això, cal afegir d’immediat que no és neutral. Ben al contrari, amb molta de manya i amb aparent fredor psicològica, introdueix ideologia a les totes. Una ideologia carregada d’espanyolisme i d’autoodi. Les glòries per Espanya i, en menor grau, per França. Les crítiques, encobertes, per Occitània i Catalunya. Veure el silenci entorn a aquest fet, la manca d’estudis crítics i, sobretot, la nul·la reivindicació del descrèdit sembrat amb un aparent rigor acadèmic, delata la concepció resignada dels estudiosos de la literatura catalana, incapaços de replicar a qui consideren un tòtem i una patum quan no passa de ser un eficaç agent de l’anticatalanisme. Com en tantes altres conductes dels il·lustrats catalans, fills d’una escola que ha empeltat a sang i a foc una història oficial, els nostres erudits s’han de fer perdonar i, per no ser acusats de provincianos, de mirar-se el melic o de ser de la ceba, no gosen aixecar la veu contra la manipulació i la mentida.

Com així ningú no ha analitzat quan apareix el Riquer cervantista? Amb quin objectiu? Quin estudiós ha qüestionat ni tan sols el títol d’obres com Los cantares de gesta franceses (amb Guillem de Cabestany?), publicat l’any 1952, o Caballeros andantes españoles (amb les referències al Tirant lo blanc), publicat l’any 1967? Ni Espanya ni França existien en el marc dels períodes que analitza. De quines cultures es parla? On és el rigor acadèmic i científic? Potser algú pot creure que aquests títols i el to dels llibres obeeix a interessos comercials per imposició dels editors. No és així. La lectura delata que allò que pretén l’autor és fer patrioterisme barroer; ideologia d’Estat. Per evitar combregar amb rodes de molí, qui vulgui llegir amb ulls deixondits farà bé d’esbrinar quin és el sentit ocult del discurs que emet el professor. On més delatarà l’orientació ideològica és en un llibre aparentment innocent: Llegendes Històriques Catalanes, publicat l’any 2000.

La destrucció dels mites i dels símbols

Martí de Riquer ja havia malmenat algunes icones nacionals catalanes, a plena consciència que els símbols són molt importants per definir la personalitat dels pobles. Per això, calia atacar els mites. Massa bé sabia ell que atacant els referents d’una col·lectivitat humana es malmenen els sentiments de pertinença a aquesta col·lectivitat. Massa bé sabia també que les llegendes fan part de l’imaginari d’un poble. Tothom sap que són fantasia; que no tenen res de vertader; que pertanyen a l’àmbit més íntim i també més màgic de la cultura popular.

Viuen inserides en el marc de la mitologia i mai no són incloses en els llibres d’història, més enllà de l’esment anecdòtic. Això no obstant, fan part dels fonaments que han bastit la manera de ser i de viure d’un poble. Constitueixen, molt sovint, relats per il·lustrar als més joves sobre gent i fets del país. Fins i tot pot dir-se que la seva notòria falsedat li confereix una aura misteriosa. Ningú no necessita desfer l’encanteri. Hi ha qualque persona que no tingui ben clar que Ulisses no va existir? O que les marededéus trobades apareixien gens miraculosament per interessos dels clergues? Qui no sap que Sant Jordi és una figura derivada de la necessitat de dotar de moral de victòria a una gent atupada? És evident que no hi ha cap persona de bona fe que ignori el caràcter representatiu i referencial de les llegendes, però ningú no es dedica a voler-les destruir per demostrar que són falses. Ja se sap que són fruit de la imaginació! Qui i amb quina intenció vol matar l’ànima i les il·lusions d’un poble? És ben clar que només ho pot fer algú que, en el rerefons, té per objectiu destruir aquest poble. En el cas de Catalunya, només ho pot fer un botifler.

Resulta del tot curiós que Martí de Riquer es dediqui a posar en entredit coses ja sabudes. Esbombar la falsedat de la llegenda de les quatre barres que, segons la tradició, va crear Guifré el Pilós amb els dits ensagnats, amb l’argument que fins al s. XV no apareix cap referència literària i desconfiant de la tradició oral i de la cultura popular, ja ho havia expressat dos-cents anys abans Joan de Sans i de Barutell (1756-1822), mariner al servei dels borbons. Del mite de Sant Jordi, no cal ni parlar-ne. Aleshores, per quin motiu voler dinamita els símbols dels catalans? Ho hauria fet amb Sant Jaume de Galícia? Naturalment que no. El reconvertit Sant Yago, patró d’Espanya, és intocable tot i la reconeguda falsedat de les llegendes sobre una hipotètica passejada per la península ibèrica. Catalunya no mereix tenir referents com qualsevol poble? És evident que hi té tot el dret i només hi poden estar en contra els qui no volen que Catalunya sigui un poble. El més inaudit de tot és el contrast entre l’actitud destructiva de Martí de Riquer amb la que va practicar el seu avi patern, dedicat a enaltir amb els seus dibuixos i cartells els mateixos símbols llegendaris que el nét ha procurat desacreditar.

Recompenses borbòniques? A rompre, a dojo i a balquena!

Posats a canviar de bàndols, la tradició familiar carlina tampoc no el va inquietar gens a l’hora de passar-se a la família rival. Segurament, per fer aquell canvi substancial, el va ajudar saber que, com ja hem vist anteriorment, la Casa Reial és molt generosa (amb els recursos espoliats als catalans) amb els seus servidors. Així Martí de Riquer viurà una cadena de reconeixements. L’any 1960 va ser designat professor del príncep Juan Carlos, futur relleu del dictador com a cap de l’estat espanyol. L’any 1962 va ser designat conseller de la Casa Reial. L’any 1965 fou nomenat membre de la Real Academia de la Lengua Española. El 1977, digitat Senador per designació reial. L’any 1991, Premio Nacional de la Crítica. El 1997 Premio Príncipe de Asturias. El 2000 Premio Nacional de las letras españolas. El 2005 Grande de España, “por su fidelidad a la Corona”, el mateix honor i amb el mateix argument que rebria el 2008 Javier Godó.

(CONTINUARÀ)

(1) vg.- http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/244608

(2) Aviat canviaria de conducta. Des de 1937 al 1964 continuà amb el monolingüisme… castellà. Després, tornaria mudar d’opinió “El bilingüismo es conveniente y ventajoso”.

(3) Del Vocabulario Navarro de José María Iribarren

(4) No sorprèn que, en assolir prestigi intel·lectual, intentàs desmarcar-se d’un himne tan ripiós i dolent que és mal de superar:

Requetés catalanes por España, luchad con valentía hasta morir; conquistad la simbólica montaña y los enemigos tendrán que huir.

(5) Riquer es un energúmeno lleno de mala sangre, oportunista, ramplón y sinvergüenza. Cuando la Guerra Civil quedó en Barcelona y fue profesor de la Escuela de Guerra roja y muchos le recuerdan haberle visto pasear por Barcelona con pistolón al cinto. Llegó el momento de ir al frente y bien pronto buscó el modo de quedarse emboscado. Para ello fue a visitar a Rovira y Virgili y le dijo que procurara que quedase en Barcelona porque estaba escribiendo una “Historia de Cataluña”.
– La Historia de Cataluña – le respondió Rovira – ahora se escribe en el frente.
Como íntimamente es un cobarde se escondió, logró pasarse a la zona nacional y encontrar a través de Xavier Salas y Masoliver un cargo en Propaganda y se dedicó a organizar discursos por los pueblos ocupados. Al acabar la guerra tuvo la desgracia de perder un brazo al entrar en un pueblo y ello, bien negociado, le ha valido una serie de cargos entre ellos el de auxiliar de Literatura de la Universidad. Antes de la guerra no era ni bachiller. Es un tipo cararedondo, manco de brazo derecho, que lo lleva articulado de madera, pálido de cara, brusco en el hablar y en los movimientos, fatuo, desenfadado, muy amigo de comer y beber, aunque sin refinamiento y muy hábil en tratar y embaucar a los ignorantes, entre los que se encuentra como figura majestuosa, el gordo y sentimental doctor Castro, decano de la Facultad de Filosofía, que tiene una almita de mariposa, lírica y voladora, y una ignorancia maciza, solemne, abovedada, donde revuela insignificantemente esta alma lírica.”

Del dietari personal de Néstor Luján, 21 de març de 1947 (transcrit per Enric Vila)