Etziba Balutxo...

Nemo me impune lacessit

(Lema nacional d’Escòcia)

Justificació prèvia

No era la meva intenció publicar una crítica a la novel·la Pac qui deu d’Antoni Rodríguez Mir, senzillament perquè constitueix un ultratge, bastit sobre falsedats notables, oprobiós i vexatori a la figura de Joanot Colom i Cifre.

Des d’abans d’editar-se el llibre, el vaig saludar en dos dels meus articles, un d’ells el primer de la sèrie Pau, Justícia i Germania. Fins i tot, m’hi he referit en molts de programes d’Ona Mediterrània, n’he divulgat les presentacions (aquesta setmana mateix) i l’he inclòs a la relació de lectures sobre la Germania de Mallorca. Per commemorar els 500 anys de la revolta i estimular el coneixement d’aquell episodi transcendental i poc conegut de la nostra història, entenia i entenc que no només és bo parlar-ne, sinó que, com més se’n parli, millor. Sempre he defensat que per massa pa no hi ha mal any. Tot i difondre arreu l’existència de la novel·la, el meu desacord amb el contingut em va decidir a estalviar-me fer-ne un article on emetre l’opinió. Com que l’autor s’havia interessat per conèixer-la, vaig optar per remetre-li en carta privada, dia 2 d’abril de 2021. Li feia avinent algunes indicacions amb l’esperança que, en el cas de fer-se una segona edició (cosa possible ateses les exitoses xifres de venda i les nombroses presentacions), el convidarien a eliminar incorreccions i fer excel·lir la novel·la. La seva resposta va ser, per a mi, decebedora, en tant que desaprofitava una oportunitat de millora i es refermava en un mantenella e no emmendalla. Em reconeixia que la pugna entre Pau i Colom era un invent seu en el marc de la llibertat de l’autor, admetia que potser havia seguit les fites de Quadrado, però que cas d’una segona edició mantendria la pugna de Casesnoves amb Colom. Amb tot, vaig defugir entrar en una polèmica eixorca entre amics¹. Malgrat les discrepàncies, he continuat difonent les presentacions de la novel·la, sovint en veus amigues i prou qualificades. Al capdavall, la Llibertat d’Expressió no consisteix en dir allò que tu vols, sinó respectar allò que diuen aquells amb qui no estàs d’acord.

Encara que sembli incomprensible, l’autor es va nodrir de la historiografia més antiagermanada, ultraconservadora i reaccionària, la qual cosa constitueix una ingenuïtat i un desencert que el precipita al fondal de la injustícia. Tenia la convicció que el meu escrit, en l’àmbit de la privacitat i amb la confiança de l’amistat, era prou entenedor per fer que Antoni Rodríguez no fos un promotor més del maniqueisme guerracivilista, patentat, fomentat i perpetuat des del discurs dominant. No ha estat així. A les presentacions i entrevistes, l’escriptor ha perseverat en criminalitzar Joanot Colom amb falsedats notables, de manera injusta i, sobretot, innecessària, fins al punt de comparar Casesnoves amb Jordi Cuixart i visionar Colom repartint cops. Una imatge prou eloqüent del que projecta tota la novel·la: Casesnoves, un heroi, contra un dictador, violent i assassí; un Instador bo contra un de dolent. Casesnoves versus Colom.

He tocat amb les mans que la meva crida a la reflexió va ser una pretensió frustrada. Amb tot, fins avui, havia defugit entrar en messions. Tot hauria continuat així i la meva opinió no hauria ultrapassat el portal de ca nostra, però el coneixement d’un fet recent m’impedeix fer els ulls grossos. Persones implicades en la difusió històrica de la Germania m’han animat a visionar la presentació de la novel·la que va fer Damià Pons, catedràtic i professor de Literatura, dia 6 de maig de 2021, dins del cicle de Xerrades sobre les Germanies de l’Ajuntament de Sa Pobla². Quan el presentador va expressar la seva sorpresa en veure el tracte que la novel·la dispensa a Joanot Colom, l’autor l’interromp i s’inicia un torn de rèpliques³. Això seria perfectament legítim si no fos que, primer el presentador i després l’autor, fan entrar en escena el meu nom i malnom sense que jo pugui mostrar el meu acord amb un ni el meu desacord amb l’altre, la qual cosa em fa sentir tan desvalgut com desemparat i m’obliga, ni que sigui per al·lusions, a respondre amb equitat en legítima defensa. M’han fet sortir a rotlle fora voler; callar, més enllà del meu descrèdit, seria consentir unes falsedats històriques greus. M’he vist forçat a la rèplica per vindicar no tant Joanot Colom com el principi bàsic de la presumpció d’innocència.

Pac qui deu. La meva opinió

Pac qui deu és una novel·la del poeta i narrador Antoni Rodríguez Mir (Granada, 1960) que enalteix la figura de Pau Casesnoves. Des del seu lloc de feina, va sentir la necessitat de descobrir qui era aquell personatge que donava nom al seu Institut d’Inca i, amb una inquietud que mereix tots els elogis, el va voler rescatar de l’oblit, com a Instador que va ser de la Part Forana. La narració, emmarcada en els cànons dels cursos de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, està ben construïda formalment, amb una bona descripció del clima, dels estris i atuells de l’època, dels espais i dels personatges, parant esment a les descripcions físiques i als caràcters dels protagonistes, amb una trama argumental més que acceptable, amb uns diàlegs ben construïts i amb poquíssimes errades ortogràfiques o de picat⁴. És una bona narració fàcil de llegit, però no contempla una premissa fonamental de qualsevol novel·la històrica: la creació literària no pot trastocar la realitat dels fets.

Malgrat el bell marc, els personatges, la descripció dels fets i l’ordre cronològic que estableix, el relat m’ha decebut, des del punt de vista històric, ateses les falsedats que conté i, sobretot, la càrrega ideològica que, de manera excessiva i reiterada, l’autor hi aboca amb èmfasi. Enaltir la figura de Pau Casesnoves no requeria la criminalització de Joanot Colom. Al contrari, d’haver prescindit d’uns atacs tan innecessaris, la novel·la hauria assolit l’excel·lència. Segurament, la gent desconeixedora de la Germania que la llegeixi passarà molt de gust, però romandrà amb unes frases-consigna que profanen la veritat i estigmatitzen Joanot Colom. Em consta que alguns lectors s’han quedat amb el retrat d’un Colom psicòpata, ambiciós, sense escrúpols, dictador, violent, enemic a ultrança de Pau Casesnoves i assassí de Joan Crespí.

Els requisits bàsics d’una novel·la històrica

L’any 2014 Albert Sánchez Piñol, mentre redactava Vae Victus en ple èxit de la primera part de la novel·la, va definir de manera exacta les dues receptes que han de respectar els escriptors que vulguin arriscar-se a fer novel·la històrica, sense caure en ucronies ni precipitar-se en manipular la veritat:

1.- Ajustar-se sempre als fets amb rigor i dades documentals

2.- Circumscriure la fantasia i la creació als personatges ficticis

Atendre aquesta doble alquímia literària és la fórmula clau per tal que una novel·la mereixi el qualificatiu d’històrica i assoleixi l’èxit sense malmenar la veritat. Pac qui deu no aplica cap de les dues premisses i, en la meva opinió, no es pot considerar una novel·la històrica, perquè el relat està contaminat amb incerteses que l’autor incorpora, tot i ser coneixedor de les falsedats. Amb això, fa seu i amplia amb escreix el discurs maniqueu de Quadrado. El dolent, l’assassí, el sàdic, el criminal no és Carles V, ni Gurrea, ni el baró de Pedraforca, ni el seu ca de bou sense escrúpols, en Rafel; el dolent és… Joanot Colom! La quantitat d’invectives sense prova que apareixen, tant en boca dels personatges com del narrador de la història, validen els qualificatius que li va dedicar Quadrado. Per ser més exactes, ni Quadrado va fer tanta de sang amb Colom. Això no només és injust, no només és fals, el pitjor de tot és que era del tot innecessari per bastir la novel·la.

El guerracivilisme i la criminalització de Joanot Colom

Els atacs contra Colom comencen aviat a la novel·la Pac qui deu. El març de 1521 ja s’acusa de l’ànsia de poder del barreter i se li atribueix, en fals, no haver anat a informar Crespí en retornar d’entrevistar-se amb la Junta dels Tretze de València quan està documentat el contrari, amb la reducció del Consell a la Tretzena, la denominació Germania… Sense cap motiu, sense cap argument, es projecta una animadversió contra Colom a qui s’acusa diverses vegades de covardia (covardia Joanot Colom?) i es denigra sense fonaments: I en Crespí que es prepari! Me durarà dos parenostres. Massa tou. Cal fer sang! (pàg. 96), Tan valents com sempre. Valga-m Déu, els Coloms! (…), Són així de traïdors (pag. 99), Al barreter sols l’interessava el poder. Talment un tirà grec (pàg. 133). S’adjudica a Colom, a plena consciència de la falsedat, l’assalt a Bellver i li posen a la boca: Que el bombin, a en Crespí! (pàg. 107). No sols se li pengen accions que no són certes, sinó que se li embruta el llenguatge: ni per anar a cagar (pàg. 110), què putes vol? (pàg. 156), sempre malhumorat, En Joanot perdia la paciència amb molta facilitat (pàg. 156), Colom enfosquí en un excés de còlera, els seus ulls ombrívols i amenaçadors… llançaven guspires de ràbia (218), la caparrudesa d’en Colom (242)… Quan li demanen noves d’en Pau: I en Pau a bon lloc és. Qui sap si ha acabat per trair-nos i rendir-se al rei. Mort! Mort al traïdor! No importa trepitjar Mallorca. El farem penjar, si ho fa, Preneu aquest boig – cridava de manera furibunda l’instador (222). Com així aquesta teringa de falsedats? Com així tantes d’acusacions? Quan algú li feia nosa, com jo mateix, com en Crespí, o el matava o l’enviava als llops (pàg. 242, inserida dins la darrera i emotiva carta de Casesnoves a la seva dona).

Aquesta criminalització no és un fet esporàdic, sinó que amara tota la novel·la: si en Colom pren les regnes això acabarà en un bany de sang (pàg. 117), Si en Colom es feia amb el poder de la Germania, la sagnia resultant seria esfereïdora. La dona de Casesnoves l’avisa: T’hauràs de mantenir tan alerta del virrei com d’en Colom. Tots dos són capaços de ficar-te una daga per l’esquena. I el protagonista, Pere Negre, diu de Colom que És més xerec que una calabruixada. Cal anar més alerta amb ell que amb cent mascarats junts. I en Pau mirà els ulls d’en Colom i, en un home que va morir sense absolutament res (a diferència dels nobles i de Gurrea) hi divisà un llampec de cobdícia (pàg. 131) o Mallorca no es mereixia caure en mans d’un esbojarrat (pàg. 134). De la mà d’Antoni Rodríguez, Pau Casesnoves, tot el seu entorn i el narrador contra Colom al llarg de tot el relat!

Aquesta estructura, al meu entendre, és inadmissible per fal·laç i, com a afegitó, perquè aquest relat, a diferència de la intenció que manifesta l’autor, no enalteix la Germania de Mallorca ni Pau Casesnoves, sinó que els desqualifica. Una qüestió que cal tenir en consideració és el Jurament dels Agermanats. En concret, el punt quart deia: que los qui juraran la sancta Germandat ajudaran e afavoriran tan amichs com inimichs qui sian de la sancta Germanadat. Es fa prou evident que, amb tot el que escampen Casesnoves i tots els seus contra Colom, la profanació del jurament és absoluta. No només això, sinó que desfà l’aparença que el narrador de l’obra pugui ser un agermanat. Aquesta indefinició de la personalitat del relator es farà palesa, com veurem, en l’ús del terme rebel aplicat a les tropes agermanades.

Dictadura o diarquia?

Una nova contradicció és parlar tant de la dictadura de Colom com de la diarquia amb Casesnoves, perquè són termes antagònics. Colom i Casesnoves actuaren com un sol cos des del setembre de 1521 fins el juny de 1522 quan, coneixedors dels preparatius de l’expedició reial, veren clar que era imprescindible anar a la Cort de Valladolid⁵. Calia informar l’emperador que la Germania no anava contra ell, sinó contra els abusos i la corrupció dels nobles. Qui s’havia d’embarcar dels dos? Colom tenia l’experiència d’haver-se entrevistat amb la Junta dels Tretze de València, però això el comprometia davant de l’emperador. D’altra banda, Casesnoves tenia l’experiència d’haver-se entrevistat deu anys abans, el 1512, amb el rei Ferran d’Aragó. No hi havia dubte que Pau era el qui havia d’assumir el paper d’ambaixador de la Germania. L’acompanyaria Guillem Colom, cosí germà i home de confiança de Joanot, amb la qual cosa es fa evident que la decisió va ser acordada pels dos Instadors. Resulta contradictori parlar de diarquia si un sotmetia l’altre. Més contradicció és encara que, mentre al llarg de tot el relat Pau criminalitza Colom i afirma que no el pot veure, l’obeeixi i accepti anar a la Cort.

Està provat documentalment que Colom i Casesnoves varen anar sempre avinguts com un rellotge i lleials al jurament dels agermanats. Tots els pregons emesos com a Instadors, des d’octubre de 1521 fins a 30 de maig de 1522 (menys d’un mes abans que Casesnoves s’embarqui a intentar la mediació), els signen tots dos. Igualment passa amb les disposicions. Encara més coses documentades: qui fa la gran defensa de Joanot i Francesc Colom el 24 de gener de 1522, després de l’intent d’assassinat dels dos germans, fent una arenga des del pedrís de Sant Andreu, és Pau Casesnoves que es desfà en elogis dels seus companys de lluita, tant dels set assassinats aquell dia com dels dos únics supervivents. Com així, doncs, la novel·la criminalitza els Colom? Per enaltir Casesnoves? L’enemic de la Germania era Gurrea, eren els nobles, eren els mascarats i, en darrera instància, era l’emperador Carles V. Accentuar el guerracivilisme va ser l’estratègia de Quadrado que, dissortadament, varen fer seva la majoria dels historiadors locals del XIX i del XX, amb l’honorable i sàvia excepció de Cosme Bauçà que la rebutjà, amb contundència, emparat en deduccions argumentals prou solvents.

L’acusació d’assassinat de Joan Crespí

La novel·la també va bandera de la mort de Joan Crespí, atribuïda per Quadrado a Joanot Colom, primer, i a Francesc Colom, després, en ambdós casos sense cap fonament⁶. L’acusació s’acarnissa amb reiteració de manera coral i persistent (pàgs, 145, 147, 169, 171, 182, 242…) com si dir-ho moltes de vegades ho fes fersemblant. Pere de Sant Joan dirà: Vaig acollir a ca meva en Joan Crespí i el petit dels Colom el matà davant meu (pag. 169) i en Francesc, covard (?) és l’assassí despietat. L’assassí que no havia dubtat a matar fins i tot en Joan Crespí per tal de facilitar l’ascens del seu germà Joanot (pàg. 171). I qui diu tot això? Qualque mascarat? No. Ho diuen els agermanats i, reiteradament, el narrador. Després de covard, dirà d’ell que els únics mèrits militars que se li coneixen eren la brutalitat amb que actuava com a cap d’una colla sanguinària (pàg. 220). Colla sanguinària? Curiosa similitud amb la diabólica secta colombina que deia Quadrado.

Algunes falsedats històriques més

* El juny de 1522, en la preparació de l’expedició per sotmetre Mallorca (pàg. 178), es diu que l’illa pateix una revolta com València en el passat. En tot cas, en el passat, en el present i en el futur, perquè Xàtiva i Alzira no caurien fins el mes de desembre de 1522.

* L’edicte de l’emperador datat a Worms dia 30 de març de 1521, reclamava tornar a l’obediència de Gurrea, però no advertia de cap càstig exemplar (pàg. 209). Aquesta amenaça de Carles V apareixerà a la carta que va enviar dia 24 de gener de 1523, quan va rebutjar les claus dels agermanats que robaria Gurrea al poble de Mallorca.

* Alonso Enríquez de Guzmán, un altre personatge històric rellevant, no va abandonar mai l’exèrcit (pàg. 260). Al contrari, va tenir una activa carrera militar i va destacar a Perú, al costat de la família Pizarro. Fins i tot va escriure la seva biografia (ocultada per Quadrado) que desfà totalment la covardia de Joanot Colom. Alonso Enríquez de Guzmán va ser qui el va detenir el mes de febrer de 1523 i descriu la deposició de les armes de Joanot Colom com a pròpia d’un cavaller⁷.

* Es minimitza l’assalt a Bellver de juliol de 1521 quan va ser l’acció més revolucionària de la Germania, prou documentada amb descripcions de com els agermanats s’enfilaren per poder-hi entrar, gràcies a l’ús de bombardes, i com, en l’enfrontament, mataren el substitut de Gurrea, Pere de Pacs. No just es rebaixa la importància d’aquella acció, sinó que s’atribueix en fals a Joanot Colom que ni tan sols hi era, quan els agermanats que lideraren l’assalt estan documentats i són prou coneguts.

* En contrast al poc relleu de la presa de Bellver, es magnifica l’entrada a l’Almudaina del mes de juny de 1521, amb el relat afegit d’una hipotètica evasió de Gurrea quan aquest era a Eivissa ja feia dos mesos.

* També es diu que en Colom va ser ajusticiat a Bellver (pàg. 267), quan està documentat que va ser esquarterat a la Porta Pintada.

* La novel·la no ha tengut en compte alguns aspectes fonamentals sobre Pau Casesnoves. Per exemple, el plet que estava en curs contra ell en aixecar-se la Germania, a partir de la documentada acusació del Sindicat Forà per haver malversat doblers públics, arran de l’ambaixada per entrevistar-se amb Ferran d’Aragó l’any 1512. Tampoc no fa esment a les acusacions del notari Pere Antich de Palma i del paraire Martí Faria de Muro, de dia 17 de desembre de 1522, en compliment de la reial ordre dictada el 28 de novembre per l’emperador al virrei de València, que determinaren l’execució de Pau Casesnoves, condemnat per predicador, rebel i heretge. És molt interessant llegir les imputacions dels tretze testimonis sobre l’excel·lent relació que hi havia entre Pau i Joanot⁸. Ves per on, és a Pau Casesnoves a qui la majoria de testimonis consideraven responsable de la caiguda de Crespí, a instància del consell celebrat a Sineu la primera setmana de setembre de 1521 (setmanes abans de la reunió de Sant Francesc a Ciutat). És legítim no introduir elements que puguin posar en solfa l’hagiografia que es pretén. Allò que no és legítim és transferir responsabilitats. Allò que no és legítim és que, mentre s’exclouen documents que malmenen la figura de Casesnoves, s’inventin informacions sense prova per a desacreditar Colom ni que se li imputin falsedats.

Breus consideracions sobre el llenguatge

Tot i la reconeguda excel·lència ortogràfica i la qualitat expressiva de la novel·la, el llenguatge delata anacronismes. Des d’expressions recents (és el que hi ha, la situació se’ns vagi de mare, vos ajut, pare?…), fins a usar terminologia inexistent. El toc de queda (pàg. 57) és un castellanisme que no apareix en català fins entrat el s. XX, per substituir el toc del seny del lladre. Igualment extemporani resulta l’ús de la paraula xueta (pàg. 138), mot que apareix localitzat per primera vegada l’any 1688, més d’un segle i mig després de caure la Germania, durant la qual, despectivament, als jueus els hi deien marrans. El crit de La justícia és a les armes (pàg. 74) només apareix documentat en l’original llatí. Tampoc sembla coherent utilitzar l’expressió Germania abans del retorn dels enviats a València el març de 1521 (pàgs. 35, 44 i 45). Més discutible pot ser afegir quarts a les fases de la lluna quan, en el llenguatge popular de la pagesia, es diu encara el creixent i el minvant.

Quant al llenguatge, els aspectes segurament més controvertits són la contradicció i la inseguretat a l’hora de definir qui és el narrador. Més d’una vegada i segons l’escenari es confon el narrador amb alguns dels personatges de l’acció. En general, sembla que està escrit des de la trinxera ideològica de la Germania, però quan parla de les naus rebels (207) o de L’exèrcit rebel (211), aplicat a les tropes agermanades, utilitza el vocabulari dels reialistes. Això fa que no estigui prou aclarida l’òptica del narrador, perquè atès el guerracivilisme i el maniqueisme entre bons e mals, no es pot considerar com imparcial; neutral ni tan sols.

Allò que no hi ha a la novel·la

Les persones amb un mínim coneixement de la Germania trobaran a faltar un elogi de la dignitat de la revolta i, almenys en els episodis de les grans gestes, una valoració de reconeixement a aquella lluita justa i noble. També caldria haver posat molt més èmfasi en enaltir la quitació (qualificada de santa per Pau Casesnoves i Joanot Colom), la supressió dels imposts, l’alliberament dels esclaus… Tot plegat fa que es mitifiqui Pau Casesnoves mentre que, en canvi, roman esvaïda la rellevància de la Germania.

Una altra qüestió que no es tractada, almenys amb la força i la determinació que reclama, és la repressió. Un exemple és no fer cap esment als més de cent agermanats penjats a Inca i a Binissalem, després de la batalla del Rafal Garcès (pàg. 235). No just això, sinó que aquest capítol sobre l’enfrontament acaba amb la satisfacció dels vencedors: el bisbe Pont va resar junt amb l’exèrcit reialista i tots cantaren un tedèum d’agraïment a Déu.

Convidades finals a la reflexió

* En el moment que escric aquesta crítica, l’Ajuntament de Felanitx té en curs la proposta de proclamació de fill il·lustre del poble. Com que Antoni Rodríguez va ser el procurador del nomenament de Pau Casesnoves com a fill il·lustre d’Inca, no cal explicar-li quin és el protocol quant a la justificació dels mèrits front a la figura d’un fiscal, amb la funció d’advocat del diable. Es tracta d’un procés fràgil i sotmès als avatars polítics, sobretot quan es tracta d’honorar una persona tan criminalitzada com Joanot Colom. Doncs bé, Antoni Rodríguez amb la seva novel·la brinda una arma perfecta a qui vulgui impedir la proclamació. Ha posat a disposició pública la descripció del gran líder de la Germania com a esbojarrat, covard, traïdor, assassí… Amb aquestes consideracions, qui votaria a favor? Aquest atac, obligarà a tenir preparada una rèplica que faci veure que les acusacions sense prova només són insults.

* Resulta prou evident que corregir tot quant s’ha assenyalat seria molt bo de fer, per part de l’autor, en un exercici positiu d’autocrítica; rectificar és de savis i tancar-se en banda multiplica l’error. Una novel·la històrica no pot falsificar la història. Fer veraç el relat abelliria la narració i esdevindria una novel·la excel·lent, perquè potencialment ho és. Antoni Rodríguez, a les entrevistes, surt a camí de qualsevol pregunta crítica amb l’argument que no és historiador, com si això el fes de mel i sucre. La condició d’escriptor no eximeix de l’obligació de respectar la veritat històrica ni es cap butlla que autoritzi a envilir i demonitzar Joanot Colom (ni a ningú). Dignificar l’ofici d’escriptor, en parlar de personatges històrics, obliga a respectar la veritat i, lluny d’imputar falsedats, a atendre el principi democràtic de la presumpció d’innocència. No només no ho fa, sinó que ni tan sols aporta la més mínima prova que justifiqui cap de les acusacions que fa. Tot en línia amb el concepte de Justícia hispànica més recent.

* Tant la resposta a la meva carta (vg. la nota 1) com el rebot a la sàvia observació de Damià Pons són dues reaccions desafortunades. Afirmar que la criminalització de Joanot Colom és una llicència, em sembla lamentable. Una llicència? On s’ha vist mai! Ultratjar, calumniar, injuriar i difamar Joanot Colom a plena consciència és, dit ras i curt, intolerable per qualsevol persona que defensi els Drets Humans; en cap cas es pot situar sota el paraigües d’una llicència literària. El maltracte cap a Joanot Colom, l’atribució d’un llenguatge barroer que el degrada i les falsedats que se li imputen invaliden el caràcter històric de la novel·la. Dissortadament, això no ho pot endevinar mai qui no tengui un coneixement mínim de la Germania, perquè no sabrà constatar que s’incompleixen les dues condicions descrites per l’escriptor Sánchez Piñol: veritat i rigor sobre els personatges reals i llibertat imaginativa només sobre els personatges de ficció.

Coda…

Quadrado, per rebatre Pere d’Alcàntara Penya, atesa l’evidència que la Germania començava a rebre suport popular i que la revolta contra l’abús ja es reconeixia com a causa justa i noble, des de 1870 fins a la mort, va centrar els atacs contra Colom; el clàssic i exitós divide et impera. Quadrado va despullar d’ideologia Joanot Colom i el va acusar de lladre, de violador, de sacríleg i de gran criminal, cosa que ja havia fet abans amb la figura de Simó “lo Tort” Ballester, heroi de la Revolta Forana de 1450. Ni en aquest cas ni en el de Colom, mai no va aportar cap prova documental. En canvi, va rebutjar parlar dels fets honorables documentats de l’Instador: proveir blat al poble, suprimir imposts abusius, rebaixar el deute públic, respectar el dret d’asil… Resulta evident que l’Instador, des de la partida de Pau Casesnoves i durant els darrers nou mesos de resistència, es va trobar més sol que la una, en les batalles de Son Fornaris, del Rafal Garcés, en la defensa de Palma… Objectivament, Joanot Colom, alliberador dels esclaus i lluitador per les llibertats fins a la mort, a qualsevol altra cultura (començant per la dels conqueridors coetanis de ponent que enalteixen genocides com Hernán Cortés o Francisco Pizarro), seria un referent com el gladiador Spartac. Colom va ser un defensor de la terra. Quadrado ho va veure clar i, per això, va orientar el seu discurs en criminalitzar la seva figura i polititzar-la. Retreia que els progressistes liberals haguessin enaltit Colom l’any 1841 i, després, el 1870, els republicans vindicassin Crespí. A partir d’una divisió simplista entre moderats i radicals (això quan l’assalt a Bellver i a la Llotja va ser durant el mandat de Crespí), va patentar un esquema, validat acríticament per la majoria d’historiadors del s. XIX i primeria del XX, que encara ara fa part del discurs dominant.

Tanmateix, Casesnoves, Crespí i Colom, els tres Instadors del Poble i del Bé Comú, tenien els mateixos objectius, la mateixa lluita contra els abusos dels senyors, contra la corrupció i l’espoliació, tots tres cridaren el iust est in armis. Joanot Colom, a més, com publicà Cosme Bauçà, cridava Pau, Justícia i Germania! Sense por ni covardia, era conscient que la defensa dels drets i de les llibertats exigia la dignitat de lluitar fins a la mort. Per això mateix, per pur respecte i afecte, des de l’òptica dels agermanats, ningú no hauria de fer el joc a la historia oficial dels vencedors. És segur que hi va haver dissensions internes, però si Quadrado responsabilitza Joanot Colom de tots els mals no l’hauríem d’imitar. Per qualque cosa, la historiografia més antiagermanada, la potenciada des dels mecanismes de poder, s’aboca a les totes contra Colom, sense treva i de manera salvatge. Si algú dubta que Colom va ser la víctima principal només ha de rellegir la sentència pública i imaginar la sàdica execució. És al mal govern i no a Colom a qui hem d’acusar si ens volem proclamar agermanats. Prou vexacions patiren, prou repressió, amb tortures i assassinats vergonyants, per haver de criminalitzar les víctimes. Prou que ja ho han fet els mecanismes de poder. Contra aquesta història, imposada des de l’absolutisme, allò que cal és dignificar uns màrtirs que defensaren la nostra terra i la nostra gent. No hem d’imposar criteris, sinó combatre falsedats gegantines que, encara ara, imperen a l’Acadèmia i que, dissortadament, brollen en veus dels qui hauríem de defensar els valors de la Germania aferrissadament.

Antoni Rodríguez, en el seu lloable i meritori intent de fer visible la poc coneguda figura de Pau Casesnoves, ha caigut en la temptació de fer seu el discurs dominant i ha validat i multiplicat l’oprobi contra Joanot Colom i, amb ell, de la Germania de Mallorca en plena commemoració del mig mil·lenni orientada a fer justícia històrica. Enaltir Casesnoves no requeria demonitzar Colom. Per això, ara en públic i forçat en torn de rèplica, mantenc la invitació a l’autor de la novel·la a situar-se a la trinxera que li correspon, decantar-se de la ignominiosa criminalització i assumir l’exercici del punt quart del Jurament dels Agermanats.

Aquesta és la meva opinió. Salut i Germania!

…et da capo

Dat a Felanitx, poble de Joanot Colom, dia 14 de maig de 2021

NOTES

D’ençà que, amb una victòria electoral aclaparadora, Sandro Rossell arribà a la presidència, la seva gestió s’ha caracteritzat per fer malbé un patrimoni esportiu i cultural que només calia mantenir. La seva pèssima gestió va iniciar-se deixant ben palès que no seria “el president de tots”, com havia anunciat, i va exhibir unes conductes baralladisses i guerracivilistes que delaten un gran sectarisme. Just amb quatre exemples n’hi ha prou per a certificar-ho: la retirada del reconeixement honorífic a Johan Cruiff (que canvià l’ai-ai-ai! per la moral de victòria), de la interposició de demandes judicials contra la junta precedent, el pacte vergonyant (negat però evident) amb els violents que havien amenaçat de mort el president anterior, amb l’excusa de fer una “grada d’animació”, i la retirada d’un gens onerós equip d’assessors i consultors que havien aportat èxit. Tot això, just començar el mandat.

En l’aspecte personal, s’han divulgat vinculacions professionals i dependències financeres amb les empreses de Florentino Pérez, president del màxim rival de la lliga espanyola. Rossell s’ha esbravat apel·lant a la no-politització del Barça. Acusà de sectarisme Laporta per haver-se proclamat independentista, però ell es mostrà dependentista (o això no és politització?) i, fins i tot, va incidir i condicionar el Concert per la Llibertat. En l’aspecte d’imatge, va traslladar la publicitat de franc a favor d’UNICEF, ara palplantada a l’esquena dels jugadors, i va posar al pit la propaganda d’un país no democràtic. En l’aspecte esportiu, va forçar la sortida de Pep Guardiola i va capgirar l’equip tècnic, amb el malbaratament d’un implicat i integrat Txiqui Beguiristain per un submís “amendic” i “totmhobec” Zubizarreta. L’objectiu del president era immiscir-se en temes esportius que no són de la seva competència… i remenar personalment les cireres. D’aquesta manera, ha estat el màxim responsable de la no renovació de Víctor Valdès, posant en perill el futur esportiu d’un home que ha servit amb eficàcia l’entitat, ha ficat el nas en les compravendes de jugadors i ha pogut intervenir en diverses operacions com és el cas del fitxatge de Neymar o la contractació de l’actual entrenador, Martino. Massa ingeriments! Massa sospites!

Les dues darreres actuacions conegudes de Sandro Rossell són molt greus. La penúltima va ser el desafiament públic al jutge que investiga possibles irregularitats en el fitxatge de Neymar. L’aleshores encara president del club, reclamà al jutge “per favor i amb total respecte” que el convidés a declarar. Molt bé! El bou per les banyes i l’home per la paraula! Quan el jutge el cridà, Rossell hauria d’haver estat satisfet de veure atesa la petició, però no va ser així i va demostrar que la incitació era un farol. Què va fer? Dimitir! No només això, sinó que abans de partir i com si el club fos una dinastia monàrquica, imposà el seu relleu i evità allò que calia fer: noves eleccions! Com així tot això? Per esquivar responsabilitats? Per tenir un escolanet que tingui cura de la pols sota la catifa? No acaba aquí la cosa, tot i haver assegurat que tot era transparent i que les coses s’havien fet bé, el club decideix pagar 13,5 milions d’euros a Hisenda i argumenta que és una “mesura preventiva”. Com quedam? No era tot tan net i tan clar? 

Si la penúltima ja era d’envergadura, la darrera ha desbordat les previsions. La sanció de la FIFA, per vulneració de la normativa de contractacions d’estrangers menors d’edat, és econòmica i provoca desprestigi, però sobretot afecta l’equip de futbol, perquè el condemna a una immobilitat d’un any. Què ha fet la Junta? Tres coses previsibles. La primera, deixar caure via mitjans de comunicació afins la teoria de la persecució (que ja varen practicar amb el tema del fitxatge de Neymar i el possible frau fiscal de Messi), atribuir el desastre a una conspiració i convidar a caçar bruixes. La segona, fer circular que això prové de la política de fitxatges de Laporta, però silenciant que la norma és d’octubre de 2010, quan Laporta ja no era president, la tercera insídia, anunciar que el club presentarà recurs. Ai, quina intranquil·litat, vists els èxits jurídics de l’actual Junta! Sobretot quan s’ha dit que el club ja estava apercebut d’aquesta irregularitat, amb un recordatori del passat mes de novembre. En quines mans és el Barça? Amb gent que es dedica a atribuir els mals a causes exògenes i evitar fer les dues preguntes claus: què ha fet malament el club i qui n’és el responsable?

El problema de les crisis (que prové del grec “decidir”) és que sovint no les pateix qui les ha generat. La presidència de Sandro Rossell i l’heretada de Bartomeu han viscut fins ara de rendes i ells no hi seran quan s’hagin d’atendre les conseqüències. La majoria de les seccions del club encara recullen el fruit sembrat per les bones polítiques anteriors. En el cas concret del primer equip de futbol, els jugadors pertanyen encara majoritàriament a l’època de Pep Guardiola. El relleu de Tito Vilanova i, encara, el de Tata Martino no han fet oblidar la música ni l’estil de fa cinc anys. L’equip encara juga “de memòria” i es poden obtenir mols de títols “d’inèrcia” durant els tres o quatre propers anys, però és cert i evident que la gestió d’ara s’allunya de l’anterior excel·lència. En orientació i plans estratègics, som a anys-llum dels èxits de l’època de Laporta i això romandrà escrit a la història, encara que no es veurà el resultat a curt termini. El Barça actual, com a institució, viu sense un líder clar, amb ensurts setmanals derivats de problemes directius, amb sospites d’infraccions en tots els ordres… Sort que els jugadors i els socis, d’ençà del canvi de xip de l’època Cruiff, creuen en la victòria, senten els colors del club i no han abandonat la il·lusió. Aquesta fe, dissortadament, juga a favor dels qui practiquen la mala gestió. Malgrat les evidències, gairebé tots els afeccionats sembla que tenen el somni retratat dins d’una bombolla, però aquesta inconsciència no és altra cosa que el fruit de viure i gaudir encara dins de la ressaca de la festa i no de la vertadera realitat, del dia a dia. El desglaç és proper. Possiblement a quare anys vista. Les bombolles, més prest o més tard, esclaten. El mal és que quan esclatin els autors de l’endemesa hauran esvaït les responsabilitats.

Naturalment, els mitjans de comunicació espanyols aprofiten per fer sang. Res de nou. Com a contrast, la major part de la premsa escrita catalana exhibeix un lliri a la mà. Posen l’èmfasi en el recurs que presentarà el club i validen la tesi de les mans negres que, molt possiblement, hi ha al darrera sense voler fer l’autocrítica que cal. El fet cert, atesa la manca de previsió, la mala gestió i la profanació fefaent de les normes és que ningú no reclama depurar les responsabilitats directives. I els socis? Sembla que, també amb el lliri a la mà, cantin el Virolai! Com així tants de silencis del famós “entorn”? Com així tanta de por a la crítica? Com es pot callar davant d’uns fets tan greus sols per no ser acusats de fer el joc als enemics exteriors? Mirar cap a una altra banda no evitarà els enemics interiors, els infiltrats, els quintacolumnistes o, en el millor dels casos, els ineptes! El Barça necessita més que mai un grup opositor per foragitar tan mala gestió i posar remei a la crisi que s’obrirà en un tres i no-res. Ens hi van moltes de coses. Una bona part de l’orgull de pertinença al país català (sí, en singular) va lligada a la malmesa salut del club. El cos social perilla i reclama una intervenció que extirpi la malaltia. El Barça pateix sandritis aguda i el corc és al cap.

Rossell representa escàndol i fracàs en tots els ordres. Ha surat tres anys gràcies a la inèrcia de la feina dels seus predecessors a qui tant ha desprestigiat. El seu escolanet major, Bartomeu, no té cap legitimitat per untar-se el cul amb araldit i aferrar-se a una cadira que no li pertany, perquè no va ser elegit com a President. Els darrers esdeveniments l’obligarien, cas de tenir un mínim sentit de l’ètica, a presentar la dimissió i convocar eleccions d’immediat. Ai, las! Hi ha qualque cosa més? Exacte! Abans cal consumar una gran operació de remodelació de l’estadi. Necessària? Sí, però no a mans de qui ha demostrat tan mala gestió com ha fet l’actual Junta. Ho sabran veure els socis? Tornaran a fer confiança a aquests directius? El mal que han fet (i que fan) al Barça ja ha superat amb escreix i en molt més poc temps, l’època més abjecta del tàndem Núñez-Gaspart. L’escolania de Sandro Rossell ha superat una fita que semblava inassolible. És impossible trobar a la història del Barça una gestió tan dolenta en tots els ordres en tan poc temps.

Deia Heribert Barrera que Catalunya assoliria el punt sense retorn cap a la llibertat en coincidir tres fites: quan el president de la Generalitat sigui sobiranista, quan en el camp del Barça el públic clami per a la independència i quan els partits polítics vagin a remolc de la societat civil, perquè aquesta els hi ha passat davant. El símil permet rebotar la pregunta i reduir-la a l’àmbit estricte del Barça. No passa d’hora ja que els socis passin, no davant, sinó per damunt d’una junta incompetent? Esperem que la gent reaccioni, que es reconegui l’immens i intens error d’haver facilitat l’entrada d’aquesta gent ineficaç i que els foragitin, com més aviat millor i per a sempre més, a les primeres eleccions obertes sense atribuir el mèrit dels resultats esportius als actuals gestors. Si no es fa així, si es revalida aquest equip, encara n’haurem de veure de més grosses!

“El trabajo silencioso y cauteloso de Damián Pons y sus pretores de la conselleria empiezan a concretarse en agit prop y en políticas activas en la materia, indiciarios de una próxima tormenta. Que en la conselleria de Educación es donde hay más fanáticos por metro cuadrado es de sobras conocido por quienes conocemos el talante de su cúpula directiva. Han aparecido pegatinas al estilo de Esta tienda discrimina el catalán, con gran paralelismo a las estrellas que los nazis colocaban para indicar: aquí vive un judío. Prietas las filas, recias marciales, sus escuadras van, cara a un mañana que les promete patria (catalana), justicia (catalana) y catalán. Es la letra de Montañas Nevadeas en versión Acampada per la llengua”

Dia 26 de febrer, apareixia en escena Tomeu Sitjar:

“Después del espléndido artículo de mi buen amigo Román Piña Homs, sobre la invasión, intolerancia y mala educación catalanista, uno, no quería incidir en el tema, pero nuevos datos, acumulados a la toma del poder por Obra Cultural y Voltor, que exigen el dominio del catalán en todas las esferas de la Administración, y la gran acogida al Institut d’Estudis Catalansm a quien vamos a instalar en un palacete para que pueda dirigir la invasión, nos obliga a insistir sobre el tema.

Las afirmaciones de un joven dirigente nacionalista, que pretende demostrarnos que vivimos una anormalidad nacional, un proceso de sustitución lingüística y un expolio económico; la trascendental afirmación del candidato del PSM al Senado, de que la presencia de las islas en el Estado español es temporal, para iniciar un proceso de reconstrucción – ellos dicen de las islas – pero piensan de los Països Catalans. Y, como guinda, el que nos llama cipaios a los defensores del bilingüismo. ¡Mandan huevos felanitxers!”

Tots aquests articles de Piña, Alemany i Sitjar (i d’altres de Nigorra, Urbina i companyia) es publicaren destacats a la pàgina Tribuna del diari EL MUNDO/EL DÍA DE BALEARES, plataforma oficial de la caverna durant més d’una dècada.

Dia 18 de juliol del 2000, en arribar al pati de l’escola de Portocolom, ja esperaven el regidor i l’assessor de Cultura, Joan Juan (la persona que m’havia enviat la carta i amb qui havia parlat per telèfon). Tot i ser felanitxer, jo encara no els coneixia. A qui sí coneixia era als tres membres de la taula rodona, amb qui ens vàrem saludar. Els organitzadors ens proposaren de fer el debat abans de la projecció de la pel·lícula i tots ens hi vàrem avenir. Jaume Binimelis, el regidor de Cultura, va presentar l’acte i, a continuació, Antoni Marimon, com a moderador, va anunciar les pautes de les intervencions i va cedir la paraula, un a un, als altres tres. Segurament per la situació física a la taula, va parlar primer Román Piña, el qual va manifestar-se molt satisfet de ser aquella nit allà i va descriure la seva alta valoració dels altres integrants de la taula. Company de feina, a la UIB, amb el moderador, esmentà el pare de Melià (que moriria quatre dies després d’aquell debat), i es referí a la “gran simpatia i sal” de Mestre.

En el meu primer torn, amb unes notes a la mà, vaig indicar al públic que tot i no habitar a Felanitx, no he deixat mai de “viure” al meu poble nadiu. Vaig afirmar que calia definir el tema anunciat, perquè “la qüestió nacional” és una generalitat que empara totes les persones. Vaig establir la diferència entre el nacionalisme defensiu i el d’opressió per advertir que no me considerava nacionalista, sinó català, com altres felanitxers tan il·lustres com Bartomeu Barceló Tortella (1888-1973), Pere Oliver i Domenge (1886-1962), Nadal Batle Nicolau (1945-1997), Miquel Bauçà Rosselló (1940) o Miquel Barceló Artigues (1957), entre d’altres. Vaig afegir que també era independentista, però que això darrer m’agradaria deixar-ho de ser abans de morir-me, per limitar-me a ser català, republicà i d’esquerres, en aquest ordre, i poder lluitar en defensa d’un món més just i solidari. La gent m’aplaudí. Quant a la pel·lícula, vaig avisar el públic que les primeres paraules que escoltarien seria el crit “que se’n vagin!” dels irlandesos als anglesos. Que aquesta expressió és pròpia dels pobles que se senten subjugats. Els mexicans cridaven Green go, els vietnamites Yankee go home, els argelians Les françois a la mer, els indis english out of Indian i que, aquest sentiment de rebuig contra l’oprobi dels colonitzadors, en el nostre cas corresponia a “l’endarrere aquesta gent!”, de l’himne nacional de Catalunya, o al nostre crit ancestral i popular de “Barco!”. El públic va tornar fer mambelletes i en Román, pegant bots d’indignació a la cadira, va passar de l’ordre establert pel moderador i va envestir-me per mirar de limitar el debat a la relació entre llengua i nacionalisme. La pretensió, clarament reduccionista, pretenia desviar el caràcter polític i posar l’accent sobre el nacionalisme lingüístic. Va fer una defensa tan falsa com populista de la gran llibertat que tenim de disposar de dues llengües. Aquí era on jo l’esperava. Ell mateix va ficar-se a la boca del llop.

“Ja que heu parlat de llibertat i de llengua…” i vaig llegir el fragment del seu article de sis mesos abans, on qualificava de “bochornoso” que un funcionari l’hagués atès en català. La cara de Piña semblava una bombeta encesa de cabaret a punt d’esclatar. En acabar la lectura vaig demanar un aplaudiment per l’actitud digna i defensora dels drets civils de Rafel Bauçà Matas (el funcionari a qui jo no coneixia ni encara no conec, qaulificat de “fanático” per Piña, Alemany i Sitjar ) que el públic va correspondre amb entusiasme. Román Piña va creure que aquell funcionari exemplar era entre el públic i va confessar sentir-se inquiet per una possible agressió física. La gent, com més parlava, més l’escridassava. Com diria la crònica del Felanitx “tret dels expressius escarafalls del senyor Piña Homs el to del diàleg fou sempre acceptable”. Li vaig haver de demanar que si estava decebut, perquè tot i la meva “sal” i simpatia el debat li resultava fat, podia anar a cercar un saler. La gent, majoritàriament felanitxera, agraïa l’ús de la ironia. Quan vaig posar l’exemple de Menorca que, en un mateix segle va ser francesa, anglesa i espanyola, però mai no va deixar de ser catalana, Piña va perdre els papers fins al punt que el moderador primer l’avisà, després li cridà l’atenció i, finalment, el va haver de corregir com a historiador. Quan Antoni Marimon tancava l’acte i s’acomiadava del públic, Piña s’aixecà i partí sense saludar cap dels altres membres de la taula. No li va agradar la cosa. Qui s’ho va passar molt bé i recompensà l’acte amb grans aplaudiments va ser el públic. Durant setmanes varen circular expressions de satisfacció i agraïment.

Com era d’esperar, Roman Piña dedicaria el seu article a esbravar-se. El va publicar el diumenge 23 de juliol, just cinc dies després de l’acte. Diu coses que no són certes com, per exemple, la presència entre el públic de Rafel Bauçà o que, tot plegat, era un complot premeditat contra ell quan, abans de l’acte, jo no havia parlat ni amb els altres membres de la taula rodona ni amb ningú del públic sobre el debat. En general, però, confirma desmentint i retrata allò que vertaderament va passar (3). El mateix dia vaig remetre al diari la meva rèplica, però no la publicaren fins deu dies després, el 2 d’agost. Més que anar a desfer la crònica de Piña, atesa la falsa acusació d’un inventat muntatge felanitxer contra ell, li vaig brindar l’opció d’una revenja amb públic, lloc i hora a disposició seva, fins i tot al poble on resideix. Mai no va acceptar el desafiament (4). Això no obstant, de part seva, la cosa va durar setmanes, mesos i, fins i tot, anys!

La memòria d’aquell acte es va perllongar durant molt de temps. La primera notícia documentada, entre l’article de Piña i la meva rèplica, va ser el correu que em va remetre l’organitzador de l’acte (5). A banda d’agrair-me i felicitar-me, destapa que Piña li va confessar que d’haver sabut de la meva presència no hauria participat en el debat. Sorprèn aquesta afirmació, per dues raons. La primera és l’ostensible deserció (i intent de suplantació) d’Alemany, i la segona que l’acte, amb la relació dels assistents, va ser anunciat amb prou antelació a tota la premsa. En tot cas, el correu certifica l’èxit del debat i la bona boca que va deixar al públic assistent, cosa que també confirmà la crònica del setmanari Felanitx, seguramen escrita per Bartomeu Pou, present entre el públic. El perdedor del debat (segons confessió d’ell mateix) rebria el suport dels corifeus habituals al seu diari.

El primer que va sortir a atacar-me, dia 8 d’agost, va ser un soldat ras. Gaspar Sabater m’envestí amb un article, “Canya als botiflers!”, que confirmava el sentiment de derrota de Piña i el suport total del públic a les meves paraules (6). Però la poca gràcia periodística de Sabater no va ser suficient i varen haver de treure contra mi el santcristo gros, Antonio Alemany, i no una, sinó moltes de vegades i durant molts d’anys. Un mes i mig després de la batussa de Portocolom, Alemany no s’havia esplugat les espines i, com un ca insatisfet dins d’una senalla, encara feia voltes sobre el combat perdut. Dia 28 d’agostpublicava “Se estrecha el cerco” per fer una crònica de l’estiu “catalanista” i atacava Biel Majoral (“canta Jo sóc català en lugar de Jo som algaidí”), Damià Pons (per becar, des de la Conselleria, “estudiantes de las illes catalanas”), Miquel Capellà (per estudiar una possible convergència informàtica de “Sa Nostra” amb Caixa de Catalunya), Joan Melià (per haver advertit que “el catalán está en peligro en Palma”), Maria Antònia Vadell (per haver fet una crida a utilitzar el català “de manera valiente en todas las ocasiones”) i Francesc Antich (per haver anat a clausurar la Universitat Catalana d’Estiu). Però tampoc no en va tenir abastament i com que no hi podia donar passada, dia 3 de setembre va rebentar del tot amb un article, “El coste de no ser catalanista”, d’un valor testimonial molt alt, perquè a més d’atacar-me i d’insultar-me (sense escriure el meu nom amb la seva habitual covardia) desemmascarava el paper dels col·laboracionistes mesells. L’extens article (més d’una plana de diari) mereix, si més no, alguns retalls sucosos:

Cuando un concejal del Ayuntamiento de Felanitx me invitó a un coloquio sobre catalanismo o algo así, decliné su amable sugerencia por dos motivos: porque no soy tan imbécil, a la vista de la integración de la mesa coloquiante, como para no comprender que se trataba de una encerrona para convertirme en el pim-pam-pum-fuego del espectáculo y, sobre todo, y así se lo expresé claramente, porque para coloquiar es imprescindible un mínimo común denominador que permita el diálogo, aunque discrepante, civilizado. Este requisito no se daba con el que, como se demostró después, fue el protagonista de un lamentable episodio que comentaría indignado Román Piña, menos cauto que yo y que me sustituyó como diana de los bárbaros.

En estas mismas páginas, Miquel López Crespí, cuya onda ideológica no impide el afecto y que podamos dialogar amistosamente, alertaba de la virulencia de un grupúsculo – tres, decía, pero yo creo que son más – que han conseguido la liberalidad de los medios informativos y de la complacencia de una institución financiera. Como es lógico no voy a polemizar con estos nazis ni siquiera en los tribunales de Justicia.

A mi me han dicho de todo: fascista, ultraderechista, fracasado en la política y en el periodismo, botifarra, señorito, españolista, emmerdeur, puput de cresta molla, traidor a mi tierra, a mis apellidos y a mi historia familiar. He sido tema monográfico de revistas y me han dedicado un libro entero que un Instituto tiene como libro de texto en catalán. Han escrito cartas a los anunciantes de la revista Illespress – el mismo que escribe el panfleto sindical de Sa Nostra (¿subvencionado por Sa Nostra?) y que dedica su contenido a un tema tan sindical como mi persona – para que retiraran la publicidad y algunos, asustados, la retiraron.

Segueixen dues parrafades més sense interès per indicar que no l’ha defensat mai ningú, que se sent com un heroi solitari i que el PSOE i el PP són els culpables de l’avenç imparable del catalanisme. Continua:

¿Vale la pena, a pesar de soledades e insolidaridades, enfrentarse a todas estas gentes y soportar ser etiquetado a unos niveles inéditos por estos pagos? La virulencia y el fascismo no están sólo en el grupúsculo mediático e independentista que lanza cócteles molotov, porta banderas estrelladas, grita Gora ETA y arma un rifirrafe en Felanitx. Estos son los signos externos de la virulencia que sostiene que el catalán y lo catalán sólo se impondrán cuando a los renuentes a la imposición les resulte imposible vivir sin pasar por las horcas caudinas de los nacionalistas. ¿Lo vamos a consentir? Yo, personalmente y en la medida de mis escasas fuerzas, no.

Dues setmanes després, dia 10 de setembre, Roman Piña a un article, “Lo mejor de este verano”, demostrà que encara es llepava les ferides: “A mi no me volverán a llamar para hablar en nits a la fresca de nacionalisme en Felanitx. Al menos esto espero.” Li devia coure molt aquell debat, perquè més de tres anys després, dia 28 de setembre de 2003, encara escrivia a la seva secció: “Tomeu Mestre, hijo de Felanitx, afirmó categórico en un atardecer de Porto-Colom que jamás olvidaré: Jo som català. ¡Cualquiera se lo discute!”.

Una de les característiques dels botiflers, a banda de la traïció i la covardia, és l’apel·lació constant a reclamar mesures disciplinàries (legals o no) contra els seus adversaris. Tenen un concepte patrimonialista i bèl·lic de la llei, com si fos una pistola. No sé el compte de vegades que, des de la premsa d’Alemany, han reclamat la intervenció de la Fiscalia contra mi. Fins i tot, el juny de 2002, una desfilada de “gent d’ordre” (Antoni Aguiló Lluna, Antonio Alemany, Francisco Conrado, Gabriel Lessenne, Tomeu Sitjar, Jaume Matas i d’altres), exigiren el meu cap a l’entitat on feia feina, arran d’una entrevista on em proclamava català i republicà (7). Els companys de feina barraren el pas a l’abusiva pretensió que profanava la Declaració Universal dels Drets Humans quant a la llibertat d’expressió i d’opinió. Al final, com estableix la saviesa popular, a cada mort li arriba el seu sant Martí.

Han passat els anys. Què se n’ha fet d’aquelles flors que em dedicaren? Què se n’ha fet dels jardiners? La pistola de la llei ha invertit els punts de mira? Roman Piña ha deixat d’exercir la docència a la UIB. El maig de 2009 va ser entrevistat per Matias Vallésamb motiu d’haver perdut la candidatura per continuar com a professor emèrit. La seva anterior ocupació, com a responsable del Comitè d’Ètica del Partit Popular, va ser un sonat fracàs i un ridícul públic, ja que el seu intent de cridar a declarar Jaume Matas no va ser recolzat pel seu partit i, tot plegat, va ser un pur paripé per afegir maquillatge a les nombroses irregularitats detectades. Entre d’altres, la contractació d’Antonio Alemany, considerada un acte de prevaricació que va provocar la imputació, el procés judicial i la condemna del periodista. D’aquest, no afegiré res més, perquè la premsa ja n’ha informat prou, però vull posar de manifest el valor que, des del record, tenen ara les seves nombroses i reiterades apel·lacions a la Fiscalia per tal que fes caure sobre la meva persona tot el pes de la llei (8). Justícia poètica?

El cas de Gaspar Sabater, en canvi, mereix un esment molt més detallat, perquè resulta paradigmàtic, perquè és alliçonador i perquè simbolitza la dita popular “anar per llana i romandre tos”. El caçador caçat va emmudir un any després de l’article que m’atacava (també, com els seus mestres, sense esmentar el meu nom). El seu cas sí que va ser tot un escàndol i un escarni, portada de premsa durant molts de mesos i li va generar el malnom de “l’espió” que l’acompanyarà de per vida. Com que la llarga durada del seu procés va esvair i apaivagar la gravetat dels fets, en faig un resum.

El maig de 2001, arran d’un concurs intern per proveir una plaça en el Parlament, sense estar en possessió dels requeriments de la convocatòria i sense haver acreditat cap casta de titulació en la matèria, se li concedí el càrrec de Cap d’Informàtica. Segons la premsa, Sabater era l’únic cas de funcionari al qual, per exercir com a Cap de Servei del Parlament, no se li havia exigit cap casta de llicenciatura i li havien tolerat una titulació de grau mitjà. Simultàniament a aquest greuge laboral, dia 9 de juny de 2001 Marisa Goñi, la sagaç periodista, va destapar que, en el Parlament, algú s’havia dedicat a confeccionar fitxes parapolicials sobre funcionaris i polítics, amb indicació de la seva ideologia, tendència sexual, possibles vicis, malalties, béns, relacions familiars, amistats professionals, creences religioses, afiliacions sindicals i d’altres informacions que burlaven l’esfera més íntima de les persones. Hi havia aspectes anecdòtics (s’assenyalava que una persona corria molt amb el cotxe), però molts eren aberrants com desvetllar un testimoni de Jehovà o assenyalar una persona malalta de la sida.

Tots els grups polítics reclamaren una actuació ràpida i contundent, amb exigència de responsabilitats. Francina Armengol deia “no és només un fet reprovable, sinó delictiu i propi d’altres temps.” Camilo J. Cela Conde, Miquel Payeras, Llorenç Capellà i una llarga nòmina d’articulistes exigien llum i taquígrafs! La Junta de Personal va anunciar que duria el cas a la Fiscalia per descobrir l’autoria i la finalitat d’aquelles fitxes. La Mesa del Parlament va emetre un comunicat de condemna, la creació d’una comissió d’investigació interna i, empesa per l’anunci de la Junta de Personal, va anunciar que traslladaria els fets a la Fiscalia. Cecili Buele va ser dels primers en alinear-se de forma inequívoca i solidària al costat de les persones fitxades (espiades per algú encara indeterminat) i en defensa del bon nom dels afectats (9). Confiava que “la difusió de rumors i sospites siguin capgirats, més prest que tard, amb l’aclariment dels fets i la depuració de responsabilitats.” Buele, en la doble condició de diputat i d’antic treballador a la Cambra, s’exclamava: “Si ja és molt greu que es facin públiques dades confidencials sobre qualsevol persona a qualsevol empresa, molt més greu és quan es tracta d’una institució, on el respecte a la dignitat de les persones ha d’assolir el nivell màxim.”

El culebrot va tenir molts d’episodis. El divendres 15 de juny de 2001, el Diario de Mallorca assegurava que l’autor era un alt funcionari i afirmava que, tot i que el pèrit cal·lígraf atribuïa les fitxes al Cap d’Informàtica, aquest ho negava: “Corren rumores por el Parlamento pero no les hago caso porque no tengo nada que ver. Los que me acusan tendrán que demostrarlo.” No només ho negava sinó que es mostrà amenaçador amb Matías Vallés i Marisa Goñi, autors de la notícia: “Ejercitaré contra este diario las acciones legales que me asisten”. Es donava el cas que Gaspar Sabater no havia acudit a fer feina aquells dies, s’havia donat de baixa com a representant sindical del CSI-CSIF a la Junta de Personal i havia presentat una baixa mèdica.

El 15 de juny, el mateix dia que el Diario de Mallorca desvetllava l’autor de les fitxes i les seves amenaces, Gaspar Sabater acudí per sorpresa a les 9h del matí al seu lloc de treball i se’n va anar a les 10h. Únicament es limità a enviar un correu, en castellà, adreçat a tots els ordinadors de la Cambra. El text d’aquell correu va ser publicat per l’autor l’endemà en la seva columna periodística del diari d’Alemany, Piña, Sitjar i companyia. En línia amb l’habitual conducta negacionista de tirar la pedra i amagar la mà, el correu/article no acceptava “infundadas imputaciones” i acabava: “En la charca de la política actual, parece que es preciso demostrar la inocencia cuando lo que procede es todo lo contrario”.

Doncs… va procedir “todo lo contrario”. L’instructor, sobre les proves cal·ligràfiques, va concloure que el senyor Gaspar Sabater Vives havia estat l’autor dels documents escrits que, amb identificació de noms i cognoms de personal al servei del Parlament, contenien opinions o consideracions personals i professionals sobre aquests. Que el contingut dels esmentats documents era constitutiu de desconsideració respecte de les persones que s’hi identificaven, les quals, sense excepció, eren treballadors o funcionaris al servei del Parlament de les Illes Balears. Que es desconeixia la manera en què s’havia pogut fer públic el contingut dels referits documents, tot i que resultava ben notòria la seva difusió en un diari local i el general coneixement entre el personal al servei del Parlament i entre la ciutadania de la Comunitat Autònoma. Tot plegat, l’instructor qualificava de falta greu i proposava la suspensió d’un mes de sou i feina. La resolució va ser considerada benèvola i apel·lada per la Junta de Personal i el diputat Joan Buades, perquè en atenció a la Llei 2/1989 de la Funció Pública, la desconsideració cap als superiors, companys o subordinats havia estat molt greu. De fet, s’havia violat la intimitat personal i familiar garantides per la Constitució, s’havia produït una falta greu reiterada, que afectava moltes de persones i s’havia atemptat contra la dignitat dels funcionaris i de la institució.

El cas és que la pretensió de l’Editorial del Diario de Mallorca, quan es destaparen els fets, no va ser satisfeta del tot. Deia: “Les fitxes ens recorden fets propis de règims com els de Mussolini, Franco o Hitler. Som davant de la invasió de la intimitat que conculca els drets de la persona, ataca els principis ètics de la democràcia i només es pot resoldre depurant, no només l’autor, sinó qui les va encarregar”. Doncs, l’autor sí que va ser desemmascarat inequívocament davant de tota la societat i es posà en evidència que, a més d’un acte repugnant i reprovable, havia mentit i amenaçat en va. En canvi, no es va saber per a qui feia les fitxes. Una de les teories més plausibles apuntava cap a Maximilià Morales, el president. La seva ambigüitat durant el procés, sempre molt tou amb la investigació, el feren sospitós. Les fitxes eren per a qualque partit? Les reaccions irades d’Unió Mallorquina i del Partit Popular, molt concretament de l’expresident del Parlament Joan Huguet, apuntava que no. Aleshores? A més de Morales, hi podia haver altres sospitosos? Qualque grup mediàtic? A quin diari escrivia l’autor de les fitxes? El d’Alemany, el de Piña, el de Miquel López Crespí, el de… exacte! el de Pedro J., l’home que sempre ha presumit de manejar dossiers comprometedors de tothom. Cal dir que, en aquells anys, la caverna ja havia iniciat una campanya directa per fustigar UM, a la qual s’acusava de la contractació de personal en el Parlament des del temps de Jeroni Albertí. Què pretenia Sabater fent la radiografia amb l’adscripció política dels treballadors? Establir barems de simpatia?

Com en el cas del seu admirat patró, Antonio Alemany, ni que fos un acte de justícia poètica, en menys d’un any, les paraules de l’article de Gaspar Sabater d’agost de 2000, on m’atacava i m’acusava d’haver guanyat el rifirrafe del Port de Felanitx, encara li deuen rebotar a la memòria o a les esbaldregades columnes de l’ètica, perquè, com la força del judo, allò que fa més mal és que et facin beure les teves paraules. Sobre els adhesius a favor del català que tant li molestaven, es preguntava: “¿Quien está llevando a cabo estas campañas que aparecen sin firma? ¿Quien las está financiando? (…) obsérvese quién es quién y cómo actúa cada cual en este rifirrafe y sáquense las oportunas conclusiones. (…) aquí nos conocemos todos. No vale tirar piedras y esconder manos.” Subscric aquestes paraules! Sabem qui va dur a terme aquella campanya sense signatura de fitxar persones. També sabem qui va tirar la pedra i amagar la mà (de fet, les seves amenaces als periodistes que el varen desemmascarar foren un foc d’encenalls). Allò que no sabem cert i ell sí, és qui dirigia aquella feina i amb quina finalitat, però com que, efectivament, ens coneixem tots, ens ho podem imaginar, perquè aquell va ser un episodi més de la caverna! L’article es titulava i es titula “Canya als botiflers!”. Què esperava? Flors i violes?

Tots aquests personatges cavernícoles varen desfilar arran d’un simple debat. La batussa de Portocolom va fer forat i va servir, no només per desemmascarar actituds etnocides contra la llengua, la cultura i la identitat de Mallorca, sinó per evidenciar conductes delictives que, en més d’un cas, varen traslladar els protagonistes a la banqueta dels acusats.

NOTES

(1) Vg. arxiu 1-INVITACIÓ (carta dels organitzadors del debat)

(2) Vg. arxiu 2-ANUNCIS de l’acte

(3) Vg. arxiu 3-ROMÁN (article amb el seu particular relat dels fets)

(4) Vg. arxiu 4-RÈPLICA (resposta meva amb oferiment de revenja)

(5) Vg. arxiu 5-CORREU (escrit de l’organitzador de l’acte)

(6) Vg. arxiu 6-CANYA! (article de Gaspar Sabater sobre l’acte)

(7) Vg. “El trono de Can Felip” a http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/213893

(8) Les acusacions exposades en aquest article, vinculant-me a ETA i al llançament de còctels Molotov, ja varen començar el setembre de 1983 quan em qualificà de “terrorista”, arran de la meva proposta de veure TV3, publicada l’endemà mateix de la primera emissió, només per Barcelona, del nou canal (vg. arxiu 7-TV3)

(9) Cecili Buele i Ramis va publicar a L’ESTEL, entre l’octubre de 2001 i el novembre de 2002, un llarg i interessantíssim serial de vint-i-un capítols titulat “Un mal fitxatge al Parlament” amb la crònica completa de l’escàndol i de com es va mal tancar i resoldre

COMPLEMENT: Vg. arxiu 8-FALANGISTA.