Arxiu de la categoria: General

LA DESOLACIÓ DE PAZZIS SUREDA (encara ara!)

Desolació!

A la presentació de Blues amb dones a Barcelona, Laura Borràs va destacar el capítol Un diluvi de buit ha inundat el paisatge que dibuixa la corprenedora història de Pazzis Sureda i Montaner (1907-1939). L’exconsellera de Cultura de la Generalitat, doctora en filologia i professora de literatura a la Universitat de Barcelona, va resumir la tràgica biografia amb una paraula: desolació!

Mercè Lorente, Laura Borràs i Margalida Solivelles (Barcelona, 2-V-2019)

Certament, el mot defineix a la perfecció la vida de Pazzis. En aquell mateix acte, amb la resta de presentadores (Teresa Clota, Mercè Lorente i Margalida Solivelles), coincidírem que seria una aportació cultural de primer ordre realitzar un serial per retratar la nissaga dels Sureda, a partir del matrimoni de Joan Sureda i Pilar Montaner. La història d’aquesta família condensa i sintetitza l’entorn cultural, econòmic i social de la Mallorca del s. XX. Evidentment, hauria de ser un serial fet amb respecte i rigor, lluny de fantasies i fantasmes, sobretot, lluny de falsedats.

Pazzis (mal) novel·lada

L‘escriptor Albert Vigoleis Thelen va incloure Pazzis a Die insel des zweiten Gesichts, una excel·lent novel·la, considerada com una de les obres mestres del s. XX, on l’autor descriu l’estada a Mallorca entre l’agost de 1931 i l’octubre de 1936. Tota la família Sureda apareix com a protagonista, especialment Pedro, amic de l’autor fins a la mort. Pazzis no té una gran presència, però és evident que la seva gran personalitat va captivar el novel·lista que la presenta com una dona activa, vitalista i molt decidida. Vigoleis la qualifica d’artista, afirma que l’emocionava estar al seu costat i confessa que Beatrice, la seva esposa, l’acusava d’haver-se enamorat d’ella. La novel·la es va publicar l’any 1953, anys després del suïcidi de Pazzis, però té el valor d’haver-se començat a escriure de manera coetània als fets que descriu.

L’illa de les dues cares

Pocs anys despres, l’any 1957, Melanie Pflaum, autora d’una biografia de Hemingway, va publicar als Estats Units una novel·la en anglès, Bolero, sobre la vida de na Pazzis que també s’edità en una segona edició a Anglaterra i es va traduir a l’alemany. Sobre la metàfora del ball El Parado de Valldemossa (una de les portades és més que explícita) amb els tres germans “Sunada” (encara que amb noms ficticis són JacoboPedro i Pazzis), l’autora basteix un triangle amorós entre la protagonista, el seu marit Rafael Muntaner (Fernando Esteban) i el seu amant Frank O’Hara (el pintor Frederic O’Hara). L’autora demostra que desconeix la història de Pazzis prèvia al matrimoni i converteix el tràgic final en un happy end. Encara que es podria advertir als lectors allò de «qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència», com a mínim l’autora, conscient que escriu una novel·la i no una biografia, té la decència i la intel·ligència d’utilitzar noms ficticis.

Les edicions americana, alemanya i anglesa de la novel·la sobre Pazzis

El juny del 2012 l’Ajuntament de Valldemossa va dedicar a Pazzis Sureda una mostra de les seves pintures i escultures, comissariada per les germanes Elvira, Catalina i Maria Sureda, nebodes de Pazzis, i Patrícia Veiret, una neboda-néta. Es varen publicar diversos reportatges (1). En el que vaig penjar en el meu blog de Vilaweb, em va arribar aquest comentari de Will Pllaum: Soy el nieto de Melanie Pflaum y tengo un blog a meetmeincuba.blogspot.com, publicando el manuscrito de mi abuelo y repasando las novelas de Melanie. Estoy buscando el requiem que ella escrib por Fernando Esteban y Alvarez, el marido de Pazzis. 

Díptic de l’exposició a la Fundació Coll Bardolet de Valldemossa

Tres anys després d’aquell missatge, Will Pflaum i Patricia Veiret presentaren la galerada del primer volum de The Gospel of Pazzis Sureda, en edició bilingüe en anglès i en espanyol. El llibre, de 490 pàgines, també descriu a l’índex els apartats del que hauria de ser el volum segon, inexplicablement encara no publicat malgrat la detallada estructura i haver-se anunciat per la tardor del 2016. El pròleg, escrit per Will, posa l’accent en unes hipotètiques ombres que encalçaren Pazzis des de ben petita; unes ombres de dolor i de malaltia (li atribueix un trastorn psicològic) que l’arrossegaren a la follia. Fins i tot, un dels personatges del llibre serà el fantasma de Pazzis (In a glostly hour, Ghostly passion…) que, poc després del suïcidi, invocà la seva amiga Cecily Guittes animant a la venjança contra tots els qui li havien fet mal. L’allau de documentació que aporta el llibre, amb cartes, poemes, fotografies i il·lustracions artístiques, resultat de la ingent feina de Patricia Veiret, és una aportació de primer ordre i, tot i això, no consona amb voler interpretar els espais en blanc ni amb persistir amb èmfasi en les ombres de Pazzis. Ambdues coses eren innecessàries.

Volum I del recull

L’any 2017, dins de la sèrie Desconeguts d’IB3 televisió, es va emetre un documental dedicat a Pazzis Sureda, fruit d’una equivocada visió biogràfica que demostra fins a quin punt es pot fer malbé una història extraordinària carregada de potencial. L’única font i, en bona part, protagonista del documental va ser Patricia Veiret que parla des del minut 22 fins al 48 (i darrer), amb interpretacions i opinions sobre les diverses etapes biogràfiques de Pazzis. Com el títol ja delata, Pazzis Sureda, talls d’ombra, el documental es va fonamentar en la teoria de les ombres; una tesi que, al meu entendre, és especulativa i esbiaixada. Cinematogràficament, en alguns episodis concrets com la violació o el part, les imatges es recreen de manera morbosa. Va ser, en veu de persones del sector realitzador televisiu, una tudadissa de recursos, a partir d’un guió desafortunat i d’una escenificació allunyada de l’humanisme. Tinc la convicció que la voluntat de Patricia Veiret no és altra que la d’enaltir la seva tia-àvia i de recuperar-ne la memòria. La pregunta és si el recull de la documentació familiar s’ha canalitzat per les vies més adequades per tal d’assolir l’objectiu.

La primera setmana del 2019 es va presentar Pazzis Sureda y el abismo. Signa el llibre Mateo Miras, parella de Patricia Veiret (2). El llibre apareix amb una contradicció congènita. Mentre l’autor, a totes les entrevistes persisteix que es tracta d’una novel·la, incorpora dades familiars autèntiques i, a la inversa, imagina i inventa diàlegs que posa en boca de persones amb noms i llinatges que varen viure. El resultat aboca a la incoherència del xoc entre la lliure imaginació i la realitat documentada. Ni que fos una novel·la històrica, no seria de fiar.

Des del punt de vista literari, en opinió meva, el relat és deficient, amb un llenguatge vulgar a anys llum del nivell cultural dels personatges reals a qui fa parlar. D’altra banda, està farcit de judicis de valor i d’adjectius usats amb voluntat de desqualificar persones que, evidentment, no poden defensar-se. El pitjor de tot, des del meu punt de vista, és que el llibre interpreta, jutja i condemna a la majoria de personatges amb una temerària frivolitat. Tot plegat, sembla un exorcisme per extraure fantasmes familiars. Contrasta que la reacció de la família més propera a la protagonista, quan ha llegit el llibre, ha estat d’una comprensible indignació.

Informació publicada en el Diario de Mallorca

La frase publicitària utilitzada com a reclam anuncia el viatge de Pazzis que la durà «a la locura y al suicidio». La narració sosté la tesi de la follia de la protagonista, precisament l’argument que varen usar son pare i sa mare per enterrar el seu cos al costat de la família, cosa que hauria estat impossible a una suïcida, per la consideració de “terra sagrada” que feia l’església del cementiri. Atribuir la decisió d’acabar amb la vida a la follia valora ben poc la gran intel·ligència de Pazzis. Sempre he estat defensor del suïcidi, perquè les persones hem de voler ser propietàries de la nostra existència. És ni més ni menys que la facultat d’exercir lliurement el dret a decidir; un dret que mereix, si més no, respecte. Desesperació, tota; follia, de cap manera! Presentar Pazzis com una dement o una dona trabucada és, atesa la traumàtica peripècia vital que va patir, un simplisme. Follia no; desolació!

Convidada a la presentació amb una frase poc afortunada

A faisó d’epíleg

Crec que Pazzis no necessita ser novel·lada. Es mereix molt més. La seva vida reclama un retrat que li faci justícia. Sense elucubracions, sense fantasies i sense fantasmes! Cal inserir la seva existència en el context de la família que li va tocar en sort i fer-ne una crònica el més ajustada possible a la realitat. Sense inventar les paraules que mai va dir. Sense enramellar d’adjectius les persones del seu entorn sense proves objectives. Sense interpretacions.Va ser tan maltractada en vida que ara, quan fa 80 anys de la seva mort, allò que cal fer per justícia i per dignitat és brindar-li un tracte dolç i amorosit.

Pazzis, artista com sa mare i com els seus germans Pedro y Jacobo, excel·lia també com Jacobo en l’escriptura. Amb el seu esperit artístic va ser víctima d’un conjunt encadenat de vicissituds i peripècies. La quantitat d’enganys que va patir des de ben joveneta delaten un excés de candidesa. N’hi passaren tantes, foren tants els abusos, que per força requerien una gran bonhomia de part seva. Està més que demostrat documentalment que la seva alegria juvenil anava afegida a una gran dosi d’innocència. Els seus escrits, poètics, pulcres i d’un alt nivell qualitatiu, confirmen que va tocar amb les mans una trista realitat: els seus amors, incondicionals i apassionats, no només no varen ser corresposts en la mateixa mesura, sinó que va ser víctima de la deslleialtat. Ho va veure tard, molt tard, i en prendre consciència d’haver donat tant als qui li negaren tot, es va veure amb les mans buides; un diluvi de buit havia inundat el seu paisatge. Ningú mai més no li tornaria usurpar res. Morí d’ella mateixa.

Dies després de l’enterrament, trobaren mort el seu canet al portal, d’on no es va moure esperant-la

Bibliografia

BAUZÁ MARTORELL, Felio J. (2009) La vida soñada. El legado intelectual de Don Juan Sureda Bimet Olañeta

BERNANOS, Georges (1981) Els grans cementiris sota la lluna (amb introducció i epìleg de Josep Massot i Muntaner). Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Curial

BOSCH JUAN, M. C. (1988): Agosto de 1938. La Falange solicita un informe sobre Bernanos. Georges Bernanos 1888-1988. Mallorca: Estudi General Lul.lià de Mallorca i Càtedra Ramón Llull

– (2011) Pilar Montaner i Joan Sureda. Epistolari i literatura. Ajuntament de Palma

CAPELLÀ, Llorenç (1989): Diccionari Vermell. Palma, Moll

La Mallorca del Clavell Di7 1999

COMPANY MATAS, Arnau (2000): De la Dictadura de Primo de Rivera a la Guerra Civil dins El segle XX a les Illes Balears. Palma. Ed. Cort

DIVERSOS AUTORS (1986): Memòria civil. Mallorca en guerra, separata del diari Baleares. Palma

GARCIA BONED, Germà (1998) La segunda cara de la isla de la segunda cara Miquel Font

– (2010) Memòries d’en A. “Vigoleis” Thelen a Mallorca (1931-1936) Edicions Cort

HERRANZ HAMMER, A. i ROQUE COMPANY, J. M. (2006): La Segona República a Mallorca. El temps, els fets i els protagonistes, Miquel Font, editor

MARGAIS, Xavier (2002): El moviment esperantista a Mallorca (1898-1938). Palma, Documenta Balear.

MAS QUETGLAS, Joan (2002) Els mallorquins de Franco. La Falange i el Moviment Nacional, Palma, Documenta Balear

MASSOT I MUNTANER, Josep

– (1978): Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra. Barcelona, AM

– (1987): El desembarcament de Bayo a Mallorca. Agost-setembre de 1936. Biblioteca Serra d’Or, AM

– (1990): Els escriptors i la Guerra Civil a les Illes Balears, AM

– (1996) El primer franquisme a Mallorca, AM

– (1989): Georges Bernanos i la Guerra Civil. Barcelona, AM

– (1998): Tres escriptors davant la guerra civil Georges Bernanos, Joan Estelrich, Llorenç Villalonga, Biblioteca Serra d’Or. AM

– (2000) Antoni Maria Sbert. Agitador polític i promotor cultural. Barcelona, AM

– (2002) Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears. Barcelona, AM

– (2004): Sobre Georges Bernanos i altres temes polèmics. Barcelona, AM

– (2005): Escriptors i erudits contemporanis. Cinquena sèrie. Barcelona, AM

MESTRE i SUREDA, Bartomeu (2009): Vindicació de LA NOSTRA TERRA. Palma, EL GALL i INSTITUT D’ESTUDIS BALEÀRICS

– (2019) Un diluvi de buit ha inundat el paisatge dins del llibre BLUES AMB DONES, EL GALL EDITOR

SERRA, Antoni i altres autors (2009). Pedro Sureda. Vida i Obra. Ajuntament de Valldemossa Fundació Coll Bardolet

SUÑER, M. i COMES, R. (2001): Jaume Vidal Alcover: Humanisme, heterodòxia i geni. Valls, Cossetània

THELEN, Albert Vigoleis (1993): La isla del segundo rostro. Barcelona, Anagrama

VEIRET, Patricia i PFLAUM, Will (2015): El evangelio de Pazzis Sureda (volum I). Galerada bilingüe espanyol – anglès. Amb un índex del que hauria de ser el volum II.

VERDAGUER, Marius (1953) La ciutat esvaïda (1977, traducció al català de La ciudad desvanecida). Ed. Moll.

VICENS CASTAÑER, Antoni (2003): Georges Bernanos, entre el amor y la ira, UB

VILLALONGA, Miguel (1947): Autobiografía, José Janés (consultada la reedició de 1983 de Trieste)

Notes

(1) Són de destacar les aportacions de Raphel Pherrer. Tant l’entrevista a Elvira Sureda

https://www.youtube.com/watch?v=pxkYsnFVOu0

com el reportatge que publicà a BRISAS

(2) José Antonio Mateo Miras (15 de maig de 1960, Tànger, Marroc). En el seu perfil de feisbuc es descriu així: Nacida hembra en Agadir (Marruecos) dos dias antes del gran terremoto, quedó huerfanita al ser aplastados sus padres por una gran piedra. Sería entonces cuando fue vendida a un tratante de camellos que la vendio a su vez a un mecánico afincado en Tánger. A la edad de cinco años, y debido a sus evidentes y retorcidas tendencias, cambió de sexo y se trasladó con sus padres a Francia. Profundamente avergonzados cambiarían repetidamente de domicilio. Dice que es biologo, pero no terminó ni la EGB (y además es mariquita). No se crean ni la mitad de lo que cuenta… (incluido lo que acabas de leer).

No seré jo qui desmenteixi la seva darrera frase.

Desolar

Devastar, deixar desert.

1. Arruinar destruint tot el que hi ha.

2. Colpir una desgràcia, una pèrdua, etc.

CUCAINA

CUCAINA; EL PAÍS DE LA LLIBERTAT

UNA PARAULA D’UNA SOLA FAMÍLIA?

Recentment, amb les meves tres germanes, hem evocat un record d’infantesa compartit. Amb petits matisos, per a nosaltres Cucaina era, i és, el nom d’un país meravellós, amb rius i muntanyes, arbres i flors, peixos i ocells i animals de tota casta, amb els menjars i els beures més bons, amb totes les llepolies imaginables i on, sense malalties, tot era felicitat i alegria. Els majors ens dibuixaven bitllets per viatjar-hi «en ser més grans» i els petits els estotjàvem per quan arribàs el dia, amb la desolació que provocava, més prest o més tard, comprovar que era una estafa tan gran com l’existència dels mags de l’orient o la falsa rateta que ens consolava amb un present sota el coixí cada vegada que ens queia una dent.

Fos com fos, amb els anys i de manera intermitent, Cucaina apareixia a les nostres memòries, però en comentar la paraula descobríem que, fora de l’àmbit estricte de la família, ningú no en sabia noves. Ni a Felanitx, el nostre poble nadiu, ni més enllà, sempre dins de l’àmbit lingüístic català, no apareixia cap fil per estirar.

LA RECERCA BRINDA RECOMPENSA

El torça-braç amb la paraula em convidà, potser em comminà, a abocar-me a una recerca avançada, més enllà de les consultes personals. Aviat començaren a brollar pistes i imatges. Ja ho crec que el país de Cucaina existia més enllà de les fronteres familiars de Can Balutxo! I tant! La primera notícia obtinguda en els cercadors catalans va ser la Col·lecció Cucaina de l’Editorial Vicens Vives, amb clàssics de la literatura publicats en gallec. De fet, a Galícia és paraula d’ús corrent per definir jocs infantils en general i, molt concretament, el del pal ensabonat que es fa a les festes de A Ponte de Padró i a altres localitats de la costa gallega. El mot també apareix a Portugal. No gaire lluny de Lisbona, la capital, hi ha Casais da Cucaina que recomana la Guia Michelin 2019. Això no obstant, la paraula no apareix als diccionaris normatius gallec ni portuguès.

La col·lecció Cucaina, adreçada a infants entre 9 i 12 anys, s’edita igualment en castellà (Cucaña) i en català (Cucanya).i

Una segona trobada va ser localitzar una botiga de roba infantil i de juguetes d’Artesà de Segre amb el nom exacte de Cucaina. A la fi! No érem els únics catalans del món que coneixíem la paraula! M’hi vaig posar en contacte i, en un correu molt amatent, Núria Serradell Camats m’explicà que el nom provenia de cucanya, com a sinònim dels jocs, i que entenia que Cucaina la feia una paraula més dolça. 

CUCAINA? CUCANYA? TANT ÉS!

Calia continuar i orientar la recerca cap a cucanya, perquè ben bé podia ser una assimilació del mot. D’on provenia la paraula? Els cercadors treien fum, però ben aviat brindaren satisfaccions a rompre. Després de diverses passejades per internet, la porta que resultaria ser la més important de totes, va ser la veu País de Cocanha a la Wikipèdia occitana. Terra de festes i bonances on, bàsicament, es juga i la feina està prohibida. Situa l’origen en els Carmina Buranaii, els poemes de trobadors coneixedors del llatí, possiblement clergues exclaustrats, que cantaven per les tavernes i defensaven els plaers del menjar i del beure, els jocs i l’amor lliure. A la famosa composició, un personatge es presenta com l’abat cucaniensis i, en 71 versos, descriu el noble país de Cucanya, terra de festes, luxe, oci, on qui més dorm menys fam passaiii. Els Carmina Burana estan datats l’any 1230 i, per tant, coetanis amb la conquesta de Mallorca de Jaume I, dia 31 de desembre de 1229.

El 1250 apareixen notícies del Fabliau de Coquaigne, segons referències escrit originalment en occità (cal desconfiar de les web que parlen de «francès antic»). El narrador protagonista explica, en 186 versos octosíl·labs, que vaga pel món com a penitència que li ha imposat el Papa fins que trobi el país de Cucaina, on hi ha totes les meravelles del món i procedeix a descriure aquelles terres i les seves gents. Tot fa pensar que el desconegut autor era un goliard, nom que s’aplicava als clergues i monjos exclaustrats que feien vida lliure, recorrien les tavernes d’Europa i, sovint feien de trobadors. El nom, segons alguns és un derivat de gola, a la qual tant de culte retien, o de Golias, nom del gegant filisteu Goliat. Fos qui fos el versificador, la descripció que fa del país és fascinant i, encara que no coincideix exactament amb l’imaginari familiar de Cucaina, és evident que el presenta com un espai de fantasia, de felicitat i, sobretot, de llibertat.

Edició francesa de 1829 del poema del segle XIII

La versió francesa del poema original complet

El Cocanha occità, convidava a ampliar la cerca i passejar per la paraula francesa Cocaigne i per l’anglesa Cockaigne. Tot i això, ni que fos per simpatia i per lligams lingüístics i històrics, m’interessava més el referent occità. Resulta bo de fer lligar l’origen de Cucaina amb la quantitat de persones que acompanyaren el rei en Jaume des d’Occitània a la Conquesta. Gent de la Provença, del Vallespir, del Rosselló… a partir dels seus pobles d’origen sembraren Mallorca de llinatges d’ús comú: Alenyà, Canet, el Catllar, Corbera, Esteve, Fillols, Perpinyà, Prats, Serra, Soler, Sureda, Vaquer… i tants d’altres topònims catalans del nord que han donat nom a nissagues més que centenàries. 

La Cucagna Nuova, gravat anònim de 1703, on les dones alliten els homes dins del bres

TERRA DE CUCAINA

La dita popular que, sovint, emmarca els gravats antics referits al país de la llibertat és contundent: A terra de Cucanya, qui menys fa (o qui més dorm) més guanya! La descripció de Cucanya en els versos de 1250 va en línia amb els Carmina Burana, però amb més detalls. Els cràters dels volcans treuen or i plata. Les muntanyes són pans i formatges, els rius són de llet o de vi, dels arbres pengen porcelles rostides, no hi ha fam ni dolor, tothom es manté eternament jove i només es castiga als qui fan feina. En el fons, rebutgen els pecats capitals de l’església catòlica, i animen a gaudir de la vida com el bé més preuat que tenim. Abominen dels pecats de luxúria, gola, peresa… que consideren una repressió imposada tendent a la mortificació que predica l’església lluny dels sentits vivencials dels evangelis. El conte, ben aviat, es va versionar en francès i en italià i es va difondre arreu, amb moltes edicions. En català, apareixerà l’expressió «Terra de Cucanya», per definir un país idíl·lic de felicitat. Cal tenir en compte que l’occità va ser una llengua enllaçada i agermanada amb el català. De fet, Antoni Maria Alcover considerava tant el català com el provençal part de la llengua d’oc.

Un dels més antics gravats coneguts situa, en francès, Cucaina a Alemanya

LLIBRES, GRAVATS…

Des del s. XIII ençà, quan un poeta anònim tradueix al francès el poema, possiblement recollit per tradició oral, Cucaina ha estat explicada en vers, en prosa, en imatges i cantada amb moltes de músiques durant segles arreu del món. Fins i tot va ser copiada i plagiada per destacats autors i a obres molt rellevants. És el cas de Giovanni Bocaccio (1313-1375) amb el Decameró, el de François Rabelais (1494-1553) amb els seus relats de Gargantua i el de Jonathan Swift (1667-1745) amb Els viatges de Gulliver. Això, només per posar tres exemples reconegutsiv.

Recreació de Waterhous2 (1849-1917) del Decameró de Bocaccio

Al llarg de la història, durant els vuit segles d’ençà dels Carmina Burana, principalment a França, Itàlia, els Països Baixos i Alemanya, el país de Cucaina ha estat objecte de cançons, gravats, pintures…

Dos gravats (1564?)

Cucaina. Pintura de Pieter Bruegel, el vell, de 1567

Del mateix autor, Pieter Bruegel, la dansa de Cucaina

El 1613, amb reedició de 1863, es publica Les fanfares et corvées abbadesques des roule-bontemps de la haute et basse coquaigne et dépendances.

Per esmentar obres més recents, podem referir-nos a Cocanha. A história de um país imaginário d’Hilario Franco (1998), Le Pastel et le Pays de Cocagne de Lautrec (2008) o Dreaming of Cockaigne d’Herman Pleij (2001) de la Universitat de Columbia. Hi ha moltíssims de llibres titulats El País de Cucaina. Com a exemple, a Itàlia, en només vint anys (entre la darreria del s. XIX i la primeria del s. XX) es coneixen dotze narracions sobre Cucanya. La més coneguda de totes, amb centenars d’edicions i traduïda a gairebé totes les llengües europees, és l’obra de Matilde Serao (1856-1927), una novel·lista italiana d’origen grec que va ser nominada quatre vegades al Premi Nobel de Literatura.

Algunes caràtules de llibres dedicats al país de Cucaina

Un altre autor contemporani que tractà el mite de Cucaina va ser Umberto Eccov. L’escriptor i home de teatre, aquest sí guardonat amb el Nobel, entenia que el relat original era obra dels més humils; que representava la reivindicació dels qui patien fam i privacions i defensaven el dret a viure, com els rics, a la regalada. Segons ell, la llegenda del país de Cucaina no naixia des del misticisme, sinó des de les classes populars. Igual que el Carnaval, on els pobres poden fer festa contra els poderosos, perquè es pot fer befa dels bisbes i perquè és possible un món capgirat on un peix tregui de la mar un pescador o uns lleons mirin embadalits un domador tancat a la gàbia. Un espai, en definitiva, on les víctimes deixin de ser-ho. El Carnaval i Cucaina són expressió de llibertat.
EL PAÍS DE CUCAINA A LA MÚSICA

Igual que amb la Literatura i la Pintura, Cucaina s’ha fet molt present a la música. A banda dels Carmina Burana, com a font primigènia, l’any 1750 s’estrenà a Venècia la comèdia musical Il paese de la Cuccagna.

Per circumscriure els exemples només als darrers anys, Edward Elgar va escriure un concert, Cockaigne, on descriu una plaça de Londres idealitzada. En el film Pocahontas de Disney, l’heroi parla d’un nou món que anomena Terra de Cucanya. Anys abans, Georges Brassens esmenta el joc de cucanya a Auprès de mon arbre. Joël Favreau va musicar Je bivouaque au pays de Cocagne. L’any 1965, Jeanne Moreau enregistra Vie de Cocagne. Jacques Brel a Le Plat Pays canta els jocs de Cucanya i, a Je vais à Bang Bang des innocents, es refereix a Mon pays de cocagne. Dins la darrera dècada, l’any 2013 el grup Zoufris Maracas treu el disc Cocagnevi; el grup cors Diana di l’Alba canta Istu paese di cuccagnavii, i el grup francès Tryo canta als aïllats en el país de Cocagne.

Cançons del segle XXI dedicades a Cucaina

Molt recentment, ha aparegut un grup de música occitana que anima la dansa amb el nom més emblemàtic possible. Cocanha és un trio vocal femení que transporta a les arrels i que, atesa la qualitat, mereix esment i atenció.viii

Cartell publicitari d’una actuació i xerrada a Mallorca del grup Cocanha l’agost del 2019

ELS JOCS DE CUCAINA

La majoria de diccionaris descriuen diversos jocs de cucanya. Els més coneguts són el de la carrera de sacs, el de l’olla penjada, plena de caramels i xocolates, que els nins i les nines, amb els ulls embenats, han de trencar amb un pal i, sobretot, el del pal ensabonat, amb el premi per qui arribi a agafar el mocador o la bandera de l’extrem (coneguts com la penyora i, a Mallorca, com la prenda) o, més recentment, per qui agafi directament el premi que, sovint, és un animal viu. En aquesta línia, i amb similituds entre les paraules, la tercera accepció del mot clucaina diu que és un joc que consisteix a tapar de pols un ou i anar-hi un noi amb els ulls tapats i pegar en terra amb un bastó fins que esclafa l’ou. Cucaina, cucanya, clucaina… permeten especulacions lingüístiques a l’entorn de jocs infantils amb els ulls clucs.


A partir del segle XV apareixen moltes descripcions dels jocs de Cucaina. El més popular és el d’enfilar-se per un pal fins arribar a dalt de tot i obtenir el guardó que mereixia la destresa.

Apareixen també jocs de taula que, al llarg dels segles, han estat objecte de diverses expressions.

A la il·lustració superior, un joc del segle XIX i, a la inferior, un de 1970

XAUXA VOL ASSASSINAR CUCAINA

Els diccionaris catalans (tant el DEC com el DCVB) després de definir el mot cucanya, el situen sobre l’any 1.800 i n’atribueixen l’etimologia a l’italià cuccagna.ix Ambdues coses són, a la vista dels documents destapats, un error evident, però encara en fan una de més grossa quan, sense cap observació prèvia, situen el mot com a sinònim de xauxa… i no viceversa! Xauxa, a diferència de cucanya, no pertany a la nostra cultura i ha esdevingut una usurpació que ha abocat a la submissió culturalx. Deriva del castellà antic Xauxa (avui Jauja) el poble mexicà que l’any 1546 el genocida Pizarro va descriure com el de les majors riqueses. A partir d’aquesta referència, Lope de Rueda (1510-1566) va escriure l’obra La tierra de Jauja, i calca fil per randa la descripció de la terra de Cucaina: els rius són de llet, plou vi, es tanquen a la presó els homes que fan feina, les muntanyes són pans i formatges, dels arbres pengen salsitxes i embotits, arreu hi ha capses de configures, massapans i merengues… Xauxa no és altra cosa que una deliberada usurpació del màgic país de Cucaina.

Cucaina dibuixada l’any 1660

Dissortadament, Xauxa aviat es va apoderar del significat de la Terra de Cucaina i va decantar el nom del país de fantasia original. Es va iniciar el procès de substitució, gairebé sempre irrecuperable, fins al punt que, no només a Castella, sinó també a tot el territori català, a partir del s. XVIII i sobretot al llarg del segle XX, s’ha assimilat el nom procedent de la cultura espanyola. Xauxa, ha merescut un poema d’Apel·les Mestres, ha esdevingut el títol d’una sardana, el d’un àlbum de La Trinca i de Pau Riba, una cançó de Traginada… Afortunadament, Xauxa no ha traspassat els Pirineus i a la resta d’Europa el país de Cucaina es manté a l’imaginari popular… ma non troppo.

Cucaina dibuixada el 1870

Cal fer veure que, arreu i tant pel que fa a Xauxa com a Cucaina, la descripció d’aquelles terres de fantasia es va infantilitzar progressivament (regressivament?) i, amb el curs dels anys, els formatges tornaren caramels, els embotits xocolata, i els arbres regalèssia. El país de la llibertat, el que enaltia el gaudi dels sentits, es va ensucrar. Per descomptat l’elogi de l’amor lliure també s’esvaí.

Una auca de 1856

ALTRES PAÍSOS MÀGICS

L’existència de països i terres llegendàries ve de molt més lluny que Cucaina. A l’antiga Grècia i a Roma, apareixen descripcions de ciutats màgiques i carregades de poders. També a l’antiga Pèrsia de Les mil-i-una nits, es parlava d’un país anomenat Sciadukiam. Cap dels precedents, però, pot assenyalar-se com a precursor de Cucaina, perquè no té la més mínima relació amb un país de felicitat. Posteriorment, apareixen molts d’altres països. Un de referència és el Paese dei balocchixi que apareix al capítol XIIIè de Pinoccio de Carlo Gollodi (1826-1890).

A la Cultura Catalana també hi ha noms de referència. És el cas de Mirmanda, la llegendària ciutat occitana que canta en el seu magne Canigó mossèn Cinto Verdaguer: Quan Barcelona era un prat / ja Mirmanda era ciutat. L’Atlàntida, també de Verdaguer, glosa el mític continent enfonsat que esmenta Plató. Davant de la costa de Ciutadella hi hauria Parella, una ciutat dins la mar que emergirà si, un dia de Sant Joan, es troben al port set Joans i set Joanes. La ciutat també és coneguda a la part nord de Mallorca i l’anomenen Paradella. No està de més ficar també el conte Antaviana de Pere Calders, publicat a la revista Cavall Fort l’any 1963, on un infant inventa una paraula i la relaciona amb un indret geogràfic encara no descobert.

Cartell de Claret Serrahima

EL VERD PAÍS DE LA CADERNERA

L’any 1977, en el barri de Sa Calatrava de Palma, el jove pintor Miquel Barceló va participar en la creació d’una peça de teatre del grup S’Estornell (Pep Banyo, Miquel Fuster Pava, Pep Gómez, Miquel Gelabert Miquelarro, Jacques Schalekamp…). El verd país de la cadernera és un nou país de Cucaina nascut a Mallorca i constitueix una defensa a ultrança del territori. L’obra que jugava amb els colors, adreçada als infants, mostrava el país d’una cadernera que, volant, volant, arribava a una ciutat grisa, plena d’asfalt, ciment, cotxes, fum… amb el decorat en blanc i negre. Per salvar la ciutat, amb l’ajut dels infants, la cadernera convoca les forces de la natura i, amb l’aigua, els llamps i el vent, recobra el paisatge natural… abans de retornar al país on els homes no han arribat encara. L’obra incorporava una cançó i una dansa. (Al país de la cadernera, / per davant i per darrere, / al país de la cadernera, / per darrere i per davant). Es va estrenar a la III Mostra de Teatre a Palma i es va representar més de cent vegades.

El verd país de la cadernera

ON ÉS CUCAINA?

Un poema anglès de finals del s. XIII situa el País de Cucaina a l’entorn de les illes Açores, és a dir, allà on aleshores es considerava el final de la Terra. Al museu Correr de Venècia, hi ha el codi Descrittion del paese di Cuccagna vicino a S. Daniele, città del Friuli, stato della Repubblica Veneta. A la Historia nuova della città di Cuccagna s’assegura que per arribar a Cucaina s’havia de viatjar vint-i-vuit mesos per mare i tres per terra. Una poesia alemanya del s. XVI situa Cucaina a la dreta del Paradís. Arreu hi ha topònims amb aquest nom. A Siruela, a Espanya, hi ha La Cucaina (sic). Al Brasil, no gaire lluny de Sao Paulo, hi ha la immensa platja de Cocanha. A Argentina, un grup d’emigrants italians, han creat Il paese della Cucagna.xii Això no obstant, el punt més assenyalat i convingut és, com no podia ser d’altra manera, a Occitània. Concretament al Lauraguès (Lauragués en occità). Als peus del castell de Laurac, a la gran plana que hi ha al sud-est de la ciutat de Tolosa, la capital històrica del Llenguadoc.

Una guia per arribar al País de la Llibertat

Sabeu on és Cucaina? Algú hi ha estat mai? No hi ha dubte que existeix. Tants de llibres, tantes de músiques, tants de gravats, tants de savis descrivint aquest meravellós país demostren que no és un invent com pot ser Utopia (el no-lloc, en grec). Cucaina és el paradís. Cucaina és la terra de la Llibertat i això obliga a no defallir mai en la recerca del país que l’agombola. Cucaina és molt més que una paraula. Cucaina és tot un món!

NOTES

i Aquesta notícia em convidà a pensar si, per qualque circumstància misteriosa, a l’àmbit familiar ens havia quedat el mot gallec o si, més aviat i possible, podia tractar-se de qualque efecte lingüístic. El cas és que a Mallorca no s’usava Cucaina i, per definir el país de les meravelles, tampoc no s’usava Cucanya (restringit només als jocs), sinó l’espanyolisme Xauxa.

ii Gairebé tothom ha sentit parlar dels Carmina Burana, les cançons trobades a l’abadia benedictina de Bura, el nom llatí de la ciutat de Beuern a Baviera. El còdex recull 300 rimes, majoritàriament en llatí i, en menor quantitat, en germànic i francès, escrites la dècada de 1230. Els autors eren estudiants i clergues que, en bona part, transcrivien cançons originàries d’Occitània, la Corona d’Aragó (sobretot de la part continental del Regne de Mallorca), Anglaterra, Escòcia, França i Alemanya. A imitació de les lletanies de l’Antic Testament, són un cant a l’hedonisme en totes les expressions (l’amor carnal, el gaudi de la natura, el menjar i el beure…), amb una dura crítica al poder i, molt especialment, a la jerarquia eclesiàstica. Es varen trobar l’any 1803 i, l’any 1937, el compositor nazi Carl Orff (1895-1982) en va popularitzar una part amb una cantata molt efectista.

iii En traducció lliure que m’he permès, l’abat es presenta així: De Cucaina sóc abat / del gran consell tavernari, / i amb Deci solidari / faig la meva voluntat. / Si a la bodega has entrat / avui amb mi i com amic / quan cau el sol ja te dic / que en sortiràs ben plomat / i aquest serà el teu gran plany: / Merda puta! Merda puta! / Sort infecta, que m’has fet? / Tots els plaers de la vida / han esdevinguts mentida!

iv És sabut el coneixement de Bocaccio de la cultura dels trobadors. Va ser dels primers en difondre la història del Cor Pebrat de Guillem de Cabestany. Quant a Rabelais, cal observar que va estudiar a la Universitat de Montpeller, a Occitània.

v Podeu escoltar aquest vídeo explicatiu: https://www.youtube.com/watch?v=VRAToBx6fJ0

vi Aquí la cançó sobre Cucaina: https://www.youtube.com/watch?v=vsCCSP0PA1w

viii Cucanha, tot un plaer: https://www.youtube.com/watch?v=glwzxQSc1Fo&t=8s 

ix Té gràcia que els diccionaris italians no assumeixin l’etimologia que s’atribueix a la seva llengua: La parola Cuccagna forse deriva dal latino coquere o dal provenzale cocanha che a sua volta deriva da coque, buccia d’uovo o di frutta o anche dal provenzale coca, pan dolce. Ma disseminate in tutte le lingue europee, fino al francese coquaigne. O aquesta altra d’una enciclopèdia italiana: O termo surgiu em francês, Coquaigne, logo traduzido em inglês, Cokaygne ou Cockaigne, em italiano Cuccagna. De manera similar, l’acreditat diccionari francès Littré atribueix la paraula a l’occità cocanha, els pastels de pintura obtinguts de la planta d’aquest nom.

x Encara que Xauxa (avui Jauja) era el nom d’un poble andalús, entre Còrdova i Sevilla, els filòlegs creuen més versemblant que prové de l’expressió fonètica del topònim peruà, en quítxua Shawsha.

xi Podria fer la gracieta de traduir-ho com «la pàtria dels Balutxos», però el diccionari italià és molt clar: balocchi és el plural de balocco que vol dir joc per infants, també lloc imaginari on es viu en llibertat i, figuradament, acció de badocar i passar el temps sense fer feina. Tot molt en línia amb Cucaina.

VIVET, SIMPLEMENT

 

Al cel es destrien pulcres unes gotes d’humitat

El Toro, març de 1975

Les dades són als diaris

Les proves qui sap a on

***

Els vells pirates qui els invocaria

***

Mirau-me en aquesta mar,

atrapau-me si podeu

***

Caurà en crisi la mentida?

 

TERESA ALEMANY I HOSPITAL, EL NOSTRE ENLLAÇ

En Jordi Vivet i jo ens vàrem conèixer ben de rebot. A qui jo coneixia era a Teresa Alemany, amb qui vaig coincidir a Barcelona els anys 1968 i 1969, quan jo estudiava computació, com es deia aleshores a la prehistòria de la informàtica. Aquella estudiant d’infermera em va fascinar; la tenia en la més alta estima i consideració. Em va deixar llibres (El carrer de les Camèlies de Rodoreda roman a la memòria) i compartírem passejades per una Barcelona per a mi desconeguda i ara inexistent. Record una visita, a un convent no gaire lluny del parc Guell, a un jove parent seu seminarista i, un altre dia, de retorn des de la Barceloneta cap al carrer d’Enric Granados, on hi havia les nostres respectives residències, una cantada en dansa nocturna per damunt la Rambla de Les rondes del vi de Jaume Arnella que va ser la cançó de l’any. Des del Cap d’Any de 1969, li enviava els bons auguris a una adreça d’Os de Balaguer, el seu poble nadiu. Va ser el febrer de 1975 quan vaig rebre una carta seva. Em comunicava que s’havia traslladat a viure a Menorca per fer feina a la Residència Sanitària de Maó, satisfeta per l’ofici («fa tan feliç ésser pels altres!») i per la relació encetada amb Jordi (sense llinatges) un company que li agradava escriure. Per causalitats i casualitats de la vida, coincidint en el temps m’havien assabentat que un personatge singular conegut meu, Jordi Teixidor Omedes, guanyador del premi Joaquim Ruyra d’aquell any, s’havia mudat a viure a Menorca. Havia de ser ell forçat i vaig lligar caps… erròniament. Jordi T. Omedes, com signava per evitar la confusió amb el seu cosí, l’autor del Retaule del Flautista, havia fet el servei militar a Mallorca i era amic de Bernat Homar, de Jaume Fuster, de Maria Antònia Oliver, de Guillem Salom, de Jaume Arnella i de molts altres amics comuns. Com que la carta de Teresa me convidava a visitar-la, no m’ho vaig pensar dues vegades.

Cala Morell, març de 1975 (BMS)

EL MEU PRIMER ENCONTRE AMB JORDI VIVET

El mes de març de 1975 Teresa vivia al port de Maó, davant la mar, a l’aleshores Calle de los Mártires del Atlante. D’immediat, vaig aclarir que la seva parella no era Jordi Teixidor Omedes (1946-2002), sinó Jordi Vivet i Ballart, un mariner desembarcat després d’anys d’anar amb vaixells mercants per aigües de Grècia. De fet, amb una gorra i una pipa era la imatge típica del clàssic llop de mar glossat a les havaneres. Feia un mes que ell havia fet els 31 anys i jo en tenia 22. Aquells dies que vaig romandre a ca seva, com que na Teresa feia feina i ell encara no, vàrem recórrer l’illa i vàrem tenir molt de temps per parlar. Hi va haver una complicitat i una entesa immediata que perdurà quan es mudaren a viure a Torret, amb visites i intercanvis periòdics durant tres anys. Sense bravejar del seu passat, delatava que tenia experiència en l’organització d’activitats culturals, però no ho vaig poder esbrinar i certificar fins després d’assabentar-me de la seva mort. Hi ha informacions que sempre arriben tard.

Menorca, març de 1975 (BMS)

Era inevitable que la Poesia aparegués i es fes madona de les nostres converses. Ambdós teníem llibres estotjats, dins dels calaixos de la por i de la vergonya, que reclamaven ulls, lectures i crítiques. Ens bescanviàrem els poemaris, a les antípodes un de l’altre en gairebé tots els ordres. Aleshores jo vivia fascinat i seduït per la poesia visual, amb Salvat Papasseit de referència i amb la pretensió de pintar llibres i escriure sense lletres. Ell, en canvi, amb Gabriel Ferrater com a única excepció contemporània de referència, era admirador dels clàssics grecs i, molt concretament tot i que a nivell teòric, defensor de l’epicureisme com a model admirador de la vida. En tot cas, la trinxera de l’hedonisme no ens separava.

Mallorca, juliol de 1976 (BMS)

SA CALATRAVA 1976 i 1977, UNA FITA

Més enllà del conreu en privat de la poesia, compartíem moltes d’inquietuds culturals que comentàvem a la nostra correspondència. De part meva, l’any 1976 vaig fer costat a la iniciativa de Toni Rotger i em vaig implicar en l’organització de les Festes de Sa Calatrava. Eren les primeres festes populars després de la mort de Franco i la gent tenia ganes de llibertat.

Toni Rotger, juny de 2010 (foto: Biel Massot)                    Un intrús fent de presentador furtiu

Com a improvisat presentador dels actes, des de l’escenari vaig tenir el privilegi de veure l’esplanada del bastió de Berard atapeïda de milers de persones. Aquelles festes esbaldregaren els murs i les “taquilles” de pagament. Les popularitzaren. Les catalanitzaren. Sa Calatrava va esdevenir un ateneu popular des del qual, en temps de precarietats i preautonomies, es recobrà la Rua de Palma, la revetlla de Sant Sebastià, la festa dels Darrers Dies… Fou, durant tres anys, un centre neuràlgic cultural indiscutible que reanimà Mallorca amb una aportació mai vista des d’abans de la guerra incivil.

L’esplanada d’en Berard a la murada un horabaixa de juliol de 1976 (foto de Vicenç Matas)

El CAT va ser un dinamitzador teatral

Dins del programa de festes de 1976 es va presentar el CAT (Centre d’Activitats Teatrals, jugant amb l’apòcope de Catalunya), una altra iniciativa de Toni Rotger, responsable de l’àrea de teatre de l’OCB. La premsa es va fer ressò de la presentació. Josep Benaiges de Barcelona, Bartomeu Mestre de Mallorca i Gonçal Pons de Menorca explicaren l’objectiu de disposar d’una eina d’àmbit nacional. Des de Sa Calatrava, el CAT va organitzar la vinguda de grups teatrals d’arreu de les terres catalanes: Comediants, Dagoll Dagom, A-71, Pluja, Garibaldis, Claca… La Torna dels Juglars s’estrenà a la plaça de Santa Fe. L’única activitat fora de Mallorca varen ser les dues setmanes de Teatre Independent dels Països Catalans a Ciutadella, organitzades per Gonçal Pons com veurem, en una breu espipellada de referència.

De Sa Calatrava sorgiren creadors, artistes, músics i màgics i allà agafà més volada el grup S’Estornell de Pep Baño, renovat amb Miquel Fuster Pava, Barbara Nadal, Miquel Gelabert o el músic Jean Jacques Schalekamp, fill de l’escriptor holandès resident a Mallorca. L’antiga fàbrica de la murada va viure festes ferestes, conferències, concerts, cercaviles… Allà Ocaña hi va fer més d’una performance, allà va néixer, créixer i morir una revista emblemàtica: Sa Lavativa, allà Joan Mas, un excel·lent i enginyós dibuixant que morí molt jove, feia uns magnífics cartells, allà també varen publicar-se els primers còmics transgressors, amb la subsegüent persecució policial i repressió judiciali.

Una de les estovalles individuals calatravines que motivaren la recerca policial “del aparato”

Fins que les institucions públiques no s’apoderaren de les festes populars, (ep! i les manyuclaren i manyuclen amb còmplices i bufons filipistes a sou), Sa Calatrava va ser clau, sense subvencions i de manera autogestionada, per a la represa cultural del país. Va ser molt més que un club. Va fer història. Per sort, no manca la documentació a l’espera que algú decideixi espigolar sobre la incidència que tindria a altres festes de l’illa. De moment, roman en deute un reconeixement formal a Toni Rotger, menystingut tant des de les institucions públiques com les entitats culturals del país. L’acte que li dedicà la Federació d’Associacions de Veïns (abril de 2016) i el de l’Ajuntament de Palma (novembre de 2016) reclamen un tractament amb més visualització.

I EN JORDI HI ERA (I DE TOT APRENIA)

Jordi Vivet, aquell juliol de 1976, va ser molt més que un espectador convidat. No va tenir manies en maquillar-se i introduir-se en els cercaviles que, cada horabaixa o, segons ell, «abans del fosquet» s’endinsava, des de Sa Calatrava, fins al cor de la ciutat per cridar a la festa devers les places de Cort i de Santa Eulàlia. Va prendre nota de tot allò que passava. Va presenciar un muntatge de S’Estornell, on Miquel Fuster, en Pava, trabucava una senalla de terra damunt d’una taula per començar a explicar la història de Mallorca. Vivet s’exclamaria: «això també és Menorca!».

Un altre vespre va participar en el sopar popular de carrer, on alguns espontanis recitaven versos. Allà va lligar el trempó amb la Poesia. Aprenia més que ningú per millorar les propostes. També, el dimecres dia 7 de juliol, al costat dels germans Joan Ramon i Maria del Mar Bonet, de Guillem d’Efak i del trobador algaidí Biel Majoral, una novella i sorprenent veu de la terra, Vivet va veure i escoltar Isaac Melis i el grup CPEP de música popular de Ciutadellaii, representants de Menorca dins de la Nit de Cançó de les Illes. Lligava caps i omplia la retina de teatre, poesia i música de la terra. El còctel perfecte per a assaciar la fam canina de cultura. Abans de partir, m’anuncià que l’any següent Menorca seria molt més present a Sa Calatrava. No va mentir, però com també veurem Sa Calatrava va alenar devers Menorca.

LES SETMANES DE TEATRE INDEPENDENT (una espipellada)

Aquelles primeres festes calatravines acabaren el diumenge 11 de juliol de 1976. Un mes i mig després, a Ciutadella, es feia la primera Setmana de Teatre Independent dels Països Catalans. El mot independent s’usava aleshores per deixar clar que no tenia res a veure amb el teatre del règim quan, curiosament, el grup Delfín Serra que assumí formalment l’organització pertanyia a Educación y Descanso.

Jordi Vivet, Bernat Homar, Gonçal Pons, Pitus Fernández… Cafè Balear de Ciutadella, juny de 1976 (BMS)

La iniciativa s’havia pactat dos mesos abans (per Sant Joan havia de ser!) a la casa d’en Gonçal Pons Moll, en Salo Roseta, on ens reunírem Bernat Homar, exdirector del grup de Pius XII, Joan Maria Gual, director del grup A-71, Mercè Remolí, periodista, jo mateix, lligat als grups de La Protectora i S’Estornell i vinculat amb les Setmanes de Teatre de Mallorca, així com altres menorquins de l’entorn del grup Delfín Serra que aleshores dirigia en Salo (Tino Pons, Pitus Fernàndez…). En Salo, fort i no et moguis, ens obligà a anar a veure el Foc i fum, la popular sarsuela menorquina, i, ens exigí mirar des de la llotja com els espectadors cantaven amb els actors. Ell ja coneixia les Setmanes de Teatre de Mallorca, patrocinades per Ràdio Popular i Sa Nostra, però ell, amb una inconsciència temerària sense cap suport, va contractar grups d’arreu de les terres catalanes que actuaren la darrera setmana d’agost de 1976 a la plaça Nova de Ciutadella. L’any següent, la segona setmana d’agost de 1977, es va fer una segona (i darrera edició) orientada a rebaixar el greu dèficit generatiii. Doncs bé, en aquelles reunions preparatòries, en Jordi Vivet també hi era.

VIVET, AGITADOR CULTURAL

Els Mussols, 1977

A partir d’aquell estiu de 1976, des del llevant de l’illa, Jordi Vivet impulsà sens desmai iniciatives a rompre. L’activitat cultural, aquells anys, era potent. Hi havia fam d’omplir els carrers de poesia, música, teatre… totes les arts s’enllaçaven. Només calia trobar el catalitzador i Jordi Vivet assumí el lideratge. Ara he sabut que tenia prou experiència a l’esquena per fer-ho. Impulsà el grup Els Mussols i, juntament amb el pintor barceloní Francesc Calvet i el jove poeta Pere Gomila, organitzà unes originals rapsòdies poètiques, cada vegada més exitoses. La darreria de 1976 el grup s’estrenà en un recital a Alaior. El 1977, amb el nom de Trempem sa primavera, actuaren a Ciutadella, Sant Lluís, Es Castell, Maó… i, com no podia ser d’altra manera, navegaren fins a Sa Calatrava on desembarcaren el dissabte 9 de juliol de 1977. Trempem sa primavera és un punt de referència a partir del qual, arreu de Mallorca, s’organitzarien els primers recitals de poesia il·lustrada amb músicaiv.

El mes següent, de retorn a Torret i amb un equip de gent implicada que, de manera progressiva, s’afegia al grup, rejovenien les festes populars de Sant Lluís.Els cercaviles convidaven la gent a ocupar i omplir els carrers i les places. El confeti i les serpentines esbaldregaren la repressió de tants i tants d’anys. Es passà, gairebé de cop, del NO-DO de la por al color de l’alegria.

La Poesia no es podia dissociar de la Música i, com era biològicament previsible, els recitals s’il·lustraven amb acompanyament d’instruments.

La coincidència amb la Mostra de Teatre a Mallorca, em va impedir viatjar a Menorca per veure els seus primers muntatges poètics. Amb molt bones paraules, me deia a la carta que no m’havia perdut gran cosa. Així i tot, informava d’un recital que havia anar molt bé i que tenia totes les esperances en un que s’havia de fer a Sant Lluís. També es mostrava satisfet d’incorporar músics al grup. Tot i això, per primera vegada, em deixava caure la possibilitat de deixar Menorca per cercar feina a Mallorca.

La gènesi del grup Els Mussols i Traginada?

No hi podia mancar el teatre. Jordi Vivet va fundar el grup Cop i Queda, on movia tots els fils: director, escenògraf, il·luminador, guionista… Menorca, simplement, va néixer i créixer com una obra absolutament renovadora i màgica que va recórrer l’illa.

Menorca, simplement va ser celebrada per tot allà on va passar i es manté viva a la memòria dels qui la varen veure i més viva encara en el record de la gent que hi va participar. Té un cert interès històric l’article que va escriure el gener de 1980, publicat a la revista Terra Lliure, l’anarquista i sindicalista menorquí Ferran Ferrer Quesada, exiliat a París. Es fa ressò de l’obra i anima (sense donar noms, perquè tots els obrers són iguals) al grup Cop i queda.

Els actors varen comptar amb l’activa participació d’un grup nascut simultàniament a l’obra. Traginada va significar un guany cultural de primer ordre. Hi convergien la tradició i l’intent de renovar i modernitzar la cançó popular. Varen assolir un èxit més que merescut. A partir del nucli fundacional de la mà de Francesc Bagur i de Joan i Ramon Saura, s’hi arreplegaren de manera intermitent una dotzena de músics i cantadors (Artur Bagur, Maria Pau Bagur, Elena Comeche, Catalina Garriga, Martina Garriga, Josep Mercadal, Margalida Pérez, Lluís Reynés, Artur Bagur…), que enregistraren tres discs en tres anysv.

Fotos extretes del documental de Jordi de la Riva arran de l’edició del tercer disc (1980)

PROJECTE POESIA!

Jordi Vivet prioritzava la poesia part damunt de tot. Des de la nostra coneixença, el març de 1975, feia vots per crear una col·lecció de poesia “diferent”. A partir de l’experiència de les edicions nascudes el 1976 a Sa Calatrava la idea va agafar forma i força. Per assegurar l’èxit de l’empresa, es va projectar crear la col·lecció a partir d’una campanya prèvia de subscriptors que s’anuncià la darreria de 1976. L’objectiu era fer una col·lecció orientada als poetes joves de les Illes. Havíem de trobar contactes a les Pitiüses, Jordi Vivet tindria cura de la col·lecció a Menorca i jo a Mallorca. La Poesia, progressivament, guanyava prestigi i era un bon moment per envestir amb aquell projecte. Cal dir que aquesta percepció era general i ho demostra el fet que, a partir de 1977, les iniciatives editorials es multiplicaren: Domini Fosc, Neon de Suro, Guaret, Tafal, Blanc d’ou, La musa decapitada i, des de Ciutadella, Xibau. Tot i la renovació allunyada de la monotonia i de la creixent nòmina editorial, encara el 1978 des de Sa Calatrava, es tenia la percepció que les noves tendències no eren prou renovadores; encara no s’havia aletejat la calitja.

La darreria de l’any 1977, La Caixa de Balears del Castell havia publicat un petit quadern amb alguns dels poemes de Trempem sa primavera del grup Els Mussols. Jordi Vivet me n’envià un exemplar per valorar que es podia començar el Projecte: Poesia des de la més gran austeritat editorial. Persistia en la idea de crear una col·lecció, per modesta que fos, a fi de repartir-la en els recitals com a complement literari. Coincidint en el temps, jo tenia elaborat un llibre de poesia visual, elaborat a l’estil dels cal·ligrames, a mà o amb màquina d’escriure, i li vaig remetre una còpia. Als pocs dies me va escriure. Li havia agradat i l’havia transformat, amb els seus coneixements com a delineant i dissenyador. M’aconsellava i defensava amb arguments que bastís el llibre amb algun “dibuixador”.

Una mostra dels poemes del llibre interpretats gràficament per Jordi Vivet

…COM UN ALEIG ENMIG DE LA CALITJA

Tot i que no vaig fer gaire cas dels suggeriments i vaig optar per publicar els poemes tal com els havia escrit originalment, vaig incorporar dos dels seus dibuixos al llibre que s’acompanyà igualment d’altres il·lustradors i destacats prologuistes, els noms dels quals figuren a la caràtula, amb el de Jordi Vivet de capçaleravi. El llibre es publicà en una edició d’autor a l’Antiga Impremta Soler.

El motiu de no esperar l’aparició de la hipotètica col·lecció del Projecte: Poesia,  va ser el desinterès absolut que havia merescut la pretesa captació de subscriptors… i el meu escepticisme. De fet, aquella col·lecció que havia d’acollir per capçalera un poemari de Jordi Vivet no va arribar a néixer. A les cartes, m’indica allò que voldria que figuràs a la solapa del seu poemari: “Jordi Vivet, (febrer de 1944), nòmada català…” i esmenta alguns dels qui ja són amic seus a Mallorca (Joan Mas, Toni Rotger, Llucia Ribas, Bernat Homar…) a qui convida a anar a casa seva a dinar per compartir l’èxit del seu hort. De manera intermitent, reitera l’interès de deixar Menorca i anar a viure a Palma. La seva vida presagiava canvis importants. 

De cara a la possible viabilitat del Projecte: Poesia, m’havia fet a mans, per sotmetre a consideració, quatre poemaris: Saltar i no parar, Poemes virtuals, Liberté, Égalité, Fraternité i Metròpolis. Els seus poemes, en contrast amb la seva vitalitat positiva i emprenedora i amb el seu sentit d’humor càustic, més irònic que mordaç, no anaven en sintonia amb Lucreci, a qui assenyalava com el seu referent poètic i filosòfic, perquè projectaven una visió adolorida de la vida, sota el paraigües de la ideologia anarquista. En només tres anys, el seu vitalisme pletòric s’havia obscurit i, en els poemes, enmergien rampells de nihilisme i, en algun cas, de desolació. Tanmateix el Projecte: Poesia es frustraria definitivament. Mentre en parlàvem per correspondència, molts d’altres creaven noves col·leccions. Tot i això, ell encara persistí durant un temps en la idea de crear «una col·lecció modesta» des de Menorca.

DRUÏDA

L’arribada a Menorca de Víctor Compta, un traductor barceloní que s’instal·là a Llucmaçanes des de 1978 fins a finals de 1987, va ser un reforç a la idea de Jordi Vivet de bastir una nova col·lecció de poesia. Havia de ser exemplar i, per això, lluny del criteri primigeni que defensava la modèstia editorial, Druïda, una aventura que esdevindria mítica, va brollar amb voluntat efectistavii. Vivet, que aquell any acabava de publicar versos a la revista Reduccions, va fer costat a Compta al llarg del procés creatiu i va influir en les qüestions formals bàsiques que havia vist a l’Antiga Impremta Soler: procés gairebé artesanal, paper d’alta qualitat, quaderns tancats amb llaços (el llaç, com a símbol, seria uns dels elements clau), combinar la poesia amb les il·lustracions… Em va comentar que, ni que fos formalment, havia utilitzat de model algunes publicacions fetes a Mallorca. M’esmentà Insecticida de Jaume Sastre i singularment …com un aleig enmig de la calitja. De part meva, sabia que Vivet no posaria el seu llibre entre els primers de la col·lecció menorquina, però no m’hauria pensat mai que no n’hi arribàs a publicar cap. Es mereixia de ple dret ser protagonista en aquella proposta tan valenta i original que, apareguda el 1980, responia al seu desig expressat ja el 1975. 

L’ACTIVISME CULTURAL S’OFICIALITZA

De les papallones que he perseguit

sols tenc la boirina que em tenyeix els dits

Guillem d’Efak

L’aparició de Druïda coincideix amb un declivi de les activitats culturals fins aleshores autogestionades. La restauració de les institucions, amb les primeres eleccions municipals de 1979, la constitució del preautonòmic Consell General Interinsular i, finalment, l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia del 1983, va significar l’assumpció de les polítiques culturals des de l’administració pública… amb una evident reculada quant a la llibertat creativa, sotmesa com mai (ara democràticament) al dirigisme. Aquell fet va afectar gairebé tots els moviments que havien nascut des de la societat civil: la cançó catalana, el teatre independent, les festes populars… tot hauria de passar pel sedàs del poder. La majoria dels creatius preferiren aferrar-se a la mamella pública. Els qui no transigiren desertaren o foren marginats. La força creativa que havia inundat els carrers amb art popular (a Sa Calatrava, a la murada, hi havia penjat un mural d’Esperança Mestre que mostrava una presó en blanc i negre des d’on sortien papallones de colors) es va protocol·litzar i aquietar a la política miserable de les subvencions, sempre supeditades a fer allò que interessa als governs de torn.

Dos fragments del gran mural d’Esperança Mestre a la murada de Palma (BMS)

Els qui no s’adaptaren a la nova situació varen esvair-se o, si més no, varen minvar l’activitat de manera ostentosa. Traginada, S’Estornell, les Festes de Sa Calatrava… preferiren el declivi i que els seus noms fossin referents d’un temps i d’un país abans de precipitar-se dins d’una transformació vergonyant. Jordi Vivet, naturalment, va ser dels qui va viure aquell declivi. Coincidí en el temps un canvi de relació afectiva i, aviat, el naixement d’un fill menorquí. Això no obstant, no dimití l’activitat personal. El 1984 i 1985, amb el fotògraf Lluís Real i el músic Ramon Saura, va gestionar el bar Foxtrot de Binibèquer, on els caps de setmanes es feien actuacions i recitals. Va fer part del grup de teatre La Clota, dirigit per Pitus Fernández. Amb aquest grup actuà el 1989 a Palma a l’obra Miles Gloriosus de Plaute que va guanyar el primer premi dels projectes teatrals d’aquell any, presentada a la Mostra de Teatre Llorenç Moyà i representada a diversos escenaris fins a l’actuació al Teatre del Born dia 23 de març de 1990.

A la fí, 20 anys després d’aterrar a Menorca, publica el seu primer llibre, Arena als ulls, amb pròleg de Pere Gomila i editat amb el número 7 de la col·lecció Xibau per l’Institut Menorquí d’Estudis. Es presenta a Maó dia 22 d’abril de 1994 i a Ciutadella dia 27, amb Antoni Cantamisa i Adelaida Ponseti com a rapsodes. El segon, Calcigar el llamp, editat per Pagès Editors, no arribaria fins catorze anys després, el mes d’abril de 2008.

Continuarà també amb els recitals poètics amb els seus vells amics del grup Els Mussols, amb la incorporació de noves veus. El recital en homenatge a Vicent Andrés Estellés que es farà el juliol de 1995 serà el seu comiat.

Guies de Menorca on Jordi apareix com a traductor

Aleshores ja havia deixat de fer feina al despatx de l’arquitecte Enric Taltavull i treballava per Triangle Postals, empresa que li brindà l’opció d’anar a Barcelona. Així, l’any 1995, Jordi Vivet, després de més de 20 anys de viure a Menorca, abandonarà l’illa definitivament. Quan es va jubilar es traslladà a Vic a la seva casa pairal. Només torna a Menorca ocasionalment, com la visita que va fer l’any 2005 al seu amic Lluís Reynés de Traginada.

VIVET POST MORTEM

Jordi Vivet va morir a Vic dia 25 de febrer de 2018, dies després de fer els 74 anys. Se’n va fer ressò a El Punt el seu nebot Santiago Ponce Vivet, professor de Comunicació a la Universitat de Vic i, amb un sentit obituari a la seva secció L’illa inaudita del diari Menorca, el seu deixeble, poeta i amic Pere Gomilaviii, per iniciativa del qual tres mesos després, els amics varen retre un reconeixement amb la lectura d’alguns dels seus versos sota el títol, Jordi Vivet, simplement.

Un any i busques després, el 13 de juliol del 2019, l’IME va programar una jornada monogràfica dedicada a la seva biografia, amb especial incidència en la immensa activitat que va dur a terme en el desenvolupament de la vida cultural a l’illa de Menorca.

La mala consciència m’interrogava. Com així una distància tan petita com la que separa Felanitx de Maó i, després, de Vic, ens havia allunyat tant? No ens hauria de sobtar gens. Un allunyament similar, sense sortir de la mateixa illa, s’ha produït entre els mallorquins que enllestírem les festes calatravines, per posar un exemple, o entre els menorquins que impulsaren aquella Menorca, simplement.

Com a expiació de l’amistat perduda, ara ja irremeiablement, vaig iniciar la recerca. Poca cosa vaig trobar de la seva activitat d’ençà que va abandonar Menorca. A banda de l’edició de Calcigar el llamp, només uns poemes publicats l’any 2009 a la revista Reduccions i la informació de Pere Gomila que afirma que va elaborar nous poemaris. Res més. En canvi, vaig trobar informació molt rellevant, prèvia a instal·lar-se a Maó, que destapa l’enamorament dels llibres i l’experiència com a escriptor, poeta i home de teatre. Totes les dades trobades mostren com, a Vic, ja havia fet teatre i participat en muntatges poètics.

ELS SEUS PRIMERS TRENTA ANYS

La plaça Major de Vic amb el monòlit franquista (1943)

Jordi Vivet i Ballart va néixer a Vic dia 14 de febrer de 1944. Tot i escolaritzar-se a la primera postguerra, amb la imperant escola nacional-catolicista del franquisme, va estudiar a l’Acadèmia Maurici Izern, laïca, del mestre i pedagog francès. Acabat el batxillerat es va matricular a l’Escola Municipal de Dibuix, on va ser deixeble de l’escultor Salvador Puntí. Amb només 18 anys comença a fer feina de bibliotecari a Barcelona, on establirà una relació addictiva amb els llibres. No perdrà, però, contacte amb el seu poble nadiu. Allà es va incorporar a les Joventut Musicals i, al costat dels poetes Miquel Martí i Pol i Lluís Solà i Sala, al Grup de Teatre Independent del Cineclub de Vic. Comença també a col·laborar amb la revista Inquietud Artística, la qual es transformarà anys després en Reduccions. L’any 1965, la portada del n. 33 de la revista reprodueix una foto que mostra l’escenografia que havia fet Joan Furriols per a la representació d’Esbós per a tres oratoris de Carles Riba. L’obra s’havia estrenat l’any abans al Temple Romà de Vic. El muntatge va ser dirigit per Lluís Solà, amb Jordi Vivet com a ajudant de direcció. En el següent exemplar de la revista, publicat el novembre de 1965, apareix un extens article dedicat als trobadors signat per Jordi Vivet que, aleshores, està fent el servei militar.


Acabada la mili, amb 22 anys, decideix embarcar-se en un mercant i anar a veure món. L’estada a Grècia i les llargues travessies transoceàniques li permeten aprendre idiomes, que practica amb els companys de la tripulació. Les hores de lleure dels mariners li permeten llegir molt. Escull preferiblement poesia i la vincula estretament amb els oceans i la solitud que treuen el cap en els primers versos, amb un cert sentit àcrata de la vida i universalista del món. La seva gran pàtria, la més gran de totes les nacions, és la mar.

Durant vuit anys, des de 1965, no se sap res del mariner vigatà fins que, dia 23 de març de 1973, apareix a Hoja del Lunes de Barcelona informació d’un muntatge poètic sobre J. V. Foix del grup La Gàbia, al Teatre Capsa de Barcelona amb direcció de Lluís Solà i escenografia de Jordi Vivet.

Just dos anys després, el març de 1975, el vaig conèixer a Maó.

CODA i DA CAPO

Jordi Vivet volia viure com a nòmada català, però el va seduir Menorca i la va convertir en la seva Ítaca, per on havia navegat. Sense deixar de mirar el mar, va amarrar la barca per viure més de 20 anys, els millors de la vida, amb amors, amistats, música, teatre i poesia; sobretot poesia. També volia viure com un poeta i així va ser. Almenys a Menorca va ser poeta, simplement.

 

 

 

Post Scriptum.- El seu nom, com el de Víctor Compta Gonzàlez, Gonçal Pons Moll, Antoni Rotger Martínez, el grup Els Mussols i tants d’altres dels que s’esmenten en aquest article que fan part del que vaig definir com “exclosos culturals”, no apareix a la viquipèdia. Si voleu saber-ne més coses, les podreu llegir en el cor de les persones que el varen tractar.

Vg. la història d’una investigació policial i judicial poc coneguda a: https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=240434

ii Inicialment el grup estava integrat per Josep Pons Gener, Josep Ortega i Josep Maria Juaneda. El 1978 Josep Camps substituí Josep Ortega i el 1979 s’hi incorporà Ignasi Mascaró Pons. El grup es va desfer l’any 1980.

iii vg. l’interessant article de Guillem López Casanovas sobre aquelles dues setmanes de teatre: https://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/999679-ja-fa-40-anys.html

iv A partir de 1993, des de la UIB, el catedràtic Antoni Artigues iniciaria muntatges teatrals en diversos formats i generalment amb la poesia com a protagonista. Vg: http://magpoesia.mallorcaweb.com/muntatges/indexfets.html

v Menorca (Pu-put!, 1978), Pels camins de Menorca (Pu-put!, 1979) i Cançons de Menorca (Pu-put!, 1980). El segell discogràfic el gestionava el músic Antoni Parera Fons, fill predilecte de Manacor, però també amb ascendència menorquina. Cal fer notar que uns anys abans a les Pitiüses, de la mà d’Isidor Marí, Victorí Planells i Joan Morenu, havia nascut UC. El grup original enregistrà tres discs Cançons d’Eivissa(1974), En aquesta illa tan pobra (1976) i Una ala sobre el mar (1978). UC representa un canvi important en la música popular catalana i impulsà el naixement d’altres grups (Al Tall, al País Valencià és un exemple) que renovaren l’estantís folklore monopolitzat per la franquista Sección Femenina.

vi Els prologuistes varen ser Llorenç Capellà, Gabriel Janer Manila, Josep Maria Llompart, Joan Perelló, Llucia Ribas, Jaume Santandreu i Antoni Serra. Els il·lustradors foren Miquel Barceló (que dissenyà la caràtula), Biel Bonnín, Esperança Mestre, Mateu Sbert, Vicenç Torres Costa i Jordi Vivet. Arran d’un treball d’investigació sobre la poesia dels anys 70 a Mallorca, la professora i poeta Margalida Pons em va fer avinent que només havia localitzat el llibre a la biblioteca de la Universitat Rovira i Virgili, però que no estava a nom meu, sinó de Jordi Vivet. L’explicació era ben senzilla. El meu nom no estava imprès al llibre, sinó a una etiqueta de maleta antiga que enllaçava les pàgines amb una veta. Si es desprenia l’etiqueta, el primer nom que apareixia, de la llista d’il·lustradors i prologuistes, era el d’en Jordi. Mai no n’he fet cap intent per aclarir l’errada. Ja va bé que …com un aleig enmig de la calitjasigui també seu. Ho era i ho és.

viii Vg els dos articles a la il·lustració adjunta

MES COSES:

A l’enllaç podeu veure un petit vídeo sobre la publicació CALATRAVA STORY

https://www.youtube.com/watch?v=Bj3zh75TcDE

Als tres enllaços, un reportatge sobre Traginada, arran d’editar el seu tercer i darrer disc:

https://www.youtube.com/watch?v=TDhMjtx_alQ&t=22s

https://www.youtube.com/watch?v=T5ttBg1WEng&t=291s

https://www.youtube.com/watch?v=eU92GIcrmkQ

 

DRUÏDA. DE LA UTOPIA AL MITE

A Jordi, a Víctor i a la bona gent que va viure aquell gloriós temps d’il·lusions

Malaurat del poble qui no tengui poetes;
aquest  poble haurà callat definitivament!
Joan F. López Casasnovas

Un poble que no estima els seus poetes
és un poble condemnat a la derrota
T. S. Eliot

Des de la vinya menorquina del camí de Llucmaçanes, entre els anys 1980 i 1987, s’edità una col·lecció de poesia singular. Tan singular que no he sabut trobar ningú, cap biblioteca pública ni tan sols, que la tingui completa a disposició dels lectors. Això és molt més lamentable encara quan es mesura l’alt nivell de qualitat que, en el seu conjunt, brinden els 16 poemaris que, sota la direcció de Víctor Compta Gonzàlez, s’arribaren a publicar en els únics sis exemplars editats. Ni que sigui per reivindicar aquella iniciativa, emboirada i entelada com si no hagués existit mai, he considerat pertinent fer-ne memòria documentada.

LA GÈNESI DE LA COL·LECCIÓ

1. Antecedents editorials de Poesia a les Illes (*)

Cal recordar que la insurrecció feixista-militar de 1936 i la subsegüent dictadura franquista varen anorrear la Cultura Catalana. La Poesia que, en el cas de les illes Balears i Pitiüses, havia gaudit de diverses plataformes de difusió (de manera destacada La Nostra Terra entre 1928 i 1936), va ser silenciada. Els intents de represa amb noves col·leccions, com va ser el cas d’un únic exemplar de Raixa l’any 1953, varen ser eixalats. Es permeteren, en canvi, col·leccions literàries en castellà com DABO (1951-1955), amb algunes infiltracions de Jaume Vidal Alcover i Cèlia Viñas, o com Papeles de Son Armadams creada per Camilo José Cela, on s’inseriren alguns poemes en català (sobretot de Carles Riba) gràcies a la intervenció de Josep Maria Llompart, el qual va fer de Secretari de la publicació, entre 1956 i 1960. El 1956 també va aparèixer la revista Ponent, però aviat derivà cap al secessionisme i el bilingüisme de la mà de Llorenç Vidal (avui col·laborador de la Fundación Jaime III). L’orientació d’aquestes publicacions els conferí cera del corpus de les autoritats. En certa manera, legitimaven que la Poesia catalana romangués proscrita.

Els poetes mallorquins de postguerra, malgrat el franquisme, no es donaren per vençuts i persistiren en els intents de crear col·leccions estables de poesia en català. El 1956, Vidal Alcover, Llompart i Llorenç Moyà, dirigeixen La font de les tortugues, on obrin les portes a joves com Guillem d’Efak. El 1961, l’Editorial Moll, crea la col·lecció La Balenguera; el 1965, l’Editorial Daedalus crea La Sínia i el 1971, sota la direcció de Miquel Àngel Riera, la Caixa de les Balears publicarà El Turó. A les Pitiüses, l’any 1968, Marià Villangómez publicava una antologia de Poetes eivissencs, entre els quals destaca el jove Isidor Marí.

Col·leccions de Poesia a Mallorca (Balenguera, Guaret, La Sínia, Tafal, Turmeda…)

No serà però fins a la meitat dels anys 70 del segle XX, a l’entorn de la mort de Franco, quan es produeix la gran explosió de les publicacions dedicades a la Poesia. El 1974, l’Editorial Turmeda crea la col·lecció Tomir; el mateix any, editats per J. Mascaró Pasarius, apareixen els quaderns de poesia Domini Fosc; el 1975, a l’entorn del col·lectiu Taller Llunàtic, s’edita Neon de Suro; el 1976, des de Campos i de la mà de Damià Huguet, apareix Guaret; el 1977, també des del Taller Llunàtic, es publica Blanc d’ou; el mateix any, 1977, per iniciativa del precoç poeta Andreu Vidal apareix La musa decapitada; el 1979, l’Ajuntament de Manacor crea la col·lecció Tià de Sa Real, encara que no exclusivament de Poesia; també el 1979, amb l’impuls d’Antoni Nadal, Josep Noguerol i Felip Demaldé, sorgirà L’ombra vessada; el 1981, des de la llibreria Cavall Verd de Rafel Jaume, els Cartrons de Poesia; el mateix any naixia Latitud 39. Revista de Literatura, Llengua i Arts, on, al costat dels articles, es publicaven poemes. Ja posteriorment, el 1985, amb l’impuls de Damià Pons, professor a l’Institut de Llucmajor apareixien, les Edicions Atàviques.

Molts dels poemaris inscrits en els col·lectius anteriors esmentats comparteixen característiques: en general són d’autors joves que, en molts de casos, tindran continuïtat futura (Damià Huguet, Bernat Nadal, Damià Pons, Joan Perelló, Àngel Terron, Andreu Vidal, Pere Gomila…), s’insereixen majoritàriament dins de la poesia experimental, s’acompanyen d’il·lustracions de pintors avantguardistes del moment (els Terrades, Gerard Mates, Bartomeu Cabot, Joan Palou, Miquel Barceló…), reneguen del Noucentisme i, amb ell, de l’anomenada Escola Mallorquina, defugen també formalment de les publicacions convencionals i, en la majoria de casos, s’editen fora dels circuits editorials que podríem anomenar professionals. Destaca, de manera escandalosa, l’absència de les dones.

Aquesta revolució poètica i artística, especialment en el temps de màxima efervescència que s’emmarca entre els anys 1974 i 1978, no va ser cosa únicament de les Illes. També es va produir en el País Valencià i el Principat i, fins i tot, fora de l’àmbit de l’estat espanyol, emergeix a la Catalunya Nord, on la Universitat de Perpinyà, precisament entre els anys indicats (de 1974 a 1978), va editar Aïnes.

2.- XIBAU, el precedent menorquí (**)

Al ponent de l’illa, a Ciutadella de Menorca, dia 1 de gener de 1978 es publicava el primer dels quaderns de poesia XIBAU, de la mà de Joan F. López Casasnovas, autor del manifest de presentació, i de Gustau Juan Benejam, a qui es deu el nom de la col·lecció (un localisme del Mitjorn Gran recollit al DCVB) i autor dels poemes del primer exemplar. Fins a l’any 1988, es publicaren onze quaderns XIBAU i, a partir de 1989, la col·lecció va ser assumida per Institut d’Estudis Menorquí que la manté viva.

3.- Jordi Vivet i Ballart (***)

L’arribada de Víctor Compta a Menorca l’any 1977 va coincidir amb una època d’exaltació poètica a l’illa. Si, com hem vist, a Ciutadella emergia XIBAU, a la part de Maó esclataven les inquietuds que prenien diverses formes que va saber canalitzar Jordi Vivet (1944-2018), un poeta vigatà i activista cultural que residia a l’illa ja feia tres anys. Amb el seu impuls i en el seu entorn, varen néixer moltes d’iniciatives culturals. Per esmentar-ne dues de 1977 resulta imprescindible fer referència al grup Els Mussols, pioner en oferir rapsòdies poètiques (molts d’anys abans que a Mallorca). Arreu de l’illa i, el mes de juliol d’aquell any, a les mítiques Festes de Sa Calatrava a Palma, feren arribar l’espectacle Trempem la primavera. Una altra iniciativa de Jordi Vivet, amb la companyia de teatre Cop i queda i amb el grup musical Traginada, va ser l’espectacle Menorca, simplement, viu encara a la memòria dels qui el varen veure representat i, naturalment, de les dotzenes de persones que s’hi arremolinaren d’una manera o d’una altra (Pere Gomila, Francesc Calvet, Tino Pons, Pacífic Camps, Pere Pons, Martina Garriga, Ramon Saura, Joan Saura, Paco Bagur, Artur Bagur…). Vivet, que aleshores treballava professionalment com a delineant al despatx de l’arquitecte Enric Taltavull, va influir de manera determinant sobre Víctor Compta en el projecte, en el disseny i en l’edició de la revista DRUÏDA.


4.- …com un aleig enmig de la calitja

Mal m’està dir-ho, però com exposaré en el futur article que dedicaré a Jordi Vivet, amb l’aportació de la correspondència creuada que ho confirma, el meu primer llibre, en edició d’autor presentada dia 23 d’abril de 1978, va tenir molt a veure amb la creació de DRUÏDA. De fet, vaig publicar el poemari a instància i insistència de Jordi Vivet, el nom del qual encapçala la llarga llista de prologuistes i il·lustradors que figuren a la caràtula d’aquella edició artesanal.

 

COMENÇA EL JOC

La darreria de 1979 apareix una lletra de convit per a la subscripció, per 2.500 PTA anuals, a una revista de poesia que, segons la crida, havia de publicar 8 números cada any. Amb major fortuna que altres propostes del moment, la nòmina d’adhesions anima les esperances del principal promotor de l’aventura. La revista s’estructurarà a partir del joc del dòmino. El títol? Druïda! Sí, amb dièresi! Una primera insurrecció contra la normativa per entrar amb olivetes. En els primers números, a l’entrada, justifica el nom de la col·lecció amb un fragment del poeta empordanès Carles Fages de Climent (1902-1968):

Druida, arúspex, bisbe, mufti o bonze,
lama, faquir, braman, pope o rabí,
faràs, ocell, de sacerdot de mi.
Doni’m guiatge del teu plomall de bronze!

El text en qüestió és rellevant. Pertany a l’obra Balada del sabater d’Ordis, publicada l’any 1954 amb pròleg d’Eugeni d’Ors i epíleg de Salvador Dalí, gran amic de l’autor. En concret, són els darrers versos que diu el sabater quan, ferit de mort, veu amb enveja que el sobrevola un tudó que s’allunya.

DOBLE SIS

 

 

 

 

 

L’any 1980 començà la partida amb el doble sis. Víctor Compta volia encetar la col·lecció amb un poeta jove i que fos de Menorca. L’escollit, amb moltes de possibilitats a suggeriment de Jordi Vivet, va ser Pere Gomila (Alaior, 1954), el qual ja havia publicat el 1978 Regió Afòtica a la col·lecció La Balenguera. Membre actiu de Traginada i Els Mussols, va atendre la recomanació de fer poemes breus per adaptar-se a les fotografies en blanc i negre de diversos autors (Víctor Argentí, Xavier Barbeta, Ricard Pla, Lluís Real, J. M. Vidal i Toni Vidal). La qualitat de l’edició, dins d’una carpeta amb paper d’aigües que es tancava amb dos llaços, s’arrodonia amb un gravat de Marcel Vuillier. El magnífic començament augurava l’èxit futur d’aquella col·lecció.

SIS-CINC


El número dos, la fitxa sis-cinc del dòmino, es publicaria l’any 1981, amb vuit relats en prosa poètica de Víctor Compta, il·lustrats per Maria Casasses i Figueres. L’edició, novament, excel·lia i convidava els col·leccionistes. Talment el primer número, era una publicació molt atractiva pels bibliòfils.

CINC-DOS


El tercer número de la col·lecció, la fitxa cinc-dos, va ser a càrrec del germà de la il·lustradora de l’exemplar anterior: el poeta Enric Casasses (Barcelona, 1951), autor igualment dels dibuixos que il·lustraven la carpeta, sota el títol La cosa aquella. Un estoig amb paper d’aigües, com tots els de la col·lecció, encapsava el volum. 

Aquell exemplar anava acompanyat d’una carta, datada dia 7 de maig de 1982 i amb la signatura original de l’editor, on sol·licitava als subscriptors una segona aportació voluntària de 2.500 PTA i explicava la situació econòmica de la col·lecció. Justificava l’incompliment de la previsió inicial (s’anunciaven 8 exemplars anuals i se n’havien publicat 3 en dos anys) i deixava clar que Druïda continuaria i es lliurarien els exemplars als subscriptors, tant si feien l’aportació suplicada com si no. La carta mostrava, com a anagrama, una capsa de dòmino amb el nom de la col·lecció. Tanmateix el següent exemplar de Druïda, una obra més que rellevant, no es publicaria fins dos anys després

DOS-SIS


El febrer de 1984 (encara que amb data aparent de 1983) apareixia el quadern dos-sis. En realitat, eren onze quaderns de poesia amb els poetes més rellevants del moment, tots ells acompanyats d’un il·lustrador igualment rellevant. Per ordre alfabètic els poetes eren Vicent Andrés Estellés (1924-1993), Blai Bonet (1926-1997), Joan Brossa (1919-1998), Salvador Espriu (1913-1985), J. V. Foix (1893-1987), Josep M. Llompart (1925-1993), Miquel Martí i Pol (1929-2003), Jaume Vidal Alcover (1923-1991), Guillem Viladot (1922-1999), Marià Villangómez (1913-2002) i Joan Vinyoli (1914-1984). Tots ells, avui, són morts i, en més d’un cas, aquella va ser la seva darrera obra publicada en vida.

La nòmina dels il·lustradors es relaciona en l’ordre indicat dels autors que acompanyaven: Manuel Boix (l’Alcúdia, Ribera Alta, 1942), Josep Guinovart (1927-2007), Antoni Tàpies (1923-2012), Josep M. Subirachs (1927-2014), Ricard Pla Boada (Olesa de Montserrat, 1951), Albert Ràfols Casamada (1923-2009), Andreu Alfaro (1929-2012), Josep Vives Campomar (Maó, 1940), Guillem Viladot (il·lustrador dels seus poemes), Vicens Calbet (1938-1994) i Joan Hernández Pijoan (1931-2005).

Aquella edició, expressament limitada a 1.500 exemplars, amb onze quaderns de poesia, amb onze poetes de primera línia i deu il·lustradors igualment reconeguts, presentava en alguns casos obra inèdita. Resulta bo d’imaginar la feinada de gestió que va suposar obtenir els drets de publicació. La carpeta completa, de tant en tant, apareix a les pàgines de compravenda de col·leccionistes a uns preus que validen la importància de l’exemplar. No és sobrer indicar que Victor Compta tenia accés directe als poetes i als pintors. De fet, l’any 1985 va col·laborar amb el Museu d’Art Contemporani de Mallorca (Sa Pobla), amb la gestió per comprar obres d’autors destacats, entre d’altres d’Antoni Tàpies que, finalment no va reeixir. 

SIS-U

Varen transcórrer tres anys i mig bons de silenci fins que es publicà el sis-u. Aquell cinquè quadern, com passarà amb el següent i darrer exemplar de la col·lecció, és pràcticament desconegut. Es tracta d’una edició de bibliòfil d’alta qualitat, compost a mà i imprès en paper de fil a l’Antiga Impremta Soler de Palma, acompanyat de gravats estampats a braç a Llucmaçanes. Espais de veu recull poemes de Ràfols Casamada que, com a il·lustrador dels poemes de Josep Maria Llompart, ja havia participat a la col·lecció, i gravats de la seva esposa, Maria Girona (1923-2015), la qual serà la segona dona que apareixerà a Druïda, després de Maria Casasses i, com ella, en qualitat d’il·lustradora. La tirada, datada dia 6 de novembre de 1987, va ser de cent exemplars numerats i signats pels autors.

U-ZERO


Finalment, el sisè i darrer Druïda va ser l’u-zero. Talment com l’anterior, amb la mateixa data (6-XI-1987) i amb idèntica tirada (cent exemplars numerats i signats pels autors), també constitueix una nova edició de bibliòfil. Suite per a una veu i tòrcul continu recull poemes de Miquel Martí i Pol il·lustrats amb gravats originals de Josep Vives Campomar, ambdós ja havien participat en el dos-sis de Druïda. Les dues darreres carpetes de la col·lecció es varen vendre al preu de 100.000 PTA, una xifra en consonància amb el valor dels gravats numerats i signats que contenen, però gens a l’abast de les classes populars. Em consta que vaig ser un dels poquíssims compradors (l’únic a Mallorca) i no sé què va passar amb la resta d’exemplars. No n’he vist mai cap altre ni, tampoc, cap referència publicada.

Als pocs mesos de publicar-se els dos darrers números de la revista, a la primeria de 1988 Víctor Compta abandonà Menorca i va anar a viure i a treballar a Barcelona. En total, sis números de la col·lecció, amb setze poemaris en total i amb la participació de 31 persones.

EL DIRECTOR DE LA REVISTA

Víctor Compta i González (Barcelona, 1950 – Sabadell, 2018) va estudiar Exactes i Filosofia a la Universitat de Barcelona. Entre el 1974 i el 1976 va viure a Londres i el 1977 es traslladà a Menorca, on va crear i dirigir la revista Druïda. Professionalment vinculat sempre al món de l’edició, va fer feina com a redactor d’entrades enciclopèdiques a Editora Nacional i Agrupación Editorial, corrector a les editorials Medinacelli i Vosgos i col·laborador a editorials de Mèxic i de França. A banda d’esporàdiques aparicions a qualque revista, és autor dels vuit relats de prosa poètica publicats al segon exemplar de la revista Druïda, així com de l’assaig La mare dels ous del calendari (Barcelona, Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia, 2006) i del treball Epicur. Unes quantes dades biogràfiques, quatre paraules sobre la filosofia de l’esmentat senyor i un comentari a tall de conclusió (Barcelona, Editorial Memòria del Futur, 2011).

Publicacions de Víctor Compta

Ha reeixit de manera molt destacada en el camp de la traducció, on ha estat distingit amb nombrosos reconeixements, entre els que destaquen el concedit l’any 1988 per la Institució de les Lletres Catalanes de millor traducció dels dos primers volums del Quintet d’Avinyó de Lawrence Durell, concretament Monsieur i Livia, o el Premi de Traducció Jaume Vidal Alcover de l’any 2001, per Cinc llibres de François Rabelais, encara ara inèdits. Són molts els títols rellevants de la literatura contemporània que ha versionat en català.

La nòmina d’autors que ha traduït al llarg de més de 30 anys de dedicació donen fe del paper rellevant de Compta: Paul Auster, Saul Bellow, Lewis Carroll, Julien Gracq, Gilles Deleuze, Don Delillo, Patrick Modiano, Edgar Morin, Daniel Pennac, Claude Simon, Wole Soyinka, George Steiner, Antonio Tabucchi, Dylan Thomas, Colm Tóibín, Mark Twain, Jean Vautrin… Quant a les editorials, ha publicat a les més destacades editorials i col·leccions (Barcanova, Edicions 62, Empuries, La Campana, La Magrana, Quaderns Crema, Versal…).

Algunes de les obres traduïdes

Tres anècdotes:

1.- Des de la versió francesa va traduir el turc Orhan Pamuk, anys abans que rebés el Nobel

2.- El 2001, va traduir l’obra més representativa de Doris Lessing, El quadern daurat, considerada l’ideari del moviment feminista.

3.- La poca consideració que, en general, mereixen els traductors, fa que les editorials només destaquin el noms a les caràtules quan són reconeguts per la seva qualitat, com a segell de garantia. És el cas.

Víctor Comta va morir a Sabadell, on residia feia anys, dia 18 de setembre del 2018. Ens va llegar, gairebé 40 anys després de començar-la com un bell somni, una partida de dòmino inacabada; la imatge viva de quan l’aventura esdevé poesia i viceversa. Al capdavall, des de la inassolible utopia fins a la creació del mite, roman i romandrà, indestructible sempre, la Poesia. Ai i més ai d’aquells pobles que ho obliden!

(*) Vg. la imprescindible pàgina d’Antoni Artigues: http://magpoesia.mallorcaweb.com/  i l’extens treball de Margalida Pons a: https://www.uib.cat/catedra/camv/pec/corpusdobres.html

(**) Per a saber-ne més: Un XIBAU de poesia, Joan F. López Casasnovas, maig 2006

https://www.google.cat/url?sa=t&rct=j&q=&esrc=s&source=web&cd=14&ved=2ahUKEwi6jfad-PDiAhUDJBoKHeRVDtgQFjANegQICRAC&url=https%3A%2F%2Fwww.raco.cat%2Findex.php%2FRdM%2Farticle%2Fdownload%2F340815%2F432794&usg=AOvVaw3HeqBoieJ_SoaI2eLjcVqq

(***) Atesa la transcendència i significació de la tasca feta per Jordi Vivet a Menorca, a partir de la segona meitat dels anys 70 del segle XX, amb projecció a l’illa de Mallorca, properament li dedicaré un extens article monogràfic, amb documents inèdits i dades desconegudes de la seva biografia.

BLUES AMB DONES

 

 

EL LLIBRE

Dia 12 de març, a la llibreria EMBAT de Palma, amb l’hospitalitat de Glòria Fortesa-Rei, es va fer la primera presentació de BLUES AMB DONES, un recull amb relats d’èpoques i geografies diverses que posen en evidència que la història no només l’escriuen els vencedors, sinó que fins ara l’han escrit els homes.

Foto: Andreu Felanitx (12-III-2019)

Encara que el conjunt pugui definir-se com un blues, sinònim de cançó trista, vol ser un glop d’aire net i fresc, una alenada d’esperança, un manual d’autoestima, un estímul al debat i a l’entesa, una nova vindicació de la cultura socràtica (cal provocar més preguntes que respostes) i, sobretot, una eina de suport als mestres i als alumnes, amb l’objectiu de corregir el discrim que pateixen les dones, silenciades des del discurs dominant que gestiona els programes escolars. La funció de les escoles, en defensa dels valors dels drets humans, és clau per arraconar el racisme i el sexisme.

BLUES AMB DONES destapa biografies de persones oblidades o desconegudes (gairebé sempre per amagades), manipulacions fabricades des dels mecanismes de poder, històries esbiaixades, tradicions culturals imposades de nova planta, fets emmascarats, lluites ocultades, persecucions inquisitorials i reparacions pendents que ens són negades. El recull certifica fins a quin punt la condició i la identitat femenina ha estat sotmesa i maltractada.

Algunes de les 18 històries del recull foren publicades l’any 2009 en el Diari de Balears i, posteriorment, en el blog Etziba Balutxo de Vilaweb. Cap dels escrits pretenia, a priori, bastir un llibre. Això no obstant, les coincidències convidaven a desenteranyinar la memòria i fer efectiu els drets fonamentals de conèixer el passat i de decidir el futur. La llegenda del cor pebrat (anterior a les versions de Petrarca o Bocaccio), sobre l’assassinat del trobador Guillem de Cabestany; la misteriosa taula catalana, potser mallorquina, que hi ha a la biblioteca del Sinaí; la vida d’Anna Maria Sagi, la poeta que va decidir fer-se invisible; la vertadera història de la cançó Lilí Marlen; la decisió de morir d’ella mateixa de Pazzis Sureda, filla de la pintora Pilar Montaner; la decapitació virtual a Palma d’una reina; la corprenedora confessió post mortem de Barbara sobre el significat de la cançó L’àguila negra; l’atzarosa vida de Carolina Codina, Lina Llubera, arran del seu matrimoni amb Serguei Prokofiev; l’efecte androcèntric de l’educació nacional-catolicista, amb la definició de les dones de Pilar Primo de Rivera, com a «partícula femenina»; la decidida Dina Vierni, la Dama Roja, model i musa d’Arístides Maillol, amb qui crearen una via d’evasió per l’antic camí dels contrabandistes; la censura franquista contra la salut i la sexualitat de els dones; la figura matriarcal de les acabadores i la gestió femenina de la mort; l’abominable discurs dominant imposat que pretén exonerar la monarquia i l’església dels crims de la inquisició; el protagonisme de les dones durant les guerres, dobles víctimes sempre; una evocació d’Esmeralda Melgares, dona de gran inquietud cultural i artística, que fa molts d’anys es declarà insubmisa contra els agressius tractaments del cranc assassí; la imatge de Francisca Artigues, com a fada padrina, brodant els vestits de n’Estel d’Or; el record de Magdalena Ripoll Ramon que mai no veurà esbaldregar el nyarro feixista de la Feixina com desitjava i, per acabar, la pregunta: Bruixes? Tot plegat, divuit relats que, tot i les diferències d’espai i de temps, no són episodis aïllats, sinó que conformen un tot enllaçat, amb el denominador comú de fer visibles algunes dones arraconades dels llibres d’història. Un conjunt que convida i, sobretot, anima a lluitar en defensa de la igualtat. En el rerefons, una recepta personal en tots els ordres de la vida a la percaça de la felicitat: pensar, somiar i estimar.

LA GÈNESI DEL RECULL

La darreria de setembre del 2018, Maria del Carme Vidal, una significada lluitadora i defensora dels drets de les dones, ara en curs d’elaborar una història del feminisme a Mallorca, em va fer una consulta sobre topònims (l’arenal de les dones, el caló de les senyores…). La meva resposta va ser embafadora i, segurament per això mateix, em va dir que havia de fer un llibre. Als pocs dies d’aquella recomanació, es va fer públic un estudi empíric rigorós referit a la presència de les dones en els programes escolars. De cada 100 noms que apareixen als llibres d’ESO i de batxiller, només 7,5 són dones. D’aquestes, una tercera part s’esmenten en funció de la seva relació amb homes (dones de, filles de, amants de…). Del 5% restant, més de la meitat apareixen per ser marededéus, santes o reines. El resultat esfereïdor determina que les dones que apareixen per allò que podríem dir «mèrit personal» representa un 2% i aquesta és la percepció que retindrà qualsevol persona en acabar es estudis: les dones no pinten gaire; els protagonistes de la història, de manera aclaparadora, són homes. Aquesta realitat dels vigents programes escolars és, simultàniament, causa i efecte d’altres greuges comparatius. Entre les persones il·lustres dels nostres pobles i ciutats, quantes són dones? Quants de noms de dona estampen els caps de cantons de les nostres places i dels nostres carrers? Els percentatges reclamen accions correctores amb segell d’urgència.

Com qui més qui menys, ja suposava que la menor presència de les dones en relació als homes era significativa, però les dades publicades delataven la magnitud gegantina del discrim. Aleshores em vaig demanar si jo adobava aquesta desigualtat tan exuberant. Vaig abocar-me a comptar, amb els dits d’anar a plaça, els noms que apareixien en els meus articles i vaig comptabilitzar amb satisfacció que la diferència entre homes i dones no era rellevant, si bé cal considerar que, entre les qüestions que sempre tinc en compte quan escric figura la pregunta d’on són o on eren les dones a cada episodi dels meus relats. Vull dir que la voluntat igualitarista hi és, al costat d’altres premisses imposades per convicció que trobareu detallades més endavant.

L’EDICIÓ

El resultat de la comparança i la lectura d’algunes de les històries, em va moure a proposar a Gracià Sànchez (Ed. El Gall) la publicació del recull que li vaig remetre i la resposta, immediata i generosa, em brindà l’acollida. La cosa va anar llatina: il·lustràrem cada capítol amb una imatge i analitzàrem, fins al darrer minut abans d’entrar a impremta, el títol i la portada.

EL TÍTOL I EL LLENGUATGE MISÒGIN (i colonialista) 

La meva idea primigènia, com a títol del recull, va ser BRUIXES? Pretenia de vindicar una paraula que ha vist perpetuar la definició en els diccionaris que, com la història, han bastit exclusivament els homes. La primera accepció que apareix de bruixes és «Dona lletja i vella», la segona «Dona dolenta», les altres accepcions fan esment al peix i, cap de les que figuren, fa la més mínima referència al vertader sentit de la paraula. Les bruixes varen ser, i són, dones transgressores, revoltades, rebels… En menys de dos segles, hi va haver 60.000 dones cremades per bruixeria a Europa. Això, com a xifra documentada, perquè alguns autors parlen de mig milió. La cremadissa de la Inquisició a Palma, l’any 1691, de 37 persones, 24 eren dones. El diccionari però, tot i la manipulació evident del significat del mot, no pot amagar la contradicció que representa l’expressió popular «caça de bruixes», aplicada quan hi ha una persecució que afecta persones innocents. Com quedam? Dones lletges o víctimes de la persecució? El títol previst, BRUIXES?, pretenia sacsejar el discurs dominant que també governa l’espai dels acadèmics de la llengua («ai, els gramàtics!», com diu la Follia d’Erasme). Això no obstant, al final vaig abandonar la idea d’aquell títol, perquè crec que qui ha de vindicar aquesta accepció de la paraula (i fer retirar la misògina definició actual) han de ser les dones.

L’exemple de la paraula bruixa confirma que qui controla la paraula controla la comunicació i qui controla la comunicació controla el poder. Que el diccionari (com la història) no és neutral, ho podem tocar cada dia amb les mans. Allò que sobta és que no s’hi hagi sabut posar remei. El diccionari condiciona el llenguatge i el llenguatge fabrica estereotips a rompre. Vegem alguns exemples. Si una cosa no va bé és una putada. Si hem de fer una feina difícil, ens ha tocat ballar amb la més lletja. Si el projecte no surt bé, ha sortit femella. Quan a una casa neix una criatura, si és nin, enhorabona!, si és nina, menjareu coques! En veure un jove se li demana què vol ser en esser gran, si és dona, si ja té nuvi. Dona pública és una prostituta. Home públic, un famós. Una puta és una dona perversa, però un puta o un reputa és un home molt viu. Collonut vol dir fantàstic i conyàs un plom. Els homes són tots senyors, però les dones poden ser senyores o senyoretes. Enfadar-se és posar-se fet una fúria, i una persona perversa (encara que sigui un home) és una harpia. La capsa de Pandora, l’essència de tots els mals, és sinònim de les plagues d’Egipte, però no se sol destacar que hi roman l’esperança. Els cants de sirena, es refereixen a les seduccions enganyoses. Les serps d’estiu a intoxicacions informatives. El «qui estigui lliure de pecat, que tiri la primera pedra», fa esment a la dona adúltera. «La poma de la discòrdia» es refereix a Eva, com a estereotip de la dona pecadora que enganya a l’home. Hi ha tics positius. Per exemple cantar santa clara, és parlar clar i català; quan un home delata tendresa, mostra la seva part femenina. Positius, però gens igualitaris, perquè si una dona exhibeix caràcter, és un masclot. El refranyer català, sense ser el més sexista de la península Ibèrica («la maté porque era mia» és insuperable), té expressions matxistes: «L’home discret no diu a la dona un secret», «Ni amb dones ni amb armes de foc, no hi vulguis joc».

Els exemples anteriors únicament es refereixen al llenguatge, però en les conductes passa igual: si un home plora és una nina (un nenaza si és de ponent). A les dones, dues besades, als homes la mà o un toc a l’espatlla. Les persones condretes (encara que qualque partit polític encara no) ja han superat allò del blau i del rosa, però encara no es regalen cuines i pepes als nins ni pilotes de futbol o tiradors a les nines. La personalitat dels homes té nom propi, la de les dones és esvaïda. Els noms dels «herois de Madrid» a la guerra del francès són als llibres escolars: Daoíz i Velarde. En canvi les dones, fins i tot quan són il·lustres, són emmascarades. Així «les valentes dones de Sóller» dilueix i fa oblidar els noms de Francesca i Catalina Casesnoves, les dues protagonistes. Hi ha un matxisme invisible que ho amara tot. Entren dites alienes i modismes de comparació importats (com «marejar la perdiu» o «com anell al dit») que substitueixen refranys de la terra (com «perdre la llet pasturant» o «com sabateta a son peu»). Qui més qui menys ha pegat de morros en el parany de les contaminacions. Un altre exemple dels que afecten la dignitat de les dones? La cançó Run For Your Life diu «et vull veure morta abans que amb un altre home». És possible que l’autor sigui un pacifista com John Lennon, el mateix que escriuria Imagine? Tot plegat, en defensa de la pulcritud del llenguatge, convida a destriar el blat de la palla.

MASCLISME, NO!; MATXISME! (i tampoc!)

Em va sobtar, ja fa molts d’anys, la primera vegada que vaig escoltar com Antoni Artigues, catedràtic de Llengua Catalana a la Universitat de les Illes Balears, feia ús del terme matxisme, com també fa Biel Majoral, professor de Magisteri i com, segons he sabut, ja defensaven Maria Aurèlia Capmany, Jaume Vidal i Jaume Fuster, entre d’altres. Sense pretensions d’endinsar-me en el món dels filòlegs, he comprovat l’error greu (un més) d’haver incorporat al diccionari català el mot «masclisme”, amb tots els derivats. Un lleuger repàs a les opinions de la gent que en sap, convida als acadèmics o corregir l’endemesa.

«Masclisme és un calc simple de l’espanyol machismo. Si fem una repassada a les llengües europees, veurem que cap ni una no utilitza un mot fet per derivació a partir de la paraula equivalent a mascle.» Gabriel Bibiloni, lingüista

«Cal recollir en els nostres diccionaris les formes ‘matxo’ i ‘matxisme’ amb el mateix significat que trobem en els diccionaris de la resta de llengües europees.» Esteve Betrià, editor i crític literari

«Masclisme? Jo en dic matxisme, per allò de la procedència del terme: el macho style hemingwayà.» Marta Pessarrodona, premi d’honor de les lletres catalanes 2019

«Sempre l’he defensada, la forma matxisme. Em sembla que ha de ser així per vergonya dels seus orígens». Nicolau Dols, professor de Filologia a la UIB

El fet cert és que el mot hispànic és a la pràctica totalitat dels diccionaris de les diverses llengües. Curiosament, només el gallec, l’èuscar i el català en fan ultracorreccions adaptades. És bo de deduir que es tracta d’una submissió sociolingüística més al paper dominant del castellà.

Per posar només dos exemples generals (l’italià, el polonès i totes les llengües nòrdiques han fet seva la paraula machismo), ens referirem al francès i a l’anglès. En el primer cas, el diccionari presenta el mot machisme. Gabriel Bibiloni informa que Trésor de la langue française defineix machisme com «ideologia heretada de la civilització ibèrica que predica la supremacia del mascle». Com diu Bibiloni, en rigor caldria substituir ibèrica per hispànica. Sigui com sigui, el mot actualment és d’ús freqüent i general.

És de destacar que a l’estudi de l’evolució de la paraula francesa, machisme no apareix fins a 1715 i, excepte alguns breus períodes del s. XVIII, el mot s’esvaeix i no torna a introduir-se amb força fins a l’any 1939. Què va passar aquell 1715 i aquell 1939? El 1715 és el final de la Guerra de Submissió (1705-1715), coneguda com de Successió, entre la Nació Catalana i les corones de Castella i de França. El 1939 és el final de la Guerra dels Tres Anys (1936-1939), coneguda com Guerra Civil. Tant en el final d’una guerra com de l’altra, l’allau de persones de parla castellana que entraren a França va ser notable.

Vg.- https://www.lalanguefrancaise.com/dictionnaire/definition-machiste/

Descobrir que l’entrada de machisme a França té la data localitzada de 1715, ultrapassa el fet lingüístic, perquè la nova nomenclatura reflecteix també una conducta social. Una de les accions primeres que va fer Felip V aquell mateix any, ja sotmeses Barcelona, Mallorca i Eivissa, va ser derogar les Ordenances Militars de Carles III que, entre d’altres mesures, condemnaven a mort el segrest, la violació i la violència contra les dones. Aquelles ordenances tenien una finalitat proteccionista, com a resposta als abusos i ultratges habituals que practicaven els soldats de la corona de Castella contra les dones catalanes. Cap sorpresa excessiva, doncs, aquesta troballa que confirma que la paraula entra a França quan hi entra també la conducta que descriu. Cal tenir en compte igualment que els Decrets de Nova Planta instauren un règim que, a poc a poc, anirà anorreant progressivament els drets civils catalans i, actualment, tret del règim de Separació de Béns, la resta de privilegis (les segones festes, per exemple) no tenen força jurídica i constitueixen vestigis matriarcals que caldria reforçar, amb ampara legal. 

Drets civils usurpats i vestigis matriarcals desprotegits

En el cas del diccionari britànic, la paraula que figura, machismo, és talment l’espanyola i, com en el cas francès, també ha il·lustrat pel·lícules i llibres per definir i denunciar la conducta sexista i violenta dels homes suprematistes.

Cal advertir que machismo no és l’única paraula importada del castellà. The Shorter Oxford English Dictionary ens permet veure: armada, cacique, conquistador, guerrilla, incommunicado, junta (en el sentit de grup militar en un cop d’estat), matador, pronunciamiento, reconquista, renegado, vigilante. El significat de totes aquestes paraules convida a reflexionar-hi.

ADDENDA

Per explicar la gènesi del recull BLUES AMB DONES, m’he de remuntar als darrers anys del franquisme quan coincidiren dos models de pel·lícules que determinaren dues xarxes de cinemes: les sales S i les d’Art i Assaig. Les primeres acollien el cinema «de destape» («destape» exclusivament femení, com és de suposar), fruit de la decisió del règim de simular que no hi havia censura, quan la realitat era que es volia evitar l’evasió de divises dels centenars de milers de persones que travessaven la frontera franco-espanyola (mai millor dit) i viatjaven als cinemes emergents del Vallespir i del Rosselló a veure El último tango en Paris (1972) o Emmanuelle (1974), per esmentar-ne només dues. Les sales d’Art i Assaig acollien films avantguardistes, denominats també «cinema d’autor» (com si no tinguessin autoria totes les pel·lícules) i acollien obres de culte i de realitzadors prou reconeguts (Fellini, Bergman, Kurossava, Passolini), dels procedents de la Nouvelle Vague (Trouffaut, Godard, Chabrol…) i del Neuer Deutscher Film (Herzog, Fassbinder…). Deixant de banda els autors de referència esmentats, moltes d’aquestes pel·lícules eren, per dir-ho amb simpatia, enrevessades i generadores de polèmica. A la sortida, no era inusual veure cercles de persones que comentaven la projecció. En funció de les actituds adoptades, se segellaren uns estereotips molt marcats. Un personatge-tipus era «la persona honesta» que, amb un to de veu baix, gosava demanar: «heu entès qualque cosa?». La majoria dels qui escoltaven solien mirar a l’aire a la percaça de qualque possible resposta fins que apareixia un segon estereotip: «l’entenedor oficial» que, amb veu contundent i un cert to d’indignació, s’exclamava: «com que si ho hem entès? I tant!» per, a continuació, procedir a interpretar de manera dogmàtica el significat de la pel·lícula dotant de simbologia qualsevol escena. Va ser en aquell context que vaig aprendre a desconfiar dels setciències i dels il·lustrats (no confondre amb intel·lectuals), perquè eren la mateixa figura dels qui, des del discurs dominant de les escoles, ens havien adoctrinat. D’una banda la gent honesta delatava una ignorància que calia corregir i, de l’altra, la gent que ho sabia tot coaccionava l’opinió dels altres. Enmig del dilema, entre els qui delataven ignorància i els qui exhibien saviesa, vaig aprendre a fer una cosa clau a la vida: pensar! Aquest exercici m’ha obligat a aplicar el dubte permanent.

Art i Assaig (cinema d’autor) versus “S” (“destape”… exclusivament femení)

Hi ha prou exemples, en aquest cas limitats al camp del cançoner (alguns dels quals figuren al llibre), que desemmascaren tòpics falsos. Violeta Parra se suïcidà mesos després d’enregistrar Gracias a la vida. Els estudiosos de la seva poesia («els entenedors») se’n fan creus i ho consideren inexplicable o ho atribueixen a una hipotètica depressió. Si hom llegeix la lletra amb cura, comprovarà com aquella exaltació a la bellesa de viure no és altra cosa que un balanç personal; és a dir, un poema de comiat. L’àguila negra, considerada sense cap fonament una cançó d’amor, és desvetllada a les memòries pòstumes de l’autora i, tot i això, hi ha qui nega la corprenedora explicació. Lilí Marlen és considerada una cançó nazi, quan els nazis no apareixen fins el 1933 i la cançó és de 1915. Bella ciao està catalogada com a cançó de guerra dels partisans, però és una cançó jueva que sonava a les cerimònies nupcials. Què volen, aquesta gent? es veu superada per la realitat: l’estudiant no es va llençar pel finestral; va ser un crim d’estat. Els exemples, corresponents a cinc cançons, permeten endevinar la magnitud dels errors en tots els altres àmbits quan es valida, sense comprovar, la veritat de les coses.

Aquella presa de consciència, arran dels debats de cinefòrum de fa gairebé 50 anys, aquella convidada a pensar, em provocà una doble determinació: la de superar el desconeixement amb l’estudi i la investigació i la de defugir (posar en solfa, si més no) el discurs dominant i optar per aplicar sempre el mètode cartesià. La mateixa conscienciació m’ha fet tenir en compte, a l’hora d’escriure, diverses consideracions que, en algun cas, representen premisses bàsiques d’un manual personal d’escriptura. Algunes de les pautes d’aquest mètode de treball són:

* No donar mai res per cert i segur sense haver comprovat i contrastat

* Bastir l’estructura dels escrits en clau de cultura catalana

* Detectar en qualsevol episodi on eren i quin paper exercien les dones

* Preveure, a vint anys o més vista, que els meus néts no s’avergonyeixin dels meus escrits i, amb ells, del seu avi

* Situar-me sempre dins de la trinxera (o l’atalaia) de les llibertats

* Pensar que allò que escric (i allò que faig) és la darrera cosa que faré a la vida i, amb aquesta convicció, posar-hi els cinc sentits

I això és, poc més o menys, BLUES AMB DONES

 

LES PRESENTACIONS A PALMA, MANACOR, BARCELONA i POLLENÇA

Reportatge d’IB3 de la presentació a Palma

Vídeo de Serafí Lliteres de la presentació a Manacor, amb Bernat Nadal i Jordi Caldentey

Vídeo de la presentació a BArcelona, amb Laura Borràs, Teresa Clota, Mercè Lorente i Margalida Solivellas

EVA CERDÀ A POLLENÇA:

https://www.youtube.com/watch?v=Eiqz-FEtDhE

ALGUNES OPINIONS REBUDES

«L’autor ha impregnat de feminisme la seva recerca, dignificant la valentia, la vàlua i la força de les dones, paraules femenines que sempre s’han posat en mans dels homes, mostrant alhora la realitat de la violència masclista en totes les seves dimensions i en tots els àmbits de la societat. Versa també sobre mites i falses creences inherents en la concepció androcèntrica de les relacions personals, com el mite de l’amor romàntic, els estereotips i mandats de gènere. Us recoman la seva lectura!» Carme Vidal, especialista en gènere i violència masclista

«Estic admirat amb els teu BLUES AMB DONES. Inicialment pensava que eren narracions pures, però veig que és un altre gènere, més biogràfic, de recerca, d’opinió i de descobriment d’unes històries -d’unes dones- extraordinàries. Enhorabona!!!!!!» Bernat Nadal, poeta

«M’han entendrit els capítols dedicats a na Maragda i a na Magdalena.» Xavier Margais, esperantista i historiador

«Una autèntica meravella de llibre, tal i com esperava, també s’ha de dir, aquest “Blues amb dones”, d’en Bartomeu Mestre; en recoman fervorosament la seva lectura.» Òscar Aguilera, politòleg i poeta

«Quina sort teniu vosatres catalans de Les Illes de comptar amb un escriptor en la nostra llengua que a té el coratge de denunciar irrefutablemant, amb gran contundència i sobretot sense por, totes les mostres de colonialisme que patim ! Tan de bo en tinguéssim un a la Catalunya del Nord d’aquesta envergadura!» Daniela Grau (Elna), professora i activista pels drets civils

«Fantàstic això que he llegit del “Blues amb dones”. Enhorabones mil, pel fons i per la forma. Com ja ens tens acostumats, ets un pou de coneixement i aportes sempre un més enllà del que, inicialment, hom no preveu amb el títol -sigui general, sigui dels diferents capítols-. Cal, certament, reivindicar la figura femenina. Posar-la al lloc que li correspon i corregir la secular indiferència -fins i tot menyspreu- que han patit. És, amb paraules de les lluitadores, la terrible veritat que “han estat silenciades”. Tu, amb aquest llibre -del qual ja n’havia gaudit de diferents tasts a través d’escrits anteriors- els acostes un poc a la Llum. Però encara hi ha molt camí per fer…» Biel Massot i Muntaner, filòleg, periodista, musicòleg i investigador de la Cultura Popular

«Blues amb dones és molt més que un al·legat en pro de les dones. Pens que és “LITERATURA” en estat pur que es defensa per si sola sense la necessitat d’adherir-se a cap causa concreta. I el teu editor (auxiliat per les teves connexions) hauria de fer un esforç per transcendir les barreres perifèriques darrere les quals ens movem els mallorquinets que tenim ganes de fer coses.» Tomeu Matamalas Grimalt, músic i escriptor.

«Lúcid, audaç, creatiu i crític, Bartomeu Mestre etziba una sacsejada al cervell que em fa sentir viu. Em fa entrar aire fresc i mirada nítida. Un far de llum per trencar la foscor des de la lucidesa, l’enginy i la ironia.» Josep Maria Solé i Sabaté, historiador

PREMSA

EL PUNT INFORMATIU de Pollença

Pere Estelrich i Massutí (publicat el 15 de març del 2019)

 

FOTOGRAFIES DE LES PRESENTACIONS A FELANITX, A BARCELONA I A POLLENÇA

Històries de la Guerra de Submissió (11). Objectiu: Cala Llonga!

Una de les moltes informacions falses publicades per historiadors solvents i, per això mateix, reproduït per gairebé tothom, és la referida al desembarcament a Mallorca el juny de 1715 de les tropes filipistes a Cala Llonga, Cala Ferrera i Cala Figuera, una destinació que, lluny de ser conseqüència d’haver estat rebutjat l’aparent intent d’entrar per Santa Ponça, tal com s’ha escrit sempre, estava perfectament programada.

Convidat per l’inquiet i culte professor Jaume Vallbona de Calonge a exposar Pólvora i farina, la conferència sobre el Tricentenari (1715-2015) que, des del mes de setembre del 2014, havia fet a dotzenes d’auditoris, vaig optar per destapar la realitat del desembarcament de les tropes de D’Asfeld: Cala Llonga era l’objectiu decidit des del mes de novembre de 1714 i l’acostament a Santa Ponça només va ser una maniobra de distracció; un episodi més d’un pla militar que va continuar amb la presa d’Alcúdia, de Palma i d’Eivissa, en un ordre perfectament previst no exempt de retre tots els pobles al pas de les tropes borbòniques.

 

 

TRANSCRIPCIÓ DEL TEXT DE LA CONFERÈNCIA

Per bé que trossejaren llurs estàtues
per bé que els bandejaren de llurs temples
no per això moriren pas els déus!
Konstandinos Kavavis

Avui és un dia que convida a reparar un ultratge; a fer una justa reparació en reconeixement d’un episodi ocult (deliberadament ocult) de la nostra història; un dia per aixecar un clam de glòria i de memòria! Avui, dia per dia, fa 300 anys en clau que, a la zona de l’Horta de Calonge, a no moltes passes d’on som ara, un grup de 600 felanitxers s’enfrontaren a un exèrcit professional i ben armat de quasi dotze mil francesos.

El desigual combat, sostingut amb dos enfrontaments, va durar poc. La documentació de l’època resta valor a aquell acte de dignitat i de valentia. Els cronistes dels derrotats no en parlaren gaire per tal d’evitar afeblir la moral de les tropes que havien de resistir a la resta de Mallorca i d’Eivissa. Els invasors no aixecaren bandera de la seva victòria sobre aquells pagesos que els havien plantat cara, per por que altres pobles fessin com els maulets de Calonge. Tot i el menyspreu, aquella batalla marcà l’inici de la fi del Regne de Mallorques, darrer bastió de la nació catalana, i com a desenllaç d’un conflicte que alteraria negativament el model de convivència.

El novembre de 1700, mor Carles II, l’Embruixat. Amb un testament forçat amb tres exorcismes inclosos, feia hereu Felip d’Anjou, nét de Lluís XIV, el Rei Sol, el de «l’estat sóc jo!», el del Tractat dels Pirineus, el de la prohibició de la llengua catalana… Anglaterra i Holanda, contràries a una gran monarquia francoespanyola, donaren suport al segon fill de Leopold d’Àustria. Més enllà d’una lluita dinàstica, s’enfrontaven dos models: Felip V de Castella representava l’absolutisme; la cultura de la imposició. Carles III representava el pactisme; la cultura de l’entesa.

Dia 20 de novembre de 1700, quan des de Madrid informen el Gran i General Consell de la mort de Carles II, els jurats responen que «el Regne de Mallorques és adjunt a la Corona d’Aragó i que seguiran el que disposi Catalunya». Dia 10 de gener de 1701 s’envia un ambaixador a donar el condol a la reina i se li encarrega “que se arregli segons lo que veurà observar als altres Regnes de la Corona d’Aragó procurant-los a imitar”.

El 1702 Felip IV d’Aragó (V de Castella) jura les constitucions. Tot i que la major part de la noblesa, de l’església i, sobretot, de les classes populars són partidàries de Carles III, Felip és reconegut com a rei a la Corona d’Aragó. Aviat, tant al Principat com a Mallorca, comencen els abusos. El mateix any 1702, les autoritats confisquen els llibres dels mercaders illencs que tractaven amb anglesos, flamencs i holandesos, el bisbe arresta vuit clergues, i el virrei quatre partidaris de Carles III. Arreu de Mallorca es distribueixen pasquins i pintades: “A pesar de Portilla i d’Ametller regnarà Carles III!”. Francisco de la Portilla era el bisbe filipista, i Francisco Ametller, l’auditor reial.

L’estiu de 1705, al portal de la Llotja de Palma, es recluten 300 mallorquins per anar a defensar el castell de Sant Felip a Menorca. La majoria són pagesos sense feina que s’allisten per la paga. Coincidint en el temps, cansats dels abusos del virrei Velasco, un grup de vigatans signen amb els anglesos el Pacte de Gènova. Tal com s’acordà, la flota aliada, amb el suport de la població, foragità els filipistes de València i Barcelona, on Carles III és reconegut rei.

El setembre de 1706 la flota arribà a Eivissa, on el Consell va capitular amb satisfacció, i continuà cap a Mallorca, on l’intent de resistència del virrei borbònic i de la guarnició francesa va ser de bades. Des de la Part Forana, arribaren pagesos armats al crit de “Fora galls i botiflers!”.

La flota no continuà cap a Menorca, però allà, en saber que Mallorca i Eivissa ja eren austriacistes, la majoria dels mallorquins del castell deserten i molts d’ells s’afegeixen a la revolta popular que comença a organitzar-se. El comandant castellà de Sant Felip ja ho havia advertit: “No hallo de ningún servicio a SM que se envien mallorquines (…) para defender esa plaza por la cercanía de sus casas y no tener otra afición que volver a ellas.” El coronel francès també havia informat que no es podia comptar amb els menorquins, perquè seguirien l’exemple de Mallorca i el cap borbònic insistia que els menorquins eren igual que els mallorquins: “abriga en su pecho el áspid de la reveldía”.

Dia 20 d’octubre de 1706 Joan Miquel Saura aixecà els menorquins i aclamà com a rei Carles III. En aquell punt de la història l’enfrontament contra Felip V era de tota la nació. El mapa complet, però, va ser efímer. A finals de 1706, l’exèrcit filipista recuperà Oriola i Elx. El gener de 1707 una flota francesa recobrà el control de Menorca i el governador, Leonardo Dàvila, practicà una sàdica repressió contra els austriacistes. Tres mesos després, dia 25 d’abril de 1707, vindria la transcendental batalla d’Almansa i varen caure Xàtiva, València, Lleida… Paradoxalment, mentre Felip V recuperava terreny, les tropes aliades infringies severes derrotes als borbònics a Europa.

El 14 de setembre de 1708, amb participació mallorquina, la flota de John Leake recuperà Menorca. Dávila, jutjat a Cartagena com a covard per haver rendit el castell, acabà suïcidant-se. El 1710 Carles III entra a Saragossa i a Madrid, però es veu forçat a tornar a Barcelona. Poc després, Girona és ocupada per l’exèrcit francès. El 1711 un fet luctuós va capgirar el sentit de la guerra: la mort de Josep, germà de Carles III, obligà aquest a assumir l’imperi com a Carles VI i deixà Barcelona per anar a Viena. Anglesos i Holandesos veren que la possible concentració de poder canviava d’orientació i aprofitant-se de la feblesa i la mala tresoreria de Lluís XIV, iniciaren converses orientades a reconèixer Felip V, a canvi d’obtenir sucoses millores i del compromís de no ajuntar mai les monarquies hispàniques amb la francesa.

El 1713, després del Tractat d’Utrech i dels pactes d’evacuació, Catalunya, Eivissa i Mallorca foren comminades a la subjugació incondicional. En defensa dels drets històrics, els catalans acordaren mantenir la guerra. El nou virrei de Mallorca, Josep Antoni de Rubí i de Boixadors, decidí reforçar les murades i la costa, així com assegurar la intendència de Barcelona, on s’incorporaren artillers de l’Escola de la Universitat de Mallorca.

Quan, de nit, les tropes filipistes cavaven mines cap a les murades, els valencians il·luminaven el cel amb focs d’artifici i els artillers illencs disparaven els canons. Els diaris del setge informen de la seva eficàcia.

La gran aportació dels illencs a Barcelona, superior a la dels artillers, va ser la dels mariners que, en centenars de casos, perderen hisendes i vides per proveir la ciutat. Feren milers de viatges, des d’Alcúdia, Eivissa, Felanitx, Palma, Pollença i Sóller. En veure les barques, els barcelonins feren popular la dita: “Pólvora i farina; arriba el rebost de Mallorca!” Moltes barques foren abordades i els mariners llençats a la mar. El juliol de 1714, dels 60 vaixells que dia 1 partiren de Palma cap a Barcelona, només n’arribaren 40. Dia 9 de setembre de 1714, només dos dies abans de caure Barcelona, encara hi arribaren dues naus. Els 54 mariners, després de descarregar els aliments, es posaren al costat dels fusellers valencians i dels artillers illencs per lluitar, a sang i a foc fins al final, a les ordres del general maulet Joan Baptista Basset.

Entre les vuit i les nou

entràrem en bateria

i entre les onze i migdia

moltes de mares hi havia

que es podien posar dol

sense poder veure el sol

del fum de s’artilleria.

Fadrinetes mallorquines

ja vos podeu divertir

que, si sa guerra va així,

totes romandreu fadrines.

Caiguda Barcelona, semblava immediata la rendició de Mallorca. Felip V comminà Rubí amb propostes de suborn, amenaces i fins i tot un intent de segrest. La negativa del virrei de Mallorca va irritar el Borbó que l’octubre de 1714 encarregà a Berwick armar una expedició de conquesta. Dia 4 de novembre, Berwick al·legà problemes de salut i proposà traslladar la petició a Claude François d’Asfeld, el genocida de Xàtiva. Elaborà un informe detallat. S’iniciava una gran operació militar per sotmetre el Regne enmig del mar. El primer objectiu seria Cala Llonga, mal senyalitzada als mapes de l’època, sempre localitzada al nord de Portocolom.

L’informe de Berwick delata la gran informació que tenia sobre Mallorca. Disposava de mapes i plànols confeccionats per l’enginyer, corrupte i botifler, Martín Gil de Gainza. També disposava d’informes d’espies. Sabia, per exemple que dia 18 de maig de 1713, quan el sergent major de la part forana passà revista a les guàrdies de la vorera de mar, va trobar que no hi havia la vigilància a cavall preceptiva de Cala Ferrera. També sabia que a la darrera revista de les defenses, en fer la crida del terme de Felanitx, hi varen comparèixer 812 maulets de les milícies populars, 90 cavallers i 50 dragons del quarter del carrer del Julivert de la Vila. La xifra no inquietava gens. A les cartes, Berwick delata que sap bé on cal fer el desembarcament. El “lugar elegido” seria un lloc allunyat del radi d’influència d’Alcúdia i de Palma i s’havia de fer, com a maniobra de distracció, un simulacre a un punt oposat.

Dia 13 de desembre de 1714, Felip V encarrega a D’Asfeld que recluti les naus necessàries que s’han d’afegir als exèrcits francès i castellà. L’empresa es posa en marxa. Dia 18 de gener de 1715 Felip V remet les instruccions de com cal actuar. Són un calc de l’informe que li havia enviat Berwick. El primer dels vint punts, és clar: “Elegida la parte conveniente para el desembarco se debe hacer con la cautela de dar a entender que va a hacer su desembarco a otra parte, la más opuesta que se le ofreciere.” D’Asfeld comptarà amb la guia i l’assessorament de Martí Mayol, un patró de barques botifler, amb qui comparteix el secret del lloc on s’ha de desembarcar, amb diligència i en silenci, per anar a prendre Alcúdia i, després, Palma.

Simultàniament, aquell mateix mes de gener de 1715 apareix una figura poc estudiada que seria determinant en la defensa de Mallorca. L’angloirlandès George Forbes, cap militar de Menorca, avisa Rubí dels preparatius de D’Asfeld, l’anima a reforçar les defenses i es converteix en el seu confident, assessor i amic. El mes de febrer arriba un reforç de 1.200 soldats, la majoria alemanys, enviats per l’emperador. El març de 1715, Rubí divideix Mallorca en dotze districtes, amb un governador cada un.

Dia 4 d’abril, els maulets rebutjaren tres vaixells francesos a la costa de Manacor. Guillem Riera, talaier de la torre del Serral dels Falcons, morí en esclatar-li el canó. Per mantenir la moral de la població, Rubí, conscient amb la informació que rebia de Forbes que la invasió s’acostava, feia desfilar La Coronela de Palma i reforçà els punts estratègics de la costa.

El mes de maig a Portocolom, per complementar la Torre que hi havia a la part nord d’ençà del s. xvi, es va edificar a la correguda una barbacana militar, coneguda com “sa bateria”, que donaria nom a la cala que hi ha als peus. Dins del mateix terme de Felanitx hi havia altres torres de vigilància: a s’Algar, al Portitxol, a la Punta Morràs (o del Jonc), a Cala Brafi, Can Vella de Marina, Can Fred, Can Veritat i dues en el Bobot (a les dues Hortes de Calonge). Regien les Ordenanses de les Torres de Fochs del Regne. El sistema de senyes establia que “Si entrada de fosca destriaven una nau enemiga, feien un foc; si en veien molts però que no passaven de deu, feien tants de focs com vaixells havien vist, i si passaven de deu feien un foc llarg que duràs un quart d’hora. Si era de dia, feien fum i tocaven corns a la manera dels maulets, seguit seguit, i un dels torrers anava a donar avís al Batle i aquest al governador del districte.”

El mes de maig, a París, a proposta dels anglesos, França accepta iniciar converses per tal de pactar l’evacuació de Mallorca i Eivissa i evitar un bany de sang. S’acordà que, en el curs de les converses, Felip V no procediria a la invasió, i Carles VI no enviaria reforços a Rubí. La condició de preservar els privilegis del Regne, en principi acceptada per Lluís XIV, va irritar Felip V i, sense avís previ, ordenà la invasió. Dia 11 de juny de 1715, des de Barcelona, partia cap a Mallorca una tropa superior a la que havia assetjat i sotmès la ciutat. 404 vaixells borbònics, embarcaren 40 batallons d’infanteria i 48 de cavalleria, a banda d’enginyers, artillers i intendents, amb un total de 29.886 homes, 2.800 cavalls i més de 500 canons de terra.

Felip V reiterà a D’Asfeld unes ordres contundents. Ordenaria desarmar la gent “y si se encontrara alguien con armas, sea sobre sí, sea en su casa, se castigará de muerte sin remisión”. Qualsevol vila “que se mantuviere en defensa, será quemada y deshecha hasta los cimientos, y toda la gente que se encontrare dentro será ahorcada (…), se pasará a cuchillo sin remisión, y se abandonará la Villa y su Pueblo al saqueo”.

La maniobra de distracció s’executà tal com estava prevista. La flota es plantà davant de Santa Ponça i, en rebre les primeres canonades de la costa, es dividí en dues. La part més nombrosa, anà cap al nord per esperar, davant Sóller, el moment d’atacar Alcúdia. L’altra part de la flota, anà a Cala Llonga, on dia 15 de juny de 1715 a les cinc de l’horabaixa, començà el desembarcament, amb ordre i en silenci, que es completaria a Cala Ferrera i Cala Figuera. L’endemà, dia 16, un grup de 600 felanitxers, a les ordres del tinent coronel navarrès Juan Francisco Ferrer, es concentraren a Calonge per contenir la invasió. Maties Mut diu que “desembarcaren 7 o 8 mil homes” i que “al matí foren dins l’Horta i els tiraren unes 25 canonades i es digué que n’havien morts una trentena”. El botifler Juan Fuster de Salas y Berga diu que el combat de Calonge fou contra un grup de pagesos del poble que comandava “el Coronel Ferrer, y otros rebeldes” i que, en veure la desproporció de tropes, els maulets abandonaren i anaren cap als seus pobles.

En el Llibre d’Òbits de Felanitx figuren registrades les morts d’Antoni Mas, Bracet, al carrer de la Roca d’en Boira, Joan Mayol, al carrer de la Porteria del Convent, Antoni Jordi, a una casa del cantó de la Traïció, Joan Nicolau, al carrer del Julivert, Jaume Alou, a la possessió del Pujol i Gabriel Dalmau, al carrer de la Soledat. Morts tots sis com a conseqüència de les ferides fetes “per los soldats del exercit de Philip Quint en lo lloch dit Calonge”. També hi ha inscrita la mort, a la Rectoria, d’un soldat francès. És fàcil deduir que aquestes set víctimes estan documentades per haver estat traslladades ferides a ben morir. I els qui moriren a l’enfrontament? La hipòtesi més versemblant és que, com era habitual, fossin enterrats a l’entorn del lloc on varen caure, dins d’una fossa comuna. Hi ha notícia que, a la primeria del s. xx, a un indret de Calonge es varen trobar ossos que no varen merèixer l’estudi que podria haver determinat la procedència. Quant als vestigis materials, ben poca cosa. Una bala de canó i algunes baionetes.

L’horabaixa de dia 16, les tropes borbòniques anaren cap a Felanitx, fent una aturada de descans a Son Suau. Acamparen al costat del Convent, al Camp d’en Romaguera, conegut també com el Camp de la Traïció. Maties Mut denuncia que “a dita vila els havien fetes pagar 1.000 dobles i feren moltes indecències”. Fins i tot una crònica borbònica reconeix que hi va haver un gran saqueig. Com a referent, cal dir que mil dobles equivalien a uns 700 quilos de plata. En el cas de Felanitx, gairebé mig quilo de plata per família; un atropell. L’historiador Pere Xamena informa que a Felanitx també varen ser detinguts el prevere Antoni Obrador, l’escultor Pere Joan Codonyer, Joan Obrador Conco, Joan Vadell i Bernat Bordoy Albons.

L’endemà al matí, dia 17 de juny, les tropes filipistes partiren cap a Petra i deixaren abandonat un canó, possiblement avariat, que els felanitxers estalonaren castigat cap per avall davant de la façana del convent. D’Asfeld envià ordres de rendició a tots els pobles, amb amenaces de destrucció “sin la menor dilación”. Les actes municipals consultades (Sa Pobla, Campanet, Binissalem, Llucmajor…) mostren “rendicions” prou enginyoses. 

El vespre de dia 17 de juny arribà a Santa Margalida, on acampà per rebre les primeres actes de rendició. Concretament, les de Sineu, Muro, Selva, la Pobla, Pollença, Sant Joan, Campanet i Inca. L’endemà les tropes filipistes anaren fins a Alcúdia, des d’on els reberen a canonades. Allà arribà també el gruix de la flota borbònica de Pedro de los Ríos, que havia esperat a la costa nord l’arribada de la infanteria i la cavalleria de D’Asfeld. Dia 21 de juny, tot i que la plaça estava molt ben fortificada, el governador d’Alcúdia no va poder imposar-se a la voluntat de la població i va retre la ciutat, acollint-se a les capitulacions que es poguessin assolir a Palma.

Dia 23 de juny, D’Asfeld continuà cap a Palma. Dia 24 acampà a Binissalem. Allà, procedent de Menorca, s’hi presentà George Forbes per recriminar la violació de la treva acordada a París de no actuar durant les converses de pau. D’Asfeld el va menystenir i li anuncià l’anihilació de Palma. Amb aquella amenaça, Forbes aconsellà Rubí a no claudicar, perquè només la resistència evitaria la destrucció que Felip V pretenia. El virrei de Mallorca actuà amb habilitat. D’una banda, encarregà una proposta de capitulacions a una comissió del Gran i General Consell. De l’altra, enfortí les accions militars. Entre el 24 i el 27, els defensors es limitaren a rebutjar els atacs des de les murades, obligant els atacants a recular. Dia 28, sortiren de la ciutat, atacaren per sorpresa les tropes filipistes que eren a Son Llàtzer i assaltaren el campament que havien aixecat a Son Ferragut. Les tropes de Rubí perderen 300 homes i causaren 400 baixes a l’exèrcit borbònic, a més de fer 140 presoners.

Dia 29, els artillers bombardejaren les cases de la possessió de Son Fortesa, on s’allotjava D’Asfeld. Aquest, el mateix capvespre, convocà Forbes: acceptaria signar unes capitulacions honorables. Ho faria, “en el campo delante de Palma”, dia 2 de juliol. En total foren tres capitulacions, la del Regne, la de l’exèrcit i la del bisbe i el clergat. Acceptava la majoria de peticions. Quant a mantenir els privilegis del Regne, D’Asfeld ho remet a la “Real benignidad” i afegeix “reiteraré mis buenos oficios representando el buen proceder de todos los habitantes y no dudo merecerá la Real Atención de S M.”. Les tropes austriacistes estrangeres d’Eivissa i de Mallorca, a toc de tambor i banderes alçades, s’embarcaren cap a Sardenya. L’horabaixa del dia 11 de juliol, D’Asfeld entrava a Palma, on li lliuraren les claus de la ciutat. Era el darrer acte d’una guerra que, fins al Tractat d’Utrecht, els historiadors consideren la primera guerra mundial, perquè hi participaren tots els regnes i ducats d’Europa, amb projecció a Àsia i Amèrica. Una guerra moderna en armament (mines, bombes…), en espionatge, en tècniques psicològiques, en diplomàcia, en projecció mediàtica… Una guerra complexa, llarga i amb molts de canvis. Una guerra cruel, amb 1.250.000 víctimes (un 2% de les quals, aproximadament eren catalanes), i sàdica, amb el genocidi de pobles sencers.

Malgrat l’enorme transcendència que va representar, encara ara és una guerra poc coneguda. Les conseqüències d’aquell conflicte mundial varen ser de gran impacte, perquè es varen modificar els mapes i, sobretot, les estructures de govern. França es va empobrir. Espanya també i, a més, va romandre desprestigiada i va perdre els dominis europeus. Àustria i, sobretot, Gran Bretanya guanyaren territoris, millores comercials i poder. Qui més va perdre, amb diferència, varen ser els regnes de l’antiga Corona d’Aragó. A partir del Tractat d’Utrecht, el conflicte mundial es convertí en una guerra de submissió. No va ser una guerra civil, com han dit els historiadors hispànics, perquè no lluitaven connacionals, sinó nacions clarament diferenciades. Els exèrcits de Castella i de França ocuparen Catalunya, Eivissa i Mallorca i, assimilades, passaren a dependre del Consejo de Castilla. Tanmateix, després d’aquella guerra no arribà la pau. Les capitulacions foren profanades. L’amnistia promesa degenerà en repressió, amb execucions públiques i centenars de condemnats a galeres. Es varen confiscar les armes “así de fuego como de corte” fins al punt que un corn marí convertia a qui el tenia en sospitós de maulet. El sistema de defensa del Regne, amb milícies populars al llarg de gairebé 500 anys, se substituí per un exèrcit borbònic castellà a sou de la població. Els imposts es multiplicaren. Es prohibí motivar les resolucions judicials que s’havien de limitar a emetre les sentències.

El Decret de Nova Planta de Mallorca suprimí la llei d’estrangeria. Abans, per un càrrec, era condició/ de ser català i no d’altra nació ens recorda Guillem d’Efak. Ara tots els càrrecs s’assignaran als castellans. Ni els botiflers mereixeran recompensa. Ho deixà ben clar el Secretari de Justícia Manuel Vadillo Velasco que reclamà que “atendiendo la mala calidad de la nación catalana se pusiese el mayor cuidado de no dejarles manejo en su propio País, aún a los que han sido buenos”. Els historiadors hispànics que han validat la informació borbònica i esbiaixada de Simancas i no han pouat en els arxius de Londres, París i Viena, diuen que els Borbó representaven la modernització. Amb aquesta tesi, resulta còmic veure com, dins del mateix segle, aquella modernitat borbònica va ser guillotinada.

La realitat és que, de la sobirania compartida entre el rei i el regne, es passà a una monarquia absolutista. El nostre poble va veure anul·lats els drets polítics i abolides les institucions. La submissió va ser, és encara, absoluta en tots els ordres: militarització, repressió, legislació, aculturació educativa, control de la universitat, símbols, castellanització, espoliació econòmica, desmemòria… El juny de 1715, mentre D’Asfeld assetjava Palma, el Consejo de Castilla informava del nou govern a implantar: “No se deben elegir medios flacos, sino los más robustos y seguros, borrándoles de la memoria a los Cathalanes todo aquello que pueda conformarse con sus antiguas abolidas constituciones…”. El 1734, el mateix Consejo de Castilla insistia “Lo que conviene al verdadero bien de aquellos naturales, es procurar se olvide todo lo que fueron”. No fa gaire, un ministre insistia en l’objectiu: “españolizar a los niños catalanes”.

Al llarg dels darrers 300 anys, el nostre poble s’ha distingit en la defensa de la llengua i de l’autogovern. Malgrat que, fins i tot en els períodes de la Segona República espanyola o la vigent restauració borbònica, les lleis espanyoles han prohibit les federacions territorials, la societat civil lluita per refer, per vies bàsicament culturals, l’esquarterament territorial i la desunió política que, cíclicament, es promou. La llengua, els símbols i la memòria mantenen viva la flama d’una comuna pertinença. Com va escriure Joan Pons i Marquès l’any 1919: “sota les ruïnes de la causa catalana batega l’esperit d’un poble espiant l’hora de fer sortir a la llum del dia la seva personalitat.”

Cosme Bauçà, a la Història de Felanitx, encapçala el segle XVIII amb dues citacions, referides als cadàvers dels herois oblidats i al deute impagable amb els prohoms de la pàtria, que rememoren els qui moriren a Calonge tal dia com avui fa 300 anys. Serveixin aquestes paraules com a reconeixement als primers que plantaren cara a la nefanda dinastia borbònica.

Glòria i Memòria!

NOTA

La conferència es complementava amb una projecció, acompanyada amb la música de La Muixaranga, amb més de 200 noms de persones que s’han distingit en la defensa de la Terra durant aquests tres segles de submissió borbònica.
A continuació, Miquel Àngel Bennàsser, Glòria Julià i Joan Carles Vaquer varen interpretar algunes cançons austriacistes, gairebé desconegudes. A l’enllaç, es pot escoltar L’ull del rei, una irònica cançó dedicada al cul de Lluís XIV.

https://www.youtube.com/watch?v=oZ0pdXparSQ


 

INFORMACIÓ DE CANAL 4 (IB3 no va informar mai dels més de 120 actes dedicats al TRICENTENARI);

https://www.youtube.com/watch?v=a5bbCojquXg

ALTRES HISTÒRIES DE LA GUERRA DE SUBMISSIÓ:

1. Una cançó borbònica (introduïda mañosamente)

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268154

2. La Capella d’en Marcús i la devoció a la Llibertat:

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268171

3. I de les valentes dones, què?

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268186

4. …fins perdent nostres banderes!

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268312

5. La borbonització de l’Església Catalana

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268339

6. La resistència

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268360

7.- Amb Felanitx no podran!

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268386

8. Com els tigres?

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268882

9. Ignomínies a eradicar

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268951

10. Sardenya; un [altre] Tricentenari oblidat

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=269678

 

 

VICENÇ M. ROSSELLÓ VERGER; TREBALLS I DIES

Caràtules del llibre primigeni de 1964 i de la feliç edició catalana del 2018

Era l’any 1964 quan la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Palma va editar la tesi doctoral de Vicenç M. Rosselló Verger (Palma, 1931). Record com si fos ara l’aparició del llibre, perquè l’impulsor de l’edició, Bartomeu Barceló Pons (1932-2012), en Pipota per als qui el teníem d’excel·lent professor de Geografia al col·legi de Sant Francesc de Palma, ens va fer el cuc de l’orella malalt, enaltint les virtuts del treball i recomanant-ne la lectura. El fet és que el volum era de luxe i s’incorporà a la felanitxera llibreria familiar; no debades l’estudi abastava els pobles de Manacor, Llucmajor, Campos, Ses Salines, Santanyí i Felanitx.

A les darreries del 2018, per iniciativa de Damià Pons (Campanet, 1950), amb l’impuls de l’IEC i el suport de l’IEB, s’ha procedit a retornar l’obra a la llengua original que la va generar més de mig segle abans, amb una notable millora de qualitat fotogràfica. L’encert mereix una salutació de benvinguda, perquè som davant d’un llibre que, més que “un clàssic” com l’ha qualificat l’autor, ha esdevingut un llibre de culte i un model de referència en el camp de la Geografia moderna. És un treball, amb plena vigència, que no només hauria d’entrar a les cases dels pobles objecte del minuciós estudi, sinó sobretot a les escoles i a les biblioteques de qualsevol encuriosit per la Geografia Física i Humana del País. Cal posar èmfasi en aquesta doble condició tal com fa avinent l’aristotèlic autor, defensor a ultrança de la Cultura total: “No es pot saber de Geografia Física sense saber-ne d’Humana, i a la inversa, tampoc.”

Aquest immens treball es va concebre, realitzar i publicar en uns anys clau de canvi per Mallorca, just encetada l’emergent economia turística que, de manera abassegadora i a les totes, va capgirar de manera substancial i transcendent el model de vida de les illes Balears i Pitiüses. Els pagesos abandonaren fora vila i es transformaren en agents i manobres del turisme. Deixant el conreu de la terra, majorals i amitgers partiren cap “a la vorera de mar” i provocaren un nou repartiment poblacional, amb la litoralització o, dit més a la grossera, l’atolonització de Mallorca, tal com ha palesat Onofre Rullan (Esporles, 1958); una dispersió incrementada amb l’efecte crida laboral a una allau immigratòria que també afectà la demografia, el territori i la identitat lingüística i cultural. La primeria dels anys 60 del segle XX, amb l’anomenat boom turístic, brollà una Mallorca trabucada cap baix, cul alt.

Esmussa veure com cala Marçal i Portocolom l’any 1962 (per esmentar només les primeres fotos del treball)

Les 550 pàgines del llibre, amb profusió de mapes, fotografies, il·lustracions, quadres amb dades (i més d’una pinzellada poètica), troben des de l’índex un itinerari d’enriquidora lectura farcida d’informació i saviesa. El paisatge (les serres, les marines, les costes…), el clima, les aigües, la vegetació, la fauna, la població, les activitats econòmiques, l’estructura agrària, el regadiu, la ramaderia, les indústries agrícoles, el comerç, les comunicacions, la mar… tot sempre descrit amb el detall de l’evolució històrica. A la presentació del llibre, a més de detallar la metodologia que va utilitzar per fer el treball, l’autor va referir-se a les equivocacions quant a les previsions relatives al futur de l’agricultura a Mallorca, subjugada i supeditada totalment al sector terciari, i va deixar caure sucoses conclusions: “El turisme és una maledicció des del punt de vista cultural, i no diré econòmic, que també.” (*)

Foto: Lorenzo (revista Mètode)

A l’hora de valorar la tasca ingent d’aquest octogenari autor (com així n’hi ha que no perden mai la cara de polissó?), revoltat contra l’exercici d’una pacífica jubilació com a dret consubstancial amb l’edat provecta, és fàcil aclarir com així convida a rescatar de la memòria una referència a l’antic i llarg poema grec escrit vint-i-vuit segles enrere per Hesíode: Treballs i Dies. Certament, la prolífica tasca de Vicenç M. Rosselló Verger, obligaria a emplenar una bibliografia extensa i, en el seu cas i contra la indiferència, la negligència i la desídia habituals, arreu justament reconeguda. Això si és que els reconeixements qualque vegada rescabalen i fan justícia a les feines impagables.

Una mostra d’aquesta intensa activitat són dues publicacions més aparegudes, talment la reedició comentada, dins de l’any 2018. La primera, Rèquiem per als molins aiguaders de Mallorca, des del títol ja delata la conclusió del treball. La segona, per un especial interès personal, m’obliga a dedicar-hi un comentari afegit.

 

Anunci de la presentació

El 27 de juliol del 2018, a l’Auditori de Santa Margalida, es va presentar Pere J. Estelrich Fuster (1844-1912). Capdavanter de l’agricultura a Mallorca de Vicenç Rosselló Verger. Assabentat per una convidada a l’acte rebuda a misses dites, vaig fer mans i mànigues per fer-me amb un exemplar, cosa que va ser possible gràcies a la generositat i als bons oficis de l’historiador, gestor cultural i bon amic Antoni Mas i Fornés (Santa Margalida, 1968). El meu interès en la biografia de l’enginyer agrícola, a banda de la garantia del mestratge de l’autor, derivava de la memòria oral dels meus pares i d’uns documents sobre la intervenció que va fer a una finca familiar del llevant de Mallorca. En concret, Pere Estelrich va ser qui va animar l’Ajuntament de Manacor l’any 1897, amb motiu de l’Exposició Agrícola, a condicionar les coves del Pont i del Pirata per a ser visitades.

A més d’escriure dues guies en castellà i una en francès, Estelrich va restaurar el pont d’entrada a una de les coves, va fer sembrar d’ametllers les tanques (“cloves” a Manacor) de tot l’entorn, va dirigir les obres d’un embarcador de fusta a cala Falcó, on desembarcaven els visitants, i va projectar el camí de pujada des de la cala fins a les enramades que es varen aixecar per aixoplugar (i també per protegir del sol de l’estiu) els carruatges a l’explanada de davant les coves. Pere Estelrich va mostrar aquelles belles cavitats a milers de visitants; entre d’altres al pintor rossellonès i de parla catalana Gaston Vuillier (1845-1915) i a Édouard Martel (1859-1938), considerat el pare de l’espeleologia. Ambdós difondrien el coneixement d’aquelles coves, qualificades per Estelrich com les més meravelloses de Mallorca.

La cova del Pont topografiada, amb errors, per Martel l’any 1901

La iniciativa d’Estelrich es va documentar en un contracte entre el propietari de la finca, Joan Burgues Cotoner (1853-1931), que va assumir i va pagar fins a dobler i malla totes les inversions, i l’Ajuntament de Manacor, responsable de cobrar les entrades, retornar a terminis les inversions i fer-se càrrec del manteniment. L’incompliment de la institució municipal, tot i els recordatoris, les crides i les reclamacions públiques, va provocar que l’any 1906, just després de la visita dels inscrits en el Congrés Europeu d’Odontologia que es va fer aquell any al Grand Hotel de Palma, es fes la darrera visita oficial. Les estirades amb l’Ajuntament de Manacor disgustaren tant el propietari que decidí donar per perduda la inversió, va posar barreres a les dues coves i va rodar clau. D’aleshores ençà, aquell visionari projecte pioner de turisme cultural d’Estelrich va acabar per anar-se’n en orris. Les coves esdevindrien durant dècades secrets de contrabandistes.

Postals (1906) del Grand Hotel de la Cova del Pirata i del Pont

De totes les intervencions d’Estelrich derivades de la seva emprenedora iniciativa, avui encara roman per testimoni el pont que va restaurar i que dóna nom a una de les coves i el camí de paret seca per on pujaven els carros des de cala Falcó fins a les coves. Malgrat les grans torrentades del segle, el camí ha resistit l’embat de les aigües. Òbviament, les enramades de davant les coves i l’embarcador de fusta de cala Falcó no varen resistir el pas del temps i, a la meitat del segle XX, varen desaparèixer els últims vestigis, talment com un dels últims vells marins que va ser assassinat a cala Falcó per un valent guàrdia civil. Tota una metàfora. Romanen encara també, gràcies a la descripció de les guies, els noms que va posar Estelrich a totes les cavitats de les coves i a més d’una dotzena de punts destacats.

Dues obres de Pere Estelrich: la restauració del pont i el camí “de pujada” des de cala Falcó

Òbviament, la biografia escrita per Vicenç M. Rosselló Verger, tot i esmentar les guies de les coves, no detalla les intervencions que Estelrich va fer a la finca de Son Fortesa (avui una de les segregacions de Can Fresquet). La gran tasca que va fer l’enginyer margalidà no reclama entrar a la menuda a tots els seus projectes, sinó recobrar la seva figura com a home de progrés avançat al seu temps. Republicà i admirador de la cultura francesa, estava al dia de quantes innovacions brollaven en el camp de l’agricultura, molt en especial la mecanització de les feines.

El llibre és auster, amb només 70 pàgines, però l’autor fa un retrat prou complet: contextualitza la situació del camp mallorquí, detalla els orígens familiars d’Estelrich, els seus llibres, les col·laboracions periodístiques, les peripècies per obtenir les càtedres que pretenia i arrodoneix el retrat amb algunes de les extravagàncies i rareses del protagonista, la qual cosa confereix una nota d’humor que va bé tant al tarannà de Pere Estelrich com al de Vicenç Rosselló. Només una de les facècies que transcriu l’autor em permetrà cloure, amb una rialla fresca, aquesta etzibada balutxa: Estelrich, va ser catedràtic a l’Institut. En el llibre La ciudad desvanecida de Màrius Verdaguer (1885-1963), millorat gràcies a l’excel·lent traducció al català de Nina Moll Marquès (1945-2009), amb La ciutat esvaïda, es relata la reacció que va tenir Estelrich quan els deixebles li entraren un ase a l’aula. El professor, com qui no veu la cosa, va impartir la classe i, en acabar, es va fer el sorprès de veure l’endemesa i va deixar ben esculats tots els presents. De partida, mentre abandonava la classe, exclamà:

¡Me lo miro y no lo creo!

¿Un burro en clase de oyente?

¡Gracias a Dios que al fin veo

una cara inteligente!

 

(*) Podeu escoltar i veure la presentació completa a

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

AMARCORD (o ara que encara me’n record)

Curs 1959-1960

El setembre de 2013, vaig rebre un correu de Mateu Pascual Terrasa, excompany d’estudis del Col·legi Sant Francesc de Palma, on vaig anar a escola nou anys, des del 1959 fins el 1968 quan vaig partir cap a Barcelona, on vaig fer el pre-universitari a l’Institut Jaume Balmes i estudis d’informàtica a l’Institut Fich i a la casa IBM de la plaça Urquinaona.

Mateu Pascual s’havia posat la fita de reunir els antics companys de curs. Una feina que requeria moltes d’hores i un gran esforç, ateses les dificultats de localitzar, després de tants d’anys, un centenar llarg de persones escampades arreu. A Sant Francesc, de cada nivell hi havia tres grups (A, B i C) de més de 30 alumnes cada un fins a finals de 4rt (aleshores, amb una revàlida a l’Institut, “batxillerat elemental”), i dos a 5è i 6è (amb una segona revàlida, el “batxillerat superior”). No puc dir si PREU també eren dues aules o es reduïa a una.

Fos com fos, la feina de Mateu Pascual es va veure recompensada per la bona acollida d’una bona part dels excompanys i, des del 2013 ençà, ha organitzat aquest dinar anyal en un ambient de bona companyonia. Per diverses raons no m’havia estat possible assistir a les cinc primeres edicions, però enguany m’hi he pogut afegir. Tot i les bones informacions rebudes dels dinars anteriors, he de confessar que hi vaig anar amb una certa precaució. Quins lligams ens poden unir després de tantes dècades? Els qui encara hi som hem superat dues terceres parts de la nostra vida i anem, imparables, cap a l’edat provecta. És evident que els anys ens han transportat per cruïlles molt diverses i hauran multiplicat la distància entre uns i altres; diferències a rompre d’opinió política, de creences, d’aficions, de relacions socials i personals…

29-XI-2018 (59 anys després de començar escola a Sant Francesc i 50 després de deixar l’escola)

Dia 29 de novembre, al Racó de Gènova, ens reunírem una cinquantena llarga de persones, més de la meitat de les quals no havia tornat veure d’ençà del juny de 1968; és a dir, passats més de 50 anys. Era lògic, per tant, que tot i tenir al cap la relació dels companys (recordats a partir dels dos cognoms, i no dels noms, ja que a l’escola només ens esmentaven els llinatges) i de descobrir, endevinar o intuir moltes de les fesomies, he de dir que amb més de la meitat dels assistents vaig ser incapaç de relacionar les cares amb els llinatges, Serveixi com a excusa el fet ja indicat que ens reunírem els exalumnes de les tres aules de cada curs. És a dir que, amb la majoria, no havíem anat a classe plegats i la nostra relació compartida era només del temps del pati. També vaig trobar a faltar alguns dels companys amb qui havia tingut més amistat (Antoni Salvà Verd, Ernest Ferrer Guàrdia, Jaume Sitjar Ramis…), alguns dels quals ja no tornarem a veure (Agustí Bellafont Fontirrroig, Pere Joan Costa Costa…).

Gairebé tots els assistents, la immensa majoria, ja som jubilats. Això vol dir que ens hem retrobat, fent un triple salt mortal de 50 anys, després de sobrevolar l’etapa laboral. Tot i les meves reticències apriorístiques, la veritat és que l’experiència va ser molt positiva i agradable. Més que caure en la recreació de les anècdotes escolars, almenys entre els companys de taula més propers, vàrem poder posar-nos al dia i saber què havia estat de les nostres vides. La conclusió majoritàriament compartida era que el temps ens ha passat volant. En demanar noves sobre els qui no havien assistit, ens assabentàrem de la llunyania de Mallorca d’alguns i, en més d’un cas lamentable, de la mort d’alguns altres.

Als peus de l’aqüeducte de Segòvia en el viatge d’estudis

En el curs de la correspondència amb Mateu Pascual, arran que m’enviàs una fotografia del viatge d’estudis, va sortir la idea de convidar els excompanys a aportar fotos i documents que puguin conservar (la revista San Francisco, els butlletins de notes, alguns dels llibres que vàrem estudiar…) de cara la confecció d’un àlbum que ens transporti visualment i virtualment en aquest transcórrer per les nostres vides (*).

Les poques hores compartides del dinar no varen permetre rescabalar la memòria del tot, però em varen fer recobrar l’atmosfera dels estudis mitjans i redescobrir algunes de les amistats perdudes dins la boira del temps per la distància i les circumstàncies. Sense nostàlgies estantisses, serà qüestió de repetir l’experiència i compartir novament històries de la caminada que hem fet, amb moments meravellosos i altres de no tan bons, un centenar llarg de persones nascudes l’any 1952.

Que l’any vinent ens puguem retrobar tots els qui ens hem vist enguany i tots els qui no han pogut venir amb salut i alegria!

 

(*) Crec tenir molt poques fotografies de l’aquella època per aportar. De moment, aquestes:

Excursió als jardins d’Alfàbia (1963?)

Dos racons dels escoltes de l’Agrupament Sant Francesc (els Mussols i els Onsos) al soterrani del col·legi

Campament Sant Jordi al pinar de Son Macià de Marratxí (1966?)

Presentació del dietari de Gabriel Nadal i Huguet

Targeta d’invitació a la presentació del llibre

Dues circumstàncies negatives coincidents, d’organització i de salut, em varen privar d’assistir a la presentació del darrer treball de Carme Simó: l’estudi preliminar del dietari d’un poll entrat en costura que, després de girar l’esquena als orígens pagesos, esdevindria notari de la Inquisició, antilul·lista i antixueta. Transcric la presentació nonada que hauria fet dia 6 de novembre del 2018 al Lul·lià.

EL PAGÈS QUE VA VOLER SER INQUISIDOR

Benvingut auditori, saludam aquí i celebram avui que Carme Simó ens faci present del Noticiari de fets memorables de Mallorca (1749-1828) de Gabriel Nadal i Huguet. Aquest treball, és la continuació d’una trajectòria investigadora, en línia amb la especialització de l’autora iniciada d’ençà la tesi Catàleg dels noticiaris mallorquins (1372-1810), que li proporcionà el doctorat en Filologia Catalana, i estudis posteriors com Mallorca 1740-1800: Memòries d’un impressor, referides a Tomàs Amorós i Cerdà o, només fa quatre anys, el Diari de Joaquim Fiol i Estada. Mallorca 1782-1788. En aquesta ocasió, ha enllaçat les dues còpies manuscrites que es coneixen del dietari de Nadal i, transcrit amb oportunes correccions quant al relat cronològic, n’ha elaborat l’exhaustiu estudi preliminar, amb la detallada biografia de l’autor, una abundant bibliografia, un glossari, dos índexs (temàtic i toponímic), l’aparat crític, amb la comparativa entre les dues còpies i un apèndix amb una sucosa mostra de l’obra poètica. La metodologia de la investigadora manté lestructura formal dels treballs anteriors, per més que el criteris s’han implementat amb pulcritud extrema i en millora contínua. Carme Simó s’aboca a l’estudi lingüístic i a l’anàlisi de l’escriptura, però alhora convida els profans de la filologia, perquè la transcripció documental permet lectures en clau econòmica, política, religiosa i, sobretot, històrica. No em veig amb coratge de parlar de l’estudi de l’autora i, quant al tema estrella del treball, la llengua, només gosaré dir que aniria bé que els setciències que neguen la catalanitat de l’idioma llegissin el noticiari. Tocarien amb les mans que la pretensió de dotar els castellanismes de rang de cultisme no l’han inventat ells, sinó l’arrogància dels qui pretenien de senyors i volien desmarcar-se de la llengua del poble. Parlaré només com a encuriosit per la nostra història.

Gabriel Nadal i Huguet, Ros de malnom, va néixer l’any 1747 a Can Ros, a Son Nadal de Felanitx. A la família, hi ha notícia de dos notaris: Antoni Nadal Joan, mort l’any 1692, i Pere Nadal Sureda, mort el 1748, just un any abans de néixer Gabriel. Possiblement els dos notaris de la nissaga planaven sobre l’imaginari familiar com a referència de prestigi que degué servir de fita i d’objectiu per a qui no volia ser pagès i, després de moltes estirades amb son pare, va aconseguir anar a Palma a estudiar amb els jesuïtes. Poc després de rebre la tonsura, va defugir fer vots superiors i optà per casar-se amb 22 anyets l’any 1771 amb Margalida Vic i Palmer de Banyalbufar, vídua, de 40 anys, gairebé 18 més gran que ell. Morta l’esposa, l’octubre de 1791, amb 42 anys, obtingué el títol de notari i un any després es va casar amb Maria Bunyola i Fiol de Maria de la Salut de 21 anys, 22 més jove que ell. Dedicat a defensar els interessos de la noblesa i de l’església, el 1805 va ser designat escrivà major dels béns confiscats i de les causes civils de la Inquisició. En vida, publicà dos fulletons encaminats a defensar els alous, amb la consideració que eren un dret de propietat i no de senyoriu i, per tant, es posicionà contra l’abolició d’aquest impost abusiu i arcaic. Va morir a Palma el 1829. Deixà inèdit un catàleg sobre els notaris de Mallorca, un tractat de geometria i un recull de documents relatius a l’expulsió i persecució dels jesuïtes. Han parlat d’ell els historiadors de Felanitx Cosme Bauçà, Pere Xamena, Francesc Riera i Ramon Rosselló.

El dietari conté 227 anotacions, referides gairebé totes a fets coetanis amb la vida de l’autor encara que les que coincideixen amb l’adolescència foren extretes en bona part del dietari de Guillem Terrassa. Les notícies, escrites amb pretensió d’objectivitat, delaten una ideologia ultraconservadora que pren relleu en discernir quins són els quatre centres d’interès: l’exèrcit, la noblesa, l’església i el seu abillament personal. No li cal posar adjectius a les notícies per mostrar les ungles dels peus. Els temes principals són els moviments de tropes, amb detall dels vestits militars, els canvis de bisbes o de rectors a les parròquies, les inauguracions d’oratoris i esglésies, els fets luctuosos, les desgràcies per climatologia o incendis, les tragèdies (minyons degollats, violacions, assassinats i, molt detalladament, les execucions públiques amb crues descripcions). La consideració de memorables de les notícies, rellevants ni que fossin, és ben discutible com ja assenyalà Bover referint-se als fets que anota: «son muchísimos los que cuenta que nada tienen de memorables por ser de interés propio o particular». De les 227 anotacions, una tercera part, 73 concretament, són personals i gairebé totes per fer exhibició del seu ego, amb detall de les compres que fa: plats, rotlo de braser, ribell de pastar, taula petita, planxa, cadira verda, pavelló vermell, pella grossa, espasa de plata, cabrioler, sivelles i més sivelles (de cordat, de plata, de corbatí, de los peus…), canelobres, canteranos de xicarandana, escudets daurats del canterano, sotacopes d’estany, poltrona del capsal del llit, olla de ferro, rellotge de butxaca, rellotge d’esfera verd amb perfils daurats, raconera de morer (una altra de noguer), escrivania, reliquiari d’or, guarda-robes, piqueta de plata, gerra d’aram, canapè de bova, olla de ferro blanc, olla de bronze… Fa ostentació de dues veneres que, segons les ordres, havia de portar al pit, amb el signes de la inquisició: la creu i l‘espasa. Si les notícies personals relatives al seu vestuari i estris de casa són abundants, són molt poques les referides a la família. Esmenta breument la segona esposa i alguns fills i néts, però mai els seus pares.

Fa evident que, més que de fets memorables, parla d’allò que li interessa o que li treu la son. Ho concentra en uns pocs eixos vinculats als estudis, a la feina o a qualque peripècia i singularitat personal. Les lleves, per exemple, són objecte de preocupació i destaca el caràcter forçat dels reclutaments. N’esmenta des de 1762 i, quan es refereix a la «quinta molt rigorosa» de novembre de 1770, la seva, explica que li va costar molt alliberar-se’n. La coincidència amb el moment, convida a pensar que va prendre la tonsura perquè conferia l’exempció al reclutament. El 1762, ell només té 13 anys i segurament l’anotació referida va ser incorporada posteriorment. Relaciona els criteris que seguiran els allistaments que han d’afectar tots els fadrins, entre 18 i 40 anys, i destaca les exempcions: fills de vídua o de pare seixantí i els qui gaudeixin de furs de la creuada o de la inquisició. Evidentment, la tonsura era l’única via per alliberar-se.

Una altra qüestió que li pica i, per això mateix, la destaca és la Pragmàtica Sanció del maig de 1776 que prohibia els casaments desiguals i permetia desheretar les persones que no tenien fets els 25 anys. Recordem que ell es casà amb 22 anys i que, de vidu, ho va fer amb una dona de 22. Això de l’edat s’afegeix a la més que possible desigualtat de nivell social en ambdós matrimonis, previsiblement cada un dels dos per circumstàncies inverses.

Palma l’any 1779 (gravat de Palomino)

Un altre fet que anota és la divisió de Palma de 1769 en 24 barris, amb un batle a cada un. Posteriorment, el 1780, informa que va ser elegit batle del Call de Santa Clara. En definitiva, amb tres exemples (les lleves, els casaments desiguals i els batles de barri) es pot veure que Gabriel Nadal i Huguet vol destacar en el seu dietari, molt possiblement amb anotacions incorporades anys després dels fets que descriu, les qüestions que considera essencials a la seva vida. 

Abunden les referències a la Inquisició, amb l’afegit Tribunal de la Fe. Res no diu de la seva feina com a custodi dels béns confiscats, però descriu un aute de fe d’agost de 1780 al claustre de Sant Domingo.

En definitiva, escriu d’allò que l’interessa i censura i amaga allò que no li va bé. Tot el que anota delata una tria gens d’acord amb el caràcter memorable dels fets que viu com a testimoni privilegiat. La selecció el desemmascara i el més inexpert psicoanalista ho té fàcil. Un exercici pràctic efectiu per posar de relleu la patografia del personatge és mirar allò que no diu. Per detectar quins són els fets memorables del període que abasta el dietari, ho paga contrastar el contingut amb el d’altres dietaris coneguts del moment. Què va passar aquells anys? Entre terratrèmol i terratrèmol, entre processó per demanar que plogui i processó pro serenitate perquè s’aturi de ploure, entre Te Deum perquè ha plogut i Te Deum perquè s’ha aturat de ploure, amb els laments de la misèria del poble, destaca l’acció uniformitzadora de la dinastia borbònica que es manifesta amb l’espoliació fiscal (imposts sobre el vi, la sal, el tabac, el «papel sellado»…), la reial cèdula de 1768 contra el català, la prohibició de balls, la prohibició (1777) de la rifa del porc i el monopoli de les loteries a Madrid, l’abolició (1778) de la confraria de Sant Jordi, la prohibició (1781) dels cavalls cotoners a la processó del corpus, la reclamació de la Universitat de Cervera (1784) per circumscriure el dret a matricular-se a la de Mallorca «a sus naturales», l’intent de suprimir la festa de l’estendard que no se celebrà el 1788 amb l’excusa de la mort de Carles III, la prohibició dels almanacs (1796) i la centralització dels calendaris a Madrid, la prohibició (1801) del teatre en català… De tot això, Gabriel Nadal no en diu pruna! El seu centre d’interès no coincideix amb cap altre dietarista coetani. Ho verifica l’anotació de dia 20 de setembre de 1761 sobre l’execució a Lisbona del jesuïta Gabriele Malagrida, un missioner italià al Brasil sense relació directa amb Mallorca. La notícia, de quan Gabriel Nadal tenia 12 anys, indubtablement incorporada anys després, incrementa la importància que li dóna a aquella mort. Doncs bé, aquell mateix dia, 20 de setembre de 1761, tant Guillem Terrassa, com Guillem Vidal, com Cayetano de Mallorca, refereixen l’escampadissa de dècimes contra Ramon Llull al portal de la Seu que determinaren el bisbe a amenaçar els autors amb l’excomunió. La comparança permet endevinar que, en allò que no era fruit directe de la seva observació, la font de Gabriel Nadal i Huguet gira a l’entorn de la Inquisició i dels cercles contraris a Ramon Llull, però per dissimular la seva implicació ho fa de manera subtil, mig d’amagatotis i mirant de no significar-se excessivament. Un exemple és veu quan oculta que l’execució al garrot de Malagrida derivà d’un aute de fe de la inquisició portuguesa.

Portada i cartell anunciador de 1881

A banda d’aquestes evidències, si hi ha un fet que els dietaristes del moment destaquen sobre qualsevol altre és el gran debat, bàsicament religiós, però també polític i social, de la segona meitat del segle XVIII a Mallorca: l’intent d’eradicar Ramon Llull tant de la devoció com de l’imaginari popular. La prohibició del culte, les destruccions d’imatges protestades amb manifestacions de milers de persones, els aixecaments populars a Felanitx i Andratx o els enfrontaments entre franciscans i dominics són part d’un episodi que ocupa un terç del Cronicon Mayoricense en tractar aquells anys i, en canvi, en el dietari de Gabriel Nadal apareix a tres notícies críptiques. La primera és quan informa de l’arribada, el setembre de 1772 del nou bisbe Diaz de la Guerra i diu que la seva partida, el març de 1777, va ser «a gust y agrado de tothom». És cert. Guerra va fracassar en la missió d’exterminar Ramon Llull i quan va partir fins i tot els antilul·listes feren un alè.

Una segona notícia, de 5 de desembre de 1772, iniciada la creuada d’aquell bisbe guerrer, informa que l’Audiència tendrà dues sales i en esmentar els relators diu d’un que és «germà de lo acusador de lo hermità». Per sort, el copista del dietari, Bartomeu Pasqual, afegí una nota que desencripta el rerefons: «impide saber a què suceso se refiere esto del hermità a no ser que sea al ruidosísimo que relata Terrassa de unos abanicos llevados a la Aduana, en los que se veían pintados un ermitaño y una señora permitiendo esta que aquel le tuviera la mano dentro de los pechos, para denigrar la virtud del beato Raymundo Lulio que decian representaba». El caràcter despectiu del terme ermità per no haver d’escriure el nom de Ramon Llull delata l’antilul·lisme de l’autor.

La tercera anotació, de dia 25 de gener de 1773, denuncia un fet prohibit per Guerra: «certa senyora partera qui surtia a misa en la iglésia parroquial de Valldemosa feu encéndrer ciris al beato Ramon».

Estàtua de Ramon Llull davant del Palau dels Reis de Mallorca i la Seu de Palma

És evident que, tot i la pretensió d’objectivitat, d’un aparent nedar i guardar la roba, Gabriel Nadal era un enemic de Ramon Llull. El 1769, quan refereix el trasllat a Monti-Sion de la Universitat, explica que abans estava «als Quatre Cantons de Can Cirer, prop de la Seu, a aquell portal que hi ha unes grans armes sobre de si.» Un circumloqui per evitar dir el nom del lloc on som: l’Estudi General Lul·lià.

Façana del Lul·lià, fundat el s. XV, reconstruïda l’any 1960 per Gabriel Alomar

És oportú fer un parèntesi i explicar que l’any 1772, entre d’altres accions del bisbe De la Guerra, igual que va fer amb la Universitat Lul·liana i amb el Col·legi Lul·lià de La Sapiència, es va retirar el nom de Lul·lià a aquest espai, malgrat que popularment sempre s’ha conegut com «el Lul·lià» i no com Estudi General, tal com va batejar el carrer l’Ajuntament de Palma, a satisfacció dels enemics de Ramon Llull. Ens hauríem d’animar a dir «el Lul·lià» i, alhora, a preservar la independència d’aquest espai històric de cultura respecte de qualsevol entitat o institució sotmesa a directrius o hipoteques polítiques. De la Guerra va intentar supeditar aquesta institució a la Universitat i al Seminari. No calen nous intents. Fet el parèntesi, té gràcia observar que Gabriel Nadal vivia al carrer de la Rosa Alta, el que ara és Estudi General i que, amb rigor, hauria de dur el nom popular: carrer del Lul·lià o, en tot cas, el nom complet d’Estudi General Lul·lià. La justícia poètica, com el progrés, sempre fa tard. Esperem que qualque consistori de Palma, culte i valent, esmeni el nom del carrer i restauri la proscrita denominació lul·liana.

Sorprèn que l’autor no faci cap esment als seus orígens. Un felanitxer que no bravegi del seu poble? Potser no hi va haver cap fet rellevant a esmentar? Aquí també cal mirar allò que l’elet no diu i veure si en el període que redacta el dietari no hi va haver cap fet memorable a Felanitx. Doncs sí. N’hi va haver. I no tan sols a Felanitx, sinó un de ben rellevant a Can Ros, és a dir exactament on havia nascut. L’historiador Pere Xamena informa que l’any 1793 s’inaugurà amb una gran festa una església a Can Ros, dedicada a Sant Joan Baptista i a la qual es dotà d’una vicaria compartida amb l’església de Son Prohenç. Com és possible que tot un especialista en anotar inauguracions d’oratoris i esglésies, no digui ni ase ni bèstia de la que s’aixecà a la casa on va néixer? Sembla evident que el qui ja feia dos anys que era notari no va assistir a la festa, Per afegitó, ocultar la notícia palesa que no volia saber res dels seus. Ho corrobora que anoti la inauguració de l’oratori de Sant Joan de la Font Santa de Campos o de l’església de Sant Joan de Palma, per esmentar només dos fets similars.

L’església de Can Ros, inaugurada l’any 1793 (font: www.felanitx.org)

Podria semblar que els silencis anul·len l’interès del noticiari quan, ben al contrari, són un estímul a llegir i a pensar. Alguns dels fets provoquen el mateix efecte de quan s’ignora el significat d’una paraula. En aquest cas, en comptes d’anar al diccionari, cal consultar llibres d’història. Veurem desfilar en diverses ocasions el capità Barceló, al costat d’altres referències interessants i poc conegudes com l’execució, dia 11 d’abril de 1810, de Joan Mercadal i Morillo, un dels cabdills de l’aixecament de Menorca contra l’administració espanyola. Altres notícies són rellevants per allò que no acaben de dir. Un exemple: quan l’octubre de 1770 requisaren els cavalls de Mallorca per destinar a les companyies de Dragons, no diu que l’acció feia part de la campanya contra la confraria de Sant Jordi per apoderar-se dels cavalls cotoners. Fora voler, el lector inquiet descobrirà la militarització que es pretén difuminar. Una notícia singular és l’ordre de març de 1779 «que las donas puguen treballar de qualsevol art y ofici de sastre, passamener, etc. y de qualsevol altre labor». Una modesta passa cap a la igualtat.

Per concloure, el noticiari ens fa veure que l’autor és un poll entrat en costura (o en pastura) que, de pagès, va arribar a escrivà major de la Inquisició. Un notari vanitós que fa ostentació del seu poder adquisitiu. Un presumit que, de felanitxer, només en té la tòpica condició de bravejador, però que oculta els seus orígens. Per això, és tan important allò que amaga com allò que escriu. Al costat de l’anti-l·lulisme, cal destacar una de les característiques que el retraten: el seu accentuat i furiós antixuetisme. Per arrodonir l’inhumanisme de l’inquisidor, escoltin una de les dècimes que figura a l’apèndix del llibre, dedicada a Tomàs Aguiló i Cortès, pare de Tomàs Aguiló Fortesa i oncle de Marian Aguiló:

Are ya sabem s’autor

que en es diari ha posat

s’article comunicat

y es diu Tomas Aguiló

qui té part en es fogó

de se costa des castell

en tant que se seua pell

fa olor de socorrim

de com feyen es saim

de son avi tal com ell.

D’haver viscut vuit anys més, Gabriel Nadal i Huguet, s’hauria esqueixat la camisa en veure les festes populars que s’organitzaren per celebrar la demolició del Convent de Sant Domingo, on avui s’aixeca (i això sí que és justícia poètica) el Parlament de les Illes Balears.

Convent i claustre de Sant Domingo, allà on ara hi ha el Parlament de les Illes Balears

Finalment, per reprendre la intervenció amb un da capo, he de definir Carme Simó com una salva-històries que, com una aranya d’art subtil, fila i enfila papers contra la desmemòria. La tasca investigadora adreçada a l’estudi lingüístic dels dietaris, de rebot, però gens fora-voler, ens posa a l’abast una allau d’informació capaç d’esteranyinar la història i converteix els treballs en documents que conviden a pensar i provoquen noves recerques. Com és sabut, els papers desmenteixen les barbes, especialment els documents que mostren dissidència amb el discurs dominant. Cal, doncs, valorar la tasca de catalogació, recuperació i estudi que ens brinda, amb ull crític i perspicaç, Carme Simó. És un deure felicitar-la per aquesta nova aportació que ajuda a salvar el nom de cada cosa, agrair-li que, com qui no fa res, ens convidi a mantenir-nos fidels al servei d’aquest poble i encoratjar-la a continuar en aquest bell ofici de salva-històries.

Que per molts d’anys i endavant les atxes!

Fotos de la presentació (les dues primeres de Coloma Julià i la tercera del Lul·lià)

Per a saber més coses de la feina de Carme Simó, vg.: https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=270625

 

 

 

 

 

N’APRENDREM MAI, DE LA HISTÒRIA?

Polítics democràtics, coherents amb el seu deure, perseguits per Espanya. Cíclica història!  

La història exerceix, per a qui vol evitar caure en els errors del passat, un magisteri alliçonador excepcional. La lluita de la Nació Catalana a favor de recobrar la sobirania usurpada per les armes el 1715, amb la confiscació refrescada per Franco imposant una nova restauració borbònica, revalidada amb la constitució de 1978, elaborada amb els redactors encanyonats des de les casernes militars, demostra que ens mantenen sotmesos dins d’un cercle tancat; dins d’una presó inexpugnable. S’ha parlat del hàmster engabiat que gira i gira sobre una roda, s’ha parlat d’un camí que no va enlloc, s’ha parlat de la pedra de Sísif, s’ha parlat d’una rotonda sense sortides, s’ha parlat d’altres símils, igualment fatalistes, que pretenen desmoralitzar i desmobilitzar. En canvi, ningú no s’ha entretingut a analitzar els paranys que, de manera metòdica i ben calculada, repeteix Espanya per marcar-nos una ruta equivocada. De l’anàlisi, es veuen clarament les estratègies fracassades que cal esquivar, però no es volen veure i, curiosament, bona part dels qui persisteixen en repetir els errors fatals són prou coneixedors de la nostra història.

Francesc Macià (14-IV-1931) proclama la República Catalana

L’abril de 1931, després de proclamar la República Catalana dins del conjunt dels estats ibèrics, Francesc Macià va ser obligat a renunciar al seu model d’estat per les pressions del govern republicà espanyol («el dia més trist de la meva vida», va dir l’Avi). A canvi de la greu claudicació, se li assegurà que recobraria la Generalitat i que podria elaborar un estatut generós que el govern de la República defensaria. Dia 2 d’agost de 1931, el poble de Catalunya va aprovar, en plebiscit, l’Estatut redactat a Núria. Això no obstant, les Corts espanyoles l’aprovaren un any després, dia 12 de setembre de 1932, sensiblement «cepillado», tot i les protestes d’un poble estafat a qui s’havia sostret el poder del vot i a qui, en definitiva, s’usurpava la democràcia. L’estatut finalment aprovat per Espanya suprimia essencialment el que havia aprovat el plebiscit. A banda de la total supressió del preàmbul, l’article primer passà de «Catalunya és un Estat autònom dintre la República espanyola» a «Catalunya es constitueix en regió autònoma dins de l’Estat espanyol». L’allau de canvis i de retalls (la supressió de l’article 2 en manifestar que «El poder de Catalunya emana del poble», és un exemple) varen anul·lar l’estatut aprovat per la gent i revalidaren, maquillada, la submissió de Felip V, perquè en essència allò que es va usurpar va ser ni més ni menys que la sobirania que passà de ser patrimoni del poble a propietat de l’estat, talment com es tornaria imposar l’any 1978.

Manifestació de protesta contra els retalls

La promesa del govern espanyol a Macià, talment la de Zapatero 80 anys després, es va demostrar falsa. Tampoc no es va respectar la sobirania del poble que havia aprovat el text original. No només això, sinó que Espanya, abans i durant el debat a les Corts espanyoles, desfermà una activa campanya contra l’estatut. Des de pràcticament, tots els fronts possibles (l’església, els partits polítics, els sindicats, les universitats…) es va atiar l’odi contra Catalunya, a la qual s’acusava precisament d’allò que es practicava. Talment ara. Segons els poders de l’estat espanyol, ben alineats i alienats, qui atia l’odi i practica la violència és Catalunya. Des de 1931 ençà, les hemeroteques donen fe d’un anticatalanisme que s’endinsa dins del racisme. Allà que s’ha escrit contra Macià o Puigdemont, no només amb una tolerant impunitat, sinó amb comprensió per part dels poders de l’estat, delata la manca de dignitat que rau en els màxims representants dels tres poders i, per això mateix, posa en evidència el gegantí dèficit democràtic d’Espanya.

Contra l’Estatut, Macià acusat de violent, de foll, de nazi, de no representar la majoria…

La Universitat de Salamanca ben retratada: Quod natura non dat Salamantica non praestat

El desembre de 1933 moria Macià i Lluís Company accedia a la Presidència de la Generalitat. No durà ni 10 mesos. Arran dels Fets d’Octubre de 1934, ell i el seu govern, foren empresonats i s’inicià la pantomima de procés judicial, a partir d’unes imputacions arbitràries i inventades de signe clarament polític.

El procés judicial, amb la màxima atenció informativa, era considerat “històric”

Resulta pedagògic entretenir-se a llegir la informació a la premsa espanyola (*), àvida d’humiliar Catalunya, de tot el procés judicial. Des de la detenció, l’octubre de 1934, fins a la condemna, no hi ha gairebé diferències notables entre el comportament del govern i els tribunals d’aleshores i el dels seus homòlegs actuals… ni a una banda ni a l’altra! És alliçonador repassar aquell episodi i tot el procés, perquè apareixen tots els tics actuals. En comptes de rebutjar el tribunal, de mostrar-se insubmisos amb aquella farsa de procés criminalitzador, Companys al·legava la seva crida de dia 6 d’octubre on reclamà «serenidad» i «abstenerse de violencia». Quanta, quanta, quanta ingenuïtat!

Clams a la serenor i a la no violència? Tant és ara com abans! 

Tot i això, la pena sol·licitada era de cadena perpètua, suavitzada després per la fiscalia amb «només» trenta anys de presó. Les al·legacions de la defensa resulten objectivament patètiques i arrossegades, perquè tàcitament davant del món acceptaven la legitimitat d’un tribunal inquisitorial, quan allò que calia era el gest de Macià en el judici a París de Prats de Molló de fer una denúncia internacional de la subjugació de Catalunya a un estat colonitzador. No va ser així aleshores i, ara, només s’han aixecat petites espires per posar en evidència la persecució practicada per Llarena contra llei i lògica, amb la condescendència dels governs del PP i del PSOE, igualment responsables de l’aplicació repressiva de l’article 155 d’una constitució que proclama potestat de càstig contra decisions democràtiques.

Cadena perpètua per a tots els encausats

El desenllaç d’aquell procés? Evidentment, foren condemnats i la presó provisional es va fer efectiva. Aleshores es desfermà una campanya a favor de l’amnistia; és a dir, a favor de pidolar una humiliant petició de perdó.

El Front Popular es presentà a les eleccions amb l’anunci de l’amnistia

Efectivament, la victòria de les esquerres el febrer de 1936, va significar la llibertat dels presos i, entre d’altres actuacions, la restitució del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria, a l’entorn del qual s’aglutinava bona part de la societat civil catalana. Renaixien les esperances d’una represa, però el juliol de 1936, l’aixecament feixista-militar beneït per l’església espanyola convertiria la defensa del govern legítim en auxilio a la rebelión. Talment com fan ara els autors d’un cop d’estat contra la voluntat popular expressada a les urnes, els imputats per sedició i rebel·lió són els altres.

El CADCI, a l’entorn del qual s’aglutinà la societat civil, va ser recobrat

Alliberat i recuperada la presidència de la Generalitat, Companys es convertí en un lleial col·laborador de la República. Arran de l’aixecament feixista-militar, Companys encara es volia fer perdonar.

Enmig de la cridòria i el rebuig, Companys encara confiava en l’empatia

Companys, com ja li havia passat a Macià, va ser a temps de tocar amb les mans que la seva lleialtat amb la República no seria recíproca. De fet, el seu crit habitual de «Per la República i per Catalunya!» es va abreujar davant de l’escamot que l’afusellaria amb un lacònic «Per Catalunya!». La figura de Lluís Companys, assassinat com a President de Catalunya, referma la tràgica història dels presidents de la Mancomunitat i de la Generalitat restaurada, sempre amb la bonhomia ingènua d’anar amb un lliri a la mà i reiterar voluntat de diàleg, sense condicions, amb qui mai no ha respectat cap acord.

Gràfic publicat a EL NACIONAL (2-XI-2017) que certifica la mateixa subjugació de 1715 

No hi ha temps que no torn! 

Allò que no li havia fallat a Companys, ni tampoc a Macià, va ser el poble de Catalunya. Exactament com ara, el poble és l’únic actiu solvent per assolir la independència. La raó de ser, la garantia, la clau de l’èxit rau en el poble com a protagonista de l’alliberament. Tenim a l’abast les dues coses més clares que es poden tenir: sabem on volem anar i amb qui podem comptar! Qüestió distinta és el disseny de la metodologia a seguir. En aquest sentit, per sortir de la roda del hàmster, sobrepassa el sentit comú tenir clar que la primera cosa que cal fer és no dir públicament el que cal fer. Les promeses vàcues, les expectatives frustrades, els anuncis en fals, deceben i frustren. Renegar davant dels tribunals d’allò que un ha fet, negar-ne el sentit, alterar allò que s’havia anunciat a la gent, provoca vergonya aliena i suposa una estafa electoral. Sense dir res del que no es pot dir, allò que no es pot fer és dir mentides. Cal corregir els errors del passat. Cal un lideratge (un, i no molts). Un full de ruta que brindi seguretat i confiança a la gent. Cal mantenir la raó de ser de cada una de les passes que s’han de seguir fins arribar a l’objectiu final. Em sap greu discrepar de l’admirable Jordi Cuixart quan diu que no hem de caure en els retrets, però és imprescindible assenyalar els errors, sobretot quan aquests no són reconeguts per qui les enfila, un amb l’altre. Com diu Tagore: qui tanca la porta a tots els errors, deixarà tota la veritat a fora. Cal assenyalar els errors, no recaure-hi i rectificar.

Cal aprendre de la història!

Analitzar la situació actual, amb una conducta de permanent claudicació i d’anades i vingudes desorientadores, desmoralitza. La classe política catalana, igual que els anys 30, va a remolc d’esdeveniments que no controla i de decisions externes. No és proactiva, sinó que es limita a atendre les accions dels governs espanyols i de la seva Justícia polititzada. Això  fa prioritzar accions defensives que es mengen gran part de les energies que s’haurien de destinar a mantenir la moral de victòria i al disseny, tàctic i estratègic, de les etapes que cal recórrer. Els líders d’ara no tan sols repeteixen les equivocacions dels predecessors, sinó que fins i tot multipliquen els errors, amb l’afegit de desacords públics entre ells i amb missatges contradictoris a la gent. Ara mateix, el canvi de govern a Espanya (ep, propiciat pels partits que tenen gent a la presó i a l’exili), no ha obtingut la recompensa del febrer de 1936 i, no només no s’ha procedit a l’alliberament immediat dels presos, sinó que els seus partits veuen com els hi exigeixen una col·laboració que, d’acceptar-se, esdevindria una claudicació molt greu. On s’ha vist mai estalonar un estat els qui no en volen fer part? És absurd i ridícul, però sobretot contraproduent, caure en actituds col·laboracionistes esperant recompenses que mai no arribaran. La dinàmica d’Espanya, la seva problemàtica i la seva parafernàlia no són cosa nostra. La classe política catalana ha de deixar d’estar pendent de xantatges socials i rebutjar qualsevol acusació d’insolidaritat procedent dels més insolidaris. És indecent que qui nega el dret a l’autodeterminació consideri més transcendent l’aprovació del pressupost d’un exercici d’un estat espoliador. També provoca vergonya aliena observar com es cau de quatre potes a atendre i replicar propostes, igualment indecents, siguin les de reformar l’estatut o, fins i tot, de renunciar a tot el camí fet fins ara a canvi d’un referèndum pactat que seria donar valor a les porres sobre les urnes, perquè tàcitament significaria invalidar el resultat del 1er. d’Octubre del 2017, quan el poble de Catalunya va exercir, de manera democràtica i pacífica, el dret a decidir.

 

A l’esquerra, la polissonada de Joan Miró, amb la signatura després de l’ESTAT

L’únic aspecte positiu de les reculades de la classe política és que el resultat del referèndum del 1er d’octubre no és seu; no pertany a cap institució ni a cap partit, sinó que és patrimoni col·lectiu de la ciutadania. És sobre la societat civil, amb les reiterades exhibicions públiques de capacitat de mobilització, on rau el punt de no retorn, perquè el camí cap a la independència, malgrat la mediocritat i tebiesa d’una classe política pusil·lànime i sense nord, ja no té marxa enrere!

I, com deien en aquell concurs televisiu espanyol, hasta aquí podemos leer!

 

(*) Per il·lustrar els paral·lelismes, he escollit la revista Crónica de Madrid, perquè tot i mantenir un posicionament crític amb els processats no es va acarnissar contra Catalunya, a diferència, de la premsa actual (tant és l’ABC com EL PAÍS com els mitjans públics).