Etziba Balutxo...

Bartomeu Mestre i Sureda

Arxiu de la categoria: General

EN DEFENSA D’HERIBERT BARRERA

Deixa un comentari
L’autor amb Barrera l’any 1993 a Palma

Avui l’Ajuntament de Barcelona ha retirat la medalla d’or a l’Honorable expresident del Parlament de Catalunya, Heribert Barrera. Ho ha fet un consistori presidit per una batlessa que va assumir la vara de comandament gràcies a les clavegueres de l’estat, la primera vegada, i gràcies al vot trànsfuga de qui ha estat l’autor de la proposta ignominiosa. No m’ha vingut de nou que la dreta extrema i l’espanyolisme (sí, dreta extrema i espanyolisme) de PP, C’s, PSC i Comuns, hagin criminalitzat un lluitador per les llibertats a partir d’unes frases descontextualitzades que, amb l’oportuna explicació argumentada, perden la intencionalitat que se li vol atribuir. En tot cas, com a màxim, podríem admetre el caràcter desafortunat de qualque expressió, però no crec que cap membre de l’actual consistori (l’alcaldessa menys que ningú) estigui lliure de pecat i, sobretot, la trajectòria democràtica d’Heribert Barrera no mereix tan denigrant escarni.

Aquesta criminalització indecent la va patir Heribert Barrera en vida l’any 2001. Va ser acusat de racista per dir exactament el mateix que, dies després, diria Manuel Marín del PSOE. Fins i tot l’insultaren («demència senil»), des del seu propi partit, amb el rerefons de lluites de poder. Per això, vaig voler exposar el seu cas com a reflexió prèvia al meu llibre LA IDENTITAT REEIXIDA, publicat el juliol del 2002 que crec molt oportú transcriure ara i aquí, per a vergonya dels botxins executors, en defensa d’Heribert Barrera.

Qui vulgui accedir al llibre complet el trobarà, de franc, en clicar l’enllaç: http://llibresnacionalistes.blogspot.com/2014/01/la-identitat-reeixida.html.

 


REFLEXIÓ PRÈVIA A LA IDENTITAT REEIXIDA

L’opressió contra el nostre poble és tan brutal i quotidiana que ens hi hem acostumat. Un exemple, a l’atzar del calendari, per analitzar els fets d’una jornada qualsevol: el dia 1 de març de 2001. És la diada de la comunitat autònoma de les Illes Balears. A Madrid, dos dies abans d’un partit dels anomenats d’alt risc, el portuguès Luis Figo, un exjugador del Barça a les files del Reial Madrid, es va negar a respondre les preguntes que li formularen els periodistes catalans als quals ignorà amb un «siguiente pregunta». La cosa no hauria cridat en excés l’atenció si no fos per l’actitud dels comentaristes esportius catalans. Alguns dels més significatius no només varen entendre l’actitud del portuguès, sinó que recordaren la grosseria dels catalans per haver xiulat el jugador quan va anar al Nou Camp. Cap dels comentaristes no va recordar com, en situacions similars inverses (Luis Enrique, per exemple), cap periodista de Madrid no s’alineà amb el discurs de l’enemic. Cap dels comentaristes no va plantejar-se què hauria passat si la mateixa actitud de Luis Figo l’hagués adoptat en Pep Guardiola (o en Miquel Àngel Nadal) amb els periodistes espanyols. És fàcil imaginar-ho: de racistes per amunt. Dos dies després al Barça li robaren el partit (amb un gol legat anul·lat), però els comentaristes (Basses, Basté i Puyal) s’apressaren a dir que, si el Barça no guanyava la lliga o no es classificava per a la lliga de campions, no seria per aquell partit. Al capdavall, la culpa sempre és nostra.

El mateix dia 1 de març del 2001, a Barcelona, la cosa va anar grossa. La premsa va treure fora de context unes paraules d’Heribert Barrera en un llibre entrevista. Barrera, després de fer esment a la manca absoluta d’estructures d’estat de Catalunya, en especial a la manca d’una política d’acolliment a les persones nouvingudes, afirmà que, si continuava l’allau immigratòria en aquestes condicions, es perdrien els símbols d’identitat, començant per la llengua. Aquesta opinió pot ser discutida, però la reacció immediata i visceral va constituir un autèntic linxament mediàtic. Els qui no tractaven Barrera de dement el tractaven de nazi. Tothom (amb els seus coreligionaris al capdavant) el va criminalitzar. La periodista de moda, Gemma Nierga, convidà el vell republicà al seu programa radiofònic i, lluny dels mínims principis deontològics, el va sotmetre a un autèntic tercer grau. L’obsessió de la periodista per aconseguir un titular de portada als diaris de l’endemà no va obtenir fruit. Desesperada i frustrada de veure la lucidesa de les paraules de l’expresident del Parlament de Catalunya, quan no va poder més es va permetre de sentenciar que les discutibles declaracions de Barrera eren «coses de l’edat»1. L’expectació creada (amb falques publicitàries a rompre) havia provocat una concentració d’immigrants i periodistes gràfics a les portes de l’emissora al passeig de Gràcia. Gemma Nierga va pregar a Barrera que, per la seva seguretat, sortís per la porta del darrere. L’expresident d’Esquerra Republicana de Catalunya va declinar tan ignominiós oferiment i va sortir, sol però amb el cap alt, per la porta principal després de rebutjar la protecció policial. Al carrer l’escridassaren amb crits de nazi, racista i xenòfob un grup de persones, cap de les quals tenia ni tendrà la trajectòria ètica, humana, social i política del vell lluitador per les llibertats. El linxament d’Heribert Barrera va ser brutal, però va destacar el sadisme desfermat des de Catalunya. Els seus companys de partit varen perdre els papers i la xaveta i qualificaren Barrera de dement senil i de traïdor. Afloraren els fantasmes, i es va reeditar, des de l’esquerra, allò de la ploramiques confabulación judeo-masónica. Josep Huguet («l’analista» d’ERC) va escampar arreu un correu electrònic patètic que transcric íntegrament:

«—– Original Message —–

»Sent: Thursday, March 01, 2001 11:02 PM

»Subject: desastre: HELP!

»La bogeria d’Heribert Barrera pot acabar actuant com a espoleta de l’operació dissenyada pel PP i activada pels talibans de CiU. PP està enviant indiscriminadament emigrants pseudoclandestins cap a Catalunya i per altra part no facilita els papers posant una bomba de rellotgeria per tal que la població catalana es divideixi per raons socials o culturals. L’editorial Dèria pròxima a CiU encarrega el llibre, escrit fa temps i tria presentar-lo ara, entre les declaracions de Ferrusola i el Congrés d’ERC.

»La persistència de Barrera en les declaracions només té dues interpretacions: o demència senil o ganes de ser expulsat d’ERC i provocar-nos problemes en un moment d’ascens. La fuga de vot que capitalitzaria aniria a parar a CiU que espera pacientment esgarrapar unes miserables desenes de milers de vots. IC i la caterva de radicals s’abonen a la persecució de racistes i contribueixen a criminalitzar el conjunt del catalanisme fent el joc al PP.

»El panorama no pot ser més caòtic. Des d’una direcció, ho reconec, desbordada totalment pels fets, demano socors en forma d’articles públics i suggeriments.

»Josep Huguet»

El dijous 15 de març, a la Casa de Cultura de Sa Nostra a Palma, Manuel Marín, exvicepresident europeu, va fer una conferència («La Unió Europea i la Mediterrània») i va anar molt més enllà de Barrera. Contrari a les lleis d’estrangeria, va afirmar que Europa havia d’invertir amb urgència en el sector primari dels països del nord d’Àfrica si no volia desaparèixer culturalment. Va insistir que ni diversitat ni multiculturalitat ni res de res. Va cloure la seva intervenció amb contundència: «Sin fatalismo, debo advertir que, de continuar la avalancha inmigratoria, Europa perderá su carácter y sus raíces culturales se desvanecerán. Solamente una nueva política euromediterránea garantizaría la paz y la estabilidad necesarias para paliar interdependencias negativas como la inmigración». Algú va dir-ne res? Qualque periodista? Qualque persona el va acusar de nazi, de racista, de xenòfob? A l’acte hi havia gent que havia posat blau Barrera i ara aplaudia Marín a les totes. No era possible ni el consol de la reflexió de Fanon: «En tot procés d’emancipació hi ha un moment àlgid, sense retorn, que comença quan el colonitzador qualifica de racista el colonitzat». Resulta irònic que una bona part dels qui qualifiquen de racista Heribert Barrera són, precisament, els qui han legislat lleis d’estrangeria i, amb elles, han abocat milers de persones a una mort ignominiosa en l’intent d’entrar il·legalment enels seus territoris. Ningú no està al marge dels comportaments racistes. Són racistes Barrera i Marín per advertir que, si no es pot contenir l’allau immigratòria en les actuals condicions, perilla la integració de les persones nouvingudes i, per tant, la supervivència de moltes de cultures? Algú hi veu, en aquesta declaració, cap sentit de superioritat d’una raça sobre una altra? No són més racistes les lleis que impedeixen i censuren drets humans en raó del lloc de naixement? No són més racistes els estats hipotèticament civilitzats que, en comptes de promoure lleis d’exclusió, no fomenten la inversió i el suport econòmic als països pobres? No és, també, una forma de racisme la insolidaritat?

Hi ha dos móns, marcats per un nord i un sud, amb l’abundància d’un i la misèria de l’altre. A ambdós hi trobam l’abús contra els drets fonamentals de la persona. Mentre que a Egipte s’empresonen i humilien els homosexuals, als Estats Units d’Amèrica mantenen «democràticament» la pena de mort.

Qui és més racista? Qui terrorista? Qui més insolidari? Els atemptats a Nova York i Washington, amb avions suïcides, delaten la desesperació dels autors contra els qui proclamen un «nou ordre mundial» i, en comptes de respondre-hi amb una política orientada a afavorir el respecte i la igualtat internacional, es proclamen salvadors de la humanitat i anuncien, d’immediat, respostes de Justícia Infinita o Llibertat duradora. La hipocresia i l’estultícia del món culte és més que evident. En comptes d’analitzar les causes de l’agressió i de fer examen de consciència per evitar-ne de noves, es projecta la imatge d’animal ferit llepant-se les nafres i pensant, únicament, en la venjança.

Els atemptats del dia 11 de setembre de 2001 varen provocar la mort de devers set mil persones. Cada dia moren de fam al món onze mil infants menors de cinc anys. Si la comparança és vomitiva, no ho és menys que l’anomenat «món civilitzat» només s’escandalitza quan els assassinats viuen en pisos de luxe. Les morts per desídia són ignorades i romanen només com una freda dada estadística. Les televisions del món no mostren les agonies dels infants, ni les llàgrimes dels seus familiars amb les fotografies de les víctimes, ni les banderetes dels seus pobles, ni es guarden minuts de silenci en els camps de futbol. Però el món ric els condemna a mort cada dia. I tanmateix tots en som responsables, perquè, com diu Heribert Barrera (o Manuel Marín), si el nord no decideix ajudar el sud i treballar de valent per l’equilibri mundial, el sud desbordarà i anihilarà el poderós nord. El risc no és, només, la supervivència de les llengües i de les cultures.

La identitat reeixida, Perifèrics, Palma, juliol 2002

1 Varen ser poques les veus que sorgiren en defensa del criminalitzat Barrera. L’escriptor Guillem Frontera, des del Diari de Balears, es va fer ressò dels fets: «El dijous passat, per atzar, vaig escoltar el final de l’entrevista de Gemma Nierga a Heribert Barrera, i vaig poder comprovar que estaven plenes de sentit algunes coses que alguns mitjans de comunicació ens havien avançat com a veritables manifestacions de racisme i estupidesa. La periodista no va pair que la presència de Barrera no confirmàs l’escàndol mediàtic, i degué ser per això que li va preguntar si sempre havia estat així o si eren coses de l’edat. Ignor l’edat de Nierga, però ara sabem que, sigui quna sigui, n’ha potenciat coses que no són admissibles a cap edat».

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 23 de setembre de 2020 per Bartomeu Mestre i Sureda

LA GERMANIA NOVEL·LADA

Deixa un comentari

Sota el títol LA DIABÒLICA SECTA COLOMBINA, el nom que, a partir del domini fosc de frares, monges i capellans, els enemics del poble encolomaren (mai millor dit) a la GERMANIA DE MALLORCA, l’historiador solvent, investigador fiable i il·lustrador refinat Guillem Morro Veny ha bastit un llibre que ha subtitulat Història novel·lada de Joanot Colom (s. XV – 1523), líder de la Germania Mallorquina (1521 – 1523).

L’autor, amb Hilari de Cara, davant del quadre que representa Simó Ballester animant a la revolta de 1450

No és aquesta la primera novel·la de Guillem Morro. L’any 2015 ja ens va lliurar La glòria dels vençuts, a partir de la vida d’un altre lluitador pels drets dels mallorquins: Simó Ballester, anomenat lo Tort.1 Morro és un desllorigador i desenteranyinador de la memòria usurpada a sang i a foc i, des del discurs dominant, manipulada i difosa com la vertadera història. Atesa la trajectòria professional de l’autor, no sorprendrà ningú que el llibre, de gairebé 400 pàgines i una quarantena de dibuixos, sigui una profitosa lliçó d’història. En aquest cas a l’entorn de la figura de l’heroi felanitxer Joanot Colom, Instador del Bé Comú, inserit en el marc de la revolta dels agermanats. El caràcter novel·lesc del relat obri la porta a personatges de ficció, però tots i cada un dels episodis històrics és rigorosament ajustat als fets i molt ben documentat; fins i tot amb transcripcions minucioses que generen la major credibilitat i, lluny de les lectures maniquees dels vencedors, verifiquen els fets.

Per situar-nos en el context històric de la novel·la, cal destacar que la Germania va coincidir amb una dècada transcendental. Va ser un temps de creativitat, d’art, de poesia i de reivindicació. D’aquella dècada són alguns dels llibres que han canviat el rumb de la Humanitat. És la dècada que Luter penjà les seves 95 tesis a la porta de l’església de Wittenberg, en protesta contra la venda de passaports per anar al cel en forma d’indulgències. És també la dècada que Tomas Moro escriu Utopia, que Erasme de Rotterdam redacta L’Elogi de la Follia i que Maquiavel publica El Príncep; la mateixa dècada que Miquel Àngel acaba la Capella Sixtina i que Copèrnic postula el model heliocèntric que constitueix una icona a la història de la Ciència. Tot això passava en el món civilitzat, mentre que a les antípodes, és la dècada que Castella practica el genocidi més gran de la història de la mà de militars sense escrúpols que, des del dirigisme cultural dels programes escolars, encara avui ens són presentats com a herois i retolen noms de carrers, mentre els agermanats romanen proscrits. Cal fer notar que precisament va ser l’afany de Castella de recaptar imposts abusius per tal de patrocinar el seu genocidi, una de les causes d’empobriment dels pagesos i dels menestrals, origen de les Germanies de Mallorca i de València.

Joanot Colom. Escultura de Jaume Mir

La novel·la de Guillem Morro. rere les passes de Joanot Colom, detalla, amb gran coneixement dels fets, les raons més que justificades de l’aixecament popular de dia 7 de febrer de 1521, suarà farà el mig mil·lenni. L’espoliació econòmica insostenible, la corrupció dels poderosos, les confiscacions, l’abús d’autoritat, l’actuació sàdica i inhumana de la Inquisició… tot plegat configura una situació que, ni que fos per dignitat, legitimava prendre les armes al crit de pag qui deu! El cul de sac on s’havia arraconat al poble, amb l’extorsió salvatge dels senyors sobre els pagesos i els menestrals, fan de la Germania de Mallorca, talment la de València, una revolució justa. Guillem Morro fa una crònica que no pot deixar indiferent ningú amb una mínima sensibilitat; els arguments que exposa obliguen a indignar-se i, malgrat els greus errors estratègics, a prendre partit a favor de la revolta.

Fra Barceló; l’excepció de la conducta de l’Església

Capítol especial, igualment ben explicat per Guillem Morro, és el paper ignominiós, determinant i nefast de l’Església Catòlica, còmplice sempre en tots els conflictes dels poderosos i col·laboradora activa de l’opressió a les classes populars. L’ús del secret de confessió per atiar la repressió (amb acusacions emmascarades) o la consideració, tal com predicaven els capellans, que les dones embarassades tenien les portes de l’infern obertes fins que la criatura no era nada, són proves inequívoques de la immoralitat d’una secta diabòlica que, aquesta sí, no va tenir miraments en fomentar confiscacions desmesurades als pobres, amb càstigs criminals que continuaren després d’esclafada la revolta popular.

L’actuació de Luter posà en crisi el poder del papa i sacsejà la jerarquia de l’Església Catòlica. Amb un efecte derivat, multiplicà els predicadors arreu d’Europa com verifica l’aparició de l’occità Miquèl de Nòstra Dama, Nostradamus, el qual tenia 18 anys quan es revoltà la Germania. Front als sermonaires oficials, malgrat les amenaces que proferien d’excomunió i d’intervenció dels inquisidors, el agermanats, ingenus o desesperats, s’aferraven als discursos dels visionaris que glossaven les profecies de la tresca i la verdesca, a partir de La disputa de l’ase d’Anselm Turmeda, publicada a Barcelona l’any 1509. La por de l’infern atemoria els revoltats i enfortia el paper subjugador de l’Església.

Memorial a la Germania a Son Fornaris

Pàgina a pàgina de la novel·la es poden seguir els fets històrics més rellevants d’aquella noble revolta. L’assalt dels agermanats a Bellver o els atacs no reeixits a Alcúdia i al Castell de Santueri, els dos únics punts geogràfics de Mallorca on es feren forts els mascarats i on es refugiaren els senyors. Els frustrats intents dels ambaixadors dels agermanats a València, Barcelona i Valladolid, mai no foren escoltats per l’emperador Carles I, el qual es negà a atendre raons poderoses, com l’incompliment del mandat de Ferran d’Aragó, i va brindar suport incondicional a la injustícia dels seus representants, fins al límit d’ordenar l’execució dels enviats de la Germania, com va ser el cas del metge Pau Casesnoves d’Inca; un altre crim reial.

Entre dones i infants, 200 persones cremades a Pollença

Tots i cada un dels episodis clau d’aquella revolta popular són descrits amb objectivitat, la qual cosa no significa aquiescència ni neutralitat. Es narren els combats desiguals contra un exèrcit forà, enviat per ordres de Carles I, amb l’objectiu de castigar el poble de Mallorca, en benefici de la Corona, l’Església i els senyors; un càstig que, tal com amenaçaren, s’aplicarà durant quatre generacions… i que encara té efectes vigents. Per esmentar un dels episodis d’aquella barbàrie que no hem de voler esborrar de la memòria, cal recordar la matança de les dues-centes persones, dones i infants, que moriren cremades quan l’exèrcit imperial calà foc a l’església de Pollença, on s’havien refugiat a l’empara de la protecció que brindaven els temples com a llocs sagrats; una protecció que no va ser respectada pels qui tant exigien a la Germania preservar els llocs sagrats. La hipocresia del poder desemmascarada.

Les aventures de ficció que serveixen de fil conductor de l’evolució de la revolta, estan adobades d’històries personals, ben entretengudes i distretes, amb enfrontaments, bregues i reflexions sobre el sentit de la vida enmig de les tragèdies, però també amb expressions de tendresa i, en més d’un cas, amb un punt d’erotisme. En tots aquests camps l’autor demostra un coneixement exhaustiu de com era la vida al començament del segle XVI, com es vestia la gent, com es distreia, com conreava la terra, com menjava…

Morro al llarg de tot el text exhibeix un ric i adient vocabulari, en bona part extret de la manera de parlar de l’època. Bencossat, llambregada, enraonies, coalitzat, allerat, garjola, estatuir, darreratges, aflacar, emfasitzar, adverar, aciençat, propinc, entuixegat, compel·lir, aixovar, esvanir, armífer, fàcies, furient, falòrnies, sobergueria, bare… són una mostra de paraules vives en el diccionari, però no gaire actives avui en l’ús quotidià. Aquesta desfilada a la novel·la de mots que, tot i ser plenament vigents, han deixat de ser d’ús habitual, ens fa veure fins a quin punt hem reduït i empobrit el llenguatge. Més enllà del vocabulari, moltes més coses destapen la curiositat. Quan es feia el toc del seny del lladre? Quan és la nit d’Aparici? I el dia de Ninou?

La publicació, de l’editorial valenciana Calambur, és pulcra formalment. Tapa dura, amb sobrecoberta i un tipus de lletra que facilita la lectura, animada per les agraïdes il·lustracions de l’autor. Això no obstant, l’edició delata que no s’ha fet la sempre necessària revisió lingüística i, ateses les faltes, convida a annexar una fe d’errades en benefici de l’autor i dels lectors. Al final del llibre, s’incorpora un Glossari, amb una trentena de càrrecs i d’institucions, i un Epíleg, amb una seixantena llarga de personatges històrics esmentats a la novel·la. Ben segur que, ambdós annexos, són una bona eina per acompanyar la lectura. Cert és que, a la relació dels personatges destacats, no hi ha cap dona, però tot i l’anonimat femení la novel·la posa en evidència el paper clau que jugaren les dones com a intendents, infermeres, educadores i, com a totes les guerres, la seva condemna com a dobles víctimes que, després de la derrota, hauran de liderar les famílies i animar-les a recobrar-se i a iniciar la represa.

Un plafó de l’exposició a la Casa dels Mestres de Santa Maria l’any 2011

Quant a l’autor, ja coneixíem els seus estimables treballs sobre les, en general, denominades revoltes foranes (tant la de 1390 com la de 1450), inequívocs precedents de la Germania. Coneixíem igualment les didàctiques exposicions que, acompanyades de visites guiades sobre aquest mateix tema, ja fa anys que passeja arreu de Mallorca, amb dibuixos i quadres de gran dimensió de la seva autoria (no oblidem que, a més de doctor en Història, és llicenciat en Belles Arts).

         Al Memorial de la batalla d’Inca de 1452

Com molta de gent, he gaudit en més d’una ocasió de les seves explicacions sobre els eixos comuns de les lluites en defensa de les llibertats; no només entre les revoltes foranes i la Germania, sinó amb el paral·lelisme que sap projectar Guillem Morro amb la situació d’oprobi i cadena que patim actualment i que, en termes clarament colonials, ens manté subjugats lingüísticament, culturalment, fiscalment i militarment per una monarquia restaurada des de la dictadura militar de Franco que es rebolca dins de la corrupció i l’abús absolutista.

En resum, LA DIABÒLICA SECTA COLOMBINA constitueix una novel·la molt interessant i recomanable. Una profitosa lliçó, mitjançant una amena i instructiva passejada per la història de la Germania, amb la certificació implícita que l’abús contra el qual s’aixecà el poble de Mallorca persisteix com a problema no resolt. La corrupció i l’espoliació fiscal reclamen que ens agermanem de nou contra la injustícia. La novel·la de Guillem Morro convida a aprendre del passat, a exigir la defensa a ultrança dels drets fonamentals, a evitar caure en els vells errors que revalidin la repressió, però a no negligir en la lluita irrenunciable del nostre poble en la defensa dels drets i de la llibertat.

Bona lectura i bona reflexió!

 

1 Trobareu la crítica perspicaç que va fer Pere Morey Servera (1941-2019) a: https://antiga.laltramirada.cat/l-altra-mirada/l-altra-mirada-47-febrer-2016/article/la-gloria-del-vencuts-de-guillem-morro

 

PS.- Per a qui vulgui saber més coses, em permet de facilitar els enllaços amb l’excel·lent i rica cronologia de Llorenç Buades Castell (1952-2015) de cada un dels anys (1521, 1522 i 1523) de la Germania de Mallorca:

http://www.ixent.org/any1521aMallorca%28Ixent%29.html

http://www.ixent.org/Any1522aMallorca%28Ixent%29.html

http://www.ixent.org/Any1523aMallorca%28Ixent%29.html

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 31 de juliol de 2020 per Bartomeu Mestre i Sureda

JEAN FRYDMAN (retaule d’una vida)

Deixa un comentari

JUSTIFICACIÓ PRÈVIA

Jean Frydman (tableaux d’une vie), escrit per Élie Barnavi, és més que un llibre; més que una biografia; més que una crònica històrica. És un relat fascinant que retrata, en quatre grans murals, la vida d’un home compromès amb el seu temps, amb la llibertat, amb la pau, amb els drets humans, amb la natura, amb la família, amb els principis i valors democràtics… Vaig tenir notícies d’aquest llibre fa pocs mesos gràcies a l’amiga AFC, arran d’una conversa sobre l’assassinat de Yitshaq Rabbín. Com que no és a les nostres llibreries, el vaig poder comprar per internet durant el confinament derivat del Covid19. La biografia del protagonista va ser tot un descobriment. El personatge sedueix des de la primera pàgina i, mentre llegia les seves aventures i desventures, vaig tenir ben clar que parlaria del llibre i que no podria limitar-me a fer una simple fitxa literària o una breu recensió. Vaig considerar necessari fer un retaule, amb referències resumides a alguns dels episodis. Les històries que conformen la biografia són tan properes que conviden a fer un exercici de transposició històrica i geogràfica. El trasllat al nostre ara i aquí confereix una magnífica perspectiva per tal d’aprendre dels errors i aprofitar-se dels èxits. L’objectiu que m’he marcat amb aquest llarg article és encuriosir i promoure la més que recomanable lectura del llibre. La gent emprenedora, la que es dedica a la política o a la comunicació, farà un llepadits.

UN LLIBRE EXCEL·LENT; UNA BIOGRAFIA FASCINANT

Hi ha llibres que han canviat la història del món, però són moltes més les persones que han fet moure el rumb de la humanitat i, en molts de casos, la seva discreció ha impedit que el seus noms apareguin a les cròniques. Sense ser personatges desconeguts, s’han volgut mantenir voluntàriament lluny de la primera línia mediàtica. Fins i tot, la contribució d’aquestes rellevants persones, sovint s’ha esvaït de la memòria col·lectiva. El seus fets, les seves gestes, tot allò que han aportat al llarg de la vida, roman com a obres anònimes i sense el reconeixement personal que caldria. Aquest hauria pogut ser ben bé el cas de Jean Frydman, una persona clau a la història recent, en el cas que Élie Barnavi no l’hagués pogut seduir per traslladar la seva vida apassionant, en quatre pinzellades, a les pàgines d’un llibre.

EL LLIBRE

L’autor explica en el pròleg que, després dels intents de Joseph Kessel (1898-1979) i de Romain Gary (1914-1980), va demanar amb insistència a Jean Frydman que li permetés explicar la seva vida. Després d’una negativa inicial, afortunadament ho va aconseguir.1

Publicat l’any 2008 únicament en francès, el títol acompanya el nom del protagonista amb tableaux d’une vie i, a la portadella, encara afegeix com a subtítol pour servir à l’histoire de notre temps. Un anunci que es verifica en finalitzar la lectura.

Són 370 pàgines, estructurades en quatre parts, un epíleg, un índex temàtic i un altre, molt pràctic, amb els més de sis-cents nom esmentats. Encartades, hi ha vint-i-cinc fotografies i un mapa dels assentaments jueus de Samaria dedicat per Sharon al protagonista.

Cal dir, d’entrada, que és un llibre valent, molt valent! Fa una crònica del segle XX, a partir de 1940 fins a la primeria del canvi de mil·lenni. Jean Frydman no es mossega la llengua i no s’amaga de dir allò que pensa d’alguns dels protagonistes més rellevants de la història contemporània, amb molts dels quals ha col·laborat en moments transcendentals.

És sabut que un llibre que aspiri a l’excel·lència s’ha de poder llegir amb agilitat, ha de dir coses que el lector ignorava i, part damunt de tot, no ha d’avorrir fins al punt d’abandonar la lectura o obligar a botar pàgines innecessàries. La narració, molt ben escrita, convida a ser llegida com una entretenguda novel·la d’aventures que capta l’interès des de la primera pàgina i no l’abandona en cap moment. Tant en la forma com en el contingut, el llibre té totes les condicions requerides per llegir-se amb la màxima atenció i aporta un punt més afegit: la fascinació que genera el personatge; el seu compromís a favor de la Llibertat, de la Pau i de la Justícia.

El text va farcit de citacions i pensaments de Jean Frydman. Home d’esquerres, sí! Home de partit d’esquerres, mai! (…) Els periodistes fan una cosa millor que explicar les notícies, les cerquen! (…) Quan ja coneixes les cúpules de les piràmides polítiques i quins són els seus suports mediàtics descobreixes tots els seus intermediaris. A vegades són pensaments abstractes, amb sil·logismes molt elaborats, però que transporten a sentències concretes: Quan els partits d’esquerres esdevenen partits de notables ja no son d’esquerres. (…) La memòria és un dels mecanismes de supervivència del poble jueu.

Si qualque retret es pot fer al llibre és la decisió del biografiat de no permetre entrar a la seva vida privada. La informació que hi ha, pel que fa a dades familiars, es pot veure amb comptagotes. Aquesta respectable decisió, aquest afany de preservar els detalls més íntims i personals, provoca que, en alguns casos, es perdin informacions que ultrapassen la defensa de la discreció. És el cas, per exemple, de no saber gairebé res dels seus primers 15 anys de vida, quan és sabut que la infantesa sol ser la pàtria de les persones o, si més no, les determina en bona part. També és el cas de fer perdre la pista als seus pares, retrobats vius en acabar la guerra, però que no se sap altra cosa de les seves vides més enllà que varen recuperar la feina de vendre roba que confeccionava sa mare, per a la qual el protagonista sentia una gran estimació. Varen arribar els pares a veure els èxits del seu fill?

UNA RECENSIÓ IMPOSSIBLE?

És ben difícil fer un resum, mínimament entenedor, d’un llibre com aquest. Hi ha poca clovella i molt de bessó. Són pàgines van carregades de contingut i no hi ha paraules supèrflues. Una vida intensa destil·lada. La densitat del text, la frenètica vida del protagonista, la infinitat d’episodis que s’enllacen un amb l’altre, l’allau de polítics, d’artistes i de personatges famosos que desfilen per les pàgines, fan molt difícil emetre una radiografia de Jean Frydman que no surti desenfocada. També resulta difícil fer una relació prou representativa de la seva intensa i extensa activitat, tant en el marc del món dels negocis, com en la difícil funció de mediador de conflictes, amb la poc freqüent virtut de saber gestionar trobades de polítics enfrontats i, a més, en períodes bèl·lics. Una habilitat molt singular.

La major de les dificultats, allò que és gairebé impossible, es ser capaç de recollir i fer veure el rerefons, l’atmosfera oculta que hi ha a la part oculta de l’escenari. Allò que no es descriu de manera explícita, però que es percep. Malgrat tot, a risc de projectar una imatge esbiaixada del personatge, he volgut fer esment a algunes de les actuacions de Jean Frydman, ni que sigui una espipellada general, per animar els lectors a fer-se amb un exemplar d’aquest llibre que supera les expectatives. No ha estat possible ser lacònic. Som davant d’una part substancial de la història contemporània que no es pot despatxar amb quatre grapades.

EL CONTINGUT

1. UN JOVE RESISTENT (quadre primer)

Jean neix a París dia 26 de juny de 1925, fill de Noah, de Kamianka, i de Judith, de Dniepropetrovsk, ambdós jueus d’Ucraïna. Va tenir una germana, Renée, i un germà petit, David. De tots els altres familiars únicament coneixeria un cosí; la resta acabarien a un camp d’extermini o un altre.

Encara no havia fet els 15 anys quan París és ocupada per l’exèrcit nazi. Jean ha après de sa mare: Aquest és el país que t’ha acollit, no oblidis mai el que li deus! Des d’aquell dia, sap que té dues fidelitats: la jueva i la francesa. Lluny de la rebel·lia que hauria d’estimular l’ocupació, detectarà la por dels jueus i els amonestaments dels majors: res de vagues, res de protestes, no hem de provocar… Jean, com molts de joves, no pot donar passada a la situació abusiva. Dia 11 de novembre de 1940 participa a una manifestació a París contra els ocupants. Els estudiants es posen a cantar La Marsellesa i els gendarmes francesos els tupen i els detenen. Jean decideix anar a Londres, on De Gaulle defensa la França lliure. Deixa una nota a ca seva i parteix cap als Pirineus. El detenen abans de passar la frontera i el tanquen a Pau. Contacta amb el grup Franc-Tireur, pinta per les parets V de victòria, creus de Lorena, el lema de la Revolució Francesa… S’inscriu als Compagnons de France (l’equivalent als minyons de muntanya i als scouts) i, jugant amb el patronímic de son pare, es converteix en Jean Nöel, nascut a Lens (prop de Luxemburg), fins que aconsegueix una nova personalitat per camuflar el seu cognom jueu. Ara serà René Savari i té certificat de naixement i baptisme i carta d’identitat. Amb 16 anys serà un membre actiu de La Resistència i participarà a nombrosos atemptats i sabotatges. Descobrirà l’amor platònic en Àngela i, més tard, el viurà encarnat amb una pagesa dels entorns de Niça.

                      Juliol de 1942. El velòdrom d’hivern

El juliol de 1942 s’assabenta que la gendarmeria francesa s’ha aquietat a les ordres dels nazis i preparen una gran captura dels jueus que no són francesos de naixement. N’hi ha gairebé 23.000. Ha d’avisar la família. Torna a París. Son pare i sa mare no el creuen fins que aconsegueix que un policia amic els confirmi l’operació en curs. Una germana del policia donarà cobeig a la seva família. Així se salvaran de ser detinguts a la batuda del velòdrom d’hivern (la rafle du Vel’d’Hiv) cap al genocidi. Protegida la família, Jean torna incorporar-se a La Resistència. Especialista en preparació d’explosius, amb el seu grup faran volar 14 trens a la ruta de París a Tolosa del Llenguadoc.

Placa de record (1994) de l’acció contra el STO

El febrer de 1944 destruiran les oficines del Servei de Treball Obligatori que reclutava per força joves francesos per fer feina a Alemanya. El maig és detingut i enviat a la presó de Fresnes. El juliol, en una farsa de judici, és condemnat a mort. Arriben notícies del desembarcament i els alemanys acceleren les deportacions i execucions. Possiblement gràcies a la intervenció d’Ernst Appenzeller, un soldat de la Wermacht, jueu austríac, Jean s’allibera de ser afusellat quan ja ocupava la cel·la dels condemnats a mort. Això no obstant, dia 17 d’agost el fan pujar al darrer tren cap a la mort segura, però amb altres 14 resistents aconseguiran fugir poc abans d’arribar a la frontera. Poc després de l’evasió, trobarà tropes americanes de Paton i els farà de guia.

          Frydman, un sotstinent de 20 anys

Amb França alliberada i la guerra en curs d’acabar, va a París i es presenta al Ministeri de la Guerra, on incorporen a l’exèrcit els qui han lluitat amb La Resistència encara que de manera un tant anàrquica. A ell el nomenen sotstinent. Se li fa un test psicològic: Massa tendre, massa bona persona… li manquen moltes de coses per aprendre… gran facultat d’adaptació… serà més madur als 30 anys… agilitat mental… apte per comandar… instint de solidaritat molt acusar… bones idees… hauria de tenir més seguretat… no sap dir no i cal que n’aprengui… ha de ser prudent en les relacions amb les dones… fàcilment explotable… estima profundament sa mare… no ha d’implicar-se en política… no és gaire tolerant… patirà dificultats però les superarà… molt observador… podria ser un bon oficial… molt malfiat davant del matrimoni… massa idealista…

En anar a la casa familiar descobreix que hi són tots excepte sa mare que va ser detinguda i deportada. Va a cercar-la al camp de Bergen-Belsen on creu que l’haurien enviat, però no la troba. Reflexiona sobre allò que ha intentat Hitler. Des del record de les peripècies patides, sap que la persecució dels jueus és també la persecució de la llibertat. Aquesta concepció del món i del lloc dels jueus en aquest món il·luminarà la lluita que Jean no abandonarà mai, tant a França com a Israel. En tornar a París li obrirà la porta sa mare. L’havien deportat al camp de Rawensbrück i uns soldats francesos la varen trobar i traslladar amb la família. Aquell dia, per a Jean, va ser la fi de la guerra. El mes de novembre de 1945, després de cinc anys de peripècies i de cremar els millors anys de la vida, aquell sotstinent de 20 anys, abandonarà l’exèrcit. Li hauria agradat ser nomenat Compagnon de la Liberation, però li responen que només n’hi haurà mil i que ell no havia ocupat càrrecs rellevants. Li ofereixen continuar a l’exèrcit. Als 30 anys serà comandant i rebrà la Legió d’Honor a títol militar.2 Ell refusa la proposta. A banda de la medalla de La Resistència, ell se’n durà el millor dels trofeus: l’amistat i el reconeixement dels companys de lluita.

2. UN MILIONARI D’ESQUERRES (quadre segon)

Sense ofici ni benefici, sense titulacions acadèmiques, s’integra en el negoci familiar. Els pares han reobert la seva factoria manual de roba interior. Però, Jean, no s’identifica amb aquella feina. Per a ell, l’essencial és la música, les dones, les estrelles, les tertúlies fins a la matinada amb els seus amics… Esdevé un personatge de la nit a la zona de Saint Germain des Prés. Aquella evasió de l’esperit estava més que justificada; sobretot per un jove que havia viscut la guerra a vida o mort. Sembla que aquest curt període de la immediata postguerra serà el més frívol de la vida del protagonista i, malgrat tot, una experiència plena de coneixements i rica de relacions humanes. Entre moltes d’altres (Sartre, Beauvoir, Juliette Greco, Jacques Robert, l’únic periodista que va entrar en el bunker de Hitler…) destaca l’amistat amb Boris Vian.3 A la primavera de 1949, Jean es casa amb Marianne Lang, amb qui tindrà quatre fills: Chantal, Danielle, Gilles i Jean-Nöel. La vida alegre del bohemi s’acaba i es veu forçat a implicar-se més en el negoci familiar. Descobreix un teixit, l’indemaillable, que millora la confecció de la roba íntima. La família el confecciona i ell ven, però no se sent realitzat amb aquella feina.

Ha arribat el moment de fer efectiu el seu esperit inquiet i emprenedor. Decideix optar per començar noves i innovadores aventures. Creu que la televisió és un negoci emergent, tot i que l’any 1952 a França només hi ha 4.000 receptors i les ones només arriben al 10% del territori. Crear una televisió al Marroc? Una idea extravagant o una bona iniciativa? Després de moltes gestions, troba patrocinadors. S’entrevista amb líders independentistes com Ben Barka.4 La primeria de 1954 signa un contracte per 10 anys per organitzar una cadena televisiva a una colònia francesa a punt de revolta. Haurà de traslladar-se a viure a Casablanca, amb la dona i els seus dos fills. Dirigirà TELMA (televisió marroquina) i crearà una altra empresa encarregada de la venda i instal·lació. La inauguració de la nova cadena comptarà amb l’actuació de Gilbert Becaud. Just dos mesos després, es divulga un comunicat dels independentistes, on asseguren que s’atemptarà contra qui disposi d’una antena de televisió. No hi ha res més poc discret que una antena i a la tercera mort, Jean Frydman haurà de rodar clau al seu projecte i retornar a París. Amb els coneixements adquirits i la general opinió que la televisió és una eina de futur, és nomenat conseller de Thomson. La discogràfica de la companyia no acaba d’arrancar i Jean, coneixedor de la crisi que també afecta Barclays (Édouard Roualt), estableix un conveni. Ell serà el president de l’empresa i el seu amic Boris Vian, el director artístic. Tindran sort. Apareix una cantant egípcia desconeguda, Dalida, amb Bambino, una cançó que fa forat i, poc després, un grup americà desconegut, The Platters, amb Only you. Seguiran Aznavour, Eddie Constantine… Amb molts d’ells, Jean Frydman establirà amistat perdurable. No serà el cas de Barclays a qui descriurà de manera implacable: un egoista de cor sec, un snob. Quan morí el metge que compartien, els amics varen fer una recollida de doblers per mantenir els seus fills. A més de Frydman, Yul Brynner, Alain Delon i d’altres feren aportacions generoses… Barclays es negà a fer cap contribució. Un persona així no té amics, només companys de festa.

Barclays no seria res més que un parèntesi d’un any a la vida laboral de Frydman. Les següents feines serien assumir les responsabilitats de l’emissora de ràdio Europpe n. 1 i Télé-Monte-Carlo. Allà innovaria i aprofitaria les sinergies. Un exemple, seria traslladar l’exitós programa radiofònic Vous êtes formidables al format televisiu. Però potser el gran negoci de Jean Frydman, almenys el primer gran negoci, va ser fruit de la combinació entre una atrevida iniciativa i la fortuna. Mentre cercava arreu drets d’exhibició de pel·lícules per emetre a la televisió de Mònaco, va assabentar-se que hi havia un milionari extravagant que disposava de centenars de films de culte (Rio Bravo, Fort Apache, King Kong, Citizen Kane…). Es tractava de Howard Hughes. Vivia a un hotel de Las Vegas, carregat de manies i no volia veure ningú. Era una missió impossible.

Impossible? No per Jean Frydman que es planta a l’hotel i demana per parlar amb ell. Li neguen qualsevol possibilitat, però ell deixa el missatge al secretari de l’excèntric personatge: informa que dirigeix la televisió de Montecarlo i està interessat en comprar els drets d’emissió per a Europa dels films del senyor Hughes. Responen que li traslladaran el missatge i que torni tres dies després. La resposta és ben curiosa: la condició és que les pel·lícules es projectin. El propietari vol que es vegin, perquè sap que els estudis americans han pactat prescindir dels seus films com si no existissin. El conjunt inclou 740 pel·lícules, 120 d’elles doblades al francès, i el preu serà d’un milió dos-cents mil dòlars.

            Un emprenedor visionari

Content amb la negociació, Frydman torna a París i informa del compromís. La reacció del comitè financer és molt negativa. Reclamen l’estoc material de les pel·lícules i no entenen que allò que s’ha comprat són els drets d’emissió. L’oposició és tan dura que Jean Frydman demana que el contracte que ha signat com a Télé-Monte-Carlo se li transfereixi al seu nom, però com que no té prou capital, que l’empresa li deixi l’import. S’acorda que se li farà un préstec a un interès del 6% i ell es compromet a cedir l’exhibició de les pel·lícules a la cadena a un preu normal. La seva capacitat de convèncer Howard Hyghes i la sort de trobar-se amb gent obtusa, varen permetre que Jean Frydman esdevingués propietari d’un tresor cultural únic de 740 films. Per gestionar aquell patrimoni crearia una societat que anys després cediria a la família, ja amb la incorporació dels drets d’exhibició per a tot el món, excepte els Estats Units.

Per a Jean, tanmateix, el cinema no era un simple negoci, era una vertadera passió. Això el duria a fer-se productor de documentals (Le cinéma de l’histoire, Opéras sauvages…) i de pel·lícules de ficció com l’exitosa El club dels poetes morts. Tanmateix, les iniciatives de trobar nous camins a l’espectacle no s’aturaven. Jean va obtenir la cessió d’un vers d’una cançó de Gilbert Becaud per titular un dels programes de més èxit de la ràdio. Salut les copains aviat també prendria forma de revista, amb una tirada que superava el milió d’exemplars. El juny de 1962, amb motiu del programa 500, Europe n. 1 va programar un gran concert, a l’aire lliure a París, amb Johnny Hallyday, Silvie Vartan, Richard Anthony… En anar a tramitar el permís, el prefecte li demanà a Jean quants d’assistents calculava. Per dir una xifra va dir que possiblement 60.000 persones. La resposta fou contundent: ni De Gaulle reuniria 30.ooo persones! Finalment, la prefectura estimaria l’assistència en 200.000! La dècada dels 60, la cançó francesa, amb tots els seus registres i estils, gaudiria d’un immens prestigi. En aquest món, Jean no deixava de fer-hi amics: Georges Brassens, Edith Piaff…

Més enllà de l’entreteniment, el pilar d’Europe n. 1 eren els informatius. L’Editorial setmanal era esperat, escoltat i temut per la classe política. L’emissora no esquivava els temes polèmics i opinava amb total llibertat, la qual cosa molestava als poders de torn. De manera més fina o més grollera, cíclicament apareixia l’intervencionisme amb intents de control. La independència no és una conquesta; és un combat permanent. En aquest apartat, es detalla l’intent de replicar els moviments espontanis populars de revolta que es varen veure el maig del 68 a París. L’esforç polític de resposta va ser una manifestació que no reuní ni la meitat dels assistents que es pretenia. La constatació que en va fer l’emissora va fer enfadar el ministre francès que pretenia una valoració generosa. La resposta de Jean Frydman és antològica: Quan afirmau qualsevol cosa des d’una ràdio pública, no vos creu ningú; si aquesta mateixa cosa l’explicam nosaltres, ens creu tothom. Això és el que s’anomena credibilitat, senyor ministre.

L’any 1972, Jean Frydman va fer realitat un dels seus somnis d’infantesa. La casa Pernod convidà a alguns dels seus anunciants a un viatge a l’oest del Canadà. Aterraren a Calgary, a la comarca d’Alberta, per allotjar-se a un ranxo a les muntanyes rocoses. Aquell paisatge el va submergir en el món dels indis i cowboys. Els preus dels terrenys no eren excessius i Jean va poder comprar i unificar fins a set ranxos amb un total de quatre mil hectàrees. Allà, animat per llibres d’especialistes, va introduir bous francesos per regenerar la vaca canadenca. Entusiasmat amb els resultats, amb el temps tocarà amb les mans la realitat: el més entabanat dels nadius en sabia més que ell; la criança és un ofici dur i és més fàcil perdre doblers que guanyar-ne. El seu guany serà, justament, aprendre dels altres; concretament dels indis.

                Escola de la reserva sioux a Alberta l’any 1920

A 30 quilòmetres de les seves terres hi vivien els pagans, de la nació sioux. Un dels empleats del ranxo, Corn Groc, li va presentar el cap de la tribu, Ves a Dormir. Aquest li demanà si era catòlic o protestant. En respondre que era jueu, l’indi s’interessà per saber més coses i Jean li va fer una sinopsi de la història d’Israel. Ves a Dormir escoltà amb gran interès el relat i, després de fer moltes de preguntes, va ordenar reunir la tribu per fer una declaració important. S’enfilà damunt del pòdium i va dir: Aquest cavaller m’ha dit que és francès i d’una religió que jo desconeixia, però això no és la qüestió. Allò important és que és membre d’una tribu que ha estat perseguida durant deu mil anys per moltes altres tribus de rostres pàl·lids que han ocupat el seu país. Allò que és més important encara és que, després de molts d’anys, aquesta tribu ha reprès amb força, han construït el seu país i ara disposen d’un exèrcit. Quan vos dic que ens cal no perdre mai la paciència, potser amb aquest exemple, a partir d’ara m’arribareu a escoltar!

Arran del seu divorci, Jean necessita 500.000 francs i els demana a qui ell n’ha fet guanyar milions i diu que és com si fos el seu fill. Els tindrà… a canvi d’un abusiu interès. Així descobreix que un home que imposa interessos a qui considera el seu fill és un malalt. D’ençà de 1976 els negocis floreixen. L’aliança entre les dues agències de publicitat en els cinemes convergeix en Mediavision, nom inventat per Jean Frydman que presidirà la nova societat. Això no obstant, ell no sent cap passió per la publicitat, sinó per la comunicació. Europe n. 1 entra a cotitzar en borsa i Jean obté un gran benefici financer. Vol evitar temptacions de grandesa. Sap bé que la vida no és forçosament dirigir grans grups; sap que cal escollir i que escollir significa renunciar. Europe n. 1 ha estat en gran part obra seva. Ha estat una bella aventura, però cal saber acabar a temps una aventura abans que no es transformi en una trista escena domèstica. Tanmateix, la seva imaginació i enginy troben noves aventures. Esdevé accionista de Paris Match, amb un 2%. L’oposició dels governs a no permetre televisions privades, incentiven la creativitat. Com capgirar el monopoli? Una solució a explorar seria la televisió encriptada que ja existeix als Estats Units. Finalment el Consell d’Estat francès autoritzarà l’emissió. Canal + serà viable.

Un dia de 1979, a la sala VIP de l’aeroport d’Orly, mentre espera per volar a Tel-Aviv, una hostessa el captivarà. Veu en ella la imatge del seu primer amor, Àngela, que els nazis mataren a un camp d’extermini. L’hostessa li diu que nom Daniela, que és israeliana i que és a París per estudiar publicitat. Ell li anota un número de contacte i l’anima a telefonar-li més endavant si necessita feina. Ella ho farà dos mesos després i, passats tres anys, es casaran civilment a França i, després, en una cerimònia religiosa a Tel-Aviv. Jean obtindrà així la nacionalitat israeliana. La parella tendrà dues filles, Natalie i Alicia

Jean, aleshores, a més del ranxo del Canadà té també una casa a Tel-Aviv i hi viatja sovint. Amic, entre d’altres polítics destacats, de Ximon Peres aquest li demanà si pot gestionar que el president francès el convidi oficialment. Jean coneixia Giscard superficialment, però va fer la gestió que va ser ben acollida. Giscard va voler informar personalment Jean, a plena consciència que aquest sempre votava esquerres. Parlaren de molts de temes, entre d’altres de la viabilitat del projecte de Canal +. Quan ja s’acomiadava, Jean li va parlar del ranxo del Canadà i, ni que fos per cortesia, convidà Giscard a anar-hi en voler. El tema central, però, havia estat el calendari i el protocol de la visita de Peres. Es va fer abans de la campanya electoral i va ser un èxit. D’acord a l’avís previ de Jean, Ximon Peres va sortir-se molt bé de la pregunta sobre un hipotètic vot jueu a les properes eleccions de maig de 1981: A Israel sé què vol dir vot jueu, però a França els ciutadans voten sense consignes. No existeix el vot jueu i no hi ha cap mà misteriosa. El vot jueu és un mite.

Les eleccions varen donar la presidència a Mitterrand. Jean Frydman l’havia votat, lleial amb les opcions d’esquerra, encara que ben a contracor com a coneixedor del personatge que no s’havia estat de tirar els trastos a Daniela amb insistència. Sorprenentment, l’endemà de la derrota Giscard telefonava a Jean per demanar-li si mantenia la convidada al ranxo del Canadà. La paraula dita és un compromís per a qualsevol persona digna. Quan Jean avisà l’expresident que aniria a estar amb una família que no l’havia votat, la resposta va ser immediata: això farà molt més interessants les converses. Jean no avisà ningú fins el dia abans de rebre Giscard, amb un enigmàtic: endevinau quina família vendrà demà a dinar?. Cap de les respostes (Mitterrand, Ben Gourion, Peres…) no l’encertà.

Varen ser uns dies de magnífica convivència. Tothom implicat en les feines domèstiques. Giscard va aprendre a colcar a cavall per fer grans passejades pel ranxo. Converses molt respectuoses de tothom. Com així havia perdut la confiança dels electors? Reflexions en harmonia entre persones intel·ligents. El mes de setembre Paris Match publicà un reportatge fotogràfic de l’estada de l’expresident al ranxo de Frydman. Les fotos eren de Jean-Joël, fill de Jean, que les va donar a Giscard i aquest a la revista. Ben aviat, Jean va rebre la telefonada d’un secretari de part de Mitterrand. El nou president no volia tenir en el seu entorn una persona amiga del seu predecessor. Jean, com a conseller d’Havas, coincidiria amb Mitterrand i, segons la concepció democràtica d’aquest, un adversari polític era un enemic i els amics dels enemics, uns traïdors. El motorista demanà a Jean que signàs la dimissió i que els cedís les seves participacions. Frydman no va voler discutir res i va signar sense cap altra contrapartida que la de confirmar que Mitterrand era un hipòcrita, amb un passat molt tèrbol.5 Calia dir adéu a Canal +. A l’altre costat de la balança, en el curs d’un dinar amb Ximon Peres, un convidat li demanà com s’explicava l’amistat entre Frydman i Giscard. Peres va fer un comentari humorístic: És molt senzill; l’antiga història dels missatgers que traginen les cartes d’amor fins que s’enamoren de la destinatària.

Malgrat els daltabaixos de la fortuna, Jean ha demostrat al llarg de la vida una gran capacitat emprenedora, atrevida, arriscada i sempre damunt de la cresta de l’ona, que revela les seves habilitats per arribar a ser, més amb intel·ligència que no amb cops de sort, un milionari d’esquerres.

3. L’ÈTICA ABANS DELS NEGOCIS (quadre tercer)

El tercer bloc del llibre relata amb detall una història mafiosa, El vertader afer L’Oreal, que posa en evidència la manca d’escrúpols dels directius d’una poderosa empresa, sense codi deontològic, capaç d’organitzar una operació al servei ideològic de l’extrema dreta. La trama és d’alt interès per destapar les barroeres maniobres de manipulació.

El setembre de 1987, François Dalle, el president de L’Oreal a punt de jubilar-se, amb la intenció d’entrar en el sector de la televisió, va anar a veure Jean Frydman. Aleshores, els drets cinematogràfics del fons procedent de Howard Hugues s’havien ampliat notablement. Una auditoria encarregada per L’Oreal valorava el fons en 60 milions de dollars que Jean va admetre reduir a 50. Amb aquest actiu inicial es procedí a crear l’empresa Panavision, amb un capital de 200 milions de dollars. Jean, per tant, disposaria del 25%. D’immediat es va ampliar el catàleg amb el fons de dibuixos animats de Filmation i el fons de Lino de Laurentis. Panavision disposava de 2.000 títols quan sortí la possibilitat de fer-se amb el fons de Columbia. Aquella operació requeria incorporar nous inversors. Es convocà una junta per dia 4 d’abril. La gran sorpresa de la reunió va ser que el responsable financer de L’Oreal va dir que, en atenció al boicot decretat per la Lliga Àrab, volia saber quins negocis tenia a Israel Jean Frydman. Aquest advertí que una llei de 1977 havia decretat il·legal atendre els boicots exteriors, però no va amagar les seves inversions: una ràdio i un espai del satèl·lit Amos, amb Meir Amit, exdirigent del Mossad i exministre de Comunicacions. Els directius de L’Oreal pretenien que Jean dimitís i transferís la representació en els seus fills, cosa que no aconseguiren i la reunió es va donar per finalitzada.

No havien passat tres mesos quan Jean va saber que s’havia falsificat un escrit seu amb la seva dimissió, amb data de dia 30 de març (abans de la reunió conflictiva). Igualment, s’havia falsificat una acta d’aquella inexistent sessió. Jean demanà explicacions d’aquella manipulació a l’administrador de la societat i aquest acabà confessant que complia ordres i que, al darrera, hi havia la mà del president de la sucursal de L’Oreal als Estats Units, Jacques Corrèze. Qui era aquell personatge? Aviat es va saber tot. Era un col·laboracionista nazi, assassí i racista que, jutjat només per activitats poc importants, havia estat condemnat a dues penes de 10 anys, però va ser exonerat a petició de Mitterrand. En canvi, no va ser processat pels crims comesos amb el grup Cagoule (la caputxa), creat amb una estètica similar a la del KKK americà. Jean Frydman va estirar els fills i va destapar que L’Oreal era un niu de nazis protegits. Prescindint del cost econòmic que li suposaria, va demandar la gran empresa per racisme. El seu germà David diria: El meu germà és un home de negocis i li agrada assolir objectius, però més enllà d’això té tres principis sagrats sobre els que, costi el que costi, no transigeix: la família, Israel i La Resistència.

        Jacques Corrèze (1912-1991)

Per situar els lectors, cal observar que L’Oréal va ser creada el 1907 per Eugène Schueller amb ideologia d’extrema dreta i patrocinador del grup Cagoule (on milità Corrèze). Dos dels líders, Henri Deloncle (germà d’Eugene, fundador del grup) i Jean Filiol, condemnats per col·laborar amb els nazis, anaren a l’Espanya franquista i crearen la filial de L’Oréal. Eugène Schueller va crear altres organitzacions feixistes, però en acabar la guerra va presentar testimonis que no només evitaren la seva depuració, sinó que va ser condecorat. L’any 1950, la seva filla Liliane (considerada la dona més rica del món) es va casar amb André Bettencourt, antisemita d’extrema dreta durant la guerra, que havia publicat: Els jueus, els farisaics hipòcrites ja no tenen esperança. (…) Eternament la seva raça està tacada amb la sang del just. Tot i això, va fer carrera política i va ser ministre diverses vegades.6

La demanda de Jean Frydman arriba al jutge Jean Pierre Geti, magistrat incorruptible i bon coneixedor d’assumptes relacionats amb el col·laboracionisme. Ordenà requisar la documentació a les oficines Panavision, L’Oreal i a les cases particulars de Corrèze i altres directius de l’empresa. Amb el relat dels fets exposat a la demanda i el material confiscat, es va desemmascarar la camarilla de feixistes.7 La condemna a L’Oreal era absoluta, tant en el marc ètic, com en el social i judicial. Això no obstant, l’afer encara viuria una nova manipulació. El juny de 1991 moria Corrèze de càncer. Poc dies després apareixia una carta seva, hipotèticament signada quan ja estava en coma, on dimitia els càrrecs que ocupava a l’empresa, assumia la total responsabilitat dels fets denunciats i feia seva la pretensió del boicot racista (exposat a la reunió interrompuda per l’administrador de L’Oreal). Una simple vista d’un grafòleg dictaminava la falsedat de l’escrit, fruit de la maquinació per netejar la imatge de la multinacional. Anys després, Jean Frydman va saber que, en un viatge a Moscou del gabinet de Mitterrand, un dirigent de Publicis va presumir d’haver tengut la idea de la carta de Corrèze per exculpar judicialment L’Oreal.

La demanda va fer que, als Estats Units, el ministeri de Justícia multàs la companyia amb 14 milions de dollars i, a França, atesa la manipulació, amb una dimissió inexistent i una reunió que mai no es va fer, s’inculpà els dirigents de L’Oreal de falsedat documental i discriminació racial, amb l’afegit de la il·legal pretensió de boicot. El dossier del jutge Getti deixava clar que tots els imputats eren culpables. Mitterrand va intervenir per evitar el desprestigi que provocava el procediment. A canvi, faria incloure la legislació contra els boicots a nivell europeu. Jean va escoltar el consell del jutge. Des del punt de vista ètic, fins i tot ideològic, ja havia guanyat i L’Oreal no podria defugir una compensació econòmica. A més, es redactaria un informe d’auditoria sobre l’actuació de la multinacional, encarregat al professor de Dret Jean-Louis Bismuth, amb l’obligació de les parts d’acceptar les conclusions. El novembre de 1993, el veredicte era inqüestionable: El sotasignat conclou la violació de L’Oreal de la legislació francesa i, molt concretament, la relativa al boicot que validava les mesures dictades per la Lliga Àrab.

Només romania pendent la reparació, per part de L’Oreal, dels perjudicis econòmics causats a Jean. Aquest va proposar nomenar dos àrbitres, un per cada part, i negociar una valoració satisfactòria. L’advocat de l’empresa va proposar un nom que considerava indiscutible: Jacques Mayoux, president de la Société Generale, i encarregar una auditoria a Arthur Andersen. Per evitar dilacions i excuses, Jean va acceptar la proposta amb l’afegit d’establir un termini màxim de lliurament de l’informe de Mayoux. Dies abans de la data prevista, el comptable de Paravision visità Jean. Volia exculpar la seva responsabilitat amb les conclusions, perquè l’havien bandejat del dossier amb maniobres. Jean va sospitar que Mayoux jugava brut. Després d’algunes indagacions va caure de l’ase en obrir les pàgines de dietari Who’s who. A la relació de càrrecs de Mayoux apareixia membre del comitè financer de L’Oreal. Una vegada més, la indecència de l’empresa profanava la més bàsica de les normes deontològiques de qualsevol persona condreta: no acceptar mai ser jutge i part! A tot això, arribà l’informe de Mayoux on establia les compensacions que L’Oreal havia de satisfer. El desacord amb el dictamen, va fer que Jean procedís de nou judicialment i, com era de sentit comú, el jutge decretà L’Oreal i Mayoux culpables d’estafa. Poca cosa a qui practica la falsedat documental i proposa boicots al servei d’altres estats.

Aquella nova estafa va fer que Frydman reclamàs 5 milions de dollars més que la proposta de l’informe de Mayoux, dels quals L’Oreal només en va pagar dos. André Bettencourt, el gendre del fundador de la companyia, s’exclamà que Frydman m’ha podrit el final de la meva vida. Certament, el desprestigi públic que aquell afer generà a la família i a l’empresa va ser molt superior al cost econòmic. Jean Frydman sabia que la demanda el perjudicaria econòmicament, però era una qüestió de principis. Tot el món sap que aquella empresa va ser fundada per un ideòleg d’extrema dreta i que va emparar, en els equips directius, feixistes i criminals de guerra. La victòria de Frydman ultrapassà els jutjats; va desemmascarar les manipulacions i les va derrotar; va ser un acte d’ètica; una defensa ideològica contra els boicots que acabà fins i tot amb una aportació legislativa a favor de les llibertats. A més, com en totes les experiències, Frydman valorarà les persones que li han fet costat durant tot el procès: És en els moments difícils quan se destapa el caràcter de les persones, quan els amics es posen a prova i quan les solidaritats es fan i es desfan. Entre els amics solidaris, Jean destacava el cantant Guy Béart.8 Tanmateix, amb el temps, apareixerien nous afers L’Oreal. André Bettencourt encara seria testimoni abans de morir de l’enfrontament entre la seva dona i la seva filla; un espectacle gens edificant que ocupà les portades de la premsa groga i rosa de tot el món.

No em puc resistir a declarar que aquest cas m’ha fet veure el contrast gegantí entre la Justícia francesa i l’espanyola. A Espanya són abundants i conegudes les grans empreses que sostenen a la cúpula autèntics feixistes i racistes (fins i tot, fins fa poc, criminals de guerra), però seria inviable que una demanda com la de Frydman fos admesa a tràmit. L’amnistia borbònica de 1977 tenia un sol objectiu: concedir immunitat total als criminals de guerra.9 Enlloc més del món civilitzat, ni tan sols a Alemanya, Itàlia o Japó, les antigues Potències de l’Eix, seria possible veure com s’ha protegit el feixisme, fins al límit d’existir una Fundación Francisco Franco que ha rebut subvencions de l’estat, i veure com els mateixos agents que gestionaren la dictadura militar es varen mantenir a les cúpules policials i judicials. Són moltes les grans empreses bancàries i de comunicació que brinden aixopluc a polítics de tots els colors que fan el joc als interessos de l’extrema dreta. Els Borbons, representants d’una monarquia obsoleta, varen ser guillotinats a França al crit de Llibertat, Igualtat i Germania, però campen amples per Espanya i, emparats en el seu ADN absolutista, exhibeixen amb total impunitat la corrupció i l’autoritarisme que caracteritza la dinastia.

4. EL GESTOR DE LES LLIBERTATS I DE LA PAU (quadre quart)

Si els primers tres capítols del llibre (el dels anys de la guerra mundial, els de l’activitat empresarial i el de l’afer L’Oreal) són més que sucosos, el quart no sols no desmereixerà dels anteriors, sinó que per a mi és que té major interès. No només permet saber moltes de coses ignorades (potser per amagades) de la nostra història recent; no només informa, sinó que forma i permet aprendre astúcies i tècniques orientades a fer seure a la taula, fer parlar i negociar persones enemigues, carregades de prejudicis i odis seculars. Ens endinsam en la trajectòria del Jean Frydman gestor de la pau, facilitador de trobades i pont de diàleg; un treballador a l’ombra, discret i sovint anònim, en la solució de conflictes. Podrem veure les adversitats que generaren moltes de les seves actuacions i els obstacles que va patir d’adversaris… i d’amics.

Jean és sionista. No podria ser d’altra manera. Defensa la raó de ser de l’estat d’Israel i, com a home d’esquerres, amb un interès superior amb el socialisme a la israeliana. Si França és el seu país, com li va dir sa mare, Israel serà una causa. Això no obstant, ja prop dels 50 anys, encara no havia viatjat mai a Tel-Aviv quan, la primavera de 1962, l’ambaixador d’Israel a França li va dir que Ben Gourion tenia interès d’entrevistar-se amb ell per rebre consell sobre el món de la ràdio. Jean va acceptar la invitació i es trobaren a Jerusalem. El Primer Ministre, com a gran lector, era enemic de la ràdio i de la televisió, però li va encarregar posar en marxa una emissora. Malgrat el desconeixement de l’hebreu i de la reticència inicial dels tres principals diaris, Jean va crear Hagal Hakal (l’ona lleugera) que va presidir durant trenta anys, amb un accionariat format per la ràdio de l’estat i els propietaris dels tres diaris. Des d’aleshores, els vols de Jean entre França i Israel serien freqüents.

La darreria de 1966, Egipte i Síria signaren una aliança militar, sota la protecció de la Unió Soviètica. Els primers mesos de 1967 s’aguditzà la tensió a la zona. Nasser havia encès el poble egipci. L’amenaça d’un conflicte bèl·lic era real. El ministre d’afers estrangers d’Israel s’havia entrevistat amb De Gaulle i aquest el va intimidar amb un no dispareu els primers. Jordània s’afegí al pacte de Síria i Egipte i militaritzaren les fronteres amb Israel. El mes de maig es va crear el Comité de coordination des organisations juives de France, presidit per Edmond de Rothschild, al qual s’adscriví Jean Frydman. El comitè va ser convidat a viatjar a Tel-Aviv i manifestar el suport a Israel. Dia 5 de juny, quan la delegació era a l’aeroport de París, arriba la notícia: la guerra ha començat. El viatge no se suspèn. En arribar a Tel-Aviv, Jean obté una autorització de Moshe Dayan a favor de Julien Besançon, enviat especial d’Europe n. 1. Serà el corresponsal de guerra que farà seguiment de les tropes israelianes. Dia 10 de juny les armes ja no disparen. Aquella serà la sisena jornada de Jean a Tsahala, el barri residencial on habiten els militars de més alt nivell. El vespre arriba a la casa Yitshaq Rabbín, l’heroi d’aquella guerra. Jean el coneixia molt lleugerament, però l’admirava. Sabia que era discret i que, fins i tot a la intimitat, parlava poc. Aquell vespre, no estava especialment exultant. La victòria havia estat aclaparadora, però encara no s’havia fet el recompte de les víctimes. Rabn es demanà com anomenaria la història aquella guerra. No caldria cap esforç. Si hi havia hagut la Guerra dels Cent Anys, aquella seria coneguda com la dels Sis Dies.

Abans de tornar a França, els membres del comitè convocaren una roda de premsa amb un missatge molt clar: Vosaltres, israelians, no ens heu hagut de mester per guanyar la guerra, però volem ajudar-vos a guanyar la pau. Jean va veure clar que el futur d’Israel estaria vinculat a obtenir la pau amb els estats veïns. Aquesta era la línia diplomàtica correcta: negociar amb l’objectiu d’assolir una pau duradora. Amb qui negociar? Evidentment amb els adversaris; amb els amics no cal negociar la pau. De retorn a París, va ser convocat per Mendès France, exprimer ministre i home d’esquerres.10 Havia tengut una idea brillant per fer possible la pau. Moshe Dayan hauria de fer una declaració pública en àrab: Demà volaré a El Caire per parlar directament amb Nasser i estudiar amb ell com posar fi definitiu a la guerra. Hi aniré sol, sense escorta ni armes, perquè faig confiança a l’orgullós poble egipci i a l’honor del seu president. Simplement, vull parlar amb ell de pau. Jean va acollir la idea i va fer-la arribar a Dayan que la va veure molt bé, però quan la va sotmetre al Primer Ministre, aquest la se va fer seva… modificada. Eshkol, vestit de militar i en un avió militar, viatjà a Xarm el-Xeich, un lloc emblemàtic de la península del Sinaí, territori egipci ocupat, per brindar-se a parlar si el president Nasser ho desitjava. La idea inicial de Mendès France s’havia transformat en una farsa. Jean se’n penediria. Començava una cadena d’oportunitats perdudes.

L’octubre d’aquell 1967, Jean acompanya uns amics a visitar Ben Gourion. Hi ha llibres per tota la casa; a les parets, als mobles, en terra… Ha après grec per poder llegir Plató. Jean mira, escolta, passa gust i aprèn de Ben Gurion. Ens cal evacuar com més aviat millor els territoris que hem ocupat, perquè només han de servir per negociar la pau. No tenim vocació de conquistadors; aniria en contra d’allò que som i ha de voler ser Israel. Els parla també d’Europa. Fa poc que va anar al funeral d’Adenauer, l’home que va fer el miracle de restablir les relacions entre Alemanya i el poble jueu. Begin, cap d’oposició de dretes, havia augurat que si viatjava a Israel correria la sang, però tot va quedar en manifestacions de protesta. Mort Adenauer, Ben Gourion va emplaçar De Gaulle a liderar el procès europeu. Després d’aquelles confessions, ja de matinada, quan els acompanyants partien, Ben Gourion agafà Jean del braç per demanar-li: He xerrat massa?

                           Còrsega no és França

Amb un registre periodístic, directe, dinàmic, amb poques llicències literàries i sense revolts retòrics, el ritme intens i el relleu de cada episodi garanteixen una agraïda amenitat, reforçada per uns interludis que rebaixen la tensió dramàtica de bona part dels fets històrics que s’expliquen. No tot és política seriosa en el llibre. També hi ha espai per a la ironia i l’humor. Com la facècia d’uns vaixells israelians que, atesa la reclamació sobre la propietat de Noruega, varen ser embargats per França i retinguts al port de Cherbourg… d’on varen desaparèixer la nit de Nadal de 1968 per reaparèixer dues setmanes després a Israel. També l’episodi que Jean va viure en primera línia, arran del nomenament com a Ministre de Finances del seu amic François-Xavier Ortoli i que permet entendre la personalitat del poble cors. Els Ortoli són originaris d’un poblet, Sainte Lucie, aleshores amb poc més de 500 habitants. Recent nomenat ministre, François va rebre una carta d’un hipotètic cosí que ni tan sols coneixia. Li explicava que estaven molt contents que fos ministre i li feia veure que la vida al poble era molt difícil. Per això, havien tengut la idea de comprar una sèrie de loteria (li detallaven el número), perquè ell se n’ocupàs ja que seria fantàstic guanyar un milió de francs. El ministre mostrà la carta a Jean, però la cosa no acabava així. També li mostrà una segona carta: Estimat cosí, ara ja sabem que podem comptar amb tu. No hem guanyat el primer premi i ho comprenem, però la família et vol donar les gràcies per aquest altre premi de 10.000 francs. Jean tendria ocasió de valorar la singularitat del poble cors. L’any 1990, en una de les seves estades a l’illa, un escamot de Terra corse a u populu corsu el va fermar a una cadira i va veure com feien explotar la seva casa de vacances. A Jean no li servia de vacuna pertànyer al Club d’amics judeo-corsos.11

L’octubre de 1973, els exèrcits de Síria i d’Egipte aprofitaren la festa jueva del Yom Kippur per agafar desprevingudes les tropes israelianes i recuperar el Golan i el Sinaí. Just escoltar la notícia per la ràdio, Jean va anar cap a l’aeroport per volar a Israel. No sabia què hi anava a fer, però no volia viure aquella nova guerra a París. Estava enfadat. Des de la Guerra dels sis dies no s’havia avançat gens cap a la pau. Just arribar a Tel-Aviv s’indignà amb el to derrotista del discurs de Dayan que parlava de risc de destrucció. La sorpresa de l’atac havia provocat el pessimisme. Jean estava inquiet i en saber que Sharon preparava una contraofensiva mirà d’acostar-s’hi i aconsegir estar al seu costat. El pla de Sharon requeria construir un pont per travessar el canal de Suez. Al costat de Jean, també hi havia Uri Dan, un periodista que considerava Sharon com una encarnació divina i que va escriure una frase premonitòria: Els qui no han volgut Sharon com a cap major de l’exèrcit el tendran com a ministre de Defensa. Els qui no el vulguin de Ministre de Defensa el tendran de Primer Ministre! Jean viurà aquelles dies al punt d’acampada de Sharon que, dia a dia, va imposant la seva estratègia militar. Un soldat egipci apressat expressà l’honor que sentia d’haver estat detingut per Sharon i li demanà un certificat. Sharon ordena accedir a la petició, però que digués que l’havia apressat Jean Frydman. En el curs dels combats, Sharon rep una telefonada. Dayan avisa que s’ha acceptat un acord i que, a partir de les 21 hores del dia 22 d’octubre, s’instaurarà l’alto al foc. Sharon ordena intensificar els atacs; cal fer via i arribar com més lluny millor fins a l’hora pactada… i 48 hores més.

En tot cas, aquella guerra ha acabat i Jean viatja a Monte-Carlo. S’ha convocat un consell d’administració extraordinari de la televisió. A l’ordre del dia s’anuncia una proposta de vendre als italians el sistema Secam de televisió en color, però es fa present la guerra d’Israel i a l’ambient es respira que ja arribat la darrera hora de Jean Frydman a l’empresa. És una persona molt significada. Algú insinua que a força de jugar amb mistos s’ha cremat els dits. Res d’això. El delegat del ministeri d’Afers estrangers expressa que el ministre fa confiança al seu amic Frydman per dirigir amb intel·ligència les negociacions. Jean s’ha vist més que reforçat i els assistents han vist que disposa d’importants complicitats.

Jean Frydman, gestor de conflictes

A París, Jean rep una nova proposta de Pierre Mendès France. S’entrevistaran amb l’ambaixador d’Egipte i amb un home de confiança del seu president i nebot del Ministre de Defensa egipci, Ali el-Samann. Han fet una reflexió similar a la que tant Jean com Pierre havien fet just acabar la Guerra dels Sis Dies: allò que cal és fer una pau duradora. El sondeig que els fan els enviats egipcis és si Israel acolliria la visita del seu president Sadat. Jean i Pierre responen que si Egipte vol la pau, Israel rebrà les propostes amb els braços oberts. Ali el-Samann, en nom de la televisió egípcia, convida Jean a anar a El Caire i gestionarà una entrevista privada amb el Ministre de Defensa, Kamal Hassan, que es farà amic de Jean, el qual informarà de totes les converses a Dayan. Aquest, com a ministre de Begin, s’entrevistarà secretament a Tànger amb un enviat del president egipci. S’havia fet una primera passa molt important.12

L’amistat establerta per Jean amb Kamal Hassan havia eixamplat el camí de la pau. Al contrari de l’aforisme de De Gaulle, els estats són monstres freds, Jean tenia clar que els monstres freds dels estats estan encarnats en persones i, aquestes, són de sang calenta. Així l’emocionarà rebre una convidada del seu amic egipci per viure la primera visita oficial de Begin a Egipte l’abril de 1979. Jean arriba des de París, però té intenció d’anar a Tel-Aviv i aconsegueix que li cedeixin una plaça a l’avió del Primer Ministre israelià. A punt de partir, a l’aeroport, Jean demana el seu bitllet. Li diuen que no cal, però ell insisteix fins que n’hi fan un a mà. Aleshores es treu un bitllet de 100 dollars i el dóna a l’administrador. A la casa del Ministre de Defensa d’Israel mostrarà el bitllet que anirà a parar al museu de l’exèrcit com a document històric: ni més ni menys que el primer bitllet d’avió El Caire – Tel-Aviv.

L’hivern de 1981 el seu amic Ximon Peres li demana que l’ajudi en la campanya electoral cap a la presidència d’Israel. S’instal·la, amb Daniela, a un hotel i comença a entrenar Peres en tècniques de comunicació, tant per a la ràdio com per a la televisió. Haurà d’enfrontar-se a les primàries amb Rabbin. La dona d’aquest, Leah, anomena Jean com fa la premsa dretana quan el vol desacreditar: el milionari francès de Peres. La realitat és que Jean voldria ser amic per igual de Peres que de Rabbin, però en política no es poden tenir dos candidats. Peres ha guanyat les primàries i inicia la campanya electoral. Les previsions van a favor seu. Peres és l’adalil de la pau i Begin, amb el seu passat militar, és considerat un falcó. Les previsions apunten una victòria contundent de Peres que fa campanya a les totes. El seu rival, Begin, sembla que tot el que fa el menarà a la derrota… fins dia 7 de juny quan el candidat, en condició de Primer Ministre, fa un discurs a la nació. Els F-16 d’Israel han bombardejat i destruït una base, al sud de Bagdad, on Iraq instal·lava un reactor nuclear. Setmanes abans de l’atac, Begin havia informat Peres i va ser aquest que li demanà que retardàs la data prevista per evitar coincidir amb les eleccions franceses, cosa que el Primer Ministre va fer. Ara, després de l’atac, Peres convocà una roda de premsa i, en un to indignat, acusà Begin d’utilitzar l’exèrcit amb finalitats electorals. Jean va veure que el seu candidat acabava de perdre les eleccions. La immensa majoria d’israelians estaven molt satisfets d’aquell atac, tan eficient i reeixit, de l’aviació israeliana contra l’amenaça directa de Sadam Hussein. Rebotar-se contra l’operació va ser fer-ho contra l’opinió pública. La nit electoral, abans de l’escrutini, el portaveu del partit de Peres anuncià la victòria i va demanar a Jean que li comunicàs per telèfon al president francès. Per sort, Mitterrand estava volant i no va poder contactar-hi. A la derrota, hauria afegit el ridícul. Begin revalidà el càrrec.

El febrer de 1981, per iniciativa del president de la comunitat jueva-marroquina, Jean gestiona una trobada de Peres amb el rei del Marroc. Ponderats els pros i els contres, Hassan II havia jugat un paper favorable als acords de pau amb Egipte i, a futur, podria ser un bon enllaç amb els palestins. Pactat l’encontre a Marràqueix, Ximon Peres i el rei del Marroc parlaren hores i hores, fins a les tres de la matinada. Quan Peres arribà a la casa on s’allotjava Jean, convençuts tots dos que els hi haurien posat micros a l’habitació, se li abraçà i, baixet baixet, li explicà la reunió a l’orella. Agafats d’aquella manera i a aquelles hores, Peres el va fer riure quan va dir: Si els serveis del Marroc ens filmen, la nostra reputació romandrà ben tocada. L’endemà la premsa ja informava d’aquella trobada i les reaccions no es feren esperar. Dayan recriminava que a força de projectar que volia la pau a qualsevol preu, Peres jugava amb foc. S’havia excedit. Curiosament, Kreisky, canceller d’Àustria i jueu, s’expressava igualment crític i, per més que en un sentit contrari, amonestà Jean: Els àrabs fan propostes de pau i els enviau a passejar. Un dia d’aquests, a força de rebutjar la pau amb els àrabs, provocareu la tercera guerra mundial. Rússia els ajudarà a ells i els Estats Units a nosaltres. Aquest és un joc perillós. Jo no vull que els jueus siguem responsables d’una guerra mundial.

         2 – I – 1982. Kreisky i l’autor d’aquest comentari

Em permet, en aquest punt, obrir un parèntesi a l’anàlisi del llibre per fer un complement personal a aquest episodi, en condició de testimoni del paper que Bruno Kreisky (1911-1990) va jugar, des de la seva casa de Mallorca, amb el foment d’acords encaminats als acords de pau. A finals de desembre de 1981, només dos mesos després de l’assassinat de Sadat, el president d’Egipte, a mans del Gihad Islàmic, Arafat viatjà a Mallorca per entrevistar-se amb Kreisky. Dia 28 de gener de 1989, Arafat tornà visitar Kreisky al modest xalet que aquest tenia a la Costa d’en Blanes de Calvià. Les declaracions del líder palestí foren per agrair públicament la feina pacificadora de l’aleshores ja ex-canceller austríac i, molt especialment, per haver propiciat les converses iniciades fa poques setmanes a Estocolm entre palestins i membres de la comunitat jueva, unes converses que durarien quatre anys i conclourien amb els acords d’Oslo. A banda d’Arafat, Kresky s’entrevistà amb molts d’altres líders. Va ser determinant en obligar Espanya a reconèixer Israel l’any 1986, amb oposició de destacats membres del primer govern socialista de Felipe González. El desembre de 1984, també a casa seva, rebria Gadaffi. A banda de les visites que podríem dir oficials, Kreisky va rebre, durant tota la dècada dels 80 i fins a la seva mort, delegats de tots els països en conflicte. Era molt conscient que, a cada una de les parts, hi havia molts d’interessos no només contraris a establir acords, sinó amb clara voluntat de provocar una guerra de resultats imprevisibles.

Desembre 2001. Peres i Arafat a Formentor

La lectura del llibre dedicat a Frydman, a més de fer-me tocar amb les mans una gran ignorància, m’ha fet veure que el seu paper d’índole privada com a mediador de conflictes, complementava el paper públic i amb projecció mediàtica de Kreisky que va convertir Mallorca en un territori neutral de trobades internacionals del més alt nivell i… en un niu d’espies de tot el món durant més de dues dècades. La CIA, l’MI6, la DGSE, el KGB i, per descomptat el Mossad mantenien actives delegacions a l’illa. Circulaven moltes d’històries sobre aquells agents secrets. S’assegurava que tots ells es coneixien i que freqüentaven els mateixos bars i restaurants. 10 anys desprès de la mort Kreisy i poc després de la destrucció de les Torres Bessones de Manhattan, concretament dia 2 de novembre de l’any 2001, Mallorca, en aquest cas Formentor, tornaria servir de plataforma a una trobada entre Ximon Peres, aleshores Ministre d’Afers Exteriors, i Iàssir Arafat, president de l’Autoritat Palestina.

Jean Frydman i Sharon

Fet aquest parèntesi mallorquí, retornem a les activitats de Jean Frydman. Amb el doble objectiu de presentar-li Daniela i anunciar que s’ocuparia de la campanya de Peres, va visitar Ariel Sharon. El contrast ideològic estava assegurat. Sharon era antagònic amb les propostes de Peres. Defensava la submissió dels territoris ocupats i encara més. Frydman li feia observar que la seguretat valia molt més que la geografia, que la Bíblia no era un cadastre, que l’objectiu havia de ser la pau i les persones, i que amb les seves pretensions hi hauria guerra assegurada per més d’un segle. Sharon replicà que, amb les de Peres, Israel duraria ben poc i convidà Jean a visitar Samària. Hi anaren dues setmanes després. Sharon era rebut amb crits de Rei d’Israel! i l’adoració de la gent; una veneració que el temps transformaria en odi. En acabar la visita, Sharon va lliurar a Jean un mapa que reflectia el seu programa, amb l’observació no l’utilitzis en contra meva. Les trobades posteriors foren disteses, però Jean no s’estaria de dir-li que no li perdonaria la matança de Sabra i Xatila. Sharon replicà que no podia sentir-se responsable d’uns crims d’uns àrabs a mans d’uns altres àrabs. Jean va concloure: Els àrabs ho han fet, però tu els has deixat que ho fessin.

                  Petit espai i gran conflicte

L’agost de 1984, Jean comentà amb Ximon Peres un problema que podria dificultar molt l’estabilitat de les relacions amb Egipte. A Taba, un petit indret al nord del golf d’Akaba, després de la Guerra dels Sis Dies, un empresari israelià íntim amic de Sharon va aixecar un hotel faraònic. Egipte reivindicava aquell indret, amb documents que els donaven la raó. Peres volia ponderar si aquell petit espai geogràfic podia ser causa belli i demanà a Jean que ho aclarís. D’immediat viatjà a El Caire a entrevistar-se amb l’amic Kamal Hamal. Aquest va ser contundent: Taba és la nostra particular Alsàcia-Lorena. Estava tan tancat en banda que Jean va tenir la idea de demanar si acceptarien un arbitratge internacional. Kamal Hamal va consultar el president Moubarak i va respondre que no s’hi oposarien en el cas que Israel fes la petició. Allò, davant de l’opinió pública israeliana, era impensable. Quan Jean va tornar a Tel-Aviv a informar a Peres, aquest li va agrair la gestió. En un nou intent, Israel i Egipte es posaren d’acord i feren, conjuntament, la petició de l’arbitratge. Ginebra es va torbar quatre anys per sentenciar una evidència: Taba pertanyia a Egipte. El Primer Ministre d’Israel, aleshores, Yitzhak Shamir va acceptar el resultat: Els pocs metres quadrats de Taba no han d’enterbolir les relacions amb Egipte. Cal saber perdre. Jean va pensar allò de millor tard que mai.

Jean Kydman amb Ives Montand

Entre les moltes amistats de Jean Frydman que desfilen, moltes d’elles relacionades amb el món de la música i de l’espectacle, destaca Ives Montand (1921-1991). Amb ell, hi havia una sintonia molt especial i un gran paral·lelisme: els dos eren fills d’immigrants pobres, havien progressat amb el seu esforç, ambdós tenien una gran capacitat de lluita i tenacitat, ideològicament d’esquerres però decantats del comunisme. El desembre de 1984, Jean va convidar Ives i la seva esposa, Simone Signoret, a visitar Israel, però ella estava malalta i va morir uns mesos després. El cantant hi va anar dues vegades, ambdues s’allotjà a la casa del seu amfitrió. Jean va veure la fama que Ives tenia. Tothom el coneixia pel carrer i ell corresponia les salutacions amb simpatia. Fins i tot, en una visita al Golan, els soldats dels blindats fronterers li demanaren que els cantàs. La majoria eren molt joves, d’entre 18 i 20 anys. Quina cançó millor que La vie en rose? A Jerusalem, davant milers de persones, Ives Montand el juny de 1986 va cantar Les chant des partisans.13 L’entusiasme que generava Montand va fer venir la idea a Jean de programar un gran concert per a la pau. El lloc havia de ser la Plaça dels Reis de Tel-Aviv. L’acompanyaria l’Orquestra d’Israel dirigida per Zubin Metha. Segur que hi hauria cent mil o dues-centes mil persones. Jean va obtenir l’acceptació del seu amic i, després, va traslladar la proposta a Metha que va respondre que seria un bell espectacle. Jean, molt content, va telefonar a París per planificar una data propera amb el seu amic. Va respondre la cridada el consogre i, amb veu adolorida, li va respondre: Em sap molt de greu, Jean, acaben d’anunciar per ràdio que n’Ives ha mort.

              Impacte d’un míssil iraquià a Tel-Aviv

El gener de 1991, just iniciar-se la Guerra del Golf, com havia passat amb la dels Sis Dies i amb la de Kippur, Jean parteix de París a Tel-Aviv.14 Vol ser allà per si pot ser útil. La CNN informa dels míssils iraquians que ataquen Israel. Les imatges són estremidores. Com que no poden arribar a Jerusalem, centren els objectius sobre Tel-Aviv. Allà es distribueixen màscares de gas a la població en previsió de l’ús d’armes químiques per part de Sadam Hussein. Daniela i el fill major de Jean, Gilles, passen pena i li telefonen sovint. En una de les converses, Jean els vol tranquil·litzar. La CNN deu exagerar. La cosa no és tan perillosa aquí a… Una veu interromp la conversa: Senyor, res de parlar dels llocs. Aquells dies de bombardejos, una delegació civil francesa arriba en mostra de solidaritat amb els israelians, disgustats que Mitterrand, per explicar que França s’implica a la guerra, no hagi enviat cap ambaixador quan n’ha enviat a tot el món. Un dels qui han viatjat és un vell amic de Jean, François Léotard, però ha de tornar d’immediat a França amb l’avió de la delegació i convida a Jean. Aquest pensa que aprofitarà per anar a veure i tranquil·litzar la família. L’endemà a primera hora del matí, Ehud Barak, cap de l’estat major, telefona a Jean a París: un scud iraquià ha destruït la teva seva. Per sort, no hi ha morts. A Jean li ha anat molt just salvar la vida. Sap que un dels trets distintius dels jueus és la reconstrucció i tornarà aixecar la seva casa.

L’any 1992, amb Rabbín de Primer Ministre i Peres d’Afers Estrangers, just després de la fracassada conferència de Madrid, on els palestins només varen poder ser-hi dins de la delegació de Jordània, Jean va ser animat a intentar parlar amb Fayçal Husseini, un valor emergent de la OLP. Aclarint que era una iniciativa personal, Jean va explicar que, com a amic de Peres i de Rabbin, sabia que volien dialogar. Husseini va respondre d’immediat. Molt bé. Cal fer la pau, acabar amb l’ocupació, trobar la manera de compartir Jerusalem, però… cal parlar amb Abou Amar. Jean va veure clar que no hi havia més líder palestí que Abou Amar, el nom de guerra d’Arafat, i així ho traslladà, però Peres va dir que l’opinió pública israeliana pensava que la OLP és una banda de criminals i s’oposaria a qualsevol trobada amb el líder palestí. L’estratègia era intentar seduir Husseini. Se li oferí una ràdio que cobriria tota Cisjordània. Husseini va acollir molt bé la proposta: Excel·lent idea! La podeu oferir a Abou Amar. Jean ho tenia clar: s’havia entrat dins d’un cercle tancat. Només Arafat seria un interlocutor vàlid. Els anomenats palestins de l’interior com Husseini no assumirien el paper del seu líder. Les converses d’Oslo prenien força i credibilitat. Calia parlar amb Arafat i era un bon moment històric… malgrat Rabbin detestava al líder de la OLP i desconfiava del seu ministre Peres.

Quan es va signar l’acord d’Oslo, Peres viatjà als Estats Units per informar del contingut. No s’ho podien creure. La CIA havia informat que les converses havien fracassat. Peres va haver d’explicar que ell personalment havia signat l’acord. Clinton es mostrà satisfet i animà a assolir una cosa igualment important: obtenir l’acceptació de l’opinió pública israeliana. Els punts forts de l’acord eren favorables. La OLP renunciaria a la violència i reconeixeria l’estat d’Israel, a canvi es retornaria a l’autoritat palestina la banda de Gaza i l’entorn de Jericó a Cisjordània. Israel havia de traslladar l’acord al consell de ministres. Havia posat la condició de presentar el document ja amb la signatura d’Arafat. Jean acompanya Peres durant aquella espera. El líder palestí és imprevisible. Pot intentar qualque maniobra de darrera hora? Afegir-hi noves condicions? Peres telefona a tothom; a Clinton, a Helmut Kohl… Finalment, arriba el document signat i sense cap modificació. En el Pròxim Orient, la zona del món més conflictiva el darrer terç del s. XX, s’ha fet un pas de gegant. Jean veu una prova que la pau és possible: fins i tot Rabbín i Peres es refien un de l’altre. El desembre de 1994, Jean els acompanyarà a Oslo a recollir el Premi Nobel de la Pau, compartit amb Arafat.

Oslo, de moment, ha aturat la violència dels palestins i la política d’ocupació israeliana, però resten serrells per resoldre i Jean ho té molt present. Cal estar preparats per quan baixi l’eufòria. Home de comunicació sap diferenciar entre les causes i els efectes, tal com diu la paràbola budista: poc importa qui ha tirat la fletxa enverinada, tampoc qui ha fabricat l’arc, allò que importa és curar la ferida. Calen projectes esperançadors que facin girar pàgina i avançar. A Gaza hi ha 450.000 palestins en condicions indignes. La mitjana de cada família són entre 8 i 19 persones. Si construïm 50.000 habitatges, seran milers de llocs de feina. L’ONU hauria de finançar l’operació i facilitar la devolució a les famílies amb crèdits a 20 anys. Jean Frydman es mou i implica tothom. La direcció de les obres recaurà en una societat palestina. El rei Hussein de Jordània sol·licita implicar-se en el projecte. Quan Rabbín felicita Jean i li agraeix el seu pla, el visionari replica que no és seu, sinó de tota la comunitat internacional. Tot va damunt rodes. Els palestins ben animats. Oslo ha canviat moltes de coses. Per primera vegada, Jean Frydman accepta parlar en públic. Serà al Palau dels Congressos de Paris. Allà explicarà la transformació dels camps de refugiats en nous i flamants apartaments que milloraran les condicions de vida dels habitants. Els milers d’assistents aplaudeixen intensament l’ideòleg del projecte. L’expectativa no pot ser més favorable… fins que l’assassinat de Rabbín farà que aquella iniciativa es desplomi com un castell de cartes.

L’encoratjament de Clinton quan va animar a guanyar-se l’opinió pública, va ser acollit per Jean com un mandat. Certament, no es pot fer res important contra la voluntat de la gent i és més fàcil justificar una guerra que defensar la pau. Calia crear un ens de propaganda, EFSHAR (és possible), amb l’objectiu de fer valorar la pau com el major dels actius d’un poble. La nova entitat crearia una altra associació: Pau i Seguretat. Era positiu lligar les dues coses. S’implicaren polítics, universitaris, homes de negocis, militars… L’abril de 1995 es concentrarien a favor de la pau i ocuparien les portades dels diaris de tot el món. Jean aconsellà Rabbín d’aprofitar el moment. Ell és qui concentra els odis d’una dreta que no té mesura i acusa de traïdor al gran heroi de la Guerra dels Sis Dies. La primeria de setembre Benjamin Nethanyau i Ariel Sharon assistiren a una manifestació on Rabbín va ser representat amb el mocador palestí al cap i vestit amb l’uniforme de les SS. Amb declaracions demagògiques, la dreta semblava que s’havia apoderat del carrer i pretenia fer veure que tot el poble israelià repudiava la pau. Calia demostrar que això no era així. EFSHAR decidí convocar una manifestació amb el lema No a la violència, sí a la pau. Jean obté l’aprovació de Peres, tot i les reticències de Rabbín que dubta que pugui reeixir mai un acte popular de suport al govern. N’hi ha que són més escèptics: la població no respondrà. Algú proposa que, per animar la gent, es faci un concert de Barbra Streisand. Ella no ho acceptarà, però Jean persisteix que l’important no és fer un concert, sinó un clam per a la pau. Jean visita Rabbin i, després de doblegar les reticències del Primer Ministre, convençut que si és un fracàs el govern haurà de plegar, li diu que la manifestació, per raons climatològiques i organitzatives, ha de ser dia 4 de novembre a les 20 h. Rabbin, sobre aquesta data, anota a l’agenda meeting.

Jean amb Rabbín just abans de ser assassinat

Arribat el dia, entre 150.000 i 200.000 persones criden a favor de la pau. Quan a les vuit del vespre puja Rabbín a l’escenari els crits es multipliquen. Alguns dels polítics que han de parlar s’excedeixen en el temps pactat. Arribat el torn de Rabbín fa un discurs breu que rep un intens aplaudiment. Davalla de l’escenari i s’acosta a l’organitzador d’aquell gran esdeveniment i li demana si ja pot partir. Jean, assegut entre l’esposa de Rabbín i Ximon Peres, té la petita Nathalie damunt dels genolls i li diu que no, que ha de tornar pujar per cantar El cant de la pau i li allarga un paper amb la lletra. Rabbin torna a l’escenari i amb tots els que són a dalt fan cantar la cançó a la multitud. En acabar, el Primer Ministre, davalla i, a punt de partir amb Ximon Peres, torna enrere. Felicita i agraeix Jean: Te dec una dels millors moments de la meva vida. Quan el xofer li obre la porta del cotxe apareix un individu pistola en mà i dispara tres vegades.15 Rabbin es traslladat a l’hospital. Tres quarts d’hora després, el director del gabinet de Rabbin comunica entre llàgrimes la mort i mostra a les càmeres del món el paper ple de sang amb el text del Cant de la Pau. Jean està destrossat. Sap que aquella pistola disparava contra els Acords d’Oslo i contra la pau. Sobretot, té un immens sentiment de culpa per la mort de l’estadista que encara no fa un any havia rebut el Nobel de la Pau. La seva vídua, Leah, l’alliberarà de l’angoixa: gràcies a Jean, el seu marit ha mort feliç.

    Ximon Peres i Jean Frydman

Era d’idiotes creure que només hi havia terrorisme palestí. Rabbín no volia guardapits antibales, perquè no volia sentir-se en perill enmig del seu poble. Ximon Peres, Primer Ministre a partir de l’assassinat de Rabbín, anuncia que les eleccions seran el mes de maig de 1996. Crea un equip de campanya. Entre d’altres, hi ha Jean Frydman i Haïm Ramon, Ministre de l’Interior. Com a assessor es contracta Jacques Séguéla. Aquest presenta un pla complet en dues idees-força a transmetre: pronunciar-se contra Hamas, que ha iniciat una guerra d’atemptats suïcides a Israel, i acusar la dreta d’haver creat una atmosfera d’odi que ha provocat l’assassinat de Rabbín. Peres aprova el programa, però als pocs dies Haïm Ramon s’oposa a la proposta. Cal evitar parlar de Rabbín i cal evitar atacar la dreta. Jean es desespera. Allò seria políticament estúpid i moralment inacceptable. Rabbin és la icona de la pau. Amagar el seu nom és trair el seu missatge. Peres, finalment, acceptarà la campanya light de Ramon i acomiada Séguéla, però manté Jean com a conseller i el tranquil·litza. Les enquestes encarregades per Ramon a un equip autocomplaent anuncien la victòria. Jean proposa a Peres una carta als electors per animar la freda campanya. Ramon s’hi oposa. No fer res ens portarà a l’èxit. Peres neda dins d’un frívol optimisme, mentre Jean intenta que obri els ulls. En parla amb la filla i el gendre de Peres, amb Barak, fins i tot ho adverteix a l’ambaixador dels Estats Units, confiat en la clara victòria que anuncia Ramon… Peres perd les eleccions. Jean havia advertit de l’error estratègic d’amagar la mort de Rabbín, però no perd el temps en lamentacions, cal començar la feina d’immediat.

Jean té la convicció que el futur candidat ha de ser Ehud Barak. Es coneixen de fa anys. Tot i ser el més condecorat d’Israel, és un militar atípic; és un intel·lectual amb formació en matemàtiques, història, filosofia… fins i tot és un bon pianista. Rabbín considerava que seria el seu successor. L’agost de 1996, Jean el convida a la casa de Còrsega i el convenç de prendre el relleu de Peres si aquest ho accepta. Barak no el vol d’enemic i Jean el visitarà. Inicialment Peres es rebota: no em mereix cap estimació! La rèplica és irrefutable: la política no és una història d’amor. Jean reclama la dimissió de Peres i poder disposar de temps per prestigiar un nou líder a les properes eleccions.

El maig de 1999, Jean patrocinarà i dirigirà la campanya de Barak. Contractarà Séguéla i guanyaran la primera etapa, les primàries, contra altres quatre candidats. El nou president del partit, comptarà també amb un conseller de comunicació recomanat per Clinton que participarà en el programa electoral sota el lema Pau dins de la Seguretat. El govern de Netanyahou fa aigües de per tot i acusa l’esquerra d’acceptar dividir Jerusalem com si allò fos la fi d’Israel. Jean, desinhibit, encarrega una enquesta i comprova que una gran majoria dels seus electors aprovaria la cessió de Jerusalem-est em el marc d’un acord de pau. El conseller de Clinton toca amb les mans que la CIA no tocava bolla quan deia que Jerusalem era un tema tabú. Pocs dies abans de la votació, l’ambaixador d’Egipte visita Jean per comunicar-li que el candidat àrab, amb unes previsions a l’entorn del 4% dels vots, retirarà la candidatura, la qual cosa afavorirà Barak i, previsiblement, decidirà la victòria. La nit de l’escrutini, Chirac telefona a Jean per ser el primer que felicitarà Barak. A la una de la matinada, el qui serà nou Primer Ministre, anirà amb Jean a la plaça del Reis, ara anomenada Yitshaq Rabbín. No ha calgut convocar. La gent s’hi ha concentrat per expressar l’alegria de la victòria. Jean recorda que el novembre de 1995 en aquell espai va veure matar un Primer Ministre i ara, el maig de 1999, allà mateix naixia un altre Primer Ministre.

Jean, amb el seu esperit emprenedor, continuaria amb les seves idees de progrés. De manera similar al projecte d’habitatges a Gaza, ara calia cercar solucions al greu problema de l’aigua. Després de molts d’estudis alternatius, la proposta més viable era dessalar aigua de la mar. Una multinacional treballaria per obtenir aigua dolça. La meitat per jordans i palestins i l’altra meitat pels israelians. Jean parlà amb Jospin i Berlusconi que aprovaren la idea. A tot això s’anunciava el II Fòrum Mundial de l’Aigua previst per març del 2000 a l’Haia, presidit per Mikhaïl Gorbatchov, excap de la Unió Soviètica i fundador de l’ONG ecologista Creu Verda Internacional. Jean abordarà Gorbatchov i s’aproximarà a McNamara, l’antic secretari de defensa dels Estats Units. Jean en persona, per delegació de Barak, representarà Israel en el fòrum, on farà un discurs vehement per explicar el greu problema de l’aigua al Pròxim Orient i la solució programada. Excepte Síria, obté el suport dels palestins. Per evitar suspicàcies i tancar files, es proposa que el projecte s’anomeni Pla Gorbatchov, però de manera pragmàtica si li posen Pla Clinton obtindran suport financer. En el curs de la conversa, Gorbatchov li demana a Jean si li faria el favor de gestionar una trobada amb el president Clinton. Jean al·lucinava. En tota la seva vida de promoure trobades difícils mai no s’hauria pensat que l’expresident de la Unió Soviètica li demanàs arranjar una cita amb el president dels Estats Units. L’explicació de no haver aconseguit abans la desitjada trobada era, evidentment, política. Clinton no volia fer enfadar Boris Ieltsin, el president de la Federació Russa. En tot aquell capítol, hi hauria un drama encara major. Jean Frydman havia acabat el seu discurs a L’Haia afirmant que si un projecte com aquell no arribava a bon port, recomanaria als infants a canviar de planeta. Pocs mesos després esclatava la Intifada i el projecte de dessalar se n’anava en orris. Els infants, si no volien canviar de planeta, haurien d’esperar noves èpoques de pau.

Poc més d’un any després de ser elegit Primer Ministre, el govern de Barak ja ha decebut. És el gabinet més esquerrà, més laic i més humanista de la història d’Israel, dirigit per un mestre qualificat, però hiperactiu i… solitari. Barak no ha pogut atendre les promeses, perquè tothom ha jugat el seu paper; Arafat, Europa, Amèrica i el món àrab. Jean fa tot quant pot per ajudar. A finals de 1999, rep una telefonada de Barak que li demana que li cedeixi la casa de Tel-Aviv per fer-hi un dinar. Jean no podrà assistir-hi, però ho organitza tot. Intueix que hi anirà Arafat, perquè si no fos així Barak faria el dinar a casa seva o a un restaurant públic. Els assistents li ratificaran a Jean com va anar tot. Els dos líders es varen tancar al despatx de Jean durant tres quarts d’hora i, després, compartiren el dinar amb els altres convidats. Un any després, el desembre del 2000, Jean es plantaria sense cita prèvia a la Mouaka, la residència d’Arafat, i aquest el va rebre. El missatge de Jean era clar: Barak es veu obligat a avançar les eleccions i si la Intifada continua Sharon guanyarà. Arafat va respondre que no tenia tant de poder com li adjudicaven i expressà la impossibilitat de donar instruccions a un moviment popular. 

La segona Intifada coincidí amb la pèrdua de suport de Barak. La tensió creixia. Clinton, el president americà més implicat en la pau després de Jimmy Carter, havia elaborat uns paràmetres per reactivar la negociació. Barak decidí no respondre a l’espera que ho fes Arafat, perquè els serveis d’intel·ligència israelians l’acusaven de recolzar i finançar la Intifada. Jean va decidir anar a passar el cap d’any al ranxo d’Alberta amb la família. Des d’allà, intensificà els contactes per activar la resposta d’Arafat. El portaveu responsable de les negociacions amb Israel del govern palestí, després d’informar d’algunes gestions, va telefonar Frydman per dir-li que Arafat estava en principi d’acord i que contactaria amb el president americà. Clinton encara espera.

La Intifada cridava a la guerra, els atemptats suïcides assolaven els pobles d’Israel, Sharon es dedicava a decapitar sistemàticament la cúpula de l’autoritat palestina i, malgrat això, Jean, inquiet i optimista incorregible, no es donava per vençut. Va reunir un grup de gent propera, amb Sher, el director del gabinet de Barak, Dalia Rabbín, filla del màrtir, Uzi Dayan, antic cap d’estat major… Calia canviar de mètode amb una proposta nova. Calia aprendre del passat. El fracàs dels Acords d’Oslo eren conseqüència de tres errors: no haver definit un objectiu clar, no haver designat un mecanisme de control i no haver previst el desprestigi de l’Autoritat Palestina. La tardor del 2002 ja s’havia redactat un pla original, amb dos elements nous: la proclamació de l’Estat palestí i la implicació internacional. A partir d’aquests dos paràmetres, Israel i Palestina negociarien directament, com a estats sobirans, a partir de la línia verda prèvia a la Guerra dels Sis Dies. Sharon i Arafat no estaven qualificats per liderar aquesta negociació. Els haurien de fer veure la seva incapacitat i delegar en persones expertes en la negociació i en la solució positiva de conflictes. L’11 de setembre del 2001 havia activat les alarmes; havia estat un crit d’emergència a no diferir el màxim esforç per restablir la pau.

Aquell nou pla d’entesa circulava, amb una protegida discreció, en els cercles diplomàtics. Jean aprofitava les seves relacions personals per obtenir suports. El projecte avançava lentament, però estalonant les fites amb més seguretat que altres acords anteriors que havien fet repicar les campanes al vent abans d’hora. Quan Jean ja comptava amb els suports fonamentals, amb el de Chirac al capdavant, el va enviar a Sharon. El seu director de campanya informà Jean que el Primer Ministre l’havia llegit dues vegades i que li havia agradat. La nova guerra del golf esclafaria el règim de Saddam Hussein. La proposta veia passar el temps sense resultats concrets. Dos anys després d’haver estat elaborada, el febrer del 2005, Jean s’entrevistà amb Chirac que li confessà que, en una trobada recent amb George Busch jr., el president dels Estats Units li demanà què sabia del pla Frydman i que el president francès li replicà: Sobretot, president, res de pla Frydman! Seria condemnar el projecte a mort!

Així acaba el llibre. Només cal revisar els esdeveniments dels darrers anys per veure que el conflicte no està resolt. Que calen nous esforços i nous mediadors per obtenir nous acords. És important trobar persones obertes a la negociació amb voluntat d’entesa i capacitat de generar confiança. Allò que fa viable o inviable un projecte és, en primer lloc, l’harmònica relació personal entre els qui l’hauran de dur a bon port. Jean Frydman ha estat durant dècades un mediador, un gestor, un negociador, un creador de confiança… Això requereix tenir tant de coratge per agafar les armes contra els nazis com per defensar la pau davant d’unes altres armes apuntant-te. Hi ha persones tan valentes? Algú ha agafat el relleu? L’autor del llibre, Élie Barnavi, tanca l’epíleg amb l’evocació de la imatge de la primera vegada que va veure Jean Frydman, l’únic esser viu per qui he sentit la necessitat de contar la vida.

 

NOTES

1 Élie Barnavi (Bucarest, 1946) és escriptor. Va ser ambaixador d’Israel a França (2000-2002), conseller científic del museu d’Europa a Brussel·les i professor emèrit d’història a la Universitat de Tel-Aviv

2 Tanmateix el maig del 2016 el president Hollande li concediria la Legió d’Honor

3 Autor, entre d’altres, de la cançó El Desertor, una icona del pacifisme. La podeu escoltar en català en la veu de Joan Isaac a https://www.youtube.com/watch?v=nhsXGwLEsBI

4 Nascut a Rabat l’any 1920, va morir assassinat a París l’any 1965, víctima d’un crim d’estat

5 La biografia de Mitterrand, amagada en vida, destapa aspectes ben sinistres: les connexions juvenils amb l’extrema dreta i la posterior protecció de col·laboracionistes i criminals de guerra; la doble vida, capaç d’annexar a l’edifici presidencial un habitatge clandestí on ubicar-hi, amb cotxe oficial, la seva amant i la seva filla; les instruccions de fer volar el Rainbow Warrior de Greenpeace i ser responsable de la mort del fotògraf Fernando Pereira, un crim d’estat…

6 He elaborat aquest paràgraf a partir d’un interessant article de l’escriptor nord català Joan-Lluís Lluís (Perpinyà, 1963) publicat a El Punt dia 30 de juliol del 2010.

7 Tant el francès com l’anglès incorporen paraules de procedència espanyola, majoritàriament relacionades amb temes militars. Camarilla n’és una.

8 Una de les seves cançons destacades, Les souliers, ha estat traduïda a molts d’idiomes. En català la va interpretar Joan Manuel Serrat. Es tracta d’una metàfora sobre l’aprofitament dels recursos. Es pot escoltar en la veu de l’autor a l’enllaç https://www.youtube.com/watch?v=ZcEcEhM_JSc

9 La Llei 46/1977 es va presentar fent creure que l’objectiu era l’amnistia dels presos polítics, però la raó vertadera era protegir els crims de guerra i els del franquisme. Tots els intents de depurar, per justícia i higiene democràtica, les responsabilitats dels genocides toparen amb els tribunals espanyols. Reiteradament, organitzacions com Human Rights Watch o Amnesty International han explicat que la llei espanyola és incompatible amb el Dret Internacional. El febrer del 2012, l’Oficina de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Drets Humans, va demanar formalment la derogació, però Espanya no n’ha fet mai cas.

10 Pierre Mendès France va ser l’únic diputat d’esquerres que votà en contra de participar en els Jocs Olímpics de Berlín, preparats a major glòria d’Adolf Hitler, i brindà suport a l’Olimpiada Popular de Barcelona de 1936 que havia de començar el 18 de juliol i es va suspendre per l’aixecament feixista-militar de Franco.

11 La voluntat sobiranista del poble cors és molt antiga. L’any 1789, Napoleó afirmava: La història de Còrsega és una lluita perpètua entre un poble petit que vol ser lliure i els estats que el volen oprimir. A les darreres eleccions de desembre del 2017, la coalició nacionalista-independentista va obtenir majoria absoluta, amb el 56,5% dels vots i 42 escons dels 63 d’una cambra on no obtingueren representació ni els comunistes ni els FN de Le Pen.

12 Sadat visità Jerusalem l’any 1977, on va anunciar que Egipte, en determinades condicions, podria reconéixer l’estat d’Israel. A finals d’any, ell i Beggin, amb Jimmy Carter per testimoni, signaren els Acords de Camp David i l’any següent, els dos presidents rebrien el Premi Nobel de la Pau.

14 La invasió iraquiana de Kuwait, l’agost de 1990, reclamava una resposta de la comunitat internacional. Les vies diplomàtiques no donaven cap fruit i, tot i les manifestacions contra la guerra arreu del món , es va programar l’Operació Tempesta del Desert, liderada per Estats Units amb participació de 32 països. Entre el 16 de gener i el 28 de febrer de 1991, les tropes iraquianes foren obligades a abandonar Kuwait. Entre militars i civils, segons Amnesty International, moriren gairebé cent mil persones, tres vegades més que les xifres oficials facilitades per Bagdad.

15 L’assassí, Yigal Amir, era un ultradretà que ja havia intentat assassinar Rabbín dues vegades aquell mateix any. Va ser condemnat a cadena perpètua.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 25 de juliol de 2020 per Bartomeu Mestre i Sureda

MALLORCA, 1936. POSTALS DE GUERRA (des de Colòmbia)

Deixa un comentari

Arran d’una recerca biogràfica en curs, una de les persones consultades m’ha facilitat l’accés a l’enllaç digital del diari EL TIEMPO de Bogotà1. L’intens seguiment que la publicació va brindar a la Guerra dels Tres Anys (1936-1939) convida a una lectura crítica del conflicte bèl·lic, amb perspectiva de l’exterior.

Són moltíssims els treballs d’investigació que permetria encetar la crònica periodística. Resulten d’alt interès els articles d’opinió que, sobre aquella guerra, hi publicaren bona part dels protagonistes de l’enfrontament. També es destapen les tàctiques militars i les raons de moure els diversos fronts de combat, amb intenció de distreure l’adversari i, en aquest camp, no hi ha dubte que els qui comandaren i dirigiren a conveniència el curs de la guerra foren els generals revoltats. De tots els temes que es poden seleccionar, m’han interessat els dos primers mesos del conflicte a Mallorca. Sobre aquest breu espai de temps, he extret del diari colombià cinc notes, cinc postals, referides a la hipotètica destrucció de La Seu de Mallorca, la crònica de l’expedició de Bayo, la referència a un intent d’aprofitar la guerra per assolir la independència de Catalunya, la denúncia de les manipulacions informatives i una referència a Joan March.

Tres setmanes després de la insurrecció armada del 18 de juliol, amb un cert titubeig quant a la línia editorial del diari colombià, un fet luctuós decantaria el posicionament a favor de les tropes revoltades: dia 9 d’agost de 1936 set frares colombians de l’ordre hospitalària de Sant Joan de Déu varen ser assassinats a Barcelona per milicians anarquistes. Tot i la condemna que, del crim, en va fer el govern de la República, a partir d’aquell moment, l’opinió pública colombiana es va alinear gairebé de manera unànime al costat dels rebels. Des d’aleshores ençà, la guerra civil seria notícia de portada cada dia a EL TIEMPO de Bogotà, amb una extensa informació que, aparentment asèptica, no sabia camuflar la simpatia cap al bàndol feixista-militar.

LA SEU DESTRUÏDA? (primera postal)

L’assassinat dels frares colombians es va produir només cinc dies després que el diari, en titular destacat de portada, anunciàs la destrucció de La Seu de Mallorca. Qui podia difondre aquella notícia falsa? A qui beneficiava? Als gobernistas o als rebeldes?2 La intenció era desmoralitzar els revoltats o, ben el contrari, provocar la indignació contra allò que el sentit comú considerava una barbaritat? La notícia es va publicar en portada dia 4 d’agost de 1936, només 17 dies després de l’aixecament, i feia esment també a un atemptat contra El Pilar de Saragossa, amb avís del perill que corria l’Alhambra de Granada. El més insòlit és que aquell titular tan cridaner s’explicava, a l’interior, només amb aquesta breu notícia:

Sometida Palma de Mallorca

El ministerio de guerra acaba de anunciar, siete de la mañana, que Palma de Mallorca ha sido prácticamente sometida después de un intenso bombardeo en que los aviones de las fuerzas de Barcelona lanzaron en toda la isla numerosas bombas de cien kilogramos. De manera no oficial se asegura que la catedral ha quedado destruida.

Un CR32 italià amb la Riera als peus i La Seu als morros (1938)

El diari no va publicar cap desmentit posterior a aquella falsa notícia. Cal dir que el dia abans, 3 d’agost, i també amb titular de portada, s’anunciava: Oviedo y Palma de Mallorca incendiadas por los aviones del gobierno. Un bombardeig que, sis dies abans i també en portada, ja s’havia descrit dia 29 de juliol: Las Baleares y Córdoba bombardeadas. Una incoherència amb el text que hi havia a l’interior del diari d’aquell dia: Desde Menorca, en poder de los leales, se ha enviado un ultimátum a los rebeldes de Mallorca, amenazándolos con un bombardeo si no se rinden incondicionalmente. Dia 31 de juliol, amb crònica del Herald Tribune para EL TIEMPO des de Madrid, es publicava una notícia d’una ingenuïtat infantil més que curiosa:

La situación en Palma

Despachos oficiales llegados a Madrid, aseguran que la situación en Palma de Mallorca es perfectamente normal. Un comité compuesto por un obispo, varios frailes y oficiales ha sido formado para dirigir la distribución de helados y golosinas a las tropas.

Tot es volia vendre amb un aire de versemblança i, simultàniament, tot es podia posar en solfa. Qui eren les fonts dels corresponsals? Encara que sembli que totes aquelles informacions eren propagades per les forces revoltades, EL TIEMPO es feia ressò de les comunicacions públiques oficials del govern de la República. És mal d’entendre, però ho confirmen altres mitjans poc o gens sospitosos de fer costat als feixistes. Dia 3 d’agost, per posar un exemple, La Publicitat publica una informació sobre els bombardejos de Mallorca. El qui parla en nom de l’Aeronàutica Naval afirma que s’han destruït molts d’edificis de Palma. En concret, esmenta el Palau del Bisbe, la Catedral, les casernes i l’estació del tren, perquè en aquests edificis és on es feien forts els rebels.

El dia abans, 2 d’agost, el diari de París Le Temps ja ho havia publicat tal qual. Segons informació de le commandant Bayo, havien patit serioses destrosses le palais de l’évêque, la cathédrale, la caserne et la gare du chemin de fer. Sense titulars tan cridaners com el diari colombià, la informació anava en la mateixa línia. És prou sabut que la premsa internacional va fer un seguiment directe i exhaustiu del conflicte, amb posicionaments antagònics en funció de les simpaties o antipaties per la República, però en la majoria de casos amb un nivell de desinformació més que preocupant. Quan es llegeixen les notícies amb la perspectiva del temps destaquen les falsificacions. Cal avisar que les mentides eren cregudes de bona fe per molta de gent que, fins i tot, ajudava a divulgar-les. Aquell 2 d’agost, per posar un exemple relacionat amb el tema, el cònsol general de Colòmbia a Barcelona escriu a la seva esposa: Hoy llega la noticia de que han vuelto polvo (sic) la ciudad de Palma de Mallorca, la bombardearon por varios días.

Dia 31 de juliol, pocs dies abans de bravejar d’haver destruït La Seu, La Vanguardia publicava un reportatge gràfic sobre una recepció del capità Alberto Bayo als periodistes, on es mostraren els hidroavions que realitzaven els bombardejos de Mallorca. En els següents dies, el mateix diari continuaria amb la reproducció de fotografies. Atesa la manca de resultats efectius de les bombes, sembla que tot plegat feia part d’una estratègia propagandística orientada a intimidar els revoltats com a acció psicològica prèvia al desembarcament que tindria lloc dues setmanes després. No només es presumia dels grans edificis hipotèticament destruïts, sinó de l’espant de la població que, segons s’afirmava, hauria abandonat la ciutat de Palma.

LA VANGUARDIA dels dies 31 de juliol, 2 i 4 d’agost informava dels bombardejos a Mallorca

Els fets, tanmateix, anaven per una banda i les notícies per una altra, sempre a interès dels gabinets informatius dels militars enfrontats. La realitat és que dia 23 de juliol un avió republicà sortí de Reus i va amollar a la mar, davant Palma, tres aparents projectils i, damunt de la ciutat, diaris propagandístics. Dia 28 de juliol, tornaren volar avions damunt Palma i dues bombes mataren la propietària de l’espardenyeria Ferragut i un dependent de la tenda de roba Mercadal.3 Durant tres setmanes, fins al desembarcament de Bayo al llevant de Mallorca, els hidroavions procedents de Barcelona alternaren les bombes amb els prospectes comminant la població civil a revoltar-se contra les autoritats militars.

Segell de 1938 del govern de Burgos

L’any 1938 el bisbe Miralles informà el nunci de les bombes: alguna alcanzó parte del tejado de nuestra Catedral y algún trozo de pared, produciendo el temblor de las explosiones rotura de cristales. Dicen que pasa de ocho mil pesetas el valor de la pérdida.4

 

L’EXPEDICIÓ CATALANA (segona postal)

Sortida de l’expedició cap a Mallorca (foto: Llibertat.cat)

L’embull informatiu no es va reduir a la destrucció de La Seu. L’ocupació de Mallorca i Eivissa també va ser, en el cas del diari EL TIEMPO de Bogotà, un constant anar i venir, segons la procedència de les fonts. Així, dia 6 d’agost, el diari publica:

Captura de la isla de Ibiza.

Madrid (U.P.). El gobierno acaba de anunciar en forma oficial que la isla de Ibiza ha sido capturada por las tropas leales.

Col·locació de la senyera del Partit Valencianista d’Esquerres al castell d’Eivissa

No es tornarà a parlar d’Eivissa fins mesos després, arran d’una recepció del President Lluís Companys a Barcelona.

Milicians d’Estat Català a Formentera amb una gran estelada

Quant a Mallorca, la primera notícia del desembarcament de les tropes de Bayo es publica dia 17 d’agost quan, en titular de portada, s’informa que Los rebeldes anuncian la captura de Irún y los gobiernistas la de Mallorca. Malgrat el titular, la informació que pretèn documentar l’afirmació és ben escassa: Sobre las operaciones en Mallorca que habían permanecido sin publicidad alguna, desde hace dos semanas, anuncia el gobierno que tres columnas leales desembarcaron felizmente en la isla.

Dos dies després, dia 19 d’agost, es reincidia en donar per feta la conquesta:

Los catalanes recuperaron a Mallorca

Barcelona, agosto 18 (radio del Herald Tribune para EL TIEMPO).- Contrario a los informes de que los contingentes catalanes que invadieron a Mallorca, bajo las órdenes del capitán Bayo habían sido derrotados, como se dijo, se sabe aquí esta noche que dichas fuerzas estaban rechazando a los rebeldes con pérdidas hasta ahora insignificantes.

Las fuerzas del capitán Bayo ocupan un frente de 25 millas desde Puerto Colón hasta el Cabo de Pera, y están bien apertrechadas de artillería y ametralladoras. La linea insurrecta se extiende a través de Santanyí, Felanich, Manacor y Artá.

El objetivo inmediato de la expedición gubernamental es destruir las comunicaciones del enemigo con su base en Palma, mediante el bombardeo del entronque de carreteras, en los campos de Santa Margarita.

El parte gubernamental acentua el hecho de que la expedición de Mallorca está integrada exclusivamente de tropas catalanas y que numerosos aldeanos mallorquines se han unido a los milicianos.

El mateix dia, 19 d’agost, la noticia de la recuperació de l’illa es complementava amb aquesta altra:

La acción sobre Palma de Mallorca

Washington (United Press).- El departamento de estado de los Estados Unidos ha ordenado al cónsul en Palma, señor Robert D. Longyear, y a todos los norteamericanos residentes en aquella ciudad que la abandonen cuanto antes.

La orden del departamento de estado ha sido determinada por la prevención del capitán Bayo, jefe de las fuerzas leales que tienen la misión de ocupar toda la isla y, según la cual antes de diez horas se iniciará un violento bombardeo contra la ciudad desde el mar y por el aire.

El departamento de estado informa también que ya ha llegado a Palma el barco norteamericano Quincy, con la misión de rescatar a todos los ciudadanos de Estados Unidos y que el crucero Oklahoma se halla en camino, pues se le ha destinado a secundar la misma labor.

Cincuenta son los ciudadanos norteamericanos que se encuentran actualmente en Palma de Mallorca; en este número están incluidos, según avisa el capitán Bayo, diez y nueve portorriqueños.

El parte del jefe gobiernista que ha determinado esta rarísima maniobra para rescatar a los norteamericanos está concebido en los siguientes términos, según lo publica el departamento de estado:

«La caballerosidad española me obliga a pedirle que con la mayor prontitud comunique a los barcos que representan a su país y que están anclados en esta bahía la órden de abandonar las aguas territoriales dentro del más breve plazo, pues diez horas después de que el departamento de estado haya recibido esta notificación iniciarán las fuerzas a mi mando el bombardeo de Palma desde el mar y desde el aire. Saludo a usted y le anticipo las gracias. Alberto Bayo.

Dia 22 d’agost, el titular i bona part de la informació sobre els combats, la més extensa de totes quantes publicaria el diari colombià, eren d’una claredat meridiana:

Catalunya está resuelta a la conquista de las islas para incorporarlas a la Generalidad

El ataque de los leales contra Mallorca tiene una gran importancia para Cataluña, no solo militar sino históricamente. Las islas Baleares fueron una vez parte del reino de Cataluña, bajo el régimen de los condes de Barcelona, desde que Jaime I, en el siglo XIII, las conquistó a los moros. Cataluña ha soñado siempre con la reincorporación de dichas islas, y en 1931 se trató de incluirlas en la Generalidad Catalana, bajo el estatuto de autonomía, pero el proyecto no prosperó entonces. Así, pues, la expedición catalana trata de lograr la reconquista de las islas Baleares. El capitán Bayo ha pedido a Barcelona el envío de 100 banderas catalanas para marcar las fronteras.

Dia 23 d’agost, EL TIEMPO reincidia en l’avís de bombardejar Palma:

El frente de Mallorca

Gijón, agosto, 22 (U.P.).- El gobierno ha enviado un mensaje inalámbrico a todos los buques extranjeros anclados en la bahía de Palma de Mallorca, conminándoles a salir del puerto en un plazo de venticuatro horas.

Al cumplirse el término mencionado, las fuerzas del gobierno empezarán el bombardeo de Palma de Mallorca, empleando para ello, probablemente, el crucero Jaime I que ha sido reparado.

La totalidad, casi, de los extranjeros residentes en Palma de Mallorca, se ha embarcado en los barcos mencionados que han empezado ya a salir de la bahía.

L’endemà, el dilluns 24 d’agost, amb crida de portada (El gobierno confía en el dominio de Mallorca esta semana), es publicava:

El ataque a Mallorca

Valencia, agosto 23 (U. P.).- Informaciones sin carácter oficial anuncian que las fuerzas leales enviadas a la ocupación de Mallorca atacaron la isla, divididas en tres columnas, las cuales se concentraron en la región oriental de la isla; de la posición de Puerto Cristo, en poder de los leales, salió una de las columnas, y las otras de Cerberes i Sanscerberes sobre Manacor.

Los partes enviados por los leales afirman que se mantienen firmes en el ataque y que lograron tomar al enemigo numerosos prisioneros y consdierable material de guerra; agregan que las bajas sufridas por los rebeldes son también numerosas. Entre los insurgentes muertos se encuentra un sargento mayor.

Las fuerza gubernamentales proyectan avanzar hacia el oeste a través de la isla para atacar simultáneamente por tierra, aire y mar la ciudad de Palma.

Dia 28 d’agost, una breu nota, persistia en la versió del bàndol republicà, però amb una informació que delatava una gran ignorància:

Por lo que hace a Palma de Mallorca, las fuerzas del capitán Bayo continuan en sus maniobras de dominio, y han ocupado diversos pueblos que facilitarán la captura de la ciudad. Los barcos del gobierno tomaron prisioneros a muchos elementos que pretendían huir hacia Mahón, pero se les atiende con consideraciones.

Sobta que els qui pretenien anar cap a Menorca fossin apressats, ja que els qui ho feien de qui fugien era dels revoltats i no de les tropes de Bayo. Aquesta seria la darrera de les notícies publicades procedents de l’exèrcit lleial al govern de la República. Dia 2 de setembre, apareixia una notícia, en una sola frase sense cap coma ni una, que capgirava la informació publicada sobre el «victoriós» desembarcament:

Información de Queipo de Llano

Gibraltar, septiembre, 1 (U. P.).- El general Queipo de Llano anuncia desde Sevilla por medio de un mensaje de radio que las fuerzas del gobierno que tenían la misión de capturar la isla de Mallorca fueron completamente derrotadas y que ante ese fracaso el ministerio de marina de Madrid ha ordenado a varios de sus barcos se retiren de la zona de combate para salvar por lo menos su tripulación.

El diumenge dia 6 de setembre, amb un cridaner titular a la portada del diari (Los descalabros de las milicias rojas. Las fuerzas enviadas a Mallorca fueron totalmente derrotadas), EL TIEMPO feia la crònica del fracàs de l’expedició, a partir de dues informacions de la mateixa agència, una de Barcelona i una altra de Lisbona, amb qualque descripció exagerada:

El fracaso de las milicias en Mallorca

Barcelona, septiembre 5 (United Press).- El gobierno de la Generalitat ha anunciado que las fuerzas enviadas al mando del capitán Bayo con la misión de controlar la isla de Mallorca, en poder de los rebeldes desde el principio de la revuelta, se han retirado de dicho frente, en cumplimiento de las órdenes procedentes del gobierno de Madrid.

La derrota es la causa del retiro

Lisboa, septiembre 5 (U. P).- Despachos de Palma de Mallorca anuncian que las operaciones de las fuerzas rojas enviadas para recapturar la isla, fracasaron por completo. El capitán Bayo fue derrotado y hubo de huir dejando en el campo seiscientos prisioneros, doce cañones, cincuenta y ocho ametralladoras, dos carros blindados, cuatro automoviles y tractores, mil quinientos rifles, cuatro cajas de oro y varios caballos y mulas.

El punt i final informatiu a EL TIEMPO de l’expedició catalana consistiria en una fotografia publicada dia 12 de setembre, amb un peu que afirmava que los catalanes sufrieron una tremenda derrota, con pérdida de cuatro mil hombres.

CATALUNYA INDEPENDENT? (tercera postal)

Com hem vist, la informació de dia 22 d’agost feia esment a la voluntat de reincorporar les Illes Balears i Pitiüses a Catalunya. Abans, EL TIEMPO ja havia informat sobre algunes gestions que, aprofitant el temps convuls de la insurrecció feixista, podria permetre la separació de Catalunya respecte d’Espanya, com a estat lliure i sobirà. Les notícies, tot i no definir les accions i els protagonistes d’aquells intents, són d’alt interès.

Així, dia 11 d’agost, el diari colombià informava sense fer el joc a possibles interpretacions que Cataluña será un estado soberano en la República. El text del reportatge era igualment inequívoc: Aprovechando el movimiento antifascista, Cataluña ha logrado realizar su sueño dorado de convertirse en estado soberano e independiente dentro de una república federal española.

La setmana següent, el dilluns dia 17 d’agost, la informació, amb un altre cridaner titular a la portada, resultava tant o més sorprenent:

Cataluña será neutral si los rebeldes le dan la autonomía

Hendaya, agosto 16 (Servicio Transocean para EL TIEMPO). Verdadera sensación ha causado en esta ciudad el texto de un mensaje que, según parece fue enviado desde una ciudad de Cataluña, probablemente Barcelona, al cuartel general de los insurrectos en Burgos. El mensaje en cuestión es el ofrecimiento de suspender la guerra en toda la generalidad contra las fuerzas nacionalistas y revela que únicamente los políticos de Cataluña y los dirigentes de la lucha contra el fascismo quieren tener un seguridad o promesa que salve las aspiraciones de la provincia. En efecto, preguntan a los generales Emilio Mola y Francisco Franco si en el caso de su triunfo definitivo sobre el gobierno de Madrid respetarían la autonomía de Cataluña.

Dos dies després, dia 19 d’agost, una nova informació apuntava directament a la voluntat sobiranista:

La separación de Cataluña

Madrid, agosto 20 (U.P.).- En altos círculos oficiales la United Press ha sido informada de que la implantación del régimen colectivista en Cataluña en los términos de que se dió cuenta detallada, o la preparación de este régimen en toda la Generalidad, no son sino el preámbulo o el primer paso de la separación absoluta de Cataluña de España. Los comentarios de los observadores extranjeros coinciden exactamente con esta apreciación y agregan que el gobierno de Barcelona ya no se preocupa por el envío de columnas catalanas al frente de Aragón para combatir a los rebeldes. Todo su entusiasmo, según se afirma y todo su empeño están concentrados en la consolidación de un régimen que deje a Cataluña la autonomía completa como la de cualquier estado soberano y por consiguiente ha de velar no solo para hacer frente a los rebeldes en el caso de que ellos no accedan a respetar la dicha autonomía sino porque el gobierno del frente popular la admita y respete también.

La que podriem qualificar com la notícia més important de totes les relatives a la possible independència de Catalunya, es publicà en portada dia 27 d’agost de 1936. S’ho paga llegir-la íntegrament. Atesa la circumstància que, només cinc setmanes després de l’aixecament militar, Europa ja donava per feta la victòria dels revoltats, França tramitaria la incorporació de Catalunya a la Lliga de les Nacions i la Gran Bretanya ho veuria bé per evitar el domini italià de la Mediterrània.

Encara una breu notícia permet certificar que, des de la Generalitat, es feien gestions per obtenir armes. EL TIEMPO de dia 28 d’octubre de 1936, quan ja han passat tres mesos des de l’aixecament, informa: No es cierto que el vapor Manuel Arnús llevara un cargamento de dinamita. En caso de que las autoridades cubanas le den permiso de salir, irá a México en busca de armas para el Gobierno de Cataluña.

Tot plegat recorda la reiterada afirmació que, encara avui, són molts els episodis d’aquell moment històric que reclamen investigacions més intenses. Qui hi havia al darrere de l’intent d’assolir la sobirania? Qui gestionava les relacions polítiques amb els diversos governs? Qui eren els agents encarregats d’obtenir armament? Quines les fonts de finançament?

LA MANIPULACIÓ DE LA PREMSA (quarta postal)

John Elliott, amb una recreació a Badajoz

Les informacions publicades a EL TIEMPO que tenen com a font el Herald Tribune eren obra, majoritàriament, del destacat periodista i corresponsal de guerra John Elliott.5 Va ser ell qui, dia 12 de setembre de 1936, en veure les informacions esbiaixades i manipulades referides a la guerra incivil que apareixien a la premsa, va enviar un llarg article per a advertir que els comunicats oficials solien contenir falsedats, que molts de periodistes novel·laven episodis de manera apòcrifa, que molts de corresponsals enviaven un mateix dia cròniques des de dues ciutats incomunicades i que l’ànsia de ser els primers en publicar una notícia avançava titulars que, més d’una vegada, especialment en el cas d’ocupar ciutats, esdevenien incerts o inexactes, però que no es corregien ni es desmentien posteriorment.

Va ser Elliott qui desemmascarà també les exageracions en les xifres de morts (la teoria periodística d’afegir sempre un zero al nombre aproximat de víctimes) i ho va demostrar matemàticament posant l’exemple de la matança de Badajoz.

UN RETRAT D’EN VERGA (cinquena postal)

Caràtula de la revista que publicà el reportatge que va traduir EL TIEMPO

Dia 25 de juliol de 1936, una setmana després de l’aixecament, EL TIEMPO titulava una breu notícia El millonario Juan March financia a los rebeldes. La crònica, datada del dia abans i enviada des de París, informava que El político español señor Gil Robles y el millonario catalán, senyor Juan March, se dirigen en estos momentos hacia esta capital.

Transcorreria un mes llarg fins tornar fer sortir el nom d’en Verga al diari. Dia 28 d’agost EL TIEMPO publicava:

Todos los bienes del millonario Juan March han sido confiscados

Gibraltar, agosto 28 – United P. De acuerdo con las informaciones recibidas de Madrid, el gobierno dictó el sábado último un decreto en virtud del cual se confiscan todos los bienes del multimillonario derechista Juan March, inclusive sus propiedades inmuebles y sus valores de toda especie.

Esta medida ha sido dictada en vista de que, como es público y notorio, March ha estado fomentando con su dinero la actual insurrección militarista española.

Se ha nombrado al mismo tiempo un comité de expertos que inmediatamente empezará a distribuir las propiedades rurales del magnate derechista entre los campesinos de Málaga y Albacete, y en otras regiones controladas por el gobierno.

Dia 12 de setembre, novament, Joan March seria notícia:

La intervención del millonario Juan March en los planes rebeldes

Madrid, septiembre 10 (U.P.). Las autoridades de policía han anunciado que en una ronda practicada en el domicilio del abogado Cencillo, de quien se dice era empleado del millonario Juan March, fueron encontrados interesantes documentos relativos a la preparación de la revuelta. Entre estos papeles aparece el comprobante de una contribución delmencionado señor March, de cuatro millones de pesetas para los gastos de la campaña. También hay una carta del general Miguel Cabanellas y muy curiosos detalles sobre la localización de las fuerzas y el desembarco en la Península de los destacamentos de Marruecos. También figura entre estos documentos una carta que contiene los planes de March para escapar de la cárcel de Alcalá de Henares en el año de 1933.

Dia 18 de setembre, EL TIEMPO publicava un llarg article d’opinió, Carlistas, fascistas, militares y civiles en un solo haz, amb un subtítol que esmentava en Verga: Los revolucionarios quieren el retorno del Cid, pero aceptan a Juan March. En el contingut s’explicava la relació entre Gil Robles i Joan March i la significativa coincidència d’ambdós a Biarritz. L’escrit indicava que, malgrat Gil Robles defugia declarar-se implicat en l’aixecament militar, parecía verosímil que los financieros, amenazados por una legislación socializante y perturbados en sus negocios por el desorden general, hubieran procurado al jefe de las derechas los medios para fomentar una revuelta. Esta revuelta me parecía, pues, una operación, en el fondo, bastante sórdida. L’autor de l’article, enviat des de Pamplona, era el jove Bertrand Juvenel.6

No seria aquest l’únic article d’opinió publicat a EL TIEMPO referit a Joan March Ordines, sponsor de l’aixecament i responsable dels crims de guerra. Tot i la línia del diari colombià, posicionat a favor dels revoltats, dia 21 de setembre de 1936, es publicava un extens document crític sobre el financer mallorquí, amb descripció d’alguns dels episodis obscurs de la seva biografia sense estalviar-li qualificatius. Signava el treball Luc Dornain, un periodista francès especialitzat en reportatges d’investigació. L’autor, a l’Hotel Palace de París, havia abordat en Verga, però aquest no va voler parlar amb ell. L’article a EL TIEMPO relaciona episodis tèrbols del financer. En bona part, són extrets del llibre publicat només dos anys abans El último pirata del Mediterráneo de Manuel Dominguez Benavides.7 Encara que Dornain no esmenti la font, es delata en les referències a Rafel Garau, a qui anomena Tomàs Llauso, amb el nom encriptat amb pseudònim com va fer Benavides a la primera edició de 1934. L’article aporta, com a informació original, la implicació d’en Verga amb l’aixecament militar. Dornain, que no dubta en atribuir al financer una fiera crueldad, assegura que totes les forces reaccionàries, des del carlista Mola fins a Sanjurjo, s’adreçaren a March per a obtenir tot quant necessitaven, en armes i en capital.

El reportatge publicat, en dues pàgines a EL TIEMPO

Cal observar que no apareix cap altre escrit de Luc Dornain a EL TIEMPO, ni anterior ni posterior. Fruit de la recerca, he trobat que el mes abans de publicar-se al diari colombià, l’article havia aparegut a Detective, una popular publicació sensacionalista francesa de gran tirada. He considerat pertinent reproduir els retalls dels dos reportatges, tant el del diari colombià com el del setmanari francès.

CINC POSTALS DE GUERRA

M’he limitat a destacar cinc temes: la hipotètica destrucció de La Seu, l’expedició d’en Bayo, l’intent de Catalunya d’aprofitar l’aixecament militar per assolir la independència, la manipulació informativa i la figura d’en Joan March. En els cinc casos, evidentment, des de la perspectiva d’un dels més importants diaris americans. És possible que no hi hagi cap informació que es pugui qualificar amb rigor d’inèdita, però sí que permet el contrast amb altres visions dels mateixos temes.

Encara avui em regira escoltar els qui diuen que, sobre la Guerra dels Tres Anys o, també, sobre la Guerra de Submissió (1705-1715), ja està tot dit. Per sort, cada dia apareixen noves aportacions que contribueixen a millorar el coneixement dels dos episodis històrics més transcendentals de la història dels catalans: dues guerres que, ambdues amb bona dosi de caràcter colonial, ens furtaren la sobirania per la força de les armes. Contra la imposició que representa la Monarquia Borbònica, reivindicar sens desmai el Dret a l’Autodeterminació és un compromís que dignifica els pobles democràtics.

ANNEX 1

Per a qui vulgui treballar altres aspectes de la Guerra dels Tres Anys vista des de Colòmbia, podrà consultar el diari EL TIEMPO en aquest enllaç: https://news.google.com/newspapers?nid=N2osnxbUuuUC&dat=19360820&b_mode=2&hl=es

ANNEX 2

Pel que fa a Joan March Ordines, a banda dels imprescindibles llibres de Pere Ferrer Guasp, és molt recomanable la pàgina www.canverga.com/

També, en relació a les finques d’Andalusia, l’article https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=227824

I, en relació al possible assassinat de Cambó, la informació recollida a: https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=248706

NOTES

1 El diari, fundat l’any 1911, avui és el més important de Colòmbia, com ho va ser els tres anys de la guerra

2 Aquestes eren les denominacions del diari dedicades als dos bàndols en guerra

3 Segons les fonts, a Mallorca hi va haver entre 7 i 10 morts per bombardejos els mesos de juliol i agost; tots civils, excepte un soldat. La xifra contrasta amb els més de quatre mil set-cents morts civils que, només a Catalunya, provocaren les bombes dels avions italians i alemanys que sortien de Mallorca.

4 Per a conèixer al detall els bombardejos damunt Mallorca és indispensable llegir Els bombardeigs de Mallorca durant la Guerra Civil: (1936-1938) de Josep Massot i Muntaner. Ed. PAM, 1998

5 John Elliott (1897-1992) havia obtingut el Pullitzer per la informació sobre la cremadissa del Reichstag de Berlín el 23 de Febrero de 1933, en destapar que al darrera de l’acció, atribuïda als comunistes, hi havia el partit nazi de la mà d’Adolf Hitler

6 Bertrand de Jouvenel (1903-1987) va ser un politòleg, diplomàtic, escriptor i economista francès. Encara que de posicions conservadores, és considerat com un dels impulsors del que es coneix com a Economia Ecològica.

7 El títol correspon a una frase atribuïda (encara que, fins ara, sense prova documental) a Francesc Cambó quan era ministre de Defensa amb Alfons XIII. L’autor del llibre, Manuel Domínguez Benavides (1895-1947), era periodista, escriptor i polític (milità en el PSOE i en el PCE). La biografia novel·lada de Joan March viatja des de l’adolescència fins a la fuga de la presó d’Alcalà.

LA MORT D’EN ROCA; UN CRIM D’ESTAT! (Guillem d’Efak tenia raó)

Deixa un comentari

At last the secret is out,
as it always must come in the end,
the delicious story is ripe to tell
to tell to the intimate friend;
over the tea-cups and into
the square the tongues has its desire;
still waters run deep, my dear,
there’s never smoke without fire.

Behind the corpse in the reservoir,
behind the ghost on the links,
behind the lady who dances
and the man who madly drinks,
under the look of fatigue
the attack of migraine and the sigh
there is always another story,
there is more than meets the eye.

W. H. Auden (1907-1973)

Madona, això no es fa.

…per estalviar-nos d’escriure
graffiti pornogràfics,
-que fan tan lleig-,
a les parets -sepulcres
anava a dir-
emblanquinades.

Guillem d’Efak (Madona i l’arbre, 1969)

INFORMACIÓ GENERAL

https://www.youtube.com/watch?v=aCIleGw0b_U

RESUM

Balada d’en Jordi Roca és una bella i colpidora composició poètica i musical; una de les més potents i reivindicatives cançons de la música catalana de tots els temps. Enllestida l’any 1962, en plena dictadura militar, va esdevenir un clam de protesta contra la pena de mort. Amb el rerefons d’un vell romanç, La mort d’en Roca, sobre l’execució al garrot d’un jornaler de Petra l’any 1851, imagina el condemnat, en capella, la nit abans de ser executat.

Guillem d’Efak es va limitar a incorporar només la primera quarteta del romanç popular, amb la súplica que fa el condemnat a l’acusadora; un fet documentat històricament. A la bella i corprenedora balada, l’autor defugí incorporar-hi els atacs que la veu popular dedicà a Catalinaina Cànaves, la dona que es negà a concedir el perdó. Després del silenci de tres generacions, un besnét d’aquella dona, Andreu Mesquida Galmés, va iniciar una creuada orientada a netejar l’honor de la besàvia. El relat familiar, fruit del desig i ben allunyat de la veritat, va crear una contrabalada d’en Jordi Roca. Al llarg del darrer mig segle, de manera intensa d’ençà de la mort de Guillem d’Efak i amb complicitats poc solvents, el seu discurs s’ha divulgat amb la pretensió de rigorós i documentat, quan és un relat apòcrif.

Guillem d’Efak sabia d’aquesta iniciativa i augurà que, després de morir, s’atiaria la difusió de la contrabalada amb l’objectiu de criminalitzar Jordi Roca, usurpar-li la condició de víctima i atribuir-la a la seva acusadora. Aquest treball, amb aportació dels documents que el relat familiar amaga (deliberadament o per ignorància), rescabala les coses i confirma dues qüestions indubtables. La primera, coneguda per la gent coetània als fets, és que a Jordi Roca el mataren al garrot per la denúncia de Catalinaina Cànaves. La segona cosa demostra que Guillem d’Efak, que va investigar a fons l’episodi i els protagonistes, tenia raó… fins i tot en la percepció que l’assassinat de Jordi Roca va ser un crim d’estat.

 

1. A FAISÓ D’AVÍS

Vaig conèixer Guillem d’Efak l’any 1968 a la Cova del Drac de Barcelona. Hi vaig anar de la mà de Bernat Homar Estelrich, home de teatre que va fer de llibreter a Can Moll durant dècades. Aquell parlar, català de Manacor, inserit en una veu tan fonda, em va impactar i, més encara, aquella estremidora Balada d’en Jordi Roca.1 No el vaig tornar a veure fins a l’any 1980, quan el poeta en bicicleta retornà definitivament a Mallorca. Des d’aleshores, puc dir que al llarg dels darrers 15 anys de la seva vida, vàrem ser molt amics i mantinguérem una intensa i estreta relació. Quan, l’any 1994, per iniciativa de Salvador Escamilla, s’organitzà un homenatge a l’Auditòrium de Palma, amb el lema Un cant a l’amistat, Guillem m’encarregà que fes la nota biogràfica, on el vaig nomenar el meu personatge inoblidable i el vaig definir com la devolució, des d’Àfrica, d’Anselm Turmeda per fer-nos els millors amonestaments. Ja malalt, vaig viure i compartir les vicissituds de la peripècia, amb llargues converses a l’Hospital de la Vall d’Hebron de Barcelona i, ja a Palma, a la clínica Verge de Lluc.

Just després de morir, dia 15 de febrer de 1995, Mònica Pastor, la seva vídua m’informà que li havia encarregat que jo fos el seu marmessor.2 La designació m’emocionà perquè era una prova de confiança i d’amistat. Vaig tenir clar que em conferia una responsabilitat que no havia de decebre i, d’immediat, vaig elaborar una llista d’objectius que, després de 25 anys de la mort del protagonista, mostra un ric balanç d’accions realitzades.3 Durant aquests anys, amb la conformitat, la confiança i la complicitat de Mònica Pastor, la seva vídua (la seva darrera dona, com diu), hem sostingut el criteri de mantenir ben viu el nom i l’obra de Guillem d’Efak. La generositat de la família, defugint exigències econòmiques, ha permès l’entesa amb actors, músics, escriptors i gent de l’àmbit cultural. Hem autoritzat totes les sol·licituds rebudes, fins i tot aquelles que no semblaven tenir el nivell desitjable. Hem valorat la bona voluntat i la il·lusió de les persones i, per això, hem prioritzat el sentit de la divulgació del coneixement de Guillem d’Efak, en especial de cara a la gent jove, i autoritzat les sol·licituds rebudes d’enregistraments musicals, muntatges teatrals, publicacions, recitals poètics, documentals i altres activitats. Hem fet feina a gust amb productores, editorials, mitjans de comunicació, biblioteques, grups de música i de teatre... Quant a la part negativa, hem decidit no envestir, intervenir ni tan sols, contra qualque cas d’aprofitament amb interès lucratiu que, dissortadament, s’ha produït. Igualment hem ignorat aquella gent que, sense avís ni permís, ha tirat del seu capet fent ús de l’obra de Guillem d’Efak, profanant els drets d’autor, la propietat intel·lectual i, sovint, el bon gust.4 Aquesta gent abusadora ha arribat a l’extrem de canviar, sense cap mania, el contingut i el sentit que va donar l’autor a les seves obres. No deu ser gens paradoxal afegir que, gairebé sempre, els qui actuen sense demanar permís (sense informar, ni tan sols) i els qui ho fan per interessos personals són els mateixos mercaders de la cultura. Malgrat tenir el dret a posar fre als abusos, no hem volgut mesclar el nom de Guillem d’Efak amb el conflicte i l’enfrontament. Sortosament, aquesta minoria aprofitada contrasta amb la immensa majoria de la gent que, d’ençà de la mort del poeta, n’enalteix la figura, en divulga l’obra i fa que sigui viu dins de la memòria popular.

El cas de la Balada d’en Jordi Roca mereix un tractament monogràfic. Guillem d’Efak va defugir combatre les invectives que li arribaren en vida, però m’advertí que anirien a més tan bon punt ell fos mort. En parlàrem fins pràcticament el seu darrer alè. Sabia que la família Taverneta s’havia tret de la màniga un relat familiar i perdia bous i esquelles per tal de divulgar, alterada, la raó de ser de la cançó. Els seus presagis es veurien superats amb escreix i avui, després d’invertir esforços i recursos amb complicitats vergonyants, circula un discurs, inventat a interès de part, a partir d’unes premisses apòcrifes. La contrabalada d’en Jordi Roca, perquè es tracta ni més ni menys que d’això, m’obliga a rebatre la falsificació. Ho faig més per obligació que per devoció, amb l’esperança que la demostració, ben documentada, del caràcter apòcrif del relat familiar obrirà els ulls a les persones de bona voluntat que s’han vist estafades. Callar s’interpretaria com un signe d’aquiescència amb un relat de nova planta i amb els seus còmplices. No dir res seria imitar el silenci de la madona del Caperó que, al capdavall, va determinar la mort de Jordi Roca.5 És un deure posar en evidència a qui, per interessos personals espuris, altera la història. He d’admetre que, amb altres feines creatives pendents, em fa molta vessa davallar a un nivell tan baix, però assumir la funció de marmessor m’exigeix defensar el bon nom de Guillem d’Efak i el sentit original de la seva obra.

Amb la Balada d’en Jordi Roca, Guillem d’Efak, a partir d’una llarga glosada, va endolcir la crítica d’un clam popular que acusa, de manera crua però amb una allau de dades verificables, la vertadera responsable de la mort de dos joves (ep, i segons les gloses d’altres cinc persones del seu entorn familiar). El poeta i cantautor va convertir un crit desesperat en demanda de perdó en una bella proclama en defensa de l’amor i, en ple franquisme, un clam contra la pena de mort. Veure alterar aquests nobles objectius, amb la pretensió de glossar la madona del Caperó, Catalinaina Canaves, i criminalitzar Jordi Roca, sense cap prova, amb falsedats monumentals i profanant la presumpció d’innocència, convida a una justa, documentada i rigorosa rèplica.

 

2. BALADA D’EN JORDI ROCA

Madona d’es Caperó,
en Jordi Roca vos crida,
madona d’es Caperó,
que li perdoneu sa vida,
que vos demana perdó.

I que vos n’enrecordau d’aquest trobo?
En Jordi Roca té pena de la vida.
Tothom es compadeix d’ell;
tothom, fora de la principal acusadora
i la justícia farà el seu camí.
No se sap si per calça d’arena, forca o garrot
Lo cert és que demà de matinada
en Jordi Roca morirà… morirà!

Demà en aquestes hores,
ai las!, ja seré mort.
Demà, en aquestes hores
m’hauran donat garrot.
Tan sols pel teu amor,
tan sols pel teu amor,
demà en aquestes hores,
ai las!, ja seré mort.

Alça los teus ulls garrida,
no els alcis per mirar-me,
alça-los i prendràs plaer
de veure finir ma vida.
Tothom que passa pel carrer se demana:
“I quin delicte ha comès en Jordi Roca
Per a tenir tanta severitat amb ell”?
Estimava, estimava
i el varen prendre per lladre.
I el mesquinet, la nit abans de morir
canta, canta…

T’estim com t’estimava
i fins demà t’estimaré
i si hi ha una altra vida
allà t’esperaré.
Mai més no et podré dir:
“T’estim, t’estim, t’estim”,
perquè demà, en aquestes hores,
m’hauran donat garrot.

Vaig parlar moltes vegades amb Guillem d’Efak de les seves cançons. De la seva cultura musical, dels seus referents, de les fonts franceses, dels espirituals negres… De manera intensa sobre les seves dues creacions més universals que, com el teatre de Shakespeare, són també les més locals. Tant Sa cançó de Çon Coletes com Balada d’en Jordi Roca són dues històries genuïnament de Manacor i, potser per això mateix, des del primer moment generaren controvèrsia. La primera, jugant a la transposició històrica entre la Revolta Forana de Simó lo Tort Ballester (1450) i la Guerra dels Tres Anys (1936-1939), roman explicada a la lletra.6 La segona és la síntesi d’una investigació d’un fet verídic. Així ho vaig destacar: «Com que en Guillem era un tresques, es posà a gratar per arxius i per jutjats fins a treure el fil a la troca. I ja ho crec que aviat la va desembullar.»7

2a) Parla Guillem d’Efak! Poca broma!

Després de «No me sap greu» i «Adéu Andreu», la Balada va ser la primera cançó que podríem dir seriosa que vaig fer. Encara record que me tremolava tot el cos quan la vaig cantar a Alexandre Ballester, a Llorenç Moià i a Jaume Vidal Alcover, però la reacció de tots tres va ser agafar-me d’una orella i fer que la cantàs davant d’en Moll i en Llompart. M’aconsellaren escurçar-la i ho vaig fer. Llavors ja la vaig cantar en públic als cinemes, entre pel·lícula i pel·lícula, i tothom em deia que li posava la pell de gallina.8 La gent entenia bé la cançó i s’escarrufava pensant en un home en capella la nit abans de morir. El protagonista era el condemnat a mort i mai, ningú, em va criticar la madona, perquè el personatge de la cançó era Jordi Roca. D’ella, ni n’esmentava el nom. (…)

D’infant, record haver escoltat per Manacor el romanç sencer. Pens que devia tenir, com a molt, sis anys. A la plaça de les Verdures, per festes, aixecaren un cadafal damunt botes de vi i els vespres hi feren comèdia i, per acabar la vetllada els glosadors i els romancers de cec cantaven codolades. La tia Margalida era molt cantadora i m’hi solia dur.9 Amb la guerra s’acabaren les cançons i els romanços, però jo me’n recordava bé d’haver sentit cantar «La mort d’en Roca». Els infants que hi assistiren amb quatre, cinc o sis anys, l’any 1936 encara no en tenien 90 i a Manacor, de vells de 90 anys, n’hi havia a betzef. La gent més vella encara plorava, perquè tenien ben present aquella execució. Has de pensar que en els pobles de la contrada s’havien fet crides per anar a veure donar garrot a un lladre i, des de les trones, els capellans havien demanat dur-hi els fills. Hi havia més gent que no tenia el poble. De més grandet, quan ja vaig espigolar els fets, encara hi havia gent que recordava aquell 22 de maig de 1851. Com no se n’havien de recordar? Una tia vella d’en Llorenç Femenies ens va explicar que son pare li contava que, just després d’haver donat garrot a Jordi Roca, un capellà, amb una trompa, va fer un sermó a la gentada que hi havia i, en acabar va amollar: «Feis que els vostres fills se’n recordin sempre d’aquest dia!» i, girant-se a l’escolanet que tenia al darrere li va pegar una galtada a la cara.

Tots els capellans que hi havia damunt del cadafal, més de dues dotzenes, varen fer igual amb els escolans que duia cada un i animaren els pares i les mares presents a fer com ells. Ja pots imaginar que se’n recordarien tota la vida d’aquell dia i… de la galtada, com és natural. La padrina d’una cosina meva també ho havia sentit contar a ca seva10. I tant que se’n recordarien! (…)

D’acord amb els consells d’en Vidal Alcover, vaig prescindir d’enramellar la cançó. Del romanç, només vaig agafar una quarteta. La que resumeix una veritat indiscutible: la madona havia estat l’acusadora de Jordi Roca i, quan aquest suplicà el seu perdó, tenia la clau per impedir que li donassin garrot. Encara que no ho va fer, vaig decidir no utilitzar els adjectius que li dedicaren per no haver volgut perdonar. No li vaig dir esbadellada, campana, banastra, cabra loca, bagassa d’ensofrador, miloca, ratilera ni res del que li diu el romanç.11 Ben al contrari, vaig ser molt respectuós amb la seva figura. Vaig decantar les opinions i només vaig fer esment a dos factors inqüestionables verificats: ella va donar la bancalada en signar la denúncia i, d’haver concedit el perdó demanat, no haurien donat garrot a Jordi Roca. Tan clar i senzill com això. La cançó només feia esment a un condemnat implorant el perdó de qui li pot salvar la vida. En vaig fer un clam en defensa de la vida i de l’amor.12 (…)

Sempre s’ha dit que els senyors de Manacor me vetaren per la cançó que feia esment als afusellaments dels republicans a Son Coletes, però amb el temps he tocat amb les mans que la cançó que va mobilitzar la dreta més rància va ser la Balada. Això que una família que fa bandera de militància cristiana pogués tenir una avantpassada que tenia un amant va deixondir la coïssor i, més en el marc d’una ideologia reaccionària que no en el de la moral cristiana més conservadora, es varen inventar una versió alternativa, més falsa que un duro sevillà, amb bons i dolents. Qui va moure abelles va ser en Taverneta, un besnét de la madona. La meva cançó havia descartat el maniqueisme i, lluny de fer sang, havia prescindit de calcar les expressions del romanç que jo vaig sentir d’infant a Manacor. Es pot dir que vaig protegir la madona i em vaig centrar en abominar de la mort… més ben dit, de l’assassinat de Jordi Roca. (…)

El romanç que jo vaig sentir, com tot el que estava escrit en català a partir de la guerra, va desaparèixer com l’ànima de Robert i es va esvair durant dècades cap al pou de l’oblit. El pare Ginard, al «Cançoner Popular de Mallorca», recull quatre quartetes, però era molt més llarg. D’aquí i d’allà, molta de gent m’anava recordant fragments i jo les recollia i estotjava. Si puc, refaré tot el romanç, el musicaré i el cantaré com això que ha fet ara en Rafel Subirats amb «Els Segadors», quan ha cantat la versió antiga original. Bé, te dic això, i no ho faré. Creu-me que, si cantàs el romanç complet, a qui jo sé li pegaria un baticor, faria el bategot i estiraria els potons! No he entès mai aquesta fixació malaltissa d’en Taverneta de ficar-se dins d’un jardí ple d’espines. Com més farà, més en evidència es posarà i pitjor li anirà. Serà allò d’anar per llana i romandre tos.

És per demés que, per un sentit malentès de la fama i de l’honor, n’hi hagi disposats a enfangar-se i rebolcar-se dins del llot d’una història tèrbola. Em fa l’efecte que hi té molt a veure una qüestió religiosa, però fa olor que tenen un malentès concepte del sentit cristià del pecat. Quin mal hi hauria que una dona, doblement vídua, de 22 anys tingués un amant? Això és el que no poden consentir? D’haver volgut ofendre la madona, ho hauria pogut fer amb la informació abundant que circulava. Més enllà de les acusacions que li fan les gloses populars, Catalina Cànaves era una dona molt xerrada, tant a Petra com a Manacor. L’acusaven de coses molt més grosses, com d’haver-se espolsat els marits i una filla. No se’n deia paraula bona i, malgrat la poca feina que hi havia, els jornalers que hi anaven no hi volien tornar.

Si vos criden d’aquest lloc

no vos hi deixeu ses eines.

Sa madona mana feines,

crida molt i paga poc.

Encara que la possessió estàs molt a prop de Manacor, el Caperó era la Mallorca més fosca13. Tot el que hi passava era secret, constituïa un microcosmos, un petit món, una geografia oculta a l’esquena de les lleis i de les normes. Era un lloc topadís per qui es movia entre Manacor, Petra i Vilafranca, però alhora ben amagat de tot. Ben segur que en Jordi Roca tampoc no era cap escolanet d’amén; era un poc com jo: amic del suc. Ha! Ha! Ha! Bevia i era femellut. Li agradaven les dones i les tavernes. Volia fruir de la vida sense fermalls. Era curro i jove. Ja te dic, ha! ha!, com jo.14 No era de casa bona, però tampoc les passava magres. La informació recollida el pinta com un presumit de tasser de vins i això, remenar massa la llengua, va ser la seva perdició. Bravejar dels seus amors clandestins seria la seva mort.

2b) Pereta Ramis

El novembre de 1994, a una secció de noticies històriques que apareixia a diverses publicacions de la premsa forana del llevant de Mallorca, s’esmentava una requisitòria de febrer de 1850 sobre violació de Pedrona Ramis.15 Vaig acudir a les hemeroteques i, efectivament, la premsa del moment s’havia fet ressò d’una denúncia contra Jorge Roca de Sebastian.16

Guillem d’Efak, que moriria tres mesos després, anava ingressat de clínica en clínica. Estava ben atabacat i en procés d’assumir la mala nova que li havien donat feia una setmana. El diagnòstic era fulminant. Aquella malaltia, que no li havien acabat d’endevinar durant molts de mesos, era allò que a Mallorca diuen un mal dolent. Tenia la vida acotada a molts pocs mesos. Feia broma per tenir l’oportunitat de preparar el darrer viatge amb un poc de temps, enllestir un darrer poemari i ordenar les seves voluntats, però encara no s’havia fet a la idea del tot. Vaig dubtar de treure el tema de la violació de Pedrona Ramis, però com que li agradava la conversa i jo n’estava molt encuriosit, li vaig mostrar la breu nota del setmanari que remetia al llibre Primeros partes de causas criminales que hi ha a l’Arxiu del Regne de Mallorca. Va canviar de cop i, del to compungit quan descrivia la notícia dels metges, va esclafir amb la seva potent i encomanadissa rialla.

Que bo, tu! Si això ha sortit a la premsa de Manacor, en sé de dos o tres del poble que pegaran bots i creuran que han trobat un ou de dos vermells! Serà una alegria de conill perquè quan peguin de morros amb la glosada els caurà la bena dels ulls.

En Guillem coneixia la informació d’abans de cantar la Balada, perquè havia aparegut a la premsa més d’una vegada17. Sabia que Jordi Roca havia estat absolt pel jutge i que la dona que l’havia denunciat també havia estat objecte de gloses18.

Na Pereta Ramis plora.

Jordi Roca, què m’has fet?

Es casament que has desfet

l’has de pagar tard o d’hora

Pereta Ramis no ploris

que així ho va voler,

i en el cel on deu esser

vos casareu quan te moris.

A partir de les gloses, el seu esperit deductiu li va fer veure que Pereta Ramis i Jordi Roca havien mantingut relacions. Feia molts d’anys que Guillem d’Efak havia investigat qui era aquella dona, d’on procedia i què va ser d’ella. Encara que no em va dir les fonts (o no ho record), en la seva indagació havia sabut que hi havia prou diferències entre ells, tant d’edat com de condició, dues qüestions que aleshores es miraven molt. Ella no hauria estat la seva primera al·lota, en el sentit tradicional de núvia per casar-s’hi, però la denúncia pretenia obtenir el matrimoni forçat; un mètode que, d’aleshores ençà, va ser fruita del temps durant moltes dècades. Això deia Guillem d’Efak.

2c) Els matrimonis forçats

Al llarg del segle XIX i fins ben entrat el segle XX es feren molt habituals dos mètodes per forçar matrimonis. Eren dues argúcies orientades, en un cas, a burlar l’oposició de les famílies o, en un altre cas, a venjar-se del despit de l’abandó. La primera consistia en «robar» l’al·lota. És evident que la immensa majoria de casos eren una estratègia pactada o consentida pels dos membres de la parella. Tramaven que un vespre ell la «robaria» a ella (simplement, la recolliria) i no la tornaria als pares fins l’endemà. En més d’un cas, hi havia la complicitat encoberta de l’Església que facilitava l’estada de l’al·lota a un convent de monges i així, tot i el robatori, es podria casar de blanc, com a símbol de puresa.

Encara a la meitat del segle XX, aquesta estratagema roman ben reflectida a la glosa que refereix com s’ho varen fer el cantador Biel Caragol i la seva estimada per ser obligats a casar-se per la mateixa família que s’hi oposava radicalment:

Un dia entrada de fosca

quan s’havia post el sol

es fill d’en Biel Caragol

se n’anà a robar na Mosca.

Efectivament, el segrest d’una al·lota transformava l’oposició familiar al matrimoni, tant si era de la família d’ell com de la d’ella, en tot el contrari: l’exigència de casar-se per tapar una hipotètica deshonra pública.

A la segona meitat del s. XIX, hi havia un segon mètode, potser no tan habitual però també prou freqüent, per forçar matrimonis: les denúncies per violació. Era requisit que fos presentada per la dona ultratjada o, cas de ser menor d’edat, pels seus pares. Les sentències, en aquests casos, eren molt benèvoles i, a banda de l’amonestament públic i una multa, només arribaven a condemnar a la presó al violador en cas de reincidència i, en cap situació, a la pena de la vida. La manera d’esquivar el procediment judicial era casar-se amb la hipotètica ultratjada. D’aquesta manera (o, també, amb la retirada de la denúncia) s’interrompien els tràmits i s’arxivava l’expedient. L’irregular i immoral tractament jurídic (que la solució per a la violada fos haver-se de casar amb el violador), obria la porta a una estratagema per venjar el menysteniment. Les dones que, en veure com l’home amb qui havien tingut relació o, simplement, festejat amb l’esperança de matrimoni, les abandonava, tenien l’opció, per despit i amb l’objectiu de forçar el matrimoni amb el seu galant, de presentar denúncia per violació. Si els jutges ensumaven la polissonada alentien aquestes denúncies per si, amb el temps, s’apaivagava la cosa tota sola o la denunciant desistia. En el cas de Jordi Roca, el jutge va sentenciar l’absolució amb diligència.

El de Pereta Ramis és un cas més entre les dotzenes que es varen produir aquell temps. És curiós que denunciar fos més habitual que un segle i mig després, quan s’han hagut de fer campanyes contra el silenci. Per circumscriure la ressenya a l’any de la denúncia contra Jordi Roca, és il·lustratiu posar un exemple de cada illa: a Palma, denúncia contra Nofre Carrió per violació a Magdalena Coll; a Maó, contra Rafel Femenias per violar Ysabel Buils; a Eivissa, contra «Antonio Planells por haver estuprado a María Ramón»… Totes del mateix any que la de Pereta Ramis contra Jordi Roca19.

Quan cantava a «La Cubana» tenia les nits molt plenes i els dies molt buits. Vaig anar a veure els llibres de baptisme, de matrimonis i de defuncions de tots els protagonistes del romanç. Són de Petra o d’Ariany (la madona, en Jordi Roca, en Guillem Rosselló, na Pereta Ramis…) o de Manacor (dos marits i el missatge). Tot és als arxius; tot. Vaig investigar els fets. Vaig parlar amb gent vella. La biografia de Catalinaina Cànaves és una radiografia exacta del que canten les gloses. No és necessari ser malpensat. Vaja curriculum vitae! Denunciada per enverinadora, tothom se li moria jove i de manera misteriosa. Vaja existència sinistra! Quan coneixes la seva vida, nascuda a una família pobra, casada per força quan era una nina, vídua tres vegades, la mort misteriosa dels seus joves marits, la desgràcia de la seva primera filla, la relació amb el missatge… en un tres i no-res passes de sentir pena a repudiar-la. Els descendents que ara la volen fer santa, verge i màrtir no deuen tenir ni idea de la seva vida, perquè no anirien a gratar ronya. Fabulen i recreen, però ignoren qui eren els seus pares, ni els fills amb els altres marits (a banda del seu besavi), ni què va ser d’ells. S’han equivocat; en comptes d’investigar, inventen!

Arribats a aquest punt, vaig demanar a Guillem d’Efak que em descrivís, amb detall, allò que va passar aquell 3 de febrer de 1851.

Moltes de coses estan més que provades amb els documents dels arxius. N’hi ha d’altres que apareixen a les gloses i que no estan demostrades, però així i tot ningú mai ha pogut provar cap mentida de tot quant diu el romanç. Te donaré la patent de tot, des de bon començament. A partir dels arxius i les gloses, algunes de les coses que dic són deduccions i, per tant, me puc equivocar... però serà de molt poc. A na Catalinaina Cànaves la casaren son pare i sa mare per força quan era una nina amb un home de Petra que va morir poc després. Es va tornar a casar aviat, vídua sense fills, amb un manacorí, propietari del Caperó, amb qui va tenir una filla. No feia dos anys de casats i ell va morir. Segons la glosa, tant a ell com al primer, els hi havien donat bolleta.20 Segons l’arxiu, el segon va morir de «enfermedad ignorada segun certificación médica».21 Ella, amb 21 anys, ja era doblement vídua. El mateix any, sis mesos després de la mort del segon marit i a casa externa, moria la seva única filla i, d’aquesta manera, Catalinaina Cànaves esdevingué la propietària del Caperó. T’he de dir que tenia un missatge de casa bona que, en vida del seu home, vivia al cor de Manacor. No sé per quines cinc-centes ni amb quines excuses, ella hi anava a romandre. De fet, figura als arxius que la nina va morir a la casa del missatgesí, d’en Joan Sansó Esteve, encara que l’Esteve era de malnom. D’ençà de la mort de la filla, al Caperó només hi dormien el missatge i la madona. Crec que no t’he de donar a entendre res més. Per les feines de fora vila llogaven jornalers i així va ser com va començar a anar per allà en Jordi Roca, jove, curro i amic dels plaers. Ella encara era sis anys més jove que ell i, fins i tot a les gloses que la barrejaven, reconeixien que era molt atractiva. No és molt atrevit imaginar que podrien haver iniciat una relació amorosa clandestina a l’esquena del missatge i, com sol passar, la gent començà a xafardejar. D’acord als estereotips socials, tant o més acusats fa 140 anys com ara, a ella li atribuïren fama de promíscua i a ell de femellut. Quan dels xep-a-xeps se’n fan gloses la cosa pren fua, ja no hi ha qui ho aturi i tot es fa de domini públic.

En aquesta possessió

tenen ses portes obertes

i sa madona fa ofertes

a qui té bona escapció.

De família curandera

i remeis d’alerta mosques

se vos moren a les fosques

com a pesta ratilera.

S’escampa per sa contrada.

Sa casa que no té pau

en sa nit no es tanca en clau,

i això a sa gent no li agrada.

Sense clau i sense pany,

massa espases i una baina.

Vos diven Catalinaina

com sa campana d’Ariany.

O ho va destapar la gent o, com surt als papers, de taverna en taverna en Jordi Roca va bravejar massa de la seva conquesta.22 La primera conseqüència va ser que la qui se sentia com la seva al·lota abandonada, Pereta Ramis, va recórrer a la justícia, amb la pretensió d’un matrimoni forçat. La segona i definitiva, poc més d’un any després, va ser quan qui s’assabentà de la relació furtiva va ser Guillem Rosselló, un militar que estava de permís i que va tramar el robatori que arrossegaria Jordi Roca al garrot.23

Vaig explicar durant anys allò que crec que va passar. En Toni de Sos Sostres, el qui segons la glosa «feia llum», acompanyava Jordi Roca a les seves trobades vespertines. Eren amics i feien colla com a jornalers. Quedava defora de les cases per vigilar, sobretot evitar que el missatge el trobàs. Tot apunta que el vespre fatídic Jordi Roca va accedir a la casa per estar amb na Catalinaina. Guillem Rosselló, el militar de permís, ho sabia i va aprofitar per robar. Amb la fressa del robatori, Joan Sansó va pujar a la cambra i es va topar amb l’escena amorosa que va desembocar en la ganivetada i posterior fugida de Jordi Roca, amb el seu amic i amb el lladre. L’endemà al matí, la madona i el missatge, es presentaren a la Guàrdia Civil de Manacor per fer la denúncia. Tenc la intuïció que la madona va declarar la violació per justificar-se davant del missatge o, fins i tot, coaccionada per ell. Eren els dos únics que dormien a la possessió. Quina relació tenien? Ningú més que ells dos, i evidentment en Jordi, havien viscut l’escena i ningú no n’hauria dit res si la denúncia s’hagués limitat al robatori. Fos com fos, a punt de migdia ja havien detingut els tres joves i, d’acord amb la denúncia presentada, els embolicaren en una acció delictiva conjunta i en el mateix expedient. Si això hagués estat així, com és que Jordi Roca no va matar la madona i el missatge?

No en faig cap elogi, jo, d’en Jordi Roca. No era cap sant. Allò que dic, talment com sabia i cantava el poble, és que el mataren injustament. No tenc cap dubte ni un que, si la madona l’hagués perdonat o, quan va fer la denúncia del robatori, no hagués afegit que l’havia violada, no l’haurien mort. Dit això, he d’afegir que hi havia instruccions clares del nou governador enviat per la reina Isabel II, cada vegada més qüestionada i necessitada de fer-se forta. Tant a Guillem Rosselló com a Jordi Roca els varen condemnar a morir per imposició i conveniència política.24

Aquest era el relat dels fets tal com els coneixia Guillem d’Efak. Coincideix amb el que explica a les entrevistes que li feren sobre la història que amagava la Balada d’en Jordi Roca, però a la cançó no apareix res de tot això: ni robatori, ni ganivetada, ni violació… Ell va evitar culpar ningú (ni la madona, ni el missatge, ni Guillem Rosselló…) i es va limitar a fer un cant a la vida i abominar, en plena dictadura militar, de la pena de mort. Aquesta és l’essència de la Balada d’en Jordi Roca. Resulta bo d’entendre que qui hagi elaborat un argumentari bastit sobre la denúncia de Pereta Ramis contra el seu festejador; qui s’hagi cregut que ha descobert la pólvora o les amèriques; qui es cregui amb dret a sentenciar sobre una base tan feble i prescindint de la presumpció d’innocència; qui gosi afirmar que Jordi Roca era un violador en sèrie convé que faci una mínima recerca històrica abans d’injuriar i calumniar ningú per un hipotètic delicte que, en el seu moment, va ser jutjat i absolt. Altrament, els hipotètics valors i principis, tant democràtics com ètics, de qui faci tals afirmacions romandran en solfa.

2d) La història oficial vs. la veu del poble

Pensa una altra cosa. Si d’aquí a 150 anys algú vol descriure la mort al garrot de Salvador Puig Antich falsificarà la història si s’aferra a allò que va dir el fiscal o la premsa franquista. S’ajusten molt més a la veritat les cançons que li dedicaren Lluís Llach o Joan Isaac. T’ho diré clar i català: m’estim més una cançó o una glosa coixa que un editorial de qualsevol diari. Dic això, perquè sempre, entre el discurs dominant i el relat popular, he pres partit per la veu de la gent i no m’he equivocat mai. D’haver escrit la «Cançó de Çon Coletes» a partir de la història que explica en Quadrado, hauria hagut de dir que en Simó lo Tort Ballester no era el més decidit ni pretenia deslliurar els mallorquins, sinó que era un criminal i un violador. El cas d’en Jordi Roca i el d’en Puig Antich són gairebé idèntics. És pot dir que, amb la llei a la mà i segons els codis penals del seu temps, tots dos havien delinquit, però a tots dos els donaren garrot i tots dos foren víctimes d’un crim d’estat.

En Guillem, quan li feren el Reconeixement de mèrits a Manacor l’any 1993, em va comentar que havia tengut una aferrada amb un conegut seu, derivada de les invectives de la família Mesquida Galmés, amb exigències de rectificació, amb insinuacions que s’acostaven a l’amenaça i amb acusacions d’haver difamat i calumniat a la besàvia.

En Ferrer Massanet m’ha mostrat un escrit de n’Andreu Mesquida. En resum, diu molt enfadat que jo he tractat de puta la seva repadrina i que he de deixar de cantar la Balada. En Ferrer me proposa que jo faci un altre escrit per a «Perlas y Cuevas» i els confrontarà tots dos, però m’hi he negat en rodó. Som amic de la polèmica, perquè com deia en Jaume Vidal Alcover hem de ser baralladissos; m’agraden els qui remouen quens i quenes dels pobles. Ara bé, tot debat ha de tenir un sentit. No val dir dois ni mentides. No em vull rebaixar davant qui envesteix per envestir, sense raó ni arguments. Encara no puc entendre aquesta visió de la cançó i acusar-me d’haver convertit en un heroi a Jordi Roca i d’haver calumniat la madona. No han escoltat la cançó o no saben llegir? Si tres generacions han romàs mudes, la quarta hauria de respectar la nissaga. Segur que la madona, els fills i els néts ja havien escoltat el romanç, però ningú no badà boca fins que jo vaig fer la cançó. Ara, la quarta generació dels familiars propietaris del Caperó, 140 anys després de la mort d’en Jordi Roca, s’han deixondit? Em sobta que vulguin remenar una història tan podrida, perquè ja se sap allò que com més la remenin més pudor farà. No tenen ni idea d’on es ficaran si van a gratar. Qui vulgui presentar la madona com la damisel·la del drac de Sant Jordi romandrà ben esculat i pegarà de morros amb la veritat del romanç popular.

Quan vaig anar a veure els papers ho vaig poder constatar. No només la documentació dels arxius, sinó també la premsa de l’època, invaliden qualsevol relat fruit de la imaginació d’un familiar que se sent ofès. Especular amb una història nova, inventar un relat antagònic al que cantava el poble, provocarà l’efecte contrari als objectius de qui entri en aquest jardí de cards, perquè no es traurà les pues de tantes espines. Com més voltes als fets, més voltes de corda s’embolicaran al coll. Això sí, pots estar segur que quan me mori tot això revendrà com la xulla del porc. No et sorprenguis de qui els hi farà el joc. Tu ho veuràs. Fes com jo: digués la teva, però no els permetis que facin maniobres d’aproximació. Els qui juguen a dues bandes, quan són glapits a la mentida, cerquen fer veure que volen reconciliar-se, però no són prou valents per assumir que els han embolicat. Decanta’t d’aquesta gent i deixa que es retratin. Faran festa grossa i mamballetes si poden tornar donar garrot públic a Jordi Roca i glorificar la dona que l’hauria pogut salvar i no ho va voler fer. Tard o d’hora algú espolsarà, com vaig fer jo, els arxius i les actes del judici i destaparà coses que no agradaran gens als qui han volgut reinventar la història. No he entès mai aquesta fixació malaltissa d’en Taverneta de ficar-se, com t’he dit, dins d’un jardí desconegut i ple d’espines. Com més farà pitjor li anirà. Serà allò d’anar per llana i romandre tos. Com deia Galdós: «El honor no és tan noble como inoportuno».

Quan va morir Guillem d’Efak, com havia presagiat, el relat familiar va agafar força. Andreu Mesquida Riera, continuador de la iniciativa de son pare, per donar credibilitat a la contrabalada va encarregar a la carta una documentació que, posteriorment, li havia de servir per crear un aire de versemblança. Va enviar escrits a la premsa i va promoure una auca amb rodolins de Biel Genovart, espòs de Catalina Mesquida Galmés, besneta de la madona. A més, encarregà un estudi sobre el Caperó a Josep Segura Salado, i encoratjà un libel de Bàrbara Duran Bordoy. L’auca i l’estudi, però sobretot el relat apòcrif disfressat de llibre, constitueixen un lamentable episodi que ha creat un estat d’opinió sobre deliris i falsedats gegantines. A diferència del que han fet els autors de la contrabalada, no em dedicaré a insultar ningú de manera abstracta. Ben al contrari. Allò que reclama la veritat, (ep, i el bon nom de Guillem d’Efak!), és una anàlisi documentada per tal de rebatre, seriosament, els desbarats escampats; els més escandalosos, si més no. Cantin papers!

2e) Dramatis personae

A la Balada d’en Jordi Roca només apareixen dos personatges: el condemnat a mort i la madona. Els creadors i difusors de la contrabalada, els creadors de l’auca, de l’estudi del Caperó i del llibre delaten de manera fefaent que ignoren qui eren. D’ella només saben dir el nom complet. Res més. D’ell, ni tan sols el segon llinatge. D’haver anat als arxius, d’haver extret la informació essencial, disposarien d’una perspectiva que, possiblement, els hauria convidat a tenir més esment i estalviar-se una incerta creuada.

Jordi Josep Roca i Serra va néixer dia 23 de desembre de 1818 a Petra, fill de Sebastià i de Bàrbara, en el si d’una família que, sense ser benestant, era molt ben considerada al poble. De ben jove, anava a fer feina, llogat com a jornaler, a finques de la pagesia. Va estar un parell d’anys a Artà, on faria colla amb Antoni Miquel Nicolau, missatge a la possessió de Sos Sostres. Tant un com l’altre eren amics de la bulla i els hi agradaven les festes. L’any 1849 començà a anar a fer feina a la finca del Caperó, on només hi vivien la propietària, Catalinaina Cànaves Sabater, i un missatge de Manacor, Joan Sansó Esteve. Segons la glosada popular, Jordi Roca i la madona es començaren a estimar d’amagat. El desembre de 1849, Pereta Ramis, amb qui tenia relacions, el va denunciar per violació, però el jutge el declarà innocent. Dia 3 de febrer de 1851 es va veure embolicat amb un robatori preparat per Guillem Rosselló i Font, un militar arianyer que aquells dies estava de permís. Allò que va passar aquell vespre al Caperó es relata en dues narracions antagòniques: el procés judicial, on Jordi Roca es acusat de lladre, violador de la madona i autor d’una ganivetada al missatge, i la glosada popular, on apareix com un amant clandestí. El desenllaç d’aquell episodi va desembocar en l’afusellament de Guillem Rosselló, la presó de per vida a Antoni Miquel i el garrot per a Jordi Roca. Aquella mort va merèixer una protesta que es descriu a la glosada popular La mort den Roca. L’any 1965, més d’un segle després d’aquella mort, Guillem d’Efak va enregistrar la balada que li va dedicar.

Catalina Aina Cànaves Sabater va néixer dia 1 de juny de 1825 a Ariany, filla de Guillem i Maria Aina, de ca sa curandera. Dia 6 de maig de 1837, amb dotze anys, Catalinaina es casa, sense impediments i amb l’autorització dels pares, amb Mateu Pastor Bauçà de Petra, fill de Mateu i d’Antònia. No tindran fills. Ell morirà pocs anys després por causa desconocida. Dia 25 de maig de 1845, amb 19 anys, Catalinaina es casa per segona vegada, vídua i sense fills, amb Bartomeu Pascual Febrer de 26 anys de Manacor, hereu de la finca del Caperó. Dia 11 de desembre de 1846 neix Isabel Maria Pascual Cànaves, primera i única filla del matrimoni. Just tres mesos després de néixer la filla, dia 11 de març de 1847, mor Bartomeu, als 28 anys, per enfermedad ignorada según certificación. El Caperó passa a ser propietat de la filla per les darreres voluntats de son pare. Mig any després, dia 24 de setembre de 1847, Isabel Maria mor a la casa de Joan Sansó Esteve, al carrer de l’Anell de Manacor. Catalinaina Cànaves Sabater esdevé la senyora del Caperó, on viurà, fins al seu següent matrimoni, acompanyada únicament del qui apareix com a missatge de la finca, Joan Sansó Esteve. Dia 3 de febrer de 1851 es produeixen els fets que iniciaran la causa criminal a partir de la denúncia que, l’endemà, Catalinaina Cànaves i Joan Sansó formalitzen a la caserna de la Guàrdia Civil de Manacor per robatori amb armes i violació. Catalinaina no atendrà la súplica de Jordi Roca que li perdoneu sa vida i, el silenci de la madona, farà que dia 22 de maig de 1851 el matin al garrot. La mort den Roca acusa la madona de ser-ne la culpable i li atribueix altres crims. Un any i mig després, el novembre de 1852, Catalinaina Cànaves Sabater es casa amb 27 anys, doblement vídua i sense fills, amb Bernat Riera i Riera de 25 anys, pagès i propietari. Serà amb l’únic marit que tindrà fills que la sobreviuran. Qui no la sobreviurà a ella serà el tercer marit i Catalinaina Cànaves es tornarà a casar per quarta vegada.

Jordi Roca i la madona són els dos únics protagonistes de la Balada d’en Jordi Roca. Això no obstant, la llista de dramatis personae d’aquesta història és molt més extensa. De tots quants treuen el nas, la contrabalada delata una supina ignorància.

2f) El meu Jordi Roca

Fa més de 20 anys, la darreria del segle passat, Jaume Vidal Amengual, director de la revista de cinema Temps Moderns, m’encarregà un guió per dur a la pantalla un curtmetratge sobre la Balada d’en Jordi Roca. Per qüestions de pressupost, havia de ser una pel·lícula muda o, com a molt, amb una banda musical. No vaig tenir cap dubte de com havia d’engirgolar la cosa. Trobava que havia de ser en blanc i negre. Un cec explicaria el romanç que Guillem d’Efak, gairebé un infant, va escoltar per Manacor 85 anys després dels fets del Caperó25. A banda del romanç original, caldria afegir-hi qualque llicència literària (i cinematogràfica) per enllaçar les gloses que semblen desenfilades. A partir d’aquí, en diverses escenes, des de l’episodi del robatori a la possessió fins a la mort al garrot del jove petrer, es faria la dramatúrgia de la luctuosa història. En el moment de l’execució, i fins als crèdits finals, s’escoltaria la cançó. I, just després, apareixerien unes breus notes biogràfiques dels 12 protagonistes més destacats d’aquesta història. En concret, Jordi Roca, Catalinaina Cànaves, Guillem Rosselló, Antoni Miquel, Joan Sansó, Pereta Ramis, Mateu Pastor, Bartomeu Pascual, Isabel Maria Pascual, José Manso, Josep Vidal i Isabel II. Les dades biogràfiques posen a tothom al seu lloc.

Per aquella gran miloca

de devers es Caperó

mataran en Rosselló

i llavors en Jordi Roca.

Sa gent des carrer demana

i quin delicte ha comès?

Si tothom té ben entès

que és sa madona qui ho mana.

Quan va demanar perdó

davant des qui s’aplegaren

totes ses dones ploraven,

totes però una no.26

Apreneu bé sa lliçó,

quan es mal cap te governa

bona vida a sa taverna,

mala vida a sa presó.

Madona des Caperó

ja vos podeu agraciar

que per vós varen matar

en Roca i en Rosselló.

De la codolada original tenia les vint quartetes de rimes canviants que m’havia dictat Guillem d’Efak i, recollides meves, altres sis que havia incorporat, tres procedents de la premsa forana de l’entorn de Manacor i tres aportacions individuals. El trobo semblava incomplet, però de la conjunció de quartetes arreplegades es veu que, sobretot, hi ha dos blocs ben definits. El més intens i emotiu refereix la mort d’en Jordi Roca, de la qual fa responsable a la madona per no haver atès la sol·licitud de perdó. El segon, amb reiteració de madona des Caperó, carrega contra ella. Esmenta els orígens familiars, la desqualifica, s’indigna contra el seu silenci i treu punta a la misteriosa mort dels seus marits i d’una filla del segon matrimoni. Tot gira a l’entorn de dues persones, encara que desfilen altres personatges. Guillem d’Efak atribuïa l’autoria de la codolada a la iniciativa i a la creativitat popular arran de l’execució, però creia que hi havia gloses que no corresponien al moment dels fets (una parla de la mort de tres marits) i que, possiblement, les hauria fet o reunit Antoni Miquel Nicolau, en Toni de Sos Sostres, l’únic que va sobreviure dels tres acusats i que, quan l’amollaren, es va fer ermità27.

Aquell projecte de curtmetratge, finalment, no es va realitzar per manca de finançament. Això no obstant, tenc l’esperança que qualque dia es podrà dur a terme, sigui en expressió cinematogràfica o teatral. Sobta que cap productora ni cap televisió no hagi sabut veure un episodi tan atractiu i alliçonador, amb referents històrics, literaris, musicals i ètics per dur a terme una realització que no sigui efímera. És important recordar que Jordi Roca, cada dia durant un any i mig, va ser present en els cinemes de Palma quan Guillem d’Efak va cantar la balada entre les dues pel·lícules que, aleshores, es projectaven a les sales. El públic s’estremia amb aquella història feta cançó. Un documental també podria començar amb aquesta imatge: la d’en Guillem d’Efak cantant a un cinema la Balada d’en Jordi Roca.

He explicat i escrit a part i a banda moltes de vegades les converses amb en Guillem d’Efak arran de les envestides que va rebre a Manacor tant per la Cançó de Çon Coletes com per la Balada d’en Jordi Roca. Record que em va comentar que, per via d’un amic seu, un conegut li va fer avinent, amb to d’exigència, que no cantàs maig més per Manacor i que el comminava a deixar de dir que la madona s’entenia amb Jordi Roca. Quan en Guillem ja era a la Clínica Verge de Lluc, me va tornar a dir que passava pena que, en ser mort ell, es deixàs de cantar la cançó. Afortunadament, la Balada d’en Jordi Roca és tan viva com ahir.

Quan diuen que el Manacor dels senyorots i dels beatos me girà l’esquena per «sa Cançó de Çon Coletes», no és ben bé cert. La «Balada d’en Jordi Roca» va remoure molts més atacs. La ràbia que provocà que jo evocàs un romanç, cantat i recordat per la generació anterior a la meva, va activar una campanya de desprestigi. Per tota aquesta gent de falsa moral, jo sempre seria un gat i un perdut; un tudat. Sols no vaig recollir d’en terra les coses que circulaven, però veig venir que quan me mori rebrotarà la mentida i Jordi Roca, l’home a qui donaren garrot, passarà de víctima a criminal i, la dona que el va denunciar i no el va voler perdonar, serà glosada com si fos la víctima. Els meus enemics, a Manacor, són aquests que diuen blau a allò que és roig, perquè volen que tot sigui tan blau com ells! No t’ho dic bé. Ells no són enemics meus. T’ho he dit girat. Jo som el seu enemic públic, que no és igual. Representen allò que em vaig negar a ser i, ara, amb el temps que em queda (ha! ha! ha!), ja no seré mai.28

 

3. LA CONTRABALADA DELS TAVERNETA

Diners de tort fan veritat

Anselm Turmeda (1355-1423)

La darreria dels anys 60 del segle passat, arran de l’èxit i difusió de la Balada d’en Jordi Roca, Andreu Mesquida Galmés29, un dels besnets de la madona de la cançó, va emprendre una creuada amb una finalitat molt concreta: defensar l’honor hipotèticament damnat de la besàvia i, per això mateix, acusar de nou Jordi Roca.

Començava a bastir-se, per dir-ho en la seva terminologia, una contrabalada30. Era sorprenent aquella actitud, després de 120 anys dels fets i del silenci de les generacions anteriors, però l’ocurrència tindria continuïtat en el fill del promotor de la campanya, Andreu Mesquida Riera31. Aquest confessaria que «Pels meus repadrins i padrins això era un tema tabú; no se’n parlava! Mumpare sí que en parlava»32. Resulta certament curiós veure com tres generacions decideixen no parlar de la qüestió i, de cop, un besnét construeix i divulga una història familiar, inexistent fins aleshores, la llega al seu fill i, ambdós, promouen i patrocinen un discurs amb un objectiu predeterminat.

D’ençà de la iniciativa, al llarg de 50 anys llargs, s’ha creat un relat a interès de part. Andreu Mesquida Riera ha impulsat i promogut diverses actuacions per dotar-se d’arguments que puguin avalar la tesi expiatòria de la seva avantpassada i, fins i tot, permetin fer-ne una hagiografia. Calia culturalitzar la iniciativa i generar documentació per donar un toc de credibilitat a una hipòtesi imaginària sense cap ni peus. Calia, per defensar el seu discurs apriorístic, transformar una novel·la fantasiosa en un relat històric… ni que fos amb arguments de nova planta creats ben aposta. Potser pensaven que, mort Guillem d’Efak, ningú no mouria un dit i seria fàcil imposar el conte d’una fada padrina.

Dia 30 d’abril del 2015, IB3-televisió va emetre, dins del programa Uep, com anam?, un servil reportatge sobre la finca del Caperó, amb una entrevista de Felip Munar a l’actual propietari. El document és d’alt interès, perquè Andreu Mesquida Riera desgargamella el relat familiar, tracta amb condescendència Guillem d’Efak, li retreu que la seva cançó no faci esment a la violació ni al robatori, i s’esbrava, sense donar noms, perquè «encara ara hi ha articulistes indocumentats que volen fer passar en Jordi Roca com si fos una víctima»33.

3a) L’auca que embauca

A l’entrevista televisiva, Andreu Mesquida mostra i llegeix l’Auca des Caparó, feta per encàrrec de la família34. Sense cap precaució en les afirmacions, es posa en evidència35. Explica que la seva besàvia era vídua amb dues filletes, que els atracadors varen deixar fermada sa madona i que una menuda es despenjà amb un llençol per anar a donar part. Doncs, em veig forçat a esclafar-li la guitarra, perquè la madona, el febrer de 1851, no tenia cap fill ni cap filla36. Posa en boca del pare Ginard que el cançoner popular és capaç per aconseguir una rima de sacrificar es fets reals37. Per concloure, diu que En Jordi Roca, segons sa investigació que vaig fer… que me va fer en Segura Salado, un any antes havia violat una altra dona a Petra, una tal Pedrona Ramis. Una afirmació atrevida i a contra llei, perquè el jutge va absoldre Jordi Roca. L’intent d’atribuir-li un delicte després d’una sentència absolutòria no és propi de qui vol explicar la vertadera història. D’altra banda, aquesta informació no és el resultat de la investigació que va fer… que li varen fer, perquè és més vella que el pastar i està publicada a la premsa. Quina finalitat té la recreació? Senzillament, concloure que Intacte vos queda l’honor/ madona des Caparó. Honor? Intacte? Si, com sosté la contrabalada, la madona va ser ultratjada, quin honor cal netejar? O és que consideren que les víctimes d’una violació han perdut l’honor? Sembla una visió molt matxista, no? O creuen que és més honorable deixar que matin una persona que no tenir un amant? Quina és la mesura ètica?

L’auca delata manca de rigor i un rerefons ultraconservador, del qual Andreu Mesquida no se n’amaga. Ho desvetlla a una entrevista doctubre del 201838. Revestit de simbologia espanyola, al costat de referents com Pedro J. Ramírez, declara admiració per l’emperador Carles I, fins al punt d’haver-se fet Caballero del Monasterio de Yuste, sota l’ideari d’Universitas Cristiana, orientat a la projecció exterior d’Espanya. Els seus tres llibres són la Bíblia, Don Quijote i El Hereje de Delibes. Tot ben respectable, però es delata a les antípodes de Guillem d’Efak i, amb un posicionament en línia amb el de son pare, mostra des de quina perspectiva ideològica s’ha elaborat la contrabalada, amb voluntat de convertir-se en la història vertadera; en el discurs dominant39.

3b) Una [altra] opinió familiar

La tesi de n’Andreu Mesquida Galmés no només m’arribà en boca de Guillem d’Efak, sinó per via directa d’un cosí de l’autor de la contrabalada. Vaig mantenir una excel·lent relació, professional i personal, amb Jaume Galmés Tous (1929-2012)40. Vaig dinar dotzenes de vegades amb ell a Sa Canova, la finca agrícola experimental que hi havia entre Muro i Sa Pobla que ell va projectar i dirigir. Col·laboràrem plegats en activitats diverses41. Coneixedor de la meva amistat amb Guillem d’Efak, més d’una vegada me va treure el tema de la Balada d’en Jordi Roca. M’explicà que el seu cosí, amb qui compartia el mateix parentiu en relació a la madona de la cançó, no podia donar passada a la mala fama que, en opinió seva, tenia la mútua besàvia. Jo li replicava que no veia cap mal en el fet que una dona decidís mantenir relacions afectives al marge del matrimoni, però precisament era aquest el punt feble. Tota la família vivia inserida en el marc de la cultura cristiana i, com a punt neuràlgic d’atrició, se sentia molt condicionada pel concepte del pecat. Amb el major respecte, jo mirava d’espolsar mosques i treure ferro a la seva consideració, però la religió pesava més que qualsevol reflexió. He d’admetre que no vaig ser gens condescendent i, conversa a conversa, li plantejava preguntes un poc endimoniades. Des de l’òptica cristiana ha de pesar més el càstig que el perdó? L’humanisme cristià ha de ser més cristià que humanista? Era prou viu per no caure en respostes simplistes.

Quan ja estava a punt de jubilar-se, va fer un dinar de comiat amb un grup molt reduït d’amics. La conversa, amb guitarra a l’entorn de l’escalfapanxes (l’únic que record a un primer pis de fora vila), va anar de secrets i de sinceritats. La Balada d’en Jordi Roca va permetre reprendre el debat sobre el pecat i el perdó. Quan topen, com han de resoldre el conflicte els creients? Quin dels dos té més força? La cançó denunciava un fet indiscutible: tant si es tractava d’una relació consentida com d’una violació, el silenci de la besàvia havia sentenciat Jordi Roca. Ell reclamava el perdó i ella, tant si era per no confirmar la xerrameca de la gent com si era per qualsevol altre interès, no va dir pruna. Jaume Galmés, quant a la sol·licitud del perdó, reconeixia la veritat de la glosa: qui, si no la madona, havia fet la denúncia? Aquell dia va decantar qualsevol especulació negacionista i qualsevol intent de redimir el bon nom de l’avantpassada. Ell assegurava que hauria perdonat i que ella no ho va fer. Vaig aprofitar per fer-li veure que era exactament això del perdó, i només això, allò que Guillem d’Efak va incloure a la cançó; que no va fer bandera de les gloses populars, molt crues amb el silenci de la madona. N’hi vaig amollar alguna de memòria com la referida a la mort de la filla, que la va convertir en propietària del Caperó, per casar-se sense noses. Li va venir molt de nou saber que el seu besavi fos el tercer marit.

En Jaume, a més de ser un home de fe i d’intensa pràctica cristiana, era una persona sensible, entranyable i amb una filosofia de la vida ben particular. Ja granats, amb la seva esposa havien adoptat una nina que convertiren en el seu centre vital. Potser això el va fer pensar en aquella filla de la besàvia que, segons les gloses, havia mort tan misteriosament com els dos primers marits. Quan ja anàvem a agafar els cotxes, amb la porta oberta, em va confessar que, com més coses li explicaven de la seva besàvia, més dubtes li mereixia tota la història. Em confessà que la seva família mai no li havia parlat de la besàvia i que ningú sabria mai amb seguretat què va passar entre ella i Jordi Roca.

3c) Una investigació… ma non troppo

A l’entrevista d’IB3, Andreu Mesquida Riera esmentava com a font documental un treball de Josep Segura Salado (1949-2017). Es tracta, segons altres referències bibliogràfiques, de la investigació d’encàrrec Es Caparó (Vilafranca i Manacor), elaborada l’any 2000 i no publicada. No he vist l’estudi i no puc qüestionar-ne el contingut, però hi ha elements concrets, com la informació incompleta sobre el judici arran de la denúncia de Pereta Ramis, la dada d’unes inexistents filles de la madona o la ignorància sobre els protagonistes, que generen dubtes raonables quant al rigor de la recerca.

Altrament, encara que no pugui rebatre l’estudi, si que puc referir la credibilitat que em mereix l’autor. L’any 1980, quan jo dirigia l’àrea de Cultura de la Caixa de les Balears, mentre hi havia el debat polític sobre els nostres símbols, l’entitat d’estalvi va pagar d’amagatotis l’edició del llibre El regne de Mallorca. La bandera i l’escut de les Balears de Segura Salado, amb la intenció de pressionar la comissió encarregada de proposar els símbols d’identitat a incloure a l’Estatut d’Autonomia en curs42. Ben aviat, aquell pamflet encarregat a la carta va ser desautoritzat en un article públic, Sobre les banderes de les Illes Balears, signat per Gabriel Bibiloni, Josep Maria Llompart, Isidor Marí, Josep Massot i Muntaner i Joan Miralles i Monserrat (Baleares, novembre de 1980). El treball de Segura Salado, esbiaixat i tendenciós, va provocar una rèplica en dues publicacions, rigoroses i ben documentades, amb l’autoritat científica de Ramon Rosselló Vaquer: La bandera, l’escut…, publicades una l’any 1981 i l’altra el 1984.

Tot i que el llibret signat per Josep Segura Salado es publicà sense destacar el logo de Sa Nostra, aviat es va saber qui havia pagat una edició de tres mil exemplars que es distribuïa de franc. Tenc un record ben viu de la visita que em va fer Josep Carles Tous (1940-2006)43. Indignat amb l’opuscle, em va mostrar la carta de queixa que acabava de registrar, acompanyada d’una fotocòpia en color d’un gravat. M’explicà que Josep Segura Salado (ell li deia en Pep Torreta, com l’havia batejat l’escriptor Antoni Serra) li demanà permís per fer-li una fotografia destinada a la portada del llibre que tenia en curs, però va manipular substancialment la imatge original i substituí les quatre barres que apareixien, tant al penó com a l’escut del gravat, per una bandera amb el castellet i un escut faixat (el paternina, com l’anomenaren per la banda d’una marca de vins). És fàcil endevinar que aquella publicació, amb documentació esbiaixada i manipulada, va caure en el descrèdit i va posar en solfa l’autor.44

3d) El llibre de les barbaritats

És conegut el conte del dia que la Mentida va trobar la Veritat davant la mar.

– Quina calor que fa – va dir la Mentida. I convidà la Veritat a banyar-se al seu costat.

           Certament feia una calorada i la Veritat es va ficar a la mar. Just quan entrava a l’aigua, la Mentida va sortir de quatres i es va posar la roba de la Veritat, però aquesta no va ser capaç de vestir-se amb la roba de la Mentida i va preferir anar despullada. La majoria de gent no deia res en veure que la Mentida anava amb el vestit de la Veritat, però en canvi s’escandalitzava quan veia la Veritat despullada.

L’auca i l’estudi històric requerien una plataforma de difusió per escampar el relat familiar. Calia escriure la contrabalada i trobaren una persona adequada. L’amanuense seria Bàrbara Duran Bordoy, una musicòloga amb experiència de projecció mediàtica. Des del primer moment va tenir clar quin era l’objectiu: enaltir la madona del Caperó. No se n’amagà: aquesta comunicació pretén mostrar la documentació que aclareix els fets històrics reals i reivindicar la figura de Catalinaina Cànaves, madona des Caparó.45 I cap a aquest objectiu dedicarà tots els esforços. La novetat principal, respecte de la contrabalada que circulava, és que l’autora intenta vestir el relat de reivindicació feminista i progressista i això provoca una gegantina i doble contradicció. La primera és que l’enaltiment de la conducta de la madona significa la implícita justificació de la pena de mort. La segona, que ha d’evitar qualsevol notícia que posi en qüestió la figura que ha decidit enaltir i, per això, no aportarà cap dada. Les poques coses que dirà d’ella seran sense fonament. De documentació, poca i esbiaixada; d’investigació, mica! No val tot per defensar una causa diu Susan Sontag (1933-2004).

Música per a un crim, amb el subtítol La balada d’en Jordi Roca i sa madona des Caparó, de Bàrbara Duran Bordoy, és l’eclosió del relat familiar; l’expressió feta llibre de la contrabalada.46 La publicació, de 95 pàgines i sis il·lustracions, s’estructura en un pròleg, un preludi, nou capítols, un apèndix, una bibliografia i 18 agraïments.47 Des del títol, es posa èmfasi sobre la paraula crim. És correcte, encara que l’accepció popular associa crim amb assassinat i, en aquesta història, els dos únics morts (podem dir en rigor els dos únics assassinats) foren Jordi Roca i Serra i Guillem Rosselló i Font.48 De les altres cinc morts que hi va haver a l’entorn del Caperó, la contrabalada no en parla mai.

En el pròleg, Andreu Mesquida Riera afirma que Jordi Roca era un facinerós, pocavergonya i, considerats els seus antecedents delictius, un subjecte amb vocació de “violador en sèrie”; un malfactor sense escrúpols que es va aprofitar de la indefensió d’una dona – una digníssima madona i propietària d’una possessió, per abusar-ne de la manera més abjecta i miserable en companyia dels seus còmplices. I amb tots els agreujaments de la nocturnitat – una obscura i borrascosa nit d’hivern-, la traïdoria, el descampat, la simulació, l’engany, la ganivetada a un missatge de la casa i el robatori de béns. Està prou clar? La diatriba és contundent: en Jordi Roca era el dimoni i la madona una digníssima propietària. Aquest és, en essència, el relat que ens volen fer creure. Quina credibilitat mereix un llibre després d’un pròleg així? El metge Mesquida, transvestit en jutge després de dictar sentència, conclou que Bàrbara Duran ho deixa tot molt ben esbrinat en aquest llibre. Serem a temps d’analitzar com de molt i de ben esbrinat està tot o si, més aviat, ens ha encolomat un relat apòcrif; una estafa de baixa estofa. 

Superat aquest inici, complementa el pròleg un preludi de la cantant Joana Gomila, que explica les seves «tres balades» (la que descobreix al disc de Guillem d’Efak, una que m’atribueix i la del llibre que preludia) per concloure que Bàrbara Duran aporta un estudi rigorós i documentat sobre els fets, una interpretació argumentada i sòlida. També analitzarem si l’afirmació és certa. Aquestes paraules tan contundents reclamen demostració i està per veure si som davant del que diu Joana Gomila o, més aviat, de tot el contrari.

El llibre es va anunciar com tot un descobriment, amb paraules majestuoses. S’anunciava reivindicar la memòria d’una dona… de qui l’autora i els promotors de la contrabalada no en saben res. Amb grans pretensions es convidava per les xarxes, a bombo i plateret, a assistir a la presentació que l’autora qualificava de data històrica. Per a tal esdeveniment, a banda de l’editor, el prologuista i l’autora del preludi, es volia donar solemnitat a l’acte amb la participació de Rosa Cursach Salas, Directora de l’Institut Balear de la Dona, Martí Truyols Bonet, advocat, i Francesca Mas Busquets, presidenta del Consell Social de la UIB. Amb el seu prestigi, s’intentava conferir credibilitat a la publicació, malgrat que el coneixement que els presentadors tenien del tema es reduïa a la contrabalada. És evident que aquestes persones desconeixien la documentació que desemmascara la falsedat del relat familiar.

Al llibre hi ha tres escrits d’època, una explicació sense documentar de les sentències (tant la del consell de guerra com les de les audiències de Manacor i de Palma, incompletes i, en el cas de la de Manacor, falses), i tres valoracions d’experts en dret que, encara que rebin una documentació esbiaixada, comenten el procés judicial amb molt bon criteri i una gran dosi de prudència.49 Això és el bessó del llibre. Com a complements superflus, per incrementar les pàgines sense aportar absolutament res, s’incorporen diverses cites sobre la figura de les madones de possessió de Puigpunyent, ja ben entrat el s. XX, quan, en rigor, cal destacar que Catalinaina Cànaves no era cap madona, sinó la senyora del Caperó; la propietària de la possessió. Per això mateix, totes les consideracions que es fan sobre la figura de les madones no tenen una excessiva justificació i no enriqueixen el relat. Més inoportuna i fora de lloc resulta encara la referència, ficada amb calçador, sobre la valoració del tango com a música popular argentina. Voler establir-ne una correlació amb la Balada d’en Jordi Roca és extemporània i sobretot intranscendent.

El llibre comença a partir de la informació publicada dia 7 de febrer de 1851 a El Balear, sense comentar el caràcter i la ideologia d’aquest diari50. Tampoc fa notar l’autora que els tres relats que aporta, extrets d’entre una quarantena, presenten incorreccions. El de Salvador Martí diu que a Jordi Roca li donaren garrot dia 5 de maig, el Noticiari de Guillem Llull es refereix al condemnat a presó com un tal Sastre i el retall de premsa diu que Guillem Rosselló manifestà la resignación propia de un cristiano51.

L’autora podria haver comentat, explicat o replicat les dotzenes de gloses que hi ha escampades sobre Catalinaina Cànaves Sabater i no limitar-se a analitzar i rebatre, de manera selectiva, només una de les quartetes que hi ha al Cançoner del pare Ginard52. La madona, aquella gran miloca, és acusada a la glosa de manera explícita de ser la causa de la mort d’en Roca i en Rosselló. És indubtable el sentit de l’expressió i poc rigorós atribuir el mot a una necessitat de fer rimar la quarteta53. No sols això, sinó que esquiva parlar d’altres aspectes de les gloses publicades al Cançoner. Per exemple, quan revela que En Toni de Sos Sostres/ hi era que feia llum. Resulta evident que aquesta glosa deixa clar que la relació de Jordi Roca amb la madona era clandestina, però acceptada per les parts. L’expressió popular fer llum, equivalent a aguantar l’espelma, significa exactament vigilar una parella d’enamorats per tal d’evitar que sigui sorpresa o molestada quan festeja. Aquest era el paper d’Antoni Miquel Nicolau, En Toni de Sos Sostres, amic de Jordi Roca54.

3e) Les mentides tenen les cames curtes

És prou sabut que quan s’utilitzen premisses falses, la conclusió del sil·logisme no pot ser mai vertadera. Vist a la inversa, quan un llegeix com a conclusió final allò que ja s’havia anunciat com a objectiu (la gran dignitat de la madona), i observa que tots els arguments per arribar-hi són apòcrifs, és evident que la predeterminada conclusió se’n va en orris. El libel, bastit sobre el discurs elaborat a la carta, és un brollador de falsedats i de documents esbiaixats. Són tants els invents que, elaborar una anàlisi fil per randa obligaria a un llibre voluminós. Per no fer una rèplica massa extensa, m’ajustaré a tres dels arguments més rellevants. En primer lloc, la denúncia de Pereta Ramis, de la qual s’amaga que Jordi Roca va ser jutjat i exculpat.55 En segon lloc, a la presència el dia del robatori de dues filles de la madona.56 En tercer lloc, a la tesi rocambolesca elaborada sobre la base que el jutjat de primera instància de Manacor només condemnà Jordi Roca a cadena perpètua. Caldrà fer un breu comentari a aquestes tres falsedats, sobre les quals es fonamenta el libel.

I) La denúncia de Pereta Ramis, fins i tot deixant de banda les gloses, no pot ser exhibida com una condemna. D’entrada, perquè prevaldria la presumpció d’innocència. Però el que resulta escandalós és el fals relat de l’autora. Diu que Quan el crim des Caparó és comès, Jordi Roca, judicialment, està en llibertat sota fiança i pendent del judici per la violació de Pedrona Ramis (pàg. 26).57 Doncs no és així i amb una breu visita a l’arxiu de Manacor comprovaria que el jutge declarà innocent Jordi Roca. El prologuista i l’autora ho amaguen… però es destapen en incorporar a l’Apèndix (pàg. 84) els documents de l’expedient de la denúncia de Pereta Ramis, on es fa palès que la causa va ser sentenciada dia 17 d’abril de 1850 i traslladada en consulta dia 19. Per aclarir-ho, un dels assessors, Pere Aguiló, explica (pàg. 51 i 52) que, quan es traslladava en consulta una sentència, si no hi havia motiu per variar-la, s’executava sense audiència de part. Així, doncs, no hi havia cap judici pendent. Jordi Roca estava absolt i, en cap cas, no se li pot atribuir cap delicte ni cap falta. Cosa jutjada i, ai las!, amagada.58 Ocultar el judici farà creure els lectors que Jordi Roca era un violador.

Afirma l’autora: Si comparam els registres del Jutjat de primera instància de Manacor relatius a la violació de Pedrona Ramis amb els del crim des Caparó, és òbvia la rapidesa amb la qual es resolgué el segon.59 Entre l’inici de la causa per la denúncia de Pereta Ramis (27 de desembre de 1849) i la sentència que determinà la llibertat dels dos processats (17 d’abril de 1850), transcorren 111 dies. Entre la denúncia de Catalinaina Cànaves (4 de febrer de 1851) i la notificació final de la sentència (21 de maig de 1851), en transcorren 106! Comparem-ho? Cinc dies de diferència són una òbvia rapidesa?

Per palesar més la ignorància de tot el que envolta el cas de Pereta Ramis, més enllà de la denúncia, l’autora s’hi refereix així: una dona que desapareix també de l’escenari judicial sense que sapiguem què va passar amb ella. Doncs sí que se sap qui era, d’on era, quan va morir i a on… Visitar els arxius permet esvair tots els dubtes.60

II) Naturalment, els autors i còmplices de la contrabalada mai no han dit els noms de les dues filles de la madona. Era obligat, per qui pretén fer un llibre rigorós i ben documentat, anar als arxius, com va fer Guillem d’Efak, però la contrabalada sotmet el rigor que caldria a l’objectiu d’imposar un relat predeterminat… i prefabricat. És evident que Bàrbara Duran Bordoy no només no va verificar la fantasia de les dues nines i la història que explica l’auca, sinó que es recrea en les falsedats com un martellet de manera persistent. Les citacions apòcrifes de l’autora anul·laran la seva credibilitat: una de les dues criatures, la més gran, fou despenjada per la finestra usant un llençol per tal de poder donar avís (pàg. 20), o les dues filles petites semblen esvair-se dins la boira de l’oblit (pàg. 21), o s’oblida sistemàticament la presència de les dues nines; i de les hores terribles que van passar tancades dins una casa amb un malferit (pàg. 22), o aquelles dues ninetes moriren poc temps després de presenciar el crim (pàg. 57), o Catalina Aina Cànaves ja tenia dues filles i la por als embarassos no facilitava que una dona jove i vídua es decantés per trobades amoroses apassionades (pàg. 58)…61

Tot indemostrable, però l’invent més extravagant, relatiu a dues hipotètiques filles, és quan diu: un dels factors que donaren tanta publicitat al crim fou, precisament, el fet que una nina fos la missatgera que donés l’alerta. Si això fos cert, com és que les dues filles no apareixen a cap dels relats de l’època? Com així només les esmenten els autors de la contrabalada? Com així apareixen, d’ultratomba, 150 anys després dels fets? La resposta és demolidora i certifica que les mentides tenen les cames curtes. La contrabalada i tot el que l’envolta (l’auca, l’estudi històric i el llibre) és pura falsedat destil·lada. El febrer de 1851, la madona no tenia cap filla; no hi havia dues ninetes, ni una, ni cap!62

L’autora i els seus guionistes haurien de discernir entre escriure un assaig i una novel·la; entre un estudi històric i un conte de fades; entre la documentació i la imaginació. El deliri fa que la contrabalada s’acosti a un plagi de The Shining d’Stephen King, popularitzada per Kubrich al cinema, amb les germanes Grady passejant pels passadissos del casal. És possible que hi hagi dues bubotes a la finca del Caperó? Els fantasmes no existeixen i no està bé introduir espectres a un llibre que presumeix de ben documentat. A què treu lloc un invent tan grotesc? És bo de deduir. La presència de dues hipotètiques filles de la madona a la possessió, són la coartada familiar per decorar l’assalt, el robatori i la violació. Dues filles de la madona permetrien esvair qualsevol especulació raonada sobre una altra veritat ocultada: la convivència de la madona amb el missatge Joan Sansó Esteve.

III) El jutjat de primera instància de Manacor va condemnar a Antoni Miquel Nicolau a la presó perpètua i a Jordi Josep Roca i Serra a la pena de mort: Ayer 17 se hallaba ya en poder del señor regente interino de esta Audiencia el proceso formado por el señor juez de primera instancia de Manacor D. Clemente Gil, contra los espresados reos, en cuya sentencia se condena á uno de ellos á la pena de muerte, y á otro á cadena perpetua63. El fet que l’autora ignori una qüestió tan important delata que, de recerca, no n’ha fet gaire. Aquesta documentació és a l’arxiu de Manacor i a la premsa que se’n va fer ressò64. Doncs, l’autora afirma que a Manacor no s’havia dictat pena de mort contra Jordi Roca i, especulant a les totes, construeix un relat que pretén donar veracitat a la contrabalada. Contra la vertadera història que abandera, l’autora proclama que es veu clarament que la sentència de Manacor havia estat més benèvola i que fou l’Audiència la que dictà el garrot (pàg. 44), o el tribunal va optar per la pena màxima, rectificant la sentència de Manacor (pàg. 47), o el tribunal de Manacor havia pronunciat una sentència diferent – i que era menor a la pena de mort (pàg. 49). Tal com fa en el llibre, Bàrbara Duran accentua l’ocultació de la sentència del cas de Pereta Ramis, l’invent de les dues filles i la pena de la vida imposada pel jutge de Manacor a la comunicació a les IX Jornades d’Estudis Locals de Manacor65. Diu, en relació al dictamen de l’Audiència de Palma, que empitjorava el que havia dictat el jutge de Manacor (que podem imaginar que no era «pena de la vida») (pag 90) i afegeix: l’Audiència de Palma va trobar motius més que suficients per canviar la sentència i condemnar a mort Jordi Roca. Doncs no, tampoc això és com vol i diu.

El cas de Pereta Ramis, el de les dues filletes i el d’una sentència falsa, són tres punts forts sobre els quals viatja la contrabalada. La falsedat de les tres premisses demostra la falsedat de tot el relat66. A banda d’aquestes, hi ha moltes més incorreccions. De fet, allò que és molt mal de trobar és qualque veritat.

Una primera observació, ja comentada, és que Catalinaina Cànaves no era la madona, sinó la senyora de la possessió. El propietari era el seu segon marit, Bartomeu Pascual Febrer, que va morir dia 11 de març de 1847 de enfermedad ignorada según certificación. Només tenia 28 anys. L’hereva va ser Isabel Maria Pascual Cànaves, l’única filla que compartien, però les desgràcies no havien acabat i la nina, nascuda dia 11 de desembre de 1846 va morir el 24 de setembre de 1847, mig any després de son pare. Segons l’arxiu va morir de viruela i, en el mateix document, s’informa que la defunció es va produir a la casa del carrer de l’Anell de Manacor de Joan Sansó Esteve, el missatge del Caperó.67

Amb la mort del marit i de la filla, Catalinaina Cànaves Sabater va passar a ser la propietària del Caperó, on viuria acompanyada únicament de Joan Sansó. Tot i que els arxius que va recórrer Guillem d’Efak són públics i de fàcil accés, res d’això no han dit mai els promotors de la contrabalada ni els seus còmplices68. Ben al contrari, han emboirat i esvaït la vertadera història amb falsedats greus que, en el cas de dues filles inventades, s’acosten a la immoralitat i obliguen a pensar que l’única intenció d’aixecar cortines de fum era fer creïble la contrabalada.

L’autora escriu: Sembla que també es va casar una tercera vegada, després de la mort de Bernat-Josep Riera. Doncs, no. Va ser una quarta vegada. La frase delata que no sap que Catalinaina Cànaves, quan es produeixen els fets del Caperó, ja era vídua per partida doble. Sorprèn que alabi a la madona per haver superat el trauma de la hipotètica violació i ho qualifiqui de dignitat personal i caràcter, perquè malgrat tot va refer la seva vida: es tornà a casar amb un pagès benestant.69 (pàg. 57)

El libel informa que comptam amb tres relats diferents de les execucions70. Doncs, a l’hemeroteca de la premsa digitalitzada, ja en podem veure tres… dotzenes! Els fets, la denúncia, les detencions, els judicis, les diverses sentències que hi va haver, l’afusellament de Guillem Rosselló i, molt especialment, la volta de garrot a Jordi Roca varen emplenar espais a les principals capçaleres de premsa de l’època. Només tres relats? No serà que el discurs que es vol fer obliga a depurar la documentació i triar la que afavoreix la tesi que es pretén imposar? Rigor? Documentació?

L’autora, a les conclusions, diu que Guillem Rosselló mostrà la seva acceptació dels fets. Doncs, no ben bé. La premsa de l’època diu que En el acto de notificársele la sentencia quedó muy sorprendido, porque creía que el fiscal no pedía contra él la última pena.

Una altra conclusió poc rigorosa: Jordi Roca va demanar perdó públicament, va parlar i sembla que feu un breu discurs explicant «els seus vicis». Doncs, no exactament. Almenys no es pot dir de manera generalista. Llegits tots quants relats expliquen l’execució, tal com també fan les gloses, no es parla en abstracte mai. Just al contrari, sempre es refereix a una qüestió ben definida. Les seves darreres paraules, en un breu discurs, són per demanar als pares i a les mares una cosa molt concreta: que no permetin que els fills s’acostin a les tavernes, perquè esto asido la causa.71

És molt lleig que l’autora tregui de context i em capgiri el sentit d’una opinió. Escriu: …li va tocar a ella, a sa madona des Caparó, la pitjor part. I, en una nota al peu, afegeix: Bartomeu Mestre empra també aquestes mateixes paraules a Balada d’en Guillem d’Efak. No. De cap manera en el sentit que pretén Duran, com a víctima d’un linxament social, sinó per tot el contrari: per haver de patir l’enyorament i, sobretot, el remordiment d’haver permès la mort de Jordi Roca. Aquesta és, per a mi, la pitjor part. No la d’haver d’escoltar els retrets que li fan les gloses populars, sinó viure amb la consciència que, fins i tot en la hipòtesi que fos certa la violació, el silenci activà la volta de garrot a un jornaler. La pitjor part, al meu entendre, que li va tocar a la madona va ser dur la mort d’en Jordi Roca a l’esquena de per vida… possiblement acompanyada d’altres sis morts misterioses del seu entorn proper.

Qüestió important també és el maniqueisme del relat. Els tres condemnats són qualificats com a individus (pàg. 23, 27). De cap dels tres es brinda la més bàsica informació. Tampoc es diu gaire cosa del missatge, de la madona, de Pereta Ramis, de les dues filles inexistents… ni de l’advocat defensor. Es passa per damunt dels personatges amb l’objectiu d’enaltir la madona i, per això, s’evita parlar d’una més que inquietant biografia. Si l’autora la conegués, s’hauria guardat com de caure de remenar la memòria i tocaria soletes.

Un aspecte que esmussa en el relat d’una autora que es proclama feminista, és el tracte que reben els condemnats, desposseïts del segon llinatge. A banda d’altres desconsideracions de l’autora, és lamentable que hagin de patir també aquesta vexació de signe patriarcal.72

Les afirmacions taxatives són fràgils: Mai no se sabrà si Jordi Roca i sa madona des Caparó es coneixien. Dir tal cosa implica no admetre les informacions de les gloses populars quan, a diferència del libel, el romanç no diu ni una sola cosa que els arxius desmenteixin. Si Jordi Roca i Antoni Miquel havien fet de jornalers a la possessió, per força havien de conèixer la madona. D’altra banda, Guillem Rosselló i la madona eren d’Ariany i també havien de saber un de l’altre. Només els separaven dos anys.

Afirma l’autora que és en la glosa que va recollir Ginard on es va teixir la primera narrativa. Certament, la primera narrativa és la llarga codolada popular que relata els fets fins a la mort de Jordi Roca. Aleshores, com així es limiten a les quatre quartetes del Cançoner Popular de Mallorca? Com així no reprodueixen la codolada o, si no disposen del romanç de cec complet, de les gloses més divulgades? Potser no interessa que es vegi que les gloses no només qualifiquen la madona de miloca? És evident que la contrabalada s’ha bastit, a interès de part, per combatre la veu del poble. Tant de presumir de rigor, de documentació i d’investigació, però ni s’aporten les gloses que volen combatre ni, tampoc, la biografia de la dona a qui es vol honorar.73

L’acte de presentació del libel va ser ben reeixit i amb gran repercussió mediàtica. Segons la premsa, hi havia més de 200 assistents. L’autora, ben acompanyada de persones de prestigi per donar credibilitat a l’acte, va presentar un relat apòcrif com si fos un estudi històric i la gent, amb la sobrassada que es repartí del Caperó, va mossegar l’ham.

La crònica del setmanari Cent per Cent començava: En una vetlada intensa en emocions i fonda en rigor històric… I l’autora donà la benvinguda: Volem que siau presents en un vespre històric.. Rigor històric? Vespre històric? Tot molt històric, certament. De rigor, ni mica, però vespre històric potser sí. No conec en la història recent de Mallorca una falsificació tan gegantina com aquest llibre. De cap a peus, és un enfilall de manipulacions i d’invents.

La intenció de la convocatòria, segons indicà l’autora, era tancar una causa judicial, la que mai va ser resolta al llarg de 1850 i primeries de 1851. La causa per la violació de Pedrona Ramis… una de les dones que desapareixen, com moltes altres, sense veure com la justícia té maneres, o temps, d’arreglar els comptes amb el seu violador, un tal Jordi Roca. Rigor? Tres línies i tres falsedats. La causa va ser resolta per sentència de dia 17 d’abril de 1850, amb l’exculpació dels DOS denunciats (Jordi Roca i Nicolau Canet). Pereta Ramis no «desapareix» d’enlloc i una simple visita als arxius permet saber què va ser d’ella. No es pot acusar de violador «un tal» Jordi Roca, perquè va ser declarat innocent.

El que hi ha és (…) la història d’un violador que veu «com la seva memòria és reivindicada perquè va morir al garrot, però ningú parla, per exemple, de les dues nines que hi eren presents aquell vespre de dia 3 de febrer de 1851. A veure, de violador res de res, almenys per qui defensa la presumpció d’innocència. Menys encara quan el declararen innocent i quan, al judici del Caperó, no acceptà l’acusació. Però encara és més fals afirmar que ningú parla de les dues nines. Cert és que ni a la denúncia que interposà la madona, ni a cap dels relats de l’època es parla mai d’aquestes dues nines, però sí que hi ha qui en parla: Andreu Mesquida i Bàrbara Duran. I molt que en parlen d’aquestes dues filles! Però resulta que no, que no hi eren aquell 3 de febrer de 1851. No hi podien ser, perquè no existien! Vaja ridícul! Una visita als arxius desemmascara una faula tan barroera.

La crònica del Cent per Cent de la presentació conclou: L’autora d’aquest bell assaig acabà així: “Perquè encara queden moltes dones sense veu, humiliades, violades, maltractades… per no dir assassinades. Reivindicar la memòria d’una dona senzilla, que va seguir de la manera més digna possible amb la seva vida després de ser víctima d’un crim ens ha de servir per donar veu a les que encara avui no poden parlar, humiliades, violades i marcades. No és pot dir assaig a un relat de ficció, ni bell a un libel fals creat per enaltir una dona que, de senzilla, no en tenia res, que exhibeix una biografia que fa calfreds i que mostra una veritat indiscutible que fins i tot l’autora del libel reconeix: el silenci de la madona del Caperó, l’acusadora que denegà el perdó, va determinar la mort al garrot de Jordi Roca.

Disfressar de feminisme la història amb l’objectiu de presentar la madona com a víctima, topa amb una realitat inqüestionable: l’assassinat, la gran víctima, va ser Jordi Roca.

3f) El tercer home

En Jordi Roca era un

i en Rosselló un altre,

i en Toni de Sos Sostres

hi era que feia llum

Un dels desbarats menors del llibre que, sense arribar al nivell dels lapsus calami comentats, delata la manca de rigor i la deficient documentació de la contrabalada, és la figura del tercer condemnat pels fets del Caperó, l’únic que no mataren. Al romanç apareix com Toni de Sos Sostres i, sense mirar prim, el nom és decantat del relat. Cert és que alguns escrits de l’època el transformen en un tal Sastre, descendent de Felanitx i n’hi ha que el converteixen en un quart participant en el robatori.74 A l’expedient de Manacor, apareixen els dos llinatges correctes, però a les actes del judici i, de rebot, a la premsa, surt com Miguel Nicolau. Doncs, no. El seu nom era Antoni Miquel Nicolau.75

Antoni va néixer a Felanitx l’any 1824, fill d’Antoni Miquel i de Sebastiana Nicolau. Era conegut com en Toni de Sos Sostres per haver fet feina a la possessió d’aquest nom, situada entre Artà i Capdepera.76 Condemnat a cadena perpètua arran del robatori del Caperó, l’amollaren l’any 1868. Es va tancar ermità i va ser un reconegut especialista en herbes.77 Sobre aquest personatge, Guillem d’Efak va començar una obra de teatre, finalment no conclosa, que posava en contradicció els límits entre superstició i religió, entre màgia i miracle, entre tradició i cultura popular. Tot plegat, feia part de l’espiritualitat i evidenciava la relació de lligams entre l’oració i el fetitxisme. La contemplació de la natura per enriquir la ment. Des de la presó estant, segons D’Efak, s’hauria dedicat a recollir receptes de la medicina pagesa. Molt aviat la fama d’Antoni com a curador s’escampà. La gent de la contrada l’anava a veure al puig de a Sant Salvador de Felanitx a fer-li consultes sobre els seus mals.78

Aconsellava sobre els dies que s’havien de tallar els cabells i les ungles, deia que l’alcoholisme es curava amb brou de col, les migranyes menjant peix cru dins d’una barca, la grip tallant els pèls de les orelles, els refredats bevent aigua amb vi després d’apagar-hi un caliu, els fics desapareixien si es feien tres nusos a un mocador, treia virons dels ulls, feia fugir el mal a les dones, curava cremades amb salives, posava fulles als talls de ganivet, sabia senyar els cops, apagava el foc de santa Quitèria, donava castanyes bordes per desinflamar les morenes, des de la muntanya sabia assenyalar els punts on trobarien aigua, coneixia totes les fulles bones i quan s’havien d’agafar, destriava tota casta de bolets, gírgoles i d’esclata-sangs i tenia remei per qui s’emmetzinava, sabia les llunes bones per cada cosa, fos sembrar, podar, exsecallar, tallar els arbres… Tots aquests remeis, per ser efectius, s’havien d’acompanyar sempre de tres parenostres en indulgència i sufragi del seu amic Jordi Roca.

Antoni Miquel Nicolau era el qui vigilava; aguantava l’espelma. Segons Guillem d’Efak, feia llum cada vegada que el seu amic anava a mantenir relacions clandestines amb la madona del Caperó, sempre d’amagat de Joan Sansó, el missatge que cohabitava amb la madona d’ençà de la mort del seu segon marit.

Antoni i Jordi es coneixien de quan havien coincidit fent feina devers Capdepera i Artà, on es feren ressò de la mort del jove petrer, com testimonia la glosa publicada l’any 1976 per Miquel Arbona Oliver (1900-1997), periodista solleric, empresari i fundador de l’OCB, que va escriure que la sabia d’una àvia d’arrel artanenca:

No te n’haguessis anat

de ses muntanyes d’Artà.

No t’haurien de matar

per estimar d’amagat79

3g) Els assessors

L’aportació del llibre que mereix credibilitat són les valoracions dels juristes consultats.80. A cap moment validen la contrabalada, sinó que emeten opinions prudents, sensates i raonables, fonamentades en les lleis vigents de l’època. Un exemple clar, en relació a no incorporar al judici pels fets del Caperó la denúncia de Pereta Ramis, és la reflexió de Martí Truyols: si es pensa que Jordi Roca era reincident, no ho podem dir així. No havia estat condemnat.81 I una altra consideració fonamental: No podem dir que fos una pena justa (les penes de mort no ho són)82 El fet és que Bàrbara Duran, a l’hora de consultar els assessors, no els va facilitar tota la documentació, segurament per no haver-la rebut dels promotors de la contrabalada, però també per no haver-la anat a cercar. El problema és que la informació, esbiaixada i falsa, condiciona les valoracions i els comentaris.

Martí Truyols assumeix com a real l’existència de dues filles de la madona: Me poso en el lloc d’ella: una dona decent, vídua, mare de dues nines… (pàg. 43), o …tens relacions amb jo davant els meus fills i davant uns companys… (pàg. 50). Una altra valoració es veu condicionada pel fet que el tribunal militar també condemni a mort a Guillem Rosselló: M. Truyols ho veu com un punt fonamental per a sustentar la rectitud del procediment judicial i la sentència final contra Jordi Roca (pàg. 43). Està clar que el relat que se li ha facilitat no inclou que el fiscal només demanava per Guillem Rosselló 10 anys de presó. Tampoc no se li degué facilitar el discurs que, dia 19 de febrer, va fer el nou governador (publicat a tota la premsa), clarament partidari de càstigs exemplars. Un discurs, fet tres dies abans del consell de guerra i sis abans del judici de l’Audiència de Palma que presagiava les sentències. El nou govern de Bravo Murillo volia sotmetre, atemorir i escalivar el poble, per tal d’enfortir la monarquia d’Isabel II, i va endurir les penes83. El discurs del governador és el preludi de les penes de mort, animades des d’una instància superior aliena als processos. Una ingerència aberrant del poder polític sobre el poder judicial un segle després de la mort de Montesquieu.84

Pere Aguiló Crespí, un altre dels advocats consultats, també emetrà les seves opinions en base a una informació falsa: El cas d’en Jordi Roca és que és condemnat pel jutjat de Manacor, que no li imposa «pena de la vida». Ningú no apel·la la sentència perquè, dins tot, és favorable. És fàcil d’entendre que Pere Aguiló no hauria escrit això d’haver sabut altres coses documentades. El jutge de Manacor sí que havia sentenciat pena de la vida contra Jordi Roca i, sense esperar cap possible apel·lació dels condemnats, traslladà la resolució a l’Audiència de Palma85.

3h) Alguns comentaris

T’enganaren germà,

t’han duit ben enganat

Guillem d’Efak

L’aparença de veracitat que pot tenir el relat per a qui ignora la història i desconeix la documentació, ha permès que hi hagi hagut articulistes que, de bona fe, s’han empassat una hagiografia apòcrifa de la madona del Caperó. Entre d’altres que, arran de les falsedats, han celebrat la publicació, vull referir-me per la qualitat general dels seus treballs a Ramon Carreté Parera, el qual en el seu bloq Amb vetusta gonella qualifica d’excel·lent el libel de Bàrbara Duran. També el periodista Josep Pons Fraga glosa una acurada recerca que, això sí, atribueix a Andreu Mesquida per a salvar l’honor i el bon nom de la madona del Caparó. Tant Carreté com Pons, com els autors dels reportatges periodístics, han cregut que el llibre de Duran constitueix un descobriment i han considerat un tot allò que és una mínima part de la història i, per afegitó, farcida de falsedats. Aquestes persones, com els lectors en general, han estat víctimes d’un miratge, perquè no han vist, atesa l’ocultació, els documents que desmenteixen el relat. L’autora ha creat un context que indueix el lector a validar la versió familiar per fer creure que la víctima va ser la madona i no Jordi Roca, mort al garrot. A banda dels reportatges i dels articles d’opinió, no he vist cap crítica històrica raonada.

Duran s’ha aquietat a la contrabalada i ha desenvolupat un relat inventat fa mig segle sobre uns fets de cent-vint anys abans. Ha teixit l’engany a l’esquena de Guillem d’Efak, dels seus familiars i de totes les persones que defensen i divulguen la seva obra. Contra la veu del poble, li ha donat forma de llibre. Ha acceptat, doncs, batallar a favor de l’objectiu d’enaltir la madona que abandera un dels rebesnets. Ho ha fet, conscient que això significa desdir Guillem d’Efak, atacar una cançó d’amor i de vida i criminalitzar Jordi Roca, un jornaler de 32 anys a qui li daren garrot. No pot al·legar ignorància perquè, encara que no aporti la glosada coetània amb els fets, com a filla de Manacor i musicòloga, forçat l’ha de conèixer. No, no pot al·legar ignorància des del moment que, per tancar el llibre, en el seu habitual plural majestàtic escriu: Som conscients que teixim, així, una nova narrativa al voltant de la «Balada d’en Jordi Roca» i sa madona des Caparó. Doncs sí, això és ben cert: ha(n) inventat una narrativa nova. Sosté, d’acord amb el patrons principals de la contrabalada, que la víctima va ser la madona. Amb tot, però, en el rerefons sura la mala consciència del paper que està interpretant i, fora voler, exhibeix una contradicció flagrant entre, d’una banda, admetre de manera explicita que el perdó de la madona hauria salvat la vida de Jordi Roca i, de l’altra, qualificar de molt digne el silenci de la madona. No pot ser que no vegi que això darrer justifica la pena de mort.

Ni la madona, ni els seus fills, ni els seus néts (ho confessa el rebesnét) no parlaren mai del tema. Com així, de cop, un besnét inicia una creuada adreçada a netejar l’honra? Després de tres generacions, la contrabalada neix davant de la transcendència que agafa la Balada d’en Jordi Roca, una cançó que no pretén netejar honres de ningú, sinó fer un clam contra la pena de la vida! Guillem d’Efak la cantà als centenars de recitals que va fer com a peça clau del repertori, fins i tot més que el Blues en sol o la Cançó de Çon Coletes.

La cançó, en part recitada, es va bastir sobre una de les dotzenes de gloses que es cantaven per Manacor. En concret, la que fa esment a la sol·licitud de perdó de Jordi Roca que, implícitament, denuncia el silenci de qui podia salvar-li la vida. Tots sabem que el silenci sovint és covard i, de vegades, traïdor. Perseverar en l’hagiografia familiar allunya a qui ho faci del dret a bastir una nova balada, perquè l’obligaria a parlar no només d’un crim, sinó d’almenys set morts misterioses de l’entorn més proper de la madona. Ja veuríem això de l’hipotètic honor.

3i) Una complanta?

Com havia avançat Andreu Mesquida, s’anuncià la Contrabalada d’en Jordi Roca.86 El títol definitiu seria Complanta des Caparó.87 La nova aportació estava a punt, tot i que algú havia declinat cantar-la.88 Tres dies abans de l’estrena es va suspendre.89 Semblava poc coherent, a una entitat cultural de l’Ajuntament, incloure la contrabalada d’una de les més rellevants cançons d’un fill il·lustre de la ciutat.90 Potser és en curs una nova aportació al relat familiar? Ho sabrem aviat.

3j) Un feminisme mal entès

L’autora, potser per emblanquinar un relat que brolla des de la dreta més extrema i donar un toc progressista, intenta convertir la madona en un referent feminista. Defineix la seva actitud com un acte de resiliència i estableix un enllaç entre la seva hipotètica dignitat (recordem que atribuïda al silenci davant la súplica de Jordi Roca) i la de les dones segrestades i violades91. La controvertida biografia de qui es pretén honorar, no convida a considerar-la referent de res. A més de les dotzenes d’homes còmplices de la mort de Jordi Roca (jutges, advocats, fiscals, militars, governadors…), hi ha dues dones responsables: la reina d’Espanya, Isabel II de Borbó, i la madona del Caperó, Catalinaina Cànaves.

Bàrbara Duran ha volgut embolicar la madona amb la bandera del feminisme, a plena consciència, per tal d’endolcir i camuflar un relat reaccionari. Avui, per sort, el discurs feminista crea complicitats positives. Això convida a mostrar la imprescindible causa feminista com una lluita justa, noble i solidària i, per això mateix, cal no permetre un totum revolutum que embulli la troca i distorsioni el moviment. La condició femenina, dissortadament, no implica el compromís de totes les dones.92 No es pot aprofitar la reivindicació de les dones, clarament víctimes maltractades i arraconades de la història, per individualitzar la defensa d’una persona que mostra massa ombres i que, a la vista dels fets, va orientar la vida a fer patrimoni.93 Presentar la madona del Caperó com una icona no afavoreix gens el feminisme; l’embruta. No val tot.

Hi ha una contradicció gegantina implícita que posa en solfa el caràcter feminista del llibre. D’una banda, parteix de la hipòtesi que Jordi Roca va violar la madona. D’altra banda, l’autora explica que l’objectiu del llibre és reivindicar l’honor de la madona. Com es menja això? Quina honra cal vindicar? O és que una dona violada cau en cap deshonor? Quina lectura perversa és aquesta? El relat, continent i contingut, és propi de la dreta més reaccionària i, de cap a peus, oblida la presumpció d’innocència. No val tot per assolir l’únic objectiu apriorístic: netejar l’honor de la madona.94 Això es pot entendre en el cas de qui, per ideologia o creences religioses, consideri un deshonor la possibilitat que una dona lliure pugui tenir un amant, ni que sigui de manera furtiva. O, pitjor encara, que consideri un deshonor per a una dona haver estat víctima d’una violació, però cap d’aquestes dues consideracions tenen cabuda des d’una òptica feminista o progressista.

S’ha escrit molt sobre el feminisme de Guillem d’Efak, sobre la seva adoració a la dona, a partir d’haver estat segrestat de sa mare als dos anys i sentir-se fill de pare fadrí i mare desconeguda. La valoració de la maternitat, el sentit igualitari, la concepció d’una superioritat femenina en el marc de les relacions… el menen a conferir un gegantí protagonisme a les dones a tota la seva obra. Podem parlar de Cançó per a les dones, Cançó de les belles dones o el sentit homenatge que fa a les dones grans amb La dona que jau al meu llit, la traducció de Sarah de Georges Moustaki, però la dona sempre és present a totes les cançons. Des del Blues en sol fins a la Cançó de Çon Coletes, on les dones no ploraven per elles; ploraven pels seus infants.

També trobarem la dona en el seu teatre: La mort de l’àvia o, a l’entorn de l’avortament, De què xerren les dones elles amb elles? Però on apareix una fervorosa adoració femenina a l’obra de Guillem d’Efak és a la poesia. A tots els seus llibres, però sobretot a dos: Erosfera i, més que a cap altre, a Madona i l’arbre, amb el qual va guanyar el Premi Carles Riba l’any 1969, quatre anys després d’haver enregistrat La balada d’en Jordi Roca.95 No és gens casual el títol del poemari, amb l’arbre, símbol de la masculinitat, i la madona, de la feminitat. Cal fer notar que totes aquestes obres, que podríem qualificar de feministes, tenen més de mig segle; és a dir, quan la lluita dels moviments feministes no havia assolit ni d’un bon tros la força extraordinària que té avui.

3k) Les gloses són una arma carregada de poble

M’ho va fer veure Guillem d’Efak. Escriure sobre l’execució de Salvador Puig Antich, a partir del discurs oficial, elaborat des del poder polític, judicial i, en aquell cas concret, militar, presentaria el jove assassinat al garrot com un assassí i un terrorista, tal com figura a les actes i com va difondre la premsa franquista. Això ja va passar amb la Germania de Mallorca o amb les Revoltes Foranes. Tant Simó Ballester com Joanot Colom, Instador del Bé Comú, varen ser descrits com uns violadors i uns assassins. Encara ara aquest és el discurs oficial que preval a les nostres escoles i, en general, als àmbits acadèmics i als dels mecanismes de poder. Costa molt desembolicar la veritat sotmesa i explicar que eren líders d’uns aixecaments populars contra la corrupció, l’espoliació fiscal i l’abús dels senyors. El discurs dominant vol imposar-se. Contra ell, no hi ha relat alternatiu al mateix nivell. La solució és mirar el poble. Si les Revoltes Foranes i la Germania varen situar els mallorquins al costat de les revoltes, la gent no devia trobar que feien costat a cap violador ni a cap assassí. Si, per afegitó, hi ha gloses que han sobreviscut a la repressió, haurem de concloure que la veu del poble manté l’enfrontament amb el discurs dels poderosos. Les gloses són una arma pacífica, perquè no té altra munició que la paraula de la gent humil. Les gloses són l’arma dels pobres; són l’arma dels pobles.96

Reivindicar la figura de la madona, l’objectiu d’Andreu Mesquida assumit per Bàrbara Duran, representa posar en entredit la veu del poble. Serà per això que la contrabalada amaga les gloses? Tot allò que canten sobre Catalinaina Cànaves és fals? Ho poden desmentir amb proves i sense desqualificacions? Les morts misterioses? Que provenia d’una família que tenia fama d’emmetzinadora? Que el missatge i ella mantenien relacions? Que tenia fama d’explotar els jornalers? I, part damunt de tot, que es va negar a perdonar Jordi Roca? Com poden dir, emparats en criteris humanistes, que negar el perdó va ser un acte de dignitat? Quina persona defensora dels Drets Humans pot acceptar aquesta consideració? El poble es va situar al lloc que pertocava i, contra la pena de mort, reprovà aquell silenci que esdevindria assassí.

3l) Nemo me impune lacessit

Poc després de la presentació del llibre, me’l regalaren i vaig validar les sospites. Com m’havia presagiat Guillem d’Efak, els Taverneta, havien impulsat traslladar la contrabalada a un llibre. De fet, el pròleg desfà qualsevol bri d’objectivitat i posa en evidència l’autora, al nivell de tota quanta gent s’ha ajustat a validar o avalar un discurs interessat i sense proves. El caràcter morbós de la història, i el gran desconeixement de l’episodi i dels protagonistes, va ser com repicar campanes. I la premsa es vantà del llibre, perquè destapava i aclaria la vertadera història; és a dir, la versió oficial de la família: una contrabalada. Els reportatges, les entrevistes a l’autora i els articulistes que mossegaren l’ham, varen fer caure en el parany a persones de bona fe. L’esbiaixada documentació projectava un relat efectista, enlluernador fins i tot, presentat com el gran descobriment d’una història que qüestionava i atacava la Balada d’en Jordi Roca de Guillem d’Efak.

Després de llegir el llibre, atesa la quantitat de falsedats i la deficient, selectiva i pobra tria de documents, vaig tenir clar que el libel no tenia la més mínima credibilitat. De fet, una simple visita als arxius i a les hemeroteques de la premsa de l’època dels fets del Caperó, invalida tota la publicació i, per descomptat, la contrabalada. Embolicat en mil feines, vaig descartar fer-me ressò del libel, però em ressonava l’auguri de Guillem d’Efak que, a la seva mort, prendria fua el discurs familiar que, en vida, ja s’escampava boca orella per Manacor. Sabia que, obligat èticament per la condició de marmessor, en defensa de Guillem d’Efak i, molt més encara, de la vida abans que no de l’hipotètic honor de ningú, veia venir que qualque dia hauria de comentar, en conjunt, la contrabalada. Persones a qui tenc en la més alta estima i valoració de l’àmbit cultural de Manacor (historiadors, glosadors, poetes, músics…) em deien que la tesi del llibre s’aguantava tan dreta com un sac buit i que es desqualificava tota sola; que no ho pagava el toc.97

El gener del 2018 Maria Antònia Pastor, filla d’en Pífol, me va llliurar, de part de l’autora, un exemplar dedicat amb la data del dia de la presentació. Vaig correspondre amb un missatge: Bon dia, dilluns passat Maria Antònia Pastor em va fer a mans el teu llibre “Música per a un crim”. Moltes de gràcies per l’amable dedicatòria. Ja l’havia llegit i, les infinites feines en curs, m’han impedit fer-ne cap comentari, però esper poder-hi dedicar el temps que reclama, molt especialment amb la transcripció de les cintes d’en Guillem comentant i replicant l’envestida que va patir d’un familiar molt ofès. Quan ho pugui enllestir, ja te faré arribar una còpia. Gràcies de nou! Em sorprenia que, amb l’alta valoració de la dedicatòria, l’autora, a qui no coneixia ni conec, no m’hagués inclòs a la llarga nòmina de persones consultades. Sis mesos després, vaig rebre aquesta resposta: Benvolgut, gracies pel contacte. Treballem per una llengua i cultura, això ens uneix. Sobretot això, treballar… una abraçada.98

El temps passava, el renou mediàtic de la contrabalada s’havia esvaït molt, les feines infinites pendents no minvaven i l’esforç d’haver-me d’endinsar en el meu arxiu efakià per ordenar i exposar els arguments que el bruixot barracaner de la Guinea no s’havia rebaixat a fer públics malgrat les envestides, me feren refredar. Havia decidit deixar anar qualsevol comentari i tirar-me a l’esquena les diatribes, insídies i invectives que, de tant en tant, me comentaven que escampaven els promotors i els còmplices de la contrabalada. La cosa menor, a banda de l’ús pejoratiu de qualificatius personals, era la presumpció que el llibre, rigorós i ben documentat, tapava la boca als «indocumentats». Certament, el món a l’inrevés. No mereixien una gota de saliva.

Això no obstant, l’actuació d’amagatotis, sembla que no satisfeia prou Bàrbara Duran, perquè s’animà a iniciar una campanya pública, amb insults a rompre. Per ajustar-ho en el temps, em limitaré a expressions recents i públiques. Descart aquelles, més vexatòries, que m’han fet arribar de comentaris verbals, perquè la nostra cultura estableix que qui xerra per darrere, xerra amb so cul. Tanmateix, són les paraules que ha escrit i publicat les que es poden demostrar. El mes de desembre penja un escrit de lloa a Tonina Escanyelles (sic) i altres: gent intel·ligent, progressista, preparada, amable i divertida; sense rastre del característic integrisme illenc, d’aquests pseudointel·lectuals que pensen que estan per sobre no sé d’on. Elogis amb noms i insults a l’estil de la cultura hispànica.99 A qui vol ofendre i per quin motiu? Tanmateix, és una exhibició d’autoodi, típica del fonamentalisme, això de referir-se al característic integrisme illenc, un qualificatiu que l’extrema dreta dedica a la cultura catalana. Lleig també, i reaccionari, això dels pseudointel·lectuals.

Es veu que no en va tenir prou amb aquella diatriba, perquè quan encara no han passat dos mesos tornarà a envestir. Dia 14 de febrer del 2020, la revetlla del 25è aniversari de la mort de Guillem d’Efak, l’Ajuntament de Manacor va organitzar una exposició, comissariada per Llorenç Carreres, dedicada al seu fill il·lustre, amb la presentació d’una auca elaborada per Joan Vilamala i Toni Galmés. A l’acte d’inauguració, amb música i cançons de Biel Majoral, Maria Rosselló, Catalina Obrador, Delfí Mulet i Biel Torres, vaig explicar la iniciativa i vaig recitar Forans i Ciutadans. L’acte, amb una assistència multitudinària, va rebre els elogis de la gent i de la premsa. Doncs, just tres dies després, Bàrbara Duran disparava a l’aire un nou insult: Aquests dies, amb el 25è aniversari de Guillem d’Efak, vells fantasmes tornen passejar per Manacor.100 A banda que, si fos mínimament rigorosa, sabria que el 25è aniversari de Guillem d’Efak va ser l’any 1955 (altra cosa és el de la seva mort), Bàrbara Duran fa una nova exhibició de covardia amb altres dos insults indefinits.

La nova acció va provocar que les mateixes persones que m’havien desaconsellat replicar, ara, consideraven que algú havia d’aturar els peus a qui exhibia tan destructiva conducta. Una agressió irresponsable en públic requeria una resposta responsable en públic. Sense insults. Senzillament explicant els fets. Si no es plantava cara, els atacs continuarien sense aturall. La seva crida seria atesa.

El més greu no eren els insults adreçats a persones que han enaltit, sempre de manera altruista, la figura i l’obra de Guillem d’Efak. El pitjor és que qui insulta ha transcrit a un llibre la contrabalada; el discurs abjecte que Guillem d’Efak abominava. No just això, sinó que després d’atacar el cor i l’essència de la Balada d’en Jordi Roca, s’embolica amb el nom de Guillem d’Efak i, amb ànsia de projecció mediàtica, es mou tant com pot per fer-se escoltar en els mitjans de comunicació més propers.101 Com a creuada activa de la contrabalada, defensa el silenci d’una gran dignitat de la madona i esquiva dir que aquest silenci de la principal acusadora va abocar a la mort a Jordi Roca. Bàrbara Duran defensa el silenci que, justament, denuncia la cançó de Guillem d’Efak.

Com gosa, doncs, escriure Guillem d’Efak, 25 anys sense tu. Enyoram la màgia de la teva paraula, l’espurna de la teva llengua? Doncs, si l’enyora sincerament, aquí té la màgia, l’espurna i la paraula de Guillem d’Efak: Entre Petra, Vilafranca i Manacor hi ha una possessió. Se diu Es Caperó. Hi va haver un al·lot de Petra, en Jordi Roca que s’entenia amb sa madona. Hi va anar amb dos amics. Els dos amics vetllaven. Ell va botar per sa finestra. Els dos amics varen dir «tanmateix aquí… aguantar s’espelma, què feim noltros? Aprofitarem el temps.» Varen aprofitar per robar. L’amo els va trobar i ells mataren [FERIREN] l’amo. En Jordi Roca va ser acusat, com tots tres. No va dir res. Tenia una excusa perfecta, estava amb sa madona. Se va deixar passar per lladre, se va deixar jutjar… De totes maneres, ella… ella tampoc no va dir res, vull dir que ho va deixar córrer. D’això se’n va fer un romanç que jo sentia cantar per Manacor.102 Tothom que vulgui ho pot escoltar en voler. L’enregistrament és a disposició.

Aquest devessell d’envestides i d’insults indiscriminats, va ser la gota que va fer vessar el tassó de la paciència. De fet, els atacs me varen recordar l’obligació de defensar el bon nom de Guillem d’Efak i de la seva obra. Com diu el lema nacional d’Escòcia: Nemo me impune lacessit. La conducta reiterada de l’autora demanava a crits una resposta. A diferència del seu estil hispànic, caracteritzat per tirar la pedra amb acusacions en abstracte i amagar la mà, faré l’amonestament en defensa pròpia, a la manera catalana de Verdaguer, amb nom i llinatges, com fa la gent condreta, i mostrant cara, perquè qui cara veu, cara honora!

3m) Efakians i efakianes; la gent exclosa

Quan es repassa la llista de les 18 persones a qui Bàrbara Duran Bordoy expressa el seu agraïment, alarma el discrim contra les persones més properes a Guillem d’Efak. Excepte Cristòfol Pastor i la seva filla, cap ni un dels altres 16 noms pot presumir de proximitat amb l’autor de la Balada d’en Jordi Roca. El fet delata que no es volia comptar ni amb la família, ni amb el marmessor de l’obra, ni amb els amics amb qui va col·laborar. És evident que els promotors de la contrabalada tenen clar exactament això: van «a la contra». El seu relat té per objectiu capgirar una de les més belles composicions poètiques i musicals del segle XX que, encara avui, té la capacitat de seduir i d’emocionar. Sobta que cap de les 18 persones, l’editor ni tan sols, no fes cap indicació a l’autora sobre la conveniència, ni que fos per cortesia, de consultar a qui té els drets d’autor i la gestió de la propietat intel·lectual de l’obra de Guillem d’Efak. Doncs… ni avís ni permís. Tot a la seva manera: per l’esquena. Una conducta que no fa part de la cultura catalana. És evident que, d’haver-me mostrat el seu treball (tant com diu que valora el meu), l’autora s’hauria estalviat l’escarni públic que s’ha guanyat a pols. Igual de bé li hauria anat si hagués tocat baules a les cases d’aquelles persones que, coneixedores de la vida i l’obra de Guillem d’Efak, li haurien brindat generosa col·laboració. No ho va fer, perquè sabia perfectament que el seu treball «a la contra» destrueix la màgia de la poesia de Guillem d’Efak i prostitueix la vertadera història de la Balada d’en Jordi Roca

D’ençà de la mort de Guillem d’Efak, les persones que de qualque manera vàrem tenir la fortuna de col·laborar amb ell, hem mantingut el compromís voluntari de divulgar-ne l’obra i enaltir-ne la memòria, sense altre mèrit que el d’haver gaudit de la seva amistat i compartit dèries i curolles. Sense estatuts ni reglaments ni protocols, sense obligacions ni dependències, hi ha persones molt rellevants que s’han implicat en aquesta tasca de mantenir viu, creatiu i participatiu el llegat efakià. Existeixen grups a les xarxes amb aquest nom i, entre els efakians i les efakianes, s’ha establert una complicitat positiva d’intercanvi d’informació permanent que, a 25 anys de la mort del poeta en bicicleta, constitueix un cas ben singular. Ho prova el fet que un dels grups (No ets efakià si no…, al facebook) supera les set-centes persones. Per allà desfilen les notícies de les activitats en curs, enregistraments, llibres, recitals poètics… i curiositats a rompre, com trobar-se passejant per Palma el grafit d’un gall, amb versos de la cançó Cavallet de serp de Guillem d’Efak, dibuixat a la tanca d’una obra d’un edifici en construcció, o una entrevista encolada a unes golfes de fora vila. No passa setmana que algú no trobi una foto antiga, un programa de festes, una anècdota per compartir, un testimoni d’un company de clínica, d’una actriu, d’un músic... Tot plegat s’han generat diverses plataformes d’intercanvi, uns espais de coneixement i bones vibracions que fa que molta de gent jove, que ni va conèixer ni va veure mai Guillem d’Efak, faci un llepadits amb el personatge que, a poc a poc, ha esdevingut un mite i un referent cultural ben viu.

Dit això, davant del menysteniment crec que és un acte de justícia fer una mínima reparació de les persones (afortunadament per a elles) excloses del libel Música per a un crim. Només uns noms d’exemple, entre les més rellevants que, a partir de 1995, han dedicat energies i temps a la difusió de la música, la poesia, el teatre i, en general, a fer conèixer la vida i l’obra del bruixot barracaner de la Guinea. En primer lloc, cal esmentar Mònica Pastor (Barcelona, 1955), la vídua d’en Guillem, perquè representa la cara més visible de la família. Ella ha estat, i és, la gran impulsora de les activitats que giren a l’entorn de la figura del seu marit. També els quatre fills que ell va tenir: Hada, Guillem d’Efak, Guida i Guillema. La família ha estat sempre a disposició de qui ha volgut dur a terme qualsevol iniciativa. Tot han estat facilitats i suport.         

Un dels més antics i bons amics de Guillem d’Efak: Bernat Nadal Nicolau (Manacor, 1950), s’estrenà com a poeta als 21 anys, amb un llibre que ha esdevingut referència: La desintegració del desig. Ha guanyat prestigiosos guardons literaris (Premi Mallorca, Ciutat de Manacor, Agustí Bartra…). És l’autor del complet i detallat estudi introductori de l’Obra Poètica de Guillem d’Efak, on no es limita a analitzar la poesia, sinó també l’exuberant vitalitat de l’autor. L’any 2018 va rebre el Reconeixement de Mèrits al seu poble. Ell va hostatjar moltes de vegades Guillem d’Efak. En concret, l’acollí l’any 1980 quan preparava l’estrena de la rapsòdia Siau qui sou! Bernat Nadal faria l’escrit de la presentació, amb unes paraules que es poden aplicar perfectament a la Balada d’en Jordi Roca, i que acabava així: Les cançons que ens ofereix Guillem d’Efak feriran la sensibilitat dels espectadors. Qui pugui romandre impassible haurà de revisar seriosament la seva formació i demanar-se: què han fet amb mi?

Antoni Artigues Bonet (1950-2018), animador cultural, músic, filòleg, catedràtic, premi Emili Darder 2017, creador de la imprescindible pàgina Mag Poesia, impulsor del muntatge i de l’enregistrament de Cançons Republicanes, autor de Mecanismes de poder i altres llibres de sociolingüística i d’investigació sobre les xeremies. Amb el grup de teatre de magisteri, va promoure l’escenificació d’obres de Guillem d’Efak, com la popular peça El Dimoni Cucarell. Fins el darrer alè, va ser un actiu divulgador de l’obra poètica de Guillem d’Efak i un enamorat de la seva discografia. Presumia de ser el més antic seguidor de Guillem d’Efak i el seu fan nomber one.

Biel Majoral (Algaida, 1950), mestre, pagès, cantautor, reconegut arreu (premi Diari Balears, 31 de Desembre, Creu de Sant Jordi 2019…) guardonat el 2020 amb el Reconeixement de Mèrits de Manacor. La seva amistat amb Guillem d’Efak va ser reconeguda quan el poeta, tres setmanes abans de morir, li va dedicar una cançó, amb l’encàrrec que la musicàs i la cantàs. El Vou-veri-vou per a no dormir, gairebé el testament ideològic i vital que Guillem d’Efak va confiar a Biel Majoral, es va estrenar poques setmanes després de la mort del poeta i s’enregistrà en disc. La cançó fa part del repertori habitual del cantant i l’ha interpretada arreu de la nació catalana. Amb la Banda de Música de Manacor va enregistrar la rapsòdia Siau qui sou!

Tomeu Matamalas Grimalt (Manacor, 1952), músic, cantant i escriptor, guardonat amb diversos premis de novel·la (Pollença, Blai Bellver) ha fet part de coneguts grups musicals i de teatre (Calabruix, GOM Teatre…). El maig de 1980, amb el grup Amigos va acompanyar Guillem d’Efak a l’estrena de la rapsòdia Siau qui sou! D’ell són aquestes paraules: Tots els qui hem interpretat la Balada d’en Jordi Roca en les diferents èpoques musicals de Mallorca, ho hem fet sempre com el que és: «una balada d’amor» que va composar en Guillem d’Efak basant-se en trobos i que, alhora, feia servir com a al·legat contra la pena de mort. En el món musical en el qual ens hem mogut els de la meva generació i els de l’anterior a la meva, sempre ho hem entès així. Mai, en cap cas que jo conegui, s’han fet comentaris directes en contra de “sa madona des Caperó” que sobrepassin el considerar-la una covarda a l’hora de defensar el seu suposat amant. Així que les posteriors lectures no fan més que donar a la cançó una aparença d’ofensa familiar que ni la gent que l’hem cantada ni la gent que l’ha escoltada ens havíem plantejat mai.

Mònica, Toni, Bernat, Biel, Tomeu… Són referents efakians, però són uns entre tants. Cada un n’arrossega d’altres. Són centenars i centenars les persones que s’identifiquen amb Guillem d’Efak. Darrera de Biel Majoral, per exemple, brolla Antoni Roig Sierra (1946-2007) per dir que no ens fareu callar! I Delfí Mulet i Biel Torres que han arranjat i musicat cançons de Guillem d’Efak. I la soprano Maria Rosselló que ha ressuscitat el Siau qui sou! I efakians (i músics excel·lents) són Miquel Brunet, Catalina Obrador, Vicent Fontelles, Maria Rosselló, Nofre Riera, Joan Oliver, Jaume Obrador, Maria Francisca Osuna…

Efakians són els integrants de les bandes de Manacor, Llucmajor, Campos, Ses Salines, Algaida i Porreres. I els seus directors Pere Siquier, Andreu Julià, Joan Ramon Xamena…

Efakians són els Xítxeros amb empenta, organitzadors dels actes commemoratius del 20è aniversari de la mort de Guillem d’Efak l’any 2015, reivindicadors de posar el seu nom a l’Auditori de Manacor. I els Joves de Mallorca per la Llengua i el col·lectiu Illencs que organitzaren a Gràcia el recital La revolució del bon gust. I la gent de Sabadell que vol posar el nom de Guillem d’Efak a la biblioteca del barri de Can Puigjaner, on va viure.

Efakiana és Maribel Servera, i efakians Mateu Xurí, Macià Ferrer, Miquel Àngel Adrover, Miquel Servera i tants i tants de glosadors, perquè Guillem d’Efak també ho era.

I efakians són Gom Teatre, Taverners, Refugi, Projecte d’Efak, Marcel Pich, Roger Pistola, Marta Elka i tota quanta gent canta les seves cançons.

Efakià és Gracià Sànchez, que va enllestir, amb Guillem d’Efak ja a la clínica, les galerades de Tampoc el foc, el darrer poemari, i que, anys després, edità l’obra completa de Teatre i de Poesia. I Beatriu Defior que corregí llibres seus, i Pau Vadell que reedità La Ponentada Gran

Efakians són Corcada Teatre que muntaren Negret de Guinea i els de la productora Manual que estrenaren el documental L’ànima negra de l’illa i els del celler Ànima Negra, que el va copatrocinar, i l’actor Pep Tosar, i Isona Passola… 

 

Efakià és Joan Martorell que va musicar i enregistrar el Manual inacabat per anar per la vida, amb la veu de Jordi Boixaderes com a rapsode.

Efakianes són Antònia Font i Glòria Julià i Dora Riutort i tota la gent que diu el seus poemes. Efakians, Joan Gomila i Jaume Gomila que diuen i escenifiquen la poesia del poeta en bicicleta.

Efakià és Miquel Barceló que va convertir Guillem d’Efak en un cap de fibló o un destapador.

Efakiana és la gentada que omplí l’auditori de Manacor per cantar, a faisó d’himne, el Siau qui sou! Efakiana és aquella gent, amb els mestres al capdavant, que es va arremolinar la primavera del 2014 per brindar suport a la vaga de fam de Jaume Sastre, contra els intents del PP de polititzar l’ensenyament, en defensa d’una educació digna, de qualitat i en català.

Efakià és Llorenç Carreres, comissari de la mostra commemorativa del 25è aniversari de la mort de Guillem d’Efak a Manacor, i Joan Vilamala i Toni Galmés autors de l’auca que s’hi va presentar.

Efakià va ser Mateu Joan Florit, director de L’Estel de Mallorca, sempre atent a la vida i obra del poeta. Efakià és Antoni Riera Vives, impulsor del setmanari Cent per Cent, que, sempre seguit, es fa ressò de les activitats a l’entorn de Guillem d’Efak.

Efakians són Antònia Llodrà i Joan Llodrà, els regidors que instruïren l’expedient que conclouria amb la proclamació de Guillem d’Efak com a fill il·lustre de Manacor.

I la gent de l’Estudi General Lul·lià que ha brindat acollida a algunes de les més reeixides activitats efakianes.

Efakià és Francesc Burrull, autor dels arranjaments de la Balada d’en Jordi Roca, i Núria Feliu, Maria Cinta Rosselló, Miquel Pujadó, Lluís Llach, Joan Reig, els Germans Martorell…

Efakians varen ser Ermengol Passola, Carlota Soldevila, Fabià Puigserver, Miquel Àngel Riera, Josep Maria Llompart, Ovidi Montllor, Nicolau Pizà, Queta Pizà, Rafel Estaràs…

En definitiva, els efakians i les efakianes som més que un club, som una família, una tribu lleial a la memòria de Guillem d’Efak, som els qui sabem de la seva vida i els qui servam i servim la seva obra i la seva memòria. Som un exèrcit pacífic que no tolerarà sota cap concepte que hi hagi persones que, amb falsedats i insults, trastoquin impunement una cançó, patrimoni de la Cultura Catalana, que fa part de la banda musical del nostre poble.

 

4. ROCA I ROSSELLÓ; DOS CRIMS D’ESTAT

Isabel II de Borbó i Borbó (1830-1904) va regnar a Espanya des de 1833 fins que, el 1868, va ser destronada per una revolució popular. Després d’una regència de sa mare, Maria Cristina de Borbó, i d’una segona del general Espartero, l’any 1843, amb 13 anys, fou proclamada major d’edat i el 1846 obligada a casar-se amb un cosí a qui ella odiava. La vida de la cort esdevingué una orgia permanent ben retratada pels germans Valeriano i Gustavo Adolfo Bécquer a Los borbones en pelota.103 El seu regnat va ser caòtic, immers en la corrupció i amb períodes autoritaris absolutistes que, finalment, generaren la revolta coneguda com La Gloriosa que l’obligaria a exiliar-se.

El robatori a la finca del Caperó, dia 3 de febrer de 1851, es va produir dues setmanes després que, arran d’una crisi ministerial, Juan Bravo Murillo (1803-1873) substituís Ramon María Narváez (1800-1868). Durant la seva presidència, Narváez va promulgar un nou Codi Penal (22 de setembre de 1848), amb una racionalització i humanització de les penes.104 Entre d’altres avenços importants, aquell codi penal prohibia la tortura i tipificà els abusos dels funcionaris públics.105 Arran de finalitzar la Guerra dels Matiners (segona guerra carlina), el juny de 1849 Narváez va decretar una amnistia general. Els més fanàtics consideraren que aquelles mesures afeblien l’autoritat de la reina i pressionaren fins que Narváez dimití. Dia 14 de gener de 1851 fou rellevat per Bravo Murillo que, com a primera decisió, va activar una gran remodelació a totes les administracions, amb l’objectiu d’endurir el govern i atemorir el poble.106 S’acabaren els perdons i les amnisties i s’enduriren les penes forçant als límits màxims el Codi Penal vigent.107

La nova orientació del govern es veuria reflectida a la premsa en funció de la ideologia de cada diari. El Balear se situà d’immediat, al costat dels poderosos, en la posició més reaccionària. A la primera informació que publica, dia 7 de febrer, sobre els fets del Caperó ja anima a la severitat: al ver que hay almas endurecidas y perversas hasta el estremo, concebimos la imprescindible necesidad de un castigo pronto y ejemplar. Aquest diari mantindrà aquesta línia, aplaudint el càstig més sever, tant durant el judici com després de les execucions. El diari ja havia animat el nou govern a incrementar la repressió, en l’absurda i errònia teoria que una política molt dura reforçaria l’autoritat, el poder i la popularitat malmesa de la reina Isabel II, cada vegada més desprestigiada i desacreditada, a mesura que s’escampava la corrupció que presidia la Cort espanyola.

4a) Un governador-jutge?

Dia 17 de febrer, la premsa informava del trasllat de l’expedient contra els tres encausats dels fets del Caperó des del Tribunal de Manacor a la de Palma, que determinaria el consell de guerra contra Guillem Rosselló i el judici contra Jordi Roca i Antoni Miquel. El mateix dia, s’informava que, arran de la substancial remodelació ordenada per Bravo Murillo, es designava el senyor Gómez Hermosa com a nou regent de l’Audiència de Palma i entrava José Manso y Juliol com a nou governador.108 Aquest darrer va arribar a Palma amb la lliçó apresa i amb un discurs preparat que va llegir a les autoritats i que ordenà reproduir íntegrament a la premsa.109 Casualment o no, El Balear el va publicar a la mateixa pàgina i just al costat de la notícia on informava dels judicis en curs contra els acusats dels fets del Caperó.

José Manso destapava de manera inequívoca amb quines instruccions havia assumit el càrrec: Honrado por S.M. la Reina nuestra Señora con el mando político de estas islas (…) espero hallar en todos la correspondencia necesaria para este fin, y si bien en la esfera de la Administración es mi ánimo impulsar la prosperidad de cuantos ramos abarca, en política, celoso como soy de la observancia de las leyes, de la moralidad y del órden público, velaré constantemente para que no se resientan tan caros objetos. Donde estos fuesen vulnerados, hallaréis mi autoridad pronta y decidida a castigar con mano fuerte, sin consideración alguna, el delito, porque ante todo es la protección de los intereses de que depende la existencia de la sociedad. És fàcil deduir del discurs cap a on prendrien els càstigs.

Les sentències estaven dictades, cantades si més no, tant la de l’Audiència de Palma com la del consell de guerra militar. No pot al·legar-se la separació de poders, perquè les intromissions dels governadors eren i serien habituals.110 La politització de la justícia no és cosa d’ara.

4b) De 10 anys de presó a pena de la vida?

Dos dies després de l’avís-amenaça del governador, dia 21 de febrer, es reunia el consell de guerra que havia de fallar la causa contra Guillem Rosselló, acusat de l’assalt i el robatori de les cases del Caperó.111 L’acusat es va declarar confés del robatori, però negà tenir res a veure amb la ganivetada i amb una violació. El més significatiu de la notícia (recollida a bona part de la premsa espanyola de l’època) és que El coronel don Agustín Galup, fiscal de la causa, ha pedido para el encausado la pena de diez años de presidio con retención y su defensor don Gabriel Clar, subteniente del batallón de Asturias, ha implorado la minoración de la pena. El consejo ha quedado reunido para deliberar.112 És bo d’imaginar que Guillem Rosselló, finalitzada la sessió i vista per a sentència, abandonà la sala amb la tranquil·litat que la resolució, en el pitjor dels casos, el condemnaria a 10 anys de presó. No va ser així, el tribunal va atendre més l’anunci del governador (castigar con mano fuerte, sin consideración alguna) que no la petició del fiscal i decretà, ja sense cap possibilitat de súplica ni d’apel·lació, l’afusellament del soldat. Un setmanari de Palma ho destacava: En el acto de notificársele la sentencia quedó muy sorprendido, porque creía que el fiscal no pedía contra él la última pena.113

Molts d’anys després, l’escriptor i investigador Antoni Llull Martí escrivia: Potser que el petrer Guillem Rosselló hagués tengut una mala hora, però demostrà ser valent encarant-se a una mort que més que a ell afrontava aquells qui l’havien decretada. I sembla que el poble així ho va entendre i així ho volgué donar a entendre retent extraordinàries honres fúnebres a qui podia esser, al cap i a la fi, un altre bon lladre. Els nostres rebesavis, per molt submisos i respectuosos que fossin amb l’autoritat, també sabien mostrar inequívocament la seva repulsa contra la injustícia institucionalitzada. Setmanari Manacor, 22 de març de 1980.

4c) De la sorpresa de Rosselló a la de Roca

La sorpresa de Jordi Roca no va ser menor de la de Guillem Rosselló. Cal dir que no li seria notificada la sentència definitiva fins el 21 de maig, menys de 24 h abans de donar-li garrot, després d’un llarg procès judicial. Dia 17 de febrer, el jutge de Manacor ja havia passat a la de Palma la seva resolució que condemnava Antoni Miquel a presó de per vida i Jordi Roca a morir, tot i que obria finestres a l’esperança en el cas que l’acusadora, Catalinaina Cànaves Sabater, retiràs la denúncia o concedís el perdó. Això no obstant, la dispositiva condemnatòria del jutge de Manacor no tenia valor de sentència ferma i es va traslladar a l’Audiència de Palma. Després d’una nova vista i de revisar la resolució del jutge de Manacor, l’Audiència de Palma va ratificar la pena de la vida contra Jordi Roca i la cadena perpètua contra Antoni Miquel. Com a complement afegit, endurí els càstigs amb indemnitzacions econòmiques a satisfer a l’acusadora i al missatge ferit durant el robatori. La sentència de Palma, que sostenia la pena de la vida contra Jordi Roca ja decretada a Manacor dues setmanes abans, es va comunicar a l’advocat dels dos presos dia 1 de març, quan encara no feia un mes del robatori al Caperó. La sentència brindava l’opció a alçar recurs, ja que el Tribunal de Manacor i l’Audiència de Palma, tot i emetre ambdues pena de la vida no eren coincidents en tot. Està documentat que Jordi Roca suplicà el perdó de l’acusadora i la clemència de la reina d’Espanya.114

L’advocat de Jordi Roca i Antoni Miquel era Josep Vidal i Pont. Aquest, durant el judici, era regidor de l’Ajuntament de Palma. Apologista catòlic extremista, professor de Dret Públic, Civil i Criminal d’Espanya a la Universitat Literària, col·laborava a La Fe, Revista Religiosa, Política y Literaria, al costat de Josep Maria Quadrado (1819-1896). Va traduir del francès El padre Lacordaire, Santo Domingo de Guzmán o Elogio fúnebre de Daniel O’Connell, sobre l’advocat catòlic irlandès (1776-1847) que va justificar la pena de mort de Robert Emmet, líder d’una revolta contra Anglaterra el 1803. El seu perfil semblava més tendent a atendre el discurs del nou governador que no a defensar els condemnats. Podem suposar que, com a advocat dels dos acusats, especialment d’un sentenciat a mort, va presentar l’oportuna apel·lació, però no hi ha constància fefaent. No sols això, sinó que no va ser ell qui informà Jordi Roca de les apel·lacions ni de la confirmació de la pena de la vida.

Dia 19 de maig Roca i Miquel foren traslladats a Manacor. Quatre dies abans, dia 15, Mallorca havia patit un dels pitjors terratrèmols de la història. Molts d’edificis de Ciutat s’esbaldregaren o quedaren molt afectats i el governador dictà un conjunt de mesures, entre les quals ordenava traslladar tots els presos de Palma a Manacor.115 Feia dos mesos i mig llargs, d’ençà de dia 1 de març, que els dos condemnats no sabien res de les súpliques presentades. El relat, a partir del trasllat a Manacor, destapa la reacció d’una persona que se sent enganyada: A las nueve y cuarto del día siguiente [dia 21 de maig de 1851] fué notificada a ambos la sentencia, que escuchó Roca con gran sorpresa, como así lo manifestó, añadiendo que no podía dar crédito a aquel fallo, ni conformarse con él, puesto que había obtenido el perdón de la parte ofendida, según se le había asegurado, y el de S. M. la Reina. Confundiendo este desgraciado el acto de concesión del real perdón con el hecho de haberlo impetrado y de haberse mandado suspender la ejecución hasta la resolución de S. M., se mantuvo tenaz durante algunas horas, repitiendo que no debía sufrir la pena de muerte (…)116

Resulta estremidor aquest relat de les darreres hores de Jordi Roca; aquelles hores que Guillem d’Efak, a partir de la glosa popular, convertiria en una crida al perdó de la madona acusadora. El fet és que, aquella nit, Jordi Roca no va dormir. Les cròniques destaquen la rebel·lia del condemnat contra la injustícia del càstig: Al notificarle la sentencia se mostró muy exasperado, negándose a recibir los socorros espirituales hasta las tres de la madrugada del día siguiente [és a dir, sis hores abans de donar-li garrot], en que merced a los esfuerzos del benemérito ecónomo D. Lorenzo Pascual y de los vicarios D. Guillermo Llull, D. Francisco Parera y D. Juan Tous, se pudo lograr que se preparase para confesarse. Aunque había tomado alimento hasta el momento de conformarse con la voluntad divina, en lo sucesivo se mostró muy inapetente, por lo que marchó medio desfallecido al sitio donde debía ser ejecutado, que era una escarpada del predio llamado la Torre, a un cuarto de legua de la villa (…)117 L’execució al garrot de Jordi Roca va ocupar molt d’espai a la premsa, amb independència de la ideologia de cada diari. Los diarios de Palma dicen que dia 23 sufrió en Manacor la pena de muerte á que había sido condenado Jorge Roca. Este desgraciado, durante las primeras horas que pasó en la capilla, se negó á recibir los auxilios espirituales. Conociendo por último que no tenía esperanza de salvarse del suplicio, la puso toda entera en el Dios de las misericordias, y contrito y resignado sufrió la pena.118

4d) Dos assassinats d’Isabel II

Fent un repàs a les condemnes de Guillem Rosselló i de Jordi Roca, lligades amb el discurs amenaçador del governador, el curs de les sentències i la resposta negativa de la reina Isabel II d’exercir la seva potestat de perdó, sembla més que evident que som davant de dos crims d’estat, orientats a atemorir i sotmetre la població. L’objectiu era frenar un aixecament popular contra la monarquia borbònica.119 Cal recordar que la sol·licitud de garrot la va presentar el fiscal de S. M. Isabel II i que, per endiumenjar la mort de Jordi Roca, es va enviar a Manacor una compañía de cazadores del regimiento de Isabel II, para formar el cuadro en el acto de la ejecución.120 Encara hi ha un altre fet afegit que fa indiscutible que, darrere de les morts, hi va haver la sàdica mà de la monarquia borbònica. Al llarg del s. XIX, amb Ferran VII i de manera intensa durant el regnat d’Isabel II, arribat el dia de Pasqua de Resurrecció era tradició reial perdonar un condemnat a mort121. Doncs bé, l’any 1851 Pasqua va ser dia 20 d’abril i, consultats els arxius, l’única persona que aquell any hi havia condemnada a mort pendent d’execució era Jordi Roca, perquè Guillem Rosselló ja havia estat afusellat el 25 de febrer. La premsa espanyola més llegida del moment havia informat dels fets, del judici i de les sentències. El tema havia assolit gran notorietat i popularitat. Isabel II tenia a l’abast una oportunitat de mostrar-se com una monarca clement. No va ser així. No concedir a Jordi Roca el Perdó Pasqual, que s’havia atorgat els anys anteriors i que es reprendria els anys següents, certifica una voluntat manifesta del govern de Bravo Murillo i, molt concretament de la reina Isabel II, de ratificar el garrot contra aquell jove de Petra a qui Guillem d’Efak anomenà mesquinet.

L’assassinat de Jordi Roca, doncs, va ser un crim d’estat tan evident com ho seria, 123 anys després, donar garrot a Salvador Puig Antich. Això no lleva que si Catalinaina Cànaves hagués retirat l’acusació o expressat el seu perdó, hauria desarticulat la trama borbònica repressiva i hauria salvat la vida a Jordi Roca, el qual hauria viscut tancat a la presó fins a l’amnistia general popular de l’any 1868. En qualsevol cas, cantin papers i mentin barbes, de nou es fa palès que Guillem d’Efak tenia tota la raó: darrere les morts de Roca i Rosselló hi havia la mà del governador, atenent les sinistres instruccions d’Isabel II. 

4e) Els fets, els processos i les execucions

La premsa de l’època, tant la de Mallorca com l’espanyola, va informar puntualment i amb detall dels esdeveniments, des del robatori fins a l’execució de les sentències, encara que de manera majoritària des de la perspectiva del poder institucional (Guàrdia Civil, Tribunals, Església…). El primer dels relats que es publicà s’ajustava a la denúncia que, l’endemà dels fets, va posar Catalinaina Cànaves, acompanyada del missatge Joan Sansó, i que va permetre la detenció dels autors aquell mateix dia122. Segons l’acusació, un home va ser acollit a la possessió per la madona i, en sortir, dos homes entraren a robar amb armes. En un enfrontament, es va ferir amb un ganivet el missatge que hi havia a les cases i partiren després d’una feroz brutalidad con la pobre y demasiada buena mujer123. Els documents del jutjat a l’arxiu de Manacor i les cròniques de premsa defensen la propietat privada, però no distingeixen l’home acollit a la casa dels altres dos, sinó que unifiquen l’actuació de tots tres i la presenten com una acció conxorxada per tots ells.

Una altra informació destacada per la premsa és la referida a la celeritat desfermada des del primer moment, tant en la detenció (just l’endemà dels fets) com en tot el procés. No havien passat dues setmanes d’ençà de l’assalt a la possessió del Caperó quan, el dissabte dia 15, Climent Gil Serrano, jutge de primera instància de Manacor, signava la sentència. La condició de soldat professional de Guillem Rosselló va aconsellar traslladar el seu cas a un tribunal castrense que, d’acord amb el codi de justícia militar, li obriria consell de guerra. Quant als altres dos detinguts, la premsa informà de les dues condemnes: La causa de los otros dos reos paisanos, Jorge Roca (que es el condenado a la última pena por el inferior) jornalero y vecino de Petra, soltero de 32 años; y Miguel Nicolau, también soltero y jornalero de Petra, de 26 años, condenado por el inferior a cadena perpétua.124 Aquest esment al inferior per referir-se al jutjat de primera instància de Manacor, afegit al fet que el mateix jutge traslladi l’expedient a l’Audiència de Palma, permet deduir que o bé no tenia prou competències per dictar una dispositiva condemnatòria d’aquella magnitud sense ser refrendada, o bé que el jutge va considerar convenient sotmetre la seva resolució a una instància superior.

Arribada a Palma dia 17 de febrer la resolució del jutjat de Manacor, l’Audiència va activar la revisió immediata. Ayer 17 se hallaba ya en poder del señor regente de esta audiencia el proceso formado por el señor juez de primera instancia de Manacor, D. Clemente Gil, contra los expresados reos, en cuya sentencia se condena a uno de ellos a la pena de muerte y a otro a la de cadena perpetua125. Just arribar la sentència de Manacor a Palma: Comunicóse el proceso por dos días al abogado, don José Vidal y Pont, defensor de los acusados, y es de creer que dentro de un breve plazo tendrá lugar la vista pública ante la sala segunda de esta Excma. Audiencia. Parece ser que el fiscal de S. M. pide la pena de muerte para entreambos reos; y que la vista del proceso tendrá lugar el martes inmediato126. Efectivament, amb tota celeritat, la vista seria el dimarts 25 de febrer… amb la coincidència de fer-se el mateix dia i a la mateixa hora que afusellarien Guillem Rosselló.

Abans, com a causa separada de la de l’Audiència, s’havia constituït el consell de guerra que havia de jutjar Guillem Rosselló i Font. Res millor que llegir la peripècia explicada a la premsa de l’època: El acusado, que ha sido preso en el cuartel de La Lonja, se llama Guillermo Rosselló, y es soldado de la primera compañía del tercer batallón del regimiento Infantería de Asturias. Mañana debe ser juzgado en consejo de guerra ordinario127. L’endemà d’aquest anunci, dia 22 de febrer, el mateix diari informava: En uno de los salones del Real Castillo de esta capital, se ha reunido esta mañana el consejo de guerra ordinario para ver y fallar la causa contra el soldado del tercer batallón de Asturias Guillermo Rosselló (…). El acusado ha parecido ante el consejo con serenidad y despejo (…). Parece que está convicto y confeso de haber contribuido al robo en Can Caparó (…). El coronel, D. Agustín Galup, fiscal de la causa, ha pedido para el encausado la pena de diez años de cárcel con retención, y su defensor, D. Gabriel Clar, subteniente del batallón de Asturias, ha implorado la minoración de la pena. El consejo ha quedado reunido a puerta cerrada para deliberar. La vista del consell de guerra feia pensar en una pena relativament suau de presó, però finalmentEl fallo fué condenatorio y, el consejo impuso al reo la pena de ser pasado por las armas, cuya sentencia obtuvo la aprobación del capitán general, de conformidad con el dictámen del auditor de guerra.128 

Immediatament, es posaren en marxa els preparatius. L’afusellament tindria lloc dia 25 de febrer a les terres de la madona, ben prop del pont del Caperó. Dia 22, la sentència, dia 23, el trasllat a Manacor… Esta mañana ha salido de Palma para Manacor, debidamente escoltado por tropa de infantería y caballería, uno de los reos del atentado cometido en Can Caparó, llamado Guillermo Rosselló. El fallo del consejo de guerra ha sido al parecer fusilamiento, y allá conducen al efecto al reo para que se espíe el delito en la propia comarca donde fue cometido.129 Encara que la condemna es dictà amb vots discrepants, d’aquella resolució sobta molt que, amb una petició del fiscal de només 10 anys, el tribunal decidís l’afusellament. Tot apunta que algú, des d’instàncies superiors, havia mogut fils per extremar el càstig. Fos com fos, ja no hi havia marxa enrere ni possibilitats d’apel·lació. La justícia militar era tan implacable com la fulla de la guillotina quan cau. La sort de Guillem Rosselló, casat i amb una filla petita, estava dictada. Seria afusellat no gaire lluny del pontet del Caperó i a la vista de les cases, per si l’acusadora volia contemplar la malifeta.130 Les cròniques destaquen la gentada que hi va assistir. A las ocho de la mañana del 25 fue fusilado en las afueras de Manacor, Guillermo Rosselló (…) Se le trasladó a la última morada en medio de un gentío inmenso, que entre el dolor y las lágrimas rogaba al Señor que se dignase conceder el eterno descanso al alma de aquel ajusticiado.131 El diari La España de Madrid dia 6 de març publicà, a tres columnes, un detallat reportatge del judici i l’execució: En el lugar del suplicio se hallaba reunido un numeroso gentío. Dos compañías de granaderos del regimiento de Isabel II formaron el cuadro en el momento de ejecutarse la sentencia.

Dia 25 de febrer, el mateix dia que just davant les cases del Caperó s’afusellava Guillem Rosselló, a Palma es va fer la vista contra Jordi Roca i Antoni Miquel. El dia abans ja ho anunciava la premsa: Mañana es el día señalado para verse ante la sala segunda de esta Excma. Audiencia la causa formada sobre los crímenes cometidos en Es Caparó contra Jorge Roca y Miguel Nicolau, vecinos de Petra, condenados el primero por el juez de primera instancia de Manacor a la última pena, y el segundo á la inmediata. El Sr. Fiscal de S. M. pide para ambos en su acusación la pena de muerte.132

Quatre dies després del judici, dia 1 de març, es va comunicar la sentència a l’advocat dels acusats, Josep Vidal i Pont, i una vegada més la premsa va informar amb tot detall: Hoy ha sido notificada la sentencia pronunciada por la sala segunda de esta excelentísima Audiencia en la causa formada sobre los crímenes de robo, violación y herida, ejecutados en el Caparó. Por dicho fallo se condena a Jorge Roca a la pena de muerte en garrote, que deberá sufrir en la villa de Manacor; y á Miguel Nicolau á la de cadena perpetua y á la de argolla, que se ejecutará al mismo tiempo que sufra la de garrote su co-reo. Condénase además á ambos delincuentes á la reparación de daños y perjuicios causados á Catalina Cánaves, á saber: á Roca en cantidad de ocho mil reales, y á Nicolau en la de dos mil, con mancomunidad entre sí; y finalmente á la entrega de dos mil reales por el primero y quinientos por el segundo, también mancomunadamente, al herido Juan Sansó, por indemnización de daños y perjuicios. Hállase fundado dicho fallo en que Roca y Nicolau están convictos y en parte confesos de ser autores del delito de robo con violencia en las personas y acompañado de violación que se halla previsto y penado por el art. 425 núm. 2° del Código penal: en que han concurrido en dicho delito las circunstancias agravantes de haberse cometido de noche, en despoblado, con astucia, fraude y disfraz, con uso de un arma prohibida y con desprecio del respeto que merecía por su sexo Catalina Cánaves; y finalmente en que con respecto á Jorge Roca, autor de la violación y de la herida no resulta circunstancia alguna que atenue su responsabilidad, al paso que en cuanto a Miguel Nicolau hay la de no haber tenido intención de causar todo el mal que produjo la ejecución del delito. No estando este fallo conforme de toda conformidad con el que pronunció el juez de primera instancia de Manacor, pueden los acusados suplicar ante la sala primera de esta Excma. Audiencia.133 La no conformitat assenyalada entre la sentència de Manacor i la de Palma no derivava tant del bessó (ambdues havien condemnat a mort a Jordi Roca i a cadena perpètua a Antoni Miquel), sinó d’altres disposicions, com la de la reparació econòmica a la madona i el missatge.

Com a per art d’encanteri, d’ençà d’aquesta comunicació de la sentència de Palma, no hi ha cap altra notícia sobre les possibles accions de la defensa. Passen els dies, les setmanes i els mesos sencers de març i d’abril sense referències del procés a la premsa. De dia 1 de març ençà, no hi tornarà haver noves fins després del gran terratrèmol que va patir Mallorca el dijous dia 15 de maig. Quatre dies després, el dilluns dia 19, Roca i Rosselló foren enviats a Manacor. Com que el trasllat va afectar tots els interns que hi havia a l’edifici de la presó de Palma, molt deteriorat per aquell greu moviment sísmic, els dos condemnats no sospitaren que ja s’havien exhaurit totes les vies de recurs. Això no obstant, encara que no s’havia notificat l’aplicació de la sentència als condemnats, la premsa ja ho sabia. Dia 20, El Genio de la Libertad es feia ressò de la imminent execució: A las ocho de la mañana del día de ayer, salió de esta capital con dirección a Manacor, una compañía de cazadores para formar el cuadro en el acto de sufrir la última pena Jorge Roca, uno de los autores del robo y demás cometido en el predio Caparó, la cual debe presenciar Miguel Nicolau, otro de los autores condenado a cadena perpétua, cumpliendo con lo mandado por esta Escma. Audiencia territorial. El ejecutor, llegado anteayer, se dirigió inmediatamente a Manacor. Malgrat les informacions dels diaris, els dos condemnats traslladats a la presó de Manacor, no sabien res; ni tan sols que a pocs metres d’on estaven tancats ja hi havia el botxí. Fins a les nou i quart del matí de dia 21 de maig, no els seria comunicada la sentència que s’havia d’executar l’endemà mateix. La reacció de Jordi Roca, en rebotar-se contra la notícia, convida a pensar que l’advocat li hauria creat falses esperances i que no l’hauria informat de l’imminent desenllaç.

4f) La mort al garrot de Jordi Roca

Transcric completa, atès l’alt interès de la crònica, la notícia del Diario Constitucional de dia 27 de maig de 1851.

Ejecución de Jorge Roca. Dimos cuenta en nuestro número del 19 de que á las tres de la madrugada de aquel dia habían salido para Manacor los reos del atentado del Caparó, Jorge Roca, y Miguel Nicolau, condenado el primero á la última pena, que iba á sufrir en aquella villa, y el segundo á la de cadena perpetua, con la accesoria de presenciar con argolla la ejecución del co-reo. Ignorando ambos el objeto del viaje emprendido, pasaron el camino tranquilamente y en el mismo estado vieron trascurrir la noche posterior á su llegada. A las nueve y cuarto del siguiente dia fué notificada á ambos la sentencia, que escuchó Roca con gran sorpresa, como asi lo manifestó, añadiendo que no podía dar credito á aquel fallo, ni conformarse con él, puesto que había obenido el perdón de la parte ofendida, según se le había asegurado, y también el de S. M. la Reina. Confundiendo este desgraciado el acto de concesión del real perdón con el de haberlo impetrado y de haberse mandado suspender la ejecución hasta la resolución de S. M., se mantuvo tenaz durante algunas horas, repitiendo que no debia sufrir la pena de muerte, y negándose en consecuencia á prepararse cristianamente para el trance fatal134. Exhortado por uno de los señores oficiales que estaban de servicio, demostró ceder algún tanto, y aprovechando esta coyuntura los señores eclesiásticos reunidos en la capilla, trabajaron con fervor para reducirle, y tuvieron la satisfacción de conseguido. Confesóse pues, oyó con atención las saludables máximas que sin cesar hicieron llegar a sus oidos los ministros de nuestra sacrosanta Religión, y esperó con serenidad la hora soprema.

A las nueve y cuarto de la mañana del 22 salió Roca de la capilla, vestido con ropa negra, y precedido del co-reo, montados ambos en caballerías, se encaminó al lugar destinado para el suplicio, distante más de un cuarto de legua de la población hacia el predio llamado la Torre. Confesóse de nuevo al pié del patíbulo: subió sus gradas solo y con paso ligero, habló á su cómplice, con permiso del confesor dirigió su voz firme e inteligible á la consternada muchedumbre allí reunida exhortándola á obrar bien y pidiendo ser perdonado; y pasando á ocupar el fatal banquillo, dejó de existir á los pocos momentos. Eran las diez y cinco minutos. El cadáver quedó espuesto en el patíbulo hasta una hora antes de oscurecer, y el co-reo Nicolau fué conducido de nuevo á la cárcel de Manacor, y trasladado desde allí al presidio de esta plaza, para ser conducido á su destino. Terminada la ejecución, el reverendo ecónomo de Manacor dirigió la palabra á sus feligreses desde el tablado en que se levantaba el patíbulo, inculcándoles la necesidad de cumplir siempre sus deberes, como hombres de bien, para no verse espuestos á pagar con su vida y con su honra la pena de sus crímenes. Acudió á presenciar la ejecución un numerosisimo concurso de todos los pueblos circunvecinos. Este fin trágico ha tenido el horroroso atentado que presenció el predio el Caparó á principios del ultimo febrero.

Entre els diaris més importants que relataren l’execució, destaquen La España, Época, El Heraldo de Madrid, El Sol, El Áncora (molt possiblement amb redacció de Josep Maria Quadrado), Diario de Barcelona i El Postillón de Girona, però varen ser dotzenes les publicacions d’arreu de la península que, àvides i morboses, varen dedicar grans espais a la mort de Jordi Roca, assegut a la cadira, des d’on demanà perdó i des d’on instà els joves a no anar a les tavernes. El darrer i únic amonestament que fa Jordi Roca a la multitud que ha anat a veure com el maten és una endreça als pares i a les mares. El relat d’un capellà que va ser testimoni directe de l’execució ho deixa ben clar: el desgraciado Jorge estando sobre el tablado rompió con estas palabras diciendo hermanos míos me perdonais y añadiendo padres y madres velat sobre vuestros hijos y no permitais que se partan un momento de vuestros lados y apartaos todos de las tabernas que esto asido la causa que yo he acometido todos estos sucesos y por amor de Dios os ruego que me perdonéis y puesto al patíbulo le dieron vuelta de garrote.135

Sortosament, plantant cara a la fiscalia, al relat de la premsa i a la crònica de l’església va brollar, espontània i veraç, la veu del poble. Amb les gloses que inspiraren les execucions de Roca i de Rosselló, es va bastir la glosada popular La mort d’en Roca que es cantava a Manacor i altres pobles i que, avui com ahir, valida la força de la veu lliure que s’allunya de l’adoctrinament de qualsevol discurs patrocinat a interès dels poderosos.

4g) Consideracions afegides sobre el Codi Penal de 1848

A Jordi Josep Roca i Serra i a Antoni Miquel Nicolau els va ser aplicat l’article 425.2 del Codi Penal que permetia que els culpables de robatori acompanyat de violació o mutilació fossin condemnats a cadena perpètua o pena de mort. A un li aplicaren el major càstig i a l’altre el menor. Les interpretacions de la llei, segons les consciències laxes o escrupoloses dels jutges, generalment esclaves de la situació política de cada moment, determinaven que les sentències fossin més dures o més lleugeres.136

Cal tenir present que, d’acord a la legislació, la violació i l’estupre només podien tramitar-se (i, en el seu cas, castigar-se) a instància de part, això és, prèvia denúncia de la persona violada o, en el cas de l’estupre, de la dels seus pares o tutors. Com que de cap altra manera els tribunals podien admetre a tràmit una violació i aquesta apareix incorporada a la causa contra Jordi Roca, es fa ben palès que Catalinaina Cànaves Sabater quan va anar a fer la denúncia, acompanyada de Joan Sansó Esteve, a més del robatori va declarar que havia estat violada. Cal insistir que, d’acord a la llei, la retirada de l’acusació hauria impedit la pena de la vida.

Una de les qüestions que havia implementat el Codi Penal de 1848 era que les execucions es fessin amb la màxima diligència per no allargar l’agònica espera dels condemnats. No va ser així en el cas de Jordi Roca. Mentre la sentència del tribunal militar contra Guillem Rosselló es va executar tres dies després d’aprovar-la, l’Audiència de Palma comunicà les sentències contra Roca i Miquel dia 1 de març, però no varen executar-se fins dia 22 de maig, més de tres mesos i mig després, la qual cosa degué generar l’esperança d’obtenir el perdó de l’acusadora o la clemència de la reina que Jordi Roca havia suplicat.

Un aspecte sobre el qual no es pot especular és si es podia tenir en compte o no la denúncia de la hipotètica violació de Jordi Roca a Pereta Ramis. Radicalment no per dues raons. La primera, és que la denúncia havia estat jutjada i sentenciada un any abans. La segona raó, és perquè a la reforma del Codi Penal que es va fer l’any 1850, encara amb Narváez de President, s’afegí un nou punt a l’article 2: No serán castigados otros actos ú omisiones que los que la ley con anterioridad haya calificado de delitos ó faltas. Com ja s’ha vist, tot i l’ocultació que fa la contrabalada de la resolució judicial, l’expedient derivat de la denúncia de Pereta Ramis va desembocar en la sentència del jutge de Manacor i, per tant, no és de rebut utilitzar, ni com a delicte ni com a falta, una acusació de la qual Jordi Roca va ser exculpat. Aferrar-se a la denúncia prescindint de la sentència per tal de qualificar Jordi Roca de facinerós, pocavergonya, violador en sèrie, malfactor sense escrúpols…, amb la intenció de justificar la pena de mort, profana, tant des del punt de vista jurídic com ètic, el principi bàsic de presumpció d’innocència. En aquest cas, una innocència decretada judicialment dia 17 d’abril de 1850. Una innocència que confirma la informació que brinden les gloses i els arxius; dues fonts menystengudes o ocultades pels propagadors de la contrabalada.

Mapa de 1852 que el 1854 seria l’oficial a les escoles. Mallorca és “España incorporada o asimilada”

5. LA CRONOLOGIA137

1818 Dia 23 de desembre neix, a Petra, Jordi Josep Roca i Serra, fill de Sebastià i de Bàrbara.

1823 Dia 4 de maig neix, a Ariany, Guillem Rosselló i Font, fill de Gaspar de Manacor i de Bàrbara de Petra.

1825 Dia 1 de juny neix, a Ariany, Catalinaina Cànaves Sabater, filla de Guillem i Maria Aina.

1837 Dia 6 de maig, Catalinaina Cànaves Sabater es casa amb 12 anys, sense impediments i amb l’autorització dels pares, amb Mateu Pastor Bauçà de Petra, fill de Mateu i d’Antònia. No tindran fills. Ell morirà poc després por causa desconocida.

1845 Dia 25 de maig, amb 19 anys, Catalinaina Cànaves Sabater es casa per segona vegada, vídua i sense fills, amb Bartomeu Pascual Febrer de 26 anys de Manacor.

1846 Dia 11 de desembre neix Isabel Maria Pascual Cànaves, única filla del matrimoni.

1847 Dia 11 de març, el dia que la filla feia tres mesos i quan no feia dos anys de casat, mor Bartomeu Pascual Febrer, als 28 anys, per enfermedad ignorada según certificación. El Caperó passa a ser propietat de la filla per les últimes voluntats de son pare.

Dia 24 de setembre, sis mesos després de son pare, mor a la casa de Joan Sansó Esteve, al carrer de l’Anell de Manacor, Isabel Maria por viruela. Catalinaina Cànaves Sabater esdevé la senyora del Caperó.

1848 Antoni Miquel deixa de fer feina a la finca de Sos Sostres i va a viure a Petra.

1849 Jordi Roca i Antoni Miquel van a fer feina, com a jornalers, a la finca del Caperó.

Pereta Ramis acusa Jordi Roca i Nicolau Canet Valent de violació, amb la curiosa aportació d’un testimoni. El jutge de primera instància de Manacor, Climent Gil, inicia l’expedient judicial dia 27 de desembre.

1850 Dia 17 d’abril es dicta resolució absolutòria. Dia 19 es remet en consulta i l’Audiència de Palma no altera la sentència. Els dos acusats recobren la llibertat sense restriccions.

1851 Dia 15 de gener Bravo Murillo substitueix Narváez a la Presidència del Govern d’Espanya. La reina Isabel II considera que la política tolerant de Narváez ha afeblit la imatge de la monarquia borbònica i decideix aplicar mà dura.

Dia 3 de febrer (en algunes informacions diuen dia 4) es produeixen els fets del Caperó que iniciaran la causa per robatori i violació.

Dia 4 de febrer, Catalinaina Cànaves i Joan Sansó es personen a la caserna de la Guàrdia Civil de Manacor i formalitzen denúncia per robatori amb armes i violació. El mateix dia són detinguts Antoni Miquel, Jordi Roca i Guillem Rosselló.

Dia 8 de febrer, el jutge de primera instància de Manacor, Climent Gil, inicia l’expedient contra els tres acusats.

1851 Dia 15 de febrer, Climent Gil dicta sentència: cadena perpètua a Antoni Miquel, pena de mort a Jordi Roca i s’inhibeix de pronunciar-se respecte de Guillem Rosselló, atesa la condició de militar.

Dia 17 de febrer el jutge de Manacor trasllada la sentència a consulta a l’Audiència de Palma, on amb gran diligència es prepara el nou judici contra els dos condemnats i es trasllada el cas de Rosselló a l’autoritat militar.

Dia 18 de febrer arriba a Palma el nou governador, dins d’una gran remodelació d’autoritats a tota Espanya, arran del nou govern de Bravo Murillo.

Dia 19 de febrer la premsa informa dels tràmits judicials dels dos condemnats en el Tribunal de Manacor.

El mateix dia, el nou governador fa publicar un discurs, adreçat a la població, on anuncia que hallaréis mi autoridad pronta y decidida a castigar con mano fuerte, sin consideración alguna, el delito. El Balear publica juntes les dues notícies.

Dia 22 de febrer es fa el consell de guerra contra Guillem Rosselló. El fiscal demana 10 anys de presó. El tribunal queda reunit per deliberar i, insòlitament, dicta pena de mort.

Dia 25 de febrer Guillem Rosselló es afusellat devora el Pontet del Caperó, a la vista de les cases. Estava casat i tenia una filla. El mateix dia es fa el judici contra Miquel i Roca.

Dia 1 de març es lliura la sentència (mort a Roca i perpètua a Miquel) a l’advocat dels dos processats, Josep Vidal i Pont, obrint termini de recurs atesa la no coincidència exacta entre la resolució de Manacor i la de Palma.

Dia 15 de maig Mallorca pateix un dels pitjors terratrèmols de la seva història. La presó de Palma pateix un esfondrament i es decideix traslladar tots els presos a Manacor.

Dia 21 de maig a les nou del matí és comunica la sentència a Jordi Roca. No hi pot donar passada. Li havien dit que la madona havia signat el seu perdó. Fins a les tres de la matinada de l’endemà, esgotat per la pressió dels capellans, no ret les protestes i les exclamacions d’injustícia.

Dia 22 de maig, donen garrot a Jordi Josep Roca i Serra. Abans de ser assassinat en públic, reclama als pares i a les mares que no permetin als fills anar de tavernes.

Arreu de la contrada (confirmat a Artà, Felanitx i Manacor) s’escampa un romanç de cec que acusa directament Catalinaina Cànaves de no voler aturar la mort de Jordi Roca. La codolada es cantarà fins la insurrecció armada feixista-militar de 1936.

1852 El mes de novembre Catalinaina Cànaves Sabater es casa per tercera vegada, amb 27 anys, doblement vídua i sense fills, amb Bernat Riera i Riera de 25 anys, pagès i propietari de Manacor. Serà amb l’únic marit que tindrà fills que la sobreviuran. A la mort del marit, es tornarà a casar per quarta vegada.

1962 Guillem d’Efak escriu i musica Balada d’en Jordi Roca. Josep M. Llompart, M. Àngel Riera, Jaume Vidal Alcover… s’entusiasmen! La cançó defuig de qualsevol judici de valor, descarta els adjectius de la glosada popular i es limita a un fet incontestable: el perdó de l’acusadora hauria evitat la mort al garrot del jornaler.

1963 Dia 22 de novembre de 1963 (el mateix dia que mataren JF Kennedy) Guillem d’Efak presenta la cançó a Barcelona. El recital es qualificat per la premsa d’Apoteosi! i la cançó esdevé un referent contra la pena de mort i el franquisme.

Des de l’estiu d’aquell any fins la tardor de 1964, Guillem d’Efak canta la Balada d’en Jordi Roca, gairebé cada dia, als cinemes de Palma.

1964 Des de la darreria de 1964, durant dos anys, Guillem d’Efak cantarà la cançó cada dia a la Cova del Drac de Barcelona. Al llarg de tota la vida sempre va fer part del seu repertori.

1965 S’enregistra la cançó en el primer disc que inaugurarà el segell Concentric. L’èxit de la cançó farà que es difongui arreu.

1968 La darreria dels anys 60, primeria dels 70, del segle passat, Andreu Mesquida Galmés inicia una creuada orientada a recobrar l’honor de la madona. El seu fill, Andreu Mesquida Riera, continuarà la iniciativa. Així s’ha forjat una contrabalada per explicar la història vertadera.

1976 La cançó de Guillem d’Efak va popularitzar Jordi Roca. Un exemple va ser quan Pere Pujol, l’escultor artanenc, exposà a Es Cau de Manacor una col·lecció de retrats, entre els quals hi havia Simó «lo Tort» Ballester i Jordi Roca, un al costat de l’altre.

2000 Josep Segura Salado fa un treball sobre el Caperó per encàrrec de la família Mesquida, on aporta la denúncia de Pedrona Ramis contra Jordi Roca per violació.

2011 La Banda de Música de Manacor enregistra la rapsòdia Siau qui sou! Entre d’altres cançons, Biel Majoral canta Balada d’en Jordi Roca. Abans i després, la cançó ha estat interpretada per GOM Teatre, Projecte d’Efak, Marcel Pich, Joan Manuel Serrat…

2015 En el programa d’IB3 Uep, com anam Felip Munar entrevista Andreu Mesquida Riera, el qual llegeix els rodolins apòcrifs de l’auca, escrits per un oncle seu, i atribueix a Guillem d’Efak una interpretació de trobador romàntic quan, justament, Balada d’en Jordi Roca és una de les més potents cançons reivindicatives de la música catalana.

2017 Bàrbara Duran Bordoy presenta Música per a un crim, amb el subtítol La balada d’en Jordi Roca i sa madona des Caparó, amb pròleg d’Andreu Mesquida Riera i un preludi de Joana Gomila Sansó. El llibre és un libel apòcrif de cap a peus. De la presentació pública del llibre ençà, Bàrbara Duran ha escampat i publicat invectives, amb insults, adreçades a l’entorn més proper a la vida i obra de Guillem d’Efak.

Guillem d’Efak tenia raó

6. CONCLUSIONS

1.- Jordi Roca va ser assassinat al garrot per dues accions de Catalinaina Cànaves Sabater: una d’activa (potser pressionada per Joan Sansó Esteve), en declarar a la denúncia que havia estat violada; una altra de passiva, en no atendre la reiterada sol·licitud de perdó.138

2.- Malgrat la responsabilitat directa de la madona, tant la mort de Jordi Roca com la de Guillem Rosselló foren dos crims d’estat, al servei d’enfortir la qüestionada autoritat de la reina Isabel II, amb voluntat d’escalivar i atemorir el poble.

3.- La contrabalada, promoguda inicialment per Andreu Mesquida Galmés i continuada pel seu fill Andreu Mesquida Riera, és una creuada amb l’objectiu apriorístic de netejar l’honor d’una avantpassada de la qual els promotors ho ignoren tot o ho amaguen.

4.- L’auca familiar és un còmic ingenu, fruit d’una imaginació infantil, amb invents, falsedats i afirmacions sense proves.139

5.- El treball inèdit de Josep Segura Salado Es Caparó (Vilafranca i Manacor), fet per encàrrec per tal de documentar la contrabalada, apunta un desconeixement absolut de la biografia dels personatges principals dels fets del Caperó, començant per la madona.

6.- El libel Música per a un crim. La balada d’en Jordi Roca i sa madona des Caparó de Bàrbara Duran Bordoy és l’expressió, feta llibre, de la contrabalada, un relat familiar elaborat sense el més mínim rigor i carregat de falsedats.

7.- Totes i cada una de les quartetes que conformen el romanç de cec són versemblants i, tot i que acusen la madona de fets molt greus, cap ni una contradiu la documentació que hi ha als arxius, especialment la referida a la biografia de Catalinaina Cànaves.

8.- Les misterioses morts de tres marits i de la primera filla fan part d’una cadena de coincidències molt poc probables. L’actuació del missatge i la relació que mantenia amb la madona és igualment sospitosa.

9.- Balada d’en Jordi Roca és una excel·lent composició contra la pena de mort. Guillem d’Efak, tot i disposar d’informació rellevant sobre la madona, va renunciar a fer ús del romanç popular que la presenta com una emmetzinadora. Únicament va fer ús de dos fets provats en relació a la madona: que no va atendre la súplica de Jordi Roca que el perdonàs i que ella era la principal acusadora.140

10.- Jordi Roca era un home de taverna. D’això, i només d’això, és del que demanarà perdó abans de ser assassinat: «apartaos todos de las tabernas que esto asido la causa».

11.- Jordi Roca, per dir-ho en paraules de Guillem d’Efak, era un canalla, un home de tavernes, un femellut141. Això no obstant, qui bescanvia els papers per criminalitzar Jordi Roca i presentar la madona com a víctima (quan ella va impel·lir la mort al garrot), se situa al costat dels qui justifiquen la pena de mort.

12.- Guillem d’Efak tenia raó. És cert que hi ha algunes coses que no estan provades documentalment, però són moltes més les que certifiquen els arxius i, en tots aquests casos, la informació facilitada per Guillem d’Efak es demostra veraç.

Qui pot dir què va succeir de bon de veres? Va ser justa la sentència? La pena de mort justa? Va violar Jordi Roca a la madona del Caperó? El poble no només opinava que no, sinó que assegurava que feia temps que mantenien una relació.

La mort d’en Roca és un document de protesta popular que s’oposa a la resolució judicial. Qui té la raó? Estic absolutament convençut que la té el poble. I molt més encara, després d’haver vist la carretada de falsedats de la contrabalada i la confirmació en els arxius de tot quant va explicar Guillem d’Efak.

 

7. CODA i DA CAPO

Fins aquí, en torn de rèplica, en defensa de la veu del poble, del bon nom de Guillem d’Efak i de la Balada d’en Jordi Roca, aquest escrit que planta cara al relat inventat que, a interès de part, es pretén imposar amb complicitats vergonyants. La documentació aportada desmenteix la contrabalada i confirma el pronòstic que va fer Guillem d’Efak: els autors tocaran amb les mans quina cosa és anar per llana i romandre tos. Per ètica i dignitat, haurien de calar el cap i disculpar-se per l’estafa. També ho haurien de fer les persones que s’han afegit a validar, promoure i divulgar un relat apòcrif. Sé que no plourà d’aquest tro!

Tampoc esper gaire cosa dels mitjans que escamparen arreu la contrabalada. Brindaran espais similars per replicar les mentides transcrites en els seus reportatges? I els articulistes que qualificaren el libel de treball rigorós i ben documentat? I les persones que es varen avenir a presentar el llibre? I l’editor? I el consell de redacció de la col·lecció? No, ningú no es disculparà. He tocat amb les mans massa vegades que la connivència de l’Acadèmia amb la manipulació històrica és crònica i, en el cas de la Cultura Catalana, massa freqüent. Així és com, a Mallorca, des de Quadrado fins a Deyà passant per Santamaría, el discurs dominant amara universitats i escoles. I no només és responsabilitat de l’Acadèmia. Al seu voltant s’aquieten els il·lustrats i la majoria dels mitjans de comunicació. Tot plegat, estalona el discurs dominant que s’imposa en els programes educatius. Potser dirà la seva, davant de tantes evidències, qualque lliurepensador, qualque poeta o qualque glosador honest, com aquells que teixiren un romanç popular l’any 1851. I poca cosa més.

Francament, cada vegada més nihilista i més escèptic amb la condició humana, m’importa un rave si els humanistes cristians que han inventat una mentida com la Seu fan honor als seus manaments, reconeixen la falsedat, reclamen perdó i fan propòsit d’esmena. No m’interessa ni poc ni gens el posicionament que adoptaran tots quants han contribuït a difondre una contrabalada que justifica una pena de mort. Aquesta gent representa, per a mi, el cos del poder. Front a aquest cos, hi ha una altra veu: la de la dignitat. Guillem d’Efak sabia que la contrabalada era un foc colgat que, en morir-se ell, farien revifar. Invertir el paper de víctima entre l’assassinat i l’acusadora, discernir entre l’honor i la vida, entre el pecat i el perdó, voler aprofitar la presència d’una dona per pintar de feminista un silenci reprovat per la veu del poble, és cosa de gent embulla-troques. Caure en els seus paranys, és fer el joc i assumir el paper de còmplices. Guillem d’Efak va augurar que tot això passaria i ha passat. Advertí que, des dels mitjans de comunicació fins i tot amb el col·laboracionisme de gent molt propera, es faria la gara-gara al discurs dominant del Manacor dels poderosos. Em comminà a fer com ell: digués la teva i decanta’t d’ells. Faig cas del consell. Ja he dit la meva. No vull saber res de qui no té manies a l’hora de falsificar la història i d’escampar insults i invectives per l’esquena. Els qui tenim el deure, per encàrrec i vocació, de defensar Guillem d’Efak sabem que ell i la seva obra són infinitament superiors a la suma de tots els seus crítics.

Guillem d’Efak i la Balada d’en Jordi Roca prevaldran dins de la memòria i de la història.

Dat a Son Menut, en temps del Confinament, 27 d’abril del 2020

Bartomeu Mestre i Sureda, Balutxo

IL·LUSTRACIONS

Les fonts de procedència de les imatges no explicitades, amb indicació entre parèntesi de les pàgines on apareixen, són: DOCUMENTA BALEAR (7), web de l’Ajuntament de Vilafranca (11), Mapa del Cardenal Despuig (12), Arxiu familiar d’Efak (13), Arxius de Petra-Ariany i Manacor (pàgs. 14, 17, 57, 58), PERLAS Y CUEVAS (21, 23, 28, 33, 40), IB3 (24, 31, 58), Dentista Siglo 21 (25), Sa Nostra (25), Facebook de Bàrbara Duran (29, 36, 44, 45), Setmanari Manacor (36), web del Govern de les Illes Balears (39, 47), web de la Generalitat de Catalunya (47, 48), Cent per Cent (48), Llengua Nacional (54), arxiu Miquel Barceló (69). La resta d’imatges, sense peu ni indicació d’autoria, s’han extretes de pàgines públiques sense restriccions o fan part de l’arxiu de la família de Guillem d’Efak o de l’autor d’aquest treball.

NOMS ESMENTATS (per ordre d’aparició)

Jordi Roca, Catalina Cànaves, Guillem d’Efak, Salvador Espriu, Andreu Mesquida Galmés, Pereta Ramis, Guillem Rosselló, LA COVA DEL DRAC, Bernat Homar, LLIBRES MALLORCA, Salvador Escamilla, Anselm Turmeda, HOSPITAL VALL D’HEBRON, CLÍNICA VERGE DE LLUC, Mònica Pastor, GALERIA PELAIRES, Biel Majoral, Delfí Mulet, Biel Oliver Torres, GOM TEATRE, Josep Lladonosa, CORCADA TEATRE, Pep Tosar, BLAU, EL GALL, AdiA, Miquel Barceló, Joan Vilamala, Toni Galmés, Jaume Ramis, Leo Ferré, Georges Moustaki, Jean Ferrat, Simó lo Tort Ballester, Alexandre Ballester, Llorenç Moià, Jaume Vidal Alcover, Francesc de B. Moll, Josep Maria Llompart, DOCUMENTA BALEAR, Margalida Fullana Cremada, Llorenç Femenies, CONCENTRIC, Conxa Forteza, Antoni Pizà, Rafel Ginard, Rafel Subirats, ARXIU DEL REGNE DE MALLORCA, Ramon Rosselló Vaquer, Gabriel Bibiloni, Biel Caragol, Nofre Carrió, Magdalena Coll, Rafel Femenies, Isabel Buils, Antoni Planells, Maria Ramon, LA CUBANA, Joan Sansó Esteve, Joan Miralles Montserrat, ARXIU DE MANACOR, ARXIU DIOCESÀ, Antoni Miquel Nicolau, PERLAS Y CUEVAS, Isabel II d’Espanya, Salvador Puig Antich, Lluís Llach, Joan Isaac, Josep Mª Quadrado, Ferrer Massanet, Andreu Mesquida Riera, Catalina Mesquida Galmés, Biel Genovart, Josep Segura Salado, Bàrbara Duran Bordoy, Susan Sontag, Sebastià Roca, Bàrbara Serra, Guillem Cànaves, Maria Aina Sabater, Mateu Pastor Bauçà, Antònia Bauçà, Bartomeu Pascual Febrer, Isabel Mª Pascual Cànaves, Bernat Riera Riera, Jaume Vidal Amengual, José Manso Juliol, Josep Vidal i Pont, Antoni Martiáñez Lliteres, SETMANARI SÓLLER, FLOR DE CARD, MEL I SUCRE, FENT CARRERANY, BELLPUIG, S’AGRÍCOLA, ALIANZA POPULAR, PARTIDO POPULAR, Cristòfol Pastor Pífol, Miquel Mestre, Andreu Riera, Felip Munar, Jaume Rosselló Cándido, Pedro J. Ramírez, Rafel Nadal, Carlos I, Miguel Delibes, CAIXA DE LES BALEARS, Carles Blanes, Josep Zaforteza, FUNDACIÓN JAIME III, Isidor Marí, Josep Massot i Muntaner, Josep Carles Tous, Antoni Serra, Jaume Galmés Tous, ARQUEOLÒGICA LUL·LIANA, UNED, Lleonard Muntaner, Sebastià Serra, Antoni Marimon, Joan Mas i Vives, Damià Pons, Josefina Salord, Miquel Sbert, Lluís J. Segura, Joana Gomila, Rosa Cursach, Martí Truyols, Francesca Mas, Salvador Martí, Guillem Llull, EDITORIAL MOLL, Stephen King, Stanley Kubrich, Llorenç Garcias, Bravo Murillo, Pere Aguiló Crespí, Fernando Nieto, Climent Gil, Ramon Carreté, Josep Pons Fraga, CAPSIGRANYS, Honorat Noguera, Júlia Obrador, BOKO HARAM, Camille Claudel, Larry Flynt, Carles Riba, Elisenda Farré, Joanot Colom, Mª Antònia Pastor, Tonina Canyelles, Climent Picornell, Laura Gost, Carme Vidal, Maria Muntaner, Glòria Forteza-Rey, Hada, Guillem d’Efak, Guida, Guillema, Agustí Bartra, Antoni Artigues, Emili Darder, Tomeu Matamalas, Toni Roig, CALABRUIX, Miquel Brunet, XÍTXEROS AMB EMPENTA, JOVES DE MALLORCA PER LA LLENGUA, TAVERNERS, REFUGI, Glòria Julià, Joan Gomila, Jaume Gomila, CENT PER CENT, Antònia Llodrà, Joan Llodrà, Pere Carlos, ESTUDI GENERAL LUL·LIÀ, Miquel Àngel Riera, Llorenç Carreres, Maria Rosselló, Catalina Obrador, Maribel Servera, Antònia Font, Dora Riutort, Malta Elka, Joan Reig, Joan Martorell, Jordi Boixaderes, Gracià Sànchez, Beatriu Defior, Pau Vadell, Antoni Riera, Mateu Joan Florit, Maria Francisca Osuna, Vicent Fontelles, Nofre Riera, Pere Siquier, Andreu Julià, Jaume Obrador, Joan Oliver, Maria Cinta Rosselló, Miquel Pujadó, Ovidi Montllor, Rafel Estaràs, Ermengol Passola, Nicolau Pizà, Queta Pizà, Núria Feliu, Macià Ferrer, Miquel Àngel Adrover, Miquel Servera, MANUAL PRODUCTORA, Isona Passola, Jaume Sastre, Joan Carles Palos, Mª Cristina de Borbó, Baldomero Espartero, Valeriano Bécquer, Gustavo Adolfo Bécquer, Ramón Mª Narváez, Isabel Ramos, Faustino Gudín, Juan Baró, UNIVERSIDAD DE CANTABRIA, Gómez Hermosa, Joaquim Mª Bover, Felip Guasp, Agustín Galup, Gabriel Clar, Ramón Parada, LA ESPAÑA DE MADRID, SETMANARI MANACOR, Antoni Llull Martí, EL RELATOR RELIGIOSO, EL BALEAR, Daniel O’Conell, Robert Emmet, EL SOL, Lorenzo Pascual, Francisco Parera, Juan Tous, Ferran VII, EL MONITOR, LA ÉPOCA, EL ÁNCORA, Joan II de Castella, Carles III, DIARIO CONSTITUCIONAL, EL GENIO DE LA LIBERTAD, Domingo Rafalino, DIARIO DE BARCELONA, EL HERALDO DE MADRID, EL POSTILLON, Fernando Santamaría, UNIVERSIDAD DE VALLADOLID, Gaspar Rosselló, Bàrbara Font, J. F. Kennedy, Pere Pujol, ES CAU DE MANACOR, BANDA DE MÚSICA DE MANACOR, PROJECTE D’EFAK, Marcel Pich, Roger Pistola, Joan Manuel Serrat, Miquel Deyá i Álvaro Santamaría.

ÍNDEX

RESUM

1. A FAISÓ D’AVÍS

2. BALADA D’EN JORDI ROCA

2a) Parla Guillem d’Efak (poca broma!)

2b) Pereta Ramis

2c) Els matrimonis forçats

2d) La història oficial vs. la veu del poble

2e) Dramatis personae

2f) El meu Jordi Roca

3. LA CONTRABALADA DELS TAVERNETA

3a) L’auca que embauca

3b) Una [altra] opinió familiar

3c) Una investigació… ma non troppo

3d) El llibre de les barbaritats

3e) Les mentides tenen les cames curtes

3f) El tercer home

3g) Els assessors

3h) Alguns comentaris

3i) Una complanta?

3j) Un feminisme mal entès

3k) Ls gloses són una arma carregada de poble

3l) Nemo me impune lacessit

3m) Efakians i efakianes; la gent exclosa

4. ROCA I ROSSELLÓ; DOS CRIMS D’ESTAT

4a) Un governador jutge?

4b) De 10 anys de presó a pena de la vida?

4c) De la sorpresa de Rosselló a la de Roca

4d) Dos assassinats d’Isabel II

4e) Els fets, els processos judicials i les execucions

4f) La mort al garrot de Jordi Roca

4g) Consideracions sobre el Codi Penal de 1848

5. LA CRONOLOGIA

6. CONCLUSIONS

7. CODA i DA CAPO

IL·LUSTRACIONS I NOMS ESMENTATS

CONTRACOBERTA

Balada d’en Jordi Roca, de Guillem d’Efak, és una bella i colpidora composició poètica i musical, una de les més potents i reivindicatives cançons de la discografia catalana de tots els temps, que fa part de la banda sonora del nostre poble. Enllestida l’any 1962, en plena dictadura militar, va esdevenir un clam contra la pena de mort. Amb el rerefons de La mort d’en Roca, una glosada popular sobre l’execució pública al garrot d’un jornaler de Petra l’any 1851, imagina el condemnat la nit abans de morir, en capella, implorant el perdó de l’acusadora que li hauria pogut salvar la vida.

Arran de popularitzar-se la cançó, per iniciativa d’un besnét de la dona que va denunciar Jordi Roca, va néixer un relat alternatiu, inventat a partir de premisses falses, que configura, en paraules de la família, la contrabalada d’en Jordi Roca. Aquest relat imaginari ha desembocat, com a punt àlgid, en l’assaig Música per a un crim que, en opinió lliure de l’autor del present treball, constitueix un dels ridículs més gegantins de la història escrita recent de Mallorca. El caràcter apòcrif del libel, bastit sense rigor sobre especulacions, requeria una rèplica documentada i veraç que es brinda ara i aquí.

La Balada d’en Jordi Roca resistirà l’escarni que li fa la contrabalada i emergirà de nou, viva i pulcra, perquè transmet uns valors indestructibles, en defensa de l’amor i de la vida, que han convertit la cançó en patrimoni cultural del nostre poble. Al capdavall, Guillem d’Efak sobreviurà les invectives i el seu nom prevaldrà dins de la memòria i de la història.

NOTES

1 Balada. LIT A partir del segle XVIII, composició poètica de to popular i de contingut històric, de procedència tradicional o de creació sàvia inspirada en la veu popular.

2 El marmessor és el responsable de fer complir i executar la voluntat de qui el designa i de tenir cura de la seva obra i del seu bon nom. Etimològicament, prové del llatí manumissore que vol dir deslliurar, posar en llibertat; una gràcia que es concedia als esclaus preferits de l’amo quan aquest moria.

3 Un mes després de la seva mort, dia 23 de març de 1995, el dia que hauria fet 65 anys, a la Galeria Pelaires de Palma es presentava el poemari Tampoc el foc, corregit per l’autor les darreres setmanes de vida, i s’estrenava Vou-veri-vou per a no dormir, un poema-testament que va deixar per ser cantat per Biel Majoral, musicat per aquest amb Delfí Mulet i Biel Torres. Amb tots tres, iniciàrem la recuperació de la rapsòdia Siau qui sou!, passejada per dotzenes d’escenaris i, des del 2011, amb les bandes de Manacor, Ses Salines, Campos, Llucmajor, Algaida i Porreres. S’edità Capellet de vidre. El 1997, Gom Teatre presentava el muntatge Poeta en Bicicleta que va ser un gran èxit i també objecte de nombroses representacions i d’un enregistrament. El mateix any, 1997, vaig publicar Balada d’en Guillem d’Efak, premi Josep Lladonosa de biografia, objecte d’una segona edició ampliada el 2010. Sobre la seva vida s’han fet muntatges teatrals com Negret de Guinea del grup Corcada i Tots aquests dois de Pep Tosar. També documentals com L’ànima negra de l’illa, emès per TV3 i IB3. El segell Blau va arreplegar la discografia editada. S’edità El món – paisatges (El darrer quadern). L’any 2000 es publica la seva obra teatral i el 2017 l’obra poètica (ambdues a El Gall). El 2018 reedició ampliada de La Ponentada Gran (AdiA). El 2012 Miquel Barceló va dibuixar Guillem d’Efak convertit en un cap de fibló. El 2020, amb motiu del 25è aniversari de la seva mort, es va presentar una auca de Joan Vilamala i Toni Galmés. La quantitat d’activitats a l’entorn de Guillem d’Efak i la seva obra desembocaren en la concessió, sempre a títol pòstum, de la Medalla d’Or de les Illes Balears (2011), la Medalla d’Or del Consell de Mallorca (2015) i la declaració de Fill Il·lustre de Manacor (2018). Romanen encara propostes en curs: dur a la pantalla la Balada d’en Jordi Roca, edició dels contes infantils amb noves il·lustracions; a Sabadell volen posar el seu nom a la Biblioteca del barri de Can Puigjaner on va viure; es vol fer la necessària reedició del còmic que va fer Jaume Ramis Sureda (1958-2006) sobre “El regne enmig del mar”; l’enregistrament en CD del concert de 1980, amb l’afegitó de les cançons que va cantar en català de Leo Ferré, Georges Moustaki, Jean Ferrat… tot plegat, passa a passa, fins a la divulgació de l’obra completa. Tenim Guillem d’Efak per molts d’anys!

4 L’home és l’únic animal que, de tant en tant, pensa en la mort. Penses en les revolucions perdudes i conclous que allò que és vertaderament revolucionari és tenir bon gust. Bartomeu Mestre, Balada d’en Guillem d’Efak, pàg. 207 (Documenta, 2010).

5 Encara que tots els documents a l’entorn de la contrabalada escriuen Caparó, el Diccionari Alcover-Moll (pàg. 953) indica que ha de ser Caperó.

6 Guillem d’Efak burlà la censura en presentar la cançó com Anónimo mallorquín del siglo XV.

7 Vg. Balada d’en Jordi Roca, pàg. 63, dins Balada d’en Guillem d’Efak (Documenta, Palma, 2010).

8 La Balada no la va arrodonir fins a l’any 1962 i la cantà als cinemes de Palma tot el 1963 fins ben entrat l’estiu de 1964. A finals d’aquell any va anar a viure a Barcelona on la cançó va esdevenir una icona. El 1965 s’enregistrà, dins del disc La Veu de Mallorca, per inaugurar el segell discogràfic Concentric.

9 La tieta «Cremada», quan arribaven notícies que els rojos havien pres Terol o Belchite, sortia a agranar i regar la carrera mentre cantussejava tonades antigues. (Balada d’en Guillem d’Efak, pàg. 30)

10 En Guillem em va parlar més d’una vegada d’una cosina gran. No podia ser cosina germana i no em va dir el nom, però la tenia ben present: els primers records que podríem dir «sexuals» són d’una cosina meva que m’agafà d’una mà i d’un peu i, mentre em feia fer voltes, la faldilla li volava i mostrava el sexe. (Balada d’en Guillem d’Efak, pàg. 47).

11 Al llarg de la meva vida m’he topat amb oficis ben estranys però cap com el de «ratilera» La saviesa popular va batejar com a «ratileres» les dones que se dedicaven a administrar «ratil» (mata-rates) a qui els feia nosa. Sovint solien ésser casades que volien baratar el seu estat civil pel de viudes. (Conxa Forteza, DdB, 31-8-2005).

12 La gran majoria de crítics han interpretat molt bé l’objectiu de la cançó. Aquí tenim un exemple recent: Com se sap, Jordi Roca, personatge real, va ser executat públicament a Manacor el 1851 acusat de violació. (…) Immediatament després de la materialització de la sentència, però, es va començar a popularitzar una codolada, un poema popular, denunciant l’excessiva severitat del càstig. El poema sembrava el dubte de si hi havia hagut consentiment en l’encontre sexual (una premonició del #MeToo, sens dubte). ¿Hauria estat possible que Jordi Roca ja hagués tingut una relació amorosa amb aquella jove casada? ¿No seria Jordi Roca realment un probable heroi que, abans de revelar que s’entenia amb una dona casada, consentia a ser executat públicament a fi de no comprometre l’honor de la dona estimada? D’Efak, en la seva versió, adapta la codolada, a vegades textualment, però se’n surt airós del dilema i realment no pren partit, esquiva la qüestió i afegeix a la lletra original uns versos que reconverteixen la cançó en un himne en contra de la pena de mort. Antoni Pizà, L’Avenç (fragment), març de 2020. A banda que la madona era vídua i no casada, el musicòleg capta el sentit que dóna Guillem d’Efak a la cançó. He destacat el fragment final de l’entenedora anàlisi.

13 Tot i els misteris que amagava, el Caperó és molt present a la documentació. Fer-ne la història al detall ompliria un llibre. Com a exemple, dues referències climatològiques d’aquell moment. El 15 de setembre de 1850 hi va haver una gran torrentada causada per una pluja intensa sense parar durant més de tretze hores. Més de dues-centes cases de Manacor s’inundaren. Al costat de l’avinguda del torrent, l’aigua superava el camí en dotze pams. Dels sis ponts que hi havia entre Fartàrix i el quarter, només en va romandre un. El del Caperó sufrió averías de consideracion imposibilitando el paso (Diario de Barcelona, 20 de setembre de 1850). El desembre de 1852, dues setmanes després del tercer matrimoni de la madona, ara amb Bernat Riera, una calabruixada amb pedra més grossa que els ous de colom, va destruir el pont de fusta.

14 És evident que Guillem d’Efak, per estil de vida, va empatitzar totalment amb Jordi Roca. Com a afegitó, cal observar que al jove petrer el mataren als 32 anys, precisament l’edat que tenia en Guillem quan va escriure la cançó.

15 Fins aleshores, novembre de 1994, jo no havia sentit parlar de na Pereta Ramis tot i que el seu nom ja havia estat reproduït, de manera reiterada, a les notícies històriques recollides per Ramon Rosselló Vaquer.

16 El nom apareix així a quantes publicacions fan esment a la denúncia. El de Sebastián provenia del patronímic de son pare de Jordi Roca que era Sebastià.

17 Fa molts d’anys, en comentar una investigació enrevessada que havia tocat sostre a biblioteques i arxius, el professor Gabriel Bibiloni me va dir: Has gratat la premsa? Tot és als diaris! Efectivament, hi vaig trobar el que cercava. Ara, ben igual. Sovint s’ha posat en solfa si algunes de les històries que relatava Guillem d’Efak eren certes o no. Puc donar fe que, deixant de banda les boutades (si havia practicat el canibalisme, si recordava el viatge de la Guinea a Mallorca…), aquelles que semblaven més inversemblants, una vegada investigades resultava que eren autèntiques. Guillem d’Efak era hiperbòlic, però veraç.

18 Guillem d’Efak em va dir que les quartetes referides a Pereta Ramis feien part del trobo sobre «la mort d’en Roca». Sembla lògic ja que apareixen els dos noms, però no les vaig saber incardinar amb les que hi ha recollides. Potser feien part d’una altra codolada, però no ho he pogut verificar.

19 Font: Ramon Rosselló Vaquer. Com s’explica més endavant, la denúncia de Pereta Ramis va ser jutjada i sentenciada en menys de quatre mesos de manera favorable per a Jordi Roca.

20 El ritu malèfic d’emmetzinament sol conèixer-se per: donar mal bocí o donar bolleta. Joan Miralles Montserrat, Història i cultura popular (PAM, 1995).

21 Puc donar fe d’aquesta inscripció i de totes quantes comenta Guillem d’Efak, perquè vaig fer el seu mateix recorregut, als arxius (Manacor, Diocesà…) per certificar aquestes dades i ampliar la recerca de les altres persones protagonistes.

22 Según las noticias que tenemos de la causa formada contra Jorge Roca, Guillermo Rosselló y Miguel Nicolau, solo una pasión libidinosa que alimentaba el primero les indujo al predio Es Caparó para realizar su proyectado delito. El Monitor Religioso, 25 de maig de 1851.

23 Guillermo Rosselló, según Vidal había sido el cabecilla del suceso. Perlas y Cuevas, 3 d’abril de 1971.

24 Anys després, revisant aquelles paraules, vaig veure que no havia parat prou esment al significat literal de la intervenció del governador. Ho vaig verificar a la premsa de l’època. Una vegada més, Guillem d’Efak tenia raó. Jordi Roca va ser executat per una doble decisió de la reina d’Espanya que va instruir els governadors a endurir les penes i va denegar la clemència reclamada. Tan Jordi Roca com Guillem Rosselló, per imposició política, varen ser dos crims d’estat.

25 Antoni Martiáñez Lliteres, l’any 1996 me va facilitar un retall del setmanari Arriba, una còpia del manuscrit de Salvador Martí de l’arxiu de la parròquia dels Dolors de Manacor, la notícia que la madona s’havia casat quatre vegades, les quatre quartetes que reprodueix el pare Ginard en el Cançoner Popular i altres dues gloses. D’aleshores ençà, n’he trobat més a la premsa forana (Sóller, Perlas y Cuevas, Flor de Card, Mel i sucre, Fent Carrerany, Bellpuig…). Algunes difereixen breument de la glosada original i fan pensar que circularen diverses versions. Ignor si, entre les carpetes pendents de revisar de Guillem d’Efak, hi pot haver la glosada completa. Ell assegurava que l’havia de tenir impresa ben estotjada. Adesiara n’hi venien rampells a la memòria. En tot cas, les quartetes que em va dictar són prou il·lustratives i constitueixen un document carregat de força, perquè lluny d’interessos familiars particulars, reprodueixen la veu del poble.

26 Una altra versió acaba així: menos sa des Caperó.

27 En parlaré en el capítol El tercer home.

28 Aquest fragment de l’entrevista, anava encadenat a aquest altre: Vaig optar per acceptar la criminalització social que, sobretot a Manacor, em dedicaren. Sempre havia fet bandera de manacorinitat. Algun dia, qui ho sap, ho veuran. No em lliuraren mai una de les distincions més populars de Manacor, la A de l’Agrícola, com tampoc no la donaren a Jaume Vidal Alcover, un dels més lúcids escriptors contemporanis, perquè no es mossegava la llengua. Jaume i jo érem incòmodes al poder establert, al Manacor «oficial», al Manacor dels repressors. Tothom va endevinar a qui em referia quan vaig dir: Si el món tingués cul, cagaria per la Bassa. Els poderosos voldrien que tothom fos un xotet de cordeta. (Balada d’en Guillem d’Efak, pàg. 171. Primera edició, 1997).

29 El manescal Andreu Mesquida Galmés (1933-2011), «el senyor des Caparó» segons el seu fill Andreu, va ser un dels fundadors d’Alianza Popular de Manacor. Diputat per aquest partit (després PP) en el Parlament de les Illes Balears entre els anys 1983 i 1995, ocupà diversos càrrecs com el de Conseller de Sanitat del Consell de Mallorca i President de la Comissió de Cultura del Parlament. Va fer campanya electoral personalitzada, amb una carta als electors, on es proclamava tradicionalista, cristià i anunciava la seva «radical oposición a la despenalización del aborto». L’humorista i excel·lent dibuixant Jaume Ramis li va alterar el malnom i s’hi referia com «en Tavernícola».

30 Dia 29 de febrer del 2020, Biel Majoral i jo vàrem dur un present a Cristòfol Pastor, Pífol, amb motiu del seu centenari. La seva filla Maria Antònia ens va presentar a Andreu Mesquida Riera. Sense preàmbul, eufòric, ens va dir: Dissabte que ve a la Institució Alcover s’estrenarà la «Contrabalada d’en Jordi Roca», amb textos de Miquel Mestre i música d’Andreu Riera. A la fi tot quedarà clar d’una vegada. La dona que l’acompanyava, va afegir: Sí, perquè fins ara només hi havia la versió dels fets d’en Guillem d’Efak i ell no hi era! En Taverneta va afegir: Els meus amics diuen que estic obsessionat amb aquesta història. He trobat correcte titular aquest capítol amb el nom que li dóna ell al relat familiar alternatiu, perquè certament allò que s’ha promogut és una contrabalada; un atac a una bella balada escrita en defensa de la vida.

31 Metge estomatòleg.

32 Entrevista televisiva de Felip Munar a Andreu Mesquida Riera (IB3, 2015). Ho ratifica Bàrbara Duran: «Andreu Mesquida Riera conta que fou son pare que li’n parlà per primera vegada. Però que era un tema completament tabú a la seva família.». Vg. Música per a un crim (pàg. 70).

33 Fer acusacions en abstracte, sense definir a qui s’ataca i insulta, genera indefensió als acusats. En aquest cas, la desqualificació és imprudent, perquè el paradigma de la documentació deficient, fruit del desig de convertir en real, fort i no et moguis, un relat imaginari sense cap ni peus, és la contrabalada.

Quant a no considerar víctima Jordi Roca, alarma intuir quina escala de valors ho considera així. Un home a qui han donat garrot, per criminal i violador que pugui ser, no deixa de ser una víctima.

34 A una paret lateral dins les cases de la possessió, el propietari va estampar una auca que descriu els fets històrics. En 22 rodolins de Biel Genovart, espòs de Catalina Mesquida Galmés, il·lustrats per Jaume Rosselló Cándido (1945-2010), s’explica la versió familiar com la història vertadera.

35 Podeu veure l’entrevista completa a https://www.youtube.com/watch?v=EZvkTzQLjAM

36 Cert és que una de les gloses populars demana on és sa vostra fieta,/ madona des Caperó?, però l’única filla que va tenir na Catalinaina, abans del tercer matrimoni amb el besavi de l’impulsor de la contrabalada, ja havia mort dos anys i mig abans dels fets, tal i com documentaré.

37 No conec cap glosador mínimament destre i solvent que sotmeti la veritat a la rima.

39 En el curs de les investigacions que he fet al llarg dels darrers anys sobre la Guerra de Submissió (1705-1715) o la Germania de Mallorca (1521-1523), he verificat que el discurs dominant és el relat que es fa, amb doblers i des del poder, per tal d’anorrear la veu del poble, sempre molt més fiable. Aquest discurs s’intenta imposar a l’Acadèmia. Els il·lustrats, per rebutjar la cultura popular i distingir-se, el transformen fins que es converteix en el relat oficial. Quan algú, gairebé sempre amb documents desconeguts per amagats, posa en solfa aquest discurs, els qui l’han difós es justifiquen amb l’argument de les «interpretacions».

40 En Jaume de Rotana, besnét de Catalinaina Cànaves, home de fondes conviccions religioses, havia estat un dels pioners dels Cursets de Cristiandat.

41 Vàrem elaborar plegats dues guies de la finca, una de tècnica per a la gent de la pagesia i una altra, més didàctica, per a les escoles. Cada any, milers de pagesos i d’estudiants visitaven Sa Canova.

42 El llibre no va ser objecte d’informe previ. El Director General, Carles Blanes, em va dir que l’edició va ser cosa del president de l’entitat, Josep Zaforteza Calvet, Pep Gonella, anys després impulsor i president de la Fundación Jaime III.

43 Home erudit i de conviccions democràtiques, havia dirigit la Llibreria Tous (1961-1967) i feia part de la junta de l’Arqueològica Lul·liana. Aleshores era regidor per UCD a l’Ajuntament de Palma, del qual posteriorment ocuparia la regidoria de Cultura. Posseïa una notable biblioteca privada que obria gustosament a qui volia consultar dades relacionades amb la història de Mallorca.

44 Anys després es va llicenciar en Història per la UNED. Procedia, com jo, de l’escoltisme i, en un acte on coincidírem, li vaig retreure aquella publicació. Taciturn, però sincer, em va dir que era un jornaler d’arxiu, un investigador de lloguer, i va admetre que va fer allò que li demanà el seu client.

46 Publicat per Lleonard Muntaner a la col·lecció Panorama de les Illes Balears, dirigida per Sebastià Serra Busquets, amb un consell editorial integrat per Antoni Marimon Riutort, Joan Mas i Vives, Josep Massot i Muntaner, Damià Pons i Pons, Josefina Salord Ripoll, Miquel Sbert i Garau i Lluís J. Segura Ginard. Sé que algunes d’aquestes persones (potser totes, excepte l’editor) no veren el libel abans de publicar-se.

47 Sobta que, amb coneixement de qui té l’arxiu, l’autora no fes cap consulta a la família, al marmessor o als estudiosos de l’obra de Guillem d’Efak. Li hauria estat més que profitós acostar-se la veritat.

48 La primera accepció del mot és violació greu de la llei moral i, per tant, és correcte qualificar així el robatori, la ganivetada al missatge i la presumpta violació a la madona. Això no obstant, englobar els fets del Caperó en una sola acció i validar que va ser feta conjuntament per tres homes, és una generalització sense prova. La imputació del crim reclama, en rigor, la presumpció d’innocència i, en cap cas, donar per fet que els tres acusats, encara que es coneixien, fessin part d’una banda i d’una acció planificada.

49 Si qualque cosa pot salvar-se del relat són les opinions dels tres assessors jurídics. No obstant, caldrà comentar els errors induïts per haver rebut una informació que ni és completa ni és veraç.

50 A la primera informació, a més de felicitar la guàrdia civil per haver detingut «a los criminales», diu: «concebimos la imprescindible necesidad de un castigo pronto y ejemplar». És a dir, el diari ja delata el seu prejudici i reclama severitat. Posteriorment, dia 18 de febrer, quan s’ha sabut que el jutge de Manacor condemna Jordi Roca a mort i Guillem Rosselló a cadena perpètua, El Balear escriu: Son altamente recomendables el celo y actividad que para dejar breve y cumplidamente satisfecha la vindicta pública ha desplegado el entendido juez de Manacor, sustanciando y llevando á término la indicada causa en el corto espacio de nueve dias. En nombre de nuestro país, mancillado por los crímenes cometidos en can Caparó, felicitamos al digno funcionario que asi ha sabido procurarle un pronto desagravio. Amb aquests dos antecedents, és bo d’endevinar que, una vegada assassinat Jordi Roca (dir ajusticiat és avalar el crim), el diari ho celebrarà: ¡Ojalá que al quedar satisfecha la vindicta pública, haya servido este doloroso y justo castigo de saludable escarmiento. Un justo castigo la pena de mort a qui no ha mort ningú?

51 L’assassinat al garrot de Jordi Roca va ser dia 22 de maig. El tal Sastre era Antoni Miquel Nicolau, mai definit correctament a la contrabalada. Guillem Rosselló es va sorprendre, perquè el fiscal només li demanava 10 anys de presó. Hi ha dotzenes de diaris de l’època que en donen fe. D’aquestes informacions, l’autora no n’aporta cap ni una i circumscriu el relat a una sola font periodística: la del diari que manté la ideologia més reaccionària en suport a la monarquia. Tot sigui per estalonar la contrabalada.

52 Cançoner Popular de Mallorca, Ed. Moll (1966-1974) de Rafel Ginard Bauçà (1899-1976).

53 L’autora pretén justificar l’aparició forçada o fortuïta de la paraula: «Pels glosadors és fàcil observar que miloca rima amb roca». Sí, i amb oca, xoca, poca, toca, soca, provoca, evoca, equivoca… Voler fer creure que la paraula miloca apareix forçada per trobar la rima amb Roca és menystenir la capacitat dels glosadors. Un pensament idèntic al de l’estrateg del relat, Andreu Mesquida Riera, a l’entrevista amb Felip Munar a IB3: El Cançoner Popular, és capaç per aconseguir una rima sacrificar els fets reals.

54 El tercer acusat dels fets del Caperó, a tots els relats de l’època, tant a les actes dels judicis com a la premsa, és descrit com Miquel Nicolau quan Miquel era el seu primer llinatge. Això ho va esbrinar Guillem d’Efak. Atesa la ignorància dels creadors de la contrabalada, caldrà dedicar-li un capítol específic aclaridor.

55 Per fer-ho equitatiu, hauria d’haver aportat les denúncies contra la madona.

56 D’aquestes dues hipotètiques filles, els autors de la contrabalada (sigui l’auca, sigui el libel) no només no saben què va ser d’elles, sinó que ni en saben els noms. Rigor? Documentació? Ho veurem suara.

57 L’autora reitera la falsedat: quan és finalment executat, encara tenia pendent el judici per violació de Pedrona Ramis (nota n. 9).

58 Com així, tant el prologuista com l’autora, insisteixen i persisteixen en acusar Jordi Roca de violador en sèrie? Com així oculten que Jordi Roca havia estat jutjat i exonerat? Quina ètica és aquesta? Això és la vertadera història? No val tot. Per sort, als arxius (i a la seva cronologia de la causa) figura que la denúncia va ser jutjada i sentenciada.

59 De manera tan poc rigorosa com ajustada a dret, l’autora persisteix en parlar sempre de «la violació» i no de «la denúncia per violació». És a dir, profana la presumpció d’innocència.

60 El desconeixement que té l’autora de Pereta Ramis és absolut, però no és major que el de la madona. D’on era Catalinaina Cànaves? Com així era la madona del Caperó? I el missatge, qui era, d’on venia, quina relació mantenia amb la madona? Ho aclarirem aquí mateix, amb dades d’arxiu i no amb invents.

61 La ignorància és atrevida, però omplir un assaig de falsedats té un nom pitjor. Dia 3 de febrer de 1851, na Isabel Maria, la filla major i única del segon matrimoni de la madona, nascuda dia 11 de desembre de 1846, tindria quatre anys i un mes. Es podia despenjar per un llençol des d’un pis? I si la despenjaren, qui ho va fer? El missatge ferit o la madona que estava fermada? És així com l’autora aclareix els fets històrics reals? Aquest és el rigor? Aquesta és la documentació? Com es pot acusar Guillem d’Efak d’haver creat un conte romàntic? Doncs, la cosa encara és molt més greu, perquè Isabel Maria Pascual i Cànaves havia mort dia 24 de setembre de 1847. A la possessió no hi havia cap filla; només la senyora i el seu missatge.

62 Dels cinc, i només cinc, personatges que hi havia el vespre de dia 3 de febrer de 1851, quatre no tenien fills: la madona, el missatge, Jordi Roca i Antoni Miquel. En canvi, Guillem Rosselló sí que tenia una filla. D’això tampoc no en saben res els inventors de la història vertadera, tan ben documentada i rigorosa.

63 El Balear, 18 de febrer de 1851. Cal apuntar que El Balear és l’única font periodística de l’època que utilitza l’autora del libel.

64 A la bibliografia, l’autora relaciona la web de premsa històrica del Ministeri de Cultura, on apareix la sentència de Manacor a distints mitjans de l’època.

65 Tota una ironia que el títol d’aquelles jornades fos Llegendes, mentides i altres equívocs.

66 Un efecte encadenat és que la documentació esbiaixada i falsa que l’autora facilita, farà emetre als assessors valoracions sobre aspectes apòcrifs. El mateix efecte que provocarà en alguns comentaristes.

67 El lloc on va morir la nina i, sobretot, les dues morts encadenades en sis mesos que farien la madona propietària de la finca, generen dubtes prou raonables, tal com va detectar Guillem d’Efak.

68 Encara que no tenia el més mínim dubte de la veracitat de tot el que em va dir Guillem d’Efak, vaig revisitar els arxius personalment i vaig poder confirmar les dades que desmenteixen la contrabalada.

69 Mai no he associat refer la vida amb tornar-se a casar. Per descomptat, tampoc no em sembla cap mostra de dignitat personal i caràcter. Tant una cosa com l’altra em semblen pensaments reaccionaris i, en cas d’atribuir-li a una dona, de submissió patriarcal. D’altra banda, en el cas de la madona no seria un valor a destacar, perquè ja en tenia experiència i en tornaria a tenir.

70 A la comunicació Un mite creat per la música: la «Balada d’en Jordi Roca» i la Madona des Caparó, a les IX Jornades d’Estudis Locals de Manacor, Bàrbara Duran delata una magra documentació: Perquè de saber el que va passar tothom ho tenia més que clar. I no solament en tenim una versió, sinó que comptam amb tres documents diferents sobre les diligències i les execucions. Tres? Ben documentada?

71 Noticiari de Salvador Martí. També la glosada, en referir les paraules de Jordi Roca abans de ser executat, diu bona vida a sa taverna, / mala vida a sa presó.

72 Tots «els bons» (el prologuista, l’autora del preludi, els del consell editorial, els 18 assessors, ella i la seva filla a qui dedica el llibre…), tots, apareixen amb els dos llinatges. Doncs, Roca, Miquel i Rosselló també tenien el de ses mares: Serra, Nicolau i Font, respectivament.

73 Bàrbara Duran només esmenta (incomplet) el nom d’un dels quatre marits: el rebesavi d’Andreu Mesquida. No diu res dels altres tres i esquiva explicar que Catalinaina Cànaves va passar a ser propietària del Caperó gràcies a les morts encadenades del propietari i de la filla. Dues morts, gloses a banda i com ja he comentat, certament sospitoses per a Guillem d’Efak i per a qualsevol investigador.

74 Així l’esmenta el Noticiari de Guillem Llull (1801-1851), el vicari que reduí la resistència de Jordi Roca quan li comunicaren que la madona no l’havia volgut perdonar.

75 L’únic lloc on apareix definit amb el patronímic correcte i el malnom és a la glosa del Cançoner Popular. Una raó més per creure que la veu del poble és molt més fiable que la del discurs oficial.

76 La finca tenia 280 quarterades, gairebé la meitat de muntanya. Actualment acull el camp de golf Roca Viva que ha esborrat tant el topònim antic com el de Sos Sastres, adulterat dins del s. XX.

77 Cal tenir en compte que la possessió de Sos Sostres és destacada l’any 1907 a la Flora Balear de Llorenç Garcias i Font per haver-hi plantes curatives.

78 Vg. Balada d’en Guillem d’Efak (pàg. 41 de la segona edició).

79 La glosa artanenca, sense fer part del romanç, confirma l’opinió popular d’una relació clandestina.

80 Pere Aguiló Crespí, advocat, Fernando Nieto Martín, magistrat, i Martí Truyols Bonet, advocat.

81 De fet, havia estat exculpat. Climent Gil Serrano, el jutge que en només 14 mesos de diferència va tramitar els dos expedients, tant el de la violació de Pereta Ramis com el de l’assalt del Caperó, no va incorporar ni va fer cap esment a la primera sentència absolutòria (d’abril de 1850) a l’hora del nou judici.

82 Martí Truyols és contundent en l’afirmació i difereix del relat dels autors de la contrabalada que opten per criminalitzar Jordi Roca. Allò que fa, en síntesi i amb èmfasi, el relat familiar és declarar que la víctima és la madona i no qui patirà la pena de mort.

83 L’apartat segon de l’article 45 que fou el que establí la sentència permetia condemnar entre cadena perpètua i pena de la vida. Es va decidir la pena màxima.

84 No hi ha temps que no torn!

85 El jutjat de Manacor no tenia competències per executar una pena màxima. Es veu a la distinció que es fa entre el tribunal inferior de Manacor i el superior de Palma, la sentència del qual encara es brindarà a ser apel·lada davant la sala primera de l’Audiència. Tot això també apareix descrit a la premsa de l’època.

86 L’estrena, prevista per dia 7 de març del 2020, s’anunciava així: Presentació de la «Complanta des Caparó», obra de Miquel Mestre. Introducció a càrrec de Bàrbara Duran, musicòloga. Piano i música original: Honorat Noguera i Andreu Riera. Amb Miquel Mestre (recital) i Júlia Obrador (cant).

87 Una complanta és, en línia amb les completes o els actes sacramentals, una composició religiosa que, amb cançons populars, descriu episodis tràgics de l’edat mitjana. El nom no sembla ajustat a uns fets de la segona meitat del s. XIX, als quals s’escauria un altre títol, de manera anàloga a la glosada coetània als fets del Caperó que brollà, espontàniament i sense promotors, de la veu del poble.

88 Em va venir de nou que Miquel Mestre, poeta i autor d’Anomenat lo Tort, una obra de revolta, botàs de la trinxera de Simó Tort Ballester i Jordi Roca a la dels senyors (els qui els definiren com a violadors i criminals) i estalonàs un relat apòcrif que replica la cançó de Guillem d’Efak. Més d’una persona li hauria recomanat, amb bons amonestaments, revisar bé el text i reflexionar sobre el context.

89 Volem fer públic que l’acte de presentació de la Complanta de la Madona des Caparó s’ha anul·lat per problemes de salut d’un dels membres. Esperam que en els propers mesos ho poguem fer de manera adequada. I convidam a tots els que pogueu difondre aquest missatge… la madona des Caparó espera impacient aquesta estrena. I es farà de ben segur, però ha de quedar clar que l’acte de dissabte 7 de març a la Institució Alcover queda anul·lat per motius de força major. Bàrbara Duran, en plural majestàtic, dia 4 de març al facebook. La madona del Caperó no pot esperar impacient; els autors de la contrabalada potser sí.

90 He sabut que l’Ajuntament no tenia res a veure amb la programació. Hauria estat paradoxal quan aquells dies tenia muntada una exposició commemorativa del 25è aniversari de la mort de Guillem d’Efak.

91 Cap al final, l’autora aprofita per fer una declaració solidària amb les nines segrestades per Boko Haram el 2014. M’hi adheresc incondicionalment, però dins d’un relat on l’eix és la pena de mort, he trobat a faltar una condemna explícita i només la fa Martí Truyols, un dels assessors.

92 A la presentació a Manacor (maig del 2019) del llibre Blues amb Dones vaig explicar que n’havia decantat dues històries per motius antagònics: la de Camille Claudel, a qui el poeta Bernat Nadal acabava d’enaltir amb un bell poemari, i la de Catalinaina Cànaves, responsable de la mort de Jordi Roca… entre d’altres malifetes divulgades per la sàvia veu del poble i que validen les notícies dels arxius.

93 Per pujar i anar millor/ a tres donàreu bolleta./ On és sa vostra fieta,/ madona des Caperó?

94 L’article 18.1 de la Constitució espanyola estableix el dret a l’honor i l’article 20, en línia amb la Declaració Universal dels Drets Humans, la llibertat d’expressió i d’opinió. Quan col·lideixen el dret a l’honor i el de la llibertat d’expressió els jutges més conservadors prioritzen el primer i els jutges progressistes el segon. L’honor té una connotació rància i feudal. Tal com va dir Larry Flynt a l’apel·lació que va guanyar davant del Tribunal Suprem dels Estats Units: Això de l’honor és una qüestió de mal gust.

95 Vg. Elisenda Farré i Secall. Pròleg dins Guillem d’Efak: Madona i l’arbre i altres poemaris. Quaderns de Poesia del Consell de Mallorca. Palma, 2005.

96 L’any 2002 vaig publicar La Identitat Reeixida, on es posa en evidència que la història oficial, la que entra a les escoles, reprodueix el discurs dominant que interessa als poderosos. A la contracoberta del llibre es pot llegir: «La Identitat Reeixida» desemmascara la manipulació i certifica com, fins i tot en els moments de més opressió, l’amnèsia, l’agrafia, l’alèxia i l’afàsia s’han vist esbaldregades per la veu popular de glosadors i poetes. Igual que Guillem d’Efak, mai no he tingut cap dubte que, quan es detecta l’antagonisme entre les cròniques oficials i les gloses populars, la veu del poble és l’autèntica i la veraç.

97 Quan la premsa em va requerir per valorar Música per a un crim m’hi vaig negar en rodó per evitar fer sang en públic. Altres dues vegades, la darrera dia 13 de març del 2020, m’han proposat de fer un llibre sobre la Balada d’en Jordi Roca, a partir de la glosada original. Vaig defugir la idea per, tal com he dit al començament, reservar-la per dur al cinema o al teatre i no amb música per a un crim (crim per a una música?), ni amb una nova versificació ni cap música encarregada a amics o parents dels Taverneta, sinó amb la banda sonora de Guillem d’Efak, en defensa de la vida. La vida; el millor valor de l’existència i el més alt sentit de l’humanisme, per damunt d’hipotètiques honres ofeses.

98 Missatge meu de 19 de gener de 2018 i resposta seva de 15 de juny de 2018 al facebook.

99 La cultura hispànica, rica en l’art i la literatura, manté a la tradició conductes antisocials centenàries. A banda de les dites execrables de la maté porque era mía, o matar al mensajero, destaca per la pràctica de tirar la pedra i amagar la mà, amb acusacions en abstracte.

100 Aquest insult mereix una rèplica: per fantasmes les dues filletes de la madona que tant ha exhibit la contrabalada per maquillar la relació del missatge amb la madona.

101 Qui ha volgut capgirar el sentit de la Balada d’en Jordi Roca, hauria de tenir un mínim de vergonya i de decència i no posar-se a la boca el nom de qui renegava dels inventors de la contrabalada.

102 D’aquesta manera, amb poques variants, Guillem d’Efak presentava Balada d’en Jordi Roca.

104 La derogación del Código penal español de 1822 por las fuerzas absolutistas, supuso el regreso de las leyes criminales del Antiguo Régimen y de la arbitrariedad judicial. (…) Los postulados de la Escuela neoclásica llegaron a España en 1839. En 1843 se constituyó una Comisión General de Códigos de la que surgiría el Código Penal de 1848. Isabel Ramos Vázquez, Professora d’Història del Dret (Universitat de Jaen) a La individualización judicial de la pena en la primera codificación francesa y española.

105 Evolución de la tortura en España: de un reputado instituto procesal a un execrable delito. Faustino Gudín Rodríguez-Magariños, doctor en Dret.

106 La política repressiva no milloraria la popularitat d’Isabel II. Dia 2 de febrer de 1852, un any després del robatori del Caperó, Merino, un capellà apòstata, atemptà contra la reina amb un ganivet. El 7 de febrer, només cinc dies després, li donaren garrot.

107 Vg.El derecho penal español en el vacío entre dos códigos (1822-1848) de Juan Baró Pazos de la Universitat de Cantàbria.

108 El nou governador havia estat hombre de cámara de S. M. Isabel II. J. M. Bover, Noticias de la Isla de Mallorca, Impremta D. Felipe Guasp, Palma, 1864.

109 Vg. El Balear, 19-3-1851 (pàg. 3) i altres diaris.

110 Les ingerències eren, per més que costi de creure, més freqüents que ara. Narváez havia intentat preservar la separació de poders: El Consejo Real, ante una cuestión de competencia entre un gobernador civil y un juez de primera instancia (…) por Real Decreto-sentencia de 31 de octubre de 1849 resuelve en términos generales e inequívocamente justificadores de la autonomía del poder penal de la Administración. En realitat la resolució va ser flor d’un sol govern i purament declarativa, perquè les intromissions dels governadors continuaren fent-se decisives. El poder sancionador de la Administración y la Crisis del Sistema Judicial Penal. J. Ramón Parada Vázquez, catedrático de Derecho.

111 Cal advertir que el jutjat de primera instància de Manacor quan va dictar la sentència contra Jordi Roca i Antoni Miquel, s’havia inhibit de jutjar Rosselló, atès que la condició de soldat exigia un tribunal militar.

112 Entre d’altres diaris, vg. La España de Madrid 6-3-1851.

113 El Monitor Religioso, 2 de març de 1851, pàg. 8. La reacció de sorpresa de Rosselló va ser destacada a la premsa de Madrid i de Barcelona.

114 Els diaris es feren ressò que es va suspendre l’execució de la sentència mentre no arribàs la resposta d’Isabel II que, més de dos mesos i mig després, es mostrà contrària a concedir el perdó reial.

115 Els efectes foren devastadors. Moltes de cases varen haver de ser tomades. Els edificis més afectats varen ser La Seu, amb una de les torres de la façana esbucada i l’altra esbaldregada, Sant Francesc, Sant Miquel, Monti-Sion, l’Almudaina, on va caure la torre de l’Àngel i la capella de santa Aina, l’església de Santa Eulàlia, la del Socors, l’oficina de correus, l’Ajuntament, el Mercat Vell, la seu del Governador Militar, l’Audiència de Palma i la presó, la qual cosa obligà traslladar els presos a instal·lacions militars de Manacor, on no hi havia hagut danys de consideració. La premsa es va fer ressò del terratrèmol. El Diari de Barcelona de dia 18 de maig de 1851, li va dedicar sis pàgines.

116 El Sol de Barcelona, 30 de maig de 1851 (fragment).

117 El Monitor Religioso, 25 de maig de 1851.

118 La Época de Madrid, 3 de juny de 1851.

119 Tanmateix la Gloriosa va ser imparable i el 1868 Isabel II va ser foragitada. A Palma, la Junta Provisional va aprovar, a banda de foragitar els borbons, abolir la pena de mort. A la plaça de la Reina, la gent va tomar i decapitar el monument a Isabel II. Vg. Bartomeu Mestre La reina decapitada ma non troppo dins Blues amb dones (El Gall, 2019).

120 El Áncora de Barcelona, 23 de maig de 1851.

121 El Perdó Pasqual derivava de la Llei del Perdó del Divendres Sant, promulgada per Joan II de Castella en el segle XV, però no es va normalitzar fins l’any 1759, en una reial ordre de Carles III. La tradició va continuar cada any fins que, el 18 de juny de 1870, es va aprovar la Llei de l’Indult.

122 La presència de Joan Sansó a la caserna de la Guàrdia Civil, al costat de la madona del Caperó, just l’endemà d’haver estat agredit amb un ganivet, indica el caràcter lleuger de la ferida.

123 El Balear, 7 de febrer de 1851.

124 Diario Constitucional, 19 de febrer de 1851. La resolució del jutjat de Manacor que condemnava Jordi Roca a morir i Antoni Miquel a ser tancat de per vida, va publicar-se a altres diaris: PALMA. Ayer llegaron á esta capital los tres acusados de los delitos cometidos en Can Caparó de Manacor. Los dos condenados por el juzgado de aquel partido han sido encerrados en la cárcel pública, uno de ellos, que es el sentenciado á la última pena, se llama Jorge Roca, es jornalero, vecino de Petra, de estado soltero y de 32 años de edad. El condenado á cadena perpetua se llama Miguel Nicolau, y es también jornalero, vecino de Petra, soltero y de edad 26 años. El Balear, 19 de febrer de 1851.

125 El Balear, 18 de febrer de 1851.

126 Diario Constitucional, 20 de febrer de 1851. Igual que amb les informacions anteriors, la notícia del trasllat de la sentència de Manacor i l’assumpció del judici des de l’Audiència de Palma, va publicar-se als altres diaris de Mallorca i a alguns de Barcelona i de Madrid.

127 El Balear, 20 de febrer de 1851.

128 La España, 6 de març de 1851.

129 Diario Constitucional, 23 de febrer de 1851. El mateix dia, El Genio de la Libertad ho explicava de manera similar: Hoy ha salido de esta ciudad con destino a la villa de Manacor, donde debe ser fusilado, el soldado Guillermo Rosselló, según lo resuelto por el consejo de Guerra celebrado ayer en este Real Castillo.

130 25 de febrero de 1851. A las ocho y media de la mañana fué “arcabussetjat i passat per ses armes” el soldado de la I Compañía del Regimiento Infantería de Asturias, Guillermo Rosselló, nacido en Ariany de padre manacorense, que había tomado parte en el robo violación de “Es Caparó” en compañía de Roca y Sastre, el cuatro de febrero. La ejecución tuvo lugar “dins la terra de Sa Madona d’En Domingo Rafalino, prop dels Pontets”. (Noticiari de Guillem Llull) Informació de Perlas y Cuevas, 3 d’abril de 1971.

131 El Monitor Religioso, 2 de març de 1851.

132 El Balear, 24 de febrer de 1851.

133 El Balear, 1 de març de 1851. La notícia de la sentència també va ser publicada en el Diario de Barcelona i, de manera més sintètica, a diverses publicacions espanyoles. Totes destacaren la possibilitat d’apel·lar en no coincidir amb exactitud la sentència de Palma amb la de Manacor.

134 Va negligir l’advocat defensor? Es fa palès que no va informar els acusats.

135 Llibre de notícies de Mn. Salvador Martí. Arxiu de la Reial Parròquia dels Dolors de Manacor. Vg.: Balada d’en Guillem d’Efak (pàg. 62-63) Palma, 2010. Documenta Balear.

136 Des del siglo XIX, donde las penas eran infamantes y la de muerte estaba a la orden del día, hasta la humanización de la pena y de su cumplimiento, el camino ha sido un constante avance y retroceso, según que las líneas ideológicas de los Códigos penales fuesen autoritarias o progresistas.  Fernando Santamaría Lambás, Universitat de Valladolid.

137 M’he estotjat un parell de dades que anorreen la contrabalada. Em sembla gairebé impossible que no les trobàs Segura Salado, «descobridor» de la denúncia de Pereta Ramis, i, per tant, sembla difícil que no les coneguin els autors del relat apòcrif. Tenc la sospita raonada que s’han ocultat. El cert és que anul·len la hipotètica bonhomia de la madona del Caperó, fan entenedors els motius que la varen induir a actuar criminalment, amb la negativa del perdó a Jordi Roca, i expliquen el silenci intel·ligent de les primeres generacions de la família. Igual que ho va guardar Guillem d’Efak, esperaré amb candeletes el moment de publicar la segona part. Ara per ara, queda clar qui són els indocumentats. Reiter que no conec, a la història escrita recent de Mallorca, un ridícul tan colossal com la contrabalada.

138 La violació requeria de la denúncia de la persona ultratjada i sense denúncia no s’hauria pogut emetre pena de la vida.

139 Des d’ara, ja la podem anomenar l’auca d’una nineta fantasma.

140 I què recordau aquest trobo? En Jordi Roca té pena de la vida. Tothom es compateix d’ell; tothom… fora de la principal acusadora. Això també apareix a la glosada popular.

141 Com no havia d’atreure la curiositat, la complicitat i la solidaritat de Guillem d’Efak?

Poeta en bicicleta

SOBRE L’AUTOR

Bartomeu Mestre i Sureda, Balutxo (Felanitx, 1952), té una llarga trajectòria literària amb obres publicades en el camp de la Poesia, el Teatre, el Còmic, la Novel·la i l’Assaig. Entre d’altres, …com un aleig enmig de la calitja (1978), La Identitat Reeixida (2002), El darrer manuscrit (2010) i Blues amb dones (2019). Ha col·laborat a la premsa de Mallorca, principalment en el Diari de Balears, L’Estel de Mallorca i a diverses publicacions de la Premsa Forana. A Vilaweb manté el blog Etziba Balutxo. Vinculat professionalment a la Caixa de les Balears (1974-2011), va ser responsable de l’Àrea de Cultura i de la Direcció de Recursos Humans, entre d’altres feines.

Al costat de Toni Rotger, va fer feina en la recuperació de les Festes Populars de Sa Calatrava (1976-1978). Entre el 1979 i el 1983 va ser assessor cultural de l’Ajuntament de Palma. Va codirigir, amb Tano Pomar, el Museu d’Art Contemporani de Mallorca a Sa Pobla (1987-1988). Organitzà les cinc edicions de les Mostres de Teatre (1975-1979). Col·laborà en les campanyes en defensa de Sa Dragonera (1977), Es Trenc (1983) i el bosc de Can Tàpera (2007). L’any 2009 va tenir cura de l’edició facsímil de La Nostra Terra (1928-1936) i en va fer l’estudi introductori.

A l’entorn de la figura del seu amic Guillem d’Efak, va publicar Crònica de la Cançó Catalana (UIB, 1987) i Balada d’en Guillem d’Efak (Documenta Balear, 1997 i, en segona edició, 2010). Va impartir la conferència Guillem d’Efak, una biografia incerta. Va impulsar la recuperació de Siau qui sou! i, com a rapsode, va posar la veu a l’enregistrament de la Banda de Música de Manacor. L’ha escenificat a Palma, Prada del Conflent, Barcelona, Girona, Muro, Binissalem, Ses Salines, Campos, Llucmajor, Algaida, Felanitx i Manacor.

Guillem d’Efak (1930-1995) el designà marmessor.

PREMSA

Vg. també https://www.vilaweb.cat/noticies/de-com-la-nova-canco-enfronta-un-poble-des-de-fa-quasi-seixanta-anys/?fbclid=IwAR0mn6MHyq4EGabTdSIqB4vG45RSeerrDnPZ6F22YJkguf7MuVj9DCNdPXA

I el vídeo elaborat per Miquel Brunet a https://www.youtube.com/watch?v=lBnKoV1MAYU

 

UNA AUCA PER A GUILLEM D’EFAK

Deixa un comentari

L’estiu del 2019, un enfilall de casualitats i coincidències que es farien molt llargues d’explicar, però que s’acosten molt a la bruixeria, me feren a mans 48 rodolins de Joan Vilamala, escriptor especialitzat en auques i membre del popular grup Esquirols, dedicats a Guillem d’Efak. Amb el vistiplau i la confiança de Mònica Pastor, la vídua del poeta en bicicleta, la proximitat del 25è aniversari de la mort del fill il·lustre de Manacor m’animà a fer una proposta a l’Ajuntament, on la bona acollida va ser immediata. El batle Miquel Oliver i el regidor Mateu Marcè posaren fil a l’agulla i, fidels a la tradició d’il·lustradors de Guillem d’Efak, amb Jaume Ramis a la memòria, aquells rodolins trobaren sabateta de son peu en la mà destra de Toni Galmés. Gràcies també a la feina i gestió dels tècnics, amb Llorenç Carreres al capdavant, la cosa va anar com una seda i la confluència ha desembocat en una deliciosa auca que, d’entrada, convida a fer un agraïment públic a l’Ajuntament de Manacor i a felicitar la bona gent efakiana.

Amb motiu de la presentació, al nou Espai d’Art i Humanitats, es va inaugurar una exposició amb les vinyetes originals de l’auca i altres referents de la vida i obra de Guillem d’Efak: llibres, discs, cartells...  També, en circuit permanent, s’hi podran veure fotos i documentals com “L’ànima negra de l’illa” o el “Siau qui sou!”. La mostra romandrà oberta cinc setmanes, fins dia 28 de febrer.

El rebombori que s’ha mogut a la premsa de Mallorca i del conjunt de Catalunya ha revitalitzat Guillem d’Efak, amb propostes d’enaltir el seu nom. A Sabadell es reclama posar el seu nom a la biblioteca de la barriada de Can Puigjaner on ell va viure. A Manacor ressorgeix la crida a posar el seu nom a l’Auditori. Al capdavall, podem certificar que Guillem d’Efak és viu i ben viu. Ho assenyala l’adagi africà: «cap persona morirà mentre hi hagi algú que la somia» i Guillem d’Efak era una factoria de somnis, com canten els versos que obrin pas a l’exposició: Rega de somnis els teus dies/ i rega de somnis les nits./ Un poble no serà mai poble/ si no té somnis compartits.

Per il·lustrar i posar veu a Guillem d’Efak, després del parlament del batle de Manacor, comptàrem, com sempre, amb la generosa i desinteressada col·laboració dels algaidins Biel Majoral, Delfí Mulet i Biel Torres, de la concarrina Cati Obrador i de la soprano de Manacor Maria Rosselló. Què no hauria fet Guillem d’Efak d’haver comptat en vida amb aquesta colla de veure?

El mes de maig de 1980, a la Sala Imperial, acompanyat del grup «Amigos» (amb Pep Alba i Tomeu Matamales) i amb músiques d’Antoni Parera Fons, Guillem d’Efak estrenava SIAU QUI SOU!, una història de Mallorca en cançons. Al fulletó de presentació, Bernat Nadal, el poeta honest de Manacor, escrivia: «Les cançons que ens ofereix Guillem d’Efak feriran la sensibilitat dels espectadors. Qui pugui romandre impassible haurà de revisar seriosament la seva formació i demanar-se: què han fet amb mi?» Efectivament, les tres peces que es varen escoltar per arrodonir la vetllada i documentar musicalment l’auca, feriren la sensibilitat dels espectadors que expressaren la seva satisfacció amb aplaudiments emocionats.

Encara romandran noves activitats a l’entorn de la figura de Guillem d’Efak. A Sabadell han proposat posar el seu nom a la Biblioteca del barri de Can Puigjaner. Es vol fer la ben necessària reedició del còmic que va fer Jaume Ramis sobre “El regne enmig del mar”, l’enregistrament en CD del concert de 1980, amb l’afegitó de les cançons de Leo Ferré, Georges Moustaki o Jean Ferrat que va cantar en català Guillem d’Efak, l’edició del recull de contes que va publicar els anys 60 del segle passat a “Cavall Fort” i a “L’infantil”, amb noves il·lustracions… tot plegat, passa a passa, fins a la divulgació de l’obra completa del bruixot barracaner de la Guinea. Tenim Guillem d’Efak per molts d’anys!

FOTOS

Joan Vilamala i Toni Galmés signant auques
Guillem d’Efak, una factoria de somnis
Gent efakiana a rompre
Els músics amb el batle de Manacor

Toni Galmés, Joan Vilamala i Llorenç Carreres davant de l’auca


 

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 15 de febrer de 2020 per Bartomeu Mestre i Sureda

Pere Oliver i Domenge, la Germania de Mallorca i Felanitx

Deixa un comentari

Pere Oliver i Domenge (1886-1968), l’apotecari Barceló, el bon batle republicà de Felanitx, es va distingir tota la vida per enaltir, amb Jaume I i Ramon Llull al capdavant, els noms i els episodis més proscrits de la nostra història. Entre d’altres fets rellevants, va estudiar a fons la Guerra de Submissió a Castella (1705-1715) i la Germania de Mallorca, amb els seus precedents de les Revoltes Foranes. En tots els casos, va acudir als arxius i va posar en evidència la manipulació del discurs dominant. Des de ben jove, aportà dades que desemmascaraven el maniqueisme de les trones acadèmiques i posaven en solfa el relat oficial que s’explicava a les escoles. La investigació històrica va ser una de les seves dèries. Just llicenciar-se com a apotecari, el juny de 1908, als 21 anys ja va dictar a Barcelona la conferència «Les ciències sota el regnat de Jaume I». Un mes després, convidà alguns companys d’estudis a Felanitx1. Satisfets del viatge, publicaren una carta on expressaven el descobriment que havien fet de la catalanitat de Mallorca. Pocs dies després, «El Felanigense» publicà «Protesta», un escrit en castellà signat amb el pseudònim «Le Pe», que corresponia a Lluís Planas Bordoy (1850-1927), amb un enfilall de tòpics i de falsedats. «POO» (Pere Oliver) va rebatre un per un els desbarats de Planas, però aquest replicarà i la polèmica es traslladarà a la revista «Ca Nostra», on també apareixerà Miquel Ferrà i Juan (1885-1947) fent costat als escrits d’Oliver que demostra un alt coneixement de la nostra història2.

Un dels molts apartats d’Història de Pere Oliver. Aquest, signat Pere d’Algorefa, el 1922 al FELANIGENSE

Des de 1908 i fins el gener de 1939, Pere Oliver i Domenge destacarà a moltes i molt diverses publicacions per la defensa argumentada de la història amagada. A La Veu de Mallorca, a La Nació, a Santueri… a les pàgines 3 i 4 del n. 3 del quinzenari «Som…» de dia 1 de febrer de 1919, publica «La revolta social del s. XV» i la qualifica de cruenta, agosarada… i justa!

L’any 1928, l’Associació per la Cultura de Mallorca, entitat de la qual Oliver va ser fundador i que presidia a la delegació de Felanitx, organitzà unes jornades a La Protectora que esdevingueren un èxit. Emili Darder (1895-1937) parlà de Les malalties infeccioses, Andreu Crespí (1896-1982) de Les Estacions Prehistòriques de Felanitx, Arnest Mestre (1884-1968) de La llimonera i altres cítrics, Mateu Oliver Capó (1900-1966) de L’ideal en l’art i Pere Oliver i Domenge tancà el cicle amb La Germania.

La crònica del setmanari d’aquella conferència, presentada per Pere Reus Bordoy (1896-1938), es desfà en elogis de l’acurada descripció del descontent general, la misèria, els horrors de la Inquisició, la tributació insostenible, la repressió, la injustícia, la fam… La Germania, segons Oliver, reclamava el dret a la vida. Joanot Colom, honrat, just i lleial fins a la mort, va ser un màrtir de la llibertat. Pocs dies després, dia 2 de gener de 1929, El Día (vg. imatge al final) es va fer ressò de la conferència i, el mes de novembre, a «La Nostra Terra» (n. 23, pàgs. 407-426), publicà l’opuscle «Joanot Colom i Cifre. Instador del Poble», amb dedicatòria al seu cunyat Miquel Massutí Alzamora (1902-1950). Contra el discurs borbònic de Quadrado que qualificà la Germania com «un levantamiento diabólico», repara les acusacions mai provades contra el cabdill felanitxer de «criminal, sacríleg i violador». L’extens treball conclou: «Passaren els anys canviant les angúnies, les dolors i les lluites fins que fou feta la proclamació dels Drets de l’Home i triomfà el dret a la vida, bandera i programa de la nostra Germania».

Dia 15 de maig de 1930, a les pàgines de LA VEU DE CATALUNYA, Joan Santamaria i Munné (1884-1955) publicà un llarg i molt elogiós article dedicat a Felanitx, amb referències al llenguatge i a la bonhomia de la gent, per concloure «Que m’agradaria, tot esperant la mort, de fer dia i vida a Felanitx!». Cinc anys després, l’article seria inclòs dins del quart volum (el dedicat a Mallorca) de VISIONS DE CATALUNYA. Entre les moltes descripcions que fa l’autor, assenyala que els felanitxers s’esforcen en mostrar als visitants «el bo i millor de la vila» i, a la relació que detalla, esmenta «la casa nadiua de l’agermanat Joanot Colom».

Quan Pere Oliver i Domenge arribà a la batlia del poble (gairebé per aclamació popular), va tenir ben present que Felanitx estava en deute amb qui, paradoxalment, era fill il·lustre de Palma i no del seu poble nadiu. A la sessió de dia 19 de maig de 1931, s’acordà: «la adquisición de un cuadro del gran Agermanado hijo de esta ciudad Juanot Colom, instador que fue del bien común, mártir de las libertades cívicas». El mes de juliol de 1931, entre una quinzena de canvis de nom de carrers, s’aprovà que el de Cala Figuera passàs a ser Germania. El febrer de 1932, arran de l’asfaltat, il·luminació i sembrada d’arbres a la zona de la Torre d’en Pax, es va acordar donar-li el nom de plaça de Joanot Colom, «hijo de esta ciudad, muerto en holocausto de las libertades ciudadanas». La plaça esdevindria el principal centre d’activitats populars. Com a mostra, allà s’hi va fer la commemoració del primer aniversari de la República, el 14 d’abril de 1932, les concentracions del 1r de maig i el punt on es feien els concerts de la banda de música. A més de la plaça, Joanot Colom també va tenir un carrer al seu nom.

Plaça Joanot Colom, 1r de maig de 1932, Pere Oliver parla en el lloc on ara hi té un memorial

La cosa va durar poc. El març de 1938, per obra i gràcia de la dictadura militar, la tasca regeneradora de Pere Oliver i Domenge se n’anava en orris. El carrer Germania tornaria a ser Cala Figuera, la plaça Joanot Colom esdevindria Pax i, com a gran ignomínia, el carrer Joanot Colom, tot i la proposta dels teatins de passar a ser de les Trinitàries, es va dedicar a Onofre Ferrandell, el batle mascarat enemic de la Germania. Malgrat els més de 80 anys de la malifeta i més de 40 anys de la recuperació dels ajuntaments democràtics, la vergonya continua. Com a tímida esperança, ressona la inscripció que figura a la pedra del memorial que, amb motiu del 50è aniversari de la mort de Pere Oliver i Domenge, va inaugurar l’Ajuntament de Felanitx el maig del 2018: “Els pobles es van recobrant per mitjà de la Cultura i la Llibertat. El meu somni és fer del nostre poble una pàtria d’homes lliures, i del mallorquí el ciutadà digne d’una societat, on sigui impossible qualsevol dolor determinat per una injustícia social.”

Familiars de Pere Oliver i Domenge a la inauguració del memorial a l’antiga plaça de Joanot Colom

Sal a la història! Després del seu esquarterament, la casa de Joanot Colom de Palma, a la que, en honor seu, s’anomenà placeta d’en Colom (avui del Roser), va ser esbaldregada i el solar sembrat de sal per esvair-ne la memòria. I… el quadre que pagà l’Ajuntament de Felanitx? Qui sap on és el quadre! A l’Ajuntament de Palma sí que podeu veure un retrat seu. I, a una plaça de Son Gotleu, una escultura que li va dedicar Jaume Mir.

Joanot Colom. Escultura de Jaume Mir a una placeta de Son Gotleu de Palma

A la Vila? Una infàmia que reclama reparació: silenci, oprobi i oblit! Felanitx, un dels principals protagonistes de la Germania de Mallorca, manté oculta la seva història quan en menys d’un any, dia 7 de febrer de 2021, farà mig mil·lenni de la revolta popular. Així està la cosa ara per ara.

Bartomeu Mestre i Sureda, Balutxo

Crònica de la conferència de Pere Oliver (El dia, 2-I-1929)
Extracte de l’article, tal com vaig publicar al Felanitx (2020)

1 Entre d’altres, Manuel Sayrach i Carreras, el qui seria un destacat arquitecte modernista.

2 25 anys després, el juliol de 1933, Pere Oliver recordaria la polèmica: «Nosaltres començàrem la lluita per l’ideal ja fa molts anys, gosàrem entrar en la barreja i gaudírem de controvèrsia periodística, per primera vegada, en les planes amoroses i casolanes de EL FELANIGENSE, pel juliol de 1908, que atrevits davallàrem a la palestra en defensa de la catalanitat de les illes de Mallorca, Menorca i Eivissa.»

PS.- Per a saber més coses: http://www.ixent.org/germania.htm

Vg. també: https://germanies500.cat/ca

MAI NO MORIRÀS PERE MOREY SERVERA!

Deixa un comentari

Dia 1 d’agost del 2019, Pere Morey, el narrador revitalitzador de les rondalles, es presentà al funeral del periodista Jacint Planes i Santmartí. Amb la música del Viatge a Itaca de Lluís Llach, va llegir unes paraules:

Gràcies, Cinto, bon guerrer que a ta Pàtria fores fidel…

Aquell capvespre, acompanyat per dues dotzenes d’amics, Pere Morey va retre tribut agraït de reconeixement per corregir, amb civisme exemplar, el silenci, la desídia i la negligència dels polítics. Ni un, absolutament ni un, va assistir a la cerimònia de comiat al periodista que, en vida, havia estat tan temut com afalagat pels ara no assistents. Pere Morey va reparar les covardies dels qui no es fan dignes de representar-nos. Era una persona de rialla fàcil i, plena d’il·lusions, projectava una alegria aplegadissa. Malgrat el neguit per la situació de la Nació Catalana, tenia clar que no podem defallir. Animava la gent lluitadora, amonestava la incrèdula i encoratjava tothom. Era un home gran i un gran home. L’afirmació ve avalada amb una prova vella i simple que em permet d’aconsellar-vos: a l’hora de valorar una persona, observau com són els seus fills i recordau que els tests s’assemblen a les olles. Aquesta és la millor denominació d’origen; certificat de qualitat. Els bons pares són la millor factoria de bons fills.

Paraules d’un guerrer (1-VIII-2019)

Tres mesos després d’aquella proclamació de dignitats a la petita capella de Porto Pi, l’artífex del petit i senzill homenatge va caure, va patir un vessament, va ser sotmès a un estat induït de coma i, sense remei clínic, va deixar de respirar l’aire de la seva estimada i cantada Mallorca. Els qui l’havíem vist i tractat en els darrers mesos no hi sabíem donar passada. No ens podíem avenir que, tan carregat de projectes, l’absència sobrevinguda del seu activisme esdevingués paisatge.

I tanmateix Pere Morey no és mort. Tal com va dir ell de Gilgamesh, no morirà mai. No mor cap persona mentre hi hagi gent que la recorda. En el seu cas, el mantindrà viu una gentada amb qui va compartir una ingent acció cultural en molts de camps1.

Com a testimoni escrit, hi ha també una gran quantitat d’obres (més de tres dotzenes de llibres) que en projectaran llargament la memòria molts d’anys enllà. I, per afegitó, no morirà perquè, generós, va fer testament vital per projectar-se en altres vides.

Amb la revalidació d’una amistat d’ençà fa més de quaranta anys, he d’afegir una immensa i intensa gratitud per la feinada en defensa de la llengua, la cultura, el territori i la identitat.

Gràcies, Pere, bon guerrer que a ta Pàtria fores fidel…

 

1 És un deure esmentar la destacada participació de Pere Morey en els actes de commemoració del Tricentenari 1715-2015. Va ser peça clau de la comissió cívica creada ad hoc, amb conferències il·lustrades a Eivissa i arreu de Mallorca (Algaida, Marratxí, Porreres, Campanet, Calvià, Calonge…), amb l’organització d’alguns dels actes més reeixits com l’Homenatge a Guillem Riera a la Torre del Serral dels Falcons (4 d’abril del 2015) o la recreació de Les Capitulacions de Rubí, a les Voltes, als peus de la Seu (11 de juliol del 2015) i amb la publicació de la novel·la LA DARRERA CANONADA, presentada al Club DM, a Manacor i a la Fira del Llibre.

AFEGITS

Vaig parlar de la nostra coneixença a la presentació que vaig fer del seu llibre Mai no moriràs Gilmanesh! a Can Alcover, dia 21 d’octubre del 2009. Podreu llegir-la a: https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=240001

ALGUNES FOTOGRAFIES DELS ACTES DEL TRICENTENARI

Pere Morey, dia 4 d’abril del 2015, presenta l’acte a la Torre del Serral dels Falcons
El text commemoratiu elaborat per Pere Morey 
Amb Biel Majoral, Delfí Mulet, Gabriel Oliver i Maria Rosselló (BMS)
Amb Núria Feliu i Antoni Tugores (BMS)
Amb Antoni Tugores, Hilari de Cara i Jaume Gomila (BMS)
Conferència a Calonge (juny de 2015) en els 300 anys del desembarcament borbònic (BMS)
Invitació a la presentació de Damià Pons de LA DARRERA CANONADA
Presentació de LA DARRERA CANONADA a la Fira del Llibre
Representant el Marquès de Rubí, amb Pep Banyo, als peus de la Seu (11-VII-2015)

UNA DE LES DARRERES FOTOGRAFIES (octubre de 2019)

Deia i repetia que quan es va casar va tocar el cel amb un dit. (foto de Joan Barceló)

VÍDEO

Filmació de Serafí Lliteres de l’Homenatge a Guillem Riera a la Torre del Serral dels Falcons (molt recomanable la intervenció de Pere Morey, a partir del minut 4 de la filmació, vindicant ser respectats com a poble)


Aquesta entrada s'ha publicat en General, GENT NOSTRA el 5 de novembre de 2019 per Bartomeu Mestre i Sureda

LA DESOLACIÓ DE PAZZIS SUREDA (encara ara!)

Deixa un comentari

Desolació!

A la presentació de Blues amb dones a Barcelona, Laura Borràs va destacar el capítol Un diluvi de buit ha inundat el paisatge que dibuixa la corprenedora història de Pazzis Sureda i Montaner (1907-1939). L’exconsellera de Cultura de la Generalitat, doctora en filologia i professora de literatura a la Universitat de Barcelona, va resumir la tràgica biografia amb una paraula: desolació!

Mercè Lorente, Laura Borràs i Margalida Solivelles (Barcelona, 2-V-2019)

Certament, el mot defineix a la perfecció la vida de Pazzis. En aquell mateix acte, amb la resta de presentadores (Teresa Clota, Mercè Lorente i Margalida Solivelles), coincidírem que seria una aportació cultural de primer ordre realitzar un serial per retratar la nissaga dels Sureda, a partir del matrimoni de Joan Sureda i Pilar Montaner. La història d’aquesta família condensa i sintetitza l’entorn cultural, econòmic i social de la Mallorca del s. XX. Evidentment, hauria de ser un serial fet amb respecte i rigor, lluny de fantasies i fantasmes, sobretot, lluny de falsedats.

Pazzis (mal) novel·lada

L‘escriptor Albert Vigoleis Thelen va incloure Pazzis a Die insel des zweiten Gesichts, una excel·lent novel·la, considerada com una de les obres mestres del s. XX, on l’autor descriu l’estada a Mallorca entre l’agost de 1931 i l’octubre de 1936. Tota la família Sureda apareix com a protagonista, especialment Pedro, amic de l’autor fins a la mort. Pazzis no té una gran presència, però és evident que la seva gran personalitat va captivar el novel·lista que la presenta com una dona activa, vitalista i molt decidida. Vigoleis la qualifica d’artista, afirma que l’emocionava estar al seu costat i confessa que Beatrice, la seva esposa, l’acusava d’haver-se enamorat d’ella. La novel·la es va publicar l’any 1953, anys després del suïcidi de Pazzis, però té el valor d’haver-se començat a escriure de manera coetània als fets que descriu.

L’illa de les dues cares

Pocs anys despres, l’any 1957, Melanie Pflaum, autora d’una biografia de Hemingway, va publicar als Estats Units una novel·la en anglès, Bolero, sobre la vida de na Pazzis que també s’edità en una segona edició a Anglaterra i es va traduir a l’alemany. Sobre la metàfora del ball El Parado de Valldemossa (una de les portades és més que explícita) amb els tres germans “Sunada” (encara que amb noms ficticis són JacoboPedro i Pazzis), l’autora basteix un triangle amorós entre la protagonista, el seu marit Rafael Muntaner (Fernando Esteban) i el seu amant Frank O’Hara (el pintor Frederic O’Hara). L’autora demostra que desconeix la història de Pazzis prèvia al matrimoni i converteix el tràgic final en un happy end. Encara que es podria advertir als lectors allò de «qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència», com a mínim l’autora, conscient que escriu una novel·la i no una biografia, té la decència i la intel·ligència d’utilitzar noms ficticis.

Les edicions americana, alemanya i anglesa de la novel·la sobre Pazzis

El juny del 2012 l’Ajuntament de Valldemossa va dedicar a Pazzis Sureda una mostra de les seves pintures i escultures, comissariada per les germanes Elvira, Catalina i Maria Sureda, nebodes de Pazzis, i Patrícia Veiret, una neboda-néta. Es varen publicar diversos reportatges (1). En el que vaig penjar en el meu blog de Vilaweb, em va arribar aquest comentari de Will Pllaum: Soy el nieto de Melanie Pflaum y tengo un blog a meetmeincuba.blogspot.com, publicando el manuscrito de mi abuelo y repasando las novelas de Melanie. Estoy buscando el requiem que ella escrib por Fernando Esteban y Alvarez, el marido de Pazzis. 

Díptic de l’exposició a la Fundació Coll Bardolet de Valldemossa

Tres anys després d’aquell missatge, Will Pflaum i Patricia Veiret presentaren la galerada del primer volum de The Gospel of Pazzis Sureda, en edició bilingüe en anglès i en espanyol. El llibre, de 490 pàgines, també descriu a l’índex els apartats del que hauria de ser el volum segon, inexplicablement encara no publicat malgrat la detallada estructura i haver-se anunciat per la tardor del 2016. El pròleg, escrit per Will, posa l’accent en unes hipotètiques ombres que encalçaren Pazzis des de ben petita; unes ombres de dolor i de malaltia (li atribueix un trastorn psicològic) que l’arrossegaren a la follia. Fins i tot, un dels personatges del llibre serà el fantasma de Pazzis (In a glostly hour, Ghostly passion…) que, poc després del suïcidi, invocà la seva amiga Cecily Guittes animant a la venjança contra tots els qui li havien fet mal. L’allau de documentació que aporta el llibre, amb cartes, poemes, fotografies i il·lustracions artístiques, resultat de la ingent feina de Patricia Veiret, és una aportació de primer ordre i, tot i això, no consona amb voler interpretar els espais en blanc ni amb persistir amb èmfasi en les ombres de Pazzis. Ambdues coses eren innecessàries.

Volum I del recull

L’any 2017, dins de la sèrie Desconeguts d’IB3 televisió, es va emetre un documental dedicat a Pazzis Sureda, fruit d’una equivocada visió biogràfica que demostra fins a quin punt es pot fer malbé una història extraordinària carregada de potencial. L’única font i, en bona part, protagonista del documental va ser Patricia Veiret que parla des del minut 22 fins al 48 (i darrer), amb interpretacions i opinions sobre les diverses etapes biogràfiques de Pazzis. Com el títol ja delata, Pazzis Sureda, talls d’ombra, el documental es va fonamentar en la teoria de les ombres; una tesi que, al meu entendre, és especulativa i esbiaixada. Cinematogràficament, en alguns episodis concrets com la violació o el part, les imatges es recreen de manera morbosa. Va ser, en veu de persones del sector realitzador televisiu, una tudadissa de recursos, a partir d’un guió desafortunat i d’una escenificació allunyada de l’humanisme. Tinc la convicció que la voluntat de Patricia Veiret no és altra que la d’enaltir la seva tia-àvia i de recuperar-ne la memòria. La pregunta és si el recull de la documentació familiar s’ha canalitzat per les vies més adequades per tal d’assolir l’objectiu.

La primera setmana del 2019 es va presentar Pazzis Sureda y el abismo. Signa el llibre Mateo Miras, parella de Patricia Veiret (2). El llibre apareix amb una contradicció congènita. Mentre l’autor, a totes les entrevistes persisteix que es tracta d’una novel·la, incorpora dades familiars autèntiques i, a la inversa, imagina i inventa diàlegs que posa en boca de persones amb noms i llinatges que varen viure. El resultat aboca a la incoherència del xoc entre la lliure imaginació i la realitat documentada. Ni que fos una novel·la històrica, no seria de fiar.

Des del punt de vista literari, en opinió meva, el relat és deficient, amb un llenguatge vulgar a anys llum del nivell cultural dels personatges reals a qui fa parlar. D’altra banda, està farcit de judicis de valor i d’adjectius usats amb voluntat de desqualificar persones que, evidentment, no poden defensar-se. El pitjor de tot, des del meu punt de vista, és que el llibre interpreta, jutja i condemna a la majoria de personatges amb una temerària frivolitat. Tot plegat, sembla un exorcisme per extraure fantasmes familiars. Contrasta que la reacció de la família més propera a la protagonista, quan ha llegit el llibre, ha estat d’una comprensible indignació.

Informació publicada en el Diario de Mallorca

La frase publicitària utilitzada com a reclam anuncia el viatge de Pazzis que la durà «a la locura y al suicidio». La narració sosté la tesi de la follia de la protagonista, precisament l’argument que varen usar son pare i sa mare per enterrar el seu cos al costat de la família, cosa que hauria estat impossible a una suïcida, per la consideració de “terra sagrada” que feia l’església del cementiri. Atribuir la decisió d’acabar amb la vida a la follia valora ben poc la gran intel·ligència de Pazzis. Sempre he estat defensor del suïcidi, perquè les persones hem de voler ser propietàries de la nostra existència. És ni més ni menys que la facultat d’exercir lliurement el dret a decidir; un dret que mereix, si més no, respecte. Desesperació, tota; follia, de cap manera! Presentar Pazzis com una dement o una dona trabucada és, atesa la traumàtica peripècia vital que va patir, un simplisme. Follia no; desolació!

Convidada a la presentació amb una frase poc afortunada

A faisó d’epíleg

Crec que Pazzis no necessita ser novel·lada. Es mereix molt més. La seva vida reclama un retrat que li faci justícia. Sense elucubracions, sense fantasies i sense fantasmes! Cal inserir la seva existència en el context de la família que li va tocar en sort i fer-ne una crònica el més ajustada possible a la realitat. Sense inventar les paraules que mai va dir. Sense enramellar d’adjectius les persones del seu entorn sense proves objectives. Sense interpretacions.Va ser tan maltractada en vida que ara, quan fa 80 anys de la seva mort, allò que cal fer per justícia i per dignitat és brindar-li un tracte dolç i amorosit.

Pazzis, artista com sa mare i com els seus germans Pedro y Jacobo, excel·lia també com Jacobo en l’escriptura. Amb el seu esperit artístic va ser víctima d’un conjunt encadenat de vicissituds i peripècies. La quantitat d’enganys que va patir des de ben joveneta delaten un excés de candidesa. N’hi passaren tantes, foren tants els abusos, que per força requerien una gran bonhomia de part seva. Està més que demostrat documentalment que la seva alegria juvenil anava afegida a una gran dosi d’innocència. Els seus escrits, poètics, pulcres i d’un alt nivell qualitatiu, confirmen que va tocar amb les mans una trista realitat: els seus amors, incondicionals i apassionats, no només no varen ser corresposts en la mateixa mesura, sinó que va ser víctima de la deslleialtat. Ho va veure tard, molt tard, i en prendre consciència d’haver donat tant als qui li negaren tot, es va veure amb les mans buides; un diluvi de buit havia inundat el seu paisatge. Ningú mai més no li tornaria usurpar res. Morí d’ella mateixa.

Dies després de l’enterrament, trobaren mort el seu canet al portal, d’on no es va moure esperant-la

Bibliografia

BAUZÁ MARTORELL, Felio J. (2009) La vida soñada. El legado intelectual de Don Juan Sureda Bimet Olañeta

BERNANOS, Georges (1981) Els grans cementiris sota la lluna (amb introducció i epìleg de Josep Massot i Muntaner). Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Curial

BOSCH JUAN, M. C. (1988): Agosto de 1938. La Falange solicita un informe sobre Bernanos. Georges Bernanos 1888-1988. Mallorca: Estudi General Lul.lià de Mallorca i Càtedra Ramón Llull

– (2011) Pilar Montaner i Joan Sureda. Epistolari i literatura. Ajuntament de Palma

CAPELLÀ, Llorenç (1989): Diccionari Vermell. Palma, Moll

La Mallorca del Clavell Di7 1999

COMPANY MATAS, Arnau (2000): De la Dictadura de Primo de Rivera a la Guerra Civil dins El segle XX a les Illes Balears. Palma. Ed. Cort

DIVERSOS AUTORS (1986): Memòria civil. Mallorca en guerra, separata del diari Baleares. Palma

GARCIA BONED, Germà (1998) La segunda cara de la isla de la segunda cara Miquel Font

– (2010) Memòries d’en A. “Vigoleis” Thelen a Mallorca (1931-1936) Edicions Cort

HERRANZ HAMMER, A. i ROQUE COMPANY, J. M. (2006): La Segona República a Mallorca. El temps, els fets i els protagonistes, Miquel Font, editor

MARGAIS, Xavier (2002): El moviment esperantista a Mallorca (1898-1938). Palma, Documenta Balear.

MAS QUETGLAS, Joan (2002) Els mallorquins de Franco. La Falange i el Moviment Nacional, Palma, Documenta Balear

MASSOT I MUNTANER, Josep

– (1978): Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra. Barcelona, AM

– (1987): El desembarcament de Bayo a Mallorca. Agost-setembre de 1936. Biblioteca Serra d’Or, AM

– (1990): Els escriptors i la Guerra Civil a les Illes Balears, AM

– (1996) El primer franquisme a Mallorca, AM

– (1989): Georges Bernanos i la Guerra Civil. Barcelona, AM

– (1998): Tres escriptors davant la guerra civil Georges Bernanos, Joan Estelrich, Llorenç Villalonga, Biblioteca Serra d’Or. AM

– (2000) Antoni Maria Sbert. Agitador polític i promotor cultural. Barcelona, AM

– (2002) Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears. Barcelona, AM

– (2004): Sobre Georges Bernanos i altres temes polèmics. Barcelona, AM

– (2005): Escriptors i erudits contemporanis. Cinquena sèrie. Barcelona, AM

MESTRE i SUREDA, Bartomeu (2009): Vindicació de LA NOSTRA TERRA. Palma, EL GALL i INSTITUT D’ESTUDIS BALEÀRICS

– (2019) Un diluvi de buit ha inundat el paisatge dins del llibre BLUES AMB DONES, EL GALL EDITOR

SERRA, Antoni i altres autors (2009). Pedro Sureda. Vida i Obra. Ajuntament de Valldemossa Fundació Coll Bardolet

SUÑER, M. i COMES, R. (2001): Jaume Vidal Alcover: Humanisme, heterodòxia i geni. Valls, Cossetània

THELEN, Albert Vigoleis (1993): La isla del segundo rostro. Barcelona, Anagrama

VEIRET, Patricia i PFLAUM, Will (2015): El evangelio de Pazzis Sureda (volum I). Galerada bilingüe espanyol – anglès. Amb un índex del que hauria de ser el volum II.

VERDAGUER, Marius (1953) La ciutat esvaïda (1977, traducció al català de La ciudad desvanecida). Ed. Moll.

VICENS CASTAÑER, Antoni (2003): Georges Bernanos, entre el amor y la ira, UB

VILLALONGA, Miguel (1947): Autobiografía, José Janés (consultada la reedició de 1983 de Trieste)

Notes

(1) Són de destacar les aportacions de Raphel Pherrer. Tant l’entrevista a Elvira Sureda

https://www.youtube.com/watch?v=pxkYsnFVOu0

com el reportatge que publicà a BRISAS

(2) José Antonio Mateo Miras (15 de maig de 1960, Tànger, Marroc). En el seu perfil de feisbuc es descriu així: Nacida hembra en Agadir (Marruecos) dos dias antes del gran terremoto, quedó huerfanita al ser aplastados sus padres por una gran piedra. Sería entonces cuando fue vendida a un tratante de camellos que la vendio a su vez a un mecánico afincado en Tánger. A la edad de cinco años, y debido a sus evidentes y retorcidas tendencias, cambió de sexo y se trasladó con sus padres a Francia. Profundamente avergonzados cambiarían repetidamente de domicilio. Dice que es biologo, pero no terminó ni la EGB (y además es mariquita). No se crean ni la mitad de lo que cuenta… (incluido lo que acabas de leer).

No seré jo qui desmenteixi la seva darrera frase.

Desolar

Devastar, deixar desert.

1. Arruinar destruint tot el que hi ha.

2. Colpir una desgràcia, una pèrdua, etc.

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 9 de setembre de 2019 per Bartomeu Mestre i Sureda

CUCAINA

Deixa un comentari

CUCAINA; EL PAÍS DE LA LLIBERTAT

UNA PARAULA D’UNA SOLA FAMÍLIA?

Recentment, amb les meves tres germanes, hem evocat un record d’infantesa compartit. Amb petits matisos, per a nosaltres Cucaina era, i és, el nom d’un país meravellós, amb rius i muntanyes, arbres i flors, peixos i ocells i animals de tota casta, amb els menjars i els beures més bons, amb totes les llepolies imaginables i on, sense malalties, tot era felicitat i alegria. Els majors ens dibuixaven bitllets per viatjar-hi «en ser més grans» i els petits els estotjàvem per quan arribàs el dia, amb la desolació que provocava, més prest o més tard, comprovar que era una estafa tan gran com l’existència dels mags de l’orient o la falsa rateta que ens consolava amb un present sota el coixí cada vegada que ens queia una dent.

Fos com fos, amb els anys i de manera intermitent, Cucaina apareixia a les nostres memòries, però en comentar la paraula descobríem que, fora de l’àmbit estricte de la família, ningú no en sabia noves. Ni a Felanitx, el nostre poble nadiu, ni més enllà, sempre dins de l’àmbit lingüístic català, no apareixia cap fil per estirar.

LA RECERCA BRINDA RECOMPENSA

El torça-braç amb la paraula em convidà, potser em comminà, a abocar-me a una recerca avançada, més enllà de les consultes personals. Aviat començaren a brollar pistes i imatges. Ja ho crec que el país de Cucaina existia més enllà de les fronteres familiars de Can Balutxo! I tant! La primera notícia obtinguda en els cercadors catalans va ser la Col·lecció Cucaina de l’Editorial Vicens Vives, amb clàssics de la literatura publicats en gallec. De fet, a Galícia és paraula d’ús corrent per definir jocs infantils en general i, molt concretament, el del pal ensabonat que es fa a les festes de A Ponte de Padró i a altres localitats de la costa gallega. El mot també apareix a Portugal. No gaire lluny de Lisbona, la capital, hi ha Casais da Cucaina que recomana la Guia Michelin 2019. Això no obstant, la paraula no apareix als diccionaris normatius gallec ni portuguès.

La col·lecció Cucaina, adreçada a infants entre 9 i 12 anys, s’edita igualment en castellà (Cucaña) i en català (Cucanya).i

Una segona trobada va ser localitzar una botiga de roba infantil i de juguetes d’Artesà de Segre amb el nom exacte de Cucaina. A la fi! No érem els únics catalans del món que coneixíem la paraula! M’hi vaig posar en contacte i, en un correu molt amatent, Núria Serradell Camats m’explicà que el nom provenia de cucanya, com a sinònim dels jocs, i que entenia que Cucaina la feia una paraula més dolça. 

CUCAINA? CUCANYA? TANT ÉS!

Calia continuar i orientar la recerca cap a cucanya, perquè ben bé podia ser una assimilació del mot. D’on provenia la paraula? Els cercadors treien fum, però ben aviat brindaren satisfaccions a rompre. Després de diverses passejades per internet, la porta que resultaria ser la més important de totes, va ser la veu País de Cocanha a la Wikipèdia occitana. Terra de festes i bonances on, bàsicament, es juga i la feina està prohibida. Situa l’origen en els Carmina Buranaii, els poemes de trobadors coneixedors del llatí, possiblement clergues exclaustrats, que cantaven per les tavernes i defensaven els plaers del menjar i del beure, els jocs i l’amor lliure. A la famosa composició, un personatge es presenta com l’abat cucaniensis i, en 71 versos, descriu el noble país de Cucanya, terra de festes, luxe, oci, on qui més dorm menys fam passaiii. Els Carmina Burana estan datats l’any 1230 i, per tant, coetanis amb la conquesta de Mallorca de Jaume I, dia 31 de desembre de 1229.

El 1250 apareixen notícies del Fabliau de Coquaigne, segons referències escrit originalment en occità (cal desconfiar de les web que parlen de «francès antic»). El narrador protagonista explica, en 186 versos octosíl·labs, que vaga pel món com a penitència que li ha imposat el Papa fins que trobi el país de Cucaina, on hi ha totes les meravelles del món i procedeix a descriure aquelles terres i les seves gents. Tot fa pensar que el desconegut autor era un goliard, nom que s’aplicava als clergues i monjos exclaustrats que feien vida lliure, recorrien les tavernes d’Europa i, sovint feien de trobadors. El nom, segons alguns és un derivat de gola, a la qual tant de culte retien, o de Golias, nom del gegant filisteu Goliat. Fos qui fos el versificador, la descripció que fa del país és fascinant i, encara que no coincideix exactament amb l’imaginari familiar de Cucaina, és evident que el presenta com un espai de fantasia, de felicitat i, sobretot, de llibertat.

Edició francesa de 1829 del poema del segle XIII

La versió francesa del poema original complet

El Cocanha occità, convidava a ampliar la cerca i passejar per la paraula francesa Cocaigne i per l’anglesa Cockaigne. Tot i això, ni que fos per simpatia i per lligams lingüístics i històrics, m’interessava més el referent occità. Resulta bo de fer lligar l’origen de Cucaina amb la quantitat de persones que acompanyaren el rei en Jaume des d’Occitània a la Conquesta. Gent de la Provença, del Vallespir, del Rosselló… a partir dels seus pobles d’origen sembraren Mallorca de llinatges d’ús comú: Alenyà, Canet, el Catllar, Corbera, Esteve, Fillols, Perpinyà, Prats, Serra, Soler, Sureda, Vaquer… i tants d’altres topònims catalans del nord que han donat nom a nissagues més que centenàries. 

La Cucagna Nuova, gravat anònim de 1703, on les dones alliten els homes dins del bres

TERRA DE CUCAINA

La dita popular que, sovint, emmarca els gravats antics referits al país de la llibertat és contundent: A terra de Cucanya, qui menys fa (o qui més dorm) més guanya! La descripció de Cucanya en els versos de 1250 va en línia amb els Carmina Burana, però amb més detalls. Els cràters dels volcans treuen or i plata. Les muntanyes són pans i formatges, els rius són de llet o de vi, dels arbres pengen porcelles rostides, no hi ha fam ni dolor, tothom es manté eternament jove i només es castiga als qui fan feina. En el fons, rebutgen els pecats capitals de l’església catòlica, i animen a gaudir de la vida com el bé més preuat que tenim. Abominen dels pecats de luxúria, gola, peresa… que consideren una repressió imposada tendent a la mortificació que predica l’església lluny dels sentits vivencials dels evangelis. El conte, ben aviat, es va versionar en francès i en italià i es va difondre arreu, amb moltes edicions. En català, apareixerà l’expressió «Terra de Cucanya», per definir un país idíl·lic de felicitat. Cal tenir en compte que l’occità va ser una llengua enllaçada i agermanada amb el català. De fet, Antoni Maria Alcover considerava tant el català com el provençal part de la llengua d’oc.

Un dels més antics gravats coneguts situa, en francès, Cucaina a Alemanya

LLIBRES, GRAVATS…

Des del s. XIII ençà, quan un poeta anònim tradueix al francès el poema, possiblement recollit per tradició oral, Cucaina ha estat explicada en vers, en prosa, en imatges i cantada amb moltes de músiques durant segles arreu del món. Fins i tot va ser copiada i plagiada per destacats autors i a obres molt rellevants. És el cas de Giovanni Bocaccio (1313-1375) amb el Decameró, el de François Rabelais (1494-1553) amb els seus relats de Gargantua i el de Jonathan Swift (1667-1745) amb Els viatges de Gulliver. Això, només per posar tres exemples reconegutsiv.

Recreació de Waterhous2 (1849-1917) del Decameró de Bocaccio

Al llarg de la història, durant els vuit segles d’ençà dels Carmina Burana, principalment a França, Itàlia, els Països Baixos i Alemanya, el país de Cucaina ha estat objecte de cançons, gravats, pintures…

Dos gravats (1564?)
Cucaina. Pintura de Pieter Bruegel, el vell, de 1567
Del mateix autor, Pieter Bruegel, la dansa de Cucaina

El 1613, amb reedició de 1863, es publica Les fanfares et corvées abbadesques des roule-bontemps de la haute et basse coquaigne et dépendances.

Per esmentar obres més recents, podem referir-nos a Cocanha. A história de um país imaginário d’Hilario Franco (1998), Le Pastel et le Pays de Cocagne de Lautrec (2008) o Dreaming of Cockaigne d’Herman Pleij (2001) de la Universitat de Columbia. Hi ha moltíssims de llibres titulats El País de Cucaina. Com a exemple, a Itàlia, en només vint anys (entre la darreria del s. XIX i la primeria del s. XX) es coneixen dotze narracions sobre Cucanya. La més coneguda de totes, amb centenars d’edicions i traduïda a gairebé totes les llengües europees, és l’obra de Matilde Serao (1856-1927), una novel·lista italiana d’origen grec que va ser nominada quatre vegades al Premi Nobel de Literatura.

Algunes caràtules de llibres dedicats al país de Cucaina

Un altre autor contemporani que tractà el mite de Cucaina va ser Umberto Eccov. L’escriptor i home de teatre, aquest sí guardonat amb el Nobel, entenia que el relat original era obra dels més humils; que representava la reivindicació dels qui patien fam i privacions i defensaven el dret a viure, com els rics, a la regalada. Segons ell, la llegenda del país de Cucaina no naixia des del misticisme, sinó des de les classes populars. Igual que el Carnaval, on els pobres poden fer festa contra els poderosos, perquè es pot fer befa dels bisbes i perquè és possible un món capgirat on un peix tregui de la mar un pescador o uns lleons mirin embadalits un domador tancat a la gàbia. Un espai, en definitiva, on les víctimes deixin de ser-ho. El Carnaval i Cucaina són expressió de llibertat.
EL PAÍS DE CUCAINA A LA MÚSICA

Igual que amb la Literatura i la Pintura, Cucaina s’ha fet molt present a la música. A banda dels Carmina Burana, com a font primigènia, l’any 1750 s’estrenà a Venècia la comèdia musical Il paese de la Cuccagna.

Per circumscriure els exemples només als darrers anys, Edward Elgar va escriure un concert, Cockaigne, on descriu una plaça de Londres idealitzada. En el film Pocahontas de Disney, l’heroi parla d’un nou món que anomena Terra de Cucanya. Anys abans, Georges Brassens esmenta el joc de cucanya a Auprès de mon arbre. Joël Favreau va musicar Je bivouaque au pays de Cocagne. L’any 1965, Jeanne Moreau enregistra Vie de Cocagne. Jacques Brel a Le Plat Pays canta els jocs de Cucanya i, a Je vais à Bang Bang des innocents, es refereix a Mon pays de cocagne. Dins la darrera dècada, l’any 2013 el grup Zoufris Maracas treu el disc Cocagnevi; el grup cors Diana di l’Alba canta Istu paese di cuccagnavii, i el grup francès Tryo canta als aïllats en el país de Cocagne.

Cançons del segle XXI dedicades a Cucaina

Molt recentment, ha aparegut un grup de música occitana que anima la dansa amb el nom més emblemàtic possible. Cocanha és un trio vocal femení que transporta a les arrels i que, atesa la qualitat, mereix esment i atenció.viii

Cartell publicitari d’una actuació i xerrada a Mallorca del grup Cocanha l’agost del 2019

ELS JOCS DE CUCAINA

La majoria de diccionaris descriuen diversos jocs de cucanya. Els més coneguts són el de la carrera de sacs, el de l’olla penjada, plena de caramels i xocolates, que els nins i les nines, amb els ulls embenats, han de trencar amb un pal i, sobretot, el del pal ensabonat, amb el premi per qui arribi a agafar el mocador o la bandera de l’extrem (coneguts com la penyora i, a Mallorca, com la prenda) o, més recentment, per qui agafi directament el premi que, sovint, és un animal viu. En aquesta línia, i amb similituds entre les paraules, la tercera accepció del mot clucaina diu que és un joc que consisteix a tapar de pols un ou i anar-hi un noi amb els ulls tapats i pegar en terra amb un bastó fins que esclafa l’ou. Cucaina, cucanya, clucaina… permeten especulacions lingüístiques a l’entorn de jocs infantils amb els ulls clucs.


A partir del segle XV apareixen moltes descripcions dels jocs de Cucaina. El més popular és el d’enfilar-se per un pal fins arribar a dalt de tot i obtenir el guardó que mereixia la destresa.

Apareixen també jocs de taula que, al llarg dels segles, han estat objecte de diverses expressions.

A la il·lustració superior, un joc del segle XIX i, a la inferior, un de 1970

XAUXA VOL ASSASSINAR CUCAINA

Els diccionaris catalans (tant el DEC com el DCVB) després de definir el mot cucanya, el situen sobre l’any 1.800 i n’atribueixen l’etimologia a l’italià cuccagna.ix Ambdues coses són, a la vista dels documents destapats, un error evident, però encara en fan una de més grossa quan, sense cap observació prèvia, situen el mot com a sinònim de xauxa… i no viceversa! Xauxa, a diferència de cucanya, no pertany a la nostra cultura i ha esdevingut una usurpació que ha abocat a la submissió culturalx. Deriva del castellà antic Xauxa (avui Jauja) el poble mexicà que l’any 1546 el genocida Pizarro va descriure com el de les majors riqueses. A partir d’aquesta referència, Lope de Rueda (1510-1566) va escriure l’obra La tierra de Jauja, i calca fil per randa la descripció de la terra de Cucaina: els rius són de llet, plou vi, es tanquen a la presó els homes que fan feina, les muntanyes són pans i formatges, dels arbres pengen salsitxes i embotits, arreu hi ha capses de configures, massapans i merengues… Xauxa no és altra cosa que una deliberada usurpació del màgic país de Cucaina.

Cucaina dibuixada l’any 1660

Dissortadament, Xauxa aviat es va apoderar del significat de la Terra de Cucaina i va decantar el nom del país de fantasia original. Es va iniciar el procès de substitució, gairebé sempre irrecuperable, fins al punt que, no només a Castella, sinó també a tot el territori català, a partir del s. XVIII i sobretot al llarg del segle XX, s’ha assimilat el nom procedent de la cultura espanyola. Xauxa, ha merescut un poema d’Apel·les Mestres, ha esdevingut el títol d’una sardana, el d’un àlbum de La Trinca i de Pau Riba, una cançó de Traginada… Afortunadament, Xauxa no ha traspassat els Pirineus i a la resta d’Europa el país de Cucaina es manté a l’imaginari popular… ma non troppo.

Cucaina dibuixada el 1870

Cal fer veure que, arreu i tant pel que fa a Xauxa com a Cucaina, la descripció d’aquelles terres de fantasia es va infantilitzar progressivament (regressivament?) i, amb el curs dels anys, els formatges tornaren caramels, els embotits xocolata, i els arbres regalèssia. El país de la llibertat, el que enaltia el gaudi dels sentits, es va ensucrar. Per descomptat l’elogi de l’amor lliure també s’esvaí.

Una auca de 1856

ALTRES PAÍSOS MÀGICS

L’existència de països i terres llegendàries ve de molt més lluny que Cucaina. A l’antiga Grècia i a Roma, apareixen descripcions de ciutats màgiques i carregades de poders. També a l’antiga Pèrsia de Les mil-i-una nits, es parlava d’un país anomenat Sciadukiam. Cap dels precedents, però, pot assenyalar-se com a precursor de Cucaina, perquè no té la més mínima relació amb un país de felicitat. Posteriorment, apareixen molts d’altres països. Un de referència és el Paese dei balocchixi que apareix al capítol XIIIè de Pinoccio de Carlo Gollodi (1826-1890).

A la Cultura Catalana també hi ha noms de referència. És el cas de Mirmanda, la llegendària ciutat occitana que canta en el seu magne Canigó mossèn Cinto Verdaguer: Quan Barcelona era un prat / ja Mirmanda era ciutat. L’Atlàntida, també de Verdaguer, glosa el mític continent enfonsat que esmenta Plató. Davant de la costa de Ciutadella hi hauria Parella, una ciutat dins la mar que emergirà si, un dia de Sant Joan, es troben al port set Joans i set Joanes. La ciutat també és coneguda a la part nord de Mallorca i l’anomenen Paradella. No està de més ficar també el conte Antaviana de Pere Calders, publicat a la revista Cavall Fort l’any 1963, on un infant inventa una paraula i la relaciona amb un indret geogràfic encara no descobert.

Cartell de Claret Serrahima

EL VERD PAÍS DE LA CADERNERA

L’any 1977, en el barri de Sa Calatrava de Palma, el jove pintor Miquel Barceló va participar en la creació d’una peça de teatre del grup S’Estornell (Pep Banyo, Miquel Fuster Pava, Pep Gómez, Miquel Gelabert Miquelarro, Jacques Schalekamp…). El verd país de la cadernera és un nou país de Cucaina nascut a Mallorca i constitueix una defensa a ultrança del territori. L’obra que jugava amb els colors, adreçada als infants, mostrava el país d’una cadernera que, volant, volant, arribava a una ciutat grisa, plena d’asfalt, ciment, cotxes, fum… amb el decorat en blanc i negre. Per salvar la ciutat, amb l’ajut dels infants, la cadernera convoca les forces de la natura i, amb l’aigua, els llamps i el vent, recobra el paisatge natural… abans de retornar al país on els homes no han arribat encara. L’obra incorporava una cançó i una dansa. (Al país de la cadernera, / per davant i per darrere, / al país de la cadernera, / per darrere i per davant). Es va estrenar a la III Mostra de Teatre a Palma i es va representar més de cent vegades.

El verd país de la cadernera

ON ÉS CUCAINA?

Un poema anglès de finals del s. XIII situa el País de Cucaina a l’entorn de les illes Açores, és a dir, allà on aleshores es considerava el final de la Terra. Al museu Correr de Venècia, hi ha el codi Descrittion del paese di Cuccagna vicino a S. Daniele, città del Friuli, stato della Repubblica Veneta. A la Historia nuova della città di Cuccagna s’assegura que per arribar a Cucaina s’havia de viatjar vint-i-vuit mesos per mare i tres per terra. Una poesia alemanya del s. XVI situa Cucaina a la dreta del Paradís. Arreu hi ha topònims amb aquest nom. A Siruela, a Espanya, hi ha La Cucaina (sic). Al Brasil, no gaire lluny de Sao Paulo, hi ha la immensa platja de Cocanha. A Argentina, un grup d’emigrants italians, han creat Il paese della Cucagna.xii Això no obstant, el punt més assenyalat i convingut és, com no podia ser d’altra manera, a Occitània. Concretament al Lauraguès (Lauragués en occità). Als peus del castell de Laurac, a la gran plana que hi ha al sud-est de la ciutat de Tolosa, la capital històrica del Llenguadoc.

Una guia per arribar al País de la Llibertat

Sabeu on és Cucaina? Algú hi ha estat mai? No hi ha dubte que existeix. Tants de llibres, tantes de músiques, tants de gravats, tants de savis descrivint aquest meravellós país demostren que no és un invent com pot ser Utopia (el no-lloc, en grec). Cucaina és el paradís. Cucaina és la terra de la Llibertat i això obliga a no defallir mai en la recerca del país que l’agombola. Cucaina és molt més que una paraula. Cucaina és tot un món!

NOTES

i Aquesta notícia em convidà a pensar si, per qualque circumstància misteriosa, a l’àmbit familiar ens havia quedat el mot gallec o si, més aviat i possible, podia tractar-se de qualque efecte lingüístic. El cas és que a Mallorca no s’usava Cucaina i, per definir el país de les meravelles, tampoc no s’usava Cucanya (restringit només als jocs), sinó l’espanyolisme Xauxa.

ii Gairebé tothom ha sentit parlar dels Carmina Burana, les cançons trobades a l’abadia benedictina de Bura, el nom llatí de la ciutat de Beuern a Baviera. El còdex recull 300 rimes, majoritàriament en llatí i, en menor quantitat, en germànic i francès, escrites la dècada de 1230. Els autors eren estudiants i clergues que, en bona part, transcrivien cançons originàries d’Occitània, la Corona d’Aragó (sobretot de la part continental del Regne de Mallorca), Anglaterra, Escòcia, França i Alemanya. A imitació de les lletanies de l’Antic Testament, són un cant a l’hedonisme en totes les expressions (l’amor carnal, el gaudi de la natura, el menjar i el beure…), amb una dura crítica al poder i, molt especialment, a la jerarquia eclesiàstica. Es varen trobar l’any 1803 i, l’any 1937, el compositor nazi Carl Orff (1895-1982) en va popularitzar una part amb una cantata molt efectista.

iii En traducció lliure que m’he permès, l’abat es presenta així: De Cucaina sóc abat / del gran consell tavernari, / i amb Deci solidari / faig la meva voluntat. / Si a la bodega has entrat / avui amb mi i com amic / quan cau el sol ja te dic / que en sortiràs ben plomat / i aquest serà el teu gran plany: / Merda puta! Merda puta! / Sort infecta, que m’has fet? / Tots els plaers de la vida / han esdevinguts mentida!

iv És sabut el coneixement de Bocaccio de la cultura dels trobadors. Va ser dels primers en difondre la història del Cor Pebrat de Guillem de Cabestany. Quant a Rabelais, cal observar que va estudiar a la Universitat de Montpeller, a Occitània.

v Podeu escoltar aquest vídeo explicatiu: https://www.youtube.com/watch?v=VRAToBx6fJ0

vi Aquí la cançó sobre Cucaina: https://www.youtube.com/watch?v=vsCCSP0PA1w

viii Cucanha, tot un plaer: https://www.youtube.com/watch?v=glwzxQSc1Fo&t=8s 

ix Té gràcia que els diccionaris italians no assumeixin l’etimologia que s’atribueix a la seva llengua: La parola Cuccagna forse deriva dal latino coquere o dal provenzale cocanha che a sua volta deriva da coque, buccia d’uovo o di frutta o anche dal provenzale coca, pan dolce. Ma disseminate in tutte le lingue europee, fino al francese coquaigne. O aquesta altra d’una enciclopèdia italiana: O termo surgiu em francês, Coquaigne, logo traduzido em inglês, Cokaygne ou Cockaigne, em italiano Cuccagna. De manera similar, l’acreditat diccionari francès Littré atribueix la paraula a l’occità cocanha, els pastels de pintura obtinguts de la planta d’aquest nom.

x Encara que Xauxa (avui Jauja) era el nom d’un poble andalús, entre Còrdova i Sevilla, els filòlegs creuen més versemblant que prové de l’expressió fonètica del topònim peruà, en quítxua Shawsha.

xi Podria fer la gracieta de traduir-ho com «la pàtria dels Balutxos», però el diccionari italià és molt clar: balocchi és el plural de balocco que vol dir joc per infants, també lloc imaginari on es viu en llibertat i, figuradament, acció de badocar i passar el temps sense fer feina. Tot molt en línia amb Cucaina.

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 26 de juliol de 2019 per Bartomeu Mestre i Sureda

VIVET, SIMPLEMENT

Deixa un comentari

 

Al cel es destrien pulcres unes gotes d’humitat

El Toro, març de 1975

Les dades són als diaris

Les proves qui sap a on

***

Els vells pirates qui els invocaria

***

Mirau-me en aquesta mar,

atrapau-me si podeu

***

Caurà en crisi la mentida?

 

TERESA ALEMANY I HOSPITAL, EL NOSTRE ENLLAÇ

En Jordi Vivet i jo ens vàrem conèixer ben de rebot. A qui jo coneixia era a Teresa Alemany, amb qui vaig coincidir a Barcelona els anys 1968 i 1969, quan jo estudiava computació, com es deia aleshores a la prehistòria de la informàtica. Aquella estudiant d’infermera em va fascinar; la tenia en la més alta estima i consideració. Em va deixar llibres (El carrer de les Camèlies de Rodoreda roman a la memòria) i compartírem passejades per una Barcelona per a mi desconeguda i ara inexistent. Record una visita, a un convent no gaire lluny del parc Guell, a un jove parent seu seminarista i, un altre dia, de retorn des de la Barceloneta cap al carrer d’Enric Granados, on hi havia les nostres respectives residències, una cantada en dansa nocturna per damunt la Rambla de Les rondes del vi de Jaume Arnella que va ser la cançó de l’any. Des del Cap d’Any de 1969, li enviava els bons auguris a una adreça d’Os de Balaguer, el seu poble nadiu. Va ser el febrer de 1975 quan vaig rebre una carta seva. Em comunicava que s’havia traslladat a viure a Menorca per fer feina a la Residència Sanitària de Maó, satisfeta per l’ofici («fa tan feliç ésser pels altres!») i per la relació encetada amb Jordi (sense llinatges) un company que li agradava escriure. Per causalitats i casualitats de la vida, coincidint en el temps m’havien assabentat que un personatge singular conegut meu, Jordi Teixidor Omedes, guanyador del premi Joaquim Ruyra d’aquell any, s’havia mudat a viure a Menorca. Havia de ser ell forçat i vaig lligar caps… erròniament. Jordi T. Omedes, com signava per evitar la confusió amb el seu cosí, l’autor del Retaule del Flautista, havia fet el servei militar a Mallorca i era amic de Bernat Homar, de Jaume Fuster, de Maria Antònia Oliver, de Guillem Salom, de Jaume Arnella i de molts altres amics comuns. Com que la carta de Teresa me convidava a visitar-la, no m’ho vaig pensar dues vegades.

Cala Morell, març de 1975 (BMS)

EL MEU PRIMER ENCONTRE AMB JORDI VIVET

El mes de març de 1975 Teresa vivia al port de Maó, davant la mar, a l’aleshores Calle de los Mártires del Atlante. D’immediat, vaig aclarir que la seva parella no era Jordi Teixidor Omedes (1946-2002), sinó Jordi Vivet i Ballart, un mariner desembarcat després d’anys d’anar amb vaixells mercants per aigües de Grècia. De fet, amb una gorra i una pipa era la imatge típica del clàssic llop de mar glossat a les havaneres. Feia un mes que ell havia fet els 31 anys i jo en tenia 22. Aquells dies que vaig romandre a ca seva, com que na Teresa feia feina i ell encara no, vàrem recórrer l’illa i vàrem tenir molt de temps per parlar. Hi va haver una complicitat i una entesa immediata que perdurà quan es mudaren a viure a Torret, amb visites i intercanvis periòdics durant tres anys. Sense bravejar del seu passat, delatava que tenia experiència en l’organització d’activitats culturals, però no ho vaig poder esbrinar i certificar fins després d’assabentar-me de la seva mort. Hi ha informacions que sempre arriben tard.

Menorca, març de 1975 (BMS)

Era inevitable que la Poesia aparegués i es fes madona de les nostres converses. Ambdós teníem llibres estotjats, dins dels calaixos de la por i de la vergonya, que reclamaven ulls, lectures i crítiques. Ens bescanviàrem els poemaris, a les antípodes un de l’altre en gairebé tots els ordres. Aleshores jo vivia fascinat i seduït per la poesia visual, amb Salvat Papasseit de referència i amb la pretensió de pintar llibres i escriure sense lletres. Ell, en canvi, amb Gabriel Ferrater com a única excepció contemporània de referència, era admirador dels clàssics grecs i, molt concretament tot i que a nivell teòric, defensor de l’epicureisme com a model admirador de la vida. En tot cas, la trinxera de l’hedonisme no ens separava.

Mallorca, juliol de 1976 (BMS)

SA CALATRAVA 1976 i 1977, UNA FITA

Més enllà del conreu en privat de la poesia, compartíem moltes d’inquietuds culturals que comentàvem a la nostra correspondència. De part meva, l’any 1976 vaig fer costat a la iniciativa de Toni Rotger i em vaig implicar en l’organització de les Festes de Sa Calatrava. Eren les primeres festes populars després de la mort de Franco i la gent tenia ganes de llibertat.

Toni Rotger, juny de 2010 (foto: Biel Massot)                    Un intrús fent de presentador furtiu

Com a improvisat presentador dels actes, des de l’escenari vaig tenir el privilegi de veure l’esplanada del bastió de Berard atapeïda de milers de persones. Aquelles festes esbaldregaren els murs i les “taquilles” de pagament. Les popularitzaren. Les catalanitzaren. Sa Calatrava va esdevenir un ateneu popular des del qual, en temps de precarietats i preautonomies, es recobrà la Rua de Palma, la revetlla de Sant Sebastià, la festa dels Darrers Dies… Fou, durant tres anys, un centre neuràlgic cultural indiscutible que reanimà Mallorca amb una aportació mai vista des d’abans de la guerra incivil.

L’esplanada d’en Berard a la murada un horabaixa de juliol de 1976 (foto de Vicenç Matas)
El CAT va ser un dinamitzador teatral

Dins del programa de festes de 1976 es va presentar el CAT (Centre d’Activitats Teatrals, jugant amb l’apòcope de Catalunya), una altra iniciativa de Toni Rotger, responsable de l’àrea de teatre de l’OCB. La premsa es va fer ressò de la presentació. Josep Benaiges de Barcelona, Bartomeu Mestre de Mallorca i Gonçal Pons de Menorca explicaren l’objectiu de disposar d’una eina d’àmbit nacional. Des de Sa Calatrava, el CAT va organitzar la vinguda de grups teatrals d’arreu de les terres catalanes: Comediants, Dagoll Dagom, A-71, Pluja, Garibaldis, Claca… La Torna dels Juglars s’estrenà a la plaça de Santa Fe. L’única activitat fora de Mallorca varen ser les dues setmanes de Teatre Independent dels Països Catalans a Ciutadella, organitzades per Gonçal Pons com veurem, en una breu espipellada de referència.

De Sa Calatrava sorgiren creadors, artistes, músics i màgics i allà agafà més volada el grup S’Estornell de Pep Baño, renovat amb Miquel Fuster Pava, Barbara Nadal, Miquel Gelabert o el músic Jean Jacques Schalekamp, fill de l’escriptor holandès resident a Mallorca. L’antiga fàbrica de la murada va viure festes ferestes, conferències, concerts, cercaviles… Allà Ocaña hi va fer més d’una performance, allà va néixer, créixer i morir una revista emblemàtica: Sa Lavativa, allà Joan Mas, un excel·lent i enginyós dibuixant que morí molt jove, feia uns magnífics cartells, allà també varen publicar-se els primers còmics transgressors, amb la subsegüent persecució policial i repressió judiciali.

Una de les estovalles individuals calatravines que motivaren la recerca policial “del aparato”

Fins que les institucions públiques no s’apoderaren de les festes populars, (ep! i les manyuclaren i manyuclen amb còmplices i bufons filipistes a sou), Sa Calatrava va ser clau, sense subvencions i de manera autogestionada, per a la represa cultural del país. Va ser molt més que un club. Va fer història. Per sort, no manca la documentació a l’espera que algú decideixi espigolar sobre la incidència que tindria a altres festes de l’illa. De moment, roman en deute un reconeixement formal a Toni Rotger, menystingut tant des de les institucions públiques com les entitats culturals del país. L’acte que li dedicà la Federació d’Associacions de Veïns (abril de 2016) i el de l’Ajuntament de Palma (novembre de 2016) reclamen un tractament amb més visualització.

I EN JORDI HI ERA (I DE TOT APRENIA)

Jordi Vivet, aquell juliol de 1976, va ser molt més que un espectador convidat. No va tenir manies en maquillar-se i introduir-se en els cercaviles que, cada horabaixa o, segons ell, «abans del fosquet» s’endinsava, des de Sa Calatrava, fins al cor de la ciutat per cridar a la festa devers les places de Cort i de Santa Eulàlia. Va prendre nota de tot allò que passava. Va presenciar un muntatge de S’Estornell, on Miquel Fuster, en Pava, trabucava una senalla de terra damunt d’una taula per començar a explicar la història de Mallorca. Vivet s’exclamaria: «això també és Menorca!».

Un altre vespre va participar en el sopar popular de carrer, on alguns espontanis recitaven versos. Allà va lligar el trempó amb la Poesia. Aprenia més que ningú per millorar les propostes. També, el dimecres dia 7 de juliol, al costat dels germans Joan Ramon i Maria del Mar Bonet, de Guillem d’Efak i del trobador algaidí Biel Majoral, una novella i sorprenent veu de la terra, Vivet va veure i escoltar Isaac Melis i el grup CPEP de música popular de Ciutadellaii, representants de Menorca dins de la Nit de Cançó de les Illes. Lligava caps i omplia la retina de teatre, poesia i música de la terra. El còctel perfecte per a assaciar la fam canina de cultura. Abans de partir, m’anuncià que l’any següent Menorca seria molt més present a Sa Calatrava. No va mentir, però com també veurem Sa Calatrava va alenar devers Menorca.

LES SETMANES DE TEATRE INDEPENDENT (una espipellada)

Aquelles primeres festes calatravines acabaren el diumenge 11 de juliol de 1976. Un mes i mig després, a Ciutadella, es feia la primera Setmana de Teatre Independent dels Països Catalans. El mot independent s’usava aleshores per deixar clar que no tenia res a veure amb el teatre del règim quan, curiosament, el grup Delfín Serra que assumí formalment l’organització pertanyia a Educación y Descanso.

Jordi Vivet, Bernat Homar, Gonçal Pons, Pitus Fernández… Cafè Balear de Ciutadella, juny de 1976 (BMS)

La iniciativa s’havia pactat dos mesos abans (per Sant Joan havia de ser!) a la casa d’en Gonçal Pons Moll, en Salo Roseta, on ens reunírem Bernat Homar, exdirector del grup de Pius XII, Joan Maria Gual, director del grup A-71, Mercè Remolí, periodista, jo mateix, lligat als grups de La Protectora i S’Estornell i vinculat amb les Setmanes de Teatre de Mallorca, així com altres menorquins de l’entorn del grup Delfín Serra que aleshores dirigia en Salo (Tino Pons, Pitus Fernàndez…). En Salo, fort i no et moguis, ens obligà a anar a veure el Foc i fum, la popular sarsuela menorquina, i, ens exigí mirar des de la llotja com els espectadors cantaven amb els actors. Ell ja coneixia les Setmanes de Teatre de Mallorca, patrocinades per Ràdio Popular i Sa Nostra, però ell, amb una inconsciència temerària sense cap suport, va contractar grups d’arreu de les terres catalanes que actuaren la darrera setmana d’agost de 1976 a la plaça Nova de Ciutadella. L’any següent, la segona setmana d’agost de 1977, es va fer una segona (i darrera edició) orientada a rebaixar el greu dèficit generatiii. Doncs bé, en aquelles reunions preparatòries, en Jordi Vivet també hi era.

VIVET, AGITADOR CULTURAL

Els Mussols, 1977

A partir d’aquell estiu de 1976, des del llevant de l’illa, Jordi Vivet impulsà sens desmai iniciatives a rompre. L’activitat cultural, aquells anys, era potent. Hi havia fam d’omplir els carrers de poesia, música, teatre… totes les arts s’enllaçaven. Només calia trobar el catalitzador i Jordi Vivet assumí el lideratge. Ara he sabut que tenia prou experiència a l’esquena per fer-ho. Impulsà el grup Els Mussols i, juntament amb el pintor barceloní Francesc Calvet i el jove poeta Pere Gomila, organitzà unes originals rapsòdies poètiques, cada vegada més exitoses. La darreria de 1976 el grup s’estrenà en un recital a Alaior. El 1977, amb el nom de Trempem sa primavera, actuaren a Ciutadella, Sant Lluís, Es Castell, Maó… i, com no podia ser d’altra manera, navegaren fins a Sa Calatrava on desembarcaren el dissabte 9 de juliol de 1977. Trempem sa primavera és un punt de referència a partir del qual, arreu de Mallorca, s’organitzarien els primers recitals de poesia il·lustrada amb músicaiv.

El mes següent, de retorn a Torret i amb un equip de gent implicada que, de manera progressiva, s’afegia al grup, rejovenien les festes populars de Sant Lluís.Els cercaviles convidaven la gent a ocupar i omplir els carrers i les places. El confeti i les serpentines esbaldregaren la repressió de tants i tants d’anys. Es passà, gairebé de cop, del NO-DO de la por al color de l’alegria.

La Poesia no es podia dissociar de la Música i, com era biològicament previsible, els recitals s’il·lustraven amb acompanyament d’instruments.

La coincidència amb la Mostra de Teatre a Mallorca, em va impedir viatjar a Menorca per veure els seus primers muntatges poètics. Amb molt bones paraules, me deia a la carta que no m’havia perdut gran cosa. Així i tot, informava d’un recital que havia anar molt bé i que tenia totes les esperances en un que s’havia de fer a Sant Lluís. També es mostrava satisfet d’incorporar músics al grup. Tot i això, per primera vegada, em deixava caure la possibilitat de deixar Menorca per cercar feina a Mallorca.

La gènesi del grup Els Mussols i Traginada?

No hi podia mancar el teatre. Jordi Vivet va fundar el grup Cop i Queda, on movia tots els fils: director, escenògraf, il·luminador, guionista… Menorca, simplement, va néixer i créixer com una obra absolutament renovadora i màgica que va recórrer l’illa.

Menorca, simplement va ser celebrada per tot allà on va passar i es manté viva a la memòria dels qui la varen veure i més viva encara en el record de la gent que hi va participar. Té un cert interès històric l’article que va escriure el gener de 1980, publicat a la revista Terra Lliure, l’anarquista i sindicalista menorquí Ferran Ferrer Quesada, exiliat a París. Es fa ressò de l’obra i anima (sense donar noms, perquè tots els obrers són iguals) al grup Cop i queda.

Els actors varen comptar amb l’activa participació d’un grup nascut simultàniament a l’obra. Traginada va significar un guany cultural de primer ordre. Hi convergien la tradició i l’intent de renovar i modernitzar la cançó popular. Varen assolir un èxit més que merescut. A partir del nucli fundacional de la mà de Francesc Bagur i de Joan i Ramon Saura, s’hi arreplegaren de manera intermitent una dotzena de músics i cantadors (Artur Bagur, Maria Pau Bagur, Elena Comeche, Catalina Garriga, Martina Garriga, Josep Mercadal, Margalida Pérez, Lluís Reynés, Artur Bagur…), que enregistraren tres discs en tres anysv.

Fotos extretes del documental de Jordi de la Riva arran de l’edició del tercer disc (1980)

PROJECTE POESIA!

Jordi Vivet prioritzava la poesia part damunt de tot. Des de la nostra coneixença, el març de 1975, feia vots per crear una col·lecció de poesia “diferent”. A partir de l’experiència de les edicions nascudes el 1976 a Sa Calatrava la idea va agafar forma i força. Per assegurar l’èxit de l’empresa, es va projectar crear la col·lecció a partir d’una campanya prèvia de subscriptors que s’anuncià la darreria de 1976. L’objectiu era fer una col·lecció orientada als poetes joves de les Illes. Havíem de trobar contactes a les Pitiüses, Jordi Vivet tindria cura de la col·lecció a Menorca i jo a Mallorca. La Poesia, progressivament, guanyava prestigi i era un bon moment per envestir amb aquell projecte. Cal dir que aquesta percepció era general i ho demostra el fet que, a partir de 1977, les iniciatives editorials es multiplicaren: Domini Fosc, Neon de Suro, Guaret, Tafal, Blanc d’ou, La musa decapitada i, des de Ciutadella, Xibau. Tot i la renovació allunyada de la monotonia i de la creixent nòmina editorial, encara el 1978 des de Sa Calatrava, es tenia la percepció que les noves tendències no eren prou renovadores; encara no s’havia aletejat la calitja.

La darreria de l’any 1977, La Caixa de Balears del Castell havia publicat un petit quadern amb alguns dels poemes de Trempem sa primavera del grup Els Mussols. Jordi Vivet me n’envià un exemplar per valorar que es podia començar el Projecte: Poesia des de la més gran austeritat editorial. Persistia en la idea de crear una col·lecció, per modesta que fos, a fi de repartir-la en els recitals com a complement literari. Coincidint en el temps, jo tenia elaborat un llibre de poesia visual, elaborat a l’estil dels cal·ligrames, a mà o amb màquina d’escriure, i li vaig remetre una còpia. Als pocs dies me va escriure. Li havia agradat i l’havia transformat, amb els seus coneixements com a delineant i dissenyador. M’aconsellava i defensava amb arguments que bastís el llibre amb algun “dibuixador”.

Una mostra dels poemes del llibre interpretats gràficament per Jordi Vivet

…COM UN ALEIG ENMIG DE LA CALITJA

Tot i que no vaig fer gaire cas dels suggeriments i vaig optar per publicar els poemes tal com els havia escrit originalment, vaig incorporar dos dels seus dibuixos al llibre que s’acompanyà igualment d’altres il·lustradors i destacats prologuistes, els noms dels quals figuren a la caràtula, amb el de Jordi Vivet de capçaleravi. El llibre es publicà en una edició d’autor a l’Antiga Impremta Soler.

El motiu de no esperar l’aparició de la hipotètica col·lecció del Projecte: Poesia,  va ser el desinterès absolut que havia merescut la pretesa captació de subscriptors… i el meu escepticisme. De fet, aquella col·lecció que havia d’acollir per capçalera un poemari de Jordi Vivet no va arribar a néixer. A les cartes, m’indica allò que voldria que figuràs a la solapa del seu poemari: “Jordi Vivet, (febrer de 1944), nòmada català…” i esmenta alguns dels qui ja són amic seus a Mallorca (Joan Mas, Toni Rotger, Llucia Ribas, Bernat Homar…) a qui convida a anar a casa seva a dinar per compartir l’èxit del seu hort. De manera intermitent, reitera l’interès de deixar Menorca i anar a viure a Palma. La seva vida presagiava canvis importants. 

De cara a la possible viabilitat del Projecte: Poesia, m’havia fet a mans, per sotmetre a consideració, quatre poemaris: Saltar i no parar, Poemes virtuals, Liberté, Égalité, Fraternité i Metròpolis. Els seus poemes, en contrast amb la seva vitalitat positiva i emprenedora i amb el seu sentit d’humor càustic, més irònic que mordaç, no anaven en sintonia amb Lucreci, a qui assenyalava com el seu referent poètic i filosòfic, perquè projectaven una visió adolorida de la vida, sota el paraigües de la ideologia anarquista. En només tres anys, el seu vitalisme pletòric s’havia obscurit i, en els poemes, enmergien rampells de nihilisme i, en algun cas, de desolació. Tanmateix el Projecte: Poesia es frustraria definitivament. Mentre en parlàvem per correspondència, molts d’altres creaven noves col·leccions. Tot i això, ell encara persistí durant un temps en la idea de crear «una col·lecció modesta» des de Menorca.

DRUÏDA

L’arribada a Menorca de Víctor Compta, un traductor barceloní que s’instal·là a Llucmaçanes des de 1978 fins a finals de 1987, va ser un reforç a la idea de Jordi Vivet de bastir una nova col·lecció de poesia. Havia de ser exemplar i, per això, lluny del criteri primigeni que defensava la modèstia editorial, Druïda, una aventura que esdevindria mítica, va brollar amb voluntat efectistavii. Vivet, que aquell any acabava de publicar versos a la revista Reduccions, va fer costat a Compta al llarg del procés creatiu i va influir en les qüestions formals bàsiques que havia vist a l’Antiga Impremta Soler: procés gairebé artesanal, paper d’alta qualitat, quaderns tancats amb llaços (el llaç, com a símbol, seria uns dels elements clau), combinar la poesia amb les il·lustracions… Em va comentar que, ni que fos formalment, havia utilitzat de model algunes publicacions fetes a Mallorca. M’esmentà Insecticida de Jaume Sastre i singularment …com un aleig enmig de la calitja. De part meva, sabia que Vivet no posaria el seu llibre entre els primers de la col·lecció menorquina, però no m’hauria pensat mai que no n’hi arribàs a publicar cap. Es mereixia de ple dret ser protagonista en aquella proposta tan valenta i original que, apareguda el 1980, responia al seu desig expressat ja el 1975. 

L’ACTIVISME CULTURAL S’OFICIALITZA

De les papallones que he perseguit

sols tenc la boirina que em tenyeix els dits

Guillem d’Efak

L’aparició de Druïda coincideix amb un declivi de les activitats culturals fins aleshores autogestionades. La restauració de les institucions, amb les primeres eleccions municipals de 1979, la constitució del preautonòmic Consell General Interinsular i, finalment, l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia del 1983, va significar l’assumpció de les polítiques culturals des de l’administració pública… amb una evident reculada quant a la llibertat creativa, sotmesa com mai (ara democràticament) al dirigisme. Aquell fet va afectar gairebé tots els moviments que havien nascut des de la societat civil: la cançó catalana, el teatre independent, les festes populars… tot hauria de passar pel sedàs del poder. La majoria dels creatius preferiren aferrar-se a la mamella pública. Els qui no transigiren desertaren o foren marginats. La força creativa que havia inundat els carrers amb art popular (a Sa Calatrava, a la murada, hi havia penjat un mural d’Esperança Mestre que mostrava una presó en blanc i negre des d’on sortien papallones de colors) es va protocol·litzar i aquietar a la política miserable de les subvencions, sempre supeditades a fer allò que interessa als governs de torn.

Dos fragments del gran mural d’Esperança Mestre a la murada de Palma (BMS)

Els qui no s’adaptaren a la nova situació varen esvair-se o, si més no, varen minvar l’activitat de manera ostentosa. Traginada, S’Estornell, les Festes de Sa Calatrava… preferiren el declivi i que els seus noms fossin referents d’un temps i d’un país abans de precipitar-se dins d’una transformació vergonyant. Jordi Vivet, naturalment, va ser dels qui va viure aquell declivi. Coincidí en el temps un canvi de relació afectiva i, aviat, el naixement d’un fill menorquí. Això no obstant, no dimití l’activitat personal. El 1984 i 1985, amb el fotògraf Lluís Real i el músic Ramon Saura, va gestionar el bar Foxtrot de Binibèquer, on els caps de setmanes es feien actuacions i recitals. Va fer part del grup de teatre La Clota, dirigit per Pitus Fernández. Amb aquest grup actuà el 1989 a Palma a l’obra Miles Gloriosus de Plaute que va guanyar el primer premi dels projectes teatrals d’aquell any, presentada a la Mostra de Teatre Llorenç Moyà i representada a diversos escenaris fins a l’actuació al Teatre del Born dia 23 de març de 1990.

A la fí, 20 anys després d’aterrar a Menorca, publica el seu primer llibre, Arena als ulls, amb pròleg de Pere Gomila i editat amb el número 7 de la col·lecció Xibau per l’Institut Menorquí d’Estudis. Es presenta a Maó dia 22 d’abril de 1994 i a Ciutadella dia 27, amb Antoni Cantamisa i Adelaida Ponseti com a rapsodes. El segon, Calcigar el llamp, editat per Pagès Editors, no arribaria fins catorze anys després, el mes d’abril de 2008.

Continuarà també amb els recitals poètics amb els seus vells amics del grup Els Mussols, amb la incorporació de noves veus. El recital en homenatge a Vicent Andrés Estellés que es farà el juliol de 1995 serà el seu comiat.

Guies de Menorca on Jordi apareix com a traductor

Aleshores ja havia deixat de fer feina al despatx de l’arquitecte Enric Taltavull i treballava per Triangle Postals, empresa que li brindà l’opció d’anar a Barcelona. Així, l’any 1995, Jordi Vivet, després de més de 20 anys de viure a Menorca, abandonarà l’illa definitivament. Quan es va jubilar es traslladà a Vic a la seva casa pairal. Només torna a Menorca ocasionalment, com la visita que va fer l’any 2005 al seu amic Lluís Reynés de Traginada.

VIVET POST MORTEM

Jordi Vivet va morir a Vic dia 25 de febrer de 2018, dies després de fer els 74 anys. Se’n va fer ressò a El Punt el seu nebot Santiago Ponce Vivet, professor de Comunicació a la Universitat de Vic i, amb un sentit obituari a la seva secció L’illa inaudita del diari Menorca, el seu deixeble, poeta i amic Pere Gomilaviii, per iniciativa del qual tres mesos després, els amics varen retre un reconeixement amb la lectura d’alguns dels seus versos sota el títol, Jordi Vivet, simplement.

Un any i busques després, el 13 de juliol del 2019, l’IME va programar una jornada monogràfica dedicada a la seva biografia, amb especial incidència en la immensa activitat que va dur a terme en el desenvolupament de la vida cultural a l’illa de Menorca.

La mala consciència m’interrogava. Com així una distància tan petita com la que separa Felanitx de Maó i, després, de Vic, ens havia allunyat tant? No ens hauria de sobtar gens. Un allunyament similar, sense sortir de la mateixa illa, s’ha produït entre els mallorquins que enllestírem les festes calatravines, per posar un exemple, o entre els menorquins que impulsaren aquella Menorca, simplement.

Com a expiació de l’amistat perduda, ara ja irremeiablement, vaig iniciar la recerca. Poca cosa vaig trobar de la seva activitat d’ençà que va abandonar Menorca. A banda de l’edició de Calcigar el llamp, només uns poemes publicats l’any 2009 a la revista Reduccions i la informació de Pere Gomila que afirma que va elaborar nous poemaris. Res més. En canvi, vaig trobar informació molt rellevant, prèvia a instal·lar-se a Maó, que destapa l’enamorament dels llibres i l’experiència com a escriptor, poeta i home de teatre. Totes les dades trobades mostren com, a Vic, ja havia fet teatre i participat en muntatges poètics.

ELS SEUS PRIMERS TRENTA ANYS

La plaça Major de Vic amb el monòlit franquista (1943)

Jordi Vivet i Ballart va néixer a Vic dia 14 de febrer de 1944. Tot i escolaritzar-se a la primera postguerra, amb la imperant escola nacional-catolicista del franquisme, va estudiar a l’Acadèmia Maurici Izern, laïca, del mestre i pedagog francès. Acabat el batxillerat es va matricular a l’Escola Municipal de Dibuix, on va ser deixeble de l’escultor Salvador Puntí. Amb només 18 anys comença a fer feina de bibliotecari a Barcelona, on establirà una relació addictiva amb els llibres. No perdrà, però, contacte amb el seu poble nadiu. Allà es va incorporar a les Joventut Musicals i, al costat dels poetes Miquel Martí i Pol i Lluís Solà i Sala, al Grup de Teatre Independent del Cineclub de Vic. Comença també a col·laborar amb la revista Inquietud Artística, la qual es transformarà anys després en Reduccions. L’any 1965, la portada del n. 33 de la revista reprodueix una foto que mostra l’escenografia que havia fet Joan Furriols per a la representació d’Esbós per a tres oratoris de Carles Riba. L’obra s’havia estrenat l’any abans al Temple Romà de Vic. El muntatge va ser dirigit per Lluís Solà, amb Jordi Vivet com a ajudant de direcció. En el següent exemplar de la revista, publicat el novembre de 1965, apareix un extens article dedicat als trobadors signat per Jordi Vivet que, aleshores, està fent el servei militar.


Acabada la mili, amb 22 anys, decideix embarcar-se en un mercant i anar a veure món. L’estada a Grècia i les llargues travessies transoceàniques li permeten aprendre idiomes, que practica amb els companys de la tripulació. Les hores de lleure dels mariners li permeten llegir molt. Escull preferiblement poesia i la vincula estretament amb els oceans i la solitud que treuen el cap en els primers versos, amb un cert sentit àcrata de la vida i universalista del món. La seva gran pàtria, la més gran de totes les nacions, és la mar.

Durant vuit anys, des de 1965, no se sap res del mariner vigatà fins que, dia 23 de març de 1973, apareix a Hoja del Lunes de Barcelona informació d’un muntatge poètic sobre J. V. Foix del grup La Gàbia, al Teatre Capsa de Barcelona amb direcció de Lluís Solà i escenografia de Jordi Vivet.

Just dos anys després, el març de 1975, el vaig conèixer a Maó.

CODA i DA CAPO

Jordi Vivet volia viure com a nòmada català, però el va seduir Menorca i la va convertir en la seva Ítaca, per on havia navegat. Sense deixar de mirar el mar, va amarrar la barca per viure més de 20 anys, els millors de la vida, amb amors, amistats, música, teatre i poesia; sobretot poesia. També volia viure com un poeta i així va ser. Almenys a Menorca va ser poeta, simplement.

 

 

 

Post Scriptum.- El seu nom, com el de Víctor Compta Gonzàlez, Gonçal Pons Moll, Antoni Rotger Martínez, el grup Els Mussols i tants d’altres dels que s’esmenten en aquest article que fan part del que vaig definir com “exclosos culturals”, no apareix a la viquipèdia. Si voleu saber-ne més coses, les podreu llegir en el cor de les persones que el varen tractar.

Vg. la història d’una investigació policial i judicial poc coneguda a: https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=240434

ii Inicialment el grup estava integrat per Josep Pons Gener, Josep Ortega i Josep Maria Juaneda. El 1978 Josep Camps substituí Josep Ortega i el 1979 s’hi incorporà Ignasi Mascaró Pons. El grup es va desfer l’any 1980.

iii vg. l’interessant article de Guillem López Casanovas sobre aquelles dues setmanes de teatre: https://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/999679-ja-fa-40-anys.html

iv A partir de 1993, des de la UIB, el catedràtic Antoni Artigues iniciaria muntatges teatrals en diversos formats i generalment amb la poesia com a protagonista. Vg: http://magpoesia.mallorcaweb.com/muntatges/indexfets.html

v Menorca (Pu-put!, 1978), Pels camins de Menorca (Pu-put!, 1979) i Cançons de Menorca (Pu-put!, 1980). El segell discogràfic el gestionava el músic Antoni Parera Fons, fill predilecte de Manacor, però també amb ascendència menorquina. Cal fer notar que uns anys abans a les Pitiüses, de la mà d’Isidor Marí, Victorí Planells i Joan Morenu, havia nascut UC. El grup original enregistrà tres discs Cançons d’Eivissa(1974), En aquesta illa tan pobra (1976) i Una ala sobre el mar (1978). UC representa un canvi important en la música popular catalana i impulsà el naixement d’altres grups (Al Tall, al País Valencià és un exemple) que renovaren l’estantís folklore monopolitzat per la franquista Sección Femenina.

vi Els prologuistes varen ser Llorenç Capellà, Gabriel Janer Manila, Josep Maria Llompart, Joan Perelló, Llucia Ribas, Jaume Santandreu i Antoni Serra. Els il·lustradors foren Miquel Barceló (que dissenyà la caràtula), Biel Bonnín, Esperança Mestre, Mateu Sbert, Vicenç Torres Costa i Jordi Vivet. Arran d’un treball d’investigació sobre la poesia dels anys 70 a Mallorca, la professora i poeta Margalida Pons em va fer avinent que només havia localitzat el llibre a la biblioteca de la Universitat Rovira i Virgili, però que no estava a nom meu, sinó de Jordi Vivet. L’explicació era ben senzilla. El meu nom no estava imprès al llibre, sinó a una etiqueta de maleta antiga que enllaçava les pàgines amb una veta. Si es desprenia l’etiqueta, el primer nom que apareixia, de la llista d’il·lustradors i prologuistes, era el d’en Jordi. Mai no n’he fet cap intent per aclarir l’errada. Ja va bé que …com un aleig enmig de la calitjasigui també seu. Ho era i ho és.

viii Vg els dos articles a la il·lustració adjunta

MES COSES:

A l’enllaç podeu veure un petit vídeo sobre la publicació CALATRAVA STORY

https://www.youtube.com/watch?v=Bj3zh75TcDE

Als tres enllaços, un reportatge sobre Traginada, arran d’editar el seu tercer i darrer disc:

https://www.youtube.com/watch?v=TDhMjtx_alQ&t=22s

https://www.youtube.com/watch?v=T5ttBg1WEng&t=291s

https://www.youtube.com/watch?v=eU92GIcrmkQ

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 23 de juny de 2019 per Bartomeu Mestre i Sureda

DRUÏDA. DE LA UTOPIA AL MITE

Deixa un comentari

A Jordi, a Víctor i a la bona gent que va viure aquell gloriós temps d’il·lusions

Malaurat del poble qui no tengui poetes;
aquest  poble haurà callat definitivament!
Joan F. López Casasnovas

Un poble que no estima els seus poetes
és un poble condemnat a la derrota
T. S. Eliot

Des de la vinya menorquina del camí de Llucmaçanes, entre els anys 1980 i 1987, s’edità una col·lecció de poesia singular. Tan singular que no he sabut trobar ningú, cap biblioteca pública ni tan sols, que la tingui completa a disposició dels lectors. Això és molt més lamentable encara quan es mesura l’alt nivell de qualitat que, en el seu conjunt, brinden els 16 poemaris que, sota la direcció de Víctor Compta Gonzàlez, s’arribaren a publicar en els únics sis exemplars editats. Ni que sigui per reivindicar aquella iniciativa, emboirada i entelada com si no hagués existit mai, he considerat pertinent fer-ne memòria documentada.

LA GÈNESI DE LA COL·LECCIÓ

1. Antecedents editorials de Poesia a les Illes (*)

Cal recordar que la insurrecció feixista-militar de 1936 i la subsegüent dictadura franquista varen anorrear la Cultura Catalana. La Poesia que, en el cas de les illes Balears i Pitiüses, havia gaudit de diverses plataformes de difusió (de manera destacada La Nostra Terra entre 1928 i 1936), va ser silenciada. Els intents de represa amb noves col·leccions, com va ser el cas d’un únic exemplar de Raixa l’any 1953, varen ser eixalats. Es permeteren, en canvi, col·leccions literàries en castellà com DABO (1951-1955), amb algunes infiltracions de Jaume Vidal Alcover i Cèlia Viñas, o com Papeles de Son Armadams creada per Camilo José Cela, on s’inseriren alguns poemes en català (sobretot de Carles Riba) gràcies a la intervenció de Josep Maria Llompart, el qual va fer de Secretari de la publicació, entre 1956 i 1960. El 1956 també va aparèixer la revista Ponent, però aviat derivà cap al secessionisme i el bilingüisme de la mà de Llorenç Vidal (avui col·laborador de la Fundación Jaime III). L’orientació d’aquestes publicacions els conferí cera del corpus de les autoritats. En certa manera, legitimaven que la Poesia catalana romangués proscrita.

Els poetes mallorquins de postguerra, malgrat el franquisme, no es donaren per vençuts i persistiren en els intents de crear col·leccions estables de poesia en català. El 1956, Vidal Alcover, Llompart i Llorenç Moyà, dirigeixen La font de les tortugues, on obrin les portes a joves com Guillem d’Efak. El 1961, l’Editorial Moll, crea la col·lecció La Balenguera; el 1965, l’Editorial Daedalus crea La Sínia i el 1971, sota la direcció de Miquel Àngel Riera, la Caixa de les Balears publicarà El Turó. A les Pitiüses, l’any 1968, Marià Villangómez publicava una antologia de Poetes eivissencs, entre els quals destaca el jove Isidor Marí.

Col·leccions de Poesia a Mallorca (Balenguera, Guaret, La Sínia, Tafal, Turmeda…)

No serà però fins a la meitat dels anys 70 del segle XX, a l’entorn de la mort de Franco, quan es produeix la gran explosió de les publicacions dedicades a la Poesia. El 1974, l’Editorial Turmeda crea la col·lecció Tomir; el mateix any, editats per J. Mascaró Pasarius, apareixen els quaderns de poesia Domini Fosc; el 1975, a l’entorn del col·lectiu Taller Llunàtic, s’edita Neon de Suro; el 1976, des de Campos i de la mà de Damià Huguet, apareix Guaret; el 1977, també des del Taller Llunàtic, es publica Blanc d’ou; el mateix any, 1977, per iniciativa del precoç poeta Andreu Vidal apareix La musa decapitada; el 1979, l’Ajuntament de Manacor crea la col·lecció Tià de Sa Real, encara que no exclusivament de Poesia; també el 1979, amb l’impuls d’Antoni Nadal, Josep Noguerol i Felip Demaldé, sorgirà L’ombra vessada; el 1981, des de la llibreria Cavall Verd de Rafel Jaume, els Cartrons de Poesia; el mateix any naixia Latitud 39. Revista de Literatura, Llengua i Arts, on, al costat dels articles, es publicaven poemes. Ja posteriorment, el 1985, amb l’impuls de Damià Pons, professor a l’Institut de Llucmajor apareixien, les Edicions Atàviques.

Molts dels poemaris inscrits en els col·lectius anteriors esmentats comparteixen característiques: en general són d’autors joves que, en molts de casos, tindran continuïtat futura (Damià Huguet, Bernat Nadal, Damià Pons, Joan Perelló, Àngel Terron, Andreu Vidal, Pere Gomila…), s’insereixen majoritàriament dins de la poesia experimental, s’acompanyen d’il·lustracions de pintors avantguardistes del moment (els Terrades, Gerard Mates, Bartomeu Cabot, Joan Palou, Miquel Barceló…), reneguen del Noucentisme i, amb ell, de l’anomenada Escola Mallorquina, defugen també formalment de les publicacions convencionals i, en la majoria de casos, s’editen fora dels circuits editorials que podríem anomenar professionals. Destaca, de manera escandalosa, l’absència de les dones.

Aquesta revolució poètica i artística, especialment en el temps de màxima efervescència que s’emmarca entre els anys 1974 i 1978, no va ser cosa únicament de les Illes. També es va produir en el País Valencià i el Principat i, fins i tot, fora de l’àmbit de l’estat espanyol, emergeix a la Catalunya Nord, on la Universitat de Perpinyà, precisament entre els anys indicats (de 1974 a 1978), va editar Aïnes.

2.- XIBAU, el precedent menorquí (**)

Al ponent de l’illa, a Ciutadella de Menorca, dia 1 de gener de 1978 es publicava el primer dels quaderns de poesia XIBAU, de la mà de Joan F. López Casasnovas, autor del manifest de presentació, i de Gustau Juan Benejam, a qui es deu el nom de la col·lecció (un localisme del Mitjorn Gran recollit al DCVB) i autor dels poemes del primer exemplar. Fins a l’any 1988, es publicaren onze quaderns XIBAU i, a partir de 1989, la col·lecció va ser assumida per Institut d’Estudis Menorquí que la manté viva.

3.- Jordi Vivet i Ballart (***)

L’arribada de Víctor Compta a Menorca l’any 1977 va coincidir amb una època d’exaltació poètica a l’illa. Si, com hem vist, a Ciutadella emergia XIBAU, a la part de Maó esclataven les inquietuds que prenien diverses formes que va saber canalitzar Jordi Vivet (1944-2018), un poeta vigatà i activista cultural que residia a l’illa ja feia tres anys. Amb el seu impuls i en el seu entorn, varen néixer moltes d’iniciatives culturals. Per esmentar-ne dues de 1977 resulta imprescindible fer referència al grup Els Mussols, pioner en oferir rapsòdies poètiques (molts d’anys abans que a Mallorca). Arreu de l’illa i, el mes de juliol d’aquell any, a les mítiques Festes de Sa Calatrava a Palma, feren arribar l’espectacle Trempem la primavera. Una altra iniciativa de Jordi Vivet, amb la companyia de teatre Cop i queda i amb el grup musical Traginada, va ser l’espectacle Menorca, simplement, viu encara a la memòria dels qui el varen veure representat i, naturalment, de les dotzenes de persones que s’hi arremolinaren d’una manera o d’una altra (Pere Gomila, Francesc Calvet, Tino Pons, Pacífic Camps, Pere Pons, Martina Garriga, Ramon Saura, Joan Saura, Paco Bagur, Artur Bagur…). Vivet, que aleshores treballava professionalment com a delineant al despatx de l’arquitecte Enric Taltavull, va influir de manera determinant sobre Víctor Compta en el projecte, en el disseny i en l’edició de la revista DRUÏDA.


4.- …com un aleig enmig de la calitja

Mal m’està dir-ho, però com exposaré en el futur article que dedicaré a Jordi Vivet, amb l’aportació de la correspondència creuada que ho confirma, el meu primer llibre, en edició d’autor presentada dia 23 d’abril de 1978, va tenir molt a veure amb la creació de DRUÏDA. De fet, vaig publicar el poemari a instància i insistència de Jordi Vivet, el nom del qual encapçala la llarga llista de prologuistes i il·lustradors que figuren a la caràtula d’aquella edició artesanal.

 

COMENÇA EL JOC

La darreria de 1979 apareix una lletra de convit per a la subscripció, per 2.500 PTA anuals, a una revista de poesia que, segons la crida, havia de publicar 8 números cada any. Amb major fortuna que altres propostes del moment, la nòmina d’adhesions anima les esperances del principal promotor de l’aventura. La revista s’estructurarà a partir del joc del dòmino. El títol? Druïda! Sí, amb dièresi! Una primera insurrecció contra la normativa per entrar amb olivetes. En els primers números, a l’entrada, justifica el nom de la col·lecció amb un fragment del poeta empordanès Carles Fages de Climent (1902-1968):

Druida, arúspex, bisbe, mufti o bonze,
lama, faquir, braman, pope o rabí,
faràs, ocell, de sacerdot de mi.
Doni’m guiatge del teu plomall de bronze!

El text en qüestió és rellevant. Pertany a l’obra Balada del sabater d’Ordis, publicada l’any 1954 amb pròleg d’Eugeni d’Ors i epíleg de Salvador Dalí, gran amic de l’autor. En concret, són els darrers versos que diu el sabater quan, ferit de mort, veu amb enveja que el sobrevola un tudó que s’allunya.

DOBLE SIS

 

 

 

 

 

L’any 1980 començà la partida amb el doble sis. Víctor Compta volia encetar la col·lecció amb un poeta jove i que fos de Menorca. L’escollit, amb moltes de possibilitats a suggeriment de Jordi Vivet, va ser Pere Gomila (Alaior, 1954), el qual ja havia publicat el 1978 Regió Afòtica a la col·lecció La Balenguera. Membre actiu de Traginada i Els Mussols, va atendre la recomanació de fer poemes breus per adaptar-se a les fotografies en blanc i negre de diversos autors (Víctor Argentí, Xavier Barbeta, Ricard Pla, Lluís Real, J. M. Vidal i Toni Vidal). La qualitat de l’edició, dins d’una carpeta amb paper d’aigües que es tancava amb dos llaços, s’arrodonia amb un gravat de Marcel Vuillier. El magnífic començament augurava l’èxit futur d’aquella col·lecció.

SIS-CINC


El número dos, la fitxa sis-cinc del dòmino, es publicaria l’any 1981, amb vuit relats en prosa poètica de Víctor Compta, il·lustrats per Maria Casasses i Figueres. L’edició, novament, excel·lia i convidava els col·leccionistes. Talment el primer número, era una publicació molt atractiva pels bibliòfils.

CINC-DOS


El tercer número de la col·lecció, la fitxa cinc-dos, va ser a càrrec del germà de la il·lustradora de l’exemplar anterior: el poeta Enric Casasses (Barcelona, 1951), autor igualment dels dibuixos que il·lustraven la carpeta, sota el títol La cosa aquella. Un estoig amb paper d’aigües, com tots els de la col·lecció, encapsava el volum. 

Aquell exemplar anava acompanyat d’una carta, datada dia 7 de maig de 1982 i amb la signatura original de l’editor, on sol·licitava als subscriptors una segona aportació voluntària de 2.500 PTA i explicava la situació econòmica de la col·lecció. Justificava l’incompliment de la previsió inicial (s’anunciaven 8 exemplars anuals i se n’havien publicat 3 en dos anys) i deixava clar que Druïda continuaria i es lliurarien els exemplars als subscriptors, tant si feien l’aportació suplicada com si no. La carta mostrava, com a anagrama, una capsa de dòmino amb el nom de la col·lecció. Tanmateix el següent exemplar de Druïda, una obra més que rellevant, no es publicaria fins dos anys després

DOS-SIS


El febrer de 1984 (encara que amb data aparent de 1983) apareixia el quadern dos-sis. En realitat, eren onze quaderns de poesia amb els poetes més rellevants del moment, tots ells acompanyats d’un il·lustrador igualment rellevant. Per ordre alfabètic els poetes eren Vicent Andrés Estellés (1924-1993), Blai Bonet (1926-1997), Joan Brossa (1919-1998), Salvador Espriu (1913-1985), J. V. Foix (1893-1987), Josep M. Llompart (1925-1993), Miquel Martí i Pol (1929-2003), Jaume Vidal Alcover (1923-1991), Guillem Viladot (1922-1999), Marià Villangómez (1913-2002) i Joan Vinyoli (1914-1984). Tots ells, avui, són morts i, en més d’un cas, aquella va ser la seva darrera obra publicada en vida.

La nòmina dels il·lustradors es relaciona en l’ordre indicat dels autors que acompanyaven: Manuel Boix (l’Alcúdia, Ribera Alta, 1942), Josep Guinovart (1927-2007), Antoni Tàpies (1923-2012), Josep M. Subirachs (1927-2014), Ricard Pla Boada (Olesa de Montserrat, 1951), Albert Ràfols Casamada (1923-2009), Andreu Alfaro (1929-2012), Josep Vives Campomar (Maó, 1940), Guillem Viladot (il·lustrador dels seus poemes), Vicens Calbet (1938-1994) i Joan Hernández Pijoan (1931-2005).

Aquella edició, expressament limitada a 1.500 exemplars, amb onze quaderns de poesia, amb onze poetes de primera línia i deu il·lustradors igualment reconeguts, presentava en alguns casos obra inèdita. Resulta bo d’imaginar la feinada de gestió que va suposar obtenir els drets de publicació. La carpeta completa, de tant en tant, apareix a les pàgines de compravenda de col·leccionistes a uns preus que validen la importància de l’exemplar. No és sobrer indicar que Victor Compta tenia accés directe als poetes i als pintors. De fet, l’any 1985 va col·laborar amb el Museu d’Art Contemporani de Mallorca (Sa Pobla), amb la gestió per comprar obres d’autors destacats, entre d’altres d’Antoni Tàpies que, finalment no va reeixir. 

SIS-U

Varen transcórrer tres anys i mig bons de silenci fins que es publicà el sis-u. Aquell cinquè quadern, com passarà amb el següent i darrer exemplar de la col·lecció, és pràcticament desconegut. Es tracta d’una edició de bibliòfil d’alta qualitat, compost a mà i imprès en paper de fil a l’Antiga Impremta Soler de Palma, acompanyat de gravats estampats a braç a Llucmaçanes. Espais de veu recull poemes de Ràfols Casamada que, com a il·lustrador dels poemes de Josep Maria Llompart, ja havia participat a la col·lecció, i gravats de la seva esposa, Maria Girona (1923-2015), la qual serà la segona dona que apareixerà a Druïda, després de Maria Casasses i, com ella, en qualitat d’il·lustradora. La tirada, datada dia 6 de novembre de 1987, va ser de cent exemplars numerats i signats pels autors.

U-ZERO


Finalment, el sisè i darrer Druïda va ser l’u-zero. Talment com l’anterior, amb la mateixa data (6-XI-1987) i amb idèntica tirada (cent exemplars numerats i signats pels autors), també constitueix una nova edició de bibliòfil. Suite per a una veu i tòrcul continu recull poemes de Miquel Martí i Pol il·lustrats amb gravats originals de Josep Vives Campomar, ambdós ja havien participat en el dos-sis de Druïda. Les dues darreres carpetes de la col·lecció es varen vendre al preu de 100.000 PTA, una xifra en consonància amb el valor dels gravats numerats i signats que contenen, però gens a l’abast de les classes populars. Em consta que vaig ser un dels poquíssims compradors (l’únic a Mallorca) i no sé què va passar amb la resta d’exemplars. No n’he vist mai cap altre ni, tampoc, cap referència publicada.

Als pocs mesos de publicar-se els dos darrers números de la revista, a la primeria de 1988 Víctor Compta abandonà Menorca i va anar a viure i a treballar a Barcelona. En total, sis números de la col·lecció, amb setze poemaris en total i amb la participació de 31 persones.

EL DIRECTOR DE LA REVISTA

Víctor Compta i González (Barcelona, 1950 – Sabadell, 2018) va estudiar Exactes i Filosofia a la Universitat de Barcelona. Entre el 1974 i el 1976 va viure a Londres i el 1977 es traslladà a Menorca, on va crear i dirigir la revista Druïda. Professionalment vinculat sempre al món de l’edició, va fer feina com a redactor d’entrades enciclopèdiques a Editora Nacional i Agrupación Editorial, corrector a les editorials Medinacelli i Vosgos i col·laborador a editorials de Mèxic i de França. A banda d’esporàdiques aparicions a qualque revista, és autor dels vuit relats de prosa poètica publicats al segon exemplar de la revista Druïda, així com de l’assaig La mare dels ous del calendari (Barcelona, Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia, 2006) i del treball Epicur. Unes quantes dades biogràfiques, quatre paraules sobre la filosofia de l’esmentat senyor i un comentari a tall de conclusió (Barcelona, Editorial Memòria del Futur, 2011).

Publicacions de Víctor Compta

Ha reeixit de manera molt destacada en el camp de la traducció, on ha estat distingit amb nombrosos reconeixements, entre els que destaquen el concedit l’any 1988 per la Institució de les Lletres Catalanes de millor traducció dels dos primers volums del Quintet d’Avinyó de Lawrence Durell, concretament Monsieur i Livia, o el Premi de Traducció Jaume Vidal Alcover de l’any 2001, per Cinc llibres de François Rabelais, encara ara inèdits. Són molts els títols rellevants de la literatura contemporània que ha versionat en català.

La nòmina d’autors que ha traduït al llarg de més de 30 anys de dedicació donen fe del paper rellevant de Compta: Paul Auster, Saul Bellow, Lewis Carroll, Julien Gracq, Gilles Deleuze, Don Delillo, Patrick Modiano, Edgar Morin, Daniel Pennac, Claude Simon, Wole Soyinka, George Steiner, Antonio Tabucchi, Dylan Thomas, Colm Tóibín, Mark Twain, Jean Vautrin… Quant a les editorials, ha publicat a les més destacades editorials i col·leccions (Barcanova, Edicions 62, Empuries, La Campana, La Magrana, Quaderns Crema, Versal…).

Algunes de les obres traduïdes

Tres anècdotes:

1.- Des de la versió francesa va traduir el turc Orhan Pamuk, anys abans que rebés el Nobel

2.- El 2001, va traduir l’obra més representativa de Doris Lessing, El quadern daurat, considerada l’ideari del moviment feminista.

3.- La poca consideració que, en general, mereixen els traductors, fa que les editorials només destaquin el noms a les caràtules quan són reconeguts per la seva qualitat, com a segell de garantia. És el cas.

Víctor Comta va morir a Sabadell, on residia feia anys, dia 18 de setembre del 2018. Ens va llegar, gairebé 40 anys després de començar-la com un bell somni, una partida de dòmino inacabada; la imatge viva de quan l’aventura esdevé poesia i viceversa. Al capdavall, des de la inassolible utopia fins a la creació del mite, roman i romandrà, indestructible sempre, la Poesia. Ai i més ai d’aquells pobles que ho obliden!

(*) Vg. la imprescindible pàgina d’Antoni Artigues: http://magpoesia.mallorcaweb.com/  i l’extens treball de Margalida Pons a: https://www.uib.cat/catedra/camv/pec/corpusdobres.html

(**) Per a saber-ne més: Un XIBAU de poesia, Joan F. López Casasnovas, maig 2006

https://www.google.cat/url?sa=t&rct=j&q=&esrc=s&source=web&cd=14&ved=2ahUKEwi6jfad-PDiAhUDJBoKHeRVDtgQFjANegQICRAC&url=https%3A%2F%2Fwww.raco.cat%2Findex.php%2FRdM%2Farticle%2Fdownload%2F340815%2F432794&usg=AOvVaw3HeqBoieJ_SoaI2eLjcVqq

(***) Atesa la transcendència i significació de la tasca feta per Jordi Vivet a Menorca, a partir de la segona meitat dels anys 70 del segle XX, amb projecció a l’illa de Mallorca, properament li dedicaré un extens article monogràfic, amb documents inèdits i dades desconegudes de la seva biografia.

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 19 de juny de 2019 per Bartomeu Mestre i Sureda

BLUES AMB DONES

Deixa un comentari

 

 

EL LLIBRE

Dia 12 de març, a la llibreria EMBAT de Palma, amb l’hospitalitat de Glòria Fortesa-Rei, es va fer la primera presentació de BLUES AMB DONES, un recull amb relats d’èpoques i geografies diverses que posen en evidència que la història no només l’escriuen els vencedors, sinó que fins ara l’han escrit els homes.

Foto: Andreu Felanitx (12-III-2019)

Encara que el conjunt pugui definir-se com un blues, sinònim de cançó trista, vol ser un glop d’aire net i fresc, una alenada d’esperança, un manual d’autoestima, un estímul al debat i a l’entesa, una nova vindicació de la cultura socràtica (cal provocar més preguntes que respostes) i, sobretot, una eina de suport als mestres i als alumnes, amb l’objectiu de corregir el discrim que pateixen les dones, silenciades des del discurs dominant que gestiona els programes escolars. La funció de les escoles, en defensa dels valors dels drets humans, és clau per arraconar el racisme i el sexisme.

BLUES AMB DONES destapa biografies de persones oblidades o desconegudes (gairebé sempre per amagades), manipulacions fabricades des dels mecanismes de poder, històries esbiaixades, tradicions culturals imposades de nova planta, fets emmascarats, lluites ocultades, persecucions inquisitorials i reparacions pendents que ens són negades. El recull certifica fins a quin punt la condició i la identitat femenina ha estat sotmesa i maltractada.

Algunes de les 18 històries del recull foren publicades l’any 2009 en el Diari de Balears i, posteriorment, en el blog Etziba Balutxo de Vilaweb. Cap dels escrits pretenia, a priori, bastir un llibre. Això no obstant, les coincidències convidaven a desenteranyinar la memòria i fer efectiu els drets fonamentals de conèixer el passat i de decidir el futur. La llegenda del cor pebrat (anterior a les versions de Petrarca o Bocaccio), sobre l’assassinat del trobador Guillem de Cabestany; la misteriosa taula catalana, potser mallorquina, que hi ha a la biblioteca del Sinaí; la vida d’Anna Maria Sagi, la poeta que va decidir fer-se invisible; la vertadera història de la cançó Lilí Marlen; la decisió de morir d’ella mateixa de Pazzis Sureda, filla de la pintora Pilar Montaner; la decapitació virtual a Palma d’una reina; la corprenedora confessió post mortem de Barbara sobre el significat de la cançó L’àguila negra; l’atzarosa vida de Carolina Codina, Lina Llubera, arran del seu matrimoni amb Serguei Prokofiev; l’efecte androcèntric de l’educació nacional-catolicista, amb la definició de les dones de Pilar Primo de Rivera, com a «partícula femenina»; la decidida Dina Vierni, la Dama Roja, model i musa d’Arístides Maillol, amb qui crearen una via d’evasió per l’antic camí dels contrabandistes; la censura franquista contra la salut i la sexualitat de els dones; la figura matriarcal de les acabadores i la gestió femenina de la mort; l’abominable discurs dominant imposat que pretén exonerar la monarquia i l’església dels crims de la inquisició; el protagonisme de les dones durant les guerres, dobles víctimes sempre; una evocació d’Esmeralda Melgares, dona de gran inquietud cultural i artística, que fa molts d’anys es declarà insubmisa contra els agressius tractaments del cranc assassí; la imatge de Francisca Artigues, com a fada padrina, brodant els vestits de n’Estel d’Or; el record de Magdalena Ripoll Ramon que mai no veurà esbaldregar el nyarro feixista de la Feixina com desitjava i, per acabar, la pregunta: Bruixes? Tot plegat, divuit relats que, tot i les diferències d’espai i de temps, no són episodis aïllats, sinó que conformen un tot enllaçat, amb el denominador comú de fer visibles algunes dones arraconades dels llibres d’història. Un conjunt que convida i, sobretot, anima a lluitar en defensa de la igualtat. En el rerefons, una recepta personal en tots els ordres de la vida a la percaça de la felicitat: pensar, somiar i estimar.

LA GÈNESI DEL RECULL

La darreria de setembre del 2018, Maria del Carme Vidal, una significada lluitadora i defensora dels drets de les dones, ara en curs d’elaborar una història del feminisme a Mallorca, em va fer una consulta sobre topònims (l’arenal de les dones, el caló de les senyores…). La meva resposta va ser embafadora i, segurament per això mateix, em va dir que havia de fer un llibre. Als pocs dies d’aquella recomanació, es va fer públic un estudi empíric rigorós referit a la presència de les dones en els programes escolars. De cada 100 noms que apareixen als llibres d’ESO i de batxiller, només 7,5 són dones. D’aquestes, una tercera part s’esmenten en funció de la seva relació amb homes (dones de, filles de, amants de…). Del 5% restant, més de la meitat apareixen per ser marededéus, santes o reines. El resultat esfereïdor determina que les dones que apareixen per allò que podríem dir «mèrit personal» representa un 2% i aquesta és la percepció que retindrà qualsevol persona en acabar es estudis: les dones no pinten gaire; els protagonistes de la història, de manera aclaparadora, són homes. Aquesta realitat dels vigents programes escolars és, simultàniament, causa i efecte d’altres greuges comparatius. Entre les persones il·lustres dels nostres pobles i ciutats, quantes són dones? Quants de noms de dona estampen els caps de cantons de les nostres places i dels nostres carrers? Els percentatges reclamen accions correctores amb segell d’urgència.

Com qui més qui menys, ja suposava que la menor presència de les dones en relació als homes era significativa, però les dades publicades delataven la magnitud gegantina del discrim. Aleshores em vaig demanar si jo adobava aquesta desigualtat tan exuberant. Vaig abocar-me a comptar, amb els dits d’anar a plaça, els noms que apareixien en els meus articles i vaig comptabilitzar amb satisfacció que la diferència entre homes i dones no era rellevant, si bé cal considerar que, entre les qüestions que sempre tinc en compte quan escric figura la pregunta d’on són o on eren les dones a cada episodi dels meus relats. Vull dir que la voluntat igualitarista hi és, al costat d’altres premisses imposades per convicció que trobareu detallades més endavant.

L’EDICIÓ

El resultat de la comparança i la lectura d’algunes de les històries, em va moure a proposar a Gracià Sànchez (Ed. El Gall) la publicació del recull que li vaig remetre i la resposta, immediata i generosa, em brindà l’acollida. La cosa va anar llatina: il·lustràrem cada capítol amb una imatge i analitzàrem, fins al darrer minut abans d’entrar a impremta, el títol i la portada.

EL TÍTOL I EL LLENGUATGE MISÒGIN (i colonialista) 

La meva idea primigènia, com a títol del recull, va ser BRUIXES? Pretenia de vindicar una paraula que ha vist perpetuar la definició en els diccionaris que, com la història, han bastit exclusivament els homes. La primera accepció que apareix de bruixes és «Dona lletja i vella», la segona «Dona dolenta», les altres accepcions fan esment al peix i, cap de les que figuren, fa la més mínima referència al vertader sentit de la paraula. Les bruixes varen ser, i són, dones transgressores, revoltades, rebels… En menys de dos segles, hi va haver 60.000 dones cremades per bruixeria a Europa. Això, com a xifra documentada, perquè alguns autors parlen de mig milió. La cremadissa de la Inquisició a Palma, l’any 1691, de 37 persones, 24 eren dones. El diccionari però, tot i la manipulació evident del significat del mot, no pot amagar la contradicció que representa l’expressió popular «caça de bruixes», aplicada quan hi ha una persecució que afecta persones innocents. Com quedam? Dones lletges o víctimes de la persecució? El títol previst, BRUIXES?, pretenia sacsejar el discurs dominant que també governa l’espai dels acadèmics de la llengua («ai, els gramàtics!», com diu la Follia d’Erasme). Això no obstant, al final vaig abandonar la idea d’aquell títol, perquè crec que qui ha de vindicar aquesta accepció de la paraula (i fer retirar la misògina definició actual) han de ser les dones.

L’exemple de la paraula bruixa confirma que qui controla la paraula controla la comunicació i qui controla la comunicació controla el poder. Que el diccionari (com la història) no és neutral, ho podem tocar cada dia amb les mans. Allò que sobta és que no s’hi hagi sabut posar remei. El diccionari condiciona el llenguatge i el llenguatge fabrica estereotips a rompre. Vegem alguns exemples. Si una cosa no va bé és una putada. Si hem de fer una feina difícil, ens ha tocat ballar amb la més lletja. Si el projecte no surt bé, ha sortit femella. Quan a una casa neix una criatura, si és nin, enhorabona!, si és nina, menjareu coques! En veure un jove se li demana què vol ser en esser gran, si és dona, si ja té nuvi. Dona pública és una prostituta. Home públic, un famós. Una puta és una dona perversa, però un puta o un reputa és un home molt viu. Collonut vol dir fantàstic i conyàs un plom. Els homes són tots senyors, però les dones poden ser senyores o senyoretes. Enfadar-se és posar-se fet una fúria, i una persona perversa (encara que sigui un home) és una harpia. La capsa de Pandora, l’essència de tots els mals, és sinònim de les plagues d’Egipte, però no se sol destacar que hi roman l’esperança. Els cants de sirena, es refereixen a les seduccions enganyoses. Les serps d’estiu a intoxicacions informatives. El «qui estigui lliure de pecat, que tiri la primera pedra», fa esment a la dona adúltera. «La poma de la discòrdia» es refereix a Eva, com a estereotip de la dona pecadora que enganya a l’home. Hi ha tics positius. Per exemple cantar santa clara, és parlar clar i català; quan un home delata tendresa, mostra la seva part femenina. Positius, però gens igualitaris, perquè si una dona exhibeix caràcter, és un masclot. El refranyer català, sense ser el més sexista de la península Ibèrica («la maté porque era mia» és insuperable), té expressions matxistes: «L’home discret no diu a la dona un secret», «Ni amb dones ni amb armes de foc, no hi vulguis joc».

Els exemples anteriors únicament es refereixen al llenguatge, però en les conductes passa igual: si un home plora és una nina (un nenaza si és de ponent). A les dones, dues besades, als homes la mà o un toc a l’espatlla. Les persones condretes (encara que qualque partit polític encara no) ja han superat allò del blau i del rosa, però encara no es regalen cuines i pepes als nins ni pilotes de futbol o tiradors a les nines. La personalitat dels homes té nom propi, la de les dones és esvaïda. Els noms dels «herois de Madrid» a la guerra del francès són als llibres escolars: Daoíz i Velarde. En canvi les dones, fins i tot quan són il·lustres, són emmascarades. Així «les valentes dones de Sóller» dilueix i fa oblidar els noms de Francesca i Catalina Casesnoves, les dues protagonistes. Hi ha un matxisme invisible que ho amara tot. Entren dites alienes i modismes de comparació importats (com «marejar la perdiu» o «com anell al dit») que substitueixen refranys de la terra (com «perdre la llet pasturant» o «com sabateta a son peu»). Qui més qui menys ha pegat de morros en el parany de les contaminacions. Un altre exemple dels que afecten la dignitat de les dones? La cançó Run For Your Life diu «et vull veure morta abans que amb un altre home». És possible que l’autor sigui un pacifista com John Lennon, el mateix que escriuria Imagine? Tot plegat, en defensa de la pulcritud del llenguatge, convida a destriar el blat de la palla.

MASCLISME, NO!; MATXISME! (i tampoc!)

Em va sobtar, ja fa molts d’anys, la primera vegada que vaig escoltar com Antoni Artigues, catedràtic de Llengua Catalana a la Universitat de les Illes Balears, feia ús del terme matxisme, com també fa Biel Majoral, professor de Magisteri i com, segons he sabut, ja defensaven Maria Aurèlia Capmany, Jaume Vidal i Jaume Fuster, entre d’altres. Sense pretensions d’endinsar-me en el món dels filòlegs, he comprovat l’error greu (un més) d’haver incorporat al diccionari català el mot «masclisme”, amb tots els derivats. Un lleuger repàs a les opinions de la gent que en sap, convida als acadèmics o corregir l’endemesa.

«Masclisme és un calc simple de l’espanyol machismo. Si fem una repassada a les llengües europees, veurem que cap ni una no utilitza un mot fet per derivació a partir de la paraula equivalent a mascle.» Gabriel Bibiloni, lingüista

«Cal recollir en els nostres diccionaris les formes ‘matxo’ i ‘matxisme’ amb el mateix significat que trobem en els diccionaris de la resta de llengües europees.» Esteve Betrià, editor i crític literari

«Masclisme? Jo en dic matxisme, per allò de la procedència del terme: el macho style hemingwayà.» Marta Pessarrodona, premi d’honor de les lletres catalanes 2019

«Sempre l’he defensada, la forma matxisme. Em sembla que ha de ser així per vergonya dels seus orígens». Nicolau Dols, professor de Filologia a la UIB

El fet cert és que el mot hispànic és a la pràctica totalitat dels diccionaris de les diverses llengües. Curiosament, només el gallec, l’èuscar i el català en fan ultracorreccions adaptades. És bo de deduir que es tracta d’una submissió sociolingüística més al paper dominant del castellà.

Per posar només dos exemples generals (l’italià, el polonès i totes les llengües nòrdiques han fet seva la paraula machismo), ens referirem al francès i a l’anglès. En el primer cas, el diccionari presenta el mot machisme. Gabriel Bibiloni informa que Trésor de la langue française defineix machisme com «ideologia heretada de la civilització ibèrica que predica la supremacia del mascle». Com diu Bibiloni, en rigor caldria substituir ibèrica per hispànica. Sigui com sigui, el mot actualment és d’ús freqüent i general.

És de destacar que a l’estudi de l’evolució de la paraula francesa, machisme no apareix fins a 1715 i, excepte alguns breus períodes del s. XVIII, el mot s’esvaeix i no torna a introduir-se amb força fins a l’any 1939. Què va passar aquell 1715 i aquell 1939? El 1715 és el final de la Guerra de Submissió (1705-1715), coneguda com de Successió, entre la Nació Catalana i les corones de Castella i de França. El 1939 és el final de la Guerra dels Tres Anys (1936-1939), coneguda com Guerra Civil. Tant en el final d’una guerra com de l’altra, l’allau de persones de parla castellana que entraren a França va ser notable.

Vg.- https://www.lalanguefrancaise.com/dictionnaire/definition-machiste/

Descobrir que l’entrada de machisme a França té la data localitzada de 1715, ultrapassa el fet lingüístic, perquè la nova nomenclatura reflecteix també una conducta social. Una de les accions primeres que va fer Felip V aquell mateix any, ja sotmeses Barcelona, Mallorca i Eivissa, va ser derogar les Ordenances Militars de Carles III que, entre d’altres mesures, condemnaven a mort el segrest, la violació i la violència contra les dones. Aquelles ordenances tenien una finalitat proteccionista, com a resposta als abusos i ultratges habituals que practicaven els soldats de la corona de Castella contra les dones catalanes. Cap sorpresa excessiva, doncs, aquesta troballa que confirma que la paraula entra a França quan hi entra també la conducta que descriu. Cal tenir en compte igualment que els Decrets de Nova Planta instauren un règim que, a poc a poc, anirà anorreant progressivament els drets civils catalans i, actualment, tret del règim de Separació de Béns, la resta de privilegis (les segones festes, per exemple) no tenen força jurídica i constitueixen vestigis matriarcals que caldria reforçar, amb ampara legal. 

Drets civils usurpats i vestigis matriarcals desprotegits

En el cas del diccionari britànic, la paraula que figura, machismo, és talment l’espanyola i, com en el cas francès, també ha il·lustrat pel·lícules i llibres per definir i denunciar la conducta sexista i violenta dels homes suprematistes.

Cal advertir que machismo no és l’única paraula importada del castellà. The Shorter Oxford English Dictionary ens permet veure: armada, cacique, conquistador, guerrilla, incommunicado, junta (en el sentit de grup militar en un cop d’estat), matador, pronunciamiento, reconquista, renegado, vigilante. El significat de totes aquestes paraules convida a reflexionar-hi.

ADDENDA

Per explicar la gènesi del recull BLUES AMB DONES, m’he de remuntar als darrers anys del franquisme quan coincidiren dos models de pel·lícules que determinaren dues xarxes de cinemes: les sales S i les d’Art i Assaig. Les primeres acollien el cinema «de destape» («destape» exclusivament femení, com és de suposar), fruit de la decisió del règim de simular que no hi havia censura, quan la realitat era que es volia evitar l’evasió de divises dels centenars de milers de persones que travessaven la frontera franco-espanyola (mai millor dit) i viatjaven als cinemes emergents del Vallespir i del Rosselló a veure El último tango en Paris (1972) o Emmanuelle (1974), per esmentar-ne només dues. Les sales d’Art i Assaig acollien films avantguardistes, denominats també «cinema d’autor» (com si no tinguessin autoria totes les pel·lícules) i acollien obres de culte i de realitzadors prou reconeguts (Fellini, Bergman, Kurossava, Passolini), dels procedents de la Nouvelle Vague (Trouffaut, Godard, Chabrol…) i del Neuer Deutscher Film (Herzog, Fassbinder…). Deixant de banda els autors de referència esmentats, moltes d’aquestes pel·lícules eren, per dir-ho amb simpatia, enrevessades i generadores de polèmica. A la sortida, no era inusual veure cercles de persones que comentaven la projecció. En funció de les actituds adoptades, se segellaren uns estereotips molt marcats. Un personatge-tipus era «la persona honesta» que, amb un to de veu baix, gosava demanar: «heu entès qualque cosa?». La majoria dels qui escoltaven solien mirar a l’aire a la percaça de qualque possible resposta fins que apareixia un segon estereotip: «l’entenedor oficial» que, amb veu contundent i un cert to d’indignació, s’exclamava: «com que si ho hem entès? I tant!» per, a continuació, procedir a interpretar de manera dogmàtica el significat de la pel·lícula dotant de simbologia qualsevol escena. Va ser en aquell context que vaig aprendre a desconfiar dels setciències i dels il·lustrats (no confondre amb intel·lectuals), perquè eren la mateixa figura dels qui, des del discurs dominant de les escoles, ens havien adoctrinat. D’una banda la gent honesta delatava una ignorància que calia corregir i, de l’altra, la gent que ho sabia tot coaccionava l’opinió dels altres. Enmig del dilema, entre els qui delataven ignorància i els qui exhibien saviesa, vaig aprendre a fer una cosa clau a la vida: pensar! Aquest exercici m’ha obligat a aplicar el dubte permanent.

Art i Assaig (cinema d’autor) versus “S” (“destape”… exclusivament femení)

Hi ha prou exemples, en aquest cas limitats al camp del cançoner (alguns dels quals figuren al llibre), que desemmascaren tòpics falsos. Violeta Parra se suïcidà mesos després d’enregistrar Gracias a la vida. Els estudiosos de la seva poesia («els entenedors») se’n fan creus i ho consideren inexplicable o ho atribueixen a una hipotètica depressió. Si hom llegeix la lletra amb cura, comprovarà com aquella exaltació a la bellesa de viure no és altra cosa que un balanç personal; és a dir, un poema de comiat. L’àguila negra, considerada sense cap fonament una cançó d’amor, és desvetllada a les memòries pòstumes de l’autora i, tot i això, hi ha qui nega la corprenedora explicació. Lilí Marlen és considerada una cançó nazi, quan els nazis no apareixen fins el 1933 i la cançó és de 1915. Bella ciao està catalogada com a cançó de guerra dels partisans, però és una cançó jueva que sonava a les cerimònies nupcials. Què volen, aquesta gent? es veu superada per la realitat: l’estudiant no es va llençar pel finestral; va ser un crim d’estat. Els exemples, corresponents a cinc cançons, permeten endevinar la magnitud dels errors en tots els altres àmbits quan es valida, sense comprovar, la veritat de les coses.

Aquella presa de consciència, arran dels debats de cinefòrum de fa gairebé 50 anys, aquella convidada a pensar, em provocà una doble determinació: la de superar el desconeixement amb l’estudi i la investigació i la de defugir (posar en solfa, si més no) el discurs dominant i optar per aplicar sempre el mètode cartesià. La mateixa conscienciació m’ha fet tenir en compte, a l’hora d’escriure, diverses consideracions que, en algun cas, representen premisses bàsiques d’un manual personal d’escriptura. Algunes de les pautes d’aquest mètode de treball són:

* No donar mai res per cert i segur sense haver comprovat i contrastat

* Bastir l’estructura dels escrits en clau de cultura catalana

* Detectar en qualsevol episodi on eren i quin paper exercien les dones

* Preveure, a vint anys o més vista, que els meus néts no s’avergonyeixin dels meus escrits i, amb ells, del seu avi

* Situar-me sempre dins de la trinxera (o l’atalaia) de les llibertats

* Pensar que allò que escric (i allò que faig) és la darrera cosa que faré a la vida i, amb aquesta convicció, posar-hi els cinc sentits

I això és, poc més o menys, BLUES AMB DONES

 

LES PRESENTACIONS A PALMA, MANACOR, BARCELONA i POLLENÇA

Reportatge d’IB3 de la presentació a Palma

Vídeo de Serafí Lliteres de la presentació a Manacor, amb Bernat Nadal i Jordi Caldentey

Vídeo de la presentació a BArcelona, amb Laura Borràs, Teresa Clota, Mercè Lorente i Margalida Solivellas

EVA CERDÀ A POLLENÇA:

https://www.youtube.com/watch?v=Eiqz-FEtDhE

ALGUNES OPINIONS REBUDES

«L’autor ha impregnat de feminisme la seva recerca, dignificant la valentia, la vàlua i la força de les dones, paraules femenines que sempre s’han posat en mans dels homes, mostrant alhora la realitat de la violència masclista en totes les seves dimensions i en tots els àmbits de la societat. Versa també sobre mites i falses creences inherents en la concepció androcèntrica de les relacions personals, com el mite de l’amor romàntic, els estereotips i mandats de gènere. Us recoman la seva lectura!» Carme Vidal, especialista en gènere i violència masclista

«Estic admirat amb els teu BLUES AMB DONES. Inicialment pensava que eren narracions pures, però veig que és un altre gènere, més biogràfic, de recerca, d’opinió i de descobriment d’unes històries -d’unes dones- extraordinàries. Enhorabona!!!!!!» Bernat Nadal, poeta

«M’han entendrit els capítols dedicats a na Maragda i a na Magdalena.» Xavier Margais, esperantista i historiador

«Una autèntica meravella de llibre, tal i com esperava, també s’ha de dir, aquest “Blues amb dones”, d’en Bartomeu Mestre; en recoman fervorosament la seva lectura.» Òscar Aguilera, politòleg i poeta

«Quina sort teniu vosatres catalans de Les Illes de comptar amb un escriptor en la nostra llengua que a té el coratge de denunciar irrefutablemant, amb gran contundència i sobretot sense por, totes les mostres de colonialisme que patim ! Tan de bo en tinguéssim un a la Catalunya del Nord d’aquesta envergadura!» Daniela Grau (Elna), professora i activista pels drets civils

«Fantàstic això que he llegit del “Blues amb dones”. Enhorabones mil, pel fons i per la forma. Com ja ens tens acostumats, ets un pou de coneixement i aportes sempre un més enllà del que, inicialment, hom no preveu amb el títol -sigui general, sigui dels diferents capítols-. Cal, certament, reivindicar la figura femenina. Posar-la al lloc que li correspon i corregir la secular indiferència -fins i tot menyspreu- que han patit. És, amb paraules de les lluitadores, la terrible veritat que “han estat silenciades”. Tu, amb aquest llibre -del qual ja n’havia gaudit de diferents tasts a través d’escrits anteriors- els acostes un poc a la Llum. Però encara hi ha molt camí per fer…» Biel Massot i Muntaner, filòleg, periodista, musicòleg i investigador de la Cultura Popular

«Blues amb dones és molt més que un al·legat en pro de les dones. Pens que és “LITERATURA” en estat pur que es defensa per si sola sense la necessitat d’adherir-se a cap causa concreta. I el teu editor (auxiliat per les teves connexions) hauria de fer un esforç per transcendir les barreres perifèriques darrere les quals ens movem els mallorquinets que tenim ganes de fer coses.» Tomeu Matamalas Grimalt, músic i escriptor.

«Lúcid, audaç, creatiu i crític, Bartomeu Mestre etziba una sacsejada al cervell que em fa sentir viu. Em fa entrar aire fresc i mirada nítida. Un far de llum per trencar la foscor des de la lucidesa, l’enginy i la ironia.» Josep Maria Solé i Sabaté, historiador

PREMSA

EL PUNT INFORMATIU de Pollença

Pere Estelrich i Massutí (publicat el 15 de març del 2019)

 

FOTOGRAFIES DE LES PRESENTACIONS A FELANITX, A BARCELONA I A POLLENÇA

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 21 de març de 2019 per Bartomeu Mestre i Sureda

VICENÇ M. ROSSELLÓ VERGER; TREBALLS I DIES

Deixa un comentari
Caràtules del llibre primigeni de 1964 i de la feliç edició catalana del 2018

Era l’any 1964 quan la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Palma va editar la tesi doctoral de Vicenç M. Rosselló Verger (Palma, 1931). Record com si fos ara l’aparició del llibre, perquè l’impulsor de l’edició, Bartomeu Barceló Pons (1932-2012), en Pipota per als qui el teníem d’excel·lent professor de Geografia al col·legi de Sant Francesc de Palma, ens va fer el cuc de l’orella malalt, enaltint les virtuts del treball i recomanant-ne la lectura. El fet és que el volum era de luxe i s’incorporà a la felanitxera llibreria familiar; no debades l’estudi abastava els pobles de Manacor, Llucmajor, Campos, Ses Salines, Santanyí i Felanitx.

A les darreries del 2018, per iniciativa de Damià Pons (Campanet, 1950), amb l’impuls de l’IEC i el suport de l’IEB, s’ha procedit a retornar l’obra a la llengua original que la va generar més de mig segle abans, amb una notable millora de qualitat fotogràfica. L’encert mereix una salutació de benvinguda, perquè som davant d’un llibre que, més que “un clàssic” com l’ha qualificat l’autor, ha esdevingut un llibre de culte i un model de referència en el camp de la Geografia moderna. És un treball, amb plena vigència, que no només hauria d’entrar a les cases dels pobles objecte del minuciós estudi, sinó sobretot a les escoles i a les biblioteques de qualsevol encuriosit per la Geografia Física i Humana del País. Cal posar èmfasi en aquesta doble condició tal com fa avinent l’aristotèlic autor, defensor a ultrança de la Cultura total: “No es pot saber de Geografia Física sense saber-ne d’Humana, i a la inversa, tampoc.”

Aquest immens treball es va concebre, realitzar i publicar en uns anys clau de canvi per Mallorca, just encetada l’emergent economia turística que, de manera abassegadora i a les totes, va capgirar de manera substancial i transcendent el model de vida de les illes Balears i Pitiüses. Els pagesos abandonaren fora vila i es transformaren en agents i manobres del turisme. Deixant el conreu de la terra, majorals i amitgers partiren cap “a la vorera de mar” i provocaren un nou repartiment poblacional, amb la litoralització o, dit més a la grossera, l’atolonització de Mallorca, tal com ha palesat Onofre Rullan (Esporles, 1958); una dispersió incrementada amb l’efecte crida laboral a una allau immigratòria que també afectà la demografia, el territori i la identitat lingüística i cultural. La primeria dels anys 60 del segle XX, amb l’anomenat boom turístic, brollà una Mallorca trabucada cap baix, cul alt.

Esmussa veure com cala Marçal i Portocolom l’any 1962 (per esmentar només les primeres fotos del treball)

Les 550 pàgines del llibre, amb profusió de mapes, fotografies, il·lustracions, quadres amb dades (i més d’una pinzellada poètica), troben des de l’índex un itinerari d’enriquidora lectura farcida d’informació i saviesa. El paisatge (les serres, les marines, les costes…), el clima, les aigües, la vegetació, la fauna, la població, les activitats econòmiques, l’estructura agrària, el regadiu, la ramaderia, les indústries agrícoles, el comerç, les comunicacions, la mar… tot sempre descrit amb el detall de l’evolució històrica. A la presentació del llibre, a més de detallar la metodologia que va utilitzar per fer el treball, l’autor va referir-se a les equivocacions quant a les previsions relatives al futur de l’agricultura a Mallorca, subjugada i supeditada totalment al sector terciari, i va deixar caure sucoses conclusions: “El turisme és una maledicció des del punt de vista cultural, i no diré econòmic, que també.” (*)

Foto: Lorenzo (revista Mètode)

A l’hora de valorar la tasca ingent d’aquest octogenari autor (com així n’hi ha que no perden mai la cara de polissó?), revoltat contra l’exercici d’una pacífica jubilació com a dret consubstancial amb l’edat provecta, és fàcil aclarir com així convida a rescatar de la memòria una referència a l’antic i llarg poema grec escrit vint-i-vuit segles enrere per Hesíode: Treballs i Dies. Certament, la prolífica tasca de Vicenç M. Rosselló Verger, obligaria a emplenar una bibliografia extensa i, en el seu cas i contra la indiferència, la negligència i la desídia habituals, arreu justament reconeguda. Això si és que els reconeixements qualque vegada rescabalen i fan justícia a les feines impagables.

Una mostra d’aquesta intensa activitat són dues publicacions més aparegudes, talment la reedició comentada, dins de l’any 2018. La primera, Rèquiem per als molins aiguaders de Mallorca, des del títol ja delata la conclusió del treball. La segona, per un especial interès personal, m’obliga a dedicar-hi un comentari afegit.

 

Anunci de la presentació

El 27 de juliol del 2018, a l’Auditori de Santa Margalida, es va presentar Pere J. Estelrich Fuster (1844-1912). Capdavanter de l’agricultura a Mallorca de Vicenç Rosselló Verger. Assabentat per una convidada a l’acte rebuda a misses dites, vaig fer mans i mànigues per fer-me amb un exemplar, cosa que va ser possible gràcies a la generositat i als bons oficis de l’historiador, gestor cultural i bon amic Antoni Mas i Fornés (Santa Margalida, 1968). El meu interès en la biografia de l’enginyer agrícola, a banda de la garantia del mestratge de l’autor, derivava de la memòria oral dels meus pares i d’uns documents sobre la intervenció que va fer a una finca familiar del llevant de Mallorca. En concret, Pere Estelrich va ser qui va animar l’Ajuntament de Manacor l’any 1897, amb motiu de l’Exposició Agrícola, a condicionar les coves del Pont i del Pirata per a ser visitades.

A més d’escriure dues guies en castellà i una en francès, Estelrich va restaurar el pont d’entrada a una de les coves, va fer sembrar d’ametllers les tanques (“cloves” a Manacor) de tot l’entorn, va dirigir les obres d’un embarcador de fusta a cala Falcó, on desembarcaven els visitants, i va projectar el camí de pujada des de la cala fins a les enramades que es varen aixecar per aixoplugar (i també per protegir del sol de l’estiu) els carruatges a l’explanada de davant les coves. Pere Estelrich va mostrar aquelles belles cavitats a milers de visitants; entre d’altres al pintor rossellonès i de parla catalana Gaston Vuillier (1845-1915) i a Édouard Martel (1859-1938), considerat el pare de l’espeleologia. Ambdós difondrien el coneixement d’aquelles coves, qualificades per Estelrich com les més meravelloses de Mallorca.

La cova del Pont topografiada, amb errors, per Martel l’any 1901

La iniciativa d’Estelrich es va documentar en un contracte entre el propietari de la finca, Joan Burgues Cotoner (1853-1931), que va assumir i va pagar fins a dobler i malla totes les inversions, i l’Ajuntament de Manacor, responsable de cobrar les entrades, retornar a terminis les inversions i fer-se càrrec del manteniment. L’incompliment de la institució municipal, tot i els recordatoris, les crides i les reclamacions públiques, va provocar que l’any 1906, just després de la visita dels inscrits en el Congrés Europeu d’Odontologia que es va fer aquell any al Grand Hotel de Palma, es fes la darrera visita oficial. Les estirades amb l’Ajuntament de Manacor disgustaren tant el propietari que decidí donar per perduda la inversió, va posar barreres a les dues coves i va rodar clau. D’aleshores ençà, aquell visionari projecte pioner de turisme cultural d’Estelrich va acabar per anar-se’n en orris. Les coves esdevindrien durant dècades secrets de contrabandistes.

Postals (1906) del Grand Hotel de la Cova del Pirata i del Pont

De totes les intervencions d’Estelrich derivades de la seva emprenedora iniciativa, avui encara roman per testimoni el pont que va restaurar i que dóna nom a una de les coves i el camí de paret seca per on pujaven els carros des de cala Falcó fins a les coves. Malgrat les grans torrentades del segle, el camí ha resistit l’embat de les aigües. Òbviament, les enramades de davant les coves i l’embarcador de fusta de cala Falcó no varen resistir el pas del temps i, a la meitat del segle XX, varen desaparèixer els últims vestigis, talment com un dels últims vells marins que va ser assassinat a cala Falcó per un valent guàrdia civil. Tota una metàfora. Romanen encara també, gràcies a la descripció de les guies, els noms que va posar Estelrich a totes les cavitats de les coves i a més d’una dotzena de punts destacats.

Dues obres de Pere Estelrich: la restauració del pont i el camí “de pujada” des de cala Falcó

Òbviament, la biografia escrita per Vicenç M. Rosselló Verger, tot i esmentar les guies de les coves, no detalla les intervencions que Estelrich va fer a la finca de Son Fortesa (avui una de les segregacions de Can Fresquet). La gran tasca que va fer l’enginyer margalidà no reclama entrar a la menuda a tots els seus projectes, sinó recobrar la seva figura com a home de progrés avançat al seu temps. Republicà i admirador de la cultura francesa, estava al dia de quantes innovacions brollaven en el camp de l’agricultura, molt en especial la mecanització de les feines.

El llibre és auster, amb només 70 pàgines, però l’autor fa un retrat prou complet: contextualitza la situació del camp mallorquí, detalla els orígens familiars d’Estelrich, els seus llibres, les col·laboracions periodístiques, les peripècies per obtenir les càtedres que pretenia i arrodoneix el retrat amb algunes de les extravagàncies i rareses del protagonista, la qual cosa confereix una nota d’humor que va bé tant al tarannà de Pere Estelrich com al de Vicenç Rosselló. Només una de les facècies que transcriu l’autor em permetrà cloure, amb una rialla fresca, aquesta etzibada balutxa: Estelrich, va ser catedràtic a l’Institut. En el llibre La ciudad desvanecida de Màrius Verdaguer (1885-1963), millorat gràcies a l’excel·lent traducció al català de Nina Moll Marquès (1945-2009), amb La ciutat esvaïda, es relata la reacció que va tenir Estelrich quan els deixebles li entraren un ase a l’aula. El professor, com qui no veu la cosa, va impartir la classe i, en acabar, es va fer el sorprès de veure l’endemesa i va deixar ben esculats tots els presents. De partida, mentre abandonava la classe, exclamà:

¡Me lo miro y no lo creo!

¿Un burro en clase de oyente?

¡Gracias a Dios que al fin veo

una cara inteligente!

 

(*) Podeu escoltar i veure la presentació completa a

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 15 de gener de 2019 per Bartomeu Mestre i Sureda

AMARCORD (o ara que encara me’n record)

Deixa un comentari
Curs 1959-1960

El setembre de 2013, vaig rebre un correu de Mateu Pascual Terrasa, excompany d’estudis del Col·legi Sant Francesc de Palma, on vaig anar a escola nou anys, des del 1959 fins el 1968 quan vaig partir cap a Barcelona, on vaig fer el pre-universitari a l’Institut Jaume Balmes i estudis d’informàtica a l’Institut Fich i a la casa IBM de la plaça Urquinaona.

Mateu Pascual s’havia posat la fita de reunir els antics companys de curs. Una feina que requeria moltes d’hores i un gran esforç, ateses les dificultats de localitzar, després de tants d’anys, un centenar llarg de persones escampades arreu. A Sant Francesc, de cada nivell hi havia tres grups (A, B i C) de més de 30 alumnes cada un fins a finals de 4rt (aleshores, amb una revàlida a l’Institut, “batxillerat elemental”), i dos a 5è i 6è (amb una segona revàlida, el “batxillerat superior”). No puc dir si PREU també eren dues aules o es reduïa a una.

Fos com fos, la feina de Mateu Pascual es va veure recompensada per la bona acollida d’una bona part dels excompanys i, des del 2013 ençà, ha organitzat aquest dinar anyal en un ambient de bona companyonia. Per diverses raons no m’havia estat possible assistir a les cinc primeres edicions, però enguany m’hi he pogut afegir. Tot i les bones informacions rebudes dels dinars anteriors, he de confessar que hi vaig anar amb una certa precaució. Quins lligams ens poden unir després de tantes dècades? Els qui encara hi som hem superat dues terceres parts de la nostra vida i anem, imparables, cap a l’edat provecta. És evident que els anys ens han transportat per cruïlles molt diverses i hauran multiplicat la distància entre uns i altres; diferències a rompre d’opinió política, de creences, d’aficions, de relacions socials i personals…

29-XI-2018 (59 anys després de començar escola a Sant Francesc i 50 després de deixar l’escola)

Dia 29 de novembre, al Racó de Gènova, ens reunírem una cinquantena llarga de persones, més de la meitat de les quals no havia tornat veure d’ençà del juny de 1968; és a dir, passats més de 50 anys. Era lògic, per tant, que tot i tenir al cap la relació dels companys (recordats a partir dels dos cognoms, i no dels noms, ja que a l’escola només ens esmentaven els llinatges) i de descobrir, endevinar o intuir moltes de les fesomies, he de dir que amb més de la meitat dels assistents vaig ser incapaç de relacionar les cares amb els llinatges, Serveixi com a excusa el fet ja indicat que ens reunírem els exalumnes de les tres aules de cada curs. És a dir que, amb la majoria, no havíem anat a classe plegats i la nostra relació compartida era només del temps del pati. També vaig trobar a faltar alguns dels companys amb qui havia tingut més amistat (Antoni Salvà Verd, Ernest Ferrer Guàrdia, Jaume Sitjar Ramis…), alguns dels quals ja no tornarem a veure (Agustí Bellafont Fontirrroig, Pere Joan Costa Costa…).

Gairebé tots els assistents, la immensa majoria, ja som jubilats. Això vol dir que ens hem retrobat, fent un triple salt mortal de 50 anys, després de sobrevolar l’etapa laboral. Tot i les meves reticències apriorístiques, la veritat és que l’experiència va ser molt positiva i agradable. Més que caure en la recreació de les anècdotes escolars, almenys entre els companys de taula més propers, vàrem poder posar-nos al dia i saber què havia estat de les nostres vides. La conclusió majoritàriament compartida era que el temps ens ha passat volant. En demanar noves sobre els qui no havien assistit, ens assabentàrem de la llunyania de Mallorca d’alguns i, en més d’un cas lamentable, de la mort d’alguns altres.

Als peus de l’aqüeducte de Segòvia en el viatge d’estudis

En el curs de la correspondència amb Mateu Pascual, arran que m’enviàs una fotografia del viatge d’estudis, va sortir la idea de convidar els excompanys a aportar fotos i documents que puguin conservar (la revista San Francisco, els butlletins de notes, alguns dels llibres que vàrem estudiar…) de cara la confecció d’un àlbum que ens transporti visualment i virtualment en aquest transcórrer per les nostres vides (*).

Les poques hores compartides del dinar no varen permetre rescabalar la memòria del tot, però em varen fer recobrar l’atmosfera dels estudis mitjans i redescobrir algunes de les amistats perdudes dins la boira del temps per la distància i les circumstàncies. Sense nostàlgies estantisses, serà qüestió de repetir l’experiència i compartir novament històries de la caminada que hem fet, amb moments meravellosos i altres de no tan bons, un centenar llarg de persones nascudes l’any 1952.

Que l’any vinent ens puguem retrobar tots els qui ens hem vist enguany i tots els qui no han pogut venir amb salut i alegria!

 

(*) Crec tenir molt poques fotografies de l’aquella època per aportar. De moment, aquestes:

Excursió als jardins d’Alfàbia (1963?)
Dos racons dels escoltes de l’Agrupament Sant Francesc (els Mussols i els Onsos) al soterrani del col·legi
Campament Sant Jordi al pinar de Son Macià de Marratxí (1966?)
Aquesta entrada s'ha publicat en General el 1 de desembre de 2018 per Bartomeu Mestre i Sureda