Etziba Balutxo...

On fan aqueixes lleis tan injustes que sols serveixen per baldar-nos?

A Madrid, a la Península!

D’on vénen aqueixes sentències que sempre donen la raó als qui governen?

De Madrid, de la Península!

La Veu de Mallorca, 1900

Resum

Enmig de la general ignorància que patim (una ignorància induïda des d’uns programes escolars dissenyats i imposats des de la metròpoli), el Procés Xammar és un dels més coneguts. Es tracta del judici que va patir Josep Mª Xammar Sala (1901-1967) dia 10 de setembre de 1934. Xammar, ara redescobert gràcies a Quim Torra, és una figura de referència prou reconeguda. Allò que no és tan conegut, ni de molt, són les tres vistes prèvia del juliol anterior que generà el nou judici contra Xammar i, molt menys encara, un precedent de 1902. Tampoc no s’han entrunyellat les baules amb els Fets d’Octubre i l’encadenada proclamació de l’Estat Català, l’assalt de la Generalitat per l’exèrcit espanyol i l’empresonament del govern legítim de Catalunya. Com que la Història és, per a qui vol aprendre, la millor mestra que tenim a l’abast, rellegir aquell conjunt d’episodis ens convida a evitar la repetició dels errors tal com, dissortadament, per insuficient previsió, escassa convicció i manca de valentia, ens va passar el 2017 i no ho hem sabut capgirar encara ara.

Cíclica història, la nostra!

Una de les pàgines que cal llegir (arrabassades dels nostres llibres escolars i cremades en el forn de l’oblit) és la de dues publicacions, ambdues amb el nom de La Nació Catalana, foren portades a la barra i represaliades en circumstàncies molt similars. La lectura dels fets, amb perspectiva, ens  fa concloure que no hi ha temps que no torn. És fals, per tant, allò que diu qualque polític que tot el que passa ara no s’havia vist mai. I tant que s’ha vist! I repetit! La situació actual, immersa en una repressió contra els catalans en tots els ordres (lingüístic, cultural, judicial, econòmic…), no és nova: manca de llibertat d’expressió, submissió política, multes, presó, persones exiliades, governs destituïts per manca de docilitat… Com que ens amaguen els episodis més alliçonadors de la nostra història, ens cal com el pa apel·lar a la memòria des de les hemeroteques. Tot allò que patim, com a resultat d’una justícia colonitzadora (presidents destituïts inclosos), té precedents que ens haurien de servir per aprendre i no pegar de morros en el mateix avenc on ens han empès.

La Nació Catalana a judici (1902)

L’any 1898 naixia a Barcelona el quinzenari La Nació Catalana de la mà de l’Associació Popular Regionalista¹. La publicació va patir denúncies, retirades, suspensions i fou objecte de moltes censures, fins al punt que el gener de 1900 va ser castigat quinze mesos a no publicar-se². El mes d’abril de 1901 reprenia la seva vida, sotmesa a una vigilància extrema, fins que just un any després, el 15 d’abril de 1902, en el número 78 que esdevindria el darrer d’aquella època, publicà l’article Pervindre de Catalunya. D’immediat es dictà ordre de detenció i empresonament del director del setmanari, i es clausurà la publicació.

Amb gran celeritat, dia 14 de maig de 1902 es va fer un consell de guerra contra Bonaventura Riera, en condició de director. El tribunal militar va escoltar i atendre, punt per punt, les indicacions del fiscal que, a partir de la transcripció íntegra de l’article denunciat, va revalidar el sumari instruït i qualificà l’hipotètic delicte com a rebelión y atentado a la integridad de la patria, per la qual cosa sol·licità la imposició d’una pena de diez años, ocho meses y un día de prisión mayor, más accesorias y la consiguiente responsabilidad civil. L’advocat defensor, Josep Permanyer i Ayats³, es mostrà en contra de la qualificació del delicte, comparant accions judicials benèvoles d’altres països, i posà èmfasi en ridiculitzar la pena sol·licitada i reclamar l’absolució de l’acusat. El consell de guerra va aixecar la sessió quan el tribunal anuncià que començaria a deliberar la sentència i la sotmetria a l’aprovació del Capità General.

Cinc setmanes després, dia 23 de juny de 1902, La Vanguardia publicava: Ha sido puesto en libertad, sobreseída definitivamente la acción penal que se le seguía, el director de La Nació Catalana, señor Riera, y por ello le felicitamos. Tanmateix, el mal major estava fet: el setmanari romandria clausurat⁴. L’acció judicial havia assolit el de sempre: humiliar, sotmetre, subjugar. Més que empresonar temporalment, la qüestió era i és atemorir. Trepitjant drets elementals com l’ús de la llengua o la llibertat d’opinió i d’expressió, la pretensió era i és fer por. Allò que pretén l’estat espanyol és disposar d’una població dòcil i domesticada. Exactament aquest és l’objectiu: convertir la societat catalana en esclava domèstica; en vernacla⁵. Calia posar en evidència qui té el poder i qui no té absolutament res; qui és l’estat i qui la colònia. Tanmateix, el ball de bastons no s’atura mai. Tres anys després d’aquella farsa de judici per tancar La Nació Catalana, dia 25 de novembre de 1905, els militars espanyols assaltaren i destrossaren les redaccions del Cu-cut! i La Veu de Catalunya⁶. Com a reacció, l’11 de setembre de 1906, quatre anys després d’haver estat silenciada, reapareixia La Nació Catalana de manera efímera (només fins l’abril de 1907). Els obstacles i l’endurida censura no permeteren la represa.

Tornem-hi torna-hi! (1934)

Ja entrada la República, el març de 1932 es fundà el Partit Nacionalista Català que ressuscità el nom de La Nació Catalana i en va fer la seva publicació setmanal⁷. És palès que el nom té una clara connotació, perquè la locució ja és tota una proclama que, forçat, molesta als qui no accepten la condició nacional dels catalans. Possiblement per això mateix, com havia passat amb la predecessora homònima, seria objecte d’especial vigilància i víctima de tots els entrebancs possibles. Tant és ara com abans. Aquesta vegada, no sota un govern monàrquic com el 1902, sinó sota un de republicà, serien dos els judicis que s’abocaren sobre la publicació i que, com 32 anys abans, acabarien amb ella. El relat és per prendre llum de na Pintora⁸.

Dia 30 de juny de 1934, s’ordenà la detenció i empresonament de Josep Aimà i Sellarés, director de La Nació Catalana, i de Camil Bofill i Torrens, columnista de la publicació. El primer per un article de dia 23 de juny i el segon per un del dia 30. Dia 21 de juliol, amb inusual celeritat, en el Palau de Justícia es veia la vista contra el segon dels detinguts, amb una gran presència de públic, convocat per cartells del Partit Nacionalista Català, i forta presència militar, amb dues companyies de guàrdies d’assalt i una de la guàrdia civil.

Quan la policia acompanyava Josep Aimà a declarar en condició de testimoni (tot i estar detingut i pendent de judici per un article anterior), enmig dels crits de Visca Catalunya lliure!, el públic el va protegir, el va treure al carrer i el va fer pujar a un cotxe que, finalment, va ser obstaculitzat per la policia que retornà el detingut a la sala. Els incidents s’anirien multiplicant. En constituir-se el tribunal, l’acusat Camil Bofill es posà la toga i anà a seure al costat del defensor, Josep Mª Xammar. El president ordenà que Bofill fos desposseït de la toga, però aquest al·legà la condició d’advocat i s’hi negà en rodó. Iniciat el judici, el secretari va llegir les acusacions. El processat s’havia declarat autor d’un article, publicat dia 30 de juny, que el fiscal considerava de injuria a la autoridad judicial y de excitación a la rebelión, per la qual cosa relamava quatre mesos de presó. En el torn de la defensa, quan Xammar va començar a parlar, el president el va tallar perquè, en haver-se posat la toga, s’entenia que l’acusat procediria a la seva pròpia defensa. Xammar va replicar que el processat es defensaria del delicte d’injúries, però que ell ho faria del de rebel·lió. El públic escridassà al president per l’exhibició barroera de ser jutge i part, fins al punt que ordenà buidar la sala i fer el judici a porta tancada. L’escàndol creixia a les totes, mentre la policia obligà violentament els assistents a sortir del Palau de Justícia, mentre cantaven Els Segadors.

A porta tancada, l’enfrontament del jutge amb Xammar i el processat va continuar. Xammar protestà per les arbitrarietats i el president l’acusà ordenà que fos detingut, acusat de desobediència. L’abús de poder era tal que el president va haver de suavitzar l’ordre i commutar-la per una multa de 500 pessetes. Xammar qualificà l’actuació judicial d’il·legal i abandonà la sala. Atesa la situació, el president indicà a l’acusat que indicàs el nom d’un altre advocat o que n’hi assignaria un d’ofici. En negar-se Bofill, el judici es va suspendre. Enmig del caos, el públic va aconseguir treure l’acusat del Palau de Justícia. Ja al carrer, la policia va aconseguir evitar l’evasió i retornà Bofill a la presó. De la seva banda, Xammar anà a explicar els fets al degà del Col·legi d’Advocats i, amb el suport d’altres col·legues, formalitzaren una protesta contra la parcialitat, prepotència i abús del tribunal.

Tres dies després, dia 24 de juliol, s’iniciava la segona vista, ara adreçada contra Josep Aimà, en condició de director de La Nació Catalana, per un article publicat dia 23 de juny. Aquesta vegada, en previsió de nous incidents, el judici es va fer a porta tancada. Atesa la gran concentració de públic que protestava a l’exterior del Palau de Justícia, la guàrdia a cavall va fer una càrrega per dispersar la gent. Just constituir-se el tribunal ja començaren els incidents. El primer va ser quan l’acusat designà Camil Bofill com a defensor, el qual romania a la presó. En negar-se-li, Aimà va designar Josep Mª Xammar, el qual va fer constar la protesta per fer el judici a porta tancada quan no hi havia cap disposició prèvia. Protestà també per no haver permès l’assistència de Camil Bofill. A continuació el secretari passà a descriure l’acusació contra Aimà, com a responsable subsidiari en condició de director del setmanari, per uns articles contra los funcionarios de Justicia y excitando a la sedición y a la rebelión. El fiscal afegí que los setenta y seis números de «La Nació Catalana», merecían ser denunciados. L’informe acabava amb la petició d’una sentència exemplar: para uno de los delitos, la pena de destierro del procesado a tierras españolas, no como castigo, sino para que aprenda a amar a sus hermanos, a apreciar su caballerosidad, y para que sin perder Cataluña un hijo, lo ganara España. Xammar replicà que l’article publicat a La Nació Catalana no era delictiu i que, cas que ho fos, no l’havia escrit el director. Negà que existís cap crida a la sedició o a la rebel·lió, perquè l’article no feia cap esment a les armes i es limitava a fer-se ressò de la protesta dels diputats catalans contra la Justícia espanyola. Finalment, negà les hipotètiques injúries als funcionaris en general, perquè l’article es referia als enemics del règim republicà. En un insòlit gest, el president va interrompre i donà per finalitzat el judici, amb l’anunci que el tribunal sotmetria la sentència a deliberació. No havia passat mitja hora quan, també a porta tancada malgrat les protestes de l’advocat, es va llegir la sentència. Josep Aimà va ser condemnat a dos meses y un día de prisión mayor por excitación a la rebelión i a tres años, seis meses y un día de destierro a doscientos kilómetros de Barcelona, y al pago de una multa de quinientas pesetas, por injurias a una determinada clase de funcionarios. Quan el públic que era al carrer va ser informat de la sentència, es varen aixecar crits de protesta que foren reprimits amb una càrrega de les tropes a cavall.

Aquell festival no havia acabat. Dia 26 de juliol es va reprendre el judici contra Camil Bofill que s’havia suspès la setmana abans. Els incidents generats serien superiors als anteriors. El Partit Nacionalista Català havia convocat una concentració i, convidat, a un nodrit grup d’advocats catalans per tal que es fessin presents a la sala amb la toga posada, ja que novament s’havia decretat que el judici seria a porta tancada. Les forces policials a cavall protegien l’entrada a l’audiència i controlaven rigorosament l’entrada d’advocats i procuradors i posaven traves als periodistes. Les forces policials varen fer diverses càrregues i efectuaren algunes detencions, de manera singular la de Ramon Xammar, germà de l’advocat. Els passadissos estaven ocupats militarment. A la sala, la constitució del tribunal va generar noves irregularitats i greus incidents.

El processat, entrà a la sala amb la toga posada i va deixar constància que el fiscal estava desautoritzat, perquè era part interessada ja que un dels delictes que se li imputaven era per un escrit contra ell, com a membre dels funcionaris criticats. Així mateix, Bofill va renunciar a l’advocat d’ofici que li pretenia imposar el tribunal i notificà que el seu defensor era Xammar. El secretari tornà llegir les imputacions i el president va fer-se traduir els articles periodístics denunciats i les respostes de l’acusat. Xammar va aprofitar l’evidència per fer constar que romania palès que ni el president ni els magistrats entenien el català i, per tant, estaven invalidats per continuar amb un judici en que el processat, els testimonis i ell mateix utilitzaven el català, llengua dels articles a judici. Quan el president va cridar l’atenció de l’advocat, aquest recusà formalment la sala i persistí que el tribunal no podia continuar. Les rèpliques derivaren en un diàleg violent i el president imposà una multa de 250 pessetes a Josep Mª Xammar, el qual va expressar que era evident la persecució que patia i l’arbitrària conducta. El president va perdre els papers i ordenà la detenció de Xammar que, amb la toga posada, va ser detingut i tret de la sala per una parella de la guàrdia civil.

A continuació, el president ordenà que assumís la defensa l’advocat d’ofici, però l’acusat s’hi negà en rodó al·legant que disposaria de dos acusadors: el fiscal i un defensor imposat pel tribunal. El president perpetrà un nou abús judicial, ordenà que l’acusat també fos expulsat de la sala i l’acusà de desacatament. En solidaritat amb l’acusat i el seu advocat, el procurador anuncià que desistia i, quan intentava abandonar la sala, el president n’ordenà la detenció per impedir-ho, ja que d’haver sortit el judici s’hauria suspès novament.

Altres togats presents, coneixedors que en el Palau de Justícia hi havia el diputat Josep A. Trabal, el requeriren per fer sortir el procurador. Trabal entrà a la sala i el president ordenà la detenció del diputat. Aquest acredità la seva condició de representant de les corts republicanes i va anar al jutjat de guàrdia on denuncià al president de la sala i va deixar constància que havia estat colpejat per un oficial de la guàrdia civil.

Malgrat tots aquests aldarulls i les evidents irregularitats, el tribunal va continuar amb la vista de la causa. Cridat Aimà com a testimoni, es negà a respondre i posà en evidència no tenir l’assistència jurídica que requeria. El fiscal reiterà l’acusació i, malgrat la protesta del procurador per haver estat obligat a romandre a la sala i, fins i tot, de l’advocat d’ofici que denuncià que el tribunal havia negat la compareixença de dos testimonis, el tribunal condemnà Camil Bofill a tres mesos i un dia de presó. S’havia fet evident una persecució acarnissada contra el sobiranisme i una judicialització estrident de la política.

En sortir de l’Audiència Camil Bofill per ser retornat a la presó per la guàrdia civil, la gent que encara hi havia concentrada davant de l’edifici, intentà el seu alliberament que va ser impedit per noves càrregues policials. Aquell mateix dia, també es produïren dos intents d’incendi del Palau de Justícia. Les protestes no s’aturaven. Miquel Badia, comissari de la Generalitat, recollí informació dels fets, s’entrevistà amb els afectats (Aimà, Bofill i Xammar) i visità el president del tribunal a qui instà a deixar les detencions que havia ordenat sense efecte i a retirar l’escrit contra Xammar i el diputat Trabal. El president va dir que no podia fer res, ja eren a disposició judicial. Encara que el jutge de guàrdia els posà en llibertat tant a ells com a Ramon Xammar, germà de l’advocat, la persecució judicial no s’aturaria. Xammar, amb la seva ciència jurídica, havia posat en evidència la frivolitat i la parcialitat de la justícia espanyola, la qual es posà en el punt de mira.

Des de les detencions del mes de juny, la premsa informà puntualment dels esdeveniments i, molt especialment, dels incidents ocorreguts a les tres vistes. El mes de juliol, abans del primer judici, La Nació Catalana ja explicava a la primera pàgina la detenció de Bofill i d’Aimà. En lletres destacades al costat de la capçalera s’afirmava: aquesta justícia és una Celestina que es ven a qui a més la paga. El mes d’agost, també en portada, hi havia una carta editorial Als jutges i funcionaris autènticament catalans del Palau de Justícia. Tota la premsa catalana, fins i tot la menys catalanista, criticaven l’absolutisme judicial.

El bé negre i La campana de Gràcia (sort que vivim temps de llibertaat!) publicaven acudits de burla contra la justícia i deixaven clar que el traspàs de competències a la Generalitat era paper mullat. Malgrat les crítiques publicades, la maquinària repressiva no va recular gens. El mes d’agost va ser especialment laborable pels jutjats. Dia 8, es feien interrogatoris sobre els fets ocorreguts en el judici de dia 27 de juliol. Dia 12, el fiscal de premsa ordenà a la policia la retirada de La Nació Catalana que s’havia publicat aquell mateix dia. Dia 18, el jutjat requeria el nom de l’autor d’un article, amb l’avís que de no rebre resposta, es procediria de nou contra el director. Dia 24, el jutjat adreçava un ofici al conseller de governació per tal de saber el domicili del director de La Nació Catalana perquè los alguaciles no encuentran manera de entregarle una citación.

El procés Xammar i el final de La Nació Catalana

La causa judicial oberta a Josep Mª Xammar, derivada dels judicis contra La Nació Catalana, desembocà en la vista celebrada dia 10 de setembre, revetlla de la Diada, enmig d’una grandiosa expectació. Per no entrar en detalls, el fet essencial tornà a ser l’enfrontament de l’advocat quan recusà al tribunal per prohibir-li declarar en català. El president li imposà una multa de 250 pessetes que augmentà fins a 1.000 per la reiteració de les protestes de l’acusat. Enmig de l’escàndol i la cridòria del públic contra els magistrats, els mossos d’esquadra desallotjaren la sala on fins i tot hi va haver un ferit lleu de bala. Miquel Badia, cap dels serveis de la Generalitat, va entrar i ordenà detenir el fiscal a qui acusà dels desordres públics. L’enfrontament entre el poder polític i el judicial es feia evident de manera notòria, enmig de la satisfacció general de la multitud que s’hi havia concentrat.

Les cròniques publicades a tots els diaris (amb gran desplegament en el cas de La Vanguardia, El Diluvio, La Humanitat i El Día Gráfico) desemmascararen l’autoritarisme judicial. A més de la premsa, en general l’opinió pública se situà al costat de Xammar i contra el fiscal i el president del tribunal. El desenllaç, però, no va ser el que s’esperava. Lluny d’aprofitar la indignació popular contra la justícia espanyola, lluny d’aguditzar el conflicte entre les institucions i defensar amb coherència les competències en matèria judicial, el president Lluís Companys, no només no brindà suport a Badia, sinó que l’obligà a dimitir el càrrec.

Amb tot, dia 22 de setembre, lluny de rendir-se, La Nació Catalana publicà un sucós escrit que representa tot un exemple de dignitat. En un requadre en portada sota el títol Amb el vostre permís, es podia llegir: Senyor jutges i fiscals espanyols: Aneu-vos en! No veieu que el poble no us vol? (…) No ens vingueu ara amb que la justícia és cega ni que està personificada en vosaltres, perquè una justícia portada per l’odi mai podrà ser justa. (…) Aneu-vos-en! Catalunya no us vol! Marxeu d’una vegada i aneu a Espanya! El setmanari encara va anar més lluny i, al costat de la capçalera i ben destacat en negreta, en clara al·lusió al dimitit Miquel Badia, deia: Diumenge els nacionalistes homenatjarem l’home que fou destituït perquè volia netejar el «Palacio de Justicia». Com no podia ser d’altra manera, cinc dies després, dia 27 de setembre, la premsa informava que el jutjat n. 11 havia dictat nous processaments contra el setmanari.

Els esdeveniments es precipitaven al galop. No havien passat deu dies quan, dia 6 d’octubre a Barcelona, Companys (amb el suport, entre d’altres, de Miquel Badia i, amb un epígon a Felanitx de la mà de Pere Oliver i Domenge) proclamava l’Estat Català. L’endemà les forces d’ocupació espanyoles assaltaren la Generalitat i empresonaren el govern.

Entre moltes més conseqüències, el Partit Nacionalista Català fou suspès i La Nació Catalana va ser clausurada, encara que dia 14 d’abril de 1937, en commemoració de la proclamació de la República Catalana per Francesc Macià el mateix dia de 1931, publicà un exemplar extraordinari en ple conflicte bèl·lic derivat de l’aixecament feixista-militar de l’exèrcit espanyol. Amb la victòria franquista, ja instaurada la més llarga dictadura militar de l’Europa contemporània, dia 15 d’octubre de 1940, Lluís Companys va ser afusellat. El president de la Generalitat que, quan accedí al càrrec, havia cridat Per la República i per Catalunya!, just abans de l’afusellament es limità a cridar Per Catalunya! El seu nou crit, ras i curt, clar i català, esdevenia gairebé un testament que llegava el seu testimoni a les noves generacions: amb Espanya, tant amb les esquerres com amb les dretes, no hi havia res a fer. Companys havia descobert massa tard allò que havia presagiat Francesc Macià, el seu predecessor, quan va dir allò de Monarquia? República? Catalunya!

La història alliçona. N’aprendrem qualque dia?

NOTES:

DOS ACTES REEIXITS SOBRE LA GERMANIA

Anit passada, 18 de setembre de 2022, a la Casa de Cultura de la Vila, varen fer-se dues presentacions que s’afegeixen al conjunt d’activitats que Felanitx ha dedicat a la commemoració dels 500 anys de la Germania de Mallorca.

En primer lloc, es procedí a la signatura del conveni de cessió d’una pintura que recrea la imatge de Joanot Colom, Instador del Bé Comú i fill predilecte de Felanitx, entre el batle, Jaume Monserrat, i l’autor de l’obra, l’historiador Guillem Morro.

https://www.youtube.com/watch?v=r95epjD57Bw&t=10s

Tot seguit, per iniciativa del col·lectiu Felanitx per la Igualtat, es va emetre la projecció del documental El crit de les dones, amb guió, dramatúrgia, realització i direcció d’Antoni Mª Thomàs, amb les intervencions de l’autor i d’Apol·lònia Serra, una de les sis actrius que encarnen sis històries colpidores¹.

FELANITX, PRIMER POBLE AGERMANAT

Cal tenir present que Felanitx va ser el primer municipi en adherir-se a la crida feta per la Comissió Cívica Germania 500. Amb el compromís de l’aclaparadora majoria dels grups polítics, dia 18 de gener de 2021, el consistori va adoptar un conjunt d’acords que, d’aleshores ençà, manté en curs exitós de realització.

Dia 7 de febrer, el dia que feia 500 anys en clau de l’aixecament popular, tal com varen fer tots els municipis de Mallorca (amb epígons a València i a Girona) a Felanitx, amb les precaucions forçades per la pandèmia, es va llegir el manifest.

Mesos després, el novembre de 2021, Melanie Mesquida, la regidora de Cultura, presentava un cicle cultural monogràfic dedicat a la Germania sota el títol Felanitx fa memòria.

El primer acte del cicle va ser l’estrena del documental Germania, silenci trencat del realitzador Pere Sànchez, sota els auspicis de l’Assemblea Sobiranista de Mallorca. L’èxit de la convocatòria va obligar a fer dues sessions, amb la casa de cultura estibada de públic.

La segona activitat del cicle va ser l’exposició La germania i les revoles que la precediren, amb visita guiada de l’historiador i autor de les pintures, Guillem Morro.

El cicle va continuar amb les conferències d’Albert Cassanyes, Margalida Obrador, Bartomeu Mestre i Margalida Bernat.

El mes d’abril es va fer efectiva la declaració de Joanot Colom com a fill predilecte de la Vila i, en un acte públic, en presència de la pràctica totalitat dels regidors, de Bàrbara Sagrera del setmanari Felanitx i l’historiador Ramon Rosselló, es presentà el retrat que en va fer Miquel Sebastià Llambies per penjar a la galeria de la Sala.

Ara per ara, de tots els compromisos acordats per l’Ajuntament el mes de gener de 2021, només roman pendent de gestió i execució instal·lar en un lloc emblemàtic del poble, possiblement la plaça Pax (anomenada altre temps de Joanot Colom), una escultura del felanitxer Jaume Mir que representi l’Instador del Poble i del Bé Comú. Serà la culminació d’una commemoració que ha estat motiu de satisfacció i orgull. Efectivament, en relació a la Germania de Mallorca, Felanitx ha sabut estar a l’alçada i ha demostrat que té memòria i sap fer justícia.

Visca Felanitx! Visca la Germania!

MÉS IL·LUSTRACIONS

NOTES:

…però el cant, si t’arriba.

pren-lo com un bes!

A Margalida Joan Isaac

Aquesta setmana passada, concretament dia 15 de setembre de 2022, s’ha jubilat Margalida Solivellas Lladó, després de 36 anys com a corresponsal de TV3 a les Illes Balears i Pitiüses. El comiat ha estat rebut amb mostres d’agraïment i de significatives valoracions per la bona feina feta. Entre moltes d’altres manifestacions, el glosador Mateu Xurí li dedicà aquesta dècima:

Amb la veu, emocionada,

del teu final, Margalida,

ens mostres tota una vida,

detalladament contada.

36 anys a l’alçada

dels somnis que volem dur.

Et jubiles, i és segur

que gaudir et serà permès,

però en veure TV3

seguirem pensant en tu.

Vull afegir-me a la llarga llista de persones agraïdes que han volgut fer un reconeixement públic a la periodista jubilada. Vull fer-ho, a partir d’alguns dels meus amarcords, com una evocació personal per definir a la meva Margalida Solivelles, convençut que n’hi ha moltes més, segons la perspectiva de la gentada que hi ha tengut relació i estima.

Una història desconeguda: la periodista que mostrà cara

La primeria dels anys 90 del segle passat, un conjunt d’esdeveniments propiciaren l’inici d’una llarga i costosa lluita sindical a la Caixa de les Balears Sa Nostra (1882-2009). La publicació d’uns opuscles de denúncia contra la desfilada per l’entitat de tots els escàndols del PP (Brokerval, Bon Sosec, Calviagate, Fundació Illes Balears…) va derivar en una irracional demanda del Consell d’Administració contra el sindicat.

La direcció va impulsar un gabinet de premsa inquisitorial que no amagava l’objectiu de «guanyar la guerra de la comunicació» contra la representació laboral. Els lacais visitaren els diaris, amb amenaces subtils a retirar publicitat. Als domicilis dels membres més destacats del sindicat denunciat, en horari laboral, es presentaren uns taxadors per intimidar i atemorir les parelles dels denunciats a qui, sense cap escrúpol, els informaven que aviat se’ls embargaria el seu habitatge. Tot plegat, ni la demanda (ep, de 100 milions de pessetes de 1995!), ni els intents de silenciar els fets a la premsa, ni les amenaces d’expropiació varen tenir l’èxit que pretenia un Consell d’Administració polititzat, amb el president Joan Forcades (també president de la Junta Electoral del PP) al capdavant i un colla d’amendic i totmhobec, a l’entorn d’una Junta de Patrons reaccionària que havia abandonat els principis humanistes de l’entitat, fundada a finals del s. XIX pels republicans federals.

La persecució i les amenaces animaren els representants laborals a crear un Comitè de Defensa per a la Llibertat d’Expressió i Sindical que, en un tres-i-no-res, va arreplegar més de vint mil signatures de suport i va capgirar com un calcetí la criminalització dels treballadors que rebotà a la cara dels repressors. Tot i la feina bruta dels lacais del gabinet de comunicació, la pressió sobre la premsa no va reeixir. Els escàndols eren tan evidents que, excepte El Mundo, tant el Diario de Mallorca com Última Hora, conferiren generosos espais als representants laborals on s’explicaren els fets i s’assenyalaren els responsables. També, en els dos darrers diaris esmentats, el Comitè de Defensa publicà setmanalment les llistes de persones i entitats que se solidaritzaven amb el sindicat demandat. Una de les sorpreses va ser veure com, a una de les primeres relacions, apareixia del nom de Margalida Solivellas. No era (no ho és encara ara) veure com un periodista en actiu es comprometia en públic brindant suport a una reivindicació. Aquella va ser, per a mi, una demostració clara del compromís cívic de la corresponsal de TV3, amb qui no tenia cap relació personal i just la coneixia com a espectador de les seves cròniques televisives. La mobilització popular va ser un èxit. Tots els partits polítics (excepte el PP, naturalment) es posicionaren al costat dels representants laborals i contra l’abús empresarial del Consell d’Administració. No havien passat cinc mesos de la demanda quan, el mes de març de 1996, l’Assemblea General de Sa Nostra forçava la dimissió del seu President i la retirada de la demanda interposada. L’equip sindical d’Unió Obrera Balear s’enfortí i, durant més de tres dècades, ha estat la força hegemònica en el seu àmbit d’actuació.

Han passat més de 25 anys d’aquella acció sindical, però sempre he valorat els suports que determinaren l’objectiu del títol dels opuscles demandats: el redreçament del prestigi de la Caixa de les Balears. De totes les solidaritats que ens arribaren, la de Margalida Solivelles, ocuparà sempre un lloc dins de la meva memòria agraïda. No era el nom més popular, ni el més rellevant de quanta gent es va adherir al Comitè de Defensa, però per la singular significació que representà va ser un dels que més impacte va suposar. Vaig veure ben clar que Margalida Solivellas era una efakiana de ronyó clos (de pedra picada si ho voleu més entenedor), perquè feia efectiva aquella frase contundent de Guillem d’Efak: La dignitat consisteix en no deixar mai de prendre partit!

Puc dir que, d’ençà del seu gest, vaig entrunyellar amb ella una amistat d’acer inoxidable. El 2019, arran de la publicació de Blues amb dones, vaig tenir la gosadia de demanar-li que fes de padrina jove del llibre. I així ho va fer, per partida doble, a Palma (amb la prologuista Carme Vidal) i a Barcelona (amb les també efakianes Laura Borràs, Teresa Clota i Mercè Lorente).

Sis espipellades de la seva feina

Especialment a partir de la meva jubilació, he tengut ocasió de col·laborar en la confecció d’algunes notícies que han merescut l’interès de TV3. Ni que sigui a tall d’exemple, amb mitja dotzena d’espipellades, crec que s’ho paga repassar-ne algunes de les compartides, en més d’un cas amb el rerefons de Guillem d’Efak.

Dia 11 de gener de 2010, TV3 (IB3, no n’ha parlat mai) es feia ressò de la reedició de La Nostra Terra: https://www.facebook.com/bartomeu.mestre/videos/154873081212355/

El novembre de 2010, informava de la presentació a Palma de la segona edició de la Balada d’en Guillem d’Efak, https://www.facebook.com/bartomeu.mestre/videos/163742146992115

El 15 de febrer de 2015, el dia que feia 20 anys de la mort de Guillem d’Efak, TV3 va fer aquest reportatge de l’escenificació a l’Auditori de Manacor del Siau qui sou! https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/Telenoticies-migdia/Concert-homenatge-Guillem-dEfak/video/5468674/?fbclid=IwAR1x70y2ezOycJ2UDyHiy01jySYushaWbPaP6uzzgpOBqoz4ebLJTms0IRI

Després de l’extensa informació a l’entorn del Tricentenari, programat a Catalunya l’any 2014, amb exclusió injusta i intencionada del paper dels eivissencs i mallorquins (els qui més aportàrem en hisendes i en vides a la defensa de Barcelona) i del fet que aquella guerra no va acabar fins que no va caure el Regne de Mallorca el juliol de 1715, el mes de març del 2015 Margalida Solivelles va enllestir una breu notícia reparadora: http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/programa/Les-Balears-commemoren-el-Tricentenari-de-la-Guerra-de-Successio/video/5480296/

L’any 2018, Margalida Solivellas, sempre conscient que cal denunciar la saturació turística i reclamar l’aplicació de polítiques adequades, amb l’objectiu d’evitar la degradació creixent del territori, va elaborar una doble informació, concretada en dues cales emblemàtiques (una de Mallorca i l’altra de Menorca), que quatre anys després s’ham vist absolutament desbordades. Va ser de Macarella a Cala Varques: https://www.youtube.com/watch?v=0XfF8dl3qpg

i de Cala Varques a Macarella: https://www.youtube.com/watch?v=KUxmr40XoIk&t=25s

Podria afegir molts d’altres exemples de la impagable feina, sempre en català, de Margalida Solivellas en defensa de la llengua, la cultura i el territori. En tot cas, s’ho paga revisar les sis espipellades dels enllaços, perquè són una mostra prou representativa que la fan creditora del reconeixement de les institucions públiques i de les entitats culturals del país. Esperem que estiguin a l’alçada.

Enhorabona i gràcies per tant, Margalida! Han estat 36 anys prou fecunds. Ara toca un merescut jubileu i una bona navegació cap a Ítaca. Bona ruta, llarga vida i bona sort!

Segona estada a Madrid (1845-1846)

Com vàrem explicar, un dels primers objectius de Quadrado en arribar a Madrid l’estiu de 1842 va ser seduir Balmes. Li va escriure, li va enviar els toms de Frutos de la Prensa, on havia incorporat articles del vigatà i, finalment, va aconseguir trobar-se amb ell i obtenir-ne la confiança per publicar articles a El católico. En el moment de la coneixença, Jaume Balmes, amb el patrocini del Marquès de Viluma, ja preparava una creuada en defensa del matrimoni d’Isabel II amb Carles de Borbó, pretenent del tron, per acabar amb els aixecaments carlistes i cimentar la unitat d’Espanya.

Amb aquest objectiu, des del febrer de 1843, Balmes impulsà el setmanari El Pensamiento de la Nación, acollit amb èxit amb una tirada inicial de 1.000 exemplars que s’amplià fins a 2.250. Els carlins veren amb bons ulls la campanya a favor d’aquell matrimoni, però els isabelins no compartien la idea. Va ser així com Balmes va trobar convenient crear una altra publicació orientada a convèncer als partidaris de la reina. Ja feia un any i mig que Quadrado havia abandonat Madrid i s’havia incorporat a l’Arxiu de Palma, però Balmes pensava que era un bon candidat a dirigir el nou diari i dia 24 de gener de 1845, el va sondejar: Desearía que usted me contestase a la siguiente pregunta: ¿Está decidido irrevocablemente a no venir a Madrid? Y en caso de que esta resolución no exista o no sea irrevocable, ¿qué condiciones desearía usted para el caso que usted quisiese trabajar en un periódico diario?

Quasi dos mesos després, dia 13 de març de 1845, Balmes replica la resposta esquiva de Quadrado i li proposa una prova: Recibí su grata de usted, y me hago cargo de los motivos para no venir a Madrid; sin embargo, bien penetrado de lo muy útil que sería usted aquí y de que puede usted hacer un ensayo sin ningún compromiso, me atrevo a rogarle, y en esto procedo de acuerdo con personas respetables, que haga usted un viaje a Madrid. Todos los gastos del viaje le serán reintegrados; y si usted gusta de permanecer en esta dos o tres meses, lo hace; si no, se vuelve. (…) En fin, hágase usted la cuenta que repite una salida como la de Aragón, nada más¹. De todos modos, desearía la contestación tan pronto como sea posible.

Novament, dia 29 de març, Balmes insisteix i detalla la feina i les condicions: Ahora, como amigo, voy a decirle a usted lo que hay. Se funda un periódico que sostenga diariamente las doctrinas que El Pensamiento ha defendido semanalmente y que continuará defendiendo. Mis ocupaciones particulares y otras causas han hecho que yo no me encargue del nuevo periódico como muchos pretendían. Yo he indicado a usted como la persona más aventajada que conozco para sostener con lustre y profunda convicción las sanas doctrinas. Los compañeros que usted tendrá son recomendables. Uno es Lafuente, literato, actual substituto de teología en la universidad de Madrid; otro, García de los Santos, joven apreciable que me ha hecho en El Pensamiento algunos extractos; otro no se si será, para algunos artículos, Vicente Carabantes; y, en fin, si entra algún otro, se procurará que sean personas como usted merece tener por compañeros². Los sujetos a quienes he aludido le aseguran a usted desde luego el gasto del viaje, y 16.000 reales para un año; y esto aunque por cualquier causa no durase el periódico más que un mes³. Son personas que, si yo las nombrase, le inspirarían a usted plena confianza. Las relaciones que usted adquirirá son excelentes, y si el periódico prospera, no dudo que no habrá mezquindad en la dotación. Yo deseo que usted venga; pero desearía también que la renuncia del destino esperase usted a hacerla para cuando ya estuviese en Madrid. En una palabra: creo que le ha de ser ventajoso a usted el venir; pero deseo el acierto con un ardor tal, que no me atrevo a tomarme tanta libertad como usted me da. Yo le he comunicado a usted el estado del negocio; usted es quien ha de resolver, no yo. No tendrá usted otra ocupación que la dicha. Hasta estoy procurando a ver si podía usted vivir en casa del administrador de El Pensamiento, que lo será también del nuevo periódico. Es persona muy religiosa y fina. No tiene más que madre algo anciana y su mujer sin hijos. Esto en caso de gustarle a usted, ya en cuanto al gasto, ya con respecto a lo demás. Lo he pensado con la idea de quitarle a usted de casas de huéspedes, gastando tal vez lo mismo o menos. Usted se convencerá de mis buenos deseos; mucha satisfacción será para mi si se cuida usted de traerme la respuesta en persona. De todos modos, conviene prontitud en la resolución definitiva, y con la ejecución si usted se decide. Espero cuando menos contestación a vuelta de correo. Le advierto a usted que pienso marcharme pronto a París; y que gustaría mucho de que no fuesen solos tres o cuatro días los que tuviese el gusto de pasear con usted. El cuarto de administración y redacción esta ya tomado; las mesas preparadas; vea usted si conviene que se sepa pronto en que se queda. Espero el momento de abrazarle.

El mes següent, dia 22 d’abril de 1845, Balmes no accepta l’argument de Quadrado i persisteix en reforçar la proposta, amb 10.000 reals més: He recibido la de usted del 11, que, hablando francamente, ha desconcertado el plan. Usted no ha querido disgustar a su señora madre, lo que siempre es muy laudable. En toda la carta de usted no he encontrado otra razón valedera que las lágrimas de su señora madre, y está razón es muy fuerte. Sin embargo, después de haber conferenciado con los consabidos señores, manifestándoles yo que el vacío de usted difícilmente se llenaría, han insistido en que yo le escribiese a usted de nuevo. Quizás sea ya demasiado, y desde luego le pido a usted indulgencia por tanta libertad. Me han dicho que si quiere usted venir se le darán a usted 26.000 reales al año; y que esto lo tiene usted seguro por un año, aunque el periódico no durara tanto. Si su señora madre de usted quisiese consentir en separarse de usted por una temporada, espero que su permanencia de usted en Madrid no sería inútil. Las relaciones que usted adquiriría el mismo mismísimo día de su llegada son las mejores que se pueden desear. Nada más tengo que añadir. Si usted se resuelve, escriba usted al señor don Santiago de Tejada, calle de Fuencarral, numero 55, cuarto principal; el le presentará inmediatamente a los demás señores. Ya tenía usted preparada una buena habitación en casa del administrador. Yo salgo para París el día 26; conque es imposible que me vea usted aquí. Si algo tiene usted que mandarme diríjase usted: M. Llord, rue Neuve St. Roch, 8, París. Sería bueno que a vuelta de correo, si es posible, diese usted contestación al señor don Santiago de Tejada.

La tenacitat de Balmes, finalment, va obtenir el resultat que desitjava i, des de París, dia 19 de maig, escrivia a Quadrado una llarga carta on li confiava la preparació del prospecte propagandístic, amb indicacions molt clares del que ell volia quant al contingut (rigor i concisió) i quant a la independència que calia establir entre el nou diari i El Pensamiento de la Nación: Mi estimado amigo: Al fin se ha resuelto usted; mucho me alegro. No dudo que habrá sido un sacrificio pero esta es la condición de ciertos hombres; se deben a la sociedad. Le auguro a usted un éxito muy brillante; y tanto mayor cuanto mayor veo su desconfianza, hija de la modestia. Solo los hombres que no comprenden lo que van a hacer encuentran fácil lo difícil. Y difícil es su tarea de usted, no lo niego: si no hubiera sido una cosa difícil no hubiera sido usted tan importunado. Sostener los buenos principios en toda su pureza, quitándoles la dureza que los hombres con sus errores y pasiones hayan querido darles en la aplicación; acomodarse al espíritu del siglo sin desviarse un ápice de los eternos principios de la moral, ni de cuanto nos ensena y prescribe la Religión católica; conservar en lo posible lo antiguo sin desdeñar demasiado lo nuevo; fijar el punto en que se hayan de estrechar la mano las instituciones de los tiempos anteriores con las del siglo XIX; determinar el desarrollo que se haya de consentir al elemento popular, para que no dañe a la unidad y fuerza de la monarquía; señalar los medios con que se hayan de buscar en la sociedad los elementos que encierra de gobierno para hacerlos subir cual fecundante savia hasta las regiones del poder; en una palabra, formular un sistema verdaderamente nacional, que por medio de transacciones amplias y equitativas lo concilie todo acabando para siempre con las reacciones y las revoluciones: he aquí una tarea bien difícil; y este, sin embargo, es el objeto del periódico que usted va a dirigir.

Ya estoy esperando con ansia el prospecto que, como cosa de usted, no puede menos de ser brillante. Alguno he oído que no quisiera en usted tanta poesía; pero a mi la poesía me gusta en todo, porque entiendo por ella la oportuna exuberancia del sentimiento y de la imaginación, que pinta, embellece, suaviza y encanta, dando a las ideas colorido, a los sistemas un magnifico ropaje, al estilo, animación, gracia, nervio, elocuencia. Además, que la poesía no esta reñida con la severidad rigurosa de la lógica, con la exacta observación de los hechos, con la expresión fiel de la verdad, y, sobre todo, con aquella brevedad y concisión que, sin tocar en lo obscuro, despide los argumentos como flechas que atraviesan, y cubre al que la emplea con un escudo impenetrable: Ferrum et triplex. No falta quien piense, y entre ellos el señor Tejada, que conviene decir en el prospecto mismo que se sostendrán diariamente las mismas doctrinas que El Pensamiento de la Nación ha expuesto semanalmente. Yo tengo mis dudas sobre la necesidad y hasta conveniencia de decir esto en el prospecto. Con esto se hará un honor a mi periódico, pero es necesario huir de afectaciones. Yo no tengo derecho a oponerme a esta memoria; pero si mi parecer se siguiese, no lo haría. Comenzaría el prospecto haciendo notar el punto de lasitud y postración a que han llegado todos los periódicos políticos en España; la visible descomposición de que ofrecen síntomas todos ellos; la necesidad de una bandera a que puedan acogerse todos los hombres de todos los partidos, sin que se les obligue a pasar por las horcas carlinas, y de constituir el poder publico sobre una base verdaderamente nacional, en que entren todos los españoles, apiñándose todos alrededor del trono, y de acabar para siempre, por medio de transacciones prudentes, las divisiones que han producido discordias y guerras, y que a la sazón producen aun desvío y alejamiento; continuaría con unas cuantas indicaciones generales sobre las leyes antiguas de España, y la conveniencia de hacerlas revivir con las reformas correspondientes; no olvidaría la veneranda religión de nuestros padres, y la urgencia de atender debidamente a la manutención del culto y clero; mezclaría algunas palabras de orden, de paz, de unión, de medios legales, abominando de todo pensamiento de guerra civil, de recursos violentos, etc., etc., ofrecería amenizar el periódico, pero protestando contra esa amenidad inmoral y asquerosa, que consiste en destruir con folletines infames las buenas impresiones que se hayan podido causar con los artículos de fondo; haría sentir en el estilo, en el tono y en el fondo de las ideas, que el periódico estará a la altura del siglo, sin perder nada de su severidad moral y religiosa; y acabaría con cuatro de aquellas palabras que ribetean, por decirlo así, un escrito, y no le dejan que acabe frío y desmayado.

Esto haría, y esto no dudo que lo hará usted y con creces. Me parece que aunque está usted en relaciones con una empresa y con un círculo político, el periódico no debe sonar como tal en el prospecto. Un prospecto no ha de ser un manifiesto de un partido. Además, hay cosas buenas para sabidas, mas no para dichas. Hay cosas que son públicas, y que, sin embargo, no se reconocen jamas explícitamente. En mi concepto, con esto no ganaría autoridad el periódico, pues lo que es sus relaciones con ciertos hombres nadie las ignoraría, y perdería en libertad para ciertas indicaciones, para ciertas noticias, para ciertas maniobras de estrategia periodística, en que no conviene que se corra enteramente el velo, bastando que se levante una punta de él. Todo lo que fuera indicar en un prospecto actos de gobierno, disensiones en el consejo de S. M., ni aun aludir a hombres públicos determinados, me parece altamente impropio sobre inconducente. Esta es mi opinión; usted tomará de ella lo que considere oportuno. Por lo demás, aliento y brío: fuerza de convicción, lealtad de sentimientos, sinceridad de palabra, inspirarse en las conversaciones con toda clase de hombres, sin constituirse dependiente de ninguno; pensar por sí, escribir por sí, no decir jamás sino lo que se piensa, jamás una palabra contra lo que se piensa, por ningún motivo, por ninguna consideración, bajo ningún pretexto; unir a la moderación y a la modestia aquella justa firmeza que en ciertas cosas dice un no que nadie puede hacer que sea un si; estas son las circunstancias que deben reunirse en quien escriba para el público.

El hombre en todas las posiciones es independiente, cuando sabe serlo. Tiene usted la fortuna de tratar con hombres concienzudos y caballerosos, que respetarán siempre en usted la delicadeza que le distingue; jamás los encontrará usted sordos a los consejos de la razón, de la prudencia y del honor. Jamás se encontrará usted en la necesidad de hacer respetar la independencia del escritor, porque esta independencia la respetarán ellos sin que usted lo exija. Yo he estado en mucha relación con ellos, y le aseguro a usted que tenían noticia de mis artículos, cuando la tenían los demás suscriptores; y un punto grave he llegado a tratar, a pesar de que un voto, para mi muy respetable, opinaba que no era oportuno. Creo que la estancia de Madrid le será a usted muy grata; espero que con ella prestará usted un servicio a la patria, y que por este medio se le abrirá a usted el brillante porvenir a que puede aspirar, por los dones con que Dios le ha enriquecido. No puedo decirle a usted cuando nos veremos: es probable que tardemos un poco todavía. Pero en Madrid, como fuera, ya sabe usted que tiene un apasionado amigo y servidor. Disimule usted mi locuacidad, que por cierto ya es demasiada; dispénseme la tardanza en contestar, pues lo he hecho con la idea de encontrar a usted ya en Madrid con la mía; y mande de su afmo. s. s., q. b. s. m.

Quadrado, ja instal·lat a Madrid, dia 9 de juny demanà a la Diputació autorització per absentar-se tres mesos. La resposta fou favorable, amb la condició de posar un substitut⁴. Finalment, dia 16 de juliol de 1845, El Conciliador publicava el primer exemplar⁵. Els continguts eren gairebé idèntics a El pensamiento de la Nación encara que adreçats als partits isabelins. Per més que l’objectiu de Balmes era aconseguir el matrimoni de la reina amb Carles de Borbó, El Conciliador no va tocar el tema durant els tres primers mesos, a plena consciència que els isabelins no volien aquella unió i Quadrado els havia de fer canviar d’opinió o tombar el coll. Tanmateix, El Español dia 28 de juny ja havia desemmascarat el vertader objectiu: Debe comenzar desde 1 de julio un nuevo diario destinado a abogar por la boda de nuestra reina con el hijo de D. Carlos. Se titula El Conciliador⁶.

Quadrado, l’hereu de Balmes? I un be negre!

e haja’n consciència qui ho ha afollat

De manera gairebé unànime, els historiadors han assumit com a cert el relat de Quadrado sobre la relació que va mantenir amb Balmes, de qui es proclamava fill i hereu ideològic. Una pretensió més de les seves, escampada i estampada al fals fil de la història. Balmes, com veurem a continuació, posà en solfa la valoració primigènia de Quadrado. Només cal llegir la correspondència del vigatà per desmentir l’atribuïda simbiosi. Quadrado no va estar a l’alçada del que pretenia Balmes i, aquest, va romandre decebut i escalivat.

La vida de la publicació va ser efímera; no va durar ni cinc mesos. De fet, mai no va prendre volada i era una mort anunciada. Va ser un fracàs que Balmes va intentar evitar. El mes d’octubre, insatisfet amb els resultats, intentà un cop de timó i, des de Barcelona, contractà al jove advocat i economista Joan Illas i Vidal (1819-1876), redactor dels periòdics conservadors (El Imparcial, El Fomento, El Ancora i El Vapor), i l’envià a Madrid per donar una injecció de vida que no serví de res. Illas informà Balmes que Quadrado estava amargat i, sense fe en el projecte, no hi havia la més mínima esperança de redreçar la publicació. Efectivament, el mes d’octubre, en carta a Tomàs Aguiló, Quadrado ho reconeixia: Nuestro periódico está en dieta, es decir bajo el régimen más estricto de economías. Tenemos setecientos subscriptores que no bastan para cubrir la tercera parte de gastos.

Dia 17 de novembre, des de Barcelona, Balmes respon al patrocinador del projecte, el marquès de Viluma, que l’havia avisat del fiasco que s’acostava: Según veo por la grata de usted, El Conciliador se muere; es sensible, porque sobre la pérdida económica hay una pérdida política. Balmes es mostra decebut, però resignat. Admet que es brindi una via de sortida a Quadrado (tot i que li vol fer «algunas indicaciones») i considera que s’ha de ser molt lacònic en anunciar el final de la publicació: Si, agotados todos los medios, El Conciliador muere, no creo que haya ninguna retirada honrosa: el público sabrá lo que ha sucedido, o por mejor decir, lo sabe ya. Creo que lo único que se podrá decir es que cesa. Comprendo el interés que ustedes se toman por Quadrado; es justo. Si quiere escribir en El Pensamiento, no tengo inconveniente: el honra lo que toca. Pero antes de comenzar deseo que me escriba para ponerse de acuerdo: yo en tal caso me tomaría la libertad de hacerle algunas indicaciones

Cuando muera El Conciliador no hay necesidad de mentar a Quadrado para nada: esto podría herirle; y, además, si escribe en El Pensamiento, el publico lo verá por la firma. Repito que la formula mejor sería: «El Conciliador cesa.» Nada más: cuanto se añada, si no es dañoso, será inútil; y, según como se hiciese, podría tener sus puntos de ridículo.

No havia passat un mes d’ençà de l’auguri quan, dia 9 de desembre de 1845, El Conciliador publicà el darrer número. L’endemà, ignorant encara Balmes de la mort del diari, escrivia des de Barcelona a Quadrado a qui, subtilment, recomanava tornar a l’arxiu a Mallorca: Siempre quiero hacerme la ilusión de que El Conciliador no morirá; es tanto más sensible su desaparición cuanto se hace más interesante cada día por su mérito y es más necesario para su objeto. No le aconsejo a usted que renuncie lo de Mallorca; mejor estaría usted en Madrid pero ya ve usted lo que la política da de sí; usted es demasiado previsor. Desde Mallorca puede usted cooperar al lustre de El Pensamiento de la Nación; los trabajos de usted también son interesantes aunque lleven ocho días de fecha.

El conciliador no havia durat ni cinc mesos. Balmes, a la correspondència privada, no ocultarà la decepció. L’estratègia de crear dues publicacions convergents per forçar el matrimoni que volien els carlins havia fracassat⁷. Quadrado desobeí la recomanació de no entrar en explicacions del tancament i, sense la més mínima autocrítica, es va espolsar les responsabilitats i ho va atribuir a causes exògenes. Balmes quan va llegir el comiat publicat per Quadrado li va expressar el seu desacord i, fins i tot, publicà una rèplica: Prescindiendo de su mérito literario, que jamás falta a sus escritos, he de decir ingenuamente que yo no lo hubiera puesto. Sobre los inconvenientes políticos tenía el de dar más pie a las chanzonetas. En el artículo que hoy remito me hago cargo de unas palabras de usted en dicho artículo; creo no interpretarlas mal; como quiera, siempre salvo al hombre y al escritor.

Però Quadrado no es va conformar amb la concessió de Balmes d’escriure a El Pensamiento de la Nación. Amb una evident inconsciència, coneixedor que Balmes el considerava responsable del fracàs, Quadrado encara li demanà ocupar el lloc de Benito García de los Santos, com a redactor en cap, i informà Balmes que ja ho havia gestionat i que el possible substituït manifestó de buen grado que me cedería su lugar. Dia 3 de març de 1846, encara a Madrid, amb l’esperança de veure adjudicada la direcció del setmanari, escrivia a Aguiló: estoy aguardando la venida de Balmes, cosa que me pone en el trance de pedir favores nuevos a las gentes de por ahí. Balmes, que ja li havia recomanat tornar a Mallorca, no acceptà tal pretensió: He visto la indicación que usted se sirve hacerme sobre lo de don Benito de los Santos; por ahora no trato de hacer ninguna novedad. Un rebuig, subtil però contundent, que Quadrado degué sentir. La seva segona estada a Madrid, novament, el convidava a tornar a Mallorca amb un sentiment de fracàs. L’historiador Miquel Pastor, va escriure: Mossèn Antoni Pons me comentaba que ya en las cartas de Quadrado se advertía que nuestro archivero salió de Madrid por la calle de la amargura. Su periódico no tuvo mejor fortuna. Aquesta vegada, això sí, retornà amb la butxaca plena⁸.

El disgust de Balmes era evident. Quadrado no havia seguit les indicacions rebudes, no havia sabut implicar els isabelins en les noces de la reina, havia fet un comiat atribuint la culpa del fracàs editorial a la política i, per afegitó, pretenia dirigir El Pensamiento de la Nación. El distanciament era clar, però sense trencament. El 6 d’agost de 1846, Balmes respon breument un requeriment de Quadrado en demanda d’opinió del seu canvi d’estil dels seus escrits: ¿Que quiere usted que le diga sobre el giro de su pluma? ¿No fué acaso bastante atrevidillo en Madrid, indicando algunas cosas, tal vez con sobrada libertad? Poc després, el setembre de 1846, Quadrado protesta en veure retingut un article i retreu que ja li havia passat abans. Balmes li replica Estando en Madrid, no me acuerdo de haber añadido ni quitado una coma a los artículos de usted; los leía, sí; pero no hacía más. La persistència de Quadrado en la publicació de l’article retingut, provoca la intervenció directa de Balmes que, dia 11 de setembre, li escriu: Muy señor mio y amigo: Recibo en este momento la de usted de ayer, y mando hoy mismo el artículo de usted, suprimiendo únicamente aquello de las bayonetas, que, aunque inofensivo en la mente de usted, podrían otros interpretarlo mal. Els recels acabaren amb la correspondència periòdica i el distanciament es va fer notable.

Un any i mig després dels desencontres, dia 11 de maig de 1848, Quadrado acompanyà Piferrer a visitar Balmes, ja malalt i tancat a la cambra amb l’única condició que no hi entràs cap dona. En carta a Aguiló, informava: Hoy he pasado un día agradable en compañía de Balmes, Piferrer, Bofarull, Mariano, Ferrá y Francisco Oleo. No havien passat dos mesos quan, dia 9 de juliol, va morir Balmes, i dia 25 del mateix mes, finava Piferrer. Amb data de 31 de juliol, Quadrado escrivia un doble obituari: uníanse en el corazón del que esto escribe, débil auxiliar de la noble lucha política del primero, socio y continuador de las bellas y laboriosas excursiones del segundo. Ambos han fenecido en la flor de sus días. Balmes de 38 años, Piferrer, de 30 apenas, consagrado desde su edad primera al sosten de una anciana madre y de familia numerosa que cifraba en él su apoyo.

És prou sabut que la gent, quan mor, torna bona de cop. Des d’aleshores, Quadrado va exhibir Piferrer i Balmes com a grans referents i, a més d’assumir la continuació de l’obra del primer, es proclamà continuador de l’ideari del segon. Una proclamació més que pretensiosa. Tanmateix, els recels entre els tres venien d’enrere. El febrer de 1843, coincidint amb la primera estada a Madrid, Quadrado havia escrit a Aguiló: Piferrer a mi paso por Barcelona ya me dijo que Balmes era bastante egoísta e interesado (…). La especie de relaciones que tuve con Balmes no me dieron lugar a juzgarle bajo aquel punto de vista; vi, sí, que era hombre de cabeza principalmente, y estos en su paso por la tierra tienen otra misión que la de amar.

El segon retorn a Mallorca de Quadrado, amb una sensació de fracàs tant o més intensa que la que havia experimentat el 1843, va ser el darrer dia d’abril de 1846. Anà a viure de nou amb sa mare, una germana i el seu germà gran que moriria just un mes després. En va informar, dia 9 de juny, El Propagador Balear, quan publicà la relació dels morts de la setmana del 29 de maig al 4 de juny, entre els qui destacava Antonio Quadrado, nascut a Ciutadella, de la parròquia de Santa Eulàlia de Palma, fadrí de 40 anys⁹.

NOTES:

Primera estada a Madrid (1842-1843)

El mes de juny de 1842, Josep Mª Quadrado arribava a Madrid acompanyat d’Antoni de Montis¹. S’instal·laren a la pensió que hi havia al núm. 9 del carrer del Olivo, entre la porta del Sol i la d’Alcalà². Hi romandrien poc més d’un any, fins el mes d’agost de 1843. Prou temps per comprovar que cap dels dos no assoliria la glòria literària que pretenien. Quadrado hi anava amb ganes de menjar-se el món i va dedicar totes les energies per fer-se un lloc entre els escriptors. Va moure cel i terra per promoure l’escenificació del seu Leovigildo, sense èxit. Va col·laborar a diverses publicacions de signe conservador. Va repicar totes les baules i repartí arreu cartes de recomanació³.

La muntanya de cartes que escampà, acompanyades dels sis toms de Fruto de la prensa, li serviren com a targeta de presentació per ser admès a algunes de les publicacions d’on havia extret els articles del recull, en concret va escriure a la Revista de Madrid i en el Semanario Pintoresco. Entre les primeres gestions que va fer Quadrado just arribar a Madrid, el juny de 1842, destacava l’interès en entrevistar-se amb Jaume Balmes. L’admirava i a Fruto de la Prensa ja havia incorporat alguns articles apologètics en defensa del celibat, amb un accentuat to misògin. Quadrado pretenia de Balmes ser acollit com a col·laborador a la premsa tradicionalista. Va ser a la tardor de 1842 quan es varen conèixer. Balmes es presentà a la pensió d’estudiants on s’havia allotjat Quadrado. Com que hi havia una habitació buida, Balmes va quedar a romandre per tenir més temps de conversa⁴. Quadrado l’informà que cursava Teologia a la Universitat Central, amb voluntat de consagrar-se al sacerdoci⁵. Així mateix Quadrado s’afilià al Partido Monárquico Católico de Balmes⁶. Era una obvietat que Jaume Balmes li obriria les portes per col·laborar a El católico, periòdic catòlic militant, defensor de l’absolutisme teocràtic i al servei del carlisme tradicionalista⁷.

Els seus articles a la premsa no assolirien l’interès que desitjava, però l’estada a Madrid desvetlla, gràcies sobretot a les seves cartes, la personalitat de Quadrado. A la correspondència amb el seu amic Tomàs Aguiló informa de les gestions que va fer per obtenir reconeixement i, sobretot, permet fer una radiografia del seu sentit de l’ètica. No feia un mes que havia arribat a Madrid i ja exposava al seu amic el projecte d’editar una col·lecció dedicada a la Història de Mallorca, per tractar diferentes asuntos sin los cuales habría un vacío. En fa una relació: Raimundo Lulio, la peste de 1652 mezclada con los recuerdos de Canamunts y Canavalls… Enmig d’altres episodis versemblants, apareix el Quadrado capaç d’inventar, d’adaptar i de manipular les històries, una faceta que l’acompanyarà tota la vida i que delata el poc rigor de qui pretén d’historiador. Escriu a Aguiló: procúrame algunos datos sobre una emparedada ilustre que vivía junto a la capilla de San Pedro con una ventanilla que daba al templo, busca su nombre y la época, que el emparedarla y dar motivos para ello a mi cargo queda. Ras i curt: Tomàs Aguiló havia d’aportar les dades històriques que ell ja les faria venir bé.

A la mort de Quadrado, Estanislau Aguiló, fill de Tomàs, va analitzar aquelles cartes que son pare va rebre: Otro rasgo más expresivo de la austera y singular fisonomía moral de Quadrado se revela en esta correspondencia; en toda ella, (…) ni en serio ni en broma, aparece nunca un solo nombre de mujer (…) escribiendo de si mismo, en familiares versos:

Y nací, según mi temple,

debajo del signo Piscis,

cuaresmal y casto signo,

siempre antípoda al de Virgins.

Un amor secret?

Noms de dona, certament, ni un a cap de les cartes. No obstant, hi ha múltiples referències enigmàtiques i sempre encriptades cap a, almenys, una hipotètica relació amorosa. Sembla prou evident, tot i que no ho ha assenyalat cap ni un dels seus biògrafs, que Quadrado tenia un amant secret a Mallorca. Abans de partir a Madrid, concretament dia 12 de novembre de 1841, des de Palma havia escrit a Aguiló: Yo no sé sí estaré ya cansado del corazón y de sus tempestades, y por esto me volveré a la imaginación y a las tranquilas emociones literarias tan ingratamente olvidadas. Va influir aquell estat d’ànim, amb aquelles tempestes del cor, en la seva partida de Mallorca?

Ja a Madrid, en carta de 12 de desembre de 1842: Querido Tomás: bien decías que debía venir algo que ahogase mi risa en la garganta: mira si había una terrible verdad en respuesta a mis burlescos lamentos. Tu no te hallabas con humor para responder a ellos a causa de las desgracias públicas: qué haré yo con la mayor que pueda sobrevenir al hombre más amado? Comprendes tu lo que seria si algún día se me dijera otro tanto de él? Dios mió! empiezo a entrever lo que será mi vida: no lloro tanto por lo sucedido, si bien es tan triste, lloro por lo que temo, por lo que presiento sucederá antes de que yo empiece mi carrera.

Dues setmanes després, dia 26 de desembre, continuava amb les confidències: Y sin embargo el día de Navidad fué para mi muy triste; pensaba en Palma y en todos vosotros ausentes, y aun pensaba más, porque al menos vosotros supongo lo pasaríais alegremente sin desgracia particular, en otra persona y en otra familia para quienes aquel día debía ser tan funesto. Todavía no he tenido carta de él, puedes suponer si la aguardo con impaciencia. Todo esto son materiales para mi biografía por si llega el caso. Un poeta no necesita de otro poeta para quererse mutuamente, pero si para desahogarse: a nadie ni aun a… pudiera escribir lo que a ti te escribo.

Tres mesos després, el març de 1843, afegeix: Aun estas mismas inquietudes que sufro por el… estos mismos ímpetus del corazón acia (sic) allá, dan una dulce actividad al alma: ahí no diera una hora, un día de este padecer por un minuto de las sospechas que acerca de él, sí te acuerdas, me acosaban hace un año. Me das un gran placer en hablarme de él: dices que su salud mejora; lo mismo dice su hermano el medico que me ha escrito, pero al mismo tiempo manifiesto serios temores para un termino más o menos breve, tan serios que yo mismo me irrito porque no me duelo mas… siento melancolía no amargura: y tengo una fé tan viva de que dentro de 3 o 4 años hemos de abrazarnos⁸.

Altres confessions de la correspondència

Estanislau Aguiló en el seu Recuerdo negrológico, a l’especial de La Almudaina publicat arran de la mort de Quadrado, adverteix del cercle reduït on es va moure: Tan reducido ó más que el de las literarias fué el círculo de sus relaciones íntimas y familiares: sus amistades eran tan solo las antiguas, las de Mallorca, Ciudadela y Barcelona, que mantenía con frecuente correspondencia, sin que viniesen otras nuevas á compartirlas. Montis, que residió también todo aquel año en Madrid, y Valldemosa y su señora, fueron casi casi su única sociedad y compañía, excepción hecha de un D. Ivo Manuel Roperto y Cebrián, joven extremadamente tímido y pacato, compañero suyo, creo, en la redacción de El Católico⁹.

La lectura minuciosa de la correspondència, a més de l’exhibició de les recomanacions, l’amiguisme i l’egolatria, desvetlla algunes de les conductes que practicarà Quadrado al llarg de tota la vida. Així, a un escrit del 13 de setembre de 1842, llegim: En el Alcázar de Segovia cogí a hurtadillas un pedazo de armadura, juzga de mi gozo cuando vi que pertenecía al célebre comunero Juan Bravo? Sembla evident quin era el sentit de respectar el patrimoni públic (en veurem de més grosses). Una altra facècia, també convida a reflexionar sobre la capacitat de manipular i enganyar. Dia 26 de desembre de 1842 escriu: Sabrás la broma pesada que jugamos a Bover, escribiendo yo que había aquí un famoso anticuario con el nombre de D. Ivo Manuel Roperto y Cebrian, y el buen Bover le escribió a correo tirado pidiendo una retahilla de 100 medallas especificadas, con lo que el buen Ivo se quedó viendo visiones sin atinar en los autores de la burla. Lo peor que le aconsejamos escribiese a Bover siguiéndole la broma. Van y vienen cartas que es una delicia. Saca tu de este enredo el mejor partido que puedas para divertirte¹⁰.

La relació amb Mallorca

Des de Madrid, va mantenir una permanent vinculació amb Mallorca i continuà col·laborant a Almacén de Frutos Literarios, on dia 8 de gener de 1843 publicava El conde malo.

Al pie de fiero monte está un alcázar fiero

que la cerviz no pudo domar de Galatos:

tendido allá a sus faldas yace, cual escudero

al pie de bravo potro que al freno no cedió.

De manera anònima, com ja havia fet amb Frutos de la prensa, a Madrid va publicar Personajes célebres del siglo XIX por uno que no lo es. Dia 8 de novembre de 1842, la Gaceta de Madrid informava de l’edició del sisè i darrer volum. Algunes de les biografies recollides (les d’Espartero i O’Conell, per exemple) eren extractes de les publicades per Jaume Balmes, però sense detallar-ne la font, com també serà habitual en Quadrado al llarg del temps.

Amb tot, l’estada a Madrid no va obtenir l’èxit fulgurant que Quadrado havia previst. A la vista de la situació, el seu protector va tornar moure els fils i, dia 12 d’agost de 1843, la Diputació va acordar: Para oficial del Archivo del Reino de Mallorca, la comisión propone a don José Ma. Quadrado, que ya en 1840, a propuesta de la misma fue nombrado Archivero, bien que fueron suspendidos los efectos de tal nombramiento en razón de la menor edad del agraciado. Quadrado retornà de Madrid i s’incorporà d’immediat, com a arxiver, a la plaça designada que ocupà, amb nombroses irregularitats, fins a una jubilació forçada l’any 1895.

El retorn a Mallorca (agost 1843-juny 1845)

S’ha dit que va ser Quadrado el qui va posar ordre a l’arxiu, un autèntic caos segons alguns autors. Antoni Mut, amb rigorosa contundència, desfà totalment aquesta percepció: l’Arxiu de la Universitat i Regne de Mallorca estava ja organitzat – i ben organitzat – quan Quadrado se’n féu càrrec. Efectivament, des de 1829, es disposava d’un bon Inventario, millorat i completat el 1834. Just al contrari del que ell va voler fer creure, la dedicació a l’arxiu va ser poca i intermitent. En va fer ús i abús, amb abandons freqüents, talment una canongia. Tant va ser així que, com veurem, li retiraren l’assignació que va recobrar gràcies a les intrigues i maniobres de la llarga mà de Madrid. Quadrado tenia moltes dèries i la incorporació a l’arxiu no el va desconcentrar d’una prolífica activitat.

El gener de 1844 fundà i dirigí LA FE, revista RELIGIOSA, POLÍTICA Y LITERARIA, des d’on continuaria les seves creuades i més d’una polèmica¹¹. Aquell mateix any, dia 26 d’agost, va demanar a la Diputació un permís de tres mesos invitado por una empresa literaria a emprender un viaje artístico por la provincia de Aragón para escribir luego la historia y descripción de aquellos lugares. Així va ser com va elaborar el volum dedicat a Aragó de Recuerdos y bellezas de España, la magna obra il·lustrada amb litografies de Francesc Parcerisas¹².

Ben aviat, el gener de 1845, Balmes el reclamaria a Madrid per posar-se al capdavant d’un diari amb un doble objectiu polític: enfortir la monarquia borbònica i la unitat d’Espanya; les dues dèries ideològiques de Quadrado, a banda del seu catolicisme a ultrança.

NOTES

ABSTRACT

Entre els misteris que romanen pendents d’escatir sobre la Germania de Mallorca que conviden a la investigació, destaca el de les ambaixades dels agermanats. La revista l’AVENÇ (núm. 244, febrer del 2000, pàgs. 36-43) va publicar Les ambaixades de la Germania davant Carles I¹. Malgrat el títol, l’article signat per Vicent J. Vallés Borràs fa esment, únicament i exclusiva, a les ambaixades de la Germania de València, per la qual cosa vaig considerar oportú complementar aquell treball amb la indagació de les ambaixades dels agermanats de Mallorca i mirar d’aclarir les nombroses confusions que, encara ara, difon el discurs dominant.

1. LES SIS AMBAIXADES

Deixant de banda altres delegacions (per exemple, la que es va enviar dia 6 de febrer de 1522 a Alcúdia per instar obeir la quitació, o la que dia 24 de juliol de 1522 rebutjà l’entrevista amb Andrea Doria, quan oferí el suport de França, o l’enviada el 8 d’agost de 1522 a Inca per parlar amb el regent de la cancelleria, Francesc Obach), hem de destacar que tenim sis ambaixades de la Germania de Mallorca (i no només quatre, com assenyalen la gran majoria d’autors, o cinc, segons altres) perfectament identificades: la primera, de dia 15 de febrer al 8 de març de 1521 que s’entrevistà a València amb la Junta dels Tretze; la segona que partí de Sóller cap a Tortosa el 20 de juny de 1522, amb Pau Casesnoves i Guillem Colom al capdavant que, va retornar a Mallorca el mes de juliol i, en tornar partir cap a Valladolid el mes d’octubre, es transformà en la tercera expedició que, generalment, s’ha unificat i confós amb l’anterior; la quarta, un tant forçada militarment, va negociar amb Velasco al port de Palma dia 13 d’octubre de 1522; la cinquena que va anar a Valladolid el gener de 1523 per oferir les claus del regne a l’emperador; i la sisena i darrera (també entremesclada sovint amb la darrera de Casesnoves) que va partir cap a la Cort el març de 1523, dues setmanes després de la capitulació de Palma.

I) Del 15 de febrer al 8 de març de 1521

La primera ambaixada agermanada va ser la que va partir de Ciutat cap a València dia 15 de Febrer de 1521 per entrevistar-se amb la Junta dels Tretze, l’òrgan de govern de la Germania valenciana amb l’objectiu de conèixer a fons la situació i les estratègies dels agermanats valencians. Cal dir que Carles V, l’emperador, dia 4 de novembre de 1519 havia consentit la Germania de València i, fins i tot, autoritzat els gremis a disposar d’armes i a organitzar-se militarment². L’ambaixada mallorquina va ser liderada per Joanot Colom, acompanyat de Miquel Nebot, notari, Nicolau Ripoll, paraire, Antoni Benet, sastre, i Rafel Ripoll i Guillem Vaquer, capellers.

A l’entretant, a Palma, en una assemblea en el claustre de Sant Francesc foren escollits 27 elets que havien de formar el consell de la Germania: Antoni Coll, Bernat Oriol i Antoni Bauçà paraires, Lluc Enric, sastre, Joan Quintana, assaonador, Perot Puig, calceter, Rafel Ripoll, capeller, Joanot Colom, barreter, Pere Bagur, sabater, Llorenç Messeguer, teixidor de llana i mestre d’esgrima, Gabriel Bibiloni, teixidor de llana, Guillem Vic, espaser, Joan Entenç, picapedrer, Joan Carbonell, baster, Joan Oliver, apotecari, Joan Danús, botiguer, Pere Martí, cirurgià, Pere Fiol, apotecari, Carles Gaià, notari, Antoni Doménec, assaonador, Miquel Obrador, forner, Bernat Esteva, argenter, Pere Vaquer, barber i, sense constar l’ofici, Nadal Mesquida, Francesc Colom i Jordi Norat. Joan Crespí va ser designat capità.

Tres setmanes després de la partida, dia 8 de març de 1521, va tornar a Palma l’expedició de València, carregada de consignes, albardes, tabals, així com alguns models d’armes i una estructura organitzativa que va fer reduir el grup inicial a una Tretzena, menys de la meitat dels 27 designats inicialment, i baratar el nom del líder que va passar de capità a Instador del Poble.

II) Del 20 de juny a finals de juliol de 1522

El mes de febrer de 1522, el Consell de la Germania (la Tretzena estava pràcticament desfeta des de l’estiu anterior) va designar cinc representants per anar a entrevistar-se amb l’emperador, amb l’objectiu d’explicar-li que la revolta s’havia alçat contra els abusos dels nobles, però que mantenia fidelitat al seu rei de qui esperaven justícia. Mentre es feien els preparatius de l’expedició, arribà la notícia que el mes de gener el bisbe de Tortosa i inquisidor general de la Corona d’Aragó, havia estat elegit nou Papa, amb el nom d’Adrià VI.

Els jurats i, molt especialment, Joanot Colom, urgiren els cinc designats a iniciar d’immediat l’expedició cap a Tortosa, amb la pretensió d’obtenir el suport del Papa i, amb el seu aval, viatjar a continuació a la Cort. Una de les raons que animava Joanot Colom a promoure l’entrevista amb el nou Papa, abans que partís a Roma per rebre el pontificat, era que el desembre de 1519, quan encara era cardenal, Adrià d’Utrecht havia rebut els líders de la Germania de València i aquests n’havien quedat satisfets.

Està documentat que dia 16 de juny de 1522 feren jurament de servei i lleialtat a la Germania Jaume Moix, conseller del braç militar, Guillem Colom, jurat menestral i cosí germà de Joanot, Jaume Sbert, pare del regent inductor dels assassinats de la nit dels set, Pere Ozona, notari, i Antoni Thomàs, instador de Llucmajor. Als cinc, s’hi afegí Pau Casesnoves i, quatre dies després, dia 20 de juny, tots sis embarcaren des de Sóller cap a Tortosa. Tanmateix l’entrevista amb Adrià VI no va obtenir el resultat esperat, perquè el Papa no els va voler rebre, s’inhibí de brindar cap aval als expedicionaris i es limità a que el seu secretari el fes arribar que, si allò que pretenien era clemència, havien de demanar-la directament a l’emperador. Després d’aquell rebuig, mentre deliberaven si continuar cap a la Cort o tornar a Mallorca, a mitjan mes de juliol arribà a Barcelona l’ordre de Joanot Colom de revocació com a ambaixadors de Moix, Sbert i Ozona, per sospites de desafecció. Els tres intuïren el que els hi esperava si tornaven a l’illa i decidiren romandre a la Península. Els qui sí tornaren foren Guillem Colom, Antoni Thomàs i Pau Casesnoves. La tesi divulgada que, malgrat el fracàs, continuaren la ruta cap a la Cort, no és vàlida si tenim present que està documentat que tant Antoni Thomàs com Pau Casesnoves eren a Inca tres setmanes després, dia 8 d’agost de 1522, quan feren part dels trenta comissionats designats pel Consell de la Germania a la recepció a Francesc Ubach, el nou regent que es postulava com a mediador. És lògic suposar que la confusió general d’unificar l’ambaixada a Tortosa amb la que, tres mesos després, va tornar partir cap a la Cort deriva del fet que tres dels ambaixadors foren els mateixos.

III) D’octubre de 1522 a octubre de 1523

En tenir coneixement, els primers dies d’octubre de 1522, que les tropes imperials havien armat una flota i eren a punt de deixar anar amarres per atacar Mallorca, els tres ambaixadors que havien tornat de Tortosa (Guillem Colom, Antoni Thomàs i Pau Casesnoves) s’embarcaren de nou a principis d’octubre per anar directament a la Cort³. Arribats a Valladolid, l’emperador no només es va negar a entrevistar-se amb ells, sinó que dia 13 de novembre els va fer empresonar. Dissortadament, les gestions fetes en els arxius de Valladolid no ens han permès de localitzar les actes del previsible judici, la sentència ni tan sols, que va condemnar els tres ambaixadors (més endavant s’amplia i detalla la informació). Això no obstant, el desenllaç és prou conegut, perquè hi ha una documentació que va més enllà d’indicis i especulacions. A l’arxiu de València hi ha una informació rellevant que permet deduir el tràgic final⁴. De fet, se sap quina va ser la sort de tots tres i el lloc on foren executats.

Una vegada empresonats a Valladolid els tres ambaixadors, conscient Carles V que a València s’hi havien refugiat nobles i mascarats mallorquins, dia 28 de novembre va remetre al seu governador, Lluís Cabanelles, un escrit per tal d’obtenir arguments orientats a dictar sentència contra Pau Casesnoves, Antoni Thomàs i Guillem Colom. L’emperador volia informació sobre 27 qüestions. Entre d’altres fets destacats: l’assalt al castell de Bellver, l’enfrontament contra els oficis de Ciutat o la mort de Joan Crespí. El governador de València va atendre el requeriment reial i, els dies 7 i 17 de desembre de 1522, va fer interrogar 13 testimonis per separat, però amb un qüestionari comú. Aportaren informació sobre la nit dels set (el 24 de gener de 1522) i, de les respostes, es va  posar en evidencia que la Tretzena ja estava totalment desfeta el mes de juliol de 1521 durant el mandat de Joan Crespí⁵. Les declaracions aporten una baula clau: el Consell celebrat a Sineu dia 2 de setembre (tres setmanes abans del conegut Consell de Sant Francesc), amb la conflictiva i forçada entrada en escena de Pau Casesnoves, quan ja es perpetrà la substitució del primer Instador. És precisament a Pau Casesnoves a qui els testimonis consideren determinant en la caiguda de Joan Crespí, tot i que cap entrevistat diu saber qui el va assassinar⁶.

Pau Casesnoves és qui surt més mal parat de les entrevistes. Es reprodueix l’amenaça que va fer a un jurat: si nos fa per grat, per força se haurà de fer, y veureu demà tota la terra en armes. També l’acusen de predicador i, de manera reiterada, d’heretge⁷. Aquest fet resulta determinant a l’hora d’indagar el desenllaç, d’acord amb la metodologia que s’aplicava davant d’aital imputació. A la cort reial, quan qualque processat era acusat d’heretgia, agafava les messions el tribunal de la Inquisició que, en el cas de Valladolid, actuava des de l’any 1500. Si a la sentència els condemnats eren qualificats d’heretges, eren cremats vius i les restes carbonitzades llançades a un pudridero. Segons les consultes fetes als arxius de Valladolid, especialment al de la Cancillería, un acusat d’heretgia sota cap circumstància seria acollit per ser enterrat en terra santa; menys encara a cap dels cementiris adjunts a les esglésies de la ciutat⁸.

Les declaracions dels mascarats de València, molt especialment la del notari Pere Antich de Palma i la del paraire Martí Faria de Muro eren prou sòlides per imputar Pau Casesnoves amb les acusacions de predicador, rebel i heretge (sic). El fet és que les declaracions dels testimonis de València es remeteren a l’emperador i, ateses les imputacions, a Valladolid, executaren Pau Casesnoves i el seu amic, promotor i protector, Antoni Thomàs. No hem trobat cap referència que permeti establir el mes de la doble execució, però hi ha una notícia de 17 juliol de 1523 que indica que ja havien estat condemnats⁹. Executats Casesnoves i Thomàs, transitòriament es preservà la vida de Guillem Colom, el qual posteriorment seria enviat a Mallorca i, sotmès al criteri de Gurrea, penjat a Bellver l’octubre de 1523. Seria l’únic jurat víctima directa de la repressió¹⁰.

IV) 13 d’octubre de 1522

Aquesta ambaixada, en tres tongades en un mateix dia, no va anar més enllà del port de Palma, a la nau capitana de l’armada imperial que, dia 13 d’octubre de 1522, va fondejar a la badia. El seu capità, Juan Velasco, volia entrevistar-se amb Joanot Colom, però aquest que havia patit un atemptat no feia dos mesos, no ho va veure segur i no hi va accedir. Els enviats al vaixell com a ambaixadors de la Germania foren Pedro de Alvarado, patró d’un bergantí, i Nicolau Ripoll, paraire. Insatisfet, Velasco insistí a reclamar la presència de Joanot, de Pere Joan Albertí, reconegut com a governador, i dels jurats, cosa que els agermanats no acceptaren, conscients que en el vaixell de Velasco també hi havia el virrei Gurrea a qui es negaven a reconèixer¹¹. S’envià una segona delegació, amb Miquel Garau, botiguer, Joanot Saragossa, ferrer, Joan Oliver, apotecari, Bartomeu Ventallol, mercader, Joanot Ferrer, mariner i Bartomeu Reinès, paraire. Aquests presentaren a Velasco un protest notarial per invertir l’escenari de l’entrevista i Velasco va enviar al port uns representants a parlar amb Pere Joan Albertí, Joanot Colom i el seu germà Francesc, que rebutjaren les pretensions de Gurrea, segons les quals comminava els agermanats a capitular abans de 24 hores. Les negociacions es feren inviables i els agermanats, com a darrer emissari, enviaren Miguel Garau al vaixell de Velasco, amb l’avís que Miguel de Gurrea havia d’abandonar la badia d’immediat. A la nit, des de les murades, bombardejaren l’esquadra, sobretot la nau capitana. Atesa la situació, l’armada reial es va dirigir cap a Alcúdia, on desembarcaria l’exèrcit imperial que havia de sotmetre la Germania, amb les matances de Pollença, Son Fornari i el Rafal Garcès, abans de posar el setge definitiu a Palma.

V) 24 de gener de 1523

Aquesta ambaixada, coneguda com la de les claus, està prou documentada, amb informacions de les dues parts del conflicte. Amb la Ciutat assetjada i afectada per la pesta, com a darrer refugi de la Germania (les tropes imperials des d’Alcúdia havien dominat tota l’illa de Mallorca), el mes de gener va partir cap a Valladolid una nova ambaixada, amb la intenció d’obtenir la clemència de l’emperador. Encapçalava el grup el mercader Bartomeu Ventallol, un dels qui havia negociat amb Velasco el mes d’octubre, i sembla que va ser l’únic enviat que es va entrevistar amb l’emperador dia 24 de gener de 1523. En prova de lleialtat i reconeixement, en nom dels jurats, Ventallol va oferir dues valuoses i artístiques claus d’or que Carles V va refusar advertint que no volia ofrenes, sinó la submissió absoluta dels revoltats. Al rebuig, l’emperador hi va afegir l’amenaça que, si no es produïa l’adhesió incondicional i immediata que reclamava, acudiria personalment amb les tropes a infringir tal càstig que no s’esborraria mai de la memòria del món¹². Aquelles paraules de l’emperador, escrites en català, foren lliurades a Ventallol amb la indicació de traslladar la lletra als jurats, amb una altra carta adreçada a Gurrea¹³. Tan bon punt les va dur als destinataris, el mercader va ser enviat a galeres i Gurrea es va fer seves les claus¹⁴.

i VI) Del 27 de març als primers dies d’agost de 1523¹⁵

La sisena i darrera ambaixada va ser fruit d’una de les condicions pactades (hipotèticament) entre Joanot Colom i Pedro Aranda de la Puente, el bisbe i inquisidor en funcions, per tal d’obtenir la capitulació de Palma¹⁶. De totes les condicions, va ser l’única que va ser respectada, encara que només en part. i, tanmateix, abocada a un desenllaç luctuós¹⁷. De fet, tot plegat era un engany (un més) d’aquell bisbe enterbolidor.

Just després de l’entrada a Palma de les tropes de Gurrea, tal com s’havia acordat, un grup rellevant de representants dels diversos gremis, va designar els noms dels agermanats que havien d’anar a la Cort a retre comptes a l’emperador. Els escollits foren: Joanot Colom, Bernat Morey, Joan Oliver, Vicent Samsó, Joan Gili, Antoni Bastart, Antoni Domenech, Bernat Galiana, Antoni Pons Tarragoní, Miquel Torrent i en Capmai de Llucmajor. Això no obstant, dia 24, el lloctinent Príam de Villalonga, emparant-se en raons econòmiques, no només establia que s’havien de pagar el viatge els escollits, sinó que reduïa la llista d’onze: puis en la Taula no ha dinés ni los Jurats los poden per ara subvenir per lur anada, havem consertat y concordat ab ells que ab lurs amichs y parents puguen aplegar fins a cent lliures cada hu de ells (…). Son contents de reduir lo nombre de las personas que han de anar, axí com eren onze que sien quatre o sinch. E feu sia promptament spedit perque es molt necessari que aquestes partesquen promptament¹⁸.

Tres dies més tard, el 27 de març, els mateixos agermanats que havien decidit els noms dels onze ambaixadors, acordaren els cinc noms que podrien partir el mateix dia cap a Valladolid: Joan Gili, Antoni Bastart, Bernat Morey, Miquel Torrent i Antoni Domenech¹⁹. Entre els sis descartats, sobresurt el nom de Joanot Colom, aleshores empresonat a Bellver, tot i que molts d’autors el situaren a l’ambaixada. Tanmateix, l’Instador no era l’únic que estava tancat dels sis descartats entre els onze escollits primerament. Al Castell de Bellver també romanien empresonats Bernat Galiana i Antoni Pons Tarragoní.

La humiliació a l’ambaixada, hipotèticament fruit d’un pacte amb el bisbe de la Puente, no s’acabava amb la reducció de la delegació i en fer assumir el cost als seus integrants, sinó que els desproveïa de qualsevol representativitat, com si l’anada a la Cort fos cosa seva: E perquè los dits reduhits volen anar a Sa Magestat es necessari que vagen o com a particulars o en nom de comunitat popular. Sobre la qual propositió fonch conclús y determinat, nenime discrepante, que jat se sia la major part de ells no sia stada convocada com a sobreposats ni caps de offici (…) que si volen anar com a particulars y a lurs despeses, que fassen lo que bé els aparrá; perquè les embaxadors qui van ni deven anar per tal negociació deven esser elegits en la forma que es deu, per consells Jurats del present Regne…²⁰

La vexació encara no acabà aquí. Joan Gili, notari de Sineu, Miquel Torrent de Castell-Llubí, Antoni (a vegades anomenat Bartomeu) Bastart de Binissalem i Bernat Morey de Muro, els quatre finalment embarcats, serien custodiats i vigilats per un escamot a les ordres del notari Miquel Penedès de Ciutat, Francesc Pons de Sóller i Bartomeu Tomàs de Llucmajor, tres partidaris de Gurrea que serien recompensats. No hi ha constància si els quatre ambaixadors varen poder-se entrevistar amb l’emperador. Allò que està documentat és que tornaren amb un sobre lacrat destinat a Gurrea i, just arribar a Mallorca, foren empresonats al castell de Bellver. Allà mateix, a l’explanada, alçaren el patíbul que seria conegut com les Forques dels Ambaixadors, on serien penjats tots quatre els primers dies d’agost de 1523. Hi ha notícia que un temporal d’estiu va tomar les forques, quan encara hi penjaven els cossos, i varen ser restaurades²¹. Sobre la conducta de l’emperador, l’historiador solleric Francesc Pérez escriu: Poc deia això en favor d’un Rei que ni tan sols respectava el caràcter d’ambaixadors dels que acudien a ell en demanda de justícia, i en lloc de mirar lo que podia haver-hi de just en les seves demandes ordenava executar-los.

2. LA SORT DELS AMBAIXADORS

Les Informacions Judicials, recollides per Gurrea el 1523 i 1524, publicades per Quadrado, amb l’afegit de les de Llucmajor per Bartomeu Font Obrador, tot i que no inclouen la totalitat dels pobles de Mallorca, permeten fer una recerca de la majoria dels noms documentats dels ambaixadors²². Amb el número i la localitat de cadascú, amb documentació afegida procedent d’altres fonts, podem veure aquests exemples per grups:

I) Dels ambaixadors a València

No hem sabut trobat cap referència a Miquel Nebot. Els altres cinc eren:

Joanot Colom (1069 de Palma) fonch atenallat i trossejat per justicia.

Nicolau Ripoll (1018 de Palma) anà a València ab en Juanot Colom (…) reclús en la ciutat.

Antoni Benet (453 de Manacor). Al principi de la Germania, aprés se reduhí y es stat reclús a Alcúdia y ha ben servit.

Rafel Ripoll (360 de Palma) un dels sindichs qui anà a València a portar armes y les instruccions den Sorolla (…) la primera bombarda que tiraren las galeras reals pegà a casa sua i li sfondrà part e tantost morí de pesta.

Guillem Vaquer (343 de Palma) affectat y de mala intenció (…) aná a València ab en Ripoll. Mort.

II) Dels tres enviats a Tortosa que no tornaren

No hem sabut trobar cap referència de Jaume Moix ni de Pere Ozona.

Jaume Sbert (1003 de Palma) ambaixador de la germania ab salari. Absent.

III) Dels tres ambaixadors a Tortosa i a la Cort

Guillem Colom no té veu pròpia a les Informacions Judicials, malgrat ser un personatge rellevant de Palma, com a capità i jurat per Santa Eulàlia i cosí germà de Joanot Colom. Únicament surt esmentat per la defensa que fa d’ell el notari Geroni Ferrer (260 de Palma), un dels assassinats a la nit dels set. Això no obstant, hi ha prou informació per saber que, a diferència de Casesnoves i de Thomàs, no va ser executat a Valladolid. Enviat a Mallorca, a disposició de Gurrea, va ser penjat a Bellver dia 1^r d’octubre (dia 3, segons qualque font).

Pau Casesnoves tampoc no apareix amb veu pròpia a les Informacions Judicials (cal recordar que no s’han trobat les corresponents a Inca). En canvi, hi surten tres dels seus quatre germans coneguts, tots tres a Palma. També se li fa una referència en parlar del jurat Jaume Vanrell (141 de Montuïri): com en Pau Casasnovas vingué a Montuïri y sermoná, lo dit Vanrell dix que lo Casasnovas era ángel qui parlava. Sigui com sigui, ateses les consultes efectuades i les informacions que hem recollit recentment (detallades més endavant), el desenllaç més plausible és que fos cremat per la Inquisició i les seves restes fossin llençades a un pudridero de Valladolid.

L’únic dels tres que anaren a Tortosa i, posteriorment, a Valladolid que disposa de veu a les Informacions Judicials és Antoni Thomàs. Ocupa el núm. 90 dels 607 de Llucmajor i es diu d’ell: molt mal home de germania, és stat l’home qui s’es sforsat en posarla en la part forana y no volent en aquesta vila adherir, de autoritat propia tingué consell ab alguns sacuassos seus y feu elets de la germania entre los quals fonch ell un y aprés fonch sobre Alcúdia y es stat en tot fins que sen anà en la cort y feuse per forsa sindic y clavari. Est judicatus et confiscata bona quae habet ut dicitur procurator regius in vim sententiae regiae a curia latae, CCCC l. Tot fa pensar que va patir idèntica sort que Pau Casesnoves.

IV) Dels enviats a negociar amb Velasco

No hem localitzat informació sobre Joanot Ferrer i Bartomeu Reynés.

Pedro de Alvarado (614 de Palma) Gran amich den Colom. Anava y venia d’ací a València per la Germania y ha estat reclús en la ciutat.

Nicolau Ripoll (1018 de Palma) reclús en la ciutat.

Joanot Çaragossa (1100 de Palma) aportá moltas armas de Viscaia y feya pólvora, y aná per embaixador elet per los Coloms a las galeras de D. Juan de Velasco, és mort reclús en la ciutat.

Joan Oliver, apotecari (1009 de Palma) conseller y embaxador del poble; y essent venguda l’armada, lo dit Oliver, en Francesc Colom, en Juan Domenech y en Juan Binimelis tractaren de metzinar totes les aiguas allí on bevian los de la armada del rey. És mort reclús.

Miquel Garau (671 de Palma), ambaixador al vaixell de Velasco, va ser esquarterat. La seva condemna apareix a la mateixa sentència de Gurrea contra Joanot Colom de dia 3 de juny de 1523.

V) De l’enviat amb les claus del Regne

Bartomeu Ventayol (461 de Palma). No es parla de l’ambaixada a la Cort. Se sap que dia 24 de gener de 1523 oferia les claus a l’emperador, que dia 24 de febrer, en una carta des de Barcelona, demanava respecte, submissió i obediència a Gurrea i que, en retornar a Mallorca, dia 24 de març va ser enviat a galeres.

VI) Dels de la darrera ambaixada

Bernat Morey (64 de Muro) instador, reclús dins la ciutat, y ara ab llicencia de sa senyoria sen es anat al sr. rei. Sentenciat.

Joan Gili (79 de Sineu), notari satus notis est judicatus. En el Cronicon Mayoricense s’explica que li feren una gàbia de ferro igual a la que guardava el cap de Joanot Colom i que va ser penjat a la forca, esquarterat i el seu cap exposat a un costell a la plaça de Santa Eulàlia de Palma.

Miquel Torrent de Castell Llubí (266 de Muro) fill de Nadal, capità de la gent de cavall dels desmandats y molt agermanat, sindich fet per en Colom, reclús dins la Ciutat i ara en la cort del rei nostre senyor.

D’Antoni (o Bartomeu) Bastart no hi ha veu (cal recordar que del seu poble, Binissalem, no s’han trobat les Informacions).

En qualsevol cas, hi ha prou dades documentals que verifiquen que foren penjats la primeria d’agost (segons qualque font, dia 8) a les Forques dels Ambaixadors, que farien nom per haver-se alçat per executar els quatre²³.

3. UNA REEIXIDA EIXIDA A VALLADOLID

N’anava endarrer feia molts d’anys i, finalment, aquesta primavera vaig viatjar a Valladolid, amb ganes d’intentar trobar respostes als interrogants que, fins ara, romanien sense respostes. Ja fa anys que coneixia l’arxiu de Simancas i, tot i que hi vaig fer passada, sabia que no era el lloc adequat per trobar la informació que calia indagar²⁴. Els llocs de destinació eren els arxius de la ciutat de Valladolid, cap on vaig adreçar-me amb un nodrit qüestionari ad hoc, elaborat amb les preguntes d’alguns amics historiadors i en complicitat amb els enquestats.

I) A la recerca de Casesnoves i Thomàs

Un dels temes d’interès general tractats per multitud d’autors, era aclarir el lloc i la data de les morts d’Antoni Thomàs i Pau Casesnoves, així com on havien estat enterrats. Tots els autors que n’havien parlat, deixaven clar que ambdós havien estat executats a Valladolid, però ningú no havia aportat cap altra dada; la data ni tan sols de les seves morts. Una informació recent, assegurava que el cronista de la ciutat de Valladolid havia dit que possiblement Pau Casesnoves havia estat enterrat en el convent de Sant Francesc²⁵. És evident que aquell cronista hauria de ser una de les persones consultades, però tots els contactes que vaig fer amb els historiadors, bibliotecaris o arxivers de la ciutat, m’aconsellaren treure la idea del meu cap, perquè era una font poc fiable, ateses les preguntes que llegien en el qüestionari, orientades al que interessava escatir²⁶.

Per no relatar totes les respostes que vaig obtenir, puc resumir les taxatives i contundents manifestacions contra la hipòtesi que un imputat d’heretgia fos enterrat en terra sagrada, molt menys encara en el cementiri d’una església i no parlem ja de qualque capella interior. És més, en aquests casos, encara que fos l’emperador qui instruís el procediment, si qualque processat era acusats de predicador o d’heretge (d’ambdues coses en el cas de Pau Casesnoves, segons les imputacions recollides a València i enviades a Carles V), la Inquisició n’assumia la direcció. Just a partir d’aquell moment: El Proceso comenzaba con la constitución del Tribunal, a continuación se pronunciaba un sermón solemne a cuyo término los inquisidores anunciaban un tiempo de gracia, con una duración variable que oscilaba entre treinta y cuarenta días. Este procedimiento fue sustituido al comienzo del S. XVI por los denominados Edictos de Fe, que consistían en la publicación de los errores heréticos. Esto conllevó conminar la delación de cualquier presunto hereje. El Edicto se hacía público en las iglesias. Se trataba de denunciar la herejía. El procedimiento constaba de dos fases: una primera Probatoria y una segunda con la Sentencia. La primera se iniciaba con la Denuncia, que podía ser remitida a los Calificadores para su estudio a no ser que fuera muy evidente la naturaleza de la misma. A continuación, el fiscal dictaba orden de arresto, y los agentes de tribunal procedían a ejecutarla. Si era considerada materia grave se intervenían los bienes del reo y se les trasladaba a la cárcel secreta, dependencia distinta de la casa de penitencia. Esta fase del proceso, viene marcada por el denominado Secreto, por el cual el reo quedaba completamente aislado, ni siquiera se le comunicaba cual era el cargo contra él ni quien le había acusado. Ese secreto afectaba tanto a los reos como al personal del tribunal.

Nadie debía saber qué ocurría y desvelarlo estaba castigado severamente. Una vez arrestado comenzaba el interrogatorio. Dependiendo de las conclusiones obtenidas de esta fase, el reo era o bien sentenciado, o bien sometido a tormento, para conseguir una declaración precisa. La segunda fase es la Sentencia, desde el punto de vista formal ponía fin al proceso, y adoptó dos modalidades: Sentencia con Méritos y Sentencia sin Méritos. La primera consistía en una exposición detallada de los delitos del reo, mientras la segunda se limitaba a exponer la naturaleza de la falta. A ambas les seguía la Resolución, que podía ser condenatoria o absolutoria. Las Sentencias Condenatorias hacían que el reo fuera penitenciado, reconciliado o quemado en la hoguera y, en todos los casos, se les forzaba a abjurar de sus errores.²⁷

Altres dades d’interès derivades del qüestionari, però procedents d’altres fonts:

Caso de arrepentimiento, la Inquisición podía evitar a los relajados de ser quemados vivos, pero en ningún caso se libraban de la muerte pública.

Cabe observar el beneficio que suponía religiosamente la asistencia a un “auto de fe” -cuarenta días de indulgencia- pero hay otras muchas causas que contribuyen a explicar la asistencia masiva, como el hecho de obligar a los escolares a presenciar las ejecuciones.

A partir de octubre de 1488, se promulgaron en Valladolid unas nuevas ‘Instrucciones’, entre ellas una que establecía que el delito de herejía no prescribía nunca y que los herejes debían ser depurados en la hoguera.

En 1489 se estableció definitivamente el Tribunal de Chancillería y el año 1500 el de la Inquisición para juzgar todos los acusados de herejía y celebrar multitudinarios autos de fe.

Consumadas las ejecuciones públicas, los cuerpos carbonizados de los herejes eran enviados a un quemadero y sus cenizas con los pocos restos subyacentes se lanzaban a algún pudridero de la ciudad, todos fuera de cualquier camposanto. La Puerta del Campo Grande o de la Mancebía se hallaba extramuros en el espacio de la actual plaza Zorrilla. En el costado derecho se situaba el quemadero donde se efectuaba el último acto del proceso.

En septiembre de 1520 Adriano de Utrecht subdelegó el cargo de inquisidor general de Valladolid en Pedro González Manso.

Amb totes aquestes consideracions, la possibilitat més plausible és que tant Casesnoves com Thomàs fossin víctimes de la Inquisició, amb el procediment descrit. En cap cas podrien ser enterrats al cementiri de cap església ni, molt menys encara, a cap de les seves capelles amb la consideració de ser «homes d’honor». Cal, a més, tenir present el gran incendi que va patir Valladolid l’any 1561 que va afectar molta documentació.

Segons una versió (amb l’advertiment rebut que pot ser una atrevida interpretació), l’incendi va ser intencionat, anava adreçat contra la Inquisició i era en resposta als dos multitudinaris autes de fe que, dos anys abans, varen concloure amb l’execució de 27 condemnats per heretgia, en dues tongades (13 i 14 morts a la foguera). En record d’aquella cremadissa, avui Valladolid promou culturalment «la ruta del hereje»²⁸. La guia publicada recorda aquelles morts i es queixa que Casi 500 años después, en la ciudad no hay nada que señale lo que allí sucedió. No hay placas que recuerden dónde estaba el quemadero, ni el convento de Belén.

II) Una passejada per terres castellanes

Una vegada emplenats amb resultats més que satisfactoris els qüestionaris objecte de les entrevistes, vaig aprofitar el viatge per informar-me sobre la commemoració dels 500 anys de les Comunidades de Castilla. Tot i valorar la quantitat i qualitat d’activitats destinades a combatre la desmemòria i reivindicar la Germania, cal destacar que a Mallorca la pràctica totalitat d’iniciatives s’han d’atribuir a la societat civil²⁹. A Castella, la commemoració va gaudir d’un aixopluc institucional infinitament superior. Una comparança directa prou significativa és veure els pocs recursos destinats a la magnífica rapsòdia Germania 500 d’Antoni Mairata, amb lletra de Maribel Servera (de moment, només escenificada a Palma), en contrast amb l’òpera Los Comuneros d’Igor Escudero, amb un pressupost superior al milió d’euros, gran desplegament mediàtic i representacions oficials a Salamanca, Zamora, Burgos, Àvila, Segòvia, Palència, Sòria, Ponferrada i Valladolid.

D’altra banda, es multiplicaren els llibres, còmics, documentals i les exposicions, conferències, taules rodones… gairebé tot amb un generós patrocini oricial i l’activa implicació de les institucions³⁰. A l’entrada de moltes poblacions protagonistes d’aquell episodi històric, al costat del nom del poble, es va estampar: Municipio Comunero. Això, afegit a una multitud d’escultures, places, carrers, memorials, escoles i instituts que, des de fa molts d’anys, recorden la història i els seus liders arreu de Castella.

Un exemple, entre les nombroses activitats destinades a enaltir la memòria dels comuneros, és l’exposició de Tordesillas que vaig veure i retratar (vg. vídeo i fotos ordenades al final).

Cal tenir en compte, tanmateix, que els comuneros no han patit mai la criminalització que es va abocar contra els agermanats. Així va ser des del moment de la capitulació de Palma, on fins i tot es fomentava la delació, amb la promesa del Procurador Reial de dia 22 de juliol de 1523 de sastisfer la tercera part dels béns embargats als denunciants. Ja dins del s. XIX, a diferència del que va passar a Castella quan es reivindicaren les Comunidades, a Mallorca es generà un corrent, abanderat per Quadrado, que varen combatre i negar de manera insidiosa les justes raons de la Germania. Ja hem explicat mantes de vegades que l’única cosa en comú entre els dos moviments va ser la coincidència en el temps. Fonamentalment, Mallorca s’alçà contra els privilegis i abusos dels nobles mentre que les Comunidades s’aixecaren en defensa d’aquests privilegis³¹.

No hi ha comparança possible entre la repressió contra els comuneros i la que patiren els agermanats. Els primers foren executats en tots els casos de manera respectable, com a cavallers vençuts i, en més d’un cas, fins i tot amb honors. Res a veure amb la crueltat que s’aplicà a la Germania de Mallorca. Tant en quantitat d’execucions com amb el sadisme practicat, amb arrossegaments, estenallaments, esquarteraments i exhibicions públiques perllongades en el temps dels quarters dels cossos i dels caps dels principals líders. Ho va deixar clar el Lloctinent General: per que sia exemplar y posar terror als pobles que d’aquí avant se guarden de tan enorme crim.

* * *

El viatge a Valladolid m’ha estat instructiu i productiu. Tant de bo, en el futur, es trobi la documentació que detalli el luctuós desenllaç de Thomàs i de Casesnoves. Ara per ara, hem de valorar i agrair la versemblant informació que ens han facilitat.

ANNEX (article sobre les ambaixades de la Germania de València)

FOTOGRAFIES (els plafons de l’exposició de Tordesillas)

https://www.youtube.com/watch?v=N_j0c97NNCk

NOTES

14 És fals, com han dit Mut, Bover, Quadrado i altres autors que Carles V, dia 18 de desembre de 1523, va regalar les claus a Gurrea. Ben al contrari, està documentat que el setembre de 1524 l’emperador li reclamà les claus. Gurrea va respondre que, quan l’emperador va rebutjar-les, les claus es retornaren als jurats que les hi haurien regalat a ell. Vg. https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-iv-les-claus-furtades/

Beatriu, filla de Joanot Colom

Dia 7 d’agost de 2012, sota el títol 1542, l’escriptor Miquel Ferrà Martorell publicava al Diari de Balears una de les seves breus i útils notes històriques: La filla de Joanot Colom, Beatriu, esposa de Joan Llopis, valencià i resident a Maó, era interrogada pels inquisidors acusada de judaïtzant i posada a disposició del tribunal del Sant Ofici.

Encara que no assenyala la font de la notícia¹, l’escriptor afirma que aquella Beatriu, esposa del valencià Joan Llopis, és la filla de l’Instador del Poble i del Bé Comú. Cas de ser així, podem afegir que l’any 1542 tindria 22 anys. La filla de Joanot ja apareix documentada l’any 1523 a les Informacions Judicials recollides per Gurrea. Concretament, a la veu 709 de Palma, referida a Mestre Gonsalvo pintor (cremat per luterà abans del desembre de 1523) es diu que sa muller alletava una filleta den Juanot Colom.

A aquestes dues notícies, cal sumar-hi les informacions referides als dos darrers matrimonis de Joanot Colom². En el Llibre de Consessos, on es recullen les concessions o llicències matrimonials, apareix dia 29 de novembre de 1518 l’anunci de casori entre Joanot Colom (ja vidu) i Francina. Aquesta era filla dels ciutadans de casa bona Joan Miralles i Eulàlia Morell, casats el febrer de 1495 i pares de Caterina (casada amb Benet Penedès), Francina (que es casaria amb Joanot) i Praxedis (que es casaria amb Francesc, el germà de Joanot). Es bo de deduir, atesa la data de matrimoni dels pares, que na Francina (casada amb Joanot la darreria de 1518), com a segona filla de Joan Miralles i Eulàlia Morell tendria 22 anys, com a molt, quan es va casar i, com veurem, 23 quan va morir. Cal afegir que el pare d’Eulàlia era el ric i influent Francesc Morell.

El segon matrimoni de Joanot no va arribar a dos anys, perquè dia 17 de setembre de 1520 se li tornava concedir llicència per casar-se, ara amb Margalida Arbona de Sóller. És evident que Francina hauria mort abans i es dedueix que Joanot es va casar de bell nou, ara per tercera vegada, pocs mesos abans de la revolta. Més que una especulació excessiva sembla una hipòtesi raonable, atesa la mortaldat derivada dels parts, que Francina morís en parir i que la criatura fos donada a dida.

Amb aquest bagatge informatiu, vaig suggerir a Maribel Servera que convertís Beatriu Colom en la narradora protagonista de Germania 500, la rapsòdia aleshores en curs que s’estrenà el mes de gener del 2022 en el Teatre Principal de Palma, amb música d’Antoni Mairata i lletra de la mestra glosadora de Manacor. Així diu la dècima que obre pas al relat de la Germania de Mallorca:

Som filla d’en Joanot.

Beatriu Colom Miralles.

Nascuda en temps de batalles,

de pobresa i d’esvalot,

quan els nobles posen llot

a la nostra economia.

I jo, enmig de l’agonia,

de la por i del malestar,

sent mon pare reclamar:

“Pau, justícia i germania”!

.

…i Ramon Rosselló diu que no!

Ramon Rosselló Vaquer, en el documentadíssim llibre Joanot Colom i Cifre – Instador de la Germania (1521-1523), publicat per l’Ajuntament de Felanitx dia 23 d’abril del 2022, nega radicalment que aquesta Beatriu sigui la filla de l’Instador i ho fa, com veurem, amb uns arguments tant o més febles que la possible atribució i, sobretot, amb unes desqualificacions que, al meu entendre, són excessives.

He de dir, d’entrada, que tenc en el més alt concepte la feina impagable de Ramon Rosselló. Pocs investigadors com ell han aportat tanta informació històrica dels pobles de Mallorca. L’he bravejat en moltes ocasions per la seva rica contribució i he destacat que té una cura màxima en evitar incloure opinions. És un excel·lent historiador, metòdic, pulcre i rigorós. La seva tasca principal ha estat cremar-se les celles en els arxius per transcriure documents rellevants… sense fer judicis de valor. Per això mateix, me va sobtar el to negacionista que va adoptar en el cas de la notícia sobre aquesta Beatriu Colom. La qualifica de «contarella» quan ell mateix transcriu el document de la Inquisició. Afirma que Ja fa anys, algú es va arriscar a afirmar que la filla de Joanot es deia Beatriu (…) notícia que després han anat repetint altres investigadors i articulistes poc seriosos.» Francament, qualificar de poc seriós Miquel Ferrà i Martorell (i, amb ell, als qui han reproduït un document històric) em sembla un excés i una injustícia, atesa la feina de l’escriptor de Sóller de divulgar de manera mengívola i didàctica la nostra història. Crec que les píndoles que ha publicat durant anys i panys al Diari de Balears i a Última Hora han fet popular la història i l’han acostat a la nostra gent. Ja faran tant els altres!

Cal observar que Ramon Rosselló comet un lapus calami en prendre com primera premissa del seu sil·logisme una afirmació falsa que, possiblement, ha estat allò que l’ha fet confondre. Escriu: Hem de recalcar que la sobredita nota per si mateixa no diu ni afirma que aquest Joanot Colom, pare de Beatriu, fos precisament l’agermanat felanitxer, ans al contrari la nota diu expressament «natural de la Ciutat de València». Això no és correcte. Cal llegir bé la notícia tal com està escrita per la Inquisició. No és, de cap manera, a Joanot Colom a qui s’atribueix la condició de valencià, sinó a Joan Llopis, l’espòs de Beatriu. Aquesta alteració és prou evident i desvirtua la seva conclusió. Vull creure que ha estat aquest error d’interpretació el que ha arrossegat Ramon Rosselló a fer una desqualificació contundent que no fa per ell.

Quins són els arguments de Ramon Rosselló per negar que la Beatriu documentada a Menorca sigui la filla de l’Instador? Són dos. Un és que, si s’acusava Beatriu de judaïtzant, com així la Inquisició no va actuar contra els Colom de Felanitx? Rosselló afegeix una relació de sis Colom, reconciliats i relaxats per la Inquisició entre 1491 i 1517; tots abans de la revolta i cap d’ells de nom Joanot. El segon argument és que, a la filla, per tradició li corresponia ser Antonina, com la mare de Joanot, i no Beatriu, nom inexistent a la família.

Crec que, lapsus calami a banda, cap dels dos arguments tenen la solidesa que cal per negar contundentment (altra cosa seria posar-ho en interrogant) que el Joanot Colom pare de Beatriu fos l’Instador. De part meva, em permet afegir algunes reflexions que, el mes de gener i a petició seva, ja vaig remetre per correu a l’amic Rosselló encara que no sé si arribaren a temps abans de la publicació del seu llibre.

Beatriu, un nom popular a Mallorca a finals del s. XV

L’estiu de 1842, des de Madrid estant, Quadrado escrivia a Tomàs Aguiló per proposar-li crear una col·lecció d’història, on divulgar llegendes i episodis poc coneguts (que sin su conocimiento habría un vacío) i en feia una relació indicativa. Entre d’altres, proposava la derrota de l’Armada Santa el 1399, el setge de Palma de 1450, el moro de Santa Galdana, el torrer d’Artà o… Beatriz Brondo, enlazando con ella gran parte de la historia de las Comunidades. Dissortadament aquella col·lecció no va passar més enllà d’un projecte, però es pot veure com la noble esmentada havia de ser el fil conductor per relatar la història de la Germania. Curiosament, Beatriu Brondo era, de segon llinatge, Morell, el mateix d’Eulàlia Morell, la mare de Francina Miralles, esposa de Joanot Colom i previsible mare de l’única filla que tindrien en comú.

La proliferació del patronímic Beatriu esdevé la darreria del s. XV i s’introdueix de manera fecunda entre famílies de ciutadans i nobles defensors de Ramon Llull. I d’on brolla l’increment de Beatrius a Mallorca, fins aleshores poc habitual? La principal hipòtesi és la consideració (gairebé veneració), entre les famílies lul·listes, que va generar la figura de Beatriu de Pinós (Vallfogona, 1433 – Palma, 1485), mecenes que va impulsar la creació de l’Estudi General Lul·lià. El nom Beatriu està documentat a les famílies Bellpuig, Salas, Puigdorfila, Descallar, Sanglada, Sureda de Santmartí, Berga, Santacília, Net, Dameto, Cotoner, Olesa, Rossinyol… i Morell! En el cas d’aquesta nissaga, devota de Ramon Llull, cal observar que també participaren en l’impuls de l’Estudi General Lul·lià i, ben possiblement, tractaren en persona Beatriu de Pinós.

Altres consideracions

És sabut que Joanot Colom, tot i viure porta per porta de Sant Nicolauet Vell, era parroquià de Sant Francesc, bastió dels defensors de Ramon Llull. No debades, Sant Francesc era el cau de les reunions del Consell General de la Germania mentre que Santo Domingo (territori dels anti-lul·listes) va servir de refugi-amagatall dels mascarats. En la hipòtesi de posar nom a la filla, no sembla cap suposició eixelebrada que Joanot diferís l’elecció del nom a la família de la seva dona morta, amb més raó si era un nom del seu gust i abanderat pels lul·listes.

Amb tot, aquesta Beatriu, acusada de judaïtzant amb el seu home Joan Llopis el juny de 1542 a Menorca, s’ajusta al perfil d’edat de la filla d’en Joanot. Així, «hixa de Joanot Colom», és descrita per la Inquisició. Cal afegir altres qüestions que adoben la versemblança. La primera és la constatació que, talment com durant la Germania alguns nobles es refugiaren a Menorca, una vegada reprimida la rebel·lió alguns agermanats, tant de València com de Mallorca, per fugir de la repressió cercaren aixopluc a altres indrets (principalment en els comtats italians, però també a Menorca). No es descartable que fos el cas de Joan Llopis i de Beatriu Colom. Quant als dubtes d’atribuir la consideració de jueus o judaïtzants als portadors del llinatge Colom, és sabut que aital condició ha estat aplicada al navegant descobridor d’Amèrica per molts d’historiadors, des de Celso García de la Riega o Salvador de Madariaga ençà.

Era o no era Beatriu Colom la filla de l’Instador?

Com a primera conclusió, em sembla que els investigadors i articulistes que han reproduït la notícia no són poc seriosos (i si ho són no és per això), i que referir-se a aquesta «contarella» de la dona Beatriu, com fa l’amic Rosselló, s’acosta al menysteniment d’un document que, als efectes que ens ocupa, hauria de ser saludat amb respecte i, si més no, considerat d’interès rellevant. És evident que no hi ha cap seguretat absoluta que aquesta Beatriu Colom sigui la filla documentada de l’Instador del Poble i del Bé Comú, com tampoc és indiscutible que hagi de ser forçat filla de Francina Miralles Morell, però a contrario sensu tampoc hi ha cap seguretat que no ho fos.

En resum, de part meva consider plausible que la Beatriu documentada com a filla de Joanot Colom sigui la filla del líder de la Germania de Mallorca. No ho escriuria ex cathedra i, per tant, no en faré cap afirmació fort-i-no-et-moguis, però posats a banyar-me el cul, crec que és una possibilitat versemblant i, sobretot, ara per ara no hi ha cap document que permeti justificar el contrari (posar-ho en solfa ni tan sols), i, molt menys encara, desqualificar frívolament als qui no volem descartar aquesta tesi, en tant no hi hagi més documentació que la coneguda actualment. Amb la mirada al futur, m’agrada creure en aquella dita de l’escriptor Antoni Serra que assegura que la Història, més prest o més tard, sol imposar el rigor de la veritat.

Salut i Germania!

NOTES

2. EL TEATRE «DE QUADRADO»

L’espai on resulta més rellevant i més bona de demostrar la capacitat de plagi de Josep Maria Quadrado, sovint ocultant les fonts originals amb total impunitat, és en les «seves» obres teatrals; justament el territori del seu major fracàs i de la seva gran frustració.

Abans de viatjar a Madrid, l’any 1841, des de Mallorca ja va repicar baules per intentar l’estrena de Leovigildo, la seva primera i precoç producció teatral, escrita originalment en vers i en quatre actes que, afectats de canvis substancials, primer s’ampliaren a cinc i, poc després, es reduïren a tres. Ja instal·lat a la Villa, va persistir en pujar aquella obra als escenaris. També ho va fer amb El manto de Jerges (en tres actes), Cristina de Noruega (4 actes) i Martín Venegas (3 actes). Aquestes quatre obres (amb el dubte que s’explicarà sobre la més que possible estrena parcial i encoberta de Leovigildo) romandrien sense escenificar-se mai. Els originals estan dipositats a Santander, com a part del llegat de Quadrado a Menéndez Pelayo¹. La correspondència descriu les anades i vingudes, les cartes de recomanació, les apel·lacions als favor, les lectures davant dels principals gestors teatrals de Madrid, entre d’altres els reconeguts actors Latorre i Romea… Tot de fracàs en fracàs.