Etziba Balutxo...

L’historiador

Hi ha un adagi que assegura que un arxiver que vol fer d’historiador no podrà serà mai ni un bon arxiver ni un bon historiador. Repassar les publicacions de Quadrado ens fa veure que tota la vida va fer feina sobre l’obra d’altres autors o, pitjor encara, sobre la transcripció de documents de l’arxiu que ell censurava, ampliava i manipulava. Està fora de dubte que tot el teatre que va escriure, des dels pastorets als drames sacres, són autèntics plagis i no parlem de les obres manyuclades de Shakespeare. Més d’una vegada ho va fer cara alta i sense amagar-se’n.  Podria justificar-se en alguns casos, com el de la novel·la El Infante de Mallorca de Tomàs Aguiló que, segurament Quadrado va acabar i va publicar a nom dels dos l’any 1886, poc després de la mort del seu amic. És també el cas d’anar a remolc amb la continuació de l’obra magna de Bossuet que publicà l’any 1880: Discurso sobre la historia universal desde Carlomagno hasta nuestros días. 

Les obres més rellevants de Quadrado són fruit de l’ús a conveniència de la documentació que tenia a l’abast. Tots els casos analitzats palesen la combinació del plagi amb la manipulació. Ja vàrem veure que la «seva» Setmana Santa era una transcripció més al castellà del missal romà. Quant a les aportacions històriques, les més rellevants delaten la metodologia. Vegem-ne alguns exemples.

El 1860 escrivia una informació general sobre el contingut documental de l’arxiu i, parlant d’ell mateix i bravejant de la feina, deia: de los numerosos expedientes relativos a la insurrección de los pueblos de la isla contra la capital de 1450 a 1454, da muestras la obra que publicó el actual archivero con el título de Ciudadanos y Forenses (sic) que casi pudiera creerse escrita por un contemporáneo de los sucesos. I tant que es podia creure escrita per un coetani dels fets! Álvaro Santamaría va explicar la procedència d’aquella obra: rebuscando entre los fondos documentales dio con un legado precioso, el «Proceso general del levantamiento foráneo»¹. Quadrado ja ho havia deicat ben clar: Toda la obra es un mosaico en la que nada hay de nuestro salvo el descubrimiento (a la Introducción de 1847).

El cas de les Informacions Judicials és particularment interessant. Al llarg de la vida, Quadrado havia bravejat de disposar d’un fons documental referit a la Germania de Mallorca que informava de més de 10.000 persones. El 23 de novembre de 1881 informava dels tres treballs que tenia en curs. D’acord amb el seu anticatalanisme, corresponien a tres episodis històrics que li permetien accentuar les divergències entre Mallorca i Catalunya: el procés del Rei Pere IV d’Aragó contra els partidaris de Jaume III de Mallorca, la revolta de 1450 i la Germania de 1523 (sic). Cal parar esment al que afegia en relació al darrer tema: detallando la conducta y hechos de más de 10.000 personas, que pronto dará asunto a mi proyectada historia de las Germanías en Mallorca. No hi ha dubte que es referia a les informacions que ordenà recollir Miguel de Gurrea. Com que continuaria presumint de disposar d’aquella documentació (fins i tot va escriure que eren molts els qui demanaven accedir-hi), l’any 1894 Eusebi Pascual el va desafiar des de les pàgines del Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana al temps que li qüestionava algunes afirmacions sobre Joanot Colom i, amb certa ironia ateses les contradictòries informacions que havia publicat, li demanava si seria la darrera versió. Quadrado, a la resposta publicada en el mateix BSAL, reitera el volum de la informació que posseeix: ¿es ó no la historia definitiva que ofrecí y para la cual anuncié tener acopiados los materiales? Lo es (…) aunque para su complemento necesita un volumen de datos é informaciones tocante acaso á más de diez mil personas, cuyas noticias (…) se estarían ya imprimiendo, si en importancia y provecho no hubiesen de ceder el paso á otra publicación colosal como la que vá á empezarse, de los Privilegios y franquezas de Mallorca.

Com es pot veure, en tots els casos sempre va parlar de més de 10.000 persones, però el cert és que quan, pocs mesos abans de morir, accedeix a fer la publicació tantes de vegades anunciada la xifra davallarà a la meitat, concretament a 5.135 persones (1.162 de Palma i 3.973 de pobles), amb la particularitat que no hi ha informació de molts de pobles, entre els quals destaquen aquells on hi va haver els enfrontaments armats més importants (Alcúdia, Pollença, Sa Pobla, Inca i Binissalem). Tot convida a pensar que la documentació va ser purgada.

El juny de 1972 Guillem Llinàs publicava Sobre la Germanía en Sa Pobla i Campanet elaborat amb la informació trobada per l’autor a l’Arxiu Històric sobre dos dels pobles de Mallorca que el famoso historiador Quadrado omitió². L’any 1978 Bartomeu Font Obrador, en el volum tercer de la seva Història de Llucmajor incorpora els 607 noms corresponents a aquella vila que l’autor va trobar a l’arxiu en una llista transcrita per Quadrado³.

Cal afegir que els documents originals indicaven Informació dels qui son estat bons e mals e de la valor de lur bens, títol que Quadrado transformà en Informacions judicials sobre els addictes a la Germania, ben equívoc quant al contingut perquè la relació recollia la informació de tothom, tant si havien estat addictes a la Germania com contraris a ella. Per acabar d’embullar la troca Quadrado signarà l’obra a nom seu quan el 99% del contingut és una simple transcripció documental. I, per posar-ho més difícil als investigadors, a l’entrada una Advertencia en castellà indica Al texto del capítulo concerniente a cada individuo, me tomé el trabajo de añadir los respectivos detalles que sobre su personalidad arrojan las declaraciones, fundiéndolas de tal modo que nada se pierda, y conservando cuidadosamente el lenguaje y aun las palabras. Es tracta d’una confessió d’haver «complementat» el document sense notes que delimitin els afegits. Seria possible saber quins són els detalles que Quadrado va incorporar amb una simple comparança amb l’original, però… no és a l’arxiu. Aquell document «tan rellevant» i del qual tant va presumir, actualment es troba desaparegut.

Una de les darreres i més valorades aportacions és el Llibre de franqueses i privilegis del regne de Mallorca o Còdex dels Reis o, tal com el batejà Quadrado, Llibre dels Reis. Anys abans, el 1887, a la revista Museo Balear havia publicat Codices del Archivo General de Mallorca, on relacionava 34 dels llibres. Ara, l’any 1894, quan ja se li havia comunicat la jubilació forçada, Quadrado va obtenir pressupost per editar la magna obra, però, dels 40 còdex, només en va incloure 25. Ell havia dit que era el quehacer más propio e importante en beneficio del archivo, però Alcover en veure que era una transcripció incompleta, ho justificava: No passa pus envant per lo abatut que’s trobava d’ànima i de cos, ab los setanta set anys que duia damunt. Quadrado no estava en condicions de culminar la feina i, això no obstant, va voler dirigir personalment una restauració que va perjudicar notablement el valuosíssim original⁴. Amb tot, Álvaro Santamaría escriuria: Los Privilegios, incompletos, son una contribución capital y, cara a los investigadores, la aportación más fecunda de Quadrado, i encara afegiria: Aunque la condición de archivero se denota, la obra que la refleja con mayor peculiaridad, la única en la que se manifiesta solo como archivero es Privilegios y Franquicias de Mallorca.

Quadrado el gran mascarat del s. XIX

Com així València el s. XIX va enaltir la Germania i Mallorca no? Com així Castella i Lleó el s. XIX glossaren les Comunidades i, fins i tot, marcà la commemoració en el calendari i, en canvi, Mallorca va veure com la Germania era criminalitzada? La diferència té nom i llinatges: José María Quadrado Nieto. De no haver estat per ell i els seus seguidors, majoritàriament preveres que escrivien històries locals, la Germania hauria estat tractada amb l’objectivitat que calia i, després de tres segles llargs d’oprobi i d’escarni, sempre als peus del discurs dominant dels Jurats, elaborat de la mà de Binimelis i de Mut, Mallorca, amb els cronistes del s. XIX, hauria desfet el relat esbiaixat dels vencedors⁵.

Va ser l’arxiver Quadrado, i només Quadrado, qui va continuar amb la criminalització de la Germania i dels seus líders. Els cronistes, en canvi, especialment Antoni Furió i Pere d’Alcàntara Penya, ponderaren les justes raons de la revolta. Mai Quadrado es refereix al deute públic que ofegava menestrals i pagesos, mai no parla dels abusos dels nobles, mai fa esment als reiterats incompliments de la disposició de Ferran d’Aragó de 1512 que comminava elaborar un nou cadastre, mai als motius de l’aixecament. Furió i Penya, en canvi, mostren les causes de les revoltes foranes i consideren que la Germania és una tercera edició. L’abús impositiu dels nobles i la tirania insuportable d’una classe dominant corrupta aixecaren la Germania. Els agermanats eren les víctimes del mal govern i, finalment, n’esdevindrien màrtirs. En canvi, Quadrado legitimà la repressió, criminalitzà els agermanats, elogià els cavallers i no acceptà mai que la Germania tingués justificació ideològica.

Quan, l’any 1868, arran de la Gloriosa, es va passejar per Palma com a símbol de les llibertats i de les aspiracions republicanes el retrat de Joanot Colom, Quadrado va utilitzar la seva ploma com la millor espasa al seu abast. Va retreure a Penya que havia convertit els agermanats del s. XVI en referents del partit republicà que, tres segles després, assoliria transitòriament el poder.

Quadrado va actuar com el darrer gran mascarat contra la Germania de Mallorca. Sense ell hauria estat fàcil fer veure les més que justificades raons de l’aixecament popular, especialment amb els precedents de les revoltes de 1391 i 1450 i, per descomptat, dignificar la figura criminalitzada de Joanot Colom.

Fins passat el centenari del seu naixement l’any 1919, a partir de les aportacions de Cosme Bauçà i de Pere Oliver Domenge, no es va posar en solfa el discurs de Quadrado. Cert és que alguns autors com Enric Fajarnés i Tur (1858-1934), Josep Rullan i Mir (1829-1912) o Eusebio Pascual de Orrios (1835-1901) ja havien començat a desmuntar el discurs sectari, però majoritàriament Quadrado va ser enaltit i glorificat. En analitzar la seva figura i les seves obres amb perspectiva actual, sembla impossible, atesa la càrrega ideològica dels seus escrits, l’ús i abús de judicis de valor, les falses imputacions sense prova i l’alteració de documents originals que fos tan poca la gent que va qüestionar la condició d’historiador.

continuarà

NOTES

CAPÍTOLS ANTERIORS

Infantesa i joventut

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-1/

El teatre de Quadrado

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-2/

Primera estada a Madrid (1842-1843)

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-3/

Segona estada a Madrid (1845-1846)

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-4/

Als peus de la reina (la subjugació de l’arxiu)

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-5/

El quid pro quo. Quadrado i Menéndez Pelayo

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-6/

El polemista

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-7/

L’apologista catòlic

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-8/

El polemista

Quadrado va ser un àgil i hàbil practicant de les batusses dialèctiques. Els debats que va mantenir al llarg de la seva vida brinden la perspectiva d’un home de combat, encara que més fonamentat sobre la força i la contundència dels escrits que no en la raó. S’hi va posar de ben jove i no va afluixar mai. De fet, les seves polèmiques continuaren, després de mort, ben vigents i punyents. La frase de Menéndez Pelayo, fa allò de confirmar desmentint: hoy, quizá resulten escasos de pimienta los artículos políticos del señor Quadrado, aunque entre ellos hay más de uno que pasó por obra maestra de refinado y sutil maquiavelismo.

Es pot afirmar que Quadrado començà a escriure provocant la confrontació. Ho va fer, des de La Palma, insultant George Sand i carregant d’adjectius denigrants contra la Germania de Mallorca. Més endavant, El Conciliador, La fe, El católico i La Unidad Católica foren escenaris de les seves diatribes en matèria de religió, sempre alineat amb posicionaments ultraconservadors i fonamentalistes. Va debatre bàsicament amb demòcrates i republicans, però també amb alguns clergues, sense tenir en compte la jerarquia. Qualque article va tenir conseqüències importants. És el cas del que va publicar el dia del Corpus de 1856 en el Diario de Palma que motivà la detenció durant tres dies del seu director, Felip Guasp Barberi.

En el n. 61 de La Unidad Católica, el mes de maig de 1870 Quadrado publicà l’article Dentro y fuera del Concilio, en ple debat sobre la controvertida infal·libilitat pontifícia que es va declarar dogma. Francisco Mateos Gago, destacat teòleg conciliar, replicà amb especial virulència i, per evitar una possible excomunió, varen intervenir altres bisbes per aclarir que Quadrado no era cap gal·licà liberal partidari de la independència de l’església respecte del papa de Roma, sinó un fidel i obedient defensor de la jerarquia vaticana i de la infal·libilitat dels dogmes. Al·legaren l’obra Descripción de los religiosos cultos con que ha solemnizado en esta Capital y pueblos de la isla la Definición Dogmática de la Inmaculada Concepción de la Virgen María que Quadrado havia publicat l’any 1855 i es rebaixaren els ànims.

En els diaris que va dirigir abunden els pseudònims i, en molts de casos, es delata la seva mà. José María Núñez Espallargas dedueix en el seu estudi del diari El Católico que el corresponsal emmascarat de Menorca era Quadrado¹. Ho argumenta així: Hay semejanzas de estilo entre el corresponsal anónimo y Quadrado, especialmente por la impronta polémica que subyace. Además, tiende a excederse en sus descripciones invadiendo el terreno del articulista. El mes d’abril de 1844 atacà Marià Cubí i Soler (1801-1875) amb consideracions sobre la Frenologia. El 1852 entra en debat amb El Iris, on dos anys després torna entrar en polèmica sobre la residència del Bisbe de Menorca amb uns escrits que el seu admirador Joan Hernández Mora lamentarà per las agrias ironías relativas a Mahón². El març de 1854 la polèmica s’establirà entre el Diario Constitucional de Palma i El Balear. El juny de 1855 Quadrado descarrega una altra vegada contra El Iris del Pueblo, diari republicà que considerava fanàtics i intolerants els enemics de la llibertat de cultes que combatien els col·laboradors del Diario de Palma. Des d’aquest diari, el mes d’agost de 1855, Quadrado tornava envestir contra un article publicat al diari de Ciutadella que informava de la publicació del llibre Retrato de los Jesuitas de Joaquim Maria Nin.

La darrera rèplica a Quadrado posa en relleu la seva pràctica habitual: desqualificar sense arguments. El señor J.M.Q. nos trata con altanero desprecio. (…) En el terreno de la discusión desatendemos los insultos. En el de los hechos nos tenemos a las pruebas. Consideramos que la extinguida Compañía de Jesús ha sido un azote para la humanidad; el señor Quadrado opina lo contrario. Pruebas, señor Quadrado, pruebas. L’enfrontament arribà a tal punt que les dues publicacions es denunciaren i l’afer passà als tribunals i se’n feren ressò El Balear i El Áncora de Barcelona.

Com s’ha vist, malgrat ser Quadrado de Ciutadella, les polèmiques a Menorca foren freqüents i afectaren el seu prestigi. Un menorquí il·lustre, el doctor Josep Miquel Guàrdia (1830-1897), metge resident a París, va rebre l’encàrrec del Ministeri d’Instrucció Pública de França per realitzar una missió literària a les Balears l’any 1884. Josep Massot i Muntaner informa que pocs anys abans, Morel-Fatio havia dut a terme el 1881 una missió similar a Mallorca, a la qual Guàrdia no fa ni una sola al·lusió, tot i que en algun cas expressa opinions molt contràries, per exemple quan menysprea l’obra de l’arxiver Josep M. Quadrado —del qual només esmenta la continuació de la història universal de Bossuet³.

Josefina Salord destaca que Guàrdia a Une excursion aux illes Baléares, publicada el 1885, afirmava que la polèmica absorbia l’atenció i la curiositat de l’illa⁴. Cal afegir que Quadrado representava l’antítesi del pensament del metge d’Alaior. Front a la defensa a ultrança d’Espanya, Guàrdia, encara en vida de Quadrado, el maig de 1890 acabava un article a L’Avens amb aquesta contundent declaració: Així ho creu un demòcrata republicà, i no de quinze dies, qui desitja coralment la independència, la llibertat i la prosperitat i l’avenç de la pàtria catalana⁵.

Les polèmiques sobre aspectes històrics són més poc conegudes, perquè es produïen fora de Mallorca i Quadrado se’n guardava ben molt que la premsa local se’n fes ressò. Quan algú l’agafava en falta o en error, derivava sempre les rèpliques a l’atac personal als seus crítics exhibint una cultura gens socràtica, en línia amb l’hispànic matar al mensajero. Coneixedors d’aquesta manera de polemitzar, foren molts (Bover, Furió i, destacadament, Penya) els qui evitaren entrar mai en debat i esquivaren els seus desafiaments públics⁶.

Els seus nyaps, però, romanen impresos i són ben visibles als diversos volums de Recuerdos y Bellezas de España. L’obra, iniciada per Piferrer i Parcerisas, va ser continuada per diversos autors, molt principalment Quadrado que va aconseguir la protecció de la reina. No és una obra d’història com es pretenia i es presentava, sinó divulgativa, amb una estructura de guia turística, amb imatges comentades, talment reportatges de les diverses terres d’Espanya⁷. Així les descriví Álvaro Santamaría: Recuerdos y Bellezas de España son para su tiempo como modélicas Guías de viaje. Un segle abans, Llorens havia confessat a Quadrado que utilitzava els toms de Recuerdos y Bellezas de España como guía de viaje (carta de 31 d’agost de 1861). Més recentment, Jesús García Marín considerava Quadrado autor de la primera guía turística de nuestro país. L’obra, feta sempre amb presses, volum a volum, delata manca de rigor amb abundància de lapsus calami.

Per posar alguns exemples sobre aquesta obra, l’any 1867 Quadrado va ser acusat de mesclar la història vertadera d’Àvila amb ficcions no documentades recogiendo tradiciones orales, pero mezclándolas con tal cúmulo de fábulas y leyendas que es punto menos que imposible discernir lo seguro de lo incierto, lo recibido de lo forjado. Manuel Gómez-Moreno a Las grandes falsedades de la historia va entrar al detall: Una simple alusión periodística, en 1866, bastó para excitar los nervios de don Vicente de La Fuente y echarlo todo a barato en defensa de don Alfonso el Batallador, con exceso de celo, pues no era para asustarse el que dicho rey hiciese cocer en calderas a ciertos rehenes, cuando sabemos que usaron ese castigo Alfonso IX y su hijo San Fernando. Fué lo peor que otro erudito más circunspecto, don José M. Quadrado, estudiaba el caso llegando a idénticas conclusiones. El fallo de ambas autoridades, el veredicto adverso quedó tan en firme, que no se ha juzgado digno de revisión el proceso. En realidad, trátase de un imbroglio. La Fuente se va por las ramas sin concretar, y Quadrado sólo apunta por yerro hacer nombre de lugar el apellido Trava; pero, como sí lo es, todo queda en ligerezas: la crítica romántica de entonces se dejaba llevar de pretensiones ilusorias más que de argumentos⁸. En relació a la polèmica, Amparo Hernández Segura, escrivia molts d’anys després: En realidad, el texto no merece las posturas radicales que tomaron La Fuente, Quadrado y Martín Carramolino, ya que se trata de un libro de caballerías sin pretensiones históricas⁹.

I d’Àvila a Salamanca. L’octubre de 1882, A La Ilustración Española y Americana, Fernando Ricardo Araujo considera Quadrado desautorizado como arqueólogo i, acusat de greus errors, el ridiculitza per haver dit que la població era yerma y despoblada quan hi vivien més de cinc mil famílies. Desmunta també l’antiguitat que atribueix al retaule i qüestiona la transcripció d’unes inscripcions que tapaven les originals que passaren per malla a la descripció de Quadrado a qui acusa de absoluta falta de rigor¹⁰. Quadrado, sense refutar cap dels errors palesats, replicà amb to paternalista A Araujo, sense tracte ni patronímic.

Una dècada després de la desautorització d’Araujo, a Resumen Arquitectura de 1r de maig de 1892 una nova rectificació li corregeix haver datat els arcs de la Catedral de Salamanca com a posteriors al s. XIII, perquè d’ogivals, segons havia afirmat Quadrado, no n’hi ha d’anteriors¹¹. El replicant, amb certa ironia, recomana visitar la Mesquida de Còrdova, perquè d’haver-ho fet no hubieran supuesto críticos tan eminentes como D. José María Quadrado que la Catedral del Salamanca debe sus arcos apuntados a edad posterior a su verdadera fecha que es de los primeros años del s. XII.

Les desautoritzacions solien romandre circumscrites a l’àmbit geogràfic on els localitzaven les errades i els diaris de les Balears no se’n feien ressò. Amb tot, anys després de mort, a Mallorca apareixen algunes referències. Per exemple, referit al tema dels arcs descrit, el 13 d’octubre de 1908 la Gaceta de Mallorca apuntava: De esta creencia participó el Sr. Quadrado, y esto explica sus equivocaciones acerca de varias iglesias asturianas con arcos de herradura. El 18 de juny de 1934, Correo de Mallorca, periódico católico feia la recensió del llibre La corta del agua y la derrota de Fat-Ella del prevere Pere A. Matheu i destacava que Del valor de esta obra del Ecónomo de Campos hablan muy alto las páginas consagradas a la crítica histórica, a través de la cual se rectifican afirmaciones de Quadrado, de Piferrer y de Binimelis.

El Pueblo, Diario del Trabajo Nacional, dia 26 d’agost de 1950, publicava un article, Isabel la Católica no murió en el Castillo de la Mota, on detallava els documents que provaven que va morir en el Palacio Real de Medina del Campo, residència tradicional de la monarquia, mentre que el castell de la Mota tenia la funció de presó. L’autor, Jesús Rivas Martín, assenyalava la font de la falsificació: fue una pena que se cambiara de opinión cuando, con lamentable ligereza, don José María Quadrado estampó su duda.

Una gran polèmica que va desfermar va ser amb la publicació l’any 1887 a la revista Museo Balear de Historia y Literatura de La judería de la capital de Mallorca¹². Quadrado va arreplegar de l’arxiu documents inèdits relacionats amb l’assalt al call jueu de Palma de 1391, un episodi magnificat com a causa de la primera revolta forana¹³. El treball aporta informació dels 111 caps de família que es convertiren, amb indicació dels llinatges originals i els assumits quan foren batejats. Destaquen els noms de Jafuda Cresques, el qual emigrà i abandonà la dona, i el de l’astrònom Isaac Nafuci, el qual es va retractar però a la primera oportunitat partí a Terra Santa.   La publicació va generar l’estigmatització de divuit llinatges quan eren moltíssims més els d’origen jueu.

80 anys després encara era viu l’estigma social i es publicaven llibres sobre la qüestió. El gener i febrer de 1967, Josep Zaforteza Calvet, l’encriptat Pep Gonella, defensava el discurs oficial de Quadrato quan un altre menorquí, Josep Mascaró Pasarius, li replicà en quatre escrits: sabe el señor Zaforteza el disgusto que le dieron a Quadrado los partidarios de la «unánime tradición» cuando publicó la primera lista con los dieciocho apellidos. La polèmica s’allargà i les «cartes al director» dels diaris delataren la crispació que generava el debat. Dia 14 d’abril del mateix any, Gabriel Fuster Mayans, Gafim, referint-se a la publicació d’un nou llibre, escrivia en el Baleares: ¿no tiene algo que ver el trabajo de Muntaner con la escandalosa exhumación que don José María Quadrado hizo en el «Museo Balear» en 1887 y que tantos disgustos le costó?

Pel que fa a un dels aspectes més controvertits, el referit al tractament que fa Quadrado de la Germania de Mallorca, la història ha posat en evidència que, a banda de ser un escriptor molt prolífic i amb una obra exuberant, fa una interpretació en línia amb Binimelis i Mut (ambdós al servei dels jurats) mancada del mínim rigor exigible i elaborada al servei dels mecanismes de poder. Josep Maria Quadrado va qualificar Colom de “gran criminal” (igual que ho havia dit de Simó lo Tort Ballester) i va anar més enllà. Afirmà que seria un error considerar que els Agermanats tenien unes altres idees ni convicció que les seves passions i va descartar que tinguessin realment motivacions ideològiques¹⁴. Quadrado és el qui maneja més documentació, però tots els intents d’ampliar les seves tesis no són altra cosa que una successió d’invents que delaten una càrrega ideològica impròpia d’un historiador. La seva font única procedeix dels bons i lleials cavallers i homes de bé i assumeix, multiplicat amb els seus adjectius, el maniqueisme del discurs dels vencedors. Tot el que va escriure Quadrado sobre les Germanies, més enllà de les transcripcions documentals, és invàlid per a qualsevol historiador, perquè s’insereix en el marc de submissió a l’opinió política i religiosa de l’autor.

L’historiador Francesc Pérez Ferrer en el llibre que dedicà el 1976 a la Germania a Sóller escrivia: Quadrado prodiga llargament els adjectius denigrants dedicats al desgraciat Joanot Colom, sens estalviar aspectes pejoratius referents a l’alçament o als seus fins. (…) És dolorós llegir la forma partidista amb que Quadrado descriu les dotzenes d’execucions fetes pels agermanats, abocant damunt el poble tota classe d’adjectius i justificant l’administració corrompuda, i per altra part no se li trastoca cap fibra quan descriu els reguerols de sang que deixava l’implacable Gurrea i els centenars d’execucions a sang freda de la justícia oficial¹⁵. L’historiador Josep Joan Vidal a Els Agermanats (1985) conclou: La interpretació donada per Quadrado (…) no és més que una versió des de l’òptica oficial de la qüestió: uns cruels revolucionaris que no cercaven res més que l’animositat, el desordre i la destrucció del Regne, en perjudici d’uns bons i lleials cavallers i homes de bé…

L’allau d’intel·lectuals del s. XX que han desautoritzat Quadrado (Cosme Bauçà, Pere Oliver i Domenge, Joan Estelrich, Gabriel Alomar, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Francesc Pérez, Josep Maria Llompart, Josep Melià, Baltasar Porcel, …), és una demostració de la poca fiabilitat que mereix i, malgrat això, els qui han fet un ús patrimonial de l’Acadèmia (Álvaro Santamaria, però sobretot Miguel Deyá) han perseverat en defensar, contra fets i evidències, una hipotètica independència de l’arxiver.

Com a darrer exemple referit al paper polemista de Quadrado, he considerat oportú fer referència a una forta batussa que derivaria en una demolició lamentable. Va ser entre els mesos de setembre i novembre de 1908. Evidentment, Quadrado no hi participa, però és el protagonista i centre del debat. Es va iniciar amb uns articles sense signar, La Puerta de Santa Margarita declarada monumento nacional, publicats a Gaceta de Mallorca, on l’autor retreia a Quadrado greus errors¹⁶. En concret, els múltiples i antagònics esments que havia fet a la Porta Pintada en els seus treballs (detalla les afirmacions a la Conquista de Mallorca, Forenses y Ciudadanos, Joanot Colom, i Islas Baleares) per posar en evidència que Quadrado està en palmaria divergencia con su texto del año 1840. També destapa que la porta de Balbelet, entre les del Camp i de Sant Antoni està mal situada por Quadrado. El rerefons de la desqualificació de Quadrado, el quid de la qüestió del debat, era l’interès de l’autor en evitar la destrucció de la Porta Pintada que, si com havia dit Quadrado, era una de les poques restes de la dominació àrab, s’havia de protegir, mentre que si havia estat destruïda i aixecada de nova planta posteriorment, com també havia dit Quadrado, podria patir la demolició.

L’article conclou: En el orto como en el ocaso de su vida de escritor, y aun en su equivocación de confudir Bab-al-Kofol con el portal de Desclot, el ilustre archivero compartió la opinión que señala un abolengo árabe. Malgrat que la crítica al lapsus calami de Quadrado era molt suau i, fins i tot, amb un to de comprensió, des del diari Ultima Hora s’aixecà la veu de l’enginyer Eusebi Estada, amb una defensa aferrissada de Quadrado, com a autor indiscutible i assenyalant només una de les contradictòries afirmacions. La polèmica va ser llarga i, durant dos mesos i mig, la batussa anà pujant de to. Ambdós afirmaven que Quadrado estaria de la seva part.

Cal advertir que Quadrado, tot i que era el responsable de la Comissió Provincial de Monuments i que tant havia defensat el 1853 la protecció del Claustre de Sant Francesc, no va ser gens bel·ligerant quan, l’any 1873 s’enderrocà la murada que hi havia davant la Llotja. Més endavant, el 1902 Estada va ser un dels principals promotors d’abatre la part que circumdava Palma per on ara són les avingudes. Ara, el 1908, Estada reclamava esbaldregar la porta de Santa Margalida i reclamava al seu èmul de Gaceta de Mallorca que mostràs cara i el va declarar detractor del indiscutible Quadrado. Aquell atac va provocar una rèplica que permet endevinar la personalitat oculta. Nuestro nombre! Si hemos dicho la verdad – y no se probará lo contrario – ella y no quien la dice importa (…) antes que Quadrado y por encima de Quadrado están el señorío y los derechos de la verdad. (…) Quadrado fue amigo nuestro queridísimo, nos dispensó la honra de someter a nuestro paupérrimo juicio capítulos de su biografía de Masarnau y las meditaciones de su por desgracia no terminado Mes del Corazón de Jesús (…) La Historia esta llena de casos en que, sin mengua del propio o ajeno buen nombre, se refutan errores y combaten tesis. No hay libro de Historia que no sea continuo cinematógrafo de errores en que cayeron los más grandes sabios, entre los cuales el humilde D. José María se hubiera considerado sin méritos para emparejar¹⁷. Tanmateix, ni la declaració de monument nacional ni les contradictòries i antagòniques descripcions que havia fet Quadrado sobre la Porta Pintada no impediren que l’any 1912 fos enderrocada de nit, amb l’objectiu d’obrir el carrer de Sant Miquel fins a les Avingudes en projecció cap al camí de Bunyola i Sóller.

És més que dubtós que el humilde Quadrado hagués reconegut mai cap error. Malgrat les nombroses equivocacions que se li varen retreure, la seva vanitat intel·lectual el feia perseverar en l’arrogància i no es pot parlar d’excés d’autoestima, sinó directament d’egolatria. Poc abans de morir, el 1893, en publicar el recull dels seus articles, escriu: después de tantos años nada tengo que retractar ni que modificar siquiera. Pel que fa a la interpretació sobre el moviment de la Germania de Mallorca, va fer una afirmació que el desautoritza com a historiador: Las Germanías de Mallorca son un borrón para nuestra Historia. Sus hechos nada tienen que ver con la libertad del pueblo. Nadie probar nunca lo contrario.

Ho va afirmar el 1870 i, de manera contradictòria, el 1877 va escriure: hay mucho que desbrozar (…) hay mucho que rectificar en las ideas generalmente admitidas. Ni que sigui per una vegada, totalment d’acord amb ell!

NOTES

ALTRES ARTICLES D’AQUEST SERIAL

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-1/

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-2/

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-3/

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-4/

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-5/

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-6/

El dissabte dia 27 de maig, dia de reflexió previ a la jornada electoral de les municipals i autonòmiques del 2023, es va presentar a l’Agrupació Cultural de Porreres la segona edició de Màtria, l’obra pòstuma de Pere Morey Servera. Amb una sala estibada, tal com ja havia passat a la primera presentació del Museu de Mallorca, l’editora Marga Serrano es congratulà per haver pogut editar el llibre i, després d’agrair la cessió del local, va donar pas als dos presentadors. Joan Barceló va fer el panegíric del seu amic Pere Morey i, tot seguit, com a autor de l’epíleg del llibre, vaig fer la mateixa intervenció que havia fet al Museu de Mallorca dia 14 d’abril. Tant una com l’altra es transcriuen al final.

Finalitzat el torn dels presentadors, convidàrem els presents a evocar Pere Morey Servera, amb la convicció que la seva personalitat havia deixat petjada a la memòria de tothom que el va tractar. Foren moltes i diverses les veus que feren aportacions a la tertúlia oberta (Maria Barceló, Gaspar Morey Servera, Joan Melià, Aina Dolç…). Totes les intervencions, amb detalls d’interès sobre els valors i la personalitat de l’autor, enriquiren l’acte i contribuïren a fer que la gent sortís ben satisfeta. Es va fer esment a l’empatia, a la pulcritud del llenguatge, a la influència del poble matern…

Pel seu alt interès, reproduïm el magnífic poema que va llegir Assumpta Suau, la vídua de Pere Morey, on s’expressa el pensament de l’autor davant de la mort:

Comiat d’Epicur a un jove deixeble

Estima allò que tens, quan ho tens, mentre ho tenguis

i quan te falti, no ho ploris

ni alcis els braços al cel

queixant-te de la teva desventura.

Regràcia, en canvi, els déus

per haver-te deixat portar als llavis

per un instant, el seu calze d’ambrosia

i agraeix-los el present de la memòria

l’últim do que ens resta als mortals

quan fins i tot se’ns ha esvaït l’esperança.

1. El panegíric de Joan Barceló

Pere Morey Servera. Porreres 27-5-2023

Des del 2013 i fins molt poc abans del seu traspàs vaig ser amic de Pere Morey i Servera. L’amistat va començar amb els viatges. Férem un total d’onze viatges junts. El primer el 2013 a Béjar i per terres de Salamanca. Vengué sempre amb la seva dona, l’estimada Assumpta Suau Noguera. Sempre apuntava amics seus. A Béjar va venir amb el seu germà. Després vengué a la Rioja i el Bergadà el 2014, a Ronda, a la Bretanya i Cantàbria el 2015.

Preparàrem junts el viatge a Almansa, precisament gràcies a una proposta seva, havíem de fer un viatge commemoratiu del 300 aniversari de la guerra de Successió que havia d’incloure València, Xàtiva, Villena i Almansa, de manera que fóssim a aquesta darrera ciutat el darrer cap de setmana d’abril, que és quan es recrea la batalla. El prepararem per al 2015, però el 2016 finalment reunirem 22 persones i partirem cap allà. Encara record la suada que duia aquell dia a Almansa després de trepitjar caminant tots els escenaris de la batalla. Finalment, ens vàrem fotre una paella -o un calderó- de gaspatxo manxec i també un arròs al forn a Xàtiva i una paella a can Pinet de Tàrbena. D’aquell viatge tindré sempre molt bon record. Començant perquè a cada viatger li donarem un llibre coincidint amb el Dia del Llibre, amb motiu de la festa de Sant Jordi, tots els inscrits tingueren un exemplar de La darrera canonada.

El 2016 encara anàrem a la França occitana perquè ell tenia molta il·lusió, d’ençà que va escriure Operació Verge Negra, d’anar a Rocamador. El 2017 va coincidir al nord de Portugal amb els poetes Ponç Pons i Josep Marí, el poeta-pintor eivissenc. No pogué venir aquell mateix any a la Toscana. Em fa molta il·lusió, i esper tenir prou temps a Pisa per veure la Seu i el Museu, on hi ha uns quants objectes que s’endugueren els croats el 1115 ens escrivia i deia: Em tem que els contaré quatre coses sobre la croada als passatgers, si em deixes. Ell sempre solia fer algunes aportacions al contingut dels viatges. Jo sempre li deixava el micròfon de l’autocar. Era un comptador nat i divertit. Finalment, el 2018 anàrem a Medina del Campo i el 2019 del 7 al 11 d’octubre a Palència, que va ser el darrer, ja que el 5 de novembre, 25 dies després, moria.

En Pere tenia una cama de Porreres, la seva mare era de Can Barreres, i tal com confessava n’Assumpta a la periodista i excompanya Neus Fernández al magnífic dossier de literatura Entorn de Calvià tots dos veníem de dues famílies de dretes, fins que ens vàrem informar. Pere Morey i Servera va situar a Porreres a la seva novel·la La darrera canonada-Mallorca 1715 un vespre de Santa Caterina, 24 de novembre de 1701. a Dalt del puig de Monti-Sion de Porreres, els seus personatges – i és un favor que sempre li haurem d’estar agraïts -. Vàrem presentar a l’Agrupació, el seu llibre.

– Pel camí hem trobat dos cavallers i un traginer amb una mula, hi va un criat davant amb un fanalet, i ens han enredat demanant-nos noves, quants estudiants som, el nom del mestre, si hi havia lloc on romandre ells dos i tot això.

– A què es deu l’honor de la vostra visita, senyor Joan de Torrella? Voleu compartir amb nosaltres la bunyolada de Santa Caterina? Cada any, els alumnes de les tres escoles de Gramàtica ens tanquen els mestres respectius dins de les nostres cambres i no ens deixen sortir fins que no els hem fet passar per davall la porta doblers per comprar oli, mel i farina al poble”.

Preparant aquesta intervenció, aquest panegíric, m’he adonat que entre en Pere i jo ens enviarem fins a 190 missives per correu electrònic. No les podem citar totes, escrivia: “vulguin els déus que l’any vinent vegem el recobrament d’alguns dels drets que començàrem a perdre, precisament, a Almansa. La sabeu: “el mal d’Almansa, a tots alcansa”.

També va fer una xerrada sobre Vuit caires de Ramon LLull, amb més de 30 diapositives.

El de Palencia em fa moltes ganes; i si et sembla podrem parlar del Cantar del Mio Cid i la putada que feren els Infantes de Carrión a les filles del Cid a Corpes. Com que xerrarem de Castella no hi haurà problemes amb els masícanos. Els masicanos eren els de “Mallorqui sí, català no”.

Aquest era el Pere Morey Servera que coneixia, L’ésser polièdric a imatge de Ramon Llull. El que gaudia del present i sempre tenia l’ànsia pel coneixement. El Pere Morey que parlava cinc idiomes perfectament. Com a cap d’exportació de Can Buades, la fàbrica d’aixetes de Binissalem, per la qual cosa va viatjar per tot el món i que he descobert fa pocs que “Era traficant de centenars de condons en els anys setanta, quan a Mallorca era difícil trobar-ne».

Quan es va fer l’homenatge a Ciutat i estant a fora en un dels meus viatges, no podia consentir que a Porreres no féssim res en la seva memòria, perquè en Pere s’ho mereixia i perquè Màtria havia de sortir. Inspirat en el vers de Pessoa: «jo no tenc Pàtria: tenc Màtria». Per molts anys el puguem recordar.

2. La presentació de Bartomeu Mestre

Gràcies, Pere Morey

L’estiu del 2018 moriren Antoni Muñoz i Eva Serra, dos historiadors que ens havien ajudat en els actes commemoratius del Tricentenari 1715-2015. Dia 3 de juliol vaig informar Pere Morey del doble obituari i el mateix dia em va correspondre:

Els que quedam hem de seguir el combat. La meva darrera contribució és que estic acabant de redactar Màtria. He ofert els drets d’autor a l’Òmnium Cultural.

Cinc mesos després, dia 11 de desembre de 2018, Pere Morey remetia aquest nou correu:

Un bell dia de maig de 2017, dos estudiants d’excursió pel massís de Montserrat entren a una cova que un esllavissament ha deixat al descobert. A dins hi troben Kundry, una dona que va quedar dins d’un replec de l’espai-temps al segle IX (si coneixeu Parsifal ja sabreu d’on surt). La duen a Barcelona i viuen amb ella el Procés. Al final s’exposa una ucronia, que prou m’agradaria que succeís.

“Màtria” és una arma de lluita pacífica; és la meva contribució a l’esforç col·lectiu de recobrament dels nostres drets.

“Donec perficiamus”: fins que ho assolirem.

Era el desembre de 2018. El llibre, pacient, esperaria editor, però Pere Morey continuava amb la seva incansable activitat. Dia 1^r de març de 2019, a la Porta de Santa Catalina, en el lloc on va ser afusellat el menorquí Joan Mercadal, el patró Broma, Pere Morey va fer el parlament reivindicatiu oficial. Dia 23 de maig, a la llibreria EMBAT, presentava les Rondalles Calvianeres. El mes d’agost, feia el discurs de comiat del periodista Jacint Planes Santmartí i el mateix mes dinàrem amb l’historiador i il·lustrador Francesc Riart que m’havia escrit: la novel·la de Pere Morey és molt, molt, interessant. Serà un gust coneixer-lo. Posàrem fil a l’agulla per preparar la commemoració del mig mil·lenni de la Germania de Mallorca, però aquell novembre luctuós ens esfondrà el projecte.

Màtria també va romandre a la sala d’espera dels llibres i els vells companys de la Comissió Cívica del Tricentenari (Cristòfol Soler, Jaume Mateu, Damià Pons, Pere Sànchez, Gori Mir, Manel Domènech…) romanguérem en els camps de cotó, amb la coral empetitida i el cor enyorós. Avui podem celebrar que Màtria ja és al nostre abast. Som davant del Pere Morey més autèntic i genuí. La pura essència destil·lada de l’autor més didàctic, pedagògic, imaginatiu i ocurrent d’aquestes florides contrades enmig del mar. Un Pere Morey nítid i en estat pur; tot això i un punt més del que ara jo diré. El guia. El viatger (que no el turista). El passejador per la geografia i la història. El professor. L’animador. L’activista cultural. Sempre positiu i divertit, amb una amenitat desfermada, irònic i a vegades sarcàstic, però mai cínic. El polissó dels conillons a amagar, amb les sorpreses i les argúcies literàries. El malabarista dels jocs de paraules i dels modismes de comparació. L’enginyós alquimista de les metàfores. L’amant de la música. El ciutadà compromès fins al moll dels ossos amb la llengua, la terra i la seva gent a qui tant estima i estimula, una gent a qui encoratja (ho diu amb paraules entremesclades de Lluís Llach i de Guillem d’Efak), amb el somriure, la revolta, a ser qui som!

El relat, a més d’una reivindicació de la llengua, la cultura, el territori i la identitat del nostre poble, ens explica una bella i tendra història d’amor. Al capdavall, l’obra és un himne a la lluita per les llibertats que es canta de la mà d’una relació afectiva. La trama està ben armada sobre un muntatge eficaç. El text és pulcre, ben escrit, mengívol, àgil, amb un vocabulari ric i un ritme que convida a llegir sense aturall, perquè passen moltes de coses i, sovint, a una velocitat de vertigen. Un altre dels eixos distintius de la narració és la defensa de la cultura matriarcal. El títol no és una simple concessió, sinó una activa defensa de la màtria en oposició a un patriarcat que representa la subjugació a unes imposicions foranes que ens han pertorbat les tradicions. L’exemple que apareix de les segones festes podria anar acompanyat d’altres distintius, però la definició del rol del pagès front al del pastor és tan eloqüent com quan explica la diferència entre el símbol del ruc i el del bou. L’autor, amb quatre metàfores, ens brinda una tesi doctoral sobre la nostra identitat.

Podeu dir qualsevol lletra de l’alfabet i sempre trobarem una definició, perquè el diccionari no deixa cap inicial que no pugui descriure les habilitats narratives de Pere Morey Servera: A d’Amenitat, B de Bonhomia, Creativitat, Diversió, Encoratjament, Fantasia, Generositat, Humilitat, Imaginació… No hi ha persona que l’hagi tractat que no agafi la mà d’una teringa de tot el carrer per fer-ne un emotiu panegíric.

A l’epíleg, encarregat per la família amb generosa confiança, vaig exposar les imatges que més m’abelleixen de l’autor i de la seva empenta. Valorar les lliçons que, amb aquesta obra pòstuma, ens ha lliurat com un salt d’aigües d’un torrent de curolles, dèries i il·lusions, les seves, que haurien de ser també les nostres. Aquesta patriòtica i matriòtica rondalla, la darrera de la seva prolífica imaginació, és una instància a viure en plenitud i sense restriccions, una convidada a no afluixar, perquè si és ver que qui lluita pot perdre, és molt més cert que qui no lluita ja ha perdut.

Què n’hauria pogut sortir de la conjunció de Pere Morey i les seves narracions amb la mirada d’Agustí Villaronga? No hauríem hagut de mester anar gaire lluny a cercar sèries de senyors i d’anells; ni de llops ni d’anyells. Una de les escenes més reeixides i cinematogràfiques del relat és la investidura del president, gràcies a l’enginy i les argúcies per burlar les clavegueres i els intents de repressió d’un estat bastit de dèficits democràtics. El desenllaç, assolit l’alliberament del poble, ens fa present del gaudi i ens encoratja.

Màtria ens endolceix la vida. És poció màgica. Per arrodonir-ho, en aquest llibre l’autor ens confessa la raó de ser de la seva escriptura: la paraula és més forta que l’espasa. Per això escric!, ens diu. També per això l’hem de llegir, Pere. Moltes gràcies per haver estimat tant aquesta terra; els animals, els ocells i les plantes d’aquesta terra; les pedres, tant les que suren com les que no, d’aquesta terra; la llengua d’aquesta terra; el paisatge d’aquesta terra; la gent d’aquesta terra… Moltes gràcies, Pere Morey Servera, per haver viscut!

MÉS FOTOGRAFIES DE LES DUES PRESENTACIONS

Els quid pro quo de Quadrado amb Menéndez Pelayo

De tan i tan repetit, l’elogi que dedicà Marcelino Menéndez Pelayo (1856-1912) a Quadrado ha esdevingut gairebé una sentència. En concret, s’hi va referir així: Las Baleares, cuya historia literaria es tan larga y gloriosa, no han producido escritor tan eminente desde los tiempos del iluminado Dr. Ramón Lull. Una afirmació més extravagant i exagerada sembla impossible. El simple fet de posar-se a la boca el nom de lo foll com a referent posa en evidència l’erudit espanyol. Però… va ser espontània i lliure tan gegantina comparança? Gens ni mica! Fer un seguiment de com va anar la gestació desemmascara la vinculació i la dependència entre els dos.

Dia 25 de novembre de 1891 Quadrado informa a Menéndez Pelayo de la penosa y larga enfermedad de mi hermana política, con su fallecimiento diez meses hace en 28 enero y con la extincion completa de la familia, vése sumida mi esposa en amargura. Després d’aquesta exposició victimista, a la mateixa carta, trabuca la petició: V. que es tan galante. Así como así, ya me lo dijo V. con reserva; ¿pero no será una exorbitancia que me repita en público los requiebros que me escribió en privado? V. mismo: si cree V. que he de sonrojarme no me lo diga. Resulta prou evident que Quadrado s’aprofita de l’elogi desmesurat que havia rebut en una carta personal i li sol·licita que el repeteixi en públic. Així va ser i l’any 1893 Menéndez Pelayo signava la introducció als Ensayos Religiosos, Políticos y Literarios de José María Quadrado.

Menéndez Pelayo no tenia escapatòria. Havia comès la insensatesa de fer-li la gegantina lloança per escrit i Quadrado, simulant una aparent modèstia, va pidolar transformar la ditada de mel en una exaltació pública. Tanmateix Menéndez Pelayo no s’hi podia negar, perquè estava en deute. I no un deute qualsevol, sinó prou onerós. Cal acudir a la biografia de Menéndez Pelayo per recordar que, gràcies a Quadrado, va ser diputat cunero per les Balears¹. Efectivament, després d’una intensa campanya, dia 27 d’abril de 1884, Menéndez Pelayo va ser elegit per Balears dins del Partit Conservador i així va iniciar la seva ambiciosa carrera política. Quadrado va activar totes les influències per guiar i promoure el nouvingut. El presentà a Antoni Maria Alcover, Gabriel Llabrés, Tomàs Forteza, Mateu Obrador, Joan Lluís Estelrich, Josep Lluís Pons i Gallarza… Està documentat que el gran promotor del volksgeist espanyol (l’exaltació de l’esperit nacional) va parlar en català sobre Ramon Llull a Llucmajor (els diaris destacaren en perfecto mallorquín) i a l’Institut de Palma².

Al darrera de la candidatura, hi havia la mà poderosa i determinant de Quadrado. Ambdós compartien militància a la Unión Católica³. Gràcies al seu promotor i avalador polític, Menéndez Pelayo va ser diputat per Balears entre 1884 i 1886⁴. L’elogi que tributà a Quadrado, analitzada com cal la relació, no era altra cosa que un quid pro quo; un favor per un altre.

Fent esment a la mort, uns anys enrere, de Tomàs Aguiló Fortesa (1812-1884), quan Quadrado veu venir la seva decrepitud, dia 23 de gener de 1890 informa Menéndez Pelayo que disposa de més de 200 cartes creuades amb l’amic difunt i que guarda altres correspondències (amb Balmes, Llorens, Lafuente…) que li fan passar pena por su suerte cuando me sobrevivan, lo que no puede tardar mucho, ocurrióseme y lo dejaré consignado, que se V. el heredero y quedo consolado y tranquilo. Així seria. Quadrado, a qui tant s’ha atribuït la defensa a ultrança del patrimoni cultural de les Balears, va llegar el seu arxiu a Menéndez Pelayo i aquest a la ciutat de Santander⁵. Ho veurem més endavant, amb la conducta de la vídua del donant, practicant com el seu marit de pidolar favors.

D’apadrinaments, recomanacions i favoritismes

Quadrado, tot i ser 37 anys major, s’adreçava a Menéndez Pelayo com a mi respetable y bondadoso padrino. Molt més que una ironia si tenim en compte que atribuí el seu doble fracàs a Madrid al apadrinamiento que hi havia a la capital quan, justament a Madrid, hi va acudir amb les mans plenes de cartes de recomanació. Quadrado va ser un practicant a ultrança de l’amiguisme i va reclamar favors arreu al llarg de tota la vida. Així va obtenir gairebé tots els càrrecs, distincions i privilegis, almenys els més importants. Ho detallarem en futurs capítols. De moment, un breu repàs documental ens mostra alguns exemples.

Era yo niño cuando llegó a Madrid recomendado a nosotros eficazmente, por mi tío D. Bartolomé Sureda, D. José María Quadrado. Antoni Frates Sureda (1829-1908) a Recuerdo necrológico, La Almudaina, 1896

Si éste pudiera ser un medio para entrar en el seno de tan ilustre corporación y si pudiera apoyar, con su influencia, mi pretensión, exhorbitante en sí, aunque justificada por el ejemplo, le quedaría reconocidísimo. Amb la tramesa de dos exemplars de Forenses y Ciudadanos, carta a Miquel Salvà Munar (1792-1873), aleshores censor de l’Acadèmia de la Història, el novembre de 1847. Un mes després, Quadrado entrà a l’Acadèmia

…si concretaras tus pretensiones, no me sería difícil recomendarlas a un conocido mío, oficial del Ministerio de Instrucción (…) de quien ya nos hemos valido en el assumpte de tu primo Mariano. Carta de Quadrado a Tomàs Aguiló (11-X-1848)

En la Sección de Letras de nuestra ínclita Academia (…) ya metimos toda nuestra «república draconígena», imponiendo a los gobernantes no sólo nuestras ideas, sinó nuestro personal⁶. Carta de Quadrado a Tomàs Aguiló (6-VI-1849)

El 1850 reclamarà a la reina que centralitzi l’Arxiu i el designi a ell com a arxiver. Així va ser i l’arxiu passà a ser de l’estat, amb ell al capdavant.

…después de tan buenas esperanzas, de tan poderosas recomendaciones, de la convicción formada por los oficiales de la mesa sobre la justicia y conveniencia de mi pretensión, robustecida ahora por el muy favorable informe de Gobierno Civil (…) sobra para sacar airoso mi empeño. Carta de Quadrado a Santiago Fernández y Gómez de Negrete (1799-1875), ministre de Comerç, Instrucció i Obres Públiques (gener de 1851)

Muy señor mío y veneradísimo Presidente: No como presidente del Consejo particular de Palma, sino como amigo mío muy querido, paso a recomendar al señor don José Quint Zaforteza, que viene a reforzar la representación ya bastante numerosa de nuestra sociedad en el seno del congreso. Carta de Quadrado a Santiago Masarnau Fernández (1805-1882), 11 de maig de 1857

Dia 25 d’agost de 1857 Quadrado reclama a la reina que recomani la compra de Recuerdos y Bellezas de España. Una RO instà els ajuntaments a incorporar la publicació a totes les biblioteques.

Haré cuanto pueda por D. Bartolomé Constant, veré de corresponder a la recomendación que V. me hace. Carta de Francesc Xavier Llorens i Barba (1820-1872) a Quadrado, novembre de 1858. En aquella ocasió la cosa no va anar bé: Tomo la pluma un momento para decirle que no es possible conseguir lo que desea el cirujano por quien V. se interesa. Això no obstant, molts d’altres favors reclamats per Quadrado a Llorenç (el seu superior i inspector) eren atesos: A Bauzá le permití ausentarse antes de tiempo mediante certificación del médico. Octubre de 1863

Escribo a mi hermano y le transcribo íntegro el párrafo que contiene la recomendación que hace V. del Sr. Mola y Martínez. Espero que si al Capitán General le hacen el mismo efecto que me ha hecho a mí dicho párrafo, se logrará lo que V, desea. Carta del marquès de Viluma a Quadrado, setembre de 1867

Que yo recomiende con mucha eficacia al Sr. Mola y Martínez no lo debe V. dudar como cosa que viene de V. Mi hermano sólo me hizo saber, que procuraría acortar y dulcificar la suerte penosa de aquel desgraciado. Después no ha vuelto a decir más, y sigue siempre en un completo silencio conmigo en todo lo que se relaciona con la justicia. Carta del marquès de Viluma a Quadrado, gener de 1868

Mi hermano el General sigue en Bíarritz sufriendo con resignación la emigración a que se halla forzado, y yo continúo esperando sólo del favor divino el alivio de los terribles males, en que estamos sumidos. Carta del marquès de Viluma a Quadrado, març de 1869⁷

PER A SABER-NE MÉS:

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-1/

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-2/

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-3/

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-4/

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-5/

continuarà

NOTES

El segon retorn a Mallorca

Decebut definitivament de Madrid i reincorporat a l’arxiu a finals d’abril de 1846, Quadrado va fer bandera del secretisme fent ús patrimonial de la documentació. Cal tenir present que aleshores els arxius no només no eren públics, sinó ni tan sols consultables. Una Reial Ordre d’abril de 1844 establia els restrictius requisits que es podien exigir als estudiosos. Es permetia accedir (sense poder treure apuntes ni sacar copias de ningún papel) als llibres puramente literarios, però es prohibia expressament accedir als documents històrics posteriors a 1700 i, fins i tot, si a la documentació anterior hubiese algunos que por su importancia o transcendencia sean capaces de comprometer los intereses nacionales, cuidará el archivero de colocarlos en paraje reservado para que en ningún caso puedan ser examinados.

Resulta prou evident que l’arxiver esdevenia el controlador, amo i senyor de la documentació. D’ella Quadrado va extreure i va editar Los nueve libros de la Historia de Herodoto traducidos del griego al castellano per el P. Bartolomé Pou. En aquest cas, va respectar l’autoria. No obstant, també aprofità l’arxiu al seu abast per enllestir altres llibres. Així va néixer Forenses y Ciudadanos, una transcripció rellevant que, segons Quadrado, li generaria enemics poderosos, publicada el 1847. Álvaro Santamaría va destapar que Quadrado havia trobat el document original a l’arxiu i que havia reconegut que es tractava de un legado precioso, el «Proceso general del levantamiento foráneo» que, aislado y hecho ya, se me vino a las manos y me deparó por modelo la suerte. Igualment va fer la transcripció d’una altra obra trobada a l’arxiu. El document que Quadrado manyuclà es titulava originalment Llibre en llatí i en mallorquí qui tracte de la vinguda del Rei D. Jayme el Conqueridor a estas islas per el P. Pera Marsili, Dominico, son Cronista i, adjunta al manuscrit, apareixia un Llibre 2, com el passat en llatí, traduït al mallorquí, compost un y altre per fr. Pere Marsili del orde de Prehicadors, de nació catalana, el qual essent Cronista del Rey de Mallorca, Don Jayme el 2ⁿ vingué ací en lo any 1317 pera fer esta història de la presa de Mallorca. Quadrado, com faria habitualment, optà per afegir-hi altres documents, notes, opinions i castellanitzar l’obra que es publicà l’any 1850 sota el títol Historia de la conquista de Mallorca. Crónicas inéditas de Marsilio y Desclot en su texto lemosín, vertida la primera al castellano y adicionada con numerosas notas y documentos por D. José María Quadrado, Archivero del Antiguo Reino. Aquests exemples serveixen per destacar una conducta que practicarà Quadrado tota la vida i, per això mateix i com han assenyalat altres autors, no es pot parlar en rigor d’un historiador, sinó d’un arxiver. Un arxiver que copià i publicà a nom seu obres històriques rellevants, amb censures i afegits. Ell deia «complementades» quan eren manipulades.

Un bon arxiver?

Tot i l’evidència que Quadrado era més publicista i opinador que cap altra cosa, per descomptat molt més que no historiador, cal demanar-se si va ser, com s’ha dit i repetit, un bon arxiver. Hi ha massa proves que assenyalen el contrari. D’entrada, l’ocupació de la plaça va ser per digitació i va comptar amb la protecció de Jaume Pujol Ginard, Secretari de la Diputació. Quan s’incorporà, l’arxiu estava perfectament catalogat, amb un inventari complet de 1829. Entenc com assenyala Antoni Mut que la primera dedicació consistí a familiaritzar-se amb la riquesa documental que tenia la fortuna de poder manejar sense limitacions i a descobrir l’abundós cabal de notícies ignotes que s’hi ocultaven.

Quant a la dedicació, des del primer moment va gaudir d’unes condicions laborals d’excepció. Així, l’agost de 1844, demanà permís per fer un viatge a Aragó de tres mesos. Gràcies als seus protectors li fou concedit, mantenint el sou. Repetí l’experiència el juny de 1845, quan va atendre la cridada de Balmes i, novament se li va concedir autorització, amb el sou fins a finals de l’any. Amb l’obligació de proveir un substitut, en aquella ocasió va designar el seu amic Tomàs Aguiló. Des d’aleshores foren moltes més les autoritzacions rebudes, sempre respectant-li el sou, per atendre les absències i, a partir de 1848, d’ençà que Tomàs Aguiló va obtenir plaça a l’Institut de Tarragona, amb substituts ficticis. L’octubre de 1852 demanà llicència per estudiar Navarra i se li concedeix de tres mesos (que serien ampliats en dos més) amb tot el sou. El 1864 nova llicència retribuïda. L’obra en curs aleshores, Recuerdos y Bellezas de España, tenia la protecció de la reina que ordenà la compra d’exemplars a totes les biblioteques. El 1865, el 1876, el 1880 i el 1882 va obtenir noves llicències documentades, però no varen ser les úniques. Tenia les espatlles ben cobertes. El seu inspector, Francesc Xavier Llorens i Barba (1820-1872) de la Universitat de Barcelona, l’agafà en falta en una de les absències, però en comptes de denunciar l’abandó de la feina, dia 31 de maig de 1864 va escriure a Quadrado: Dígame V. qué he de poner en el informe de visita acerca del oficial Arias o como se llame. Estuve dos veces en el Archivo y lo encontré cerrado.

Quant al rigor en la custòdia documental, Miquel dels Sants Oliver descriu el despatx de la casa de Quadrado, del qual podria fer-vos exacte inventari: cadires mallorquines encavellades de papers y volums d’arxiu, relligats en pergamí¹. Ho justifica Antoni Mut Calafell els arxivers se’n duien a casa papers i volums per continuar la tasca² El cert és que hi ha constància de la desaparició de documents rellevants que custodiava Quadrado. A La carta de poblament d’Eivissa i Formentera de 1236, Antoni Planas Rosselló indica que José María de Quadrado va transcriure en la seva obra Islas Baleares (1888) cinc capítols del text llatí de la reforma del monarca, a partir d’uns fulls solts, esqueixats d’un antic registre de cartes reials, en els quals es contenien únicament els darrers capítols de la carta. Aquest únic testimoni de l’original llatí, que li va ser proporcionat per un canonge eivissenc aficionat a la història, probablement va quedar entre els papers de l’erudit, mort en 1896, i no s’ha pogut localitzar des de llavors.

La centralització

Amb tot, la dedicació de Quadrado a l’arxiu es va posar en solfa i la protecció dels padrins no va ser prou quan, a la sessió de dia 11 de novembre de 1848, la Diputació va entendre que el encargo de Archivero nada tenía que hacer más que custodiar los documentos, per la qual cosa s’assignà la funció a l’encarregat del Cadastre. L’acord, de facto, significava l’extinció de la plaça que ocupava Quadrado, encara que fins a finals de 1850 se li continuà retribuint el sou.

L’afectat, va moure cel i terra per combatre l’acord i, amb maniobres i intrigues, va activar tots els fils que havia deixat per Madrid, principalment a l’entorn de la reina a la qual s’adreçà directament el mes de maig de 1850: Don José María Quadrado, archivero del antiguo reino de Mallorca, puesto a los Reales Pies de V.M. rendidamente… suplica colocar dicho establecimiento bajo la protección del estado. Suplica se digne concederle el nombramiento Real que solicita como una nueva garantía de conservación y como una señalada merced para el esponente, estimulándole con tan honrosa distinción a continuar sus históricas tareas.

La súplica va rebre reial recompensa. Dia 14 de gener de 1851, una reial ordre, va expropiar l’Arxiu, el declarà adscrit a l’estat i designà Quadrado com a titular a partir de dia 1^r de febrer amb una paga de 6.000 reals que en dos anys pujarien a 8.000³. Els seus interessos personals havien servit per una espoliació cultural a les institucions illenques i ell esdevindria amo i senyor absolut. Ell establiria a qui obrir els arxius, ell decidiria els horaris, ell disposaria d’una canongia sense control directe.

Als peus de la reina

Quadrado va agrair la recompensa rebuda i va impulsar i liderar la visita de la reina a Palma l’any 1860. La mostra de vassallatge va ser absoluta. Li dedicà el llibretó A S. M. La reina doña Isabel II: recuerdos del Real Palacio de Mallorca, amb notes històriques sobre l’Almudaina. És en aquesta publicació quan, per primera vegada, atribuirà la mort de Joan Crespí, de manera críptica, a Joanot Colom: el mismo jefe del actual tumulto Juan Crespí perecerá en esa Torre del Ángel a manos de otro dictador mas sanguinario y más violento. El 1870, sense cap prova, traslladarà l’acusació a Francesc Colom, germà de Joanot.

Tanmateix, les fastuoses festes a l’entorn d’aquella visita, amb arcs de triomf arreu de la ciutat i amb la inauguració d’un gran monument, no perdurarien gaire en el temps. No passaria una dècada quan, l’any 1868, Quadrado seria testimoni de la decapitació de la imatge de marbre d’aquella reina borbona de qui Pius IX va dir e putana, ma pía.

Continuarà

PER A SABER-NE MÉS:

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-1/

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-2/

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-3/

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-4/

NOTES

L’Institut d’Estudis Catalans ha tengut la bona iniciativa d’elaborar un Diccionari Històric de Periodistes Catalans que serà presentat al públic interessat al llarg d’una Jornada prevista per dia 5 de maig a l’edifici de la Riera a Palma (vg. programa). M’han fet confiança per a redactar, dins d’uns paràmetres generals, la veu corresponent a Jacint Planes i Santmartí. Complagut per l’encàrrec, aquest és el retrat que he elaborat de qui fou un influent i incisiu periodista, compromès amb els ideals republicans.

JACINT PLANES i SANTMARTÍ

(Sanmartí, Cinto Planes)

Barcelona, 7 d’agost de 1935 – Palma, 19 de juliol de 2019

Gèneres periodístics: Articulisme. Reportatge. Corresponsal. Crítica. Cròniques. Entrevistes. Editorials.

Seccions: Cinema. Cultura. Esports. Gastronomia. Opinió. Política. Societat.

Mitjans: Última Hora, Diario de Mallorca, La Tarde, Diari de Balears, La Vanguardia, Destino, Triunfo, Tele Exprés, Informaciones, Associated Press, Ràdio Mallorca, Radio Popular, Antena 3, TVE, Premsa Forana de Mallorca (Manacor Comarcal, Cala Millor, L’Estel de Mallorca, Sa Pobla, De Franc, Sa Plaça…)

L’orientació professional de Jacint Planas va ser guiada per son pare. Jaume Planas Ferrer, quan retornà de l’exili, després de passar pel camp d’Argelers de la Marenda, va ser desterrat a Mallorca i tancat a la presó dels Caputxins de Palma l’any 1942. En assolir la llibertat, el 1945 va obtenir autorització per obrir el Gimnasio Baleares a la plaça del Temple, des d’on organitzà combats de boxa i, amb gran acceptació de públic a la Sala Olímpia, al Frontón Balear i a la plaça de toros, vetllades de lluita lliure amb els germans Antoni i Jaume Oliver, Jim, campió d’Europa. Així mateix, va ser l’administrador de les empreses Roses-Tous i va gestionar diversos teatres i cinemes de Palma com el Líric, el Progrés o el Teatre Balear i, a Barcelona, el Poliorama. En aquells escenaris, especialment en el Líric i el Balear, s’hi feia cinema, òpera, sarsuela, concerts, teatre, varietés, revistes, espectacles folklòrics, ballet, patinatge sobre gel i, per Nadal, amb la tradició mallorquina de les títeres, convertien el teatre en un circ.

A meitat dels anys 60 va ser president de l’Atlètic de Balears (a Barcelona, el 1936 i 1937 havia presidit el Club Esportiu Europa) i encara ara, el trofeu d’estiu del club porta el nom de Jaume Planas. Coincidint amb la presidència del club de futbol, també presidí la Casa Catalana de Mallorca. Durant el seu mandat, es potencià el caràcter cultural i benèfic de l’entitat. Es programaren cicles de cinema així com les aules de Poesia, de Novel·la i de Teatre, amb accions solidàries a favor de l’hospital de Sant Joan de Déu, la presó dels Caputxins, el sanatori de Caubet i les Minyones. La peripècia humana i l’activitat professional de Jaume Planas va incidir en la vida del seu únic fill, amb qui va mantenir sempre una estreta i positiva relació.

Jacint, arribat a Mallorca als nou anys, va anar a escola a La Salle de Palma. Recordava que, durant el batxillerat, va guanyar diversos premis de redacció. Des de ben jove, col·laborà amb les activitats de son pare. Atret per l’escriptura, amb divuit anys, va publicar la seva primera gasetilla, sobre boxa, en el diari Baleares. Aquell mateix any, 1953, començà a publicar regularment en el diari La Ultima Hora, primer a la secció d’esports i, després, a un espai de creació pròpia, Día a día, una miscel·lània de cròniques socials, i a Gente en zapatillas, dedicat a les entrevistes, per on desfilaren Jean Seberg o Peter Ustinov, entre d’altres. Inicià estudis de periodisme que va interrompre, arran de fer el servei militar a Aviació, per fer el professorat mercantil a l’Acadèmia Cots de Palma. Durant aquella etapa, signava Sanmartí. El gener de 1994, Biel Massot i Muntaner es feia ressò de la prohibició d’usar la conjunció entre els cognoms i felicitava Jacint Planes i Santmartí, per haver estat l’únic que s’havia revoltat contra la imposició. Des d’aquella data, incorporà la i llatina entre els dos llinatges a la signatura dels diaris.

El seu estil, àgil i directe, el convertí en un dels periodistes més populars i llegits. L’any 1967 va rebre el Premi Ciutat de Palma de Periodisme (el Miquel dels Sants Oliver) concedit per Palma, la ciudad y sus hombres. Tres anys després, tornaria obtenir el mateix guardó per la col·lecció d’articles publicats a La Vanguardia. L’any 1973 Diario de Mallorca va fer una substanciosa oferta econòmica a Jacint Planes, aleshores casat i amb un fill i dues filles. Josep Tous, director d’Última Hora i gran amic, va ser qui l’animà a canviar d’empresa. Aviat la nova columna, Rayuela, es convertiria en l’espai amb més lectors de la premsa illenca.

Els anys 1976 i 1977 s’implicà en el Congrés Cultura Catalana. Va fer part del grup de treball de Mallorca de l’Àmbit de Turisme, del qual era responsable a les Illes l’activista Miquel Àngel Riera Ximenis, amb qui col·laborà en la redacció de les conclusions i amb qui assistí a la reunió plenària, amb Joan Ortí com a secretari de l´Àmbit.

Josep Melià, nomenat Secretari d’Estat per a la Informació i portaveu del govern d’Adolfo Suarez, convidà Jacint Planes a incorporar-se al seu equip de mallorquins a Madrid, juntament amb Celestí Alomar, Francesc Quetgles i Guillem Puerto. Durant dos anys, el 1979 i el 1980, va realitzar tasques de relacions amb els mitjans de comunicació, redacció de comunicats, articles i discursos.

De retorn a l’illa, Diario de Mallorca va considerar prescrita l’excedència i Jacint retornà a la redacció d’Última Hora, on escriuria la columna Gente i bona part dels Editorials del diari que, en dos anys, passaria a ser el més venut i llegit de la premsa illenca. Encara que escrita en castellà, incorporà a la seva secció un espai dedicat a combatre els barbarismes i a ridiculitzar, amb èxit, el que ell anomenà castellorquín. L’any 1996 col·laborà de franc per impulsar l’edició en català del Diari de Balears fins que, el 1999, retornà al Diario de Mallorca, on es va jubilar el 2003, amb 68 anys i mig segle de carrera a l’esquena. En dues dobles etapes, a UH hi va estar prop de 40 anys (1953-1973 i 1981-1999) i al DM 10 anys (1973-1979 i 1999-2003). Malgrat acomiadar-se del periodisme professional, continuà col·laborant, des d’aleshores sempre en català i amb la signatura Jacint Planes i Santmartí, tant al Diario de Mallorca com a diverses publicacions de la Part Forana.

Cridava l’atenció, com a entrevistador, que no fes ús de l’estilogràfica i es fiàs de la seva bona memòria per afavorir l’espontaneïtat de les converses. Jacint va ser un periodista tan admirat com temut. Els malnoms que assignava eren molt celebrats i esdevenien un estigma mal d’esborrar. Així, el president (1983-1994) del govern Gabriel Canyelles, era conegut com the tractorman, la presidenta del Consell de Mallorca Maria Antònia Munar, sa princesa, i Antonio Alemany, el periodista amb qui va mantenir enfrontaments, l’emmerdeur.

Molts dels seus articles, especialment els dels darrers anys del franquisme i els primers d’ençà de la restauració borbònica de 1975, figuren al Archivo Linz de la Transición Española de la Fundació March. L’any 1983, arran del primer discurs d’investidura de Gabriel Cañellas, escrit per Antonio Alemany, va aplicar el bisturí per desemmascarar els centenars de faltes d’ortografia i aixecar bandera en defensa de la llengua. Trenta anys després i ja jubilat, el 23 de maig de 2012 Diario de Mallorca no va trobar pertinent l’article El fill del baríton desafina, contra la política lingüicida del govern presidit per José Ramón Bauzá. L’escrit es va escampar com una taca d’oli per les xarxes, va obtenir un rècord d’audiència i constituí una crida a la mobilització en defensa de l’escola en català. El setembre de l’any següent, Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera varen viure la manifestació més nombrosa de la història de les Balears.

A una de les seccions de més èxit, Mis inolvidables, va evocar alguns dels personatges que entrevistà. Entre d’altres, Jeroni Albertí, el president de l’època preautonòmica, a qui definí com a model d’eficàcia, honradesa i netedat, o Josep Tarradelles a qui havia entrevistat a Saint Martin-le-Beau dia 11 de setembre de 1977, el mes abans del seu retorn a Catalunya. Tarradelles es desmarcà de Francesc Macià per afirmar que els Països Catalans no tenien cap sentit polític, possiblement una concessió pactada del seu retorn que reiteraria el 1978 a l’acte de constitució del Consell General Interinsular.

L’any 1978, amb altres autors, Jacint Planes publicà Hombre y arquitectura en Mallorca. L’any 1983 presentà a Manacor En nom del pare de Jaume Santandreu (El Turó), amb el seu pròleg Càntic d’acompanyament. L’any 1997 presentà Balada d’en Guillem d’Efak de Bartomeu Mestre (Documenta Balear). El 2000 Aquell hivern de Chopin a Mallorca d’Aránzazu Miró (El Far). Amb Tomeu Calafell, publicà Cuina de caça (Consell de Mallorca, 2003). Apareix, com a entrevistat, en el llibre Suggeriments de Pere Estelrich (Documenta Balear, Palma, 2007). Abans, el 1994, havia participat en el llibre Els mitjans de comunicació a debat d’Arnau Company i Sebastià Serra. El 1999 signava la introducció de Xeremies, el volum 9 de les Obres Completes del popular actor Xesc Forteza.

Atesa la seva gran popularitat i simpatia, era requerit arreu per participar en molts d’actes. El 1985, arran de la polèmica derivada d’haver-se aprovat la urbanització de la Punta de n’Amer, davant més de quatre-centes persones, va dirigir una taula rodona a la Sala Rigal de Sant Llorenç que incidiria en la salvació d’aquell emblemàtic espai de la costa. L’any 1991 va fer el Pregó de Sant Roc a Porreres. El desembre de 1994 va compartir taula amb Josep Maria Xirinacs a l’Escola de Tardor de les JERC, amb el tema De la transició a la traïció, per palesar la renúncia dels polítics de les reivindicacions nacionals. El 2001 moderà la jornada Llengua, Treball i Societat, al costat de Tomeu Martí, Damià Pons, Cosme Bonet i Miquel Àngel Llauger. L’any 2011, tot i mantenir la condició d’independent, ocupà el darrer lloc de la llista d’ERC a les eleccions municipals a Palma. A la Casa Catalana de Mallorca ocupà la vicepresidència i l’any 2010 va ser guardonat amb el premi Ars Magna d’aquella entitat, el darrer que es lliuraria abans de tancar el casal.

En l’àmbit cultural, va mantenir bones relacions amb músics (Antoni Parera Fons, Joan Moll…), escriptors (Blai Bonet, Guillem d’Efak, Maria Antònia Oliver, Miquel Àngel Riera…) i pintors (Jim Bird, Xim Torrens, Rafel Amengual, Nils Burwitz, Riera Ferrari, Ritch Miller…). Va fer molts de catàlegs i, fins i tot, alguns llibres: Ellis Jacobson (amb Alexandre Ballester), Orell (amb Rafel Perelló Paradelo), Xam, Gaspar Riera, Vicenç Ochoa, Francesc Iraola, Ramon Canet, Maria Carbonero, Joan Bennàssar… Amb Joan Miró compartia amistat i afecció al cinema i, periòdicament, coincidien a les estrenes.

No amagava que els seus colors eren els del Barça i els de l’Atlètic de Balears. Bon gastrònom, gaudia d’un gran sentit de l’humor i presumia de les amistats. El desembre de 2016 va trobar l’arxiu de l’antiga Associació de Premsa de Balears, amb les fitxes de 52 periodistes, amb noms tan rellevants com Pere Serra, Octavi Aguilera, Gina Garcias, Sebastià Verd, Lamberto Cortès, Pau Llull, Antoni Pizà… Els darrers anys, va mantenir una tertúlia amb Maruja Alfaro, Miquel Sagrera, Cathy Sweeney, Pere Noguera, Rosa Galarza, Guillem Pomar, Sebastià Salom (pare i fill) i Rafel Lladó, entre d’altres. En una de les darreres entrevistes, explicava les peripècies patides durant la dictadura. Carlos de Meer, el coronel de cavalleria que ocupà el govern civil de les Balears entre el 1974 i 1976, va afirmar a una reunió amb testimonis que trobarien el cadàver de Jacint Planas i no se sabria mai l’autor. Malgrat això, assegurava que s’havia guanyat la vida fent allò que més li agradava i que havia estat molt feliç.

Va morir el 19 de juliol de 2019. Dia 1^r d’agost se li va fer un acte de comiat. Es llegiren uns versos que ell havia escrit l’any 1996: Escolteu, amics,/ us vull dir adéu, ara,/ quan encara hi som a temps./ Desitgeu-me un llarg i bon viatge,/ si us plau, us ho prego,/ quan encara hi som a temps. L’escriptor Pere Morey Servera va cloure aquell emotiu comiat.

Els elogiosos obituaris posaren en relleu la seva empremta. Els dels dos diaris on va fer la major part de la seva vida professional coincidiren en destacar la seva influència: «Desaparece uno de los periodistas que durante varias generaciones marcó estilo e influencia en la prensa mallorquina. Desaparece parte de una época en la que el ingenio y la imaginación se ponían al servicio del periodismo para burlar a la censura franquista» (Última Hora) «Dotado de grandes habilidades para el análisis político y la crónica social, Cinto Planas i Sanmartí fue una firma periodística muy influyente durante la transición y la constitución de la autonomía y la llegada de la democracia política en Balears» (Diario de Mallorca).

Atenta i amatent, Maribel Asenjo, amb qui s’havia casat en segones núpcies, custodia el seu llegat, el qual, entre d’altres documents inèdits, conté enregistraments d’entrevistes (Llorenç Serra Ferrer, Maria del Mar Bonet, Felicià Fuster, Maria Antònia Munar, Antoni Parera Fons, Josep Pinya, Jeroni Albertí, Rafel Estaràs del grup Els Valldemossa…).

Referències: Gran Enciclopèdia de Mallorca, Volum 13, p. 174.

Articles: https://www.march.es/es/coleccion/archivo-linz-transicion-espanola

https://archive.ph/20181007222558/https://www.diariodemallorca.es/opinion/2009/10/28/carta-gabriel-canellas-tot-comenca-amb-zeus-i-torcal/516527.html

El cinema, història d’una passió (serial) a Temps Moderns 1997

El ‘newspaperman’ mallorquín a La Vanguardia Española (25-04-1972)

Exposición de Joan Miró en Palma a La Vanguardia (14-X-1970) 
Los ochenta años de Joan Miró a Diario de Mallorca (20-IV-1973)
Joan Miró. El mestre a Diario de Mallorca, Dominical La Almudaina (21-X-2001) 

Sant Jordi 2023 aporta com a novetat la reedició, ara en català, de ¿La última palabra? 1936-1939. Memorias de un soldado médico del psiquiatre Bartomeu Mestre Mestre. Un llibre que apareix a la pràctica totalitat de les bibliografies que tracten la Guerra dels Tres Anys. Dia 4 de juny està programada la presentació en el marc de la Fira del Llibre a Palma. Dia 20 d’abril es va presentar a Felanitx, poble nadiu de l’autor, i emès per la televisió local. Ara i aquí trobareu, amb més il·lustracions de les que apareixen a l’obra publicada, el pròleg que m’encarregà la Nova Editorial Moll.

L’autor, el llibre, la guerra

1. L’autor

Bartomeu Mestre i Mestre, va néixer a Felanitx dia 15 de febrer de 1914, pocs mesos abans d’esclatar la Gran Guerra (1914-1918). Son pare, Bartomeu Mestre Bennàsser (1885-1974), Balutxo, era industrial i fabricava i exportava maquinària agrícola, patentada com La Mallorquina.¹ Sa mare, Maria Mestre Gelabert (1882-1975), Vica, era neboda d’Antònia Aina Gelabert Bordoi, esposa de Pere d’Alcàntara Penya (1823-1906). Va mantenir sempre una gran estima amb la família del polifacètic autor i, segurament per aquesta relació, era molt afeccionada a escriure gloses i poesies.

Bartomeu va iniciar els estudis en el col·legi de Sant Alfons de Felanitx i va passar a fer el batxiller, entre 1927 i 1930, al col·legi dels Teatins del carrer del Vi de Palma per examinar-se, un any avançat, a l’Institut Balear de Ciutat, a la mateixa promoció de Lluís Alemany (1912-1983), Josep Ferragut (1912-1968), Josep Font i Trias (1913-2000), Josep Forteza-Rey (1912-1999), Gabriel Fuster Gafim (1913-1977), Lluís Ripoll (1913-2000) i Bartomeu Rosselló-Pòrcel (1913-1938). Amb manifestada vocació per la Medicina, es llicencià el 1935, amb només 21 anys, a València i començà estudis de psiquiatria a Barcelona, on s’allotjà a la Residència Ramon Llull.

Dia 1 de juliol de 1936 s’incorporà per fer el servei obligatori a l’Hospital Militar de Palma: allà viuria la insurrecció armada, inicialment com a soldat metge. Mes a mes, en mig any ascendiria pels diversos graus de jerarquia, amb la designació com a caporal sense fer cap examen, les proves per ser anomenat sergent (amb la pregunta d’esmentar els rius de les Balears), l’ascens a brigada i, finalment, a finals de la tardor de 1936, l’obtenció de l’estrella d’alferes quan li confiaren el gabinet de radiologia, on va suplir la manca de coneixements tècnics en la matèria amb l’estudi, la pràctica i la investigació.²

Va continuar estudis a Barcelona, on es va doctorar en Neurologia, Psiquiatria i Cirurgia. Professionalment va fer una carrera fulgurant que el va situar al capdavant de la psiquiatria europea més avançada. Acabada la guerra va ser nomenat cap clínic de neuropsiquiatria de l’Hospital Militar. Va fundar l’Institut Psicotècnic Balear (1950) i, entre d’altres càrrecs, va ser cap clínic (1952-1963) de l’Hospital Psiquiàtric de Palma, del qual en va ser director (1963-1978).

Fou proclamat President Honorari de la Sociedad de Psiquiatría del Mediterráneo, vicepresident de la Liga Española de Higiene Mental, director del Instituto de Psicología Aplicada y Psicotecnia, vicepresident de la Real Academia de Medicina i cap de Neurologia de la Creu Roja. Com a professor a la Universitat de Barcelona, l’any 1973 aconseguí validar el reconeixement d’estudis en pràctiques en el psiquiàtric de Palma com a Escola Universitària de Postgraduats, adscrita a la càtedra de Psiquiatria de Barcelona. Pocs anys després de la jubilació com a director de la Clínica Mental, el Consell de Mallorca li concedí la Medalla d’Honor i Gratitud. Tanmateix, el major reconeixement de Bartomeu Mestre com a psiquiatre el podem trobar a la fraseologia popular. Per assenyalar el desequilibri mental d’algú, s’assegurava que «està per anar a Can Mestre» o, en el cas de Felanitx referint-se al malnom familiar, «el poden dur a Can Balutxo».³

Va publicar dotzenes de treballs científics. Destaquen els dedicats a l’electroxoc, les paràlisis cerebrals infantils, l’esquizofrènia, l’epilèpsia, els deliris, les drogues antidepressives, la gelosia crònica… Va col·laborar amb revistes especialitzades, franceses, holandeses i americanes, amb estudis de personatges de la literatura universal com Otel·lo, Don Joan, el Quixot i Hamlet. Va participar a congressos internacionals de Psiquiatria a Zurich, París, Barcelona i Palma. Va tractar personalment amb Ugo Cerletti (1877-1963), investigador de la teràpia electroconvulsiva. El març de 1975, en defensa de malalts i familiars, reivindicà públicament que la Seguretat Social havia d’assumir el cost del tractament psiquiàtric. Repetia, amb Letamendi, «qui només sap de Medicina, ni tan sols no sap de Medicina».

El 28 de maig de 1954, a l’Ateneu Barcelonès va participar a una taula rodona sobre el tema La higiene mental, moderada pel reconegut periodista Nèstor Luján (1922-1995) i compartida amb el valencià Joan Josep López Ibor (1906-1991) i l’asturià Juan Antonio Vallejo Nájera (1926-1990). Els tres metges eren reconeguts com les màximes autoritats en Psiquiatria de l’Estat. Les seves conferències rebien atenció i divulgació arreu. El maig de 1964 en el Congrés Internacional d’Art Psicopatològic va il·lustrar la seva lliçó amb dispositives de pintures fetes per malalts mentals. El març de 1968 va impulsar i liderar el primer Congrés Mediterrani de Psiquiatria. Per circumscriure la informació a les conferències que va fer a l’Acadèmia de Medicina, cal esmentar la lliçó inaugural de 1967, Anotacions per a la patografia de Ramon Llull, que ampliaria el 1977 amb Ramon Llull. Patografia d’un geni. El 1973, La llibertat de l’home, supra-realitat poètica, el 1983, Memòries d’un psiquiatre i el 1996, mesos abans de morir, Psiquiatria, ciència i mite. En col·laboració amb el doctor Josep Tomàs Montserrat, publicà Ritmos biológicos (1976) i, amb Dídac Parellada, El doctor Joan Ignasi Valentí Marroig i la seva obra psiquiàtrica (1985).

L’any 1945 va obrir una clínica privada a la Bonanova que assolí gran prestigi internacional.⁴ Alguns pacients reconeguts que divulgaren el seu pas per la clínica van ser Miguel Ángel Asturias (1899-1974), premi Nobel de Literatura i l’escriptor Josep Maria Gironella (1917-2003) que relatà la seva experiència clínica a Los fantasmas de mi cerebro (1959), dedicat «al doctor Mestre que salvó mi cerebro» i a la novel·la Mujer, levántate y anda (1982). Tot i la dedicació que requerien la clínica i el psiquiàtric, no es va desentendre mai de Felanitx, on setmanalment atenia no només pacients de la Vila, sinó de tot Mallorca, com era el cas, publicat a la premsa, de Thomas Harris (1908-1964), destacat oficial del MI5 britànic, historiador d’art, pintor i ceramista.⁵

La inquietud intel·lectual de Bartomeu Mestre es va canalitzar per via de la Literatura. Amb 17 anys començà a publicar articles al setmanari Felanitx i, entre 1946 i 1951, a la secció “Nuestras Plumas” del diari La Almudaina. Els seus llibres abasten gairebé tots els camps: assaig, novel·la i, sobretot, poesia. En aquest àmbit, va publicar els poemaris La Muerte y el Amor (1958). il·lustrat per l’aleshores estudiant de psiquiatria Nicolau Llaneres, La palabra de los muertos (1965), amb dibuixos de la jove pintora Esperança Mestre, Parla Ofèlia (1967), Tenc la boca eixuta de cridar-te (1972), amb pròleg de Miguel Ángel Asturias, Sonetos (1974), Paraiso en llamas (1975), amb pròleg de Baltasar Coll, Breviari (1979), amb dibuixos d’Ángel Baldovino i Isidoro Iriberri, Sempre en la mateixa àncora (1980), que inclou Les mans, Flor Natural dels Jocs Florals de l’Ateneu Barcelonès de 1979.⁶ L’any 1984 va editar Llibre de Família, amb un recull de poemes seus al costat d’uns altres de sa mare, Maria Mestre Gelabert, la seva filla, Maria del Carme Mestre Mestre, i una neta, Esther Aguilera Mestre.

El 1971 havia col·laborat, al costat de Joan Bonet, Josep Maria Llompart, Miquel Pons i altres, en el llibre del Col·legi d’Apotecaris de Balears publicat en homenatge a l’amic escriptor i farmacèutic Bernat Vidal. El gener de 1980 va compartir amb Blai Bonet i Gabriel Janer Manila un cicle de conferències. La seva, Cicles Culturals, establia el paral·lelisme entre l’evolució de l’home i les aportacions artístiques més rellevants de la Història. Com a curiositat, cal afegir que l’any 1972 va guanyar el Primer Premi d’Havaneres de Palamós amb “La cançó del mariner” del poemari Pedretes, amb música de Bernat Bauçà (Bernardo Bernardini):

Mariners deixau la mar.
Segadors deixau l’espiga
que el sol ha de coure el gra
ros com la meva amiga.

Mariners si hem de cantar
portau-me una ona antiga
i una estrella de la mar.

Garriguers de la garriga
veniu també a cantar,
que si se me’n va l’amiga
la barca naufragarà.

Altres aspectes a la vida de Bartomeu Mestre eren la pràctica de la pintura i les seves afeccions a l’Art, al joc d’escacs, al col·leccionisme d’anells de puros i soci i seguidor del RCD Mallorca.

Arran de les complicacions que va patir derivades d’una intervenció quirúrgica, l’any 1974 va publicar Un médico se asoma al abismo, un llibre que denunciava la desídia i el conservador corporativisme d’una part del col·lectiu mèdic. L’obra va ser rebuda amb divisió d’opinions com passaria en publicar la Patografia de Ramon Llull (1978), resum de la tesi que li va valer el doctorat sobre lo foll, que va irritar la confraria dels qui només volien una imatge beatífica i defugien, amb escàndol hipòcrita, la constatació de la follia com a part de la genialitat. Malgrat tot, Bartomeu Mestre va ser Magister de l’Escola Lul·lística. El seu interès per la vida i obra de Ramon Llull va continuar amb la novel·la Raymundus (1984 i, en segona edició, 1985).

Quant a l’àmbit més personal, just després d’acabada oficialment la guerra, dia 27 d’abril de 1939 es va casar amb Rosa Mestre Giralt (1915-2004), Enginyera, filla d’Arnest Mestre Artigas (1884-1968).⁷ El matrimoni tindria dos fills, Bartomeu i Maria del Carme, i set nets, Bartomeu, Martí, Ernest i Gabriel Mestre Roca i Esther, Eva i Òscar Aguilera Mestre. Bartomeu Mestre va ser entrevistat a la premsa de Palma, no només en el vessant de psiquiatre o d’escriptor, sinó com a persona reconeguda públicament. Margalida Capellà, Rafel Ferrer Massanet, Antoni Pizà, Joan Pla, Jacint Planes Santmartí i altres periodistes de prestigi conversaren amb ell sobre temes d’actualitat. Entre d’altres exemples, destaca haver aparegut als best sellers de Gironella 100 españoles y Dios (1969) i 100 españoles y Franco (1979). De la seva trajectòria vital, no es pot oblidar l’oferiment que va fer l’estiu de 1978 de la finca de la seva propietat on hi ha les coves del Pirata i del Pont, amb la idea d’explotar-les amb finalitats benèfiques, amb la proposta afegida de declarar la zona com a parc natural.⁸ L’Ajuntament de Manacor rebutjà la donació.

Bartomeu Mestre va morir als 82 anys dia 8 de desembre de 1996. La premsa de Palma destacà en portada la luctuosa notícia, amb obituaris de les redaccions i articles laudatoris (Andreu Manresa, Llorenç Capellà, Josep Marí Arbona, Ferran Aguiló, Laura Jurado…).

L’any 1997 l’Acadèmia de Medicina li dedicà una jornada, amb parlaments de Josep Tomàs Montserrat i José Mª Rodríguez Tejerina.⁹ L’Agrupación Hispana de Escritores, en el marc del seu certamen anual, va crear el Premi B. Mestre al millor vers. Quatre anys després de la seva mort, la Casa Catalana de Mallorca li dedicà dues jornades poètiques, amb èxit de públic i atenció mediàtica. Tot i l’important paper que va ocupar professionalment i l’extensa obra publicada, el seu nom no apareix a la Viquipèdia. L’Ajuntament de Felanitx tampoc no li ha fet mai cap reconeixement.

Declarat cristià inconformista, creia en Déu, però no en un mini-déu inventat pels homes. «Si no sabem del Temps, com podem entendre l’eternitat». Malgrat el seu escepticisme, segur que hauria aprovat que en el recordatori mortuori s’inscrivís aquesta pregària final d’un dels seus poemes:

Cuando tengas que juzgarme, Señor, arráncame el barro
y permite que me quede solitario en Tu presencia.
Permíteme que Te diga los hitos de mi historia
y júzgame después, Señor, como Tú creas.

2. El llibre

¿La última palabra?, l’obra inicialment en castellà que ara es presenta en una pulcra traducció, tenia 350 pàgines capitulades en fragments sense numerar (a la nova edició, amb una lletra més llegidora, supera les 450 pàgines). Cal agrair vivament la iniciativa de la Nova Editorial Moll de traslladar l’obra al català, com a llengua materna i habitual de l’autor. El llibre original es va presentar a un hotel del passeig Marítim de Palma l’octubre de 1976 quan encara no feia un any de la mort del dictador i de la subsegüent Restauració Borbònica, ensucrada amb el nom de Transició. El mateix mes de la presentació del llibre, a una entrevista de Margalida Capellà, l’autor confessava que l’any 1970 no el va poder publicar en no obtenir la preceptiva autorització del Ministerio de Información y Turismo.

El títol de l’obra expressa un interrogant sobre la condició humana. Quina és la darrera paraula? La que defineix el sentit que volem donar a les nostres vides? La que roda clau a l’existència? Quin sentit té l’interrogant? El subtítol de la portadella és prou descriptiu del caràcter autobiogràfic: Mallorca 1936-1939. Memorias de un soldado médico. Som, doncs, davant d’una crònica que conté els records de guerra de Bartomeu Mestre i Mestre, concretament des de dia 1 de juliol de 1936, amb la incorporació de l’autor al servei obligatori pocs dies abans de l’aixecament militar, fins l’abril de 1939, quan retornà a Mallorca procedent de Sagunt, finalitzat oficialment l’enfrontament bèl·lic, mentre Europa esmolava les baionetes de l’imminent gran conflicte mundial. Entre i entre, es pot seguir de manera cronològica l’evolució d’aquells gairebé tres anys d’un enfrontament militar i civil que, segons l’autor, per a uns era una nova guerra carlista i, per a uns altres, la guerra que desitjava l’Església.

Encara que l’obra a vegades s’ha etiquetat com a novel·la, el cert és que de ficció, no n’hi ha gaire, tret d’alguna facècia aportada per qualque protagonista o, com a molt, qualque diàleg imaginat més que versemblant. Es tracta d’unes memòries. Tots els personatges que hi desfilen són autèntics. La gran majoria apareixen amb els seus noms i llinatges. Uns altres (el bisbe, els batles de Palma i de Felanitx, el governador civil…) s’esmenten amb el càrrec que ocupaven. Són pocs els qui apareixen encriptats, però Llorenç Villalonga serà Tem i el capità metge Rosell serà Vallés.

Tot i la nombrosa relació de protagonistes, apareixen noms disfressats (Casa Elena, Las Minas…) i, qualque vegada, de manera el·líptica. És el cas dels tres parents poetes que apareixen sense nom. Vivien, com descriu el llibre, prop de l’Hospital Militar, a una casa senyorial, centre de reunió de la Renaixença, on anava a dormir el protagonista. Es tracta del casal del carrer dels Moliners de Pere d’Alcàntara Penya, on aleshores hi vivien els tres fills fadrins del polifacètic autor: Mercè, Josepa i Antoni, fills de cosins de l’autor.

Les descripcions de fets, d’espais i de personatges són realistes, adobades a vegades amb frases breus, talment versos, que confronten la poesia amb la guerra quan «un genet de l’Apocalipsi s’havia desbocat». Desfilen paisatges coneguts (el quarter de Santa Margalida, l’Hospital Militar, S’Aigo Dolça, Can Barbarà, Cala Major, el cafè Born, Can Joan de s’Aigo…) i elements de l’època, com el tramvia del carrer dels Oms, que ens situen a la Palma prèvia a l’aixecament, quan la música encara era la marxa de Riego i la bandera oficial tenia tres colors. En qüestió de dies, el daltabaix seria gegantí. L’Església prenia partit a favor d’un aspirant a Cèsar absolutista. El bisbe Miralles beneïa les armes dels qui acabarien amb el divorci i la insurrecció feixista-militar prenia el qualificatiu de creuada; talment una guerra santa.

Quant a la veracitat dels fets que es descriuen, resulta prou rigorosa. Les vivències de l’autor són descrites amb mesura i no se li pot imputar cap dels errors localitzats. Si hi ha qualque inexactitud, exageració o falsedat, cal atribuir-la a les fonts. És un error, per exemple, que a Filipines el músic Elizalde dirigís l’any 1938 El concert d’Aranjuez, perquè Joaquín Rodrigo no el va estrenar fins el novembre de 1940. És fantasiosa la descripció de l’abordatge al Marqués de Comillas, perquè el vaixell ja havia estat reduït. Tampoc és certa, com s’ha documentat, la història oficial sobre la mort del fill del General Moscardó, còpia de l’episodi de Guzmán el Bueno elaborada pels serveis d’informació franquistes per tal d’exemplaritzar glòries heroiques militars.

Són molts els episodis que s’enfilen cronològicament a les memòries: l’anada de Goded a Barcelona per intentar assumir la capitania de l’exèrcit a Catalunya, la sortida del batle de Felanitx des de Portocolom, la persecució falangista dels maçons, el recapte d’or per comprar armes, l’assassinat de l’emissari republicà que s’entrevistà amb Garcia Ruiz, el desembarcament de Bayo, els cementiris sota la lluna, l’enlluernament i caiguda del comte Rossi, l’expedició a Eivissa per reduir els republicans, l’intent dels Dragones de la Muerte de matar els presos de Can Mir, l’afusellament d’Emili Darder, l’enfonsament del creuer Baleares (que havia bombardejat Màlaga), el paper de les Brigades Internacionals, també el de la CNT, el POUM o la FAI, la caiguda de Bilbao, l’hipotètic pacte d’Indalecio Prieto amb Raimundo Fernández Cuesta l’agost de 1937 per obtenir la pau, la batalla de l’Ebre (juliol-novembre de 1938), l’entrada de les tropes revoltades a Barcelona… A les fites de la guerra s’afegeixen notícies curioses com que la cimera del rei en Jaume s’havia instal·lat a la plaça de bous o les controvertides morts en accidents aeris de Sanjurjo (juliol de 1936), quan anava a assumir la direcció de l’aixecament, del general Mola (juny 1937) o del germà maçó del dictador Ramon Franco (octubre 1938). Morts, totes, amb rumors de sabotatge. Tot plegat, una allau d’informacions, adobades amb vivències personals, que han servit de font a historiadors i investigadors.¹⁰

L’univers de personatges que desfilen, mostren un ric calidoscopi del paisatge humà. Referències al bisbe Salvi Huix i Miralpeix, afusellat el 1936, davant de qui Mestre recità un poema quan estudiava a Barcelona. Esment també a l’aviador txec Jan Ferak, capturat el 31 de maig de 1937 en caure a Andratx l’avió que acabava de bombardejar. Altres personatges característics són un capellà que no observa la contenció sexual, el metge que vol amagar l’homosexualitat o la dona que té consciència de masculinitat i reivindica la seva condició transsexual.

Un personatge que apareix a dos capítols, amb aportacions d’alt interès, és Martí Pou Rosselló (1906-1973), fill del liberal Antoni Pou, primer governador civil de la República, net d’Alexandre Rosselló i nebot d’Alexandre Jaume. Martí; ell sí ben novel·lesc, va estudiar Dret a Madrid, on fundà la Fundación Universitaria Escolar, amb Antoni Mª Sbert i Massanet (1901-1980). S’allotjà a la Residencia de Estudiantes, on es va fer amic de Salvador Dalí i de Federico García-Lorca. En un exercici camaleònic de transformació política, poc abans de l’aixecament militar, s’afilià a Falange, on tindria una actuació destacada. Després de moltes de peripècies i tribulacions, addicte a la morfina, acabaria els seus dies al psiquiàtric de Palma on relataria la seva biografia.¹¹ Un altre personatge singular és Vicente Sergio Orbaneja.¹² L’episodi on s’explica l’exigència a Mestre, amb amenaces, d’un fals certificat de ferida de guerra descriu el tarannà d’aquell sinistre metge falangista.

El testimoni forçat d’un afusellament o l’estremidora ordre de dirigir un escamot per matar un condemnat (que només l’atzar va evitar), són instants corprenedors de la peripècia bèl·lica que va patir l’autor de les memòries. No abunden les confessions personals. Només alguns records de joventut, com quan d’adolescent ja havia mirat de compondre sonets, les molèsties per una úlcera de duodè que li havia diagnosticat a València un dels seus professors o les visites als pares a Felanitx; la darrera a punt de partir per incorporar-se al Ejército del Norte a Saragossa. Allà, amb l’alferes metge Antoni Moner, el febrer de 1939 sabrà de la mort de Pius XI i jugaran a endevinar la proclamació del cardenal Pacelli com a nou papa de Roma amb el nom de Pius XII (1876-1958). Les anècdotes i els detalls demostren la memòria de l’autor i enriqueixen el conjunt.

Gairebé al final, quan l’autor fa balanç d’alguns dels amics morts, lamenta no poder agrair a Bartomeu Rosselló-Pòrcel els versos que li va encarregar per lliurar a un amor d’estudiant. El poema en qüestió, entre la dècima i el madrigal, ha estat esmentat per diversos autors i reproduït íntegrament més d’una vegada. S’ha fet notar que no hi hagi signes de puntuació, però resulta sorprenent que ningú no hagi observat que es tracta d’un acròstic amb el nom de la felanitxera beneficiària del poema.¹³

A la más bella que he visto y quiero

Nunca canté con versos amorosos

Indulgencia por esto de ella espero

Tan la tenga así seré dichoso

Alzo la voz para cantarle y siento

Besos de la brisa refrescar mi frente

En ella envuelve suave el viento

Recuerdos dulces que el corazón siente

Galán de la más bella yo sería

Amor si ella a mi amor correspondía.

Amb tot, el gran valor de la crònica és la visió escèptica que provoca la degeneració de la condició humana en temps de guerra, amb la regressió ètica de valors i principis. Hi ha algunes reflexions sobre la repressió de l’Església, amb intimidació i por al pecat, amb l’amenaça permanent de càstigs eterns si el desig no s’ofegava amb oracions i sacrificis. Sovintegen, amb pocs, breus i encertats adjectius, els retrats psicològics de molts dels actors d’aquella guerra.

Retornem a la pregunta del títol? A què es refereix? La dissecció del llibre permet una raonable especulació. El títol ben bé podria atendre la pregunta d’un poema d’Antonio Espina. Bartomeu Mestre, sense dir el nom, explica la peripècia de qui va ser Governador Civil i esmenta Concéntrica, el poemari més emblemàtic d’Espina que comença així:

¿Palabras?
No.
No sirven.

Sigui casual o premeditat, l’interrogant del títol de les memòries del soldat metge té molt a veure amb la pregunta del poema.

i 3. La guerra

El servei militar i, pràcticament d’immediat, la guerra, alteraren el pla d’estudis de Bartomeu Mestre, amb només 22 anys. El relat que fa a ¿La darrera paraula? s’ajusta, en paral·lel, a la correspondència familiar, per més que evita entrar en els aspectes personals que abunden a la correspondència familiar. Llegir les seves cartes verifica molts d’episodis del seu llibre. Són d’interès els escrits adreçats al seu germà, Antoni, destinat al front de Badajoz. Tot i els segells de la censura militar estampats en els sobres, sorprèn no haver estat objecte d’amonestaments quan, a l’epistolari familiar, era habitual l’intercanvi de gloses i expressions en català.

Quan ja estava destinat en el Ejército del Norte, dia 22 de febrer de 1939, des de Saragossa informa a Antoni que «desde el día 7 del corriente me encuentro en Zaragoza. Voy a comunicarte una novedad. He pensado en contraer matrimonio». Dia 26 de març, també des de Saragossa, reitera la decisió acompanyada de l’anunci del final de la guerra: «Iré a Mallorca a finales de Semana Santa y es possible que me case después de Pascua. El final de la guerra es cuestión de días». Dia 3 d’abril, l’endemà del dia del Ram, des de Sagunt escriu: «No me he equivocado como ves, respecto al final de la guerra. Únicamente deseo ir pronto a comenzar, en Mallorca, a ejercer mi profesión».

Les memòries que va escriure 30 anys després dels fets podrien haver estat més àcides contra els responsables d’aquella guerra incivil i, alhora, més egòlatres i generoses per abellir les seves actuacions ja que alguns dels episodis que va viure permetien enaltir la seva conducta. Crec oportú, per justícia reparadora, fer esment al cas de la salvació del qui era governador civil en esclatar la guerra, perquè és prou rellevant i ha estat objecte de manipulació irresponsable. L’episodi apareix al llibre, sense esmentar el nom del protagonista, redactat amb paraules senzilles sense fer l’ostentació que mereixia. Antonio Espina, el nou governador que s’havia incorporat dia 9 de juliol, tan bon punt va saber de la insurrecció armada des d’Àfrica, va reclamar lleialtat a la República al general Goded. Aquest va fer l’anguila amb una resposta que emmascarava l’argúcia de fer el doble joc. L’endemà ja va ordenar la detenció i empresonament d’Espina, el qual, reclòs en el castell de Sant Carles, va tallar-se les venes i acabà a l’hospital general. Allà va rebre la visita del capità Antoni Rosell i l’alferes Bartomeu Mestre, ambdós metges. Mestre, amb l’aquiescència de Rosell, va ser qui diagnosticà un desequilibri psíquic que impedia que Espina fos sotmès a consell de guerra sumaríssim, amb una sentència dictada d’antuvi.

Molts d’anys després d’aquell informe mèdic, alguns autors d’hagiografies de Llorenç Villalonga afirmaren que va ser el novel·lista qui havia salvat Antonio Espina i, a més, afegiren que va intentar impedir la mort d’Emili Darder, quan està documentat que va ser un dels principals atiadors de l’assassinat del batle de Palma.¹⁴ Amb la publicació l’any 2013 del llibre El calvari d’Antonio Espina i de Guillermo Roldán de Josep Massot i Muntaner, amb la reproducció de l’expedient, es desemmascara la falsedat i s’aclareix que l’autor dels informes psiquiàtrics salvadors va ser Bartomeu Mestre Mestre.¹⁵

L’expedient d’Espina certifica que el trasllat a l’hospital psiquiàtric es va fer efectiu dia 31 de desembre de 1937. Durant l’internament, serà visitat sis vegades pel psiquiatre del centre Llorenç Villalonga, el qual el febrer i maig de 1938 s’avé al diagnòstic oficial de Mestre, però a les següents notes d’agost i novembre ja diu que està «más tranquilo» i, a la de gener de 1939 que «ha mejorado mucho, habla y parece adaptarse a la vida de reclusión». Es pot dir que l’informe de la millora d’Espina ja avalava que fos sotmès a judici. Com assenyala Massot en una nota al peu del llibre esmentat, referida a la intervenció de Villalonga, «contràriament al que assenyalen alguns dels seus apologistes, no ens consta que fes cap informe a petició de les autoritats, ni que resultés decisiu per a l’esdevenidor d’Antonio Espina».

Bartomeu Mestre, amb altres dos metges (Mateu Pascual i Pere Balaguer) varen elaborar un informe més complet, on diagnosticaren deliris de persecució, estat depressiu i insomni, per concloure que no era possible jutjar els seus actes. Encara hi haurà un tercer certificat dels tres metges on afirmen que «en el momento actual es irresponsable de sus actos». D’aquesta manera es paralitzà la causa contra Espina. Quan, el febrer de 1940, ja acabada oficialment la guerra, es reactivà l’expedient, es designaren altres tres metges per elaborar un nou dictamen. Un dels tres era Antoni Rosell, el qual havia avalat i signat el primer informe de Bartomeu Mestre i difícilment se n’hauria pogut desdir. Així es va concloure definitivament que Espina, el juliol de 1936, no estava capacitat mentalment i no se li podien depurar responsabilitats. Segons l’escriptor Llorenç Capellà, amb qui Bartomeu Mestre va mantenir una excel·lent relació de confiança i amistat, un altre republicà a qui salvà el psiquiatre d’una mort anunciada va ser Joan Alomar i Cifre, el periodista maçó fill del polític i intel·lectual Gabriel Alomar. «Exagerà el seu estat anímic perquè no el poguessin jutjar».

El llibre Tenc la boca eixuta de cridar-te, publicat l’any 1972, amb pròleg del Premi Nobel Miguel Ángel Asturias, inclou quatre poemaris, excel·lents tots quatre. En el segon, Espanya crivellada, presenta set poemes sobre la Guerra dels Tres Anys (1936-1939). Podem dir que són una síntesi de les memòries que havia escrit abans de 1970 encara que no es publicaren fins el 1976. Amb tres poemes de mostra, els lectors podran completar i complementar una perspectiva de la concepció que tenia de la guerra Bartomeu Mestre i observar la mà destra per retratar-la. Segur que aquests poemes són la més bella manera possible de cloure aquest pròleg i convidar a llegir les memòries d’un soldat metge, testimoni directe d’una guerra que malmenà el nostre poble.

No. No hi havia poesia

No. No hi havia poesia,

un cavall de por es desbocava.

Els homes tenien por

a l’herba de les cunetes

al color de les camises

al metall de les bales

als draps de les banderes

a la veu de les cançons

i a l’ocre de els tàpies.

Els homes tenien por

als camins desconeguts

i als crepuscles de les albes.

Dins un bassiot de por

la feble pau s’ofegava

Morir vora d’un mur

Heu vist morir algú de dret vora d’un mur?

Jo sí que he vist rompre la forma vertical

tòrcer-se el cos de cop, amb gest desconegut

quan es colgava el darrer estel

per donar pas a l’alba.

Un home anava caminant

cap a la tàpia humida,

donava esquena al mur

semblava mirar cap als niguls

i el silenci es rompia brutalment

quan s’alçava el ferro de l’espasa.

Sis cavalls de plom sobre la pell

anul·laven la unitat de l’estatura.

Hi havia pressa per acabar el drama.

Ningú els baixava les parpelles.

El sol escalfava el fred tendre de la mort

refredant l’amalgama dels fusells

que apuntaren al pit de l’home esbullat.

Els ulls color de rosa s’eixamplaren

entre gotes fresques de rosada.

Jo tenia més o menys les llunes de vint anys

i duia unes botes tan altes com les cames.

M’importes tu i la teva gràcia

Em digueren que tingués el fusell a punt

en nom de Déu de la Pàtria.

Em digueren que lluités

per la meitat d’Espanya.

Em parlaren dels estels

i de la glòria que no acaba

si em tocava la sort d’anar-me’n

més enllà del temps i de l’espai

a un lloc que tenia reservat

pels camarades.

Vora les banderes naixerien roses

per fer corones

que adornassin albes

d’una nova primavera.

Jo tenia el fusell a punt

però no podia alliberar el somni

que obria el llibre de l’amor

abans que caigués sobtadament

o que em cremàs els ull

amb pólvora i metralla.

D’adormit deia t’estim. T’estim amada

ombra fantasmal clavada dins el pit

ombra real quan despertava.

Carn d’adolescent coberta de pell nua

amb llums blaus darrera les parpelles

amb la boca humida, poema dels meus llavis

tendres d’amor i sexe, esperant la besada

i el joc que du a l’espasme del baix ventre

que accelera el pols i fa sospir de la paraula.

T’estim. T’estim ombra amada

tebiesa dels pits, suor d’aixella

cabellera de vent i lluna

cuixa sensible, carn adorada.

T’estim escultura viva

vers que un sonet no acaba.

No m’importen les banderes

ni els càntics ni els triomfs.

M’importes tu i la teva gràcia.

Mira: em digueren que tingués el fusell a punt

que amb la pau, naixerien roses de primavera

i roselles de sang dels caiguts

que abans cantaven.

Si el teu cor batega encara

les meves venes guardaran la sang

per quan acabi la creuada.

Si me’n du la mor rebràs unes paraules

breus com un telegrama:

«Vine, amada. T’esper.

Una besada».

Dat a Felanitx, Sant Jordi 2023

Bartomeu Mestre i Sureda

NOTES:

MÉS IL·LUSTRACIONS

Dia 22 de març es va presentar La Germania a Mallorca i la seva transcendència. Coordinada per Antoni Mas Forners, l’edició recull les ponències i comunicacions de les Jornades que es feren a la UIB per commemorar els 500 anys de la revolta. Entre les dues dotzenes de treballs, hi ha el que vaig presentar per tractar alguns episodis controvertits d’aquella lluita en defensa de la dignitat de les classes populars contra el mal govern: la detenció de Joanot Colom, la imputació temerària de l’assassinat de Joan Crespí, el desobedient virrei Gurrea, un bisbe al servei de l’emperador, la nissaga de Joanot Colom o la sort dels ambaixadors. Un conjunt d’interrogants que animen a posar en solfa el discurs oficial dominant i conviden a la investigació.

L’obra descrita haurà servit de preàmbul a una allau d’iniciatives en curs. Cada any, quan s’acosta la festa del llibre, les activitats programades es multipliquen de tal manera que, molt sovint, provoquen coincidències que impedeixen assistir a tots els actes que voldríem. Enguany no ha estat una excepció i, a banda de les tradicionals signatures, dins del proper mes d’abril i en el termini d’una mesada, s’han encadenat conferències i presentacions.

El dimecres 5 d’abril, a les 19h a Can Alcover, en el marc del centenari de l’Associació per la Cultura de Mallorca, faré la conferència Vindicació de la Nostra Terra, la magna publicació dedicada a la literatura, l’art i les ciències feliçment reeditada i encara a l’abast del públic. Serà d’interès fer un repàs als períodes que abraça la revista, entre 1928 i 1936, des de la Dictadura de Primo de Rivera fins a la insurrecció armada feixista-militar, passant per la República i l’anàlisi dels desconeguts efectes polítics a Mallorca derivats dels Fets d’Octubre de 1934. Caldrà, també, examinar la repressió derivada de les diverses actuacions dels col·laboradors de la publicació davant de l’endemesa bèl·lica.

El dijous 13 d’abril, a Calonge, amb la investigadora Margalida Obrador Bennàsser, parlarem de Joanot Colom rescatat. Descobrirem la nissaga familiar i descriurem la figura del gran líder dels agermanats, tan criminalitzat al llarg de la història. Tractarem també els patiments que, caiguda la Germania, s’acarnissaren arreu de l’illa sobre les classes populars i, molt concretament, referirem el cas dels tres germans Adrover, d’una família emblemàtica de Calonge.

El divendres 14 d’abril, al Museu de Mallorca, hi haurà la presentació de Màtria, la narració pòstuma de Pere Morey Servera. Un entenedor subtítol, Una novel·la – arsenal d’arguments – per a les discussions sobre el Procés, convida a llegir una obra ocurrent, positiva i d’actualitat. Les filles de l’autor em feren l’honor de demanar-me l’epíleg, la qual cosa m’ha permès verificar les habilitats narratives de Pere Morey, dotat d’una imaginació il·limitada. L’acte de dia 14, dissenyat tal com li hauria agradat, inclourà paraules d’amics i il·lustracions musicals que esdevindran, a misses dites, l’homenatge que hauria d’haver rebut en vida. Tant el llibre com la presentació reclamen la màxima assistència d’amics, coneguts i saludats.

Qui, de la meva generació, no ha sentit a dir mai allò de està per anar a veure en Mestre? o, a Felanitx, el duran a Can Balutxo? Doncs, el dijous 20 d’abril, a la Casa de Cultura de Felanitx, es presentarà La darrera paraula? Memòries d’un soldat metge. Es tracta del llibre que el psiquiatre i poeta Bartomeu Mestre Mestre va publicar l’any 1976 (el 1970, el Ministerio de Información y Turismo va prohibir-ne l’edició), amb els seus records de guerra. Un llibre que ha estat referenciat per molts d’investigadors (Josep Massot i Muntaner, Josep Vilchez, David Ginard, Antoni Marimon, Damià Pons…) i que ara es publica en català. En el pròleg, he pogut parlar del meu padrí de fonts, del llibre i de la guerra.

Encara no concretat el dia, però també a l’entorn de Sant Jordi, també es presentarà la darrera novel·la de Guillem Morro Sang a l’altar de la revolta (fins a la quarta generació). Il·lustrat per l’autor, el llibre ens trasllada des de 1523, amb la sentència de Joanot Colom, condemnat a una sàdica execució i a la inhabilitació dels seus descendents durant quatre generacions, fins al 1690, a través d’un itinerari històric entre les diverses classes socials immerses en greus conflictes i enmig de l’auge del bandolerisme i d’un sistema polític oprobiós. He escrit, en el pròleg que generosament m’ha confiat l’autor, l’alta valoració que m’ha merescut la novel·la.

Dues conferències (sobre La Nostra Terra i sobre Joanot Colom) i tres presentacions de llibres (Pere Morey, Bartomeu Mestre i Guillem Morro). Atesa la satisfacció que m’han merescut les cinc iniciatives, les tractaré amb major detall de manera individualitzada en altres espais. Serveixi aquest apunt per convidar-vos a marcar a les vostres agendes els dies 4, 13, 14, 20 i 21 (?) d’abril. Tinc la convicció que, en tots els casos descrits, m’ho agraireu.

M

ABSTRACT

Aquest treball, quan es commemora el centenari de l’acta fundacional de l’Associació per la Cultura de Mallorca (1923-1936), és una pinzellada evocativa de l’allau d’activitats realitzades al llarg dels tretze anys i tres mesos de vida de l’entitat. Una anàlisi crítica contrasta les diverses conductes d’alguns dels protagonistes davant de la insurrecció feixista-militar.

L’epíleg, amb arguments i documents, permet d’atribuir la iniciativa amb absoluta convicció a Pere Oliver i Domenge (1886-1968), una figura gegantina en la defensa de la llengua, la cultura, el territori i la identitat del conjunt de la nació catalana, que encara avui reclama un reconeixement equitatiu a les seves aportacions.

UN CENTENARI QUE CAL EVOCAR

Al costat d’altres organitzacions, l’Obra Cultural Balear ha volgut retre un just homenatge a l’Associació per la Cultura de Mallorca (1923-1936), entitat de la qual es proclama continuadora, arran del centenari de la fundació. Dels actes programats, en romandrà testimoni una placa commemorativa de l’Ajuntament de Palma a l’indret on hi havia la primera seu de l’associació.

Dia 1^r d’abril de 1923, al carrer Bisbe Maura¹ de Palma, es reuniren Alfons Aguiló, Andreu Bordoy, Jaume Busquets, Joan Capó, Josep Claverol, Nicolau Dameto, Emili Darder, Joan Ferrer, Ignasi Fortesa Rei, Guillem Fortesa, Miquel Garau, Miquel Marquès, Julià Oliver, Antoni Quintana, Rafel Ramis, Elvir Sans, Jaume Sastre i Enric Vives per tal de constituir una entitat encaminada al foment de la cultura. Per unanimitat, els reunits aprovaren el nom d’Associació per la Cultura de Mallorca i un reglament que remeteren al Governador Civil en demanda de validació per tal de convocar una Junta General i determinar la directiva de l’entitat. L’acta de la sessió feia realitat una crida pública llençada sis setmanes abans per vuit prohoms. Atesa la importància de la proposta, es detallarà al final en un epíleg, amb la descripció dels vuit signataris.

UN PRECEDENT A SÓLLER?

Fruit de la voluntat individual que destacava a Mallorca com a gran valor en potència, a Sóller Miquel Ferrà havia creat el Correu de les Lletres, inserit en el setmanari del poble. Amb periodicitat irregular, en sortiren només tretze números, entre l’octubre de 1920 i l’abril de 1922².

També a Sóller, aquesta vegada per iniciativa de Joan Pons i Marquès, en línia amb la tradició mallorquina dels almanacs, el 1921 apareixeria l’Almanac de les Lletres³. Justament, aquesta publicació anual seria acollida per l’Associació per la Cultura de Mallorca fins a l’extinció forçada de l’entitat arran de la Guerra dels Tres Anys.

LA GRAN TASCA (i les peripècies) DE L’ACM

* Tres etapes?

Les veus enciclopèdiques, aferrades al laconisme i a una freda neutralitat aparent, no permeten copsar la dimensió de la feina realitzada per l’associació durant la seva breu existència. Cal indagar i fer recerca entre la dispersa informació per dotar-la del valor que reclama la gran tasca realitzada⁴. D’altra banda, la informació acadèmica a l’abast no analitza, ni estudia, ni classifica les diverses etapes, fàcilment identificables, que va viure l’entitat. En paral·lel a les seves publicacions i gràcies a elles, com a mínim, es pot parlar de tres moments. El primer període aniria des del setembre de 1923, a partir de la Dictadura de Primo de Rivera, fins al gener de 1930, amb la Dictablana del general Berenguer, quan l’associació, controlada i censurada, redueix la seva projecció i es limita, sota el llapis vermell, a les publicacions. La segona època, des del gener de 1930 fins als Fets d’Octubre de 1934, seria la més productiva, de major projecció exterior i de més relleu. La tercera, fins al 1936, vendria marcada per la divergent posició davant dels fets revolucionaris d’octubre del 34 entre la gent de lletres, molt majoritàriament conservadora, i les persones de ciències, molt majoritàriament d’esquerres. L’esqueix es va fer evident quan els darrers (Francesc de S. Aguiló, Andreu Crespí, Emili Darder o Pere Oliver Domenge) abandonaren l’associació i, de manera notable, deixaren de col·laborar a La Nostra Terra.

Aquest treball pretén de completar i complementar una perspectiva general del que va ser i va significar l’Associació per la Cultura de Mallorca.

* Dos logos

Just constituir-se l’associació, la Delegació de Felanitx va crear, de la mà de l’excel·lent il·lustrador Mateu Oliver, un logo modernista que utilitzaria per a moltes de les seves activitats (la convocatòria el mes de juny de 1923 dels Jocs Florals, conferències, publicacions…). Nou anys després d’aquella icona, el març de 1932, l’ACM informava de l’aprovació del seu segell (de Ciutat) i, des d’aleshores, va ser utilitzat a la seva correspondència i a les publicacions.

* Dos locals

L’ACM signà l’acta fundacional a l’entresol del n. 2 del carrer Bisbe Maura, el mateix carrer del Liceu Ripoll al costat esquerre del Teatre Balear.

Set anys després de la constitució, el maig de 1930 l’ACM va traslladar-se al n. 40 del carrer Palacio (avui Palau Reial), on havia estat la seu de l’Ateneu Balear, davant del Crèdit Balear (avui Conselleria d’Hisenda) a la mateixa banda i no gaire lluny del Círculo Mallorquín⁵.

* Quatre presidents i set delegacions

El primer president de l’associació va ser Elvir Sans i Rosselló (1923-1924). El rellevà Emili Darder i Cànaves (1925-1932). El tercer va ser Miquel Massutí Alzamora (1933-1934)⁶. Finalment, el quart i darrer president va ser Josep Sureda i Blanes (1935-1936). Pel que fa a delegacions, l’ACM en va obrir a Felanitx, Sóller, Andratx, Capdepera, La Soledad, Pollença i Inca. El mes d’agost de 1931, es varen designar delegats personals de l’entitat a tots els pobles de Mallorca. Entre d’altres funcions, difonien arreu de l’illa els calendaris i els almanacs que assoliren tirades superiors als sis mil exemplars.

* Jocs Florals

Foren moltes les iniciatives que va dur a terme l’ACM, malgrat les nombroses tribulacions que va haver de suportar⁷. La primera activitat rellevant va ser l’organització dels Jocs Florals que se celebraren amb èxit a Felanitx el mes de setembre de 1923, organitzats per la delegació d’aquell poble. Una setmana després, el cop d’estat de Primo de Rivera decretà una dura normativa, amb prohibició i imposició de símbols⁸. Per aquest motiu, de cara als propers Jocs Florals prevists a Palma l’any següent, Miquel Massutí Alzamora escrivia: els haurem de suspendre perquè el batle i el governador volen imposar-nos banderetes i marxes reials que no estam disposats a tolerar. Efectivament, els jocs de 1924 es feren a Sóller i els de Palma no es convocaren fins a l’any 1935, ja en època republicana⁹.

* Exposicions

L’estiu de 193o es va fer una magna Exposició d’Higiene Social que va ocupar les quatre grans sales de la nova seu de l’associació, amb cartells, gràfics i fotografies. Amb cinc metges de l’ACM (Alorda, Darder, Porcel, Valentí i Vanrell), s’informava del càncer, del tifus, de la diftèria, de les malalties venèries, de l’alcoholisme… Amb mapes de natalitat, mortalitat i malalties infeccioses, es posava èmfasi en la necessitat de la higiene i la transcendència de la neteja. La mostra va ser molt visitada i elogiada. Després de dos mesos, el setembre la mostra es va traslladar a Artà i l’octubre a Son Servera.

Una activitat que va assolir un gran èxit de participació i de públic, va ser la convocatòria d’un concurs anual de Flors. Les mostres es feren a la Llotja de Palma i, a partir de 1932, al final de la Rambla, als salons del Trocadero i els seus jardins d’arbres centenaris.

El 22 d’abril de 1934, amb la col·laboració de la Societat Arqueològica Lul·liana, l’ACM va organitzar en el Saló Groc del Palau de la Diputació una Exposició del llibre mallorquí des de la Renaixença 1833-1933. La inauguració va ser un èxit, amb parlaments d’Elvir Sans, Josep Sureda Blanes i Emili Darder, el qual atribuí tot el mèrit de la mostra a Joan Pons i Marquès i aprofità per deplorar no haver aconseguit encara el decret de bilingüisme a favor de la nostra llengua.

Un any després, coincidint també amb la Festa del Llibre, l’ACM va muntar una exposició a la Galeria Costa.

* Excursions i expedicions

Una de les activitats de més èxit de l’associació foren les excursions guiades arreu de l’illa a espais d’interès històric (Capocorp, Castell d’Alaró, Cala Sant Vicenç, el Pi dels Montcades…). Fora de l’illa, cal esmentar la que es va fer a Eivissa, el mes d’agost de 1931, en defensa de l’Estatut amb una cinquantena d’associats, rebuts per les autoritats de l’illa i amb entrevistes a personalitats com Isidor Macabich. De manera molt destacada, sobresurt l’expedició de setembre de 1932 a Barcelona, amb motiu de l’aprovació de l’Estatut de Catalunya.

La crida conjunta de l’ACM i Acció Republicana va permetre noliejar un vaixell per traslladar gairebé mil persones¹⁰. Cal no oblidar tampoc la representació de l’ACM en els actes commemoratius del setè centenari del naixement de Ramon Llull organitzats a Montpeller l’any 1933 per la seva Universitat.

* Cursos, audicions, conferències…

Des del primer dia, l’ACM va impulsar un programa d’activitats ambiciós. Això no obstant, la Dictadura de Primo de Rivera, sobrevinguda quan no feia mig any de la fundació, va frenar l’ímpetu inicial i va fer restringir molts de projectes. Arran de la Dictablana del General Berenguer, a partir de gener de 1930, es va recobrar la capacitat organitzativa. El trasllat al nou local, el maig de 1930, va permetre disposar de sales espaioses. S’hi organitzaren moltes d’activitats, sovint simultànies, als diversos espais. Des d’aleshores, l’associació va viure una segona etapa de major intensitat en tots els ordres. S’impartiren cursos de mallorquí i altres idiomes (llatí, anglès, alemany i castellà), de Prehistòria, d’Història, d’Història d’Art, de Biologia Marina, de Geografia, de Literatura (mallorquina i universal), de Psiquiatria, de Folklore… Foren d’alt interès, amb elevada participació, els cursos de Gramàtica adreçats en exclusiva als mestres d’escola.

A la nova seu social, s’hi feren audicions musicals i, també, amb assistència nombrosíssima de públic, recitals de poesia (Guillem Colom, Llorenç Riber, la poeta cubana Emilia Bernal…), amb qualque intercanvi amb poetes del Principat. Igualment, foren habituals les conferències: Miquel Massutí, Miquel Forteza, Francesc de S. Aguiló, Emili Darder, Arnest Mestre, Llorenç Riber, Francesc de P. Navarro, Bartomeu Darder, Josep Sureda Blanes, Joan Estelrich i molts d’altres, amb la curiositat de la que va fer el febrer de 1931 Llorenç Villalonga, Diabetes, quan ja publicava invectives contra l’associació des de la premsa.

Més enllà del propi local, l’ACM va promoure cursos d’ortografia a diversos pobles i al Círculo Mallorquín de Palma. Des del 1923, Francesc de Sales Aguiló i Maria Mayol impartiren cursos de català a Palma, Sóller i Felanitx.

* Conferències a la Part Forana

La delegació de Felanitx, l’any 1928, va organitzar un exitós cicle de conferències a La Protectora: Les malalties infeccioses per Emili Darder, Les estacions prehistòriques de Felanitx per Andreu Crespí, L’ideal en Art per Mateu Oliver, La Germania per Pere Oliver i Domenge, Curiositat de la vida de qualques bestioles per Arnest Mestre i Un deure social: la higiene de l’especie per Francesc de Sales Aguiló. Algunes d’aquestes conferències es feren, després a Palma, Artà i altres pobles.

* Agrupació juvenil

L’octubre de 1930, l’ACM aixoplugà la Joventut Escolar de Mallorca, dirigida pel mestre d’escola Joan Sancho Llodrà. La va presentar públicament Emili Darder, dia 30 de novembre en el Teatre Líric, amb el parlament L’ànima nova de l’estudiant. El Nadal de 1931, en el si de la Joventut Escolar, es va crear una secció orientada a formar els aspirants a obtenir plaça de mestres. Quan es va obrir la possibilitat de posar noms als centres d’ensenyament, la Joventut Escolar va elevar la proposta d’anomenar Ramon Llull a l’Institut de Palma.

En el camp de l’oci, fomentaren les excursions i els intercanvis. L’estiu de 1931 participaren en el campament organitzat per Palestra al Pla de la Garga (Osona), al costat de catalans i valencians on, amb germanor hi ha onejat la nostra senyera. També varen promoure cursos de gimnàstica i crearen un equip de futbol. Malgrat l’embranzida dels primers anys, l’any 1934 ja no hi ha notícies d’aquella agrupació.

* Implicació política

Tot i que, reiteradament, l’ACM feia bandera d’apoliticisme, el 1930 molts dels associats participaren activament en la fundació del Centre Autonomista. Tanmateix, l’associació no es va fer aliena a situacions que anaven un poc més enllà de l’estricte àmbit cultural. En posarem dos exemples. El maig de 1931, reclamaren a l’Ajuntament de Palma que interessi que l’aprovació de l’assignatura de Gramàtica de la nostra llengua sia obligatòria als centres de Segona Ensenyança i a les dues Normals. El mes d’agost, l’ACM va remetre un ofici a tots els diputats per Balears instant a evitar que en el Projecte de Constitució es prohibeixi la Federació de regions autònomes, per quant no voldríem que es destruís la possibilitat de reconstrucció en el futur de la Catalunya integral.

Sens dubte que l’activitat política de l’ACM més destacada va ser promoure, l’any 1931, la redacció del mai reeixit Avanprojecte d’Estatut d’Autonomia. L’article 1^r es referia al territori de les Balears, integrat per les illes de Mallorca, Menorca, Eivissa i altres de menors. Atesa la negativa dels menorquins a fer-ne part, l’avantprojecte esdevindria únicament de Mallorca i Eivissa. A banda de fer oficial la llengua, també es pretenia inicialment el règim econòmic del País Basc. Resulta prou significatiu que, dels 10 delegats escollits per l’Assemblea per fer la redacció definitiva, 8 eren membres de l’ACM i col·laboradors de La Nostra Terra¹¹.

* Difusió de la bandera

Quan, dia 9 de juny de 1930, es va derogar el decret de Primo de Rivera de setembre de 1923 que il·legalitzava l’ús dels símbols que no fossin els d’Espanya, l’ACM va fer pública la petició a les institucions que sigui hissada la nostra ensenya. Algunes ho assumiren d’immediat i es va instal·lar als balcons de la Diputació i dels Ajuntaments de Palma, Capdepera, Felanitx, Inca, Montuïri, Sa Pobla, Sencelles, Sóller i Valldemossa. Les cròniques que informen de la proclamació de la República a Palma i a Felanitx, l’abril de 1931, destaquen la hissada de la nostra bandera.

* Publicacions

a) El Quadern

El mes de maig de 1923 l’ACM publicà el seu primer bolletí. Amb caràcter mensual, amb qualque mancança, n’arribà a editar 26 números fins el desembre de 1925. Tot i la ideologia aclaparadorament conservadora de les diverses juntes de govern (excepte la presidida per Emili Darder), la publicació va ser objecte de censura i, fins i tot, de persecució durant el govern de Primo de Rivera¹². A les dificultats, cal afegir l’atac persistent que l’ACM patiria al llarg de la seva existència per part de Llorenç Villalonga¹³.

b) L’Almanac de les lletres

Una altra publicació destacada de l’ACM, herència com s’ha dit de la iniciativa sollerica, va ser l’edició anual de l’Almanac de les Lletres.

c) El calendari mallorquí

A partir de 1931 i fins a la dissolució, l’ACM edità un Calendari Mallorquí i, també, un segon Calendari de la Pagesia Mallorquina, en línia amb els atàvics i populars parenòstics

d) La Nostra Terra

La gran aportació de l’ACM va ser La Nostra Terra, revista mensual de Literatura, Art i Ciències que, des de gener de 1928, publicaria 99 números, amb un total de més de 4.500 pàgines i gairebé 250 col·laboradors, entre autors, il·lustradors i traductors¹⁴. Deixant de banda els tres números extraordinaris (dedicats a Ramon Llull, al centenari de La Reinaixença i al de Goethe), l’estructura de cada exemplar és sempre la mateixa i distribuïda en aquests nou capítols: Índex, Editorial, Poesia, Prosa, Els Llibres, Les Arts, Reculls de Fora, Noticiari i Dibuixos, làmines i gravats. A partir de maig de 1930, s’incorpora un nou capítol, Crònica de l’ACM, per informar de les activitats de l’associació. Les dues característiques de la revista que més destaquen són l’actualitat i la universalitat dels continguts, per la qual cosa Josep Massot i Muntaner la qualificà com la publicació periòdica més interessant de tots els temps a Mallorca.

Es pot afirmar que, excepte en el camp de la poesia, gairebé restringit a la ja estantissa Escola Mallorquina, expressió endarrerida d’un noucentisme decadent, la revista va estar a l’avantguarda europea. Si parlam de música, gràcies a Joan Mª Tomàs i Baltasar Samper, trobarem informació referida als 50 anys de la mort de Wagner o al centenari de Shubert, i crítiques sobre els músics més importants del moment: Igor Stravinsky, Paul Hinedemith, Béla Bartók i, per descomptat, de Pau Casals. Quant a l’art, sabrem de Picasso i Le Courbussier. En el camp del cinema, llegirem la crítica de Temps moderns de Charles Chaplin i sabrem de Buñuel, d’Einsestein i de la defensa de projectar les pel·lícules en versió original. La magnitud de l’obra, no superada fins molts d’anys després, a la segona meitat del s. XX, pel Diccionari Alcover-Moll i la Gran Enciclopèdia de Mallorca, impedeix fer-ne una recensió, amb un mínim de rigor¹⁵.