Arxiu de l'autor: Bartomeu Mestre i Sureda

Quant a Bartomeu Mestre i Sureda

Bartomeu Mestre i Sureda, Balutxo (Felanitx, abril de 1952)Acabat el batxiller, l\'any 1968 va a Barcelona a fer el Preuniversitari i estudiar Informàtica a la Casa IBM (aleshores a la plaça d\'Urquinaona). De retorn a Mallorca, després del servei militar, el febrer de 1974 s\'incorpora a la Caixa d\'Estalvis i Mont de Pietat de les Balears, Sa Nostra,  a la qual, entre d\'altres càrrecs, va ser responsable de l\'Àrea Social i Cultural (1979-1986) i Director de Recursos Humans (2000-2006), a més de fer part del Consell d\'Administració, Comissió de Control i Comitè de Direcció.El 1978 publicà ...com un aleig enmig de la calitja, un primer llibre de poemes i narracions prologat per Josep Maria Llompart, Antoni Serra, Jaume Santandreu, Joan Perelló, Llorenç Capellà, Gabriel Janer Manila, Llucia Ribas i d\'altres. El 1987 publicà Crònica de la Cançó Catalana (Universitat de les Illes Balears), el 1997 Balada d\'en Guillem d\'Efak, premi Josep Lladonosa de l\'Ajuntament de Lleida i l\'Òmnium Cultural (Ed. Documenta), reeditada el 2010. El juliol de 2002 publica La Identitat Reeixida (Ed. Perifèrics), una denúncia sobre l'esquarterament nacional. El desembre de 2009, després d'anys de feina, va veure publicada per El Gall Editor i l\'Institut d\'Estudis Baleàrics, l\'edició facsímil i de l\'estudi previ de La Nostra Terra, la revista de Literatura, Art i Ciència més important de la història de les illes Balears. El juny de 2010 l\'editorial Columna li va publicar El darrer manuscrit (finalista del premi Carlemany). És coautor de moltes altres obres: Mallorca Teatre (1978), L\'art fotogràfic de Guillem Bestard (Ed. Cort, 1981), Cent anys d\'història de les Illes Balears (Ed. Salvat, 1982)...), Poetes de Mallorca per la llengua (OCB, 1999), El nacionalisme progressista a les Illes Balears (Fundació Emili Darder, 2010)... A l'àmbit sindical ser Secretari General d'Unió Obrera Balear. Políticament, durant l'estada a Barcelona, va militar en el PSUC i, de retorn a Mallorca, en el PSM (1982-1987), partit en el qual va fer part de la Gestora i del qual va ser expulsat per telegrama el 1987 per haver anat a les llistes europees amb ERC en suport a Heribert Barrera (el PSM preferí anar amb Juan Mari Bandrés i Euzkadiko Esquerra en trànsit cap al PSOE). Des del febrer de 1981 (atesa la doble militància permesa), milità a ERC fins el juny de 1995. En va ser Secretari d'Organització (1989-1993) i President de la Federació Regional de les Illes Balears i Pitiüses (1993-1994), membre de l'Executiva Nacional i cap de llista a les eleccions de 1993, sota l'eslògan "Madrid ens Roba! Cap a la Independència!". En l'àmbit cultural va ser assessor de l'ajuntament de Palma (1979-1983), Director del Museu d'Art Contemporani de la Pobla (1986-1987), organitzador de les Mostres de Teatre (1974-1979), coordinador de la revista Germania... Ha fet ràdio, teatre i televisió, prologat i presentat llibres i exposicions, col·laborador a la premsa, principalment al Diari de Balears. Com a rapsode, ha fet recitals de Miquel Bauçà, Pere Capellà, Miquel Ferrà, Salvat Papasseït i, amb Biel Majoral, Delfí Mulet, Maria Rosselló i Biel Torres, ha escenificat la rapsòdia poètica Siau qui sou! de Guillem d'Efak, enregistrada el 2011 amb la Banda de Música de Manacor, sota la direcció de Pere Siquier. Un recull, corregit i actualitzat, dels articles publicats en aquest blog són en curs d'edició, sota el títol Cató per a esteranyinar la memòria.

N’APRENDREM MAI, DE LA HISTÒRIA?

Polítics democràtics, coherents amb el seu deure, perseguits per Espanya. Cíclica història!  

La història exerceix, per a qui vol evitar caure en els errors del passat, un magisteri alliçonador excepcional. La lluita de la Nació Catalana a favor de recobrar la sobirania usurpada per les armes el 1715, amb la confiscació refrescada per Franco imposant una nova restauració borbònica, revalidada amb la constitució de 1978, elaborada amb els redactors encanyonats des de les casernes militars, demostra que ens mantenen sotmesos dins d’un cercle tancat; dins d’una presó inexpugnable. S’ha parlat del hàmster engabiat que gira i gira sobre una roda, s’ha parlat d’un camí que no va enlloc, s’ha parlat de la pedra de Sísif, s’ha parlat d’una rotonda sense sortides, s’ha parlat d’altres símils, igualment fatalistes, que pretenen desmoralitzar i desmobilitzar. En canvi, ningú no s’ha entretingut a analitzar els paranys que, de manera metòdica i ben calculada, repeteix Espanya per marcar-nos una ruta equivocada. De l’anàlisi, es veuen clarament les estratègies fracassades que cal esquivar, però no es volen veure i, curiosament, bona part dels qui persisteixen en repetir els errors fatals són prou coneixedors de la nostra història.

Francesc Macià (14-IV-1931) proclama la República Catalana

L’abril de 1931, després de proclamar la República Catalana dins del conjunt dels estats ibèrics, Francesc Macià va ser obligat a renunciar al seu model d’estat per les pressions del govern republicà espanyol («el dia més trist de la meva vida», va dir l’Avi). A canvi de la greu claudicació, se li assegurà que recobraria la Generalitat i que podria elaborar un estatut generós que el govern de la República defensaria. Dia 2 d’agost de 1931, el poble de Catalunya va aprovar, en plebiscit, l’Estatut redactat a Núria. Això no obstant, les Corts espanyoles l’aprovaren un any després, dia 12 de setembre de 1932, sensiblement «cepillado», tot i les protestes d’un poble estafat a qui s’havia sostret el poder del vot i a qui, en definitiva, s’usurpava la democràcia. L’estatut finalment aprovat per Espanya suprimia essencialment el que havia aprovat el plebiscit. A banda de la total supressió del preàmbul, l’article primer passà de «Catalunya és un Estat autònom dintre la República espanyola» a «Catalunya es constitueix en regió autònoma dins de l’Estat espanyol». L’allau de canvis i de retalls (la supressió de l’article 2 en manifestar que «El poder de Catalunya emana del poble», és un exemple) varen anul·lar l’estatut aprovat per la gent i revalidaren, maquillada, la submissió de Felip V, perquè en essència allò que es va usurpar va ser ni més ni menys que la sobirania que passà de ser patrimoni del poble a propietat de l’estat, talment com es tornaria imposar l’any 1978.

Manifestació de protesta contra els retalls

La promesa del govern espanyol a Macià, talment la de Zapatero 80 anys després, es va demostrar falsa. Tampoc no es va respectar la sobirania del poble que havia aprovat el text original. No només això, sinó que Espanya, abans i durant el debat a les Corts espanyoles, desfermà una activa campanya contra l’estatut. Des de pràcticament, tots els fronts possibles (l’església, els partits polítics, els sindicats, les universitats…) es va atiar l’odi contra Catalunya, a la qual s’acusava precisament d’allò que es practicava. Talment ara. Segons els poders de l’estat espanyol, ben alineats i alienats, qui atia l’odi i practica la violència és Catalunya. Des de 1931 ençà, les hemeroteques donen fe d’un anticatalanisme que s’endinsa dins del racisme. Allà que s’ha escrit contra Macià o Puigdemont, no només amb una tolerant impunitat, sinó amb comprensió per part dels poders de l’estat, delata la manca de dignitat que rau en els màxims representants dels tres poders i, per això mateix, posa en evidència el gegantí dèficit democràtic d’Espanya.

Contra l’Estatut, Macià acusat de violent, de foll, de nazi, de no representar la majoria…

La Universitat de Salamanca ben retratada: Quod natura non dat Salamantica non praestat

El desembre de 1933 moria Macià i Lluís Company accedia a la Presidència de la Generalitat. No durà ni 10 mesos. Arran dels Fets d’Octubre de 1934, ell i el seu govern, foren empresonats i s’inicià la pantomima de procés judicial, a partir d’unes imputacions arbitràries i inventades de signe clarament polític.

El procés judicial, amb la màxima atenció informativa, era considerat “històric”

Resulta pedagògic entretenir-se a llegir la informació a la premsa espanyola (*), àvida d’humiliar Catalunya, de tot el procés judicial. Des de la detenció, l’octubre de 1934, fins a la condemna, no hi ha gairebé diferències notables entre el comportament del govern i els tribunals d’aleshores i el dels seus homòlegs actuals… ni a una banda ni a l’altra! És alliçonador repassar aquell episodi i tot el procés, perquè apareixen tots els tics actuals. En comptes de rebutjar el tribunal, de mostrar-se insubmisos amb aquella farsa de procés criminalitzador, Companys al·legava la seva crida de dia 6 d’octubre on reclamà «serenidad» i «abstenerse de violencia». Quanta, quanta, quanta ingenuïtat!

Clams a la serenor i a la no violència? Tant és ara com abans! 

Tot i això, la pena sol·licitada era de cadena perpètua, suavitzada després per la fiscalia amb «només» trenta anys de presó. Les al·legacions de la defensa resulten objectivament patètiques i arrossegades, perquè tàcitament davant del món acceptaven la legitimitat d’un tribunal inquisitorial, quan allò que calia era el gest de Macià en el judici a París de Prats de Molló de fer una denúncia internacional de la subjugació de Catalunya a un estat colonitzador. No va ser així aleshores i, ara, només s’han aixecat petites espires per posar en evidència la persecució practicada per Llarena contra llei i lògica, amb la condescendència dels governs del PP i del PSOE, igualment responsables de l’aplicació repressiva de l’article 155 d’una constitució que proclama potestat de càstig contra decisions democràtiques.

Cadena perpètua per a tots els encausats

El desenllaç d’aquell procés? Evidentment, foren condemnats i la presó provisional es va fer efectiva. Aleshores es desfermà una campanya a favor de l’amnistia; és a dir, a favor de pidolar una humiliant petició de perdó.

El Front Popular es presentà a les eleccions amb l’anunci de l’amnistia

Efectivament, la victòria de les esquerres el febrer de 1936, va significar la llibertat dels presos i, entre d’altres actuacions, la restitució del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria, a l’entorn del qual s’aglutinava bona part de la societat civil catalana. Renaixien les esperances d’una represa, però el juliol de 1936, l’aixecament feixista-militar beneït per l’església espanyola convertiria la defensa del govern legítim en auxilio a la rebelión. Talment com fan ara els autors d’un cop d’estat contra la voluntat popular expressada a les urnes, els imputats per sedició i rebel·lió són els altres.

El CADCI, a l’entorn del qual s’aglutinà la societat civil, va ser recobrat

Alliberat i recuperada la presidència de la Generalitat, Companys es convertí en un lleial col·laborador de la República. Arran de l’aixecament feixista-militar, Companys encara es volia fer perdonar.

Enmig de la cridòria i el rebuig, Companys encara confiava en l’empatia

Companys, com ja li havia passat a Macià, va ser a temps de tocar amb les mans que la seva lleialtat amb la República no seria recíproca. De fet, el seu crit habitual de «Per la República i per Catalunya!» es va abreujar davant de l’escamot que l’afusellaria amb un lacònic «Per Catalunya!». La figura de Lluís Companys, assassinat com a President de Catalunya, referma la tràgica història dels presidents de la Mancomunitat i de la Generalitat restaurada, sempre amb la bonhomia ingènua d’anar amb un lliri a la mà i reiterar voluntat de diàleg, sense condicions, amb qui mai no ha respectat cap acord.

Gràfic publicat a EL NACIONAL (2-XI-2017) que certifica la mateixa subjugació de 1715 

No hi ha temps que no torn! 

Allò que no li havia fallat a Companys, ni tampoc a Macià, va ser el poble de Catalunya. Exactament com ara, el poble és l’únic actiu solvent per assolir la independència. La raó de ser, la garantia, la clau de l’èxit rau en el poble com a protagonista de l’alliberament. Tenim a l’abast les dues coses més clares que es poden tenir: sabem on volem anar i amb qui podem comptar! Qüestió distinta és el disseny de la metodologia a seguir. En aquest sentit, per sortir de la roda del hàmster, sobrepassa el sentit comú tenir clar que la primera cosa que cal fer és no dir públicament el que cal fer. Les promeses vàcues, les expectatives frustrades, els anuncis en fals, deceben i frustren. Renegar davant dels tribunals d’allò que un ha fet, negar-ne el sentit, alterar allò que s’havia anunciat a la gent, provoca vergonya aliena i suposa una estafa electoral. Sense dir res del que no es pot dir, allò que no es pot fer és dir mentides. Cal corregir els errors del passat. Cal un lideratge (un, i no molts). Un full de ruta que brindi seguretat i confiança a la gent. Cal mantenir la raó de ser de cada una de les passes que s’han de seguir fins arribar a l’objectiu final. Em sap greu discrepar de l’admirable Jordi Cuixart quan diu que no hem de caure en els retrets, però és imprescindible assenyalar els errors, sobretot quan aquests no són reconeguts per qui les enfila, un amb l’altre. Com diu Tagore: qui tanca la porta a tots els errors, deixarà tota la veritat a fora. Cal assenyalar els errors, no recaure-hi i rectificar.

Cal aprendre de la història!

Analitzar la situació actual, amb una conducta de permanent claudicació i d’anades i vingudes desorientadores, desmoralitza. La classe política catalana, igual que els anys 30, va a remolc d’esdeveniments que no controla i de decisions externes. No és proactiva, sinó que es limita a atendre les accions dels governs espanyols i de la seva Justícia polititzada. Això  fa prioritzar accions defensives que es mengen gran part de les energies que s’haurien de destinar a mantenir la moral de victòria i al disseny, tàctic i estratègic, de les etapes que cal recórrer. Els líders d’ara no tan sols repeteixen les equivocacions dels predecessors, sinó que fins i tot multipliquen els errors, amb l’afegit de desacords públics entre ells i amb missatges contradictoris a la gent. Ara mateix, el canvi de govern a Espanya (ep, propiciat pels partits que tenen gent a la presó i a l’exili), no ha obtingut la recompensa del febrer de 1936 i, no només no s’ha procedit a l’alliberament immediat dels presos, sinó que els seus partits veuen com els hi exigeixen una col·laboració que, d’acceptar-se, esdevindria una claudicació molt greu. On s’ha vist mai estalonar un estat els qui no en volen fer part? És absurd i ridícul, però sobretot contraproduent, caure en actituds col·laboracionistes esperant recompenses que mai no arribaran. La dinàmica d’Espanya, la seva problemàtica i la seva parafernàlia no són cosa nostra. La classe política catalana ha de deixar d’estar pendent de xantatges socials i rebutjar qualsevol acusació d’insolidaritat procedent dels més insolidaris. És indecent que qui nega el dret a l’autodeterminació consideri més transcendent l’aprovació del pressupost d’un exercici d’un estat espoliador. També provoca vergonya aliena observar com es cau de quatre potes a atendre i replicar propostes, igualment indecents, siguin les de reformar l’estatut o, fins i tot, de renunciar a tot el camí fet fins ara a canvi d’un referèndum pactat que seria donar valor a les porres sobre les urnes, perquè tàcitament significaria invalidar el resultat del 1er. d’Octubre del 2017, quan el poble de Catalunya va exercir, de manera democràtica i pacífica, el dret a decidir.

 

A l’esquerra, la polissonada de Joan Miró, amb la signatura després de l’ESTAT

L’únic aspecte positiu de les reculades de la classe política és que el resultat del referèndum del 1er d’octubre no és seu; no pertany a cap institució ni a cap partit, sinó que és patrimoni col·lectiu de la ciutadania. És sobre la societat civil, amb les reiterades exhibicions públiques de capacitat de mobilització, on rau el punt de no retorn, perquè el camí cap a la independència, malgrat la mediocritat i tebiesa d’una classe política pusil·lànime i sense nord, ja no té marxa enrere!

I, com deien en aquell concurs televisiu espanyol, hasta aquí podemos leer!

 

(*) Per il·lustrar els paral·lelismes, he escollit la revista Crónica de Madrid, perquè tot i mantenir un posicionament crític amb els processats no es va acarnissar contra Catalunya, a diferència, de la premsa actual (tant és l’ABC com EL PAÍS com els mitjans públics).

SALVAHISTÒRIES! Carme Simó i els dietaris del XVIII

 

Foto: Jaume Muntaner, 2018

Carme Simó fa veta ferm i de temps enrere ençà. Doctora en Filologia Catalana amb la tesi Catàleg dels noticiaris mallorquins (1372-1810), ha investigat especialment els dietaris del segle XVIII i n’ha publicat estudis fonamentals: Mallorca 1740-1800: Memòries d’un impressor, referides a Tomàs Amorós i Cerdà (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1983), el Diari de Joaquim Fiol i Estada. Mallorca 1782-1788 (Ed. Lleonard Muntaner, 2014) i Gabriel Nadal i Huguet. Noticiari de fets memorables de Mallorca 1749-1828 (Ed. Lleonard Muntaner, 2018).

El diari de Joaquim Fiol

Presentació (Col·legi d’Advocats de les Illes Balears, 14-XI-2014) del diari de Joaquim Fiol (fotos BMS i UH)

El novembre del 2014, Carme Simó ens lliurà una rigorosa edició del diari de Joaquim Fiol i Estada. Tinc el llibre, de 720 pàgines (670 més LV de l’estudi preliminar), farcit de sots-ratllats i ple de crides al costat de moltes de les notícies que copsaren la meva atenció. La magnitud d’aquell diari, atesa l’allau d’informació que brinda, me va fer desistir de parlar-ne en el seu moment, coincidint amb l’enfilall d’actes commemoratius del Tricentenari de les capitulacions del Regne de Mallorques. Òbviament, el centre d’interès de la filòloga i la raó de ser fonamental de la publicació és l’anàlisi lingüística del dietari, part damunt del contingut. L’estudi de l’evolució de la llengua, la voluntat de mantenir un català pulcre (tot i que adobat amb molts de castellanismes), de la funció de la llengua com a eina de comunicació social, la dissecció dels criteris d’escriptura abans d’una normativa, les contradiccions en els criteris de l’autor i tantes altres qüestions són una font informativa de primer ordre. És elemental, doncs, que el treball obtingui la major excel·lència de cara a filòlegs i lingüistes, però el ric noticiari convida a treure’n profit en moltes d’altres matèries. Com va dir l’historiador Antoni Pons referint-se a la feina de Fiol: «El futur historiaire del nostre teatre, de l’art musical, dels costums casolans haurà de venir a aquest Dietari.» Així és, però no només els interessats en els temes descrits, també en faran un llepadits els historiadors del beure i del menjar, del vestuari, de l’abillament de les cases, de la crònica negra i els de tants i tants d’altres camps.

L’autor del dietari, Joaquim Fiol i Estada de Montcaira (1728-1790), el 1749, amb 21 anys, ja era doctor en lleis, el 1756 ja era advocat i el 1759 guanyava una càtedra de Dret Civil de la Universitat Lul·liana de Mallorca. Ja amb 54 anys, guanyà la de Dret Canònic a la mateixa universitat1. La seva tasca com a catedràtic constitueix un dels aspectes de major interès com bé destaca Carme Simó en el seu estudi preliminar, en el qual es refereix al conflicte interposat per la Universitat de Cervera contra la de Mallorca. La reclamació, ben vista des de Madrid, animà les exigències del Consejo de Castilla amb un rerefons que delata com els interessos ideològics sobrepassen els purament econòmics per l’efecte que generava una competència a l’hora de matricular estudiants.  

Cal recordar que una de les primeres accions de Felip V, després de sotmetre Catalunya, va ser abolir les Universitats de Barcelona, Lleida i Girona i crear la de Cervera, en premi a la fidelitat filipista d’aquella població. Fins aleshores, les universitats catalanes eren seguidores de Ramon Llull, del qual es decantà la de Cervera que mai no va obtenir la credibilitat ni la confiança d’algunes famílies que preferiren enviar els fills a estudiar a la de Mallorca (on només va ser extingida l’Escola d’Artilleria) o, fins que la tancaren el 1777 arran de l’expulsió dels jesuïtes, també a la de Gandia2.

Claustres de les universitats de Cervera (foto superior) i de Mallorca, ubicada a Montision de Palma

L’any 1784 la Universitat de Cervera presentà un recurs contra la de Mallorca, perquè molts principatins defugien la universitat filipista i «preferían la incomodidad de la navegación a la maior facilidad que les suministraba el viaje para Cervera». El fiscal, Fernández de Córdoba donà la raó a la reclamació de la Universitat de Cervera3. Quan el Consejo de Castilla ordenà que la Universitat de Mallorca fos només «para los naturales», l’Ajuntament de Palma refutà el reduccionisme fent notar que els regnes de València, Aragó, Mallorca i Principat de Catalunya «hace comunes a todos sus moradores (…) y con más particularidad del Principado de Cataluña por haverse declarado a los Mallorquines por Cathalanes naturales». Reitera que els principatins són tan «naturales» com els illencs «considerando el reyno de Mallorca como parte de Cathaluña».4

He volgut posat l’accent sobre aquest tema, circumscrit al conflicte de la Universitat de Mallorca, per tal de palesar la importància dels dietaris del segle XVIII, i molt concretament d’aquest del doctor Fiol, perquè facilita el seguiment de les seqüeles de la derrota de la Nació Catalana, sotmesa als exèrcits de les corones de França i de Castella. D’ençà del juliol de 1715, la tasca depredadora i uniformitzadora dels borbònics va ser immensa i intensa i incessant. L’anorreament cultural, l’intent d’eradicar el culte a Ramon Llull, la supressió dels drets civils (especialment els de les dones a qui es volia retirar la potestat d’administrar els seus patrimonis), l’espoliació fiscal, la usurpació dels símbols, el lingüicidi, la militarització, la castellanització… es fan més que visibles gràcies als noticiaris, ja que la història oficial i els acadèmics esquiven les evidències.

El noticiari de Gabriel Nadal 

No han passat quatre anys d’ençà de la publicació de l’estudi de Joaquim Fiol, quan, suara, Carme Simó ens fa present el de Gabriel Nadal i Huguet. Noticiari de fets memorables de Mallorca (1749-1828). En aquesta ocasió, ha fet convergir les dues còpies manuscrites que es coneixen del dietari i, sobre el fil conductor d’una d’elles, amb oportunes correccions quant al relat cronològic, n’ha fet la transcripció i ha elaborat l’exhaustiu estudi preliminar, amb la relació d’abundant bibliografia, la creació d’un glossari, dos índexs (temàtic i toponímic), i una detallada anàlisi comparativa de caire lingüístic entre les dues còpies. Novament, la feinada de Carme Simó s’aboca a l’estudi lingüístic i a l’anàlisi minuciosa de l’escriptura. Això no obstant, el contingut convida a una immersió, amb perspectiva històrica, en el si dels continguts. 

L’autor del noticiari, Gabriel Nadal i Huguet, Ros, va néixer dia 10 d’agost de 1747 a Son Ros (Son Nadal) a Felanitx. Era fill de Joan i de Margalida, de la finca de la Tortuga, entre Felanitx i Campos. D’infant va fer de pastor i es va abocar a la lectura. Obtingut el permís patern, cursà estudis a la Universitat Lul·liana de Mallorca. Rebuda la tonsura i encaminat a rebre ordes superiors, finalment va optar, la darreria de 1771, per casar-se amb Margalida Vic i Palmer de Banyalbufar, vídua 16 anys més gran que ell. Vidu des de 1786, es tornà a casar l’abril de 1792 amb Maria Bunyola i Fiol de Maria de la Salut, 22 anys més jove. L’octubre de 1791 obtingué el títol de notari i es dedicà a defensar els interessos de la noblesa i de l’església. En vida, publicà dos fulletons encaminats a defensar els alous, amb la consideració que eren un dret de propietat i no de senyoriu i, per tant, no abolits. Deixà inèdit un catàleg sobre els notaris de Mallorca des de la Conquesta que va continuar el seu fill Joan.

El dietari recull fets coetanis amb la vida de l’autor (excepcionalment n’hi ha alguns d’anteriors), escrits amb pretensió d’objectivitat, però que desvetllen un posicionament ultraconservador i d’un accentuat anti-xuetisme5, no debades, Gabriel Nadal i Huguet va ser notari de béns confiscats i causes civils de la Inquisició. La ideologia també es delata en veure quins són els seus centres d’interès: l’exèrcit, la noblesa, l’església i… el seu abillament personal (quantes de sivelles de plata ens fa saber que va arribar a comprar?). No necessita posar molts d’adjectius a les notícies per mostrar el llautó. Els temes principals són els moviments de tropes, amb detall dels vestits militars, els canvis de bisbes o de rectors de determinades parròquies, les inauguracions d’oratoris, el fets luctuosos, les desgràcies (climatologia, incendis…) i les execucions, algunes amb crues descripcions.

Les referències personals, molt poques, fan esment als estudis i a la feina. També esmenta fills i néts, però mai al seus pares ni, si no és de manera molt llunyana i indirecta, el seu poble nadiu, Felanitx. Allà on sí és prou detallista és en la descripció de les compres que fa als encants, bàsicament de mobiliari i d’estris de la casa. També apareixen les convocatòries forçades de reclutament i, quan es refereix a la «quinta molt rigorosa» de novembre de 1770, explica que li va costar molt alliberar-se’n, gràcies a obtenir l’exempció amb el certificat de matrícules de Filosofia i Teologia.

Algunes notícies desvetllen la militarització de l’època com, per exemple, quan l’octubre de 1770 requisaren els cavalls de Mallorca per destinar a les companyies de Dragons. D’altres, posen l’accent en les desgràcies que pateix la població, com la gran pedregada de dia 5 d’agost de 1775, paradoxalment dia de la Marededéu de les Neus, que va afectar la zona entre Manacor, Porreres, Felanitx i Campos, que va fer desaparèixer les «fulles a los abres» i «mortas las gallinas, perdius y demés animals volàtichs que no estàvan a cobro». Una notícia ben singular i positiva és l’ordre de març de 1779 «que las donas puguen treballar de qualsevol art y ofici de sastre, passamener, etc. y de qualsevol altre labor».

Gravat de 1779

Apareix, en diverses ocasions, el capità Barceló, al costat d’altres dades històriques, com la breu però significativa referència a la partida «a gust y agrado de totom» de Juan Díaz de la Guerra, només quatre anys i mig després d’ocupar el bisbat de Mallorca. Aquest lacònic esment a la satisfacció general de foragitar el bisbe borbònic, acarnissat atiador de la persecució contra Ramon Llull, expressat en la veu d’un notari inquisidor és prou rellevant.

Les memòries de Tomàs Amorós 

Díaz de la Guerra, amb la seva creuada personal contra la llengua i els símbols de la catalanitat, delata una actuació, ordenada personalment al bisbe per Carles III, que mereix ser tractat de manera monogràfica. El personatge ja apareixia en el primer estudi de Carme Simó, publicat l’any 1983, referit al dietari de Tomàs Amorós. Tot i els anys transcorreguts d’ençà de la publicació d’aquell dietari, podem observar com la metodologia de la investigadora és molt similar, amb els estudis preliminars, oportuns apèndix, aparat crític, glossaris, bibliografia, índex… El criteris científics utilitzats s’han implementat amb una pulcritud extrema i en millora contínua, però l’estructura formal en el tractament dels estudis dels dietaris no difereixen substancialment. 

Salvahistòries! Papers contra la desmemòria!

«La llengua i la memòria són els dos botins per a sotmetre un poble» va escriure Àngel Guimerà. Com passa a totes les guerres, la de submissió a Castella (1705-1715) ha estat narrada amb la perspectiva dels guanyadors, promotors de la destrucció d’una allau de documents, símbols i imatges, al dictat dels mandats del Consejo de Castilla, des d’on, el juny de 1715, quan encara Mallorca no ha caigut, instrueix sobre el govern a establir i conclou: «No se deben elegir medios flacos, sino los más robustos y seguros, borrándoles de la memoria a los Cathalanes todo aquello que pueda conformarse con sus antiguas abolidas constituciones, ussáticos, fueros y costumbres». El 1734, vint anys després de la subjugació de la Nació Catalana, persisteixen: «Lo que conviene al verdadero bien de aquellos naturales, es procurar se olvide todo lo que fueron». La història oficial, sostinguda sobre l’esbiaixada documentació de l’arxiu de Simancas, viu palplantada encara avui a les nostres universitats, fa el joc al discurs dominant i manté una lectura filipista no tan sols del conflicte bèl·lic, sinó de les conseqüències posteriors.

Per contrastar la història borbònica i oficial d’aquesta guerra que ens usurpà la sobirania i ens esquarterà la nació, cal anar als arxius de Londres i Viena i recórrer als dietaris coetanis dels fets. Serveix d’exemple el reconegut valor profètic del carmelita Manuel Soler quan, en la plenitud del setge de Barcelona, dia 29 de maig de 1714 escriu: «Concidérian las afliccions en què se troba est poble. Lo estrago no’s pot dir, però de vuy a 300 anys se’n recorderà.» I tant que es recorda! Com aquella pintada a una paret de Barcelona: «Tota Cathalonia presidii habitatio est». O com les cançons i les gloses que posen en qüestió el relat que, encara avui, preval a les escoles. Malgrat el discurs acadèmic imposat, malgrat la història immutable des de José María Quadrado a Miguel Deyá passant per Álvaro Santamaría (per esmentar només els apologistes borbònics de Mallorca), la tradició oral també ha ajudat a esbaldregar la manipulació i ha servat i servit la dignitat de la noble i justa lluita de recobrar la memòria.

Com hem vist, la tasca investigadora de Carme Simó adreça l’anàlisi científica a l’estudi dels aspectes lingüístics dels documents. Això no obstant, de rebot (però gens fora-voler), quan ens fa present dels seus treballs ens posa a l’abast una allau d’informació rellevant, i molt útil, als qui tenim la dèria d’esteranyinar la història manyuclada. La tasca impulsada arran de la commemoració del Tricentenari (1715-2015), orientada a llegir la guerra de submissió (1705-1715) des d’una perspectiva nacional i, per això mateix, des del punt de vista dels derrotats, va haver de recórrer a aquests treballs, perquè esdevenen papers contra la desmemòria i, com és sabut, els papers fan mentideres les barbes. De manera molt destacada, les aportacions de Carme Simó la fan mereixedora del qualificatiu “salvahistòries”, paraula ben adient i necessària per a qui vol salvar el nom de cada cosa, tot i que crec que l’acadèmia incorporarà abans el de “salvaslip”. Ça va de soi!  

Carme Simó, amb Pere Martorell, Biel Majoral, Margalida i Llorenç Capellà (exposició del Tricentenari)

La dietarística a Mallorca

El segle XVIII, tan ric d’episodis transcendentals a la nostra història, en comparança amb els tres segles anteriors és el més mal documentat i constitueix un desert informatiu que reclama estudis reparadors. Molt possiblement per precaució i per por a la intensa repressió que es va desfermar a partir de 1715, molts dels diaris, dietaris i noticiaris escrits per austriacistes degueren ser amagats i, fins i tot, destruïts. Aquesta versemblant hipòtesi (d’existir, amb el temps transcorregut, sembla plausible pensar que haurien d’haver tret el cap) delata la preeminència del discurs borbònic i fa valorar molt més el descobriment de qualsevol document de l’època, especialment els qui permeten espipellar, endevinar si més no, mostres de dissidència del discurs imposat. En aquest punt, per tal de no donar per certs tots els dogmes que ens han prescrit sense comprovar la veracitat, cal reconèixer l’eficàcia i la tasca de catalogació, recuperació i estudi que ens brinda, amb ull crític i perspicaç, Carme Simó, a qui és un deure, no només felicitar i agrair les aportacions fetes fins ara, sinó animar-la a continuar-les d’avui enllà. Ben segur que qualsevol escrit que ens brindi testimoni dels esdeveniments d’aquelles dècades obscures (segurament per amagades) serà enriquidor i profitós. Qui sap si aquella vella sentència d’Antoni Serra no serà tan ingènua i verificarem que «la història, més prest o més tard, imposa el rigor de la veritat»6.

De moment, enhorabona i gràcies, Carme Simó! 

:

NOTES

Real Cedula d’Aranjuez de 1768 promulgada per Carles III, objecte d’una insòlita edició especial per Mallorca

1 El 1768 Carles III convertí la Universitat Lul·liana en “Real y Literària”. Aquell mateix any, en línia amb la creuada uniformitzadora dels Borbons, Carles III va promulgar la Cédula de Aranjuez per imposar l’ús del castellà. El fet insòlit de fer una edició específica per Mallorca, delata la necessitat d’incidir sobre la població, atesa la circumstància que la immensa majoria era monolingüe catalanoparlant.

2 Despues de justamente extinguida la Universidad de Gandia, en el Reyno de Valencia, a donde iban a tropel los catalanes a graduarse… (Fragment de l’escrit del canceller i claustre de la universitat de Cervera al rei, on reclama que s’anul·lin els graus concedits per la de Mallorca)

3 D’ell són aquestes paraules contra el català: «Precisamente el uso siempre será avuso, el estilo exceso, la práctica errónea y la costumbre corruptela, aunque su origen viciado venga desde el 31 diziembre de 1229, de la conquista de la ysla por el señor D. Jaime, o desde los caldos que según la más segura opinión, fueron los primeros que vinieron a ella».

4 Aquella envestida es va superar, però els atacs persistiren. No havien passat 50 anys quan, finalment, l’any 1829 la Universitat de Mallorca va ser reduïda a un simple seminari de la de Cervera. Joaquim Maria Bover es va fer ressò del desastre: «Plora Mallorca per tanta pèrdua i es lamenten els literats per haver-nos sostret el mitjà de la nostra il·lustració i el pou de l’erudició mallorquina».

5 Arran de la retirada de les gramalletes del convent dels dominics, l’abril de 1813, es publicà un article al periòdic Balear, criticant haver deixat l’espai brut en comptes de posar-hi retrats de sants. Gabriel Nadal i Huguet escampà vuit dècimes agressives per assenyalar l’autor.

Are ya sabem s’autor

que en es diari ha posat

s’article comunicat

y es diu Tomas Auiló

qui té part en es fogó

de se costa des castell

en tant que se seua pell

fa olor de socorrim

de com feyen es saim

de son avi tal com ell.

6 Del segle XVII hi ha localitzats nou noticiaris originals, tots en català, quatre dels quals també s’insereixen dins del segle XVIII i, en part, durant l’enfrontament entre Castella i el Regne de Mallorca: Bartomeu Martorell (1692-1715), Maties Mut (1680- 1715), Antoni Serra (1652-1711) i Joan de Torrella (1681-1713). Així mateix hi ha altres tres còpies de dietaris en català, només una de les quals, la de Cristòfol Fiol (1643-1702), entra dins del segle XVIII, encara que no arriba a 1705, inici de la guerra.

Pel que fa al segle XVIII, es conserven vint-i-tres noticiaris, dotze d’originals i onze a través de còpies. Pel que fa a la llengua, hi ha cinc manuscrits en castellà, un de bilingüe català-castellà i sis en català. De les còpies, dues són en castellà i les altres nou en català. Dels 23 dietaris, només quatre relaten notícies del període del conflicte bèl·lic: els d’Antoni Oliver (1695-1731), de Guillem Vidal (1713-1749), el de Llorenç Coc (1710-1735) i el d’Agustí de Torrella (1713-1740) que continua el noticiari conegut com Olla Podrida, iniciat per son pare.

(Informació elaborada a partir de les dades de LA DIETASTICA A MALLORCA: 1372-1810 de Carme Simó i Roca)

MIRALLES; UN SOLDADET D’AMÉN DE FRANCO

Miralles, l’any 1932, encollat d’espanyolitat. (Galeria de Presidents de la Caixa de les Balears. Foto BMS)

Coneixereu la veritat i us farà lliures

Lema de la CIA (usurpat a Joan 8, 31-42)

UNA INFORMACIÓ PRÈVIA

La pràctica totalitat d’autors que han analitzat la conducta del bisbe Josep Miralles i Sbert (1860-1947), a partir de la insurrecció armada feixista-militar de 1936, coincideixen en qualificar globalment l’actuació com a controvertida. Això no obstant, les darreres aportacions documentals que s’han fet públiques aquesta darrera dècada, conviden a modificar la visió benèvola d’una conducta que mereix un rebuig sense excuses ni ambigüitats. Malgrat els escrits de Miralles que es detallaran, encara prevalen estalonades tres consideracions que, amb els documents descoberts i aportats recentment, cal eradicar de manera taxativa atesa la seva falsedat. En concret, una hipotètica animadversió del bisbe respecte dels falangistes i fins i tot de l’exèrcit revoltat, la defensa de l’autonomia de l’Església respecte del poder militar i, en tercer lloc, la disposició permanent a reclamar indults i a salvar vides. La lectura i l’anàlisi de la documentació publicada convida a rebutjar les tres conclusions generals descrites que s’han entronitzat i han passat a fer part del discurs oficial dominant. Ben al contrari de les tres consideracions referides, Miralles va ser un actiu col·laboracionista, va subjugar l’Església al poder civil i al militar i, en més d’un cas demostrable (el de Jeroni Alomar no admet lectures esbiaixades), va ser un element clau en la perpetració de crims de guerra, abominables des de qualsevol perspectiva ètica i, de manera intensa, des de la de la moral cristiana. De beneit1, com l’han volgut descriure els qui encara ara (tot i l’evidència documental) el volen justificar, no en tenia un pèl! Sí, i molt!, de mentider, de manipulador i de còmplice actiu dels criminals de guerra!

Per no endinsar-me en una polèmica pretensiosa d’esmenar la plana a ningú sobre tot allò que ja s’ha dit, vull expressar el meu estupor davant de l’exclusió d’una correspondència bàsica del bisbe Miralles que ningú (almenys jo no ho he vist) ha tingut en consideració. Es tracta de les cartes oficials entre el bisbe de Mallorca i Isidre Gomà i Tomàs (1869-1940), primat d’Espanya, durant tot el conflicte bèl·lic i, més enllà de la guerra, fins a la mort del cardenal. Aquesta correspondència que, per a mi, resulta transcendental per definir l’abjecta conducta de Miralles, és pública gràcies al Centre Superior d’Investigacions Científiques que, des de l’any 2001 fins el juliol del 2012, va editar en tretze volums l’Arxiu Gomà, amb més de 5.000 documents que inclouen tot l’epistolari oficial. No cal fer crides sobre el superior interès historiogràfic d’aquest llegat que, en el cas concret de la conducta de Miralles, desfà les justificacions que se li han dedicat. Els pedaços calents, amb interpretacions fetes amb especial cura i deteniment, fan sospitar sobre compromisos o pactes orientats a no destapar el vertader rostre d’un atípic i gens vulgar protagonista d’una guerra incivil.

He escrit que em causa estupor no haver trobat anàlisis de la correspondència entre Miralles i Gomà. Vull creure que m’han passat per malla, perquè no me’n sé avenir que, amb l’allau de solvents investigadors en el camp de la Història Contemporània que tenim a Mallorca, no s’hagi abordat l’Arxiu Gomà i, passats sis anys d’ençà de l’edició, no s’hi hagi afuat ningú per extreure les notícies reveladores que s’hi acaramullen. Encara em costa molt més de creure que aquesta correspondència no estigui curosament estotjada i classificada a l’Arxiu Miralles del Palau Episcopal, un arxiu inexplicablement blindat, tot i la certesa que ha estat posat a disposició d’alguns beneficiats2 i, de manera discriminatòria, no és a l’abast d’altres investigadors3. A més de la correspondència publicada de l’Arxiu Gomà, també hi ha notícia d’altres escrits de Miralles. Un exemple relativament recent el constitueixen les cartes, amb el segell episcopal, enviades al rector de Llubí, Llorenç Martorell, on es posa en evidència la capacitat de mentir i de manipular de Miralles en el cas de l’assassinat de Jeroni Alomar Poquet. D’aquestes cartes, tampoc no he vist que n’hagin dit res els qui han tengut el privilegi episcopal d’accedir als arxius reservats, on per pulcritud i lògica hi toca haver les còpies de les cartes enviades i les originals rebudes.

1. EL CAS DE JERONI ALOMAR

Invitació a la pre-estrena del documental que es va projectar a Llubí el 17 de juny del 2018

La mort com a coartada, pre-estrenada a Llubí amb el títol Les campanes no tocaren a mort, sobre la vida i l’ignominiós afusellament de Jeroni Alomar Poquet, és un excel·lent documental des del punt de vista creatiu, tant artísticament com tècnicament. És, també, una novella i sana contribució a divulgar la figura d’una persona que va ser assassinada de manera vil i, en certa manera i en bona part, en rescabala el prestigi. Si més no, ajuda a treure del pou de l’oblit el seu record, reivindica la seva personalitat i denuncia, sense eufemismes ni contemplacions, el mal que li infringiren i que repercutí i malmenà la vida del seu germà Francesc i de la seva mare Isabel. Part damunt de tot, és un crit contra l’oprobi i la condemna a una segona mort: la del silenci imposat sota amenaces. El reportatge, produït per Antoni Capellà i Agustí Torres, amb direcció del primer, és un bell reconeixement i, encara que molt previsiblement apareixeran noticies encara desconegudes, constitueix una necessària aportació reparadora que completa, complementa i amplia la biografia que, l’any 1995, Nicolau Pons va dedicar a Jeroni Alomar, per vindicar-ne la memòria. En definitiva, som davant d’un excel·lent treball que fa justícia i que complaurà l’espectador. 

El documental m’ha accentuat les ganes d’abordar un endarrer (pendent de fa més de 50 anys), i m’ha convidat a revisar i reflexionar sobre l’emboirada actuació, cada dia més evident, del bisbe Miralles. Passen els anys i encara no s’han il·luminat les ombres del personatge. No hem esvaït el paper que va jugar, no només en la persecució i assassinat d’Alomar, sinó amb la seva gestió durant els anys de la guerra i la primera postguerra. La meva opinió és que perdura i s’ha fet crònica una aura de protecció benèvola que, malgrat la documentació recent que desfà la calça dels apriorismes, agombola la figura del bisbe Miralles i, en línia amb el discurs oficial dominant, s’aferra a l’espai llenegadís de les “interpretacions”. Afirmar que plantà cara al poder militar, que preservà la independència de l’Església i que va fer tot el que va poder per salvar la vida d’Alomar (entre d’altres), són tres falsedats com la Seu bones de desmuntar documentalment i, per això mateix, no resisteixen una lectura objectiva, perquè sobrepassen el límit del que és opinable per endinsar-se en el camp de la manipulació històrica.

La meva esquifida participació en el documental esmentat es va reduir a dues frases: el bisbe tenia prou autoritat per impedir l’afusellament del capellà Poquet, i, abans de la condemna (conscient que el fiscal demanava dues penes de mort), Miralles va escriure que, fos quin fos el càstig, Alomar el tenia «ben merescut». Ambdues afirmacions apareixien sense acompanyar-se de prova ni argument, tot i que a l’entrevista filmada havia esmentat les fonts i aportat la transcripció dels documents que les emparava, amb l’afegitó de converses sobre el tema, unes amb l’historiador Antoni Pons i una altra amb el bisbe Teodor Úbeda, que verificaven el comportament execrable de Miralles. Ja se sap que un audiovisual no admet notes a peu de pàgina, però des d’aquesta pàgina sí puc fer l’aportació documental.

Verba volant scripta manent… que cantin papers i mentin barbes!

Edició, en tretze volums (2001-2012), de l’arxiu Gomà que destapa correspondència inèdita de Miralles

A) Quant a l’Arxiu Gomà (i presumiblement a l’Arxiu Miralles)

Els documents de l’Arxiu Gomà són públics i fàcilment accessibles, la qual cosa permet de detallar alguns fragments rellevants.

Carta de 5 de maig de 1937 del bisbe Miralles al cardenal Gomà:

He de enterar a V. Ema. de otros penosísimos asuntos. (…) La segunda lacra es el Rvdo. Jerónimo Alomar y Poquet, de unos 43 años, acusado de facilitar la evasión de un desertor, ya le nombraron abogado, creo que lo pasará mal, pues está convicto y confeso, pero sea cual fuere su castigo lo considero muy merecido puesto que todo lo hecho, y mucho más lo anterior, lo hace a sabiendas.

Aquesta carta, s’envià només una setmana abans del judici d’Alomar quan ja se sabia que el fiscal demanava dues penes de mort. Cal afegir que el mes de setembre de 1936, el bisbe Miralles, en carta al rector de Llubí, Llorenç Martorell, ja havia pronosticat l’afusellament d’Alomar (ho documentarem més endavant). Quina premonició profètica, la del bisbe, sobretot quan ho va escriure mesos abans de l’hipotètic delicte que li imputaren i abans que la Falange el fes caure en un parany orientat a obtenir una prova inculpatòria.  

A la mateixa carta de dia 5 de maig, Miralles diu a Gomà ben content: «el Gobernador militar se ha portado y sigue portándose muy bien conmigo».

 

Carta de dia 24 de maig de 1937 de Miralles a Gomà

Informa que la sentència del Consell de Guerra ha condemnat Alomar «a la última pena»”.

«El sábado 15 había de aprobar la sentencia el Exmo. Sr. Comandante Militar, y el día antes lo visité para ver si aprobaba los telegramas míos: uno al Excmo. Sr. Jefe del Estado pidiendo el indulto, y otro a Vuestra Eminencia rogándole que apoyara la petición. Los aprobó, pero los consideró prematuros. Envié el lunes 17 a Estado Mayor para ver si estaba aprobado el fallo, y contestaron que lo ignoraban y pidieron los telegramas pues, enviándolos ellos, llegarían mucho antes a su destino que si yo los expedía ordinariamente, lo cual agradecí. Como nada se ha sabido desde entonces, he de creer que el Sr. Comandante Militar habrá propuesto el indulto, pues lo ha hecho ya con varios seglares y cada vez le ha sido otorgado.

Crea que es agudísimo dolor tener estas tres malas cabezas en un clero como el mío.»

Aquesta comunicació (i més la de dia 14 de juny que veurem a continuació) delata que Miralles, en contra del que va assegurar per escrit en diverses ocasions, mai no va enviar els telegrames, sinó que els va confiar al comandant militar (a qui abans demanà autorització, submís sempre).  

Carta de dia 14 de juny de 1937 de Miralles a Gomà

A misses dites, ja perpetrat el crim, informa del Consell de Guerra celebrat el dimecres 12 de maig que sentencià a mort Alomar, per «auxilio a la rebelión, favoreciendo una deserción»

«…lo supe el jueves, al regresar de la Asamblea de Luch; y el viernes visité al Comandante Militar presentado a su aprobación dos telegramas: uno al Generalísimo, pidiendo el indulto del condenado a muerte, y otro a Vuestra Eminencia, rogándole apoyo para mi petición; los aprobó el Comandante, y, por no estar aún firmada la sentencia, me dijo que me avisaría; la sentencia no fue confirmada hasta el lunes 17; el martes 18 envié a mi Capellán con los telegramas para pedir permiso a fin de cursarlos; y el Jefe de Estado Mayor se quedó con ellos, pues así – dijo – llegarían más pronto a su destino que si los expedía yo personalmente. Supongo que el General Franco y Vuestra Eminencia los recibirían; pero como el tribunal ni Comandancia pudieron aconsejar el indulto, la sentencia hubo de cumplirse el lunes 7 de este mes, muriendo el desdichado Alomar ejemplarmente. Esperemos – así lo confío – que no se habrán de lamentar más lacras.

En aquesta carta, a banda de deixar clar que Alomar era una “lacra”, es fa molt evident la submissió absoluta de Miralles a les autoritats militars. Arriba al límit de demanar permís per enviar un telegrama, no ja a Franco, sinó al seu superior eclesiàstic! Després d’aquest acte de vassallatge, ¿amb quina solvència o rigor, però sobretot amb quina decència es pot afirmar que Miralles defensava la independència de l’Església respecte del poder militar? Com es pot emboirar tant la realitat?

De la confessió a Gomà, es dedueix que els dos telegrames confiats a Capitania no es varen enviar mai i que la tantes de vegades al·legada petició d’indult no va sortir de Mallorca. De fet, el telegrama a Gomà no apareix al minuciós catàleg de l’arxiu del cardenal. Finalment, cal demanar-se ¿com així es limita a dir que va morir exemplarment?, ¿com així amaga al seu superior les darreres paraules d’Alomar (¡Viva Cristo Rey! ¡Paz y Justicia!) que a continuació comprovarem que el bisbe coneixia? ¿Passava pena que Gomà emetés qualque tipus de privilegi, sufragi, indulgència o reconeixement a favor del capellà pel seu comportament en el patíbul?

Carta de dia 20 de juny de 1937 de Gomà a Miralles

Sobre la petición de indulto del sacerdote de referencia, se debieron hacer las oportunas gestiones que no puedo concretar ahora, ni puntualizar su relato porque tengo el archivo en Pamplona a donde tengo que volver en breve.

Aquesta resposta evasiva fa sospitar la ignorància de Gomà sobre la petició d’indult i persisteix en convidar a la deducció que ni Franco ni Gomà no la reberen, senzillament, perquè ningú no va enviar els telegrames. En una carta posterior, Gomà escriu sobre el tema a Miralles:

Siento el triste fin de Alomar. Pero si ha sido justa la sentencia no hay más que lamentarlo y bajar la cabeza.

Justa una sentencia per «auxilio a la rebelión» executada pels vertaders rebels? Justa per intentar ajudar a salvar vides en perill, acció emmarcada dins de les obres de misericòrdia de l’Església?

Carta de dia 6 de juliol de 1937 de Miralles a Gomà

A las 10:45 y de una vez recibo las cartas de Vuestra Eminencia de 17 y 20 de Junio. (…) Agradezco la gestión para el indulto del desdichado Rdo. Jerónimo Alomar (q.s.G.h). No me interesa saber el resultado, porque ninguna relación tengo con su rarísima madre y con su hermano, también procesado.

Miralles menteix. I tant que va tenir relació amb sa mare! I està documentada! L’amenaçà amb excomunicar-la si no retirava una denúncia amb fets objectius i, després de l’assassinat d’Alomar, es negà a atendre-la i li prohibí fer un funeral pel seu fill. Quant al germà, mai no va correspondre l’escrit que li va remetre l’octubre de 1936 en demanda d’empara (també documentat).

L’historiador Gabriel Alomar amb cartes de Miralles (DM)

B) Cinc cartes més [poc conegudes encara] del bisbe Miralles

L’investigador llubiner Gabriel Alomar Serra, bon coneixedor de la vida i peripècies de Jeroni Alomar Poquet i del seu germà Francesc, l’estiu del 2017, arran del 80è aniversari de l’afusellament del capellà, va fer públic el descobriment d’unes lletres del bisbe Miralles al rector de Llubí. En total són set cartes, quatre de les quals es refereixen a Jeroni Alomar, amb una carta més adreçada al rector de Bunyola4. El conjunt contribueix a desemmascarar la imatge proteccionista del bisbe Miralles. Les cartes, amb l’advertiment que són reservades (confidencial o «confidencialísimo»), van adreçades amb el segell episcopal. Cal tenir en compte que el rector de Llubí, Llorenç Martorell, com veurem més endavant, va ser un dels qui denunciaren als dos germans Alomar, fent costat al falangista Canuto Boloqui i al capellà falangista Melcior Tugores de Sa Pobla. Igual que les cartes adreçades al cardenal Gomà, tenen la característica que no són imputacions alienes, sinó que és el mateix Miralles qui aporta les informacions que verifiquen el seu col·laboracionisme mesell al govern militar i el seu suport, fins i tot la seva instigació, al càstig.

Carta de Miralles a Martorell de 3 de setembre de 1936

En resposta a una carta de dia 2 de setembre, on el rector de Llubí l’havia informat de la detenció aquell mateix dia del germà de Jeroni, Francesc, amb l’encapçalament «RESERVADO», Miralles explica que el vicari general castrense (era Francesc Sureda i Blanes) li ha dit que hi ha «muchas denuncias» contra Jeroni Alomar i que seria convenient recloure’l al convent de la Missió o al de Sant Francesc. El bisbe demanà a Sureda una concreció per escrit de les denúncies. Una concreció que no arribà mai, més enllà que Alomar tenia una ràdio o que no va contestar amb l’entusiasme que volien els falangistes «los vítores de Viva España». L’escrit acaba animant al rector: «Si tiene Vd. influencia con la familia Alomar, que quiten cuanto antes la radio: a uno encontraron una en Pont d’Inca, y el otro día le hicieron funerales en la Merced». Però el més cridaner i sospitós d’aquesta carta és que Miralles escriu: «Como enmedio de la actual situación tenemos la suerte de que la autoridades militares nos respetan y consideran, a esto deberá Alomar no ser fusilado como ya lo estaría y como llegué a temerlo días pasados». Aquesta referència a l’afusellament delata totalment Miralles, perquè la fa no només abans de formalitzar-se contra Alomar cap acusació, sinó més de mig any abans del parany que li farien els falangistes per provar la seva col·laboració en ajudar a sortir de Mallorca alguns perseguits. Vaja excusatio non petita, accusatio manifesta!

Carta (targeta) de Miralles a Martorell dia 3 de maig 1937

Quan ja s’ha procedit a la detenció de Jeroni Alomar, Miralles exigeix silenci i secret al rector de Llubí, amb amenaça de ser rellevat en cas d’incompliment: «Hágame el obsequio de no decir ni buena ni mala una sola palabra sobre el hermano nuestro preso y encausado. Si pretenden hacerle hablar diga que yo se lo prohibo; si intentan darle noticias, responda que yo no quiero que las preste oído. Sé lo que digo, y no me pida ni me dé explicaciones. NOTA.- Cualquier transgresión en este punto que pudiera comprobarse haría imposible la permanencia de Vd. Ahí».

Carta de Miralles a Martorell de dia 6 de juny de 1937

Aquesta nova carta, amb un segell de «Confidencial», la va escriure poques hores abans de l’afusellament. Afirma que va enviar la sol·licitud d’indult a Franco i a Gomà, però es delata; sap cert que no arribarà quan diu: «Mañana celebraré por el alma del desdichado, quien desde su detención, ni aún ahora, me ha dirigido la menor palabra, ni por escrito ni por conducto de tercera persona». Anima a informar de la carta als seus ajudants de la parròquia, als quals ha d’exigir un absolut secretisme sobre el cas: «Ni usted ni ellos dirán una sola palabra sobre el asunto, ni sobre sus antecedentes ni consecuencias, y si alguien comentare lo ocurrido se retirarán y si fueren preguntados, aun por la familia del infeliz, contestarán categóricamente: «tenemos terminante prohibición de nuestro superior de pronunciar ni oir una sola palabra». L’amonestament acaba amb una altra nota a peu de plana, brindant el trasllat a qualsevol adscrit a la parròquia de Llubí a qui incomodi la situació generada.

Carta de Miralles a Martorell de dia 9 de juny de 1937

També amb el segell episcopal i l’avís de «Confidencialisimo», dos dies després de l’afusellament, informa el rector de Llubí de l’afusellament, amb una notícia ignorada fins ara i d’extrema rellevància. 

«Ayer, estando yo en Sóller, vino a visitarme la señora madre del difunto. No hallándome, pasó a la Secretaría y manifestó su intención de hacer celebrar ahí un funeral. El Muy Ilustre Señor Canciller se lo desaconsejó. Pidió luego indulgencias y él se las concedió. Mi voluntad terminante es que no se celebre ningún sufragio público, pero autorizo la celebración de misas privadas aunque no constituyendo turno sean o no varias el mismo día y sin anuncio de indulgencias. Como la interesada no puede ver a Vd. ni en pintura, procure si ha de hablar con ella extremar la benevolencia y la corrección, pasar por alto cualquier improperio y tener presente que las palabras de Vd. serán repetidas sin atenuaciones. El finado participaba de los sentimientos de su madre respecto de Vd. y esto consta en la carta que me escribió poco antes de cambiar su existencia y queda archivada».

Miralles prohibeix terminantment que es faci cap funeral5, anima, de nou, al secretisme, predisposa Martorell contra Isabel Poquet i, allò que és més rellevant, confessa que va rebre d’Alomar (just abans de ser afusellat) una carta que va arxivar. Aquesta confessió obliga a pensar que, no només hauria de ser al fons reservat de Miralles del palau episcopal, sinó que, com a darrera carta d’un condemnat a mort, s’hauria de brindar a la família de l’autor i, si no hi posen objeccions, fer-se pública, sigui quin sigui el contingut. Aquesta carta d’Alomar al bisbe hauria de ser objecte de recerca prioritària. Amb tot, sobta que no descrigui l’exemplar mort de Jeroni Alomar que, com veurem suara, havia explicat al rector de Bunyola dos dies abans. Fer parts i quarts és la més petita, entre totes les maniobres de Miralles al llarg de la guerra i no només en aquest crim concret. Com a curiositat, contràriament al que era habitual, la premsa es va fer ressò de les morts d’aquell dia, però els diaris, possiblement advertits, ocultaren la condició de sacerdot de Jeroni i, com els companys de martiri, va passar a la condició de «paisano».

Carta de dia 7 del bisbe Miralles al rector de Bunyola

Entre les dues darreres cartes al rector de Llubí, Miralles va escriure al de Bunyola, d’on era Antoni Rosselló, capellà processat a la mateixa causa d’Alomar i condemnat a 20 anys per idèntic «delicte» (col·laborar en un intent de fuga). L’informa de la sentència i de l’afusellament d’Alomar, el mateix dia d’haver-se executat el crim de guerra. Anuncia la retirada al capellà bunyolí de les llicències eclesiàstiques i afirma que, tant Rosselló com Alomar «ni antes ni después de sus procesos y condenas me han enviado a decir la menor palabra por lo cual no he podido hacer por ellos más de lo hecho». Aquesta pertinaç insistència (renovada després de l’afusellament) contradiu el reconeixement de Miralles d’haver rebut un escrit d’Alomar «poco antes de cambiar de existencia». Les mentides tenen les cames curtes. A qui menteix Miralles? Mentre al rector de Bunyola, ja assassinat el capellà, assegura que no li ha dit res mai, al de Llubí li diu que va rebre una carta abans de ser afusellat. L’escrit també informa que un testimoni presencial (els afusellaments eren públics i la majoria d’alienats que hi assistien feien mamballetes als botxins) l’ha informat que «A. ha muerto ejemplarmente a la voz de VIVA CRISTO REY! PAZ Y JUSTÍCIA, después de haberse despojado del hábito sacerdotal». Insisteix en prohibir parlar amb ningú tant de Rosselló com d’Alomar i conclou «para nosotros han muerto como no sea para encomendarlos a Dios». Encara que Miralles l’enterri en vida, cal recordar que Rosselló no havia mort, sinó condemnat a 20 anys.

Altres escrits de Miralles després de l’assassinat d’Alomar

És lògic pensar que els amagats escrits referits, tant els de l’Arxiu Gomà com el de les cartes als rectors de Llubí i de Bunyola, no són els únics que hi ha d’haver dins de l’Arxiu Miralles que no són públics. Sí que tenim notícies, bàsicament gràcies a Josep Massot i Muntaner, d’altres documents del referit arxiu. 

El 13 de juliol de 1937, un mes després del crim, Miralles envia als capellans de la seva diòcesi unes Prevenciones amb l’avís de no fer cap gestió davant de les autoritats sense permís previ del vicari general i exigint no participar a cap conversa comentant fets que puguin considerar-se «polítics». Manté, així, l’exhortació al silenci dels clergues.

A un qüestionari de 1937, orientat a valorar els martiris dels clergues o, en el cas de morts per causes religioses, també dels seglars, crida l’atenció que Miralles no fes el més mínim esment a la mort d’Alomar («exemplar» i «edificant», segons escrits anteriors del bisbe). Aquest informe pretenia recollir la màxima informació sobre la persecució religiosa6. L’enquesta era molt concreta i tan detallada que semblava indefugible relatar el cas de Jeroni Alomar. En diversos apartats, demanava per les possibles morts dels clergues, amb indicació de la data, del lloc i el màxim de detalls. Insistia especialment en l’exemplaritat de les víctimes en el moment del martiri i, específicament, «si dirigieron la palabra a sus verdugos y en qué términos». Doncs bé, el bisbe de Mallorca no només no va recordar el darrer crit de Jeroni Alomar, sinó que a la pregunta concreta de si hi va haver martiri de «párrocos, otros sacerdotes y seminaristas», la resposta va ser: «Ni una sola baja hubo, a no ser por muerte natural.» Una nova mentida de Miralles!

Miralles amb el Conde Rossi (font: FIDEUS)

En canvi sí va signar, com a colofó del document, una exaltació apologètica que inclou al feixista Rossi i que critica la manca d’entusiasme patriòtic dels mallorquins per ser un poble – diu – que no ha patit prou! L’enaltiment militarista, impropi d’un informe eclesiàstic, verifica de manera incontestable no només d’admiració, sinó la total submissió de Miralles als revoltats:

«Mallorca se adhirió desde el 19 de julio de 1936 al Glorioso Movimiento regenerador de España dirigido por el incomparable Generalísimo D. Francisco Franco Bahamonte (q. D. g.), y nuestra Isla se libró de compartir la suerte de las restantes del Archipiélago Balear. Cuando llegó la expedición del capitán Bayo, el Santo Cristo de Manacor, el Jefe D. Luis García Ruiz, la ayuda del caudillo fascista italiano Aldo Rossi (Arconovaldo Bonacorsi) y la intervencion de las aviaciones de nuestra buena amiga Italia, nos libraron de lo que hubiera acontencido si ocho mil infasores hubieran podido adelantar más kilómetros de lo que en realidad ocuparon. Y la poderosa organización militar, la firmeza de gobernadores civiles, la actividad de autoridades municipales y el entusiasmo de nuestras Milicias, han contenido los efectos de la levadura marxista, nos han protegido contra los aviones enemigos, han enseñado a todos la disciplica ciudadana, y, si no han logrado la intensísima vibración patriótica tan anhelada por los buenos7, se ha debido a la carencia de receptividad de un pueblo no azotado bastante por la desgracia para reaccionar como hace el organismo cuando es invadido por alta fiebre consumidora».

Miralles amb Zayas, cap dels falangistes (font: FIDEUS)

L’escrit anterior de glorificació militarista, està signat dia 5 de juliol de 1938. Passat més d’un any de l’afusellament de Jeroni Alomar, podríem pensar que Miralles és coherent amb les ordres de no fer esment al capellà assassinat o que no el recorda si es va adreçar als botxins. Doncs ni una cosa ni l’altra. En un apèndix del referit informe anterior, escriu: «Es triste haber de indicar lo ocurrido a varios sacerdotes diocesanos desde el Movimiento salvador de España». Naturalment que té ben present Alomar a la memòria… per afegir més foc a la caldera de la poca vergonya i per delatar, una vegada més, la seva nul·la ètica (i no només cristiana) a l’hora de fer sang i carregar d’adjectius desqualificadors a qui no es pot defensar i a qui acusa, a plena consciència de la mentida: Alomar va ajudar els qui volien evadir-se… per doblers! 

«El Rdo. Sr. D. Jerónimo Alomar Poquet, nacido en Llubí en 1894 y residente en dicha villa, totalmente destituido de ejemplaridad sacerdotal, de carácter violento, enemistado con su superior local y a veces con su propia familia, díscolo siempre y sancionado no pocas veces, se distinguió por sus ideas izquierdistas, desobedeció al Alcalde en su prohibición de comunicar a vecinos noticias extremistas recibidas por radio, se disgustó con el Jefe de Falange, fue detenido con su único hermano, y, a causa de graves denuncias, sometido a Consejo de guerra, donde, entre otros cargos, se demostró su participación, por dinero, en la evasión de algunos marxistas. Condenado a muerte, se cumplió la sentencia en 7 de junio de 1937, la cual, después de fructuosa preparación en capilla, sufrió en forma edificante.

Mur de la Memòria del cementiri de Palma, on Alomar va ser assassinat

C) El comportament de Miralles amb la família Alomar

Jeroni Alomar amb sa mare, Isabel Poquet, i el seu germà Francesc

Francesc Alomar Poquet, d’Esquerra Republicana Balear, sis anys més jove que Jeroni, havia estat detingut dia 2 de setembre de 1936 per la Falange i empresonat a Inca. Dos dies després, quan Jeroni acompanyà sa mare a visitar el germà, s’hi presentà Melcior Tugores, capellà falangista de Sa Pobla i un dels qui havia procedit a la detenció de Francesc, li va dir a Jeroni que tenia ordres del bisbe que l’acompanyàs al palau episcopal. En arribar-hi, Miralles li va dir que estaria reclòs uns dies al convent de La Missió. Si l’excusa del bisbe era protegir Alomar de la Falange, sobtava la intervenció d’un capellà falangista, amb coneguda enemistat manifesta amb els Alomar. Fos com fos, Jeroni Alomar va estar confinat a La Missió fins a la tercera setmana d’octubre. En sortir, conscient d’estar amenaçat per la Falange, va optar per no tornar a Llubí i anar a viure a una fonda de Palma. Des de la detenció de Francesc, Jeroni es va dedicar en cos i ànima a treure el germà petit de la presó, sense defallir i a costa d’enfrontar-se amb qui fos contra la injustícia. Entenia que, en el rerefons, l’empresonament de Francesc anava contra ell i, certament, no anava gens errat.

Francesc, arran d’unes amenaces rebudes estant a la presó, va decidir escriure a Miralles, a finals del mes d’octubre, amb indicació que tot el que escrivia era cert i que confiava que el bisbe atendria la queixa. La carta començava així8: «Con toda reverencia y con su debido respeto vengo a exponerle: que estando detenido en la prisión de Santo Domingo de Inca, el jueves dia veinte y dos del corriente mes, a eso de las 8,30 de la mañana vinieron a avisarme para que saliese del calabozo, pues un sacerdote de la Falange, apellidado Sr. Tugores, juntamente con el sacristán de la parroquia del mismo pueblo, querían hablarme, y yo enseguida salí, y me dijo en voz atronadora que mi hermano Jerónimo era un canalla, un sinvergüenza hipócrita, indigno de llevar el vestido sacerdotal a lo que contesté a qué venían todas estas palabras, y el me dijo que el Obispo le quitaría los ábitos , y se se la cargaría con todo su equipo. (…) y profiriendo insultos contra mi hermano sacerdote me volvieron a encerrar».

Aquella mateixa setmana, Melcior Tugores amb Canuto Boloqui i un altre falangista,mentre Francesc està tancat a Inca i Jeroni confinat a La Missió, visiten sa mare a Llubí i li demanen 10.000 PTA si vol salvar la vida dels fills. Al final, es conformaren amb 1.000 PTA, 500 per la vida de cada un.

Aquells dos episodis, ocorreguts durant el mes i mig que Jeroni va ser a La Missió, l’indignaren tant que, en revoltar-se contra els abusos, contribuirien al tràgic desenllaç que acabaria destrossant la família Alomar. Transcorregut un temps prudencial d’espera, en veure que Francesc no rebia l’empara de Miralles, Jeroni Alomar va reflexionar. ¿Era possible que, Tugores proferís aquelles amenaces intimidatòries (augurant que el bisbe li prendria els hàbits) sense l’ordre o, si més no, l’autorització del bisbe? De no haver estat així, la carta de Francesc hauria d’haver provocat immediatament una amonestació del bisbe al capellà falangista pobler. ¿Com així havia estat Tugores el qui el va dur davant Miralles per ser reclòs a La Missió? A aquestes evidències, se n’afegia una altra que igualment implicava el bisbe Miralles. Francesc va ser detingut i empresonat per l’acció de tres acusadors: Melcior Tugores, capellà falangista pobler, Canuto Boloqui, cap de la falange d’Inca, i Llorenç Martorell, rector de Llubí. Algú podia creure que Martorell hauria actuat de no haver rebut la consigna o, si més no, el permís de Miralles? Jeroni Alomar ho va veure clar: tant Tugores com Martorell seguien instruccions de Miralles. No hi havia dubte: qui atiava la persecució era el bisbe de Mallorca. 

Jeroni, revoltat contra l’empresonament del germà i totalment segur que l’ombra del bisbe Miralles planava sobre aquella injustícia, va decidir traslladar els fets a l’empara de la Justícia i va interposar una denúncia a la Comandància Militar. Detallà la detenció i l’empresonament del germà, la visita intimidatòria del capellà pobler, el suborn i l’extorsió a la seva mare, així com la recent confiscació de la casa de sa mare a Sa Pobla.

Quan el bisbe va saber de la denúncia, va afuar un missatger a Jeroni Alomar i, amb amenaces indeterminades, l’obligà a retirar la denúncia. Encara que Jeroni la va retirar, el procediment en curs de la causa 989/36 va mantenir els tràmits i, davant del jutge, tant Melcior Tugores com Canuto Boloqui varen admetre la xifra rebuda, però varen dir que era un donatiu voluntari de sa mare per millorar el tracte als seus dos fills. Vist que el plet brindava bones perspectives, Isabel Poquet va assumir la denúncia i va decidir mantenir-la, però el bisbe Miralles envià un altre emissari per intimidar-la fins a l’extrem d’amenaçar-la que si no la retirava l’excomunicaria. Dona extremadament religiosa i temerosa de Déu, va sucumbir i, amb gran disgust per haver de renunciar a la reparació d’un abús tan flagrant, va retirar la demanda. Miralles, una vegada més, se situava al costat dels falangistes i represaliava una feligresa, a qui havia de protegir. S’ha escrit i documentat, amb testimonis solvents, que la Falange disposava d’una teranyina de corrupció que tenia molts de braços que arribaven fins a les més altes esferes. S’han detallat de Boloqui i, amb molta més informació de Barrado, les aturades a la plaça de Santa Magdalena de Palma dels camions que duien republicans a afusellar, com a darrera oportunitat de salvar la vida a canvi de lliurar els béns als extorsionadors. L’anàlisi de l’extraordinari moviment de canvis de propietat aquell trienni, segurament destaparia moltes d’extorsions. Isabel Poquet seria víctima d’aquesta xarxa mafiosa dels falangistes i, l’autoria confessada de Melcior Tugores, implicaria directament el bisbe Miralles. La mare de Jeroni va renunciar a la defensa de la veritat per tal de no rebre el passaport a l’infern que, amb la seva fe, li podia emetre el bisbe de Mallorca.

És possible que, a banda de les amenaces d’excomunió, hi hagués hagut un quid pro quo per aconseguir que, el 20 de gener de 1937, Francesc fos traslladat d’Inca a Can Mir. Allà va rebre l’assistència continuada del germà capellà fins que l’alliberaren dia 2 de març d’aquell any, però arran de la detenció de Jeroni del mes d’abril, el tornaren empresonar i va estar tancat fins a l’any 1943. En sortir, ni sa mare ni el germà, ja no el varen poder abraçar.

El mes d’abril, gràcies a un parany teixit pels falangistes, coneixedors de l’instint que tenia de practicar les obres de misericòrdia i ajudar als perseguits, Jeroni Alomar va ser detingut i es desmoralitzà. Va prendre consciència que havien dissenyat una operació contra ell. Va tocar amb les mans que, en aquella situació, la lluita contra la injustícia era una causa perduda. No tendria el suport de ningú i, molt menys, d’un bisbe que l’odiava i que estava identificat i conxorxat amb la repressió que patirà Mallorca. Miralles, no només s’inhibiria totalment, sinó que havia estat darrera de la persecució i era partícip i còmplice de l’endemesa.

De la presó estant, sense recursos, sense saber a qui podia demanar auxili, escriu a sa mare animant-la a cercar qualque via de sortida. Ja no hi haurà remei. Dictada la sentència de mort, dia 14 de maig de 1938 Alomar torna escriure a sa mare i, per animar-la, li diu que el bisbe «ha telegrafiado» a Franco i a Gomà9. No explica qui li havia donat tal noticia, però fora voler informa d’una altra greu mentida que es destapà (com hem vist abans) quan Miralles informà Gomà de les gestions en demanda d’un indult que, en cap cas, no va telegrafiar mai. Aquesta mentida també l’explica Miralles als rectors de Bunyola i de Llubí, a plena consciència que mai no va enviar ni a Franco ni a Gomà cap petició d’indult, sinó que la va fer dur per un capellà a Capitania on la va dipositar. Miralles bravejava d’haver obtingut molts d’indults, sempre de manera indeterminada, i va propagar notícia d’haver-ne intentat d’altres que arribaren tard. Són coneguts els casos d’Emili Darder (1895-1937), metge i batle de Palma, d’Alexandre Jaume (1879-1937)10, exdiputat, o de Pere Reus (1896-1938), un home just i pacífic (era el jutge de pau de Felanitx), però la realitat contrasta i anul·la les exhibicions de Miralles d’intentar salvar vides d’innocents, amb indults que arribaven a misses dites.

Un diccionari imprescindible

Quant a la prohibició «terminante» de Miralles a Isabel Poquet de fer un funeral per Jeroni, està provada documentalment per la carta del bisbe al rector de Llubí, a qui per afegitó predisposa contra ella i la memòria del mort. Igualment provat, per un dels escrits a Gomà, que la considerava «rarísima» i no volia ni parlar amb ella. Igualment provada està l’ordre fulminant d’eliminar de la història l’existència de Jeroni Alomar i arrabassar el seu nom de la memòria col·lectiva. Miralles va decretar i, en bona part aconseguir, un segon i més pervers afusellament; tot molt militar i gens cristià.

Isabel Poquet, amb un fill afusellat i l’altre empresonat, va arribar a perdre l’enteniment i va morir absolutament distanciada del món l’any 1940.

A les víctimes, amb nom o sense, recobrades o no, i a les famílies: doblement víctimes!

D) Manipulacions i mentides a rompre!

De les cartes assenyalades, tant les adreçades a Gomà com les enviades als rectors de Llubí i de Bunyola, podem extreure nombroses conclusions i cap d’elles atenua la conducta del bisbe Miralles: prohibir un funeral, amenaçar, mentir… ¿Quines coses ocultava per fer que declaràs secret parlar-ne, fins i tot amb la família de la víctima, i amenaçàs amb suspensions a qui gosàs esmentar el nom d’Alomar? Talment els sacerdots dels faraons de l’antic Egipte, Miralles pretenia esborrar de la història l’existència de Jeroni Alomar. Perpetrada la ignomínia del crim, volia també assassinar-ne la memòria. ¿Com així aquestes cartes i les comentades a Gomà, amb el segell episcopal, no han estat esmentades pels historiadors que han tingut el privilegi d’accedir a l’Arxiu Miralles? ¿Tenen algun segell especial de prohibició que comprometi als qui tenen la condició de sacerdot? Si no les han vistes al lloc on haurien de ser, ara, arran de publicar-se les de l’Arxiu Gomà l’any 2011 i haver-se fet públiques altres cinc cartes el juny de 2017, sembla procedent convidar a fer les sempre sàvies rectificacions o unes oportunes noves interpretacions, si més no, referides al paper de Miralles.

No! No va imposar la independència de l’Església ni va defensar l’autonomia respecte dels altres poders. No! No va enviar cap petició d’indultar el capellà Poquet a Franco ni a Gomà. No! No va tenir una actuació passiva, sinó d’un col·laboracionisme ben participatiu. Miralles volia obediència servil i es va topar amb una persona íntegra. És palesa a la correspondència. Miralles fa molts de judicis de valor sobre Jeroni Alomar. Diu que «es hombre que no se corrige», quan allò que fa és amagar que no transigeix en lluitar contra les injustícies, que defensa uns principis ètics fonamentals (el dret a la vida, al capdavant) i que no s’agenolla davant de les bravates intimidatòries dels falangistes a ell, al germà i a sa mare. Miralles els menteix, els manipula, els amenaça i els condemna.

Puc aportar, per completar i complementar aquest apartat, un escrit que em va remetre l’amic Llorenç Buades Castell (1952-2015), autor d’una extensa i molt útil pàgina d’internet, Ixent, essencial per estudiar la Germania de Mallorca. L’any 2009, arran d’una polèmica sobre un article on vaig criticar els homenatges a Estelrich, Salvà i Riber, em va brindar suport públic i, en privat, em va fer la confiança d’una llarga confessió sobre la seva nissaga familiar, de la qual transcric un fragment ben oportú: «Llorenç Buades Riber, que feia el nom com a nebot bo per via materna del canonge franquista depurador de biblioteques, també va patir persecució i presó perquè era de les JSU. Encara que el seu nom no apareix, va ser detingut juntament amb el capellà de Llubí, Jeroni Alomar, el mateix dia i a la mateixa pensió. Va salvar la vida gràcies a l’oncle capellà que intercedí a Miralles i aquest ho va exigir a les autoritats Sembla lògic pensar que si Miralles va salvar un seglar, qualque cosa més hauria pogut fer per un prevere. A contrario sensu…

LA NOSTRA TERRA, un altre cap de turc del bisbe Miralles

2. EL CAS BERNANOS

La sang encara rajava calenta sota la lluna per les voreres dels camins i dels cementiris de Mallorca quan, el mes d’abril de 1938, l’escriptor George Bernanos publica a París Les grands cimetières sous la lune, on definia la Guerra dels Tres Anys com «una insurrecció militar i clerical» i atribuïa una gran responsabilitat dels afusellaments al bisbe de Mallorca11: «L’innoble bisbe de Mallorca ho consentia tot». Doncs bé, arran de la publicació del llibre, tant Falange com Govern Civil obriren un expedient i reclamaren informes a distintes persones. Miquel Villalonga es desmarcà covardament de l’escriptor francès i el situà al costat del represaliat grup de LA NOSTRA TERRA a qui adjudica, amb plena consciència de la falsedat, l’organització de l’homenatge que es va retre a Bernanos el 18 de juliol de 193612. No és gens casual que el bisbe Miralles faci exactament el mateix i, en el seu informe, també vinculi Bernanos amb LA NOSTRA TERRA: «Trabó amistad con el grupo literario-político que en la Isla simpatizaba con las ideas y tendencias de la Generalitat de Cataluña, y, habiendo obtenido premio uno de sus libros, el grupo le obsequió con delicado banquete.» L’evident falsedat no pot ser deguda a la ignorància, sinó a una manifesta mala fe. El grup de LA NOSTRA TERRA no podia ser qualificat de polític, perquè el ventall ideològic era molt obert i perquè, majoritàriament, eren poetes i artistes apolítics. El sopar de dia 18 de juliol al Grand Hotel va ser organitzat per l’Ateneu a instància de quatre parelles de germans: els Garcia Peñaranda, els Sureda Blanes, els Verdaguer i, sobretot, els Villalonga. Va ser Llorenç, des del diari El Día i la revista Brisas, qui va convocar l’acte, amb el reclam «Homenaje a Bernanos» i va ser el seu germà Miquel qui es va desfer en elogis a l’escriptor «con quien me une una gran amistad cimentada en la comunión ideológica de ambos». Queda clar que la coincidència política de Bernanos és amb els germans Villalonga, una realitat clara, poderosa i propera que el bisbe Miralles no ignorava i que, quan la tergiversa per capgirar-ne el sentit, delata una manifesta intenció13. El seu informe va argumentar i incrementar la repressió contra els col·laboradors de la revista, fins i tot els conservadors, els quals si tenien qualque convergència amb Bernanos era, per descomptat, el fervor religiós i no, de cap de les maneres, amb la ideologia política de l’escriptor.

3. EL CAS ANTONI PONS

1943. Equip del Manicomi. Mn. Antoni Pons, primer de l’esquerra, L. Villalonga, el quart i darrera B. Mestre

Aquest cas, en relació a la conducta del bisbe Miralles, és el que conec millor i de manera més directa. És també el meu bateig republicà que em va fer badar els ulls, les orelles i l’enteniment; el primer contacte amb una realitat oculta que em convidà, a partir de l’aleshores, a posar en solfa el discurs dominant del nacionalcatolicisme que havia rebut a l’escola i, sobretot, a mantenir una actitud deixondida, inquieta i crítica. Podria dir que l’origen del meu interès posterior per a la història prové d’aquest cas. A diferència dels anteriors, no puc aportar cap document ignorat o desconegut; només un testimoni veraç.

He explicat altres vegades la meva relació amb l’historiador Antoni Pons i Pastor (1888-1976). Havia estat professor de llatí de mon pare i s’havien fet molt amics, fins al punt que mon pare va proveir de franc la fusta per fer els bancs de l’església de Sant Sebastià de Palma, on Pons feia de vicari. No gaire lluny del magatzem de mon pare del carrer de Cotoner, Pons vivia amb la seva germana a una planta baixa del carrer de Monterrei, on vaig assistir a les seves classes «de mallorquí». L’any 1959, va elaborar el recordatori de la meva primera comunió, sorprenentment (aleshores) en català. No s’amagava gaire, almenys davant de la meva família, de ser republicà i catalanista. Record que volia fer llegat del seu arxiu i de la biblioteca a qualque institució catalana, perquè «a Mallorca no ho valorarien i segurament ho destruirien»14. Progressivament, les classes sobrepassaren l’àmbit de la llengua i, poc a poc, va desvetllar els seus traumes, les fílies i les fòbies.

Antoni Pons representa per a mi el referent d’un mestre. S’acaramullen les imatges que el me recorden. Per exemple, la del dia que va venir a cercar mon pare per anar al mateix col·legi electoral a votar el referèndum franquista del desembre de 1966 i va dir «Com a mínim, serem dos a Mallorca que li direm NO». Tenc presents les seves crítiques als atacs a la nostra llengua i cultura del bisbe Hervás (quan feia anys que ja no era a Mallorca), o algunes facècies inèdites de Pere d’Alcàntara Penya de qui va fer una biografia, però de totes les converses, n’hi ha dues que ocupen espais vius de la meva memòria.

Record com si fos ara el dia que ens va narrar l’afusellament d’Emili Darder. Jo era amic i company al col·legi de Sant Francesc d’un nét seu, Josep Maria Cano, qui me n’havia fet una espipellada. El testimoni de Pons era estremidor. Com a capellà del manicomi de Palma, a dues passes del cementiri, trasbalsat per l’anunci dels assassinats hi anava a romandre i, de matinada, s’aixecava a resar en solidaritat amb les víctimes fins que s’apaivagava el so de les bales, dels entusiastes aplaudiments i dels crits a favor d’una Espanya militaritzada. Ell era amic personal d’Emili Darder. S’omplia la boca de la seva relació i de la feina que havia fet per la seva ciutat15. Explicà que la matinada que mataren Darder, Jaume, Ques i Mateu, a la clínica mental també hi havia Llorenç Villalonga que exhibia la seva satisfacció per les morts.

Record també, amb similar intensitat que l’afusellament de Darder, quan Pons ens explicà la mort de Jeroni Poquet que atribuïa a la voluntat del bisbe. Ens va referir l’entrevista que va mantenir amb Miralles quan aquest el va cridar a audiència al palau. El bisbe, el va rebre dret i, quan Pons li anà a besar l’anell, el va obligar a mantenir-se agenollat durant tot el temps. El va blasmar i l’acusà de ser republicà i anar contra l’Església. Li va dir que era a una llista que tenien els falangistes i que si no l’havien mort encara era gràcies a la potestat i a l’autoritat que tenia, com a bisbe, damunt dels militars. Li va prohibir tornar a fer sermons i a publicar articles ni llibres.16 Li demandà abdicar de les seves idees i que, si no volia acabar com Jeroni Alomar, que fes pública la seva adhesió a les noves autoritats (no em consta que ho fes).

Va ser la primera vegada que vaig sentir el nom de Jeroni Alomar. Tot i que al meu costat, en el col·legi de Sant Francesc, hi havia un nebot seu (segons he sabut, tampoc no en sabia gairebé res), em varen haver d’aclarir qui era aquell capellà mig llubiner i mig pobler. Avui, quan pens en aquella confessió d’Antoni Pons em ve el dubte de si la visita a Miralles la va fer quan Alomar estava en capella o si ja l’havien assassinat. Sigui com sigui, Antoni Pons ens explicà que ell no va ser l’únic capellà escridassat i amonestat d’aquella manera humiliant, sinó que feia part d’una llista que havia fet el bisbe, de la qual en coneixia altres noms17. Pons també tenia molt clar que Miralles va utilitzar la mort de Jeroni Alomar per escalivar els capellans dubtosos i, possiblement, els díscols que no podia domesticar. Era sabut que molts de preveres feien burleta del bisbe, perquè no li reconeixien autoritat. Miralles mai no va ser un referent espiritual ni un líder religiós. La confessió d’Antoni Pons, però, no va ser la de major impacte d’aquell dia. La germana del capellà era present i va ser ella qui va afegir una dada dramàtica, de la qual mon pare ja en tenia notícia. Antoni Pons patia un sanglot histèric intermitent molt cridaner. L’havien tractat molts de metges, entre d’altres el psiquiatre Bartomeu Mestre, sense haver sabut posar-hi remei. Doncs bé, la germana va explicar-nos que aquell sanglot el va originar el trastorn emocional d’aquella entrevista, amb la vexatòria humiliació que Miralles havia infringit a l’historiador. Pons, des d’aquell infaust dia de 1937, agenollat als peus d’un bisbe autoritari sense autoritat, fins que va morir el 1976, arrossegà aquell estigma; una pública gramalla infamant de la inquisició.

Anys després, a una conferència, Jaume Santandreu va dir que els falangistes havien visitat Miralles amb els noms de tres capellans. Pretenien obligar el bisbe a triar un nom per fer servir d’exemple i, segons Santandreu, Miralles va decidir aviat: Jeroni Alomar Poquet. Era una nosa. Només li creava problemes i no tenia cap força ni cap argument; no el podia sotmetre de cap de les maneres. La referència a una terna em va fer recordar que Pons parlava d’una llista. La versió de Santandreu podia ser inexacta, però era versemblant. Passarien anys fins a tornar a sentir parlar del tema i endevinar que, efectivament, el bisbe Miralles havia tingut al davant una llista i, molt possiblement (com assegurava Antoni Pons), l’havia elaborat ell.

Dia 7 de juny de l’any 1995, coincidint amb la data de l’afusellament del capellà Poquet, el bisbe de Mallorca Teodor Úbeda (1931-2003) va autoritzar el funeral (a la fi!). No sols això, sino que el va presidir i va demanar perdó, en nom de l’Església, per aquell crim. El sermó es va reproduir en el Butlletí Oficial de la Diòcesi de Mallorca i va ser objecte de molta atenció periodística: «No sé si se trata de un acto de rehabilitación. Diría mejor que se han puesto las cosas en su sitio. Era un acto de justicia que la Iglesia estuviera en el funeral que organizó la familia»18. Aquella declaració, a més d’un acte reparador, era una desqualificació contundent a la prohibició del bisbe Miralles. Úbeda desautoritzà doblement el seu predecessor, tant amb la prohibició de parlar mai més d’Alomar, com en la de fer-li el funeral.

Jo, com molts d’ateus i d’esquerrans, vaig assistir a aquell ofici de dol 58 anys després de l’assassinat. Vaig estar al costat de Príam Villalonga i Ballester (1913-2004), nét i fill de batles republicans de Palma, el qual compartia amb el bisbe Teodor afecció a l’excursionisme (em consta que trescaren per la Serra plegats). Príam, a la sortida, sensiblement emocionat (feia poc temps que havia mort el seu fill, un reputat estudiós d’art), no s’estava d’expressar a tothom una immensa alegria, perquè aquella petició de perdó del bisbe l’havia reconciliat amb l’Església.

Varen passar els anys. L’any 2002, amb motiu dels 90 anys de Josep Coll Bardolet (1912-2007), vaig compartir una taula rodona dedicada al pintor amb el bisbe Teodor Úbeda. En acabar l’acte al Centre de Cultura de Sa Nostra del carrer de la Concepció de Palma, vaig oferir al bisbe el cotxe oficial de l’entitat d’estalvi, però el va rebutjar amablement. Va dir que anar al palau eren dues passes i que només calia travessar el Born. El vaig acompanyar. No ens coneixíem gaire, però anys enrere l’havia anat a cercar i tornat quan va fer el pregó del Concert al Torrent de Pareis i em va fer present del manuscrit original que encara tinc. Sospitava que «travessar el Born» al costat del bisbe, provocaria moltes de salutacions de gent i aturades, però no va ser així. No sé per quines cinc-centes vaig encetar la conversa amb el comentari del nostre comú amic Príam, arran del sermó dedicat a Jeroni Alomar. Com que la cosa va anar bé, li vaig agrair la valentia i vaig gosar treure el tema de l’origen del sanglot d’Antoni Pons i la humiliació patida als peus del bisbe Miralles.

D’aquella conversa, em varen quedar molt clares dues coses. La primera és que Teodor Úbeda va avalar, amb un silenci confirmador, l’existència d’una llista de capellans i, la segona, aquesta sí amb paraules taxatives, que la conducta del bisbe Miralles amb Jeroni Alomar va ser una vergonya. No record exactament si va parlar d’ignomínia o d’infàmia (diria que sí), però tant és amb quines paraules exactes va abominar d’aquella malifeta, el fet és que vaig veure que sabia moltes més coses que jo per desmarcar-se de l’actuació del bisbe que va regir l’Església de Mallorca durant la guerra. 

4. ALTRES QÜESTIONS DISPERSES

Setembre de 1936. Miralles beneeix els avions italians que bombardejarien Catalunya i el País Valencià

* Quan l’any 1896, per oposició, Miralles va obtenir la canongia a La Seu de Palma, va ser nomenat arxiver del bisbat i, fins a l’any 1901, va catalogar tot l’Arxiu Capitular i, en tres volums, va publicar-ne el catàleg. També dirigí el butlletí de la Societat Arqueològica Lul·liana. És de suposar que, amb la seva experiència documentalista, havia de tenir cura especial del seu arxiu i no hauria d’haver perdut els papers

* A la seva arribada a Mallorca, el gener de 1930, una de les primeres accions de Miralles va ser impulsar la Casa de la Sagrada Família a un solar de la Caixa de les Balears a Can Tàpera. El mes de juliol s’hi feren les primeres colònies per a fills d’obrers catòlics per contrarestar les colònies escolars que organitzaven tant els sindicats com les societats mutualistes i, després i ja amb la República, les institucions. El trasllat a Mallorca, procedent del bisbat de Barcelona, va ser per a ell una reculada que atribuïa a la Dictadura de Primo de Rivera (ja en declivi). Tot i això, no va rebre amb ulls d’esperança la República, sinó que va adoptar una actitud crítica que s’anà incrementant, any rere any 

El nacionalcatolicisme. Les autoritats eclesiàstiques desfilant amb els militars revoltats (font: FIDEUS)

* Miralles va fer costat a Zayas, cap de la Falange, a Díaz Freijó, comandant militar, a Álvarez Osorio, governador civil (que era guàrdia civil), al comandant Marin de l’Estat Major, a Benjumea, governador militar i, fins i tot, al Conde Rossi. Va beneir una esquadra d’avions italians que, igual que farien els avions alemanys, bombardejarien diverses ciutats de la península, bàsicament del País Basc, del País Valencià i de Catalunya. Els avions italians, un d’ells pilotat per un fill de Mussolini, bombardejaren Girona, Reus, Tarragona, Xàtiva… Provocaren la mort directa de 4.736 persones només a Barcelona, ciutat que té el dubtós honor d’haver estat el banc experimental de bombardejos sobre població civil que, pocs anys després, els nazis exercitarien sobre Londres. Antoni Maria Sbert i Massanet, el mallorquí fundador d’ERC i conseller de la Generalitat republicana tant amb Francesc Macià com amb Lluís Companys, va qualificar Mallorca com el portaavions de Mussolini i Hitler. El bisbe de Mallorca mai no va condemnar les morts dels bombardejos. Ni tan sols les dels 22 infants d’entre 5 i 13 anys que estaven refugiats a Sant Felip Neri esclafat per les bombes italianes (vg. fotocomposició al final de tot). Eren morts amb armes beneïdes!

* Miralles, a diferència de Vidal i Barraquer o del bisbe Mújica19, no només va signar la Carta colectiva del Episcopado Español a los obispos del mundo entero, sinó que va dir que «la firmaría mil veces si se me pidiera». Aquell document va ser redactat, a petició expressa de Franco, bàsicament pel cardenal Gomà durant els mesos de maig i juny de 1937, és a dir, coincidint amb el consell de guerra i l’assassinat de Jeroni Alomar, i es publicà amb data de dia 1 de juliol de 1937. El document, de 45 pàgines, radicalitza la presa de partit incondicional al costat de l’exèrcit rebel. Parla del significat de les creuades, però contràriament al que s’ha escrit, no fa cap equiparació directa amb la guerra en curs. La declaració ja estava feta d’abans, i per partida doble, en cartes pastorals d’Isidre Gomà («cruzada nacional») i d’Enrique Pla i Deniel («cruzada nacional de liberación»).

Cal advertir que Franco va parlar de «cruzada nacional» dia 22 de juliol de 1936 només quatre dies després d’haver-se aixecat en armes, però aviat es va desmarcar d’aquesta definició per deixar clar que era un aixecament militar i feixista! No obstant, l’ús del concepte de creuada ja l’havia fet José Antonio Primo de Rivera abans de Franco i, tanmateix, ambdós anaven a remolc. Gomà, dia 12 de juliol de 1933 va fer una crida pública a organitzar una “cruzada contra la República, la verdadera cruzada de los tiempos modernos porque pueden alistarse todos los hijos de la cruz”. Cal recordar que participar a les creuades conferia als guerrers indulgències i privilegis. Per dir-ho en paraules planeres, els creuats tenien el cel guanyat, talment els gihadistes segons la religió islàmica quan fan crides a la guerra santa20. Tan evident és la «militarització» que enaltia el catolicisme amb les creuades, que l’any 2000 Joan Pau II les va declarar «pecat històric de l’església contra el cristianisme», abominà d’elles i declarà que no n’hi tornaria haver mai més. Confiem-hi!

* Quant als afusellaments dels capellans, s’ha de dir que Miralles va reproduir en el butlletí episcopal del mes de desembre de 1936 el sermó que, dia 15 de novembre, havia publicat el bisbe Marcelino Olaechea de Pamplona. Sota el títol Ni una gota de sangre de venganza, el bisbe basc abominava de les morts a les voreres dels camins. Setmanes abans d’aquell sermó, al llarg de tot el mes d’octubre, les tropes franquistes havien afusellat fins a 16 capellans bascs (d’Hernani, Rentería, Mondragón, Elgoibar…) que es mostraren lleials al País Basc i defensors de la Democràcia i la República21. Arran d’aquests assassinats, dia 22 de desembre, el Lehendakari Aguirre es mostrà escandalitzat per la passivitat de l’Església espanyola que mai no va condemnar la mort de 16 membres de la seva comunitat ni, encara ara, els ha considerat màrtirs en un clar discrim amb els religiosos morts a l’altre bàndol. El mes de gener, quan Franco interpel·là Pius XI i li reclamà que l’Església catòlica brindàs suport clar a la seva revolta “per aturar el comunisme”, la resposta del Papa va ser un retret per l’afusellament dels capellans bascos que comprometia el silenci de l’Església espanyola que va ocultar aquells crims. La queixa del Papa, obligà Gomà a manifestar-se… i fer l’anguila.

Franco i Gomà fent la salutació feixista

Lluny de fer la condemna pertinent, el cardenal es limità a “lamentar” les morts. La resposta de Gomà no s’adreçava només a replicar la protesta d’Aguirre, sinó que va aprofitar l’oportunitat per fer, simultàniament, una desautorització ferma del sermó del bisbe de Pamplona que havia estat rebut a satisfacció de la part més humanista de la comunitat cristiana. La resposta a Aguirre era, també, una estirada d’orelles al bisbe de Pamplona i als qui, com Miralles, s’havien fet ressò del sermó i l’havien compartit.

(…) «Vamos a lo más grave de su discurso, señor Aguirre, a la angustiosa invocación que hace usted a la conciencia universal. Afirma usted que los sublevados han asesinado a numerosos sacerdotes y religiosos beneméritos por el mero hecho de ser amantes de su pueblo vasco.

No discuto sobre adjetivos; sólo hago una reflexión sobre el hecho de la muerte violenta de unos sacerdotes vascos. Más que nadie hemos lamentado el hecho. (…) Pero también lamentamos, profundamente, la aberración que llevara a unos sacerdotes ante el pelotón que debiese fusilarlos; porque el sacerdote no debe apearse de aquel plano de santidad, ontológica y moral, en que le situó su consagración para altísimos ministerios. (…) por esto nos resistimos a creer que algunos sacerdotes hayan sido fusilados por el mero hecho de ser amantes de su pueblo vasco.

El bisbe Miralles, hauria de prendre nota: el clam contra la venjança del bisbe de Pamplona no era ben rebut. Afusellar capellans era lamentable, però ho era més (i «profundamente») l’aberració d’aquests capellans que els hauria portat davant dels botxins. Segur que en el cas de Jeroni Alomar, pocs mesos després, Miralles no presentaria cap protesta i no només no condemnaria l’assassinat, sinó que ni tan sols no el lamentaria. Gomà havia deixat ben clar que la culpa era tota i sempre de les víctimes; maldament fossin preveres!

El cas d’Alomar i dels 16 capellans bascos, no són els únics de religiosos assassinats pels feixistes. N’hi ha més, també amagats per l’Església que no vol admetre el discrim de circumscriure les beatificacions i santificacions als qui moriren «por Dios y por España». En definitiva, qui marca el criteri de si poden ser sants o no els capellans assassinats durant la insurrecció de Franco és… Franco! L’octubre de 1936, va ser assassinat Andrés Arés, rector a Val de Xestoso, i Martín Usero a El Ferrol per negar-se a recolzar els subvertits. Antonio Bombín, franciscà col·laborador del setmanari Izquierda Republicana, Francisco González, mestre de Mijas, Matías Torrente… De tots ells, Justo Pérez de Urbel, que seria Abad del Valle de los Caídos, va dir: «Fueron sacerdotes que se valieron de su autoridad para engañar a sus feligreses, para llevarles a la muerte, para luchar en unión de los enemigos de la fe, traidores a su Patria y, lo que es peor, traidores a Dios». Ha quedat prou clar? Una declaració feta amb tota l’obscenitat del món si tenim en compte que cap dels capellans afusellats pels feixistes no havia agafat les armes… a diferència de molts dels qui brindaren suport als revoltats.

Els seminaristes de Comillas rebien instrucció amb armes

* Una activa i directa participació de l’Església en la repressió ve demostrada per l’allau d’informes que enviaven els capellans al Comité de Depuración de Responsabilidades Políticas22. És impossible que els autors d’aquests informes no remetessin còpia als seus superiors i, per tant, seria molt ingenu creure que Miralles no tenia coneixement dels continguts i, per tant, de la implicació i politització de l’Església de Mallorca. Un argument més per rebutjar qualsevol vel·leïtat que pretengui argumentar que el bisbe de Mallorca va defensar l’autonomia respecte de les autoritats civils i militars. Fa uns anys, quan l’escriptor Llorenç Capellà va definir la conducta de l’Església com “aquiescent” amb els rebels, va haver-hi una revolta indignada i un intent de criminalització de la paraula. Doncs bé, aquiescència significa un consentiment derivat de no oposar-se a una acció. Crec que la definició és molt benèvola. El bisbe Miralles, com s’ha pogut veure documentalment, va ser un còmplice actiu dels falangistes i dels militars. No va protegir la gent perseguida, en molts de casos catòlics fidels, sinó que en el cas de Jeroni Alomar va animar i atiar la persecució i, en molts d’altres casos, no va ajudar les víctimes ni les seves famílies. La seva conducta no va ser passiva ni aquiescent, sinó de connivència activa. No acceptar-ho és negar els fets.

* Tenc el testimoni de Jaume Homar, fill del gestor d’una pensió que hi havia devers la plaça Major de Palma. Allà hi anaven joves capellans falangistes i més d’un seminarista que tenien llogada una estança. Hi anaven els vespres o de matinada vestits amb les sotanes; es canviaven de roba i sortien amb les corretges i les armes a col·laborar amb les passejades o les tretes. Com tot el que s’ha descrit aquí, és d’una candidesa gegantina creure que el bisbe Miralles desconeixia aquestes activitats criminals dels seus sacerdots, perquè eren de domini públic, fins al punt que han quedat a l’imaginari popular en gloses que molta de gent encara recorda de memòria.

Beatos de pell llevada,
en bon matí els sent passar
amb so rosari en sa mà
i sa pistola amagada

CODA I CONCLUSIONS

Juny de 2017. Homenatge a Jeroni Alomar a Llubí (foto: ARA-BALEARS)

Avui, ja no tenen cap fonament ni justificació les disculpes continuades que es fan a la conducta de Miralles durant la guerra. No es pot dir que va defensar la independència de l’Església respecte del poder militar. Tant si no va voler com si no en va saber, no ho va fer. No estic d’acord, tampoc, que es digui que va fer tot quant va poder per defensar la vida de Jeroni Alomar, sinó tot el contrari: la desitjava. No va condemnar la mort i va ordenar amagar-la. Per raons que només ell sabia, Alomar era una pedra a la sabata. Potser per això va brindar suport a Melcior Tugores i a Llorenç Martorell. No només no els va aturar els peus en l’acarnissada persecució d’Alomar, sinó que era Miralles qui la va animar atiar fins al luctuós desenllaç tràgic. Per dir-ho clar i català, el bisbe Miralles va ser un col·laboracionista actiu amb els revoltats, un còmplice del crim del capellà Poquet, un manipulador que ni tan sols va escaquejar les mentides ni les amenaces i, per descomptat, un soldat de Franco que va donar al Cèsar allò que era de Déu. En el cas d’Antoni Pons i, molt possiblement, amb altres preveres, va exercir l’abús d’autoritat. En conjunt, representa l’antítesi de les idees cristianes que pregona l’Evangeli.

Comprovar com avui, amb l’aparició dels documents que ens han estat deliberadament ocultats i blindats per part de l’Església de Mallorca, encara hi ha una cohort de protectors que agombolen, disculpen o minimitzen l’actuació de Miralles i, des de la mentida i la manipulació, s’aferren a l’espai, més fals que llenegadís, de les «interpretacions», delata que hi ha poca inclinació a la reflexió, a la penitència i al savi exercici de la rectificació. El sostenella e no emmendalla, propi d’una cultura aliena, campa a l’ampla. I tanmateix, no hi ha possibilitat d’interpretar res, perquè el mateix Miralles, en els escrits adreçats al cardenal Gomà desemmascara quina va ser la seva participació i delata una enemistat manifesta amb la víctima i amb la seva mare, a la qual maltracta i dejecta amb un sadisme groller.

Entenc provada documentalment la conducta del bisbe Miralles, amb un posicionament paramilitar d’enaltiment a Franco, del qual va ser soldat lleial i admirador. També rau demostrada l’existència d’altres cartes de Miralles que, fins ara, no han estat preses en consideració, tot i que són determinants a l’hora de valorar-ne l’actuació. En el terreny de les especulacions, és possible que les persones que han tengut el privilegi d’accedir a l’arxiu de Miralles, encara injustament reservat, no hagin vist aquesta correspondència. També és possible que, tot i haver-la vista, hagin decidit no fer-ne ús, sigui voluntàriament, sigui per qualque acord o condicionant previ a la consulta. Ara, però, quan una part dels destinataris han desemmascarat part de la correspondència, ja no poden ignorar-la ni fer com si aquí no hagués passat res. Com a investigadors a la recerca d’una veritat fins ara falsificada i emboscada, sorprendria que, coneixedors que existeix una carta de Jeroni Alomar, segurament la seva darrera carta, adreçada al bisbe de Mallorca just abans de ser afusellat, no deixin bous i esquelles per abocar-se a trobar-la i, sigui quin sigui el contingut, no es proposin l’objectiu prioritari de mostrar-la a la família i fer-la pública, com a respecte a les darreres paraules d’un condemnat.

Dit això i per acabar: si la comunitat internacional, en comptes de limitar-se a tolerar unes brigades voluntàries i voluntaristes per plantar cara al feixisme, hagués adoptat la determinació que varen prendre Alemanya i Itàlia, però, en comptes de fer costat a l’aixecament militar, haguessin brindat suport a la República, ¿algú dubta que la guerra hauria tingut un resultat invers? En el cas, hipotètic però possible, que el el govern legítim de la República hagués esclafat la revolta feixista, ¿no és lògic pensar que n’hauria depurat les responsabilitats? ¿No és lògic pensar que el bisbe Miralles hauria estat processat per un consell de guerra i que l’acusació mínima que se li hauria  imputat (en el seu cas, amb tot rigor) seria «auxilio a la rebelión», és a dir, la imputació feta a Jeroni Alomar, afegida a la d’intentar salvar la vida d’uns perseguits, que el va dur davant de les bales? Dit sense cap eufemisme, ¿no és lògic pensar que, d’haver-se sotmès l’aixecament armat, Josep Miralles, bisbe de Mallorca, hauria estat acusat, processat i, molt possiblement, condemnat com a criminal de guerra?

Dat a Son Menut, dia 24 d’agost de 2018

 

1     «En Pep des Mirador», com l’esmentaven irònicament alguns capellans, també era «el més beneit de Mallorca», segons Josep Pons i Marquès, ànima mater al costat de Miquel Ferrà de la revista La Nostra Terra, a la qual difamà i injurià a plena consciència atiant la persecució que patiren la majoria dels col·laboradors.

2     Josep Massot i Muntaner fa esment en nombroses ocasions a l’Arxiu Miralles. A la presentació del llibre EL BISBE JOSEP MIRALLES I L’ESGLÉSIA DE MALLORCA (PAM, 1991) escriu: «M’ha estat possible de donar-hi un bon nombre de notícies noves i de noves interpretacions a partir de l’enorme documentació inèdita que m’ha estat possible de consultar, sobretot de l’Arxiu Vidal i Barraquer (…) i de l’importantíssim fons sobre el bisbe Miralles que es troba a l’Arxiu Diocesà de Mallorca o encara reservat al Palau Episcopal mateix, la consulta còmoda del qual m’ha estat facilitada per l’actual successor del bisbe Miralles, doctor Teodor Úbeda, i pel seu arxiver, mossèn Joan Rosselló.» Al llarg de la seva magna obra, són moltes les referències de Josep Massot i Muntaner a l’Arxiu Miralles. De manera contradictòria, el mateix autor afirma: «No serà possible d’aclarir definitivament tots els enigmes que encara subsisteixen sobre Jeroni Alomar fins que tinguem accés al dossier sobre ell que ha d’haver-hi a l’arxiu secret del bisbat de Mallorca». Josep Massot i Muntaner EL PRIMER FRANQUISME A MALLORCA (PAM 1996, pàg. 152). És possible que les dates de redacció de tan antagòniques expressions (l’alegria d’haver pogut accedir als arxius reservats i la queixa per no poder accedir al dossier sobre Alomar) no coincideixin cronològicament amb les d’edició, però de la primera manifestació sabem que Josep Massot i Muntaner fa més de vint anys que coneix l’Arxiu Miralles i si, en el cas concret de Jeroni Alomar, mai no ha esmentat la correspondència amb Gomà ni amb el rector de Llubí, ara que ambdues relacions epistolars ja són públiques (gràcies als destinataris dels escrits), seria molt aclaridor saber si són o no a l’Arxiu Miralles, perquè si no hi figuren, tenim tot el dret a sospitar que, a Palau, hi ha hagut una profanació i una espoliació documental o, una segona sospita, deduir que Miralles no va incorporar o va retirar determinats escrits. Cal afegir que Massot i Muntaner també coneix molt bé l’Arxiu Gomà, on hi ha la correspondència creuada amb Miralles. Malgrat el buit derivat del no tractament fins ara dels escrits del bisbe que s’exposen en aquest article, cal fer constar la tasca ingent i imprescindible de Josep Massot i Muntaner com a investigador i divulgador de la història de la Guerra dels Tres Anys a Mallorca.

3     Llorenç Capellà escriu: “No hi ha dubte que els historiadors hauran d’aprofundir molt més sobre l’actuació de Miralles i del clergat en general, si aspiram a tenir una valoració completa dels fils que mogueren la trama repressiva durant la Guerra Civil.” (Diari de Balears, 4-III-2004). Gabriel Alomar i Serra, historiador de Llubí, reclamava el febrer del 2018: «Jo pregaria des d’aquí que si existeix aquest arxiu personal, que pareix que ha d’existir s’obri d’una vegada per totes al públic. Les autoritats militars han mostrat les seves causes i l’església encara no ha obert aquest arxiu.»

4     L’investigador de Llubí ha publicat el descobriment d’aquestes cartes al Butlletí de la Societat Arqueològica Lul·liana. A l’enllaç, podreu veure i escoltar la documentada conferència que va fer a Manacor. http://rellevant.cat/video-els-dilluns-de-lobra-gabriel-alomar-i-serra-noves-aportacions-sobre-el-cas-del-capella-poquet-afusellat-el-1937/

5     A instància de Nicolau Pons, Jaume Santandreu i la família Alomar, l’any 1995 Teodor Úbeda, bisbe de Mallorca va presidir el funeral per Jeroni Alomar a l’església dels Caputxins, on gairebé 60 anys abans havia passat les darreres hores en capella a l’espera de ser afusellat. D’aquesta missa, en tornarem a parlar més endavant.

6     L’enquesta es va fer dos mesos després de la publicació a París del llibre Les grands cimetières sous la lune de Bernanos i, també publicat a París, vuit mesos després del pamflet de Joan Estelrich La persécution religieuse en Espagne, encarregat expressament per capgirar l’opinió pública europea respecte dels crims feixistes, amb pròleg del fonamentalista poeta cristià Paul Claudel, el que va tancar de per vida a un psiquiàtric Camille Claudel, per tapar els amors clandestins de la seva germana amb l’escultor Rodin.

7     En relació a aquest concepte maniqueu dels «bons», tan usat per l’Església durant la guerra i atribuït als revoltats, Jaume Santandreu va esciure l’any 2013: «Tendrem un màrtir quan els dolents beatifiquem els innocents que mataren els bons».

8     Reproduïda per Massot i Muntaner, diu «que es conserva a l’Arxiu Miralles».

9     Vg.: Nicolau Pons. Jeroni Alomar Poquet. El capellà afusellat pels feixistes el 1937 Palma, 1995

10     «El hermano, Andrés; el cuñado y abogado defensor, Luis Alemany, y el sobrino de Alejandro, Andrés, solicitaron reunirse con el obispo. Este, conocedor de lo que le iban a pedir, accedió de mala gana. Los recibió en palacio, haciendo valer desde el primer momento su estatus, dejando de lado el parentesco, y sin darles oportunidad de plantear el asunto les dijo que Tano (así llamaban en la familia a Alejandro Jaume) tenía lo que se había buscado, que su condición de rojo y ateo le impedía intervenir. La entrevista duró unos pocos minutos. Abrupto y desagradable, Miralles se cerró en banda, no atendió ningún razonamiento, reiterando que las cosas estaban como estaban y que buscasen ayuda en otra parte, que él no estaba en condiciones de prestarla.» José Jaume, Miralles, un obispo miserable (DM, 11-6-2017)

11     Bernanos no era l’únic que acusà directament Miralles. Pere Oliver i Domenge, batle de Felanitx, des de Barcelona estant just abans d’haver-se d’exiliar, publicà el gener de 1939 a Política Republicana, diari que es repartia a Madrid i a Menorca, un article que titulà Fanatismo, que conclou: «El beato mallorquín és la personificación de la falácia. Con estos ejemplares de poseidos se han formado las falanges que el Episcopado de Mallorca ha levantado para lanzarlas al deshonor y al crimen». Extret de L’Estel de la Llibertat. Aproximació a Pere Oliver i Domenge en curs d’elaboració.

12     Per a comprovar la barroera manipulació (conjunta i pactada) de Miquel Villalonga amb el bisbe Miralles, vg.: Bartomeu Mestre. Vindicació de La Nostra Terra, pàgs. 114-117, El Gall i IEB, Palma, 2009

13     La defensa de Miralles, paternalista i amable, tant del comte Rossi com del pare Adrover, llevant ferro a uns abusos execrables, delaten una conducta impròpia d’un pastor cristià. Un altre interrogant no aclarit és saber quin dia sortien del palau les peticions d’indult que arribaven a misses dites?

14     Finalment ho va donar a l’IEC (no sé com ha anat a parar a la UIB).

15     Antoni Pons era d’ascendència sollerica, però havia nascut a Palma.

16     Antoni Pons no va tornar a publicar fins a l’any 1949, mort ja Miralles.

17     L’afecció de Miralles a fer llistes va tenir continuïtat. És sabut que va encarregar una llista de llinatges xuetes, en previsió del resultat de la Segona Guerra Mundial per si l’havia de brindar a Hitler. Miquel Forteza, amb una infantil ingenuïtat, assegurava que havia animat a fer-la molt extensa per fer desistir els nazis. Vg. La fe vençuda (Miquel Font Ed., Palma, 2007)

18     Andreu Manresa, EL PAÍS, 10-VI-1995

19     El cardenal Pacelli, en carta de dia 31 de juliol de 1937 trobada a l’Arxiu del Vaticà, suggerí a Gomà la retirada del document o la suspensió si no obtenia la unanimitat amb la signatura de Vidal i Barraquer i Múgica.

20     Un any després de la Carta, Gomà prologaria el llibre Guerra Santa del rector del seminari de Comillas, Aniceto Castro, que va incorporar com a assignatura obligada la instrucció militar amb armes als seminaristes.

21     L’ambaixador dels Estats Units durant la guerra civil, Claude Bowers, en el llibre Misión en España, 1933-1939, destacà: «Esta lealtad de los católicos vascos a la democracia ponía en un aprieto a los propagandistas que insistían en que los moros y los nazis estaban luchando para salvar a la religión cristiana del comunismo».

22     El vicari de Felanitx signava informes que semblen redactats per les autoritats militars i no per un cristià. Només dos exemples: Coloma Pons Amengual, mestra de Felanitx, fou depurada «por frecuentar una librería de mala fama y ser simpatizante del exalcalde Oliver, furibundo separatista». L’informe referit al batle republicà no difereix gaire: «Pedro Oliver Domenge, alcalde desde el nefasto régimen republicano, se significó como activo propagandista del separatismo catalán. Era considerado un hombre funesto». Un informe religiós?

 

Els Savoia italians bombardejaren població civil. A Sant Felip Neri, 22 nins entre 5 i 13 anys

L’ATZAR COMANDA

Com se sol jugar al parxís: torn tirar perquè era un sis! (mig segle enrere!)

L’estiu de 1968, enllestida la revàlida de 6è, d’allò que en deien “batxillerat superior”, després de nou anys a Sant Francesc de Palma, la previsió era de fer el PREU al mateix col·legi i, d’acord a recomanacions familiars, aniria a fer Medicina a Barcelona o, atesa la meva passió per les matemàtiques, potser Exactes. La ruta semblava decidida i emproada. Això no obstant, l’atzar també mou cartes. Un anunci a la premsa em va condicionar el futur i em determinà la vida.

Una publicitat que em determinà la vida

Mon pare era subscriptor de La Vanguardia on, aquell estiu, s’hi publicaren els anuncis d’una acadèmia privada orientats a reclutar inscripcions per estudiar programació d’ordinadors, aleshores uns estudis d’avantguarda sense cap regulació acadèmica. Per seduir, la publicitat s’il·lustrava amb uns petits enigmes de lògica matemàtica per resoldre, amb una invitació a assistir de franc a una classe a l’acadèmia i a passar un test de capacitat. Vaig voler satisfer el meu endarrer i, amb la comprensió dels pares, la meva germana Esperança, que coneixia Barcelona (havia acabat feia pocs anys els seus estudis de Belles Arts a l’antiga Escola Sant Jordi del carrer Avinyó), va acompanyar-m’hi. El semàfor del test psicotècnic, a una sala on s’ofegaven de calor i amb ganes de desistir, es va posar verd i, a partir d’aquell moment, tot varen ser corregudes. Gràcies a la intermediació dels Teatins de Felanitx, vaig trobar plaça a la residència que tenien al carrer d’Enric Granados; vaig anul·lar la matrícula a Sant Francesc per demanar el trasllat per fer el PREU a l’Institut Jaume Balmes… Al meu capet, la insensata i arrogant pretensió de compaginar el PREU amb els estudis de programació. Tanmateix, aquells dos anys a Barcelona (amb dos estats d’excepció dictats per un General Íssim i la seva dictadura) serien determinants a la meva formació.

Davant de l’antiga residència dels Teatins al carrer d’Enric Granados

 

22-II-1969. Equip dels Teatins a La Salle de la Bonanova: Calafat, Landa, Landa (dos cosins bascs), Ramon Cavaller, Toni Fleixes, Xisco, Toni Vaquer “Pèls”, Guillem Montoya, Balutxo, Joan Suau i Terrades) 

La ignorància sobre el món de la informàtica (aleshores aquesta paraula no s’usava i es parlava de cibernètica o de computació) era gegantina. S’assegurava que, un any abans, l’estiu de 1967, un ordinador havia “programat” l’execució de la Guerra dels Sis Dies entre Israel i Egipte, i que un altre màquina havia fet escac i mat a Spassky i a Petrossian junts. Per acabar de construir el mite, el 1968 Stanley Kubrichk estrenà 2001, una odissea a l’espai i s’avançà anys en l’evolució dels mecanismes de supervivència dels anomenats “cervells electrònics”. Circulaven acudits de tota casta que, en el fons, miraven de dissimular el desconeixement majúscul sobre les emergents professions de nova planta. Un d’ells, en castellà, interrogava sobre la semblança entre un macarra i un programador: tant un com l’altre “computa de día, computa de tarde y computa de noche”. Fos com fos, aquell estiu em vaig posar a estudiar els sistemes binari i hexadecimal i, ben aviat, vaig dominar el càlcul mental amb idèntica agilitat que la del sistema decimal. Amb un oncle meu, Guillem Ticoulat, addicte als mots encreuats i als jocs d’enginy, ens desafiàvem a fer càbales i elucubracions matemàtiques. Va ser un bon entrenament… avui absolutament inútil.

Inscripció a l’Institut Fich, amb alguns dels títols homologats després per la casa IBM

 

La primeria de 1969, les aules de l’Institut Fich es traslladaren al primer pis del n. 1 de la plaça Urquinaona i, a la planta baixa del cap de cantó de davant (aleshores el n. 14), s’hi instal·là la casa IBM, amb un ordinador 360 dins d’un gran mostrador. Allà va ser on, a la vista dels badocs que entelaven els vidres, vaig fer les primeres pràctiques. La lectura dels programes es feia amb fitxes perforades que traslladaven les dades a cintes de dos pams i a discs pesats i gegants d’una capacitat de memòria que avui supera qualsevol mòbil.

La plaça Urquinaona, on hi havia l’Institut Fich i la casa IBM

Amb uns primers programes (Autocoder, Assembler i RPG I i II, preludi dels PL1 o Cobol), vaig homologar alguns dels títols a la casa IBM, tot i que tampoc encara no serien reconeguts fins anys després quan es convocaren els tràmits per acreditar formació i experiència. En el meu cas, quan em vaig deixondir ja havien prescrit els terminis per convalidar la llicenciatura. El fet és que la demanda de programadors s’havia disparat en dos anys i, en acabar els estudis, tothom tenia ofertes de feina. En el meu cas, el més jove amb anys de diferència de tots els qui havien fet els cursos, vaig estar a punt d’acceptar un contracte a la Caixa de Lleida (absorbida l’any 1979 per “la Caixa”). L’atzar movia sedassos i garbells per retenir-me, però jo tenia molt clar que volia viure a Mallorca. Davant de la cruïlla, vaig rebutjar la feina i vaig decidir tornar. La carta als pares per explicar la decisió és un desideràtum caòtic d’ingenuïtats i somnis.

Comiat a l’antic Can Costa. El professor, amb bigoti i tota la família. Jo? L’únic que no porta corbata

A Mallorca, fins ben entrats els anys 70, només hi havia ordinadors a GESA i a la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de les Balears. Enlloc més. Això no obstant, al passeig Mallorca es va obrir CAPSA (centre d’anàlisis i programació) i, per mediació del representant d’IBM a les Balears, Jaume Homar, allà vaig tenir la meva primera feina remunerada a partir de gener de 1970 quan encara no havia fet els 18 anys. CAPSA utilitzava l’ordinador 360 instal·lat a la casa IBM de Palma, ubicada també al passeig Mallorca i, com a Barcelona, dins d’un mostrador amb el nas de la gent curiosa aferrat als vidres. Allà feia d’operador i alguns programes de rebuts per l’Ajuntament de Palma (el de multes i el d’aigua d’EMAYA, entre d’altres). El 1972 la Caixa de les Balears va fer oposicions per proveir dues places de programador. Coincidint en el temps, el Banc Exterior d’Espanya també en va fer per l’àrea administrativa. Les vaig treure totes dues i, tot i el consell del professor i amic Bartomeu Tous, amb qui havia preparat el temari, vaig optar per la caixa d’estalvis. El problema va ser que, en presentar-m’hi i quan ja havia rebutjat incorporar-me al Banc Exterior i ja m’havia acomiadat de CAPSA, m’exigiren estar lliure del servei militar. Un altre toc d’atzar o, dit més planer, valenta putada la mili! Un altre cop de timó i una altra història. Al final, vaig fer dos anys de servei militar a la COE 101 (boines verdes) i no em vaig incorporar a la caixa d’Estalvis fins dia primer de febrer de 1974, quan encara no havia fet els 22 anys. Hi vaig fer feina fins el primer d’abril de 2011, arran d’una jubilació avançada. A l’ara liquidada “Sa Nostra”, al llarg de 37 anys i dos mesos, vaig fer-hi moltes de feines i vaig jugar tots els papers de l’auca possibles. Bé, gairebé tots! O tots excepte un: mai no hi vaig fer de programador!

L’adagi del gitano vell quan deia al gitano jove: “no peguis a l’ase que mai no sabem si la sort és davant o darrere!”, és ben cert. Tanmateix, els gitanos i els felanitxers som gent que va pel món sense manuals d’autoajuda ni necessitat de guies espirituals ni altres herbes. Quan una cosa no surt tal com havíem previst, tenim una frase de consol molt efectiva: no devia convenir! N’hi ha que la lliguen a la cultura judeocristiana, però és tot el contrari. La dita no té res a veure amb cap apel·lació a la conformitat o a la resignació. “No devia convenir” és un clam a mirar cap al futur i no aturar la caminada. Al cap i a la fi, ben pensat, ben pensat, la feina no m’ha anat gens malament i, a la vida, les alegries guanyen (i amb quina panera!) als disgusts. Així que… ja faran tant els altres!

SALVAREM CALA VARQUES!

NOTA PRÈVIA

Dia 16 d’abril del 2018 vaig registrar un conjunt d’al·legacions a l’Ajuntament de Manacor, relatives a la situació de cala Varques i el seu entorn. En vaig remetre còpia a les institucions que tenen competències en el tema.

Dia de 8 maig em vaig entrevistar amb la batlessa, Catalina Riera, i amb la regidora d’Urbanisme, Bel Ferrer. Ambdues tenien coneixement dels greus problemes i una ferma voluntat de trobar i aplicar solucions en l’àmbit de la seva competència que, fonamentalment, es reduïa al problema dels accessos. Un mes i mig després d’aquella conversa, l’Ajuntament de Manacor ha fet efectiu el compromís.

Dia 17 de maig, al meu perfil de feisbuc, vaig iniciar un serial diari per relacionar tots els problemes que afecten a l’entorn i reclamar l’actuació de qui té potestat per aplicar les corresponents solucions, totes elles definides tant en l’aplicació com en la indicació de cada una de les entitats que les haurien d’atendre. D’aleshores ençà, he rebut l’encoratjament de persones prou qualificades en qüestions mediambientals (Cosme Aguiló, Joan Mayol, Margalida Ramis, Gaspar Valero…), de l’àmbit cultural de Manacor (Biel Barceló Bover, Hilari de Cara, Bernat Nadal, Antoni Tugores…) i d’altres diverses procedències. Els centenars de persones que han deixat comentaris, o que han compartit els 42 capítols publicats (40 més un Tèntol i un Bis), donen fe de l’atenció general i certifiquen que cala Varques és un referent en la lluita en defensa del territori que ultrapassa l’interès local. L’exclamació més freqüent, gairebé unànime, ha estat de sorpresa i indignació per, malgrat la crida, no haver estat resolts tots i cada un dels problemes denunciats.

Front a la resposta popular, algunes de les entitats responsables s’han parapetat en el silenci, unes altres, en paraules evasives i sense compromís, que desemmascaren la nul·la voluntat política d’exercir les seves competències, s’endinsen dins l’abandó de funcions, amb negligència activa, rebel i obstinada, i en defugir les obligacions de servei públic o, pitjor encara en dos casos, diferir covardament la responsabilitat cap a altres. Tanmateix, més prest o més tard, aquesta desídia institucional serà castigada i tots els organismes competents hauran de posar fil a l’agulla i atendre els seus deures amb la ciutadania.

Avui, sis setmanes després d’iniciar el serial, he arreplegat tots els capítols, cada un amb la corresponent il·lustració, i els transcric enfilats en el mateix ordre de publicació. Tal com he avisat en el darrer, és possible que, en un futur immediat, em vegi forçat a reobrir el serial, però m’estimaria més veure’m obligat a afegir qualque post scriptum, si les institucions ara inactives (Medi Ambient, Costes i el Seprona, però també Treball, Turisme, Hisenda…) assumeixen les seves responsabilitats. Si ho fan, no em sabrà gens de greu valorar-ho. Sigui com sigui, tinc la convicció absoluta que SALVAREM CALA VARQUES!

(1) Obertura

La societat anònima propietària de Cala Varques, Club de Llevant SA, el passat mes de gener va tancar el pas històric públic tradicional que davalla fins a la mar, documentat ja l’any 1897! Cinc mesos després, encara és l’hora que aquest abús hagi estat tallat d’arrel per qui té les competències de vetllar pels drets de la ciutadania. La conseqüència immediata és una greu degradació de l’entorn que, a mesura que s’acosta l’estiu, es multiplica de manera alarmant.
Les finques agrícoles veïnades són objecte de destrucció, amb perjudicis molt greus (barreres esfondrades, parets esbaldregades, panys rebentats, animals a lloure…). Totes les instàncies públiques (Govern, Consell, Ajuntament, Costes…) estan ben informades de la situació i, de moment, cap d’elles no hi ha posat remei.
Atesa la negligència activa (la paraula desídia és massa suau), a partir d’avui, en aquest espai, m’adreçaré “a qui correspongui” i aniré detallant la història i les endemeses, amb documents que ja tenen les institucions responsables que, de no reaccionar aviat, romandran com a còmplices de la destrucció territorial i, com és sabut, qui estima Mallorca…
Cala Varques és un cas emblemàtic de referència que reclama un pla de gestió amb segell d’emergència i, com a primera mesura urgent i immediata, cal fer obrir el pas de persones, perquè és un dret que cap SA no pot conculcar. Mentre això no es faci, millor que la bona gent no s’hi acosti per no contribuir involuntàriament a la destrucció de l’entorn. Ho detallaré, dia a dia, a partir d’avui. Gràcies a l’avançada per la vostra atenció i complicitat. (continuarà)

(2) Un mercat pirata

Com aniré documentant en aquest espai (cada dia hi penjaré informació rellevant), el caos i el desordre actual de l’entorn de cala Varques no es pot atribuir a una sola administració, per més que cap d’elles fins ara no hagi aturat cap dels desgavells del seu àmbit de competències. A la il·lustració d’avui (la foto superior és de fa pocs dies), podem veure com, per sisè any consecutiu, s’ha instal·lat un xibiu pirata, amb preus superiors a les terrasses turístiques del Born de Palma. Palplantat damunt d’un espai que pertany a la Demarcació de Costes, crida a l’actuació immediata (cal explicar-ne les raons?) de la Conselleria de Medi Ambient, Agricultura i Pesca del Govern de les Illes Balears i del Seprona de la Guàrdia Civil. El lucratiu negoci il·legal (sense llicència de l’Ajuntament de Manacor) també estafa la Seguretat Social i constitueix un frau a la hisenda pública. Qualque administració ha mogut un dit? Les comparances són odioses, però si els titulars d’aquest abusiu negociarro fossin «manteros», no els hi haurien embargat ja les mercaderies? No haurien estat foragitats d’aquest espai fa estona? Cal demanar-ho A QUI CORRESPONGUI! (continuarà)

(3) L’explotació i espoliació de les coves

A l’històric camí públic de cala Varques (tancat ara per Club de Lleant SA), l’any 2015 l’Ajuntament de Manacor va instal·lar senyals de prohibit aparcar. N’hi ha que desafien l’avís de grues o multes i, sense mirament de no bloquejar els portells, deixen els cotxes en llocs que impedeixen acudir-hi les emergències en cas d’accident a la costa. La majoria són cotxes de lloguer (la incivilitat no té passaports ni fronteres), però cada dia quan fa bon temps desembarquen vehicles d’empreses turístiques. Animen els clients a invadir les finques agrícoles veïnades i a botar parets per on, prèviament, s’han esfondrat les tanques de protecció. Algunes d’aquestes empreses (les detallaré un altre dia) es dediquen a mostrar les coves de l’entorn a preus de pastora mia. Les coves són «Lloc d’Interès Comunitari», amb restriccions per accedir-hi i amb prohibició d’activitats lucratives. Més d’una vegada he vist com les motxilles dels visitants surten més plenes de com han entrat. L’espoliació destructiva d’estalagmites mil·lenàries arrabassades fa mal al cor. En pocs dies, viatjaran com a «souvenir» sense cap control cap a Espanya o a Alemanya. Tot plegat, una prova més de l’especulació comercial de l’entorn, basada en la destrucció salvatge del territori.
Mallorquines i mallorquins, ens destrossen i roben el patrimoni natural Gràcies, un dia més, per compartir aquestes denúncies públiques (orientades a obligar a aturar l’endemesa amb segell d’urgència) A QUI CORRESPONGUI! (continuarà)

(4) La destrucció dels espais naturals

La degradació de l’entorn de cala Varques va al galop. La composició fotogràfica correspon a una activitat que, els darrers estius, es repeteix. Hi ha ponts arreu del món (com els d’en Calatrava que cauen sols), però n’hi ha que s’estimen més practicar aquest «esport» a un espai en risc. Són trapezistes que atempten contra un arc natural semblant a la Foradada de Valldemossa o al Pontàs de Santanyí, dos espais on no gaudirien de la impunitat que, en aquest pont singular i en els més petits de l’entorn, els brinda el fet que no hi hagi control dels responsables de la preservació del patrimoni. Aquesta pràctica ja ha tomat les estalactites que abellien els marcs dels ponts de la zona i ara romanen pelats. Aquest centenari pont marí, potser el més emblemàtic de Mallorca, no resistirà gaire les sacsejades i, si no s’hi posa remei, passarà a ser una foto de l’àlbum dels espais naturals que les institucions hauran deixat esfondrar, tot i els clams A QUI CORRESPONGUI!
(continuarà)

(5) El camí històric

La documentació que hi ha sobre cala Varques és abundosa i certifica com l’any 1897, des de Son Fortesa, ja existia el camí públic. Encara hi ha moltes de persones (els amics Antoni Tugores i Gabreil Barceló me n’han parlat i jo ho he vist) que recorden haver-hi anat, d’infants, en carro. El portell gran de Cas Garriguer va estar obert fins a mitjans dels anys 80 i, des d’aleshores, es va mantenir el pas de persones fins que, el mes de gener d’enguany, la societat Club de Llevant SA el va tancar, de manera abusiva i incívica, profanant la Llei de Costes sense que l’Administració hagi reaccionat. La il·lustració d’avui mostra la caràtula i la pàgina 86 del llibre Les Illes (ep, publicat l’any 1978!), on l’escriptora Maria Antònia Oliver descriu l’itinerari per arribar a la cala, passant per la casa del garriguer i, a partir d’aquí, davallar al que era «el paradís». Destaca la conducta oberta i generosa de la propietària que, com veurem, canvià radicalment amb els nous propietaris. Cal fer-ho notar i anotar A QUI CORRESPONGUI! (continuarà)

(6) Primer intent de tancar el pas

La pau que es vivia a l’entorn de cala Varques es va alterar l’any 1985, arran de la segregació de Sa Talaia. La premsa va detectar el canvi: «Algo se empezó a mover en Cala Varques cuando hace dos años la habitual actitud de cortesía de sus propietarios cambió. Antonio Umbert, Bartomeu Riera y Joan Binimelis se hicieron con los terrenos por unos cien millones de pesetas.» (Mateu Soler, DM, 30-VI-1988, pàg. 13). La primera acció dels nous propietaris (el primer d’ells, conegut com «En Toni des Nas», el trobarem en futurs capítols) va ser tancar el camí públic, però la reacció de l’Ajuntament de Manacor els va obligar a tornar obrir d’immediat. Anys després de la malifeta, un Editorial del «7Setmanari» destapà la raó: «…un camí que sempre havia estat obert i es va tancar quan hi hagué una clara jugada especulativa darrera». Convé recordar-ho A QUI CORRESPONGUI! (continuarà)

(7) Una urbanització gegant

La pressió urbanística es va intensificar. La societat especuladora Mitjà SA, intentà comprar tot l’espai des de cala Varques fins als Estanys d’en Mas. Els propietaris de les dues finques agrícoles de Can Fresquet es resistiren. Els altres varen vendre. La promotora (Jaume Llodrà, Bartomeu Riera, Guillermo Obrador, Pere Serra i Antonio Umbert) presentà un projecte aberrant l’estiu de 1988. En síntesi, oferien «regalar» la cala i les coves del Pirata a l’Ajuntament, a canvi de fer una urbanització gegant de 450.000 m² amb 5.000 places hoteleres i 100 parcel·les més de xalets, a la zona ja saturada de cala Romàntica. La simple observació del plànol, va fer exclamar la premsa que el projecte significaria la massificació i la destrucció de tot l’entorn. Les finques agrícoles que s’havien resistit a vendre als especuladors, encloses entre la zona hotelera i cala Varques, serien condemnades a patir l’assalt dels turistes per anar del llit a la banyera! Bartomeu Riera (Alianza Popular) replicà que mantenia «negociaciones con los propietarios». No hi havia cap negociació ni una. No és no i cal repetir-ho A QUI CORRESPONGUI! (continuarà)

(8) De polítics i de «plomes»

Avui les il·lustracions canten santa clara. Cala Varques només era la pastanaga de l’ase. Es tocaren molts de fils (i «plomes» segons la premsa), en línia amb el binomi de la destrucció: especulació i «complicitat» de l’Administració. Els accionistes d’AP (llegiu PP), presentaren el projecte de la mà d’influents despatxos de polítics en actiu del PSOE, partit del batle de Manacor. Jaume Llull saludà la proposta «bien vista por socialistas y nacionalistas». La premsa recordà «El pacte de na Camel·la», on els partits que governaven havien subscrit «impedir la urbanització de la costa no edificada, des de Porto Cristo fins al terme municipal de Felanitx, amb especial menció de Cala Varques…». L’evidència forçà l’Ajuntament a desmarcar-se i el projecte faraònic va ser rebutjat… amb gran disgust dels promotors que perseverarien en futurs intents. Els especuladors només s’aturen quan hi ha institucions que els patrocinen («indemnitzen» és un eufemisme), a costa de l’erari públic. Així, el poble paga el fracàs dels projectes destructius. Cal advertir-ho A QUI CORRESPONGUI! (continuarà)

(9) La definició oficial del camí

Als pocs dies que l’Ajuntament de Manacor rebutjàs la gegantina urbanització, ateses les recents maniobres dels propietaris de cala Varques, es va acordar definir d’una vegada i oficialment quin era el camí a la platja. A tal efecte, es va convocar una reunió in situ i, amb l’acord unànime de les institucions competents, es va concloure que el camí davalla, des del portell fins a la cala, sense sortir a cap moment de la finca de Sa Talaia. S’aclaria així de manera inequívoca que es tractava del camí històric. El plànol, que s’adjuntà a l’acta per quadruplicat, desemmascarà qualsevol interpretació de part. Cantin papers i mentin barbes! El «7Setmanari» celebrà la iniciativa: «el camino ya no podrá volverse a cerrar». Santa innocència! Ningú no s’hauria imaginat que, 30 anys després, la societat anònima repetiria l’endemesa de barrar el pas… sense una reacció immediata de les institucions competents. El fet reclama actuar A QUI CORRESPONGUI! (continuarà)

(10) L’expropiació en marxa

Amb l’acord unànime de totes les institucions competents, i ja ben definit oficialment el camí de cala Varques, el regidor d’Urbanisme de Manacor, Tomeu Ferrer (1954-2007), va iniciar els tràmits d’expropiació d’una franja de 650 m. de llarg i 3 d’amplària. L’expropiació va ser un gest generós amb la propietat que mai no seria correspost. De fet, en tractar-se d’un camí públic centenari, no calia expropiar, sinó obligar a tenir el pas sempre obert. L’Ajuntament de Manacor va fer un comunicat públic, amb la indicació que es tractava del camí «fins ara existent». El dictamen de la Comissió d’Urbanisme sobre l’accés a cala Varques seria aprovat, per unanimitat, a la sessió ordinària de dia 9 de novembre de 1988. Semblava que les coses es posaven al seu lloc. 30 anys desprès cal deixondir la memòria A QUI CORRESPONGUI! (continuarà)

(11) Una parcel·lació aberrant

Club de Llevant SA no es va torbar a programar una nova urbanització destructora que, a més, alterava el camí de la cala. L’any 1989 presentà la parcel·lació total de la finca per fer-hi 24 (+ 1) xalets. La parcel·la misteriosa no numerada de damunt les roques (que tocaria ser la 47) seria segregada a favor de Jaime Llodrà Llinàs «de Ses Cabanasses», actor clau de la promoció i regidor protagonista de l’escàndol del «cas Rebost». Malgrat la sospitosa condescendència de l’Ajuntament de Manacor, el nou intent destructiu d’aquella àrea natural va ser paralitzat i anul·lat des del Consell de Mallorca. S’acabava tot aquí? Podeu pensar! Vull agrair el suport de les persones que comparteixen aquest serial. Qui sap si la divulgació dels fets obligarà a adoptar solucions efectives A QUI CORRESPONGUI! (continuarà)

(12) A plena consciència!

Els titulars de Club de Llevant SA, renovats el juliol del 2015 amb Margarita Santandreu, Juan Binimelis i Antonio Umbert (els mateixos noms de l’escriptura de 1989), no poden al·legar ignorància. El Registre de la Propietat canta santa clara i certifica el ple coneixement de l’expedient d’expropiació i de l’itinerari del camí (amb un pas de vianants públic) fins a la zona marítima de cala Varques. Ara, 30 anys després, en barrar l’accés a la cala, profanen a plena consciència l’obligació escripturada. Amb quin dret? Amb quin permís? Amb la complicitat o aquiescència de quina autoritat? A on treu cap aquesta endemesa que només provoca el caos? No volen veure que cada dia que passa creix la destrucció de tot l’entorn? Com es pot consentir? Què diantres esperen les institucions competents? I els juristes? No han explicat als polítics el significat del verb prevaricar? En parlarem més i amb més documents adreçats A QUI CORRESPONGUI! (continuarà)

(13) Uns atemptats de nassos!

Els del Club de Llevant SA (de forma notòria Antonio Umbert, conegut com «en Toni des Nas») es mostraven indignats. Compraren cala Varques per urbanitzar i no varen poder. Tampoc els agradà el dictamen oficial que definia el camí i els obliga a donar pas (igual que la Llei de Costes). L’estiu de 1989 la zona del portell (tancat ara de manera irracional) va patir accions criminals. La premsa deduí la procedència dels lamentables episodis. El Diario de Mallorca es referia al fracassat projecte de parcel·lació: «La negativa de la corporación condujo a la quema de numerosos vehículos que aparcaban en las inmediaciones del acceso». Dia 3 de juliol, el CDI-PSM publicà un comunicat que reclamava la investigació. Amb idèntica deducció de la premsa de Manacor i de Palma sobre «qui és el més beneficiat d’aquests foguerons estiuencs», personalitzà el piròman, amb «menys imaginació que nassos», cosa que hauria d’haver mobilitzat A QUI CORRESPONGUI! (continuarà)

(14) L’expropiació es fa oficial

El BOCAIB de dia 12 d’octubre de 1989 publicava l’expropiació del camí de cala Varques. Havia passat molt de temps, d’ençà que el 29 de juny de 1988 havia estat definit oficialment per les institucions responsables i, gairebé un any, d’ençà que el dia 9 de novembre anterior, de manera unànime, l’Ajuntament de Manacor l’havia validat. S’expropiaria «el camí de sempre»: sense sortir a cap moment de la finca de Sa Talaia, des del portell fins al límit marí d’aleshores. En total, 1.950 m²: els 650 metres de davallada amb una amplada de 3 metres. Tot feia pensar que ningú no gosaria tancar mai més el centenari, tradicional i històric camí públic, però som lluny encara de la solució. Novament, apareixeria una mà negra. Ho continuarem recordant A QUI CORRESPONGUI! (continuarà)

(15) De magarrufes?

No es cremaven cotxes, no hi havia intents especulatius, el camí estava obert, els de la societat callats com un mort… una bassa d’oli! Però el temps passava fins que, el setembre de 1992, en condició de Diputada al Parlament, Maria Antònia Vadell, una de les persones que havia participat a la reunió de dia 29 de juny de 1988 per definir el camí, reclamà informació sobre l’expropiació de cala Varques. La resposta del Conseller d’Agricultura és clara: el desembre de 1991 ja s’havia emès «l’informe favorable», però per manca del registre preceptiu s’havia corregit dia 8 de juliol i, així, s’havia «solventat (sic) aquesta situació». Ho recollí el Diari del Parlament de dia 30 de març de 1993, però de cop, quan no havien passat tres mesos, la premsa de Manacor destapava que l’informe s’havia «extraviat». L’escàndol era de dimensions majúscules i encara crida a reaccionar A QUI CORRESPONGUI! (continuarà)

(16) Sí, de magarrufes!

L’escàndol de la desaparició de l’expedient, just després de la confirmació de l’informe favorable en seu parlamentària, impulsà una nova pregunta de la diputada Maria Antònia Vadell. La delirant resposta desmentia l’anterior (sense cap explicació), multiplicava l’escàndol i convidava la intervenció de la Fiscalia. Llegiu el text de la doble il·lustració. Passar del «situació solventada» (sic) al «expedient inexistent» convida a demanar-se què va passar? Ineptitud? Desídia? Negligència? Prevaricació? Corrupció? Com així, des de l’Ajuntament, encara embullaren més la troca? S’excusaren que «la Torrentada» havia «interromput el procés». Fals! La torrentada va ser dia 6 de setembre de 1989 i l’expropiació no es va tramitar fins dia 9 d’octubre. D’aquella mà negra ençà, en 7 ocasions (la darrera el mes d’abril d’enguany) l’Ajuntament de Manacor ha anunciat que reprenia l’expropiació. ¿Com així no es procedeix d’immediat, com a primera mesura (ni que sigui de manera cautelar), a fer obrir el portell i evitar més destrucció i més danys col·laterals? Sobretot quan s’ha vist documentalment que no cal expropiar res, perquè el camí és públic! Una prova més? Quin Ajuntament enviaria les brigades a fer feixina a un camí privat? Convida a fer-ho constar en acta A QUI CORRESPONGUI! (continuarà)

TÈNTOL! (s’acaba el serial?)


Ahir el portell històric de cala Varques es va obrir després de gairebé cinc mesos. El tancament provocava danys a tot l’entorn. Obrir el pas (més que centenari) a la gent és una bona notícia. Aquest era, com vaig dir, l’objectiu primer del serial que, publicat en aquest mateix espai, ahir va arribar al capítol 16 de la història (i només havíem arribat a l’any 1993!). Durant aquests 16 dies, han estat moltes les gestions (entrevistes, telefonades, correus…). Arreu tot eren encoratjaments i mostres de suport. Les més altes instàncies polítiques i socials feien presagiar que es passaria de les bones paraules a les solucions efectives. En el futur caldrà posar noms i atribuir el mèrit d’aquesta passa. Només és la primera de les que encara s’han de fer en defensa d’un espai natural tan singular, però una passa necessària. Ara caldrà imitar l’experiència positiva dels municipis de Menorca i impedir que els cotxes es facin amos i senyors dels camins costaners en perjudici de les persones. Cala Varques reclama preservació.
Avui toca aturar el relat, celebrar la bona nova i romandre atent al primer símptoma de reculada. De moment, enhorabona i gràcies A QUI CORRESPONGUI! (continuarà?)

(17) Falsa alarma. El serial reprèn.


Ahir, diumenge, Antonio Umbert Rosselló, president del Club de Llevant SA i «activo militante del PP» (Manacornoticias, 08/07/2017), va anar fins al portell del camí públic de cala Varques i les barreres, després de tres dies obertes, es tancaren de nou, amb pany i cadenes. Aquesta acció no aporta res de bo a la SA propietària, afecta de ple el bé comú i a la conservació del paratge i provoca l’assalt i la degradació de les finques veïnades. Tot això davant de la inacció de les institucions responsables per preservar un espai natural tan singular que reclama protecció pública i defensa activa contra la destrucció. Hem vist només durant tres dies una flor que no fa estiu. Dissortadament, el tèntol que vaig fer ja no té cap raó de ser. Com vaig anunciar, hauré de reprendre el serial dedicat A QUI CORRESPONGUI! (continuarà)

(18) Les activitats perilloses


A l’entorn de cala Varques hi ha molts d’accidents, sovint de conseqüències tràgiques. Les activitats de risc (salts, escalada, psicobloc i puenting), en un espai natural on no hi ha cap punt d’assistència, fa que cada estiu hi hagi gent ferida que ha de ser evacuada. A la dificultat del mal camí, amb el tancament de l’accés a cala Varques, enguany s’hi afegeix el cul de sac que impedeix als serveis d’emergències arribar a la mar. Hi ha, per tant, una responsabilitat criminal temerària evident, tant dels qui han tancat el pas profanant la Llei de Costes com de les institucions que no el fan obrir, en defensa de la seguretat (i de les vides!). Així les coses, els rescats s’han de fer amb helicòpters, amb increment del cost econòmic i del perill humà. Els senyals de no aparcar no són respectats per una multitud de visitants incívics que, majoritàriament amb cotxes de lloguer i a plena consciència de bloquejar el camí, afegeixen un nou factor d’alt risc que reclama una reacció contundent i que hauria de mobilitzar A QUI CORRESPONGUI! (continuarà)

(19) Primer intent de xibiu i de parking


Les hemeroteques són una bona font d’informació. A vegades destapen intencions avui ocultes. El Diari de Balears (3 de setembre de 2010) publicà un reportatge, on el senyor Antoni Sastre, representant legal de la SA titular de la finca de cala Varques, informava: «la intenció dels propietaris és arribar a un acord amb l’Ajuntament per obrir un xibiu i banys públics a l’antiga casa del garriguer». El casetó de Cas Garriguer de Sa Talaia, punt neuràlgic del camí públic, ha estat objecte d’intents de canvi d’usos, tot i trobar-se dins d’una Àrea Natural d’Especial Interès on no es permet cap actuació. El reportatge informa que la SA ha presentat «un pla d’actuacions que preveu habilitar una zona d’aparcament allà on s’acaba el camí transitable en cotxe» i demana a l’Ajuntament de Manacor «que millori el camí d’accés a la platja, que és de titularitat pública». Oh! Sorpresa! La SA, fa 8 anys, reconeixia que el camí a la platja era públic! A banda de l’eixelebrada pretensió de fer un aparcament i un xibiu en Zona ANEI, aquell «pla d’actuacions», on la SA reconeix la titularitat pública del camí, és un nou argument determinant per fer obrir el portell tancat il·legalment i hauria de fer aixecar el cul A QUI CORRESPONGUI! (continuarà)

(20) La destrucció de les finques agrícoles veïnes

Si no hi ha intencions ocultes, tancar (de fet, gairebé blindar) el portell més que centenari que dóna pas a cala Varques no representa cap benefici a la Societat Anònima per on passa el camí públic. En canvi, hi ha una víctima directa de l’endemesa: el territori! Quan l’allau de visitants arriba a la barrera, sobretot la gent que hi va amb guies que descriuen la platja com a «visita imprescindible a l’últim paradís verge de Mallorca» (sic), lluny de desistir i lluny d’envestir contra els qui han blindat el pas, boten per allà on creuen més fàcil. El resultat és un assalt destructiu de tots quants d’elements de tancament i protecció troben al pas: rompen panys i cadenes, esbaldreguen parets, tomben arbres, deixen obertes barreres a les tanques on hi ha ovelles… Els danys que ha generat la SA van més enllà del cost econòmic. El responsable de la incívica destrucció és qui ha barrat el pas, però gaudeix d’una sospitosa complicitat: la negligència activa de les institucions competents que fan els ulls grossos mentre el problema s’agreuja. Per activa uns i per passiva els qui ho consenten no són a la trinxera dels defensors del territori. Qui estima Mallorca no la destrueix i ho hem de repetir A QUI CORRESPONGUI! (continuarà)

(21) Una senyalització deficient o inexistent


Cala Varques és, quant a l’atenció que reclama un espai natural, la convergència de tots els dèficits. Un dels més greus és l’absència d’una senyalització adequada. Les prohibicions de no fer salts temeraris que va posar Costes varen ser arrabassades, igual que moltes de les indicacions de prohibit aparcar que, al llarg del camí, hi va posar l’Ajuntament de Manacor l’any 2015. Les que han sobreviscut no es fan respectar. Tampoc no hi ha cap avís a Son Fortesa que s’entra a un cul de sac, a un camí sense sortida que és el pas per a una desena de finques agrícoles i via d’accés imprescindible als serveis d’emergència. La diferència amb altres indrets semblants, com el cas dels accessos a les cales del sud de Menorca, el de cala Torta d’Artà o la zona de S’Almonia a Santanyí, és l’absència d’actuacions de contenció al caos que genera la saturació. Un caos que reclama mesures A QUI CORRESPONGUI! (continuarà)

(21 – bis) Un anunci d’esperances!


Avui em veig convidat i gairebé obligat a fer un segon escrit i obrir un petit parèntesi al serial, perquè la premsa ens brinda unes declaracions de la batlessa de Manacor, Catalina Riera, amb l’anunci d’unes mesures que, de fer-se efectives aviat, significaran la primera gran passa necessària per resoldre un problema que degrada un paratge natural únic i que roman, d’ençà de fa 30 anys, com a foc colgat. Bé és cert que caldran mesures complementàries posteriors relatives a la preservació de la platja, però allò que és més necessari i urgent és aturar la destrucció de l’entorn que ha provocat tancar el pas públic històric tradicional per davallar caminant o en bicicleta a cala Varques i, simultàniament, tancar l’entrada de vehicles a Son Fortesa. Em complaurà molt, si s’apliquen les mesures anunciades avui, fer un reconeixement públic agraït a l’Ajuntament de Manacor per posar el tren damunt de les vies! L’estiu és a tocar i la saturació reclama que aquestes solucions es facin com més prest millor! Si és així, SALVAREM CALA VARQUES! (continuarà)

(22) La caseta (destruïda) de les dones


Mirant la mar des de cala Varques, a la dreta i dins de la mateixa badia, hi ha una cala més petita que, quan puja la maror, veu molt reduïda la zona d’arena. La gent de la contrada la coneixia com «el caló de les Senyores», perquè era l’espai on anaven les dones a banyar-se, mentre que a cala Varques hi romanien els homes. Fins a finals del primer terç del s. XX, coincidint amb l’entrada de la República, les separacions eren habituals (és conegut el cas de l’Arenal de les Dones al port de Felanitx o el caló de les Dones a cala Serena). A finals del s. XIX, a la dreta del caló de les Senyores s’hi va aixecar una caseta que servia de vestidor. Tant el caló com la caseta haurien fet part de la parcel·la 83, la que hauria tengut més costa de totes de la urbanització salvatge que pretenien els propietaris l’any 1989. En aquells moments podrien haver tengut esment de la construcció i evitar-ne la degradació que, de manera intensa els darrers anys, l’ha precipitat a un estat de ruïna lamentable. Actualment l’esbaldregada caseta pertany a la Demarcació de Costes. Seria una bona iniciativa instar la restauració A QUI CORRESPONGUI! (continuarà)

(23) Una comissió coordinada


Els problemes a resoldre per fer efectiva la protecció de l’entorn de cala Varques, com hem vist aquestes setmanes, no són competència exclusiva de cap Administració. La qüestió dels accessos (reobrir el camí històric i tancar el pas de vehicles) és la que reclama la intervenció més urgent i correspon a l’Ajuntament de Manacor, però hi ha aspectes que són responsabilitat de Medi Ambient, de la Demarcació de Costes, del Seprona, de la Guàrdia Civil de Trànsit, de Turisme, de Treball i, fins i tot, de l’Agència Tributària: la saturació, cotxes aparcats a la carretera, assalts vandàlics a les finques agrícoles, vendes i «serveis» a la platja, instal·lació d’un xibiu, acampades il·legals, control del foc, ocupació de les coves, salts temeraris en àrees sense assistència sanitària ni serveis d’emergències, la vigilància, el control i la neteja de la vorera i de la mar, l’excés de iots fondejats que destrueixen la posidònia… La comissió creada per coordinar les intervencions necessàries tindrà èxit, o no, si les institucions implicades executen amb diligència l’obligació de cadascuna en el respectiu àmbits d’actuació. Cal, per tant, detallar tots els problemes i transferir-ne la resolució, una per una, A QUI CORRESPONGUI! (continuarà)

(24) La massificació destructiva


Els caps de setmana la saturació supera els límits del que pot resistir cala Varques. L’enfilall de cotxes a la carretera i la invasió i ocupació del camí fan l’espai intransitable. La gent creu que els senyals de prohibit aparcar són per decorar, perquè ni la policia local, ni la guàrdia civil, ni ningú les fa respectar. Sense mesures dissuasives, l’aglomeració provoca el bloqueig dels accessos i impedeix l’arribada dels serveis d’emergència, necessaris dotzenes de vegades durant l’estiu. A la platja, la saturació fa que la gent s’escampi per la zona marítima i el pinar, amb el que això comporta quant a brutor i excrements. És ver que la gent sensible, en veure la situació, descarta fer part de l’allau assoladora i opta per anar cap a altres llocs amb més espai (qualsevol platja amb serveis de Manacor i de Felanitx), però així i tot els caps de setmana són més de mil les persones que s’hi arrepleguen quan, en un estudi del 2016, l’Ajuntament situava la xifra màxima a acollir en 300 persones mentre que el GOB, l’any 2007, ja marcava el límit màxim en 250. Xifres que haurien de fer reaccionar A QUI CORRESPONGUI! (continuarà)

(25) El front marítim


No tots els desastres que pateix Cala Varques (ep, i Cala Virgili, Cala Magraner…) arriben des de terra. Una part de la brutor i del plàstic que envaeix la costa prové dels barquers incívics. Molts d’ells, sobretot els usuaris del xibiu, són incapaços d’arribar a la platja nedant i ho fan amb semi-rígides que aparquen a l’arena fent nosa. Fins i tot, n’hi ha que davallen i exhibeixen motos aquàtiques que afegeixen fum i contaminació acústica i posen en perill els banyistes. La saturació de barques és destructiva i no s’han posat boies que limitin l’entrada o, si més no, obliguin a no aproximar-se a la vorera. Un dels mals majors és que, a l’espai de les avui mal anomenades «cales verges de Manacor», es produeix la devastació de la posidònia, bàsicament provocada pels fondejos. Per posar-hi remei, en defensa de l’equilibri marí, cal fer una crida pública A QUI CORRESPONGUI! (continuarà)

(26) Tres mesures simultànies?


La saturació destructiva reclama reduir l’afluència de banyistes. Tres de les mesures anunciades fa poc requereixen ser aplicades simultàniament. Les tres són positives; instal·lar protectors que evitin aparcar a la carretera, tancar l’accés de vehicles al camí públic de cala Varques i fer obrir el pas històric que davalla a la platja, seran una gran millora si s’apliquen juntes. Si no es fa així pot empitjorar la situació, perquè impedir aparcar a la carretera a l’entorn de Son Fortesa impulsarà els cotxes a invadir el camí (sense pas) i, quan estigui saturat, els farà anar a aparcar més lluny i augmentarà el risc d’accidents de persones caminant per la carretera. L’efecte dissuasiu ha de ser emès, com han fet a Menorca, amb un missatge clar: cala Varques no és un lloc per anar-hi en vehicles, sinó un espai de gaudi! S’assolirà l’èxit quan sigui impossible aparcar a la carretera i al camí. Les tres mesures, cada dia més urgents, corresponen a dues Administracions (Ajuntament i Consell) i cal executar-les, de manera coordinada, parant esment A QUI CORRESPONGUI! (continuarà)

(27) Un perfil (equivocat?) d’uns usuaris errats de comptes


La tipologia dels usuaris de cala Varques ha fet un gir espectacular els darrers anys. Era un dels llocs preferits dels ecologistes, naturistes i nudistes. Era impensable veure-hi matalassos de plàstic, cadires i taules metàl·liques, ràdios a tot volum, llaunes de begudes escampades o jocs de pilota. Hi anava gent que tenia cura del fems i deixava el lloc millor de com l’havia trobat. La degradació lliga amb el perfil dels banyistes d’ara: guiris i domingueros. Carregats com a muls, baixen a la cala amb plàstics, taules, ombrel·les, discs llançadors, pilotes, geleres i menjar enllaunat… La brutor s’apodera del pinar mentre els decibels de les ràdios i la cridòria contribueixen a la crispació col·lectiva. Són masoquistes els usuaris actuals? El gaudi de la pau i de la natura s’ha esvaït als peus de la massificació. Una normativa adequada (quan es prohibirà el plàstic a la mar?) i una bona senyalització, convidarien al civisme. No deu ser demanar res de l’altre món A QUI CORRESPONGUI! (continuarà)

(28) Qui neteja i qui hauria de fer-ho?

El maig del 2017, alumnes de l’IES Manacor varen fer una jornada de neteja a Cala Varques. L’acció feia part del projecte «Blueislands-Interreg Med», en defensa d’espais naturals d’illes mediterrànies. Un programa del Ministeri d’Agricultura… de XIPRE! A la jornada hi assistí la directora general de Residus amb tècnics de Medi Ambient del Consell. Amb un agraït reconeixement als voluntaris que arreplegaren vidres, plàstics i brutor mai vista, cal demanar: qui embruta i qui fa net?, on són els programes d’actuació?, com així no es fa res contra els qui ocupen les coves?, contra els qui hi fan foc? Com així les institucions responsables de la neteja (Medi Ambient) i de la preservació (Costes) no es fan visibles? L’acció dels joves de l’Institut de Manacor és la millor resposta als qui embruten amb impunitat, però hauria de fer caure la cara de vergonya A QUI CORRESPONGUI! (continuarà)

(29) Uns serveis d’emergències bloquejats

La zona de cala Varques viu situacions de perill. La platja no disposa de servei de salvament ni d’assistència sanitària, però es fan activitats d’alt risc i els accidents són freqüents. Els senyals d’avís acaben arrabassats i llençats a la mar (actualment no n’hi ha ni un!). Amb el camí bloquejat, els serveis d’emergència no poden accedir a la costa i els rescats s’han de fer amb helicòpter. Cal afegir que, per imprudència, en els darrers tres anys hi ha hagut incendis que, per sort, han estat sufocats a temps. La normativa, quant a la responsabilitat de vigilància i control de la costa, és clara. El risc que hi hagi danys personals és molt alt i hauria d’inquietar A QUI CORRESPONGUI! (continuarà)

(30) Especulació rescatada amb doblers públics?

És trist que el final del cicle de l’especulació salvatge sigui sempre una recompensa. Si el projecte urbanitzador assoleix l’objectiu, fantàstic! Si no, que l’erari públic patrocini el fracàs! Així, les S,A, no perden mai! Recentment s’ha escrit que el Govern comprarà cala Varques i s’hi aplicarà un pla de gestió. Serà una bona cosa… si es fa amb criteris racionals. De cap manera, tal com s’ha publicat (establint una desnivellada comparança amb Es Canons d’Artà), per 4 milions d’euros! Es Canons, comprada per 8 milions, és una antiga possessió, amb més de 1.500 metres de costa, amb les cases velles i l’antic quarter, entre Betlem i Ca los Camps, que fa 260 quarterades (180 Ha). Cala Varques supera de poc les 40 quarterades (32 Ha), sense cases ni possibilitats de fer-ne. Pagar-ne un import d’escàndol amb doblers públics crida a la investigació i, com a mínim, hauria d’avergonyir A QUI CORRESPONGUI! (continuarà)

(31) Les coves explotades

Des de molts d’indrets de Mallorca (fins i tot directament d’Alemanya!) a les coves de l’entorn de cala Varques s’hi promouen visites. En els darrers anys s’han multiplicat i, amb elles, la destrucció. Qualsevol cercador d’internet llista dotzenes de noms d’empreses: Experience-Mallorca, mond’aventura, mallorcadiving, mes aventura, skualo watersport, sunbonoo, Mallorca Outdoor Experience… Amb preus que oscil·len entre els 59 € i els 300 €, en funció del tipus de visita, de si es fa en barca o en bus, o de si s’ha d’utilitzar material de submarinisme, sense avís ni permís de ningú, sense cap limitació, de manera abusiva i en massa, tant a les coves marines com a les de les finques agrícoles entra una gentada. A les coves, qualificades com a LIC (Lloc d’Interès Comunitari), hi ha restricció normativa quant a l’accés i a l’ús. Com diantres ningú no mou un dit per eradicar les activitats il·lícites i les explotacions pirates? Cal, de nou, instar A QUI CORRESPONGUI! (continuarà)

(32) Can bum o ca na Paca sense llum?

Cala Varques és un mercat pirata. La tipologia dels usuaris ha potenciat negocis d’èxit, renovats i ampliats cada any. Va a les totes un xibiu de begudes i menjar, hi ha serveis de tatuatge, de massatges i de prostitució (protegida de la vista amb un tendal), llocs ambulants de venda de bijuteria, d’artesania, de lloguer d’equips de submarinisme, de tendes de campanya… Són habituals les festes etíliques nocturnes i, quan la lluna fa el ple, simulacres d’aquelarres per a gent il·lusa. Aquest mercat clandestí és ben conegut de les Administracions competents (la Demarcació de Costes, Medi Ambient, l’Agència Tributària, Treball…). A l’Arenal de Palma la cosa no duraria dos dies, però cala Varques roman desprotegida i uns «manteros» d’or i de luxe tenen cera del Corpus. La inacció de les institucions responsables hauria de moure la Fiscalia a denunciar A QUI CORRESPONGUI! (continuarà)

(33) Un espai públic «okupat»

Al mercat pirata de cala Varques, cal afegir-hi bungalows i hotels sempre en overbooking i lliures d’ecotaxa! La manca de senyals que no s’hi pot acampar fa que les tendes de campanya es toquin. L’ocupació és total i de franc. A les coves hi habita gent durant més de mig any. Un gran tendal (dos l’estiu passat) acull pernoctacions, jocs i «altres activitats» dels qui fan vacances a l’espai singular que destrueixen! Al pinar, ple de plàstics i brutor, hi fan foc tot l’estiu de manera temerària, sense que Medi Ambient, Costes i el Seprona posin fre a l’endemesa. L’abús campa a l’ampla i va al galop. Quant a la no-vigilància i a la no-protecció d’una Àrea Natural d’Especial Interès, és un escàndol que no es reclamin responsabilitats A QUI CORRESPONGUI! (continuarà)

(34) Fauna en perill d’extinció

Cala Varques era un espai amb plenitud de vida terrestre i marina. L’historiador Víctor Guerrero afirma que és on s’han trobat més exemplars de l’extingit Myotragus Balearicus (a la foto el del Museu d’Història Natural de Londres). A la cova de la Punta d’en Barrufau, a 300 m. de la platja, l’any 1956 es va assassinar un vell marí i, des d’aleshores, la sirena mitològica dels mariners, meitat dona meitat peix, només ens somriu i ens canta al nord d’Àfrica, en perill d’extinció. Encara avui, a les coves, els quiròpters hi fan hivernada i hi ha invertebrats troglobis que són autèntiques relíquies. La invasió de les cavitats, amb l’impacte massiu de visites il·legals, destrueix les formacions càrstiques i genera contaminació assassina. A l’exterior, les tortugues mediterrànies, tot i estar protegides, són objecte d’una mortífera espoliació. La vida s’extingeix a cala Varques. Avui, les bales que mataren els darrers vells marins a Mallorca s’han transformat en despatxos de buròcrates i polítics negligents que haurien de deixondir A QUI CORRESPONGUI! (continuarà)

(35) La toponímia ultratjada

De la subjugació de l’entorn, no se’n salven ni la llengua (cala Varques parla espanyol i alemany) ni la toponímia. Els Estanys d’en Mas, definició acurada d’una de les més belles cales del llevant, es malbaratà per «Cala Romántica»; un canvi ofensiu. Tan ofensiu com que «Calas de Mallorca» i «Tropicana» hagin substituït Els Domingos Grans i Els Domingos Petits. Això ha passat als indrets que el turisme ocupa i s’ha respectat als espais naturals (cala Bota, Magraner, Pilota, Sequer, Falcó, Serral…). Segons M. Guijon i M. A. Cabrer, el nom primigeni de la cala era N’Espenya-varques. Tot i la innecessària reducció, per sort no l’han pogut subjugar ni cala «Barques» ni «Barcas» (malgrat l’actual invasió d’aquestes). Preservar els noms genuïns (els més antics, si més no) també és una manera de protegir l’entorn i hauria de ser defensada, respectada i divulgada per les entitats A QUI CORRESPONGUI! (continuarà)

(36) Més coses sobre el camí públic

El camí de la cala té més de 120 anys i és públic! Ho corrobora la història i la tradició i bé ho sap la SA especuladora que, fracassats els intents d’urbanització, ha tancat el pas de forma abusiva. Les fotos aèries (les de 1956 i 1973 canten santa clara) destapen per on ha davallat sempre la gent. Hi ha documents oficials que, des de 1897, remarquen el caràcter públic del camí. Les escriptures de segregació de Son Fortesa ho deixen clar (a la il·lustració una de 1926). El plànol oficial de l’estiu de 1988 (ratificat per unanimitat per l’Ajuntament de Manacor) ho verifica. Com així Club de Llevant SA gosa barrar el pas quan la nota de registre de 1989 assegura que tenen coneixement del «paso peatonal público» (sic)? No és de jutjat de guàrdia? Aquesta documentació crida a reaccionar A QUI CORRESPONGUI! (continuarà)

(37) Entre bòvids i homínids (o entre pacífics i destructors)

El títol del collage podria ser: «Natura transvestida en plàstic». Fins fa només una dècada els bous i les vaques de la zona, en sentir olor de menjar, davallaven a la platja pel camí de sempre. Els animals, en aquell espai natural, establien una convivència pacífica amb la gent. La situació es va deteriorar. La saturació i la massificació foragitaren els bòvids i els substituïren els grans depredadors: els primats de la família dels homínids, amb la seva maquinària destructiva. El plàstic s’ha ensenyorit de l’espai, ha tallat la simbiosi ecològica i contamina l’entorn. A vorera de mar, i més on no hi ha servei de neteja, el pàstic és un gran enemic de la natura i hauria d’obligar a dictar mesures A QUI CORRESPONGUI! (continuarà)

(38) Dues accions necessàries

Aquest cap de setmana l’Ajuntament de Manacor ha fet una passa molt positiva. Tancar el pas de vehicles fa efectiva la desatesa prohibició d’aparcar al camí, frena la saturació i, sobretot, emet el missatge que cala Varques (com cala Torta i altres paratges naturals) no és un lloc per anar-hi en cotxe, sinó un espai per a persones respectuoses amb el medi ambient. La iniciativa municipal arrodoneix la del Consell de Mallorca d’impedir que s’aparqui a la carretera, atès el perill d’accidents. Les dues mesures en requereixen una altra: fer obrir el pas tancat, estrafent llei i lògica, per Club de Llevant SA. Si el fan obrir (per les bones, però oficialment), es resoldrà el més urgent dels problemes: el de l’accés. En romandran d’altres (xibiu, foc, venda pirata, acampades, brutor, explotació lucrativa de les coves, activitats de risc…) que reclamen deixondir i mobilitzar A QUI CORRESPONGUI! (continuarà)

(39) Una espipellada d’Història

La història (i l’entorn de cala Varques en té molta i ben descrita) és una bona mestra. El castell de Son Fortesa va ser punt clau en la defensa de Mallorca i protagonista de molts d’episodis (a la il·lustració, un exvot del primer terç del s. XVIII a Sant Salvador informa del rescat de l’amo). El moment de glòria va ser quan l’Ajuntament de Manacor acordà amb el propietari explotar la cova del Pirata i la del Pont. S’inauguraren l’any 1897 i les visitaren i divulgaren l’Arxiduc Lluís Salvador, Gaston Vuillier o Eduard Martel, pioners en la defensa d’un turisme cultural de qualitat. L’any 1906, en no ser compensat per les obres públiques que hi va fer (un embarcador de fusta, unes enramades, les rutes interiors…), el propietari va tancar les coves. Allò que no va tancar, perquè feia anys que era públic, va ser el camí de N’Espenya-varques, on feia segles que la gent anava a “rentar-se” (no deien a banyar-se ni a nedar). Ara, tancat el pas per qui no té cap dret, reclama forçar-ne la reobertura A QUI CORRESPONGUI! (continuarà)

(40… i darrer?)  La via de sortida és l’oportunitat del savi

L’objectiu general del serial era (és) salvar cala Varques, però les tres peticions concretes eren: fer obrir a Club de Llevant SA el camí públic, restringir el pas de vehicles a Son Fortesa (obert a residents i serveis d’emergència) i impedir aparcar a la carretera. Dues de les mesures s’han aplicat i la primera és en curs… si no es vol anar a la barra. El balanç dels altres problemes denunciats (incloses les respostes frívoles i els silencis oficials), emplenaria un llibre sobre la lluita contra la destrucció de Mallorca (de la qual cala Varques és un símbol), i moltes de persones romandrien com a còmplices del desgavell: assalt i destrucció de les finques agrícoles, activitats de risc als penya-segats, foc al bosc, explotació i destrucció de les coves, acampades il·legals, manca de vigilància, brutor a la platja, xibius, mercat pirata, destrucció de la posidònia… Cap d’aquests desastres no ha rebut l’atenció deguda de les institucions competents. Això no obstant, quan he impartit cursets de Solució Positiva de Conflictes, sempre he defensat que, abans de penjar ningú al patíbul de la vergonya pública, s’ha de brindar una via de sortida. Els qui es fan el sord, el mut i el cec tenen una darrera oportunitat! De moment, retindré els capítols inèdits (dedicats a la ineptitud, l’especulació, la corrupció i la prevaricació) i em limitaré a enfilar tot el serial. Avui mateix el remetré A QUI CORRESPONGUI! (continuarà?)

Dat a Son Menut, 27 de juny del 2018

Bartomeu Mestre i Sureda, Balutxo

UNA CRONOLOGIA PER A PERE OLIVER I DOMENGE

1886 9 d’octubre neix al carrer dels Oms de Palma, fill de Miquel Oliver Obrador, d’antiga nissaga felanitxera i estudiant de Farmàcia, i de Dolors Domenge Sancho

.

.1891 Son pare obri apotecaria a Felanitx (carrer de la Mar i Major)

1893 Trasllat a Es Mercadal (carrer Isabel II, avui Nou). Estudis primaris amb el mestre Jaume Garí

1895 Trasllat a Sant Gervasi al carrer del Carril, avui part alta de Via Augusta

.

1896 Començà el batxiller a les Escoles Pies

1899 Edita amb Manel Sayrach la revista escolar La Joventut Catalanista

.

.1903 Mentre acaba el batxiller, despatxa a l’apotecaria de son pare i participa a la fundació del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI). Presideix la «Secció de Propaganda», crea la revista Anyal i promou el creixement de l’entitat (de 85 associats a 1.300)

1904 Membre supernumerari a l’Acadèmia Calasncia, amb Josep Trueta i d’altres

1905 Comença estudis de Farmàcia

El mes de novembre, 350 militars espanyols de la caserna de Barcelona assalten i destrueixen les redaccions de La Veu de Catalunya i del setmanari El Cu-cut! Lluny de condemnar l’acció, el govern espanyol imposa la Ley de Jurisdicciones que considera delicte l’ús de la senyera

.1906 Col·labora amb l’Agrupació Escolar del Dr. Robert i la Solidaritat Catalana

Fa la crònica del Congrés Internacional de la Llengua Catalana

1908 El mes d’abril, a les Escoles Pies, fa la primera conferència: Les Ciències durant el regnat de Jaume I

El mes de juliol, a les pàgines del setmanari El Felanigense i la revista Ca Nostra d’Inca polemitza en defensa de la catalanitat de Mallorca

1909 El mes de juny es llicencia en Farmàcia

.

El mes de juliol presencia l’incendi de les Escoles Pies, en el marc de la Setmana Tràgica, atiada i patrocinada amb fons reservats de l’estat espanyol

Presideix la Coral Catalunya Nova, dirigida per Enric Morera

S’incorpora a la Junta de la Unió Catalanista, liderada per Domènec Martí, defensor d’un catalanisme d’esquerres desmarcat de La Lliga. El seu mestratge serà clau en la definició ideològica sobiranista i socialista

.

.

1910 Funda i presideix el Centre Mallorquí de Barcelona, una societat mutualista de beneficència

1911 Mor Dolors Domenge, sa mare, amb 47 anys, i és enterrada a Barcelona

1913 A la sala d’actes del Centre Mallorquí fa la conferència La conquesta de Mallorca

.

Festeja amb Catalina Massutí Alçamora. Passa part dels estius a la Vila. Mira el poble que estima i imagina com el podria millorar

.

.

1914 Deixa de fer feina a la farmàcia de son pare, a la cantonada del carrer Hospital amb la Rambla i, no gaire lluny, obri la seva a la Ronda de Sant Pau. Patenta alguns productes mèdics

.

Serà protagonista actiu de la commemoració del Bicentenari de la caiguda de Barcelona. Destaca i enalteix la participació dels illencs el 1714 i el 1715

.

.

1915 Al quinzenari Santueri de Felanitx publica Refent la pàtria natural, un conjunt d’articles on conclou: «Catalunya és una nació sense estat i Espanya és un estat però de cap manera una nació»

Dia 1 de maig funda les Joventuts Nacionalistes de Catalunya. A l’acta de constitució és proclamat President. Crea la publicació Renaixement i coordina la xarxa dels casals i ateneus. Escriu sobre la funció que han d’exercir: «Els casals han de ser escola de Civisme i de Cultura Social per avançar vers la Justícia Humana. Vull un món d’idees noves, fonamentat en la gaubança de l’home, en la dignificació de l’individu, en la total alliberació de la humanitat»

A gairebé tots els casals de Barcelona (Sagrarenc, Martinenc, Hostalfrancs, Poble Nou…), fa la conferència La Catalunya Insular, la qual esdevé una fita dins del catalanisme polític

El conviden a fer part de la junta del Foment Autonomista Català

És el secretari d’imatge i comunicació del grup Els néts dels Almogàvers. Crea la bandera d’aquella joventut, amb un estel a la part superior sobre fons blanc. L’11 de setembre posen la primera placa al Fossar de les Moreres

El mes d’octubre es casa amb Catalina Massutí. Tindran cinc fills: Dolors, Miquel, Magdalena, Pere i Catalina

1916 El mes de març, al Casal Els Segadors de Sants, impartirà la ja famosa conferència. Ara, amb el títol La Catalanitat de les Mallorques, serà editada

.

.

Col·labora amb el Comitè Pro- Aliats, durant la Gran Guerra

.

.

1917 Escriu a La Veu de Mallorca, on persisteix en la tesi: «El Decret de Nova Planta és la causa de l’abjecció en que es mou i viu la societat mallorquina mancada de memòria i d’ideals.»

Publica dotzenes d’articles a diverses publicacions (sovint, amb pseudònim)

S’incorpora a l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, on presidirà la Comissió de Propaganda, amb Josep M. Batista i Roca de secretari. Editen postals, publiquen llibres de Rosa Sensat, de Ferran Soldevila, de Pompeu Fabra i es reedita l’opuscle La Catalanitat de les Mallorques. Els ingressos augmenten

Es crea el butlletí, es difon el famós cartell… Es passa de 200 socis individuals i 5 de col·lectius a 8.262 i 212, respectivament. L’Associació, gràcies a ell, arriba a Mallorca

S’incorpora a la junta de Nostra Parla, al costat de Guillem Forteza i de Miquel Ferrà. Vindiquen la unitat nacional, promouen la retolació en català i editen la revista Ofrena a Palma, Perpinyà i València

1918 El gener neix el seu fill Miquel, el qual en el futur s’implicarà en política

Fa crítica d’art a la revista Vell i Nou

.

El mes de juliol, a l’Aplec de la Conreria, fa una crida als sobiranistes a organitzar-se i ha crear un símbol independentista

.

Presenta el logo de la nova Joventut Nacionalista Renaixença i convoca un concurs per crear una bandera

Crea la bandera d’aquella joventut, amb un estel i les quatre barres

El gener d’aquell any, el president dels Estats Units, Wilson, havia propugnat 14 punts per tancar la Gran Guerra. El 5, deia: «Per a assolir el dret a decidir la sobirania, els interessos de les nacions afectades han de ser valorats tant, si més no, com els del govern del qual es reclama la separació.» Tot un clam a favor del Dret a l’Autodeterminació

Arran de l’11 de setembre, s’escampa un díptic en anglès i francès on, per primera vegada, apareix l’estelada tal com avui la coneixem. El document va ser elaborat per un misteriós Comitè Pro Catalunya, que ell presidia. Els díptics es lliuraren a les ambaixades. El text porta el segell inconfusible de Pere Oliver i Domenge: «Catalunya, per vergonya de la humanitat, va ser abandonada miserablement en la lluita per les seves llibertats. Satisfetes les ambicions reials, fou lliurada amb traïdoria al despotisme i a la venjança de Felip V d’Espanya». Pocs anys més tard, el 1929, a la biografia de Malborough, Winston Churchill escriuria un text gairebé idèntic: Els catalans, convidats a la guerra pels aliats i sobretot per Anglaterra, foren venuts miserablement amb frases diplomàtiques a la venjança d’Espanya. Encara ara, és una pàgina negra de la nostra història»

Crea amb Josep Tarradelles el setmanari sobiranista i socialista L’Intransigent

Fa la crònica d’una excursió a Montserrat de nord-americans i catalans. Es reprodueix el discurs de Wilson i, a la portada, apareix per primera vegada una foto amb l’estelada

10 dies després, dia 16 de novembre, la Mancomunitat fa una reunió per tabular el resultat del plebiscit dels ajuntaments: el 98% dels ajuntaments votaren a favor d’una «autonomia integral». Pere Oliver i Domenge, Lluís Martí, Miquel Ferrà i Joan Estelrich, transmeten al President l’adhesió, «desitjant que Mallorca que caigué amb Catalunya s’aixequi amb ella a la nova vida dels pobles lliures». L’endemà, 17 de novembre, l’estelada presideix la conferència de Macià al CADCI. Dia 24, L’Intransigent informa de la que va fer Àngel Guimerà: «La sala estava guarnida amb les ensenyes de les nacions que lluiten alliberar els pobles oprimits. En lloc preferent hi figurava la nostra ensenya barrada amb l’estrella federal de totes les terres catalanes».

1919 La Veu de Catalunya informa de la creació del Centre Nacionalista Català, amb Pere Oliver com a Vicepresident

Apareix de nou el pistolerisme. Dia 20 de gener disparen i maten Manuel Miralpeix de 17 anys. La manifestació de protesta, sis dies després, pateix l’atac armat de la Liga Patriótica Española, protegida pel governador i integrada per militars, policies, lerrouxistes i socis de l’Espanyol. Disparen i maten Joan Benet Canals de 15 anys de l’Orfeó Català. La policia va fer 48 detinguts, tots independentistes. El governador clausurà la Joventut Socialista i Nacionalista Renaixença, L’Intransigent i el CADCI

El logo del Comitè Pro Catalunya, amb les 4 barres enmig d’un estel de 5 puntes rodejat de fulles, delata la mateixa autoria del de la Joventut Nacionalista Renaixença.

1920 El juliol Pere Oliver reclama a Sant Sebastià la nul·litat del Tractat d’Utrecht

1921 Oliver es muda a Felanitx, on obri una apotecaria (carrer Major, davant la Quartera) amb el mític nom de Nuredunna. El poble que troba no li agrada: «La ciutat de Felanitx és venguda a tant de desconhort i mesquinesa d’esperit que solament podem escriure de lamentacions i d’oprobi, malgrat qualque esperança de veure-la convertida en flama arboradora de civilitat i cultura. Escoles, volem escoles!». No li agrada, però l’estima: «Sent pel meu Felanitx un amor intens que me fa agradós qualsevol sacrifici camí de la vindicació. Per la meva ciutat pagesa som lluitat coratjosament i seguiré la lluita, per aspra que sia i aferrissada, sense defalliments, conscient del meu deure.»

El setembre viatja a Ginebra i, amb el pseudònim Pere Rus, informa que «El Comitè pro Catalunya ha presentat al Congrés Internacional per la Defensa dels Drets dels Pobles, a la Societat de les Nacions, una proposta que s’ha aprovat per unanimitat: «Catalunya té el dret de disposar de la seva sort i avenir, sense que cap força estranya pugui privar-n’hi.» Potser aquest sigui, encara avui el reconeixement internacional més clar de la història.

Cambó, fora de joc a la Societat de Nacions, crea Expansió Catalana i hi situa al davant el felanitxer Joan Estelrich que declara a la premsa francesa: «Nous travaillons à l’unité politique de tous les Catalans». S’incorpora a les sessions de debat de Ginebra. A la definició de minoria, «per raó de llengua, raça o religió», Estelrich fa afegir-hi «per sentiment i voluntat». Pere Oliver replica: «No som una minoria nacional. Som una nació i volem el dret a ser un Estat». En instal·lar-se Pere Oliver a Felanitx, Estelrich agafa protagonisme a la Societat de Nacions, però per ordre de Cambó es limita a defensar la qüestió cultural i abandona la vindicació política. El 1928, Estelrich presenta candidatura per presidir el grup de les minories, però Espanya mou fils per evitar-ho. L’any 1929 el canceller alemany Gustav Stresman insta al replanteig de les fronteres per configurar Europa d’acord a les realitats nacionals. Viatja a Barcelona i Bilbao, on declara que Catalunya i Euzkadi són nacions… però mor el mes d’octubre d’aquell any. Estelrich, els anys 30, encara volia incidir a la Societat de Nacions, però va rebre ordres de Cambó d’abandonar Ginebra i combatre el comunisme quan, allò que emergia a Europa era el feixisme. Quant a Oliver, tot i la desconnexió, l’any 1933 encara és convidat a escriure a la publicació catalana de Ginebra

1922 Presideix i revitalitza La Recreativa, on suprimirà el joc amb apostes.

Escriu al setmanari.

1923 Dirigeix el setmanari i crea noves seccions com Pro Felanitx o Efemèrides. Continua la tasca de «pensar Felanitx» amb propostes de millora (La dolor de la ciutat)

.

És un dels 7 fundadors de l’Associació per la Cultura de Mallorca. La delegació de Felanitx promou l’edició de la Història de Felanitx als infants de Joan Capó Valldepadrines

Col·labora en l’organització dels Jocs Florals

Cop d’estat (recolzat per la Monarquia, l’Església i la tolerància de la Lliga i el partit Socialista) de Primo de Rivera. El decret copia la Ley de Jurisdicciones. Presó als separatistes!

Pere Oliver manté la línia del setmanari i l’ús de la llengua catalana. Divulga el coneixement de Ramon Llull, fa l’elogi d’Àngel Guimerà…

1926 Publica un article burlesc sobre «la hazaña» del vol «Plus Ultra» de Ramon Franco i el governador el multa i suspèn el setmanari durant dos mesos. Quan reapareix, la censura castellanitza la publicació fins que el 1930 agafarà la direcció Pere Reus

.

A París comença el judici contra Macià i els voluntaris de Prats de Molló. A les declaracions, Àngel Foix i Frederic Miquel informen que feia anys que feien feina a l’apotecaria de la Ronda de Sant Pau de Pere Oliver i Domenge, d’on havien extret la pricnita per fabricar les bombes, com ja havien fet el maig de 1925 en el complot de Garraf contra Alfons XIII

1927 Reconstrueix i presideix l’Orfeó Aulí

.

.

.Col·labora amb el Cançoner de Catalunya.

.

Parla de La Germania en el cicle de conferències de La Protectora

1928 Escriu a La Nostra Terra, per desenterrar la història, a partir de la trobada de Son Ramonet, de recordar Jaume I o el felanitxer Joanot Colom, l’instador del bé comú i fill il·lustre de Palma, no reconegut al seu poble

Membre del Consell del Banc de Felanitx

Membre de la junta del Club Gimnàstica

1930 Promou un homenatge al poeta felanitxer Bartomeu Barceló i Tortella, de retorn del seu exili, després d’haver estat empresonat i desterrat el 1925

1931 Cal destacar l’alt nivell intel·lectual dels republicans que hi havia a la Vila. Tot i procedir de sectors socials diversos, alguns de classes benestants, compartien el compromís amb els valors de l’esquerra. Pere Reus, Miquel i Pere Massutí, Rafel Estades, Salvador Riera, Antoni Llodrà, Arnest Mestre Artigas, Miquel Maimó, Francesc Maimó, Antoni Coll, Maria Mayol, Andreu Crespí…

L’aclaparadora victòria de les esquerres a les eleccions municipals propiciaren la República. A Felanitx, el líder de la gent d’esquerres era Pere Oliver i el clam de la gent: «L’apotecari! L’apotecari!». En el primer bàndol oficial com a batle anuncia que seguirà «el guiatge de la justícia i de la llibertat»

Havia arribat el moment de posar en pràctica aquell exercici de tants d’anys de pensar Felanitx. Des del primer dia, s’imposà un calendari d’actuacions:

– Auditoria de comptes

– Sol·licitud d’Escola Graduada

– Reclamació Estatut d’Autonomia

– Planificació sanitària

– Condonació imposts als pobres

– Xarxa d’aigües i clavegueram

– Calendari d’escoles noves a fora vila

– Decret de bilingüisme

– Cursos de català

– Projecte del Parc de la Torre

– Colònies escolars (amb beques)

– Projecte d’Escorxador

– Cases de bany al Port (urinaris i vestuaris)

– Plantada de tamarells als camins costaners

– Telèfon i electricitat a l’Horta i al Port

– Projecte de Mercat municipal

El mes de juliol participa a la redacció de l’Avantprojecte d’Estatut d’Autonomia, on es proclama l’oficialitat del català i es reclama el Concert Econòmic. Oliver defensà incloure la catalanitat de les Mallorques i el dret d’integració dins de l’Estat autònom de Catalunya per tal de refer la Nació Catalana, però només rep el suport d’Emili Darder i Francesc de S. Aguiló.

Rafel Estades troba un document arxivat a la Sala que certifica com ell, Oliver i d’altres, eren vigilats i perseguits des de l’any 1927

El setembre s’aprovà «cepillado» l’Estatut de Catalunya. Més de mil mallorquins noliejaren un vaixell per ser presents a la presentació pública de l’Estatut i foren aclamats al port i a l’arribada a la plaça de Sant Jaume. Pere Oliver, amb els expedicionaris d’Acció Republicana de Mallorca i de Formentera, en el Fossar de les Moreres, recordà la participació dels illencs a la defensa de Barcelona i exhortà a la unitat nacional: Catalunya prest obtindrà la llibertat. Però, la sobirania del Principat la farà lliure? No! Catalunya comprèn Mallorca, València, Andorra, el Rosselló, terres d’Aragó… trossos de la Nació Catalana als quals volen ofegar el just anhel de reconstruir-se. Aquesta és una de les nostres missions: enfortir la consciència de tots els nostres pobles. La Catalunya lliure no ha d’abandonar mai la Catalunya sotmesa i, així, en pocs anys la unitat nacional serà un fet. I, amb el principi sagrat que cada poble té dret a decidir el seu futur, totes les terres de parla catalana integraran una República lliure i plena!

1933 A la Vila, atesa l’oposició de les dretes a aixecar un Mercat Municipal, el juny convocà un referèndum que determinà el suport aclaparador al vell somni d’Oliver: 2.544 sí contra 302 no. Quan encara no era batle, havia escrit: «Encara es mantenen les taules de la carn i el peix, amb un eixam de mosques, al pòrtic de la Sala. Encara sortint de la Vila se sent aquell baf que entabana, amb perill constant d’infecció.»

La darreria d’aquell any, amb el pseudònim Capità Barceló, Oliver fa balanç dels fèrtils dos anys de batlia: el parc, les escoles… Detalla algunes reformes, com la d’obrir el carrer del Convent fins a la carretera de Manacor, d’acord al vell projecte de Pere d’Alcàntara Penya, tan vinculat a Felanitx

El mes de setembre, en el Teatre Balear, al costat dels socialistes Andreu Crespí i Ignasi Ferretjans, fa un míting on és aclamat pels assistents.

A les eleccions generals de novembre les dretes focalitzen la campanya sobre les dones a qui amenacen que si no les voten «el comunismo te arrancará los hijos, la iglesia de tu pueblo será arrasada, el esposo huirá de tu lado autorizado por la ley del divorcio, vendrá a tu hogar el hambre y la miseria». La por va guanyar i començà un bienni negre. Oliver no afluixà la feina

1934 Dia 8 d’abril, presideix la mesa de constitució d’Esquerra Republicana Balear, fruit de la fusió d’Acció Republicana amb el Partit Republicà Socialista. A la cloenda, Emili Darder glosa la ciutat de Felanitx, “on les dones i les joventuts representen l’avançada del nostre programa”.

Dia 6 d’octubre de 1934, hi ha una vaga general, de baix seguiment a la Vila. A la Sala hi ha sessió municipal presidida, en absència del batle, per Pere Massutí. Algú instal·là altaveus per escoltar Ràdio Barcelona. Al balcó es penjà la bandera d’Estat Català que havia assumit l’estelada com a ensenya

Apaivagat l’intent revolucionari, començaren les detencions. El batle i els regidors d’esquerra són cessats i s’anomena una Comissió Gestora, amb els regidors de dretes. A finals de mes, són empresonats Pere Oliver i Pere Massutí. Alliberats sota fiança, de nou són empresonats. Alexandre Jaume, en el llibre on relata els fets d’octubre, dedica un elogiós capítol a Pere Oliver i fa una comparança entre ell, tancat als Caputxins, i Joanot Colom, executat a pocs metres d’aquell espai quatre segles abans.

La Gestora de dretes aprova refer l’antic segell municipal per substituir el que ha estat segrestat i destruït per separatista, en presentar les quatre barres amb l’estel, amb acusacions contra Pere Oliver, arran de la denúncia del nou batle, Sebastià Puig, Saletes

1935 El març Pere Oliver i Pere Massutí són absolts d’auxili a la rebel·lió i sedició

El mes d’abril Oliver acusa a la premsa en Saletes de la persecució

El Barça juga a Felanitx dos partits contra el Gimnàstica. La relació d’Oliver amb el president Josep Sunyol ho han fet possible

La represa política d’Oliver és un fet. A tot Mallorca, és una icona del catalanisme republicà d’esquerres. Participa a actes a Palma, Manacor, Artà, Sa Pobla, Capdepera. El primer de maig fa un mítin multitudinari a la plaça de les Torretes dels seu poble 

El setembre de 1935 mor a Felanitx Miquel Oliver, son pare, que havia tornat tres anys abans de Barcelona, ja jubilat

El mes d’octubre el setmanari República evoca els fets de l’any abans. L’Editorial no pot ocultar l’autoria d’Oliver. Rememora quan Ràdio Barcelona transmeté la proclamació de Lluís Companys de l’Estat Català i conclou: «El 6 d’octubre és una fita cabdal dins la Història. Catalunya és un poble en marxa ascendent per la raó del seu propi Govern, avui empresonat, que es manté digne en espera de jornades futures, més glorioses». El setmanari del poble, amb la redacció d’Oliver, publica set articles amb el relat dels fets a la Vila.

.El mes de novembre, els regidors d’esquerres destituïts fan un sopar a la casa de Pere Reus, amb assistència de Francesc de Carreres i l’exministre Casares Quiroga. S’acostaven les eleccions generals de febrer.

1936 La campanya va tenir dues cares. Esquerra Republicana edità un opuscle on feia balanç d’algunes de les realitzacions, a l’entorn de l’Educació i la Sanitat. A la darrera pàgina, descriu el balanç de la dreta: «ni fer ni deixar fer». Era així. Front a les escoles, l’institut, el dispensari, les fonts públiques, l’escorxador, les reformes urbanístiques, el clavegueram, el parc o l’acció social de l’esquerra, la Gestora de dretes, en els 16 mesos que va governar el poble va tenir sis batles i només va fer sis coses:

– Premiar la Guàrdia Civil amb 150 pessetes «por su valiente represión del movimiento revolucionario» i sufragar una bandera d’Espanya

– Denunciar i acusar Pere Oliver de sedició i rebel·lió

Destruir un segell (aprovat per unanimitat) per «separatista»

– Suspendre les obres, ja en curs, del mercat municipal

– Silenciar la sirena que marcava els horaris de sortida dels obrers

Designar Lerroux «Ciutadano de Honor» de Felanitx

 

El mes de febrer, amb la victòria, a nivell d’Estat, del Front Popular, Pere Oliver és designat gestor de la Diputació Provincial i recobra la batlia.

.

.

.

.

.

Ferm en les conviccions, vindica el caràcter laic i la separació del poder civil amb l’església: les processons s’han de fer dins dels temples

.

Encarrega de nou al seu amic Mateu Oliver que refaci el segell destruït. Vol que l’estel torni a presidir l’escut del seu poble. El nou disseny, ara en català, no s’arribarà a editar. 

A l’acta del 18 de maig de 1936 del Col·legi d’Apotecaris, consta l’agraïment a Pere Oliver per haver gestionat la liquidació del deute de la Diputació

El 18 de juny es publica, amb la signatura d’Oliver, la Resposta al Missatge dels Catalans, utilitzada com a prova inculpatòria durant la repressió

.El 18 de juliol de 1936 la premsa informa de la insurrecció militar

Pere Oliver manté la convocatòria de presentació del seu somni. Dia 19, a les 12 h el Mercat Municipal s’inaugura, amb la interpretació de l’himne de Riego. És el darrer acte oficial de la República a Mallorca

Dia 20, festa de Santa Margalida, patrona de Felanitx, rep avisos que l’aniran a cercar de nit. S’acomiada de la família i parteix cap al Port, des d’on la nit de dia 25 de juliol, s’embarca cap a Menorca i, uns dies després, cap a Barcelona

Comença la persecució feixista. A Felanitx són detingudes 130 persones. Entre les dones, Catalina Massutí, Pura Manzanares, Catalina Pons…

14 batles de Mallorca són assassinats. Amb la complicitat activa de l’església catòlica, les espoliacions i els crims multipliquen la por

La casa de Pere Oliver és ocupada i enramellada amb banderes dels estats feixistes

Dia 1 de setembre, en Falcó, el nou batle imposat, fa un informe que declara Oliver «inductor a la sedición extremadamente peligroso». Són moltes les causes on apareix el nom de Pere Oliver. Miquel Maimó Julià és acusat de ser amic seu i qualificat de «antiespañolista peligroso». Bartomeu Sagrera, el mestre de Son Prohenç, és sancionat «por firmar el mensaje a los catalanes y ser amigo de Pedro Oliver». Coloma Pons Amengual, mestra de Felanitx, és depurada «por frecuentar una librería de mala fama y ser simpatizante del exalcalde Oliver, furibundo separatista». L’expedient que durà a la mort al seu amic metge Sebastià Sancho i a Miquel Capó, també ordena el processament i presó incondicional de Pere Oliver. Els jutges argumenten sentències per l’evasió del batle. Això va provocar que en més d’un cas, es culpava de la mort de qualque familiar a Pere Oliver i no als vertaders i únics assassins

L’informe que signà el «Vicario de Felanitx» (Pedro Oliver Domenge, alcalde desde el nefasto régimen republicano, se significó como activo propagandista del separatismo catalán. Era considerado un hombre funesto) delata la manca de criteris cristians i la complicitat activa de l’església catòlica, còmplice activa dels assassinats, quan declarà la subversió feixista «Cruzada Nacional», és a dir, una guerra santa!

.

El mes d’octubre, Pere Oliver s’entrevista amb Azaña a Madrid i el mes de novembre, a Barcelona, amb Lluís Companys, a qui expressa el desig de «la reintegració de la Mallorca nova, després d’alliberada, a Catalunya»

El desembre l’Ajuntament de Felanitx nomena Franco fill predilecte

1937 Sàdic assassinat de Rafel Estades. Quan el duien en cotxe a afusellar, Francisco Milta, «es Cavallot», li clavà tatxes al cap i a la cara. Els feixistes assassinaren vint-i-tres felanitxers

A Barcelona, Pere Oliver i Francesc de Sales Aguiló, editen Mallorca Nova. La publicació informa de l’assassinat d’Emili Darder i de la mort heroica de l’antitanquista Coll de les Joventuts d’Esquerra de Felanitx

Col·labora a Política Republicana a les edicions de Menorca i de Madrid

A Barcelona participa de la vida política i cultural. Escriu a la premsa

1938 Participa a l’homenatge a Vicent Ballester i, quan aquest mor, publica el que serà el darrer article signat, El meu tribut, on rememora la tasca del Comitè Pro Catalunya: «Recordo aquell soterrani on dotzenes de catalanistes laboraven dins la clandestinitat per a la internacionalització del problema català. D’aquell abrandament patriòtic es desplegà la bandera de l’estel solitari que més tard esdevindria símbol, guió, senyera dels anhels d’alliberament de les darreres promocions que impetuoses entraven a la palestra». Aquesta frase ha estat utilitzada per adjudicar l’autoria de l’estelada a Ballester, però d’haver estat així, ho hauria explicitat. Resulta molt més versemblant, amb el que ara se sap, que l’autor fos Pere Oliver

1939 El gener de 1939, arran de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona, Pere Capellà escriu i publica un poema, Libre, encapçalat per un pensament del seu amic. Oliver fa passada per Tolosa i, després, va a Occitània. El mes d’abril s’embarca a Marsella cap a les Filipines, on hi viu la seva germana Joaquima, casada amb Joan Llodrà que té una destil·leria de licors.

1940 El setembre de 1940, Joaquima envia carta al Governador de Balears per sol·licitar passaport a favor de la hipotètica vídua i fills de Pere Oliver. Però el fill Miquel està condemnat a treballs forçats a un camp de concentració militar de Madrid. Catalina Massutí dubta i decideix no partir

1942 El Japó devasta Manila. Moriran més d’un milió de filipins.

Entre el 3 de febrer de 1942 fins al 3 de març de 1945, Pere Oliver no pot rebre ni enviar cap comunicació. La família no té cap notícia.

1945 Izquierda Republicana, des de Mèxic, es congratula que «nada irreparable le haya ocurrido a nuestro buen amigo mientras ha estado a merced de los japoneses». Pere Oliver és designat delegat a l’exili del partit.

.Es reprèn la correspondència amb la família

1952 Assumeix el risc de retornar. Es presenta a les autoritats militars de Palma per si hi ha qualque causa pendent

Els apotecaris de la Vila s’oposen a que torni obrir la farmàcia, perquè la va “abandonar”. El batle informa: «dicho señor al iniciarse el Glorioso Movimiento Nacional desapareció de la ciudad, abandonando la farmacia sin que exista constancia que fuese clausurada por autoridad alguna». Tot i que el Col·legi d’Apotecaris li ofereix obrir-ne una a Palma, decideix obrir una perfumeria al mateix local i amb el mateix nom Nuredunna

.

.

A casa seva, tot i la vigilància, els diumenges hi anaven amics a fer tertúlia

1960 Damunt del Mercat, per iniciativa de Miquel Bauçà i Joan Julià, es convocà un debat, sota el títol de «col·loqui». La gran assistència obligà a anar a cercar cadires a la veïna casa d’Oliver. Bauçà i Julià improvisaren un poema visual. Pintaren les quatre barres sobre un cartró que embolicaren amb reixeta de galliner. La cosa va transcendir i s’ordenà una investigació

Del lideratge que exercí Oliver sobre els joves més inquiets, n’és una prova el regal pòstum rebut des de la seva biblioteca, on va aparèixer la còpia del primer poemari de Bauçà, feliçment editat. També post mortem es varen trobar els discs que Oliver havia fet amagar en endevinar que esdevindria música prohibida durant dècades (Els Segadors, La internacional,

Quantes coses que li feien mal va haver de suportar? La commemoració del vergonyant «Día de la Victoria» o els qui anaven a cantar el «Cara al sol» davant ca seva delatava el discrim d’una creu en honor dels morts del bàndol revoltat, mentre l’oprobi i la marginació arruixaven els noms dels qui foren lleials al legítim govern i moriren en defensa de la República i, en tots els casos, assassinats sense haver comès cap delicte i sense haver fet mal a ningú.

1962 Malgrat tot, segur que va fer més d’una rialla sana. Arran del Contubernio de Munich, una crida a la comunitat internacional a foragitar Franco, la rumorologia i la imaginació popular feren córrer que Pere Oliver, amb 75 anys, seria el nou governador civil de les Balears.

El mes de juny, lector com era de La Vanguardia, també degué somriure de valent en veure com el temps, més prest o més tard, desenterra la història. El silenciat Fossar de les Moreres emergia, arran d’unes obres, i destapava 14 cossos humans de 1714. Qui sap si el de qualque felanitxer!

1968 Va morir dia 11 de maig, mentre París vivia la revolta cultural i mentre, a Barcelona, un grup d’estudiants mallorquins tiraven per la finestra el bust de Franco des del balcó de la Universitat on Oliver va fer Farmàcia

L’endemà, hi va haver dos incidents. A la sortida de la Parròquia, Antoni Llodrà va posar damunt del fèretre una bandera republicana que va ser retirada per la família. En arribar la comitiva al cementiri, es va trobar una composició floral amb els colors republicans i una altra bandera que va recollir un nebot. El vespre la va haver de tornar al batle, el qual va elaborar un informe al governador. La bandera recollida per la família, va ser retallada en tres trinxes de color i guardades, per separat, a tres cases. Hi havia altres dues banderes que no va veure la gent. Una republicana i una senyera eren dins del baül

Malgrat la personalitat abassegadora d’Oliver, la premsa es limità a un breu obituari, però no es publicà cap escrit in memoriam. Un mes i mig després, el setmanari publicava, amb el recurs de carta a la seva àvia Catalina en el dia de Sant Pere, un bell escrit de Pere Oliver Reus enaltint la llengua i el paisatge de Mallorca. Va ser un senzill homenatge de comiat a l’avi

.1978 10 anys després de morir, al Fossar de les Moreres es reposava una placa com la que havia posat Pere Oliver l’any 1915

1988 Altres 10 anys més tard, Lluís M. Xirinacs reclamava convertir el Fossar en un memorial, petició que arribà a fer-se efectiva

.

.

.

.1993 25 anys després de la seva mort, es reedita La Catalanitat de les Mallorques

.

.2000 Dia 14 d’abril de l’any 2000, el Col·lectiu Felanitx per la República organitzà un homenatge a Pere Oliver. Hi assistiren dos dels seus fills, Dolors i Miquel, i alguns dels néts. L’Ajuntament de Felanitx va prometre un acte oficial

.

Des d’aleshores, el nom de Pere Oliver ha rebut alguns reconeixements, com un carrer a Palma, una placa al Mercat i una escoleta a Felanitx

.

2002 El juliol apareixen dos llibres felanitxers que en vindiquen la memòria (La Identitat Reeixida i Felanitx 1931-1936. República, Guerra i Repressió)

Cada vegada hi ha més publicacions que l’esmenten i tot apunta que sortiran nous documents desconeguts per esbaldregar tants d’anys de silencis i oblits

.

.

2015 Dia 27 d’agost, a l’acte de commemoració del Tricentenari 1715-2015, al Born de Barcelona, el President del Consell de Mallorca, inicià el discurs amb les paraules de Pere Oliver i Domenge, l’any 1932, al Fossar de les Moreres: «Hem vingut aquí a recordar les nostres víctimes d’aquella cruenta lluita que finí amb nostra llibertat»

.

2018 Dia 10 de maig, revetlla del cinquantenari de la seva mort, es fa un acte de record a la Casa de Cultura de Felanitx i a la plaça Pax, que ell nomenà de Joanot Colom, s’inaugura una pedra amb la inscripció de dues frases que resumeixen el seu pensament ideològic:

Els pobles es van recobrant per mitjà de la Cultura i de la Llibertat.

El meu somni és fer del nostre poble una pàtria d’homes lliures, i del mallorquí el ciutadà digne d’una societat, on sigui impossible qualsevol dolor determinat per una injustícia social.

PERE OLIVER I DOMENGE (1886-1968)

                                                                   Felanitx, 27 d’abril de 2018

Cronologia elaborada per Bartomeu Mestre i Sureda, Balutxo

Altres il·lustracions complementàries

LA PONENTADA [ara molt més] GRAN

Caràtula, llom i contracoberta del llibre

El forat del moix (epíleg, si fa no fa)

Gosar parlar d’una novel·la tot just haver rodat clau a la lectura és com entrar a una casa pel forat del moix. Desfreixurar el llibre significa violentar, malmenar si més no, el regust que n’ha deixat a cadascú. Conscient d’aquest atropell, i malgrat el risc, he assumit l’encàrrec editorial amb il·lusió per desxifrar un poc el contingut, les peripècies de l’edició i el desconegut i gens reconegut Guillem d’Efak contacontes, el relator i narrador; el prosista. 

Circulen dues observacions sobre la lectura que, tot i antagòniques, són igualment respectables. Una afirma que si no venen vida al mercat i no hi ha temps per fer tot el que voldríem o deuríem, a partir de certa edat no hem de rellegir llibres. L’altra, expressa que, precisament per només tenir una vida, en fer-nos grans cal deixar-nos anar de novetats, anar a tir segur i posar messions per aquelles lectures que més ens han agradat. Amb la d’ara, he llegit tres vegades La Ponentada Gran: l’any 1979, quan es publicà, l’any 1995, quan va morir l’autor, i suara. De l’edició primigènia, no sé de quina de les dues primeres lectures (o potser de les dues), tenc el llibre ple de comentaris al marge, de paraules encerclades i de frases sots-retxades. Al final de tot, hi ha en lletres grosses un BRAVO! Puc assegurar-vos que la valoració ha anat in crescendo i, sobretot a la darrera lectura d’aquest llibre nou (perquè, com veureu, és un llibre nou), hi he vist un enfilall d’aspectes que m’havien passat per malla i que m’han deixat meravellat. Aquesta sensació, com a primer avís, m’obliga a recomanar-ne una lectura sense reserves, amb el consell afegit de fer-la fora presses, perquè com deia una padrina la frissor no fa fer via!

1. Han robat un cavall! (una reeixida història)

…os equivocáis lamentablemente,

pues, yo lloví, broté

y ahora soy caballo.

Y nadie se atreve a pedirle cosas raras a un caballo.

Guillem d’Efak (Revista DABO, 1955)

Tots els llibres tenen una història particular i el que teniu a les mans no és cap excepció. Ben al contrari, la crònica d’aquesta novel·la, amb un cop d’ull a les vicissituds patides fins al feliç desenllaç, certifica les peripècies que, fins avui, no havien permès de gaudir d’una lectura en plenitud.

L’any 1969, el mateix any que va guanyar el Carles Riba de Poesia, Guillem d’Efak va concórrer al premi Folch i Torres de Novel·la per a Nois i Noies amb l’obra Han robat un cavall!, inspirat en la plorada decadència i mort de na Vimga, una egua de Manacor present dins de l’imaginari popular. La novel·la guanyadora per majoria va ser I tu, què hi fas aquí? de Joaquim Carbó i Han robat un cavall! va romandre finalista i anà a pegar a la sala d’espera dels escriptors; al calaix, vaja. Passats uns anys, entre el 1975 i el 1976, arran de la mort de Franco, Guillem d’Efak va decidir espolsar i elaborar de nou la narració. Aleshores vivia en el carrer dels Jocs Florals, al poble de Sants, amb Montserrat Ferré i Mònica Pastor, a les quals incorporaria a l’allau de protagonistes del relat, on l’autor s’introdueix en el text per convidar-les amb insistència a fer-se amigues.

Enllestida l’actualització de la novel·la, ara amb el nou títol de La Ponentada Gran, la presentà al Premi Joaquim Ruyra de literatura juvenil, inclòs dins del guardons de la Nit de Santa Llúcia. El sistema de concessió del jurat, establert amb eliminacions successives, mantenia fins al darrer moment l’emoció dels assistents al sopar. A la darrera votació, el resultat va ser de dos vots a favor de La Ponentada Gran de Guillem d’Efak i tres vots a favor de l’obra El Barcelonauta de Pep Albanell. Novament, la novel·la quedava a les portes d’un premi i, consegüentment, reclosa al calaix. Tant el diari Avui com La Vanguardia de dia 14 de desembre de 1976, es feren ressò de la decepció d’una part del públic. Es repetí, calcada, la història de 1967, quan els mallorquins Antònia Vicens, Jaume Vidal Alcover i Alexandre Ballester coparen els premis de la Nit de Santa Llúcia i Guillem d’Efak va romandre finalista del Josep M. de Sagarra. Ho explicà El Correo Catalán: «Un ooohhh de decepción acompañó el resultado final del premio. D’Efak estaba en la sala y es un hombre conocido. En la desilusión se advertía que la canción y el micrófono tienen dentro de la colectividad una influencia mucho mayor que la letra y la pluma».

La novel·la hauria d’hivernar novament a l’espera d’una futura possibilitat de treure el nas. Guillem no era dels qui anaven a pidolar la publicació dels seus llibres, sinó que esperava l’interès dels editors. L’oportunitat no va sobrevenir fins a l’any 1979 quan, amb bon criteri, l’Ajuntament de Manacor va decidir substituir els premis literaris per una nova col·lecció, la Tià de Sa Real, confiant-ne la direcció editorial, sotmesa a un limitat pressupost anual, a Miquel Àngel Riera. Les tres primeres obres publicades foren Vocabularis Temàtics, un llibre de lingüística d’Antoni Llull, Sense nom i sense groc, un poemari de Francesc Casasnovas i La Ponentada Gran.

Vidal, Llompart i Riera presentaren la nova col·lecció TIÀ DE SA REAL

La col·lecció es va presentar dia 2 de juny de 1979, amb la presència dels tres autors i, en condició de presentadors, Guillem Vidal, Josep Maria Llompart i Miquel Àngel Riera. Aquest, com recorden els assistents, va sorprendre tothom en atribuir erròniament a Guillem d’Efak l’enginyós i pertinent nom de sinofós al lloc de descans i converses dels qui ja porten a la butxaca el bitllet del que serà el darrer viatge en horitzontal. Bernat Nadal va fer-se ressò de la presentació i, en concret, de l’aparició de La Ponentada Gran: «La novel·la de Guillem d’Efak és una fabulació manacoriníssima, tant de llenguatge com d’anecdotari i de figuració humana, assolint tot en conjunt un nivell de qualitat rigorosament excepcional». Un comentari més que encertat, perquè la novel·la concentra manacorinitat destil·lada. De fet, a la contracoberta del llibre, l’autor s’hi retratava: «Guillem d’Efak no va néixer a Manacor i tampoc ara no hi habita encara que mai no ha deixat de viure-hi».

Caràtula i contracoberta de l’edició

De l’acte de presentació, en parlaren el Manacor Comarcal de dia 2 de juny i, amb dues fotos dels autors, el Manacor de dia 9. Com a part de la història, Perlas y Cuevas de Rafel Ferrer Massanet, amb silencis cridaners, censurà sempre la col·lecció Tià de Sa Real i, amb ella, els autors i els llibres que s’hi publicaren, fins al punt que, el juny de 1985, arran d’unes octavetes difamatòries contra l’editorial i els patrocinadors, un nodrit grup d’escriptors (Bartomeu Fiol, Jordi Pàmies, Vicent Andrés Estellés, Hilari de Cara, Jaume Santandreu, Guilllem d’Efak…) signaren un enèrgic document de rebuig assenyalant Ferrer com l’autor del libel.

El llibre, sense esmentar que era l’obra finalista del premi Folch i Torres i del Joaquim Ruyra, es publicà amb la portada genèrica de la col·lecció que mostra la vinyeta de Manacor extreta del mapa del Cardenal Despuig. A la portadella, sota el títol, hi apareixia la dedicatòria «(Homenatge a Jordi des Racó)», un avís que la cosa anava de rondalles. Un índex, amb el nom dels 17 capítols, precedia una citació molt indicada: I am the man your father was, amb la qual s’enceta la lectura d’un llarg poema, amb vestigis eròtics i vitencs (més que atrevits a una obra juvenil), que desemboquen en uns darrers versos on, des de l’edat provecta («reumàtica» escriu l’autor), tradueix la citació inicial de Dylan Thomas: «Jo sóc l’home que fou el vostre pare». En acabar el llibre, hom comprovarà l’encert de la definició, arrodonida a mitjan camí amb la pregunta gens ingènua del protagonista narrador: «I tot això, avi, per què no ens ho conten a l’escola?».

La novel·la va ser rebuda per la crítica amb més pena que glòria. No va merèixer comentaris ni benvingudes literàries. Silenci. I això no obstant, de boca a orella, els lectors la recomanaven i celebraven amb gran satisfacció, la qual cosa precipità que el llibre s’exhaurís molt aviat i el 1982 ja era introbable. Malgrat que, entre les d’ortografia i les de picat d’impremta, l’edició estava atapeïda de faltes, res no minvà l’interès ni va treure mèrit a la deliciosa lectura del bellíssim relat. D’aleshores ençà, durant més de tres dècades s’ha reclamat una nova edició que ara, ampliada, pulcra i convenientment corregida, saludam. A Balada d’en Guillem d’Efak vaig fer una crida pública per tal que la narració fos lectura escolar recomanada. No vaig ser l’únic. Bernat Nadal, atent observador de l’obra efakiana, promotor del recent recull amb l’obra versificada, va animar Pau Vadell a recobrar la novel·la. L’editor va acceptar el desafiament i, amb la sort dels qui la cerquen, ens ha fet present d’una imprevista i inèdita aportació, digne de la bruixeria de Guillem d’Efak. Ara La ponentada gran és molt més gran!

Pau Vadell, a més de poeta i editor, és historiador i, per això mateix, té nas d’investigador… i una flor al cul! Per segona vegada en un any (recordem l’aportació recent del desconegut primer poemari de Miquel Bauçà), ens brinda la gran sorpresa de recobrar-nos l’obra completa que l’autor havia eixalat pràcticament a la meitat. La cosa més normal hauria estat repicar l’obra editada, corregir-la i publicar-la. Per una desconeguda intuïció, després d’assumir el desafiament de reeditar la novel·la, s’adreçà a la vídua de l’autor per si en tenia una còpia original. Sortosament, quan na Mònica Pastor li va lliurar els fulls, passats per ella mateixa a màquina sobre paper de seda quaranta anys abans, l’editor va observar que l’extensió gairebé es duplicava. La posterior comparança amb el llibre de la Tià de Sa Real li confirmà que hi havia 80 pàgines més. Tenim, doncs, a les mans, molt més que una reedició: la novel·la completa i, en bona part, inèdita. Tot això que haurem guanyat!

Com així es publicà en el seu dia amb aquest considerable retall? La resposta cal trobar-la a les bases coercitives dels premis literaris als quals va optar la narració. Tant el Folch i Torres (on concursà Han robat un cavall!) com el Joaquim Ruyra (on es presentà La Ponentada Gran), establien el límit màxim de 100 pàgines, l’extensió de l’edició del llibre a la Tià de Sa Real. Aquesta realitat no aclareix com així, convidat a publicar-la, en comptes d’aportar l’obra completa, va lliurar el text presentat al Joaquim Ruyra. Caldria trobar-hi una possible segona explicació que tindria a veure amb el limitat pressupost de la col·lecció. Sigui com sigui, l’atzar (o la bruixeria de Guillem d’Efak) ens ha lliurat el present impagable d’una novella novel·la.

2. La ponentada gran

«…m’heu de creure si us dic que un regust de llexiuet m’esmussava les dents i me deixava constància fisiològica que ens havien estafat quaranta anys de les nostres vides». Aquest corol·lari final deixa exhalar l’atmosfera de la narració que teniu a les mans: una gran metàfora bastida, com un puzle, de moltes petites metàfores. Acabada d’escriure poc després de la mort de Franco, l’autor fa que els protagonistes agafin els lectors i, de la mà, els facin entrar virtualment, a partir de la gran ponentada, dins d’un poble enfosquit per quatre dècades sotmeses a la por, el silenci i l’absència de llibertat. Amarada de cultura popular, és una novel·la eminentment catalana, de difícil traducció a altres llengües i, fins i tot, atesa la singularitat i riquesa del llenguatge, de difícil correcció (segur que Glòria Julià i Antoni Riera n’han passat un fum). Constitueix, tanmateix, un homenatge al poble nadiu, farcit de referències a la infantesa de l’autor. Des del títol de l’obra (de ponent, ni vent, ni gent, ni casament!), brolla com un salt d’aigua cristal·lina la saviesa popular. És una exhibició de manacorinitat, però alhora, tal com les obres de Shakespeare projecten el regionalisme cap a la universalitat, s’accentua la catalanitat de Mallorca, ben assumida i gens dissimulada en boca d’un dels personatges: «Tenc dins es cervell tota la Catalunya Gran».

2. a) Dramatis personae

A partir de la descripció del llogaret on se situa l‘acció i abans de sortir els protagonistes principals, desfila una primera teringa de tot el carrer amb personatges secundaris, els quals, encara que en un segon pla, es mantindran durant tot el relat en un joc escènic de moviments a conveniència: els al·lot pucers, madò Coloma, na Talla-núvols, en Beulaigo… Encara, en el segon capítol, l’autor ens palplanta davant de la nostra història, estampada a les rajoles del banc del si-no-fós, per esmentar-nos el rei en Jaume, en Cresques, en Ramon Llull, en Colom… fins arribar a Felip V. Per arrodonir la convocatòria, també compareixen al prosceni l’Hermosura del Món, el Rei Moro i el Rei Cristià, en Martí Tacon, els Set Ceros, el Mel·loro Rosso, en Pere Gri, el Cavallet de set colors, la Filla del sol i de la lluna, n’Elionoreta, el metge Guinyot, n’Estel d’Or, en Toni Migdimoni, en Mirando, en Joanet de sa gerra, en Joanet de l’onso… una gran nòmina de personatges de les rondalles universals.

Dibuixat l’escenari i el paisatge, en Bernat serà el protagonista que farà de narrador. L’acompanyarà una gentada: en Rostoll, na Muntsa, na Mònica, en Babaluet, en Pau des Cans, el pare Damià, en Pifol, na Bonjesusa, en Balafi… i ja hi gratareu darrere d’aquests noms, uns de ben reals i uns altres d’enigmàtics! Un sol exemple: en Balafi. A Eivissa hi ha Sant Llorenç de Balàfia i (casualitats?) a Sant Llorenç des Cardassar, a Mallorca, el puig i el pla de Balafi. El nom és també un poble del Camerun i el nom de la llengua que s’hi parla. Curiositats sí, però casualitats de cap manera! Efluvis màgics de la Roca del Castellet… o polissonades efakianes a rompre! Tot i això, no defuig fer una pinzellada de tots i cada un dels personatges. De Mònica, dirà que «tenia uns ulls així, amb tot d’estels condormits al fons» i, del seu amic Pífol, «un al·lotet tot ossos i nas que sempre estava content i tenia tranc per treure caricatures de la gent».

En Xaneta, suplement infantil (1931-1939)

 

 

 

 

Hi ha un personatge molt destacat: en Xaneta! Qui era? A qui representava? Fins ara ningú no n’ha sabut dir noves, però podria ser un petit homenatge de Guillem d’Efak a una publicació infantil republicana amb aquest mateix nom. De fet, el republicanisme del personatge del llibre és indiscutible. 

De l’imaginari extret dels records de l’autor, s’evocarà l’Orquestra Guinea, amb l’amo Aleix del guitarró, en Rosselló dels Orgues, en Simonet que tocava el garban, en Goixo de sa Música, en Tito Puerto, na Ramis, en Guillem Fai, en Poncet, n’Andreu Correu, en Peroti, la tieta Cremada (que ens recordarà Les veritats del món, avui popularitzades per Sa Rual Jazz Mort), amb una referència luctuosa per malmenar males consciències a Antoni Garanya, el batle republicà de Manacor, «perseguit i mort com un ca galliner». A l’altra punta, es retratarà en Pep Padellot, viva personificació de Franco, fent clams de veu prima a la unitat de la pàtria.

El cementiri de Son Coletes

Tendran el seu espai els glosadors (ep, i les gloses!), els racistes antixuetes i figures imaginàries, com el gitano vell (un antic referent popular per transmetre sentències carregades de seny), i d’altres perdudes dins la història, com els fills d’ànima o el merdacaner de l’Ajuntament. I, per a completar la nòmina de personatges, dues dèries de l’autor: la mare i el joves. Si a l’obra poètica sovint apareix l’àvia, tot i no haver-ne conegut cap de les dues, potser per posar de relleu l’absència patida, ara no perdrà l’oportunitat de fer esment a sa mare: «la nit era estelada com el cor d’una mare». Bernat dirà: «L’últim record del dia era el seu petó que m’encalentia el moll dels ossos». I Xaneta, l’home lliure del llibre, confessarà: «no trobis estrany que no te parli massa de la mare perquè, n’he conegudes tantes, que ja no sé on fermar el carro». La mare esdevé una interjecció: «No remumaretes!», «Maremeveta!». La mare! Quant als joves, en veureu un clam defensiu i vindicatiu: «sempre tenen raó», «han de tenir la gosadia per fer-ho tot», «sempre ho seré jo, jove! Mentre que vosaltres ja vàreu néixer vells»…

Cal fer esment, the last but not the least, a un darrer personatge. Gairebé als acabatalls del llibre, ens compareix l’autor dins de l’obra i, per sorpresa, usurpa el paper d’en Bernat que havia actuat com a únic narrador de la història. Amb això, Guillem d’Efak valida la definició, en un sol mot, que en va fer Raphel Pherrer: surrealista! I no només per ficar-se dins del llibre, prendre la doma del relat i desbaratar la narració, sinó perquè es permet fer auguris de bruixot, presagiar tot allò que passarà als personatges i distribuir un final per a cadascú. A l’estil d’aquelles pel·lícules saxones on, just abans de fer circular els crèdits, una veu en off detalla què va ser dels protagonistes. Com als documentals, l’adjudicació de rols ultrapassa l’enginy per ficar mà a la ironia, amb ajut d’un predestinat «tal faràs, tal trobaràs!».

2. b) La trama, les trames, el trauma, els traumes

La gran història del llibre, com un tronc amb branques o un riu amb afluents, és el resultat de la conjunció de moltes petites històries. Com a fil conductor, el relat pren camí amb l’intent d’uns infants de salvar na Vimga, una exitosa egua de carreres, d’una previsible mort indigna, desventrada per un bou a una plaça de toros, amb els ulls embenats i a la vista de gent afamegada de veure patir un animal, per acabar després, malferida, trossejada a un escorxador. Al final, es resoldrà o, si més no, es dignificarà la infàmia amb una poètica reminiscència a la trobadoresca història del cor robat. En tot cas, la història de na Vimga només és una de les moltes que convergeixen dins d’una caminada, a l’arrisca l’aventura, per un obscur episodi en banc i negre cap a la represa dels colors i de la llum.

La gran ponentada simbolitza la imatge del film de Ken Loach The Wind That Shakes the Barley (*), títol d’una balada irlandesa del s. XIX, on es retrata l’oprobi de tot un poble. Guillem d’Efak l’adapta per denunciar la persecució contra els jueus, l’anorreament de la llengua, la repressió en totes les variables (presó, exili, assassinats, humiliacions, infàmies ignomínia…), la depuració de les biblioteques, la censura, l’espoliació… I, contra tot això, resistència; la defensa de la Terra! La desmemòria és representada amb les rajoles del banc del si-no-fós traslladades a les parets d’un excusat pudent. Una altra metàfora apareix quan, en el declivi de la dictadura, la llibertat es dibuixa amb la imatge de l’esbaldregament del castell on es practicava la tortura. Les esperances i la dignitat en una sola frase: «La vida ha guanyat a la literatura».

El llibre, estibat de subterfugis literaris, és un mostrador per exhibir les dèries i curolles de l’autor. El món oníric de la infantesa, les rondalles, els amics, les dones, les referències literàries… Ho tocareu amb les mans a part i a banda. La confessió d’en Xaneta és un bon exemple: «No sé quant de temps vaig anar així, de rodolons i escarnit pel sol fet de portar pintada al front la consigna: “Siau qui sou”». O, més evident encara, aquest fragment: «…he aixecat gratacels, torres de Babel, piràmides, palaus, he estat esclau d’Egipte… i la meva nissaga ha sofert captiveri a Babilònia. Per tot arreu he estat perseguit i ajusticiat en espectacle públic després de rebre turment». No heu sentit la música? Exacte! És el bessó de Nit d’Insomni:

He fet torres de Babel,

piràmides i palaus,

he aixecat gratacels,

he estat esclau entre esclaus,

(…) i seré ajusticiat

després de rebre turment.

I a cada cantó del llibre brollen, encriptades, referències a la seva obra; mantes aclucades d’ull als lectors que es fan incomptables. Quan esmenta el «fum, fam, fems», assenyala la seva Nadala per a Teresetes; quan avisa que, segons facis, «sols te’n romandria una polsina d’ala de papallona als dits», rememora «De les papallones que he perseguit/ sols tinc la polsina que em tenyeix els dits» de la cançó Cavallet de Serp. A La Ponentada Gran, Guillem d’Efak plagia Guillem d’Efak.

Aquesta conducta de copiar-se, la repetirà amb més èmfasi amb la futura Rondalla de rondalles. El paral·lelisme amb La ponentada gran és absolut. Ens parlarà de bell nou d’un poble al que han robat la capacitat de somiar i és a punt d’entrar en agonia. Uns joves han de cercar la clau de la porta del somni i, mentre la busquen, apareixen els personatges de les rondalles. Viatgen al Castell d’Iràs i no Tornaràs, troben Ramon Llull i, amb ell, el nostre subconscient col·lectiu. Al final, un negret (òbviament!) trobarà la clau. Era on havia de ser: darrera la porta, allà on sempre l’ha deixat el nostre poble. L’únic que calia era la voluntat i la iniciativa de trobar-la. Al cap i a la fi, és un clam de supervivència, perquè poble sense clau dels somnis, ha de morir a poc a poc. Talment com La ponentada gran, la futura obra serà un nou crit a la resistència del nostre poble.

La quantitat d’argúcies embotides a l’argument delaten un gran lector, coneixedor de la literatura universal. Enfronta el narrador amb ell mateix quan ha d’entrar a la vida adulta. «Jo sóc els teus 13 anys», li diu el Bernat infant al Bernat que creix i que protesta: «No em deixis!». Serà aquí, en aquest punt, quan li farà el millor dels amonestaments: «Tu ja comences a entendre que tots els homes som germans i junts podem fer un món millor. Lluitaràs per aconseguir-ho i donaràs testimoniatge de quanta injustícia vegis, i sentiràs una bavarada de ràbia cada vegada que a qualsevol racó del món, un home sigui escarnit, menyspreat o perseguit». Un compendi que resumeix el millor manual per anar per la vida.

2. c) El llenguatge

Guillem d’Efak evoca i ens exhibeix la seva infantesa, la seva gent, el seu món i el seu poble (que és el nostre). Amb tot, els personatges i la narració, atapeïda d’un enfilall d’històries esfilagarsades, no són el més rellevant en comparança a la gran aportació d’aquesta obra: el llenguatge. Per a mi, és el zenit del llibre. Sense menystenir l’enginy de la composició literària, la manera de dir, els jocs de paraules, la riquesa de vocabulari, conformen un relat que convida a una lectura asserenada.

El text enfila refranys i dites populars («Qui aigua detura, oli mesura», «fer el joc dels eivissencs», «el negoci de madò Coloma», «suar sa llet de sant Conàs», «donar sal de Madrid», «anar a la biorxa», «qui escolta d’amagat son mal sent»…), localismes («canya sabonetes», «nito», «un relliu per menjar», «titapoll», «colom filicotó»…), expressions en desús («tenir rama», «romandre estafaril·lat», «la parabanda», «fimbrar el silenci», «no tenir la pia», «l’infern dels pantalons»…), modismes de comparació («ni que fos el bou de n’Aina Pates», «ets més sull que el pa eixut», «inflar-te com un calàpet», «més dolent que el pa que tiren», «córrer com una mala nova»…), eufemismes a rompre (el cul, per exemple, serà «el detràs» o «el posterme» i les anques «les galtes del posterme»…), insults («cara d’allò que en fan taps», «bocí de poal»…). Evoca jocs infantils avui desconeguts (el dels ganivets), amb les cançonetes que els acompanyaven («Ríngol i tèntol, pinyolí, fideu, llentia!»). Fa conjurs de bruixeria (Ja és cru ja és cuit, ja és cremat, ja és fat, ja és salat, ja és dolç). Declina vocabularis temàtics a rompre: el dels nusos (carreter, corredor, mariner, de frare, de xarxa, de puta…), el dels cavalls (cap de mort, peixard, de fantasia…). Destil·la ocurrències com l’enginy popular d’assignar malnoms (en Teb era fill d’un pare de Caldes i una mare d’Aiguafreda). Tot un món de paraules!

A aquesta riquíssima arquitectura del llenguatge alcoverià, Guillem d’Efak hi afegeix vivències personals. Com a mostra, abordarà la censura que va patir. Farà esment a l’escriptor a qui tornaren un manuscrit totalment censurat… amb les faltes corregides. O al document que li feren signar, abans d’un recital, on havia d’assumir les responsabilitats de tot quan passava a la sala i ell demanà: «i si a algú li pega un atac de cor o hi ha un part de bessones?». Tant o més destacable són les imatges poètiques que s’encadenen dins del relat com aquell «mitse’T», llegit des de l’exterior, escrit als vidres de la finestra d’un tren que parteix. ¿No obliga a suggerir a qualsevol persona condreta un record viu? ¿Qui no ha dibuixat, després d’entelar un vidre amb l’alè, un cor assagetat?

2. d) Una guia didàctica, si us plau!

Per tancar aquesta mirada del llibre, cal ressuscitar i reivindicar la sol·licitud feta arran de la primera edició: aquest llibre reclama com el pa una guia didàctica per a l’escola, perquè brinda una allau de possibilitats que conviden a treballar el context històric, el lèxic, l’ús de sinònims, els recursos literaris, l’ús de les figures retòriques (metàfores, modismes de comparació, refranys…), el tractament de l’humor, el discurs directe i indirecte, el relat en primera i tercera persona, l’autor dins de l’obra, la simbologia, els diàlegs breus, la frase-sentència, l’anàlisi dels personatges amb el significat de cadascun, les locucions, les frases fetes, el llenguatge col·loquial i el literari, la ironia, els vocabularis temàtics (flora, fauna, estris i atuells, feines de fora vila…). En definitiva, incitar la comunitat escolar a aprofitar l’oportunitat i utilitzar aquest llibre com a material didàctic. Confiem que algú posi fil a l’agulla.

3. El Guillem d’Efak narrador

«La poesia és la cosa més sincera que hi ha». Ho va dir Guillem d’Efak a una entrevista publicada a Serra d’Or l’octubre de 1965. Crec que, per a ell, no només era la cosa més sincera, sinó l’única! La resta? Contes xinesos! Comèdia! Ho certifica el fet que no només escrivia poesia; la vivia! No era un poeta de taula, ni un escriptor metodològic, sinó un poeta vivencial que glapia les imatges que percaçava al vent de la caminada, per camins rurals i carrers urbans, i les estampava sobre torcaboques de paper. Els seus poemaris, amb el poeta de la mar, el de la mina, el de la bicicleta, el de l’erosfera… fins arribar, a la clínica estant, al poeta malalt del darrer quadern (plagueta, en deia ell), constitueixen un relat biogràfic que, ben embolicat, anima a confondre l’obra amb l’autor. Era un poeta quan escrivia poesia, però també ho era quan elaborava els diàlegs de la seva obra teatral o quan, amb una copa de Torres-10 a la mà (dues si eren de Torres-5), parlava davant les dilatades ninetes dels ulls i les orelles badades de la gent que s’arremolinava al seu entorn per tal d’escoltar històries desmesurades que obligaven a no avorrir mai la vida ni, menys encara, dimitir-ne.

Aquest epíleg convida a no desaprofitar l’oportunitat d’arreplegar i ordenar una informació, fins ara esfilagarsada, sobre Guillem d’Efak. De totes les branques literàries per on capllevà, la faceta més poc estudiada és la de novel·lista i contista i, malgrat el desconeixement, és d’un alt interès. L’obra narrativa de Guillem d’Efak que, fins avui, apareix a les notes biogràfiques del seus llibres, es limita a La Ponentada Gran. Aquest reduccionisme el va desfer Jaume Vidal Alcover quan, a La literatura a Mallorca (1969-1971), es refereix als narradors d’aquell trienni i afirma: «Catalunya sencera, i Mallorca en particular, donen de sobres per a una literatura de primera, reconeguda o no fronteres allà. Guillem d’Efak és, de tots els que anomenam, el que fa prova d’una labor més continuada». Vidal Alcover coneixia la gran quantitat de narracions de Guillem d’Efak, oblidades i accessibles a poques biblioteques, però en el seu dia celebrades per allò que, dins dels límits literaris catalans, es considera el gran públic.

L’any 1965, Guillem d’Efak va obtenir el Premi Artur Martorell, encara presidit pel pedagog musical que donava nom al guardó, amb la narració Cançó i conte del Dimoni Cucarell, convertida tres anys després en una celebrada obra de teatre infantil que, d’aleshores ençà, s’ha representat centenars de vegades a moltes d’escoles de les terres catalanes.

Caràtula del disc i del llibre

El 1968, amb Les vacances d’en Jordi, va guanyar el Premi Cavall Fort de narracions infantils. Després d’aquelles dues narracions, entre el 1968 i el 1970, Guillem d’Efak manté una activitat frenètica en molts de camps: publica el seu darrer disc (Cançó de les Dones), protagonitza la pel·lícula Elisabeth, al costat de Maria Cinta i Queta i Teo, obre el cafè-teatre La Cucafera, amb Carlota Soldevila, guanya el premi Última Hora de Teatre, guanya el Carles Riba de Poesia, fa teatre amb Anton Codina

 

 

 

 

 

 

 

Durant aquell fèrtil trienni, publica narracions orientades a un públic infantil i adolescent. Per evitar-ne la desmemòria, cal recordar els títols d’alguns dels contes publicats a Cavall Fort a partir de 1968: Anem a fora vila, El bou d’aigua, Els animals parlen, L’esparver, El dia que en Beulaigo plorà, Mai no ens avorrirem, En Mort-i-viu També s’ha de referenciar Tomeu, el pescador, una serie de contes que publicà l’any 1969 al popular quinzenari L’Infantil (convertit, a partir de 1973, en Tretzevents), amb una tirada inferior a la de Cavall Fort, però ben considerable de 12.000 exemplars. Atesa la dispersió i dificultat d’accedir avui a aquestes narracions espargides, tal com s’ha fet amb la discografia (Blau, 1997), l’obra teatral (El Gall, 2000) i l’obra poètica (El Gall, 2016), estaria molt bé arreplegar en un volum tots els contes de Guillem d’Efak.

No es pot deixar de banda, dins del camp de la narració, el guió adaptat al llenguatge del còmic de lobra Lo regne enmig del mar, il·lustrada amb dibuixos de Jaume Ramis i publicada a Palma (Serveis de Cultura del Poble, 1982).

També, tot i que no fossin obres pròpiament de creació, en el camp de la prosa cal consignar el rol poliglot de Guillem d’Efak com a traductor d’obres rellevants, com Les choix de l’espoir de M. Poniatovski (Dopesa, 1971), Ivanhoe de Walter Scott (Bruguera, 1975), a més de molts de llibres de text escolar de l’editorial Santillana, sense oblidar l’assaig Teoría y práctica del taller de teatro, publicat a Madrid (Asociación de Teatro para la Infancia y la Juventud, 2013). Finalment, tractant-se de Guillem d’Efak era forçat trobar el misteri d’una obra perduda. En un exemplar del Manacor de maig de 1979 apareix la referència a la novel·la La Nadalclosa, diluïda dins la boira del temps, a l’espera d’una futura trobada a part o a banda.

 

 

 

 

 

 

 

Feta aquesta ressenya bibliogràfica, inèdita, de l’obra en prosa de Guillem d’Efak, cal insistir en la seva habilitat oral narrativa dotada d’una gràcia mai vista. La veu, com a cantant i com a rapsode, el dotava d’uns registres, d’unes modulacions que, per força, desembocaven en l’excel·lència com a relator, en una conjunció màgica entre el to i les paraules. Quan algú li demanava d’on provenia aquell llenguatge que embadalia, fascinava i seduïa els oients, responia que brollava del món de les rondalles. La germana de son pare, la tia Margalida Cremada, i el seu home, l’oncle Beia, foren els seus mestres lingüístics naturals. Ambdós, majors de 60 anys i sense fills, s’abocaren en Guillem i, els vespres, li llegien rondalles fins que, aviat, s’intercanviaren els papers. A una entrevista publicada el gener de 1966 a Cavall Fort, Guillem deia: «Tots els de la meva família són molt vellets. En lloc de contar-me contes a mi, amb l’excusa de la poca vista i la raó oculta de veure el meu nivell d’aprenentatge, em feien llegir. Cada vespre, ens reuníem tots plegats i llegia totes les rondalles que queien a les meves mans. Això em familiaritzà amb el català escrit i, ben aviat, vaig començar a recollir quaderns amb cançons populars. Un dia em vaig topar amb Records d’Enyorances de l’escriptor italià Giovanni Mosca. Aquest llibre em va fer sentir vocació per l’ensenyament i el món infantil ja que jo no em recordo mai infant. A 6 anys esclatà la guerra, va ser molt trist, no en tinc cap bon record. Vaig decidir fer de mestre. Anava al camp a fer classe i, en acabar, trèiem el guitarró, cantàvem i explicàvem rondalles. Alguns pagesos havien de fer més de cinc quilòmetres per venir i ho feien tant si plovia com si no. Venien de nit perquè de dia treballaven». Fer de mestre als pagesos, sovint molt més grans que ell, a punt d’anar a fer el servei militar a fora de Mallorca, també va influir en el desenvolupament i enriquiment del llenguatge. Ho explicava així: «Vaig aprendre més dels pagesos que no ells de mi. M’ensenyaren a estimar els animals i la terra. No havien anat mai a escola. Era un poble sense contaminar».

El lèxic arreplegat d’uns oncles que, per edat, podien ser avis i que eren coetanis d’Antoni Maria Alcover, i el d’uns pagesos que servaven un vocabulari exempt de barbarismes, varen convergir en la formació del llenguatge de Guillem d’Efak. A la seva inesgotable imaginació i a una refinada ironia, s’afegí aquest llenguatge de l’antigor que captà perfectament Miquel Àngel Riera quan, a Biografia, definí el seu amic en un sols vers: «Arcangèlic bruixot i parauler de vell». El llenguatge, en mans d’un bruixot, esdevenia la matèria prima de l’alquímia literària que bastiria cançons, poemes, gloses, contes i novel·les, però sobretot enriquiria l’excel·lent relator oral; tant el rapsode com el rondallaire. Aquesta capacitat verbal, va ser captada i destacada en multitud d’ocasions.

«Guillem d’Efak es un caso sin precedentes en esta nueva y pujante canción moderna catalana. Es un poeta distinto y un explicador de narraciones extraordinario» (La Prensa, 29-I-66). Jordi Garcia-Soler, en el llibre La Nova Cançó de l’any 1975, afirma: «Narrador, poeta i actor, destacà com a intèrpret d’excel·lents dots vocals i domini de les tècniques més diverses d’expressió». Josep Porter Moix, en el llibre Una història de la cançó de 1987, el descriu: «La veu, el misteri, la interpretació, la manera de dir, captiven l’infant i l’adult». «És un home d’una gran personalitat i amb una mirada molt especial. Ell m’explicà moltes històries d’una manera molt personal i vaig aprendre d’ell moltes coses, com contar rondalles» (Marina Rossell, TV3, 11-IX-1994). «Guillem d’Efak ha estat la primera persona que em va aconsellar i em va donar quantitat de lliçons. M’ensenyà moltíssimes de coses: detalls, tècniques… El meu agraïment és immens i jo tinc un deute amb ell» (Ovidi Montllor, TV3, 11-XI-1994). Moltes de les cançons d’en Guillem són una combinació perfecta entre poesia i narració. La Balada d’en Jordi Roca, la Cançó de Son Coletes, la Cançó de les Dones i tantes més, expliquen, musicades, històries estremidores amb una gran força dramàtica narrativa. Així ho ha assenyalat fa poc Isona Passola: «Quan vaig escoltar la Balada, impressionant, recordo com si m’haguessin explicat el conte més tràgic que em va fer entrar en el món dels adults» (documental Guillem d’Efak, l’ànima negra de l’illa, 2018).

En la faceta del Guillem d’Efak narrador, cal recordar l’ofici de guia turístic que va exercir els darrers anys, entre 1981 i 1994. Les històries que explicava, fossin certes o inventades (com el caràcter endèmic de l’Ibiscus Balearicus) provocaven reaccions que en verifiquen l’èxit. D’una banda, captava l’atenció dels visitants que no perdien paraula. De l’altra, més material, els xofers dels autocars es barallaven per anar amb ell de guia, perquè aprenien coses noves i les propines eren superiors. Una altra conseqüència? Com que era un guia en tots els sentits, amb el seu lideratge va fer d’aquells xofers, gairebé tots de parla castellana, uns catalanoparlants defensors actius de la llengua, de la cultura i del país. Sí, no cal negar-ho, en la funció de narrador també era un adoctrinador. Guillem d’Efak era un expert en l’art de la seducció, de la història oral, amb una inesgotable capacitat rondallística. 

1993. Guillem d’Efak, guia turístic

Guillem era un contista i un gran narrador de peripècies. El seu enginy emergia per la seductora capacitat de convicció i viceversa: per la convincent capacitat de seduir. Explicava històries que, de tan increïbles, semblaven certes. Aquest fet va contribuir a forjar una existència marcada per la bohèmia i la llegenda, entre l’èpica i la mítica. Tots els qui tinguérem el privilegi del seu tracte, mantenim a les butxaques, més enllà de la memòria, un sac d’anècdotes i una tirallonga de detalls inèdits. Ho folrava tot obrint, divertit, el paraigua d’una «mala reputació». Explicava facècies que, d’haver-les recollides per escrit, constituirien un best seller. Enramellava situacions d’escàs contingut i, amb una intel·ligència gairebé malsana i una riquesa de vocabulari poc comuna, en feia aluleia. S’entretenia amb falses o hipotètiques etimologies i jugava amb els mots, des de la metàfora pagesa, amb un sarcasme refinat i subtil. Contava, narrava, relatava detalls de la seva rica biografia i, l’endemà mateix, ho explicava d’una altra manera. Canviava els personatges, els fets, els finals… Una mateixa anècdota es teixia i desteixia amb sorprenents variacions, perquè no només era un hàbil narrador, sinó un inventor; un creador d’històries. En va escriure de tots els colors.

Quan va publicar Tomeu, el pescador mallorquí, el celebrat conjunt de contes, Oleguer Sarsanedes li va dir: «Tu, Guillem, el que has de fer és beure molt de conyac i escriure contes com aquests». Com així, doncs, amb l’èxit dels seus relats, no va persistir en la tasca de narrador? L’anàlisi de la seva trajectòria vital evidencia al motiu. Volia menjar-se el món, però quan havia demostrat la vàlua en un terreny, ja era partit a superar una altra prova a la recerca permanent del llumeneret blau de les mitificades rondalles per on viatjaria al llarg de la vida… com un poeta. I és que, fins i tot el Guillem d’Efak narrador, sobretot, part damunt de tot, més enllà de qualsevol altra cosa, era poeta; essencialment, poeta!

Aquesta és la raó que fa de La ponentada gran (ara molt més gran) una rondalla carregada de poesia. Assaboriu-la com es mereix. Gaudiu-la com allò que és. Delícia destil·lada. Poció màgica. Sentiment de poble. Que vagi de gust!

 

(*) Podeu escoltar la balada irlandesa a:

https://www.youtube.com/watch?v=1p2g2WuGXwE

 

 

 

Bon viatge per als guerrers que al seu poble són fidels

Més lluny, hem d’anar més lluny… Ho sabia. I com que ho sabia, ha pegat grapada als tapins i, després d’enllestir comiats i adéus embolicats amb paraules tendres i dolces besades, ha partit de quatres. A la correguda, gairebé de manera fulminant, ens ha declarat vidus als amics i orfes la plèiade de joves poetes que el veneraven com a l’icònic referent gegantí que els aixoplugava i aconsellava. Tot i haver estat sempre un home de combat, punta de llança en el parapet d’avançada, ha desistit de brindar satisfacció a una demolidora i sàdica malaltia. Per tal d’esquivar la llarga decrepitud que la impotent ciència mèdica preveia en cas de tractament, no ha volgut fer el joc a una batalla perduda que hauria corprès i ferit la família i neguitejat les amistats. Ha defugit, doncs, mantenir un depressiu i eixorc torcebraç contra les mordales d’un cranc pelut que se li ha enfilat, sense avís ni permís, quan no tocava i amb traïdoria. Tot i això, gairebé fins al darrer alè, s’ha mantingut visible i amb prou esma per repescar-nos, des del seu activíssim feisbuc, antigues imatges i, dels del uassap de les complicitats, correspondre les mostres solidàries d’afecte que li plovien d’arreu mentre tothom plorava, amb l’hora dels adéus precipitada, com a banda sonora d’un dolorós comiat i amb una pena molt pregona endinsada fins al moll dels ossos. Sí, volia anar més lluny, sempre molt més lluny.

Aquest era la seva imatge al perfil del feisbuc

Posat a revisar què en diuen, d’ell, des del discurs dominant (oficial, si més no) de les enciclopèdies, m’ha xocat trobar-me amb la sorpresa (relativa, evidentment) que el seu nom no apareix a la Viquipèdia. Caldrà reparar d’immediat tan cridanera absència de qui tant ha fet en defensa de la llengua, la cultura i la identitat! Si la discreció el pot haver fet invisible en vida, ara, i ni que sigui a misses dites, la seva gegant, apassionada i delerosa tasca reclama reconeixements públics proporcionals a la seva generositat i al seu compromís cívic. Quin encert, per just i recent (desembre de 2017), haver-li lliurat el més que merescut Premi Emili Darder de l’Obra Cultural Balear. Sí que es present a la Gran Enciclopèdia de Mallorca, amb una acadèmica i pobra descripció, incapaç de dimensionar la figura com calia i que ara, amb el pas del temps, ha esdevingut prescrita per insuficient; una certificació que la dinàmica vertiginosa d’Antoni Artigues era un enfilall interminable d’actuacions i que, per això mateix, el CV d’avui caducava en qüestió d’hores i l’endemà ja s’havia d’actualitzar. No n’havia acabada una quan ja n’envestia una altra.

Premi EMILI DARDER, desembre 2017

Antoni Artigues Bonet, conegut com en Toni Claret per les terres nadiues dels seus progenitors, era fill de felanitxer i de curiablanquera. Nascut a Palma el 1950, era llicenciat en Pedagogia, Doctor en Filologia Catalana, Catedràtic de la UIB, investigador i promotor de la Cultura Popular. Ell es definia com a “professor de Magisteri” i hi va fer feina des del 1977 fins a la seva mort. És autor de diverses publicacions, en el camp de l’ensenyament, de la sociolingüística, de la poesia, de les tradicions… Defensor de les llibertats i independentista a ultrança, ha estat un actiu gestor cultural, solidari sempre amb les persones represaliades per la seva activitat, ha denunciat l’opressió practicada des dels mecanismes de poder i ha plantat cara allà on ha vist un abús o una injustícia! De tota la seva obra, destaquen amb escreix els més de cent muntatges teatrals i poètics que ha dirigit, des de 1993, al llarg d’un fèrtil quart de segle. I, com a llegat d’abast permanent, amb una allau d’informació ben classificada i ben il·lustrada, una web que s’ha fet imprescindible per a qualsevol estimador de la poesia catalana i no parlem ja dels estudiosos i dels que aspiren a ser poetes: http://magpoesia.mallorcaweb.com/

Quan la gent que sol fer el ploricó, es queixava de no comptar amb veus de referència com Guillem d’Efak, Ovidi Montllor, Nadal Batle, Josep Maria Llompart, Miquel Bauçà, Xirinacs i tants d’altres guies que ja no hi són, sempre tinc a mà una relació de gent activa, creativa i reivindicativa que fa de tapa-morros als ploramiques que es fan els desvalguts. En aquesta relació, Antoni Artigues sempre havia ocupat un lloc preeminent. Fener i eficaç com cap altre, ha sabut empeltar de consciència nacional tot un exèrcit de mestres. Quants de poetes joves de Mallorca han perdut el seu padrí espiritual i intel·lectual? Quants de centenars de deixebles han passat per les seves aules? Quants d’alumnes ha fet pujar a un escenari? Quanta de gent ha romàs tocada? Quants de milers de lectors de poesia el mantenen com a referent viu del seu aprenentatge? Quants de centenars de futurs mestres han escenificat, sota la seva direcció, Alexandre Ballester, Joan Brossa, Pere Capellà, Joan Oliver, Palau i Fabre i tants i tants d’altres? Quants han dit, recitat o rapsodiat Vicent Andrés Estellés, Agustí Bartra, Miquel Bauçà, Blai Bonet, Efak, Miquel Martí i Pol, Maria Mercè Marçal, Vidal Alcover, Joan Vinyoli…?

A l’antiga apotecaria de son pare, l’any 1982, amb J. Corbera i M. Pons, va fundar Quart Creixent

1994 a la llibreria, amb Alegret, Candela, Brossa i Llopis

El març de 1996

I què en direm, com a estudiós i divulgador de la cultura popular, de la seva tasca de recobrar la força de les xeremies per inundar la festa? Per fer-no davallar dels cadafals, a tall de terra i de carrer, la cultura participativa? Amb les armes de la Poesia i del Teatre, ha desemmascarat la pertinença a una identitat que ens han volgut amagar. Amb la veu usurpada que ens ha recobrat, ha posat en evidència que la llengua i la cultura catalanes són, tant com les que més, patrimoni de la humanitat per convidar-nos a gaudir-ne i a defensar-les. Com deixar d’esmentar la seva actitud, intransigent i valenta, en defensa de les llibertats?

Acròstic de Guillem d’Efak a Cavall Fort i acròstic d’Antoni Artigues dedicat als Germans Martorell

Ja no hi és. Avui se n’ha anat i ens ha deixat malferits d’absència, però el seu testament ha estat prou generós. Ens ha llegat la seva obra, el seu magisteri i el seu exemple. Siguem-ne dignes! Ja farem tant nosaltres!

Anuncis per promoure la pàgina magpoesia

Una calabruixada d’imatges

Per no haver d’escriure un llibre, he trobat oportú penjar fotografies i documents, amb qualque comentari als peus quan he considerat que calia complementar o completar les il·lustracions per tal de dibuixar millor la personalitat d’Antoni Artigues. Com a còdols i a vegades com a pedres, aquestes imatges ens perfilen, ni que sigui com un petit tast, algunes de les seves nombroses activitats. Moltes són extretes de la web de Magisteri, a la qual hi dedicà un sac d’energia. D’altres, pertanyen al meu arxiu. El conjunt no passa de ser una mostra i, per tant, una espipellada al seu món.  Això no obstant, ens projecta qui eren els seus, qui seran els qui mantindran viva la torxa en defensa dels drets humans i, amb tot, ens fa una crida pública que ens encoratja a la resistència.

Entre totes les dones

Finalitzada la vaga de fam de Jaume Sastre (foto BMS)

L’espai roman obert a futures aportacions, perquè la vida i la immensa i intensa activitat que ens ha lliurat Antoni Artigues exemplifica una existència abocada, amb fidelitat permanent, al servei d’aquest poble. T’enyorarem molt. No serà per nostàlgia ni malenconia. Serà per pur egoisme! Ens faràs molta de falta!

LLIBRES

Llibres escolars

2017 explicant contes als més petits

Llibres sobre les xeremies

Una dedicatòria

El Teatre i la Poesia, com a gran centre d’interès

Març del 2017. Amb Glòria Julià i Pau Vadell (foto BMS)

Poesia com a eina de supervivència

La sociolingüística com a arma de combat

Discs

Cançons Republicanes, amb Biel Majoral, Ferments, amb Miquel Brunet

Ferments, la rapsòdia musical de Miquel BrunetAntoni Artigues diu Bauçà:

https://www.youtube.com/watch?v=XmhkkpcNIRI

EL XEREMIER (amb pistola)

1976. Disc “Cançons de Festa” de Maria del Mar Bonet, del qual fa la presentació amb Biel Majoral
Foto extreta del llibre “Crònica de la Cançó Catalana” (UIB, 1987)

1980 a Granollers (un trio que ha sonat quasi 40 anys)

1981, amb n’Aina Sansó i els Cossiers de Manacor

1989 a Llucmajor

1989, recordant una actuació de 1981 a Sineu amb Aina Sansó

2002, amb Antoni Rei

Amb Antoni Artigues les xeremies són la falç amb el so de la independència

2010 a Son Llobet

2011 a Son Llobet (foto BMS)

2010. Plànol per anar a Son Llorenç. “Mal camí passar-lo pres!” (això va dir al metge) 

2010 a Son Llorenç

A l’enllaç, podreu veure i escoltar la intervenció d’Antoni Artigues, amb un acròstic, a l’acte per commemorar el 18è aniversari dels Germans Martorell

https://www.youtube.com/watch?v=7zKja1FJNMA&feature=youtu.be

2016, amb Glòria Julià. Vols que et canti una cançó que no l’has sentida mai? (…)

Toni Artigues té un emblema
a nivell testimonial,
és un cossier amb pistola,
és la insubmissió total!
(Extret del Romanço dels Xeremiers. Sa Pobla, 2002)

El director de teatre i dinamitzador cultural

1995. Organitza un doble homenatge a l’Escola d’Estiu

2005. Als 10 anys de la mort d’Ovidi i d’Efak

Aferra qui pot! El batle dels tres caramulls.

2015. Desembre. Felanitx

Abril del 2017 a Felanitx

El solidari, l’home de combat, el reivindicatiu

L’any 1990 a l’acte que es va fer a Montuïri, en defensa de Macià Manera, amb un concert del grup de Biel Majoral, Antoni Artigues va sortir a recitar el poema Glossa en la mort de Max Sweney de Ventura Gassol, inclòs en el llibre Les tombes flamejants i anys després interpretat per Ramon Muntaner

https://www.youtube.com/watch?v=fRA2vEn4JeQ

A Ses Salines, cantant les quaranta per tal de foragitar Josserrabauzán:

Recital poètic durant la vaga de fam de Jaume Sastre a la Casa Llarga

Aquesta era la foto de perfil al tweeter “Antoni Claret” (2016-2017)

2015 a Bunyola

L’amistat, la vida

La gent s’hi referia com a “parella de fet”. D’ençà de 1968: 50 anys d’activitats!

Calçotada 2011 a Son Llobet

A l’enllaç Antoni Artigues explica la darrera visita que va fer a la clínica, el gener del 1995, al seu amic poeta Gullem d’Efak

https://www.youtube.com/watch?v=ixQQKMjOSWk

A unes matances, el novembre del 2010 (foto Andreu Manresa)

Amb Kiko Veneno i Andreu Manresa

Agost del 2015. A la Recreativa de Felanitx amb Catalina Manera i Josep M. Solé i Sabater

A l’onada verda, amb Balutxo, Xurí, Majoral, Delfí Mulet i Pere Martorell (foto de J. C. Palos)

Octubre 2017. Exposició fotos de Miquel Barceló, amb la mare, la germana i una fillola del pintor

En Toni en plenitud

El gran lector

El deïdor

Foto publicada per Cèlia Vinyes

El mestre

Foto publicada per Miquel Pastor

Foto extreta del feisbuc del glosador Macià Ferrer

Una imatge que estimava molt, amb la foto del Che fumant!

D’avui enllà, sempre a la memòria! Quina sort, la nostra, per haver-te conegut!

Gràcies per haver viscut, Antoni Artigues Bonet!

POST SCRIPTUM.- A més d’algunes notes de premsa oficials (l’OCB, la UIB…), els dies immediatament següents a la seva mort, es varen publicar una allau d’obituaris, d’articles in memoriam i d’entrevistes (Manuel Cuyàs, Margalida Estelrich, Bartomeu Font, Glòria Julià, Sebastià Llodrà, Biel Majoral, Miquel Pastor, Lucia Pietrelli, Jaume C. Pons Alorda, Carles Rebassa, Antoni Riera Vives, Emili Sánchez-Rubio, Miquela Serra, Toni Trobat, Pau Vadell…). La majoria d’aquests articles circulen per internet i són bons de trobar. Tota aquesta literatura de la mort constitueix una prova de l’impacte de la sortida d’escena del nostre gran Frégoli, retratat l’any 2011 pel seu amic Miquel Barceló, amb una creu de fons que esdevé destral.

Un dels retrats que li va fer en Barceló que a ell li agradava mostrar

D’entre els centenars de comentaris i de les moltes i belles paraules que s’han escrit, he trobat un petit vídeo que ha penjat Immaculada Sureda que constitueix tota una declaració de principis d’Antoni Artigues; una vertadera raó de ser per donar sentit a la vida. He demanat permís a la propietària per fer aquest post scriptum i m’ha comentat que és de dia 14 d’abril de 2017, una data ben significativa i, d’altra banda, molt anterior al diagnòstic de la malaltia. Dit, ras i curt, clar i català, amb la més gran de les senzilleses possibles ens brinda un nou amonestament vital. No deixeu de veure i escoltar on rau el quid de la qüestió:

En realitat, és l’adaptació personal d’un pensament del glosador i xeremier pobler Miquel Perelló Canta extret d’aquest programa:

En acomiadar-se de Mateu Xurí (i d’altres amics) va dir: “He passat molt de gust de viure!”

AFEGIT (7 de març del 2018)

Per iniciativa quasi espontània es va convocar una xeremiada, amb poemes i cançons, a la plaça de l’Alqueria Blanca, el poble de la seva mare.

 

AFEGIT (9 de març del 2018)

Comiat de silencis

Antoni Artigues ha entrat al crematori amb l’estelada (tal com va fer Guillem d’Efak i en el mateix espai). Cap paraula. Moltes de llàgrimes. Personalment, no m’hauria sentit gens felló si algú hagués amollat un mecangontot o un viscalaterralliure dels seus, i tampoc no m’hauria molestat que algú no pogués contenir l’emoció i esclafís en mamballetes, però tant en un cas com amb l’altre encara hi seríem. Els assistents, corpresos, han valorat molt més el silenci absolut. No calia dir res a aquell qui bastí tot el seu món amb les paraules. No es podria haver estat a l’alçada del qui havia partit. Cap vers no hauria pogut superar un llarg silenci. Va ser el darrer poema, sense acústica, que ens va permetre llegir i pensar, amb els ulls clucs i amb la ment, el sentiment i l’enteniment ben deixondits una allau de records vivencials compartits.

Al capdavall, la vida no calla mai. Antoni Artigues ens ha fet hereus d’un fester de paraules.

CONTES EFAKIANS

 

Mònica Pastor, vídua de Guillem d’Efak («la seva darrera dona» – diu ella), afirma que el poeta en bicicleta era un cuentista (així, dit ras i curt a la mallorquina). Ho aclareix, amb divertits exemples de quan embolicava la troca i, fent de guia, explicava als turistes el caràcter endèmic de l’Ibiscus Balearicus o, més atrevit encara, quan a Sa Bodegueta deixava embadalits els joves que s’arremolinaven al seu entorn per escoltar els seus relats caníbals de quan, hipotèticament devers una Àfrica que no tornà trepitjar des dels dos anys, menjava carn humana. Per engrandir encara més els ulls esbadellats dels contertulians, afegia que la carn dels negres és molt més saborosa que la dels blancs i, per rematar l’estupefacció generada, advertia que el problema era que el consum generava addició i que això l’havia forçat a entrunyellar tractes d’amistat amb el fosser d’un poble de Mallorca. I com aquestes històries… mil-i-una! El seu poder de convicció era de tal magnitud que ningú mai no gosà posar en solfa els seus relats.

1993. Guillem d’Efak, guia turístic, caníbal, seductor, contacontes i, part damunt de tot, poeta!

L’obra narrativa de Guillem d’Efak que, fins avui, apareix a les notes biogràfiques del seus llibres, es limita a La Ponentada Gran i a alguna remota referència de qualque premi literari.

Caràtula i contracoberta de l’edició eixalada de la novel·la

Aquest reduccionisme el va desfer, en un rigorós estudi, Jaume Vidal Alcover quan, a La literatura a Mallorca (1969-1971), detalla l’obra efakiana:

«S’ha dedicat últimament a una literatura d’intenció didàctica (sempre segons el concepte tradicional d’aquest objectiu de literatura adreçada, especialment, a joves – adolescents – i a infants): Les vacances d’en Jordi (premiat a Can Tonigròs, 1967), Tomeu, el pescador mallorquí (publicat a L’Infantil, 1968), Han robat un cavall (finalista del premi Folch i Torres), En Mort-i-Viu (publicat a Cavall Fort) i El Dimoni Cucarell (premi Artur Martorell, publicat a Cavall Fort i gravat en disc). És, a més d’autor d’un assaig inèdit, El teatre a l’escola, de dues obres de teatre, La mort de l’àvia (premi Última Hora, 1967) i J.O.M. (premi Club de Joves de Tarragona, 1968), dels llibres de poemes que ja esmentàvem en un article anterior (publicats respectivament el 1966, 1968 i 1970), i de dos d’inèdits, Eròtic Tàctic i Poemes a Cyborg. Tot això sense comptar amb les lletres de les cançons que té gravades en nombrosos discos, al servei de l’activitat que constitueix la seva dedicació professional». En el mateix treball, també escriu: «D’en Guillem d’Efak he llegit fa poc uns abecedaris publicats a Cavall Fort molt reeixits: una poesia per infants, de molt antiga tradició, oblidada entre nosaltres a favor dels bestiaris – també d’avior noble i bella ; en Guillem d’Efak ha dat un llustre nou als vells abecedaris i marca, amb ells, un camí ple de suggerències».

L’estudi relaciona els escriptors illencs d’aquella generació i conclou l’anàlisi de manera contundent: «Catalunya sencera, i Mallorca en particular, donen de sobres per a una literatura de primera, reconeguda o no fronteres allà. En Guillem Fullana d’Efak (o, simplement, Guillem d’Efak) és, de tots els que anomenem, el que fa prova d’una labor més continuada». Vidal era un bon coneixedor de la gran quantitat de narracions de Guillem d’Efak, avui oblidades i accessibles a ben poques biblioteques catalanes, però en el seu dia molt celebrades per allò que, dins dels límits literaris catalans, es considera el gran públic.

Ara mateix La Ponentada Gran és en curs d’una nova i acurada edició. En el seu dia es va publicar ajustada a les restrictives normes d’un premi literari i, per això mateix, eixalada en més de 80 pàgines que aviat perdran el caràcter d’inèdites. Serà una excel·lent troballa d’una narració que ultrapassa el caràcter juvenil i, part damunt del bastiment d’una rondalla, sobrevola el nostre poble i l’anima a fer-se escàpol de la ponentada i a foragitar la submissió que patim.

Amb Manacor i tot el món a l’esquena, el poeta en bicicleta a l’edat del protagonista de La Ponentada Gran

La nova i ara ja completa lectura d’aquesta novel·la m’ha impulsat a la recerca de l’obra narrativa de Guillem d’Efak. Durant mig any llarg, endinsant-me per hemeroteques i biblioteques virtuals, m’he dedicat a pellucar d’aquí i d’allà tots els referents que he intuït i que he pogut investigar. Sé ben redecert que no he arribat a repescar tots els relats que es publicaren a part o a banda, però sí els més significatius i, per descomptat, tots els que esmentava Jaume Vidal Alcover.

Ara, en exercici de la voluntat de l’autor, em permet de posar a l’abast de tothom el fruit de la recerca. Segur que aquesta primera aportació pública es podrà ampliar i enriquir en el futur, però també estic segur que, a partir d’ara, la parròquia cada vegada més nombrosa de gent efakiana tindrà a mà uns relats mals de trobar per compartir amb la gent menuda i, molt especialment, amb fills i néts.

Ho trobareu tot, amb algunes comentaris, aquí mateix.

L’infantil núm. 92 (1967)

L’infantil núm. 92

L’infantil núm. 93

L’infantil núm. 94/95

L’infantil núm. 97

L’infantil núm. 98

Cavall Fort, febrer de 1967

Cavall Fort núm. 89

Cavall Fort núm. 89 (comentaris al relat publicat)

Arran de l’èxit obtingut amb aquest personatge, el conte es va publicar, es va enregistrar i es va transformar en una obra de teatre que, d’aleshores ençà, ha estat representada en multitud d’escoles catalanes. No tan sols això, sinó que L’infantil, (transformat posteriorment en Tretzevents) que era la més directa competència de la revista Cavall Fort, va crear un còmic setmanal amb El dimoni cucarell com a personatge, amb guió i dibuixos signats Guillen. El mateix pseudònim, no gaire difícil d’identificar, que ja havia signat les il·lustracions dels contes publicats anteriorment. Aquí teniu alguns exemples del personatge dibuixat:

Aquell mateix any, Guillem d’Efak guanya el premi Cavall Fort 1968 de Can Tonigròs amb el recull de narracions Les vacances d’en Jordi. Els relats, talment com havia fet a L’infant amb els contes de Tomeu el pescador els va publicar a Cavall Fort

Cavall Fort núm. 135 (octubre de 1968)

Cavall Fort núm. 135

Cavall Fort núm. 139 (desembre de 1968)

Cavall Fort núm. 143 (febrer de 1969)

Cavall Fort núm. 148 (abril de 1969)

Cavall Fort núm. 152 (juny de 1969)

Cavall Fort, núm. 190-191

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A banda dels contes, Guillem d’Efak va crear i publicar a Cavall Fort, una altra sèrie d’articles (“molt reeixits”, segons Vidal Alcover), on demostra el gran domini que té del llenguatge. La començà, amb el seu codi mnemotècnic (alfabet de Guillem d’Efak) per animar els infants a aprendre l’abecedari i, en posteriors lliuraments, sota el títol de Mai no ens avorrirem, va enfilar un conjunt d’enginyoses descripcions versificades. En un joc ocurrent, desafiava els lectors a continuar la tasca de definir les coses en tants de versos com tenia la paraula a descriure per tal de bastir-ne l’acrònim.

L’alfabet de Guillem d’Efak. Cavall Fort n. 170

Cavall Fort, núm. 183. Com descriure l’estiu?

Cavall Fort, núm 185. I com descriure la quilla o la xeremia?

Tanmateix les aparicions de Guillem d’Efak a la premsa infantil no es va limitar als seus relats. El carisma que expandia entre la gent jove, el feia objecte d’atenció constant i, periòdicament, és objecte d’entrevistes sobre les cançons, el teatre i, en general, la seva obra.

Cavall Fort n. 59 (gener de 1966)

De moment, amb aquests contes, en teniu per entretenir-vos tot un cap de setmana. Compartiu la lectura. Els contes instrueixen i abelleixen la vida. Que vagi de gust!

DEL “A POR ELLOS” AL NO PASSAREU; DUES CULTURES


Espanya pateix d’eufòria fanàtica crònica. Molta de gent crida enfervorida: «¡A por ellos!» La immensa majoria dels qui ho fan no saben d’on prové aquest crit, però el porten a l’ADN. És evident que es tracta d’una convidada a l’agressió i a la violència, un clam per enardir i animar a l’atac, però la immundícia de l’arenga no és cosa del populacho. El divendres 25 de juny de 2010, Felip de Borbó va dir textualment: «Nuestra selección tiene el deber de actuar como se espera de ella y hoy ha de mostrar los dientes a Chile. ¡A por ellos!» Tots els cortesans s’aixecaren a aplaudir. Aquell dia, el Comitè Antiviolència del Futbol devia fer vacances. Bé, aquell dia i tots els següents fins avui, perquè el crit s’ha perpetuat com a eslògan publicitari de la selecció espanyola, irònicament anomenada «la roja» (usurpant el nom tradicional de la selecció de Xile). Som davant d’un crit de guerra borbònic? Evidentment que sí, però l’origen és molt més sinistre encara; és un crit feixista!

Vaig descobrir aquest crit, per primera vegada, en el curs de la recerca sobre l’heroica mort d’Antoni Coll i Prohens (Felanitx, 1915 – Madrid, 1936), un jove de les Joventuts d’Esquerra del seu poble que, incorporat per fer el servei militar a Infanteria de Marina a Figueres, arran de l’aixecament feixista-militar va ser destinat a Madrid en el conegut batalló de la Federació de Treballadors de l’Ensenyança. Allà, a Cerro Blanco, al barri d’Usera, clau per les línies del ferrocarril, els tancs italians comprats per March a Mussolini, comandats pel capità revoltat Vidal-Cuadras, bombardejaven les trinxeres lleials a la República dels qui defensaven Madrid.

Tanc italià apressat per defensors republicans

Dia 6 de novembre de 1936, el jove felanitxer s’arrossega cap a un dels tancs i, quan el té a tir, llança una magrana de mà a les cadenes. En els dies següents, repetirà l’acció i destruirà quatre tancs més (sis en total, segons altres versions) fins que és metrallat. El reconeixement al «marinero Coll», sense amagar que es tractava d’un «separatista», va ser tan alt que se li dedicà el carrer més emblemàtic de «la Villa». Fins a la caiguda de Madrid, l’actual Carrera de San Jerónimo va portar el nom d’Antonio Coll. (1)

Informació de premsa del canvi de nom de la Carrera de San Jerónimo

Els tancs que assetjaren Madrid, anaven acompanyats de tropes regulars i d’altres del tot irregulars, entre les quals destacaven els soldats africans (les guàrdies mores) i els falangistes. El crit dels atacants, per envalentir-se i encoratjar-se entre ells, però sobretot per atemorir els resistents era «¡A por ellos!». Aquest és l’origen del crit que ha fet seu el Borbó de torn, el qui ara és Felip VI per obra i gràcia de Franco i d’una constitució dissenyada a les casernes militars i als cenacles franquistes. Un crit feixista restaurat que, al llarg de la darrera dècada, ha gaudit d’una gran exaltació mediàtica (incomprensiblement també de la fins fa poc premsa lliure espanyola) i que ha empeltat l’odi contra la Nació Catalana i, d’acord als trets distintius identitaris de la cultura hispànica, pretenen practicar el conegut «la maté porque era mía».

De Felip V a Felip VI (passant per Primo de Rivera i Franco); l’absolutisme totalitari i jacobí

Contra l’amenaça dels feixistes, per respondre aquell «¡A por ellos!», els defensors republicans de Madrid, amb persones de tot arreu de l’estat, castellanitzaren l’antic crit de resistència dels voluntaris catalans contra la invasió alemanya de Bèlgica de l’any 1914 i feren famós el «¡No pasarán!», ignorant l’origen i l’autoria del crit.

Crida del Nadal del 2017

Aquell clam de resistència va ser popularitzat per Apel·les Mestres (1854-1936) en el poema que, tot i que el titulà La Cançó dels Invadits, seria conegut com No passareu! i li va valer ser distingit amb la Legió d’Honor i rebre les palmes acadèmiques de França. El poema musicat l’adoptaren, com a himne, els catalans i mallorquins, gairebé onze mil, que s’allistaren per lluitar al costat dels aliats a la Gran Guerra, amb l’aspiració de ser recompensats en acabar-la amb el reconeixement de la llibertat de Catalunya.