PEDRES, MARS, OCEANS

la casa virtual d'un free-lance sense clients, d'un escriptor sense sou i d'un ciutadà sense estat.

17 de juliol de 2020
0 comentaris

PER QUÈ NO SIGNARÉ AQUEST SANT JORDI (O el reconeixement de la por)

Finalment, aquest Sant Jordi d’estiu no signaré cap dels meus llibres. És una decisió pensada i meditada i entenc que hi hagi molta gent que no la comparteixi. Estaré molt content pels companys que sí que ho faran i desitjo que els vagi molt bé. La decisió la vaig prendre dimarts passat. Dilluns vaig baixar a Barcelona per signar el meu llibre “Miquel Montoro, una revolució vital?” a la nova llibreria Ona (un dels motius que feien que, per si sola, la visita a Barcelona després de quatre mesos ja valgués la pena).

En arribar a la ciutat vaig comprovar que tot i que hi havia molta gent que duia la mascareta, n’hi havia molta que no. Vaig anar cap al centre perquè volia deixar un llibre a Viaweb, però en ser al començament de la Rambla i a punt d’endinsar-me de cap al Raval la gent sense màscara és multiplicava i la distància de seguretat no existia. Em vaig angoixar molt i vaig desistir de deixar el llibre i vaig tonar cap a Passeig de Gràcia, on vaig seure en un seient d’aquests individuals.

Potser estic molt mal acostumat, però a Olot, la immensa majoria de la gent du la mascareta o respecta les distàncies i això és al que estic acostumat. A Barcelona la sensació era de perill, i encara més en moltes terrasses on les distàncies de seguretat no existien i on tot semblava més una bacanal que una nova normalitat. La joie de vivre, potser sí, o la inconsciència màxima.

Vaig tenir por i tinc por. I crec que reconèixer-ho no és cap feblesa, ans al contrari. El tancament del Segrià, amb els amics i companys de Pagès Editors afectats de ple, els rebrots a Hospitalet i la sensaciö que aixô tornava a avançar molt de pressa accentuaren la decisió.

El Sant Jordi del 23 d’abril havia de ser un dia molt especial. Tenia un munt de llibres publicats des del Sant Jordi passat i un llibre amb molt bones perspectives. No va poder ser. Creia molt en aquesta alternativa del 23 de juliol, però veient les circumstàncies i atenent a la por individual (la meva) i a la responsabilitat col·lectiva i als precs que demanen que no ens desplacem gaire, no li trobo sentitt baixar d’Olot a signar llibres. Però ja us dic, és una decisió purament individual.

Així i tot, és un bon moment per reflexionar sobre els comportaments col·lectius. Resulta sorprenent que davant l’ús obligatori de mascareta (entenc que no cal per anar pel bosc) hi hagi hagut una allau de gent que ha anat als caps a buscar eximents sense tenir cap malaltia de les que justifiquen no dur la màscara. És el punt màxim de la insolidaritat. Les agressions a alguns metges i personal sanitari o a conductors d’autobús o vigilants de metro que impedien l’accés sense màscara són una prova de la barbàrie humana i de la manca d’empatia envers l’altre. Hi va haver qui deia que aprendríem coses amb la pandèmia i que arribaria un món millor. Doncs em sembla que no, que l’autoresponsabilitat és quelcom que apliquen molts ciutadans, però que sempre hi ha una minoria que fa que paguem justos per pecadors.

Hi haurà qui digui que no anar a Sant Jordi i volar a Mallorca per fer vacances és incongruent. Potser sí. De fet és escandalós que no s’obligui a les companyies aèries a deixar seients buits com si s’obliga als teatres i locals de concerts, però aquest és un risc que assumiré (sene que em faci cap gràcia) perquè no tinc alternativa si vull veure la gent de casa. També és cert que a Mallorca es fan les coses bastant bé i que la gestió pandèmica ha estat notablement encertada i el tancament de Punta Ballena i determinats carrers de la platja de Palma demostren que el govern actua amb fermesa quan cal i que la irresponsabilitat també és una cosa universal, germànics i britànics poden ser tan assenyats o tan beneits com qualsevol altre.

Sempre he defensat que els autors han de fer el màxim possible pels seus llibres. I ens caldrà fer-ho cada cop més, però fins a un punt. En aquesta cadena del món del llibre els autors sempre som els més febles, els que menys cobrem, els més putejats. Som els productors, la matèria primera i per tant, se’ns tracta com a un pagès, pagant-nos uns preus ridículs per la nostra feina i exposant-nos a moltes indefensions, però aquesta és també una altra lluita.

El que de veritat ens cal és augmentar els nostres lectors i el consum de la nostra literatura. Cal veure si la nostra administració, que no ha estat a l’alçada de les circumstàncies en la gestió pandèmica i en el desconfinament, pensa fer alguna cosa per salvar la cultura i la indústria del llibre del país i permetu-me que sigui escèptic. Estan parlant de fer un gran pla per a la lectura per al 2030!!! I en aquests deu anys, què farem? Aquest és el panorama. Ens cal que es comprin molts llibres cada dia de l’any, a les llibreries, a les webs de les llibreries i també a les webs de les editorials -sobretot els llibres que ja no són novetat i que no són a les llibreries però que no estan morts. Aquest és l’objectiu, que Sant Jordi sigui cada dia fins que arribi el gran Sant Jordi, el de veritat, el de l’any que ve. Amb vacuna. I si llavors no tinc llibre per signar no passarà res, passejaré, compraré, abraçaré i besaré els companys, els lectors, els editors, els llibreters. I ho farem perquê harem tingut por i aquesta por ens haurâ salvat la vida.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!