Elogi dels bons lectors (i de la Núria Cadenes)

No sóc gaire d’entrar en polèmiques literàries. Em sembla que el criteri de cadascun dels opinadors sobre literatura i dels prescriptors i ressenyistes (la paraula crític em mereix massa respecte i això no és França) és sagrada, malgrat que jo pugui estar en absolut desacord sobre allò que li agrada o no. Ara bé, hi ha dos fets que em preocupen i que crec que no podem deixar passar: l’elogi del lector mediocre i que l’ambició literària estigui penalitzada. Us posaré dos exemples: Durant tres anys he estat jurat d’un premi de novel·la negra que s’atorgava a obres ja publicades. I mai no han guanyat les novel·les que jo pensava que es mereixien el màxim guardó: tres novel·les de la mateixa escriptora, Esperança Camps, que em sembla que són del millor que s’han publicat en els darrers temps tant en el gènere negre com, directament en català. Això sí, són ambicioses, gens fàcils de llegir.

Com tampoc no és fàcil de llegir la meravellosa Secundaris, de Núria Cadenes, publicada per Comanegra en el seu projecte “Matar el monstre”. Ambientada el 1992 al Turó de la Peira, es converteix en una excel·lent cara fosca de l’any olímpic. Narradors en segona persona, canvis de focalització, fragmentarietat, multiplicitat de personatges que funcionen com a analogia de l’anonimat que va envoltar la totalitat de la població barcelonina i moltes altres virtuts que ressenyarem en el seu moment.

El company Gerard E. Mur escrivia ahir al diari Nuvol una ressenya sobre el llibre en què demostrava que el llibre no l’havia entusiasmat. Fins aquí cap problema. Assegura cap al final que “Llegir és un repte, escalar, però calen, de tant en tant, treves. Cadenes és dura i no en dóna. La veu narradora canvia contínuament. Estilísticament, aquests canvis són sobtats. Un pot acostumar-s’hi, sí, però l’elecció no deixar de minar la lectura. El temps de narració, a més, és invers: de present a passat. Una escriptura espasmòdica encara ho complica tot (…) No busco l’amabilitat infundada, tampoc el mal d’esquena”. No dubto que en Gerard és un bon lector i un bon periodista cultural, però no puc estar gens  d’acord amb el fet que la lectura necessiti treves. Crec que som els escriptors els que decidim si en posem o no i que els lectors, quan ens trobem amb algun llibre com el de la Núria Cadenes precisament agraïm que no hi hagi cap mena de concessions.

La novel·la de Núria Cadenes em sembla que entronca amb tota una tradició de gran literatura contemporània que han decidit que els lectors han de ser partíceps. Ho deia Hemingway amb la seva teoria de l’iceberg, el text és el 10% emergit i el lector ha d’imaginar o fer créixer el 90% submergit. Si no elogiem la literatura repte mai tindrem lectors de Lobo Antunes, de William Faulkner o de la Virginia Woolf, per posar tres noms a l’atzar. I ens en calen. I ens calen escriptors que tinguin ambició literària i editors que els vulguin publicar. És clar que hi ha d’haver lectures més senzilles i que tots hem escrit novel·les o llibres per al gran públic. Però penalitzar les grans fites o els seus intents és molt contraproduent.

Hi ha moltes maneres d’escalar muntanyes. Hi ha expedicions comercials que et pugen a l’Everest, la muntanya més alta de la terra. Però no n’hi ha per pujar el K2, la més difícil. I són molt pocs els que arriben al cim, però els que ho intenten em semblen molt més meritoris que els que contracten algú per pujar-te dalt de tot. En la literatura passa igual, hi ha moltes novel·les -i és lògic que així sigui- que són per a un gran públic. Però aquest gran públic també l’hem d’educar perquè vulgui valorar l’esforç literari (en aquest cas el de Cadenes) i perquè li vingui de gust descobrir tot allò que surt del camí traçat.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *