EL NOBEL DE MODIANO, LA MEMÒRIA I LES NOUVELLES

La concesssió del premi Nobel a Patrick Modiano és una bona notícia per a la literatura mundial. Els jocs d’interessos que acompanyen normalment a aquest guardó -sovint per sobre dels interessos purament literaris- han fet que moltes de vegades es concedís a autors absolutament desconeguts (i després àmpliament promocionats) i altres vegades a autors absolutament mediocres (i després àmpliament promocionats però que s’han quedat en la mateixa mediocritat). Per tant que per una vegada el guardó sigui per a algú que honestament crec que se’l mereix és una bona notícia.

Els fans de Modiano a casa nostra tampoc no són una gernació, tot i que fent una ullada pel facebook es pot veure que en som més dels que em pensava. I que entre els modianistes catalans (si tal cosa existeix) hi ha alguns escriptors nostrats l’obra dels quals admiro profundament. Modiano és un autor poc traduït a la nostra llengua. Només en tenim vuit títols i alguns en edicions dels anys vuitanta, que és com no tenir-los. En els darrers temps qui s’ha proposat recuperar l’escriptor és Josep Lluch, editor de Proa, i gràcies a això hem pogut llegir en català L’horitzó, En el cafè de la joventut perdudaCarrer de les botigues fosquesL’herba de les nits.

Abans d’explicar per què crec que Modiano ha estat poc traduït permeteu-me un incís: la seva obra és una indagació constant sobre la memòria i si bé va començar interrogant-se sobre l’ocupació i l’antisemitisme (un moment històric que ell, nascut el 1945, no havia viscut), en una fase posterior alterna aquestes obres juntament amb la indagació sobre una altra memòria, aquesta sí viscuda: la memòria de la seva ciutat i dels ideals i promeses del 68, però des d’una perspectiva summament original on es combina amb precisió la decepció amb altres esdeveniments importantíssims: la immigració, la descolonització, el desencís de la gran potència que va perdent de cada vegada més poder al món. En aquest sentit és una literatura que intenta explicar el món gairebé sense abandonar mai Paris.

Que Modiano hagi guanyat el Nobel és també un motiu de satisfacció per als qui estimam un gènere tan complicat i estrany com el de la nouvelle. Modiano escriu llibres curts però molt intensos, tant pel que explica com sobretot per aquesta mescla fantàstica de realisme extrem amb lirisme que han creat un estil propi molt difícil d’imitar i que provoca o fascinació o odi. Modiano no et pot deixar indiferent. I és clar, aquests llibres tan breus que a França tenen milenars de lectors, aquí no saben com editar-los, si individualment, si de dos en dos o de tres en tres. La nouvelle és un gènere fabulós i els qui de tant en tant el conream ens hi sentim molt a gust, però sembla que els editors no en volen sentir a parlar gaire. Per aquest triple motiu (la qualitat de la literatura, la indagació en la memòria i la valorització d’un gènere) crec que el Nobel a Patrick Modiano és una gran notícia.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *