Ens cal una gran exposició per sortir a l’exterior proper, però potser podríem començar amb quelcom pràctic, modest i efectiu
Passa poques vegades que un col·loqui per presentar un llibre s’allargui més de dues hores. Això vol dir que hi ha una necessitat important o que el tema interessa o que els oradors són excepcionals. Potser una mica de les tres coses hi havia en la presentació del llibre El dret al futur/ O direito ao futuro, en el qual s’han reinterpretat pensadors catalans i portuguesos des del present.
Deixant de banda el gruix de la presentació -que es mereix explicar-la després de la lectura del llibre- hi ha un fet interessant que s’ha de remarcar. Enric Juliana, director adjunt de La Vanguardia i un dels intel·lectuals que paga la pena seguir en aquest país, ha reclamat que es faci una gran exposició sobre la cultura portuguesa. Li ho ha demanat a l’Àlex Susanna, a qui no li pertoca fer aquesta tasca. En Juliana, que si ho vol pot ser un dels nostres principals ambaixadors en dos indrets fonamentals com són Portugal i Itàlia pels seus contactes a ambdós llocs, podria aprofitar i reclamar aquesta gran exposició al Consolat portuguès de Barcelona o al seu ambaixador a Madrid.
Però faria bé l’Àlex Susanna de recollir el repte i pensar que Portugal és estratègic per a Catalunya. I hi ha quelcom que pot fer, costa pocs quartos i fa pedagogia. És allò del bueno, bonito i barato tan buscat per les contrades hispàniques i que sembla quimèric.
Resulta que en llengua catalana tenim una llarga llista d’autors catalans que han escrit sobre Portugal: Gaziel, Pla, Ribera i Rovira, Ponç Pons, Xulio Ricardo Trigo, Jaume Benavente, Antoni Serra, Fèlix Cucurull, Rafel Vallbona, Marina Rubio, Lluis Llort, Eloi Vila, Salvador Casas, Lluís Busquets, Jordi Coca, Jordi Nopca, Víctor Martínez-Gil, Lluís Anton Baulenas, Gabriel Sampol i un servidor (i segur que me’n deixo algun altre per desconeixement). Gairebé tot el país està escrit o viscut en català. Crec que no seria gens complicat fer una exposició de petit format on es reflectís aquest amor català per Portugal.
El fet que aquesta fascinació atlàntica no tengui un paral·lelisme ens ha de fer pensar fins a quin punt cal explicar-nos com a país en un territori proper amb molts paral·lelismes amb el nostre. Potser explicar-los que hi ha tot un seguit d’escriptors que s’han sentit fascinats pel seu país i que n’han escrit sigui una porta perquè comencin a entendre què és Catalunya, la llengua catalana i potser generar les mateixes simpaties i complicitats. I això es pot fer amb una petita exposició que rodi per tot el país, amb activitats complementàries i amb ganes de mostrar la literatura catalana més enllà de Lisboa però sense renunciar-hi. Posem fil a l’agulla?